Programa 410: Ludovic Ernault, Tuomo Uusitalo, Adrien Volant Trio i Sonny Clark, dimecres 13 de maig de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs encara
resisteixo, com espero que feu totes i tots vosaltres, una setmana més confinat
però amb els ànims ben amunt i sembla que amb bona salut, i que duri. Els que
estigueu fent feines fora de casa, tingueu en compte totes les indicacions
relacionades amb la Covid-19, mascaretes, guants, rentat sovint de mans,
etc...i als que estem a casa, fem el mateix quan hàgim de sortir per diverses
necessitats.
I ja parlant del
programa d’aquesta setmana dir-vos que tindrà dues parts, que més aviat serien
quatre parts, perquè els tres primers projectes seran de FSNT mentre que la darrera serà d’un vinil tornat a editar ara de
180 grams, de Blue Note. Seran doncs
Adrien Volant Trio i el seu "First Flow"; Ludovic Ernault amb "Dreamland" i Tuomo Uusitalo
amb "Stories from here and
there", els 3 de FSNT,
mentre que el vinil reeditat de Blue
Note serà el de Sonny Clark,
"Sonny's Crib". I tindrem el micro conte de Teresa Tuset.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Abans de començar
voldria remarcar que els tres projecte de FSNT
són de tres joves líders del Jazz Europeu, dos de francesos i un de finés. Primer
en Ludovic Ernault, saxo alto francès;
després Tuomo Uusitalo, pianista
finès i l’Adrien Volant, trompetista
belga.
Començarem ja amb les
músiques dels FSNT i ho farem amb el
delicat projecte anomenat
“DREAMLAND”
Ludovic
Ernault
Editat
el 2019 per FSNT 580
Enregistrat
per Nicolas Charlier els dies 27 i 28 d'abril de 2016 a Studio des Egreffins,
VIdelles, França.
Mesclat
per Clément Lemennicier
Masteritzat
per Raphael Jonin
Produït
per Ludovic Ernault
Productor
executiu: Jordi Pujol
Blue
Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Ludovic
Ernault, saxo alto
Enzo
Carniel, piano
Florent
Nisse, contrabaix
Simon
Bernier, bateria.
Totes els temes són
de Ludovic Ernault
I amb 7 temes i una
mica més de mitja hora de música, aquest músic francès ens acarona amb les
seves composicions modernes i delicades alhora. Els tempos són bàsicament els
més dolços, així és aquest projecte, i no n’hi ha cap d’aquells que en diem
súper fast. És un projecte que ens ajudarà a meditar, però no patiu que no us
adormireu, car sempre trobo les millors músiques, les que segur us agradaran.
Hi ha un parell de temes que serien balades pel tempo, una súper slow, i
l’altre amb una mica més de moviment, la que es diu “Motion”. Té també un
magnífic i dolç Groove el primer track “There is Know End”, tot i els canvis
rítmics. També el 5è track “Peaceful End” té un punt vital, tot i la dolçor
inicial, car, el so del saxo alto del líder és així de delicat, adaptat a les
seves composicions. I el més viu és el 4rt track “Detachment” el qual comença
amb una rítmica així com trencada, però que mantindrà una bona pulsió, tot i
que no en tempos fast.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç del disc de FSNT:
I començarem de la
manera més dolça possible, amb el tema dedicat a Paul Motion anomenat...
2.- Motion (L. Ernault) 4m56s
Doncs de quina manera
més dolça hem començat en aquest tema “Motion” dedicat a un dels bateristes més
afins a l’ona ECM, Paul Motion. De
fet quest projecte ens recorda el tarannà d’aquesta creativa i tan europea
discogràfica liderada pel visionari Manfred
Eicher, el qual va entendre ara fa 50 anys que el Jazz no tenia només un
patrimoni. I se’l va fer seu, ens el va fer nostre. Moltes vegades parlo aquí
del “Groove”, i ara aprofito per recordar-vos el concepte, “què és allò que fa
que el tema camini”. I sí, aquest
“caminar” no té per què ser un “caminar ràpid”, no. Aquest tema ha caminat des
del primer moment, amb dolçor, però ho ha fet. Les escombretes de Bernier han fet la tasca, alhora que de
manera puntual, nota a nota, el contrabaix de Nisse. Aquest mateix ha fet un bon solo, amb una profunditat de so
remarcable, i afinació, subtilment acompanyat pels acords del pianista Carniel. El líder ens ha acaronat amb
el so un tan fosc del seu saxo alto, so fosc i càlid alhora, fent també una
delicada i reeixida interpretació solista. Tot plegat, aquesta música ens ha
envoltat d’una bellesa i calidesa que és com el “Leit Motiv” del projecte “DreamLand”.
I seguirem encara amb
el primer track del disc, anomenat....
1.- There is Know End (L. Ernault) 4m35s
I tot i continuar amb
el tarannà delicat de tempo, en aquest
tema també hem notat el suau “Groove” sobretot per la mà esquerra del pianista Carniel i amb el marcatge del baterista
amb els copets a la caixa. Però tot i aquesta calma a l’exterior, ben a dins, a
les profunditats, el creatiu contrabaixista no ha parat d’investigar. L’haureu
escoltat de ben segur com ha fet una línia base força complexa i rica, car
podria haver fet notes soltes i no ha estat així. Un tema que ha seguit un
mateix tarannà quasi tota l’estona, si exceptuem els moments finals, on el
baterista s’ha esplaiat amb un solo amb el qual ha acabat el tema. La melodia
l’ha iniciat el líder i saxo alto, a moments amb el pianista per quan fan
aquell arpegi descendent. Carniel al
piano ha iniciat els solos, amb dues mans ben diferenciades per com fa
cadascuna una feina diferenciada, amb l’esquerra persistent i rítmica, i la
dreta força creativa en la improvisació, i moderna. El motiu principal que fan
a duet amb el líder, i els moments finals de canvi de tot, de tempo, de ritme,
i quasi que jo diria de tema.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
I encara amb una mica
més de música d’aquest quartet liderat per Ludovic
Ernault amb el tema...
5.- Peaceful Ending (L. Ernault) 5m56s
I ja podeu escoltar
que el tempo dels temes és així com mèdium slow, tot i reservar-vos pel final
el tema més viu, aquest però té un caire més “pop” pel que fa a ritmes. Un tema
que ha començat amb el duet de contrabaix i pianista a mode d’intro per ben
aviat fer el líder la melodia d’un tema amb canvis diversos, harmònics i
rítmics, com deia del baterista. El “break” i solo del contrabaixista semblen
ser també un senyal d’identitat del projecte, tot i que amb solistes d’aquest
nivell ben bé val la pena “pensar” els temes tenint en compte qui els
interpretarà, i si saps de què és capaç pensaràs sovint amb ells com a
solistes, i això deu haver fet el líder Ernault.
Ell mateix ha continuat les interpretacions solistes, executant-lo amb la seva
característica calidesa i delicat i melòdic fraseig. Magnífica sonoritat la del
líder, el qual executa una feina aparentment discreta per manca d’escarafalls
preciosistes, però que modula la seva sonoritat de manera controlada i fins i
tot amb tendresa. I això fins el moment
on també el pianista Carniel ha fet
la seva magnífica i brillant aportació per sota les melodies reiteratives del
saxo alto.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
I acabarem d’aquesta
manera tan delicada, ara una mica més vius de tempo, amb el tema...
4.- Detachment (L. Ernault) 5m50s
I ja veieu quina
importància tenen tots els membres del grup pel líder, en un tema que de manera
no gaire habitual ja estat el baterista qui primer ha fet la seva aportació
solista. I tot això després de la primera presentació del tema, de la melodia
força elaborada com el moment que líder i pianista han compartit una línia
melòdica força rebuscada. Després del solo del baterista, i amb la melodia feta
pel líder, el tema sembla agafar un altre tarannà rítmic. De fet, pianista i
saxo alto comparteixen el tema, els solos, fent-ne cadascun d’ells la seva
part, el seu “chorus”, i sempre els dos de la base rítmica, mantenint la
pulsió, amb creativitat a dojo d’ambdós músics, Florent Nisse al contrabaix i Simon
Bernier a la bateria. Molt bon tema de Ludovic
Ernault i bona compenetració amb el pianista Enzo Carniel en un tema on el “Groove” hi ha estat de manera
evident, al menys a mi m’ha fet bellugar el cap tot i acompanyant-los en el
ritme i tempo. Al final saxo alto i pianista han ofert un coixí melòdic
repetitiu al baterista on ell s’ha tornat a esplaiar acabant tots plegats el
tema de cop després de la línia melòdica força potent que hem escoltat als
inicis.
Us n’adoneu com anem
de menys a més, suposo, i encara amb més canvis que tindrem amb les músiques
posteriors, però abans escoltarem el micro conte de Teresa Tuset..
............................
Gràcies Teresa per com ho ens expliques sempre,
amb la teva vitalitat, frescor i intel·ligència.
I seguim amb el segon
projecte de FSNT i ara serà el....
“STORIES
FROM HERE AND THERE”
Tuomo
Uusitalo
Editat
el 2019 per FSNT 575
Enregistrat
per Alessio Romano el 28 i 29 de setembre de 2018 a l'estudi 42 de Brooklyn,
Nova York.
Produït
per Tuomo Uusitalo
Productor
executiu: Jordi Pujol
Tuomo
Uusitalo, piano
Chris
Cheek, saxo tenor a #1,2,4,5,8 i 11
Myles
Sloniker, contrabaix
Itay
Morchi, bateria.
Dels 11 temes de
l’àlbum, 6 són del líder Uusitalo,
mentre que n’hi ha 5 dels nostres estimats màsters I. Berlin, Th. Monk, D. Ellington, B. Powell i L. David. I com que hi ha alguns temes del líder que són molt
curtets, el projecte tot just arriba als 40 minuts de músiques força maques amb
ritmes diversos, tot i imperar els més delicats i sí, amb balades també, i
sense oblidar el swing, que també hi és. I la veritat és que els arranjaments
que ha fet Tuomo sobre els
estàndards són magnífics alhora que les seves interpretacions, les de tot el
quartet. Els temes seus són també molt interessants, encabits aquests en una
concepció més moderna del Jazz. En té tres de curtets, dos son poemes delicats,
un a piano i saxo tenor i l’altre a piano sol, mentre que l’altre és una
interpretació a trio a tempo viu i en l’ona més avant-garde. I dir-vos que al
blog acabaré de comentar els temes des del punt de vista rítmic.
De
balada tenim la magnífica “Solitude” de Duke
a trio base i un preciós arranjament súper slow. Un dels temes del líder,
“Altitude 500e ft”, és un tema quasi sense un ritme determinat, molt modern fet
a quartet, amb una melodia que va evolucionant a mode de solos posteriors. Amb
tempo mèdium slow tenim el tema de L.
David “Tonight you belong to me”, amb un preciós i dolç swing amb el tenor
de Cheek. El blues del disc és del
líder “Be good or be gone”, magnífic blues amb un swing arrastradet increïble,
tema fet a quartet amb el saxo tenor. I un altre tema del líder és el “Many
mornings”, jo diria que a ritme de vals i tempo mèdium també. I canviant a una
mica més vitalitat tot i que no massa tenim el tema de Monk, “Boo Boo’s Birthday”, dedicat a l’aniversari de la seva
filla, tema a tot delicat swing, també. I ja la vitalitat la tenim amb el tema
de Powell “Bouncin’ with Bud”, amb
un magnífic swing, tema fet a trio. I un dels més vitals del líder, ja comentat
abans és el “Between Things”, magnífic també a trio amb un contrabaix a tot
tren. I el més viu del projecte és el de Berlin,
“Best Thing For You (Would Be Me)”, amb un increïble Walking” del
contrabaixista, tema també a trio base, i amb un baterista increïble també i
solo encabit.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc i també a la del músic.
I per començar el
programa ho podria fer amb al coneguda composició de Duke Ellington però m’ha agradat molt també la de David, anomenada...
11.- Tonight you
belong to me (L. David & B. Rose) 4m08s
Doncs ja us n’haureu
adonat que aquesta composició té uns aires “country” força evidents. I és que
la van compondre el 1926 i ja el “crooner” Gene
Austin la va enregistrar un any després aconseguint un gran èxit. També ho
va fer amb èxit el compositor i aviador Roger
Wolf Khan amb la seva orquestra. Més endavant, el 1977 també la va
enregistrar Dotty West cantant de
country amb igual èxit. I ja heu escoltat quina meravella de cançó ens han fet els
nostres herois, amb un swing preciós per contrabaix i escombretes de baterista
en el solo increïble del líder Tuomo,
i després amb “walking” i “plat Ride” en el solo de Chris Cheek. La preciosa i
molt bonica melodia del tema l’ha fet dolçament el saxo tenor americà, per
després escoltar el gran solo del líder al piano, per com de percussiu l’ha fet
alhora que amb una gran tècnica, on hem pogut escoltar la feina d’ambdues mans,
però la magnífica i creativa mà dreta del pianista, i el suport esclar de la
base rítmica. El solo de Cheek ens
ha deixat bocabadats, per melòdic, càlid i fet amb una gran delicadesa, ja a
tot swing per la base rítmica. Quines passejades melòdiques ha fet cap el
registre agut, tot i seguint la preciosa harmonia del tema, i ves per on que
ens hem tornat a trobar amb la melodia quasi sense adonar-nos-en, una molt i
molt maca melodia que el líder ha arranjat en clau de Jazz i que han
interpretat magistralment.
I seguint amb la
mateixa delicadesa i swing tenim ara el magnífic blues del líder anomenat...
1.- Be Good or Be
Gone (T, Uusitalo) 4m50s
Doncs si el primer
era maco, doncs aquest magnífic blues del líder també ho ha estat, i ja haureu
escoltat que la melodia inicial no semblava situar-nos en un Blues tan ben
parit, arrastradet, com aquells de la primera època. Gran tema del líder i
també reeixida improvisació que ens ha fet, on ens ha tornat a mostrar les
seves habilitats al piano, les d’un encara molt jove pianista. Pulsió,
nitidesa, ritme, i el “walking” del contrabaixista i “Ride” del baterista
donant-li el suport adequat. I com treballa sempre amb les dues mans, i què bé
que ho fan totes dues. Per cert, a Tuomo
Uusitalo el vam posar en un anterior programa aquí, a Jazz Club de Nit, per si en teniu curiositat. Si l’un ha fet un
solo magistral, doncs ja veieu com ens l’ha fet Chris Cheek, brutal, fins i tot un tant estripadet a moments, i amb
un swing interpretatiu remarcable, també pel suport dels dos de la base Sloniker
al contrabaix i Morchi a la bateria,
que estan fent una feina magnífica. Quin gran mestre és Cheek, que sempre us recordo què és amic de molts músics de casa
nostra, com per exemple Elisabet Raspall,
amb qui ha col·laborat diverses vegades en els seus projectes. El solo final
del baterista, ell ben sol, ha posat la cirereta al tema-pastís, a aquest
magnífic Blues, recuperant de nou la melodia i
ja acabant-lo.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I ara us posaré dos
temes seguits, el primer més tranquilet el de Monk i el segon de Powell,
certament més vital...però com que són curtets tots dos, doncs els ajunto per a
gaudi de tothom...
5.- Boo Boo’s
Birthday (Th. Monk) 2m36s
9.- Bouncin’ with Bud (B. Powell) 3m53s
I si hi en un
projecte hi ha Monk doncs això, que
no ho puc evitar, i així és que l’he posat acompanyat d’un altre que va ser
co-autor del concepte BeBop, Bud Powell, tot i que el primer se’n va
allunyar posteriorment, car sempre va anar a la seva bola. Tot i la diferència
de tempo dels dos temes, trobo que conviuen molt bé. I el primer l’hem escoltat
a duet de líder i pianista i saxo tenor, sense contrabaix ni bateria, la qual
cosa hem notat per la netedat del so. Gran tema de Monk que va dedicar a la seva filla i que els dos músics han realitzat
de manera magistral, primer melodia, per després solo de Cheek i posterior solo del líder, ell amb les dues mans, i us ho
torno a dir perquè em sembla molt remarcable la utilització que en fa de la mà
esquerra. I el tema de Powell segur
que també l’haureu escoltat car és un tema que van enregistrar l’agost de 1949
amb Sonny Rollins (ts), Fats Navarro
(tp), Bud Powell (p), Tommy Potter (b), Roy Haynes (d). Tema típicament
Bopper que el nostre líder ha volgut fer a un tempo una mica més viu, més vital.
Un tema interpretat a trio primer amb la coneguda melodia i després ja a tot
swing amb “walking” i “Ride” on el jove pianista ens ha tornat a descol·locar
per com de bé ho pela. I és que sempre dic que posant aquests discos de FSNT sempre anem descobrint uns
magnífics músics com és el cas d’avui, i de tants dies. Solo de pianista també
amb domini a dues mans, solo de contrabaixista, i al final uns “quatres” amb el
baterista, per retrobar de nou la melodia de Powell que ells fan, acabant-lo de cop.
I acabarem aquest
projecte també amb dos temes lligats, essent el primer el del líder Tuomo Uusitalo, i el segon el de l’Irving Berlin....
6.- Between Things (T. Uusitalo) 1m43s
3.- Best Thing for
you (Would be me) (I. Berlin) 2m30s
I he volgut ajuntar
aquests dos temes, per curtets però també per tempos el darrer més viu sí, i no
tant per concepció musical, car el primer del líder, té un caire força modern
de tot, de melodia quasi inexistent per moderna i també d’harmonies, la qual cosa
hem notat clarament. El mateix solo del contrabaixista ha estat força
trencador, i ben aviat el pianista i baterista tots plegats arribant al final i
acabant-lo de cop. I més viu ha estat el magnífic tema de Berlin també a trio, on el líder ens ha tornat a deixar bocabadats
per com s’ho fa. Un tema que han fet a “uptempo” però que no va ser així en
l’original, i més aviat va ser un tema a tempo mèdium i cantat entre d’altres
per Nat King Cole. Però ja se sap,
això mateix feien els “boppers”, reconvertir temes de musicals carrinclons en
estàndards de Jazz a tot Bop. I jo diria que deuen haver doblat el tempo
original, tan a tot tren van, han anat. De nou el contrabaixista ens ha tornat
a meravellar i això que el seu solo ha consistit en seguir la línia del baix a
tot “walking”, però noies i nois quina pulsió. El baterista de nou ha estat
brutal també per swing i solos. I amb aquest tema a trio que han acabat de cop,
on el líder de nou ens ha impressionat pel seu domini de l’instrument, gust en
la melodia i en el ritme, els deixem a ells, als tres i al gran saxo tenor Chris Cheek, per seguir amb el tercer
projecte de FSNT i aquest és el....
“FIRST
FLOW”
Adrien
Volant Trio featu. Godwin Louis
Editat
el 2019 per FSNT 569
Enregistrat
per Julien Dispaux els dies 10 de juny i 30 de desembre de 2017 a Ragtime
Studio, Brussel·les, Bèlgica.
Mesclat
i masteritzat per Vincent de Bast
Produït
per Adrien Volant
Productor
executiu Jordi Pujol
Adrien
Volant, trompeta
Godwin
Louis, saxo alto a #1,4,5,6 i 7, saxo soprano a #2
Alex
Gilson, contrabaix
Wim
Eggermont, bateria
Quatre dels temes són
de l’Adrien Volant, mentre que n’hi
ha un del saxofonista Godwin Louis,
un de Paolo Loveri i el darrer de Sam Rivers.
I tenim 7 temes i
quasi tres quarts d’hora de la seva música, barreja de melodies amb calidesa,
ritmes latin en pla Calypso, i d’altres més sofisticats i contemporanis, tot i
el que queda clar és que no hi tenim cap balada. Un dels temes comença amb un
magnífic solo del baterista Eggermont,
el tema més llarg, de més d’onze minuts que és una meravella de composició i
diversitat. Hi tenim també swing del bo en el tema que és això, només un Blues,
“Just a Blues”. La modernitat creativa del saxo alto i soprano, es barreja amb
la més melòdica del líder i trompetista, i la resta excel·leixen com a base
rítmica alhora que com a solistes.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc i també del músic:
I comencem amb les
seves músiques, i us proposo escoltar el tema compost pel saxofonista Godwin Louis...
6.- Present (Godwin Louis) 5m29s
Doncs hem fet un
canvi melòdic i també rítmic, car tot el projecte té aquest tarannà global on
melodies i ritmes vitals s’agermanen, i vet aquí que tot i començar d’aquesta
melòdica manera, el tema s’ha anat desenvolupant amb tot el suport de la base
rítmica, amb un contrabaix profund i creativitat a dojo i permanent del
baterista. Després de la introducció melòdica del tema a càrrec del líder, ja
ens hem trobat amb el solo del saxo alto Godwin,
ara ja amb una passa endavant pel que fa a modernitat interpretativa respecte
els projectes anteriors, si més no, a l’estil dels solistes anteriors. Aquest
gran alto ha fet un téte a téte amb el líder, solejant ells dos i cadascun
d’ells fent un chorus del tema. Sembla haver-hi una certa diferència
estilística entre els dos vents, essent més melòdic el líder i més trencador el
saxo alto. Solo de contrabaix amb els vents fent-li un suau coixí, per cert,
executat amb una pulsió rítmica remarcable. Després melodia del tema i
acabar-lo dolçament amb una mena de “turn around”.
I
el líder ens parla del seu projecte: "Per a mi, no hi ha dubte possible:
l’amor musical a primera vista existeix! És el que vaig sentir quan vaig
escoltar a Godwin per primera vegada
durant un concert al Smalls Jazz Club de
Nova York, el setembre del 2013. Després d’una primera gira el 2014, durant
la qual ens vam divertir molt, vam decidir tornar a tocar i gravar un repertori
híbrid en el qual es fonen subtilment composicions i estàndards de jazz. Tenir
una secció de ritme com aquesta és sens dubte una alegria! Wim Eggermont i Alex Gilson ens van proporcionar una base sòlida i
creativa on tot era possible. Espero que gaudiu d’aquest disc tant com ho vam
fer mentre ho enregistràvem". — Adrien
Volant
I encara escoltarem
un altre tema d’aquesta magnífica formació, i serà el primer track del disc...
1.- A Walk In The
Dark (Adrien Volant) 6m13s
I quin tros de tema
que ens han fet aquest quartet, iniciat pel baterista, el mateix que ha fet el
magnífic i llarg solo, Wim Eggermont.
I és que el tema ha tingut dues clares parts, la primera abans del solo i la
segona després del solo, acabant-lo delicadament. Però noies i nois, de quina
manera l’han començat, amb el baterista primer i posterior melodia del líder i
trompetista, break rítmic amb la intervenció del saxo alto, tot així com molt
tranquil·let, per seguir ja a bon tempo i solo del líder Volant. El contrabaix, amb dues o tres notes i marcant l’aspecte
rítmic ajudat pel baterista ha estat el coixí per sobre del qual el líder s’ha
esplaiat amb un solo força melòdic, seguint ell la línia melòdica principal, tot
això en el mateix centre tonal. Aquest canvia clarament en la intervenció
solista de Godwin al saxo alto, on
també canvien els estils interpretatius, amb aquest músic llançat a una
voràgine interpretativa de gran nivell. Després, llarg solo del baterista i
final com us he comentat. Ens agrada, ens agrada tot això.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I fent un canvi
rítmic i a mode d’homenatge a Sonny
Rollins hi ha el tema “Stersito”, del líder, i similar de ritme i tempo és
el que ara escoltareu de Sam Rivers
arranjat pel líder...
4.- Cyclic Episode (S. Rivers & A. Volant) 5m04s
I vés per on que
aquest tema el va enregistrar Rivers
al seu primer disc “Fuchsia Swing Song”,
editat per Blue Note el 1965, amb
ell mateix Sam Rivers (saxo tenor), Jaki
Byard (piano), Ron Carter (contrabaix) i Tony Williams (bateria). I el
nostre heroi i líder n’ha fet una magnífica interpretació, poc modificada
respecte de l’original de Rivers,
fins i tot quasi al mateix tempo. Un tema força modern, per melodia, però també
pel concepte de ritme trencat, de caire ternari, per descomptat. El solista a
l’alto ha tornat a brillar amb llum pròpia, quasi més que la del líder, tot i
que cadascú té la seva personal manera d’interpretar. L’estil de Godwin s’acosta al més modern mentre
que el del líder és més melòdic i càlida la seva sonoritat, fent crec jo, una
bona combinació. Per la importància que li dóna el líder als solos, de tots
quatre, sembla ben bé un projecte que hagi rodat en concerts en directe, i així
ho hem pogut constatar de nou amb el solo del baterista. I el comentari que ens
fan des de AllMusic sobre el disc de
Sam Rivers és que se li notaven les
influències de Coltrane i Colleman però que ja mostrà la seva
pròpia veu..i acaben dient que mai més va tocar tant bé.
I acabarem amb el
tema farcit de tot swing, tema del líder....
7.- Just a Blues (Adrien Volant) 6m10s
I han començat amb la melodia inicial del tema
feta pels dos vents sols, a mode d’intro, per després afegir-s’hi la base
rítmica a tot swing. Gran Swing per “walking” de contrabaixista i “Ride” del
baterista, amb una altra remarcable interpretació solista del saxo alto Godwin Louis, gran mestre aquest músic
americà que Volant va conèixer al Smalls Jazz Club de New York, on a partir d’aleshores sembla
que no el vulgui deixar mai sol. Ell
mateix ha encetat els solos, i els ha fet amb la seva veu característica i
magnífica sonoritat, amb un llenguatge i fraseig que quan vol dobla de tempo
com ens ha mostrat, i de quina manera ho ha fet. El líder l’ha seguit amb la
brillantor típica del seu so, i bona utilització de frases que ens recorden
d’altres temes, cosa que fan de manera habitual. Gran solo del líder, ple de
swing i també ho ha estat el del contrabaixista, fet amb una gran pulsió
rítmica. Després els coneguts “dotzes” car 12 són els compassos del Blues,
primer amb el saxo alto i baterista, després amb el líder i baterista, i de nou
amb el saxo alto i baterista, i ja llavors acabar el tema amb la melodia ambdós
vents a duet i sempre darrere el magnífic Swing dels dos de la base rítmica. I
amb quin magnífic blues hem acabat el projecte d’aquest quartet liderat pel
trompetista belga Adrien Volant. I
ves per on que amb aquest tema tot farcit de Hard Bop per ritmes, tempo i solos, tot i una melodia força moderna, ens apropem al darrer projecte del programa, casualitats
de la vida?
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I després d’haver
gaudit amb els tres moderns i diversos projectes de FSNT, acabarem el programa amb el vinil de 180 grams digitalitzat
en primera escolta, d’una reedició feta per Blue Note, la del projecte....
“SONNY’S
CRIB”
Sonny
Clark
Editat
el 1958 per Blue Note 1576
Reeditat
a 180 grams
Enregistrat
per Rudy VanGelder l’1 de setembre de 1957 al VanGelder Studio, Hackensack, NJ.
Produït
per Alfred Lion
Sense oblidar al seu
company i gran fotògraf Francis Wolf
Donald
Byrd, trompeta
John
Coltrane, saxo tenor
Curtis
Fuller, trombó
Sonny
Clark, piano
Paul
Chambers, contrabaix
Art
Taylor, bateria
Doncs en aquest LP Sonny Clark va fer la cara A amb tres
estàndards magnífics com són "With a Song in My Heart" (Richard Rodgers, Lorenz Hart),
"Speak Low" (Kurt Weill, Ogden
Nash) i "Come Rain or Come Shine" (Harold Arlen, Johnny Mercer), mentre que va reservar la cara B per
dos dels seus temes com el Blues “Sonny’s Crib” i el preciós “New’s for Lulú”.
En total tres quarts d’hora del millor Hard
Bop de l’època dels 50s, i esclar, també devia ser per qui va escollir com
acompanyants, amb una base rítmica del aleshores molt jove Paul Chambers, i Art Taylor.
És clar que tots eren prou joves amb un John
Coltrane que ja tirava molt i que ja formava part del combo de Miles, tot i que encara no era prou
reconegut com ho va ser posteriorment. També hi hagué els joves Donald Byrd i el bo de Curtis Fuller.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Doncs per començar
aquest darrer projecte us proposo escoltar el magnífic tema de Kurt Weill i Ogden Nash...
2A.- Speak Low (K. Weill & O. Nash) 6m50s
I ves per on que
aquest tema de Kurt Weill el cantà Billie Holiday & Orchestra amb tots
els aires càlids del “latin” a la A mentre que el “swing” aparegué en el pont,
més o menys com passa amb d’altres temes. Weill
el va fer el 1943, i se’l pot escoltar a ell cantant-lo tot i acompanyant-se al
piano. El tempo que han fet els nostres herois és el que quasi sempre hem escoltat.
La primera part també “latin” i després el swing en el pont, i tot això ho hem
pogut escoltar, la melodia i primer solo estratosfèric a càrrec del genial John Coltrane. Encara havia de brillar
deu anys més, només i quina de les més grans penes, però ja formava part del
quintet de Miles Davis. Passarien 4
anys per fer l’imprescindible “Kind of
Blue”. Què podem dir d’aquests músics que no sapigueu, però vaja, de Coltrane reconèixer-ne la sonoritat del
seu tenor i el seu fraseig i llenguatge, car va ser únic i crear escola. A la
primera nota o frase, ja saps que és ell. El solo que ha fet ha estat brutal,
súper fast i amb una abassegadora tècnica que li permeté desenvolupar unes
línies melòdiques a un tempo súper fast, i tot fet a la perfecció, però amb un
gran gust també per la melodia. Fuller
és un altre dels Hard-Boppers del moment, gran trombonista, si més no, a mi
sempre em fa pensar en J. J. Johnson,
que crec que encara filava més prim. Donald
Byrd, gran trompetista, aleshores devia ser un dels més reconeguts entre
els boppers després de la mort de Clifford
Brown que va ser un any abans de fer aquest disc. Gran mestre també i
educador que va ser Donald Byrd, va
explorar en el Soul i Funk, essent
però sempre considerat un gran músic de Jazz. Grans solos de tots dos,
trombonista i trompetista, que han deixat pas al del líder i pianista Sonny Clark, el qual ens ha mostrat
d’alguna manera la seva escola, provinent del bop, amb mestres com Monk i Powell com hem escoltat abans. Segons diu Leonard Feather a la contraportada del disc, i en una gira que van
fer un hivern per Europa, mai el va
veure tenir una mala nit, tot i els viatges amb bus i sota zero, per anar d’un
lloc a un altre. Gran tema per començar aquest darrer projecte de la nit.
Seguirem ara amb un
tema que sembla li va agradar molt a John
Zorn, tant, que se’l va fer seu i l’adoptà i tocar en moltíssims
concerts...i aquest és el tema del líder....
2B.- New’s for Lulú (Sonny Clark) 8m44s
I d’aquest tema, el Leonard Feather ens en fa una magnífica
explicació a la contraportada del vinil, i resulta doncs que aquest és un tema
de 32 compassos típic i en mode menor, i que l’inicia el líder amb la mà
esquerra a mode de “riff” fins la melodia. Ell mateix és qui ha començat els
solos i n’ha fet un parell de chorus, molt còmode ell en aquest tempo mèdium. Byrd, Coltrane i Fuller també han fet el mateix i en aquest ordre, dos chorus del
tema cadascun, amb un Byrd pletòric
en el registre mig-alt i un Coltrane
que sembla ser qui més a gust es troba en aquest mode menor, quallant un altre
magistral solo. I ves per on que el solo de Fuller en aquest tema és el que millor li va sortir de tota la
sessió, diu Feather. I aquest fa un
comentari de màster referint-se al D agut amb què comença Fuller el segon chorus, i de la manera com torna, a contratemps un
parell de compassos després. Chamber
fa un excels solo a “pizzicato”, abans de recuperar la melodia del tema i
acabar-lo. I diu Feather que “no us
penseu que Lulú sigui una “girl-frind”, una novia de Clark, perquè realment era una gossa lloba alemanya que ell havia
deixat a la seva casa de Califòrnia.
El pianista Sonny Clark va començar amb Bud Powell com a model musical, però a
mitjans dels anys cinquanta tenia ja un estil irresistible. Clark va establir l'estàndard per als
músics de hard bop, ja que dominava el vocabulari bebop mentre mirava endavant
i sense timideses, incloent-hi frases animades, “soulful phrases” el blues i
idees d'altres fonts en la seva interpretació. El disc “Sonny’s Crib” compta amb la notable primera línia, “el front line”
vents amb Donald Byrd, Curtis Fuller i
John Coltrane, i ens mostra nombrosos solos inspirats, amb Byrd i Trane competint amb Clark
pels honors. "New’s for Lulu" (dècades després gravades per John Zorn) i un uptempo a "With A
Song In My Heart" es troben entre les joies escoltades en aquesta data
intrigant, una sessió definitiva de Hard
Bop que encara sona fresca, viva i vital després de quasi mig segle
després. Hi ha hagut algú que ha comparat la sessió d’enregistrament d’aquest
àlbum amb la que va fer no gaires dies més tard John Coltrane en el seu “Blue
Train” on comptà també amb Chambers
i Fuller, essent el més
característic so Blue Note dels 50s.
I ara sí que hem
d’acabar el projecte i programa, i ho farem amb el magnífic “uptempo” i tema de
Richard Rodgers & Lorentz Hart...
1A.- "With a
Song in My Heart" (R. Rodgers & L. Hart) 8m04s
I aquesta és una
cançó que els dos compositors, de música i lletra, van fer el 1929 pel musical “Spring is Here”, esdevenint
posteriorment un estàndard de Jazz interpretat per força gent, cantants i
instrumentistes. El tempo Up del tema ens el situen també en el més pur Bopper
estils, Hard-bop vaja, com és tot el disc. Sembla que en aquest arranjament
varen afegir-hi uns quants compassos més resultant-ne doncs un total de 64. Byrd és qui executa la melodia, amb un
to brillant mentre que primer Coltrane
i després Fuller expressen algunes
de les seves inquietuds per sota d’ell. Acabada la melodia i després del
“pick-up” de Byrd, és ell mateix qui
fa els primers dos chorus del tema fets amb una gran elegància i preciós
fraseig, sempre en el registre agut i recordant-nos les seves influències, les
de Dizzy i Miles. Coltrane el segueix amb una altre gran
demostració de com eren les seves habilitats aleshores, amb una contundència
esfereïdora, alhora que creativitat amb un contingut melòdic força agosarat. Fuller els segueix fent un altre
magnífic treball, considerant la velocitat del tema i la dificultat de remenar
les vares del trombó. El líder és qui acaba la seqüència de solos, en un disc
on el baterista no va fer cap “quatres” amb els músics. El retorn a la melodia
a càrrec de Byrd ens apropa de nou
al final, en un tema ideal per acabar el programa d’avui, que com sempre és
diferent del de la setmana passada, i també espero que us hagi agradat.
Doncs ja hem acabat
el programa d’avui, i us recordo que hem escoltat primer tres magnífics i
actuals projectes editats per FSNT,
i que han estat els de Ludovic Ernault
“Dreamland”, el de Tuomo Uusitalo, “Stories from here and
there”, i el de l’Adrien Volant, “First
Flow”, i que hem acabat amb el magnífic vinil de 180 grams de Blue Note, el de Sonny Clark, “Sonny’s Crib” i que hem escoltat un micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que quan
aquest malson s’acabi us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23
Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La
Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest
programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs seguim
confinades algunes i alguns, mentre que d’altres heu d’anar a treballar. Les
persones que hi hàgiu d’anar, tingueu en compte totes les qüestions de
seguretat sanitària que ens recorden cada dia. Ànims. Cuideu-vos, ens en
sortirem.
I aquest és un
programa dedicat a la Nova Jazz Cava.
Ja fa temps que tenia pensat fer-lo, i ves per on que aquets dies m’ha anat bé
de muntar-lo. Serà un programa amb quatre projectes que allà vam poder veure. I
dic vam, perquè en tots ells hi érem amb el Joan Recolons i alguns també amb Paola Pasquali. Tindrem dues parts diferenciades, la primera amb Mariola Membrives i el seu "Lorca, Spanish Songs",
editat per Karonte. Després
escoltarem "Vida" de Carles Benavent editat per BeByNe. A la segona part tindrem a Pérez Patitucci Blade, "Children of
the Light" editat per Mack
Avenue, per acabar amb el disc que ens va dedicar a tots tres l'Eli Degibri, "Cliff Hangin"
editat per Degibri Records, i
escoltarem un micro conte de Carme de la
Fuente.
Doncs ja podem
començar amb els projectes del programa d’avui i ho farem amb el projecte
dedicat a Federico García Lorca...
“LORCA,
SPANISH SONGS”
Mariola
Membrives featuring Marc Ribot
Editat
el 2019 per Nuba Records - Karonte KAR
740
Enregistrat
per Kamilo Kratc als Soundworks Recording Studio, New York
Enregistrat
per Dave Bianchi al Dry Town Studio, Barcelona
Mesclat
i masteritzat per Daniel García Diego i Shaman Fathi a Shadoomusic Estudio
Ajudant
de producció i management, Pere Pons
Producció
artística, Daniel García Diego
Producció
executiva, Mariola Membrives
Mariola
Membrives, veu
Marc
Ribot, guitarres
En alguns temes hi
col·labora:
Daniel
García Diego, baix elèctric, pandero quadrat i palmes
I aquest és un
projecte sorgit a partir de les “Canciones” que havia fet i/o harmonitzat de
les populars, i que Lorca va fer i
enregistrar amb La Argentinita. Es
conserven enregistraments originals fets amb disc de pissarra, a 78 rpm, de Federico García Lorca, piano i
harmonies i La Argentinita, Encarnación
López Júlve, que era bailaora, cantant i picant les castanyoles. De fet, es
poden escoltar alguns d’aquests enregistraments originals a l’Spotify, cosa que resulta sorprenent, o
no.
I al blog us posaré
els comentaris que sempre faig sobre la qüestió rítmica dels temes del
projecte....
És
un recull d’11 cançons i quasi 40 minuts de les músiques de Lorca i populars on ells dos ens omplen
de joia, d’amor, de sentiment, i també amb el “punch” d’algunes de les cançons
arranjades amb una base més rockera, la del gran guitarrista Ribot. N’hi ha de molt dolces com és
ara “Agua, ¿a dónde vas?” i d’altres més vitals com és “Los cuatro muleros” i
més encara i a tot rock “Sones de Asturias”. El disc comença amb “Anda Jaleo” a
guitarra espanyola i veu, i segueix com deia abans a tot rock amb “La tarara”,
i gran vitalitat i potència en la veu de Mariola.
Amb la “Nana de Sevilla”, ens retrobem de nou amb la dolçor de veu i guitarra a
més a més del tempo suau, el d’una nana. “En el café de chinitas”, segueixen
amb la dolçor i delicadesa, en una cançó que té una melodia preciosa, sobretot
en el pont. El “Zorongo Gitano” té un punt de melodies i ritmes inquietants a
l’inici i delicadament per després la guitarra elèctrica de Marc
donar-li el punt de modernitat, sense oblidar les palmes de Mariola que les escoltem en quasi totes
les cançons. Amb “Las morillas de Jaén”, ens retrobem de nou amb la delicadesa,
la d’una altra cançó a veu i guitarra espanyola, on ambdós ens captiven per la
seva dolçor interpretativa. I quina cançó més bonica és “Romance pascual de los
pelegrinitos”. La veu de Mariola
està sublim, en aquesta i en totes les cançons, i també és una molt bonica
melodia i que ells dos fan de manera sublim. I ja finalment, “En tiempos
modernos”, on Mariola el fa ella
sola, cantant primer, per després omplir els espais sonors amb la seva pròpia
veu doblada i amb efectes diversos, tot gràcies a la tecnologia, que ben
utilitzada sempre va bé, en una cançó amb un tarannà molt tristot i
impressionant, com són tots els textos de Lorca.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré la pàgina web de l’artista: www.mariolamembrives.com
I per saber d’on ve
tot aquest projecte, recordeu que Lorca
va ser primer músic i després poeta, i per això us posaré uns enllaços on ens
expliquen tot això:
Doncs començarem amb
un parell d’aquestes precioses cançons de Federico,
lletra i harmonització de la música, algunes d’elles populars...
7.- En el café de
chinitas (Lorca) 2m45s
4.- Los cuatro
muleros (Lorca) 3m36s
Doncs ja veieu com
anem avui de delicats i flamencs, de moment. I és que el programa d’avui és un
homenatge a la Nova Jazz Cava on
vàrem poder gaudir amb els quatre projectes d’avui. També aprofito per
agrair-li al Pere Pons tota la tasca
que porta fent des de fa tants anys, en pro de la música, i del Jazz en
particular. Ell em va cedir el disc el dia que vam veure Mariola, Dani, Vicent i Javier a la Nova Jazz Cava, ell, què és L’home
del Jazz. I parlant de les músiques, i lletres, totes de Federico García Lorca, que sigui també un homenatge a totes i tots els
que varen lluitar per La República,
morint durant la guerra lluitant i molta gent assassinada, d’altre patint
l’exili i d’altra gent assassinada una vegada acabada la guerra, cosa que ningú
havia fet fins llavors. Només el nazisme ho va fer més denigrant. I parlant de
les músiques, ara sí, doncs que són precioses com les canta Mariola i què delicades les sonoritats
de la guitarra de Marc Ribot. Un
plaer enorme escoltar-los a tots dos, car, encara que no ho vulguem, segur que
totes pensem en Lorca i tot el que
deriva d’aquest pensament. La veu de Mariola
és dolça, perfectament afinada, i dir-vos que la seva presència escènica és
impactant en tots els sentits. En “El Cafè de chinitas”, la melodia és molt
maca, però el canvi harmònic del pont “Soy mas valiente que tu....” és
magnífic. I dels “Cuatro Muleros”, doncs que voleu que us digui. Va ser una
cançó que moltes vam escoltar en plena dictadura, essent quasi patrimoni del
qui van assassinar el 36. Delicada, també, les dues cançons trobo que casen
molt bé, l’una darrera l’altre.
I tot i haver-hi
cançons precioses com són “Anda jaleo” amb una lletra que a mi em situa en
aquells tèrbols anys previs a la Guerra Civil, on els facciosos afusellaven als
indefensos, i per això deia ell:
En
la calle de los muros / mataron a una paloma. / Yo cortaré con mis manos
las
flores de su corona. / Anda jaleo, jaleo; / ya se acabó el alboroto /
y
ahora empieza el tiroteo.
I al blog us posaré
més informació sobre aquest projecte...
El
projecte que Mariola ha estat
presentant per quasi tot el món, tal ha estat el seu èxit, també pel suport
logístic del Pere Pons, que va ser
qui em va donar el disc a la Nova Jazz
Cava, i sempre acompanyada per grans músics com els que la van acompanyar a
Terrassa. I tot i que el disc, amb
11 cançons, totes prou curtes per com es feien a l’època, en els directes la
cosa sempre és diferent, i els diversos solos dels músics varen fer que els
concerts tinguessin la durada estàndard, per a gaudi de tothom. Poder veure Mariola des de la primera fila com
vàrem fer nosaltres (sempre hi estem, quan podem), et proporciona un munt de
satisfaccions ocasionades per la proximitat, on els minúsculs detalls no ens
passen imperceptibles, i on es poden notar respiracions, sentiments, i sobretot
el que en diem “feeling”, que resumiria en una sola paraula, “suors”.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I ara us vull posar
la magnífica cançó i que ells dos fan tan bé, de Lorca la lletra i la música del cançoner popular...
10.- Romance pascual
de los pelegrinitos (Lorca) 5m41s
I aquesta és també
molt bonica i delicada, m’agrada molt la melodia, i sobretot l’arranjament amb
les guitarres de Ribot doblant-se,
aconseguint una sensació d’espai, d’amplitud molt encertada. La veu de Mariola, com sempre magnífica i dolça,
i amb Marc ja sonant amb la seva
guitarra elèctrica a moments. Preciosa interpretació de tots dos, en un tema
llarg per l’època, i així és la lletra que va fer Federico García Lorca. I ja heu pogut escoltar la veu de Marc Ribot, ell que va enregistrar les
guitarres a New York. Vaja, un
“ianki” dels més delicats que hi ha, i en aquest treball així ens ho està
mostrant, però no només, i ja ho escoltareu.
I al blog us posaré
més informació sobre aquest projecte...
I
això ens deien des del web de Jazz
Terrassa tot i presentant el concert que veuríem el 21 de juny de 2019: El
nou directe de la cantant i actriu Mariola
Membrives pren com a punt de partida el seu últim disc “Lorca, Spanish Songs”, publicat per Karonte al març de 2019 amb la col·laboració especial del
guitarrista Marc Ribot i considerat
un dels discos de l'any per la crítica i la premsa especialitzada. La base del
repertori són les cançons populars que va gravar el propi Lorca al piano amb la veu de la Argentinita convertint en autèntics clàssics títols com "Anda
jaleo", "La Tarara", "Los cuatro muleros" i
"Zorongo gitano", entre d'altres, als quals concedeix una lectura
renovada. Per això Mariola Membrives
ha creat una poderosa banda de directe amb alguns dels millors exponents de
l'escena musical del país: les guitarres elèctriques de Javier Pedreira (Luz Casal, Tomasito, Quique González ...), Dani Pérez
(Andrej Olejniczak, Iñaki Salvador, Mikel Andueza), i el trombó de Vicent Pérez (Perico Sambeat, Voro García,
David Pastor Chris Cheek ...).
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Doncs aprofitarem
encara una mica més, tot i escoltant la magnífica cançó i millor arranjament,
lletra i música de Lorca sobre el
cançoner popular, on hi col·labora Daniel
García al pandero quadrat...
8.- Zorongo gitano (Lorca) 4m38s
Doncs amb aquest
“Zorongo gitano”, ens han tornat a corprendre, per la música, per la veu, per
les seves interpretacions, per l’atmosfera creada sobretot a l’inici, abans del
canvi rítmic tan ben aconseguit. La guitarra elèctrica de Ribot ara sospira dolçament sota la veu de Mariola i s’expandeix amb energia elèctrica i ritme persistent,
delicat també a moments. Els moments on Mariola
canta amb força, i la guitarra de Marc
s’enlaira, són magnífics. Al final, veu i guitarra es troben improvisant per
apropar-nos al final d’aquesta altra preciosa cançó de Lorca, i ells dos.
I al blog us posaré
més informació sobre aquest projecte...
Després
de la seva reveladora "Llorona"
a duo amb el contrabaixista japonès Masa
Kamaguchi, el seu original revisió del "Omega"
de Morente per a quintet de jazz i
guitarra flamenca i el seu espectacle "La
enamorada", amb el que va
triomfar als festivals de jazz de Madrid
i Barcelona. Mariola Membrives Guitar
Band ofereix un dels directes més apassionants i encisadors del moment.
Ella què es considera, Cantant, Actriu, Compositora...i que ha estat graduada
amb el títol superior de cant flamenc i formada en l'àmbit del jazz i
contemporània a l’Esmuc i Taller de Músics de Barcelona, i en
l'àmbit teatral està formada a les escoles de Cristina Rota i Gina Piccirilli a Madrid.
I acabarem amb un
parell, els dos temes més vitals d’aquest projecte on el primer hi col·labora Daniel García al baix elèctric, lletra
i harmonització de la música, en ocasions popular de Lorca...
5.- Sones de Asturias (Lorca) 2m43s
2.- La tarara (Lorca) 2m39s
Doncs he volgut
acabar com sempre faig, amb els temes més “potents” del projecte, i crec que
aquests dos lligats un darrera l’altre són els més adequats. Tot i això, haureu
escoltat una frase musical del darrer amb clars aires feudals, els “Sones de
Asturias”. La guitarra elèctriques distorsionada de Ribot li dóna un tarannà força modern sobretot en el darrer “La
tarara”, magnífica interpretació del guitarrista i el bon recolzament de Daniel al baix. La veu de Mariola, potent, vital, ens fa quasi
tremolar per com ens entra dins el nostre cap. D’aquesta manera tan impactant
acabem el seu projecte, on recordeu hi ha 11 magnífiques cançons que Lorca va harmonitzar, ell que abans que
poeta era músic, i tot gràcies a Manuel
de Falla que li va inculcar la passió per la música, on a partir de
llavors, tota la seva poesia n’estaria impregnada.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I seguim amb el projecte
on el flamenc es veu ara barrejat amb el Jazz en una magnífica Fusió...
“VIDA”
Carles
Benavent
Editat
per BeByNe
Enregistrat
el 4 i 5 de juliol de 2017 en directe al Jamboree
Produït
per Carles Benavent
Carles
Benavent, baix elèctric
Roger
Mas, piano i teclat
Roger
Blàvia, bateria i percussions
i la col·laboració
de:
Tomasito,
veu i palmes
Raynald
Colom, trompeta
Primer de tot,
dir-vos que aquest projecte està dedicat a l’estimat Roger Blàvia. Doncs estem davant d’un projecte enregistrat en viu
al Jamboree, i ves per on que al Carles Benvanet Trio ja els havia vist
en el mateix indret, tot i que aquest projecte el vam poder veure a Terrassa. De fet, aquest disc dura el
que duren els passes a la nostra estimada cava-cova, o sigui 1 hora i una mica
més. 9 temes amb composicions del líder Benavanet
la majoria, un parell del seu estimat amic Paco
del Lucia, i una d’en Roger Mas
i de Frederic Mompou. Seguim amb el
tarannà flamenc, tot i que ara més en l’àmbit de la Fusió, o sigui que
escoltareu Flamenc-Jazz, que per això hi ha els músics que hi ha.
I al blog us posaré
els comentaris que sempre faig sobre la qüestió rítmica dels temes del
projecte....
Tot
i la potència característica d’aquest projecte, hi ha temes delicats de
concepte, tot i el punt rítmic inherent i un d’ells és el tema del mestre Mompou anomenat “Jeunes filles au
jardin” iniciat amb una llarga i preciosa “intro” a càrrec de l’estimat amic Roger Mas. També és més o menys així el
tema del líder i que ell fa a baix elèctric passat per sedassos diversos, tot i
semblar escoltar els sons de teclats, i sí, el de les palmes de Tomasito. Amb el 1er track varen
començar el concert, presumiblement, “Bailas..?”, a un bon groove i tinguem en
compte que el que millor gestionava això de les percussions era en Roger Blàvia, el qual malauradament ja
fa més de dos anys que no està entre nosaltres. Amb el segon tema “La Luz”, de Benavent ens tornen a acaronar per com
són les melodies que segueixen una cadència descendent preciosa, per després
més boniques esdevenir les melodies, tot molt delicat de tempo però amb tot el
Groove. I Carles comença a baix elèctric sol el tema de Paco de Lucia, “Ziryab”, un tema que
tindrà un Groove suau i on hi toca Raynald
i sempre amb les palmes de Tomasito
i al final també cantant el tema. Un dels més llargs també, i un tema que té
una melodia molt maca, també. L’altre tema de De Lucia “El Alcázar de Sevilla”, és més vital de tempo, essent el
més llarg, d’11 minuts amb unes “impros” de tots plegats magnífiques, però
sobretot amb una preciosa “intro” de Ray
a trompeta sol i per acabar amb Tomasito
marcant-se uns moments del seu baile i palmes. Una mica més viu de tempo és el
tema que Roger Mas li dedica a Benavent, “Per Carles”, tema que
l’inicia ell mateix amb uns acords que obren la porta al baix, la bateria i la
trompeta dels companys i amb una melodia que fa Ray força engrescadora. I amb el “BaoBlues”, Tomasito el comença amb una mena de Rap, tot i explicant-nos coses
de la música, dels ritmes, de les subdivisions, carall, i després amb uns
posteriors solos que seran brutals, com el del Roger Blàvia i sempre amb unes palmes increïbles per acabar amb una
“taconeao” de Tomasito magnífic. I
ja finalment, el 8è track “Otra” de Benavent,
tot i començar delicadament amb baix i bateria i melodia de Ray, esdevindrà quelcom més amb els
posteriors solos, les palmes permanents i un tempo magnífic a càrrec com sempre
d’una de les millors màquines de crear-ne com n’era l’amic Roger Blàvia. I amb aquest tema van acabar el concert, amb Tomasito al final fent les
presentacions adequades com a fi de festa.
Comencem doncs el
projecte del mestre Benavent, un
dels més internacionals sinó el més, qui va acompanyar a Paco de Lucia, Chick Corea i fins i tot a Miles Davis, i ho farem amb el tema preciós del líder anomenat...
2.- La luz (C. Benavent) 6m39s
I del concert de Carles Benavent Un, Dos, Tres + Raynald
Colom, extret des del web de Jazz
Terrassa: “Hi ha a UN, DOS, TRES... senzillesa extrema, extremadament
enganyosa, dels artistes autèntics i amb un excels domini del “duende”. Ningú
aquí sap de fronteres. Conjunció de diferències, on cada element, tècnic o
humà, no perd la seva identitat sinó que la realça en la sàvia harmonia amb
l’altre. El flamenc s’abraça al jazz més inspirat; el baix de Carles Benavent dialoga amb el piano
acústic i elèctric de Roger Mas i
ambdós s’obren a la sonoritat intensa de la versàtil percussió de Toni Pagès”. “De la amistad, el fuego y
la música”, i això deia la que va ser mànager de Benavent, Lorenna Del Mar. Per
aquests concerts especials de Nadal a
la Nova Jazz Cava, es transformaran
en QUATRE amb la col·laboració a la trompeta de Raynald Colom. Una aliança que ve de lluny i es projecta molt més
enllà. Junts presentaran “Vida” per
recordar al company de files Roger
Blàvia.
Doncs ja heu notat
que encara estem prou encabits en el flamenc, ara però força més potents per
com hem tingut l’inefable Roger Blàvia,
a les percussions, en un tema que Roger
Mas ha començat dolçament amb els acords al piano, en un tema del líder Carles Benavanet, ell que ben aviat
s’hi ha posat conjuntament amb Blàvia.
És una cançó que destil·la sentiment, “Luz”, “Llum” interior, seguint l’aurèola
de gent com McLauglin, Santana, Corea
i el mateix Paco de Lucia, i esclar,
la pròpia llum de Carles Benavent. I
quin tema més maco que acabem d’escoltar, i que a mi, cada vegada que l’escolto
m’agrada més. El so característic del baix elèctric d’en Carles és sempre reconeixible. No crec que n’hi hagi de tan
personals. Entremig, ell sol, en un break delicat fent els arpegis inicials, ha
deixat pas al solo de Mas al piano,
mentre la base rítmica està immensa. Roger
és un dels pianistes més eclèctics del món del Jazz, sense oblidar l’estimat Marco Mezquida, esclar. Ha quallat un
solo precís i percussiu alhora que farcit del seu personal llenguatge
jazzístic. Al final, han recuperat la melodia principal, i sempre Benavent – Blàvia fent un excels
treball de suport rítmic, i també les palmes de Tomasito sonen quan convé.
I seguirem amb el
tema més llarg, el de Paco de Lucia
anomenat...
7.- El Alcázar de
Sevilla (Paco de Lucia) 10m58s
I quina preciosa i
llarga “intro” a trompeta sol va fer en Ray
al Jamboree...molt “sentida”, de
sentiment, de dolçor, afegint-s’hi també Mas
al piano. I ves per on que ell mateix l’ha seguit, i ja hem tingut el primer
solo curtet a càrrec del líder, palmes del bailaor, i la melodia de trompeta, i
amb el “chiquillo” de Tomasito els
hem escoltat a tots fent el conegut tema de De Lucia. Hi ha però un arranjament melòdic que fan en el bonic
duet de Ray i Carles. Solo de Colom
magnífic, i visual, perquè jo el veig tocar mentre l’escolto, com s’enlaira i
s’estira en els aguts. També veig a Roger
Mas tocar el piano, a l’esquerra de l’escenari del Jamboree, mentre Carles,
assegut sempre en el tamboret i Blàvia
com es bellugava i gaudia fent les meravelles que feia amb la seva bateria, que
era una bateria de percussions. Magnífic solo d’en Roger, que ha deixat pas al tema de nou. I aquest tema té també una
lletra que va fer el mateix Paco,
sembla, i que ves per on no la va cantar Tomasito.
I ja al final, tema de nou i moments per fer un “taconeo” del cantaor i ballarí
Tomasito. Magnífic tema de Paco de Lucia que Carles Benavent havia tocat tantes vegades amb ell, i segur que
també amb Chick Corea.
I acabarem aquest
projecte amb el blues del concert.....el magnífic...
5.- BaoBlues (C. Benavent) 6m41s
I amb quin tema hem
acabat nosaltres el projecte d’en Carles
Benavent dedicat a la memòria d’en Roger
Blàvia. Dir-vos que es va organitzar un concert a Luz de Gas en honor d’ell, on hi van participar quasi tots els
músics que van tocar amb ell, com per exemple Joan Manuel Serrat que també hi va ser, i evidentment Roger Mas i Carles Benavent però també els estimats Jordi Bonell i Jordi Gaspar.
Crec que Jorge Pardo no hi va poder
assistir, al menys ara no me’n recordo. Va ser molt emotiu, amb la seva
companya molt emocionada, car tots hi varen tocar de manera gratuïta com és
normal, i la recaptació va ser per ella, per ajudar-la en aquests tan tristos
moments. En aquest tema ja heu pogut escoltar el tros de solo que va fer Roger Blàvia. Tota una demostració de
poder, de control del ritme, de sensibilitat, perquè no va ser mai un trencador
a la bateria. Havia vingut a la Sala
Xica encabit en el projecte de Jordi
Gaspar i amb Jordi Bonell a trio
en un projecte súper delicat del baixista. I quin Blues per acabar més maco,
carall. Ray a la trompeta va fer un
gran solo també amb la sordina per després Mas
al piano, Blàvia i un altre taconeao
de Tomasito. Al final, recuperació
de la melodia del tema de Benavent
per acabar-lo així com en suspensió.
I ara sembla un bon
moment per escoltar el micro conte de Carme
de la Fuente...
....................
Gràcies Carme per sempre fer-ho amb la teva
particular dolçor i relacionar els teus micro contes amb les músiques del
programa...
I després d’aquests
dos projectes on hem viscut el flamenc de dues maneres diferents, ara seguirem
en el que podria ser la segona part del programa d’avui, i ho farem amb el
projectes que també vam veure a la Nova
Jazz Cava la temporada passada al 38è Festival de Jazz de Terrassa....amb...
“CHILDREN
OF THE LIGHT”
Pérez
– Patitucci – Blade
Editat
el 2015 per Mack Avenue MAC1104
Enregistrat
als Avatar Studios, als Pastatushi Studios, New York.
Mesclat
per Todd Whitelock
Masteritzat
per Mark Wilder
Produït
per Danilo Pérez i Al Pryor
Danilo
Pérez, CFX grand piano, teclat CP4, ambdós de Yamaha
John
Patitucci, contrabaix, baix elèctric de 5 i 6 cordes Yamaha
Brian
Blade, bateria, chekeré a #4
I la col·laboració
de:
Sachi
Patitucci, violoncel a #8
I hem de suposar que
els temes els han parit tots tres....
I aquest és un
programa d’1 hora de músiques amb un determinat tarannà rítmic, car no oblidem
que aquesta base era la base rítmica de Wayne
Shorter. Amb ell van començar a fer gires per tot el món a partir del 2000. O sigui que és un trio
avesat a caminar i fer caminar projectes d’altri. És per això un trio atípic
per com gestiona el Jazz que fan, una mena de concept trio però més en l’ona de
la rítmica trencada i propera al Jazz contemporani. Els caracteritza una
constant interacció entre els tres membres, així és que en molts moments els veiem
cadascun d’ells en una permanent recerca instrumental, quasi com en una
improvisació col·lectiva. Això és així per com és de lliure el concepte, i per
com de grans mestres són ells tres.
I al blog us posaré
els comentaris que sempre faig sobre la qüestió rítmica dels temes del
projecte....
Tenim
11 temes amb durades prou estàndards tot i tenir el tema de Shorter, “Dolores” prop dels 10 minuts,
el més llarg. Els tempos són diversos tot i no haver-n’hi cap dels fast que
diem. Més aviat el tempo està controlat i si no hi ha swing, coses aquestes que
hi haurà en següent projecte, el que sí tenim és un increïble Groove que fa que
tot camini i de quina manera. Els temes dolços són majoria i així és que tenim
“Luz del alma” que és preciós amb una “intro” a piano sol delicada, i també ho
és “Whitin Everytihng”, a més a més de profund. “Milky Way” comença amb el
xivarri de la canalla en un pati d’escola, per esdevenir quelcom més. Hi ha una
preciosa balada en memòria de Doug
Sommer, “Ballad for a noble man”, iniciada per cordes fregades del cello de
Sachi Patitucci, essent en John qui desenvolupa el tema a
contrabaix sol. “Looking for Light” la inicia Danilo a piano sol, dolçament també, car el dolç groove apareixerà
després. Amb “Moonlight on congo square”, ens trobem amb un tema que se
t’emporta d’una manera imparable, tot i no ser el tempo fast, ni mèdium, però
carall, quin caminar. El tema “Lumen” comença amb un ritme implícit amb els
cops del baterista Blade, mèdium
slow, i els sons del teclat de Pérez,
tot així com una mica dolçament “latin”. I el 9è track és una medley de temes
de Wayne Shorter i és el més llarg
com he dit abans. “Light Echo/Dolores” es diu, i aquí és on més li reten
l’homenatge adequat. L’”African Wave”, és un punt més vital de tempo, amb un Patitucci excels al contrabaix, i
preciosa melodia a càrrec d’aquest i Pérez
a duet. I el tema dedicat a una tal Carolina,
“Sunburn and Mosquito” és el que té els aires més moderns, des del punt de
vista rítmic, harmònic i melòdic. I finalment, el 1er track que titula el disc
“Children of the light” és el que en podríem dir més vital, tot i començar
delicadament. Més tard es desenvoluparà gràcies a la mestria de tots tres. El
tempo es mantindrà estable, sense canvis rítmics, la qual cosa no existeix en aquest
projecte. Aquest és un projecte de subtileses diverses, les que fan cadascun
dels membres del trio a cada tema, a cada moment de cada tema.
I al blog us penjaré
el que van dir des de la pàgina web de Jazz
Terrassa i les pàgines web de Danilo
Pérez i John Patitucci.
I per començar aquest
projecte i programa, proposo que escoltem el tema...
4.- Lumen (Danilo Pérez) 4m26s
I si el 6 de març Marina Tuset Quintet inaugurava el 38è Festival de Jazz Terrassa, dos dies
després, el 8 de març, “Dia de la dona”, sigui treballadora o no, la Nova Jazz Cava s’omplia de gom a gom
per veure aquests tres mestres. Sí que vam veure a tres mestres, bé, de fet van
ser els dos primers, mentre que Blade
no va venir i sí que ho va fer la magnífica Terry Lyne Carrington. Un disc que em va dedicar Danilo tot després de tenir-hi una
simpàtica i agradable conversa post concert. I és que ens va fer cantar, i com
que estàvem a primera fila i tot just davant d’ell...i la dedicatòria diu “Para
Miquel espero que terminemos la canción...DPéz”.
I ara sí què hem fet
un canvi prou evident vers les músiques escoltades, i aquesta és ben com una
segona part del programa. Estem fent passes endavant a mida que avancem en el
programa i ara n’hem fet una més. El Jazz fresc i vital, però també càlid
d’aquest trio, amb clares pulsions “latin” del pianista, el qual juga amb els Yamaha piano i teclat aconseguint una més que plena i diversa
sonoritat. Mentrestant, els altres dos semblen anar cadascun a l seva “bola”
per com de diversa és la seva execució. Ens ha donat la impressió d’haver
escoltat quasi una improvisació des de l’inici fins el final, si n’exceptuem
els primers moments on hem escoltat la part melòdica del tema, i també el canvi
harmònic al pont. A partir de llavors i fins el final, una magnífica
improvisació bàsicament de Danilo
però també amb Patitucci i Blade el que dic sempre, “fent de les
seves”.
El pianíssim de Danilo, farcit de pulsió rítmica que no
és “latin” com s’entén vulgarment, però que sí ho és per com té arrelats els
ritmes caribenys, ell nascut a Panamà.
A Patitucci també se li nota la
forma rítmica de tocar pel fet d’haver tocat amb Chick Corea’s Elektric Band, i no només. Pels seus enregistraments
a contrabaix solo per a GRP se li
van concedir dos Grammys. La seva constant creativitat i profunda
característica sonoritat el fan ser un dels “capos” del contrabaix a nivell
mundial, que no només hi ha Avishaia
Cohen. Brian Blade, que el 1997
va muntar la seva banda The Fellowsheep
Band amb clares connotacions de modernitat, i que es van accentuar en el
treball que va fer amb Kurt Rossenwinkel
i posteriors treballs com a sideman. I el que no sabíem és que també ha
composat cançons per a ser cantades i algunes dedicades a la seva iaia i també
les va cantar.
I ara escoltarem el
tema més llarg, el dedicat i fet sobre l’obra de Wayne Shorter, l’anomenat...
7.- Light
Echo/Dolores (Ch o T Light & Wayne
Shorter) 9m49s
I ves per on van els
“trets” dels nostres tres, que la primera melodia que hem escoltat en aquest
“medley” és el “Like Sonny” de John
Coltrane, encara que només hagi estat una miqueta, i amb uns acords força
moderns per fora del tema. I quina gran interpretació acabem d’escoltar,
rítmica, per la mà esquerra de Danilo
però també per la pulsió rítmica de Patitucci
al contrabaix i la seva permanent melodització del tema. Blade, delicat com en ell n’és habitual, també ha contribuït a
recrear aquesta atmosfera tan especial que ells creen. La persistència de Pérez al piano en ambdues mans ha
portat el trio fins el moment del solo de Blade,
compartit pels seus companys a mode de “quatres”. Brutals moments on tots tres
fan i desfan, per ja entrar la melodia de Wayne
Shorter “Dolores”, tan coneguda i que aquest va encabir en el disc de Miles SMiles, el del seu segon quintet
amb la magnífica base rítmica de Herbie
Hancock, Ron Carter i Tony Williams. D’altres temes seus en aquell disc
varen ser “Footprints” i “Orbits” menys conegut. A partir de la melodia de Shorter, Danilo s’ha omplert del seu flaire desenvolupant una altra
magistral improvisació seguint el tarannà que ja fa una mica que ens acarona.
Magnífic i no prou llarg tema, medley dedicat a Wayne Shorter, com d’altra banda tot el disc ho està.
Danilo Pérez, John Patitucci i Terri
Lyne Carrington sota el nom
de “Children of the Light” és el
trio de líders que enceta el primer concert internacional a la Nova Jazz Cava. El recital és el primer
d'un llarga gira de 17 concerts durant el mes de març. Il·luminats per Wayne Shorter, Children of the Light reuneix
a aquests tres portadors del llegat del cèlebre saxofonista i compositor. Amb
una història compartida actuant amb Shorter
i entre ells, aquests tres virtuosos del piano, contrabaix i bateria
respectivament, abracen el missatge del seu mentor presentant composicions
inspirades a través dels originals del mestre. Aquesta historia musical de
comunió és fàcilment detectada a l’escenari en una conversa a tres bandes d'un
alt nivell d'improvisació col·lectiva. Girs inesperats de músics incomparables
al servei d’una formació on cadascú manté la seva pròpia personalitat. Quan Shorter estava buscant establir una
nova banda coincidint amb el canvi de mil·lenni, fou Carrington qui li recomanà a Pérez
i Patitucci. Ella havia enregistrat en un parell d’àlbums de Shorter i va fer una gira amb la seva banda
The Hight Life a mitjans de la
dècada de 1990. Quan els compromisos de gira van impedir que Carrington completés un enregistrament
amb Shorter, Brian Blade intervingué
i es va convertir en el baterista habitual del quartet més curt de Wayne. La profunda admiració d'aquests
músics cap al seu mestre culmina l'any 2015 amb el disc Children of the Light (Mack Avenue Records, 2015) que inclou peces
originals dels seus intèrprets i una de les caçons més emblemàtiques de Shorter, “Dolores”. Anys més tard, i encara
ara, Pérez, Patitucci i Carrington
mantenen la seva col·laboració.
I acabarem amb el
tema que titula el disc i projecte....
1.- Children of the
Light (Ch of T Light) 6m54s
I amb aquest tema un
pèl més vital, tot i que no gaire més, deixarem el seu magnífic treball, car
ens hi estaríem força més estona escoltant-los, car, tot i seguir les seves
músiques un determinat tarannà, ens els fan estimar per la multitud de detalls
immiscits en cadascuna d’elles. Aquest és el tema que titula el disc i també el
senyal d’identitat de la formació, on sempre la melodia a càrrec del pianista
té la pulsió rítmica característica del trio, i la compenetració dels altres
dos fan que tot plegat sigui més aviat cosa d’un que cosa de tres. En aquest
tema però ens han sorprès pel canvi i break encabit en el bell mig, on la mà
esquerra i el contrabaix han fet les notes més greus, mentre la dreta feia la
melodia, i després també amb el contrabaix. A partir d’aquí els aires més
volàtils ens han omplert de nou amb una demostració de tècnica. Unes músiques,
sobretot les del pianista que ben bé ens podrien situar a moments en un
Avant-Garde Jazz per com destil·la imaginació i l’aplica a la seva interpretació
també amb amplis intervals. I el tema acaba de cop amb el que podria ser el
retorn a una rítmica i curta melodia amb el qual l’han començat.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
Deixem doncs el
projecte dels Children of the Light
i seguirem amb els projectes vistos a la Nova
Jazz Cava i ara us presento el disc que ens va dedicar a tots tres, a Paola, Joan i a mi...
“CLIFF
HANGIN’”
Eli
Degibri
Editat
el 2015 per Degibri Records JF005
Enregistrat
per Yaron Mohar el 15 i 16 de desembre de 2015 als Pluto Studios, Tel Aviv,
Israel.
Mesclat
i masteritzat per Adrian Von Ripka als Bauer Studios, Alemanya.
Produït
per Eli Degibri
Productors
executius Eli Degibri i Pini Shavit
Eli
Degibri, saxo tenor i soprano a #(3, 7 i 10)
Gadi
Lehavi, piano
Barak
Mori, contrabaix
Ofri
Nehemya, bateria
Tots els temes són de
l’Eli Degibri
I aquí estem davant
d’un projecte també d’11 temes i amb un Jazz força acurat, amb temes amb swing
i fins i tot un tema que respira blues.
I al blog us posaré
els comentaris que sempre faig sobre la qüestió rítmica dels temes del
projecte....
Balades,
n’hi ha, i temes dolços a ritme de vals com el 10è track “The Unknown
Neighbor”, preciós amb el soprano del líder. El blues és el “Kind of Blues”,
4rt track, amb el magnífic so del saxo tenor del líder, primer iniciat
dolçament però després amb un swing delicat magnífic. I què bonica és la cançó
cantada en castellà “Momento Fugaz”, i també amb la guitarra, a un ritme també
ternari, i que després Degibri al
tenor desenvoluparà d’una manera increïble. I el 1er track “The Troll”, comença
amb acords al piano, per ben aviat el líder al tenor fer la maca melodia, per
després iniciar ja els solos ell mateix. I el 8è track “ShesBesh” l’inicia el
líder a tenor amb tema i melodia força elaborada per ben aviat iniciar els
solos, amb un ritme que és una mica trencat i sembla que també ternari. I el 2n
track que titula el projecte “Cliff Hangin’”, l’inicia el pianista així com un
tan en l’ona del romanticisme, i així seguirà la melodia del líder, preciosa i
un melancòlica, tema a un tempo un pèl viu i rítmica persistent. I tot i
començar suaument amb el so del soprano, el 7è track “Ocean View” esdevindrà
quelcom més, també pel marcatge del baterista, en pla beat, al canto de la
caixa, i rítmicament s’anirà desenvolupant. I el 5è track “Suti the Cat”, el
comença el líder al saxo tenor fent ja la melodia, amb la base ja immiscida, i
la gran tasca del jove baterista Ofri
Nehemya qui vam tenir el plaer de veure i escoltar al Jazz Club La Vicentina encabit en el Fèlix Rossy Quintet ara ja fa uns anys, quan només en tenia 17 o
18. El swing apareixerà en el solo del líder. I l’11è track i darrer del disc
“What Am I Doing Here”, té també un bon tempo i una melodia i motiu principal
força positiva, amb un ritme ben marcat per l’Ofri a la bateria, tema que desenvoluparà primer el pianista Lehavi. I el tercer track “Even Bees Do
it”, “Fins i tot les abelles ho fan”, és el tema més curtet on el líder l’ha
iniciat amb el soprano fent una llarga “intro” un tan en l’ona de la música
clàssica, per com d’elaborada és la seva musicalita, tema a tempo viu, on la
base torna a estar increïble. I ja per acabar, el 6è track “Twiced” tot i no
començar a tempo fast, car l’inicia el contrabaixista amb la línia base, per
després afegir-s’hi els companys, canvia a swing i viu de tempo en el solo del
líder al saxo tenor el qual fa un espaterrant solo, com per d’altre banda són
tots els seus solos.
I dir-vos que al blog
us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc d’aquest gran saxofonista: http://degibri.com/showcase.php?psi=66
I com que ja estem a
les acaballes del programa, us proposo escoltar el magnífic i elaborat Blues
anomenat...
4.- Kind of Blues (Eli Degibri) 5m17s
I ara ens hem situat
en un context més melòdic, car, el magnífic so d’Eli Degibri al saxo tenor així ens ho ha mostrat. I també haureu
comprovat de quina manera ha evolucionat aquest tema des dels inicis fins el
final. Uns inicis delicats amb una curta melodia a càrrec del líder en un tema
ternari a ritme de vals que ben bé què es nota. El solo musculós que ens ha fet
Degibri és una mostra de com en va
aprendre de Sonny Rollins, amb el
qual té fins i tot una semblança física. També perquè l’estic veient
doblegant-se dalt de l’escenari mentre seguia les seves línies melòdiques força
entremaliades. Un tema que ha anat agafant cos primer amb el solo del pianista Gadi Lehavi i el seu i magnífic
posterior. I com fa evolucionar les melodies aconseguies seguint intervals
força amplis, i perquè són melòdics no els encabim en l’Avant-Garde perquè sinó
també. I després del seu grandíssim i potent solo, de nou la melodia d’una mena
de blues, “Kind of Blues”, per acabar-lo amb un curt “turn-around” i un final
fent una baixada harmònica típica.
I aquest concert el
vam veure el divendres, 31 maig, 2019. Eli
Degibri Quartet, amb Eli Degibri, Saxo tenor i soprano; Tom Oren, Piano; Tamir
Shmerling, Contrabaix i Eviatar Slivnik, Bateria. I des de la pàgina web de
Jazz Terrassa ens deien: Hem
escoltat a Eli Degibri a la Cava acompanyant Al Foster (2004) i amb el seu trio (2010). En la tercera visita i en concert exclusiu a Catalunya, aquest excel·lent
saxofonista i astut compositor d’origen israelià i resident a Nova York, ens presenta el seu actual
quartet on militen tres joves i prometedors jazzman israelians: el guardonat
pianista Tom Oren, el baixista Tamir Shmerling i el baterista Eviatar Slivnik. L’octubre passat
enregistraven “Soul Station”, un
personal i celebrat homenatge al gran Hank
Mobley. El concert a Terrassa
forma part de la gira europea amb concerts a Zurich, Berlin, Londres, Paris, Milà, Roma, Nàpols i Madrid. www.degibri.com
I ara l’escoltarem al
saxo soprano en un altre tema impactant per com el van desenvolupant....
7.- Ocean View (Eli Degibri) 4m09s
I tot i el marcatge
beat a la caixa pel baterista, aquest també és un tema a ritme de vals, un ¾
típic i segur que l’heu reconegut. I com d’aviat ens ha impressionat el líder,
ara amb el soprano, primer a duet amb el contrabaixista, fent la melodia quasi
clàssica del tema, amb un cos del soprano magnífic, per ben aviat tots plegats
a tot ritme, i ell amb el seu magnífic solo. Quin tros de mestre que
darrerament ha estat tocant ni més ni menys que amb Ron Carter. Un solo farcit de blues, i interpretat amb una tècnica
abassegadora, per fraseig, llenguatge i sonoritat preciosa la del seu soprano.
I el solo del pianista Gadi Lehavi
ens ha tornat a frepar per com l’ha realitzat, acabant-lo amb arpegis a dues
mans. Un solo marcat pel concepte rítmic del tema, i amb un canvi harmònic en
el pont força interessant i ben aconseguit. I com la base rítmica de contrabaix
i bateria li han donat permanent suport, i sí els joves Barak Mori i Ofri Nehemya,
aquest el més jove. I el final, preciós, ens l’han fet més o menys com l’han
començat, ara amb contrabaix i piano, i esclar, soprano del líder, acabant un
tema que ha tingut dues clares i diferenciades parts, per l’aspecte melòdic i
rítmic.
I encara escoltarem
més música d’aquest gran del saxo Eli
Degibri amb el tema...
5.- Suki The Cat (Eli Degibri) 4m57s
I ara sí que estem a
tot swing i a 4/4 de ritmes. La melodia, d’una remarcable bellesa, l’ha
començat el líder i la resta de companys i en aquells moments exempta de swing,
com també ho ha estat el solo del magnífic pianista. Bona mà dreta, brillant
digitació i molt bona tècnica la d’aquest jove mestre. I ben bé quasi a la
meitat del tema, Degibri ha
desenvolupat un tros de solo al saxo tenor, en una paraula, “increïble”. El
Swing ha aparegut al mateix moment amb el “walking” del contrabaixista, i el
“Ride” del jove baterista. Gran solo del líder, on ens torna a mostrar les
seves arrels pel que fa a l’instrument. Profusió de recursos, arpegis, etc, i
sobretot, què aquest mestre és un melodista imponent en els seus solos.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
I acabaré el projecte
i el programa d’avui a tot swing i tempo fast amb el magnífic tema anomenat..
6.- Twiced (Eli Degibri) 5m23s
I com ha començat
aquest tema, amb el contrabaix fent la línia base, després amb el piano i
bateria marcant el ritme i tempo i de quina manera han tornat a sorprendre’ns
amb els canvis de ritmes, i ara ja de ben entrat el tema, ben aviat, després de
la curta melodia que ja ha aparegut el Swing en el solo del líder. I que no ha
parat en tota la seva execució que ha tornat a ser brutal. Com ens va girar-nos
a un cantó i a un altre intentant seguir-lo en el seu recorregut melòdic, és
increïble, aquest gran mestre dels saxos. El jove pianista Lehavi ha brillat encara més tot i pujant al registre més agut, que
des d’allà dalt també es fan melodies boniques. Al final, aparició del líder, i
ells dos fent uns “quatres” magnífics, que després passen a ser “dossos”. I quin
canvi al final, per retrobar-nos amb el solet contrabaix i així acabar el tema
de la mateixa manera que l’han començat. Magnífics temes d’aquest projecte de
l’Eli Degibri amb el que hem acabat
el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat molt.
I recordarem doncs
que ha sigut un homenatge a la Nova Jazz
Cava amb quatre projectes que vam poder veure-hi allà amb en Joan Recolons i també alguns amb Paola Pasquali. I primer hem escoltat Mariola Membrives i el seu "Lorca, Spanish Songs", per després
fer-ho amb el "Vida" de Carles Benavent i seguir amb un canvi
d’estil amb Pérez Patitucci Blade,
"Children of the Light" i per acabar com ho hem fet amb el disc
que ens va dedicar a tots tres l'Eli
Degibri, "Cliff Hangin" i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente
Doncs res, que us
recordo que quan aquest malson s’acabi aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23
Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La
Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest
programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
