Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I aquest és el primer Especial Festes Nadalenques 2022, car espero poder fer un altre programa que serà un Especial Reis 2023, abans de seguir amb la temporada estable. El dedicaré a la meva estimada editorial, la de Fresh Sound Records on repassarem tres maneres de tocar els Estàndards de Jazz de la mà de tres trios, els de l'Ari Hoenig Trio "Golden Treasures", de Fresh Sound New Talent, el del Sergi Sirvent Trio "Stairway to the Stars" i el de Klemens Marktl Trio "Live in Austria", aquests dos de la sèrie 5100 de Fresh Sound Records. Un pianista i dos bateristes, són els líders d’aquets projectes.

 

Comencem doncs amb el disc de Sergi Sirvent Trio "Stairway to the Stars", editat aquest 2022 per FSR sèrie 5100 però enregistrat ja fa temps, abans de morir-se en Miquel. Enregistrat per Miquel Roger a l’estudi L’Auditori, Jafre, Girona, el 8 de març de 2015, i mesclat i masteritzat per ell mateix, que en pau descansi. Fotos de Dani Álvarez. Produït per Sergi Sirvent. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I ells són: Sergi Sirvent (piano), Horacio Fumero (contrabaix), David Xirgu (bateria). I com sempre dir-vos que entreu a la pàgina web del disc:

https://www.freshsoundrecords.com/sergi-sirvent-albums/55343-stairway-to-the-stars-digipack.html. 

Tocar i interactuar amb aquests dos grans músics i intèrprets —Horacio Fumero i David Xirgu— és sempre un honor i un plaer. Em defineixo no només com a jazzman, sinó també com a creador. M'encanta crear diferents tipus de música, sempre busco noves formes, noves emocions. En altres paraules, noves maneres d'expressar experiències vitals, a través del so. Però, certament, el jazz ha estat —i serà en molts altres— la primera música que em va donar l'impuls i un context clar per fer-ho: l'art de la improvisació. Això ens ha dit Sergi Sirvent  i més coses que dirà, però ara escoltem-los fent el seu homenatge als “estàndards de Jazz”. 

Hi ha un parell de baladetes precioses com són el “You’ve Changed” i el tema que titula el disc, “Stairway to the Stars”, però els escoltarem en el tema compost per Neil Moret i Richard Whiting que té un Swing delicat i arrastradet, anomenat.... 

1.10.- She’s Funny That Way (Moret & Whiting) 5m55s. 

I aquest tema el va cantar i enregistrar també Billie Holiday el 1937, i hi ha una versió on el fan a un tempo més viu i a tot Swing de guitarra rítmica quasi a tot Gipsy Jazz.  I el tema que acabem d’escoltar té una intenció rítmica i profunditat melòdica impressionant. Tendresa amb un delicat Swing de la melodia que ha seguit amb la improvisació del líder i pianista Sergi Sirvent, feta també seguint clarament l’harmonia, i per tant podent-la seguir i apreciar encara més. Hem pogut escoltar la improvisació d’un dels pianistes més eclèctics que tenim, ell que també toca la trompeta i té projectes on el Free o la Lliure Concepció de la música és força evident. Preciós tema per començar el programa d’avui. 

I segueix dient-nos què: Crec que va passar així perquè aquesta música realment vol anar endavant, ser capdavantera,  barrejant-se sempre lliurement amb qualsevol altra música i estètica. És realment un llenguatge obert i sobretot es tracta d'escoltar-nos (a nosaltres mateixos quan toquem). És amb aquest sentiment profund que toco Jazz i em sento honrat de fer-ho amb Horacio i David, pel seu enorme talent, les seves pròpies experiències musicals i pel respecte que tinc pels improvisadors i músics de temes.

 

I els seguirem escoltant ja amb més tempo en el tema de Sammy Fain i Paul Francis Webster anomenat.. 

2.1.- Secret Love (Fain & Webster) 5m26s. 

I aquest tema va ser el principal de la pel·lícula del 1953 “Calamity Jane”  interpretada per Doris Day, una de les seves primeres aparicions cinematogràfiques. Moltes i molts més el van interpretar i varen ser gent com: Ahmad Jamal (1958), Count Basie (1959), Dinah Washington (1961), Art Blakey & Keith Jarrett (1966), Brad Mehldau (2000), etc, etc. I els nostres herois ho han fet amb una gran solvència i mestria, primer fent el tema per després les improvisacions, la primera la Sirvent. Ell mateix em va comentar lo bé que s’ho va passar tocant el magnífic piano de llarga cua que hi havia a l’estudi, un magnífic Steinway & Sons, suposo. Roger Mas em va fer el mateix comentari parlant d’un dels discos que hi va enregistrar. Piano, estudi i tècnic, Miquel Roger, tot, una meravella. Horacio ha fet també una magnífica tasca en el seu solo, marcant-lo de manera rítmica, alhora que aconseguint trobar una preciosa melodia. I sempre, sempre hi tenim a David Xirgu al comandament de la màquina rítmica que fa que tot vagi així de bé, mostrant-nos un domini esclatant a les escombretes, tot plegat a tot Swing. 

I segueix dient-nos què: Així que vull donar les gràcies a aquests dos "mestres" per compartir el seu art i saviesa amb mi. Aprenc molt tocant amb vosaltres. Després del nostre àlbum del 2011 "Live at the Jamboree Jazz Club in Barcelona", tenia moltes ganes de saber com de bé sonaria aquest trio en una gravació d'estudi. La sessió d'enregistrament va tenir lloc l'any 2015. Després d'aquests 7 anys, me n'alegro que finalment es publiqui el disc, després del Covid 19 i així poder anar fent. Vull donar les gràcies a Jordi Pujol —un cop més— per fer-ho realitat i donar suport al meu treball com a artista.

 

I encara els seguirem escoltant en un altre dels magnífics estàndards que varen escollir, i serà el compost per Sammy Cahn & Jule Styne anomenat.. 

3.2.- It Is You or No One (Cahn & Styne) 8m19s. 

I una de les versions més boppers és la que va fer el bo de Dexter Gordon en el disc de 1961 “Doin’ Allright”. L’acompanyaren Freddie Hubbard, Horace Parlan, George Tucker i Al Harewood. I aquí Sergi  ens ha fet una llarga i magnífica “Introducció” al tema, on l’hem pogut gaudir en tot el seu esplendor. I el tempo és un pèl més lent que el que va fer Gordon. I després de la melodia, ja hem escoltar la profunditat de so d’aquest Gran Piano en el registre del mig, cosa però que s’amplia a la resta de l’instrument. Si a la sonoritat li afegim el bon gust de l’intèrpret i moderna creativitat, doncs el resultat és incontestable. Un tema llarg de més de 8 minuts on Sergi s’esplaia abastament improvisant, gràcies també a la base rítmica que li dóna tot el seu suport. Horacio de nou ens ha acaronat amb la seva manera melòdica de solejar, amb un so també força profund i pulsió rítmica. I bon gust, bon gust musical de tots tres. Xirgu ens ha mostrat el control sobre el so dels seus plats, timbales i caixa, i sempre el bombo i el xarles marcant el tempo. Un Swing espaterrant en un tema que ben bé podria ser el tema d’un directe, car han improvisat tots tres, coses que passen en els directes. 

Aquest disc està dedicat a la memòria de Miquel Roger Casamada (1954-2017), l'enginyer de gravació d'aquest disc. Quin so increïble i quin gran ambient gravant amb tu al teu estudi de Jafre de Ter (Girona), tot va ser fàcil i divertit. Tots ens ajuntarem allà dalt a les estrelles algun dia. —Sergi Sirvent Escué 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz:

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

 

I ja els acabarem d’escoltar en el tema més vital del disc, per així copsar de quina manera fan els temes a tempo ràpid, tempo Fast que diem. I el tema és el compost per Jerome Kern & Dorothy Fields anomenat... 

4.5.- The Way You Look Tonight (Kern & Fields) 6m48s. 

I aquest tema, Jerome Kern el va fer el 1936 per a la pel·lícula “Swing Time” amb Fred Astaire cantant i ballant, per descomptat. Va ser la millor cançó d’aquell any als EEUU i posteriorment va esdevenir un Estàndard de Jazz gràcies a la feina dels músics de Jazz que la van readaptar a les seves inquietuds musicals i rítmiques. Teddy Wilson va fer que Billie Holiday la cantés i enregistrés amb ell i un petit combo amb només 21 anys, 10 setmanes després que s’estrenés la peli. De nou Sergi ens ha fet una altra “Introducció” al tema, ara però amb el suport dels companys. El Swing apareix en el pont del tema, la B, i per descomptat en alguns moments de les improvisacions. Un tema que té un arranjament rítmic important on la qüestió del ritme trencat apareix força en els primers moments, per esdevenir un magnífic Swing al final de la impro del líder. Posteriorment, en els quatres fets per Horacio i David improvisant tots dos a mode de pregunta-resposta, el ritme també ha estat força trencat. Improvisacions a piano, contrabaix i bateria d’aquests tres mestres Sirvent, Fumero i Xirgu els quals ens han acaronat tota aquesta primera estona de programa. Magnífic disc enregistrat el 2015 però que l’escoltem amb la frescor actual, com si s’acabés d’enregistrar fa quatre dies. Bravo nois.

 

I ara seguiré amb les propostes dels trios d’avui, tot i que el següent té un convidat en dos temes que miraré de posar. Escoltarem el projecte de l'Ari Hoenig Trio "Golden Treasures", editat per FSNT aquest 2022. Enregistrat per Michael Perez a Big Orange Sheep Studios, 18 de juliol de 2021. Mesclat per Eric Perlmutter. Masteritzat per Pieter de Wagter a Equus Studio, Bèlgica. Produït per: Ari Hoenig. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. Amb Ari Hoenig (bateria), Gadi Lehavi (piano), Ben Tiberio (contrabaix). Convidat especial: Yoav Eshed (guitarra, als #2 i 5). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web del disc:

https://www.freshsoundrecords.com/ari-hoenig-albums/55320-golden-treasures-digipack.html. 

I l’Ari Hoenig ens diu què: Mentre revisava els fitxers antics de notes de veu, em vaig trobar amb un en particular, on em trobava jo improvisant i desenvolupant una cançó al piano. Simultàniament, la cançó en si estava sent interrompuda i una mica eclipsada pels nens que entraven, cantant i colpejant el piano, clarament desitjant una part de l'acció per a ells mateixos. I per això he volgut començar amb el tema propi anomenat... 

5.1.- Golden Schätze (Ari Hoenig) 6m45s. 

Doncs ja hem pogut escoltar les veus dels nens de l’Ari Hoenig cosa que us acabo de comentar tot i llegint el seu text. I aquest és un tema amb una determinada energia rítmica allunyada de les balades. I és que aquest disc és força així d’enèrgic. Té un parell de baladetes, això sí, cosa que us comentaré o llegireu al bloc. Un tema propi del líder i baterista interpretat però melòdicament pel pianista Gadi Lehavi d’una magistral manera. La qüestió rítmica també és important, car va agafant embranzida partint d’un Swing delicat inicial tot i escoltant la melodia a càrrec del pianista. La seva interpretació ha estat subtil alhora que amb un determinat contingut rítmic. El solo del contrabaixista ha estat suau amb els altres dos quasi silents. Ben Tiberio ha fet una improvisació on la melodia ha estat present i amb una sonoritat profunda, també. Lehavi al piano ens ha mostrat, en dos estadis de la seva ànima, les diverses maneres que té d’improvisar, l’una més enèrgica i l’altre subtil i delicada, al final de la seva interpretació solista. Encara hem tingut moments més potents donant peu a la impro del líder i baterista, tot això abans d’escoltar de nou als seus fills. 

I va dient què: Era un signe dels temps. Es van cancel·lar concerts i gires i, com tothom, em vaig veure obligat a revalorar les coses i la situació. Vaig utilitzar part d'aquest temps lliure per tornar enrere i escoltar alguns esbossos de cançons que gairebé arribaven a la pàgina impresa: cançons que encara no havien estat provades per un grup, possiblement a causa d'algun tipus d'interrupció en el procés de composició. I els podríem escoltar en aquesta balada, “In a Sentimental Mood” de Duke Ellington i un sorprenent “Cherokee” tocat a tempo slow, cosa mai escoltada, però serà un dels temes on hi col·labora el guitarrista Yoav Eshed, compost per Richard Rodgers i anomenat...

 

6.2.- It Might As Well Be Spring (Rodgers & Hammerstein II) 6m12s. 

I sí, aquest tema ha estat instrumental, però en la versió original hi hagué lletra, la de l’Oscar Hammerstein II car es va fer per a la pel·lícula del 1954 “State Fair”. Una versió força delicada d’aquest tema la va fer l’inefable Bill Evans Trio el 1962 en el seu disc “Moon Beams” amb Paul Motion  i Chuck Israels. Aquest darrer es va estrenar en aquest trio després de la mort de l’Scott LaFaro el mateix any, cosa que va trasbalsar d’allò més al ja introspectiu Evans. De fet, tots els temes d’aquest disc d’Evans són íntims i de ben segur interpretats amb una gran tristor. Els nostres herois però han girat la truita i l’han fet amb un contingut rítmic més potent, cosa que hem escoltat més endavant, i en els inicis en l’ona rítmica que Keith Jarrett emprà en alguns dels seus temes, i no precisament aquest, que el toca com Bill Evans, Jarrett a duet amb Charlie Haden. La incursió de la guitarra de Yoav Eshed li dóna també un tarannà sonor diferent. Una llarga introducció ens va acostant a la melodia del tema, encara amb moments delicats tot i recordant als mestres comentats. Magnífica improvisació del pianista Lehavi, i crescendo rítmic i no només, que es va fent patent de mica en mica fins arribar de nou a recuperar el tema a càrrec del guitarrista. I en els moments finals han recuperat tota la delicadesa, acabant-lo però de cop. Gran arranjament d’aquest estàndard que ens ha fet l’Ari Hoenig. 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Discordian Records:

www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog. 

I com a delicatessen proposo que l’escoltem a ell sol a bateria solo en el curtet tema de Sonny Rollins, anomenat.... 

7.9.- Doxy (Sonny Rollins) 2m45s. 

I segur que els que coneixeu el tema de Rollins n’heu pogut seguir la melodia feta pel baterista i líder d’aquest trio, l’Ari Hoenig. Després ha fet la seva tasca improvisant, on l’afinació de les diferents timbales, caixa, goliat i bombo és clau per a la consecució de tot plegat, evidentment que també en la melodia del conegut “Doxy”. 

I ara els seguirem escoltant en un tema de George Shearing anomenat...

 

8.6.- Conception (George Shearing) 4m36s. 

I aquest és un tema que George Shearing, pianista i compositor britànic, va compondre el 1950 a tot Be Bop. Ell mateix va escriure més de 300 temes entre els quals el conegut “Lullaby of Birdland”. Tema complex, en tonalitat de Db i amb una seqüència descendent d’acords. Miles va fer-ne una reharmonització la qual va enregistrar en el seu primer disc al seu nom del 1951 anomenat “The New Songs” on hi hagué Sonny Rollins, Walter Bishop Jr., Tommy Potter i Art Blakey tocant aquest tema. I els nostres herois l’han fet a tot tempo Bopper i també amb un arranjament on els canvis rítmics tenen una importància cabdal, cosa que hem constatat ben aviat. Melodia i ja de manera immediata la improvisació del pianista Lehavi, brutal. I quin Swing ha aparegut per “walking” de baixista i copets i xarles del baterista i líder, magnífic baterista. I ell mateix ens ha mostrat de nou la seva gran solvència en això de remenar els estris de la seva bateria. Tros de solo de Hoenig. I al final, ja amb els canvis rítmics encabits en l’arranjament que ell mateix ha fet d’aquest gran tema de Shearing. 

Després d'escoltar i donar-li valor a l'antiga nota de veu, n'he extret la cançó i la vaig anomenar encertadament "Bratty Kids". M'hi vaig referir com a tal per a les etapes inicials de l'existència de la cançó. No obstant això, em vaig sentir una mica culpable de mantenir aquest títol com a títol, perquè els meus fills en realitat són qualsevol cosa menys maldestres. Així que vaig canviar el nom de la cançó fent servir el plural del que em deia la meva àvia, "Oma". Em va anomenar “Goldener Schatz”, en alemany “Golden Treasure” en anglès, així que el nom de la cançó es va convertir en Goldene Schätze, fent referència als meus dos Tresors d'Or, els meus fills. —Ari Hoenig

 

I ja els acabarem d’escoltar en un altre dels temes ràpids del disc, compost per ell mateix i que també fa referència als seus fills, i anomenat... 

9.3.- Child’s Prey (Ari Hoenig) 5m12s. 

I ja per acabar amb aquest projecte del baterista Ari Hoenig m’ha semblat que aquest tema propi era impressionant. Els inicis també han estat marcats per una “Intro” amb el ritme trencat. Ara bé, el tempo Fast i el Swing han aparegut en la reeixida improvisació del pianista Lehavi, brutal que ha estat ell. Solo de Ben Tiberio al contrabaix curtet i impro del líder a la bateria, de nou espaterrant, per precís, per contundent. Melodia del tema i final amb un llarg “vamp” on de nou el baterista desgrana saviesa solista en aquest un seu gran tema, ideal per cloure el seu projecte “Golden Treasures”. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz.. 

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas:

https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano:

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I ja encarem el final del programa, primer Especial Nadal amb el projecte de Klemens Marktl Trio, “Live in Àustria” també de la sèrie 5100 de FSR. Enregistrat en directe per Georg Croll i Robert Falkner a l'O2 Rossstall Lambach, Àustria, el 22 de març de 2019 i també mesclat per ells dos. Masteritzat per Pieter de Wagter a Equus Studio, Brussel·les, Bèlgica. Notes interiors: Klemens Marktl, Dave Kikoski, Boris Kozlov i Georg Croll. Produït per Klemens Marktl. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. David Kikoski (piano), Boris Kozlov (contrabaix) i Klemens Marktl (bateria). I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:

https://www.freshsoundrecords.com/klemens-marktl-albums/54797-live-in-austria-digipack.html. 

I ell ens diu què: El meu somni musical de molt de temps es va fer realitat quan Sepp Grabmaier, un entusiasta del jazz d'Àustria i organitzador d'un dels festivals més coneguts d'Àustria anomenat Snow Jazz Gastein, em va convidar a actuar amb l’extraordinari pianista Dave Kikoski en un escenari i a trio com a gran final del seu Festival. He estat seguint la carrera i la discografia d'aquest veterà del piano des dels meus primers estudis de Jazz als anys 90 i per tant estava preparat per al so i la música de Mr. Kikoski. Immediatament em va venir al cap el meu estimat amic i gran baixista Boris Kozlov de Nova York per completar aquest emocionant Trio. He actuat amb Boris a Nova York i també en gires per Europa amb el pianista John Di Martino i va ser amor musical i social des de la primera nota. 

Doncs podríem escoltar la llarga i magnífica balada “My One and Only Love”, però anem ja a comprovar totes aquestes notes amoroses escoltant-los en el primer llarg tema de Dave Kikoski, i anomenat.... 

10.2.- Winnie’s Garden (Dave Kikoski) 16m11s. 

I de Dave Kikoski dir-vos que va aprendre a tocar el piano de son pare i que quan era un xaval tocava amb ell pels bars. Que va estudiar a la Berklee School of Music de Boston i que va començar a enregistrar discos el 1989 amb el “Presage” amb Eddie Gomez i Al Foster. Que la primera vegada que va tocar amb el baixista Boris Kozlov va ser en el seu disc del 2001 ”Confortable Strange” on hi hagué també Jeff “Tain” Watts. I que aquest tema “Winnie’s Garden” apareix en el seu disc “Inner Trust” del 1998 on l’acompanyaren Ed Howard i Leon Parker. I dir-vos que el tema que hem escoltat l’han tocat a un tempo més viu que el de l’original, el del disc esmentat.

Un tema força complex, gens trillat i on sembla que cada músic vagi a la seva bola. Els moments de Swing hi són, sobretot en la improvisació del pianista Kikoski, a base de “walking” de Kozlov i copets a plats i xarles de la bateria del líder. Llarg i magnífic solo del pianista, amb moments també de “tempo doblat” i seguin amb el Swing, car un tema en directe té moltes vicissituds, i més aquest que ha durat més de 16 minuts. El baixista Boris també ha fet la seva improvisació i ben aviat ens ha fet unes línies a lo “Blue Monk” per després seguir desenvolupant el solo magistralment. I com sempre sol passar, ens han fet uns “Quatres” amb el líder i baterista, per després baixar als “Dosos” i ja finalment recuperar la melodia i acabar-lo entre els molts aplaudiments. 

I segueix dient què: Tocar a trio amb Dave i Boris et fa sentir una llibertat musical total des d'estàndards a tot Swing, balades subtils fins a originals més enèrgics amb un toc modern. Tot i així, has d'estar preparat per a sorpreses que poden obrir noves portes musicals. El Trio és una de les meves preferides formacions per fer Jazz i sobretot amb aquests dos gegants, on vaig tenir el plaer d'experimentar la total llibertat musical i la interacció dins del llenguatge del Jazz. Amb Boris Kozlov al meu costat, tinc veritablement un baixista que manega tots els estils de música alhora que és súper rítmic, flexible i groovy, al mateix temps. Construïm les bases i el suport per a les línies amb Swing i les idees imaginatives de Kikoski per expressar el que esteu escoltant en aquest, el "NOSTRE" trio! 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava:

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina:

https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I encara els escoltarem en el tema de Thelonious Monk anomenat... 

11.6.- Trinkle Tinkle (Thelonious Monk) 10m43. 

I d’aquest tema dir-vos que té una estructura de 32 compassos de la forma AABA i que és conegut per la seva difícil melodia. Monk el va enregistrar per primera vegada el 18 de desembre de 1952 per al seu àlbum Thelonious Monk Trio, i més tard apareix a l'àlbum Thelonious Monk With John Coltrane i al Monk's Blues. Hi ha dues històries sobre l'origen del títol, la primera explica que el productor Ira Gitler no va entendre a Monk quan aquest va dir el títol de la cançó a l'estudi; Gitler va dir que Monk podia haver dit "Trinkle, Tinkle, like a star" en lloc de "Twinkle, Twinkle, like a Star". També es creu que el títol és una corrupció del terme "Tickler", que era com solien anomenar-se entre ells els antics pianistes de l’ Stride piano. I el tema l’han començat amb l’entremaliada melodia amb les dues As per després escoltar clarament el pont o la B i després la darrera A. I “La Pantera Rossa” és la primera melodia que fa el baixista en la seva improvisació. Després en fa moltes més, i totes molt ben trobades, desenvolupant un gran solo. Gran baixista en Boris Kozlov. I Kikoski ens ha tornat a “Frapar” per com de precís és i per com de nítida és la seva digitació. Contundent, sí, però controlat. Una mà esquerra ferma ajudant sempre de manera harmònica la dreta que ha volat  lleugera i gràcil en una llarga i magnífica improvisació. I aquestes, les improvisacions acaben amb la del líder Klemens Markl, brutal, magistral, llarga feina per cloure-les i recuperar de nou la melodia. Brutal tema de Monk i millors interpretacions de tots tres. 

I el líder i baterista Klemens Marktl ens acaba dient què: Vam començar la nostra gira de 15 dies a la ciutat alemanya de tres rius de Passau i vam acabar en un petit poble prop de la meva ciutat natal que es diu Hüttenberg. Els tres havíem estat tocant junts com a secció rítmica del meu sextet en el meu compromís amb el Smalls Jazz club de Nova York, però quan ens vam reunir com a trio, recordo que no vam poder deixar de tocar durant un parell d'hores perquè vam tocar "apagats” des del principi! Durant tota aquesta gira per Àustria, Georg Croll, un autèntic entusiasta del jazz de Salzburg, ens va seguir per un parell de concerts i es va enamorar totalment de la nostra música! Va decidir espontàniament enregistrar la nostra actuació EN DIRECTE a Rossstall Lambach i aquí teniu la prova documentada en aquesta gravació! Entre la càlida acollida del personal del club i un públic molt atent, d'alguna manera aquest concert va resultar màgic i agraeixo als estimats amics Georg & Robert el seu entusiasme per enregistrar-nos. Gràcies de nou Dave i Boris per fer que aquests moments musicals siguin màgics i la vostra energia i suport dins i fora de l'escenari! Sentint-se beneït. —Klemens Marktl

 

I ara ja els acabarem d’escoltar a ells, i nosaltres el primer Especial Nadal 2022 en el tema de Charlie Parker anomenat.... 

12.1.- Moose The Mooche (Charlie Parker) 8m24s. 

I dir-vos què: "Moose the Mooche" és una composició bebop escrita per Charlie Parker l'any 1946. Va ser escrita poc després que el seu amic i company musical de molt de temps Dizzy Gillespie el deixés a Los Angeles per tornar a la ciutat de Nova York. Parker feia molt de temps que era addicte a l'heroïna i alguns historiadors suggereixen que la cançó portava el nom del narcotraficant, Emry "Moose the Mooche" Byrd, que li va vendre drogues durant diversos anys abans de ser arrestat. Parker el va enregistrar a Los Angeles per a Dial Records el 28 de març de 1946, com a Charlie Parker Septet, acompanyat per Miles Davis, Lucky Thompson i Dodo Marmarosa, que actuaven amb Parker al “Finale Club”, a més de Vic McMillan (que va ser portat a la darrera hora quan el baixista original, Red Callender, va renunciar), Arvin Garrison i Roy Porter. I del tema dir-vos que està basat en el “I Got Rhythm” de Gerhswin utilitzant seqüències II-V-I abastament. I que els nostres herois l’han tocat amb una gran mestria en aquest magnífic concert en directe que van fer a Àustria al “O2 Rostall Lambach” el 22 de març de 2019.

El tema ha començat ja amb la coneguda melodia de Parker i ben aviat han començat les improvisacions, i la primera i molt reeixida la de Dave Kikoski al qual veurem al Jamboree ben aviat començat el 2023. Llarga tasca improvisant a tot Swing per “Walking” del baixista i els copets swingats a la bateria del líder. Essent un Rh&Ch i no un Blues, les línies blueseres ben bé que les hi hem escoltat alhora que la modernitat. I resulta que Kikoski ha estat l’únic protagonista solista d’aquest tema, car se l’ha menjat ell sol, exceptuant-ne els moments finals on el líder ha fet uns curts redobles. Gran tema per acabar amb ells i nosaltres el programa d’avui. 

Doncs ja hem acabat el primer programa Especial Nadal 2022, que com sempre espero que us hagi agradat. I us recordo que hem escoltat a Sergi Sirvent Trio, "Stairway to the Stars", l'Ari Hoenig Trio, "Golden Treasures", i el de Klemens Marktl Trio "Live in Austria”. 

Doncs també us vull desitjar que tingueu un bon dia dels Innocents, i un bon final d’aquest 2022 marcat per múltiples desgràcies, i sort que no només, i que tingueu un molt bon Cap d’Any. Salut per a tothom i els meus millors desitjos. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs res, dir-vos que el darrer concert de Jazz del 2022 va ser magnífic, amb tot de temes propis exceptuant-ne tres que varen ser estàndards, i el darrer i bis “Body & Soul” a guitarra sol del líder Eddie Mejía. El van acompanyar Gianni Gaglairdi, David Mengual i Ramon Prats. Ara ja fins el gener del 23 en plena Festa Major d’Hivern on tindrem a Marina Tuset Quartet a La Sala  Gran de La Vicentina, el dissabte 21 a les 19h. 

I parlant del programa d’avui, dir-vos que estarà dedicat a discos que he adquirit anant de concerts. Seran tres projectes, i el primer el del trio on hi a el  guitarrista francès Romain Pilon amb Jeff Denson i Brian Blade, anomenat “FINDING LIGHT”. Després serà el del trombonista Steve Turre, “Generations” per acabar com ens agrada amb l’Steve Coleman & Five Elements, “Live at The Village Vanguard Volume II”.

 

Comencem doncs el programa amb el disc a trio de guitarra, Romain Pilon; contrabaix, Jeff Denson i la bateria màgica de Brian Blade, disc anomenat “Finding Light”, editat per Ridgeway Records, enregistrat per Gabriel Sheppard  el 17 i 18 de gener de 2022 al 25th St. Recording, Oakland, Califòrnia. Mesclat per Adam Muñoz i masteritzat per Ken Lee. I sis temes són de Jeff Denson mentre que cinc són de Romain Pilon. I aquest és un disc que es pot veure a la web https://www.romainpilonguitarist.com/copie-de-news,  

i trobar entrant a l’enllaç de Discogs:

https://www.discogs.com/es/release/24616430-Jeff-Denson-Romain-Pilon-Brian-Blade-Finding-Light 

I ja els escoltarem en el tema compost per Romain Pilon anomenat.... 

1.9.- Espoir (Romain Pilon) 7m06s. 

I resulta que aquest disc el vaig adquirir al Milano Jazz Club un dia de concert amb Gonzalo del Val el qual presentà el seu darrer disc, “Tornaviaje” que ja sonà en aquest programa, on hi ha el guitarrista Romain Pilon. I acabem d’escoltar el primer tema del programa d’avui, que ja heu vist que té diversitat melòdica i rítmica. Han fet una “Intro” al tema marcada pel contrabaix, per ja escoltar les notes soltes de la melodia a càrrec del líder. Després, en el pont em escoltat un canvi rítmic i harmònic amb uns acords ben marcats. El tema és de tempo slow medium, i ja heu pogut escoltar que de “baladeta”, res de res. Els solos els ha començat Pilon, amb un so electrificat amb aires blueseros i  rockers, també per com l’acompanya el baterista el gran Brian Blade. Ens ha mostrat com remena això de tocar la guitarra i solejar, fent una intervenció magistral i molt personal, per llenguatge i sonoritat. Aquest tema seu ha estat molt interessant i m’ha agradat força, ideal per començar el programa. 

I Romain Pilon, Grenoble va poder anar a la Berklee College of Music de Boston on es va estar des del 1998 fins el 2002. Mentre estudià allà va rebre tres premis pel seu talent. En el seu darrer semestre, va ser escollit per 1000 estudiants per representar a l’escola en el combo teloner que va tocar abans del de Pat Metheny. Estant-se a Boston va poder compartir escenari amb gent com Esperanza Spalding, Lionel Loukele i també va estar nominat a un Grammy, el del disc de Christian Scott on ell hi tocà.

 

I seguim amb un altre tema del guitarrista Pilon i anomenat... 

2.3.- This Way Cooky (Romain Pilon) 5m51s. 

I hem seguit amb un altre tema del guitarrista, i ja heu pogut comprovar com li agraden els ritmes marcats i situats en el món del rock. El tema és impactant per la potència rítmica, també per com van les seves harmonies i canvis. El seu solo ha estat brutal de nou. Quin domini de la tècnica alhora que fet tot plegat amb molt bon gust. Un tema que el podríem situar en l’entorn del Jazz-Rock a tot Funk. Frases jazzeres, ritmes potents, acords rockers, Funk i Funk, de ritme, però amb unes harmonies gens rockeres. Molt bon tema de Pilon. 

Al tornar de Boston i ja el 2003 se’n va anar a París on ben aviat formar la seva banda amb els millors músics de l’escena francesa. Va editar el seu primer disc mitjançant Fresh Sound New Talent, i els de Jazz Magazine van dir que era una Revelació. El seu segon va merèixer quatre estrelles de la prestigiosa revista francesa que van dir del disc i banda: “Amb total seguretat, és el grup i disc més sincer, honest i entusiàstic que ha aparegut a França.” 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz: 

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

 

I seguirem dolçament per melodia amb el tema de Jeff Denson que titula el disc i anomenat...

3.2.- Finding Light (Jeffrey Denson) 4m22s. 

I com s’ha notat l’autoria del tema, aquest del baixista Denson i molt més relaxat de tot plegat, el tempo però és mèdium high. El compositor ha estat el primer en fer les improvisacions, i per descomptat que ha fet una tasca solista sublim, amb un Blade que l’ha acompanyat subtilment i alguns acords delicats de Pilon. El baixista ha fet una remarcable improvisació on la melodia hi ha estat present i no només. El tema ha agafat empenta en el solo del guitarrista, car Blade ha esmerçat més energies acompanyant-lo, augmentant la intensitat sonora dels seus cops a la seva bateria. El solo de Pilon ha seguit les passes dels anteriors. El llenguatge ha estat però més jazzero, amb un fraseig molt modern, i l’ha acabat amb la darrera frase de la melodia del tema, com també ha fet el baixista per cloure la seva improvisació. Un tema molt maco de Jeff Denson. 

El 2010, Pilon va treure el seu primer disc al seu nom, “Ny3”, amb magnífics companys de l’escena de NY, Colin Stranahan i Matt Brewer, baterista i baixista. Va tenir un gran impacte a França i dues de les millors revistes van opinar; Jazz Magazine va quedar en estat de “XOC”, i el  Jazz News va dir “Top of the month”, “El millor del mes”.

 

I també podríem escoltar-los amb un altre tema compost pel baixista i anomenat “Daily Jubilee of Dancing Herbie” però els acabarem d’escoltar a tot Swing en el tema vital i també del baixista Jeff Denson anomenat.. 

4.1.- The Tipster (Jeffrey Denson) 4m41s. 

I quin tema més increïble del baixista Denson per acabar-los d’escoltar. Un ritme potent i persistent i amb embranzida fins el solo del compositor i baixista, on llavors les aigües s’han calmat. I l’han acabat fent la melodia amb la qual l’han començat, ja directament amb la guitarra de Romain Pilon. Una melodia entremaliada, gens fàcil ni trillada. Ell mateix n’ha fet la primera improvisació, i amb quin bon gust i estil modern per llenguatge i artificis emprats. Gran guitarrista aquest jove nascut a Grenoble que també vam veure al Jamboree amb el baixista Jeff Denson. Aquest ha fet al final una altra magnífica improvisació amb el contrabaix, i així de potent, segur i precís el vam veure a la nostra estimada cova cava de la Plaça Reial. Gran tema i disc d’aquests tres grans cracs, Pilon, Denson i Blade. Aquest disc és el seu segon de tots tres. 

I ara farem un canvi estilístic i ens endinsarem de ple a la música del trombonista Steve Turre i disc anomenat “Generations”. Editat aquest 2022 per Smoke Sessions Records. Enregistrat per Chris Allen el 29 de març del mateix any, als Sear Sound, Studio C, mesclat i masteritzat per ell mateix. I aquí hi tenim a Steve Turre, trombó; Wallace Roney Jr, trompeta, Emilio Modeste, saxo tenor; Isaiah J. Thompson, piano; Corcoran Holt, contrabaix i Orion Turre, bateria, com a formació base, mentre els convidats són: James Carter, saxo tenor; Ed Cherry i Andy Basford, guitarra; Trevor Watkis, Fender Rhodes; Buster Williams, Derrick Barnett, contrabaix; Lenny White, Karl Wright, bateria i Pedrito Martínez, percussions. Totes les composicions són de l’Steve Turre excepte l’”Smoke Gets in Your Eyes” que és de Jerome Kern i lletra de Otto Harbach.

I com sempre dir-vos que entreu al web del disc:

https://smokesessionsrecords.com/shop/albums/generations/ 

I els podríem escoltar en temes tan macos i dolços com són: “Sweet Dreams” i “Flower Power”, però ho farem amb el tema dedicat a Duke Ellington i anomenat... 

5.2.- Dinner With Duke (Steve Turre) 6m58s. 

I quin homenatge més maco que li ha fet l’Steve Turre al genial Duke Ellington. Una melodia molt ben trobada i que ben aviat se’ns ha quedat impregnada a la memòria. Dues As i el pont o la B, i de nou la A per concloure el tema i ja començar les improvisacions i la primera a càrrec del pianista Isaiah J. Thompson, molt subtil i delicada. Turre l’ha seguit d’igual manera, afegint però elements sonors de la seva collita, ell que domina el trombó com pocs. També hem escoltat a Wallace Rooney Jr amb sons passats per la sordina i un contrabaix fregat per Corcoran Holt, i sempre, unes escombretes de Orion Turre. El saxo tenor de l’Emilio Modeste s’ha limitat a acompanyar-los. Una preciosa balada composta per aquest gran trombonista i compositor ideal per començar-los a escoltar. 

I aquest projecte el vam veure a la Nova Jazz Cava fa quatre dies mal comptats on ell mateix em va signar el disc que li vaig fer dedicar al Joan i a mi. I l’Steve Turre va rebre la torxa del jazz a principis de la seva carrera per alguns dels grans mestres de la música: Art Blakey, Rahsaan Roland Kirk, Woody Shaw i Ray Charles, entre d'altres. En els darrers anys ha encès la mateixa flama en una collita més jove d'estrelles emergents. Al seu nou àlbum, “Generations”, Turre reuneix les èpoques, convidant llegendes encara vitals a unir-se a una banda amb joves en ascens per retre homenatge als ancians que han ajudat a donar forma al seu so. 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Discordian Records: 

www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 

I els seguirem escoltant amb un altre tema del líder Steve Turre i anomenat... 

6.3.- Blues Smoke (Steve Turre) 6m34s. 

I quin tema més marxós acabem d’escoltar. Hem tingut canvis en la formació amb Ed Cherry, guitarra; Buster Williams, contrabaix i Lenny White, bateria quedant la resta igual que el tema dedicat a Duke. I sí, en aquest tema hem pogut escoltar el solo de Modeste al saxo tenor. Un tema magnífic amb tots els aires del Blues i que Turre s’ha encarregat d’iniciar-ne les improvisacions, i de quina magistral manera ho ha fet. Fraseig, bones idees, i ben executades, més o menys com el saxo tenor Emilio que l’ha seguit després. Gran solo del tenor que poc coneixíem i que ens ha agradat força. Subtil la sonoritat del guitarrista Cherry en el seu solo, farcit de Blues, de Rh&B, per com la base rítmica va fent el ritme a tot Swing. Els vents fent backgrounds, i posterior solo del pianista Thompson, brutal, també. I com que aquí ha de fer solos tothom, també l’ha fet el baixista Buster Williams, molt bo també. Maco el suport dels vents mentre ell l’ha fet. Tema i final sense solo del baterista Lenny White, sí, aquell que va formar part dels Return to Forever a partir del 1973 amb el guitarrista Bill Connors i Stanley Clarke al contrabaix, grup del sempre més estimat Chick Corea. 

“Generations” compta amb intèrprets com el propi fill del trombonista, el bateria Orion Turre, així com el trompetista Wallace Roney Jr., el pare del qual era un amic íntim i col·laborador de Turre. A més, la banda principal juvenil inclou el pianista Isaiah J. Thompson i el baixista Corcoran Holt. Al llarg de l'àlbum, a aquest grup estel·lar s'uneixen el saxofonista James Carter, els guitarristes Ed Cherry i Andy Bassford, el teclista Trevor Watkis, els baixistes Buster Williams i Derrick Barnett, els bateria Lenny White i Karl Wright i el percussionista Pedrito Martinez.

 

I encara seguirem escoltant-los en un altre tema de magnífic Swing i anomenat.. 

7.1.- Planting The Ceed (Steve Turre) 8m46s. 

I quin canvi de ritmes i músiques hem tingut amb aquest magnífic tema de l’Steve Turre. Iniciat amb un ritme així com trencat amb una melodia amb diversos canvis. Un tema on hi tenim de nou al saxo tenor Modeste que ha estat qui primer ha iniciat les improvisacions a tot Swing en les As del tema, mentre que en el Pont o la B el ritme s’ha tornat a trencar. La base és ara Corcoran Holt i Orion Turre i piano de Thompson. Turre ens ha tornat a impressionar per com ha executat la seva improvisació, plena de sentit melòdic i ritme, alhora que gran creativitat, que això del trombó no és gens fàcil. El jove Rooney ens ha fet una magnífica improvisació, que ja en teníem ganes. A Terrassa va estar sublim, també. I el pianista Thompson els ha seguit improvisant d’una magistral manera, amb unes línies i arpegis ascendents molt ben trobats. La mà esquerra ha fet una gran feina de suport harmònic. Bon solo d’ell, bon solo de tots els companys. Tema i final. 

"Hi ha un equilibri entre la joventut i la maduresa", diu Turre, "l'edat madura aporta saviesa i coneixement, i la joventut aporta entusiasme i energia. Jugar i tocar amb cadascun d'ells em fa moure’m d'una manera diferent. Els més grans m'estiren en maneres de saviesa, però els joves ho encenen tot i això és inspirador". Aquesta inspiració dóna els seus fruits en un dels enregistraments més brillants i eclèctics de la història de la carrera de Turre. "Sempre m'agrada tocar amb músics que em desafien", conclou Turre. "Així que, normalment tocaria amb gent més gran que jo. El meu repte ara ve de l'energia juvenil dels intèrprets més joves. El jazz no ha mort!".

 

I ja els acabarem d’escoltar en el tema vital a tot Latin i anomenat... 

8.6.- Pharaho’s Dance (Steve Turre) 8m30s. 

I en aquest tema tenim la mateixa formació que en el tema “Planting The Ceed“, afegint-s’hi però Pedrito Martínez a les percussions, cosa que ja hem copsat de seguida. Un tema que Steve Turre li va dedicar al tristament desaparegut Pharoha Sanders. Tema iniciat amb una delicada “Intro” un tant melancòlica i tristota per l’adéu de Pharoha el 24 de setembre de 2022. Després, el tema amb aires de Latin Jazz. I clarament es diferencien les dues parts del tema, primer les dues As, el pont, diferenciat, i de nou per concloure el tema amb la A final. Rooney Jr. ens ha explicat una bonica història marcada per l’aspecte de la rítmica trencada, i així ha fet ell les seves frases. La percussió de Pedrito ha estat present durant tot el tema. El solo del líder, trombonista i compositor, magnífic de nou. I dir-vos que té temes on agafa els diferents cargols de mar i fa melodies i improvisa. El nostre amic Ramon Fossati n’és un fidel seguidor, ell també trombonista i fent cantar els cargols de mar. Magnífic solo del pianista Thompson, amb uns arpegis i línies melòdiques creades amb la mà dreta, allà al registre més agut, brillant tot plegat. I quin ritme, amb la percussió i el baterista Orion Turre que ves per on, és el fill del líder Steve Turre. A ell també el vam veure a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Tema i final amb un “Vamp” per acabar els dos vents improvisant llargament. Per acabar-lo delicadament. Gran tema i projecte Mr. Steve Turre , thanks. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz.. 

23 Robadors: 

https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: 

https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: 

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I ja acabarem el programa fent un altre salt estilístic amb alguns dels temes del doble CD de l’Steve Coleman & Five Elements, “Live at The Village Vanguard Volume II”. Editat el 2021 per Pi Recordings i enregistrat l’11 i 13 de maig de 2018 al Village Vanguard, New York. Mesclat i masteritzat per Mike Marciano al Systems Two, Long Island, NY. I aquí hi tenim l’Steve Coleman, saxo contralt; Jonathan Finlayson, trompeta; Kokayi, veu; Anthony Tidd, baix elèctric i Sean Rickman, bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web del disc:

https://pirecordings.com/albums/live-at-the-village-vanguard-vol-ii-mdw-ntr/ 

I aquest disc el  vaig adquirir a l’Auditori del Liceu en un concert programat pel Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona i amablement convidat per la gent de la “centenària institució” amb Paola, Joan i jo, de manera extraordinària tots tres. I sí, també me’l va signar. 

No hi ha temes a tempo de balada i tot té una trempera determinada, o sigui que els escoltarem a tot ritme Beat i Groove que no Swing en un dels temes que van tocar al Liceu i anomenat... 

9.2.2.- Mdw Ntr (Steve Coleman) 8m42s. 

I com que presentaven aquest disc, els temes del disc són els que van fer en el directe al Liceu, i aquest també, esclar. La tònica del disc és aquesta barreja de ritmes, a vegades Funk, a vegades a tot Beat, amb incursions solistes del líder Coleman al saxo contralt i la trompeta de Finlayson, i també la veu a tot Rap-Hip-Hop-Jazz de Kokayi. En aquest tema recorren sovint al motiu principal quan acaben la seva intervenció solista. Els temes són llargs, dels del segon CD, quatre no arriben als 10 minuts, mentre que n’hi ha un sobrepassa els 20 minuts, i per això no ha sonat aquí. Els del primer CD, són quasi tots de més de 12 minuts. La seqüència es va repetint, amb variacions, sí. O sigui primer soleja un, acaba amb el motiu i comença l’altre fent el mateix. En la segona volta però, hi ha moments que els dos vents van improvisant plegats. L’energia rítmica és brutal. I això en un directe et fa bellugar el cap i les cames no paren de seguir el ritme persistent. Per descomptat que les improvisacions dels dos vents són increïbles, la base rítmica persistent amb el baixista i baterista, i sorprenent la veu i maneres del cantant rapsode. Bon tema per començar-los a escoltar. 

El directe al Village Vanguard, Volum II (“Mdw Ntr”) troba el saxofonista contralt i company de MacArthur, Steve Coleman tornant a aquest celebrat lloc de Nova York amb la seva banda insígnia Five Elements en dos passis que capturen plenament l'experiència en directe incendiària del grup. El volum I d'aquesta sèrie (Pi 2018) va ser descrit per Rolling Stone com "Súper excitant... Se sent com veure als Harlem Globetrotters fer la seva màgia captivadora a la pista". En tot cas, el volum II, gravat un any més tard al maig de 2018, augmenta encara més el nivell d'energia. En substitució del guitarrista Miles Okazaki, a la banda hi ha el magistral raper d'estil lliure Kokayi, que aporta una estètica d’interpretació lliure, rítmicament aguda, gairebé renaixentista en als actes. Empès per Coleman per actuar de la manera més espontània possible, el resultat és una improvisació frenètica que es va tambalejant constantment, però que d'alguna manera conserva la forma i l'estructura, un efecte que només és possible a causa del nivell de comunicació gairebé telepàtic que el conjunt Coleman, el trompetista Jonathan Finlayson, el baixista Anthony Tidd i el baterista Sean Rickman, han perfeccionat en centenars de concerts tocats junts al llarg de dècades.

 

Seguirem més o menys de la mateixa manera amb el tema anomenat... 

10.4.2.- Khet & Kaba (Steve Coleman) 7m39s. 

I quin altre brutal tema de l’Steve Coleman acabat però dolçament, res a veure per com ha anat tota l’estona. L’ha començat ell mateix a saxo contralt solo, ja mostrant-nos  melodia i ritme, i quan ha entrat baixista i baterista, no ens ha sobtat, car d’això anava tot plegat. Quan s’ha posat a improvisar, llavors ha estat el trompetista Finlayson qui n’ha fet el motiu principal. Coleman ens ha mostrat un estil modern per fraseig, en el seu curtet solo. I és que la dinàmica és aquesta, fer solos no massa llargs i anar-los alternant entre ells, els vents, i també la veu de Kokayi. El solo del trompetista però ha estat més llarg, molt ben executat i amb un so força càlid, magnífic fraseig en l’ona del que ha fet el líder. I la veu de Kokayi, potent, afinada, amb un fraseig de Rapper alhora que quan vol, improvisa en Scat, coses que vam veure en el directe al Liceu. El líder i trompetista han recuperat el motiu principal, i Coleman l’ha acabat dolçament.

 

Immediatament després de residències consecutives de setmanes a Detroit i Chicago seguides d'una gira europea, la setmana dels Five Elements al Vanguard troba cohesionat el grup al nivell màxim. Amb els característics ritmes d'enclavament complexos de Coleman i els canvis d'envergadura, la música només es pot interpretar a aquest nivell quan els intèrprets estan completament en sintonia entre ells. Per a Finlayson, tocar al Vanguard és sempre una experiència especial. Tocant dotze sets durant sis nits, "tens tot aquest temps i espai per fer-ho realitat. Comença a semblar una història llarga i no només sets individuals. El nostre enfocament era diferent cada nit, cosa que ens va perfecte perquè mai interpretem una peça de la mateixa manera dues vegades, de totes maneres". També va dir que aquella setmana "la banda  va estar sincronitzada com mai havia estat". Kokayi, que va tocar per primera vegada amb Coleman el 1994, s’adapta perfectament al grup. Normalment, quan s'utilitza el hip hop en un context de jazz, la banda estableix un groove còmode perquè el raper pugi tirar. Això està lluny del cas aquí: Kokayi està totalment integrat en el conjunt, improvisant com un veritable tercer vent, mentre capta tots els senyals ocults que presagien un proper canvi de direcció i es delecta amb la interacció grupal rítmicament complexa. També és gairebé segur que és el primer raper que apareix a l'escenari de la història de Village Vanguard. Lorraine Gordon, la propietària del local durant molt de temps, era coneguda per tenir opinions contundents sobre la música que s'hi escolta, de manera que hi havia una certa inquietud sobre com podria reaccionar davant l'actuació del rapper. Com saben els clients habituals, amb la disposició de la sala, els músics que surten de l'escenari després d'un set han de passar per davant de la taula de Gordon per tornar a la sala verda, la seva privada, i és difícil no donar-li un cop d'ull per mesurar la seva reacció a l'actuació. Després del primer set de la setmana de la banda, després d'una estroncada ovació del públic, Gordon, amb un gran somriure a la cara, inesperadament es va aixecar i va abraçar a Kokayi i li va dir "Ets meravellós". Malauradament, probablement aquest també va ser l'últim grup que tocaria al club: va morir unes setmanes més tard a l'edat de 95 anys, tancant un llegat de més de 30 anys de presentar una gran música al món. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..

Nota 79: 

https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: 

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: 

https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I ja els acabarem d’escoltar amb el tema encara més vital i anomenat... 

11.6.1.- 9 to 5 (Steve Coleman) 9m36s. 

Doncs amb quin altre brutal tema hem acabat el programa d’avui. L’han iniciat delicadament els vents, saxo i baixista, i ja ben aviat amb l’energia del baterista Rickman incansable sempre, també en el directe al Liceu. Els diàlegs entre els dos vents són recurrents, i paren quan un dels dos improvisa. Coleman ha fet la primera improvisació amb uns aires boppers increïbles per fraseig ràpid i veloç, que no per llenguatge, el qual és més proper al Jazz contemporani sense oblidar la tradició. Els intervals no són amplis i les melodies apareixen i es poden seguir més o menys. O sigui que en el seu llenguatge també hi ha melodia. Hi ha d’altres coses no tan fàcils de seguir, esclar. Brutal solo del líder de la banda Five Elements. I Kokayi ens ha tornat a impressionar per l’energia, per la facilitat amb la qual improvisa lletres i les recita ràpidament. Un crac, per descomptat. I el duet dels dos vents, curtet, ha deixat pas a la improvisació del trompetista Finlayson amb tots els aires del Free, que de ben segur l’executa quan vol. El seu fraseig és ràpid a base de curts motius seguint l’estètica del grup. I sempre la base rítmica amb una frenètica força que els empeny a tots cap endavant. I tot això fins arribar al final, acabant el tema de cop. Brutal tema i brutal doble CD que us recomano de totes, totes.

 

Els sets del disc inclouen una combinació d'elements bàsics dels sets en directe dels  Five Elements ("Little Girl I'll Miss You", "Pad Thai" i "9 to 5") i nous treballs que reflecteixen la pràctica de composició recent de Coleman en què les melodies i les formes es deriven espontàniament mentre visualitza diversos moviments i formes, que després s'orquestren per al grup. Com en el volum I, la majoria de les noves composicions estan inspirades en les formes i el simbolisme del tema “Mdw Ntr”, una transliteració del sistema d'escriptura kemetic, sovint conegut com a jeroglífics. El virtuosisme de la banda és sorprenent: la base sòlida de Tidd i l'atac constantment variable de Rickman fan córrer la música cap endavant amb un groove irresistible. Coleman i Finlayson teixeixen un camí serpentejant, de vegades a l'uníson complex però més sovint en contrapunt l'un a l'altre. El seu diàleg en curs és estrany: són com els moderns Bird and Miles, que s’adapten, ja que es tracta, en el seu nucli, d'una música que està molt arrelada al llenguatge musical de Parker, encara que de la varietat més futurista. Tot el grup et dona la sensació d'un tornado, amb una misteriosa energia cinètica que el fa girar. 

Doncs amb aquest tema ja hem acabat el programa d’avui, que com sempre espero us hagi agradat tan com a mi. I avui hem escoltat temes de discos obtinguts anant de concerts, el primer “Finding Light” de Pilon, Denson i Blade per després el “Generations” de l’Steve Turre per acabar com ho hem fet amb el de l’Steve Coleman & Five Elements, “Live at The Village Vanguard Volume II”.   

Doncs abans d’acomiadar-me, desitjar-vos bon Nadal i bona entrada d’any. Esperem que el 2023 sigui més suportable que el 22, que les guerres s’acabin, que ens deixin viure en pau i felicitat, i no ens turmentin més. Que s’acabi la corrupció política, que s’acabi la repressió al món independentista, que puguem ser lliures en una República Catalana, que s’acabi l’espoli de la Terra, que recuperem la netedat de l’aire, que plogui i faci fred com abans, que l’aigua potable sigui per a tothom, que els que manen mirin la Terra i menys el planetes on refugiar-se ells quan aquí ja no s’hi pugi viure. I seguiria, i la llista és tan tristament llarga que no acabaríem mai. Doncs sí, ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.