Programa 574 - Jazz Workshop FSR: Harold Land i Clifford Jordan, dimecres 20 de desembre de 2023.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I ja tenia ganes de fer un programa dedicat als vinils que reedita Jordi Pujol, els de la sèrie Jazz Workshop com són els que escolareu avui, en Clifford Jordan, “Starting Time” i el Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. I deixo per un altre programa la darrera meravella que Pujol ha recuperat, i parlo del Miles Davis Quintet, “In Concert at The Olympia, Paris 1957” aquest però de la col·lecció FSR 33. Per aquest sol, li dedicaré un programa, que se’l mereix.
 
I dir-vos que aquests dos saxofonistes no han estat reconeguts pel gran públic com es mereixien, com es mereixen encara ara. Ells dos, com tants d’altres, han estat en formacions punteres liderades per grans màsters, sí, tot i ser-ho també ells. És el cas de Harold Land qui va formar part del millor quintet de Hard-Bop de l’època, el de Clifford Brown & Max Roach. Igualment li passà a Clifford Jordan qui va formar part del quintet de Charles Mingus on també hi hagué l’increïble i admirat Eric Dolphy. Sí que es veritat que aquests i molts altres músics varen enregistrar al seu nom, com són els dos discos d’avui, però no varen tenir massa ressò en el gran públic. I per descomptat que a nosaltres no ens va arribar res d’aquests músics ni es va publicar res d’ells en aquest cony de país que fou, i que de vegades encara és.
 
I sí, he posat els discos per primera vegada al tocadiscos i n’he digitalitzat el contingut de tots dos, que per això els podreu escoltar avui.


O sigui que començarem el programa escoltant alguns temes del de Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. Publicat originalment per Jazzland com a JLP 933S. Enregistrat per Ray Fowler al Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 5 i 8 de juliol de 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Notes de folre: Chris Albertson. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Amb: Harold Land (saxo tenor), Kenny Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs.
https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
 
I Jordi Pujol ha reeditat en vinil de 180grs 5 LPs del malauradament massa desconegut Harold Land, i ves per on que dos dels quals ja estan exhaurits i fora de l’stock. Us queden però aquest, Harold Land in New York (JW-099LP), el titulat The Fox (JW-017LP) i el que va fer amb Wes Montgomery a tot West Coast Bues! (JW-027LP) havent sonat al Jazz Club de Nit en temporades anteriors.
 
I ja el començarem escoltant a ell i a ells en el magnífic blues compost per ell mateix... No per Abrera.
 
1.B2.- Okay Blues (Harold Land) 12:26.
 
I ja heu pogut escoltar el magnífic Swing d’aquella sessió que varen enregistrar aquests súper cracs d’aleshores. D’aquest quintet, potser el més conegut era Kenny Dorham i també el mateix Harold Land que ja havia passat pel quintet de Max Roach & Clifford Brown. També Clarence Jones ho començava a ser i no tant els altres dos companys. Crec que hem gaudit molt amb aquest Blues del líder. Un tema llarg on hem pogut escoltar llargues improvisacions i totes a un nivell estratosfèric. Un tema que ha acabat amb els típics “quatres” compassos que ens han fet Land i Dorham, després del brutal solo de Jones al contrabaix. Joe Petters ha fet anar la màquina rítmica amb una gran solvència, presència i Swing, com també el baixista amb el seu “walking”. El tema l’han iniciat els dos vents fent la melodia a duet. El líder ha estat el primer en improvisar, i ja heu pogut constatar amb quina mestria ho ha fet, alhora que amb el seu so característic i reconegut pels qui l’hem escoltat i encara escoltem, a ell com a líder o amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet. Un fraseig típic d’ell, on es destil·len maneres modals (de Jazz Modal) alhora que les del més pur Hard Bop, ell que podríem dir que representà al West Jazz Coast. També el so càlid de Kenny Dorham ens ha acaronat ja des de la primera nota, ell que se’l coneix també per ser el compositor del conegut tema “Blue Bossa”, un dels més interpretats en les Jam Sessions, tema ideal pels principiants, i que els que ja no ho són també toquen. Una improvisació sòlida la d’aquest magnífic trompetista, tampoc massa conegut pel gran públic. Amos Trice al piano, pel canal esquerra, ha fet la seva també amb un gran sentit del ritme alhora que de la melodia. També ha seguit les evolucions de l’harmonia, la d’aquest típic Blues de 12 compassos, marcant amb una digitació precisa i també fent-ho de manera calmada, tranquil·la, un pèl endarrerit pel que fa al tempo. En fi, un gran tema i blues per començar el programa fent-ho amb ells i Harold Land al capdavant.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I els seguirem escoltant en el tema a tot vals compost pel pianista Amos Trice i anomenat...
 
2.A2.- Triple Trouble (Amos Trice) 5:47.
 
Harold de Vance Land (18 de desembre de 1928 - 27 de juliol de 2001) va ser un saxofonista tenor nord-americà de hard bop i post-bop. Land va desenvolupar el seu hard bop tocant amb la banda de Max Roach/Clifford Brown en un estil personal i modern, sovint rivalitzant amb l'habilitat instrumental de Clifford Brown amb els seus propis solos inventius i capritxosos. El seu to era fort i emocional, però deixava entreveure una certa fragilitat introspectiva.
 
I quin canvi de músiques amb aquest tema del pianista Trice a tot vals. Una melodia feta a duet per saxo tenor i trompeta i esclar que el pont o la B del tema l’ha fet el mateix compositor i pianista. I la primera improvisació ha estat a càrrec del líder del projecte, el gran Land. Ens ha acaronat de nou amb el seu so un tan fosc a voluntat però molt càlid. Ha desenvolupat unes línies melòdiques molt maques. Solo curtet com el del trompetista Dorham el qual també ha seguit en la seva ona de sonoritat, tot plegat amb un so molt contingut. El trio s’ha quedat sol en la improvisació del pianista, que de nou ha estat molt sobri i elegant, discret, diria jo en aquest bonic seu tema.
 
I seguirem escoltant-los amb aquestes músiques immortals, i ara amb un tema que comença molt delicadament, a balada a tempo mèdium slow, per després doblar el tempo en les improvisacions i ja a tot swing en el tema de David Raskin anomenat...
 
3.A3.- Slowly (Dave Raskin) 7:08.
 
I així ha estat. Després del tema fet per Land, ell mateix s’ha posat a improvisar i l’hem escoltat pel canal dret. I quin fraseig i bon gust melòdic que te, que tenia aquest gran desconegut i tan important en el Jazz de tots els temps. Llenguatge propi reconeixible, línies modernes, velocitat d’execució, so present, ell que també es va escoltar atentament a John Coltrane i en va copsar les seves maneres més que modernes d’improvisar. Dorham l’ha seguit i pel so càlid sembla que toqui el fiscorn però no, segueix amb la trompeta i fent-ho a tot Swing, un pel endarrerit del tempo. Un Swing aconseguit gràcies als dos de la base rítmica amb Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria), amb el “Walking” del primer i els copets a plats i caixa del segon. El pianista ha fet de nou una tasca remarcable amb una digitació ben clara situant-se en el registre del mig. També el baixista ens ha omplert dels seus profunds sons fent un solo remarcable. Gran tema de Raskin que ells han fet la mar de bé.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
Land va néixer a Houston, Texas, Estats Units i va créixer a San Diego, Califòrnia. Va començar a tocar als 16 anys. Va fer el seu primer enregistrament com a líder de Harold Land All-Stars, per a Savoy Records el 1949. El 1954, es va unir al Clifford Brown/Max Roach Quintet, amb qui va estar al l'avantguarda del moviment hard-bop/bebop. La família Land es va traslladar de San Diego a Los Angeles, el 1955. Allà va tocar amb Curtis Counce, va dirigir els seus propis grups i va dirigir grups amb Bobby Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. A partir de la dècada de 1970, el seu estil va mostrar la influència de John Coltrane.


I un altre gran tema d’aquest disc és el compost per Cole Porter i primer track de la cara A, l’anomenat...
 
4.A1.- So  in Love (Cole Porter) 6:00.
 
"So in Love" és una cançó popular, escrita per Cole Porter, del seu musical “Kiss Me, Kate” (que s'estrenà a Broadway el 1948) i que es basava en “The Taming of the Shrew” de Shakespeare. Va ser cantada a l'espectacle per Patricia Morison i per Alfred Drake, i més popularitzada per Patti Page el 1949. L'enregistrament va ser publicat  per Mercury Records com a número de catàleg 5230, i va arribar per primera vegada a la llista de Billboard el 12 de febrer de 1949, va durar dues setmanes i va assolir el número 13. Altres versions que van ser populars aquell any van ser les de Gordon MacRae i Dinah Shore. També ha estat gravada per moltes altres cantants importants, incloses Peggy Lee i Ella Fitzgerald.
 
I ja veieu quin Swing més brutal el d’aquest tema. Una melodia molt maca i reconeixible però que ells varen saber reconvertir en un estàndard de Jazz com tants altres devien fer. I l’ha començat el líder primer, fent la melodia en la primera A per després fer-ho Dorham en la segona. En el pont ha estat Land qui ha l’ha fet, i després ells dos fent-ho a duet en la darrera A i ja iniciar les improvisacions. Dorham ha estat el primer, i de nou amb la seva contrastada solvència musical, sonoritat càlida, fraseig i llenguatge a tot Jazz seguint les evolucions de l’harmonia del tema. I quin Swing el dels tres acompanyants. Land l’ha seguit i també amb la seva característica sonoritat i elegància interpretativa, idees musicals modernes i fraseig típic de la seva creativitat, tantes vegades escoltat amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet. Amos Trice l’ha seguit fent un curtet solo, i una mica més llarg el del contrabaixista Jones. Gran tema i magnífiques interpretacions de tots cinc.
 
Des de principis dels vuitanta fins a principis dels noranta, va treballar regularment amb Timeless All Stars, un grup patrocinat pel segell discogràfic de jazz Timeless. El grup estava format per Land al tenor, Curtis Fuller al trombó, Bobby Hutcherson al vibràfon, Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix i Billy Higgins a la bateria. Land també va fer gira amb la seva pròpia banda durant aquest temps, sovint incloent el seu fill Harold Land Jr. al piano i normalment amb Bobby Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests anys va tocar regularment al Hop Singh's de Marina Del Rey a la zona de L.A. i al Keystone Korner de San Francisco.
 
Land va ser professor a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles. Es va incorporar al Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA com a professor el 1996 per ensenyar combo de jazz instrumental. "Harold Land va ser un dels principals col·laboradors en la història del saxo de jazz", va dir el guitarrista de jazz Kenny Burrell, fundador i director del Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA. Land va morir el juliol de 2001, d'un ictus, als 72 anys.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Bill Hill & Peter de Rose i anomenat...
 
5.B1.- On a little street in Singapore (B. Hill & P. de Rose) 7:09.
 
"On a Little Street in Singapore" és una cançó que va esdevenir un estàndard de jazz escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Encara que no massa coneguda, va tenir una certa popularitat als anys 30 i 40, marcada per una sèrie d'actuacions d'alt perfil. Entre els artistes que van interpretar-la hi hagué Frank Sinatra & Harry James Orchestra, Dave Brubeck & Paul Desmond, Glenn Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Manhattan Transfer la varen interpretar el 1978. L'escriptor musical Will Friedwald col·loca el tema de la cançó en una "llarga llista de romanços interculturals i interracials que mai poden ser" comparant el tema de la cançó amb la "síndrome tràgica de la mulata", tal com va identificar el crític cinematogràfic Donald Bogle. Friedwald classifica la cançó en aquest context amb altres composicions orientalistes com "Poor Butterfly" i "Japanese Mammy".
 
I ja heu pogut escoltar quin tros de tema i interpretat a un tempo força viu. I més que “Walking” de Jones hi hem tingut un “Running” per com de vital va el baixista. I esclar, aquesta vitalitat l’hem pogut copsar en les inversemblants improvisacions, primer dels dos vents, i després, en la del pianista. Un tema iniciat pels dos vents fent-ne la melodia, per ja Land deixar-nos bocabadats per la velocitat de la seva improvisació. Quina tècnica més depurada, quina claredat en les seves notes. No n’hi ha una que no puguem identificar. Mestria enorme la d’aquest oblidat saxofonista, sort que darrerament, i gràcies a Jordi Pujol el podem tornar a escoltar i en vinils de 180 grams, com és el cas d’avui. Vinils digitalitzats en primera escolta per qui us parla. Dorham també ha estat brillant en la seva exposició solista, i també veloç i clar en el seu fraseig. I després dels moments solistes del pianista, hem pogut escoltar uns “quatres” compassos improvisant el baterista amb els dos vents i ja per acabar el tema i nosaltres ja deixar-los d’escoltar. Hem gaudit d’allò més escoltant-los. Quin goig.
 
La banda de rock progressiu Yes va incloure una cançó "Harold Land" al seu àlbum debut homònim el 1969. En una notícia/entrada al bloc el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford va comentar sobre la cançó: "Harold Land era un saxofonista tenor de Hard Bop, ara està mort, però no recordo per què vam posar el seu nom a una cançó."
 
I l’estil de Jazz que interpretà. Land tenia un to inimitablement fosc dins dels paradigmes del hard-bop i del jazz modal. Amb el temps, això contrastaria cada cop més amb les tonalitats més brillants de saxofonistes més influïts per Coltrane, tot i que Land va començar a implementar les innovacions musicals de Coltrane. "El so terrible i inquietant del saxo tenor de Land va començar entre el rhythm and blues i Coleman Hawkins, i després de principis dels anys 60 es devia cada cop més a les harmonies, el fraseig i els experiments amb modalisme de John Coltrane".


I clourem el programa amb l’altre disc de la sèrie Jazz Workshop és el de Clifford Jordan, “Starting Time”, JW-100. Publicat originalment en estèreo per Jazzland JLP 952S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 14 i 15 de juny de 1961. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Notes de folre: Ira Gitler. I aquí hi tenim a: Clifford Jordan (saxo tenor), i un altre cop a Kenny Dorham (trompeta), Cedar Walton (piano), Wilbur Ware (contrabaix), Albert 'Tootie' Heath (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs:
https://www.freshsoundrecords.com/clifford-jordan-albums/53878-starting-time-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i també la pàgina web del músic: https://www.cliffordjordan.com/.
 
Vinil amb quatre temes per cara, i ves per on que els quatre de la cara A són del líder Clifford Jordan. O sigui que ja els escoltarem en la preciosa balada, 3er track de la cara A i anomenada...
 
6.A3.- Down Trough the Years (Clifford Jordan) 4:48.
 
I doncs quina balada a tempo mèdium slow acabem d’escoltar, obra i gràcia del compositor i gran saxo tenor Clifford Jordan, un altre dels “oblidats” i desconeguts. Una melodia tendra i bonica exposada a duet pels dos vents, per després ell mateix fer la seva improvisació. Hem pogut notar el to i so distintiu del seu tenor si el comparem amb el de Harold Land. En aquest tema l’hem trobat un pèl més càlid que l’anterior, més tou, més dolç. I que bonica la melodia creada a partir de l’harmonia del tema en la seva improvisació, car de fet és això, el poder crear noves melodies seguint el patró harmònic, i ell sonant pel canal dret. També Kenny Dorham l’ha seguit, ell amb un so brillant pel registre agut però també amb un so contingut. La base rítmica els han acompanyat la mar de bé, amb solvència, la del gran Cedar Walton al piano, Wilbur Ware al contrabaix i a la bateria, l’Albert “Tootie” Heath el germà petit dels tres Heath, Jimmy i Percy. Bonic tema per començar-los a escoltar.
 
"Aquesta magnífica formació, combina el ja distintiu tenor de Clifford Jordan amb el veterà trompetista Kenny Dorham, el pianista Cedar Walton, el baixista Wilbur Ware i el bateria Albert "Tootie" Heath. A part de "Don't You Know I Care" de Duke Ellington, el grup s'adhereix als originals de Jordan, Dorham i Walton. La música és directa i, tot i que algunes de les melodies són força fosques, els solos i l'alta musicalitat enriqueixen la música. Recomanat per als molt col·leccionistes de jazz". Scott Yanow: All Music Guide.
 
I a tot Swing seguirem escoltant-los en el tema també del líder i anomenat...
 
7.A2.- Extempore (Clifford Jordan) 5:18.
 
I ara sí que hem gaudit a tot Swing en aquest gran tema de Cliff Jordan. Una melodia curta, la típica de tot Blues, perquè això és aquest tema, un Blues. Trobo que la melodia, entretallada, té molta gràcia. Segueix els 12 compassos del Blues però de la manera com l’ha fet, s’allunya de la típica melodia d’un Blues. I ell n’ha iniciat les improvisacions, i ara sí amb un so més present, més brillant i amb tota l’energia, l’adequada per un tema com aquest. També l’hem pogut escoltar amb el seu fraseig i llenguatge també propi, car aquests mestres aconsegueixen això, una sonoritat i fraseig, un llenguatge que ja els pertany. També li passa això mateix al gran Kenny Dorham, ell que va resistir el pas dels anys i seguint a la palestra, tot i haver-hi “young lions” com Freddie Hubbard i demés. No va estar reconegut pel talent que tingué, potser també pel fet de la presència dels nous valors, trompetistes, amb un estil més modern. Pel que fa a la seva presència en aquest disc, dir-vos que el seu so i estil “casen” la mar de bé en aquest àlbum a tot Hard Bop. Wilbur Ware ha fet també una gran improvisació, ell que de mica en mica seria reconegut, com, i encara molt més, el gran Cedar Walton, el qual ens ha meravellat per la seva improvisació.


Clifford Jordan (1931-1993). saxo tenor, flauta, saxo soprano, saxo baix, piano, veu, va néixer a Chicago l'any 1931. Músic autodidacte, la seva afició pel jazz el va fer actuar a la seva ciutat natal fins a finals dels anys 50, quan es va traslladar a Nova York. El seu primer àlbum es va titular adequadament "Blowing in from Chicago" amb Horace Silver i Art Blakey.
 
A la dècada dels 60, el seu ventall es va ampliar, ja que va tocar amb Charles Mingus, Max Roach, Kenny Dorham, Lloyd Price i James Brown. Va fer una gira per Europa com a solista i va dirigir la seva pròpia música per a orquestres de ràdio i d'estudi el 1966. Un any més tard, va fer una gira per l'Àfrica Occidental i l'Orient Mitjà per al Departament d'Estat dels Estats Units amb Randy Weston. El 1968 Clifford va formar Frontier Records, a través de la  qual va produir àlbums per a Wilbur Ware, Pharoah Sanders, Cecil Payne, Charles Brackeen, Ed Blackwell i els seus grups.
 
I més temes que hi ha magnífics com és aquest de Cedar Walton i primer track de la cara B, anomenat...
 
8.B1.- One Flight Down (Cedar Walton) 4:46.
 
Doncs acabem d’escoltar un altre gran tema, i ara obra i gràcia del gran pianista Cedar Walton. Un tema amb uns canvis tonals i de ritme en lo que podria ser la B del tema, força interessants, tot i que l’estructura d’aquest tema no és la típica de 32 compassos i de la forma AABA. Sí que les improvisacions han seguit l’estela de les típiques d’aquests temes, i en uns primers moments  la que ha fet el bo del líder i per sota amb sons del company i trompetista. Ara bé, improvisació com a tal ha estat la de Cedar Walton al piano, i com sempre amb la seva elegància i bones maneres interpretatives, pianístiques. I no oblidem els dos de la base rítmica que l’han acompanyat, en Wilbur Ware i en “Tootie Heath” a la bateria. Kenny Dorham  l’ha seguit a la trompeta amb el seu característic i brillant so, per després fer-ho el líder, el gran desconegut Clifford Jordan ell de nou amb la seva presència sonora i so personal. Un fraseig un tan endarrerit al bit, aconseguint una millor sensació de Swing. Gran tema de Cedar Walton.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
Cliff Jordan estava molt interessat en l'obra i la qüestió pública i es va convertir en consultor musical de Bed-Sty Youth in Action i de l'Institut Pratt. Va ser el director musical del primer Dancemobile el 1968 i membre de la facultat de Henry Street Settlement. El 1969 va ser una època de canvis arreu del món, i Europa s'estava convertint en un llit per al jazz americà. Això va fer que Clifford Jordan es traslladés amb la seva dona i la seva filla de Brooklyn a Bèlgica. Aquell any, hi va tocar així com per a tot Àfrica. Però l'atracció dels Estats Units va ser forta i va tornar el 1970 on va començar a liderar els seus propis grups en clubs d'arreu del país. També va actuar amb el trio de Cedar Walton (amb Billy Higgins i Sam Jones). Va interpretar el paper de Lester Young a "Lady Day: A Musical Tragedy" a la Brooklyn Academy of Music el 1972.
 
I un dels temes ràpids del disc és el 4rt track de la cara A, o sigui compost per Clifford Jordan i anomenat....
 
9.A4.- Quittin’ Time (Clifford Jordan) 4:04.
 
I quin altre gran tema de Jordan i ara a un tempo força viu. I aquest ha estat un tema d’estructura no gaire típica de 38 compassos i de la forma AABA, amb les As de 10 compassos i  la B de 8, i essent el pont amb el típic canvi tonal. La melodia té la seva gràcia, i sobretot per la qüestió rítmica que està així com un pèl trencada. I el líder, Clifford Jordan ha estat qui primer ha improvisat i de nou ho ha fet amb una elegància i sonoritat magistrals, alhora que amb el seu ràpid fraseig i llenguatge, amb melodies creades d’una gran inventiva. També Dorham ha fet la seva tasca amb una gran professionalitat, ell que era el més gran del grup, el que tenia més solera. I Cedar Walton l’ha seguit per després poder escoltar uns moments al gran “Tootie Heath” fent virgueries a la bateria, de fet ha fet quasi un “chorus” sencer del tema, a falta de la darrera A, que l’han fet els dos vents i així acabar el brutal tema del líder.


Europa encara era un gran atractiu, així que va tornar a girar per aquell continent. També va emocionar els nens de l'escola pública de Nova York, donant-los concerts. També va ensenyar instruments de canya, flauta i va dirigir bandes per la Jazzmobile School, i va participar en cicles de conferències i concerts a escoles públiques per a Jazz Interactions el 1975.
 
Cliff ha actuat a la televisió i als principals festivals de jazz d'arreu del món. Va actuar i va gravar a finals dels 70 amb Wilbur Ware, Chris Anderson; va treballar amb Wilbur Campbell, Kenny Clarke i altres. Va treballar i gravar durant els anys 80 amb Art Farmer, Barry Harris, Philly Joe Jones, Dizzy Reece, Tommy Flanagan, i va dirigir els seus propis grups amb artistes com Vernel Fournier i Barry Harris. Va actuar amb Dizzy Gillespie, Kenny Clarke, Percy i Jimmy Heath, i molts altres en una celebració del Dia de la Independència de les Estrelles per al president Senghor al Senegal el 1980.
 
I ja per cloure el programa d’avui, i de nou desitjar-vos Bon Nadal, escoltarem un altre tema molt vital d’aquest disc de Clifford Jordan compost però pel gran trompetista que estem escoltant, en Kenny Dorham i tema anomenat...
 
10.B2.- Windmill (Kenny Dorham) 3:55.
 
I quina trempera de tema, ideal per acabar-lo d’escoltar a ell i a ells i també per cloure el programa d’avui. Un tema de Kenny Dorham no gens conegut i potser sigui per la dificultat interpretativa, per la velocitat del tema, res a veure amb el seu “Blue Bossa”. La melodia ja és la mar d’entremaliada, i els dos vents la fan la mar de bé, ben compenetrats i veloços. I el compositor i trompetista ha estat qui primer ha encetat les improvisacions i amb quina frescor interpretativa i sonoritat brillant sí, però continguda i per això amb aquest punt de calidesa. Brutal en Kenny com també ho ha estat el bo de Cliff, ell el líder de la formació. I és que el solo de Jordan ens ha deixat clavats a la cadira per la velocitat d’execució i fraseig entremaliat alhora que creativitat. Cedar ha seguit improvisant amb la seva elegància tan personal, i després hem escoltat uns “quatres” compassos improvisant el bo de Heath a la bateria, fent-ho amb el líder Cliff Jordan, per ja recuperar el tema, la melodia i acabar-lo. Gran tema per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Clifford Jordan va ser un compositor/arranjador consumat, les composicions del qual han estat interpretades i gravades per grans figures de la música. Va fer conferències i concerts a les principals escoles i universitats. Va tenir aparicions a la televisió amb Carmen McRae, Harry "Sweets" Edison, Art Farmer, Dizzy Gillespie i Cedar Walton. Va ser nomenat "BMI Jazz Pioneer" el 1984, membre de NARAS i va ser panelista de NEA. Va compondre i actuar amb The Skymasters Band, la Hamburg Radio Big Band [Alemanya], la Metropole Orchestra [Holanda] i la UOMO New Music Jazz Band [Finlàndia]. Va fer una gira per Austràlia amb Mickey Tucker i al Japó amb Richard Davis als anys 90. Va actuar i enregistrar als Estats Units, Europa i Japó amb el seu quartet i la seva Big Band. El geni de Clifford es pot escoltar com a solista destacat en més de 100 enregistraments, 42 dels quals ell n’és el líder.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 19 de gener on tindrem a Rai Castells Quartet amb, un concert que s’encabirà en la Festa Major d’Hivern, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina.
 
També dir-vos que amb tota probabilitat faré un especial Nadal i ja al 2024, un especial Reis, car material, discos, en tinc de sobres per fer aquests especials, i també en tinc les ganes, que crec què és lo més important.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

 

Programa 573: Geraldine & Ricardo Urrutia; Lady & The Tramps; Pep Zaragoza i Franck Amsallem, dimecres 13 de desembre de 2023.

0 comentaris


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I el programa d’avui anirà de veus i d’instruments, dues veus femenines acompanyades sí, i dos grups instrumentals, amb discos autoeditats com el de Geraldine amb Ricardo Urrutia, “URDINA” i el del pianista establert a París, Franck Amsallem, “Gotham Goodbye”. De Youkali Music tenim el “Seasons” amb Lady & The Tramps mentre que el de Sedajazz Records és l’”Efímer” de Pep Zaragoza i avui amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Començarem delicadament amb Geraldine amb Ricardo Urrutia, “URDINA”, disc que ella mateixa em van enviar. Gravat, mesclat i masteritzat per Juanan Ros als estudis El Cantón de la Soledad de Vitòria Gasteiz. I aquí hi tenim a Geraldine, veu i Ricardo Urrutia, guitarra i arranjaments. I ella es va adreçar a mi d’aquesta manera: “El meu nom és Geraldine, sóc cantant de jazz de Vitòria-Gasteiz, graduada en Cant Jazz a Musikene. Acabo de publicar el meu segon àlbum "Urdina" on combino cançons en euskera, anglès i portuguès. Aquest disc ens convida a reimaginar estàndards de jazz i de bossa nova des d'una perspectiva moderna i innovadora.”
 
I ja els començarem escoltant a tots dos en el tema compost per Djavan. I ells dos l’han fet més o menys com la versió original, afegint-hi però un plus de calidesa, la de la veu de Geraldine i esclar, els arpegis de la guitarra de Ricardo. I el tema és  l’anomenat...
 
1.6.- Sina (Djavan) 4:24.
 
Doncs sí, quina delícia per començar el programa d’avui, amb una cançó brasilera i cantada en portuguès. Bonic tema amb els aires del Brasil.
 
I té uns quants delicats temes, estàndards, però d’altres cançons i estils. I una de les més delicades és l’”Skylark” cantat per ella i arpegis delicats del guitarrista. També és preciós, “The Peacocks” de Jimmy Rowles & Norma Winstone amb un bon arranjament que el modifica una mica, com també passa amb el “Like Someone in Love”, de Jimmy Van Hausen on ella juga amb la veu doblant-se, en un exercici solista on ella ho fa tot fins el moment d’aparèixer la guitarra de Ricardo. I el tema que titula el disc “Urdina” de Djavan i lletra en basc de Geraldine, va a tota Bossa i a un tempo mèdium amb ells dos ja des del primer moment. I “Ibetea” també el canta en basc i està compost per Vanessa Moreno amb lletra d’ella, una cançó allunyada d’estils com el Jazz o la Bossa. I una altra cançó popular en basc és “Urepel”, de Gatibu. I el preciós “My Favourite Things” té una entrada amb arpegis de Ricardo i ja la dolça veu de Geraldine amb un altre bonic arranjament i nova manera de fer, de cantar aquest tema.


I encara un altre tema i també modificat pels arranjaments és el magnífic de Tom Jobim i anomenat..
 
2.2.- Luiza (Tom Jobim) 3:44.
 
I ja heu pogut comprovar quina modificació ens han fet d’aquest tema tan bonic d’Antonio Carlos Jobim. I de ben segur que Jobim li va dedicar a la seva filla Maria Luiza, que també ha seguit el camí de la música essent una cantant de bon renom. I què bonic el “Break” que hi han incorporat, i els demés canvis de tempo afegits. I molt maca la veu de Geraldine i tan ben compenetrada amb el guitarrista Ricardo Urrutia. En fi, que ens han fet una molt bona interpretació d’aquest emblemàtic tema de Antonio Carlos Jobim.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Mongo Santamaria i que John Coltrane va incorporar al seu món, i ell al nostre. Escoltem-los en la seva versió...
 
3.5.- Afro Blue (Mongo Santamaria) 4:12.
 
I sí, quina altra versió ens han fet d’un tema, i aquesta, molt remarcable. I és que Mongo Santamaria va gravar la seva composició "Afro Blue" l'any 1959 quan tocava amb el Carl Tjader Sextet. La primera actuació gravada va ser el 20 d'abril de 1959, al Sunset Auditorium de Carmel, Califòrnia, amb Santamaría a la percussió. John Coltrane la va gravar el 1963 en la seva gira europea amb el seu quartet.
 
I ella i ell ens han acaronat amb la versió que ens han fet, per calidesa de veu però també per com han presentat la qüestió rítmica. El llarg i repetitiu final n’és la mostra. Ella però ha començat ben sola i ja fent la primera part del tema amb aquesta, la seva magnífica veu. Ha improvisat també i ja haureu notat que hi ha doblatge de veus. I el tema és déu-n’hi-do de maco. La seva veu té arestes tot i que no massa remarcables. Una bona demostració de com es poden revisar les composicions de clàssics del Jazz, ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Geraldine i Ricardo.
 
I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per acaronar-nos sempre amb la teva dolçor poètica embolcallada de les músiques del programa.


I nosaltres seguim i de nou amb una altra veu encabida en la formació Lady &  The Tramps, “Seasons” publicat aquest 2023 per Youkali Music. Gravat als Fania Estudios per Mario Carrión el març del 2022, etc, etc, més dades de l’enregistrament al blog. Amb Mónica Benito, veu; Adrián Carrio, piano; Rafa Serrano, saxos i flauta; Sergio Fernández, contrabaix i Miguel Benito, bateria. I aquest sembla que els amics de Youkali el venen com a LP què és, i per això la durada dels temes, i els temes que hi ha són els adequats per ficar-los en el vinil, sembla que tres per cara, i per això us poso la seva pàgina web:
https://www.youkalimusic.com/index.php/catalogo/513-seasons-ep-vinilo disc que sembla també es pot aconseguir en CD.
 
I dels sis temes, el que titula el disc “Seasons” té un tarannà força animat i fins i tot un punt de divertit, tema amb aires “pop”. I el que ho és més és “Tell all the world about you”, també molt marxós i amb aires Soul, i tempo viu, amb solo del saxo tenor de Rafa. I dels que he escollit, començaré posant-vos una molt bonica balada composta per Percy Mayfield i que Red Garland  va interpretar, un magnífic Blues, que m’agrada molt i anomenat...
 
4.6.- Please Send Me Someone To Love (Percy Mayfield) 4:40.
 
I déu-n’hi-do de la versió que ens han fet ella i ells, amb espurnes de Gospel pels cors que hi heu pogut escoltar. Red Garland Trio la va gravar en el seu disc anomenat “Red Garland’s Piano el 1957. I els nostres herois han fet una versió més propera al Soul, Gospel i Blues que al Jazz. Tot i així, està força bé. La veu es complementa la mar de bé amb la sonoritat del saxo tenor. I els chors fa que ens pensem que estem dins d’una església.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I un altre bon tema d’aquesta formació és un que cantà la gran Peggy Lee compost per Kenny Jacobson i Rhoda Roberts i anomenat...
 
5.2.- You Deserve (K. Jacobson & R. Roberts) 4:04.
 
I amb aquest tema a tot Swing ens han agradat força, ella, amb la seva particular veu i els companys. La qüestió rítmica està força ben aconseguida, sobretot per com el contrabaix va marcant les notes en la primera part del tema, on el Swing no és tan evident, què sí ho és en el pont o la B del tema. I Ells han fet dos chorus del tema amb ella cantant-lo, arribant a la meitat del tema, on Sergio Fernández ens ha fet una bona improvisació marcada per la pulsió rítmica també per la feina del baterista Miguel Benito. I la seva germana, Mónica Benito ha fet una bona improvisació en “Scat” i ja per recuperar el tema i acabar-lo.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Mónica Benito i Adrián Carrio i anomenat...
 
6.1.- Swing O’Clock (M. Benito & A. Carrio) 3:05.
 
I quin bon tema ens han fet aquest quintet liderat per Mónica Benito, si més no, ella n’és la veu cantant. Un Swing impressionant pel “walking” del baixista, però també molt reeixida la improvisació de Rafa Serrrano amb el saxo soprano. Tema propi que ben bé podríem situar en algun d’aquells musicals dels any 30 del segle passat. Interessant el canvi tonal i rítmic en el pont o la B del tema. Rafa al soprano ha fet una molt bona tasca tot i improvisant, i també el pianista Adrián Carrio ha deixat la seva empremta abans de recuperar el tema i ja acabar-lo. I aquest és un disc que posa en la contraportada, el tempo dels temes, els bits per minut, o sigui que aquest és un dels més vitals amb tempo = 225 bpm. Felicitats Mónica Benito, Adrián Carrio, Rafa Serrano, Sergio Fernández i Miguel Benito.


I després d’aquets dos projectes amb veus femenines, ara ens centrarem en dos més que són instrumentals. Proposo que escoltem el disc de Pep Zaragoza, “Efímer” publicat aquest 2023 per SedaJazz Records. Gravat per Jorge Pérez als Estudios Elefante el 3 de gener d’enguany. Mesclat i masteritzat per ell mateix als Moma Estudios. I aquí hi tenim a Perico Sambeat, saxo alt i flauta; Albert Palau, piano; Joan Codina, contrabaix; Tico Porcar, bateria; Pep Zaragoza, trompeta i composicions amb Isaac Martín, guitarra en un tema. I
 
I hi ha temes molt impactants com és “El espacio”, força majestuós i tema curtet a mode, potser, d’intro d’un possible següent. I l’Isaac toca la guitarra en el “I’ll Never Stop Loving You”, tema dolç i preciós que han fet a duet de guitarra i trompeta. I una de les boniques balades és “Les tres pedres” amb melodia compatida per saxo alt i trompeta. La “Mama” és una de les delícies d’aquest disc i molt bonica composició de Pep Zaragoza. I “La llar” comença amb el baixista fent el motiu principal per després la melodia a càrrec de Perico i Pep, tot plegat a un ritme i tempo força macos. I el “Ti Tió” té un tarannà vital i iniciat amb flauta i trompeta, fent a duet la melodia.
 
I ja els començarem escoltant en el tema anomenat...
 
7.2.- Growin (Pep Zaragoza) 6:40.
 
Doncs ja heu pogut constatar la qualitat d’aquesta formació liderada pel Pep Zaragoza amb pesos pesants com per exemple el de Perico Sambeat havent tocat aquest tema amb la flauta. I sí perquè ell i el líder han fet la melodia a duet, acaronant-nos per com de bé ho han fet. I el tema té tres trams musicals, el primer i darrer amb la melodia. En el segon hem pogut escoltar la molt maca improvisació del líder a la trompeta. Quin bon so que n’hi extreu, alhora que ho fa amb un llenguatge Jazzístic de primera línia, què bo, en Pep Zaragoza. I després d’ell hem pogut escoltar a Perico improvisant amb el seu magnífic solo alhora que sonoritat i gust interpretatiu. I en aquest segon tram de sons també hem gaudit amb el solo del baterista Tico Porcar per ja recuperar la melodia del tema, ells dos a flauta i trompeta, acabant-lo dolçament.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem en el tema anomenat...
 
8.7.- El jardí de Marta (Pep Zaragoza) 5:19.
 
I quin ritme més maco, el d’aquest tema de Pep Zaragoza sobretot en les dues As del tema, car la B, té un canvi tonal divers. I de nou els dos vents, ara però amb saxo alt i trompeta, la de Perico i Pep. I què maca l’entrada de Pep en el seu solo. Quin bon llenguatge i fraseig més càlid. Aquest és un jove músic que vaig conèixer quan va venir a un Curs organitzat pel Jamboree però de la mà del baterista anglès establert a València, Stephen Keogh. I quin solo ens ha fet el bo de Perico, amb el so del seu King Súper 20, instrument mític i que pocs poden trobar, car no n’hi ha masses, no. I al final unes espurnes de piano amb l’Albert Palau abans de recuperar el tema i acabar-lo, molt bon tema de Pep Zaragoza, com ho són tots o quasi tots.


I els acabarem d’escoltar en el tema vital i anomenat...
 
9.5.- There We Go (Pep Zaragoza) 5:33.
 
I quin bon tema per ja deixar-los d’escoltar, amb quin Swing més brutal en les improvisacions, la primera la del líder. I esclar que us vull comentar la gran tasca del dos de la base rítmica, Joan Codina i Tico Porcar  sense oblidar el piano d’Albert Palau. I què impressionant el solo de  Sambeat al saxo alt. Què brutal l’ha fet, en la seva ona, la del seu so i fraseig. I després d’ell, ha estat Albert Palau el que ha fet una molt bona improvisació, amb el seu estil característic i les seves bones maneres, i manetes. I el ritme d’aquest tema és Latin algunes parts, i amb Swing en d’altres, on ja heu pogut escoltar la bona tasca del baterista Porcar i el brutal “Walking” del contrabaix de Joan Codina, ells dos acompanyant a tots els solistes. I no ens oblidem no, del líder Pep Zaragoza que ha estat qui primer ha improvisat i de nou amb una gran elegància, sonoritat i afinació, tema aquest, ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Pep Zaragoza, Perico Sambeat, Albert Palau, Joan Codina, Tico Porcar i Isaac Martín.


I ara ja encarem el final del programa, i per això, proposo que escoltem el disc del pianista resident a París, en Franck Amsallem. Gravat per Alban Sautour a l’Estudio Sextant el 15 i 16 del 2018, mesclat i masteritzat per ell mateix. I aquí hi tenim a Franck Amsallem, piano; Irving Acao, saxo tenor; Viktor Nyberg, contrabaix i Gautier Garrique, bateria. Totes les composicions són del líder excepte una que és de Harold Arlen.
 
I un dels temes delicats a tempo de balada és el preciós “Hamsa” on el pianista l’inicia amb una llarga “Intro” per després aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor. I també és així de bonic el tema d’Arlen, “Last Night When We Were   Young”, amb un pianíssim del líder força impressionant. I “A Night in Ashland” l’inicia el contrabaixista  i tema també molt delicat i dolç de tempo i melodia molt bonica. I “In Memoriam” és també molt dolç amb una “Intro” del líder a  piano per ja aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor. l’”Standard” comença a “intro” del trio base, on baix i bateria van desgranant el tema, el qual derivarà a un bon Swing. I el tema que titula el disc “Gotham Goodbye” té un tarannà rítmic ternari i maca melodia interpretada pel saxo tenor.
 
I ja els escoltarem en el delicat tema anomenat....
 
10.8.- From Twelfe to Four (Frank Amsallem) 5:50.
 
I si el grup anterior anava a tot Bop, aquest sembla que va tot West Coast per com ha sonat la melodia del tema. I ves per on que ens han sorprès amb aquest tema a tot Blues. I el tema, la melodia l’han fet a duet de piano i saxo tenor, i ben aviat amb un delicat “Walking” del baixista, per ja entrar a les improvisacions, i la primera la de l’Irving Acao al saxo tenor. I què bona l’ha fet, ell, desconegut per nosaltres, com ho són també la resta de companys. Brutal solo del saxo tenor que ha deixat pas al del líder i pianista, Franck Amsallem, el qual es va posar en contacte amb mi a través de Facebook, i enviar-me aquest disc poc després. Se’ns ha mostrat precís per la digitació i segur que també gràcies als dos de la base rítmica, Viktor Nyberg, contrabaix i Gautier Garrique, bateria. Ha fet unes escales descendents inversemblants, alhora que arpegis jugant amb ambdues mans. I al final, quin bon solo del baixista Viktor Nyberg amb una demostració de com tocar vertical, és a dir, a base d’acords.
 
I encara els escoltarem en el tema anomenat...
 
11.5.- Baton Rouge (Franck Amsallem) 4:23.
 
I de nou una gran composició, i  ara marcada per la pulsió rítmica persistent del baixista alhora que la del baterista, això ens els inicis. Melodia encetada pel saxo tenor d’Acau feta a duet amb el pianista, on aquest marca amb acords la mà esquerra. La melodia l’han fet dos “Chorus” i ja ens hem trobat amb les improvisacions, la primera la del baixista Viktor Nyberg el qual ens ha tornat a impressionat gratament. I què bé ho ha fet el saxo Irving Acao ell a tot Funk, com també la base rítmica. Ha tingut uns moments brutals per frases trobades, per gust musical, per tècnica, per tot. Gran tema del líder i pianista.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres aquest divendres 15 de desembre que tindrem a Diana Palau & Alejandro Di Costanzo Trio amb Diana Palau, veu; Alejandro Di Costanzo, piano; Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema del líder anomenat...
 
12.1.- From Two to Five (Franck Amsallem) 5:47.
 
I quina bona formació la d’aquests músics presumiblement establerts a Paris al menys sí el pianista Franck Amsallem. I ell mateix s’ha posat a improvisar a tot Swing després de la melodia encetada pel saxo tenor Irving Acao. I quina trempera que té el tema a tot Swing en les improvisacions, la primera la del líder. Què brutal i quin bon gust musical, més o menys com el del saxo tenor Acao, el qual de nou, ens ha tornat a impressionar per com l’ha fet, amb un fraseig increïble i sonoritat. I després d’ell, el baterista s’ha esplaiat una bona estona i ja per arribar al final del tema, brutal tema de nou, recuperant la melodia saxo tenor i acabant-lo de cop, poc ens ho esperàvem, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres cloure el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. Felicitats Franck Amsallem, Irving Acao, Viktor Nyberg i Gautier Garrique.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 572 - Errabal Jazz: Olatz García-Ergüín 6tet, Nevermind 4tet i Giulio Ottanelli 4tet, dimecres 6 de desembre de 2023.

0 comentaris


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
Doncs el programa d’avui anirà de projectes de l’editorial amiga i també estimada del País Basc, “Errabal Jazz”. Tres CDs  magnífics d’un Jazz divers des de la revisió dels estàndards cantats per Olatz García-Ergüín Sextet, “The Standards of my Childhood”, passant per temes propis dels també músics bascs, el Nevermind 4et i el seu”Boost Lau Gara” i ja per donar veu al Giulio Ottanelli Quartet guanyador del Festival de Jazz de Guetxo, Jazzaldia 2023, tots produïts i publicats aquest 2023 per Errabal Jazz.


I començaré el programa amb el disc de Olatz García-Ergüín Sextet, “The Standards of my Childhood”. Disc enregistrat en directe per Unai Mimenza a l’estudio Tio Pete d’Urduli, Biskaia. I aquí hi tenim a Olatz García-Ergüín, veu; Miguel Salvador, guitarra i arranjaments; Fabián Akarregi, contrabaix; Gorka Iraundegi, bateria i les cordes fregades de Noemí Ladrón de Guevara, 1er violí i Leire Angulo, 2n violí.
 
I aquest és un disc enregistrat en directe i del qual ella mateixa ens diu què:
“En aquest disc faig una repassada als estàndards de Jazz que vaig escoltar quan era petita, amb una visió contemporània d’estil obert a les noves tendències, mantenint sempre el llegat de les cantants clàssiques de Jazz. Aquest projecte mai hauria estat possible sense la implicació i la feinada musical de Miguel Salvador i la confiança de la resta de músics que m’acompanyen.”
 
I certament que el tractament que li fa a tots els 12 temes és força agosarat, per modificar per exemple el tempo i ritme de tots ells. Trobant-nos amb balades que ella les ha reconvertit amb més tempo i ritme diferent com per exemple “Nature Boy”, “Estate”, “Georgia on my Mind”, “Body & Soul” i aquesta amb un punt de Funk. “Softly as in a Morning Sunrise” és una de les que manté les condicions inicials, més o menys. Canvis diversos de ritme i tempo també té “On the Sunny Side of the Street”, “What a little moonlight can do”, i a tot Bluesy style i Swing ens ha fet el “It ain’t Necessarily so”. I doncs les que ella ha fet a balades són “Crazy calls me”, la que més, i un punt més vives “Some other Time”, “When Sunny gets Blue” i “Can’t Help Loving that Man” aquesta molt swingada.
 
I els començarem escoltant en una de les baladetes a un puntet de tempo, la composta per Jerome Kern i anomenada...
 
1.4.- Can’t Help Loving that Man (Jerome Kern) 5:04.
Doncs ja veieu de quina manera hem començat el programa d’avui, amb una molt fresca i potent veu, la d’Olatz García-Ergüín, amb un seu sextet que va fer una molt bona actuació en aquest concert enregistrat en directe. La tasca de Salvador en els arranjaments, fent ell de director musical del sextet va ser  totalment imprescindible. També la seva feina amb la guitarra és molt reeixida. La veu de la líder i cantant ens ha sorprès per la seva força escènica i brillantor. I per descomptat les improvisacions, la primera la de Akarregi al contrabaix, magnífica, melòdica i amb bona pulsió. Salvador amb la guitarra també ens ha acaronat, dolçament, i molt bé, els “quatres” compassos que la cantant ha improvisat en “Scat” amb el baterista Iraundegi, per ja recuperar la melodia i acabar. I també hem escoltat les cordes fregades dels violins. Bonic tema a tot delicat Swing ideal per començar-los a escoltar.


I ara els escoltarem amb un punt de Funk en el conegut i modificat tema de Johnny Green & Ben Webster el conegut...
 
2.6.- Body & Soul (J. Green & B. Webster) 3:18.
 
I ja heu pogut escoltar quina versió més marxosa ens han fet del conegut “Body & Soul”, tema interpretat les més de les vegades a balada. El punt Funk en la part de les As del tema, contrasta amb la manera com han gestionat el pont o la B del tema, a tot vals, cosa que ha quedat la mar de bé. I com els violins marquen un “pizzicato” de fons, per després i amb la improvisació de Salvador a la guitarra, fer la mateixa frase a corda fregada. I Olatz ha fet la melodia amb la seva potent i afinada veu, una veu amb arestes, però d’aquelles que no fan mal, no. Tema curtet però molt ben trenat, sobretot per l’arranjament de Salvador.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara els escoltarem en el preciós tema de Oscar Hammerstein & Stuart Gorrel  i que Ray Charles es va fer seu, el molt bonic i canviat....
 
3.5.- Georgia on my Mind (O. Hammerstein & S. Gorrel) 4:04.
 
I ja heu escoltat que els aplaudiments varen ser constants en acabar cada tema i en els moments de les improvisacions, cosa que diu molt del directe que van fer. I quina altra renovada versió que ens han fet d’un altre tema que normalment es fa a tempo de balada. L’arranjament fet pel guitarrista és força sorprenent sobretot per com el baixista va fent, repetint la corresponent nota sense parar, i també el baterista amb les escombretes. A la B del tema, canvien de ritme, coses habituals que passen en el pont dels temes. Un “Georgia” força impactant, i quin final amb les cordes fregades. De fet, les cordes han començat el tema amb una frase bonica, tot plegat abans de la veu d’Olatz. I quina improvisació més delicada ens ha fet el guitarrista Miguel Salvador més bonica i ben trenada. Bonic i remodelat tema, coses habituals d’aquest projecte.


I ja l’acabarem d’escoltar a ella i a ells en el preciós tema que també va sonar la setmana passada, el d’Eden Ahbez , el preciós..
 
4.10.- Nature Boy (Eden Ahbez) 4:32.
 
I segur que recordareu els comentaris que us vaig fer d’aquest tema de l’Eden Ahbez que va sonar la setmana passada amb l’Eden Bareket, i sinó, ho podreu llegir al blog. I de nou ens han sorprès amb un altre arranjament fet per Salvador, s’ha de dir que en completa harmonia amb la líder i cantant. Ella ens ha tornat a astorar per la seva afilada veu, alhora que sorprenent i per descomptat que força present, coses que a l’escenari es deuen notar abastament. I en aquest tema hem pogut escoltar la improvisació de la primera violí, Noemí, que déu-n’hi-do, per gaudir molt i molt amb la del baixista Fabián, força profunda i marcada per una bona pulsió rítmica, i amb un llenguatge jazzístic brutal. I el final, molt ben trenat, amb espai pel baterista, tots plegats amb una mena de Turn Around, tema que han acabat de la mateixa manera que l’han començat, ideal per ja deixar-los d’escoltar. Bravo Olatz García-Ergüín, Miguel Salvador, Fabián Akarregi, Gorka Iraundegi, Noemí L. de Guevara, i Leire Angulo.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I nosaltres seguim i ara fent un canvi musical, deixant els estàndards i endinsant-nos  en músiques pròpies amb el següent projecte d’Errabal Jazz anomenat NEVERMIND 4et, “Boost Lau Gara”. Gravat, mesclat i masteritzat per Fredi Pelaez el març de 2012? Potser és un error d’edició i és el 2022, als estudis Pottoko de Beasain. I ells són: Aritz Luzuruaga, contrabaix; Julen Izarra, saxos tenor i soprano; Jorge Abadías, guitarra i Hasier Oleaga, bateria i percusions. I ens diuen, “Gràcies a la vida, perquè cada dia es fa de dia i ens brinda la oportunitat de poder fer música tots junts”.
 
I aquest és un projecte molt personal on el Jazz s’amplia per la seva visió musical, la dels dos compositors dels temes, Abadías amb 5 i Oleaga amb 3 temes. Els ritmes i tempos tenen diversitats, havent-hi algun tema així com molt delicat, com és “Artajona Films”, d’Abadías, el “Weiland Txirrindularia” d’Olega. També ho és el més llarg de tots, de més de 10 minuts, d’Abadías i molt sorprenent i majestuós, “Da Punisher”. “Anal Prints” d’Abadías comença molt suau però aviat tindrà canvis rítmics amb un punt de “beat”. I d’ell mateix és el que comença amb una “Intro” de contrabaix i breaks que després tindrà, “PuntiJazz”. I el primer track, d’Oleaga, és un preciós tema a tot vals delicat i melodia inicial de saxo tenor on ens trobem amb “breaks” diversos i canvis posteriors. I també és molt interessant el “Toulousse the pappers” d’Oleaga amb un marcatge “beat” del baterista i motiu del guitarrista i gran tasca del saxo tenor. I el més vital de tempo és “Kañoi bola” d’Abadías.
 
I els començarem escoltant en el molt bonic tema de l’Hasier Oelaga i  anomenat...
 
5.3.- Weiland Txirrindularia (H. Oleaga) 5:37.
 
I de quina manera més subtil hem començat aquest projecte, amb aquest tema, amb arpegis i acords de guitarra, i melodia a càrrec del saxo tenor, per després desenvolupar-lo amb canvis rítmics. De fet, tot això s’ha notat en la primera i curta improvisació de Julen al saxo tenor, i posterior amb la d’Abadías a la guitarra, aquesta força més llarga. De nou una guitarra, i cadascú amb la seva particular visió de la jugada, aquest més en l’ona de la Fusió que l’anterior, més en la tradició del Jazz de l’instrument. Un magnífic solo del guitarrista amb un suport imprescindible de la base rítmica de dos, amb Luzuruaga, contrabaix i Oleaga, el compositor, a la bateria. I sí, després Izarra s’ha esplaiat la mar de bé amb el seu solo al saxo tenor. Bon llenguatge i so, seguint fil per randa l’harmonia del tema i sense oblidar-ne la melodia, que la tenim força present, gràcies a ell. I de quina manera més delicada l’han acabat, bonic tema per començar-los a escoltar.


I un altre tema molt interessant és el compost per Jorge Abadías i anomenat...
 
6.2.- Puntijazz (J. Abadías) 5:45.
 
I quin tema més interessant acabem d’escoltar, amb canvis diversos sí, però mantenint l’esperit del tema. El motiu principal i línia de baixos ens l’ha fet el baixista ja des de l’inici. I com el baterista l’ha acompanyat amb els copets al canto de la caixa. I ja heu vist quins “breaks” que té el tema, canvis on entren nous motius i ritmes. I seguint la dinàmica rítmica marcada per Oleaga a la bateria, Izarra al saxo soprano ens ha clavat una magnífica improvisació amb un so preciós a tot Jazz. I de nou la guitarra a tota Fusió del compositor Abadías ha aparegut oferint-nos de nou una brutal improvisació, i amb quins moments de Swing, així com un tan particular, però Swing en definitiva. I el final ens ha recordat els inicis del tema, amb aquesta subtil melodia feta pel soprano, i ja acabar amb el marcatge rítmic i els rifs de guitarra i saxo, acabant-lo de cop. Brutal tema.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem en un altre tema d’aquest bon projecte, compost per Hasier Oleaga i anomenat...
 
7.7.- Toulousse the pappers (H. Oleaga) 6:22.
 
I aquest quartet no ens deixa de sorprendre. Les seves composicions, les dels dos compositors, són força impressionants, per concepte, per qüestions rítmiques, per melodies inversemblants, i sobretot pels canvis rítmics, pels “breaks” que hi ha, on sembla aturar-se tot, però no. Un tema iniciat per melodia a càrrec de guitarra i baix i amb uns arpegis del guitarrista, melodia a càrrec del saxo tenor, i marcatge “beat” del baterista, tot plegat en el primer “tram” musical del tema. I quin canvi fet per saxo i guitarra més potent, tot just abans del primer break. Els delicats arpegis d’Abadías ens han acaronat, i també el so i improvisació d’Izarra al saxo tenor, ell allà dalt del registre agut. I quin canvi rítmic ha encetat el guitarrista en aquest segon “tram”, el de la seva impressionant improvisació. I de quina manera l’han recolzat els dos de la base rítmica. I recuperant el motiu principal, baix i guitarra, el tenor ha recuperat la melodia apropant-nos al final, i de nou amb quina altra expressió potent del tenor i rítmica de tots plegats. I dolçament l’han acabat. De nou sorprenents.


I ja els acabarem d’escoltar amb el tema més vital compost per Jorge Abadías i anomenat..
 
8.6.- Kañoi bola (J. Abadías) 3:32.
 
I aquest darrer tema ha estat el més Jazzero pel que fa a melodia i harmonia. Un tema un tant “bopper” amb melodia entremaliada, Swing en determinats moments de la improvisació del guitarrista. Abadías ha fet la seva improvisació compartint-la amb el baterista Oleaga, mentre que Izarra sí s’ha esplaiat la mar de bé en la seva, més llarga. Els dos solistes principals han estat impressionants en aquest tema, i en tots els altres que hem escoltat, i per descomptat que ho estan en els temes que no us he posat. Guitarrista i baterista han fet uns “vuits” compassos improvisant l’un i després l’altre. Magnífics tots dos, mentre que Izarra al tenor ha tornat a brillar per la seva exposició solista, per la seva improvisació, amb un bon llenguatge i fraseig. I el tema l’han acabat tots plegats recuperant l’entremaliada melodia. Bon tema per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats nois, Abadíes, Izarra, Oleaga i Luzuruaga.


I nosaltres ja encarem el final del programa on escoltarem una formació de joves cracs a quartet, guanyadors del prestigiós Festival de Jazz de Getxo, el Jazzaldia 2023, el “Giulio Ottanelli Quartet” enregistrat en viu, tot i celebrant haver guanyat el concurs, per Alberto Macías i Mario Gutiérrez. Mesclat i masteritzat pel primer als estudis PanPot. Amb Giulio Ottanelli, saxos alt i soprano; Jérémie Lucchese, saxos tenor i soprano; Cyril Drapé, contrabaix i Emile Rameau, bateria. Totes les composicions són del líder Giulio excepte “Samba em preludio” de Baden Powell/Vinicius de Moraes.
 
I la música d’aquest quartet està immersa en el Jazz contemporani i a moments déu-n’hi-do de lo avantguardista que és, i així ens ho mostren ja en el primer tema que van tocar a Guetxo anomenat “Last Minute”. Modernitat, Groove, de moment absència de Swing i melodies agosarades com les improvisacions, tot plegat a un tempo mig alt. En el segon track “Troppi Gnocchi” ja pinta el Swing i ja d’entrada amb la melodia i un primer solo del baixista, més o menys al mateix tempo. Amb “Pif Pif” ens sorprenen els dos saxos, l’un amb el soprano i el líder amb el seu alt amb una llarga “Intro” on ells dos en són els protagonistes, i amb unes melodies i improvisacions força atrevides. Un dels temes més delicats a tempo de balada o similar és el “Jérémie” que Giulio li dedica al seu col·lega dels vents amb una bonica melodia envoltada de classicisme. I amb “Drill” el líder ens sorprèn amb una “Intro” a saxo alt solo molt “heavy” per melodia quasi com si fos una improvisació, però no, perquè després s’hi afegeix el company i tots dos la fan a duet. Un brutal tema. I un dels temes més vius és el sisè track “G.u.m.m.” iniciat a bon tempo i marcatge de baterista obviant el Swing però amb un Groove brutal i també melodia força agosarada i posterior improvisació del líder força impressionant. I el setè és la preciosa “Samba em Preludio” de Baden Powell també interpretada a tempo slow, tempo lent i a base de saxo alt i contrabaix ells dos fent una “Intro” brutal i posterior melodia amb la resta de companys, un tema molt bonic. I el tema més viu de tempo és el darrer track “Metro Ligne 5” on ens mostren de nou la seva moderna visió del Jazz tema a tot Jazz Contemporani i brutals improvisacions amb un “Walking” brutal del baixista i marcatge Swingat d’ell i del baterista i solos dels dos vents brutals. Un grandíssim tema amb el qual varen cloure el seu concert. Per cert, el premi i reconeixement que van rebre, súper ben merescut.
 
I ja els escoltarem en la preciosa samba de Baden Powell anomenada...
 
9.7.- Samba em Preludio (B. Powell & V. de Moraes) 6:51.
 
I ja heu pogut comprovar que hem fet una passa endavant pel que fa a músiques i sonoritats, ara amb sons més agosarats, tot i fer-los encara força tranquilets en aquest bonic tema de Powell, que ja vindran en els altres temes. Un quartet de joves cracs que aquest estiu van guanyar el premi i per això el disc. So net, per manca de piano i/o guitarra el que escoltarem, on els dos saxos, contrabaix i bateria aconseguiran enlluernar-nos, com han fet en aquest tema. Un tema iniciat amb una preciosa “Inteo” pel líder Ottanelli al saxo alt acompanyat del baixista Drapé, per després aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor Lucchese i per sota el so de l’alto del líder. El jove tenor ha encetat la seva improvisació i ja heu pogut escoltar què brutal l’ha fet, amb un fons de contrabaix i bateria preciós. Grandíssim solo, i ell arribant també al registre agut. Quin fraseig i llenguatge més modern i ben executat, magistral, vaja. Els aplaudiment són merescuts, de totes, totes. I Drapé al contrabaix l’ha seguit amb un solo melòdic i bonic, amb pulsió rítmica i suport del company baterista Rameau. I de nou han recuperat la bonica melodia d’aquesta “Samba em Preludio” de Baben Powell, ideal per començar-los a escoltar.


I un altre tema magnífic d’aquest quartet ara però amb tota la modernitat dels temes propis del líder és l’anomenat..
 
10.2.- Troppi Gnocchi (G. Ottanelli) 6:19.
 
I déu-n’hi-do de tema d’Ottanelli i també quin gran solo ens ha fet el baixista Drapé. El Swing ha estat present en tot el tema, i sobretot en les improvisacions dels solistes, Luchesse al tenor i després el líder compositor i saxo alt, Ottanelli. I el tema l’han començat amb la melodia els dos vents, compartint-la i fent un duet força reeixit. El Swing dels dos de la base, brutal. Un tema a tot Blues, amb melodia curteta que ben aviat ha deixat pas al solo del baixista, gran solo que ens ha fet, amb molt bona afinació i recorregut pel mànec de la “Berra”, bones idees i execució brillant la de Drapé. I el Swing pel plat “ride” de Rameau a la bateria ha aparegut en el solo de Luchesse al saxo tenor, brutal de nou. Quin fraseig i velocitat d’execució, i de nou arribant als més aguts. Els aplaudiments del respectable són ben merescuts. I com ha entrat el líder en la seva improvisació, primer ell sol i copets de baix i baterista, per ja el Swing a tempo doblat i gran “Walking” del baixista. Brutal improvisació del líder en un altre tema propi. Ottanelli ens ha deixat “noquejats” per com de brutal l’ha feta. I de nou els dos vents recuperant la melodia i ja per acabar aquest altre impressionant tema a tot Swing i modernitat de tots ells.


I més temes magnífics tenen aquest quartet com és aquest l’anomenat...
 
11.5.- Drill (G. Ottanelli) 7:23.
 
I de nou ens han tornat ha deixar bocabadats i ara sí, amb molta més modernitat. Una melodia entremaliada i interpretada a duet per ells dos, ells que són els dos brillants vents. Contrabaix i bateria, fent tota l’estona sengles quasi improvisacions alhora que donant-los tot el suport rítmic. I el líder ha tornat a fer gala de la seva genialitat com a solista, amb tot un seguit de frases inversemblants, tècnica, la que vulgueu, i un gust exquisit per la contemporaneïtat, què gran aquest jove crac Giulio Ottanelli. I ves per on que el no menys crac Jérémie Lucchese l’ha seguit amb el saxo tenor i de nou amb una gran tècnica, llenguatge, i discurs, i en aquest tema sembla que tots dos, tots quatre, van a lo més Jazz Contemporani, quasi Jazz Avantgarde. I després de la brutal improvisació dels dos vents, ells han compartit uns “quatres” compassos improvisant amb el baterista Emile Rameau i ja acabar de nou recuperant l’exuberant i brutal melodia. Gran tema del líder i interpretacions de tots quatre.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres el divendres 15 de desembre que tindrem a Diana Palau & Alejandro Di Costanzo Trio, amb Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.



I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el potent  i llarg tema que jo he escurçat traient el llarg solo final del baterista i anomenat...
 
12.8.- Metro Ligne 5 (G. Ottanelli) 6:38.
 
I el darrer tema del concert ha estat aquest que ens ha situat dins la “línia 5 del metro”. I de nou, quina brutalitat de composició, i com va el baixista, a tot “running” i per això no notem la sensació amb Swing, massa ràpids van. Amb un suport així, els dos vents han gaudit d’allò més, com per exemple Luchesse al saxo tenor que s’ha esplaiat d’allò més. Per la velocitat d’execució i les frases musicals que n’ha extret, alhora que per la tècnica demostrada, està clar que estem davant d’uns músics de lo més interessant. I aquest tema de durada de més de 13 minuts, jo us l’he escurçat per motius de temps, però també per no voler-vos carregar massa amb el solo del baterista Rameau, un llarg solo que ha començat en el moment que jo he decidit acabar el tema. I tot just després de la improvisació del saxo tenor de Luchesse ha seguit la del líder al saxo alt, i de nou esbojarrada, com la del tenor. I és que el tema és així de modern i contemporani.  Ottanelli ens ha clavat una improvisació de lo més inversemblant, per veloç, per tècnica, per embolcallada d’avantguarda, de modernitat, de contemporaneïtat. I el concert el varen acabar amb aquest llarg tema on el baterista fa una improvisació inversemblant que va durar més de 5  minuts, cosa que aquí jo us n‘he volgut deslliurar. Crec que amb el final de la improvisació del líder Ottanelli ja n’hem tingut prou, en un tema o part de tema ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. Gràcies nois, i felicitats Giulio Ottanelli, Jérémie Lucchese, Cyril Drapé i Emile Rameau.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |