Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi tornem amb un programa temàtic, i ara dedicat a l’editorial Fresh Sound Records i la seva secció “Jazz Workshop” de vinils de 180gr. Serà una primera part on podreu escoltar alguns dels temes de 5 d’aquests vinils. N’hi haurà una altra, la segona i definitiva on podrem escoltar-ne la resta dels possibles. Així doncs que escoltarem a Jimmy Heath, “The Quota!; Frank Strozier, “March of the Siamese Children”; Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”; Bud Shank, “New Groove” i a Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 



Comencem doncs amb les balades que hi ha en aquests discos, coses que fem en aquest programa, i ho farem començant amb Jimmy Heat, “The Quota”. Original publicat per Riverside el 1961, enregistrat els dies 14 i 20 d’abril de 1961 a la ciutat de Nova York produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Amb quatre temes del líder i tres de d’altres compositors que ja us comentaré si s’escau. 

Escoltem-lo a ell en una balada amb una exposició llarga del tema, que quasi arriba a la meitat del temps dels 6 minuts i mig que dura tota ella. Els dos metalls més daurats li donen el seu suport en aquesta exposició melòdica del tema, amb alguns moments on sembla improvisar, i sí, li dóna la seva particular visió. Després s’hi abocarà a fer-la. Amb un gust exquisit que segur notareu. Som-hi ja amb la preciosa balada composta per Marvin Fisher & Jack Segal anomenada... 

1.B2.- "When Sunny Gets Blue" (Marvin Fisher, Jack Segal)  6m29s 

I què maca aquesta balada. I sapigueu que el primer enregistrament va ser el 1956 i la va fer el Johnny Matis & la Ray Conniff Orchestra arribant a ser un gran èxit de manera immediata. Hem escoltat també la improvisació de Harold Mabern, que pobret no fa gaire que ens va deixar. Una balada molt bonica per començar el programa, amb el Jimmy Heath, que també ens deixà no fa massa. 

The Quota és el tercer àlbum del saxofonista Jimmy Heath amb actuacions enregistrades el 1961 publicat originalment al segell Riverside. Stephen Cook, d'Allmusic, deia en el seu moment que..: "El talent considerable de Jimmy Heath és molt evident en aquest bon títol de hard bop. El magnífic material d’aquest  “Quota”, els arranjaments ajustats i els solos reflexius ajuden a fer d'aquest títol un dels millors llançaments de hard bop disponibles i imprescindible per a qualsevol col·lecció de jazz ". 

I una bona notícia és que el Jamboree tornarà a obrir les seves portes aquest proper agost i de nou amb el seu Festival estiuenc, el Mas i Mas Festival. Allà que ens hi trobarem. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 


I seguim així de delicats i ho farem amb una altra magnífica balada la del disc de Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-237. Enregistrat el 27 d'abril de 1957, als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York, i produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Totes les composicions de Clark Terry excepte allà on s’indica. I aquí hi tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

Escoltem-los amb una altra preciosa composició, de Hoagy Carmichael, que mentre estudiava per advocat la Universitat d’Indiana ja va tenir els primers contactes amb el Jazz. Acabats els estudis va anar a Florida a treballar d’advocat, però ho va deixar i tornar a Indiana en assabentar-se de l’èxit d’una de les seves composicions. El 1927, després d'abandonar una quedada de la universitat local, Carmichael va començar a xiular una melodia que posteriorment va desenvolupar. Va compondre la cançó inspirant-se en el final d'un dels seus enamoraments i, per suggeriment d'un company de la universitat, la va anomenar "Star Dust".

 Som-hi amb la súper coneguda cançó, música de Hoagy Carmichael i lletra que no escoltarem de Mitchell Parish, la coneguda... 

2.B2.- "Stardust" (Hoagy Carmichael, Mitchell Parish) 5m15s 

I ens hem tornat a trobar amb un tema, la melodia del qual a càrrec del líder i genial trompetista, Clark Terry, ha estat llarga, tan quasi com la meitat del tema. I si Terry l’ha fet a tempo dolç, amb la improvisació del saxo tenor Johnny Griffin ja hem notat com l’ha fet a tempo doblat i amb un delicat swing. Per cert, amb un treball excel·lent d’uns dels tenors més “fasts” del panorama jazzístic de l’època. Terry ha recuperat la melodia, sense fer cap impro, i ho ha fet al tempo inicial. Una altra delícia. 

I “Serenade to a Bus Seat”, títol que em recorda a la primera persona, una dona negra que es va atrevir a seure a un lloc reservat pels blancs a l’autobús, és un àlbum del trompetista de jazz nord-americà Clark Terry amb temes enregistrats el 1957 per al segell Riverside. Allmusic va premiar l'àlbum amb 4 estrelles afirmant que "Aquest conjunt conté un excel·lent jazz de Hard Bop realitzat amb molt d'ànim".

 


I seguim amb més i preciosos temes, i ara en serà un del disc Bud Shank, “New Groove”. Original publicat per Pacific Jazz, 1961. PJ 21, enregistrat el maig de 1961 a Los Angeles, Califòrnia, i aquest el situarem en el Jazz West Coast. Productor original Richard Bock. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

I seguint amb els temes delicats, proposo que escoltem a Bud Shank en una altra baladeta, ara al seu nom. Un tema que començarà ell mateix amb el baríton, recolzat de tant en tant pel metall daurat de Carmell Jones. Gaudireu també amb aquesta composició de Shank, tema amb un swing delicat i improvisació preciosista de Jones a la trompeta. Som-hi doncs amb el tema  anomenat.. 

3.A2.- "The Awakening" (Bud Shank) 4m23s 

I ja heu pogut comprovar de quina manera han anat dialogant ells dos, Bud Shank i Carmell Jones, i què bonica ha estat també aquesta baladeta. I al lider l’hem escoltat amb el saxo baríton, la sonoritat del qual s’hi escau la mar de bé per fer balades, per la seva profunditat. I el líder l’ha iniciat per després afegir-s’hi Carmell Jones, el qual li ha donat un suport delicat en diversos moments de l’exposició de la melodia a càrrec de Bud Shank i posterior exposició solista, molt maca i delicada, ell en l’ona dels grans Mulligan, Adams, i demés barítons del saxo. Jones ha acaronat les nostres oïdes amb la seva sonoritat càlida i preciosa exposició solista d’aquest tema de Shank. Quin mestre que va ser també Carmell Jones. I ells dos han seguit amb el diàleg que us deia a l’inici del comentari, acaronant-nos i més que ho ha fet Carmell Jones amb el seu delicat final. Preciosa balada de Bud Shank per començar escoltant el seu projecte. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.


 

I encara ens en queden dos, o sigui que ara escoltarem alguna baladeta del disc de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-248. Enregistrat el 30 de setembre de 1957 als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

I esclar que si hi tenim Lover Man el posarem, composició de Jimmy Davis, Ram Ramirez, James Sherman... 

4.B2.- Lover Man (Jimmy Davis, Ram Ramirez, James Sherman) 2m41s 

I el títol diu “Lover Man, Oh, where can you be?”, una composició feta el 1941 i de manera explícita, per què la cantés Billie Holiday, passant a la glòria, a la Casa dels Grammy més famosos, el 1989. El juliol de 1946, Charlie Parker va enregistrar una interpretació de "Lover Man" mentre estava totalment intoxicat. Ross Russell, productor de Dial Records va haver de mantenir-lo davant del micròfon tota l’estona. Sonny Stitt va tocar-la moltes vegades, també amb el saxo alto fent-ho de manera virtuosa, en la tonalitat original de Re bemoll. I aquí ja hem pogut escoltar a Ernie de quina manera tan Parkeriana ho ha fet, per sonoritat, però també per fraseig, i tot i ser curtet, ja li hem pogut notar la tècnica abassegadora. Tema que ha durat tan poquet com el que va fer Charlie Parker, d’on sembla haver sortit el tema que acaba de fer Ernie Henry. 

Seven Standards and a Blues és el segon àlbum del saxofonista nord-americà de jazz Ernie Henry amb temes enregistrats el 1957 per al segell Riverside. Allmusic va guardonar el disc amb 3 estrelles i Scott Yanow va declarar "Enregistrat només tres mesos abans de la seva inesperada mort, aquest set de temes del saxo alto Ernie Henry és el seu àlbum definitiu com a líder. Una música moderna superior a la tradicional, que hauria d’haver potenciat de manera significativa a Ernie Henry".

 


I acabarem la primera repassada amb els temes més delicats amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese chilfren”, original Publicat per Jazzland el juliol de 1962, JLP 70. Enregistrat el 28 de març de 1962 als estudis Plaza Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Aquí hi tenim a Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. I en aquest disc hi ha una baladeta molt maca i tema del contrabaixista Lee, anomenada... 

5.A4.- "Don't Follow the Crowd" (Bill Lee) 4m58s 

I ja veieu com anem de delicats, de moment. I passa què, una de les intencions que procuro transmitir-vos, és que noteu com cadascun dels músics o líders treballa els diferents tempos, balades, tempos mèdium i fast. Per això és que hem escoltat com tots cinc les han tocat. I aquesta darrera, amb el magnífic saxo alto de Frank Strozier, certament que també ens ha impressionat, per com l’ha tocat amb tot un reguitzell de notes de molt curta durada, fet tot amb gran tècnica i delicadesa, alhora que gust exquisit. Una composició del contrabaixista de la banda, Bill Lee, preciosa, i que el líder ha sabut interpretar amb tot el sentiment. Preciosa. 

Produït per l’omnipresent Orrin Keepnews, “March of the Siamese Children” va ser el segon de dos LPs acústics de hard bop que Frank Strozier va enregistrar durant la seva breu associació amb Jazzland a principis dels seixanta. Aquest treball del 1962 no és tan essencial com el primer LP de Jazzland del saxofonista alto, “Long Night”, que per cert va sonar en el Programa 153, ja fa una mica; no obstant això, “March of the Siamese Children” és sòlid i agradable, i Strozier està ben acompanyat per una secció de ritme a tot swing que inclou a Mabern, Lee i a Dreares. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es


 

I seguim amb els temes d’aquests cinc LPs digitalitzats en primera escolta per qui us parla, o sigui que recuperem a Jimmy Heat i “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema original de Heath anomenat... 

6.B1.- Down Shift (Jimmy Heath) 5m47s 

I quin tema més maco ens ha fet en Jimmy Heath, i sí, amb aires a Costa Oest, per arranjaments i delicadeses diverses. El tema principal, marcat a un ritme un tan trencat, ha deixat pas al Swing espaterrant amb la impro del líder i germà gran dels Heath. També hem escoltat el solo del trompista Watkins, instrument no gens ni massa habitual en el món del Jazz, i que en Pau Boltó, valencià ell, ha recuperat en els nostres dies, en un disc que va sonar en aquest programa. I quin gust escoltar el geni de Freddie Hubbard amb la trompeta, ell sempre amb un estil elegant, magnífica sonoritat i fraseig de mestre, tot i la seva joventut, aleshores. Bé, més o menys tots ho eren. Cedar Walton, un altre dels grans, ens ha acaronat amb la seva peculiar i delicada digitació al piano, en un tema del líder, amb un swing força maco, com també ha estat el tema. 

El considerable talent de Jimmy Heath és molt evident en aquest bon disc de hard bop. El seu treball com a tenor, inspirat en Dexter Gordon, brilla al llarg dels set temes de l'àlbum, que van des dels desafiadors originals "Funny Time" i "The Quota" fins a atractives composicions com "When Sunny Gets Blue" i "Bells and Horns" de Milt Jackson. Heath també barreja estilísticament elements tant del jazz de la Costa Est (natiu de Philly, amb un vigorós conjunt de treballs) com els del jazz de la Costa Oest (arranjaments ràpids i vaporosos), mostrant la seva flexibilitat enmig de la sana rivalitat bi-costanera de la música de finals dels anys 50 i a principis dels anys 60, on les estrelles de Califòrnia Art Pepper i Chet Baker cobririen diversos temes de Heath en la seva excel·lent col·laboració de Playboys al 1956.


 

I d’aquesta magnífica manera, a tot swing, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

I ara els escoltarem amb el magnífic blues, tema propi de Terry, anomenat.. 

7.A2.- “Boardwalk” (Clark Terry) 7m01s 

I quin blues més impressionant acabem d’escoltar, tema del líder, amb una melodia força curta i senzilla, com ho són totes, les dels blues. Tema que han començat amb els darrers quatre compassos, a mode d’intro. L’han anat desenvolupant posteriorment i de manera “coral”, Terry amb Griffin, després que el líder n’hagi fet la melodia principal en un parell de chorus. Després, a les improvisacions, de nou ells dos han fet una demostració de compenetració a mode de frases “pregunta – resposta” cada quatre compassos. Mostrant-nos també les seves virtuts com instrumentistes, car no oblidem que estem davant de dos virtuosos, com hem escoltat. I de nou, el gran Wynton Kelly, que avui és un dels pianistes que més treballa. Li haurem de pagar més. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.


 

I més swing ara amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

I seguirem amb el tema a delicat swing compost per Cliff Burwell, Mitchell Parish i anomenat... 

8.A4.- Sweet Lorraine (Cliff Burwell, Mitchell Parish) 5m01s 

I amb quin altra estàndard ens ha acaronat Ernie Henry, amb un magnífic swing, a tempo mèdium, car ja sabeu que anem pujant de tempo de mica en mica. I aquest tema el van compondre el 1928 i va esdevenir un estàndard de Jazz. Tema d’estructura típica de 32 compassos i la forma AABA, tema que es toca en F mayor. Teddy Wilson la va fer famosa allà cap el 1935, però potser va ser Nat King Cole qui més la va popularitzar. I quin gust exquisit que tenia el nostre estimat Ernie Henry, pobret ell que va morir tan jove. Una bona composició iniciada també amb alguns compassos finals, a mode d’intro. La melodia l’hem escoltat segurament que moltes vegades, i d’aquesta, la part del “pont” o la B del tema, té un color i canvi tonal molt maco. El líder Henry ha desenvolupat una magnífica improvisació, notant-se clarament el pont, coses aquestes que fan dels temes el que són. I Wynton de nou al piano ens ha acaronat amb la seva digitació, ara sí un tan percusiva i farcida de swing i recordem que te a Wilbur Ware i a Philly Jo Jones. Ware ha fet també un chorus improvisant magistralment per entrar el líder de nou amb la melodia en el pont. Gran tema, en definitiva.

 


I més swing ara amb el disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

I com deia, seguim però a tot march swing i amb un altre tema de Bud Shank, el que titula el disc i anomenat.. 

9.A1.- "New Groove" (Bud shank) 6m45s

 I que maco aquest tema de Bud Shank, el que titula el seu disc “New Groove”. Un nou Groove. Recordeu que moltes vegades parlo del Groove, d’allò que fa que un tema camini. I de quina manera ho ha fet aquest tema, i ja ho heu notat a ritme de marxa, com aquell Blues March de Benny Golson, amb l’Art Blakey & Jazz Messengers. I els dos vents l’han començat amb la melodia principal, melodia senzilla i recurrent però molt efectiva. Ells dos, Bud Shank i Carmell Jones. I quin solo s’ha marcat el bo de Carmell, poc conegut trompetista i que en aquest programa ja hem posat d’altres vegades, també amb vinils del Jordi, de Fresh Sound Records. I al líder Bud Shank ara l’hem escoltat amb el saxo alto en un solo espaterrant, i sempre amb el recolzament de la base de dos, contrabaix el del gran Gary Peacock, i bateria la del Mel Lewis, sí, aquell que amb Thad Jones van muntar una de les Big Bands més potents per arranjaments increïbles i demés perles. I en aquest projecte, la guitarra fa la feina harmònica, i no només, perquè el solo que s’ha marcat el guitarrista Budimir ha estat també molt brillant. Gran tema del líder i magnífica feina de la resta de màsters.


 

I acabem aquesta segona ronda amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. Escoltem-los amb el tema a tot vals de David Rose... 

10.A1.- "Our Waltz" (David Rose) 5m33s 

I si hem escoltat un ritme de marxa, ara n’hem escoltat un de vals amb tot el Jazz del món. I quin so més maco que te el Frank Strozier amb el seu alto. Un altre jove mestre que no ha estat gaire reconegut, al menys per una majoria de la minoria d’aficionats al Jazz. I sí, ell i Harold Land, Ernie Henry, Bud Shank i tants altres que estem escoltant de nou gràcies a la feina de Jordi Pujol Baulenas, recuperant aquests enregistraments d’aquests músics tan notables. Gràcies infinites, Jordi. I ja l’heu pogut escoltar amb quin solo ens ha enlluernat, en un tema on també la melodia principal està encabida en una estructura més o menys típica, la dels estàndards de Jazz, i on a partir dels acords, els  mestres com ell i Harold Mabern al piano han improvisat de manera increïble. 

I seguim parlant d’aquest projecte... Per la seva part, Strozier manté les coses bastant impredictibles, i ho aconsegueix de diverses maneres. Primer, amb el saxo busca diferents estats d'ànim; mentre que Strozier és exuberant en "Hey, Lee!" i "Lap", es mostra melancòlic i reflexiu en el tema principal i balada de Lee "Don’t Follow the Crowd". En segon lloc, pren algunes decisions interessants quan es tracta de triar cançons pop pre-rock per interpretar; per exemple, la cançó principal no és la composició més famosa de Rodgers & Hammerstein, la que titula el projecte. I tercer, no només toca el saxo alto el 100 per cent del temps; dues de les set seleccions (la cançó principal i el seu propi "Will I Forget?") mostren l'atractiu que podria ser Strozier amb la flauta, la qual tocava com a segon instrument.


 

I encara seguirem una darrera roda, o sigui que avui el programa serà una miqueta més llarg, però com que esteu gaudint, cap problema. Recupero doncs a Jimmy Heat i el seu “The Quota”, amb ell mateix Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Escoltem-los en el tema propi del líder i que titula el disc.. 

11.A1.- The Quota (Jimmy Heath) 5m08s 

I de nou amb el gran Jimmy Heath, ell que també ens va deixar l’any passat, després d’una llarga carrera musical al més alt nivell, on dirigí la seva Big Band durant una colla d’anys, i fins el final dels seus dies. Un tema iniciat pel gran Freddie Hubbard amb una Intro, a partir de la qual els vents han fet el tema, trompeta, trompa i saxo tenor. El líder s’ha esplaiat abastament en el seu solo, amb un so un tan fosc, però no exempt d’una brillant exposició creativa i tècnica, la del gran dels Heath. I mentre ell solejava, els seus dos germans l’han acompanyat amb un swing impertorbable i magnífic. Julius Atkins a la trompa ha fet també la seva exposició solista, coses aquestes no massa habituals, a càrrec de trompistes, amb “o”, no fotem. Freddie Hubbard i Cedar Walton han fet també els seus solos, també increïbles, com el del Percy Heath al contrabaix, i tot això abans de recuperar el magnífic tema “The Quota”, el que titula el seu projecte. 

“The Quota” també es beneficia de les contribucions estel·lars en solitari del trompetista Freddie Hubbard, l’interpret de trompa, Julius Watkins i el pianista Cedar Walton; on els germans Percy i Albert Heath maneguen admirablement les tasques del contrabaix i la bateria, la secció rímtica de dos, i en fan una reunió familiar. El magnífic material del disc, els arranjaments ajustats i els solos reflexius ajuden a convertir aquest títol de Heath en un dels millors llançaments de hard bop disponibles i imprescindible per a qualsevol col·lecció de jazz.

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.



I encara a tot swing i aquest tempo viu tan maco, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

I ara els escoltarem amb el magnífic tema propi i que titula el seu disc, anomenat.. 

12.B1.- "Serenade to a Bus Seat" (Clark Terry) 4m37s 

I ara ja ens hem situat una mica més a munt de tempo, coses aquestes que passen en aquest programa, ja ho sabeu. I ho hem fet també amb el tema que titula el disc de Clark Terry, “Serenade to a Bus Seat”. I si el líder ha estat qui n’ha fet la melodia, el petit gegant Johnny Griffin ha iniciat les improvisacions, fent-ne una de brutal, ell un dels més ràpids en això de tocar el saxo tenor, mestre com ho són tots els seus companys. I aquí recordeu que hi tenim a Wynton Kelly i a Paul Chambers, ells dos, puntal amb Jimmy Cobb del “A Kind of Blue” de Miles, tot i que Wynton només hi toqués en el “Freddie Freeloader”. I quin solo de llibre que va fer d’aquest tema. I sí, Johnny Griffin va ser una bèstia parda del tenor. I el virtuós de la trompeta i líder del disc Clark Terry ens ha enlluernat també amb la seva exposició solista, mostrant-nos el seu domini del metall més daurat, ell que tocà també el fiscorn, i a vegades trompeta i fiscorn a la vegada, tal i com feia Roland Kirk amb els saxos, aquest encara amb molts més alhora. I quin goig escoltar a Wynton Kelly al piano, amb la seva pulsació rítmica a tot swing i farcida de Blues la seva exposició creativa del tema. Un mestre del qual també li hem posat algun dels seus vinils, sí, com aquests que estem escoltant avui, aquestes meravelles de 180 grams de FSR. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana o sigui que serà qüestió de mirar-ne la seva programació.


 

I més swing i tempo amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. I seguirem amb el tema de Cole Porter a tot swing en les impros i anomenat... 

13.A1.- "I Get a Kick Out of You" (Cole Porter)  4m39s 

"I Get a Kick Out of You" és una cançó de Cole Porter, que va cantar-se per primera vegada al musical Anything Goes del 1934 a Broadway, i després també a la versió cinematogràfica del 1936. Cantada originalment per Ethel Merman, ha estat interpretada per desenes d’intèrprets destacats, inclosos Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Tema que s’ha tocat de manera instrumental també infinites vegades, com és el cas, amb l’Ernie Heny Quartet. I amb quin tempo i de quina manera brutal ho han fet els nostres herois, de manera remarcable el líder i saxo alto Henry, el qual ens ha acaronat amb el so del seu saxo alto, ell amb tota la sonoritat parkeriana i el seu reconeixement al genial músic mort a l’edat de 35 anys, havent viscut de manera intensa equivalent a la vida d’un home de 80. I què bé escoltar de nou a Wynton Kelly, coses que passaven aleshores, on una bona base rítmica formava part de multituds de projectes d’altres, com és el cas. Kelly s’acompanya ara de Wilbur Ware i Philly Joe Jones, el Jo Jones de Filadèlfia per no confondre’l amb l’altre Jo Jones, el Papa Jo Jones, potent baterista de la Big Band de Count Basie. Del Wynton li reconeixem la digitació prístina i delicadament percusiva alhora que la seva sempre inclusió de línies bluesy tot això encabit en un discurs jazzístic de primera. I els “quatres” els han fet Henry i Jo Jones, el de Philly, i ja per recuperar el tema i acabar-lo fent un preciós “turn around”.

 


I seguim encara amb el disc de Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, i els escoltarem amb el tema del contrabaixista Lee anomenat... 

14.B3.- Lap (Bill Lee) 3m35s 

I quin goig de programa, de nou amb un saxo alto, i ja ho heu notat que sonen de manera diferent, l’Strozier i el Henry, coses aquestes de fer-ho amb saxos de marca diferent, aquest més so “balanced” de Selmer i Henry més “Conn”, el que tocava Parker. I el líder l’ha iniciat amb la melodia curteta d’aquest Blues, per ja de seguida iniciar la seva improvisació. I mentre ell desenvolupava el seu solo, de manera clara hem escoltat al compositor del tema i contrabaixista, Bill Lee, fent un “walking” increïble. També el swing l’hem viscut amb el baterista Al Dreares i el seu “ride”, “xarles” i copets a la caixa. Brutal aquests dos, com també Harold Mabern qui l’ha acompanyat a base d’acords. Després, ell mateix s’ha ha ficat improvisant també de manera magistral, ell però amb una digitació no tant percusiva com la de Kelly, car cada mestre te el seu llibret. I Strozier ha recuperat la curta melodia d’aquest Blues per acabar-lo delicadament. 

I acabant amb els comentaris que fèiem d’aquest disc....

En comparació amb alguns projectes amb estils post-bop i jazz d'avantguarda que sortien a principis dels 60, “March of the Siamese Children” no és ni radical ni revolucionari: Strozier va tenir influències importants i van incloure a Charlie Parker i en l’estil pre-modal, a Jackie McLean. Tot i això, ell mai va ser un innovador. No obstant això, els seus enregistraments de finals dels 50 i principis dels 60 eren exemples força avançats, amb un so molt fresc de hard bop, i en aquest magnífic LP, es veu, hem escoltat, que Strozier estava disposat a arriscar-se.


 

I acabem el programa amb tot el tempo i swing del món amb el tema i disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. 

15.A1.- "White Lightnin " (Bud shank) 5m20s 

I ves amb quin tempo ràpid hem acabat el programa d’avui, amb el tema més potent del disc de Bud Shank, amb aquest tema també del líder. I l’hem escoltat de nou amb l’alto, i també amb una sonoritat diferent de la dels altres dos, Strozier i Henry. Gran tema i gran exposició de la melodia i improvisació del líder,  ell també saxo baríton. Un tema a tot bop, per tempo i a més, en l’ona del Hard Bop per tema, amb acords on també li notem aquelles sonoritats de blues i si afinem molt, les del Gospel, car això era tocar Hard Bop, Jazz, Blues i Gospel. Ens ha tornat a impressionar la mestria de Shank, un altre desconegut i gran mestre en això de les canyes diverses. De la mateixa manera hem gaudit de nou escoltant la interpretació solista de Carmell Jones, ell un gran seguidor del malaguanyat Clifford Brown. I què bé el va aprendre, car, tot i tocar la trompeta en el registre mig i mig alt, i no tant en l’agut o súper agut com va fer Brown, el seu fraseig i llenguatge ens el recorden. La guitarra de Budimir igualment ens ha acaronat, ell que ens recorda a un altre gran mestre, Kenny Burrell, per només parlar d’ell. I ja heu notat quina trempera ha mantingut la base rítmica de dos, la de Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Quin tros de tema per acabar els projectes i programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat força. 

I hem acabat el programa i fet una primera part, de dues que faré amb aquests cinc vinils, car, els temes que no hem pogut escoltar bé s’ho mereixen, i totes i tots que en gaudirem de nou. I hem escoltat a Jimmy Heath, Bud Shank, Clark Terry Quintet, Frank Strozier i Ernie Henry Quartet, tots ells mestres increïbles i amb unes músiques que han estat celestials, al menys, aquesta és la música que crec que ha de sonar allà, a la dreta dels dos pares, Parker-Coltrane, on hi haurà d’altres parelles de deus, i deesses, Holiday-Fitzgerald, etc, etc. 

I res, que us recordo que el 21 de maig farem de nou un gran concert de Jazz, i serà a càrrec de Toni Saigi, TRONIK, amb ell mateix al piano, Jaume Ferrer, saxo tenor; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. I com sempre amb l’entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club La Vicentina, que no, La Vicentina. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |