Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs sí, recordar-vos que aquest divendres tindrem un gran concert de Jazz, el darrer del 2022, amb l’Eddie Mejia Quartet ell a la guitarra i amb Gianni Gagliardi, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Organitzat des del Jazz Club La Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem a partir de les 22h a la Sala Xica.
I el programa d’avui
anirà de les diverses músiques que es fan a casa nostra, un programa que titulo
“Jazz i d’altres sons de casa”.
Perquè escoltarem Jazz passat pel sedàs dels temes propis de Mar Serra Grup, “VIVIT”, i dels del Manel Camp Quartet, “CARST”, ell
recentment guardonat amb el “Premi a la
trajectòria”, des de l’AMJM un
dimecres al Milano Jazz Club.
Després d’aquestes dues propostes farem un salt al buit amb la gràcia i
creativitat del genial Pepino Pasqual,
“TU” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.
Comencem doncs amb el “VIVIT” de Mar Serra Grup. Publicat el 15 de setembre de 2022. Editat per Columna Música. Enregistrat a l'estudi El Local de Vilabrareix del 31 de juny al 3 de juliol del 2022. Tècnic, responsable de mescles i de màstering: Marc Piña. Producció: Mar Serra i Martí Serra. Fotografia: Dani Álvarez i Eloi Villar. I aquí hi tenim a: Mar Serra: piano i veu, Lluna Aragón: violí i veu, Gabriel Amargant: clarinet, Martí Serra: saxo soprano i saxo tenor, Bartolomeo Barenghi: guitarres i veu, Pau Lligadas: contrabaix i Joan Vidal: bateria. Tota la música és original de Mar Serra. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al bandcamp del disc de Mar Serra: https://marserra.bandcamp.com.
I aquestes són
algunes de les coses que va dir Mar
Serra al programa Assaig General de
Catalunya Música, després de saludar a Ester
una de les responsables del programa, el 4 de novembre, el dia abans de la
seva estrena al Jamboree...
“Vivit” va néixer durant el confinament. El tema que es titula “Vivit” el vaig voler dedicar als refugiats que seguien morint al mar mentre estàvem tots tancats a casa, i a partir d’aquest tema que està inspirat en una cançó tradicional d’Israel, em sorgir la idea de buscar, diferents, tan músiques populars com punts d’unió que hi ha a tot l’arc mediterrani, i a partir d’aquí vaig buscar una cançó tradicional bòsnia que es titula “Una branca de pi”, i després hi ha algun altre tema, com “Dama de foc” que també està inspirat en la “Dama d’Aragó”, que és popular catalana; i hi ha temes què tenen l’inspiració en músiques d’arreu de l’arc mediterrani, i músiques que tenen inspiració en d’altres aspectes, com per exemple l’esbergínia, o altre motius per exemple, hi ha el “Vivit” però després hi ha al costat el “Cecs d’un son profund”, del qual us en parlo després, jo Miquel Tuset. I vaja aquest és el punt d’unió, el mediterrani i tot allò que ens uneix, la vegetació, el menjar, les tradicions, i sobretot la música, no? veure com, intentant agafar músiques tan diferents de cada punt, potser el més llunyà que és aquesta llenca de terra que té Bòsnia, i Catalunya o Israel, i veure que poden tenir un sentit musical molt, molt unitari, a través de la meva visió, de la música, evidentment. I això són cinc cèntims del que són, després cada una d’aquestes cançons tenen també una història a dins que sempre necessito imaginar a l’hora de composar música. Però això ja és una mica més llarg d’explicar.
I més coses que diu Mar Serra les podreu llegir al blog del programa....
Quatre temes a saxo i quatre a clarinet, o sigui que en els concerts sembla que serà un dels dos el que faci ambdues feines, excepte en el concert presentació del mes passat, el 5 de novembre al Jamboree. I ell ha parlat dels temes, com és el cas d’aquest .
“Dama de foc”, podia ser un homenatge a les dones del mediterrani, per això vaig buscar, i al principi del tema hi ha un motiu de dues notes molt insistents, que comença el saxo i que es va repetint en diferents tonalitats però que és un motiu rítmic molt petit que es va repetint i que ve a representar aquest treball incessant i repetitiu què sempre, malauradament ha tocat fer a les dones silenciosament, i que és aquesta feina de dones, de mares, d’àvies, de filles, que no es veu, però que fa què fa que la societat es mantingui, i té aquest poder simbòlic del ritme aquest que es va repetint i que desemboca després en la cançó “La Dama d’Aragó”, o una petita recreació d’aquesta melodia popular catalana tan coneguda, per què,”La Dama d’Aragó”, com tantes altres cançons populars parla d’una dona i de com el germà es mira la Dama, i pensa que si no fos la meva germana m’hi casaria, de com el capellà mira la Dama, de com tots els homes miren aquesta Dama tan bonica i tan preciosa, però sempre és la visió de l’home cap a la dona, cap a la bellesa de la dona, però mai en les cançons populars tenim la visió de la dona. I en aquest sentit per això m’interessava posar-la en el centre de la composició, i al final es desemboca doncs en aquesta cançó de “La Dama d’Aragó” que es va confrontant amb aquest ritme del principi tan insistent i que va agafant doncs intensitat fins el final.
I ja hem escoltat un resum que ens ha fet Mar Serra, i avui a l’escoltarem a ella comentant els temes que us posaré, i per això jo no us en parlaré gaire. I ja l’escoltarem a ella i a ells en el preciós tema que titula el disc i anomenat...
1.3.- Vivit (Mar Serra) 4m36s.
I quin tema més bonic, dividit en dues parts m’ha semblat. La primera ha estat més subtil i delicada, amb la guitarra de Bart i el violí de Lluna, ells havent-ne fet la melodia amb un fons de clarinet. Gabriel n’ha fet una primera aproximació al tema amb una bonica improvisació al clarinet. La segona part, més rítmica i potent amb el piano de Mar i la resta dels companys, Joan a la bateria, Pau al contrabaix, i violí de Lluna. Espurnes solistes de la líder amb unes notes repetitives, canvi harmònic amb un crescendo preciós. Violí i clarinet anant jugant en els seus respectius solos, el més llarg el de Gabriel. I quina rítmica més ben portada pel Joan. I quin final més delicat. I ella ens ho explica, i sinó ho podreu llegir al blog:
“Vivit”, en la seva essència compositiva hi ha dues idees. L a primera és una cançó tradicional hebrea que barrejo amb un motiu temàtic inspirat en el Segon Moviment de la Setena Simfonia de Beethoven que té com aquest ritme insistent de 6x8 que al principi del “Vivit”, és el mateix. De seguida el tema fa un gir rítmic important que se’n va compositivament a d’altres bandes més Mar Serra, diguéssim.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
I escoltem-los de nou en una altra composició de la líder i pianista Mar Serra, cançó acompanyada al final per un curtet coral i anomenades...
2.1.- L’Ocell i Ocell coral (Mar Serra) 3m35s i 42s.
I aquest tema ha començat amb uns aires així com un tan orientals, de no massa lluny, però, mediterranis, esclar. I ja ens dirà ella que ve d’una cançó hebrea. Després de l’arrancada del tema i melodia, en Pau Lligadas ens ha fet la primera improvisació ben marcada per la pulsió rítmica, i on es nota ben bé la “fusta” del seu contrabaix. També Mar ens ha fet la seva aportació solista, amb una digitació prístina i un tant percussiva. Moments de melodia recuperats i ja per encarar el final del tema, i seguint amb la pulsió rítmica tan ben marcada. I el final cantat a tres veus, la de Bart, Lluna i Mar. I això ens explica ella mateixa, i sinó ho podreu llegir al blog:
“L’Ocell” és també un tema inspirat en una cançó hebrea, en aquest cas, apart que trobo que és una cançó preciosa, també em venia molt a to per la lletra, perquè, “l’Ocell, gats i porc”, que és com es diu en hebreu, parla de la història d’un emigrant que espera les notícies que li portaran aquestes aus migratòries que van al sud i després tornen, i espera el retorn de l’ocell per què li porti notícies de la seva família i dels seus estimats que encara estan a la seva terra d’origen. I en aquest sentit, com que m’agradava molt aquesta idea, de l’ocell creuant el mar que torna a buscar notícies de la gent propera, dels que s’han hagut de traslladar a la banda nord del mediterrani, ens vam atrevir a fer un petit “coral”, i a cantar-lo amb el Bart la Lluna i jo, amb tota la humilitat del món, per tant “l’Ocell” és un tema que està al principi del disc de manera instrumental, com tota la meva música, però al final de tot, hi ha aquest petit fragment cantat amb aquesta lletra, reinterpretada per poder-la cantar en català.
I seguim escoltant-los a elles i a ells en una altra composició d’ella, Mar Serra anomenada...
3.9.- Una branca de pi (Mar Serra) 6m13s.
I de quina manera més “profunda” ha començat aquest tema, amb el contrabaix de Pau. La resta de companys s’hi ha afegit posteriorment, fent melodies curtes separades per la rítmica de piano, contrabaix i bateria. El canvi rítmic ha aparegut amb la guitarra de Bart primer, i ha seguit amb el clarinet de Gabriel i violí de Lluna. I el final abans del primer break, què bonic amb el duet de violí i clarinet. Violí de Lluna en uns moments íntims i delicats amb un “Groove” soterrat molt ben portat alhora que delicat tot plegat. La incursió de Gabriel, encara amb Lluna fa que hi hagi un “crescendo” magnífic, intens, que al final desemboca amb una part de la melodia, d’aquesta melodia balcànica. I encara al final, una Mar Serra incisiva al piano, marcant encara més la qüestió rítmica del tema que finalment acaben de cop. I així ens ho explica ella i sinó ho podreu llegir al blog:
“Una branca de pi”
també està inspirat en una cançó en aquest cas de Bòsnia, m’interessava que fos
Bosnia perquè es un petit país que té una petita
llenca de mar en el mediterrani, de la cara més balcànica, i “Una branca de pi”
és una cançó tradicional bòsnia que vaig sentir i que em va agradar molt i que
n’he fet una recreació, molt a la meva manera, que potser ja te poc a veure amb
l’original però m’interessava per aquestes sonoritats dels Balcans, que fa pensar tant en les nostres sonoritats més del
flamenc, no? Hi ha aquesta unió de l’harmonia “Frígia”, que tan pot ser d’una
banda com de l’altre del mediterrani que
ha sigut com aquesta harmonia que ha vingut dels gitanos i que anat passant per
tot l’arc, i que ha anat passant per quedar-s’hi. I sí que hi ha una anècdota
d’aquesta cançó, i que per a mi em semblava molt bonica, molt poètica, però que
en aquest cas no vaig traduir la lletra del bosni fins que un dia que teníem
previst tocar-la en directe i just abans, el mateix dia que l’anàvem a estrenar
al directe vaig pensar, va, vaig a mirar la traducció d’aquesta cançó d’amor,
de poesia, etc, perquè em semblava molt bonica, i quan vaig veure la lletra
vaig veure que en realitat és una cançó popular de borratxos, diguéssim, perquè
la lletra va dient...eh, passem la copa de vi, no, no te la passo perquè estàs
molt lluny, estàs aquí a la platja..i l’altre..és que no puc venir perquè vaig
descalç perquè estic aquí a la vora del mar amb una branca de pi, no? I bé, ho
vaig trobar bastant graciós, haver-ne fet aquesta interpretació bastant
romàntica, amb tota la ignorància del que significava la cançó.
I ja acabarem d’escoltar-los en el tema més potent i anomenat...
4.4.- Cecs d’un son profund (Mar Serra) 4m41s.
I quina pulsió més rítmica a les tecles del piano de la líder ja per començar aquest magnífic tema. Després encara s’ha ampliat aquesta sensació rítmica, que no de tempo, el qual es manté en un “mèdium”. La melodia ha sonat amb quasi tots els instruments a la vegada. Moments melòdics amb violí i el saxo tenor d’en Martí Serra. Els instruments rítmics han fet uns compassos recordant-nos que així aniran aquestes qüestions, i amb melodies amunt i avall de la líder. Diàleg de saxo i violí, per seguidament un break i duet amb la guitarra de Bart i el contrabaix de Pau. Solitud càlida la del solo d’en Martí al saxo tenor. I què bonic el canvi harmònic abans de la potent irrupció solista de Joan Vidal a la bateria. Un tema força sorprenent, complex, divers, amb canvis melòdics i seguint però una pulsió rítmica remarcable. Melòdicament és molt ric. El final, tots plegats recuperant el motiu principal i ja per acabar-lo de cop. Un gran tema i projecte, gràcies Mar Serra i companys, felicitats.
I sóc jo qui diu lo que ella va dir sobre aquest tema què: és intentar imaginar doncs la ceguesa dels que estem a l’altre banda del mar i que no som capaços de disfrutar, o d’entendre el sentit de la vida, perquè estem cecs davant de les coses importants, mentre que hi ha altra gent que està disposat a morir per lluitar per una vida millor.
I després d’aquest
projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per les teves paraules envoltades
de poesia i de les músiques del programa.
I ara us proposo escoltar el darrer disc del Manel Camp, “CARST”, editat per PicAp Records. Enregistrat per David Casamitjana a l’Espai Ter els dies 20, 21 i 22 de juny d’enguany. Ell mateix l’ha mesclat i masteritzat a ca seva, a l’Espai Sonor Montoliu. Piano emprat pel Manel cedit per “Piano Concert”. Direcció artística Manel Camp i coordinació general a càrrec de l’Equip “Minorisa Carst”. I aquí hi tenim a: Matthew Simon, trompeta; Manel Camp, piano i composicions; Xisco Aguiló, contrabaix i Lluís Ribalta, bateria.
El Premi Espai Ter de Música, iniciat l’any 2018, vol aportar un gra de sorra a la creació musical a l’àmbit dels Països Catalans. Durant un any, l’Espai Ter de Torroella de Montgrí acull i apadrina un projecte musical de nova creació escollit per una comissió d’experts. Al seu voltant ha nascut la col·lecció Premi Espai Ter de Música, que inclou les propostes guanyadores de cada edició. I ves pe on que al 2022 el guanyador va ser aquest projecte que ara estem a punt d’escoltar: Carst – Manel Camp Quartet.
“Tot respira alhora”, va dir Plotí, al segle tres.
I de les dues precioses cançons a tempo de balada, he optat per la que ara mateix escoltareu, tot i dient-vos que “Metamorfosi” és també una dolça meravella. Som-hi però amb el tema anomenat....
5.5.- Origen (Manel Camp) 7m45s.
I quina preciositat de cançó, de melodia ens ha fet Manel Camp, amb uns inicis a piano, contrabaix fregat amb l’arc i escombretes. La trompeta de Mateu ha seguit acaronant-nos amb la bonica melodia en una llarga i càlida interpretació. Manel al piano ha dulcificat l’espai sonor amb la seva sensible improvisació, on el món clàssic l’ha acompanyat tota l’estona, sense oblidar els moments més moderns, ell seguint-ne l’harmonia des del punt de vista melòdic. Aguiló al contrabaix ha seguit amb el mateix tarannà melòdic, amb un recolzament de Ribalta molt subtil, ell picant amb les mans les seves timbales i caixa, tot ben mutejat i quasi silenciat. Un llarg i preciós solo del contrabaixista que al final ha desembocat en la recuperació de la melodia del tema a càrrec de la trompeta d’en Mateu, fent ell, el final dels acords del tema per després sí, escoltar la melodia ara a càrrec de piano i contrabaix fregat i un final amb la dolça trompeta de l’americà-català, de Califòrnia i de Sant Cugat. Molt bonic tema per començar-los a escoltar.
I des de Rabat, en Manuel Forcano va escriure això l’agost de 2022:
Que tots som
geografia ningú no en té cap dubte. Que tots estem sotmesos als processos
d’erosió, tampoc. I viure, sentir, créixer i decréixer, deixen en nosaltres
-com els amors i els viatges- marques, esques, per bé o per mal, com el vent i
la neu a les penyes com l’onam persistent als roquissars, com els corrents a
les lleres i als afraus. Formem tots part del relleu del món: les carenes estan
quietes, les coses són immòbils, però nosaltres errem pels camins i per la
vida, i també la nostra pell recull els embats del cel, del sol, de l’aire, de
la foscor, de la fatiga, de la vigília, i anem llimant els nostres caires com
graons d’escala cada dia més rodons, gastats per tants peus que els han pujat.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records:
www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://crurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguim escoltant temes d’aquest darrer disc del Manel Camp Quartet i ara amb el tema anomenat..
6.6.- Esquerda (Manel Camp) 5m54s.
I aquest tema ens ha sorprès per la llarga ”introducció” a càrrec del líder Camp al piano, i els estris percussius emprats pel baterista Ribalta. També pel canvi rítmic posterior i ja amb la intervenció d’en Mateu a la trompeta, i acompanyant-lo també contrabaix i piano, tots tres melòdicament subtils. I ves per on que després d’aquestes dues parts del tema ha vingut el “pont” ben marcat rítmicament i amb canvi tonal, tot plegat força potent. I quin altre canvi i “break” ha aparegut amb el solo de Manel acompanyat per la bateria de Lluís. I els moments posteriors de “pregunta-resposta” fets a càrrec de Manel i Mateu, què interessants, i com tot plegat va agafant una potència in crescendo, aquesta, fins arribar a un final, on recuperant alguns dels moments inicials, tot i apropant-nos al final del tema, amb un clímax brutal de la trompeta de Simon. Un tema força sorprenent per la seva diversitat. Brutal.
I en Manuel Forcano segueix dient....
Però no només les
inclemències dels nostres dies i la impietat del temps ens modelen: les
carícies poden obrir en nosaltres grans avencs, i un altre cos pot fer-nos esllavissar
i canviar per sempre més la nostra topografia. Sí, per la força del desig ens
adonem que som de cera, però ens delim sempre pel foc que ens fa regalimar.
Cerquem els uns en els altres alguna bella forma de desgast: la mina del llapis
només vol escriptura. I els nostres cossos són pissarres, i algú hi dibuixa
cal·ligrafies que després deixen d’entendre’s o s’esborren, però a la memòria
sabem guardar inscripcions en tota mena d’alfabets i és bell desxifrar que ens desitjaren, que estimàrem.
I encara els escoltarem en el tema anomenat...
7.7.- Fluir (Manel Camp) 4m44s.
I quina pulsió d’Agulló al contrabaix més bèstia. Escombretes subtils de Ribalta, piano de Camp i al final melodia de Simon. Un canvi harmònic en el pont molt maco i tornem-hi amb el tema, ara amb més intensitat sonora. Sempre però amb una determinada calidesa. Mateu de nou amb els moments melòdics. Les improvisacions però ens faran escoltar el tema d’una altra manera, i ves per on que de cop i volta a tot Swing. Bateria i baixista, l’un amb els copets al plat “ride” i l’altre a tot “walking” ens l’han fet apreciar la mar de bé. El diàleg solista entre Manel i Mateu ha estat impressionant, el primer amb la A del tema i el segon amb la B o el pont, i així han seguit una preciosa estoneta fins recuperar els més greus d’Aguiló, tot i recuperant els inicis del tema i llarga exposició melòdica de tot el tema i els seus i diversos canvis. El final ha estat impressionant, i durant, també.
I Forcano segueix dient....
Hi ha músiques,
tonades, ritmes, que també percudeixen sobre el nostre paisatge interior i esculpeixen
el nostre dedins, les nostres emocions. Hi ha sons forts com ràfegues capaces
d’arrencar del seu pal una bandera, silents com un hidroavió que amara de panxa
nua a l’aigua. I també n’hi ha que són constants, insistents, que ens passen
per damunt un cop i un altre, i que passen a formar part dels nostres dies:
músiques que ja són nosaltres talment com el mar té els fars, talment com els
camins tenen les passes.
I acabem-los d’escoltar en el vital tema anomenat...
8.4.- Resiliència (Manel Camp) 5m02s.
I els platerets de Ribalta han estat els primers que ens
han dit, “siguis resilient”.
Després les notes soltes i repetides del piano del líder i compositor. I ja la marxa rítmica a càrrec de tots plegats, amb la base rítmica i el diàleg entre trompeta i piano. El canvi en el pont, magnífic, i amb quin final més brutal. Els solos els han iniciat pianista primer, per després trompeta i més el contrabaix i bateria al final. Aquesta “roda” de solos de tots quatre ha tornat a aparèixer, i ho han fet en tres “chorus” del tema. Molt bona idea del líder que ha deixat espai a tots els companys perquè diguessin la seva. Al final, les notes soltes del piano de Manel ens han situat de nou a la melodia i posteriors sons a càrrec de Mateu a la trompeta. I al final l’han acabat de cop. Magnífic tema per acabar-los d’escoltar. Felicitats Manel, per duplicat, ja m’entens.
I finalment, Forcano ens diu què....
També hi ha el
desgast d’allò viscut, i que resisteix en runes als records. L’oblit sempre
se’ns acosta, ja el coneixem, a la callada, i l’àncora del vaixell de la
memòria cada dia pesa menys. Ell ve al nostre paller i a la mà branda una teia
encesa, o és com un fuster de mans agafoses al ribot i que vol endur-se d’allò
que recordem com més encenalls millor. És el record, doncs, un paisatge càrstic
per excel·lència, però aquestes músiques ens ho diuen com un bàlsam, i
finalment, escoltant-les, gaudint-les, ens és igual que l’aiguarràs desfaci tan
ràpid el vernís de tot plegat. Al cap i a la fi, la memòria és sempre una gerra
restaurada amb molta pega a les esquerdes. Només, senzillament, ens caldrà
sargir les xarxes més estretes, retenir encara un poc més amb nosaltres allò
que sempre fuig. Venal seria dir que l’efecte d’aquestes peces musicals de Carst de Manel Camp, es mouen a les meves oïdes com flames, però el que ara
heu escoltat o llegit n’és el fum. Manuel
Forcano, Rabat, agost de 2022.
I ja per acabar el programa d’avui farem un salt estilístic en diversos nivells amb l’irreverent projecte de Pepino Pasqual, “TU”. Prepareu-vos a fer un viatge musical inèdit de la mà de l’iconoclasta Pep Pasqual. Disc editat per Segell Microscopi. Enregistrat i mesclat a “Casa Pepe” / Barcelona, per Pep Pascual, excepte “Coucher le Soleil sur l'Adriatique”, enregistrat a l'Estudi Stereodrome – El Soler / Perpignyà al 2018 i a Casa Pepe / Barcelona. Mastering: Ferran Conangla. Suport Binaural: Joel Condal. Dibuix i pintura: Aitana Bernabé. I aquí hi tenim a Pepino Pasqual amb tota una pila d’instruments de percussió a més dels instruments de vent. També l’acompanyen una bona colla d’amics, als quals aniré mencionant si convé. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc de Pepino Pasqual: https://www.microscopi.cat/product-page/pepino-pascual-tu.
Pepino Pascual presenta el disc "TU" i parla del treball: "TU" és el meu primer disc, que no el primer disc, que en deuen ser vuitanta, cent o dos-cents, després de quaranta-quatre anys bufant perquè ballin, reposin, nedin o meditin les energies musicals. Acostumat a compondre per a titellaires, pallassos, dansa, teatre i d'altres gèneres humans, no se’m va encendre la necessitat d'explicar les meves històries fins fa deu, onze o dotze anys que vaig començar a compondre i produir les meues pròpies músiques. El que ha passat és que han anat venint feines i feinades que m'han anat avançant per la dreta i tenint-me ben ocupat. Totes ben interessants i meravelloses... Ara, però, has arribat TU!
I ell mateix ens parla dels temes, del què, qui i com, i per tant dels seus amics i amigues que l’han acompanyat en aquest el seu viatge musical més personal, com per exemple són aquests, que no escoltareu, i com que en són uns quants, les podreu llegir al bloc.
“K'un”. Un dels vuit trigrames del baguà o pa kua: yin/ yin/ yin: la terra, la dona, la mare. És una melodia que va venir a Sarajevo mentre estàvem preparant un documental i una obra teatral on parlaven dones meravelloses i fortes, maltractades i violades durant el conflicte als Balcans. D'allà va sortir una cançó preciosa i profundament dura. Aquesta, en canvi, va ser arribada amb la força, optimisme o esperança que aquelles dones desprenen. Amb les veus de Maria Rodés, Marina Tomàs Amado i Marta Roma. Un luxe!
“Passant pel tub”. Venint del “Dòric”, és un viatge amb tot d'aires, frecs, resistències i fluïdeses que poden escapar. Tot dins d'un “do” greu dins d'un saxo baríton i amb respiració circular.
“Meridiana Nipona”. La Meridiana Barcelonina ja no és el que era! Records de quan alguns turistes venien a escoltar els concerts de clàxon de qualsevol dia d'entre setmana, o els espectaculars concerts de diumenge a la tarda.
“La Lluna en un cove”. Va néixer dins de l'espectacle "Menuda" de l'amic titellaire Lain. On va anar a tocar el meu fill Max havent d'aprendre a tocar la serra. Jo, com a pare, content que s'assegurés la millor de les cantonades amb aquest preciós instrument. Ell ja en tenia una de bona amb l'acordió. La cançó va seguir el seu camí fora de "Menuda" i va anar creixent i viatjant fins a arribar aquest disc.
“Plats combinats”. Del darrer cop de plat de "Bottom Swing" va néixer el primer plat combinat. És una gravació feta amb dos micros i amb una bona sensació estèrea. Serà bonic escoltar-ho amb auriculars.
“Al Trenc”. Quin honor que l'Enric Casasses hagi passat per l'estudi a dir-ne alguna. Li vaig oferir un "bufar i fer ampolles" i ens va deixar anar "al trenc". Ha estat un gust enorme haver compartit més d'una i de trenta o quaranta amb ell! Un paio savi que digui el que digui, sempre et toca!
“Pillot”. Fa molts anys, amb en Jorge Sarraute, un dels mestres que més vaig gaudir i del que vaig aprendre profunditats essencials, quan treballàvem plegats en la música per a un espectacle de Zotal Teatre (uns altres que mereixeria un llibre, un disc o una pel·lícula), va sortir aquesta melodia tan senzilla i pentatònica. Un tema fet amb un pillo samplejat del meu fill Max gravat quan tenia dos o tres anys.
“Coucher le soleil sur l'Adriatique” (Pascal Comelade). Ha estat un plaer, un honor i un gust tocar amb el Bel Cant i conjunts varis d'en Pascal Comelade durant trenta anys. Volades altes de les bones! Quan ell va fer "Coucher le soleil sur l'Adriatique" per al seu disc "Le cut-up Populaire", em va enviar una base perquè hi posa una trompeteta de plàstic. El tema em va encantar i van sortir dues pistes a la primera. Ell en va fer una altra alquímia. Mentrestant jo amb unes ganes boges de què ell hi fos en aquest meu primer disc, vaig recordar la meva estructura i l'hem perpetrat. El tema del títol té la seva història: un quadre d'un pintor de nom italià desconegut, i molt valorat en unes exposicions del 1910. Tot plegat fins que va descobrir que havia estat pintat per un altre amb el pinzell a la cua mentre li donaven llaminadures d'ase: pastanagues.
“Blues de la bifurcació”. Tocat amb dues arpes de boca Vietnamites (en alguns llocs els anomenem Guimbarda, Dan Moi o Jaw Harp), em vaig trobar que jugant, jugant, i quan inspires una d'aquests arpes (no totes) aguanten força bé el so. Tot com si fos una llengüeta d'harmònica, d'acordió o d'altres. El resultat el podeu escoltar.
“Volscallar”. Era el nom d'un pobre del Penedès; a Vilobí, el poble de ma mare on anàvem a fer la verema i a visitar l'únic avi que vaig conèixer. Allà, als pobres se'ls donava, després de fer una bona xerrada, pa rodó i vi (aigualit com el porró de casa). Quan un d'aquells pobres va fer-se gran, ma mare va insistir a dur-lo a les "Hermanites dels pobres", crec que a Barcelona. Allà ens van dir que en poc temps tindrien una plaça i mentrestant el vam acollir a casa, al Baix Llobregat. Vam passar de tenir el "quart de les patates" a tenir el "quarto del pobre". Va viure amb nosaltres un any i pico. En aquestes revoltes de la memòria, em va venir el seu nom, que per a mi era un so onomatopeic: "Volscallar", sense haver pensat mai en el significat si separes les dues paraules. Estranyat i pensant que la memòria m'estava fent una broma, vaig preguntar a un cosí de Vilobí i m'ho va confirmar: i tant, el "Volscallar"! Per aquí passaven ell, dos més i una dona. Eren els tres homes i la dona del sac dels 60's del Penedès.
“Què puc fer”. És un poema preciós que vaig comprar en una cartolina pintada per la Nery Martínez en un mercat de Torredembarra. Xerrant, xerrant, vaig saber que era la companyia d'un amic contrabaixista. Vaig compondre la cançó fa uns quants anys. Ni la Nery Martínez, ni en Manel Vega en sabien res de la cançó fins ara, que vaig començar a registrar el disc i els hi vaig ensenyar. Com no podia ser d'una altra manera, en Manel, és qui toca el contrabaix.
I ja l’escoltarem a ell i a ells i ho farem amb el magnífic estàndard de Jazz reinterpretat a la seva manera, i anomenat...
9.16.- Willow Wheep for Me (Ann Ronell) 3m39s.
“Willow Wheep for Me”. És un clàssic dels estàndards jazzístics. Seduït per la tristesa del text de la cançó "el salze plora per mi", en els directes d'un concert meu en “solo”, repartia olles i paelles amb aigua al públic perquè fessin com plors i m'acompanyessin. En aquest cas van venir un munt d'amigues i amics a l'estudi, a somiquejar per a aquesta gravació feta amb un micròfon binaural. Si pots, escolteu-lo amb auriculars!
I aquest tema que Ann Ronell va escriure, música i lletra, el 1932 és de la forma AABA. Es toca habitualment a 4x4 però també es pot tocar a 3x4. Aquí Pepino l’ha fet de la manera habitual i l’ha tocat amb el clarinet ell sol i la resta de companys fent-li les percussions diverses amb paelles, pots i olles, oleeee. Tema molt trist i molt bonic aquest “Willow Wheep for Me”. I els col·laboradors, com que en són molts, els podreu llegir al blog: Alba Careta, Antoni da Cruz, Clàudia Alborch, Erol Lleri, Joan Alborch, Marina Tomás, Mariona Segarra, Marta Roma, Mireia Ferré Calcanela, Montse Esteve, Pep Terricabres totes elles i ells Paelles, Pots i Olles, Pep Pascual, Clarinet i Suport binaural: Joel Condal.
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Festival Mas i Mas:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I diu ell què van passar per l'estudi companys de forces caminades: en Francesc Capella i en Nono Fernández. I seguirem també dolçament amb el tema propi i que titula el disc...
10.9.- Tu (Pep Pasqual) 5m03s.
I ell ens diu de “TU”. Precisament va ser acompanyant l'Enric Casasses a un acte de celebració i inauguració d'una plaça de Joan Brossa, que va néixer aquesta melodia. En Casasses recitava Brossa i un dels poemes era “TU”:
Si la música s'omplia
de tu, brollaria un acord greu i planyívol.
Si eres una flor, mai
no t'apagaries.
Si eres un paisatge,
series un bosc que respira.
Si eres un camí, seria
la riba del mar.
Si eres una tarda,
series un dia.
Si eres un any, seria
un segle.
Si eres un soroll,
series el soroll d'unes passes que ressonen sentides en secret.
Si el món era romput
a trossos, series el seu silenci.
Si eres una veu,
tindries el color d'un perfum.
Si eres un perfum,
tindries la veu del color que et duria.
Si eres tèbia claror, et voltaries de ramats.
(Fragments de “TU” de Joan Brossa)
I ja veieu de quina
manera ha creat aquest tema, càlid sí, però no trist. Hem escoltat un piano,
per tant el d’en Francesc Capella.
Un xerrac tocat amb un arc pel Pep,
i després ja entrant la melodia amb el clarinet baix amb ell mateix, en Pep Pasqual fent-ne la melodia que va
creixent, va pujant de to dolçament, essent com una mena d’himne, tot i que
segur que a ell, això dels himnes no li van. És majestuós el tema, i potser
tampoc li agradin les “majestuositats”. El final és cada vegada més i més
impressionant. També hem escoltat notes d’un contrabaix, el d’en Nono Fernández. Una delícia de tema
d’en Pepino Pasqual.
I ara l’escoltarem a ell i amics en un tema força divertit per com algú el canta, el bufa, i anomenat...
11.15.- Tangos de mi piso (Pep Pasqual) 3m03s.
I ell ens diu d’aquest “Tangos de mi piso”. Acompanyat de l'amiga i companya de volades vàries Isabelle Laudenbach a la guitarra i jo tocant una cafetera (o tetera) amb embocadura de trompeta. Sense ni recordar-ho, havia vist i sentit tocar la cafetera al gran Hermeto Pascoal, ara fa molts i molts anys. Molt més tard, en algun Festival de Jazz Clàssic, per les Europes, jo tocant amb La Vella Dixieland, vam veure que un trompetista en tocava una, però amb una tècnica ben diferent. Amb en Pep Gol que començàvem a ser també companys d'andròmines, vam prendre nota i vam fer la nostra versió més propera a la de l'Hermeto, però amb variants trompeteres més de New Orleans.
I a Pepino Pasqual se l’ha d’anar a veure en un dels seus directes per copsar la immensitat del que fa. La seva tendresa humana va de la mà de la seva “poca vergonyeria”. El tema és tot una troballa musical, ell fent-ne la melodia mitjançant una de les seves andròmines vocals, una tetera, i tan ben acompanyat per la guitarra d’Isabelle. Però hi ha hagut també, la Dama de Elche & Pat Palmer: Palmes.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I seguim escoltant-lo ara amb el seu saxo tenor i tema anomenat...
12.2.- Dòric (Pep Pasqual) 3m01s.
I ell ens diu què “Dòric” és un segon grau. També és un mode musical que surt del segon grau de l'escala Major. Aquesta melodia és en mode "Dòric". Ho he hagut de tocar tot jo. I he aprofitat la visita del meu fill Max perquè em posi un acordió.
Doncs ja heu pogut
escoltar quina melodia més bonica ha trobat en Pep, un segon grau i per tant tonalitat menor la de la seva escala.
Es nota perfectament aquest so. Diu que ell ho ha fet tot, doncs déu n’hi do,
perquè a part del saxo hi ha baix,
teclats, etc, i totes les percussions “hagudes i per haver”, lo que ell en diu “Colmado
sonor”. El so de l’acordió del seu fill Max
afegeix un plus de bellesa al tema. Què bonic.
I seguim ara amb més música i ara amb l’esperit alegre que el caracteritza segons ell mateix ens diu: “Bottom Swing”. Visca la festa, caminar i tocar al costat de bons amics! Visca el ball i visca el swing culer!
13.6.- Bottom Swing (Pep Pasqual) 4m52s.
Quin tema més divertit alhora que entremaliat i amb tota una llarga colla d’amics que l’han acompanyat durant tants i tants anys. Un tema marxós, per ballar-lo i divertir-nos. Un tema de Festa Major, i Menor, de totes les Festes. Ell al baríton, Alberto Perez a la trompeta, Gerard Nieto al Hammond i guitarra, Dani Alonso, tuba i trombó i en Pep Pascual: Clarinet, Saxos, Baix, i percussió. Els solos de trompetista i el d’ell al clarinet, preciosos, i també la guitarra elèctrica d’en Gerard ell, polinstrumentista més o menys com en Pep. I el final, resulta que és apoteòsic. Brutal.
I ja per acabar-lo d’escoltar i nosaltres acabar el programa, els escoltarem en el tema vital i també festeru, de Festa i ball anomenat....
14.17.- Gypsy Cabrer (Pep Pasqual) 5m43s.
I ell ens diu tot això: “Gipsy Cabrer”. És un homenatge al gitano de la cabra i de fa uns bons anys cap aquí, ja sense cabra, el gitano del teclat o la trompeta. El més bastard dels músics que no reivindiquen ni els gitanos i que no deixa de fer això que ells saben fer tan bé: tocar amb intensitat i sabor! De vegades no són bons, però continuen tenint aquest pedigrí. En soc súper fan! Jo que no en soc de trompetista, quan li agafava l'instrument a algun company em deien: on vaaas? Recull el so! Jo sempre pensava que si Miles Davis o en Zawinul els sentissin se'ls emportarien pel món de gira. Vaig enviar la meva gravació a moltes amigues, amics i coneguts, i els vaig demanar que m'enviessin un comentari, una reacció o el que volguessin que els suggerís el tema. M'han enviat vídeos i àudios amb els quals, tal com venien, he anat posant a la música com a cantants i rapsodes de luxe.
Poques coses em queden per dir després d’aquesta expressió musical festiva amb els comentaris dels seus amics i amigues, i ell a la trompeta i al teclat. Un tema ideal per cloure el programa d’avui, heeee. I totes elles i ells són, amb les seves veus i sons, i com que en són una bona colla, ho podreu llegir al blog: Aitana Bernabé, Lluc, Joan Arqué, Martí Sales (fragment de “La cremallera”), Rut Ruiz, “Nicomedes Mendes -1”: Guim Valls, Núria Martínez-Vernis, Victor Bonetarbolí, Jordi Martínez, Izä, Pep Gol, Juan Crek, Javier Pérez Andújar, “drim_machín”: R Cru + Joan Comes, Martina Aixuan Quiles Puig, Jaime Santos, Namina (E.Casasses), Ramón Colomina, Flor Inza, Francesc Burgos “El Triangulista”, Ricardo Batista “el Bola”, Mauro Paganini.
Doncs ja hem acabat el programa d’avui que com sempre espero us hagi agradat tan com a mi. I us recordo que hem escoltat tres projectes sobre la música en clau de Jazz i demés meravelles que es fa a casa nostra. Hem escoltat a Mar Serra, “VIVIT”, a Manel Camp Quartet, “CARST” i a l’inxeplicable Pepino Pasqual, TU i hem escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.
Us recordo el concert d’aquest divendres a les 22h a la Sala Xica, amb l’Eddie Mejia Quartet; Eddie Mejia, guitarra i composicions; Gianni Gagliardi, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Entrada gratuïta.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
