Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Doncs abans de començar a parlar del programa d’avui, recordar-vos que aquest divendres 21 de febrer tindrem concert a la Sala Xica amb el projecte dedicat a George Gershwin a càrrec del Gabriel Amargant Quartet amb en  Gabriel, saxo tenor i clarinet, Roger Mas, piano; Martín Léiton, contrabaix i Joan Vidal, bateria. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina.

I avui farem un programa dedicat a dues Big Bands de casa nostra, amb estils musicals diferents però encabides en el mateix “paquet musical” pel fet d’haver-hi un dels grans arranjadors de formats grans, en Sergi Vergés, arranjador en els dos projectes. També per donar suport a l’Albert Bello, creador ja des fa una colla d’anys de l’única escola de música en tota la península dedicada al Gipsy Jazz, Manouche o com li vulgueu dir.

I al blog podreu llegir una mica més sobre  els músics arranjadors que es dediquen al gran format, Big Bands encabides en escoles, i hi tenim també l’Esmuc Jazz Project, la OJO Taller de Músics, la mateixa Big Band Conservatori del Liceu, que també dirigeix en Sergi, sense oblidar la Big Band de Begues relacionada amb l’escola de música de Begues al menys pel fet que hi ha en Juli Casado, ànima de tot plegat. També tenim al Vicens Martín, gran arranjador com és també l’Alfons Carrascosa, Joan Monné, ells dos treballant amb la Sant Andreu Jazz Band, big band de joves músics, elles i ells dirigida i creada pel Joan Chamorro, inicialment sorgida de l’escola i darrerament ja amb vida pròpia. I no per no parlar-vos de tots els que faltin, oblidar-los, més aviat comminar-vos a vosaltres a cercar-los.

Doncs els dos discos que escoltarem són el “Beatus Ille”, de la Rufaka Folk Jazz Orquestra, obra i gràcia del Sèrgi Vergés, editat per Seed Music. I acabarem amb The Django Orquestra, amb l’Albert Bello com ànima sempiterna i en Sergi amb arranjaments. La llista de músics és prou llarga per comentar-la després. I aquesta setmana escoltarem un micro conte de Teresa Tuset.

Doncs comencem amb el projecte creat pel Sergi Vergés....



“BEATUS ILLE”
Rufaka Folk Jazz Orquestra

Editat per Seed Music S.C.P.
Enregistrat en directe amb unitat mòbil per David Casamitjana el 9 de gener de 2016 i el 8 i 9 de desembre de 2016 a l’Auditori Pau Casals del Vendrell (Tarragona).
Mesclat i masteritzat per David Casamitjana i Sergi Vergés a l’Espai
sonor Montoliu (Montoliu de Segarra, Lleida).
Producció executiva: Rut Martínez per a ADEP

Sergi Vergés, arranjaments i direcció
Joana Gomila, veu
Ivan Garriga, violí, tamborí de cordes a 5
Liv Hallum, acordió diatònic
Ivan Caro, flabiol sec i tamborí, gralla dolça, ocarina, caramella, pandereta
Gabriel Amargant, alto (lead), soprano, clarinet
Joan Mas, alto, soprano, flauta
Lluc Casares, tenor, clarinet, flauta
César del Val, tenor, flauta
Marcel·lí Bayer, baríton, clarinet baix
Pep Garau, trompeta (lead), flugel
Joan Mar Sauqué, trompeta (lead), flugel a 7, 8
Jaume Peña, Pol Omedes i Òscar Latorre trompeta, flugel
Albert Costa, trombó (lead), sac de gemecs a 1, 5
Josep Tutusaus “Tutu”, trombó (lead) a 1, 4
Joan Codina, Edgar Gómez trombó
Darío García, trombó baix, tuba
Iago Aguado, guitarra
Joan Claver, piano
Pau Sala, contrabaix
Pedro Campos, contrabaix a 1, 4
Roger Gutiérrez, bateria, gong a 8
Arnau Obiols, bateria, surdo, gran
bombo, pandero quadrat, canya esquerdada
José Carlos Cubas, percussió

Doncs tot semblen ser composicions del folklore de la zona, essent doncs el màster Sergi Vergés qui n’ha fet tots els arranjaments que en questa cas es tot una obra seva. I aquest és un projecte de gran envergadura per diversos motius. D’aquests n’hi ha diversos com per exemple la gran feinada que va fer en Sergi Vergés tot i recopilant material folklòric de la zona on ell va anar a viure. Una vegada recopilat, llavors es tracta de fer una selecció. A partir d’aquí més feinada en parir els arranjaments per a tota la Big Band. També devia tenir ell al seu cap quins havien de ser els músics participants, i per tant, fer-los adequats a cadascun dels membres. Feina hercúlia que només gent com ell, que afortunadament n’hi ha poden fer (alguns d’ells comentats abans en la presentació del programa). Al final, l’envergadura també es fa palesa en la llargària dels temes i projecte general. Així doncs tenim més d’una hora i quart de músiques barreja de folklore i jazz, amb unes interpretacions magnífiques, totes elles encabides en 8 temes bàsics.

Pocs temes i tanta estona vol dir que n’hi ha d’haver de llargs com per exemple “La Suite Pirenenca” de més de 17m on hi tenim diversitat de tempos i ritmes i composta per les següents cançons: “Intro flabiol”, “Cascabillo”, “Lo verd d’antan”, “Muntanhes araneses”, “La polleta d’aigua”, “La maire Antoène”, “Una filheta de Lion” i les “Corrandes”. Quatre dels temes depassen els 9 minuts, com per exemple el més delicat “Lliri d’aigua” iniciat amb una intro delicada de cordes fregades. El preciós “Cant de la sibil·la”, està en el mateix context de l’anterior, és a dir, tempo suau (no sempre) i durada, alhora que amb diversitat emocional pels seus canvis rítmics i de tempo, iniciat per la gralla de l’Ivan Caro i posterior veu de Joana Gomila. El “Pasdoble de Tosquiets”, té també més de 9 minuts, i és un dels més vius del projecte amb canvis rítmics que van del que ens diu el títol al swing passant per el de “marxing band” en el solo del Gabriel al clarinet. El primer tema que obre el projecte “La gata i el belitre” de prop de 8 minuts l’inicien a mode d’intro percussions diverses per després afegir-s’hi la gralla i pandereta. Després ja podrem escoltar l’acordió, el tempo prou viu també, el ritme marcat i tota la resta de músics. El 3er track “Jo en tinc un oncle que és a l’Havana”, proper als 7 minuts, l’ha iniciat Hallum a l’acordió, després Gomila fent ja la melodia i amb tots els altres, ja a tot ritme càlid del Carib. I finalment, i amb més o menys la mateixa durada el tema a tot “jota”, “Jotes de Tuixén”, fet a un tempo prou vital.

I és clar que amb tot aquest material, a un se li fa difícil seleccionar què sonarà i què no. Seguirem la dinàmica del programa i això en ho facilitarà força, així doncs us proposo escoltar la preciosa cançó...

4.- Lliri d’aigua  (Tradicional & Sergi Vergés)    9m41s

I què en podem dir d’aquesta cançó? No n'hem trobat l'autoria. Serafí Pitarra, (Frederic Soler i Hubert) estrenava l'any 1886 "Lo lliri d'aigua - balada en tres actes i en prosa" que contenia una cançó amb una primera estrofa molt semblant a aquesta però que no hi apareix l'última que presentem. I per que quedi clar, aquesta fa referència a la cançó cantada per Maria Gironès i Sala nascuda a Salt el 1923 i que podeu trobar en l’enllaç que us posaré al blog:
 El compositor de sardanes Josep Saderra i Puigferrer té una sardana titulada "El lliri d'aigua", amb la mateixa lletra de Pitarra. També sense la darrera estrofa la recull Artur Blasco dins "A Peu pels camins del Cançoner" a Saldes (Berguedà), l'any 2000.

I parlant dels nostres herois, doncs reconèixer el mèrit als instrumentistes i a la veu solista. La intro de l’Ivan Garriga al violí ha estat preciosa i delicada, preparant l’entrada de Joana Gomila cantant les primeres estrofes i després amb alguns de la Rufaka. La cançó va seguint, cantada per Joana i ja per omplir-se de sonoritats amb tota la Big Band. La baixada final ha donat peu al magnífic solo del Lluc Casares iniciat primer delicadament amb sons de percussions i guitarra per poc després arribar a un clímax impressionant que ha durat una bona estona i ja al final amb la resta de companys de la Rufaka. Immens aquest final, amb la mateixa baixada harmònica fins retrobar la veu de Joana i retrobar la delicadesa inicial, a moments amb la potència de tota l’orquestra. El final va dient “què és la cançó d’una noia que el promès la va deixar, què és la cançó d’una noia que el riu se la va emportar”. Preciosa cançó per començar el projecte del Sergi.

L’agost de 2015 me’n vaig anar a viure a Arsèguel, al Baridà, amb la idea de Rufaca al cap. La idea rebia aleshores el nom genèric de “Projecte Cadí” i havia nascut de les meves classes amb l’Ivan Garriga els tres anys anteriors al Superior del Liceu. La idea seminal consistia a portar a la formació de big band estàndard la música tradicional del Pirineu, i ja vaig sospitar que no seria un projecte qualsevol: seria el meu primer projecte personal, l’estiu que feia 50 i després de dues dècades llargues d’escriure per encàrrec música per a big band. No vaig saber calibrar, però, la magnitud del viatge que estava a punt d’encetar: amb quina força aquestes tonades s’introduirien a la meva vida, els centenars de quilòmetres que passejaria per la comarca amb elles al cap, o els que faria en cercles al menjador de casa, com una fera engabiada, al caliu de la llar de foc.

Seguirem amb la música tradicional en clau de Jazz amb la cançó..

2.- Si tu te’n fas (Tradicional & S. Vergés)  9m46s

Aquesta és una melodia a la qual se li ha ficat diferents lletres segons els llocs on les cantaven. Maria del Mar Bonet la cantava amb lletra diferent i titulada “Enamorat i al·lota”, cantada més o menys igual que ho ha fet Joana. També la podem trobar com a “Si tu te’n fas la lluna. Cançó de les transformacions” (ells mateixos la sots titulen “transformacions”), tot i que amb canvis en la melodia alhora que també en la lletra. Sembla que partint de la base de les estrofes se n’han fet diverses lletres i melodies.

La versió del Sergi té una mena de groove amb un tempo un tan viu que se’t va emportant mica a mica, partint de la calma inicial primer amb la veu de Joana per després, i ja una vegada acabades les primeres estrofes, encabir-hi un canvi rítmic i de tempos  vivaç, fins el precís moment del “break”, moment en el qual ens hem retrobat amb la calma i el magnífic solo de l’Òscar Latorre a la trompeta. Tot plegat ha anat derivant vers moments intensos pel seu solo però també per l’afegitó dels membres de la Rufaka tot plegat amb una energia immensa. Al final, un altre break amb un “lick” dels membres de l’orquestra donant suport al solo a les congues de José Carlos Cubas. Break posterior per així escoltar de nou a Joana cantant sobre “truites de riu i monges”, i així anar encarrilant el final amb cantarella d’ella i acordió, tot farcit d’un bon ritme i tempo per anar arribant al final d’aquesta cançó amb tantes variables, recuperant però els plàcids inicis. 



La inspiració, en cas d’existir, no és més que compulsió, ja ho deia bé Gil de Biedma. No vaig calibrar el munt de dies de frustració absoluta ni els dies (menys) d’eufòria gairebé estupefaent; els llibres, discos i concerts amb què em nodriria i, sobretot, els paisatges i les persones que havien d’arribar i que ara em conformen per sempre. El resultat del viatge gairebé homèric és el que ara teniu a les mans. Tot sentint-lo, penso, com Cortázar, que aquests arranjaments mereixen estar plegats perquè del desencant de cadascun d’ells va créixer la voluntat del següent. I també penso en aquell home de qui parlava Borges, que es proposa la tasca de dibuixar el món i un dia descobreix que aquell pacient laberint de línies traça la imatge de la seva cara. Reconec la meva cara en tota aquesta música: els meus referents, les meves obsessions, les coses que m’enamoren. No sé si tot plegat és jazz o és folk, la taxonomia musical m’interessa més aviat poc: és només un punt de vista sobre el món musical que ara m’envolta, una mirada subjectiva però apassionada. Em passo la vida ensenyant que la passió és l’única aproximació honesta al meu ofici, i que tota la que hi aboques acaba impregnant la música i, d’una manera o altra, aconsegueix transmetre’s. Espero no anar errat i que aquest disc aboni la meva tesi.
Sergi Vergés

I ara he fet una selecció de tres cançons de la seva Suite Pirinenca, que escoltareu seguides....

5.- Suite pirinenca   (Tradicional & S. Vergés)  7m10s
5.3.- Lo verd d’antan
5.6.- La Maire Antoène
5.8.- Corrandes

I com he dit abans, m’he permès extreure tres de les cançons de “La Suite Pirinenca” que recordem està composta per les següents cançons: “Intro flabiol”, “Cascabillo”, “Lo verd d’antan”, “Muntanhes araneses”, “La polleta d’aigua”, “La maire Antoène”, “Una filheta de Lion” i les “Corrandes”.

I de “Lo Verd d’antan” en podem trobar referències a la Gascunya, Gasconha en occità-gascó. Poques coses he pogut trobar de “Lo verd d’antan”, o sigui que feina hercúlia de recerca la que va haver de fer el Sergi. Primer Joana l’ha cantat, en occità-gascò, intueixo, ben recolzada per la Rufaka i els arranjaments del Sergi per després, i ja amb més calma, escoltar el magnífic i dolç solo i so del Joan Mas al saxo alto. Magnífica interpretació la del músic manresà amb tot l’esplendor i mica a mica amb més potència, la dels seus companys de l’orquestra. El final, recuperat amb les percussions, el so d’una tabla sembla del José Carlos Cubas i la veu de Joana.

I de la segona cançó “La Maire Antoène” no he trobat res de res, haig de dir per Internet, la qual cosa em fa pensar que la recerca d’en Sergi devia ser per les biblioteques dels pobles del seu entorn pirinenc. Bravo de nou, Sergi. Sí que la melodia em recorda un musical americà però només a les primeres estrofes cantades i tampoc no calcades. Em refereixo al “If I were a rich man” del Mary Poppins. La mestria de l’arranjador s’ha fet palesa en la cadència posterior amb tota la Rufaka tocant junts la melodia, sí la que primer ha fet l’acordió de Liv Hallum. Escoltar-los a tots ells i elles en aquest final i a aquest tempo realment fa trempar. I recordeu que el tema ha començat a plateret i bombo, i després la veu de Joana, acordió i la resta de músics. Tema vital i enèrgicament magnífic.

I sobre les “Corrandes” he pogut trobar on s’explica com i quan les ballaven. Parlo de l’Aplec de Talló. Ens hem de situar a Bellver de Cerdanya i que del Talló va néixer una font, després que una ovella rasqués i rasqués el terra fins trobar una imatge de la marededeú. Cada dilluns de Pàsqua fan doncs aquest aplec a la font del Talló, ballant-hi les corrandes i  en rotllanes acabant a la plaça del Portal dels camps de Monterròs. Encara es ballen i s’ensenyen a les escoles, cosa que he pogut veure en un vídeo que córrer pel núvol. La lletra, l’incansable cercador l’ha hagut de trobar a les biblioteques. I en el seu arranjament hi ha barrejat canvis rítmics quan se sent “El tabal” i a ràfegues la resta de músics. Ha començat però amb les cordes fregades i ja intuint el ritme posterior, amb la melodia del flaviol i la resta de vents ja per obra i gràcia de l’arranjador. I Joana cantant que si “les noies de Cerdanya no tenen molt bon color no és per l’aigua de la plana.....” i ja no acabo d’entendre. I les corrandes segueixen cantades i més plàcides, fins el moment del ball amb el “tra la ra la ra la ra”, i el “tabal” i els vents comentats a l’inici. I més “tra la ra la ra” fins el final amb el flaviol, tabal i vents.

I acabarem el projecte de la Rufaka Folk Jazz Orquestra amb arranjaments i direcció a càrrec de l’incansable Sergi Vergés, i ho farem amb el....

8.- Pasdoble de Tosquiets (Tradicional & S. Vergés)  9m07s

I aquest “Pasdoble de Tosquiets” curiosament l’he pogut escoltar gràcies a un jubilat saragossà Alfonso Sanchez que el toca amb el seu acordió diatònic. L’home té una pàgina web dedicada a la seva afició, la música amb l’acordió diatònic. Se’l veu a ell i a un jove, tocant-la en una trobada d’acordionistes a Saragossa.

En Sergi ha volgut que comencessin piano i violí, amb Joan Claver i Ivan Garriga, per seguir amb la melodia a càrrec d’acordió, diatònic, i flaviol, amb Liv Hallum i Ivan Caro, per seguir tota la Rufaka. Els redobles de l’Arnau Obiols han encetat el canvi rítmic també amb la tuba d’en Darío García, i ja la veu de Joana cantant sense lletra, acompanyada per vents diversos. I ja el magnífic solo de Gabriel Amargant  al clarinet, desenvolupant totes les seves arts que en són moltes. Però és que després li ha tocat al jove crac de la trompeta, en Joan Mar Sauqué, el qual també ho ha brodat, ells dos i tots plegats tot a ritme de “Marxing Band”. El Swing delicat ha aparegut en el solo al saxo tenor de César del Val i ja amb incursions dels vents dels seus companys. El final, amb flaviol i redobles ens ha situat recuperant la melodia, ara a ritme de pasdoble, com els inicis, acabant-lo de manera magistral i amb uns arranjaments amb inclusions de melodies diverses, swing també i demés meravelles, acabant de manera majestuosa, de cop.

I en Sergi dedica unes lletres a fer agraïments a diversa gent que l’ha acompanyat en aquest projecte i que ja us posaré al blog...

Agraïments...
A l’Arnau Obiols, la Liv Hallum, la Cati Plana, el Marc Figuerola i la Cristina Boixadera, per donar-me tot de música per explorar i il·luminar-me sobre la idiosincràsia dels instruments tradicionals. A l’Artur Blasco, savi folklorista i veí amabilíssim, els llibres del qual m’han servit d’inspiració impagable durant tot el procés. A l’Auditori Pau Casals del Vendrell, per les facilitats i el tracte impecable. Al Jan Tomàs i el Boris Pi, per les imatges i el bon rotllo. A la Rut Martínez, per orientar-me i recolzar el projecte. Estic en deute vitalici amb l’Escola Folk del Pirineu i el seus capitans, el Tito Peláez i la Martine Lambregts, per les facilitats, l’hospitalitat i l’amistat generosa amb què m’han obsequiat des que vaig aterrar a Arsèguel, sense les quals la meva feina hagués estat infinitament més feixuga i la meva estada molt més grisa. Al meu vell amic David Casamitjana, un dels grans del seu ofici, que va creure en el projecte des del seu inici i el va recolzar de mil maneres i sense reserves, per fer-ho sonar tot tan bé, tan ràpid i amb tanta alegria.

I acaba comentant que......
Si acosto l’orella als cents de pàgines d’scores, (de partitures) no sona pas res. Tampoc sona res per més que mogui els braços com si dirigís. La música no sona, i el que és pitjor, no transmet cap emoció, fins que no la toca un músic, i jo tinc la fortuna de comptar amb una banda de gent jove amb un talent poc comú que m’han donat l’empenta i el suport incondicional i necessari per no defallir. Estic honrat i orgullós de treballar amb tots ells. De manera especial, als Ivans, els meus dos fillols: l’Ivan Caro, una d’aquelles ànimes bessones que de vegades et topes a la vida, per acompanyar la meva ciclotímia creativa amb paciència i carinyo; i l’Ivan Garriga, l’instigador de tot plegat i la meva mà dreta en aquest projecte, per acollir-me al seu territori i a la seva família i per embarcar-se en mil peripècies amb confiança i afecte filial. Quan cercava repertori pel projecte i vaig arribar a La gata i el belitre, em va venir el record de la meva iaia cantant-la amb la seva veu fineta. Segur que mon pare es va cansar de sentir-la dels seus llavis quan era un vailet. Aquest disc està dedicat a la memòria de tots dos, la Rosalia i el Josep Maria.
Sergi Vergés

I després d’aquest magnífic projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset.
..........................
Gràcies Teresa per la teva vitalitat i frescor.

I acabarem el programa d’avui amb el projecte de l’Alfred Bello, ànima farcida de swing-manouche, el del Django Reinhardt, responsable de la secció de Manouche-Gipsy de l’EMMCA, Escola Municipal de Música Centre de les Arts de l’Hospitalet, i ideòleg del projecte de la The Django Orquestra, amb el Sergi Vergés de nou amb els arranjaments.


“THE DJANGO ORQUESTRA”
The Django Orquestra

Editat per Audiovisuals Sarrià, Barcelona
Gravat per David Casamitjana i Natxo Nogueras el novembre de 2018 a l’estudi OIDO de Barcelona, excepte els solos d’un parell d’instruments.
Edició digital de David Casamitjana i Albert Bello
Mesclat per David Casamitjana a l'Espai Sonor Montoliu Studio, Montoliu de Segarra
Masteritzat per Alex Wharton el juliol de 2019 a Abbey Road Studios, Londres
Productors: Albert Bello i Sergi Vergés
Productor executiu: Albert Bello

Sergi Vergés, director d'orquestra
Albert Bello, guitarra solista
Oriol Saña, violí solista
Elisenda Julià, veu
César Del Val, saxo alt, clarinet i flauta
Joan Mas, saxo alt i flauta
Albert Carrique, saxo tenor, clarinet i flauta
Pol Prats, saxo tenor i soprano
Andreu Domènech, saxo baríton i clarinet baix
Pep Garau i Òscar Latorre, trompeta
Joan Mar Sauqué i Pol Omedes, trompeta i flugelhorn
Albert Costa, Samuel Marthe, Pablo Martín, trombó
Joan Codina, trombó baix
Francisco Palazón i David Flores, violí
Pere Nolasc, viola
John Cottle, violoncel
Rémi Oswald, Claudi Làzaro i Camil Arcarazo, guitarra rítmica
Joan Motera, contrabaix
Roger Gutiérrez, bateria

Al novembre del 2018 The Django Orchestra entrava als estudis OIDO de Barcelona per gravar el seu primer CD. Al juliol del 2019 es masteritzaba en els estudis Abbey Road de Londres, finalitzant així el procés de producció. El 16 d'agost es presentava en directe. Ara, ja està disponible per a tots vosaltres. Esperem que el gaudiu escoltant tant com nosaltres hem gaudit fent-ho!

I així, d’aquesta manera tan resumida, ens expliquen ells dos una tasca que també ha portat una pila d’hores de feina. Tal i com em va dir el mateix Sergi, autor de tots els arrengaments, “Mira que n’hi ha d’hores posades a tots dos discos”.

I estem davant un projecte de més de 55 minuts de quasi tot de temes de Django Reinhardt i dic quasi perquè un que no, és el “Tea for Two”, tema de Vincent Youmans del 1922. La resta són composicions de Django tot i haver-hi un suite, “Blues en mineur: Suite”, que podria ser un treball de composició i compilació dels dos caps del projecte. I és que la balada del projecte és la preciosa composició del genial guitarrista anomenada “Vamp”. Una mica més viu de tempo és el 7è track “Fleur denuit”, iniciada amb pizicattos de guitarres. I el preciós tema “Tea For Two”, el canta Elisenda Julià, iniciant-lo delicadament per esdevenir quelcom de més, posteriorment ja a tot delicat swing. Una mica més viu de tempo i a tot swing és el 2n track “Vipers Dream”, tema que no tindrà cap canvi, ni de tempo ni de ritme. I el “Blues en Mi menor: Suite”, supera els 10 minuts, on hi ha diversitat de tempos i ritmes. I el 4rt track “Webster” és un altre dels temes de Django. I el 9è track “Minor Swing” és un dels més emblemàtics de Django. I el primer tema que obre el disc, “Babik”, és el més bopper de tots, a un tempo endimoniadament ràpid. I encara més ràpid de tempo és el 8è track “Impromptu”, interpretat però no tant ràpid com ho feia el gran guitarrista.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç, en el cas d’avui, al bandcamp del projecte on el podreu adquirir de manera digital:

I tinc el mateix problema que amb l’anterior projecte, la selecció que és també una eliminació. Us proposo escoltar el preciós tema, música de Vincent Youmans i lletra de Irving Caesar, el conegut...

6.- Tea for Two       (V. Youmans & I. Caesar)           6m35s

Aquesta és una cançó del 1925 del musical No, No, Nanette amb música de Vincent Youmans i lletres de Irving Caesar. Consisteix en un duet interpretat per Nanette i Tom en el segon acte i la lectura que descriu el futur que imaginen junts. La cançó conté canvis de tonalitat entre el Ab major i C major. La cançó consisteix majoritàriament de negres i corxeres amb punt. Alec Wilder descriu aquestes característiques com a inusuals en les grans peces teatrals però reconeixent que la cançó obtingué un gran èxit a pesar d’això.

I els nostres herois n’han fet una versió preciosa, delicada pel swing de les guitarres manouche. La càlida veu d’Elisenda Julià s’hi escau la mar de bé, ella, fent-ho amb una perfecte entonació i swing. La intro que ha fet ella i la guitarra de l’Albert Bello ha estat la porta per on ha entrat el tema, el swing amb les guitarres, el violí de l’Oriol Saña i companys i ja alguns dels vents de l’orquestra. El solo a trompeta amb sordina em sona que sigui del Joan Mar Sauqué, el qual repeteix projecte conjuntament amb d’altres músics. Suau i delicat el solo del Joan que ha deixat pas al duet de veu i guitarra d’Elisanda i Albert, acompanyats pel swing de les guitarres i contrabaix d’en Joan Motera. La melodia i arranjament ha aparegut amb els vents entremig del solo de la cantant. I la melodia recuperada ens ha apropat al final, acabant-lo delicadament. Preciós tema que vam poder veure, com tots els altres, el dia de la seva estrena al Teatre Joventut de l’Hospitalet el novembre de 2018.

I per parlar una mica de l’Albert Bello...
Des de la seva incursió en el jazz manouche, Albert Bello s'ha convertit en el màxim representant de l'estil a Espanya. Graduat a l'Aula de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu de Barcelona i llicenciat a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), no ha deixat d'ampliar la seva formació realitzant diferents cursos, tallers i masterclass.

I seguim amb un altre tema, ara amb un swing molt delicat, i ja tema de Django, anomenat...

2.- Vipers Dream  (D. Reinhardt)   8m03s

Un tema que van fer Django Reinhardt i Stéphane Grappelli & Quintet del Hot Club de França amb Stéphane Grappelli (violí); Django Reinhardt (guitarrista solista); Joseph Reinhardt i  Eugène Vées (guitarra rítmica) i Louis Yola (contrabaix), el 25 de novembre de 1937 a París.

I aquest és un dels temes típics de Django Reinhardt amb un swing delicat, un pèl arrastradet, amb la melodia a càrrec de l’Albert a la guitarra, melodia curta després acompanyada per cordes fregades i vents diversos. El solo al trombó ara a càrrec de Samuel Marthe, que us recordo tindrem el 20 de març a la Sala Xica, ha estat brutal, també per com n’obté el so així com “cascat”. La delicadesa segueix i el swing que no pot parar, amb la guitarra de l’Albert acompanyat pels saxos i la resposta dels trombons, després afegint-s’hi les trompetes, en un magnífic arranjament. El solo de l’Oriol Saña al violí ens ha acaronat també per la seva dolçor a registre mig-baix, inicialment, i també amb el “riff” dels saxos i trombons. Magnífic tempo i swing que mica a mica et va fent bellugar si és que no ho has fet ja des de l’inici. I el solo de l’Oriol segueix fins arribar a una sèrie de canvis harmònics evidents, ja amb la Django Orquestra a “tot cos”, amb tots plegats seguint les directrius del genial arranjador Sergi Vergés. Al final han recuperat la melodia del tema per així acabar-lo també dolçament.

I seguim parlant de l’Albert....
Com a intèrpret destaca el seu treball amb Folkincats, Albert Bello & Oriol Saña Experiment, Shine i Albert Bello Trio, amb els quals ha actuat en més de 20 països d'Europa i Amèrica. La seva trajectòria en el jazz manouche li ha permès compartir escenari amb moltes de les grans figures de l'estil, com Tchavolo Schmitt, Sébastien Giniaux, Noé Reinhardt, Paulus Schäfer, Robin Nolan, Gwen Cahué, Fiona Monbet, Samy Daussat, entre molts altres.

I encara seguirem amb més música, i ara ho farem escoltant la Suite Blues en menor...

3.- Blues en mineur: Suite   (Reinhardt & Bello)  10m55s

Tot i que es tracta d’una melodia clàssica de jam, si n’hi hagué alguna, hi ha algunes coses que poden fer que Django, i els “Blues menors” (o “Blues en Mineur”) siguin una mica complicats de seguir. Una cosa que pot fer que la melodia sigui una mica complicada és que Django la va enregistrar diverses vegades, interpretant l’inici de manera diferent cada vegada.

I per tal com l’han començat poc podríem pensar que hi hauria el canvi de tempo a tot tren i swing fast. I la melodia l’ha començat l’Oriol Saña al violí acompanyat del combo de guitarres i contrabaix. I el canvi ha aparegut amb els trombons, vents diversos i disbauxa generalitzada de tots plegats, tot just abans de trobar-nos amb el tema a càrrec dels metalls i vents i a tot swing. Al solo del Joan Codina al trombó baix, crec jo, li ha seguit els de la resta de trombons, amb en Albert Costa, Samuel Marthe i Pablo Martín, suposo. Han seguit els solos de tots els trompetistes, o sigui Pep Garau, Òscar Latorre, Joan Mar Sauqué i Pol Omedes. Després dels metalls, totes les canyes primer amb el saxo soprano d’en Pol Prats, per després tenor, alto, tenor de nou, baríton, clarinet, tenor, en fi, tota una magnífica roda de solos de les canyes que realment fa flipar, i més que ho va fer en directe, la primera vegada que ho escoltàvem. I després d’aqueta voràgine i disbauxa magnífica dels solistes, un break, relax, i el solo de l’Albert  a la guitarra i els acompanyants Rémi Oswald, Claudi Làzaro i Camil Arcarazo, guitarra rítmica, Joan Motera, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria. El relax però ha durat poc i mica a mica la intensitat de tot tipus ha anat pujant, fins el moment de l’entrada dels vents, llavors arribant a un clímax total. Un break de nou a càrrec dels vents, ells sols, i després han encarat el tema fins el final, amb una altra magnífica demostració del què vol dir fer un arranjament. La melodia recuperada ens ha dit que això s’acabava, com efectivament així ha estat.

I com que només tenim dos projectes, haurem d’aprofitar-nos i extreure’n encara més músiques...i ara també amb el conegut tema de Django...

9.- Minor Swing  (Django Reinhardt)  4m35s

Aquesta és una melodia gitana de jazz composada per Django Reinhardt i Stéphane Grappelli. Va ser gravada per The Quintet del Hot Club de França el 1937. Va ser gravat cinc vegades més al llarg de la carrera de Reinhardt i es considera que va ser una de les seves composicions més emblemàtiques. “Minor Swing” es va estrenar com a single a 78 rpm per Swing el 1937 amb Django Reinhardt i Stéphane Grappelli i el Quintette du Hot Club de France.

I qui no ha escoltat mai aquesta melodia de Django..pocs crec jo. L’han començat l’Albert i l’Oriol i contrabaix del Joan, ja començant amb el swing i tempo típics d’aquests temes. El solo de l’Albert ha estat força impressionant per com l’ha confegit, per velocitat i fraseig típic del “manouche”. Així mateix l’ha seguit l’Oriol primer delicadament, i mica a mica entrant en velocitat d’execució, no endebades ell és un dels referents en això del violí jazz, sinó el referent, a seques. El swing a càrrec de guitarres rítmiques i contrabaix és impertorbable, magnífic, fins el moment d’aparèixer bateria i la resta de la Django Orquestra, fent els vents i demés un “soli” i després una espurna de melodia. Al final, en Roger Gutièrrez ha fet un magnífic solo, recolzat també per la resta de companys, acabant el tema però, de cop. Darrer tema del concert que van fer al Teatre Joventut.

I l’Albert Bello ..
Com a docent, és el creador i coordinador del Departament de Jazz Manouche de l’EMMCA, única escola de tot el món amb un programa d'estudis dedicat al jazz manouche per a nens, joves i adults. Ha creat i publicat material pedagògic propi, tant llibres d'iniciació com partitures de combo i llibres de tècnica i improvisació. Durant anys dirigeix ​​el cicle de masterclass "Entre les Cordes", on s'han realitzat més de 50 activitats i en el qual han tocat els músics més importants de l'estil. Durant aquests anys imparteix nombroses masterclass i tallers de jazz manouche i improvisació en festivals, escoles i conservatoris de tot Espanya, així com als Estats Units (Berklee College Of Music), Dinamarca, Bèlgica, Argentina, i seguiríem parlant d’ell llargament, sense oblidar-nos del seu amic Oriol Saña. Però d’ells dos ja en vaig comentar els ets i uts en un programa anterior dedicat al projecte que van compartir.

I ja acabarem projecte i programa, amb un altre gran tema de Django Reinhardt anomenat....

4.- Webster  (D. Reinhardt)         5m51s

Aquesta la van fer Django Reinhardt i Stéphane Grappelli, amb Django Reinhardt (guitarra); Stéphane Grappelli (violí); Gianni Safred (piano); Marco Pecori (contrabaix); Aurelio de Carolis (bateria), enregistrat el gener-febrer del 1949 als estudis de la RAI, Roma.

I tot i ser el “Minor Swing” el darrer tema, com que aquest té un punt més de tempo, us l’he volgut posar per acabar el projecte i programa d’avui. I és que aquest “Webster” és impressionant pel swing que no s’ha aturat en cap moment. Un primer solo a càrrec de l’Oriol magnífic, fet amb calidesa fins i tot en els aguts, ha deixat pas al del seu amic, l’Albert a la guitarra. I sempre el suport de les guitarres rítmiques, contrabaix i bateria, també, car la resta de la Django Orquestra l’han començat donant-los suport de manera puntual amb “Riffs” diversos a base de preguntes i respostes. Un altre “Soli” dels vents ha seguit les intervencions solistes dels dos amics, i tot amb una marxa i swing increïbles. En Joan Motera al contrabaix ha fet també la seva aportació solista en aquest tema per seguir després tots plegats ja reconduint-nos al final del tema amb la melodia de violins, acabant-lo tots plegats magníficament, com si fos el final de la peli.

Doncs ja hem acabat el programa d’avui, magnífic crec jo, i altre vegada dedicat a les Big Bands, primer la Rufaka Folk Jazz Orquestra i la The Django Orquestra. Aquesta vegada però amb dos protagonistes principals, en Sergi Vergés, arranjador de tots els temes que heu escoltat en aquest programa, i l’Albert Bello creador i ideòleg d’aquest darrer magnífic projecte, The Django Orquestra, alhora que totes les coses boniques que he dit d’ell,  qui va pensar en Sergi perquè se’n fes càrrec de quasi tot plegat.

I us recordo que aquest divendres 21 de febrer tindrem concert a la Sala Xica amb el projecte dedicat a George Gershwin a càrrec del Gabriel Amargant Quartet amb en  Gabriel, saxo tenor i clarinet, Roger Mas, piano; Martín Léiton, contrabaix i Joan Vidal, bateria. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina.

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.  
Miquel Tuset i Mallol.


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Doncs ja hi tornem amb un programa dedicat a les dolces guitarres en els dos primers projectes, per després situar-nos en el context d’un quartet a dos vents i sense piano, tal i com el de l’Ornette Coleman, tot i que no tant en aquesta ona free. Amb les guitarres gaudirem primer amb el projecte del Luis Casado Trio, “Tiempo Presente”, disc editat per Blue Asteroid. Després seguirem amb la dolçor de la del Rai Paz Quartet, “Plays Gipsy”, editat per FSNT de la sèrie 1000, per acabar amb el quartet Kind Folk i el seu projecte “Why Not”, editat també per FSNT, i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Dir-vos que les músiques del programa són diverses de la mateixa manera que els estils, car primer començarem de la més delicada manera amb el projecte de Luís Casado, amb música pròpia un tan minimalista, per seguir amb el treball de Rai Paz basat amb el musical de finals dels 50s Gipsy amb balades i swing a dojo. Acabarem de la manera més contemporània possible amb el quartet de dos vents sense piano, com he dit abans segons Ornette Coleman, i tot i que les músiques no seran Free Jazz, sí que seran properes a l’ona Avant-Garde.

I es va apropant la data del concert de febrer al Jazz Club La Vicentina. El 21 de febrer tindrem el projecte dedicat a George Gershwin, a càrrec del Gabriel Amargant Quartet, amb Roger Mas, piano; Martín Léiton, contrabaix i Joan Vidal, bateria. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat des de l’ajuntament de SVdH i organitzat des del JCLV. Us hi esperem a la Sala Xica  el 21 de febrer a partir de les 22h.

I ja ens podem centrar amb les músiques del programa d’avui, i tal i com he comentat a l’inici, escoltarem primer el treball del guitarrista sevillà Luís Casado...



“TIEMPO PRESENTE”
Luís Casado Trio

Edita el 2019 Factoria Jazz per a Blues Asteroid
Enregistrat per José Gómez el 3 i 4 de gener als Mikima Records
Mesclat per Curro Ureba als Trafalgar Estudios
Masteritzat per Miguel Ángel González als Black Box Mastering
Produït per Luís Casado

Luís Casado, guitarra
Joan Masana, contrabaix
Manu Pinzón, bateria

Totes les composicions són de Luís Casado mentre que els arranjaments són de tot el trio.

Estem davant d’un projecte de 40 minuts amb 8 temes i diversitat de tempos, aquests però situats al 50% entre els més delicats, els de les 4 balades que hi ha, i la resta amb tempos més vius, tot i que no massa. Diria que el tarannà global és força tranquil. De precioses balades tenim la del 3er track “Volver” iniciada amb arpegis del líder, tema a un tempo súper slow. Amb una mica més de tempo tenim el 5è track “Solitude under no moon” amb una melodia preciosa on es va repetint plàcidament el motiu principal. Amb la mateixa sensibilitat escoltem el 7è track, delicat com els altres, amb notes soltes que van trenant la melodia del tema. I el darrer dels delicats temes és el 8è track “Siempre conmigo”, amb tot un reguitzell d’arpegis delicats a la intro, esdevenint majestuós posteriorment. Els quatre restants tenen una major vitalitat tot i que no n’hi ha cap a tempo súper fast. De fet, tots quatre respiren tempo medium fast, i així doncs el 1er track “Evolución” ja comença amb el motiu principal repetit un parell de vegades per després seguir amb el pont i posteriorment tornar a la A per després iniciar les improvisacions. El 2n track “Alicia” l’inicia el contrabaixista amb el motiu principal, afegint-s’hi el líder a base d’arpegis per seguir amb la melodia. El blues del projecte és el 4rt track “Historia”. I ves per on que si tingués un tempo fast, l’ubicaríem en el millor rock-and-roll, car el so de la guitarra del líder, una més que probable “Strato”, se l’hi escau la mar de bé. I ja finalment, el 6è track “En el sótano” és el més viu, marcant la bateria el context rítmic del tema i amb aires quasi beats. Tot i aquests inicis, poc podrem esperar els posteriors, uns curtets canvis farcits de swing i diversitat rítmica posterior.

I dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina del Facebook de l’editorial Blue Asteroid:

I per començar el seu projecte he seleccionat la balada...

8.- Siempre conmigo         (L. Casado)            5m05s

Doncs ja veieu de quina manera més tranquil·la i un punt de majestuosa hem començat, amb aquesta preciosa balada del líder, guitarrista i compositor Luís Casado. Els canvis harmònics, la cadència dels acords moltes vegades, per no dir sempre, són la gràcia d’un tema. En aquesta composició de Casado encara es nota més, car, la bellesa de l’esmentada cadència és evident, fent-nos gaudir alhora també amb la pròpia melodia. El delicat final ens recorda que l’inici encara ha estat més delicat, amb uns acords suaus i notes també amb el contrabaix, en la intro del tema. La melodia entra per la porta gran, majestuosament, i també el ritme i tempo de la mà també del baterista Pinzón, i tots tres encarrilen l’espai vers les improvisacions, la del líder primer, tot i mostrant-nos el seu refinat gust interpretatiu, on la respiració, silencis, en són la clau de volta. Un curtet solo de Masana al contrabaix ens ha retrobat amb la melodia d’aquest “Siempre conmigo” de Casado, i per extensió de tots  tres, car de tots tres en són els arranjaments. Preciós tema per començar el programa d’avui.

Recordar-vos que entreu al web de masimas on podreu veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica Jam Session.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

I seguirem amb el primer track del disc, ara ja més vitals...

1.- Evolución          (L. Casado)            3m43s

I tot i els inicis d’aquest tema amb el motiu principal, ha esdevingut quelcom tranquil també. El Groove hi és, allò que fa que camini el tema tot i semblar-nos que no, que és força delicat, fins i tot lent. Però no, aquest tema es va desenvolupant també, i en la magnífica improvisació del líder arriba a moments intensos que destaquen per sobre de la dinàmica global d’aquest “Evolución”. Potser el títol ja ens parla d’aquesta i segur que de la seva evolució. Un primer solo l’hem tingut amb el contrabaix de Masana amb un so potent i rítmic, alhora que amb precioses referències melòdiques, les que ell ha trobat relacionades amb l’harmonia. I el solo del líder iniciat dolçament, ha esdevingut quelcom més a mode de crescendo d’intensitat emocional, també gràcies a la col·laboració del baterista Pinzón. El delicat so del líder està acompanyat d’una molt bona tècnica i fraseig, però per sobre de tot domina el control sobre els silencis, la tendència a deixar “respirar” els temes, la qual cosa s’agraeix, car, la interpretació pausada, tranquil·la, fa que sovint gaudim més els oients del plaer de l’escolta.

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot les sessions de Lliure improvisació dels primers dijous de cada mes. Els dimarts primer concert de Jazz i després Flamenc. Els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió



I encara amb més temes d’aquest molt delicat guitarrista amb el tema..

4.- Historia    (L. Casado)            6m28s

Doncs com ja havíem dit en la presentació, aquest és un tema farcit de Rock&Roll tot i que suau, com és tot el projecte. Un Blues més o menys clàssic, rítmic, amb so delicat per escombretes bàsicament, però també per la sonoritat de tots ells. I sinó, imagineu-vos el tema a cop de caixa, bombo, timbales, plats i tot a un bon volum; seria tota una altra cosa. Aquests estris però hi apareixen posteriorment però amb aquesta contenció sonora. Tot i això que us comento, contrabaixista i baterista han fet ben al final uns “quatres” però igualment delicats. La melodia se’ns enganxa ja des de l’inici, i així la gaudim i fins i tot la podríem situar en aquella època daurada del R&Roll amb el típic so de la “Strato”, que crec jo deu ser la guitarra, o potser una “Tele”. El solo de Luís a la guitarra ens l’ha mostrat de nou en tot el seu esplendor. Delicada digitació, so nítid i clar, fins i tot amb acords, i silencis, molts silencis i gran tècnica i fraseig. Masana al contrabaix ha seguit el perfil del tema, ell també amb un magnífic so situat a la part alta del seu mànec, però no només, i amb molt bona pulsió rítmica. El retorn al tema, ens ha apropat al final d’aquesta “Història” del Blues i R&Roll. Algú va dir que el R&Roll no era sinó Blues interpretat més ràpid i amb l’ànim de fer ballar, i això ho dic jo.

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

I en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com La Farola del barri de la Ribera on també hi ha el Guzzo, restaurant magnífic on també s’hi fan concerts i Jam Sessions.

I ja per acabar el projecte del Luís Casado escoltarem el tema...

6.- En el sótano      (L. Casado)  4m58s

Doncs amb aquest tema hem fet una passa endavant, rítmica i potser un pèl més potent, tot i que no massa. El tema té una primera part marcada pel motiu principal repetit i el ritme així com trencat, per canviar al swing en el curtet pont, i jo que l’he trobat massa curta aquesta intervenció solista a tot swing, ha. El tema l’ha iniciat Masana al contrabaix amb la línia base del tema per després afegir-s’hi tots tres, ja amb tota l’energia del món. El solo del líder sobre la A a ritme trencat (a vegades no sé pas com dir-ho) però sí quasi “beat” amb dos acords de base que el baixista ens mostra clarament, ens l’ha mostrat de nou brillant. I és que aquest guitarrista domina clarament el seu instrument, sobretot tot domina el seu so i llenguatge nítid i clar, gens embrutat, alhora que per descomptat domina la tècnica. Un solo de remarcable bellesa que ha anat creixent fins l’inici del solo del baterista Pinzón. A aquest l’han recolzat els dos companys amb notes soltes en el seu magnífic solo, per després tots plegats retrobar el tema, la A, al mateix ritme i tempo i el curtet pont amb swing, de nou la A i així acabar el tema així com en suspensió. Magnífic tema per acabar aquest projecte del Luís Casado Trio.

I després d’aquest projecte, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....
.....................
Gràcies Carme per sempre situar-nos en el bell mig d’algun dels projectes del programa.

I nosaltres seguirem, però abans...
I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

I sí, seguirem amb les guitarres i ara serà la de l’amic Rai Paz de Casacuberta i el seu...



“PLAYS GIPSY” (By Jule Styne & Stephen Sondheim)
Rai Paz Quartet

Editat per FSNT sèrie 1000       FSNT1015
Enregistrat per Sergi Felipe el 17 i 18 d’agost de 2017 a l’Underpool Studio, Esplugues de Llobregat.
Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla
Produït per Rai Paz, Assumpte de Casacuberta i Lisard Paz
Productor executiu, Jordi Pujol

Rai Paz, guitarra
Toni Saigi, piano
Pau Sala, contrabaix
Andreu Pitarch, bateria
I la col·laboració de Mayte Alguacil en el #11

Totes les composicions són de Jule Styne amb lletra de Stephen Sondheim.

I és que estem davant d’un projecte on en Rai Paz Quartet repassen els temes d’un dels més importants musicals de Broadway, anomenat “Gipsy”. En el llibret interior del disc, en Federico Bada,”Colbran” ens explica els ets i uts de la història a partir de la qual va sorgir aquest magnífic musical, o sigui que lo seu seria que adquiríssiu aquest disc entrant a la web que us posaré al blog del programa:

Estem doncs davant d’un projecte de quasi una hora de les millors peces d’aquest magnífic musical “Gipsy”, 13 per ser més concrets. Els ritmes i tempos varien segons les escenes i històries del musical, havent-hi balades precioses i temes més vius. Els dos primers temes són vius de tempo, molt més el segon, mentre que el 3er trak és una preciosa balada. I parlem per l’ordre comentat de “May we entertain you”, “Some People” i “Small World”. A “Mr Goldstone”, I love You, a l’original, hi tenim un swing magnífic a medium/high, mentre que la més dolça i delicada és “Little Lamb”. El swing torna amb “You’ll never get away from me”, mentre que els valsos els ballarem amb “If mama was married”, també amb momentets de swing. I encara amb dos temes del primer acte com són “All I need is the girl”, també swingat delicadament des dels inicis. Mentre que l’himne dels musicals “Everything’s coming up Roses” va a tot tempo fast i swing a tope, també, melodia que segurament reconeixerem. El segon acte comença en aquest disc amb el “Together”, també amb un bon swing alhora que breaks els de l’arranjament, com quan el líder ens fa una magnífica interpretació a guitarra ell solet. I amb “You gotta have a Gimmick”, el swing hi és, tot i que més relaxat de tempo. I sembla que estem davant d’un Blues per tempo arrastradet però no ho és, i aquest és “Let me entertain you”, una magnífica balada amb tot el so càlid de la guitarra de Rai. I potser el més vital del projecte és el darrer cantat per Mayte, “Rose’s Turn”. Ella li dóna la millor presència i potència al tema, cantat amb frescor i desimboltura, la “poca wertgonya” de la mare, on acaba explicant, trista i sentint-se inútil, com sempre s’ha aprofitat de les filles. Magnífic treball dels quatre més una, al final.

Doncs us proposo escoltar els temes partint del primer acte i seguint amb el segon, o sigui que aquesta és la balada....

3.- Small World       (J. Steyne & S. Sondheim)                    4m29s

Rose i les seves dues filles, Baby June i Louise, fan varietés al circuit de vaudeville pels Estats Units a principis dels anys vint. Rose, l’arquetip d’una dona de teatre, d’escena, és una mare agressiva i dominadora, la qual empeny les filles a actuar. Mentre que June és una estrella infantil extrovertida i amb talent, la jove Louise, és tímida. L’acte primer té una primera cançó, "May We Entertain You", que canten una i altra vegada, amb June sempre com a eix central i Louise sovint com un dels "nois" ("Baby June & Her Newsboys"). Rose té grans somnis per a les noies, però troba contratemps econòmics, per això intenta demanar diners al seu pare, sense aconseguir-ho ("Some people"). No queda clar si demana calers al pare de les noies o al seu. Quan Rose es troba amb un agent, Herbie, aquesta el persuadeix perquè es converteixi en el seu mànager utilitzant les seves seductores i femenines arts ("Small World") de la manera que hem escoltat.

I quin swing més delicat ens han fet els nostres herois en aquest tema ple de seducció; la pròpia melodia així ens ho sembla. En Rai l’ha començat amb una intro molt dolça a guitarra sol, per ja escoltar-los interpretant el tema i melodia principal seguidament. Quina calidesa la de la guitarra del líder en l’exposició del tema i per descomptat que també la del solo del Toni al piano. Aquest ha remarcat amb notes i silencis el swing implícit, i desenvolupat una delicada improvisació per després tots plegats recuperar el tema i acabar-lo delicadament.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I també podeu anar al JazzSi Taller de Músics del passatge Requesens, on hi teniu Jazz els dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I també en dilluns, dimarts, dimecres i divendres podeu anar a Casa Fígari a Gràcia on en aquests dies s’hi fant concerts primer i després jam session.

I seguim amb el delicat swing del tema...

6.- You’ll never get away from me  (J. Steyne & S. Sondheim)  4m37s

Les noies creixen i June, ara com a  Dainty June, té l'oportunitat d'actuar per al Sr. Goldstone del Circuit Orpheum ("Mr. Goldstone, I Love You"). Mentrestant, Louise celebra el seu aniversari sola i demana el seu regal d'aniversari, un petit xai, com l'edat que ella té llavors ("Little Lamb"). Després que Rose rebutgi la proposta de matrimoni d’Herbie, ell fa com si marxés, però ella li assegura que mai no es podrà allunyar d’ella ("You'll Never Get Away From Me"). I piano i contrabaix han iniciat amb acords descendents la intro d’aquest tema. La melodia ha aparegut amb la guitarra delicada del líder Rai Paz i compilador de tot plegat. Ell mateix ha iniciat i desenvolupat el seu solo farcit de delicat gust amb mestria demostrada i mesurada, plàcida i melòdica interpretació. Toni ha liderat el trio base amb un solo percussiu i farcit de swing amb el suport d’en Pau Sala i Andreu Pitarch, aquest darrer gaudint d’allò més per com ha omplert els espais. El pianíssim del Toni ha estat rítmic però també un tan minimalista per silencis. Pau ha desenvolupat un curtet solo melòdic, amb calidesa també i ple de tècnica. El retorn al tema, ens l’ha acostat al final, acabant-lo de cop, amb acords descendents de la mateixa manera que l’han començat.

Aquest musical sorgeix però de les memòries de Gipsy Rose Lee, la més famosa “stripper” que s’hagi dedicat mai al “Burlesque”. La història parteix d’una mare, Madame Rose, autoritària i frustrada que va voler projectar-se mitjançant les seves filles, tractant-les de la pitjor manera i manllevant-les l’educació adequada i la seva infantesa i primera joventut. Les va obligar a ser artistes amb grans dosis de crueltat explotant-les també. Les dues filles la van deixar, i els seus èxits posteriors varen fer que la mare castradora se sentís inútil. De fet, ella mateixa s’hi va sentir, car ningú la va obligar i així quedà palès en el darrer tema “Rose’s Turn”, el que canta Mayte Alguacil. Un musical que es va estrenar el 1959 on la mateixa Rose Lee hi va assistir acompanyada de fill i marit. Sembla que el nen li va preguntar: “Ma, how do you feel?” (Mare, com et sents?) i ella va respondre curt i ras “Home”, (a casa). I és que el seu home va ser el gran director de cinema Otto Preminger. Posteriorment es van fer d’altres realitzacions com la pel·lícula el 1962.



I acabarem el primer acte amb el vital tema....

9.- Everything’s coming up Roses   (J. Steyne & S. Sondheim)      4m54s

I seguint amb la història...
Actualment com "Dainty June and Her Farmboys", actuen finalment al Circuit Orpheum ("Dainty June and Her Farmboys"). June s’ofereix a una escola d’arts escèniques després d’una audició. Tanmateix, Rose ho rebutja, negant-se a trencar les actuacions. Louise i June fantasiegen per com seria seva la vida si Rose es casés i acabés amb els espectacles ("If Momma Was Married"). Uns mesos després, encara d’espectacle en espectacle, Tulsa, un dels nois que hi actua, confia a Louise que ha estat treballant en el seu propi llibret-guió ("All I Need Is the Girl"), i Louise fantasieja de nou que ella i ell podrien fer-ho junts. Poc després, June es troba a faltar, i en una nota explica que s’ha emmalaltit per culpa de la seva mare i de la gira sense fi, i s’ha escapat amb Tulsa, i diu que representaran l’obra del noi. Rose està ferida, però jura de manera optimista que farà de Louise una estrella, proclamant que "Everything’s coming up Roses, Tot va a sortir de Roses".

I aquest tema té una vitalitat i positivitat increïbles tal i com diu el títol. L’han començat amb una intro que ben aviat s’ha desenvolupat amb el tema ple de tempo, ritme i swing. Rai mateix ha desenvolupat el seu solo d’una manera excelsa amb algunes referències musicals creuades, bon tempo, Groove, gust en la improvisació i bona tècnica. Toni l’ha seguit de la mateixa manera, improvisant de manera percussiva amb energia, la d’ell i la de la base rítmica, amb el “walking” d’en Pau i el “swing” per xarles, ride i demés estris de la bateria de l’Andreu. El nostre pianista ens ha mostrat el perquè és un dels joves pianistes que més en forma està i a qui veiem més en concerts i Jams. Després d’ell, recuperació de tema i final clamorós i delicat allargament.

Rai Paz, com a responsable primer de tot plegat, ha concentrat en aquest CD quasi totes les músiques de la partitura de Styne, si n’exceptuem en el primer acte “L’Overture”, ”Baby June and her newboys”, “Dainty June an her Farmboys” i “Broadway”, mentre que del segon acte no escoltarem “l’Entreacte” i “Madame Rose’s Toreadorables”, havent-hi algunes repeticions en l’obra d’algunes de les cançons que ells evidentment no han fet.

I ja en el segon acte us proposo escoltar...

10.- Together         (J. Steyne & S. Sondheim)                    4m12s

Louise és ara una jove, i Rose ha construït per a ella una imitació pàl·lida com a Dainty June. Utilitzant les dues noies, Rose i Herbie intenten de valent vendre l’espectacle "Madame Rose's Toreadorables" a una indústria de vaudeville esvaïda i paupèrrima. Tot i això, continuen junts ("Together, wherever you go”, “Junts, allà on anem"). I la història segueix i us animo a cercar-la i acabar-la de llegir per seguir més i millor aquesta música.

Doncs amb aquest tema també farcit de swing ens han acaronat amb la melodia i les seves interpretacions. Iniciat per guitarra i bateria amb la melodia principal, la de la A, per després escoltar-los en el pont i finalment en la C, modificació de la A. Les improvisacions han aparegut pel líder Rai després d’un primer tros a guitarra sol, com també ha fet després el Toni a piano sol. Ells dos han estat genials, com en els temes anteriors, i també el molt bon solo de l’Andreu a la bateria, per després de tots tres aparèixer el tema i acabar-lo delicadament.

I acabant amb els comentaris...
Sembla que és una de les millors partitures teatrals composta per un geni anomenat Jule Styne autor ell mateix d’una llarga llista d’espectacles com són “Gentleman prefer blondes”, “Funny Girl”, i un llarg etc. En aquest musical, hi ha una de les millors composicions, considerat un dels himnes del “American Musical Theatre” la que clou el primer acte “Everything’s coming up Roses”. Qui va fer de Rose Lee va ser la millor que hagi trepitjat un escenari, Ethel Merman. Una gran artista amb un veu plena i potent que va protagonitzar innombrables musicals com varen ser “Girl Carzy”, de George Gershwin, “Anything Goes” de Cole Porter, “Call me madam”, d’Irving Berlin i molts més. Els nostres herois han fet un treball extraordinari en extreure lo millor de les partitures de June Styne adaptades al món del Jazz, amb tot el swing quan aquest ha estat requerit i necessitat alhora amb unes magnífiques interpretacions de tots quatre més una, en el darrer tema.

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges oferint l’espai per a projectes mes populars. I també en dijous, però el segon i quart de cada mes, podeu anar al Falstaff de Gràcia, on s’hi fan unes magnífiques Jam Sessions amb Fran Suárez, Carlos Enrique i Albert Whiles.

Un altre espai on anar és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques. Els divendres hi trobareu a Luca Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland.

I per acabar projecte, per descomptat que l’hem d’acabar com realment s’acaba el musical i també projecte, i serà amb el tema on hi col·labora Mayte Alguacil...

13.- Rose’s Turn     (J. Steyne& S. Sondheim)           4m17s

I ja finalment, Louise es converteix en una estrella del burlesc important i ja no necessita la seva mare. Rose i Louise, que s'ha convertit en el sofisticat espectacle "Gypsy Rose Lee", té un amarg argument. Rose, trista, inútil i amargada, revela que la veritable motivació de totes les seves accions ha estat viure vicàriament a través de les seves filles, perseguir l’estrellat que volia per a ella mateixa, i no per les seves filles ("Rose's Turn").

I aquí Mayte ho “clava” cantant enèrgicament, amb una veu potent i extrovertida, una veu que es projecte vers l’espai, amb una perfecte afinació; i d’ella i de les seves demés virtuts en sabem força. I de quina manera més vital comença, i de quina manera segueix desenvolupant el tema on Rose se suposa que confessa tots els seus pecats. Un tema no gens fàcil de cantar amb una estructura complexa, això sembla aparentment, amb canvis diversos, també de ritme, amb un swing magnífic i on ella es veu impel·lida també a parlar quasi a tot crit. El swing magnífic del tros on se la sent dir repetidament de “Mamma”. Després... un break increïble entremig amb guitarra i veu és el canvi més important del tema, com si d’un nou tema es tractés. Moments posteriors aparents de creixement de tempo amb l’Andreu a tot ritme, i sí de clímax, i de nou el swing ha aparegut al final per apropar-nos al final del tema a tot crit “for me, for me” que diu Mayte. Deixem doncs aquest magnífic treball d’investigació que ha fet en Rai Paz de Casacuberta, dedicat a aquest musical i per extensió al “Burlesque” en general. Magnífic treball Rai, teu i de tots i de Mayte en aquest darrer tema.

Doncs ja acabarem el programa d’avui i ara fent una altre canvi estilístic, aquest força evident, amb el magnífic treball anomenat



“WHY NOT”
Kind Folk

Editat per FSNT 557
Enregistrat per Michael Perez-Cisneros el 19 de novembre de 2017 als Big Orange Sheep Studios, Brooklyn, Nova York,
Mesclat i masteritzat per Dave Darlington
Produït per John Raymond
Productor executiu: Jordi Pujol

John Raymond, trompeta, flugelhorn
Alex LoRe, saxo alt
Noam Wiesenberg, contrabaix
Colin Stranahan, bateria

Doncs excepte el primer tema, d’on han agafat el nom del quartet, “Kind Folk”, que és de Kenny Wheeler, i el darrer, “Silence” de Charlie Haden, la resta són dels diferents membres del quartet.

I sí que estem davant un disc innovador per composicions i manera d’interpretar-les, projecte amb quasi ¾ d’hora de música i 10 magnífics temes. El tempo també és divers havent-hi balades, temes amb un modern swing i d’altres on es fa difícil precisar els seus ritmes. Les balades o temes slow, són el 2n track “Capricorn Lady” iniciat pel motiu principal a càrrec del contrabaix. El curtet 6è track “Future Self” l’interpreten només els dos vents, mentre que el tema de Haden, “Silence”, s’arrastra com ho fan les escombretes iniciat també amb la melancòlica melodia del contrabaix, per després afegir-s’hi els dos vents. Hi ha dos temes curtets on ens mostren la seva vena més Free i que són el 8è track de 41 segons “Glimmer” a saxo alto i bateria, mentre que l’altre és el 3er “Break” a trompeta i bateria. El 4rt track “#14” l’inicien els dos vents amb una melodia quasi dissonant i així seguiran a un tempo mèdium i ritmes diversos no identificats. El 7è “Motion Sickness”, l’inicia el baterista amb una intro trencadora per després afegir-s’hi els vents, també amb un ritme complicat de discernir, però amb una mena de Groove persistent que no ens deixa impassibles. El 1er track, el de Wheeler “Kind Folk” té un ritme marcat pel motiu principal a càrrec del contrabaixista, afegint-s’hi els dos vents posteriorment amb la melodia i tempo prou viu. Un tema avant-garde de totes, totes, és el 9è track “Waiting for the open door”, tot i els canvis estructurals posteriors de tot tipus, melòdics, rítmics i harmònics. I ja per acabar, el 5è track és on trobarem el millor i contemporani swing, tot i que primer ens trobarem amb una intro a dos vents i baterista, i mica a mica el contrabaix per arribar als solos i el preciós swing, tema anomenat “Landmarks”.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:

Doncs us proposo escoltar els temes més vius del projecte, tot i que no ho són massa, i serà el del baterista Colin Stranahan.....

7.- Motion Sickness          (C. Stranahan)        5m03s

I el mateix compositor i baterista ha començat aquest tema farcit de melancolia per la melodia de notes llargues dels vents que no per com el baterista l’interpreta. Wiesenberg al contrabaix també va a la seva bola, amb l’Stranahan a mode d’improvisació permanent i col·lectiva de tots dos. Els altres dos, els vents, faran el mateix tot i alternant melodia i improvisació, tots quatre en l’ona contemporània per concepció que no tant per sonoritats, que tot ja vindrà. Una melodia primer iniciada pel flugel de Raymond i després pel saxo alto de Lore, i posteriors improvisacions de tots dos també amb notes llargues i melancòliques. Una bon introducció al canvi estilístic que més endavant es desenvoluparà.

Quan els músics de Kind Folk van tocar per primera vegada junts en un petit apartament de Brooklyn el 2014, hi va haver una sinergia immediata. Passaren els mesos abans de tornar a tocar junts, però quan van tornar a unir-se, la mateixa connexió encara hi era. Quatre anys més tard, després d’un bon grapat d’altres sessions i fins i tot un primer concert fallit, el grup treu el primer àlbum de debut, "Why Not", amb Fresh Sound New Talent al setembre del 2018, aquest que esteu escoltant.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts.

Seguirem amb el primer track del disc i tema de Kenny Wheeler...

1.- Kind Folk           (K. Wheeler)           7m02s

I aquest és el tema que Kenny Wheeler va fer el 2000 enregistrat en directe al Birdland a quartet amb Lee Konitz, Gunnar Plümer i Frank Wunsch. D’aquest tema han agafat el nom, o sigui que aquest quartet es diuen “Kind Folk”, “gent amable”.

I parlant de Kenny Wheeler...
Nascut a Toronto el 1930, però amb seu al Regne Unit des de 1952, Kenny Wheeler era a finals dels anys seixanta una figura molt apreciada de l'escena londinenca, vivint una mena de doble vida, com a trompetista i intèrpret de fiscorn post-bopper inspirat en Clifford Brown i l'Art Farmer i com a intèrpret pioner de Free que es trasllada a un territori inexplorat al costat d’improvisadors com John Stevens, Evan Parker, Dave Holland i Derek Bailey. La tradició del jazz i l'experimentació lliure s'entrellaçaran en la paleta de Wheeler com a actor i compositor. Segons ell va dir, "la manera Free de tocar va relaxar la meva manera de tocar convencional i això va donar forma als meus solos Free", i les idees descobertes per improvisar, especialment l'afició als grans salts d’intervals, van ser desplegades posteriorment a les seves composicions. Va citar a Duke Ellington, Gil Evans i Stan Kenton com a influències formatives en la seva forma d’escriure, però també va escoltar de prop la composició clàssica i contemporània; Paul Hindemith va ser una altra influència clau. La “melodia” era el nucli de la seva pròpia escriptura, i sempre trobava noves maneres d’emmarcar-la, harmònicament i rítmicament. Pel que fa a l'atmosfera emocional, va trobar animes melancòliques. "La música trista em fa sentir feliç", va dir. "Els meus preferits en el jazz són els que semblen una mica tristos. Billie Holiday, Miles Davis."



I aquest tema de Wheeler jo diria que l’han fet a un tempo més viu que l’original del malaguanyat trompetista. La melodia és la mateixa, no es pot canviar, tampoc l’estructura, però sí el tempo i ritmes. En la pulsió del contrabaixista Wiesenberg hi ha implícit el tempo d’una determinada persistència, mentre que Stranahan continua anant de per lliure. Ells dos fan però que el tema camini, per descomptat. Els dos vents solistes han fet les seves improvisacions, i primer ha estat en Raymond ara a la trompeta. Un so càlid en el registre mig i baix, encara amb notes llargues, i alguns fraseigs magnífics en el registre més agut i farcits d’arpegis inversemblants per dificultat, també amb notables salts d’intervals amplis. El canvi sonor posterior en escoltar l’alto en el registre baix evidencia la recerca de sonoritats extremes. La mestria d’aquest se’ns ha fet palesa també amb moments brillants i fraseigs lligats tot i la velocitat d’execució, també interpretats amb un exquisit gust. Gran tècnica dels dos vents, i també la dels dos de la base rítmica. Recuperen el tema i ja ens apropen al final, també amb les notes del contrabaixista, les primeres que hem escoltat, i les darreres.

I seguirem de la manera més contemporània possible amb el 9è track, tema del trompetista Raymond....

9.- Waiting for the open door       (J. Raymond)         7m34s

I més contemporaneïtat hem escoltat en aquest tema iniciat pels dos vents i baterista amb una increïble intro. El tema pròpiament dit apareixerà de manera melòdica ja amb tots quatre, amb un pont a càrrec del compositor i trompetista, tot ser manifestament difícil reconèixer-ne l’estructura. A banda d’alguns curtets moments, el ritme és d’un 3x4, el típic del vals, ideal per aquesta composició.  Sí que sabem quan el compositor ha iniciat el seu solo a trio i que ho ha fet amb una sonoritat contemporània la de la seva trompeta, alhora que també li veiem reflectit l’estil per com desenvolupa el seu fraseig. I és que la infinitud de la música ens la fa estimar per com cadascun dels músics sap trobar nous i bells, amb b alta, bells camins. Els amplis intervals i quasi dissonàncies ens apropen també a la sonoritat més avant-garde com és questa, tot i ser-ho amb un tarannà amable, no massa trencador. Gran solo de tots dos, cadascun amb la seva personal manera d’entendre-ho i d’explicar-ho, i clara compenetració en el projecte col·lectiu de tots quatre. Al final, semblen haver recuperat el tema i motiu principal per acabar-lo a ritme de vals, com ha estat fet tot el tema.

El grup inclou el trompetista / flugelhornist John Raymond, el saxofonista alto Alex LoRe, el contrabaixista Noam Wiesenberg i el baterista Colin Stranahan. De manera individual, cadascun dels músics s’ha desenvolupat per la seva pròpia vàlua i ha anat aconseguit reconeixement en ascens com a músic. Després d'haver publicat nombrosos àlbums cadascun d’ells en solitari de la seva pròpia música, han obtingut elogis de fonts com el New York Times, la revista Downbeat, JazzTimes i d’altres. És indubtable que cadascú s’ha establert com a veu important en el panorama mundial del jazz.

I acabarem amb el tema també de Raymond anomenat...

5.- Landmarks        (J. Raymond)         4m57s

I amb aquest tema, també iniciat per baterista ara a escombretes, i ambdós vents fent la melodia, hem acabat el projecte dels Kind Folk i programa d’aquesta setmana. Remarcable el duet a dos vents fent la melodia interpretat a l’uniso i amb moments amb clara variació tonal de l’un vers l’altre. Un tema que posteriorment ha tingut tot el Swing que no ha aparegut en els temes anteriors. I és curiós com mica a mica el baterista hi va participant, primer quasi gens i després a tot sac, considerant que el “walking” del contrabaixista ha aparegut ja des de l’inici de les improvisacions. Un tema magnífic amb un Swing evident i d’una modernitat sense cap mena de dubtes, amb uns solos dels dos solistes de gran nivell i contemporaneïtat. Tècnica a dojo és el que fa falta per poder interpretar d’aquesta manera, i anys i panys d’estudis de tot tipus, alhora que milers d’hores de classes, d’escolta musical de referents de cadascun d’ells. Els “vuits” de contrabaix i baterista ja al final, han acabat d’arrodonir aquest magnífic tema que ha acabat amb l’uniso dels dos vents fent la melodia i acabant-lo delicadament.

Tanmateix, col·lectivament, el conjunt és superior a la suma de les seves parts. Kind Folk presenta principalment composicions originals escrites per cadascun dels músics, i cadascun dels quals aporta el seu estil compositiu personal al grup per formar finalment un so de quartet únic, propi. El grup també inclou material seleccionat de músics com Kenny Wheeler, Charlie Haden, Ornette Coleman i altres, tot i que en aquest disc, els dos primers són els autors de dos dels temes. Per tot plegat, no hi ha dubte que "Why Not" és només el principi d’un gran futur per a aquest grup de músics amb idees semblants que s’aniran desenvolupant en el temps.

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem cada mes al Jazz Club La Vicentina, i ja de cara el febrer, aneu reservant la data del 21 de febrer, divendres  a les 22h, on tindrem el projecte de Gabriel Amargant Quartet dedicat a la música de George Gershwin, amb Roger Mas, piano; Martín Léiton, contrabaix i Joan Vidal, bateria. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |