Programa 414: Bill Evans, Michael Brecker Quindectet i Kenny Garret, (bonus track de McCoy Tyner) dimecres 10 de juny de 2020


Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Sembla que les coses s’estan reconduint a les fases de més relaxació, que ja tocava, i més comunicació, això encara ho necessitàvem més. Tot i això, continueu alerta, no baixeu la guàrdia, que encara no estem nets del tot. Endavant, que ens n’estem sortint.

El programa d’avui anirà dedicat al Jordi Liuret, un gran aficionat al Jazz que ens va deixar el juny de 2018. Va recopilar molt material, vinils, cds, revistes, i jo diria que la totalitat de cds i revistes se’m va cedir de manera altruista gràcies a la Marta Sugrañes, ella, que va pensar en el ”Miquel del Jazz” de Sant Vicenç dels Horts. La quantitat de material és impressionant, i segurament podria fer programes de ràdio amb els seus CDs durant algunes  temporades, però com que l’essència bàsica d’aquest programa és la promoció del Jazz que fan els nostres músics ara mateix, i el que editen les nostres discogràfiques, per aquests motius no  faig tots aquets programes. N’aniré fent de tant en tant, com és el cas, i com va ser el programa inauguració d’aquesta temporada el setembre de 2019 dedicat als guitarristes que tant li agradaven a ell.

Avui escoltareu projectes d’ell més en l’ona “funk” per resumir-ho, però també “fusió” i demés estils que li vulgueu posar a les músiques de saxofonistes com Bill Evans, “Starfish & The Moon”, Michael Brecker Quindectet, “Wide Angles i Kenny Garrett i el seu “Songbook”, i”. I aquesta setmana escoltarem un micro conte de Teresa Tuset.

Comencem doncs amb les músiques del programa d’avui dedicat a Jordi Layret, i ho farem amb el projecte anomenat....

“STARFISH & THE MOON”
Bill Evans

Editat el 1997 per Escapade Music     ESC03654-2
Enregistrat i mesclat per Dan Gellert el juny i maig de 1997 als Avatar Studios, New York
Produït per Jim Beard i Bill Evans

Bill Evans, saxos tenor i soprano
Adam Rogers i Jon Herington, guitarra acústica, guitarra elèctrica
James Genus, contrabaix
Vinnie Colaiuta, bateria
Henry Hey, teclats [addicionals]
Arto Tuncboyacian, percussió
Jim Beard, piano, òrgan Hammond, sintetitzador
Caroline Leonhart i David Blamires, veus

La majoria de les composicions són de Bill Evans, tot i haver-n’hi de d’altres companys i ja comentaré si s’escau. Els arranjaments són però de Jim Beard.
Aquest és un treball de Bill Evans força càlid i melòdic alhora que amb temes “funkys”, on es mostra també modern. Tenim 10 temes i 1 hora de música encabida en un determinat estil, sense massa variacions com sí tindran els projectes posteriors. Hi ha tres temes força delicats “I’ll Miss You”, “Something In the Rose” i “The last goodbye”, preciosos tots tres. Mentre que els temes Funk tot i que a tempo slow són “Shady Lady”, “Little Slow Poke” i Red Dog”, creixent mica a mica el tempo, mantenint-se però en el mèdium slow. El tema que titula el projecte “Starfish & The Moon” comença amb unes marcades i delicades percussions, i melodia al soprano, tot plegat així com “smooth Jazz” però no serà així en la improvisació del líder creixent d’intensitat. Un tema marcat rítmicament molt beat, i melodies en moguda rock, ara amb el tenor al “Whiskey Talk”, en un tema que te una magnífica consistència rítmica i millors interpretacions amb gran solo a guitarra elèctrica, tot com molt Hendrix. I el tema “It’s Only History” comença delicadament amb veus i un ritme ternari complex de fons magnífic, i el so dolç del soprano, totes aquestes coses seran les que aniran canviant al llarg del tema amb moments intensos posteriors i canvis diversos. I el darrer tema a comentar, també amb ritme beat, percussions i tempo mèdium és el “Big Blue Hat”, iniciat dolçament pel so del soprano i que s’anirà desenvolupant amb el mateix tarannà i magnífic i llarg solo del líder, en un tema que s’acabarà d’aquella manera que ens fa entendre que en un directe, el devien allargassar segons ganes de músics i públic.

I ens posarem a escoltar ja la seva música, la de Bill Evans i la resta de companys, en un dels temes delicats del disc que li agradà força al Jordi Lliuret...som-hi doncs amb...

1.- Something In The Rose         (Bill Evans)             5m45s

Doncs ja veieu com estem de suaus avui i també molt “smooth Jazz”. Un melodia senzilla però que captiva, i per sota un ritme força ben marcat però suau de tempo. El tema però té una estructura llarga repetint-se la melodia que ben aviat se’ns enganxa. Amb aquesta base rítmica el líder ha pogut enlairar-se ben amunt amb el seu soprano en un solo molt ben trenat, i per sota una molt ben conjuntada secció que fa que el tema camini, allò que en dèiem del Groove, doncs aquest tema el té, i magnífic. Recuperen la melodia amb el líder, i l’acabaran com he comentat abans, tot fent-lo més llarg en un directe, que ben bé devia ser així.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

I una mica més marcat i viu de tempo, tot i que no gens massa és el tema que ara us proposo escoltar. És el darrer track “Shady Lady”, on escoltarem el líder amb el saxo tenor i guitarres elèctrics amb “wah-wah” a lo Hendrix. El tema té un tarannà delicat amb el solo del líder, músic ell que havia col·laborat amb Miles Davis en algun dels seus discos i directes, per això aquesta ona. El tema tindrà un tète a tète dels dos guitarristes, un per cada canal, en una magnífica intervenció d’ells dos. Després però el tema seguirà el tarannà típic inicial, tot i haver-hi els magnífics moments al final, amb un “vamp” on tots s’esplaien i l’acaben diluint-se en el silenci, evidència que ens diu que en un directe s’allargaria segons, en fi, el que dic sempre, públic i músics. Anem a veure què us sembla aquest altre tema...

10.- Shady Lady     (Bill Evans)   5m13s

Doncs mantingut de tempo, delicat la major part del temps, però quin canvi té en el pont, amb les guitarres i el riff repetitiu més maco. Solo del líder i el dels dos magnífics guitarristes, Adam Rogers, pel canal dret, i Jon Herington, pel canal esquerre.


Després d'oferir una gran quantitat de jazz-rap i jazz-funk, de tall molt fort i agressiu en els projectes Live i Escape, Bill Evans va sorprendre els seus seguidors per estar tan relaxat en aquest Starfish and the Moon. Aquest excel·lent CD altament melòdic va ser considerat com "l'àlbum acústic de Bill Evans", la qual cosa va resultar enganyosa perquè en aquest Starfish hi ha la participació de teclats i sintetitzadors, així com del baix elèctric i guitarres elèctriques. Però és precís dir que el Starfish està lliure de rap, i utilitza més instruments acústics i menys amplificació del que s’havia d’esperar del saxo soprano i tenor, cosa que afavoreix la subtilesa en un jazz-pop tan líric com introspectiu, com en els temes "The Last Goodyeye", "Something in the Rose" i "I’ll Miss You". Fins i tot quan entra en un groove amb funky a "Whisky Talk" i "Shady Lady", Evans és més moody i evocador que no pas intens. Tot i que aquest nadiu de Chicago havia tocat sovint líricament en el passat, mai no va ser tan constantment limitat a voluntat com en aquest Starfish.


Ara us proposo escoltar el tema que titula el disc “Starfish and The Moon”, tema que té uns inicis així com molt aeris per veus i cors, iniciat per les percussions, i que es desenvoluparà posteriorment, després de la melodia principal. Els moments intensos de clímax en el solo del líder són força interessants, i sempre una percussió que se t’emporta a un ritme força trencat i més aviat ternari complex. A veure què us sembla el tema que acaba com els altres, amb ganes de fer-lo més llarg en els directes, tema compost pel líder i el teclista Jim Beard..

2.- Starfish and the Moon  (B. Evans & J. Beard)       5m27s

Doncs ja veieu quin és el tarannà d’aquest projecte de Bill Evans, amb tot un paquet de música “amable”, ben interpretada, amb ritmes persistents tot i que no massa a tempos fasts, tot i acabar déu n’hi do, en aquest tema...

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

I acabarem aquest projecte amb un tema molt interessant, ara amb el líder al saxo tenor, i aquest és el “Whiskey Talk”.  El tema comença amb la melodia per saxo al canal dret  i guitarra al canal esquerre. M’agrada el canvi de to en el que seria el pont, amb solos brutals del saxo passat per sedassos electrònics, recuperant el centre tonal després. Ens mostra un magnífic solo i el ritme de les guitarres és increïble, i el suport de la base rítmica és increïble, car el tema va agafant una intensitat increïble...Els dos guitarristes fan de nou melodia amb diferent sonoritat, recuperant el centre tonal per acabar el tema, no serà que no l’han perdut. El “vamp” final és magnífic, i el solo del líder espaterrant, alhora que els suports de tota la banda, i el tema de nou s’acaba diluint-se poc a poc, i quines ganes tenia Bill Evans de fer temes llargs en els directes, quina marxa, al final tothom devia acabar ballant, si més bellugant-se tota l’estona, i estem parlant d’un disc del 1997, en compte. A veure què us sembla el tema del guitarrista Jon Herington...

5.- Whiskey Talk     (J. Herington)         5m12s

Com es nota que aquest és un tema compost per un guitarrista, al menys això em sembla a mi. Bona trempera de tema i gran suport de la base rítmica, sobretot de com el guitarrista fa de rítmica i s’emporta la resta darrera d’ell, gran tema, i sobretot gran directe devien fer per aquells anys.

Recordar-vos que entreu al web de masimas on podreu veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per la Plaça Reial per anar al Jamboree que ja hi fan concerts de nou.

Deixem ja aquest interessant projecte de Bill Evans com si fos una primera part dels discos del Jordi Lliuret, i ara em sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset.
..........
Gràcies Teresa, sempre tu amb la teva frescor i vitalitat explicativa de les teves històries...

Seguim amb els projectes que li agradaven al Jordi Lliuret, i que coincideixen amb els meus gustos en força temes dels projectes d’avui...i ara toca escoltar a un altre gran saxo i el seu projecte

“WIDE ANGLES”
Michael Brecker Quindectet

Editat el 2003 per Verve
Enregistrat i mesclat per Jay Newland el 22 i 24 de gener de 2003
Produït per Michael Brecker i Gil Goldstein

Gil Goldstein, director musical i orquestració
Michael Brecker, saxo tenor
Adam Rogers, guitarra
Robin Eubanks, trombó
Alex Sipiagin, trompeta
Steve Wilson, flauta alta
Iain Dixon, clarinet baix
John Patitucci, contrabaix
Antonio Sánchez, bateria
Daniel Sadownick, percussió
I una magnífica secció de vents i cordes del món clàssic que us penjaré al blog:
Charles Pillow, trompa anglesa, oboè
Peter Gordon, trompa francesa
Joyce Hammann, violí
Mark Feldman, violí
Lois Martin, viola
Erik Friedlander, violoncel

Totes les composicions són de Michael Brecker excepte un parell, que les comparteix amb companys.
Arranjaments de Gil Goldstein i Michael Brecker

Tornem a tenir 10 temes en el CD i ara 1h i 10 minuts d’una música que no us deixarà impassibles. I estem de nou front un projecte bastant tranquil·let de tempos amb majoria de temes encabits en el mèdium, i els menys, més vius, tot i que tampoc massa fasts. Hi ha unes precioses i dolces composicions amb el suport de les cordes fregades i vents càlids del món clàssic, com per exemple “Angle or Repose”, “Never Alone”, iniciat per l’oboè delicadament, i “Scylla”, amb el contrabaix obrint pas a la resta en el tema més llarg del projecte amb més de 10 minuts d’allò més sublim. Un pèl més viu és el “Evening Faces” ja d’entrada amb cordes fregades dolces i saxo tenor del líder, esdevenint però quelcom més després. Amb el clarinet baix inicien el “Cool day and in hell”, també tranquil ara amb els metalls i trompes diverses, alhora que cordes fregades, tot plegat amb una bonica melodia i impros posteriors. El tema “Timbuctú” comença amb les percussions que ens situen a l’entorn, amb després flauta i metalls diversos, tot farcit a un ritme ternari i tempo mèdium magnífic i Groove increïble. També té un ritme “funky” el tema “Night Jessamine”, on el líder s’esplairà llargament en el seu potent solo. En la mateixa ona per percussions tenim el “Broadband” i ritme marcat i tempo igual de tranquil. La compenetració entre tots els vents és magnífica en un arranjament d’una certa complexitat. I el “Modus Operandi”, té un tempo més viu i canvis diversos, inclosa la modernitat melòdica i concepció harmònica del tema amb afegits electrònics diversos en els teclats. I el “Brexterity” el comencen líder i baterista en una intro a base d’improvisació ja quasi, afegint-s’hi cordes fregades i metalls en una altra magnífic demostració de bons arranjaments i per descomptat escoltant sempre al gran Michael Brecker en el darrer amb el qual fineixo la meva exposició rítmica.

Doncs us proposo escoltar el tema més llarg i compost pel Michael Brecker a mitges amb el George Whitty anomenat..

6.- Scylla      (M. Brecker & G. Whitty)   10m40s

Doncs quina animalada de tema, llarg sí, però amb una intensitat que ha anat “in crescendo” des d’uns inicis força tranquils iniciats pel motiu principal pel contrabaixista. Els metalls ens han acaronat delicadament alhora que el so del tenor de Brecker, molt dolç als inicis, però noies i nois, com s’ha anat desenvolupant el tema i les sonoritats encabides, i els ritmes. El líder s’ha embrancat en un terrorífic solo per com l’ha fet, alhora que la resta de companys, donant-li un suport de “background”, els metalls, i sempre amb una base rítmica potent. Les delicadeses però també les hem escoltat durant el magnífic solo del trompetista Alex Sipiagin, músic que ja havia sonat a Jazz Club de Nit. De la mateixa manera, l’han anat desenvolupant, pel “crescendo” de la intensitat, i en el moment que Michael recupera de nou el tema, de nou, una baixada, un relatiu relax. I ja, encarant el final, una exorbitant potència sonora, la del líder sobretot, però també el suport permanent dels companys. Sort que al final, final de tot, han recuperat la calma i tendresa, perquè sinó no sé pas on hauríem arribat a parar. Grandíssim tema per començar el projecte de Michael Brecker, a veure què ens depararà a partir d’aquí.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

Seguim ara amb el tema “Broadband”, amb un marcatge rítmic important pel baterista, i amb clares connotacions “funkys” i demés variants. Aquest és un tema que respira Groove per tots els costats ja des de l’inici. I és que el programa d’avui té aquests ritmes i sonoritats, i recordeu que està dedicat al Jordi Lliuret, gran aficionat al Jazz que ens va deixar fa un parell d’anys, i del qual he tingut la sort de ser el “receptor” de gran part del seu llegat discogràfic, i gràcies a la seva cosina Marta Sugrañes, que va pensar en “el Miquel del Jazz”. Aquestes eren les seves músiques, i per això ja van sonar en el primer programa d’aquesta temporada, sonen avui, i continuaran sonant en posteriors programes. En aquest tema, de nou Michael Brecker ens demostra el seu gran nivell com a saxofonista, i en aquest disc també la seva faceta de compositor. No oblidem, no, la feina que hi ha al darrera, la dels arranjadors, la del líder i Gil Goldstein. Aquest és un tema que també va agafant trempera mica  a mica, arribant a uns nivells estratosfèrics, amb un clímax en el solo de Brecker impressionant. Després recuperaran el tema i l’aniran acabant...escoltem-los doncs.....

1.- Broadband        (M. Brecker)           6m46s

Doncs sí, quina trempera, quina animalada de temes els d’aquest disc, amb un tempo constant, magnífic Groove, i grans interpretacions de tots plegats, ara bé, sembla que només hi ha hagut una estrella solista en aquest tema, Michael Brecker.

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

I què podem dir del mestre Michael Brecker que no sapigueu, ell que amb el se germà i cornetista Randy van començar en això del Jazz i discos ja des del 1975 i fins el 2007 que va ser quan ens va deixar. Del 1975 al 1981 van fer sis magnífics àlbums, els The Brecker Brothers, seguint amb col·laboracions el 1982 en el Cityscape. El 1983 Michael va fundar i aparèixer el disc homònim  Steps Ahead amb Mike Mainieri, Eddie Gómez, Peter Erskine, i la col·laboració de Eliane Elias. El 1984 sortia el Modern Times, també dels Steps Ahead  amb Mainieri, Gómez, Erskine, i ara amb Warren Bernhardt, i Chuck Loeb.

I encara amb més música de Michael Brecker amb el tema “Brexterity”, ja amb un increment de tempo, i amb una intro que ens faran el líder i el baterista, per ben aviat seguir la resta dels músics participants. Aquest és un altre tema on la omnipresència de Brecker ens el mostra amb una gran empenta en aquest disc del 2003, tot i deixar-nos ell per un càncer el 2007. I és que Brecker començarà a tocar amb el baterista i ja no ens deixarà fins que s’acabi el tema. I quina energia i ganes de tocar que tenia, com si ja sabés que se li acabava el temps. De fet, el suport dels metalls i base rítmica hi és de manera constant, però ell sempre li anirà fotent, sense parar. Anem a escoltar-lo, a escoltar-los a veure què us sembla..

7.- Brexterity          (M. Brecker)           6m41s

Doncs la veritat és que és impressionant, era impressionant la seva gran energia en aquells anys i en aquest projecte, on brilla d’una manera total, única.

I seguint amb la discografia on hi hagué Michael Brecker, el 1987 va fer el seu primer disc per a Impulse!l amb Pat Metheny, Kenny Kirkland, Charlie Haden, i Jack DeJohnette. L’any següent, el 1988, feia el segon per a Impulse! Don't Try This at Home. I el 1990 enregistrà Now You See It… (Now You Don't) per a la discogràfica GRP Records. I seguint amb aquesta, el 1992 va ser l’any del retorn, Return of the Brecker Brothers. Al cap de dos anys, el 1994 en feien un altre amb els The Brecker Brothers, el Out of the Loop. I el 1996 van fer una de les grans meravelles anomenada Tales from the Hudson ell, Pat Metheny, Joey Calderazzo, McCoy Tyner, Dave Holland, Jack DeJohnette i Don Alias.

I ara ja per acabar el projecte de Becker us proposo que escoltem el tema “Modus Operandy”, que sí ens situarà en un ritme també “funky” i més viu de tempo, amb un altre gran arranjament de Michael i Gil. El tema començarà ja amb empenta, havent-hi però moments amb breaks diversos, i un dels quals serà el que protagonitzaran la base, metalls i demés, en el solo del trombonista Robin Eubanks, magnífics moments que segur gaudireu. Com els posteriors, ja amb el solo del líder i amb un suport brutal de baterista i baix elèctric, alhora que els “Riffs” dels metalls. Escoltem-los ja com a darrer projecte d’ell, darrer projecte d’ells..

9.- Modus Operandy         (M. Brecker)           5m27s

I de quina magnífica manera hem acabat aquest projecte, en un tema que ha estat sorprenent també per les interaccions entre els diferents instruments de metalls i base rítmica, i també el solo del magnífic trombonista Robin Eubanks, alhora que la mestria del líder.

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on si mireu la programació, ja aviat s’hi començaran a fer concerts, o sigui que serà qüestió de fer-los una ullada a la pàgina web de jazzterrassa.org

I per acabar el seu projecte, què millor que acabar també amb la seva discografia. I el 1998 va fer el seu 5è àlbum personal, Two Blocks from the Edge amb gent com Joey Calderazzo, James Genus, Jeff "Tain" Watts, i Don Alias. I el 6è va ser el 1999, el Time Is of the Essence amb Larry Goldings, Pat Metheny, Elvin Jones, Jeff "Tain" Watts i Bill Stewart. I va seguir amb el 7è el 2001, un àlbum preciós dedicat íntegrament a les balades, Nearness Of You: The Ballad Book amb Pat Metheny, Herbie Hancock, Charlie Haden, Jack DeJohnette i James Taylor. El 2003 va fer el que hem escoltat avui,  Wide Angles, amb el qual va guanyar un Grammy al disc amb una formació gran, no de Big Band, però. I el 2007 editaren un disc d’una actuació en directe del 2003, Some Skunk Funk amb el seu germà Randy o sigui els The Brecker Brothers. I el 2007 sortia  Pilgrimage disc enregistrat un any abans amb John Patitucci, Jack DeJohnette, Pat Metheny, Herbie Hancock, i Brad Mehldau, una altra meravella que va rebre Grammys diversos, els de millor disc de Jazz instrumental, individual o amb grup, i també va guanyar el del millor solo de Jazz d’aquell any. Tot un crac en Michael Brecker que malauradament ens va deixar massa aviat. I he comptat més de 170 àlbums on ell hi participà des del 1969 fins el 2005, què bèstia.

I seguim encara amb més música del Jordi Lliuret i el projecte del gran saxo alto....

“SONGBOOK”
Kenny Garrett

Editat,  i enregistrat el 1997 per Warner Bros.
Produït per Kenny Garrett
Productor associat Robin Burgess

Kenny Garrett, saxo alto
Kenny Kirkland, piano
Nat Reeves, contrabaix
Jeff “Tain” Watts, bateria

Totes les composicions són de Kenny Garrett.
Estem al davant de 10 temes i 1 hora de música diversa, per tempos, ritmes, melodies i concepció. És un projecte molt agradable i com he dit divers, amb tres o quatre temes canyeros a tot swing, post boppers, algunes baladetes molt maques, i temes a tempo mèdium dolcet, o sigui que és força complert, on podem escoltar-lo a ell tocar de manera brutal i les més de les vegades dolça, segons els temes. Els de la base rítmica estan immensos, i són, eren, gent súper qualificada, més o menys jove com Garrett, i ja encabits en diferents projectes o en camí de ser-hi com “Tain” Watts, baterista en projectes dels germans Marsalis, amb Michael Brecker, etc.

I segur que us sonarà aquesta primera cançó de Garrett...”Sing a Song of Song”, molt maca, amb una melodia força fàcil de captar i fins i tot de cantar, i potser ja ho haureu fet alguna vegada. Vaja, un tema que li pot agradar a gent que no sigui aficionada al Jazz, i potser no agradi als qui ho són, coses de la vida, musical. La sonoritat del seu alto és magnífica, i de tots és coneguda la seva mestria i interpretacions. Fa un magnífic solo en aquest tema, molt melòdic per com és el tema, i seguint-ne clarament els camins de l’harmonia. Escoltem-lo doncs en el tema...

4.- Sing a Song of Song    (K. Garrett)   7m22s

Pocs comentaris sobre el tema. És una melodia molt ben aconseguida, quasi un punt comercial fins i tot. Els seus estils han anat derivant cap els més funky i més comercials per ritmes, però ningú li pot negar el seu valor en el món del Jazz. Un músic que va participar en la moguda funk de Miles Davis en el seu “Amandla” i més gent, que us comentaré. Aquest és el novè disc de Kenny Garrett com a líder, i el primer amb el quartet que aleshores l’acompanyava de gires.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

Escoltem un altre magnífic tema de Garrett anomenat “November 15”. És un altre tema amb dues cares de la moneda, una la d’una melodia força bonica, reconeixible i no gens complicada, i l’altra, la dels solos a tot Swing, i unes magnífiques interpretacions de tots quatre. El líder ens tornarà a fer un solo espaterrant, amb la seva magnífica sonoritat fresca i vital, de fraseig lleuger per veloç i gràcil. També el magnífic pianista Kikland ens farà el seu de brillant i percussiu, i el contrabaixista al final, també molt reeixit, en fi, un molt bon tema també a tot swing en els solos, un magnífic swing del “walking” de Reeves i el “Ride” i “xarles” del gran “Tain” Watts. Escoltem el tema...

2.- November 15     (K. Garrett)   7m38s

Doncs acabem d’escoltar una altra magnífica composició i també molt bones interpretacions de tots quatre. Com es nota que aquest disc el van fer després de fer una gira per tot el món, amb una compenetració brutal entre tots quatre.

I aquest disc està comentat des All Music entre d’altres llocs, i allà l’encabeixen en el Jazz Contemporani i el Post Bop. I el Chris Slawecki en parlà d’aquesta manera: Songbook és el primer llançament de Kenny Garrett amb el quartet amb el qual han estat fent gires per tot arreu (Kenny Kirkland,  Jeff "Tain" Watts i Nat Reeves) en un projecte que consta completament de composicions pròpies de Garrett. Sempre inventiu, curiós, atrevit i exuberant, el “SongBook”de Garrett es mostra digne de l’herència dels anteriors saxos altos, i que la majoria de la gent (tant aficionats com músics) sembla que estan d’acord que ell porta, ja que demostra el que a ell li agrada com també la sorprenent capacitat de tocar a dues cares, una cara amb la frescor de nous conceptes i creacions encara no descobertes, però amb una altra cara que torna a mirar la tradició dels altos i ferotges com Phil Woods i Charlie Parker. La banda s'estén amb luxe en l'homenatge a Miles Davis en el tema "Before It's Time to Say Goodbye"; el primer enregistrament de la perenne peça interpretada en multitud de concerts de Garrett, el seu "Sing a Song of Song", i també temes com "Ms. Baja" i "Brother Hubbard" dedicat a Freddie Hubbard. I Garrett, simplement sona com un autèntic mestre. Garrett també ret un homenatge a Woody Shaw amb "Wooden Steps".

Seguim escoltant-los en un altre tema a tot swing i també tema modern, amb melodies agosarades ara, i ritmes trencats i complexos en bona part del tema “Wooden Steps”, tema dedicat a Woody Shaw com hem escoltat abans. El líder iniciarà el seu solo en aquestes condicions, quasi de solo col·lectiu, però ben aviat s’endinsarà en el seu solo a tot swing i força fast, per com ell toca, i també per un “walking” brutal del contrabaixista. Una altra gran mostra de mestria del líder, però també de la base rítmica. Els ritmes es tornaran a trencar en el solo del pianista, i amb la sensació de desmadre col·lectiu tots tres improvisant, per posteriorment, encabir-se de nou en el Swing, en un tema brutal. De fet els que us he escollit són els que més m’agraden a mi, essent també els de concepció més moderna. El tema tornarà de nou amb la melodia força contemporània de la mà del líder, i l’acabaran dolçament. A veure què us sembla aquest altre gran tema de Kenny Garrett...

3.- Wooden Steps   (K. Garrett)   6m09s

Gran tema també, ja ho heu pogut escoltar, i quins canvis de ritme en els solos, primer aquests una mica com trencats, i després a tot Swing.

I l’1 de setembre de 1997, Byowen Cordle deia això a Jazztimes-com:
Garrett explora deu temes originals en aquest àlbum. El so del saxo alto és intens i apassionat i suggereix que Sonny Fortune pot haver estat un dels seus models. Però alguns temes i interpretacions també tenen unes maneres a lo Coltrane com són “2 Down & 1 Across”, “Wooden Steps” i “Brother Hubbard”. La lírica i preciosa “Ms. Baja ”i les balades “She Waits for the New Sun” i “Before It’s Time to Say Goodbye”, ofereixen la cara romàntica poc experimentada de Garrett. I la seva base rítmica, Kenny Kirkland, Nat Reeves i Jeff "Tain" Watts, està magnífica. Ells i Garrett s'han establert com uns dels més potents cuartets de jazz després del Coltrane Quartet. Això deien d’aquest projecte els de JazzTimes.com.

I per descomptat que podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18, divendres  a les 22h, on tindrem el combo que obre les Jam Sessions al Big Bang  del carrer de Botella, al barri del Raval de Barcelona. Una formació que ens oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al voltant del Jazz Clàssic liderada per Samuel Marthe, trombó i Tom savage, guitarra i veu amb Xavi Mèrida, piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20 de març i que hem traslladat al setembre.

I acabarem amb un dels temes vius i més moderns del seu projecte, anomenat, “2 Down & 1 Across”, que comença més o menys delicadament amb melodia a tot swing ben aviat, passant després, del tema a les impros del líder quasi sense adonar-nos-en. Un altre solo on hi destil·la modernitat a dojo per fraseig, i un llenguatge ben propi d’interpretar les seves harmonies, a tot Jazz, de l’estil post-bopper i fins i tot contemporani, el d’un gran mestre del saxo alto. Un “walking” increïble de nou de Reeves al contrabaix, el swing del “Ride” de Jeff “Tain” Watts increïble, a qui li deien Tain de “Mantain” el tempo de la seva única manera. Kirkland al piano ens torna a frapar per les seves maneres modernes de fer-ho tot plegat, so un tan fosc i nítida digitació alhora que magnífiques idees en la creació. El final és força sorprenent, ja ho escoltareu. A veure què us sembla aquest darrer tema del projecte de Kenny Garrett, en el tema..

1.- 2 Down & 1 Across      (K. Garrett)   5m16s

I doncs sí, quin final més brutal han fet, amb un “vamp”, o moments repetitius d’acords utilitzats per estar-s’hi allà una estona solejant i així acabar el tema d’aquesta majestuosa manera. I també quasi que hem acabat projecte i programa d’avui dedicat al Jordi Lliuret gran aficionat al Jazz que va ser, i crec que també tenia la seva afició a tocar la guitarra.

I he dit quasi, perquè així per acabar-ho d’adobar, us proposo escoltar un tema d’un magnífic disc recopilatori, també del Jordi Lliuret,  anomenat  Blue Note Explosion a mode de regal “off the record”, i sense fer-ne cap comentari per part meva, que ja m’heu escoltat prou i massa. Segur que us agradarà escoltar ara una mica d’aquell Hard Bop que feien aquells mestres. Aquesta és una bona pràctica que puc anar fent en posteriors programes, segur que n’estareu encantats. Us proposo acabar amb el tema “Passion Dance” del disc de la Blue Note “The Real McCoy” de McCoy Tyner, amb el líder al piano, i Joe Henderson, saxo tenor; Ron Carter, contrabaix i Elvin Jones, bateria..

CD1- 5 .- Passion Dance   (McCoy Tyner)       8m40s

Doncs i quin gust escoltar aquests magnífics temes dels anys 60s a tot Hard Bop.

Doncs ja hem acabat el programa d’avui que ha estat força maco també i com tots, crec que ha anat de menys a més, i espero com sempre que us hagi agradat la proposta d’avui, i el programa que hem fet avui amb el discos del Jordi ha estat primer amb Bill Evans, “Starfish & The Moon”, Michael Brecker Quindectet, “Wide Angles i l’hem acabat de la manera que ho hem fet, a tot Swing amb el Kenny Garrett i el seu “Songbook”, havent escoltat un micro conte de Teresa Tuset.

Doncs res, que quan pugueu, us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

Seguim amb les precaucions que ens hem d’assegurar que la Covid-19 ja no hi sigui. Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.

 

0 Comments:

Post a Comment



Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)
 

blogger templates |