Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Doncs ja hi tornem a ser i encara confinats, sí, però una mica menys. Serà qüestió de tenir molt en compte les indicacions de Sanitat, no sigui que recaiguem, la qual cosa seria desastrosa. Algú recordava que la recaiguda i rebrot de la febre espanyola va ser molt pitjor que quan va començar. Hauríem d’aprendre de la Història. I sempre us ho dic, amb una mica d’humor, que sortiu però, les mans a la butxaca, la boca tancada i no respireu gaire. Vinga, som-hi, que ens en sortirem.

I pel que fa a les músiques del programa d’avui, doncs dir-vos que tenen una característica comuna, i és que els seus líders són de casa nostra. El dedicarem a quatre projectes ubicats, més o menys, al nord-est peninsular, i dic més o menys, perquè algun dels projectes no s’ha enregistrat aquí. Seran els de Martí Serra Quartet & Rita Payés, "Songs Nina Sang"; El dels germans Casares (Lluc i Joan), Casares Brothers Trio + Joe Webb, "The Music of Duke Ellington"; el del Lucas Martínez, "End of a Cycle" i finalment el del Néstor Giménez, "Sputnik, Explorer and Everything After", i tindrem un micro conte de Carme de la Fuente.

I ja podem començar amb les músiques del programa d’avui, o sigui que us proposo escoltar primer el projecte més delicat, i aquest és el del Martí & Rita..


“SONGS NINA SANG”
Martí Serra Quartet & Rita Payés

Autoeditat el 8 de febrer de 2020
Enregistrat el 2 i 3 de setembre de 2019 a Barcelona
Produït per Martí Serra

Rita Payés, trombó i veu
Martí Serra, saxo tenor
Òscar Latorre, trompeta
Pau Sala, contrabaix
Josep Cordobés, bateria

I com el títol indica, aquest és un projecte dedicat a les músiques i a la memòria de Nina Simone. No són seves totes les composicions, però sí que són temes que ella cantava. És un projecte amb 6 temes interpretats on li han afegit un tema d’un parell de minuts on podem escoltar la veu de l’artista parlant de llibertat i la manca de por. Poc més de mitja hora de músiques precioses ben interpretades i cantades les cançons amb un punt un tant “afroamericà” per Rita Payès. Els tempos són bàsicament delicats, tot i haver-hi algun tema relativament viu de tempo, com és el primer que obre el disc, el Gospel “I wish I knew How It Would Feel to be Free”, que després de la intro tindrà un caire una mica més viu. Però el més frapant és el que també cantà Billie Holiday, ella com Nina Simone, exposant al govern americà de l’època a la wertgonya, amb el tema “Strange Fruit”, a un tempo quasi mortuori. El que inicien cantant tots plegats fent-ne la melodia és el “Nobady’s Fault but mine”, també de caire Gospel, i que després es desenvoluparà amb cants i improvisacions, en un altre tema súper slow i profund. I hi tenim també un blues magnífic, i aquest és el “I Shall be released”, també a tempo slow, i seguint amb el tarannà melancòlic alhora que reivindicatiu, el que ella mateixa plantejà en els seus concerts i discos. I encara amb un altre tema així arrastradet i dolç de tempo és el tema “I Want a little sugar in my bowl”, amb els mateixos sentiments dels anteriors i tempo també força delicat. I el tema més viu del projecte és “Love me or leave me”, a tot swing i iniciat per contrabaix i veu, per després ella mateixa iniciar les improvisacions amb el trombó, i fer-ho després els companys. Doncs amb aquesta primera exposició pel que fa a ritmes, em sembla que ja tenim una mica d’idea de més o menys anirà tot plegat. Us haig de dir que en Martí Serra ha fet una magnífica descripció del projecte i protagonista, i per tant que tindrà quasi tota la veu cantant, si no aquí, sí en el blog.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç, en aquest cas al bandcamp del disc: https://martiserra.com/album/songs-nina-sang

Essent com és de tranquil el projecte us proposo escoltar el tema “Nobody’s Fault But Mine”, cançó enregistrada per primera vegada per l'artista de gospel blues Blind Willie Johnson el 1927. Es tracta d'una actuació en solitari amb Johnson cantant i tocant la l’slide guitar. La cançó ha estat interpretada i enregistrada per nombrosos músics en diversos estils, inclòs Led Zeppelin al seu àlbum “Presence” de 1976. Nina Simone també ho va fer en el seu disc Nina Simone and Piano, editat el 1969 per RCA on ella sola cantà i s’acompanyà el piano. I el tema té un fort contingut gospel per com l’inicien tots plegats amb les veus a mode de cor. La veu de Rita apareixerà després amb la veu un pèl trencada situant-nos ben bé en l’ambient adequat. Òscar amb la trompeta farà unes línies després per deixar a la cantant seguir amb la seva exposició. Això mateix passarà amb en Martí fent ell una seva participació i tornar-hi Rita. De fet el tema segueix aquesta seqüència quasi fins al final, en una mena de preguntes-respostes, i al final hi tornen amb els cors i la inquietant melodia. A veure què us sembla aquest tema que acaba amb “A Love Supreme”.

4.- Nobody’s Fault But Mine        (B. W. Johnson)     4m51s

Doncs certament és així d’intens per cors, per veu, per com interactuen tots plegats en aquest tema que cantà Blind Willy Johnson, més cantant de blues que de Gospel, però que també.

I la història d’aquest projecte us la posaré al blog, però vaja que en parlarem una mica...

SONGS NINA SANG
La història d’aquest projecte té un inici curiós: El maig de 2019, la secció local de Berlín de l’Assamblea Nacional Catalana hi organitza un concert titulat «Jazz For Freedom», per denunciar a la capital alemanya la situació de repressió política contra l’independentisme català, fruit de la declaració fallida d’independència del Parlament català l’octubre del 2017. Em demanen que coordini la part musical, i a mi, a l’hora de crear un espectacle que vinculi el jazz amb la lluita per la llibertat, de seguida ho relaciono amb la repressió i discriminació viscudes per gran part dels músics de jazz negres al llarg del segle XX als Estats Units. I de cop em ve al cap Nina Simone. Feia pocs mesos havia vist el documental «What Happened, Miss Simone?», que em va fer redescobrir aquesta artista. I penso que aquest concert a Berlín pot ser un bon pretext per crear alguna cosa al voltant d’ella. D’altra banda, tenia ganes de fer arranjaments per a secció de vents, i tenia el meu nou quartet amb Latorre, Sala i Cordobés acabat d’estrenar. De tot plegat, en surt la idea de proposar a la meva admirada Rita Payés que s’apunti al grup amb el trombó i canti unes cançons de la Nina. Treballar amb Rita Payés és xalar com un boig tenint al costat una persona per a la qual cantar o tocar el trombó sembla que sigui tan fàcil com respirar. Payés té una creativitat salvatge, cada cop que interpreta una cançó la reinventa, cada solo amb el trombó és un torrent d’idees i bon gust.

I si hi ha un Blues, un Blues que poso, i  aquest és una barreja de Blues i un punt de Gospel, i aquest és el tema “I Want a little sugar in my Bowl”. Nina Simone el va incloure en el seu disc del 1967 “Nina Simone Sings The Blues”. En aquest disc va comptar amb el suport d’una parella de guitarristes (Eric Gale i Rudy Stevenson), el baixista (Bob Bushnell), el bateria (Bernard "Pretty" Purdie), l’organista (Ernie Hayes) i un intèrpret d’harmònica que va doblar al saxo (Buddy Lucas). I aquest és un tema que Bessie Smith va popularitzar els anys 20s del segle passat, encabit en el Tin Pan Alley americà. Doncs escoltarem un Blues un tant atípic, i amb for contingut gospelià i jo diria que quan l’escolteu us recordarà a Nina Simone, però potser també a d’altres músics. La veu de Rita encaixa perfectament en la història i més que ho farà el so de la trompeta de l’Òscar en el seu molt bon solo, d’on n’extreu una preciosa melodia. La cantant seguirà també amb un reeixit solo al trombó amb gran compenetració amb la base rítmica. En Martí farà el seu amb tota una demostració de bon gust i tècnica, també, i així arribaran de nou a la melodia amb la veu de Rita. Escoltem-los doncs, a veure què us sembla.

5.- I Want a little sugar in my Bowl        (popular)      6m05s

I doncs sí què és una magnífica composició arrelada en el més profund de l’ànima de les persones afroamericanes, ells i ells, i què bé que ho han fet els nostres herois. Martí també fa esment de la manera que el van enregistrar, i ara mateix ho podreu llegir.

L’àlbum “Songs Nina Sang” és un disc d’estudi, però tocant tots a l’hora, en directe. Les veus que hi sentireu són les que va cantar Rita en directe amb nosaltres. No van caldre edicions. No hi ha autotune. La majoria són primeres tomes. És acollonant. Pels que no ho sapigueu, les veus dels discos normalment es graven a part, perquè és molt difícil que tot quedi ben cantat i afinat a la primera; gravant la veu a part, sempre es pot retocar o fins i tot tornar a gravar, les vegades que calgui fins que surti bé. En aquest cas, no en teníem l’opció. Rita va cantar sense xarxa de seguretat. No fear. El repertori del disc són sis cançons del repertori de Nina Simone, arranjades per a veu, trompeta, trombó, saxo, contrabaix i bateria. Amb els arranjaments hem volgut que tot el disc estigui impregnat de l’esperit afroamericà: Soul, blues, funk, jazz. L’enregistrament el vam fer els dies 2 i 3 de setembre del 2019, sense assajos previs (només amb el record d’haver-ho tocat al maig a Berlín), perquè buscàvem la frescor -i també la pressió- de tocar material poc treballat. Crec que el resultat final traspua aquesta frescor, i el gaudi de tocar aquesta música i amb aquests musicassos. Espero que gaudiu del nostre homenatge a Nina Simone. Martí Serra. Desembre de 2019

I encara ara seguirem amb el preciós tema anomenat “I wish I Knew How it Would Feel to be Free”, compost per Billy Taylor & Dick Dallas, i que Nina Simone va enregistrar i incloure en el seu disc “Silk & Soul” editat per RCA el 1967. Aquest sí té un clar regust a Gospel, per com la melodia sona ja als inicis amb tots tres vents, i de manera molt delicada, per després en el canvi de ritme també, on us trobareu dins d’una església baptistana o evangelista, amb tots els presents cantant i ballant dirigits pel mestre de cerimònies. Tema vital i positiu amb tota una juguesca solista entre els tres vents, fins que Rita apareix amb la veu. Els solos es produiran seguint el tempo i ritme de la base rítmica de Sala i Cordobés, i primer el del líder Martí i seguidament el també increïble fet per l’Òscar. La veu de la cantant ens situarà de nou a la melodia, acabant-la amb un duet amb el contrabaix una estoneta. En fi, un bon tema i sobretot, un tema positiu, que ens anirà molt bé...som-hi a veure què us sembla...

1.- I wish I Knew How it Would Feel to be Free (B. Taylor & D. Dallas) 5m06s

I doncs sí, quina bona onda ens ha donat el tema, i què dolç l’han tocat i amb quin tempo més maco. I en Martí se’n va enamorar de Nina Simone veient-la en un documental pots comptar que d’aquells del InEdit Festival, i més que ho va fer, endinsant-se en la seva història, escrivint-nos unes magnífiques ratlles que podreu llegir al blog:

SOBRE NINA SIMONE
El 1933, Eunice Kathleen Waymon va néixer negra en un món de blancs. Va néixer dona en un món d’homes. ¿I en un lloc on homes blancs sotmeten i degraden dones negres, quines possibilitats tenia la petita i talentosa Eunice d’esdevenir una concertista de piano clàssic, com ella somniava? Tot i mostrar un talent molt precoç, el Curtis Institute of Music de Filadèlfia no la va voler admetre com a estudiant (ella sempre sostindria que fou per criteris racistes), i Eunice va haver de buscar una altra manera de donar sortida a la seva vocació artística. Va trobar una feina en una discoteca d’Atlantic City, tocant jazz i blues. Però és clar, si ets dona músic deus ser cantant, no? A part de tocar el piano has de cantar, noia! La jove Eunice va adoptar un pseudònim per tal d’ocultar a la seva família que es guanyava la vida tocant la música del diable en un tuguri. Eunice renunciava al somni de ser concertista, i al mateix moment començava la tempestuosa carrera de Nina Simone. Quan dic tempestuosa, és literal: A mitjans dels anys 60 la vida de Nina Simone quedarà fortament afectada per tres tempestes: D’una banda, el moviment pels drets civils als EUA, -la lluita per a l’emancipació de la població afroamericana-, amb el qual Simone s’involucra com a lluita vital i n’esdevé símbol. D’una altra, la relació amb el seu marit, que la maltractava; i per últim, una tempesta interna en el seu cervell, que dècades més tard rebria l’etiqueta de «bipolar».

I per quasi acabar aquest projecte, proposo que escoltem el tema “Love or Leave me”, tema o cançó popular escrita el 1928 per Walter Donaldson amb lletra de Gus Kahn. La cançó es va introduir en l’obra de Broadway Whoopee ! I amb aquesta cançó, la cantant / pianista / compositora Nina Simone va fer el debut discogràfic incloent-hi la cançó al seu àlbum de debut Little Girl Blue (1958) i també posteriorment en el seu Let It All Out (1966). Doncs amb aquest tema pugem de tempo mantenint la mateixa dolçor, de la veu i dels vents, amb una base rítmica impressionant amb un “walking” d’en Pau Sala i el “Ride” de la bateria de Cordobés, i tot això per deixar pas als solos que fan els tres vents, a mode de “vuits”, primer l’un i després l’altre, i l’altre, amb uns moments increïbles per quan ells al final fan un solo col·lectiu, i més al final, deixant uns moments de gaudi pel baterista Cordobés. El final, acaba en pla “clàssic”, de música del Romanticisme, a base dels tres vents, en un tema divers i que segur us agradarà. Rita encara té temps d’introduir el tema per  acabar-lo tots plegats. A veure què us sembla...

2.- Love me or leave me   (W. Donaldson & G. Kahn)          4m25s

Doncs sí, un molt bon tema i farcit de Swing i grans interpretacions dels solistes i la base rítmica, magnífic tema, el darrer musicalment parlant d’aquest projecte. I sobre Nina Simone encara hi diu més coses, i totes aquestes les tindreu al blog.

El personatge és absolutament fascinant. El còctel de vivències, lluites, frustracions, somnis, fortalesa, caràcter, talent,... converteixen Simone en una músic excepcional. És cert que la seva trajectòria artística té alts i baixos; obres sublims, discos infumables. Però els moments brillants són d’una intensitat i una vàlua aclaparadora.  Com a exemple, el seu concert a Montreaux el 1976. O el seu solo en “Love Me Or Leave Me”, on passa del blues a la fuga barroca com si el Mississipi i el Danubi fossin afluents. La historiografia i crítica de Jazz ha menystingut sempre la figura de Simone. Per mi, és una de les pianistes i cantants més interessants que ha tingut aquest gènere musical, encara que no s’hi dediqués en exclusiva. I si us en cal una mostra, escolteu aquesta versió sublim del “I Loves You Porgy”. Maltractada per les institucions acadèmiques, per la indústria (recordeu aquell èxit «My Baby Just Cares For Me» dels 80? No en va veure ni un duro), pel marit, per la crítica... Nina Simone tenia una gran fita a la vida: La llibertat. Per a ella, per a la seva música, per a la seva raça. I segons Simone, la llibertat es pot resumir en dues paraules: No fear (no tenir por). Quan aconsegueix aquest estat de llibertat a l’escenari, Nina Simone és capaç de transmetre una força, una potència, una intensitat tan grans, que captiven, commouen i trasbalsen. I al mateix temps, redueixen al més grotesc dels ridículs a tots aquells que menyspreen el sexe femení, la raça negra, o la gent amb un funcionament cerebral peculiar.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

I ara ja per acabar aquest projecte proposo que escoltem l’entrevista que li fan a Nina Simone preguntant-li què és per ella la Llibertat.

7.- What’s Free For You    (Nina Simnone)       1m17s

Ja l’heu sentit....No Fear, Sense Por. No tenim por, us sona d’alguna cosa?

I deixem aquest profund projecte del Martí Serra & Rita Payés i companys, i ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente.
............................
Gràcies Carme per sempre situar-nos en l’entorn musical del programa amb les teves dolces històries.

I seguim amb els projectes de casa nostra, tot i que algun d’ells potser s’hagi enregistrat fora, ja ho esbrinarem. Us proposo escoltar el delicat treball dedicat a


“THE MUSIC OF DUKE ELLINGTON
Casares Brothers + Joe Webb

Edició en EP digital el 25 de maig de 2020 per Bandcamp
Enregistrat per Ferran Donatelli i Luismi Segurado a Vertigo Studios i 23 Robadors, 21-2-2020
Mesclatat per Quim 'Kato' Puigtió
Portada de Luismi Segurado i Joan Casares
Produït per The Changes (TC005)

Lluc Casares, saxo tenor
Joe Webb, piano
Giuseppe Campisi, contrabaix
Joan Casares, bateria

Totes les composicions són de Duke Ellington, sense oblidar la seva mà dreta, Billy Strayhorn.

I aquest és un treball en EP o sigui curtet que té una història que podreu llegir al blog, però que es basa amb l’intercanvi cultural d’un músic anglès Joe Webb amb els germans Casares, els quals es van trobar a Londres, es van conèixer, van tocar junts al Ronnie Scotts i van venir a Barcelona a enregistrar-lo. Són cinc magnífics temes de Duke Ellington, on dominen les precioses balades, com és ara, “After All”, interpretada amb una delicada sensibilitat al saxo tenor i escombretes primer. El dolç swing apareixerà després en el solo de Webb al piano. I el tema que van enregistrar a 23 Robadors és el “The Single Petal of the Rose”, preciós també, iniciat a duet de piano i saxo tenor amb la melodia repetida alguns chorus, per després créixer encara més en el pont. I també tenim el “Dual Highway”, iniciat per marcatge de piano, a mode de ritme quasi de marxa, la qual cosa evolucionarà amb la intervenció del saxo de Lluc agafant el tema un swing delicat i magnífic. Els dos temes més vius són “Johnny Come Lately” primer i tema de Billy Strayhorn, aquest a un tempo francament viu i increïble swing també ja quasi des de l’inici. I més viu encara és el “Rain Check”, iniciat a tot ritme per la base i posterior melodia del saxo tenor, encara amb absència del swing, el qual apareixerà a tot tren en els solos, el primer el del Lluc al saxo tenor i amb un “walking” de contrabaixista, i “ride” del Joan a la bateria impressionants. Cinc temes que ens faran gaudir d’allò més.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al bandacmp d’aquest disc, des d’on el podreu descarregar i així ajudar-los en aquests moments tan difícils.

I per començar, podríem escoltar el tema que van enregistrar a 23 Robadors, anomenat “The Single Petal of the Rose”, però ja l’escoltareu quan descarregueu el projecte, així és que us proposo que escoltem el també preciós tema “After All”. I aquest és un preciós tema que van fer Duke i la seva orquestra amb gent com: Johnny Hodges, saxo alt; Duke Ellington, piano, Wallace Jones, Cootie Williams, trompeta; Rex Stewart, cornet; Lawrence Brown, Joe Nanton, trombó; Juan Tizol, trombó de vàlvules; Ben Webster, Barney Bigard, saxo tenor; Otto Hardwick, saxo alt; Harry Carney, saxo baríton; Fred Guy, guitarra; Jimmy Blanton, contrabaix i Sonny Greer, bateria.  I els nostres herois ens el faran al mateix tempo de balada que el de l’original, començant en Lluc dolçament fent ja la melodia amb el saxo tenor, recolzat per les escombretes del Joan, contrabaix de Giuseppe fent un delicat swing, el qual brillarà una mica més en el solo del pianista anglès Joe Webb, per com de més brillant la seva sonoritat i digitació en el seu preciós solo. Lluc encara té una estona per fer-lo, car ell entrarà en el pont del tema, per després encarar-lo de nou amb la melodia, i així acabar-lo dolçament. A veure què us sembla aquesta petita meravella.

2.- After All   (B. Strayhorn)         4m47s

I quina delícia per començar el seu projecte, oi? El so profund del tenor del Lluc fa un contrast magnífic amb la brillantor de la digitació de Webb, i quin gust de base rítmica.

El cos de l'obra d'Edward Kennedy Ellington, el duc de la música, s'estén a més de 800 obres segons Wynton Marsalis. No és un dels compositors més prolífics del segle XX, però sens dubte és el que defineix amb més exactitud el so de la seva època; la música que va deixar, però, és intemporal. El seu estil està molt lluny del convencional, sempre és creatiu i inventiu, simfònic i humorístic, ric però directe. La seva presència en qualsevol llibre d’història s’ha de donar per descomptat. En aquest humil EP no podem evitar la col·laboració de gairebé 30 anys que va mantenir amb una altra brillant ment, Billy Strayhorn. La música que van produir junts engloba alguna de les més boniques arts que s’han fet mai. Aquesta és la nostra interpretació i petit homenatge a ells dos. Esperem que ho gaudiu. - Lluc Casares

I seguirem amb una altra preciosa balada, i que serà “Dual Highway” encabida en el disc Unknown Session, àlbum del pianista, compositor i compositor nord-americà Duke Ellington enregistrat el 1960 però que no es va publicar al segell Columbia fins al 1979. Hi hagué gent com Duke Ellington, piano; Ray Nance, trompeta; Lawrence Brown, trombó; Johnny Hodges, saxo alt; Paul Gonsalves, saxo tenor; Harry Carney, saxo baríton; Aaron Bell, contrabaix i Sam Woodyard, bateria, o sigui, no pas tota la seva orquestra, i per això aquesta va ser una sessió força desconeguda. Un tema que comença amb marcatge de la mà esquerra del piano de Joe Webb, amb aires Gospels força evidents, tot i que derivarà dolçament a un delicat swing amb el saxo tenor del Lluc. El suport del Joan al “Ride” i de Giuseppe amb un “walking” molt suau és immens, aixoplugant al solista en el seu molt ben trenat solo, a tot blues, ara sí, i més encara. Un Swing arrastradet és el que escoltareu farcit des de la base rítmica, donant suport també a la bona execució del pianista anglès en el seu solo, per després, i amb la mateixa dolçor, recuperar la melodia amb el so càlid del tenor de Lluc. Anem a gaudir amb una altra preciosa composició i interpretació.

4.- Dual Highway    (D. Ellington & J. Hodges)           5m39s

I quins temes més macos estem escoltant, oi? Un quartet de joves cracs que ens acarona amb la seva manera de fer, de interpretar, d’homenatjar als clàssics, i això que en Duke no n’era gaire, si considerem de quina manera va anar evolucionant ell i les seves músiques, amb constants avenços tècnics i harmònics.

I el seu germà Joan encara ens explica amb més detall d’on va sorgir tot això, i va ser així. La cantant Luna Cohen em diu un dia: “Joan, tinc un amic a Londres que vol fer un intercanvi amb músics de Barcelona. Es diu Joe Webb”. Vaig buscar el seu últim disc i quasi caic de cul. Només de parlar amb ell ja vaig veure que era un entusiasta de la música i la vida en general, i especialment de la ciutat Comtal. Volia fer un intercanvi amb l'escena d'aquí, així que em va proposar d'anar uns dies al novembre a tocar al Regne Unit. Em va suggerir que si volia portés algun altre músic, potser un solista. La meva resposta va ser immediata, “el meu germà toca el saxo força bé...”. Ens vam plantar allà i vam quedar amb en Joe a la Jam Session del mític club Ronnie Scott's. Des del primer moment, vam veure que hi havia molt bona connexió amb en Joe, i des d'aquell moment ens va acollir de la millor manera, portant-nos a visitar la ciutat, a menjar als millors llocs i a resguardar-nos de la pluja a casa seva.

I encara seguirem amb la seva música, o sigui que ara us proposo escoltar el tema “Johnny Come Latley”. I Duke va enregistrar aquest tema de Billy Strayhorn el 1942 en una sessió d’estudi per RCA amb els trombonistes Lawrence Brown i Tricky Sam Nanton. Posteriorment el podem trobar en un doble LP el 1967  en l’àlbum homònim, on hi hagué entre moltes més “C Jam Blues”, “Caravan” i “Prelude to a Kiss”, aquesta darrera, una mostra de la seva modernitat, ara la de Duke. Sembla que aquest tema ja tenia algunes coses que els Boppers utilitzarien, com per exemple la seva construcció angulosa. I el tema començarà amb el piano a mode d’intro, i ben aviat el saxo tenor ens farà la melodia, i tot això servit a tot swing per “Ride” i “Walking” del Joan i Giuseppe. El solo del Lluc ens el mostrarà de nou en tot el seu esplendor, amb un fraseig de mestre, que per això ja ho és, alhora que bon gust en la seva exposició solista. Giuseppe ens farà també un magnífic solo, amb escombretes del Joan a tot swing i suport i acords puntuals del pianista anglès Joe Webb. Aquest serà qui seguirà amb la seva exposició solista, amb nítida digitació, bona exposició i creativitat, i amb tot el suport de la base rítmica, ara amb el “Ride” del Joan. Al final recuperaran la melodia amb el tenor d’en Lluc per acabar  aquest magnífic tema de Billy Strayhorn. A veure què us sembla.

3.- Johnny Come Lately    (B. Strayhorn)         4m57s

Doncs em sembla que us deu haver agradat força, car té tota la trempera adequada pel Swing permanent, alhora que bones intervencions de tots plegats, solistes i base rítmica. Magnífic quartet de joves cracs.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

I ara podeu seguir llegint el text del Joan tot i parlant de tot plegat, de com estant-se ja a Londres van anar a tocar al club Kansas Smitty’s.

Però no havíem anat a fer el turista, així que de seguida ens vam posar en marxa: què tocaríem? Encara no ho havíem parlat. A l'arribar al Kansas Smitty's, el club que gestionen amb la banda que porta el nom del bar (The Kansas Smitty's House Band), vam proposar un parell de temes que tots ens sabéssim i algú en va proposar un del Duke Ellington. La resposta va ser unànime: hauríem de fer un repertori de música seva. Passats els dies que vam estar allà, vam parlar amb en Joe unes altres dates perquè vingués ell aquí. Vam decidir completar el grup amb el Casares Brother adoptiu, el contrabaixista Giuseppe Campisi. De seguida vam trobar llocs per tocar, ja que la proposta va agradar a tot arreu. Tot i això, volíem deixar algun dia buit per poder-ho gravar. Al final no vam tenir massa temps lliure, així que vam encabir una sessió matinal als Estudis Vertigo d'en Ferran Donatelli.

El que podeu escoltar és el resultat íntegre d'aquella sessió. En van sortir quatre temes, amb l'afegit d'un cinquè que va ser enregistrat aquella mateixa nit a l'actuació al club 23 Robadors. Amb la sala plena de gom a gom, el nostre amic i també pianista Luismi Segurado, aguantava amb la seva mà la gravadora portàtil que va enregistrar la peça que tanca aquest recull de música. A més d'això, va col·laborar també cedint-nos la seva preciosa caricatura de l'homenatjat Duke Ellington, que ben orgullosament exhibim a la portada d'aquest EP. - Joan Casares.
I per acabar aquest projecte proposo que escoltem el tema “Rain Check”, també de Billy Strayhorn. I resulta que Duke va fer-li un homenatge enregistrant un disc amb quasi tot de temes d’Strayhorn, el qual havia mort poc abans, el 1967, de càncer. El tema estava encabit en el disc “...And His Mother Called Him Bill”, els amics i aficionats pèro li direm per sempre més, Billy. L’orquestra de Duke estava al complert per aquest homenatge, com és ben normal. I els nostres herois han iniciat el tema amb una intro de Webb al piano, per ben aviat Lluc introduir ja la melodia, que se’ns ha fet curta pel tempo del tema. I així de fast i a tot Swng Lluc farà un espaterrant solo, amb molt bona tècnica i fraseig lleuger i gràcil. Se’ns queda la boca ben oberta, com babaus quan escoltem com ho pela el gran dels germans Casares. El Joan, amb el “Ride” a tot Swing i en Giuseppe a tot “walking” donant un suport extraordinari primer a Lluc i després a Joe Webb, el qual al piano ens farà també una gran feina. Al final, en Joan farà uns “vuits” amb pianista per després fer un solo complet deixant pas a la melodia a càrrec del seu germà i saxo tenor Lluc Casares. Escoltem-los ara ja per acabar aquest projecte..

1.- Rain Check        (B. Strayhorn)         5m22s

Doncs i quin gran tema per acabar aquest projecte, oi? Tempo viu, Swing a dojo, i sobretot molt bon gust a l’hora d’escollir els temes, i molt bones interpretacions de tots quatre. Felicitats, nois.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

I seguim amb els projectes del programa d’avui, i ara ens situarem en una ona actual, pel que fa a les músiques i ho farem amb el projecte....


“END OF A CYCLE”
Lucas Martínez

Editat el 2020 per FSNT 581 i de la sèrie 1000, el 1022
Enregistrat per Lex Tanger els dies 23 i 24 de maig de 2018 a CvA Studios, Amsterdam, Països Baixos.
Pre-mesclat per Vernau Mier
Mesclat i masteritzat per Katsuhiko Naito a Ridgewood, Nova York
Produït per Lucas Martínez
Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.

Lucas Martínez, saxo tenor
Youngwoo Lee, piano
Giuseppe Campisi, contrabaix
Lluís Naval, bateria.
Convidats especials:
Ben Van Gelder, saxo alto a #(2 i 8)
Alba Careta, veu a #4
Ashton Sellars, veu i guitarra a #6.

Un projecte amb 8 temes i quasi tres quarts d’hora de músiques, totes menys una del líder, perquè la que no ho és, és del gran Billy Strayhorn. Els tempos i ritmes són diversos, havent-n’hi de tant dolços com l’esotèric i cantat per Alba Careta, “An Avalanche in slow motion”, tema que es va desenvolupant però d’una manera impressionant fins el final, dolç de nou. I el tema “Requiem of Oneself” és força impressionant per la sonoritat de la berra amb l’arc, i les notes llargues del líder, situant-nos en un espai melancòlic i majestuós. També és preciós el tema “The Lie”, amb tots uns moments de canvis diversos emocionalment, tot però a un tempo slow fins el final marcat pel solo del baterista. El tema que titula el projecte “End of  a cycle” té també uns aires de modernitat per ritmes així com una mica trencats i diversos, amb una melodia molt maca feta pel líder al saxo tenor. I tot i ser originàriament molt delicat el tema de Strayhorn “A flower is a lovesome thing”, el líder ens en fa una preciosa versió que transita de lo més delicat amb el piano, al canvi rítmic amb la melodia a càrrec del líder, i demés canvis posteriors, en un arranjament sorprenent. El tema “Regret” també té un tarannà força delicat, a tempo mèdium slow i ritme trencat i ternari, sembla ser. La pulsió de Giuseppe al contrabaix li dóna l’empenta adequada. I el tema que fa una passa vers d’altres camins és el “Wake Up”, per la guitarra i veu de l’Ashton Sellars, tot i haver començat amb una delicada intro a càrrec del líder, en un tema del qual n’han fet una presa alternativa però sense la intervenció del guitarrista. Els ritmes però aniran evolucionant, amb breaks diversos i demés com quan el cantant “rapeja”. I ja finalment, també ens sorprèn el tema “For those who are still there”, iniciat per notes recurrents del piano i posterior participació de la resta de companys, amb melodia a càrrec del líder. El canvi en el pont és també sorprenent, en un tema on tenim a l’amic Ben Van Gelder al saxo alto. El projecte és força delicat per tempos tot i haver-hi profusió de temes amb ritmes trencats i breaks, la qual cosa el fa interessant i també per la bellesa de les melodies i interpretacions de tots plegats.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:

I per començar aquest projecte proposo que escoltem el tema “The Lie”. Aquest és el tema més llarg del disc del Lucas, essent també un tema farcit de canvis diversos i solos, com el darrer del baterista Naval; el tema comença però delicadament amb saxo tenor i contrabaix, de nou en Giuseppe Campisi. El quartet desenvoluparà el tema amb la melodia feta pel líder al saxo tenor. Ell mateix ens farà un espaterrant i llarg solo farcit de gust i tècnica a dojo. El primer break el tindrem amb el piano sol de Lee, després amb en Lucas a duet, ells dos de manera delicada i que aniran desenvolupant tot i entrant de nou la base rítmica. I si es pot parlar de break, el del solo del baterista ja comentat, i d’aquesta manera arrodoneixen un tema que acabaran de cop. Som-hi amb aquest treball del jove Lucas Martínez, a veure què us sembla..

2.- The Lie    (L. Martínez)          8m40s

I realment és força interessant la manera com han portat, com han desenvolupat el llarg tema, preciós de melodia i farcit de modernitat per qüestions rítmiques diverses.

I ves per on que tenim de nou al gran Strayhorn en un tema seu preciós, i arranjat per ells, el conegut “A Flower is a lovesome thing”, tema compost el 1941, al mateix any que el seu també i magnífic “Chelsea Bridge”, quines meravelles ambdues cançons. I ves per on que hi va haver un problema entre les emissores de ràdio i l’associació de compositors, la qual cosa li va impedir compondre nou material al seu nom. Ràpidament va dir al seu fill Merge i a Billy que composessin nou material, i així van sorgir aquestes meravelles. I es pot trobar aquesta meravella per la xarxa, enregistrada el 1965 amb Ozzie Bailey, veu i Billy Strayhorn, piano, tot però de manera delicada. Els nostres herois ens en fan una versió força agosarada. L’inicia el piano sol de Lee, amb una intro preciosa. La melodia apareix amb el saxo del líder, tot i que els ritmes trencats i demés l’allunyen de la balada original, esdevenint quelcom més. Els canvis seguiran apareixent en les diferents parts de l’estructura del tema. El tempo es doblarà per moments curtets, i el primer break apareixerà amb el solo de Campissi al contrabaix, magnífic i delicat. Després apareixerà la melodia de nou amb tota la potència de l’arranjament i delicades sonoritats posteriors en el Vamp final. Som-hi a gaudir de nou amb un altre gran tema.


3.- A flower is a lovesome thing   (B. Strayhorn)         6m04s

Doncs la veritat és que l’arranjament que n’han fet ens ha deixat bocabadts, oi? Una gran tasca de modificació de l’estructura del tema per quedar a gust del líder, i que a més a més agradi al respectable públic.

I encara escoltarem més música del jove Lucas Martínez amb el tema “Wake Up” on hi col·labora l’Ashton Sellars a la veu i guitarra. Un tema iniciat delicadament pel saxo tenor i ben aviat per la resta de músics amb una forta component dramàtica en la melodia. La veu de Sellars apareixerà i ho farà amb tot un recitat Rapper, per després aparèixer ja la seva guitarra amb un so magnífic i net alhora que fent un molt bona improvisació. El líder sorgirà després amb el seu tenor, seguint la magnificència del tema, marcat també per la consistència de la base rítmica. Acaben dient-nos en veu baixa que “despertem”....A veure què us sembla aquest tema del Lucas...

6.- Wake Up           (L. Martínez)          3m39s

I doncs crec que ha estat força impactant, oi? La inclusió de la veu i la guitarra de l’Ashton Sellars li dóna un plus de diversitat que se li escau molt bé al projecte.


I acabarem aquest projecte amb el tema anomenat “For those who are still there”. I aquest és un altre tema força impactant, no pel tempo que es manté en el mèdium, però sí per l’estructura de la pròpia composició. Una melodia també força agosarada, moderna com l’estructura i concepció del tema. Notareu una persistent pulsió del pianista, de manera reiterada en bona part del tema. La presentació del tema la fan primer, amb melodia a càrrec del líder i una base rítmica potentíssima que llegeix a la perfecció el sentit del tema del Lucas. Diversitat, ho notareu, alhora que una reeixida improvisació del líder, i canvis rítmics que ens faran estar sempre a la guait per veure què passa  després. Un tema on apareix també el gran saxo alto Ben Van Gelder. Un magnífic tema que ells dos acaben brodant per complicitat i compenetració, a veure què us sembla aquest darrer del Lucas i companys.

8.- For Those Who Are Still There         (L. Martínez)          6m51s

M’ha semblat un gran tema, divers, com ho són tots, però aquest encara més, per canvis harmònics en el pont, i la rítmica, que és increïble. Doncs deixem-los ja, i ja ens situarem en el darrer projecte de la nit, el també sorprenent...


“SPUTNIK, EXPLORER AND EVERYTHING AFTER”
Néstor Giménez

Editat el 2019 per Jazz Granollers      JGR032019
Enregistrat per Jaume Figueras als Estudis Ground
Mesclat per Vic Moliner
Masteritzat per Ferran Conangla
Produït per Néstor Giménez i Jazz Granollers

Néstor Giménez, piano i comandant de la missió
Pablo Selnik, flauta i oficial de comunicacions
Gabriel Amargant, saxo tenor i pilot del mòdul de comandament
Vic Moliner, contrabaix i oficial d’operacions
Joan Terol, bateria i pilot del mòdul lunar

Totes les composicions són del Néstor Giménez.

Tenim aquí 9 temes i més de tres quarts d’hora d’unes músiques que no us deixaran impassibles. Aquest és un projecte fet el 2019, quan feia 50 anys que l’home va posar per primera vegada els seus peus a la lluna. Tots els temes estan inspirats en aquesta efemèride i cadascun d’ells parla d’alguns dels diferents moments que Néstor creu que van passar. Els tempos i ritmes són diversos tot i no haver-n’hi d’aquells que en diem “fast”, ràpids. Un dels més delicats de tempo és el “That’s one small step for men, one giant lap for mankind”, “Aquest és un petit pas per als homes, una volta gegant per a la humanitat ”, tema  iniciat amb una intro pel piano per ben aviat en Vic iniciar la seva impro al contrabaix, tot així molt relaxat de tempo. També comença el líder a piano sol el tema “The Moon..Really?”, dolçament, i ben aviat la flauta de Pablo, tot plegat amb un Groove delicat. I amb marcatge rítmic pel Joan comença el tema “Van Allen Radiation Belt”, en un tema estratosfèric com tots i inquietant per melodies dels vents i reiteració al piano del líder. I el piano, contrabaix i bateria inicien el tema que titula el projecte i primer track, “Sputnik, Explorer and everything after”, també inquietant, i què si no devien ser aquells moments. El tema té un tarannà rítmic força interessant, i les melodies de Gabriel i Pablo ens acaronen amb la seva bellesa. El tema “Sputnik II: Laika’s Death”, tot i començar amb marcatge pel Joan a la bateria, tindrà un canvi rítmic a més suau amb el saxo del Gabriel, i demés canvis rítmics posteriors. Amb el tema “Apollo XI: Take Off”, les músiques semblen ser molt més positives i lluminoses, lluny de les inquietuds, amb el so de la flauta de Pablo, i amb canvis diversos en l’aspecte de tempos i ritmes, senyal d’identitat d’aquest projecte i no només això. I els dos vents comencen una preciosa melodia en el tema “You’ll never know”, el qual seguirà camins diversos per ritmes del Joan alhora que pels solos dels implicats, on es mantindrà però una persistència rítmica força beat. I el tema “From the earth to the moon” comença amb reiteració de la mà esquerra del pianista i marcatge rítmic del baterista, amb melodies dels vents, esdevenint però un preciós canvi en el pont i més encara en el solo de Vic al contrabaix. I ja finalment, i potser el més “simpàtic” és el tema “The Eagle has landed”, amb una sèrie de pizzicatos del Pablo i Gabriel que omplen de manera persistent l’espai musical mentre el líder desenvolupa el seu solo. El tema tindrà aquest tarannà vital i fins i tot divertit, la qual cosa ens indica que finalment la missió va ser exitosa.

I us proposo començar amb un dels temes més dolços del projecte, tot i els canvis diversos, “The Moon...really?”. Aquest és un preciós tema iniciat pel líder a mode d’”intro”, i que seguirà amb la flauta de Selnik. La segona part de la melodia estarà feta a duet pels dos vents, el del saxo tenor del Gabriel i el de la flauta del Pablo. Aquest darrer iniciarà el seu solo, preciós i delicat a trio de contrabaix i bateria, fet amb una gran mestria. El líder iniciarà el seu solo, barrejat amb els darrers moments del flautista. Si el primer destil·lava dolçor i modernitat, el segon estarà farcit d’un punt més de modernitat agosarada, a moments quasi dissonant, si més no, ambdós però, mostrant-nos la seva gran tècnica i sensibilitat. El tema el recuperaran després els dos  vents i l’acabaran tots plegats delicadament. Som-hi doncs a veure què us sembla aquest primer tema del projecte del Néstor Giménez.

7.- The Moon....really?      (N. Giménez)          5m34s

Doncs m’ha semblat força maco, sí, i sobretot la sonoritat continguda del conjunt, que fa que tot hagi estat així, tant dolç, tema ideal per començar el seu projecte.

I aquest és un projecte del qual en guardo un magnífic record, car, crec que va ser la primera actuació que van fer tot i presentant-lo al Molí dels Frares de Sant Vicenç dels Horts en un concert organitzat des del Jazz Club La Vicentina, i això, molt abans que sortís el disc físicament, i això va ser el 18 de maig del 2018.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I seguim ara amb el tema que titula el disc, “Sputnik, Explorer and eveything after”. Aquest tema té un caire rítmic molt consistent, i no ho dic pel tempo, i sí per com el Joan  a la bateria, i en Vic al contrabaix gestionen el concepte rítmic. El tema començarà amb un piano i uns sons que ben bé ens semblaran llunyans, i lunars. El contrabaix i la bateria afegiran sons del mateix entorn amb el ritme ja incorporat, per després aparèixer la melodia de nou a duet amb els dos vents, flauta i saxo tenor. Amb el trio base sol, l’efecte musical és realment estratosfèric per sonoritats agosarades les del líder i pianista en una demostració de modernitat interpretativa i mestria a dojo. Gabriel el seguirà fent també un preciós solo, potser més clàssic per melodies obtingudes, tot i la seva gran mestria interpretativa. Al final s’hi afegeix Selnik a la flauta, recuperant la melodia, tot i que per sota el Joan a la bateria semblarà gaudir per variacions diverses. I el tema acabarà, ja ho escoltareu, d’una manera sorprenent. A veure què us sembla doncs.

1.- Explorer, Sputnik and everything after        (N. Giménez)          5m54s

I segurament haureu notat que al final el ritme s’ha tornat força “beat”, tot i que ha durat poquet. Un tema molt interessant en tots els aspectes de la composició, els melòdics, harmònics i rítmics.

I recordeu que tots els temes estan inspirats en l’efemèride de l’arribada de l’home a la lluna, i el 2019 en va fer 50 anys. Tots els títols tenen relació amb algunes de les vicissituds que Néstor creu que els hi va passar. Recordo com si fos ahir, que abans de cada tema ell mateix explicava què el va motivar en la composició i el títol i tot explicat amb una clara voluntat de mostrar-nos d’on venia tot plegat.


Seguirem amb un altre tema, i ara podrem escoltar el tema “You’ll never Know”, “Tu no ho sabràs mai”. Doncs amb aquest tema pujarem de tempo, i ens situarem una mica més a munt. Els canvis rítmics hi seran també, essent aquest un dels senyals d’identitat d’aquest projecte tan complex, creatiu i modern. La melodia la començaran els dos vents a duet, hi haurà canvi de ritme amb el saxo tenor i base, tornaran a canviar després i el concepte s’apaigavarà en el solo del líder al piano, i no només ell, perquè semblen fer-lo tots tres, el solo, així de lliures van. El saxo tenor del Gabriel seguirà fent la seva exposició, marcada per flashos rítmics, com el tema, i la flauta més dolça ens acaronarà amb la seva sonoritat, alhora que modernitat expositiva. Més canvis rítmics, i escoltarem de nou una mena d’esgarip que fan els dos vents, que a mi em recorda a un dels grans del Bebop...després en parlem...a veure com ho tenim amb aquest tema....

9.- You’ll never Know        (N. Giménez)          4m06s

Doncs un altre gran tema, oi? Divers, amb canvis, molt modern de melodies i ritmes i per descomptat que amb grans intervencions de tots cinc. I aquella mena d’esgarip que us he dit abans el feia Dizzy Gillespie en el seu “Salt Peanuts”, recordeu....Salt peanuts, Salt peanuts....a mi m’ha semblat reconeixer aquesta frase, potser un homenatge?

I acabarem aquest projecte i programa d’avui amb el tema anomenat “From the earth to the Moon”. I aquest és el tema més marxós, i ja és així des dels inicis per marcatge rítmic del Néstor al piano i el Joan a la bateria, i així seguirà durant tota l’exposició melòdica del tema, i fins el primer solo, el del Vic al contrabaix. Gran solo del contrabaixista, i primer break, només acompanyat pel Joan a la bateria, amb copets al canto de la caixa; delicadesa suprema en aquests moments. Gabriel al saxo tenor seguirà amb el seu, i ho farà amb un “gust musical” exquisit alhora que fraseig i tècnica. El tema tornarà a sorgir com a l’inici, per marcatge del piano i baterista, amb la melodia després, ja amb més dolçor, i així l’acabaran. Som-hi, i ara ja per darrera vegada...avui, esclar.

4.- From the Earth to the Moon   (N. Giménez)          5m18s

Doncs a mi m’ha semblat també un gran tema. Segueix una aurèola melòdica global, la del projecte lunar, tot i haver-hi en els temes canvis rítmics diversos. En fi, un molt bon projecte per acabar el programa d’avui, que com sempre, espero que us hagi agradat.

I us recordo que primer hem escoltat al Martí Serra Quartet & Rita Payés, "Songs Nina Sang"; després el dels germans Casares (Lluc i Joan), Casares Brothers Trio + Joe Webb, "The Music of Duke Ellington"; hem continuat amb el del Lucas Martínez, "End of a Cycle" i finalment hem acabat de la manera que ho hem fet amb el del Néstor Giménez, "Sputnik, Explorer and Everything After", havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.

I sembla que en la fase on estem, estan a Barcelona, ja hi ha locals que han començat la seva activitat, tot i que encara de manera limitada per les normes de seguretat, i un dels que ja està en aquest procés és el Jamboree de la  Plaça Reial. O sigui que cal mirar-ho tot, les normes i la programació del local, dels diferents locals que ja estiguin en aquest procés.

Doncs res, que us recordo que quan pugeu, aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |