Programa 414: Bill Evans, Michael Brecker Quindectet i Kenny Garret, (bonus track de McCoy Tyner) dimecres 10 de juny de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Sembla que les coses
s’estan reconduint a les fases de més relaxació, que ja tocava, i més
comunicació, això encara ho necessitàvem més. Tot i això, continueu alerta, no
baixeu la guàrdia, que encara no estem nets del tot. Endavant, que ens n’estem
sortint.
El programa d’avui
anirà dedicat al Jordi Liuret, un
gran aficionat al Jazz que ens va deixar el juny de 2018. Va recopilar molt
material, vinils, cds, revistes, i jo diria que la totalitat de cds i revistes
se’m va cedir de manera altruista gràcies a la Marta Sugrañes, ella, que va pensar en el ”Miquel del Jazz” de Sant
Vicenç dels Horts. La quantitat de material és impressionant, i segurament
podria fer programes de ràdio amb els seus CDs durant algunes temporades, però com que l’essència bàsica
d’aquest programa és la promoció del Jazz que fan els nostres músics ara
mateix, i el que editen les nostres discogràfiques, per aquests motius no faig tots aquets programes. N’aniré fent de
tant en tant, com és el cas, i com va ser el programa inauguració d’aquesta
temporada el setembre de 2019 dedicat als guitarristes que tant li agradaven a
ell.
Avui escoltareu
projectes d’ell més en l’ona “funk” per resumir-ho, però també “fusió” i demés
estils que li vulgueu posar a les músiques de saxofonistes com Bill Evans, “Starfish & The Moon”, Michael Brecker Quindectet, “Wide Angles i Kenny
Garrett i el seu “Songbook”, i”. I aquesta setmana escoltarem un
micro conte de Teresa Tuset.
Comencem doncs amb
les músiques del programa d’avui dedicat a Jordi
Layret, i ho farem amb el projecte anomenat....
“STARFISH
& THE MOON”
Bill
Evans
Editat
el 1997 per Escapade Music ESC03654-2
Enregistrat
i mesclat per Dan Gellert el juny i maig de 1997 als Avatar Studios, New York
Produït
per Jim Beard i Bill Evans
Bill
Evans, saxos tenor i soprano
Adam
Rogers i Jon Herington, guitarra acústica, guitarra elèctrica
James
Genus, contrabaix
Vinnie
Colaiuta, bateria
Henry
Hey, teclats [addicionals]
Arto
Tuncboyacian, percussió
Jim
Beard, piano, òrgan Hammond, sintetitzador
Caroline
Leonhart i David Blamires, veus
La majoria de les
composicions són de Bill Evans, tot
i haver-n’hi de d’altres companys i ja comentaré si s’escau. Els arranjaments
són però de Jim Beard.
Aquest és un treball
de Bill Evans força càlid i melòdic
alhora que amb temes “funkys”, on es mostra també modern. Tenim 10 temes i 1
hora de música encabida en un determinat estil, sense massa variacions com sí
tindran els projectes posteriors. Hi ha tres temes força delicats “I’ll Miss
You”, “Something In the Rose” i “The last goodbye”, preciosos tots tres. Mentre
que els temes Funk tot i que a tempo slow són “Shady Lady”, “Little Slow Poke”
i Red Dog”, creixent mica a mica el tempo, mantenint-se però en el mèdium slow.
El tema que titula el projecte “Starfish & The Moon” comença amb unes marcades
i delicades percussions, i melodia al soprano, tot plegat així com “smooth
Jazz” però no serà així en la improvisació del líder creixent d’intensitat. Un
tema marcat rítmicament molt beat, i melodies en moguda rock, ara amb el tenor
al “Whiskey Talk”, en un tema que te una magnífica consistència rítmica i
millors interpretacions amb gran solo a guitarra elèctrica, tot com molt Hendrix. I el tema “It’s Only History”
comença delicadament amb veus i un ritme ternari complex de fons magnífic, i el
so dolç del soprano, totes aquestes coses seran les que aniran canviant al
llarg del tema amb moments intensos posteriors i canvis diversos. I el darrer
tema a comentar, també amb ritme beat, percussions i tempo mèdium és el “Big
Blue Hat”, iniciat dolçament pel so del soprano i que s’anirà desenvolupant amb
el mateix tarannà i magnífic i llarg solo del líder, en un tema que s’acabarà
d’aquella manera que ens fa entendre que en un directe, el devien allargassar
segons ganes de músics i públic.
I ens posarem a escoltar
ja la seva música, la de Bill Evans
i la resta de companys, en un dels temes delicats del disc que li agradà força
al Jordi Lliuret...som-hi doncs
amb...
1.- Something In The
Rose (Bill Evans) 5m45s
Doncs ja veieu com
estem de suaus avui i també molt “smooth Jazz”. Un melodia senzilla però que
captiva, i per sota un ritme força ben marcat però suau de tempo. El tema però
té una estructura llarga repetint-se la melodia que ben aviat se’ns enganxa.
Amb aquesta base rítmica el líder ha pogut enlairar-se ben amunt amb el seu
soprano en un solo molt ben trenat, i per sota una molt ben conjuntada secció
que fa que el tema camini, allò que en dèiem del Groove, doncs aquest tema el
té, i magnífic. Recuperen la melodia amb el líder, i l’acabaran com he comentat
abans, tot fent-lo més llarg en un directe, que ben bé devia ser així.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I una mica més marcat
i viu de tempo, tot i que no gens massa és el tema que ara us proposo escoltar.
És el darrer track “Shady Lady”, on escoltarem el líder amb el saxo tenor i
guitarres elèctrics amb “wah-wah” a lo Hendrix.
El tema té un tarannà delicat amb el solo del líder, músic ell que havia
col·laborat amb Miles Davis en algun
dels seus discos i directes, per això aquesta ona. El tema tindrà un tète a
tète dels dos guitarristes, un per cada canal, en una magnífica intervenció
d’ells dos. Després però el tema seguirà el tarannà típic inicial, tot i
haver-hi els magnífics moments al final, amb un “vamp” on tots s’esplaien i
l’acaben diluint-se en el silenci, evidència que ens diu que en un directe
s’allargaria segons, en fi, el que dic sempre, públic i músics. Anem a veure
què us sembla aquest altre tema...
10.- Shady Lady (Bill Evans) 5m13s
Doncs mantingut de
tempo, delicat la major part del temps, però quin canvi té en el pont, amb les
guitarres i el riff repetitiu més maco. Solo del líder i el dels dos magnífics
guitarristes, Adam Rogers, pel canal
dret, i Jon Herington, pel canal
esquerre.
Després d'oferir una
gran quantitat de jazz-rap i jazz-funk, de tall molt fort i agressiu en els
projectes Live i Escape, Bill Evans va sorprendre els
seus seguidors per estar tan relaxat en aquest Starfish and the Moon. Aquest excel·lent CD altament melòdic va ser
considerat com "l'àlbum acústic de Bill Evans", la qual cosa va
resultar enganyosa perquè en aquest Starfish
hi ha la participació de teclats i sintetitzadors, així com del baix elèctric i
guitarres elèctriques. Però és precís dir que el Starfish està lliure de rap, i utilitza més instruments acústics i
menys amplificació del que s’havia d’esperar del saxo soprano i tenor, cosa que
afavoreix la subtilesa en un jazz-pop tan líric com introspectiu, com en els
temes "The Last Goodyeye", "Something in the Rose" i "I’ll
Miss You". Fins i tot quan entra en un groove amb funky a "Whisky
Talk" i "Shady Lady", Evans
és més moody i evocador que no pas intens. Tot i que aquest nadiu de Chicago havia tocat sovint líricament
en el passat, mai no va ser tan constantment limitat a voluntat com en aquest Starfish.
Ara us proposo escoltar el tema que titula el disc “Starfish and The Moon”, tema que té uns inicis així com molt aeris per veus i cors, iniciat per les percussions, i que es desenvoluparà posteriorment, després de la melodia principal. Els moments intensos de clímax en el solo del líder són força interessants, i sempre una percussió que se t’emporta a un ritme força trencat i més aviat ternari complex. A veure què us sembla el tema que acaba com els altres, amb ganes de fer-lo més llarg en els directes, tema compost pel líder i el teclista Jim Beard..
2.- Starfish and the
Moon (B. Evans & J. Beard) 5m27s
Doncs ja veieu quin
és el tarannà d’aquest projecte de Bill
Evans, amb tot un paquet de música “amable”, ben interpretada, amb ritmes
persistents tot i que no massa a tempos fasts, tot i acabar déu n’hi do, en
aquest tema...
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I acabarem aquest
projecte amb un tema molt interessant, ara amb el líder al saxo tenor, i aquest
és el “Whiskey Talk”. El tema comença
amb la melodia per saxo al canal dret i
guitarra al canal esquerre. M’agrada el canvi de to en el que seria el pont,
amb solos brutals del saxo passat per sedassos electrònics, recuperant el centre
tonal després. Ens mostra un magnífic solo i el ritme de les guitarres és
increïble, i el suport de la base rítmica és increïble, car el tema va agafant
una intensitat increïble...Els dos guitarristes fan de nou melodia amb diferent
sonoritat, recuperant el centre tonal per acabar el tema, no serà que no l’han
perdut. El “vamp” final és magnífic, i el solo del líder espaterrant, alhora
que els suports de tota la banda, i el tema de nou s’acaba diluint-se poc a
poc, i quines ganes tenia Bill Evans
de fer temes llargs en els directes, quina marxa, al final tothom devia acabar
ballant, si més bellugant-se tota l’estona, i estem parlant d’un disc del 1997,
en compte. A veure què us sembla el tema del guitarrista Jon Herington...
5.- Whiskey Talk (J. Herington) 5m12s
Com es nota que
aquest és un tema compost per un guitarrista, al menys això em sembla a mi.
Bona trempera de tema i gran suport de la base rítmica, sobretot de com el
guitarrista fa de rítmica i s’emporta la resta darrera d’ell, gran tema, i
sobretot gran directe devien fer per aquells anys.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree que ja hi fan concerts de nou.
Deixem ja aquest
interessant projecte de Bill Evans
com si fos una primera part dels discos del Jordi Lliuret, i ara em sembla un bon moment per escoltar el micro
conte de Teresa Tuset.
..........
Gràcies Teresa, sempre tu amb la teva frescor i
vitalitat explicativa de les teves històries...
Seguim amb els
projectes que li agradaven al Jordi
Lliuret, i que coincideixen amb els meus gustos en força temes dels
projectes d’avui...i ara toca escoltar a un altre gran saxo i el seu projecte
“WIDE
ANGLES”
Michael
Brecker Quindectet
Editat
el 2003 per Verve
Enregistrat
i mesclat per Jay Newland el 22 i 24 de gener de 2003
Produït
per Michael Brecker i Gil Goldstein
Gil
Goldstein, director musical i orquestració
Michael
Brecker, saxo tenor
Adam
Rogers, guitarra
Robin
Eubanks, trombó
Alex
Sipiagin, trompeta
Steve
Wilson, flauta alta
Iain
Dixon, clarinet baix
John
Patitucci, contrabaix
Antonio
Sánchez, bateria
Daniel
Sadownick, percussió
I una magnífica
secció de vents i cordes del món clàssic que us penjaré al blog:
Charles
Pillow, trompa anglesa, oboè
Peter
Gordon, trompa francesa
Joyce
Hammann, violí
Mark
Feldman, violí
Lois
Martin, viola
Erik
Friedlander, violoncel
Totes les
composicions són de Michael Brecker
excepte un parell, que les comparteix amb companys.
Arranjaments de Gil Goldstein i Michael Brecker
Tornem a tenir 10
temes en el CD i ara 1h i 10 minuts d’una música que no us deixarà impassibles.
I estem de nou front un projecte bastant tranquil·let de tempos amb majoria de
temes encabits en el mèdium, i els menys, més vius, tot i que tampoc massa fasts.
Hi ha unes precioses i dolces composicions amb el suport de les cordes fregades
i vents càlids del món clàssic, com per exemple “Angle or Repose”, “Never
Alone”, iniciat per l’oboè delicadament, i “Scylla”, amb el contrabaix obrint
pas a la resta en el tema més llarg del projecte amb més de 10 minuts d’allò
més sublim. Un pèl més viu és el “Evening Faces” ja d’entrada amb cordes
fregades dolces i saxo tenor del líder, esdevenint però quelcom més després.
Amb el clarinet baix inicien el “Cool day and in hell”, també tranquil ara amb
els metalls i trompes diverses, alhora que cordes fregades, tot plegat amb una
bonica melodia i impros posteriors. El tema “Timbuctú” comença amb les
percussions que ens situen a l’entorn, amb després flauta i metalls diversos,
tot farcit a un ritme ternari i tempo mèdium magnífic i Groove increïble. També
té un ritme “funky” el tema “Night Jessamine”, on el líder s’esplairà
llargament en el seu potent solo. En la mateixa ona per percussions tenim el
“Broadband” i ritme marcat i tempo igual de tranquil. La compenetració entre
tots els vents és magnífica en un arranjament d’una certa complexitat. I el
“Modus Operandi”, té un tempo més viu i canvis diversos, inclosa la modernitat
melòdica i concepció harmònica del tema amb afegits electrònics diversos en els
teclats. I el “Brexterity” el comencen líder i baterista en una intro a base
d’improvisació ja quasi, afegint-s’hi cordes fregades i metalls en una altra
magnífic demostració de bons arranjaments i per descomptat escoltant sempre al
gran Michael Brecker en el darrer
amb el qual fineixo la meva exposició rítmica.
Doncs us proposo
escoltar el tema més llarg i compost pel Michael
Brecker a mitges amb el George
Whitty anomenat..
6.- Scylla (M. Brecker & G. Whitty) 10m40s
Doncs quina animalada
de tema, llarg sí, però amb una intensitat que ha anat “in crescendo” des d’uns
inicis força tranquils iniciats pel motiu principal pel contrabaixista. Els
metalls ens han acaronat delicadament alhora que el so del tenor de Brecker, molt dolç als inicis, però
noies i nois, com s’ha anat desenvolupant el tema i les sonoritats encabides, i
els ritmes. El líder s’ha embrancat en un terrorífic solo per com l’ha fet,
alhora que la resta de companys, donant-li un suport de “background”, els
metalls, i sempre amb una base rítmica potent. Les delicadeses però també les
hem escoltat durant el magnífic solo del trompetista Alex Sipiagin, músic que ja havia sonat a Jazz Club de Nit. De la mateixa manera, l’han anat desenvolupant,
pel “crescendo” de la intensitat, i en el moment que Michael recupera de nou el tema, de nou, una baixada, un relatiu
relax. I ja, encarant el final, una exorbitant potència sonora, la del líder
sobretot, però també el suport permanent dels companys. Sort que al final,
final de tot, han recuperat la calma i tendresa, perquè sinó no sé pas on
hauríem arribat a parar. Grandíssim tema per començar el projecte de Michael Brecker, a veure què ens
depararà a partir d’aquí.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Seguim ara amb el
tema “Broadband”, amb un marcatge rítmic important pel baterista, i amb clares
connotacions “funkys” i demés variants. Aquest és un tema que respira Groove
per tots els costats ja des de l’inici. I és que el programa d’avui té aquests
ritmes i sonoritats, i recordeu que està dedicat al Jordi Lliuret, gran aficionat al Jazz que ens va deixar fa un
parell d’anys, i del qual he tingut la sort de ser el “receptor” de gran part
del seu llegat discogràfic, i gràcies a la seva cosina Marta Sugrañes, que va pensar en “el Miquel del Jazz”. Aquestes eren les seves músiques, i per això ja
van sonar en el primer programa d’aquesta temporada, sonen avui, i continuaran
sonant en posteriors programes. En aquest tema, de nou Michael Brecker ens demostra el seu gran nivell com a saxofonista,
i en aquest disc també la seva faceta de compositor. No oblidem, no, la feina
que hi ha al darrera, la dels arranjadors, la del líder i Gil Goldstein. Aquest és un tema que també va agafant trempera
mica a mica, arribant a uns nivells
estratosfèrics, amb un clímax en el solo de Brecker impressionant. Després recuperaran el tema i l’aniran
acabant...escoltem-los doncs.....
1.- Broadband (M. Brecker) 6m46s
Doncs sí, quina
trempera, quina animalada de temes els d’aquest disc, amb un tempo constant,
magnífic Groove, i grans interpretacions de tots plegats, ara bé, sembla que
només hi ha hagut una estrella solista en aquest tema, Michael Brecker.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I què podem dir del
mestre Michael Brecker que no
sapigueu, ell que amb el se germà i cornetista Randy van començar en això del Jazz i discos ja des del 1975 i fins
el 2007 que va ser quan ens va deixar. Del 1975 al 1981 van fer sis magnífics
àlbums, els The Brecker Brothers,
seguint amb col·laboracions el 1982 en el Cityscape.
El 1983 Michael va fundar i
aparèixer el disc homònim Steps Ahead amb Mike Mainieri, Eddie Gómez, Peter Erskine, i la col·laboració de Eliane Elias. El 1984 sortia el Modern Times, també dels Steps Ahead amb Mainieri,
Gómez, Erskine, i ara amb Warren
Bernhardt, i Chuck Loeb.
I encara amb més
música de Michael Brecker amb el
tema “Brexterity”, ja amb un increment de tempo, i amb una intro que ens faran
el líder i el baterista, per ben aviat seguir la resta dels músics participants.
Aquest és un altre tema on la omnipresència de Brecker ens el mostra amb una gran empenta en aquest disc del 2003,
tot i deixar-nos ell per un càncer el 2007. I és que Brecker començarà a tocar amb el baterista i ja no ens deixarà fins
que s’acabi el tema. I quina energia i ganes de tocar que tenia, com si ja
sabés que se li acabava el temps. De fet, el suport dels metalls i base rítmica
hi és de manera constant, però ell sempre li anirà fotent, sense parar. Anem a
escoltar-lo, a escoltar-los a veure què us sembla..
7.- Brexterity (M. Brecker) 6m41s
Doncs la veritat és
que és impressionant, era impressionant la seva gran energia en aquells anys i
en aquest projecte, on brilla d’una manera total, única.
I seguint amb la
discografia on hi hagué Michael Brecker,
el 1987 va fer el seu primer disc per a Impulse!l
amb Pat Metheny, Kenny Kirkland, Charlie
Haden, i Jack DeJohnette. L’any següent, el 1988, feia el segon per a Impulse! Don't Try This at Home. I el 1990 enregistrà Now You See It… (Now You Don't) per a la discogràfica GRP Records. I seguint amb aquesta, el
1992 va ser l’any del retorn, Return of
the Brecker Brothers. Al cap de dos anys, el 1994 en feien un altre amb els
The Brecker Brothers, el Out of the Loop. I el 1996 van fer una
de les grans meravelles anomenada Tales
from the Hudson ell, Pat Metheny,
Joey Calderazzo, McCoy Tyner, Dave Holland, Jack DeJohnette i Don Alias.
I ara ja per acabar
el projecte de Becker us proposo que
escoltem el tema “Modus Operandy”, que sí ens situarà en un ritme també “funky”
i més viu de tempo, amb un altre gran arranjament de Michael i Gil. El tema
començarà ja amb empenta, havent-hi però moments amb breaks diversos, i un dels
quals serà el que protagonitzaran la base, metalls i demés, en el solo del
trombonista Robin Eubanks, magnífics
moments que segur gaudireu. Com els posteriors, ja amb el solo del líder i amb
un suport brutal de baterista i baix elèctric, alhora que els “Riffs” dels
metalls. Escoltem-los ja com a darrer projecte d’ell, darrer projecte d’ells..
9.- Modus Operandy (M. Brecker) 5m27s
I de quina magnífica
manera hem acabat aquest projecte, en un tema que ha estat sorprenent també per
les interaccions entre els diferents instruments de metalls i base rítmica, i
també el solo del magnífic trombonista Robin
Eubanks, alhora que la mestria del líder.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava on si mireu la
programació, ja aviat s’hi començaran a fer concerts, o sigui que serà qüestió
de fer-los una ullada a la pàgina web de jazzterrassa.org
I per acabar el seu
projecte, què millor que acabar també amb la seva discografia. I el 1998 va fer
el seu 5è àlbum personal, Two Blocks
from the Edge amb gent com Joey
Calderazzo, James Genus, Jeff "Tain" Watts, i Don Alias. I el 6è
va ser el 1999, el Time Is of the
Essence amb Larry Goldings, Pat
Metheny, Elvin Jones, Jeff "Tain" Watts i Bill Stewart. I va
seguir amb el 7è el 2001, un àlbum preciós dedicat íntegrament a les balades, Nearness Of You: The Ballad Book amb Pat Metheny, Herbie Hancock, Charlie Haden,
Jack DeJohnette i James Taylor. El 2003 va fer el que hem escoltat avui, Wide
Angles, amb el qual va guanyar un Grammy
al disc amb una formació gran, no de Big Band, però. I el 2007 editaren un disc
d’una actuació en directe del 2003, Some
Skunk Funk amb el seu germà Randy o
sigui els The Brecker Brothers. I el
2007 sortia Pilgrimage disc enregistrat un any abans amb John Patitucci, Jack DeJohnette, Pat Metheny, Herbie Hancock, i Brad
Mehldau, una altra meravella que va rebre Grammys diversos, els de millor disc de Jazz instrumental,
individual o amb grup, i també va guanyar el del millor solo de Jazz d’aquell
any. Tot un crac en Michael Brecker
que malauradament ens va deixar massa aviat. I he comptat més de 170 àlbums on
ell hi participà des del 1969 fins el 2005, què bèstia.
I seguim encara amb més
música del Jordi Lliuret i el
projecte del gran saxo alto....
“SONGBOOK”
Kenny
Garrett
Editat, i enregistrat el 1997 per Warner Bros.
Produït
per Kenny Garrett
Productor
associat Robin Burgess
Kenny
Garrett, saxo alto
Kenny
Kirkland, piano
Nat
Reeves, contrabaix
Jeff
“Tain” Watts, bateria
Totes les
composicions són de Kenny Garrett.
Estem al davant de 10
temes i 1 hora de música diversa, per tempos, ritmes, melodies i concepció. És
un projecte molt agradable i com he dit divers, amb tres o quatre temes
canyeros a tot swing, post boppers, algunes baladetes molt maques, i temes a
tempo mèdium dolcet, o sigui que és força complert, on podem escoltar-lo a ell
tocar de manera brutal i les més de les vegades dolça, segons els temes. Els de
la base rítmica estan immensos, i són, eren, gent súper qualificada, més o
menys jove com Garrett, i ja
encabits en diferents projectes o en camí de ser-hi com “Tain” Watts, baterista en projectes dels germans Marsalis, amb Michael Brecker, etc.
I segur que us sonarà
aquesta primera cançó de Garrett...”Sing
a Song of Song”, molt maca, amb una melodia força fàcil de captar i fins i tot
de cantar, i potser ja ho haureu fet alguna vegada. Vaja, un tema que li pot
agradar a gent que no sigui aficionada al Jazz, i potser no agradi als qui ho
són, coses de la vida, musical. La sonoritat del seu alto és magnífica, i de
tots és coneguda la seva mestria i interpretacions. Fa un magnífic solo en
aquest tema, molt melòdic per com és el tema, i seguint-ne clarament els camins
de l’harmonia. Escoltem-lo doncs en el tema...
4.- Sing a Song of
Song (K. Garrett) 7m22s
Pocs comentaris sobre
el tema. És una melodia molt ben aconseguida, quasi un punt comercial fins i
tot. Els seus estils han anat derivant cap els més funky i més comercials per
ritmes, però ningú li pot negar el seu valor en el món del Jazz. Un músic que
va participar en la moguda funk de Miles
Davis en el seu “Amandla” i més
gent, que us comentaré. Aquest és el novè disc de Kenny Garrett com a líder, i el primer amb el quartet que aleshores
l’acompanyava de gires.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
Escoltem un altre
magnífic tema de Garrett anomenat
“November 15”. És un altre tema amb dues cares de la moneda, una la d’una
melodia força bonica, reconeixible i no gens complicada, i l’altra, la dels
solos a tot Swing, i unes magnífiques interpretacions de tots quatre. El líder
ens tornarà a fer un solo espaterrant, amb la seva magnífica sonoritat fresca i
vital, de fraseig lleuger per veloç i gràcil. També el magnífic pianista Kikland ens farà el seu de brillant i
percussiu, i el contrabaixista al final, també molt reeixit, en fi, un molt bon
tema també a tot swing en els solos, un magnífic swing del “walking” de Reeves i el “Ride” i “xarles” del gran “Tain” Watts. Escoltem el tema...
2.- November 15 (K. Garrett) 7m38s
Doncs acabem
d’escoltar una altra magnífica composició i també molt bones interpretacions de
tots quatre. Com es nota que aquest disc el van fer després de fer una gira per
tot el món, amb una compenetració brutal entre tots quatre.
I aquest disc està
comentat des All Music entre
d’altres llocs, i allà l’encabeixen en el Jazz
Contemporani i el Post Bop. I el
Chris Slawecki en parlà d’aquesta
manera: Songbook és el primer
llançament de Kenny Garrett amb el quartet
amb el qual han estat fent gires per tot arreu (Kenny Kirkland, Jeff
"Tain" Watts i Nat Reeves) en un projecte que consta completament
de composicions pròpies de Garrett.
Sempre inventiu, curiós, atrevit i exuberant, el “SongBook”de Garrett es mostra
digne de l’herència dels anteriors saxos altos, i que la majoria de la gent
(tant aficionats com músics) sembla que estan d’acord que ell porta, ja que
demostra el que a ell li agrada com també la sorprenent capacitat de tocar a
dues cares, una cara amb la frescor de nous conceptes i creacions encara no
descobertes, però amb una altra cara que torna a mirar la tradició dels altos i
ferotges com Phil Woods i Charlie Parker.
La banda s'estén amb luxe en l'homenatge a Miles
Davis en el tema "Before It's Time to Say Goodbye"; el primer
enregistrament de la perenne peça interpretada en multitud de concerts de Garrett, el seu "Sing a Song of
Song", i també temes com "Ms. Baja" i "Brother
Hubbard" dedicat a Freddie Hubbard.
I Garrett, simplement sona com un
autèntic mestre. Garrett també ret
un homenatge a Woody Shaw amb
"Wooden Steps".
Seguim escoltant-los
en un altre tema a tot swing i també tema modern, amb melodies agosarades ara,
i ritmes trencats i complexos en bona part del tema “Wooden Steps”, tema
dedicat a Woody Shaw com hem
escoltat abans. El líder iniciarà el seu solo en aquestes condicions, quasi de
solo col·lectiu, però ben aviat s’endinsarà en el seu solo a tot swing i força
fast, per com ell toca, i també per un “walking” brutal del contrabaixista. Una
altra gran mostra de mestria del líder, però també de la base rítmica. Els
ritmes es tornaran a trencar en el solo del pianista, i amb la sensació de
desmadre col·lectiu tots tres improvisant, per posteriorment, encabir-se de nou
en el Swing, en un tema brutal. De fet els que us he escollit són els que més
m’agraden a mi, essent també els de concepció més moderna. El tema tornarà de
nou amb la melodia força contemporània de la mà del líder, i l’acabaran
dolçament. A veure què us sembla aquest altre gran tema de Kenny Garrett...
3.- Wooden Steps (K. Garrett) 6m09s
Gran tema també, ja
ho heu pogut escoltar, i quins canvis de ritme en els solos, primer aquests una
mica com trencats, i després a tot Swing.
I l’1 de setembre de
1997, Byowen Cordle deia això a Jazztimes-com:
Garrett
explora
deu temes originals en aquest àlbum. El so del saxo alto és intens i apassionat
i suggereix que Sonny Fortune pot
haver estat un dels seus models. Però alguns temes i interpretacions també
tenen unes maneres a lo Coltrane com
són “2 Down & 1 Across”, “Wooden Steps” i “Brother Hubbard”. La lírica i
preciosa “Ms. Baja ”i les balades “She Waits for the New Sun” i “Before It’s
Time to Say Goodbye”, ofereixen la cara romàntica poc experimentada de Garrett. I la seva base rítmica, Kenny Kirkland, Nat Reeves i Jeff
"Tain" Watts, està magnífica. Ells i Garrett s'han establert com uns dels més potents cuartets de jazz
després del Coltrane Quartet. Això
deien d’aquest projecte els de JazzTimes.com.
I per descomptat que
podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes
ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18,
divendres a les 22h, on tindrem el combo
que obre les Jam Sessions al Big Bang del carrer de Botella, al barri del Raval
de Barcelona. Una formació que ens
oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al
voltant del Jazz Clàssic liderada
per Samuel Marthe, trombó i Tom savage,
guitarra i veu amb Xavi Mèrida,
piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada
gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20
de març i que hem traslladat al setembre.
I acabarem amb un
dels temes vius i més moderns del seu projecte, anomenat, “2 Down & 1
Across”, que comença més o menys delicadament amb melodia a tot swing ben
aviat, passant després, del tema a les impros del líder quasi sense
adonar-nos-en. Un altre solo on hi destil·la modernitat a dojo per fraseig, i
un llenguatge ben propi d’interpretar les seves harmonies, a tot Jazz, de
l’estil post-bopper i fins i tot contemporani, el d’un gran mestre del saxo
alto. Un “walking” increïble de nou de Reeves
al contrabaix, el swing del “Ride” de Jeff
“Tain” Watts increïble, a qui li deien Tain
de “Mantain” el tempo de la seva única manera. Kirkland al piano ens torna a frapar per les seves maneres modernes
de fer-ho tot plegat, so un tan fosc i nítida digitació alhora que magnífiques
idees en la creació. El final és força sorprenent, ja ho escoltareu. A veure
què us sembla aquest darrer tema del projecte de Kenny Garrett, en el tema..
1.- 2 Down & 1
Across (K. Garrett) 5m16s
I doncs sí, quin
final més brutal han fet, amb un “vamp”, o moments repetitius d’acords
utilitzats per estar-s’hi allà una estona solejant i així acabar el tema
d’aquesta majestuosa manera. I també quasi que hem acabat projecte i programa
d’avui dedicat al Jordi Lliuret gran
aficionat al Jazz que va ser, i crec que també tenia la seva afició a tocar la
guitarra.
I he dit quasi,
perquè així per acabar-ho d’adobar, us proposo escoltar un tema d’un magnífic
disc recopilatori, també del Jordi
Lliuret, anomenat Blue
Note Explosion a mode de regal “off the record”, i sense fer-ne cap
comentari per part meva, que ja m’heu escoltat prou i massa. Segur que us
agradarà escoltar ara una mica d’aquell Hard
Bop que feien aquells mestres. Aquesta és una bona pràctica que puc anar
fent en posteriors programes, segur que n’estareu encantats. Us proposo acabar
amb el tema “Passion Dance” del disc de la Blue
Note “The Real McCoy” de McCoy Tyner,
amb el líder al piano, i Joe Henderson,
saxo tenor; Ron Carter, contrabaix i Elvin Jones, bateria..
CD1- 5 .- Passion
Dance (McCoy Tyner) 8m40s
Doncs i quin gust
escoltar aquests magnífics temes dels anys 60s a tot Hard Bop.
Doncs ja hem acabat
el programa d’avui que ha estat força maco també i com tots, crec que ha anat
de menys a més, i espero com sempre que us hagi agradat la proposta d’avui, i
el programa que hem fet avui amb el discos del Jordi ha estat primer amb Bill
Evans, “Starfish & The Moon”, Michael
Brecker Quindectet, “Wide Angles i l’hem acabat de la manera que ho hem
fet, a tot Swing amb el Kenny Garrett
i el seu “Songbook”, havent escoltat
un micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que quan
pugueu, us recordo que aneu a veure jazz
en directe a llocs com Jazz Club
La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa
Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava,
Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc,
etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de
tots els programes de Jazz Club de Nit.
Seguim amb les
precaucions que ens hem d’assegurar que la Covid-19 ja no hi sigui. Doncs ara
sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu
què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 413: M. Serra 4tet & Rita Payés; Casares Brothers Trio+ Joe Webb; Lucas Martínez i Néstor Giménez, dimecres 3 de juny de 2020
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs ja hi tornem a
ser i encara confinats, sí, però una mica menys. Serà qüestió de tenir molt en
compte les indicacions de Sanitat, no sigui que recaiguem, la qual cosa seria
desastrosa. Algú recordava que la recaiguda i rebrot de la febre espanyola va
ser molt pitjor que quan va començar. Hauríem d’aprendre de la Història. I
sempre us ho dic, amb una mica d’humor, que sortiu però, les mans a la butxaca,
la boca tancada i no respireu gaire. Vinga, som-hi, que ens en sortirem.
I pel que fa a les
músiques del programa d’avui, doncs dir-vos que tenen una característica
comuna, i és que els seus líders són de casa nostra. El dedicarem a quatre
projectes ubicats, més o menys, al nord-est peninsular, i dic més o menys,
perquè algun dels projectes no s’ha enregistrat aquí. Seran els de Martí Serra Quartet & Rita Payés,
"Songs Nina Sang"; El dels germans Casares (Lluc i Joan), Casares Brothers Trio + Joe Webb, "The
Music of Duke Ellington"; el del Lucas
Martínez, "End of a Cycle" i finalment el del Néstor Giménez, "Sputnik, Explorer and
Everything After", i tindrem un micro conte de Carme de la Fuente.
I ja podem començar
amb les músiques del programa d’avui, o sigui que us proposo escoltar primer el
projecte més delicat, i aquest és el del Martí
& Rita..
“SONGS
NINA SANG”
Martí
Serra Quartet & Rita Payés
Autoeditat
el 8 de febrer de 2020
Enregistrat
el 2 i 3 de setembre de 2019 a Barcelona
Produït
per Martí Serra
Rita
Payés, trombó i veu
Martí
Serra, saxo tenor
Òscar
Latorre, trompeta
Pau
Sala, contrabaix
Josep
Cordobés, bateria
I com el títol
indica, aquest és un projecte dedicat a les músiques i a la memòria de Nina Simone. No són seves totes les
composicions, però sí que són temes que ella cantava. És un projecte amb 6
temes interpretats on li han afegit un tema d’un parell de minuts on podem
escoltar la veu de l’artista parlant de llibertat i la manca de por. Poc més de
mitja hora de músiques precioses ben interpretades i cantades les cançons amb
un punt un tant “afroamericà” per Rita
Payès. Els tempos són bàsicament delicats, tot i haver-hi algun tema
relativament viu de tempo, com és el primer que obre el disc, el Gospel “I wish
I knew How It Would Feel to be Free”, que després de la intro tindrà un caire
una mica més viu. Però el més frapant és el que també cantà Billie Holiday, ella com Nina Simone, exposant al govern americà
de l’època a la wertgonya, amb el tema “Strange Fruit”, a un tempo quasi
mortuori. El que inicien cantant tots plegats fent-ne la melodia és el
“Nobady’s Fault but mine”, també de caire Gospel, i que després es
desenvoluparà amb cants i improvisacions, en un altre tema súper slow i
profund. I hi tenim també un blues magnífic, i aquest és el “I Shall be
released”, també a tempo slow, i seguint amb el tarannà melancòlic alhora que
reivindicatiu, el que ella mateixa plantejà en els seus concerts i discos. I
encara amb un altre tema així arrastradet i dolç de tempo és el tema “I Want a
little sugar in my bowl”, amb els mateixos sentiments dels anteriors i tempo
també força delicat. I el tema més viu del projecte és “Love me or leave me”, a
tot swing i iniciat per contrabaix i veu, per després ella mateixa iniciar les
improvisacions amb el trombó, i fer-ho després els companys. Doncs amb aquesta
primera exposició pel que fa a ritmes, em sembla que ja tenim una mica d’idea
de més o menys anirà tot plegat. Us haig de dir que en Martí Serra ha fet una magnífica descripció del projecte i
protagonista, i per tant que tindrà quasi tota la veu cantant, si no aquí, sí
en el blog.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç, en aquest cas al bandcamp del disc: https://martiserra.com/album/songs-nina-sang
Essent com és de
tranquil el projecte us proposo escoltar el tema “Nobody’s Fault But Mine”,
cançó enregistrada per primera vegada per l'artista de gospel blues Blind Willie Johnson el 1927. Es tracta
d'una actuació en solitari amb Johnson cantant i tocant la l’slide guitar. La
cançó ha estat interpretada i enregistrada per nombrosos músics en diversos
estils, inclòs Led Zeppelin al seu
àlbum “Presence” de 1976. Nina Simone també ho va fer en el seu
disc Nina Simone and Piano, editat
el 1969 per RCA on ella sola cantà i
s’acompanyà el piano. I el tema té un fort contingut gospel per com l’inicien
tots plegats amb les veus a mode de cor. La veu de Rita apareixerà després amb la veu un pèl trencada situant-nos ben
bé en l’ambient adequat. Òscar amb
la trompeta farà unes línies després per deixar a la cantant seguir amb la seva
exposició. Això mateix passarà amb en Martí
fent ell una seva participació i tornar-hi Rita.
De fet el tema segueix aquesta seqüència quasi fins al final, en una mena de
preguntes-respostes, i al final hi tornen amb els cors i la inquietant melodia.
A veure què us sembla aquest tema que acaba amb “A Love Supreme”.
4.- Nobody’s Fault
But Mine (B. W. Johnson) 4m51s
Doncs certament és
així d’intens per cors, per veu, per com interactuen tots plegats en aquest
tema que cantà Blind Willy Johnson,
més cantant de blues que de Gospel, però que també.
I la història
d’aquest projecte us la posaré al blog, però vaja que en parlarem una mica...
SONGS
NINA SANG
La història d’aquest
projecte té un inici curiós: El maig de 2019, la secció local de Berlín de l’Assamblea Nacional Catalana hi organitza un concert titulat «Jazz For Freedom», per denunciar a la
capital alemanya la situació de repressió política contra l’independentisme
català, fruit de la declaració fallida d’independència del Parlament català
l’octubre del 2017. Em demanen que coordini la part musical, i a mi, a l’hora
de crear un espectacle que vinculi el jazz amb la lluita per la llibertat, de
seguida ho relaciono amb la repressió i discriminació viscudes per gran part
dels músics de jazz negres al llarg del segle XX als Estats Units. I de cop em ve al cap Nina Simone. Feia pocs
mesos havia vist el documental «What
Happened, Miss Simone?», que em va fer redescobrir aquesta artista. I penso
que aquest concert a Berlín pot ser
un bon pretext per crear alguna cosa al voltant d’ella. D’altra banda, tenia
ganes de fer arranjaments per a secció de vents, i tenia el meu nou quartet amb
Latorre, Sala i Cordobés acabat
d’estrenar. De tot plegat, en surt la idea de proposar a la meva admirada Rita Payés que s’apunti al grup amb el
trombó i canti unes cançons de la Nina.
Treballar amb Rita Payés és xalar
com un boig tenint al costat una persona per a la qual cantar o tocar el trombó
sembla que sigui tan fàcil com respirar. Payés
té una creativitat salvatge, cada cop que interpreta una cançó la reinventa,
cada solo amb el trombó és un torrent d’idees i bon gust.
I si hi ha un Blues,
un Blues que poso, i aquest és una
barreja de Blues i un punt de Gospel, i aquest és el tema “I Want a little
sugar in my Bowl”. Nina Simone el va
incloure en el seu disc del 1967 “Nina
Simone Sings The Blues”. En aquest disc va comptar amb el suport d’una
parella de guitarristes (Eric Gale i
Rudy Stevenson), el baixista (Bob
Bushnell), el bateria (Bernard
"Pretty" Purdie), l’organista (Ernie Hayes) i un intèrpret d’harmònica que va doblar al saxo (Buddy Lucas). I aquest és un tema que Bessie Smith va popularitzar els anys
20s del segle passat, encabit en el Tin
Pan Alley americà. Doncs escoltarem un Blues un tant atípic, i amb for
contingut gospelià i jo diria que quan l’escolteu us recordarà a Nina Simone, però potser també a
d’altres músics. La veu de Rita
encaixa perfectament en la història i més que ho farà el so de la trompeta de
l’Òscar en el seu molt bon solo,
d’on n’extreu una preciosa melodia. La cantant seguirà també amb un reeixit
solo al trombó amb gran compenetració amb la base rítmica. En Martí farà el seu amb tota una
demostració de bon gust i tècnica, també, i així arribaran de nou a la melodia
amb la veu de Rita. Escoltem-los
doncs, a veure què us sembla.
5.- I Want a little
sugar in my Bowl (popular) 6m05s
I doncs sí què és una
magnífica composició arrelada en el més profund de l’ànima de les persones
afroamericanes, ells i ells, i què bé que ho han fet els nostres herois. Martí també fa esment de la manera que
el van enregistrar, i ara mateix ho podreu llegir.
L’àlbum “Songs Nina Sang” és un disc d’estudi,
però tocant tots a l’hora, en directe. Les veus que hi sentireu són les que va
cantar Rita en directe amb
nosaltres. No van caldre edicions. No hi ha autotune. La majoria són primeres
tomes. És acollonant. Pels que no ho sapigueu, les veus dels discos normalment
es graven a part, perquè és molt difícil que tot quedi ben cantat i afinat a la
primera; gravant la veu a part, sempre es pot retocar o fins i tot tornar a
gravar, les vegades que calgui fins que surti bé. En aquest cas, no en teníem
l’opció. Rita va cantar sense xarxa
de seguretat. No fear. El repertori del disc són sis cançons del repertori de Nina Simone, arranjades per a veu,
trompeta, trombó, saxo, contrabaix i bateria. Amb els arranjaments hem volgut
que tot el disc estigui impregnat de l’esperit afroamericà: Soul, blues, funk,
jazz. L’enregistrament el vam fer els dies 2 i 3 de setembre del 2019, sense
assajos previs (només amb el record d’haver-ho tocat al maig a Berlín), perquè buscàvem la frescor -i
també la pressió- de tocar material poc treballat. Crec que el resultat final
traspua aquesta frescor, i el gaudi de tocar aquesta música i amb aquests
musicassos. Espero que gaudiu del nostre homenatge a Nina Simone. Martí Serra. Desembre de 2019
I encara ara seguirem
amb el preciós tema anomenat “I wish I Knew How it Would Feel to be Free”,
compost per Billy Taylor & Dick
Dallas, i que Nina Simone va
enregistrar i incloure en el seu disc “Silk
& Soul” editat per RCA el 1967.
Aquest sí té un clar regust a Gospel, per com la melodia sona ja als inicis amb
tots tres vents, i de manera molt delicada, per després en el canvi de ritme
també, on us trobareu dins d’una església baptistana o evangelista, amb tots
els presents cantant i ballant dirigits pel mestre de cerimònies. Tema vital i
positiu amb tota una juguesca solista entre els tres vents, fins que Rita apareix amb la veu. Els solos es
produiran seguint el tempo i ritme de la base rítmica de Sala i Cordobés, i
primer el del líder Martí i
seguidament el també increïble fet per l’Òscar.
La veu de la cantant ens situarà de nou a la melodia, acabant-la amb un duet
amb el contrabaix una estoneta. En fi, un bon tema i sobretot, un tema positiu,
que ens anirà molt bé...som-hi a veure què us sembla...
1.- I wish I Knew How
it Would Feel to be Free (B. Taylor & D. Dallas) 5m06s
I doncs sí, quina
bona onda ens ha donat el tema, i què dolç l’han tocat i amb quin tempo més
maco. I en Martí se’n va enamorar de
Nina Simone veient-la en un
documental pots comptar que d’aquells del InEdit
Festival, i més que ho va fer, endinsant-se en la seva història,
escrivint-nos unes magnífiques ratlles que podreu llegir al blog:
SOBRE
NINA SIMONE
El 1933, Eunice Kathleen Waymon va néixer negra
en un món de blancs. Va néixer dona en un món d’homes. ¿I en un lloc on homes
blancs sotmeten i degraden dones negres, quines possibilitats tenia la petita i
talentosa Eunice d’esdevenir una
concertista de piano clàssic, com ella somniava? Tot i mostrar un talent molt
precoç, el Curtis Institute of Music de
Filadèlfia no la va voler admetre com a estudiant (ella sempre sostindria
que fou per criteris racistes), i Eunice
va haver de buscar una altra manera de donar sortida a la seva vocació artística.
Va trobar una feina en una discoteca d’Atlantic
City, tocant jazz i blues. Però és clar, si ets dona músic deus ser
cantant, no? A part de tocar el piano has de cantar, noia! La jove Eunice va adoptar un pseudònim per tal
d’ocultar a la seva família que es guanyava la vida tocant la música del diable
en un tuguri. Eunice renunciava al
somni de ser concertista, i al mateix moment començava la tempestuosa carrera
de Nina Simone. Quan dic
tempestuosa, és literal: A mitjans dels anys 60 la vida de Nina Simone quedarà fortament afectada per tres tempestes: D’una
banda, el moviment pels drets civils als EUA, -la lluita per a l’emancipació de
la població afroamericana-, amb el qual Simone
s’involucra com a lluita vital i n’esdevé símbol. D’una altra, la relació amb
el seu marit, que la maltractava; i per últim, una tempesta interna en el seu
cervell, que dècades més tard rebria l’etiqueta de «bipolar».
I per quasi acabar
aquest projecte, proposo que escoltem el tema “Love or Leave me”, tema o cançó
popular escrita el 1928 per Walter
Donaldson amb lletra de Gus Kahn.
La cançó es va introduir en l’obra de Broadway
Whoopee ! I amb aquesta cançó, la cantant
/ pianista / compositora Nina Simone
va fer el debut discogràfic incloent-hi la cançó al seu àlbum de debut Little Girl Blue (1958) i també
posteriorment en el seu Let It All Out
(1966). Doncs amb aquest tema pugem de tempo mantenint la mateixa dolçor, de la
veu i dels vents, amb una base rítmica impressionant amb un “walking” d’en Pau Sala i el “Ride” de la bateria de Cordobés, i tot això per deixar pas als
solos que fan els tres vents, a mode de “vuits”, primer l’un i després l’altre,
i l’altre, amb uns moments increïbles per quan ells al final fan un solo
col·lectiu, i més al final, deixant uns moments de gaudi pel baterista Cordobés. El final, acaba en pla
“clàssic”, de música del Romanticisme,
a base dels tres vents, en un tema divers i que segur us agradarà. Rita encara té temps d’introduir el
tema per acabar-lo tots plegats. A veure
què us sembla...
2.- Love me or leave
me (W. Donaldson & G. Kahn) 4m25s
Doncs sí, un molt bon
tema i farcit de Swing i grans interpretacions dels solistes i la base rítmica,
magnífic tema, el darrer musicalment parlant d’aquest projecte. I sobre Nina Simone encara hi diu més coses, i
totes aquestes les tindreu al blog.
El personatge és
absolutament fascinant. El còctel de vivències, lluites, frustracions, somnis,
fortalesa, caràcter, talent,... converteixen Simone en una músic excepcional. És cert que la seva trajectòria
artística té alts i baixos; obres sublims, discos infumables. Però els moments
brillants són d’una intensitat i una vàlua aclaparadora. Com a exemple, el seu concert a Montreaux el 1976. O el seu solo en
“Love Me Or Leave Me”, on passa del blues a la fuga barroca com si el Mississipi i el Danubi fossin afluents. La historiografia i crítica de Jazz ha
menystingut sempre la figura de Simone.
Per mi, és una de les pianistes i cantants més interessants que ha tingut
aquest gènere musical, encara que no s’hi dediqués en exclusiva. I si us en cal
una mostra, escolteu aquesta versió sublim del “I Loves You Porgy”. Maltractada
per les institucions acadèmiques, per la indústria (recordeu aquell èxit «My
Baby Just Cares For Me» dels 80? No en va veure ni un duro), pel marit, per la
crítica... Nina Simone tenia una
gran fita a la vida: La llibertat. Per a ella, per a la seva música, per a la
seva raça. I segons Simone, la
llibertat es pot resumir en dues paraules: No fear (no tenir por). Quan
aconsegueix aquest estat de llibertat a l’escenari, Nina Simone és capaç de transmetre una força, una potència, una
intensitat tan grans, que captiven, commouen i trasbalsen. I al mateix temps,
redueixen al més grotesc dels ridículs a tots aquells que menyspreen el sexe
femení, la raça negra, o la gent amb un funcionament cerebral peculiar.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I ara ja per acabar
aquest projecte proposo que escoltem l’entrevista que li fan a Nina Simone preguntant-li què és per
ella la Llibertat.
7.- What’s Free For
You (Nina Simnone) 1m17s
Ja l’heu sentit....No
Fear, Sense Por. No tenim por, us sona d’alguna cosa?
I deixem aquest
profund projecte del Martí Serra &
Rita Payés i companys, i ara sembla un bon moment per escoltar el micro
conte de Carme de la Fuente.
............................
Gràcies Carme per sempre situar-nos en l’entorn
musical del programa amb les teves dolces històries.
I seguim amb els
projectes de casa nostra, tot i que algun d’ells potser s’hagi enregistrat
fora, ja ho esbrinarem. Us proposo escoltar el delicat treball dedicat a
“THE
MUSIC OF DUKE ELLINGTON”
Casares
Brothers + Joe Webb
Edició
en EP digital el 25 de maig de 2020 per Bandcamp
Enregistrat
per Ferran Donatelli i Luismi Segurado a Vertigo Studios i 23 Robadors,
21-2-2020
Mesclatat
per Quim 'Kato' Puigtió
Portada
de Luismi Segurado i Joan Casares
Produït
per The Changes (TC005)
Lluc
Casares, saxo tenor
Joe
Webb, piano
Giuseppe
Campisi, contrabaix
Joan
Casares, bateria
Totes les
composicions són de Duke Ellington,
sense oblidar la seva mà dreta, Billy
Strayhorn.
I aquest és un
treball en EP o sigui curtet que té una història que podreu llegir al blog,
però que es basa amb l’intercanvi cultural d’un músic anglès Joe Webb amb els germans Casares, els quals es van trobar a Londres, es van conèixer, van tocar
junts al Ronnie Scotts i van venir a
Barcelona a enregistrar-lo. Són cinc
magnífics temes de Duke Ellington,
on dominen les precioses balades, com és ara, “After All”, interpretada amb una
delicada sensibilitat al saxo tenor i escombretes primer. El dolç swing
apareixerà després en el solo de Webb
al piano. I el tema que van enregistrar a 23
Robadors és el “The Single Petal of the Rose”, preciós també, iniciat a
duet de piano i saxo tenor amb la melodia repetida alguns chorus, per després
créixer encara més en el pont. I també tenim el “Dual Highway”, iniciat per
marcatge de piano, a mode de ritme quasi de marxa, la qual cosa evolucionarà
amb la intervenció del saxo de Lluc
agafant el tema un swing delicat i magnífic. Els dos temes més vius són “Johnny
Come Lately” primer i tema de Billy
Strayhorn, aquest a un tempo francament viu i increïble swing també ja
quasi des de l’inici. I més viu encara és el “Rain Check”, iniciat a tot ritme
per la base i posterior melodia del saxo tenor, encara amb absència del swing,
el qual apareixerà a tot tren en els solos, el primer el del Lluc al saxo tenor i amb un “walking”
de contrabaixista, i “ride” del Joan
a la bateria impressionants. Cinc temes que ens faran gaudir d’allò més.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç al bandacmp d’aquest disc, des d’on el podreu
descarregar i així ajudar-los en aquests moments tan difícils.
I per començar,
podríem escoltar el tema que van enregistrar a 23 Robadors, anomenat “The Single Petal of the Rose”, però ja
l’escoltareu quan descarregueu el projecte, així és que us proposo que escoltem
el també preciós tema “After All”. I aquest és un preciós tema que van fer Duke i la seva orquestra amb gent com: Johnny Hodges, saxo
alt; Duke Ellington, piano, Wallace Jones, Cootie Williams, trompeta; Rex
Stewart, cornet; Lawrence Brown, Joe Nanton, trombó; Juan Tizol, trombó de
vàlvules; Ben Webster, Barney Bigard, saxo tenor; Otto Hardwick, saxo alt;
Harry Carney, saxo baríton; Fred Guy, guitarra; Jimmy Blanton, contrabaix i
Sonny Greer, bateria. I
els nostres herois ens el faran al mateix tempo de balada que el de l’original,
començant en Lluc dolçament fent ja
la melodia amb el saxo tenor, recolzat per les escombretes del Joan, contrabaix de Giuseppe fent un delicat swing, el qual
brillarà una mica més en el solo del pianista anglès Joe Webb, per com de més brillant la seva sonoritat i digitació en
el seu preciós solo. Lluc encara té
una estona per fer-lo, car ell entrarà en el pont del tema, per després
encarar-lo de nou amb la melodia, i així acabar-lo dolçament. A veure què us sembla
aquesta petita meravella.
2.- After All (B. Strayhorn) 4m47s
I quina delícia per
començar el seu projecte, oi? El so profund del tenor del Lluc fa un contrast magnífic amb la brillantor de la digitació de Webb, i quin gust de base rítmica.
El cos de l'obra d'Edward Kennedy Ellington, el duc de
la música, s'estén a més de 800 obres segons Wynton Marsalis. No és un dels compositors més prolífics del segle
XX, però sens dubte és el que defineix amb més exactitud el so de la seva
època; la música que va deixar, però, és intemporal. El seu estil està molt
lluny del convencional, sempre és creatiu i inventiu, simfònic i humorístic,
ric però directe. La seva presència en qualsevol llibre d’història s’ha de
donar per descomptat. En aquest humil EP no podem evitar la col·laboració de
gairebé 30 anys que va mantenir amb una altra brillant ment, Billy Strayhorn. La música que van
produir junts engloba alguna de les més boniques arts que s’han fet mai. Aquesta
és la nostra interpretació i petit homenatge a ells dos. Esperem que ho gaudiu.
- Lluc Casares
I seguirem amb una
altra preciosa balada, i que serà “Dual Highway” encabida en el disc Unknown Session, àlbum del pianista,
compositor i compositor nord-americà Duke
Ellington enregistrat el 1960 però que no es va publicar al segell Columbia fins al 1979. Hi hagué gent
com Duke Ellington, piano; Ray Nance,
trompeta; Lawrence Brown, trombó; Johnny Hodges, saxo alt; Paul Gonsalves, saxo
tenor; Harry Carney, saxo baríton; Aaron Bell, contrabaix i Sam Woodyard,
bateria, o sigui, no pas tota la seva orquestra, i per això aquesta va ser
una sessió força desconeguda. Un tema que comença amb marcatge de la mà
esquerra del piano de Joe Webb, amb
aires Gospels força evidents, tot i que derivarà dolçament a un delicat swing
amb el saxo tenor del Lluc. El
suport del Joan al “Ride” i de Giuseppe amb un “walking” molt suau és
immens, aixoplugant al solista en el seu molt ben trenat solo, a tot blues, ara
sí, i més encara. Un Swing arrastradet és el que escoltareu farcit des de la
base rítmica, donant suport també a la bona execució del pianista anglès en el
seu solo, per després, i amb la mateixa dolçor, recuperar la melodia amb el so
càlid del tenor de Lluc. Anem a
gaudir amb una altra preciosa composició i interpretació.
4.- Dual Highway (D. Ellington & J. Hodges) 5m39s
I quins temes més
macos estem escoltant, oi? Un quartet de joves cracs que ens acarona amb la
seva manera de fer, de interpretar, d’homenatjar als clàssics, i això que en Duke no n’era gaire, si considerem de
quina manera va anar evolucionant ell i les seves músiques, amb constants
avenços tècnics i harmònics.
I el seu germà Joan encara ens explica amb més detall
d’on va sorgir tot això, i va ser així. La cantant Luna Cohen em diu un dia: “Joan,
tinc un amic a Londres que vol fer
un intercanvi amb músics de Barcelona.
Es diu Joe Webb”. Vaig buscar el seu
últim disc i quasi caic de cul. Només de parlar amb ell ja vaig veure que era
un entusiasta de la música i la vida en general, i especialment de la ciutat
Comtal. Volia fer un intercanvi amb l'escena d'aquí, així que em va proposar
d'anar uns dies al novembre a tocar al Regne
Unit. Em va suggerir que si volia portés algun altre músic, potser un
solista. La meva resposta va ser immediata, “el meu germà toca el saxo força
bé...”. Ens vam plantar allà i vam quedar amb en Joe a la Jam Session del mític club Ronnie Scott's. Des del primer moment, vam veure que hi havia molt
bona connexió amb en Joe, i des
d'aquell moment ens va acollir de la millor manera, portant-nos a visitar la
ciutat, a menjar als millors llocs i a resguardar-nos de la pluja a casa seva.
I encara seguirem amb
la seva música, o sigui que ara us proposo escoltar el tema “Johnny Come
Latley”. I Duke va enregistrar
aquest tema de Billy Strayhorn el
1942 en una sessió d’estudi per RCA
amb els trombonistes Lawrence Brown i
Tricky Sam Nanton. Posteriorment el podem trobar en un doble LP el 1967 en l’àlbum homònim, on hi hagué entre moltes
més “C Jam Blues”, “Caravan” i “Prelude to a Kiss”, aquesta darrera, una mostra
de la seva modernitat, ara la de Duke.
Sembla que aquest tema ja tenia algunes coses que els Boppers utilitzarien, com
per exemple la seva construcció angulosa. I el tema començarà amb el piano a
mode d’intro, i ben aviat el saxo tenor ens farà la melodia, i tot això servit
a tot swing per “Ride” i “Walking” del Joan
i Giuseppe. El solo del Lluc ens el mostrarà de nou en tot el
seu esplendor, amb un fraseig de mestre, que per això ja ho és, alhora que bon
gust en la seva exposició solista. Giuseppe
ens farà també un magnífic solo, amb escombretes del Joan a tot swing i suport i acords puntuals del pianista anglès Joe Webb. Aquest serà qui seguirà amb
la seva exposició solista, amb nítida digitació, bona exposició i creativitat,
i amb tot el suport de la base rítmica, ara amb el “Ride” del Joan. Al final recuperaran la melodia
amb el tenor d’en Lluc per
acabar aquest magnífic tema de Billy Strayhorn. A veure què us sembla.
3.- Johnny Come
Lately (B. Strayhorn) 4m57s
Doncs em sembla que
us deu haver agradat força, car té tota la trempera adequada pel Swing
permanent, alhora que bones intervencions de tots plegats, solistes i base
rítmica. Magnífic quartet de joves cracs.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I ara podeu seguir llegint
el text del Joan tot i parlant de
tot plegat, de com estant-se ja a Londres
van anar a tocar al club Kansas Smitty’s.
Però no havíem anat a
fer el turista, així que de seguida ens vam posar en marxa: què tocaríem?
Encara no ho havíem parlat. A l'arribar al Kansas
Smitty's, el club que gestionen amb la banda que porta el nom del bar (The Kansas Smitty's House Band), vam
proposar un parell de temes que tots ens sabéssim i algú en va proposar un del Duke Ellington. La resposta va ser
unànime: hauríem de fer un repertori de música seva. Passats els dies que vam
estar allà, vam parlar amb en Joe
unes altres dates perquè vingués ell aquí. Vam decidir completar el grup amb el
Casares Brother adoptiu, el
contrabaixista Giuseppe Campisi. De
seguida vam trobar llocs per tocar, ja que la proposta va agradar a tot arreu.
Tot i això, volíem deixar algun dia buit per poder-ho gravar. Al final no vam
tenir massa temps lliure, així que vam encabir una sessió matinal als Estudis Vertigo d'en Ferran Donatelli.
El que podeu escoltar
és el resultat íntegre d'aquella sessió. En van sortir quatre temes, amb
l'afegit d'un cinquè que va ser enregistrat aquella mateixa nit a l'actuació al
club 23 Robadors. Amb la sala plena
de gom a gom, el nostre amic i també pianista Luismi Segurado, aguantava amb la seva mà la gravadora portàtil que
va enregistrar la peça que tanca aquest recull de música. A més d'això, va
col·laborar també cedint-nos la seva preciosa caricatura de l'homenatjat Duke Ellington, que ben orgullosament
exhibim a la portada d'aquest EP. - Joan
Casares.
I per acabar aquest
projecte proposo que escoltem el tema “Rain Check”, també de Billy Strayhorn. I resulta que Duke va fer-li un homenatge
enregistrant un disc amb quasi tot de temes d’Strayhorn, el qual havia mort poc abans, el 1967, de càncer. El
tema estava encabit en el disc “...And His Mother Called Him Bill”, els amics i
aficionats pèro li direm per sempre més, Billy.
L’orquestra de Duke estava al
complert per aquest homenatge, com és ben normal. I els nostres herois han
iniciat el tema amb una intro de Webb
al piano, per ben aviat Lluc
introduir ja la melodia, que se’ns ha fet curta pel tempo del tema. I així de
fast i a tot Swng Lluc farà un
espaterrant solo, amb molt bona tècnica i fraseig lleuger i gràcil. Se’ns queda
la boca ben oberta, com babaus quan escoltem com ho pela el gran dels germans Casares. El Joan, amb el “Ride” a tot Swing i en Giuseppe a tot “walking” donant un suport extraordinari primer a Lluc i després a Joe Webb, el qual al piano ens farà també una gran feina. Al final,
en Joan farà uns “vuits” amb
pianista per després fer un solo complet deixant pas a la melodia a càrrec del
seu germà i saxo tenor Lluc Casares.
Escoltem-los ara ja per acabar aquest projecte..
1.- Rain Check (B. Strayhorn) 5m22s
Doncs i quin gran
tema per acabar aquest projecte, oi? Tempo viu, Swing a dojo, i sobretot molt
bon gust a l’hora d’escollir els temes, i molt bones interpretacions de tots
quatre. Felicitats, nois.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim amb els
projectes del programa d’avui, i ara ens situarem en una ona actual, pel que fa
a les músiques i ho farem amb el projecte....
“END
OF A CYCLE”
Lucas
Martínez
Editat
el 2020 per FSNT 581 i de la sèrie 1000, el 1022
Enregistrat
per Lex Tanger els dies 23 i 24 de maig de 2018 a CvA Studios, Amsterdam,
Països Baixos.
Pre-mesclat
per Vernau Mier
Mesclat
i masteritzat per Katsuhiko Naito a Ridgewood, Nova York
Produït
per Lucas Martínez
Productor
executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
Lucas
Martínez, saxo tenor
Youngwoo
Lee, piano
Giuseppe
Campisi, contrabaix
Lluís
Naval, bateria.
Convidats
especials:
Ben
Van Gelder, saxo alto a #(2 i 8)
Alba
Careta, veu a #4
Ashton
Sellars, veu i guitarra a #6.
Un projecte amb 8
temes i quasi tres quarts d’hora de músiques, totes menys una del líder, perquè
la que no ho és, és del gran Billy
Strayhorn. Els tempos i ritmes són diversos, havent-n’hi de tant dolços com
l’esotèric i cantat per Alba Careta,
“An Avalanche in slow motion”, tema que es va desenvolupant però d’una manera
impressionant fins el final, dolç de nou. I el tema “Requiem of Oneself” és
força impressionant per la sonoritat de la berra amb l’arc, i les notes llargues
del líder, situant-nos en un espai melancòlic i majestuós. També és preciós el
tema “The Lie”, amb tots uns moments de canvis diversos emocionalment, tot però
a un tempo slow fins el final marcat pel solo del baterista. El tema que titula
el projecte “End of a cycle” té també
uns aires de modernitat per ritmes així com una mica trencats i diversos, amb
una melodia molt maca feta pel líder al saxo tenor. I tot i ser originàriament molt
delicat el tema de Strayhorn “A flower
is a lovesome thing”, el líder ens en fa una preciosa versió que transita de lo
més delicat amb el piano, al canvi rítmic amb la melodia a càrrec del líder, i
demés canvis posteriors, en un arranjament sorprenent. El tema “Regret” també
té un tarannà força delicat, a tempo mèdium slow i ritme trencat i ternari,
sembla ser. La pulsió de Giuseppe al
contrabaix li dóna l’empenta adequada. I el tema que fa una passa vers d’altres
camins és el “Wake Up”, per la guitarra i veu de l’Ashton Sellars, tot i haver començat amb una delicada intro a
càrrec del líder, en un tema del qual n’han fet una presa alternativa però
sense la intervenció del guitarrista. Els ritmes però aniran evolucionant, amb
breaks diversos i demés com quan el cantant “rapeja”. I ja finalment, també ens
sorprèn el tema “For those who are still there”, iniciat per notes recurrents
del piano i posterior participació de la resta de companys, amb melodia a
càrrec del líder. El canvi en el pont és també sorprenent, en un tema on tenim
a l’amic Ben Van Gelder al saxo
alto. El projecte és força delicat per tempos tot i haver-hi profusió de temes
amb ritmes trencats i breaks, la qual cosa el fa interessant i també per la
bellesa de les melodies i interpretacions de tots plegats.
I com sempre dir-vos que
al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
I per començar aquest
projecte proposo que escoltem el tema “The Lie”. Aquest és el tema més llarg
del disc del Lucas, essent també un
tema farcit de canvis diversos i solos, com el darrer del baterista Naval; el tema comença però
delicadament amb saxo tenor i contrabaix, de nou en Giuseppe Campisi. El quartet desenvoluparà el tema amb la melodia
feta pel líder al saxo tenor. Ell mateix ens farà un espaterrant i llarg solo
farcit de gust i tècnica a dojo. El primer break el tindrem amb el piano sol de
Lee, després amb en Lucas a duet, ells dos de manera
delicada i que aniran desenvolupant tot i entrant de nou la base rítmica. I si
es pot parlar de break, el del solo del baterista ja comentat, i d’aquesta
manera arrodoneixen un tema que acabaran de cop. Som-hi amb aquest treball del
jove Lucas Martínez, a veure què us
sembla..
2.- The Lie (L. Martínez) 8m40s
I realment és força
interessant la manera com han portat, com han desenvolupat el llarg tema,
preciós de melodia i farcit de modernitat per qüestions rítmiques diverses.
I ves per on que
tenim de nou al gran Strayhorn en un
tema seu preciós, i arranjat per ells, el conegut “A Flower is a lovesome thing”,
tema compost el 1941, al mateix any que el seu també i magnífic “Chelsea
Bridge”, quines meravelles ambdues cançons. I ves per on que hi va haver un
problema entre les emissores de ràdio i l’associació de compositors, la qual
cosa li va impedir compondre nou material al seu nom. Ràpidament va dir al seu
fill Merge i a Billy que composessin nou material, i així van sorgir aquestes
meravelles. I es pot trobar aquesta meravella per la xarxa, enregistrada el
1965 amb Ozzie Bailey, veu i Billy Strayhorn, piano, tot però de
manera delicada. Els nostres herois ens en fan una versió força agosarada.
L’inicia el piano sol de Lee, amb
una intro preciosa. La melodia apareix amb el saxo del líder, tot i que els
ritmes trencats i demés l’allunyen de la balada original, esdevenint quelcom
més. Els canvis seguiran apareixent en les diferents parts de l’estructura del
tema. El tempo es doblarà per moments curtets, i el primer break apareixerà amb
el solo de Campissi al contrabaix,
magnífic i delicat. Després apareixerà la melodia de nou amb tota la potència
de l’arranjament i delicades sonoritats posteriors en el Vamp final. Som-hi a
gaudir de nou amb un altre gran tema.
3.- A flower is a
lovesome thing (B. Strayhorn) 6m04s
Doncs la veritat és
que l’arranjament que n’han fet ens ha deixat bocabadts, oi? Una gran tasca de
modificació de l’estructura del tema per quedar a gust del líder, i que a més a
més agradi al respectable públic.
I encara escoltarem
més música del jove Lucas Martínez
amb el tema “Wake Up” on hi col·labora l’Ashton
Sellars a la veu i guitarra. Un tema iniciat delicadament pel saxo tenor i
ben aviat per la resta de músics amb una forta component dramàtica en la
melodia. La veu de Sellars
apareixerà i ho farà amb tot un recitat Rapper, per després aparèixer ja la
seva guitarra amb un so magnífic i net alhora que fent un molt bona
improvisació. El líder sorgirà després amb el seu tenor, seguint la
magnificència del tema, marcat també per la consistència de la base rítmica.
Acaben dient-nos en veu baixa que “despertem”....A veure què us sembla aquest
tema del Lucas...
6.- Wake Up (L. Martínez) 3m39s
I doncs crec que ha
estat força impactant, oi? La inclusió de la veu i la guitarra de l’Ashton Sellars li dóna un plus de
diversitat que se li escau molt bé al projecte.
I acabarem aquest
projecte amb el tema anomenat “For those who are still there”. I aquest és un
altre tema força impactant, no pel tempo que es manté en el mèdium, però sí per
l’estructura de la pròpia composició. Una melodia també força agosarada,
moderna com l’estructura i concepció del tema. Notareu una persistent pulsió
del pianista, de manera reiterada en bona part del tema. La presentació del
tema la fan primer, amb melodia a càrrec del líder i una base rítmica
potentíssima que llegeix a la perfecció el sentit del tema del Lucas. Diversitat, ho notareu, alhora
que una reeixida improvisació del líder, i canvis rítmics que ens faran estar
sempre a la guait per veure què passa
després. Un tema on apareix també el gran saxo alto Ben Van Gelder. Un magnífic tema que ells dos acaben brodant per
complicitat i compenetració, a veure què us sembla aquest darrer del Lucas i companys.
8.- For Those Who Are
Still There (L. Martínez) 6m51s
M’ha semblat un gran
tema, divers, com ho són tots, però aquest encara més, per canvis harmònics en
el pont, i la rítmica, que és increïble. Doncs deixem-los ja, i ja ens situarem
en el darrer projecte de la nit, el també sorprenent...
“SPUTNIK,
EXPLORER AND EVERYTHING AFTER”
Néstor
Giménez
Editat
el 2019 per Jazz Granollers JGR032019
Enregistrat
per Jaume Figueras als Estudis Ground
Mesclat
per Vic Moliner
Masteritzat
per Ferran Conangla
Produït
per Néstor Giménez i Jazz Granollers
Néstor
Giménez, piano i comandant de la missió
Pablo
Selnik, flauta i oficial de comunicacions
Gabriel
Amargant, saxo tenor i pilot del mòdul de comandament
Vic
Moliner, contrabaix i oficial d’operacions
Joan
Terol, bateria i pilot del mòdul lunar
Totes les
composicions són del Néstor Giménez.
Tenim aquí 9 temes i
més de tres quarts d’hora d’unes músiques que no us deixaran impassibles.
Aquest és un projecte fet el 2019, quan feia 50 anys que l’home va posar per
primera vegada els seus peus a la lluna. Tots els temes estan inspirats en
aquesta efemèride i cadascun d’ells parla d’alguns dels diferents moments que Néstor creu que van passar. Els tempos
i ritmes són diversos tot i no haver-n’hi d’aquells que en diem “fast”, ràpids.
Un dels més delicats de tempo és el “That’s one small step for men, one giant
lap for mankind”, “Aquest és un petit pas per als homes, una volta gegant per a
la humanitat ”, tema iniciat amb una
intro pel piano per ben aviat en Vic
iniciar la seva impro al contrabaix, tot així molt relaxat de tempo. També
comença el líder a piano sol el tema “The Moon..Really?”, dolçament, i ben
aviat la flauta de Pablo, tot plegat
amb un Groove delicat. I amb marcatge rítmic pel Joan comença el tema “Van Allen Radiation Belt”, en un tema
estratosfèric com tots i inquietant per melodies dels vents i reiteració al
piano del líder. I el piano, contrabaix i bateria inicien el tema que titula el
projecte i primer track, “Sputnik, Explorer and everything after”, també
inquietant, i què si no devien ser aquells moments. El tema té un tarannà
rítmic força interessant, i les melodies de Gabriel i Pablo ens
acaronen amb la seva bellesa. El tema “Sputnik II: Laika’s Death”, tot i
començar amb marcatge pel Joan a la
bateria, tindrà un canvi rítmic a més suau amb el saxo del Gabriel, i demés canvis rítmics posteriors. Amb el tema “Apollo XI:
Take Off”, les músiques semblen ser molt més positives i lluminoses, lluny de
les inquietuds, amb el so de la flauta de Pablo,
i amb canvis diversos en l’aspecte de tempos i ritmes, senyal d’identitat
d’aquest projecte i no només això. I els dos vents comencen una preciosa
melodia en el tema “You’ll never know”, el qual seguirà camins diversos per
ritmes del Joan alhora que pels
solos dels implicats, on es mantindrà però una persistència rítmica força beat.
I el tema “From the earth to the moon” comença amb reiteració de la mà esquerra
del pianista i marcatge rítmic del baterista, amb melodies dels vents, esdevenint
però un preciós canvi en el pont i més encara en el solo de Vic al contrabaix. I ja finalment, i
potser el més “simpàtic” és el tema “The Eagle has landed”, amb una sèrie de
pizzicatos del Pablo i Gabriel que omplen de manera persistent
l’espai musical mentre el líder desenvolupa el seu solo. El tema tindrà aquest
tarannà vital i fins i tot divertit, la qual cosa ens indica que finalment la
missió va ser exitosa.
I us proposo començar
amb un dels temes més dolços del projecte, tot i els canvis diversos, “The
Moon...really?”. Aquest és un preciós tema iniciat pel líder a mode d’”intro”,
i que seguirà amb la flauta de Selnik.
La segona part de la melodia estarà feta a duet pels dos vents, el del saxo
tenor del Gabriel i el de la flauta
del Pablo. Aquest darrer iniciarà el
seu solo, preciós i delicat a trio de contrabaix i bateria, fet amb una gran
mestria. El líder iniciarà el seu solo, barrejat amb els darrers moments del
flautista. Si el primer destil·lava dolçor i modernitat, el segon estarà farcit
d’un punt més de modernitat agosarada, a moments quasi dissonant, si més no,
ambdós però, mostrant-nos la seva gran tècnica i sensibilitat. El tema el
recuperaran després els dos vents i
l’acabaran tots plegats delicadament. Som-hi doncs a veure què us sembla aquest
primer tema del projecte del Néstor
Giménez.
7.- The
Moon....really? (N. Giménez) 5m34s
Doncs m’ha semblat
força maco, sí, i sobretot la sonoritat continguda del conjunt, que fa que tot
hagi estat així, tant dolç, tema ideal per començar el seu projecte.
I aquest és un
projecte del qual en guardo un magnífic record, car, crec que va ser la primera
actuació que van fer tot i presentant-lo al Molí dels Frares de Sant
Vicenç dels Horts en un concert organitzat des del Jazz Club La Vicentina, i això, molt abans que sortís el disc
físicament, i això va ser el 18 de maig del 2018.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I seguim ara amb el
tema que titula el disc, “Sputnik, Explorer and eveything after”. Aquest tema
té un caire rítmic molt consistent, i no ho dic pel tempo, i sí per com el Joan
a la bateria, i en Vic al
contrabaix gestionen el concepte rítmic. El tema començarà amb un piano i uns
sons que ben bé ens semblaran llunyans, i lunars. El contrabaix i la bateria
afegiran sons del mateix entorn amb el ritme ja incorporat, per després
aparèixer la melodia de nou a duet amb els dos vents, flauta i saxo tenor. Amb
el trio base sol, l’efecte musical és realment estratosfèric per sonoritats
agosarades les del líder i pianista en una demostració de modernitat
interpretativa i mestria a dojo. Gabriel
el seguirà fent també un preciós solo, potser més clàssic per melodies
obtingudes, tot i la seva gran mestria interpretativa. Al final s’hi afegeix Selnik a la flauta, recuperant la
melodia, tot i que per sota el Joan
a la bateria semblarà gaudir per variacions diverses. I el tema acabarà, ja ho
escoltareu, d’una manera sorprenent. A veure què us sembla doncs.
1.- Explorer, Sputnik
and everything after (N. Giménez) 5m54s
I segurament haureu
notat que al final el ritme s’ha tornat força “beat”, tot i que ha durat
poquet. Un tema molt interessant en tots els aspectes de la composició, els
melòdics, harmònics i rítmics.
I recordeu que tots
els temes estan inspirats en l’efemèride de l’arribada de l’home a la lluna, i
el 2019 en va fer 50 anys. Tots els títols tenen relació amb algunes de les
vicissituds que Néstor creu que els
hi va passar. Recordo com si fos ahir, que abans de cada tema ell mateix
explicava què el va motivar en la composició i el títol i tot explicat amb una
clara voluntat de mostrar-nos d’on venia tot plegat.
Seguirem amb un altre
tema, i ara podrem escoltar el tema “You’ll never Know”, “Tu no ho sabràs mai”.
Doncs amb aquest tema pujarem de tempo, i ens situarem una mica més a munt. Els
canvis rítmics hi seran també, essent aquest un dels senyals d’identitat
d’aquest projecte tan complex, creatiu i modern. La melodia la començaran els
dos vents a duet, hi haurà canvi de ritme amb el saxo tenor i base, tornaran a
canviar després i el concepte s’apaigavarà en el solo del líder al piano, i no
només ell, perquè semblen fer-lo tots tres, el solo, així de lliures van. El
saxo tenor del Gabriel seguirà fent
la seva exposició, marcada per flashos rítmics, com el tema, i la flauta més
dolça ens acaronarà amb la seva sonoritat, alhora que modernitat expositiva.
Més canvis rítmics, i escoltarem de nou una mena d’esgarip que fan els dos
vents, que a mi em recorda a un dels grans del Bebop...després en parlem...a
veure com ho tenim amb aquest tema....
9.- You’ll never Know (N. Giménez) 4m06s
Doncs un altre gran
tema, oi? Divers, amb canvis, molt modern de melodies i ritmes i per descomptat
que amb grans intervencions de tots cinc. I aquella mena d’esgarip que us he
dit abans el feia Dizzy Gillespie en
el seu “Salt Peanuts”, recordeu....Salt peanuts, Salt peanuts....a mi m’ha
semblat reconeixer aquesta frase, potser un homenatge?
I acabarem aquest
projecte i programa d’avui amb el tema anomenat “From the earth to the Moon”. I
aquest és el tema més marxós, i ja és així des dels inicis per marcatge rítmic
del Néstor al piano i el Joan a la bateria, i així seguirà
durant tota l’exposició melòdica del tema, i fins el primer solo, el del Vic al contrabaix. Gran solo del
contrabaixista, i primer break, només acompanyat pel Joan a la bateria, amb copets al canto de la caixa; delicadesa
suprema en aquests moments. Gabriel
al saxo tenor seguirà amb el seu, i ho farà amb un “gust musical” exquisit
alhora que fraseig i tècnica. El tema tornarà a sorgir com a l’inici, per
marcatge del piano i baterista, amb la melodia després, ja amb més dolçor, i
així l’acabaran. Som-hi, i ara ja per darrera vegada...avui, esclar.
4.- From the Earth to
the Moon (N. Giménez) 5m18s
Doncs a mi m’ha
semblat també un gran tema. Segueix una aurèola melòdica global, la del
projecte lunar, tot i haver-hi en els temes canvis rítmics diversos. En fi, un
molt bon projecte per acabar el programa d’avui, que com sempre, espero que us
hagi agradat.
I us recordo que
primer hem escoltat al Martí Serra
Quartet & Rita Payés, "Songs Nina Sang"; després el dels
germans Casares (Lluc i Joan), Casares
Brothers Trio + Joe Webb, "The Music of Duke Ellington"; hem
continuat amb el del Lucas Martínez,
"End of a Cycle" i finalment hem acabat de la manera que ho hem
fet amb el del Néstor Giménez,
"Sputnik, Explorer and Everything After", havent escoltat un
micro conte de Carme de la Fuente.
I sembla que en la
fase on estem, estan a Barcelona, ja hi ha locals que han començat la seva
activitat, tot i que encara de manera limitada per les normes de seguretat, i
un dels que ja està en aquest procés és el Jamboree
de la Plaça Reial. O sigui que cal mirar-ho tot, les normes i la
programació del local, dels diferents locals que ja estiguin en aquest procés.
Doncs res, que us
recordo que quan pugeu, aneu a veure jazz
en directe a llocs com Jazz Club
La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa
Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava,
Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc,
etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de
tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
