Programa 580: J. Bonell & J.Farrés; M. Tuset & J. Bonell; Eran Har Even Trio i Ethic Labs (J. Garrabella) 31 de gener de 2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I el programa d’avui anirà dels darrers singles que han fet els nostres amics Jordi Bonell i Jordi Farrés, i un tema recuperat de fa 11 anys amb  Marina Tuset i Jordi Bonell com també el darrer projecte a trio del també guitarrista Eran Har Even, “Shorter Days” i els Ethic Labs i el seu “Black Red Blue Green” de l’ideòleg i líder de la formació, en Javi Garrabella.
 
I com no podria ser de cap més manera, començarem amb els singles de Jordi Bonell i Jordi Farrés, Enregistrats a Moojal Records. Mix & Mastering: Aniol Bestit. ArtWorks, portades dels singles: Alba Cols. “I Remember Faregot” (J. Bonell), publicat el 11/3/2023. “Here Comes Faguester” (J. Farrés) publicat el 28/7/2023. “Never End” (J. Farrés) publicat el 12/11/2023. I finalment “Lullaby” (J. Farrés) publicat el 12/1/2024.


I ja començarem amb el més delicat de tots ells, per tempo, car de delicats i preciosos ho són tots ells, el compost per Jordi Farrés i anomenat...
 
1.3.- Never End (J. Farrés) 10:23.
 
I quin bonic i preciós tema, en tonalitat de Bm, com “La Misa” de Bach em va dir Farrés que per això té aquesta profunditat; tema distribuït en quatre trams musicals, melodia de Farrés i solo de Bonell, i solo i melodia de Farrés, aquest amb un so un pelet més agut, molt pelet i sense delay. Difícil, oi? I també perquè el llenguatge d’ambdós músics en les seves improvisacions té una continuïtat que fa de tot plegat un únic missatge, el de la bellesa. Què bonic tema per començar-los a escoltar.
 
I podreu llegir al blog algunes de les coses que em va dir en Jordi Farrés a partir d’una pregunta meva relacionada amb el perquè d’aquests singles que han  tret ells dos. I ell parla d’originalitat, de tipus de música, i d’atmosferes creades, que són úniques. I sí, perquè després d’escoltar aquest llarg tema de més de 10 minuts, un es pregunta, com és que no se m’ha fet llarg si només hi ha dues guitarres? Doncs per coses com la originalitat que em va dir el Jordi. I jo afegiria també que per la bellesa d’aquesta composició de Farrés, per la calidesa dels sons de les dues guitarres, amb sons molt iguals, i certament se m’ha fet difícil esbrinar quan acaba un i quan comença l’altre. He tingut una ajuda, Jordi Farrés sí, que m’ha parlat del “delay” emprat per Bonell i que ell no empra.
 
I jo vaig voler saber el perquè de tot plegat i per això li ho vaig preguntar a Jordi Farrés, que en Bonell te moltes feines.....i tot i que el text íntegre el podreu llegir al blog, aquestes varen ser les primeres paraules de Jordi Farrés....
 
“Tot això és un joc que estem fent, per la profunda amistat i relació molt estreta que tenim, que tinc amb el Jordi, Bonell, de fa molts i molts anys, de quan jo era molt i molt jovenet. El Jordi és un dels pares de la guitarra elèctrica del nostre país, és un referent absolut, i jo sempre he pensat, i cada cop que em faig més gran ho tinc més clar, que el Jordi en desenvolupament melòdic, capacitat melòdica, és dels números “1” mundial, i no exagero....etc, etc...
 
I fa uns anys, ja havíem fet concerts a duo i tal, i és allò que deies, “ja farem un disc, ja farem un disc”, i va quedar tot pendent. I en aquests darrers temps vaig somiar que gravàvem, i que com ara la tecnologia ho permet, podríem gravar ell a casa seva i jo a casa meva, i així solucionàvem els problemes de mobilitat.
I parlant li vaig dir en plan de broma, i pensant-me que es fotria un far de riure, va dir, doncs va som-hi, anem a fer un tema. I ens hi vam posar pensant que gravaríem un tema i llestos, dient-nos que bé, el disc no el farem, però farem una cançó, i vam agafar un tema seu que ell tenia a l’ordinador, el vam recuperar, el vam gravar, i és el primer tema que vam publicar que es diu “I Remember Faregot”, i quan el vam acabar, n’estàvem molt contents i li vaig dir, “saps què, n’escriuré un de tornada, i així tindrem el teu i el meu. I jo vaig escriure un altre tema que es diu “Here Comes Faguester” què és el segon, i ho vam tornar a aconseguir. I amb la tonteria, (lo del Faregot i lo del Faguester és una broma que ens portem de fa un temps amb el Jordi, són noms inventats, és un joc, tot és per riure i tal).


I tal i com em va dir Farrés, vàrem començar aquesta moguda amb un tema de Jordi Bonell que ell tenia amagat en un calaix, (avui dia els calaixos estan al PC) i anomenat...
 
2.1.- I Remember Faregot (J. Bonell) 7:29.
 
I quina altra meravella que acabem d’escoltar, tema recuperat del Jordi Bonell en tonalitat de AM, oberta, brillant, que li agrada molt a ell, molt emprada pels guitarristes i allunyada del món del Jazz. I ves per on que en aquest tema he pogut esbrinar els seus trams musicals, i començant pel canal esquerra escoltant la molt bonica melodia a càrrec de Farrés i primera improvisació, per després i pel canal dret, la improvisació de Bonell i acabar ell mateix recuperant la melodia, crec que amb algunes variacions. De nou l’atmosfera creada, l’ambient íntim de màxim relax, la calidesa de les interpretacions, sense presses, plàcidament, com convé escoltar sempre la música. I com s’ha acabat el tema, com en suspensió, tot i dient, eps que això continuarà, com de fet va passar. Dos amics, dos grandíssims guitarristes, dos sons molt propers a voluntat, per l’amistat, pel respecte, per la mútua admiració. Una melodia farcida d’arpegis delicats i sovint amb intervals amplis tan i tan ben trobats i tan ben enllaçats, formant al final la melòdica cançó que acabem d’escoltar. I més intervals amplis en les seves sengles improvisacions, magistrals, esclar. I quin gust musical el d’ells dos. I si Farrés em deia que Bonell és una veu única en el món de la guitarra, mundial, pel que fa a l’aspecte melòdic de les seves improvisacions, ell mateix no n’està gens lluny, no, més aviat n’està al seu costat.
 
I més coses que em va dir les podreu llegir al blog...
 
I rés, que al final hem anat seguint perquè, bé, ens agrada el resultat, ens ho passem molt bé, i això, i ara en portem quatre i tenim alguna cosa més al calaix. Així com anècdota, vam posar-nos “Normas del Juego”, i vam dir que ha de ser música original, no podem posar calendaris, no podem posar terminis, no ha d’haver-hi cap “business” de res, no hi ha empresa, estem acostumats a anar a l’estudi i en dos dies gravar un disco, aquí no hi ha preses, si se’n tarda un mes, se’n tarda un mes, i si se’n tarden tres, se’n tarden tres. I musicalment no ha de tenir concessions, hem de fer lo que ens vingui de gust sense pensar en res, més que pensar en fer lo millor que puguem nosaltres, la millor música que puguem oferir en aquest moment amb dues guitarres. I jo crec què...i el Jordi també ho creu, i la gent que s’ho està escoltant m’han escrit feedbacks sobre aquestes cançons, doncs crec que tenim un so i creem un ambient molt particular, únic, quan toquem junts, es crea allà una cosa, i avui en dia és difícil ser originals, m’estic fotent masses flors, ho dic amb tota la humilitat del món, però crec que aquest so és únic, tan de la música com dels instruments, com dels llenguatges i els vocabularis, i que bàsicament lo que reflecteix és una gran amistat, la que et deia al principi, i reflecteix molt el respecte i admiració que ens tenim, i també un respecte per l’ofici i una devoció per la guitarra bestial, i també aquesta mania que tenim per la originalitat, per intentar no copiar, i també un punt de defensar casa nostra, la nostra cultura, i no estar copiant els ianquis com molta gent fa i ho intenta, i nosaltres estem, estem,  toquem Jazz però des d’una vessant una mica més personal, i llavors hi ha gent que pregunta, “i això què és, música clàssica, o es música mediterrània, o és Jazz, o què és”, no sabem què és, són composicions originals amb espai per a la improvisació i, i ja està, tampoc volem pensar més. Llavors, també a mode de joc, cada música, cada cançó, com que ens ha enganxat desprevinguts perquè no sabíem que en faríem tantes, doncs una amiga nostra ens fa una aquarel·la específica per cada cançó, un cop la pintora ha sentit la música, pues li ve al cap una cosa, i també com que ens coneix molt a tots dos, pues pinta, va pintant coses. I així és com una mena de partida a tres i anem fent.


I encara els escoltarem en el tema de Jordi Farrés i anomenat…
 
3.2.- Here Comes Faguester (J. Farrés)
 
I em va dir Farrés ...” i vam agafar un tema seu que ell tenia a l’ordinador, el vam recuperar, el vam gravar, i és el primer tema que vam publicar que es diu “I Remember Faregot”, i quan el vam acabar, n’estàvem molt contents i li vaig dir, “saps què, n’escriuré un de tornada, i així tindrem el teu i el meu. I jo vaig escriure un altre tema que es diu “Here Comes Faguester” què és el segon, i ho vam tornar a aconseguir. I amb la tonteria, (lo del Faregot i lo del Faguester és una broma que ens portem de fa un temps amb el Jordi, són noms inventats, és un joc, tot és per riure i tal), doncs ja teníem el segon.”
 
I de nou un tema en AM i amb quatre trams musicals, melodia de Farrés, solo de Bonell, i solo i melodia de Farrés. I en aquest encara se’m fa més difícil saber on acaba un i comença l’altre, tan similars són els seus sons de la seva amistat guitarrera. I primer hem escoltat a Jordi Farrés fent de nou una preciosa melodia farcida d’arpegis preciosos. Un tema que té un pont amb un bonic canvi tonal que s’ha percebut la mar de bé; i m’ha semblat que te una estructura allunyada de les típiques dels estàndards i que el ritme sembla que va a 6*8, o sigui un ritme ternari complex, amb estructura gens típica i sí la forma, AABA que tenen aquests temes que estem escoltant. I les sensacions escoltant-los són tals que t’omplen de pau, car aquestes melodies estan plenes d’amor, d’amistat, de respecte. I de nou ens han captivat amb les seves improvisacions, per la sonoritat plàcida, per les seves idees creades i plasmades a l’instrument. El pas sonor d’una guitarra a l’altre no es percep, no. Sí que el so de la primera guitarra solista té un delay que la darrera no té, i per això sabem que és la guitarra de Bonell. I què melòdics ells dos en fer les improvisacions, què bonic aquest tema, també.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema també de Jordi Farrés i anomenat...
 
4.4.- Lullaby (J. Farrés) 6:41.
 
I quina altre meravella de composició i esclar, d’interpretacions de tots dos, en un tema que ha començat dolçament però ja amb la rítmica incorporada a la melodia. Melodia feta per Farrés on ell mateix n’ha fet la primera improvisació. De nou els arpegis, la sensibilitat, el bon gust musical, la tendresa, la tècnica, la gràcia d’ells dos fent-nos gaudir. I sí que he pogut constatar el moment a partir del qual ha sonat la guitarra solista de Bonell, car m’ha sonat un puntet més fosc el seu so, res, un puntet de res. I quina improvisació que ens ha fet en Jordi, amb quina mestria melòdica l’ha feta. I d’aquest tema, Farrés em va comentar que estava construït harmònicament sobre  quatre tonalitats, C, Eb, G i Bm, i que va pivotant, tot i que no se senten aquests canvis, són molt de matís, però estan allà, aquí està potser la gràcia del tema aquest. I també que les melodies campen lliures i són les que realment dominen el tema. I fent referència a les harmonies dels temes, em va dir que són molt complexes, que tenen diverses modulacions, però que a la balada “Never End” no tant. I que això ens portaria a la clau de tot això, car, quan una melodia és clara, és cantabile, en certa manera, fins i tot lírica, doncs provoca varies coses, entre d’altres, que les estructures puguin ser irregulars, i que no ens n’adonem, que no ens molestin perquè la melodia té un gran poder. En Jordi (Bonell) és un màster fent això, i per això he composat temes pensant en el llenguatge, el vocabulari del Jordi perquè sabia que ell ho tocaria; volia que se sentís tan còmode com fos possible, i anar una mica, sobretot al seu món, de sons, valeeee? Perquè és un tio que m’ha influït en varis aspectes i per tant era hora de posar-ho sobre la taula. I l’estructura i el llenguatge dels solos, està molt lluny del que serien els estàndards.
 
I com a final, en Jordi Farrés em va dir això tan impressionant:
Jo crec que el Jordi Bonell es mereix tanta difusió i reconeixement com sigui possible, perquè lo que ha fet per tots els que han vingut darrera, guitarristes o no, és un disbarat, sense ell, tots tocaríem diferent, vale? Vinga una abraçada Miquel, ja em dius.. Adéuuu.

Foto promocional del concert amb J. Bonell, V. Miralles i A. Figueras

I després d’aquests temes de Jordi Bonell i Jordi Farrés, i per les casualitats de la vida, us posaré un tema “delicatessen” amb Marina Tuset, veu, la meva filla, i Jordi Bonell, guitarra en un tema de Wayne Shorter anomenat “Miyako”, el nom de la filla de Shorter que van enregistrar ells dos (i mai publicar) ara fa 11 anys, i per tant quan ella en tenia 18 i feia el 1er de G.S. al Conservatori del Liceu amb Jordi Bonell per allà fent-los-hi classe..
 
Miyako (Wayne Shorter) 5:20.
 
Sense comentaris, que ja n’hi ha molts.


I seguirem amb Wayne Shorter i ara amb un altre gran guitarrista, en Eran Har Even i projecte “Shorter Days” dedicat a la música de Shorter publicat el 18 de gener de 2024. Enregistrat per Philip Ten Brink al Roode Bioscoop. Mesclat per Alessandro Mazzieri. Masteritzat per  Marci Fenyvesi @ F.M Mastering. Obra d'art d’Hagar Cohen. World Citizen Music Records 2024. Amb Eran Har Even, guitarra; Omer Govreen, contrabaix i Wouter Kühne, bateria. Totes les composicions són de Wayne Shorter i els arranjaments de l’Eran Har Even Trio.
 
El guitarrista Eran Har Even reimagina vuit de les obres mestres atemporals de Wayne Shorter a “Shorter Days”. Amb el baixista emergent Omer Govreen i el buscat bateria holandès Wouter Kühne, Eran ofereix noves interpretacions de clàssics com “Nefertiti” i “Lost” en aquest format a trio.
 
I els començarem escoltant en el preciós...
 
5.6.- Dance Cadaverous (Wayne Shorter) 4:47.
 
I de nou ens hem situat en unes delicades melodies amb la guitarra de nou com a protagonista, i és clar que amb la música de Wayne Shorter. I el nostre estimat Wayne va incloure aquest tema en el seu imprescindible “Speak No Evil” disc publicat per Blue Note el 1966, on hi hagué Freddy Hubbard, Herbie Hancock, Ron Carter i Elvin Jones, ni més ni menys. Disc de culte, com ho són la majoria del nostre gran heroi. I de l’Eran Har Even ja li he posat algun altre treball seu, un que va presentar al Festival de Jazz de Granollers ara ja fa una mica. Ens ha captivat la seva tendresa a l’hora d’interpretar aquesta melodia tan particular i bonica. Aquest format de trio és força adequat, guitarra, contrabaix i bateria, per acaronar-nos com ells ho han sabut fer. Un tema que ha estat permanentment situat en un entorn càlid i on la qüestió rítmica no ha variat, coses que sí passaran en els altres temes. En seguirem parlant d’ells i també podreu llegir al blog coses d’aquest projecte.
 
Inspirat pel llegat inimitable de Shorter i per la seva visió de la vida, el guitarrista d'Amsterdam, nascut a Israel, va portar el seu trio a l'icònic Roode Bioscoop per gravar l'homenatge definitiu al seu heroi. "Durant els últims tres anys, un desig profund em va obligar a emprendre un viatge de redescobriment, profundament arrelat en l'art atemporal de Wayne Shorter. Immers en les intricades composicions que formen el seu llegat musical, em vaig trobar aprofundint simultàniament en ell mateix, amb l'essència de la seva ideologia i forma de vida. El que va sorgir va ser un vast i il·limitat mar d'inspiració, no només en l'àmbit de la música, sinó també com a mitjà per descobrir una comprensió més profunda del meu propi jo", explica Eran. El resultat és un col·lecció d'adaptacions creatives i nous arranjaments que abracen la versatilitat del swing de Shorter alhora que amb cura, joc i habilitat deixen les seves empremtes dactilars en aquesta part vital de l'herència del jazz.
 
I els seguirem escoltant en el primer track i tema anomenat...
 
6.1.- Lost (Wayne Shorter) 5:50.
 
I d’aquest “Lost”, dir-vos que Wayne el va incloure en el seu disc enregistrat el 1966, “The Soothsayer”, publicat però el 1979, coses que no s’expliquen. Hi hagué Freddy Hubbard, James Spaulding, McCoy Tyner, Ron Carter i Toni Williams. I acabem d’escoltar una altra meravella de tema de Shorter i ara sí que hem notat els canvis en la qüestió rítmica, i de quina manera, ja a les acaballes del tema amb el baterista Wouter Kühne fent ell i desfent una magnífica intervenció. I és que després de les improvisacions han recuperat la melodia principal per endegar un final espaterrant on el baterista s’ha esplaiat la mar de bé, sense oblidar al líder Eran Har Even i al baixista Omer Govreen. Un tema iniciat amb la preciosa melodia a càrrec de la guitarra del líder i ja ben aviat endegar aquest la seva improvisació. A notar el fons a càrrec de les notes entremaliades del baixista i els copets al canto de la caixa del baterista. Gran improvisació del guitarrista israelià resident a Amsterdam. Ens ha impressionat el treball que ha realitzat, brutal, i també gràcies al suport dels dos de la base. Gran tema del nostre heroi i per les interpretacions de tots tres.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara ho farem en el magnífic
 
7.5.- One by One (Wayne Shorter) 4:39.
 
I la primera vegada que va sonar aquest tema va ser en el disc “Ugetsu” a càrrec dels  Art Blakeys Jazz Messengers at Birdland, al 1963, on hi hagué Wayne Shorter, enregistrat en directe al Birdland, Nova York, NY el 16 de juny de 1963. Produït per Orrin Keepnews per a Riverside Records. On hi hagué Art Blakey (bateria), Curtis Fuller (trombó), Freddie Hubbard (trompeta), Wayne Shorter (saxo tenor), Cedar Walton (piano), Reggie Workman (contrabaix) i ho presentà Pee Wee Marquette.
 
I ara amb quins moments d’impressionant Swing han fet aquest brutal tema de Shorter. I quina feinada de tots tres, fotent-li sense parar des dels inicis. Pràcticament només hi ha hagut un “break” al final del solo del líder on tot semblava aturar-se, però no, car han seguit amb el ritme trencat i ja per encarar el final d’aquest gran tema. I és que el tema ha començat de la mateixa manera amb la melodia i arranjament del líder i el ritme així esberlat. I què bona la primera improvisació a càrrec del baixista Omer Govreen, quina pulsió rítmica la d’ell alhora que llenguatge i fraseig. Eran l’ha seguit i de nou amb unes maneres jazzístiques increïbles, gran tècnica alhora que gust en les melodies creades, i sempre amb el gran suport del baterista Wouter Kühne. Un trio de màsters on el baterista ha obviat la feina típica d’acompanyar només a Swing, i per contra ha anat creant les seves línies rítmiques entretallades. Brutals tots tres.
 
La gesta anterior d'Eran, “World Citizen”, es va presentar a l'Amersfoort World Jazz Festival el 2021, juntament amb el baterista coreà i signat per Edition. Amb èxit; L'actuació d'Eran va ser seleccionada per mostrar-la en col·laboració amb la coneguda plataforma de mitjans JazzCorner i va obtenir més de 9500 visualitzacions d'arreu del món. Ja aleshores Sun Mi Hong, el 2021, el seu conjunt incloïa una interpretació de “The Big Push”, la 3a melodia de “Shorter Days”. Des de llavors, ha estat titular d’aquesta plataforma i ha donat conferències a tot el món.
 
I ja els acabarem d’escoltar en dos temes seguits anomenats...
 
8.5.- Nefertiti (Wayne Shorter) 3:45.
9.7.- Capricorn (Wayne Shorter) 6:13.
 
I del primer i magnífic “Nefertiti”, dir-vos que el tema fou inclòs en el disc homònim, però de Miles Davis del 1968 on Wayne hi col·laborà amb dos temes més, “Fall” i “Pinocchio”, mentre que els altres temes foren “Madness “ i “Riot” de Herbie Hancock i “Hand Jive” de Toni Williams, ells tres amb Miles Davis i Ron Carter. Gran tema de Shorter com ho són tots, ell encetant per aquella època unes maneres “Post-Bop” i ja mirant cap al futur que seria força convuls i creatiu. I el nostre trio ha quallat de nou una gran feina grupal, sí, sense oblidar la individual, car ells sembla que vagin cadascú a la seva bola.
 
I del segon “Capricorn” dir-vos que Wayne Shorter el va encabir en el disc “Supernova” del 1969, ja en plena moguda de Jazz-Fusió, època del “Bitches Brew” de Miles Davis i ves per on amb molts dels que amb ell varen realitzar la seva Obra Mestre, la segona, que la primera va ser el “Kind of Blue”. Hi hagué John McLaughlin, Chick Corea, etc, etc. I quin brutal i llarg solo ens ha fet el jove baterista Wouter Kühne just a la meitat del tema i ja fins recuperar el motiu principal i acabar-lo. L’han començat però amb la melodia a duet de guitarra i contrabaix i el baterista amb els seus típics copets al canto de la caixa i demés virgueries que fa. El Swing ha aparegut ben aviat, car la melodia és força curta. I ha estat en la improvisació brillant del líder Eran Har Even el qual ens ha tornat a deixar clavats a la  cadira per la seva clarividència solista i recursos emprats. Brutal aquest trio i projecte dedicat a la música de Wayne Shorter o sigui que felicitats nois, Eran Har Even, Omer Govreen i Wouter Kühne.
 
I més coses les podreu llegir al blog..
Després d'haver digerit les plantes perennes de Shorter i les joies menys conegudes durant anys en diferents formacions, el concepte musical d'Eran es manté arrelat en la curiositat i la conversa, estirant les fronteres de la melodia, l'harmonia, la textura i la forma. Amb el seu trio, vol expressar una alegria de viure que convida a volar, a celebrar la vida i a explorar-ne els misteris. Estem segurs que Shorter ho hauria aprovat.


I després d’aquests dos projectes amb líders de guitarristes, farem un salt al buit per la proposta trencadora, la del seu líder i ideòleg, el baixista Javi Garrabella i formació Ethic Labs anomenat “Black Red Blue Green”.  Gravat i mesclat per Gerard Porqueres Roma a Heartwork Recording Studio (Barcelona). Produït per Javier Garrabella. Disseny de l'artwork (suminigashi) per Carolina Gil (Kau Estudi) i maquetació per Camila Vargas. Amb Roger Martínez - Saxo Soprano i Alt. Pol Padrós - Trompeta i Flugel. Max Villavecchia - Rhodes & DX7. Javi Garrabella - Baix elèctric, Konnakkol, Electrònica i Joan Carles Marí - Bateria. Totes les composicions són de Javier Garrabella excepte "Orbits" i "Contrafall" que estan inspirades en Wayne Shorter; "Niranjana Nirakara" és una cançó tradicional de Dhrupad; i els tracks “Purple”, “Grey” i “The Spook” són improvisacions del moment.
 
I ja els començarem escoltant en un  dels delicats temes d’aquest projecte, on copsarem la seva inquietud en cercar melodies i sons contemporanis, en el tema de Wayne Shorter i anomenat..
 
10.4.- Orbits (W. Shorter & J. Garrabella) 5:01.
 
I aquest tema l’inclogué també Miles Davis en alguna de les seves gravacions, i també el propi Wayne el va tornar a interpretar en el seu “Alegria” del 2003 amb Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade.
 
I en Javi Garrabella ens diu això: Inspirat en el tema de Wayne Shorter. És la transcripció del tema escrit al revés. Fixeu-vos en el saxo alt que apareix a la reexposició del tema. I ves per on que aquestes segueixen essent atmosferes típiques de la música de Wayne Shorter. Els inicis però han estat força foscos pels sons profunds també dels més greus, tot plegat a mode de “Intro”. La melodia ha aparegut a duet dels vents, la trompeta de Pol Padrós i el saxo alt  de Roger Martínez i amb quina subtilesa Joan Carles Marí colpeja la seva bateria. El líder al baix i efectes ha estat qui primer ens ha impressionat per la improvisació que ha fet. Ell tirant de la creativitat i de fons els sons dels vents, els del teclat de Max Villavecchia, i els copets a la caixa, tot plegat creant una atmosfera força especial. I els vents han recuperat la melodia i ja per encarar el final d’aquest primer tema de Wayne Shorter.
 
ETHIC LABS és un projecte de jazz fusió que experimenta amb les formes tradicionals i barreja diversos estils d’avantguarda per trobar el seu propi so. Després de tancar l'etapa del seu anterior repertori, el del disc debut “The Beauty and Mystery of the Prime Numbers” amb formació original de nonet (veu, saxo soprano, clarinet baix, tuba, sintetitzador, piano, baix, tabla, bateria), Javi Garrabella replanteja el grup reduint la seva formació i apostant per la frescor i l'espontaneïtat, sense deixar de banda l'afany per la cerca dels límits. En un concert de l'actual quintet es pot respirar aquesta barreja de densitat musical al mateix temps que una llibertat per a la interpretació, gràcies a la fluïdesa dels seus integrants.
 
I els seguim escoltant en l’altre tema on Garrabella es va inspirar en Wayne Shorter, que ves per on tornem a tenir per aquí, i anomenat..
 
11.7.- Contrafall (J. Garrabella) 7:30.
 
I ves per on que aquest tema és un “Contrafact” (nova melodia amb els mateixos acords) inspirat en el tema “Fall” de Wayne Shorter i així ens ho explica Javi Garrabella:” Tot i així, el ritme harmònic està reestructurat i reescrit. Originalment només tenia la melodia del soprano, però per a aquest enregistrament vaig escriure una mena de cànon lliure per a la trompeta.


I el tema té de nou els aires celestials de Wayne Shorter, què bé, com m’agrada. I quin final amb els dos vents anant per lliure, a mode de lliure improvisació, i sempre com a fons els més greus del baixista, els sons del teclat i la bateria, i ja per arribar al final de manera diluïda. Els inicis han estat de nou sorprenents per com juguen amb la melodia, trompeta i saxo soprano. La resta de companys recolzant-los de manera eficient, amb un contundent Joan Carles Marí a la bateria, el líder Garrabella al baix i Konnakkol, que no albiro quan l’usa, que potser sempre per com ha sonat el seu material. I quines línies més contemporànies ha creat Pol Padrós a la trompeta, ell que les ha realitzat amb el seu característic so. També Max Villavecchia ens ha captivat per la sonoritat del seu teclat DX7 i per les seves evolucions solistes. I com ha entrat de potent el saxo soprano de Roger Martínez, quina brutalitat, allà al registre més agut per on s’ha passejat tranquil·lament, tot i la dificultat de mantenir-lo afinat. Magnífica feina de tots plegats en aquest altre tema amb tots els aires de Wayne Shorter i de nou, quin final més acollonant.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I un altre tema súper interessant és l’anomenat...
 
12.5.- Maze in Tangeria (J. Garrabella) 4:40.
 
I d’aquest brutal tema ens diu Javi Garrabella què: Aquest tema és la barreja de dues composicions. "Maze (Labyrinth)" és un tema que no té melodia escrita (s'improvisa) i en el qual és complicat establir un centre tonal, ja que l'harmonia es mou descendint i/o ascendint simètricament, desubicant-te en una mena de marea. "Tangeria" és de fa uns 7 anys i va ser un intent marcià de fusionar els Tangos i les Bulerías en un sol Riff. Com que no es deixava ascendir per tons ho vam fer amb la dimensió temporal. 10-n’hi-do.
 
I mare de 10 sr quina altra brutalitat de tema, per les diverses evolucions que ha tingut, i que per com l’han començat, poc ens esperàvem aquest final. Roger l’ha iniciat al saxo soprano amb una dolçor remarcable, amb els acords del teclat, notes greus del baix del líder i el baterista, acaronant la seva bateria. Roger s’ha passat al saxo alto, i és llavors quan ha començat la bogeria, la creació de tots plegats. Les improvisacions lliures, cadascú a la seva bola. Un motiu rítmic marcat rítmicament i interpretat pel saxo alt, ha servit perquè Max hagi desenvolupat la seva improvisació i sonoritats etèries, i esclar que amb el suport del líder Garrabella al fons de tot i la bateria de Marí. Llavors ha estat quan han desenvolupat un motiu recurrent i cada vegada més de pressa, més de pressa, arribant a una mena d’èxtasi rítmic-melòdic brutal i així fins l’increïble final. Quina barbaritat.


Sobre el concepte de l'àlbum: Aquest àlbum juga amb diversos colors: D'una banda revisita composicions que vaig escriure fa uns 10 anys, recuperades per muntar un repertori amb temes frescos i directes que donin joc per la seva flexibilitat. Hi ha un petit homenatge a Wayne Shorter i una incursió a la música clàssica de l’India (Nord i Sud). La improvisació hi juga un paper important. Hi ha temes que no es van tocar fins el dia de l'enregistrament, alguns d'improvisació lliure en els quals se secciona la banda i es dirigeix ​​a través de "guions" narrats (breus ordres). A més, el track que obre el disc tampoc estava previst; va ser una descàrrega accidental, enxampada al vol amb el meu mòbil. Sota aquests angles, el grup es comunica amb un llenguatge jazzístic picant i un so una mica esquinçat, creant així un discurs desenfadat i espontani. I finalment, després de gravar l'àlbum, vaig decidir produir una sèrie de “drones” que vaig posar camufladament en alguns dels temes, perquè acabessin de donar-los un espai i un fons més suggerent. El disc sona autèntic perquè es van deixar les pistes de les preses tal com es va gravar en directe, sense retocs; encara que en alguns temes podreu sentir preses afegides a posteriori de flugel i saxo alt.
 
I seguirem escoltant-los en el tema anomenat...
 
13.3.- Come Alone (J. Garrabella) 7:39.
 
I sobre aquet tema que de nou sona a Wayne Shorter en Garrabella ens diu: Potser és el tema més antic d'aquest disc i el primer que vaig provar (fa més de 10 anys) quan començava a crear aquest projecte a trio i no tenia ni idea del que vindria després.
 
Doncs amb quin altre brutal tema els acabem d’escoltar. I quins canvis rítmics i de tempo, i amb moments de Swing. La major part del tema, però, va marcada pel baterista Marí i així ja ha començat el tema, amb el motiu principal a càrrec de baix i teclat, per ja aparèixer la melodia a càrrec de vents, amb uns aires així com sonava el “Birdland” de Joe Zawinul, si se’m permet. I després de la magnífica “Intro”, la primera improvisació increïble de nou a càrrec del saxo soprano de Roger Martínez, i què brutal l’ha fet, i amb quina trempera rítmica, la persistent i també la del canvi a tot Swing. I després d’ell ha aparegut Joan Carles Marí i el seu brutal solo, a moments acompanyat pels cops de vent. Un llarg solo que ell ha anat evolucionant i ja per enllaçar amb el solo del trompetista Pol Padrós que de nou s’ha situat en l’ona de l’avantguarda. I ell també alternant la rítmica de la persistent a la del Swing. També Max s’hi ha ficat amb la seva sonoritat delicada del Rhodes i les seves evolucions solistes i d’estil. I després d’ell ens hem tornat a trobar amb el motiu principal que té moments del Birdland de Joe Zawinul si se’m permet.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 16 de febrer que tindrem a Juan de Diego, “Grebalariak” amb Juan de Diego, trompeta i composicions; Toni Saigi, piano; Masa Kamaguchi, contrabaix i Carlos Falanga, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el llarg programa d’avui, en la versió completa que trobareu al blog i a l’ivoox en el tema que titula el projecte, l’anomenat...
 
14.2.- Black Red Blue Green (J. Garrabella) 5:20.
 
 I de nou ens han tornat a noquejar per la seva contundència, què bèsties. Quina banda més potent en aquests temes, perquè en tenen d’altres que són més tranquil·lets però també més agosarats, més amb els aires de la música d’avantguarda. Aquest darrer ha estat impactant, recurrent per l’aspecte rítmic, també per l’aspecte melòdic, on no hi hem trobat una melodia a l’ús. Sí que a l’inici del tema semblava que la qüestió melòdica seria més important, però no, car, ben aviat i ja després dels primers sons dels dos vents, el líder i baixista ha endegat el motiu principal i tota la màquina rítmica ha començat a treballar. En els primers moments, els dos vents han brillat per les seves improvisacions, intervencions, que han seguit l’ona de la potent rítmica. Què impressionants. Tema recurrent, persistent, potent per com Marí li fot a la bateria. Bogeria solista dels dos vents, del baixista, del teclista, de tots ells, que han estat magnífics en tots els temes i més en aquest tan potent, ideal per ja acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa divers d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. O sigui que gràcies nois: Roger Martínez, Pol Padrós, Max Villavecchia, Javi Garrabella i Joan Carles Marí. 
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 579: Alex Hitchcock Dream Band - "Live in London", dimecres 24 de gener de 2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I abans de començar, comentar-vos que el concert de Festa Major d’Hivern a SVdH va ser tot un èxit. Una Sala Xica plena de goma va gaudir molt i molt amb el magnífic concert de Jazz que ens van fer en Rai Castells Quartet amb Pablo Martín, Brady Lynch i Kike Pérez. Gràcies nois, i gràcies a l’Ajuntament de SVdH pel seu suport al Jazz Club la Vicentina.
 
I el programa d’avui anirà d’un triple vinil, també editat en CD, on l’Alex Hitchcock es fa acompanyar de diverses formacions i músics del seu entorn i anomenat  Alex Hitchcock Dream Band, "Live in London” amb tots els temes de l’Alex Hichtcock i publicat el novembre del 2023. Enregistrat en directe per Sonny Johns el 9, 10 i 11 d’agost al Vortex Jazz Club  de Londres i masteritzat per Nate Wood. I la informació sobre aquest magnífic treball la podreu trobar a la pàgina web de l’Alex Hitchcock: https://www.alexhitchcock.co.uk. I també hi podreu trobar l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://alexhitchcock.bandcamp.com/album/dream-band-live-in-london.
 
Un primer volum (2021) es va gravar durant tres dies en un estudi de Londres amb tres grups diferents; ho publicà Jordi Pujol per a FSNT i us el vaig posar al Jazz Club de Nit. Les dades les podreu llegir al blog on també hi trobareu l’enllaç al Bandcamp: https://alexhitchcock.bandcamp.com/album/dream-band.


Primer grup: Midori Jaeger, violoncel  & veu; Deschanel Gordon, piano; Will Sach, contrabaix i Jas Kayser, bateria.
Segon grup: Cherise Adams-Burnett, veu; Chris Cheek, saxo; David Adewumi, trompeta; Will Barry, piano; Joe Downard, contrabaix i Shane Forbes, bateria.
Tercer grup: Noah Stoneman, piano; Ferg Ireland, contrabaix i Jason Brown, bateria.
 
La segona sessió, la del programa d’avui, fotografiada a la pàgina web per Steven Cropper, es va gravar durant tres nits al Vortex Jazz Club.
El 9 d’agost hi hagueren Liselotte Östblom, veu; Mark Kavuma, trompeta; Rob Luft, guitarra; Rio Kai, contrabaix i Jamie Murray, bateria. Temes: “Verglas”, “Grace” (intro, p1 i p2), “Rio”, “Sach”.
El 10, James Copus, trompeta; Kit Downes, piano; Lewis Wright, vibràfon; Conor Chaplin, contrabaix i Marc Michel, bateria. Temes: “Abaqua”, “Momentum”, “Cat Circles”, “Red” (intro i tema), “Brocken”, (intro i tema).
I ja la tercera nit de l’11, Alexandra Ridout, trompeta; Kit Downes, piano; Ant Law, guitarra; Orlando Le Fleming, contrabaix i James Maddren, bateria. Temes: “Oblique”, “Kakeism” (intro, tema i alternate), “North Field” (bonus), “Lift” i “Differentials” (bonus).
 
I esclar que sempre sonarà el saxo tenor de l’Alex Hitchcock...
 
La banda de la primera nit compta amb la primera línia de la trompeta de Mark Kavuma i la veu de Liselotte Östblom barrejant-se amb el trio de Rob Luft, Rio Kai i Jamie Murray: la segona compta amb James Copus a la trompeta amb els seus socis musicals Kit Downes al piano i Lewis Wright al vibràfon,  Conor Chaplin i Marc Michel subministrant el baix i la bateria, i la tercera nit posà el piano de Downes al costat de la guitarra d'Ant Law i la trompeta d'Alexandra Ridout, amb l'equip internacional de la secció rítmica d'estrelles d'Orlando Le Fleming i James Maddren. Part del plaer de l'àlbum rau en les combinacions inesperades d'aquests intèrprets aclamats i els nous nivells de creativitat que aporten; la presència constant de la veu inconfusible d'Hitchcock al saxo tenor i la força i consistència de la seva escriptura donen al projecte una unitat convincent.


O sigui que ja els començarem escoltant en un dels temes delicats de la primera nit amb Liselotte Östblom, veu; Mark Kavuma, trompeta; Rob Luft, guitarra; Rio Kai, contrabaix i Jamie Murray, bateria i tema anomenat..
 
1.2.- Verglas (A. Hitchcock) 8:40.
 
I quin tema més maco acabem d’escoltar, alhora que divers per la qüestió rítmica i amb la calidesa de la veu de Liselotte, sense oblidar la de la guitarra de Rob. Ell ha estat l’artífex de la primera improvisació després de la presentació del tema. Un solo envoltat de sons eteris, delicats arpegis, i amb un suport creixent de la base rítmica de Rio Kai, contrabaix i Jamie Murray, bateria, acabant-lo delicadament i deixant pas al del líder al saxo tenor. Alex ens ha acaronat per com l’ha fet, sobretot als inicis, car després l’ha anat desenvolupant i cada vegada més amb més modernitat i energia. Gran solo del líder en un tema on no hem escoltat la trompeta solista de Mark Kavuma, ideal per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I d’aquest dia hi hagué també un tema molt delicat, “Grace” amb una “Intro” i dues parts. Però n’hi hagué dos més, “Sach” i “Rio”, ambdós força potents, o sigui que ara sonarà...
 
2.19.- Sach (A. Hitchcock) 8:12.

I quin final més maco amb els dos vents. I de nou la guitarra de Rob acaba el tema i l’inicia amb acords delicats, i ara amb el baixista fent la línia de baixos principal i el baterista marcant el canto de la caixa i fent el ritme. I la melodia un tan entremaliada ha aparegut a duet de veu i saxo tenor del líder, Liselotte Östblom i Alex Hitchcock. I Mark Kavuma a la trompeta els ha seguit iniciant ell la primera improvisació. Quins contrastos que té aquest tema, per un cantó la guitarra esotèrica, per l’altre la base rítmica potent i viva, mentre que el so de la trompeta ha estat força càlid. I de nou a trio amb Rob a la guitarra que ens ha tornat a captivar per la seva sonoritat farcida d’efectes delicats i gens exagerats els quals aconsegueixen un so preciós, per ell que ho domina abastament, i què macos els acords finals, quasi que omnipresents en un tema que acaben de nou amb la veu, saxo tenor i trompeta, tots tres fent-ne la bonica melodia.
 
Alex Hitchcock continua amb la seva missió de buscar nous sons i textures a l'avantguarda del jazz contemporani, i actuar com a catalitzador per reunir alguns dels millors talents musicals atrets per l'internacionalisme creixent a l'escena londinenca contemporània. La seva resposta a l'actual clima desafiant per a l'esforç artístic, és fer-se gran i fer-se atrevit: Dream Band: Live in London és un projecte realment innovador que presenta tres "bandes de somni" diferents amb els seus músics preferits, captats en directe durant tres nits al mític Vortex Jazz Club de Londres interpretant música composta especialment per a cada conjunt. Les formacions extraordinàries que va reunir són un testimoni del respecte que s'ha guanyat entre els seus companys com a compositor, intèrpret i líder de banda amb una visió inspiradora única.


I acabarem els temes de la primera nit amb el potent...
 
3.15.- Rio (A. Hitchcock) 9:42.
 
I quin tema més potent acabem d’escoltar, i de nou per com la base rítmica fa córrer la màquina, amb Rio Kai, contrabaix i Jamie Murray, bateria sense oblidar la guitarra de Rob. La gens trillada melodia ha aparegut amb la veu, la trompeta i el saxo tenor del líder amb Liselotte Östblom, Mark Kavuma i Alex Hitchcock. I les qüestions esotèriques hi continuen essent pels sons de la guitarra de Rob. I amb aquest substrat, Rio Kai s’ha posat a improvisar i ja heu pogut comprovar de quina manera ho ha fet, amb una pulsió rítmica potent alhora que llenguatge modern, i amb moments força delicats. No s’ha aturat en cap moment de tocar les cordes de la seva “Berra” amb afinació i gust musical a tot Jazz. I ha aparegut el saxo tenor del líder amb una contundència brutal, i també amb un fraseig increïble i velocitat d’execució. I esclar que faltava el so del metall més daurat, el de la trompeta de  Mark Kavuma amb el seu característic so de la modernitat, i ells dos ho han tornat a fer, i quina improvisació més increïble, primer amb vuits, després amb quatres i després amb dosos, compassos improvisant i alternant-se ells dos. Al final, un espai per a la calma i ja aparèixer la veu de Liselotte amb una brutal i increïble intervenció on l’hem pogut escoltar improvisant i ja per acabar el tema de cop.




I a la segona nit hi hagué temes brutals com “Abaqua”, “Momentum”, “Cat Circles”, “Red” (intro i tema) i “Brocken”, (intro i tema). I hi varen ser: James Copus, trompeta; Kit Downes, piano; Lewis Wright, vibràfon; Conor Chaplin, contrabaix i Marc Michel, bateria. I els escoltarem en el tema anomenta...
 
4.11.- Cat Circles (A. Hitchcock) 7:33.
 
I aquest “Cat Circles” va sonar un dia després al mateix Club de Jazz de Londres. Quins tres dies més impressionants els de l’estiu del 2022, 9, 10 i 11 d’agost. Un final increïble per com de potents han estat els dos vents, alhora que la secció rítmica amb Kit Downes, piano; Lewis Wright, vibràfon; Conor Chaplin, contrabaix i Marc Michel, bateria. I després de la presentació del tema, piano i vibràfono han fet un duet amb el motiu principal que han repetit a discreció. I entremig de la calma, Alex al saxo tenor ha tornat a brillar per la seva creativitat, pels seus moltíssims recursos, estilístics i de sonoritat força potent, emprant escales inversemblants alhora que fraseig vertical, en un solo que ens ha deixat clavats a la cadira. I ara el baixista ha estat Conor Chaplin el que ens ha captivat, passejant-se amb solvència per l’estructura del tema amb pulsió rítmica i solo vertical a base d’acords. I ja el darrer tram musical l’hem escoltat com repetien el motiu principal, acabant-lo amb profusió de notes, amb un crescendo impactant i un llarg “pedal” on s’han balancejat tots plegats i fins el final.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.




Cadascuna de les tres bandes aporta la seva pròpia combinació única de veus a les composicions d'Hitchcock, portant-les en direccions imprevistes fins i tot pel seu compositor: "Vaig estar compromès amb la idea de renunciar al control el dia de la gravació i crear l'espai per als altres per treballar, car hi ha molta confiança. És una instantània d'un moment en el temps, d'alguna cosa que sempre està evolucionant: cedir el control per veure què passa".
 
I d’aquesta nit els escoltarem en un altre potent tema anomenat..
 
5.7.- Momentum (A. Hitchcock) 9:41.
 
I quin altre brutal tema, i ara amb un baterista Marc Michel que ha fet un grandíssim i llarg solo i ja per acabar el tema recuperant el motiu principal i acabar el tema de cop. L’ha començat però Kit Downes al piano, i ja aparèixer la melodia a duet de vents, i també amb una part feta pel vibrafonista Wright. Ell mateix n’ha encetat les improvisacions fent la seva amb una demostració de bon gust i sonoritat límpida farcida d’anades amunt i avall colpejant amb suavitat les làmines del seu instrument. Un estil modern d’interpretar on poc després s’hi han afegit els vents fent-li un coixí melòdic. I el solo del líder així ha començat, dolçament, la seva improvisació. Ben aviat ha anat agafant trempera, la del seu fraseig i llenguatge brutal. A remarcar la permanent tasca dels dos de la base rítmica Chaplin contrabaix i més present i incisiu en Marc Michel a la bateria, el qual s’ha esplaiat en un solo brutal. Els seus inicis també han estat força tranquils, però de mica en mica ell mateix ha anat volant i volant, creixent i creixent en tots els àmbits i com no podia ser de cap més manera, i també d’intensitat sonora, en una actuació estel·lar que de ben segur devia deixar a tothom clavat a la cadira, i no només per ell, i sí per tots els implicats.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I d’aquesta segona nit, encara els escoltarem en el llarg tema anomenat...
 
6.1.- Abaqua (A. Hitchcock) 12:50.
 
I quin altre tema tan increïble que acabem d’escoltar, i també força llarg de quasi 13 minuts. I quins canvis ha tingut, de tot però el que més, d’intensitat, car ha començat molt delicadament amb una llarga “Intro”, un Vamp o Pedal marcat pel baixista, i on Wright al vibràfon ens ha captivat per la seva delicadesa. També el pianista Downes l’ha acompanyat, i de mica en mica han anat creixent i creixent, en un tema que devia fer flipar als assistents. I ja el motiu principal ha aparegut amb els dos vents i amb un increïble Michel a la bateria colpejant-la, sense oblidar els més greus fets per Chaplin al contrabaix. I Wright al vibràfon ens ha tornat a “noquejar” per la seva velocitat d’execució, el seu ràpid fraseig, la seva personal percussió sobre les làmines del seu instrument. Un llenguatge modern, més enllà del Neo-Post-Bop, o sigui farcit de contemporaneïtat. I com Michel a la bateria s’ha fet present i més present. I què sorprenent el canvi introduït en el solo del pianista Downes i com ja ha aparegut el saxo del líder per iniciar ells dos una tanda de compassos improvisant i anar-se alternant durant una bona estona. Grans solistes ells dos, com ho són tots els que varen participar en aquestes tres sessions al Vortex Jazz Club. I quin final més brutal hem escoltat on també James Copus, trompeta s’hi ha afegit. I com l’han acabat dolçament tot i recuperant els moments inicials. Brutal tema d’aquesta segona nit.


I ens diuen això: Els vint temes que componen l'àlbum ofereixen una rica festa de creativitat, fins a un punt que poques vegades s’encabeix en les publicacions de jazz contemporani. Escoltareu la manera com els solos contrastats de Rob Luft i Mark Kavuma s'eleven per sobre del ritme bulliciós típicament inquietant creat per Kai i Murray a “Sach”; i com es combinen amb la veu cristal·lina de Liselotte Östblom en la serenitat tranquil·la de “Verglas” o la calma coral de “Gràcia”. Escoltareu la propulsió irresistible generada per Lewis Wright i Kit Downes a “Momentum” sobre la seva secció rítmica: "Conor i Marc són tan elàstics, àgils i expressius"...i la forma en què el so característic del tenor de Hitchcock es barreja amb el seu company de primera línia James Copus, trompetista, per crear les textures límpides i espectrals de “Brocken”. Tingueu en compte també com l'interminable subtilesa rítmica generada per Orlando Le Fleming i James Maddren impulsa la trompeta d'Alexandra Ridout a cotes vertiginoses a “Differentials”, mentre que la guitarra angularment melòdica d'Ant Law empeny constantment la banda cap a noves direccions sobre els ritmes delirants de “Red”....



I ja per anar acabant el programa els escoltarem en alguns temes de la tercera nit on hi hagué Alexandra Ridout, trompeta; Kit Downes, piano; Ant Law, guitarra; Orlando Le Fleming, contrabaix i James Maddren, bateria que tocaren els magnífics temes “Oblique”, “Kakeism” (intro, tema i alternate), “North Field” (bonus), “Lift” i “Differentials” (bonus). I els escoltarem en el més delicat d’aquests i anomenat...
 
7.3.- Oblique (A. Hitchcock) 9:05.
 
I sí que hem gaudit amb aquest delicat tema “Oblique”, iniciat melòdicament a base d’intervals fets pels dos vents, Alexandra trompeta i Hitchcock saxo tenor. De mica en mica ha anat creixent d’intensitat i ja amb la incorporació de Downes al piano i d’Ant Law a la guitarra. Ha estat però el pianista Kit Downes, el qual hi va ser també el dia anterior, qui n’ha iniciat les improvisacions, en uns moments que s’han mantingut delicats, tot i anar creixent d’emocions tot plegat, amb un baixista i baterista també força presents, ells que són Orlando Le Fleming i James Maddren. I després de la reeixida improvisació del pianista i haver recuperat la melodia principal a dos vents, ha estat la magnífica trompetista Alexandra Ridout qui ens ha captivat per la seva contundent aportació solista. Ens ha impressionat gratament per com ha fet la seva improvisació, situada en el registre mig-alt, més enllà del registre central però no en els súper aguts, i també pel seu llenguatge i fraseig alhora que so brillant, el de la seva trompeta. Un llarg i potent solo on els dos de la base l’han acompanyat abastament Orlando Le Fleming i James Maddren i ja per recuperar el motiu principal i acabar-lo amb un bon cop de tambor.
 
Hitchcock diu: "Em sento afortunat d'estar envoltat de tantes veus distintives i contrastades, i vull capturar aquesta varietat en un disc, creant espai perquè els músics s'expressin i donin forma a la meva música". “Dream Band: Live in London” és un disc triomfal d'una estratègia artística atrevida que dona els seus fruits, tant per als artistes com per a l'oient.


I encara escoltarem un altre tema d’aquesta tercera nit, aquest més vital i  anomenat..
 
8.18.- Lift (A. Hitchcock) 8:02.
 
En aquest tema de Hitchcock, com ho són tots, ens ha sorprès la pròpia melodia, allunyada d’estereotips trillats. Els dos vents l’han feta de nou a duet i també hi notem els amplis intervals que la conformen. També la qüestió rítmica està inclosa en la melodia i de nou els dos de la base essent presents donant tot el seu suport als companys. El líder ha estat qui primer ha improvisat i de nou amb tot un reguitzell de tècnica, de notes, d’escales inversemblants, d’arpegis, de so, de llenguatge jazzístic de primer nivell. Un llarg i magnífic solo del líder que s’està posicionant com un dels millors tenoristes europeus. I el seu amic Ant Law a la guitarra l’ha seguit amb una increïble improvisació. El seu so és lliure d’efectes, i sona “pelat”, net i pur, i amb un fraseig modern i domini tècnic sense cap mena de dubtes. Un solo farcit de bon gust el del guitarrista Ant Law, el qual va acompanyar a Hitchcock en un concert que van fer al Jamboree Jazz Club i on nosaltres no hi vam faltar, en Joan Recolons  i jo, esclar. I al final del solo del guitarrista ja sonaven els vents de Ridout  i Hitchcock fent de nou el motiu principal melòdic. I ha sonat la trompeta solista d’ella, tot i que per poca estona. Qui ha sonat una mica més ha estat Downes al piano ell però amb el baixista i baterista, amb espurnes del guitarrista. I tema i final brutal i de cop.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 16 de febrer que tindrem al Juan de Diego Quartet amb Juan de Diego, trompeta; Toni Saigi, piano; Masa Kamaguchi, contrabaix i Carlos Falanga, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.


I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui en el potent tema anomenat...
 
9.5.- Cakeism (A. Hitchcok) 8:02.
 
I en aquest darrer i brutal tema hem constatat de nou com és la qüestió rítmica marcada pel baterista, on no hi ha res de res de Swing, i sí amb un Groove brutal que fa que tot això camini de la manera que ho fa. Tema amb un ritme així com trencat i tempo no massa viu però tema força potent. I sí que el final ha estat més vital per com el baixista tocava les cordes de manera persistent, ell que és Orlando Le Fleming. I el final ha estat d’allò més delicat amb la guitarra de Law, el piano de Downes, la ara si delicada bateria de Maddren i el contrabaix de Le Fleming. I el tema té un motiu principal que han fet els dos vents recolzats per la base rítmica i ja la posterior aparició solista de Law a la guitarra i de Downes al piano, ells dos anar-se alternant una bona estona amb sengles magnífiques improvisacions, i anar creixent les nostres emocions  anant-los escoltant. I ja a la meitat del tema, els vents de nou recuperant el motiu principal. I ves quin “break” ha aparegut en la improvisació del líder al saxo tenor, i fins i tot m’ha semblat un canvi de ritme. Això deu haver estat un miratge, car ja ben aviat tot plegat ha anat creixent d’intensitat, i de nou amb el tempo doblat pel baixista, el líder ha seguit volant, volant més enllà, per anar a aterrar dolçament amb el motiu principal fet per piano i després amb la trompeta de Ridout i ja per arribar al delicat final, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. Gràcies a l’Alex Hitchcock qui em va fer arribar el projecte de manera digital el desembre del 23 i per descomptat que felicitats a elles i a ells per la seva gran tasca instrumentista. Tres dies de concerts que han passat a la història gràcies al líder que ho va voler gravar i ja pensant en una edició posterior i publicació en CD i en tres vinils de 180 grams, una delícia.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |