Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I ja tenia ganes de fer un programa dedicat als vinils que reedita Jordi Pujol, els de la sèrie Jazz Workshop com són els que escolareu avui, en Clifford Jordan, “Starting Time” i el Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. I deixo per un altre programa la darrera meravella que Pujol ha recuperat, i parlo del Miles Davis Quintet, “In Concert at The Olympia, Paris 1957” aquest però de la col·lecció FSR 33. Per aquest sol, li dedicaré un programa, que se’l mereix.
 
I dir-vos que aquests dos saxofonistes no han estat reconeguts pel gran públic com es mereixien, com es mereixen encara ara. Ells dos, com tants d’altres, han estat en formacions punteres liderades per grans màsters, sí, tot i ser-ho també ells. És el cas de Harold Land qui va formar part del millor quintet de Hard-Bop de l’època, el de Clifford Brown & Max Roach. Igualment li passà a Clifford Jordan qui va formar part del quintet de Charles Mingus on també hi hagué l’increïble i admirat Eric Dolphy. Sí que es veritat que aquests i molts altres músics varen enregistrar al seu nom, com són els dos discos d’avui, però no varen tenir massa ressò en el gran públic. I per descomptat que a nosaltres no ens va arribar res d’aquests músics ni es va publicar res d’ells en aquest cony de país que fou, i que de vegades encara és.
 
I sí, he posat els discos per primera vegada al tocadiscos i n’he digitalitzat el contingut de tots dos, que per això els podreu escoltar avui.


O sigui que començarem el programa escoltant alguns temes del de Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. Publicat originalment per Jazzland com a JLP 933S. Enregistrat per Ray Fowler al Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 5 i 8 de juliol de 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Notes de folre: Chris Albertson. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Amb: Harold Land (saxo tenor), Kenny Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs.
https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
 
I Jordi Pujol ha reeditat en vinil de 180grs 5 LPs del malauradament massa desconegut Harold Land, i ves per on que dos dels quals ja estan exhaurits i fora de l’stock. Us queden però aquest, Harold Land in New York (JW-099LP), el titulat The Fox (JW-017LP) i el que va fer amb Wes Montgomery a tot West Coast Bues! (JW-027LP) havent sonat al Jazz Club de Nit en temporades anteriors.
 
I ja el començarem escoltant a ell i a ells en el magnífic blues compost per ell mateix... No per Abrera.
 
1.B2.- Okay Blues (Harold Land) 12:26.
 
I ja heu pogut escoltar el magnífic Swing d’aquella sessió que varen enregistrar aquests súper cracs d’aleshores. D’aquest quintet, potser el més conegut era Kenny Dorham i també el mateix Harold Land que ja havia passat pel quintet de Max Roach & Clifford Brown. També Clarence Jones ho començava a ser i no tant els altres dos companys. Crec que hem gaudit molt amb aquest Blues del líder. Un tema llarg on hem pogut escoltar llargues improvisacions i totes a un nivell estratosfèric. Un tema que ha acabat amb els típics “quatres” compassos que ens han fet Land i Dorham, després del brutal solo de Jones al contrabaix. Joe Petters ha fet anar la màquina rítmica amb una gran solvència, presència i Swing, com també el baixista amb el seu “walking”. El tema l’han iniciat els dos vents fent la melodia a duet. El líder ha estat el primer en improvisar, i ja heu pogut constatar amb quina mestria ho ha fet, alhora que amb el seu so característic i reconegut pels qui l’hem escoltat i encara escoltem, a ell com a líder o amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet. Un fraseig típic d’ell, on es destil·len maneres modals (de Jazz Modal) alhora que les del més pur Hard Bop, ell que podríem dir que representà al West Jazz Coast. També el so càlid de Kenny Dorham ens ha acaronat ja des de la primera nota, ell que se’l coneix també per ser el compositor del conegut tema “Blue Bossa”, un dels més interpretats en les Jam Sessions, tema ideal pels principiants, i que els que ja no ho són també toquen. Una improvisació sòlida la d’aquest magnífic trompetista, tampoc massa conegut pel gran públic. Amos Trice al piano, pel canal esquerra, ha fet la seva també amb un gran sentit del ritme alhora que de la melodia. També ha seguit les evolucions de l’harmonia, la d’aquest típic Blues de 12 compassos, marcant amb una digitació precisa i també fent-ho de manera calmada, tranquil·la, un pèl endarrerit pel que fa al tempo. En fi, un gran tema i blues per començar el programa fent-ho amb ells i Harold Land al capdavant.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I els seguirem escoltant en el tema a tot vals compost pel pianista Amos Trice i anomenat...
 
2.A2.- Triple Trouble (Amos Trice) 5:47.
 
Harold de Vance Land (18 de desembre de 1928 - 27 de juliol de 2001) va ser un saxofonista tenor nord-americà de hard bop i post-bop. Land va desenvolupar el seu hard bop tocant amb la banda de Max Roach/Clifford Brown en un estil personal i modern, sovint rivalitzant amb l'habilitat instrumental de Clifford Brown amb els seus propis solos inventius i capritxosos. El seu to era fort i emocional, però deixava entreveure una certa fragilitat introspectiva.
 
I quin canvi de músiques amb aquest tema del pianista Trice a tot vals. Una melodia feta a duet per saxo tenor i trompeta i esclar que el pont o la B del tema l’ha fet el mateix compositor i pianista. I la primera improvisació ha estat a càrrec del líder del projecte, el gran Land. Ens ha acaronat de nou amb el seu so un tan fosc a voluntat però molt càlid. Ha desenvolupat unes línies melòdiques molt maques. Solo curtet com el del trompetista Dorham el qual també ha seguit en la seva ona de sonoritat, tot plegat amb un so molt contingut. El trio s’ha quedat sol en la improvisació del pianista, que de nou ha estat molt sobri i elegant, discret, diria jo en aquest bonic seu tema.
 
I seguirem escoltant-los amb aquestes músiques immortals, i ara amb un tema que comença molt delicadament, a balada a tempo mèdium slow, per després doblar el tempo en les improvisacions i ja a tot swing en el tema de David Raskin anomenat...
 
3.A3.- Slowly (Dave Raskin) 7:08.
 
I així ha estat. Després del tema fet per Land, ell mateix s’ha posat a improvisar i l’hem escoltat pel canal dret. I quin fraseig i bon gust melòdic que te, que tenia aquest gran desconegut i tan important en el Jazz de tots els temps. Llenguatge propi reconeixible, línies modernes, velocitat d’execució, so present, ell que també es va escoltar atentament a John Coltrane i en va copsar les seves maneres més que modernes d’improvisar. Dorham l’ha seguit i pel so càlid sembla que toqui el fiscorn però no, segueix amb la trompeta i fent-ho a tot Swing, un pel endarrerit del tempo. Un Swing aconseguit gràcies als dos de la base rítmica amb Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria), amb el “Walking” del primer i els copets a plats i caixa del segon. El pianista ha fet de nou una tasca remarcable amb una digitació ben clara situant-se en el registre del mig. També el baixista ens ha omplert dels seus profunds sons fent un solo remarcable. Gran tema de Raskin que ells han fet la mar de bé.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
Land va néixer a Houston, Texas, Estats Units i va créixer a San Diego, Califòrnia. Va començar a tocar als 16 anys. Va fer el seu primer enregistrament com a líder de Harold Land All-Stars, per a Savoy Records el 1949. El 1954, es va unir al Clifford Brown/Max Roach Quintet, amb qui va estar al l'avantguarda del moviment hard-bop/bebop. La família Land es va traslladar de San Diego a Los Angeles, el 1955. Allà va tocar amb Curtis Counce, va dirigir els seus propis grups i va dirigir grups amb Bobby Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. A partir de la dècada de 1970, el seu estil va mostrar la influència de John Coltrane.


I un altre gran tema d’aquest disc és el compost per Cole Porter i primer track de la cara A, l’anomenat...
 
4.A1.- So  in Love (Cole Porter) 6:00.
 
"So in Love" és una cançó popular, escrita per Cole Porter, del seu musical “Kiss Me, Kate” (que s'estrenà a Broadway el 1948) i que es basava en “The Taming of the Shrew” de Shakespeare. Va ser cantada a l'espectacle per Patricia Morison i per Alfred Drake, i més popularitzada per Patti Page el 1949. L'enregistrament va ser publicat  per Mercury Records com a número de catàleg 5230, i va arribar per primera vegada a la llista de Billboard el 12 de febrer de 1949, va durar dues setmanes i va assolir el número 13. Altres versions que van ser populars aquell any van ser les de Gordon MacRae i Dinah Shore. També ha estat gravada per moltes altres cantants importants, incloses Peggy Lee i Ella Fitzgerald.
 
I ja veieu quin Swing més brutal el d’aquest tema. Una melodia molt maca i reconeixible però que ells varen saber reconvertir en un estàndard de Jazz com tants altres devien fer. I l’ha començat el líder primer, fent la melodia en la primera A per després fer-ho Dorham en la segona. En el pont ha estat Land qui ha l’ha fet, i després ells dos fent-ho a duet en la darrera A i ja iniciar les improvisacions. Dorham ha estat el primer, i de nou amb la seva contrastada solvència musical, sonoritat càlida, fraseig i llenguatge a tot Jazz seguint les evolucions de l’harmonia del tema. I quin Swing el dels tres acompanyants. Land l’ha seguit i també amb la seva característica sonoritat i elegància interpretativa, idees musicals modernes i fraseig típic de la seva creativitat, tantes vegades escoltat amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet. Amos Trice l’ha seguit fent un curtet solo, i una mica més llarg el del contrabaixista Jones. Gran tema i magnífiques interpretacions de tots cinc.
 
Des de principis dels vuitanta fins a principis dels noranta, va treballar regularment amb Timeless All Stars, un grup patrocinat pel segell discogràfic de jazz Timeless. El grup estava format per Land al tenor, Curtis Fuller al trombó, Bobby Hutcherson al vibràfon, Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix i Billy Higgins a la bateria. Land també va fer gira amb la seva pròpia banda durant aquest temps, sovint incloent el seu fill Harold Land Jr. al piano i normalment amb Bobby Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests anys va tocar regularment al Hop Singh's de Marina Del Rey a la zona de L.A. i al Keystone Korner de San Francisco.
 
Land va ser professor a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles. Es va incorporar al Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA com a professor el 1996 per ensenyar combo de jazz instrumental. "Harold Land va ser un dels principals col·laboradors en la història del saxo de jazz", va dir el guitarrista de jazz Kenny Burrell, fundador i director del Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA. Land va morir el juliol de 2001, d'un ictus, als 72 anys.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Bill Hill & Peter de Rose i anomenat...
 
5.B1.- On a little street in Singapore (B. Hill & P. de Rose) 7:09.
 
"On a Little Street in Singapore" és una cançó que va esdevenir un estàndard de jazz escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Encara que no massa coneguda, va tenir una certa popularitat als anys 30 i 40, marcada per una sèrie d'actuacions d'alt perfil. Entre els artistes que van interpretar-la hi hagué Frank Sinatra & Harry James Orchestra, Dave Brubeck & Paul Desmond, Glenn Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Manhattan Transfer la varen interpretar el 1978. L'escriptor musical Will Friedwald col·loca el tema de la cançó en una "llarga llista de romanços interculturals i interracials que mai poden ser" comparant el tema de la cançó amb la "síndrome tràgica de la mulata", tal com va identificar el crític cinematogràfic Donald Bogle. Friedwald classifica la cançó en aquest context amb altres composicions orientalistes com "Poor Butterfly" i "Japanese Mammy".
 
I ja heu pogut escoltar quin tros de tema i interpretat a un tempo força viu. I més que “Walking” de Jones hi hem tingut un “Running” per com de vital va el baixista. I esclar, aquesta vitalitat l’hem pogut copsar en les inversemblants improvisacions, primer dels dos vents, i després, en la del pianista. Un tema iniciat pels dos vents fent-ne la melodia, per ja Land deixar-nos bocabadats per la velocitat de la seva improvisació. Quina tècnica més depurada, quina claredat en les seves notes. No n’hi ha una que no puguem identificar. Mestria enorme la d’aquest oblidat saxofonista, sort que darrerament, i gràcies a Jordi Pujol el podem tornar a escoltar i en vinils de 180 grams, com és el cas d’avui. Vinils digitalitzats en primera escolta per qui us parla. Dorham també ha estat brillant en la seva exposició solista, i també veloç i clar en el seu fraseig. I després dels moments solistes del pianista, hem pogut escoltar uns “quatres” compassos improvisant el baterista amb els dos vents i ja per acabar el tema i nosaltres ja deixar-los d’escoltar. Hem gaudit d’allò més escoltant-los. Quin goig.
 
La banda de rock progressiu Yes va incloure una cançó "Harold Land" al seu àlbum debut homònim el 1969. En una notícia/entrada al bloc el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford va comentar sobre la cançó: "Harold Land era un saxofonista tenor de Hard Bop, ara està mort, però no recordo per què vam posar el seu nom a una cançó."
 
I l’estil de Jazz que interpretà. Land tenia un to inimitablement fosc dins dels paradigmes del hard-bop i del jazz modal. Amb el temps, això contrastaria cada cop més amb les tonalitats més brillants de saxofonistes més influïts per Coltrane, tot i que Land va començar a implementar les innovacions musicals de Coltrane. "El so terrible i inquietant del saxo tenor de Land va començar entre el rhythm and blues i Coleman Hawkins, i després de principis dels anys 60 es devia cada cop més a les harmonies, el fraseig i els experiments amb modalisme de John Coltrane".


I clourem el programa amb l’altre disc de la sèrie Jazz Workshop és el de Clifford Jordan, “Starting Time”, JW-100. Publicat originalment en estèreo per Jazzland JLP 952S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 14 i 15 de juny de 1961. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Notes de folre: Ira Gitler. I aquí hi tenim a: Clifford Jordan (saxo tenor), i un altre cop a Kenny Dorham (trompeta), Cedar Walton (piano), Wilbur Ware (contrabaix), Albert 'Tootie' Heath (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs:
https://www.freshsoundrecords.com/clifford-jordan-albums/53878-starting-time-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i també la pàgina web del músic: https://www.cliffordjordan.com/.
 
Vinil amb quatre temes per cara, i ves per on que els quatre de la cara A són del líder Clifford Jordan. O sigui que ja els escoltarem en la preciosa balada, 3er track de la cara A i anomenada...
 
6.A3.- Down Trough the Years (Clifford Jordan) 4:48.
 
I doncs quina balada a tempo mèdium slow acabem d’escoltar, obra i gràcia del compositor i gran saxo tenor Clifford Jordan, un altre dels “oblidats” i desconeguts. Una melodia tendra i bonica exposada a duet pels dos vents, per després ell mateix fer la seva improvisació. Hem pogut notar el to i so distintiu del seu tenor si el comparem amb el de Harold Land. En aquest tema l’hem trobat un pèl més càlid que l’anterior, més tou, més dolç. I que bonica la melodia creada a partir de l’harmonia del tema en la seva improvisació, car de fet és això, el poder crear noves melodies seguint el patró harmònic, i ell sonant pel canal dret. També Kenny Dorham l’ha seguit, ell amb un so brillant pel registre agut però també amb un so contingut. La base rítmica els han acompanyat la mar de bé, amb solvència, la del gran Cedar Walton al piano, Wilbur Ware al contrabaix i a la bateria, l’Albert “Tootie” Heath el germà petit dels tres Heath, Jimmy i Percy. Bonic tema per començar-los a escoltar.
 
"Aquesta magnífica formació, combina el ja distintiu tenor de Clifford Jordan amb el veterà trompetista Kenny Dorham, el pianista Cedar Walton, el baixista Wilbur Ware i el bateria Albert "Tootie" Heath. A part de "Don't You Know I Care" de Duke Ellington, el grup s'adhereix als originals de Jordan, Dorham i Walton. La música és directa i, tot i que algunes de les melodies són força fosques, els solos i l'alta musicalitat enriqueixen la música. Recomanat per als molt col·leccionistes de jazz". Scott Yanow: All Music Guide.
 
I a tot Swing seguirem escoltant-los en el tema també del líder i anomenat...
 
7.A2.- Extempore (Clifford Jordan) 5:18.
 
I ara sí que hem gaudit a tot Swing en aquest gran tema de Cliff Jordan. Una melodia curta, la típica de tot Blues, perquè això és aquest tema, un Blues. Trobo que la melodia, entretallada, té molta gràcia. Segueix els 12 compassos del Blues però de la manera com l’ha fet, s’allunya de la típica melodia d’un Blues. I ell n’ha iniciat les improvisacions, i ara sí amb un so més present, més brillant i amb tota l’energia, l’adequada per un tema com aquest. També l’hem pogut escoltar amb el seu fraseig i llenguatge també propi, car aquests mestres aconsegueixen això, una sonoritat i fraseig, un llenguatge que ja els pertany. També li passa això mateix al gran Kenny Dorham, ell que va resistir el pas dels anys i seguint a la palestra, tot i haver-hi “young lions” com Freddie Hubbard i demés. No va estar reconegut pel talent que tingué, potser també pel fet de la presència dels nous valors, trompetistes, amb un estil més modern. Pel que fa a la seva presència en aquest disc, dir-vos que el seu so i estil “casen” la mar de bé en aquest àlbum a tot Hard Bop. Wilbur Ware ha fet també una gran improvisació, ell que de mica en mica seria reconegut, com, i encara molt més, el gran Cedar Walton, el qual ens ha meravellat per la seva improvisació.


Clifford Jordan (1931-1993). saxo tenor, flauta, saxo soprano, saxo baix, piano, veu, va néixer a Chicago l'any 1931. Músic autodidacte, la seva afició pel jazz el va fer actuar a la seva ciutat natal fins a finals dels anys 50, quan es va traslladar a Nova York. El seu primer àlbum es va titular adequadament "Blowing in from Chicago" amb Horace Silver i Art Blakey.
 
A la dècada dels 60, el seu ventall es va ampliar, ja que va tocar amb Charles Mingus, Max Roach, Kenny Dorham, Lloyd Price i James Brown. Va fer una gira per Europa com a solista i va dirigir la seva pròpia música per a orquestres de ràdio i d'estudi el 1966. Un any més tard, va fer una gira per l'Àfrica Occidental i l'Orient Mitjà per al Departament d'Estat dels Estats Units amb Randy Weston. El 1968 Clifford va formar Frontier Records, a través de la  qual va produir àlbums per a Wilbur Ware, Pharoah Sanders, Cecil Payne, Charles Brackeen, Ed Blackwell i els seus grups.
 
I més temes que hi ha magnífics com és aquest de Cedar Walton i primer track de la cara B, anomenat...
 
8.B1.- One Flight Down (Cedar Walton) 4:46.
 
Doncs acabem d’escoltar un altre gran tema, i ara obra i gràcia del gran pianista Cedar Walton. Un tema amb uns canvis tonals i de ritme en lo que podria ser la B del tema, força interessants, tot i que l’estructura d’aquest tema no és la típica de 32 compassos i de la forma AABA. Sí que les improvisacions han seguit l’estela de les típiques d’aquests temes, i en uns primers moments  la que ha fet el bo del líder i per sota amb sons del company i trompetista. Ara bé, improvisació com a tal ha estat la de Cedar Walton al piano, i com sempre amb la seva elegància i bones maneres interpretatives, pianístiques. I no oblidem els dos de la base rítmica que l’han acompanyat, en Wilbur Ware i en “Tootie Heath” a la bateria. Kenny Dorham  l’ha seguit a la trompeta amb el seu característic i brillant so, per després fer-ho el líder, el gran desconegut Clifford Jordan ell de nou amb la seva presència sonora i so personal. Un fraseig un tan endarrerit al bit, aconseguint una millor sensació de Swing. Gran tema de Cedar Walton.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
Cliff Jordan estava molt interessat en l'obra i la qüestió pública i es va convertir en consultor musical de Bed-Sty Youth in Action i de l'Institut Pratt. Va ser el director musical del primer Dancemobile el 1968 i membre de la facultat de Henry Street Settlement. El 1969 va ser una època de canvis arreu del món, i Europa s'estava convertint en un llit per al jazz americà. Això va fer que Clifford Jordan es traslladés amb la seva dona i la seva filla de Brooklyn a Bèlgica. Aquell any, hi va tocar així com per a tot Àfrica. Però l'atracció dels Estats Units va ser forta i va tornar el 1970 on va començar a liderar els seus propis grups en clubs d'arreu del país. També va actuar amb el trio de Cedar Walton (amb Billy Higgins i Sam Jones). Va interpretar el paper de Lester Young a "Lady Day: A Musical Tragedy" a la Brooklyn Academy of Music el 1972.
 
I un dels temes ràpids del disc és el 4rt track de la cara A, o sigui compost per Clifford Jordan i anomenat....
 
9.A4.- Quittin’ Time (Clifford Jordan) 4:04.
 
I quin altre gran tema de Jordan i ara a un tempo força viu. I aquest ha estat un tema d’estructura no gaire típica de 38 compassos i de la forma AABA, amb les As de 10 compassos i  la B de 8, i essent el pont amb el típic canvi tonal. La melodia té la seva gràcia, i sobretot per la qüestió rítmica que està així com un pèl trencada. I el líder, Clifford Jordan ha estat qui primer ha improvisat i de nou ho ha fet amb una elegància i sonoritat magistrals, alhora que amb el seu ràpid fraseig i llenguatge, amb melodies creades d’una gran inventiva. També Dorham ha fet la seva tasca amb una gran professionalitat, ell que era el més gran del grup, el que tenia més solera. I Cedar Walton l’ha seguit per després poder escoltar uns moments al gran “Tootie Heath” fent virgueries a la bateria, de fet ha fet quasi un “chorus” sencer del tema, a falta de la darrera A, que l’han fet els dos vents i així acabar el brutal tema del líder.


Europa
encara era un gran atractiu, així que va tornar a girar per aquell continent. També va emocionar els nens de l'escola pública de Nova York, donant-los concerts. També va ensenyar instruments de canya, flauta i va dirigir bandes per la Jazzmobile School, i va participar en cicles de conferències i concerts a escoles públiques per a Jazz Interactions el 1975.
 
Cliff ha actuat a la televisió i als principals festivals de jazz d'arreu del món. Va actuar i va gravar a finals dels 70 amb Wilbur Ware, Chris Anderson; va treballar amb Wilbur Campbell, Kenny Clarke i altres. Va treballar i gravar durant els anys 80 amb Art Farmer, Barry Harris, Philly Joe Jones, Dizzy Reece, Tommy Flanagan, i va dirigir els seus propis grups amb artistes com Vernel Fournier i Barry Harris. Va actuar amb Dizzy Gillespie, Kenny Clarke, Percy i Jimmy Heath, i molts altres en una celebració del Dia de la Independència de les Estrelles per al president Senghor al Senegal el 1980.
 
I ja per cloure el programa d’avui, i de nou desitjar-vos Bon Nadal, escoltarem un altre tema molt vital d’aquest disc de Clifford Jordan compost però pel gran trompetista que estem escoltant, en Kenny Dorham i tema anomenat...
 
10.B2.- Windmill (Kenny Dorham) 3:55.
 
I quina trempera de tema, ideal per acabar-lo d’escoltar a ell i a ells i també per cloure el programa d’avui. Un tema de Kenny Dorham no gens conegut i potser sigui per la dificultat interpretativa, per la velocitat del tema, res a veure amb el seu “Blue Bossa”. La melodia ja és la mar d’entremaliada, i els dos vents la fan la mar de bé, ben compenetrats i veloços. I el compositor i trompetista ha estat qui primer ha encetat les improvisacions i amb quina frescor interpretativa i sonoritat brillant sí, però continguda i per això amb aquest punt de calidesa. Brutal en Kenny com també ho ha estat el bo de Cliff, ell el líder de la formació. I és que el solo de Jordan ens ha deixat clavats a la cadira per la velocitat d’execució i fraseig entremaliat alhora que creativitat. Cedar ha seguit improvisant amb la seva elegància tan personal, i després hem escoltat uns “quatres” compassos improvisant el bo de Heath a la bateria, fent-ho amb el líder Cliff Jordan, per ja recuperar el tema, la melodia i acabar-lo. Gran tema per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Clifford Jordan va ser un compositor/arranjador consumat, les composicions del qual han estat interpretades i gravades per grans figures de la música. Va fer conferències i concerts a les principals escoles i universitats. Va tenir aparicions a la televisió amb Carmen McRae, Harry "Sweets" Edison, Art Farmer, Dizzy Gillespie i Cedar Walton. Va ser nomenat "BMI Jazz Pioneer" el 1984, membre de NARAS i va ser panelista de NEA. Va compondre i actuar amb The Skymasters Band, la Hamburg Radio Big Band [Alemanya], la Metropole Orchestra [Holanda] i la UOMO New Music Jazz Band [Finlàndia]. Va fer una gira per Austràlia amb Mickey Tucker i al Japó amb Richard Davis als anys 90. Va actuar i enregistrar als Estats Units, Europa i Japó amb el seu quartet i la seva Big Band. El geni de Clifford es pot escoltar com a solista destacat en més de 100 enregistraments, 42 dels quals ell n’és el líder.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 19 de gener on tindrem a Rai Castells Quartet amb, un concert que s’encabirà en la Festa Major d’Hivern, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina.
 
També dir-vos que amb tota probabilitat faré un especial Nadal i ja al 2024, un especial Reis, car material, discos, en tinc de sobres per fer aquests especials, i també en tinc les ganes, que crec què és lo més important.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
 

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |