Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi tornem amb un programa temàtic, i ara dedicat a l’editorial Fresh Sound Records i la seva secció “Jazz Workshop” de vinils de 180gr. Serà una primera part on podreu escoltar alguns dels temes de 5 d’aquests vinils. N’hi haurà una altra, la segona i definitiva on podrem escoltar-ne la resta dels possibles. Així doncs que escoltarem a Jimmy Heath, “The Quota!; Frank Strozier, “March of the Siamese Children”; Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”; Bud Shank, “New Groove” i a Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 

Comencem doncs amb les balades que hi ha en aquests discos, coses que fem en aquest programa, i ho farem començant amb Jimmy Heat, “The Quota”. Original publicat per Riverside el 1961, enregistrat els dies 14 i 20 d’abril de 1961 a la ciutat de Nova York produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Amb quatre temes del líder i tres de d’altres compositors que ja us comentaré si s’escau. 

Escoltem-lo a ell en una balada amb una exposició llarga del tema, que quasi arriba a la meitat del temps dels 6 minuts i mig que dura tota ella. Els dos metalls més daurats li donen el seu suport en aquesta exposició melòdica del tema, amb alguns moments on sembla improvisar, i sí, li dóna la seva particular visió. Després s’hi abocarà a fer-la. Amb un gust exquisit que segur notareu. Som-hi ja amb la preciosa balada composta per Marvin Fisher & Jack Segal anomenada... 

1.B2.- "When Sunny Gets Blue" (Marvin Fisher, Jack Segal)  6m29s 

I què maca aquesta balada. I sapigueu que el primer enregistrament va ser el 1956 i la va fer el Johnny Matis & la Ray Conniff Orchestra arribant a ser un gran èxit de manera immediata. Hem escoltat també la improvisació de Harold Mabern, que pobret no fa gaire que ens va deixar. Una balada molt bonica per començar el programa, amb el Jimmy Heath, que també ens deixà no fa massa. 

The Quota és el tercer àlbum del saxofonista Jimmy Heath amb actuacions enregistrades el 1961 publicat originalment al segell Riverside. Stephen Cook, d'Allmusic, deia en el seu moment que..: "El talent considerable de Jimmy Heath és molt evident en aquest bon títol de hard bop. El magnífic material d’aquest  “Quota”, els arranjaments ajustats i els solos reflexius ajuden a fer d'aquest títol un dels millors llançaments de hard bop disponibles i imprescindible per a qualsevol col·lecció de jazz ". 

I una bona notícia és que el Jamboree tornarà a obrir les seves portes aquest proper agost i de nou amb el seu Festival estiuenc, el Mas i Mas Festival. Allà que ens hi trobarem. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 

I seguim així de delicats i ho farem amb una altra magnífica balada la del disc de Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-237. Enregistrat el 27 d'abril de 1957, als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York, i produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Totes les composicions de Clark Terry excepte allà on s’indica. I aquí hi tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

Escoltem-los amb una altra preciosa composició, de Hoagy Carmichael, que mentre estudiava per advocat la Universitat d’Indiana ja va tenir els primers contactes amb el Jazz. Acabats els estudis va anar a Florida a treballar d’advocat, però ho va deixar i tornar a Indiana en assabentar-se de l’èxit d’una de les seves composicions. El 1927, després d'abandonar una quedada de la universitat local, Carmichael va començar a xiular una melodia que posteriorment va desenvolupar. Va compondre la cançó inspirant-se en el final d'un dels seus enamoraments i, per suggeriment d'un company de la universitat, la va anomenar "Star Dust".

 Som-hi amb la súper coneguda cançó, música de Hoagy Carmichael i lletra que no escoltarem de Mitchell Parish, la coneguda... 

2.B2.- "Stardust" (Hoagy Carmichael, Mitchell Parish) 5m15s 

I ens hem tornat a trobar amb un tema, la melodia del qual a càrrec del líder i genial trompetista, Clark Terry, ha estat llarga, tan quasi com la meitat del tema. I si Terry l’ha fet a tempo dolç, amb la improvisació del saxo tenor Johnny Griffin ja hem notat com l’ha fet a tempo doblat i amb un delicat swing. Per cert, amb un treball excel·lent d’uns dels tenors més “fasts” del panorama jazzístic de l’època. Terry ha recuperat la melodia, sense fer cap impro, i ho ha fet al tempo inicial. Una altra delícia. 

I “Serenade to a Bus Seat”, títol que em recorda a la primera persona, una dona negra que es va atrevir a seure a un lloc reservat pels blancs a l’autobús, és un àlbum del trompetista de jazz nord-americà Clark Terry amb temes enregistrats el 1957 per al segell Riverside. Allmusic va premiar l'àlbum amb 4 estrelles afirmant que "Aquest conjunt conté un excel·lent jazz de Hard Bop realitzat amb molt d'ànim".

 

I seguim amb més i preciosos temes, i ara en serà un del disc Bud Shank, “New Groove”. Original publicat per Pacific Jazz, 1961. PJ 21, enregistrat el maig de 1961 a Los Angeles, Califòrnia, i aquest el situarem en el Jazz West Coast. Productor original Richard Bock. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

I seguint amb els temes delicats, proposo que escoltem a Bud Shank en una altra baladeta, ara al seu nom. Un tema que començarà ell mateix amb el baríton, recolzat de tant en tant pel metall daurat de Carmell Jones. Gaudireu també amb aquesta composició de Shank, tema amb un swing delicat i improvisació preciosista de Jones a la trompeta. Som-hi doncs amb el tema  anomenat.. 

3.A2.- "The Awakening" (Bud Shank) 4m23s 

I ja heu pogut comprovar de quina manera han anat dialogant ells dos, Bud Shank i Carmell Jones, i què bonica ha estat també aquesta baladeta. I al lider l’hem escoltat amb el saxo baríton, la sonoritat del qual s’hi escau la mar de bé per fer balades, per la seva profunditat. I el líder l’ha iniciat per després afegir-s’hi Carmell Jones, el qual li ha donat un suport delicat en diversos moments de l’exposició de la melodia a càrrec de Bud Shank i posterior exposició solista, molt maca i delicada, ell en l’ona dels grans Mulligan, Adams, i demés barítons del saxo. Jones ha acaronat les nostres oïdes amb la seva sonoritat càlida i preciosa exposició solista d’aquest tema de Shank. Quin mestre que va ser també Carmell Jones. I ells dos han seguit amb el diàleg que us deia a l’inici del comentari, acaronant-nos i més que ho ha fet Carmell Jones amb el seu delicat final. Preciosa balada de Bud Shank per començar escoltant el seu projecte. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

 

I encara ens en queden dos, o sigui que ara escoltarem alguna baladeta del disc de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-248. Enregistrat el 30 de setembre de 1957 als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

I esclar que si hi tenim Lover Man el posarem, composició de Jimmy Davis, Ram Ramirez, James Sherman... 

4.B2.- Lover Man (Jimmy Davis, Ram Ramirez, James Sherman) 2m41s 

I el títol diu “Lover Man, Oh, where can you be?”, una composició feta el 1941 i de manera explícita, per què la cantés Billie Holiday, passant a la glòria, a la Casa dels Grammy més famosos, el 1989. El juliol de 1946, Charlie Parker va enregistrar una interpretació de "Lover Man" mentre estava totalment intoxicat. Ross Russell, productor de Dial Records va haver de mantenir-lo davant del micròfon tota l’estona. Sonny Stitt va tocar-la moltes vegades, també amb el saxo alto fent-ho de manera virtuosa, en la tonalitat original de Re bemoll. I aquí ja hem pogut escoltar a Ernie de quina manera tan Parkeriana ho ha fet, per sonoritat, però també per fraseig, i tot i ser curtet, ja li hem pogut notar la tècnica abassegadora. Tema que ha durat tan poquet com el que va fer Charlie Parker, d’on sembla haver sortit el tema que acaba de fer Ernie Henry. 

Seven Standards and a Blues és el segon àlbum del saxofonista nord-americà de jazz Ernie Henry amb temes enregistrats el 1957 per al segell Riverside. Allmusic va guardonar el disc amb 3 estrelles i Scott Yanow va declarar "Enregistrat només tres mesos abans de la seva inesperada mort, aquest set de temes del saxo alto Ernie Henry és el seu àlbum definitiu com a líder. Una música moderna superior a la tradicional, que hauria d’haver potenciat de manera significativa a Ernie Henry".

 

I acabarem la primera repassada amb els temes més delicats amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese chilfren”, original Publicat per Jazzland el juliol de 1962, JLP 70. Enregistrat el 28 de març de 1962 als estudis Plaza Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Aquí hi tenim a Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. I en aquest disc hi ha una baladeta molt maca i tema del contrabaixista Lee, anomenada... 

5.A4.- "Don't Follow the Crowd" (Bill Lee) 4m58s 

I ja veieu com anem de delicats, de moment. I passa què, una de les intencions que procuro transmitir-vos, és que noteu com cadascun dels músics o líders treballa els diferents tempos, balades, tempos mèdium i fast. Per això és que hem escoltat com tots cinc les han tocat. I aquesta darrera, amb el magnífic saxo alto de Frank Strozier, certament que també ens ha impressionat, per com l’ha tocat amb tot un reguitzell de notes de molt curta durada, fet tot amb gran tècnica i delicadesa, alhora que gust exquisit. Una composició del contrabaixista de la banda, Bill Lee, preciosa, i que el líder ha sabut interpretar amb tot el sentiment. Preciosa. 

Produït per l’omnipresent Orrin Keepnews, “March of the Siamese Children” va ser el segon de dos LPs acústics de hard bop que Frank Strozier va enregistrar durant la seva breu associació amb Jazzland a principis dels seixanta. Aquest treball del 1962 no és tan essencial com el primer LP de Jazzland del saxofonista alto, “Long Night”, que per cert va sonar en el Programa 153, ja fa una mica; no obstant això, “March of the Siamese Children” és sòlid i agradable, i Strozier està ben acompanyat per una secció de ritme a tot swing que inclou a Mabern, Lee i a Dreares. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

 

I seguim amb els temes d’aquests cinc LPs digitalitzats en primera escolta per qui us parla, o sigui que recuperem a Jimmy Heat i “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema original de Heath anomenat... 

6.B1.- Down Shift (Jimmy Heath) 5m47s 

I quin tema més maco ens ha fet en Jimmy Heath, i sí, amb aires a Costa Oest, per arranjaments i delicadeses diverses. El tema principal, marcat a un ritme un tan trencat, ha deixat pas al Swing espaterrant amb la impro del líder i germà gran dels Heath. També hem escoltat el solo del trompista Watkins, instrument no gens ni massa habitual en el món del Jazz, i que en Pau Boltó, valencià ell, ha recuperat en els nostres dies, en un disc que va sonar en aquest programa. I quin gust escoltar el geni de Freddie Hubbard amb la trompeta, ell sempre amb un estil elegant, magnífica sonoritat i fraseig de mestre, tot i la seva joventut, aleshores. Bé, més o menys tots ho eren. Cedar Walton, un altre dels grans, ens ha acaronat amb la seva peculiar i delicada digitació al piano, en un tema del líder, amb un swing força maco, com també ha estat el tema. 

El considerable talent de Jimmy Heath és molt evident en aquest bon disc de hard bop. El seu treball com a tenor, inspirat en Dexter Gordon, brilla al llarg dels set temes de l'àlbum, que van des dels desafiadors originals "Funny Time" i "The Quota" fins a atractives composicions com "When Sunny Gets Blue" i "Bells and Horns" de Milt Jackson. Heath també barreja estilísticament elements tant del jazz de la Costa Est (natiu de Philly, amb un vigorós conjunt de treballs) com els del jazz de la Costa Oest (arranjaments ràpids i vaporosos), mostrant la seva flexibilitat enmig de la sana rivalitat bi-costanera de la música de finals dels anys 50 i a principis dels anys 60, on les estrelles de Califòrnia Art Pepper i Chet Baker cobririen diversos temes de Heath en la seva excel·lent col·laboració de Playboys al 1956.

 

I d’aquesta magnífica manera, a tot swing, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

I ara els escoltarem amb el magnífic blues, tema propi de Terry, anomenat.. 

7.A2.- “Boardwalk” (Clark Terry) 7m01s 

I quin blues més impressionant acabem d’escoltar, tema del líder, amb una melodia força curta i senzilla, com ho són totes, les dels blues. Tema que han començat amb els darrers quatre compassos, a mode d’intro. L’han anat desenvolupant posteriorment i de manera “coral”, Terry amb Griffin, després que el líder n’hagi fet la melodia principal en un parell de chorus. Després, a les improvisacions, de nou ells dos han fet una demostració de compenetració a mode de frases “pregunta – resposta” cada quatre compassos. Mostrant-nos també les seves virtuts com instrumentistes, car no oblidem que estem davant de dos virtuosos, com hem escoltat. I de nou, el gran Wynton Kelly, que avui és un dels pianistes que més treballa. Li haurem de pagar més. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

 

I més swing ara amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

I seguirem amb el tema a delicat swing compost per Cliff Burwell, Mitchell Parish i anomenat... 

8.A4.- Sweet Lorraine (Cliff Burwell, Mitchell Parish) 5m01s 

I amb quin altra estàndard ens ha acaronat Ernie Henry, amb un magnífic swing, a tempo mèdium, car ja sabeu que anem pujant de tempo de mica en mica. I aquest tema el van compondre el 1928 i va esdevenir un estàndard de Jazz. Tema d’estructura típica de 32 compassos i la forma AABA, tema que es toca en F mayor. Teddy Wilson la va fer famosa allà cap el 1935, però potser va ser Nat King Cole qui més la va popularitzar. I quin gust exquisit que tenia el nostre estimat Ernie Henry, pobret ell que va morir tan jove. Una bona composició iniciada també amb alguns compassos finals, a mode d’intro. La melodia l’hem escoltat segurament que moltes vegades, i d’aquesta, la part del “pont” o la B del tema, té un color i canvi tonal molt maco. El líder Henry ha desenvolupat una magnífica improvisació, notant-se clarament el pont, coses aquestes que fan dels temes el que són. I Wynton de nou al piano ens ha acaronat amb la seva digitació, ara sí un tan percusiva i farcida de swing i recordem que te a Wilbur Ware i a Philly Jo Jones. Ware ha fet també un chorus improvisant magistralment per entrar el líder de nou amb la melodia en el pont. Gran tema, en definitiva.

 

I més swing ara amb el disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

I com deia, seguim però a tot march swing i amb un altre tema de Bud Shank, el que titula el disc i anomenat.. 

9.A1.- "New Groove" (Bud shank) 6m45s

 I que maco aquest tema de Bud Shank, el que titula el seu disc “New Groove”. Un nou Groove. Recordeu que moltes vegades parlo del Groove, d’allò que fa que un tema camini. I de quina manera ho ha fet aquest tema, i ja ho heu notat a ritme de marxa, com aquell Blues March de Benny Golson, amb l’Art Blakey & Jazz Messengers. I els dos vents l’han començat amb la melodia principal, melodia senzilla i recurrent però molt efectiva. Ells dos, Bud Shank i Carmell Jones. I quin solo s’ha marcat el bo de Carmell, poc conegut trompetista i que en aquest programa ja hem posat d’altres vegades, també amb vinils del Jordi, de Fresh Sound Records. I al líder Bud Shank ara l’hem escoltat amb el saxo alto en un solo espaterrant, i sempre amb el recolzament de la base de dos, contrabaix el del gran Gary Peacock, i bateria la del Mel Lewis, sí, aquell que amb Thad Jones van muntar una de les Big Bands més potents per arranjaments increïbles i demés perles. I en aquest projecte, la guitarra fa la feina harmònica, i no només, perquè el solo que s’ha marcat el guitarrista Budimir ha estat també molt brillant. Gran tema del líder i magnífica feina de la resta de màsters.

 

I acabem aquesta segona ronda amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. Escoltem-los amb el tema a tot vals de David Rose... 

10.A1.- "Our Waltz" (David Rose) 5m33s 

I si hem escoltat un ritme de marxa, ara n’hem escoltat un de vals amb tot el Jazz del món. I quin so més maco que te el Frank Strozier amb el seu alto. Un altre jove mestre que no ha estat gaire reconegut, al menys per una majoria de la minoria d’aficionats al Jazz. I sí, ell i Harold Land, Ernie Henry, Bud Shank i tants altres que estem escoltant de nou gràcies a la feina de Jordi Pujol Baulenas, recuperant aquests enregistraments d’aquests músics tan notables. Gràcies infinites, Jordi. I ja l’heu pogut escoltar amb quin solo ens ha enlluernat, en un tema on també la melodia principal està encabida en una estructura més o menys típica, la dels estàndards de Jazz, i on a partir dels acords, els  mestres com ell i Harold Mabern al piano han improvisat de manera increïble. 

I seguim parlant d’aquest projecte... Per la seva part, Strozier manté les coses bastant impredictibles, i ho aconsegueix de diverses maneres. Primer, amb el saxo busca diferents estats d'ànim; mentre que Strozier és exuberant en "Hey, Lee!" i "Lap", es mostra melancòlic i reflexiu en el tema principal i balada de Lee "Don’t Follow the Crowd". En segon lloc, pren algunes decisions interessants quan es tracta de triar cançons pop pre-rock per interpretar; per exemple, la cançó principal no és la composició més famosa de Rodgers & Hammerstein, la que titula el projecte. I tercer, no només toca el saxo alto el 100 per cent del temps; dues de les set seleccions (la cançó principal i el seu propi "Will I Forget?") mostren l'atractiu que podria ser Strozier amb la flauta, la qual tocava com a segon instrument.

 

I encara seguirem una darrera roda, o sigui que avui el programa serà una miqueta més llarg, però com que esteu gaudint, cap problema. Recupero doncs a Jimmy Heat i el seu “The Quota”, amb ell mateix Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Escoltem-los en el tema propi del líder i que titula el disc.. 

11.A1.- The Quota (Jimmy Heath) 5m08s 

I de nou amb el gran Jimmy Heath, ell que també ens va deixar l’any passat, després d’una llarga carrera musical al més alt nivell, on dirigí la seva Big Band durant una colla d’anys, i fins el final dels seus dies. Un tema iniciat pel gran Freddie Hubbard amb una Intro, a partir de la qual els vents han fet el tema, trompeta, trompa i saxo tenor. El líder s’ha esplaiat abastament en el seu solo, amb un so un tan fosc, però no exempt d’una brillant exposició creativa i tècnica, la del gran dels Heath. I mentre ell solejava, els seus dos germans l’han acompanyat amb un swing impertorbable i magnífic. Julius Atkins a la trompa ha fet també la seva exposició solista, coses aquestes no massa habituals, a càrrec de trompistes, amb “o”, no fotem. Freddie Hubbard i Cedar Walton han fet també els seus solos, també increïbles, com el del Percy Heath al contrabaix, i tot això abans de recuperar el magnífic tema “The Quota”, el que titula el seu projecte. 

“The Quota” també es beneficia de les contribucions estel·lars en solitari del trompetista Freddie Hubbard, l’interpret de trompa, Julius Watkins i el pianista Cedar Walton; on els germans Percy i Albert Heath maneguen admirablement les tasques del contrabaix i la bateria, la secció rímtica de dos, i en fan una reunió familiar. El magnífic material del disc, els arranjaments ajustats i els solos reflexius ajuden a convertir aquest títol de Heath en un dels millors llançaments de hard bop disponibles i imprescindible per a qualsevol col·lecció de jazz.

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I encara a tot swing i aquest tempo viu tan maco, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

I ara els escoltarem amb el magnífic tema propi i que titula el seu disc, anomenat.. 

12.B1.- "Serenade to a Bus Seat" (Clark Terry) 4m37s 

I ara ja ens hem situat una mica més a munt de tempo, coses aquestes que passen en aquest programa, ja ho sabeu. I ho hem fet també amb el tema que titula el disc de Clark Terry, “Serenade to a Bus Seat”. I si el líder ha estat qui n’ha fet la melodia, el petit gegant Johnny Griffin ha iniciat les improvisacions, fent-ne una de brutal, ell un dels més ràpids en això de tocar el saxo tenor, mestre com ho són tots els seus companys. I aquí recordeu que hi tenim a Wynton Kelly i a Paul Chambers, ells dos, puntal amb Jimmy Cobb del “A Kind of Blue” de Miles, tot i que Wynton només hi toqués en el “Freddie Freeloader”. I quin solo de llibre que va fer d’aquest tema. I sí, Johnny Griffin va ser una bèstia parda del tenor. I el virtuós de la trompeta i líder del disc Clark Terry ens ha enlluernat també amb la seva exposició solista, mostrant-nos el seu domini del metall més daurat, ell que tocà també el fiscorn, i a vegades trompeta i fiscorn a la vegada, tal i com feia Roland Kirk amb els saxos, aquest encara amb molts més alhora. I quin goig escoltar a Wynton Kelly al piano, amb la seva pulsació rítmica a tot swing i farcida de Blues la seva exposició creativa del tema. Un mestre del qual també li hem posat algun dels seus vinils, sí, com aquests que estem escoltant avui, aquestes meravelles de 180 grams de FSR. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana o sigui que serà qüestió de mirar-ne la seva programació.

 

I més swing i tempo amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. I seguirem amb el tema de Cole Porter a tot swing en les impros i anomenat... 

13.A1.- "I Get a Kick Out of You" (Cole Porter)  4m39s 

"I Get a Kick Out of You" és una cançó de Cole Porter, que va cantar-se per primera vegada al musical Anything Goes del 1934 a Broadway, i després també a la versió cinematogràfica del 1936. Cantada originalment per Ethel Merman, ha estat interpretada per desenes d’intèrprets destacats, inclosos Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Tema que s’ha tocat de manera instrumental també infinites vegades, com és el cas, amb l’Ernie Heny Quartet. I amb quin tempo i de quina manera brutal ho han fet els nostres herois, de manera remarcable el líder i saxo alto Henry, el qual ens ha acaronat amb el so del seu saxo alto, ell amb tota la sonoritat parkeriana i el seu reconeixement al genial músic mort a l’edat de 35 anys, havent viscut de manera intensa equivalent a la vida d’un home de 80. I què bé escoltar de nou a Wynton Kelly, coses que passaven aleshores, on una bona base rítmica formava part de multituds de projectes d’altres, com és el cas. Kelly s’acompanya ara de Wilbur Ware i Philly Joe Jones, el Jo Jones de Filadèlfia per no confondre’l amb l’altre Jo Jones, el Papa Jo Jones, potent baterista de la Big Band de Count Basie. Del Wynton li reconeixem la digitació prístina i delicadament percusiva alhora que la seva sempre inclusió de línies bluesy tot això encabit en un discurs jazzístic de primera. I els “quatres” els han fet Henry i Jo Jones, el de Philly, i ja per recuperar el tema i acabar-lo fent un preciós “turn around”.

 

I seguim encara amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, i els escoltarem amb el tema del contrabaixista Lee anomenat... 

14.B3.- Lap (Bill Lee) 3m35s 

I quin goig de programa, de nou amb un saxo alto, i ja ho heu notat que sonen de manera diferent, l’Strozier i el Henry, coses aquestes de fer-ho amb saxos de marca diferent, aquest més so “balanced” de Selmer i Henry més “Conn”, el que tocava Parker. I el líder l’ha iniciat amb la melodia curteta d’aquest Blues, per ja de seguida iniciar la seva improvisació. I mentre ell desenvolupava el seu solo, de manera clara hem escoltat al compositor del tema i contrabaixista, Bill Lee, fent un “walking” increïble. També el swing l’hem viscut amb el baterista Al Dreares i el seu “ride”, “xarles” i copets a la caixa. Brutal aquests dos, com també Harold Mabern qui l’ha acompanyat a base d’acords. Després, ell mateix s’ha ha ficat improvisant també de manera magistral, ell però amb una digitació no tant percusiva com la de Kelly, car cada mestre te el seu llibret. I Strozier ha recuperat la curta melodia d’aquest Blues per acabar-lo delicadament. 

I acabant amb els comentaris que fèiem d’aquest disc....

En comparació amb alguns projectes amb estils post-bop i jazz d'avantguarda que sortien a principis dels 60, “March of the Siamese Children” no és ni radical ni revolucionari: Strozier va tenir influències importants i van incloure a Charlie Parker i en l’estil pre-modal, a Jackie McLean. Tot i això, ell mai va ser un innovador. No obstant això, els seus enregistraments de finals dels 50 i principis dels 60 eren exemples força avançats, amb un so molt fresc de hard bop, i en aquest magnífic LP, es veu, hem escoltat, que Strozier estava disposat a arriscar-se.

 

I acabem el programa amb tot el tempo i swing del món amb el tema i disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

15.A1.- "White Lightnin " (Bud shank) 5m20s 

I ves amb quin tempo ràpid hem acabat el programa d’avui, amb el tema més potent del disc de Bud Shank, amb aquest tema també del líder. I l’hem escoltat de nou amb l’alto, i també amb una sonoritat diferent de la dels altres dos, Strozier i Henry. Gran tema i gran exposició de la melodia i improvisació del líder,  ell també saxo baríton. Un tema a tot bop, per tempo i a més, en l’ona del Hard Bop per tema, amb acords on també li notem aquelles sonoritats de blues i si afinem molt, les del Gospel, car això era tocar Hard Bop, Jazz, Blues i Gospel. Ens ha tornat a impressionar la mestria de Shank, un altre desconegut i gran mestre en això de les canyes diverses. De la mateixa manera hem gaudit de nou escoltant la interpretació solista de Carmell Jones, ell un gran seguidor del malaguanyat Clifford Brown. I què bé el va aprendre, car, tot i tocar la trompeta en el registre mig i mig alt, i no tant en l’agut o súper agut com va fer Brown, el seu fraseig i llenguatge ens el recorden. La guitarra de Budimir igualment ens ha acaronat, ell que ens recorda a un altre gran mestre, Kenny Burrell, per només parlar d’ell. I ja heu notat quina trempera ha mantingut la base rítmica de dos, la de Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Quin tros de tema per acabar els projectes i programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat força. 

I hem acabat el programa i fet una primera part, de dues que faré amb aquests cinc vinils, car, els temes que no hem pogut escoltar bé s’ho mereixen, i totes i tots que en gaudirem de nou. I hem escoltat a Jimmy Heath, Bud Shank, Clark Terry Quintet, Frank Strozier i Ernie Henry Quartet, tots ells mestres increïbles i amb unes músiques que han estat celestials, al menys, aquesta és la música que crec que ha de sonar allà, a la dreta dels dos pares, Parker-Coltrane, on hi haurà d’altres parelles de deus, i deesses, Holiday-Fitzgerald, etc, etc. 

I res, que us recordo que el 21 de maig farem de nou un gran concert de Jazz, i serà a càrrec de Toni Saigi, TRONIK, amb ell mateix al piano, Jaume Ferrer, saxo tenor; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina, que no, La Vicentina. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I ja hi tornem amb un programa temàtic, i aquesta setmana dedicat a l’editorial basca Errabal Jazz. Podreu escoltar tres dels seus darrers discos entre els quals el del guitarrista britànic Emmet Crowley, “The Inward Eye” a duet amb el contrabaixista Ander García. Després el “NOI”, de Marco Martínez, també guitarrista, en format base de trio a més d’haver-hi tres convidats més. I finalment i el més potent, el del NO-LAND Trio “Irudiak”, a trio base de p-c-b, i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente. 

I doncs avui toca parlar primer que.... tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i el programa d’avui n’és un exemple, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

 

Comencem amb el projecte “NOI” de Marco Martínez, editat també el 2021 per Errabal Jazz. Enregistrat per Fernando Arias el 8 i 9 de gener de 2021 al Meldinerz Jazz Club de Gijón. Produït per Marco Martínez i Sergio Gayol. Aquí hi tenim a Marco Martínez, guitarra, veu i samples; Horacio García, contrabaix i Pier Bruera, bateria. I la col·laboració de Eladio Díaz, saxo tenor en dos temes; Cesar Latorre, piano en dos temes i Fernando Arias, percussió en un. I com sempre dir-vos que al blog us posaré la pàgina web del music i projecte: https://marcomartinez.es/noi/    http://www.hotsak.com/shop/noi 

Així doncs proposo que escolteu el segon tema del disc anomenat... 

1.2. Cizalla (Marco Martínez) 7m09s 

Doncs ja heu pogut escoltar quin tema més deliciós, iniciat a base d’una “intro” molt subtil del baterista Bruera, per ben aviat aparèixer la guitarra del líder alhora que les notes seguides del contrabaixista García. El tema té uns moments molt delicats, alhora que un Groove suau que se’t va emportant. La melodia principal és molt bonica i la pulsió de la base rítmica de bateria i contrabaix és magnífica. Els moments solistes del líder, ens el mostren amb un domini de la tècnica i la sonoritat de la seva guitarra. En fi, una delícia per començar el programa d’avui amb aquest tema de Marco Martínez. 

I res, del Marco ja li havíem posat el seu anterior disc TRIO, també d’Errabal Jazz, i ja ens va sorprendre i agradar força. I ens diuen, des de la seva pàgina web que: "NOI, aconsegueix situar-se fora de l'espai i del temps. Mitjançant la subtilesa de les melodies obre una porta a l'emoció; qui l'escolta pot indagar-hi o simplement deixar-se portar d'un costat a l’altre. En definitiva, NOI apel·la directament a les emocions". Doncs sí, això mateix ens ha passat a totes i a tots nosaltres en aquest tema, i de ben segur en els altres que li escoltarem. 

I tot i ser un programa Errabal Jazz, deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteve. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

 

I seguim ara amb la delicada música del guitarrista britànic Emmet Crowley i el seu projecte “”The Inward Eye”. Editat el 2021 per Errabal Jazz i enregistrat, mesclat i masteritzat per Javier Monteverde a Cezanne Producciones, Madrid. I aquí hi tenim a Emmet Crowley, guitarra i Ander García, contrabaix. 

I aquest terme “The Inward Eye” l’ha agafat prestat de William Wordsworth. Un projecte i col·lecció de cançons fetes amb l’ànim d’acompanyar a l’oient en un viatge interior, el d’aquest petit però infinit món de cadascun de nosaltres, fent un descans d’aquest món tan atrafegat.  I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del projecte: http://www.hotsak.com/tienda/the-inward-eye 

Comencem doncs amb la seva música, o sigui que proposo que escolteu el tema anomenat.. 

2.2.- Song for Pahola (Emmet Crowley) 8m28s 

I ja heu vist de quina altra delicada i preciosa manera ha començat aquest tema. S’ha anat desenvolupant, de mica en mica, i també amb una pulsació rítmica i Groove molt maco i suau. És curiós que essent només dos músics, i sense baterista, el tema tingui aquesta vitalitat rítmica. És també d’una bellesa remarcable. La guitarra de l’Emmet té una calidesa esfereïdora alhora que sonoritat neta, prístina, la d’una guitarra de caixa, la d’una Gibson per descomptat que deu ser. La seva aportació solista és també molt maca en aquest tema llarg, de 8 minuts i mig. L’Ander García al contrabaix també ens ha mostrat la seva sapiència, coses que nosaltres ja coneixíem, car li hem posat alguns dels seus projectes en aquest programa. Al final recuperen la melodia principal i l’acaben amb una dolçor i gran calidesa. Un preciós tema per començar el projecte del guitarrista britànic Emmet Crowley. 

I aquest és un projecte de 6 temes i d’una durada propera als 40 minuts. Música delicada, com ja heu pogut escoltar, no exempta de Groove, d’un ritme, amb cadències harmòniques molt boniques, totes elles, les composicions del guitarrista britànic que ves per on dóna classes a la Universitat Alfons X el savi, de Madrid. I tot i haver-hi només dos instruments, guitarra i contrabaix, la pulsació rítmica de la guitarra, fa que els temes tinguin un bon ritme. El Groove hi és de manera fefaent, tot i semblar que hi estigui emmascarat. El trobo molt interessant i bonic, o sigui que felicitarem des d’aquí al seu autor Emmet Crowley i també al company Ander García, del qual ja li hem posat els seus projectes en aquest programa. 

Song for Pahola indaga en el concepte taoista de la inevitable dualitat entre la foscor i la llum (A play of light and shade), dues forces oposades i complementàries, totes dues relatives, que coexisteixen al llarg de tota la peça i que Crowley equilibra a tots i cadascun dels seus passatges. 

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. 

I considerant les músiques del programa d’avui, crec convenient seguir amb aquests dos projectes i acabar amb el més potent de la formació NO-LAND. Així doncs que escoltarem de nou el del guitarrista Marco Martínez acompanyat ell de l’Horacio García, contrabaix i Pier Bruera, bateria en el bonic tema.. 

3.10.- Todo está allí (Marco Martínez) 5m19s 

I ens hem tornat a trobar amb un altre tema delicat de sonoritats sí, alhora que també amb una dolça pulsió rítmica, la de la base de contrabaix i bateria. Una altra melodia força maca, la creada pel guitarrista i líder del trio, melodia principal que han recuperat al final, després del reeixit solo del contrabaixista García, tot i que ha estat curtet. I és que així l’han començat, amb aquesta dolça melodia a càrrec de Marco a la guitarra. Un tema amb un pont on es nota el canvi tonal i que el fa molt més ric, com passa amb tots els temes amb una estructura d’aquelles que ja coneixem, les típiques del Jazz. I ell mateix ha iniciat la seva aportació solista en la seva magnífica i dolça improvisació, i sempre amb el recolzament de la base rítmica de dos, contrabaix i bateria. Una altra bona composició de Martínez, alhora que bones interpretacions de tots tres. A remarcar, la reverberació que se li nota quan toca la seva guitarra, la qual omple de calidesa l’espai sonor, el de les nostres oïdes. Preciós tema de nou. 

I de Marco comentar que és un Titulat Superior de Jazz pel Centre Superior de Música del País Basc-Musikene, Marco Martínez és professor de l'Escola de Música Moderna i Jazz d'Oviedo i director pedagògic del Seminari d'Improvisació de Siero. A Musikene va rebre classes de Joaquín Chacón, José Luis Gámez, Jordi Rossi, Javier Juanco, Andrzej Olejniczak, Guillermo Klein, Francesc Capella, Roger Mas i Gonzalo Tejada, titulant-se com a instrumentista de jazz el 2010. Un any després rebé classes del prestigiós guitarrista Peter Bernstein. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport. 

I seguim amb el de l’altre guitarrista, el del britànic Emmet Crowley, “The Inward Eye”, amb l’Ander García, contrabaix i tema anomenat... 

4.5.- Cabuya Island (Emmet Crowley) 7m51s 

I seguim amb aquestes delicades sonoritats però fixeu-vos que el Groove, que és això que fa que un tema “camini”, no l’hem abandonat. La manera com el britànic toca la guitarra, la seva pulsació rítmica, la manera com són els seus temes, fan que aquesta rítmica delicada aparegui en cadascun dels seus temes com aquest preciós “Cabuya Island”. I ha començat molt dolç, amb el fregat de l’arc del contrabaix i la “Intro” del líder amb la guitarra. Ben aviat hem reconegut el motiu principal, i ja farcit de la qüestió rítmica. La melodia ha aparegut després, i de nou amb la seva càlida sonoritat. Ell mateix ha desenvolupat la seva improvisació, quasi sense adonar-nos-en de quan acaba el tema i comença aquesta. Ander García ha fet també la seva aportació, que ha estat melòdica, alhora que farcida de tècnica i control de la pulsació de les cordes del seu contrabaix. I mentrestant, Emmet l’ha anat acaronant amb els seus arpegis i acords, situant-nos a totes i a tots en l’harmonia del preciós “Cabuya Island”. 

The Inward Eyes, ostensiblement aliè a etiquetes, transcendeix les sendes del  Jazz contemporani ja des del seu inici amb la peça que dóna títol a l'àlbum, inspirada en el poema “I Wandered Lonely as a Cloud” del poeta romàntic William Wordsworth. Crowley i Ander García, al compàs de 11/4, transiten magistralment pels terrenys de l'oníric, convidant a l'oïdor a introduir-se en la seva pròpia mirada interna. Cabuya Island, al costat de Alana Painting Pictures aprofundeixen en l’intemporal de l'instant, en lo etern del moment, capturant i evocant paisatges sonors inspirats en la immensitat de l'oceà. Aquests dos temes, són els que posen punt i final a aquest treball. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable. 

I hi tornarem amb el projecte “NOI” del guitarrista Marco Martínez, ell amb l’Horacio García, contrabaix i Pier Bruera, bateria i el tema propi anomenat... 

5.4.- Acto Cuarto (Marco Martínez) 5m46s 

I estem escoltem dues guitarres amb uns sons delicats però ben diferenciats, coses aquestes que segur ja fa estona que esteu copsant. Un altre tema magnífic de Marco Martínez, i amb quin tempo més maco. Ha començat però molt delicadament, quasi que amb un so imperceptible. S’ha desenvolupat ben aviat amb el motiu principal a càrrec del guitarrista. Ara bé, baterista  i contrabaix han començat amb una pulsació rítmica increïble, i l’han mantingut, tot i que de manera suau durant tot el tema. Imperceptible ha estat el canvi de melodia principal a improvisació, tot això a càrrec del líder i guitarrista, així en són de delicades les seves músiques. Una improvisació que ha estat de nou brutal, rítmica, vital, carregada de control tècnic i modernitat. Al final, després de la seva impro, ha aparegut el tema de nou, i ja ho heu escoltat, de la mateixa manera delicada que l’han començat. Quins temes més macos que estem escoltant. I el seu estil és proper per sons i modernitat a Kurt Rosenwinkel, per parlar només d’un, i sense afegir-hi en Marco cap ni un dels efectes que a vegades li posa el bo de Kurt. Ara recordo que fa pocs dies ens deia que s’havia mort el seu pare, o sigui que des d’aquí li fem una forta abraçada. Recordo quan el vam poder saludar al Jamboree, ara ja fa massa temps. 

Durant tots aquests anys ha liderat els seus propis projectes, els de Marco Martínez Quartet, Groovelation o Marco Martínez Special Trio i ha tocat entre d'altres amb Conexión 4tet, ED Hip Hop Experience, Cinema, Eladio Díaz Control Z i els duos al costat de Mapi Quintana i el guitarrista Joaquín Chacón. 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i ara ja fins el 21 de maig, on tindrem a Toni Saigi Quartet amb el seu TRONIK presentant el seu disc “La Prinsire de la Sal”. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina. 

I encara un altre tema del duet Emmet Crowley, guitarra i Ander García, contrabaix i tema anomenat... 

6.4.- Anaia (Emmet Crowley) 5m24s 

I què bonics són aquests temes, i és que avui ens està sortint un programa molt delicat. Ara bé, aquestes sonoritats canviaran en el tercer projecte de la nit, amb el trio NO-LAND. De moment seguim a base de guitarres, ara la del britànic Crowley. Ens ha tornat a acaronar amb la seva sonoritat, amb la melodia, amb aquestes cançons tan boniques. Un duet de guitarra i contrabaix, amb uns temes que tenen una determinada pulsió rítmica, i sobretot, molta bellesa. La subtil passa endavant vers la seva improvisació també ens l’ha fet quasi que sense adonar-nos-en, coses aquestes les del gran guitarrista britànic Emmet Crowley. I Anaia fa referència al músic tunisià Anouar Brahem i la seva música, des del punt de vista més personal i intransferible del guitarrista britànic. Aquest equilibri que torna a imposar-se en Alentejo Sam amb la magistral introducció d'Ander García al contrabaix i on Crowley camina entre el romanç i l'alegria, en contraposició a la tragèdia i la malenconia. 

I encara amb les músiques d’aquests guitarristes, i amb els temes cada vegada més vius de tempo, ara proposo que escoltem de nou el projecte “NOI” del guitarrista Marco Martínez, ell amb l’Horacio García, contrabaix i Pier Bruera, bateria i ara amb l’Eladio Díaz, saxo tenor en el tema propi anomenat... 

7.6.- Quebranto (Marco Martínez) 5m35s 

I de quina manera ha començat aquest tema, amb la guitarra del líder a nota única i repetitiva, i de mica en mica, anar-se’n afegint la resta. I la pulsació ha aparegut ben aviat, i també la melodia principal, ara amb el suport magnífic del saxo tenor de l’Eladio Díaz. I el canvi del pont rítmic i tonal, ha estat també magnífic. Contrabaix i bateria, tots dos, però sobretot aquest darrer, ha estat constantment marcant la pauta rítmica. I ara, amb el saxo tenor hem guanyat en colors, els que hi afegeix la dolça canya del saxo. Tema potent, tot i la delicadesa dels sons, potent sí, per la rítmica. També per la seva reiteració, a base d’un motiu principal que no ens ha abandonat en tot el tema. Un motiu recurrent en un tema que, tot i aparentar ésser d’una certa senzillesa, té la seva gràcia, i també per com l’han interpretat els nostres herois. 

El 2019 publica el seu primer treball com a líder per al segell Errabal Jazz, Marco Martínez [TRIO], el qual vam posar a Jazz Club de Nit, obtenint molt bona acollida per part de la crítica. A la fi de 2020 escriu la música de "Todo está allí", obra de Teatre del Cuervo dirigida per Sergio Gayol i que desemboca en un nou treball discogràfic fonamentat en les composicions pròpies i l'emoció derivada de la presència escènica. NOI, el nou àlbum, es va publicar al març de 2021.

 

I ja per acabar amb els temes d’aquests guitarristes, escoltarem de nou el de l’Emmet Crowley, amb l’Ander García, contrabaix i tema anomenat que titula el projecte... 

8.1.- The Inward Eye (Emmet Crowley) 4m54s 

I què bé, acabar aquests temes dels guitarristes amb aquestes músiques, tan maques, rítmiques alhora que tan delicades per sonoritats. El que us dic sempre, el Groove, allò que fa que “camini” un tema doncs ben bé que ho hem constatat de manera fefaent. I ha començat ja així, amb aquesta pulsió rítmica amb les notes i línia de baixos a càrrec del contrabaixista Ander García. Els brillants i delicats arpegis del britànic, la melodia principal del tema, i després el pont, amb un canvi rítmic i tonal. I com sempre ens passa, el solo ha aparegut de manera continuada després de la melodia del tema. I l’Emmet l’ha tornat a “clavar”, per pulsió, per nítida digitació i un gust exquisit, com també ha tingut el Marco Martínez. Un solo preciós, el del guitarrista, el qual ha allargat fins retrobar de nou la melodia del tema amb aquells bonics arpegis. Un tema molt maco per acabar el que seria la primera part del programa d’avui. 

La mirada interna d'Emmet Crowley ens trasllada al lloc on tot comença i on tot acaba, retornant a la màgia originària del que realment som. La bellesa de “The Inward Eye” ens allunya de la tempesta que tenim davant dels nostres ulls i ens convida a l'instant infinit que tots portem dins. 

I ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente..gràcies Carme per sempre fer-ho amb dolçor i relacionat amb les músiques del programa. 

I tot i ser un programa Errabal Jazz....recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 

I el darrer projecte de la nit és el “Irudiak” dels NO-LAND Trio. Editat el 2021 per Errabal Jazz. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Juanan Ros. Aquí hi tenim a Jorge Fernández, piano; Juanma Rodríguez, contrabaix i Aitor Bravo, bateria, i la col·laboració de Paloma Salom en el primer tema del disc. Tots els temes són del trio, excepte l’”Stella by Starlight” i “Nana de Sevilla”, el primer de Victor Young & Ned Washington, i el segon, un arranjament i poema de Federico García Lorca d’una cançó popular. I com sempre, dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc d’Errabal Jazz: http://www.hotsak.com/tienda/irudiak 

Acabarem el programa amb aquest trio de piano, contrabaix i bateria, car la majoria dels seus temes, per no dir tots, tenen una trempera molt bèstia, allunyada de la delicadesa de les músiques dels dos guitarristes que hem escoltat. O sigui que els escoltarem ja amb el tema.... 

9.6.- Beltza’s Song (No Land Trio) 5m55s 

I ja heu escoltat que hem canviat d’estil, de músiques, de sensibilitat, car, amb aquesta cançó dedicada a Beltza, ens hem endinsat un pèl en el món clàssic, això sí, farcit de Jazz. I aquest és el tema més tranquil d’aquest potent trio de piano, contrabaix i bateria, de tres joves que no arriben a la trentena. I si el tema, o melodia principal, té aquests aires un tan clàssics, en la improvisació del contrabaixista ja ens situem en el Jazz. Bon solo de Rodríguez, amb molta pulsió rítmica alhora que contingut melòdic. El pianista Fernández s’ha esplaiat més en la seva reeixida improvisació, on ja li hem notat l’estil potent, percussiu, incisiu, i és clar, amb tot el bagatge del Jazz en les seves línies creades, quasi més rítmiques que melòdiques, les que ens ha regalat. Ha fet també escales inversemblants, molt ben trenades, ascendents i descendents, arpegis, i tot això farcit amb un gust exquisit. Un bon tema per començar a tastar-los. 

Aquest és el segon disc del trio NO-LAND, "Irudiak", que va debutar amb l'obra del mateix nom. Aquesta espectacular confirmació i difusió de totes les promeses que es percebien en aquell primer, s’ha vist refermada per aquest  últim treball, amb composicions pròpies i arranjaments de diferents melodies de cultura popular i un tema jazzístic arranjat per ells. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 

I seguim amb ells ara amb el tema encara més potent amb la versió que ells fan del conegut.. 

 10.4.- Stella By Starlight (V.Young & N.Washington) 7m05s 

I aquesta melodia la va escriure Victor Young el 1944, i formà part de la banda sonora de la pel·lícula, “The Uninvited”, “La no convidada, el no convidat”. Posteriorment, el 1946, Ned Washington li va posar la lletra. Aquest és un tema interpretat milers de vegades, que encara es toca com acabem d’escoltar, tot i l’arranjament tan personal que ells li han fet. És una balada, bàsicament, però es pot tocar a tempo mèdium també i amb d’altres aires, com aquests. De la manera com l’han començat, ja es veu que hi ha un treball d’harmonització i de voler posar el segell propi. També l’acaben amb un “turn around”, a partir del qual el pianista ha iniciat la seva improvisació. La melodia l’hem reconegut a l’inici, tot i les modificacions, que hi són. La improvisació de Fernández al piano ha seguit amb una certa aproximació l’harmonia del tema. Una bona feina, la d’aquest pianista, amb unes “maneres” de mestre, tot i la seva joventut. I si primer ha iniciat la seva “impro” delicadament, ben aviat li hem notat la trempera de l’arranjament. Rodríguez al contrabaix ens ha agradat força també, per la seva determinació rítmica, pulsió potent i llenguatge jazzístic. Es nota que aquests nois han passat pel Superior, el del Musikene. I al final encara hem pogut gaudir amb una delicatessen a càrrec del baterista Bravo recolzat pels dos companys a base d’acords i notes, fent-li un riff. Una molt bona manera de recuperar un estàndard de Jazz amb aquesta altra visió. 

NO-LANd és un projecte format pels joves músics Jorge Fernández (Alacant, 1994), Juanma Dominguez (Còrdova, 1991) i Aitor Bravo (Araya, 1997). Ex-alumnes de Musikene (Centre Superior de Música del País Basc) i CNSMDP (Conservatoire National Superieur de Musique et Danse de Paris), el grup es va formar el 2017 i des de llavors ha estès la seva màgia en diversos espais, sales  i festivals: Altxerri Bar & Jazz, 38Riv, El Plaza Jazz Club, Jimmyglass o Heineken Jazzaldia, Adarretatik Music Jaialdia Festival i les 8enes Jornades d'Art Contemporani. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana o sigui que serà qüestió de mirar-ne la programació. 

I seguirem amb aquesta marxeta ara amb el tema on el pianista ens acaronarà amb el so del piano elèctric Rhodes, i tema propi del trio anomenat... 

11.7.- Siruela (No Land Trio) 5m29s 

I quin tema propi ens han fet més ben aconseguit. El so del piano elèctric Rhodes, perquè no sabem si és un Fender, ens agrada d’allò més, i sempre el podríem relacionar amb aquells anys 60s i 70s i el Jazz Fusió, i no només. I el tema té una pulsió rítmica més o menys permanent, tot i haver-hi un break al bell mig. El motiu principal i també recurrent l’hem escoltat des de l’inici, a partir del qual, el pianista Fernández ha desenvolupat el seu reeixit solo, i sempre amb el suport de la base rítmica de dos, contrabaix i bateria. Aquest darrer té una preponderància vital i impressionant durant tot el tema. De fet, el break silenciós, també l’ha protagonitzat ell amb un solo inicialment força delicat, per després anar-lo desenvolupant més enèrgicament amb profusió de redobles diversos a caixa, timbales, cops als plats i demés virgueries executades. 

Hi ha molts altres projectes i col·laboracions paral·leles, entre ells iniciatives flamenques com les de l'Orquestra de Guitarres de Còrdova, grups de dansa com Kukai i grups de hip hop (The Red Velvets i 12 Carpas). També amb mestres jazzístics com són Gustavo Díaz, Miguel Martins Konnections Trio / Quartet, Clarke Reid Band, Luis Casado Trio/Quartet, Iñaki Salvador o Gonzalo Tejada, ells mestres de jazz. Totes aquestes col·laboracions són el resultat de l'actitud valenta i generosa d'aquests joves, amb una perfecta realització la d’aquesta bella obra anomenada “Irudiak”, "Imatges". Essencialment és una invitació a perdre'ns, a deixar els vells hàbits i endinsar-nos en els carrers laberíntics, on podem trobar un nou món ple de colors brillants. Sense prejudicis, sense purisme i sense por. Pur plaer. 

I acabarem el seu projecte i programa amb el tema a tot funk i anomenat... 

12.8.- Araia (No Land Trio) 5m19s 

I de quina manera més funky hem acabat el programa, amb aquest ritme tan marcat, tot i que a un tempo mèdium molt guapu. Un marcatge en tota regla el del baterista Bravo, el qual té una importància cabdal en aquest projecte. No només, és clar, perquè el mateix pianista Fernández és molt percusiu en la seva pulsació, i la feina que fa el contrabaixista Rodríguez és igualment remarcable. En aquest tema en concret, el baterista s’ha marcat un solo impressionant, afegit això a la seva tasca rítmica durant tot el tema. El motiu principal, senzill i bàsicament rítmic l’hem escoltat ja dels inicis. El contrabaixista s’ha marcat el primer solo del tema, magnífic, seguint l’ona rítmica d’aquest “Araia”. Fernández al piano l’ha seguit amb molta gràcia i recorrent a alguns trossets de temes coneguts, coses aquestes que fan els solistes molt sovint. Un tros de solo del pianista que ha deixat pas al grandíssim del baterista. Magnífic tema per acabar el seu projecte i programa d’avui dedicat a Errabal Jazz. 

I sí, hem acabat el programa dedicat a l’editorial basca i hem escoltat a Marco Martínez, Emmet Crowley i als NO-LAND Trio, i escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. I com sempre, espero que us hagi agradat el programa, res a veure amb el de la setmana passada, coses aquestes que passen a Jazz Club de Nit. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs quin goig haver pogut fer el concert el dissabte passat, presentació del , del disc “Abril 10/18”, amb el Ramón Ángel Rey, Manel Fortià, Jon Robles i un alumne d’aquest darrer, en Marc Domínguez, que ves per on el vam tenir el 16 de gener en el combo del Conservatori del Liceu, en un concert endarrerit del Festival de Jam Sessions. Gràcies a tothom qui va venir i a l’Ajuntament de SVdH pel suport. El proper serà el 21 de maig amb Toni Saigi i TRONIK, del qual ja en parlarem més endavant. 

Avui tenim un programa un tant especial, divers alhora que delicat, i no només, amb músiques diverses les de Namina i la seva veu, qui ens presenta “Un Udol”; també tindrem la delicadesa de l’Scott du Bois i el seu eteri “Summer Water” i la molt sorprenent música i veu també de Anthus i el seu “Acrobatic Hearth”, i aquesta setmana amb un micro conte de Teresa Tuset.

 

Doncs comencem amb el projecte de Namina, pseudònim de Natàlia Miró do Nascimento, ella cantant i acompanyant-se amb la guitarra, amb Pep Gol, Josep Traver, Xevi Matamala i Pinyu Martí, els quals col·laboren en els seus temes i que va en parlaré més endavant. 

I crec que podem començar amb el tema que titula el projecte, “Un Udol”, música i lletra de Namina amb ella mateixa veu i guitarra i Pep Gol, trompeta, arranjaments, i en el vídeo que van fer, edició àudio i vídeo del Pep. 

1.1.- Un Udol (Namina) 3m07s 

I avui el programa tindrà aquestes delicadeses, i de nou amb una veu femenina, la de Namina. El recolzament del Pep hi és en tota la resta de l’aspecte musical, car aquí hi tenim un baix, una bateria, un teclat i esclar, la seva trompeta. El tema té un tarannà melancòlic amb un groove magnífic marcat per les notes i ritme del baix, que marca la línia de baixos. En una de les baixades melòdiques de Pep Gol he recordat a un moment del Rehab de l’Amy Winehouse, o potser no. La composició de Namina té un sentiment que ens situa en aquests moments que estem patint, totes i tots plegats. Ella mateixa, creadora musical i gràfica, ho pateix com totes les seves companyes, artistes de tots els àmbits que estan patint aquesta vida quasi, i sense quasi, feina.  

I ella ens diu sobre aquest tema que, “Un udol”, composada durant el confinament, es va estrenar a les xarxes, iniciant una col·laboració amb Pep Gol que s’ha mantingut en la resta del projecte i que ha aportat nous colors i profunditat a les cançons. Totalment gravada aquells dies estranys d’abril, des de casa i a distància, Un udol volia ser un gemec que finalment pot sortir rabent, després d’haver estat contingut al ventre. El confinament radical que ens va caure a sobre el passat més de març del 2020 va tallar en sec la música en directe, però també va tallar a sac la vida en directe, el contacte físic i la matèria primera dels que fan històries i cançons. El que ens ha caigut a sobre és la manca d’esperança i d’horitzons, sumada sovint a la precarietat econòmica. Mals temps pel subsòl. Un udol udola a la distància de la pell, udola a la carn i a l’abraçada. I ara què farem? / Seguir endavant / Pintar-nos les llàgrimes / de colors llampants. I ara ella mateixa ens explicarà de què va tot plegat.

I un altre tema que he pogut escoltar és “M'ho venc tot per un petó”, Música: Pep Gol i Lletra: Namina. Amb Namina: veu i guitarra. Pep Gol: melòdica, baix, teclats. Xevi Matamala: bateria.

 

I després de donar veu a Namina, deixarem ara que ens acaronin els sons de la guitarra molt dolça, la del guitarrista americà Scott du Bois i el seu projecte “Summer Water”, ell que em va enviar el seu disc a casa. Disc que va enregistrar ell mateix el desembre de 2019 al Watertone Music Studio de Chicago, mesclat i masteritzat per Klaus Scheuermann. I aquí el tenim a ell sol amb la guitarra i les seves composicions, totes relacionades amb l’aigua de l’estiu, temes que va compondre durant un hivern d’extrem fred a Chicago. 

I dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al bandcamp d’aquest projecte, penjat des del 2 d’abril de 2021: https://scottdubois.bandcamp.com/album/summer-water 

Escoltem-lo doncs amb el tema anomenat. 

2.2.- River Otters (Scott du Bois) 4m58s 

Hi ha alguna cosa fascinant sobre el cicle natural de l’aigua. Hi ha un flux constant. També hi ha les variacions gairebé il·limitades, com la lleugeresa de la pluja ruixant, els rierols baixant o la força implacable de les onades i tempestes que cauen. La varietat i la fluïdesa de les masses d’aigua sempre ha fascinat el guitarrista/compositor Scott DuBois i inspira el seu primer enregistrament en guitarra en solitari, Summer Water, que també és el primer enregistrament de la seva nova discogràfica / editorial, Watertone Music. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

 

I ara us presentaré un altre projecte cantat, el de Anthus, cantant sicilià establert a casa nostra, al qual ja li vam posar el seu primer projecte. Aquest es diu “Acrobatic Hearth”, enregistrat per Jan Valls entre novembre del 2020 i gener del 2021, en plena pandèmia doncs, a l’Estudi Medusa. Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla. Aquí hi tenim a l’Anthus, veu i composicions; Oriol Vallès, trompeta; Max Villavecchia, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Ramón Díaz, bateria amb la col·laboració de Jordi Guasp, trompa en el tema que titula el projecte. 

Escoltem-lo ja amb el delicat tema anomenat... 

3.6.- Portrait (Anthus) 5m23s 

I amb aquest tema “Portrait”, Anthus ens parla, ens canta en anglès, però aquest és un projecte on les llengües s’agermanen, la catalana, la castellana, i també una llengua inventada, fent referència a les llengües perdudes de la mediterrània, i a totes les que aquest món ha perdut. El tema l’ha iniciat Max amb una preciosa “intro” al piano, per deixar pas a la veu d’Anthus. És una composició molt maca, amb un Groove delicat gràcies a les escombretes del Ramón i contrabaix de Giuseppe. Després d’escoltar la melodia a càrrec del líder, el contrabaixista italià establert a casa nostra, Campisi, ha fet un magistral solo, amb una pulsació lleugera i fraseig melòdic alhora que rítmic, amb el Ramón subtilment al darrere com el piano de Max. Anthus recuperarà el tema en el que seria la B o el pont per ja acabar-lo dolçament.

Doncs ara ell mateix, l'Anthus ens explicarà de què va el seu nou disc, o sigui que....hola Anthus, ja veig que tot va prou molt bé, així doncs que tu mateix....

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana, o sigui que serà qüestió de mirar-ne la programació a la seva pàgina web.

I recuperant el projecte de Namina i seguint així de delicats, ara escoltarem una versió que han fet sobre el “I'm your man” de  Leonard Cohen. Amb Namina: veu i guitarra; Pep Gol: trompeta, baix, melòdica; Josep Traver: guitarres i Pinyu Martí: bateria. 

4.2.- I’m your man (L. Cohen) 5m06s 

I resulta que a “A Orlando, 2014” Namina, a través del personatge de la novel·la de Virgina Woolf, exposava el no binarisme com a lectura lògica des d’on posicionar-se al món. Versionar I’m your man de Leonard Cohen és un joc i una declaració pel que fa al significat i un plaer per l’elegància de la cançó, diu ella. I Cohen va fer un àlbum amb aquest títol el 1988, i posteriorment el 2006, la pel·lícula biogràfica “Leonard Cohen: I’m your man” a partir d’un concert a Sidney l’any anterior. I Namina ha comptat ara amb el suport del Josep Traver a la guitarra rítmica i baixos, d’en Pinyu Martí, bateria a les delicades escombretes i sempre amb el Pep a la trompeta i ara amb la melòdica. I la veu de Namina, ara més sensual, allunyada aparentment del patir quotidià, tot i que amb aquell punt de melancolia. Ella té una veu situada en el registre mig, on ella s’hi troba a gust i gestiona molt bé els sentiments. Una veu dolça, a voluntat, car jo mateix la he escoltat molt enrabiada i amb més sentiments també d’enuig en aquell projecte “Maleïdes les guerres, i aquell qui les va fer”, ja fa una mica, al Forn Romà, sota la biblioteca les Voltes de SVdH. Per cert, un disc que també va sonar en aquest programa. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada. 

I ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset...

Gràcies Teresa per la teva empenta i vitalitat narrativa alhora que creativitat.

 

I seguirem amb el projecte molt delicat del guitarrista de Chicago, Scott du Bois i un altre dels seus temes a guitarra sol.

 5.3.- River Driftwood (Scott du Bois) 5m13s 

Al llarg dels últims vint anys, DuBois ha mirat la naturalesa i les estacions per conformar les seves composicions. Recentment ha començat a expandir la seva escriptura per incloure música orquestral, compondre una simfonia i un concert per a violí, entre les seves altres obres clàssiques. Aquestes experiències han ampliat el seu estil compositiu i la forma en que escolta la música, car DuBois ha començat a afegir aquesta influència simfònica en tota la seva música, sense importar el gènere. Ha creat Watertone Music per capturar aquesta nova direcció, la seva editorial discogràfica. 

I poques coses puc dir jo sobre aquesta música de l’Scott. L’estat de relaxació que ens aporta és no només necessari sinó quasi que imprescindible considerant tot el que ens està passant. Sí que el so és “aquós”, el so de les cordes, la ressonància que generen, en fi, tot plegat ens omple de joia. Com juga amb la ressonància de la caixa de la seva guitarra, les cordes, els harmònics que fa. Una delícia. 

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

 

I recuperem el projecte de l’Anthus tot i recordant a qui escoltarem, i que són  l’Anthus, veu i composicions; Oriol Vallès, trompeta; Max Villavecchia, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Ramón Díaz, bateria, en el tema. 

6.5.- Noudia (Anthus) 5m14s 

I la faceta de cantar en “scat” és una de les seves característiques més interessants, les més relacionades amb el Jazz. I en aquest “nou dia” no li hem escoltat cap lletra, en un tema vital gràcies a la base rítmica de piano, contrabaix i bateria. I l’Anthus improvisa la mar de bé, en aquest projecte però també en l’anterior que també va sonar en aquest programa on comptà també amb el Max i Ramón. En aquest hi ha afegit un vent magnífic, un metall molt daurat, el de l’Oriol Vallès a la trompeta, ell, jove mestre a qui he pogut veure créixer personalment i musicalment. L’Oriol ens ha fet un gran solo, en el registre mig del seu instrument, càlid, a l’estil de Benet Palet, Chet Baker i d’altres mestres que ell ha escoltat i de qui ha aprés. No li perdeu la pista a aquest jove crac com tampoc li perdeu al líder d’aquest projecte, Anthus, músic d’ascendència Siciliana que viu i parla en català, com el contrabaixista italià Campisi. Aquesta és la normalitat; la gent que viu en un país ha de parlar i per tant entendre també la llengua d’aquest país. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 

I encara escoltarem a Namina amb un tema propi amb ella a la veu, Xevi Matamala, piano i Pep Gol, trompeta. 

7.3.- Damunt del genoll (Namina) 5m25s 

Una mà damunt del genoll, no és una mà, no.....I és que Namina escriu unes lletres carregades de simbolisme, de profunditat humana. I les músiques, doncs també tenen molt bona qualitat, allunyades del Jazz, sí, però amb alguns aires que ens les apropen, també pel Pep, ell fundador de la Vella Dixieland amb el Pau Casares i on hi canta Marian Barahona. I aquest tema té unes variacions sobre el motiu principal que són molt maques. L’ha iniciat Xevi amb el piano amb aquest motiu, per després la veu de Namina, cantant, recitant, i la trompeta de Pep. El fet de cantar, en Namina, és quelcom més. Hi ha una part artística, de representació, de performance, d’aquelles coses que es fan en directe dalt d’un escenari. I en aquesta cançó ens la podem imaginar fent-ho, en un escenari, car ella i nosaltres en tenim tantes i tantes ganes que ja no podem més. Xevi, baterista les més de les vegades però també pianista, acompanya perfectament Namina, amb melodia i pulsació rítmica, o sigui que ja ho tenim tot. Un tema molt maco de Namina. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport. 

I un altre tema de l’Scott du Bois serà aquest que ara mateix escoltarem.. 

8.6.- Storm when the river meets the sea (Scott du Bois) 4m33s 

Summer Water és el tercer projecte d’aquesta sèrie i un veritable punt de partida per a DuBois. La vista del llac Michigan des de la finestra de casa seva era un recordatori diari de la varietat de forces expressives de l'aigua. Durant l'esgarrifós hivern del 2019 a Chicago, va escriure peces per a guitarra sola que no només utilitzarien la seva veu compositiva simfònica, sinó que emularien el so sense l'ús de sobregrabaciones, loops o capes. DuBois ha capturat les textures i els colors d'una orquestra i ha mantingut un so audaç, no només en termes de volum, sinó en la intensitat, com s'escolta en una orquestra, ja sigui fort o suau. També ha creat una gran varietat en el so i les composicions, aspecte important del seu treball. Tot això es va aconseguir amb el més bàsic: amb una guitarra, només. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es 

I encara escoltarem a l’Anthus i els seus companys en el tema... 

9.3.- Acrobàcies d’un cor al trapezi (Anthus) 7m48s 

I quin altre tema que ens ha fet l’Anthus, iniciat pel piano de Villavecchia, i ben aviat amb la rítmica de contrabaix i bateria alhora que amb la veu del líder, i de nou en “Scat”, fent la melodia primer, per després posar-se a improvisar, amb unes percussions magnífiques a càrrec del Ramón Díaz. I al cap d’una estona, canvi tonal i intervenció de l’Oriol amb un solo espaterrant a la trompeta. Càlid, dolç, temperat, i amb una pulsió rítmica del Ramón, Giuseppe i Max, brutal. Vallès, s’ha anat esplaiant, creixent, arribant més amunt en tots els aspectes. Així mateix ens ha impressionat el solo de Max al piano, ell qui ens havia acompanyat en un Festival de Jam Sessions representant al combo del Taller de Músics, d’on és per una altra banda aquest projecte. El duet posterior de cantant i trompeta ha estat també impressionant, essent bàsicament, el tarannà principal d’aquest projecte, el fet de la improvisació amb tot el ritme possible. I ja heu pogut escoltar de quina manera ho ha fet el Ramón amb la bateria. Brutal, de nou. 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i ara ja fins el 21 de maig que farem també un altre concert cancel·lat per coses de la Covid-19, el del Toni Saigi & TRONIK, amb Toni Saigi, piano i composicions; Jaume Ferrer, saxo tenor; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria, com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina. 

I ja anirem acabant amb els projectes, així és que proposo que escoltem dos temes seguits, el primer sobre un tema de Tom Waits, i el segon de la mateixa cantant,  guitarrista i compositora. 

10.4.- Chocolate_Jesus (Tom Waits) 3m11s

11.5.- Azul (Namina) 2m38s 

I el primer tema, un cover de Tom Waits, l’han fet Namina: veu i guitarra. Josep Traver: guitarra i banjo i Pep Gol: trompeta, melòdica, baix i bateria.  I aquest és un dels temes emblemàtics de Tom Waits, un entre molts d’altres. Tema relacionat amb el seu sogre, amb uns dolços de menta anomenats “Testamints” enlloc de testaments. I comença dient que ...jo no vaig a missa els diumenges; i no m’agenollo per resar, ni memoritzo la bíblia, tinc el meu propi i especial camí, etc..i el ritme marcat per la guitarra de Traver i demés instruments que toca en Pep, ens situen en el tema. El banjo del Josep li dóna la versemblança adequada per com ho va fer Waits. Namina canta però amb la veu normal i no com ho feu Waits, car a ell se’l veu amb un megàfon tot i arengant el personal. La nostra heroïna ens torna a captivar per la seva sensualitat, càlida alhora que dolça veu. Pep eixampla l’aspecte melòdic amb la seva trompeta i sordina, tot plegat fent del tema un quelcom més. 

I el preciós i anomenat “Azul” l’han fet Namina: veu i guitarra. Josep Traver: guitarres Pep Gol: melòdica i baix i Pinyu Martí: bateria. Un tema propi cantat en portuguès, de lletra i melodia curta, tot i que molt maca. I se li nota perfectament la seva estructura i també el canvi tonal en el pont, la qual cosa el fa molt més ric. Josep a la rítmica li dóna l’empenta adequada, alhora que en Pinyu amb les escombretes de la seva bateria. I la melòdica del Pep, també ens situa en un “tempus fugit” per sonoritats, com les de la veu de la cantant i compositora. Dolç, sentit, emotiu i càlid tot plegat, amb espurnes de Jazz amb ella mateixa improvisant en Scat de manera delicada en aquest “Azul”. Un parell de temes preciosos per acabar el projecte de Namina i els seus i nostres amics. Bravo. 

I el darrer del guitarrista de Chicago serà el darrer tros del llarg tema anomenat.. 

12.8.- Summer Light on Billowing (Scott du Bois) 7m25s 

I aquest és el darrer tros, els darrers 7m i escaig del tema sencer que en dura 11 i mig. M’ha semblat que és un tros força potent per acabar el seu projecte, considerant la delicadesa de tots els seus temes. I és que, un servidor de totes i tots vosaltres, fa això, donar suport als músics i els seus projectes, i més en aquest cas que és un de tant personal, fet per ell mateix i editat per la seva discogràfica. I el programa dóna cabuda a projectes que tenen o no relació directa amb el Jazz, sempre però amb la qualitat al més alt nivell. 

I extret del seu bandcamp podem llegir-hi:

El riu és consumit per la boira, les llúdrigues aviat apareixen com a formes ombrívoles a través de la boira. Driftwood es queda al llarg de la costa abans de continuar el seu viatge cap a un lloc remot. Els raigs de sol apareixen entre la boira i brillen sobre els ràpids del riu, plens de vida. Més lluny, una tempesta es prepara per trencar la llum. El tro, els llamps i el vent ferotge clamen per sobre del xoc del riu i del mar, arrasats per la pluja. Els núvols de carbó persegueixen el cel. La llum del sol brilla a les onades poderoses del mar. Driftwood continua la seva odissea mentre les llúdrigues es burlen. La boira envolta el mar. 

Poesia instrumental i un text que ens ho acaba d’aclarir tot plegat. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable. 

I el darrer de l’Anthus serà el magnífic.. 

13.7.- Journey to Sicilia (Anthus) 4m19s 

I amb aquest potent tema de l’Anthus acomiadem projecte i programa. De nou, el músic sicilià-català ens ha fet un tema sense lletra, fet directament en “Scat”, primer en la melodia i després en la seva improvisació. Quin domini que en té d’això d’improvisar, alhora que fent-ho amb afinació i la seva característica veu. I ha estat Max qui l’ha començat, també amb en Giuseppe i Ramón, la perfecte màquina rítmica, una base sòlida. Oriol amb la trompeta l’ha acompanyat en els dos moments on el cantant ha fet la melodia. La pulsió rítmica del trio base ha estat increïble recolzant totalment al cantant en la seva improvisació, i durant tot el tema. Tema on no hem escoltat a l’Oriol improvisant, i sí acompanyant al líder tal i com hem dit abans. Bon tema per acabar el seu projecte i programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat força, i sí, molt diferent al de la setmana passada, coses aquestes que passen aquí, a Jazz Club de Nit.

 I ja hem acabat, i us recordo que hem escoltat a Namina i el seu “Un Udol”, a l’Scott du Bois i el seu “Summer Water” i a l’Anthus i el seu “Acrobatic Hearth”, i escoltat el conte de Teresa Tuset. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.