Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs res, dir-vos que el darrer concert de Jazz del 2022 va ser magnífic, amb tot de temes propis exceptuant-ne tres que varen ser estàndards, i el darrer i bis “Body & Soul” a guitarra sol del líder Eddie Mejía. El van acompanyar Gianni Gaglairdi, David Mengual i Ramon Prats. Ara ja fins el gener del 23 en plena Festa Major d’Hivern on tindrem a Marina Tuset Quartet a La Sala  Gran de La Vicentina, el dissabte 21 a les 19h. 

I parlant del programa d’avui, dir-vos que estarà dedicat a discos que he adquirit anant de concerts. Seran tres projectes, i el primer el del trio on hi a el  guitarrista francès Romain Pilon amb Jeff Denson i Brian Blade, anomenat “FINDING LIGHT”. Després serà el del trombonista Steve Turre, “Generations” per acabar com ens agrada amb l’Steve Coleman & Five Elements, “Live at The Village Vanguard Volume II”.

 

Comencem doncs el programa amb el disc a trio de guitarra, Romain Pilon; contrabaix, Jeff Denson i la bateria màgica de Brian Blade, disc anomenat “Finding Light”, editat per Ridgeway Records, enregistrat per Gabriel Sheppard  el 17 i 18 de gener de 2022 al 25th St. Recording, Oakland, Califòrnia. Mesclat per Adam Muñoz i masteritzat per Ken Lee. I sis temes són de Jeff Denson mentre que cinc són de Romain Pilon. I aquest és un disc que es pot veure a la web https://www.romainpilonguitarist.com/copie-de-news,  

i trobar entrant a l’enllaç de Discogs:

https://www.discogs.com/es/release/24616430-Jeff-Denson-Romain-Pilon-Brian-Blade-Finding-Light 

I ja els escoltarem en el tema compost per Romain Pilon anomenat.... 

1.9.- Espoir (Romain Pilon) 7m06s. 

I resulta que aquest disc el vaig adquirir al Milano Jazz Club un dia de concert amb Gonzalo del Val el qual presentà el seu darrer disc, “Tornaviaje” que ja sonà en aquest programa, on hi ha el guitarrista Romain Pilon. I acabem d’escoltar el primer tema del programa d’avui, que ja heu vist que té diversitat melòdica i rítmica. Han fet una “Intro” al tema marcada pel contrabaix, per ja escoltar les notes soltes de la melodia a càrrec del líder. Després, en el pont em escoltat un canvi rítmic i harmònic amb uns acords ben marcats. El tema és de tempo slow medium, i ja heu pogut escoltar que de “baladeta”, res de res. Els solos els ha començat Pilon, amb un so electrificat amb aires blueseros i  rockers, també per com l’acompanya el baterista el gran Brian Blade. Ens ha mostrat com remena això de tocar la guitarra i solejar, fent una intervenció magistral i molt personal, per llenguatge i sonoritat. Aquest tema seu ha estat molt interessant i m’ha agradat força, ideal per començar el programa. 

I Romain Pilon, Grenoble va poder anar a la Berklee College of Music de Boston on es va estar des del 1998 fins el 2002. Mentre estudià allà va rebre tres premis pel seu talent. En el seu darrer semestre, va ser escollit per 1000 estudiants per representar a l’escola en el combo teloner que va tocar abans del de Pat Metheny. Estant-se a Boston va poder compartir escenari amb gent com Esperanza Spalding, Lionel Loukele i també va estar nominat a un Grammy, el del disc de Christian Scott on ell hi tocà.

 

I seguim amb un altre tema del guitarrista Pilon i anomenat... 

2.3.- This Way Cooky (Romain Pilon) 5m51s. 

I hem seguit amb un altre tema del guitarrista, i ja heu pogut comprovar com li agraden els ritmes marcats i situats en el món del rock. El tema és impactant per la potència rítmica, també per com van les seves harmonies i canvis. El seu solo ha estat brutal de nou. Quin domini de la tècnica alhora que fet tot plegat amb molt bon gust. Un tema que el podríem situar en l’entorn del Jazz-Rock a tot Funk. Frases jazzeres, ritmes potents, acords rockers, Funk i Funk, de ritme, però amb unes harmonies gens rockeres. Molt bon tema de Pilon. 

Al tornar de Boston i ja el 2003 se’n va anar a París on ben aviat formar la seva banda amb els millors músics de l’escena francesa. Va editar el seu primer disc mitjançant Fresh Sound New Talent, i els de Jazz Magazine van dir que era una Revelació. El seu segon va merèixer quatre estrelles de la prestigiosa revista francesa que van dir del disc i banda: “Amb total seguretat, és el grup i disc més sincer, honest i entusiàstic que ha aparegut a França.” 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz: 

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

 

I seguirem dolçament per melodia amb el tema de Jeff Denson que titula el disc i anomenat...

3.2.- Finding Light (Jeffrey Denson) 4m22s. 

I com s’ha notat l’autoria del tema, aquest del baixista Denson i molt més relaxat de tot plegat, el tempo però és mèdium high. El compositor ha estat el primer en fer les improvisacions, i per descomptat que ha fet una tasca solista sublim, amb un Blade que l’ha acompanyat subtilment i alguns acords delicats de Pilon. El baixista ha fet una remarcable improvisació on la melodia hi ha estat present i no només. El tema ha agafat empenta en el solo del guitarrista, car Blade ha esmerçat més energies acompanyant-lo, augmentant la intensitat sonora dels seus cops a la seva bateria. El solo de Pilon ha seguit les passes dels anteriors. El llenguatge ha estat però més jazzero, amb un fraseig molt modern, i l’ha acabat amb la darrera frase de la melodia del tema, com també ha fet el baixista per cloure la seva improvisació. Un tema molt maco de Jeff Denson. 

El 2010, Pilon va treure el seu primer disc al seu nom, “Ny3”, amb magnífics companys de l’escena de NY, Colin Stranahan i Matt Brewer, baterista i baixista. Va tenir un gran impacte a França i dues de les millors revistes van opinar; Jazz Magazine va quedar en estat de “XOC”, i el  Jazz News va dir “Top of the month”, “El millor del mes”.

 

I també podríem escoltar-los amb un altre tema compost pel baixista i anomenat “Daily Jubilee of Dancing Herbie” però els acabarem d’escoltar a tot Swing en el tema vital i també del baixista Jeff Denson anomenat.. 

4.1.- The Tipster (Jeffrey Denson) 4m41s. 

I quin tema més increïble del baixista Denson per acabar-los d’escoltar. Un ritme potent i persistent i amb embranzida fins el solo del compositor i baixista, on llavors les aigües s’han calmat. I l’han acabat fent la melodia amb la qual l’han començat, ja directament amb la guitarra de Romain Pilon. Una melodia entremaliada, gens fàcil ni trillada. Ell mateix n’ha fet la primera improvisació, i amb quin bon gust i estil modern per llenguatge i artificis emprats. Gran guitarrista aquest jove nascut a Grenoble que també vam veure al Jamboree amb el baixista Jeff Denson. Aquest ha fet al final una altra magnífica improvisació amb el contrabaix, i així de potent, segur i precís el vam veure a la nostra estimada cova cava de la Plaça Reial. Gran tema i disc d’aquests tres grans cracs, Pilon, Denson i Blade. Aquest disc és el seu segon de tots tres. 

I ara farem un canvi estilístic i ens endinsarem de ple a la música del trombonista Steve Turre i disc anomenat “Generations”. Editat aquest 2022 per Smoke Sessions Records. Enregistrat per Chris Allen el 29 de març del mateix any, als Sear Sound, Studio C, mesclat i masteritzat per ell mateix. I aquí hi tenim a Steve Turre, trombó; Wallace Roney Jr, trompeta, Emilio Modeste, saxo tenor; Isaiah J. Thompson, piano; Corcoran Holt, contrabaix i Orion Turre, bateria, com a formació base, mentre els convidats són: James Carter, saxo tenor; Ed Cherry i Andy Basford, guitarra; Trevor Watkis, Fender Rhodes; Buster Williams, Derrick Barnett, contrabaix; Lenny White, Karl Wright, bateria i Pedrito Martínez, percussions. Totes les composicions són de l’Steve Turre excepte l’”Smoke Gets in Your Eyes” que és de Jerome Kern i lletra de Otto Harbach.

I com sempre dir-vos que entreu al web del disc:

https://smokesessionsrecords.com/shop/albums/generations/ 

I els podríem escoltar en temes tan macos i dolços com són: “Sweet Dreams” i “Flower Power”, però ho farem amb el tema dedicat a Duke Ellington i anomenat... 

5.2.- Dinner With Duke (Steve Turre) 6m58s. 

I quin homenatge més maco que li ha fet l’Steve Turre al genial Duke Ellington. Una melodia molt ben trobada i que ben aviat se’ns ha quedat impregnada a la memòria. Dues As i el pont o la B, i de nou la A per concloure el tema i ja començar les improvisacions i la primera a càrrec del pianista Isaiah J. Thompson, molt subtil i delicada. Turre l’ha seguit d’igual manera, afegint però elements sonors de la seva collita, ell que domina el trombó com pocs. També hem escoltat a Wallace Rooney Jr amb sons passats per la sordina i un contrabaix fregat per Corcoran Holt, i sempre, unes escombretes de Orion Turre. El saxo tenor de l’Emilio Modeste s’ha limitat a acompanyar-los. Una preciosa balada composta per aquest gran trombonista i compositor ideal per començar-los a escoltar. 

I aquest projecte el vam veure a la Nova Jazz Cava fa quatre dies mal comptats on ell mateix em va signar el disc que li vaig fer dedicar al Joan i a mi. I l’Steve Turre va rebre la torxa del jazz a principis de la seva carrera per alguns dels grans mestres de la música: Art Blakey, Rahsaan Roland Kirk, Woody Shaw i Ray Charles, entre d'altres. En els darrers anys ha encès la mateixa flama en una collita més jove d'estrelles emergents. Al seu nou àlbum, “Generations”, Turre reuneix les èpoques, convidant llegendes encara vitals a unir-se a una banda amb joves en ascens per retre homenatge als ancians que han ajudat a donar forma al seu so. 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Discordian Records: 

www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 

I els seguirem escoltant amb un altre tema del líder Steve Turre i anomenat... 

6.3.- Blues Smoke (Steve Turre) 6m34s. 

I quin tema més marxós acabem d’escoltar. Hem tingut canvis en la formació amb Ed Cherry, guitarra; Buster Williams, contrabaix i Lenny White, bateria quedant la resta igual que el tema dedicat a Duke. I sí, en aquest tema hem pogut escoltar el solo de Modeste al saxo tenor. Un tema magnífic amb tots els aires del Blues i que Turre s’ha encarregat d’iniciar-ne les improvisacions, i de quina magistral manera ho ha fet. Fraseig, bones idees, i ben executades, més o menys com el saxo tenor Emilio que l’ha seguit després. Gran solo del tenor que poc coneixíem i que ens ha agradat força. Subtil la sonoritat del guitarrista Cherry en el seu solo, farcit de Blues, de Rh&B, per com la base rítmica va fent el ritme a tot Swing. Els vents fent backgrounds, i posterior solo del pianista Thompson, brutal, també. I com que aquí ha de fer solos tothom, també l’ha fet el baixista Buster Williams, molt bo també. Maco el suport dels vents mentre ell l’ha fet. Tema i final sense solo del baterista Lenny White, sí, aquell que va formar part dels Return to Forever a partir del 1973 amb el guitarrista Bill Connors i Stanley Clarke al contrabaix, grup del sempre més estimat Chick Corea. 

“Generations” compta amb intèrprets com el propi fill del trombonista, el bateria Orion Turre, així com el trompetista Wallace Roney Jr., el pare del qual era un amic íntim i col·laborador de Turre. A més, la banda principal juvenil inclou el pianista Isaiah J. Thompson i el baixista Corcoran Holt. Al llarg de l'àlbum, a aquest grup estel·lar s'uneixen el saxofonista James Carter, els guitarristes Ed Cherry i Andy Bassford, el teclista Trevor Watkis, els baixistes Buster Williams i Derrick Barnett, els bateria Lenny White i Karl Wright i el percussionista Pedrito Martinez.

 

I encara seguirem escoltant-los en un altre tema de magnífic Swing i anomenat.. 

7.1.- Planting The Ceed (Steve Turre) 8m46s. 

I quin canvi de ritmes i músiques hem tingut amb aquest magnífic tema de l’Steve Turre. Iniciat amb un ritme així com trencat amb una melodia amb diversos canvis. Un tema on hi tenim de nou al saxo tenor Modeste que ha estat qui primer ha iniciat les improvisacions a tot Swing en les As del tema, mentre que en el Pont o la B el ritme s’ha tornat a trencar. La base és ara Corcoran Holt i Orion Turre i piano de Thompson. Turre ens ha tornat a impressionar per com ha executat la seva improvisació, plena de sentit melòdic i ritme, alhora que gran creativitat, que això del trombó no és gens fàcil. El jove Rooney ens ha fet una magnífica improvisació, que ja en teníem ganes. A Terrassa va estar sublim, també. I el pianista Thompson els ha seguit improvisant d’una magistral manera, amb unes línies i arpegis ascendents molt ben trobats. La mà esquerra ha fet una gran feina de suport harmònic. Bon solo d’ell, bon solo de tots els companys. Tema i final. 

"Hi ha un equilibri entre la joventut i la maduresa", diu Turre, "l'edat madura aporta saviesa i coneixement, i la joventut aporta entusiasme i energia. Jugar i tocar amb cadascun d'ells em fa moure’m d'una manera diferent. Els més grans m'estiren en maneres de saviesa, però els joves ho encenen tot i això és inspirador". Aquesta inspiració dóna els seus fruits en un dels enregistraments més brillants i eclèctics de la història de la carrera de Turre. "Sempre m'agrada tocar amb músics que em desafien", conclou Turre. "Així que, normalment tocaria amb gent més gran que jo. El meu repte ara ve de l'energia juvenil dels intèrprets més joves. El jazz no ha mort!".

 

I ja els acabarem d’escoltar en el tema vital a tot Latin i anomenat... 

8.6.- Pharaho’s Dance (Steve Turre) 8m30s. 

I en aquest tema tenim la mateixa formació que en el tema “Planting The Ceed“, afegint-s’hi però Pedrito Martínez a les percussions, cosa que ja hem copsat de seguida. Un tema que Steve Turre li va dedicar al tristament desaparegut Pharoha Sanders. Tema iniciat amb una delicada “Intro” un tant melancòlica i tristota per l’adéu de Pharoha el 24 de setembre de 2022. Després, el tema amb aires de Latin Jazz. I clarament es diferencien les dues parts del tema, primer les dues As, el pont, diferenciat, i de nou per concloure el tema amb la A final. Rooney Jr. ens ha explicat una bonica història marcada per l’aspecte de la rítmica trencada, i així ha fet ell les seves frases. La percussió de Pedrito ha estat present durant tot el tema. El solo del líder, trombonista i compositor, magnífic de nou. I dir-vos que té temes on agafa els diferents cargols de mar i fa melodies i improvisa. El nostre amic Ramon Fossati n’és un fidel seguidor, ell també trombonista i fent cantar els cargols de mar. Magnífic solo del pianista Thompson, amb uns arpegis i línies melòdiques creades amb la mà dreta, allà al registre més agut, brillant tot plegat. I quin ritme, amb la percussió i el baterista Orion Turre que ves per on, és el fill del líder Steve Turre. A ell també el vam veure a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Tema i final amb un “Vamp” per acabar els dos vents improvisant llargament. Per acabar-lo delicadament. Gran tema i projecte Mr. Steve Turre , thanks. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz.. 

23 Robadors: 

https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: 

https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: 

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I ja acabarem el programa fent un altre salt estilístic amb alguns dels temes del doble CD de l’Steve Coleman & Five Elements, “Live at The Village Vanguard Volume II”. Editat el 2021 per Pi Recordings i enregistrat l’11 i 13 de maig de 2018 al Village Vanguard, New York. Mesclat i masteritzat per Mike Marciano al Systems Two, Long Island, NY. I aquí hi tenim l’Steve Coleman, saxo contralt; Jonathan Finlayson, trompeta; Kokayi, veu; Anthony Tidd, baix elèctric i Sean Rickman, bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web del disc:

https://pirecordings.com/albums/live-at-the-village-vanguard-vol-ii-mdw-ntr/ 

I aquest disc el  vaig adquirir a l’Auditori del Liceu en un concert programat pel Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona i amablement convidat per la gent de la “centenària institució” amb Paola, Joan i jo, de manera extraordinària tots tres. I sí, també me’l va signar. 

No hi ha temes a tempo de balada i tot té una trempera determinada, o sigui que els escoltarem a tot ritme Beat i Groove que no Swing en un dels temes que van tocar al Liceu i anomenat... 

9.2.2.- Mdw Ntr (Steve Coleman) 8m42s. 

I com que presentaven aquest disc, els temes del disc són els que van fer en el directe al Liceu, i aquest també, esclar. La tònica del disc és aquesta barreja de ritmes, a vegades Funk, a vegades a tot Beat, amb incursions solistes del líder Coleman al saxo contralt i la trompeta de Finlayson, i també la veu a tot Rap-Hip-Hop-Jazz de Kokayi. En aquest tema recorren sovint al motiu principal quan acaben la seva intervenció solista. Els temes són llargs, dels del segon CD, quatre no arriben als 10 minuts, mentre que n’hi ha un sobrepassa els 20 minuts, i per això no ha sonat aquí. Els del primer CD, són quasi tots de més de 12 minuts. La seqüència es va repetint, amb variacions, sí. O sigui primer soleja un, acaba amb el motiu i comença l’altre fent el mateix. En la segona volta però, hi ha moments que els dos vents van improvisant plegats. L’energia rítmica és brutal. I això en un directe et fa bellugar el cap i les cames no paren de seguir el ritme persistent. Per descomptat que les improvisacions dels dos vents són increïbles, la base rítmica persistent amb el baixista i baterista, i sorprenent la veu i maneres del cantant rapsode. Bon tema per començar-los a escoltar. 

El directe al Village Vanguard, Volum II (“Mdw Ntr”) troba el saxofonista contralt i company de MacArthur, Steve Coleman tornant a aquest celebrat lloc de Nova York amb la seva banda insígnia Five Elements en dos passis que capturen plenament l'experiència en directe incendiària del grup. El volum I d'aquesta sèrie (Pi 2018) va ser descrit per Rolling Stone com "Súper excitant... Se sent com veure als Harlem Globetrotters fer la seva màgia captivadora a la pista". En tot cas, el volum II, gravat un any més tard al maig de 2018, augmenta encara més el nivell d'energia. En substitució del guitarrista Miles Okazaki, a la banda hi ha el magistral raper d'estil lliure Kokayi, que aporta una estètica d’interpretació lliure, rítmicament aguda, gairebé renaixentista en als actes. Empès per Coleman per actuar de la manera més espontània possible, el resultat és una improvisació frenètica que es va tambalejant constantment, però que d'alguna manera conserva la forma i l'estructura, un efecte que només és possible a causa del nivell de comunicació gairebé telepàtic que el conjunt Coleman, el trompetista Jonathan Finlayson, el baixista Anthony Tidd i el baterista Sean Rickman, han perfeccionat en centenars de concerts tocats junts al llarg de dècades.

 

Seguirem més o menys de la mateixa manera amb el tema anomenat... 

10.4.2.- Khet & Kaba (Steve Coleman) 7m39s. 

I quin altre brutal tema de l’Steve Coleman acabat però dolçament, res a veure per com ha anat tota l’estona. L’ha començat ell mateix a saxo contralt solo, ja mostrant-nos  melodia i ritme, i quan ha entrat baixista i baterista, no ens ha sobtat, car d’això anava tot plegat. Quan s’ha posat a improvisar, llavors ha estat el trompetista Finlayson qui n’ha fet el motiu principal. Coleman ens ha mostrat un estil modern per fraseig, en el seu curtet solo. I és que la dinàmica és aquesta, fer solos no massa llargs i anar-los alternant entre ells, els vents, i també la veu de Kokayi. El solo del trompetista però ha estat més llarg, molt ben executat i amb un so força càlid, magnífic fraseig en l’ona del que ha fet el líder. I la veu de Kokayi, potent, afinada, amb un fraseig de Rapper alhora que quan vol, improvisa en Scat, coses que vam veure en el directe al Liceu. El líder i trompetista han recuperat el motiu principal, i Coleman l’ha acabat dolçament.

 

Immediatament després de residències consecutives de setmanes a Detroit i Chicago seguides d'una gira europea, la setmana dels Five Elements al Vanguard troba cohesionat el grup al nivell màxim. Amb els característics ritmes d'enclavament complexos de Coleman i els canvis d'envergadura, la música només es pot interpretar a aquest nivell quan els intèrprets estan completament en sintonia entre ells. Per a Finlayson, tocar al Vanguard és sempre una experiència especial. Tocant dotze sets durant sis nits, "tens tot aquest temps i espai per fer-ho realitat. Comença a semblar una història llarga i no només sets individuals. El nostre enfocament era diferent cada nit, cosa que ens va perfecte perquè mai interpretem una peça de la mateixa manera dues vegades, de totes maneres". També va dir que aquella setmana "la banda  va estar sincronitzada com mai havia estat". Kokayi, que va tocar per primera vegada amb Coleman el 1994, s’adapta perfectament al grup. Normalment, quan s'utilitza el hip hop en un context de jazz, la banda estableix un groove còmode perquè el raper pugi tirar. Això està lluny del cas aquí: Kokayi està totalment integrat en el conjunt, improvisant com un veritable tercer vent, mentre capta tots els senyals ocults que presagien un proper canvi de direcció i es delecta amb la interacció grupal rítmicament complexa. També és gairebé segur que és el primer raper que apareix a l'escenari de la història de Village Vanguard. Lorraine Gordon, la propietària del local durant molt de temps, era coneguda per tenir opinions contundents sobre la música que s'hi escolta, de manera que hi havia una certa inquietud sobre com podria reaccionar davant l'actuació del rapper. Com saben els clients habituals, amb la disposició de la sala, els músics que surten de l'escenari després d'un set han de passar per davant de la taula de Gordon per tornar a la sala verda, la seva privada, i és difícil no donar-li un cop d'ull per mesurar la seva reacció a l'actuació. Després del primer set de la setmana de la banda, després d'una estroncada ovació del públic, Gordon, amb un gran somriure a la cara, inesperadament es va aixecar i va abraçar a Kokayi i li va dir "Ets meravellós". Malauradament, probablement aquest també va ser l'últim grup que tocaria al club: va morir unes setmanes més tard a l'edat de 95 anys, tancant un llegat de més de 30 anys de presentar una gran música al món. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..

Nota 79: 

https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: 

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: 

https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I ja els acabarem d’escoltar amb el tema encara més vital i anomenat... 

11.6.1.- 9 to 5 (Steve Coleman) 9m36s. 

Doncs amb quin altre brutal tema hem acabat el programa d’avui. L’han iniciat delicadament els vents, saxo i baixista, i ja ben aviat amb l’energia del baterista Rickman incansable sempre, també en el directe al Liceu. Els diàlegs entre els dos vents són recurrents, i paren quan un dels dos improvisa. Coleman ha fet la primera improvisació amb uns aires boppers increïbles per fraseig ràpid i veloç, que no per llenguatge, el qual és més proper al Jazz contemporani sense oblidar la tradició. Els intervals no són amplis i les melodies apareixen i es poden seguir més o menys. O sigui que en el seu llenguatge també hi ha melodia. Hi ha d’altres coses no tan fàcils de seguir, esclar. Brutal solo del líder de la banda Five Elements. I Kokayi ens ha tornat a impressionar per l’energia, per la facilitat amb la qual improvisa lletres i les recita ràpidament. Un crac, per descomptat. I el duet dels dos vents, curtet, ha deixat pas a la improvisació del trompetista Finlayson amb tots els aires del Free, que de ben segur l’executa quan vol. El seu fraseig és ràpid a base de curts motius seguint l’estètica del grup. I sempre la base rítmica amb una frenètica força que els empeny a tots cap endavant. I tot això fins arribar al final, acabant el tema de cop. Brutal tema i brutal doble CD que us recomano de totes, totes.

 

Els sets del disc inclouen una combinació d'elements bàsics dels sets en directe dels  Five Elements ("Little Girl I'll Miss You", "Pad Thai" i "9 to 5") i nous treballs que reflecteixen la pràctica de composició recent de Coleman en què les melodies i les formes es deriven espontàniament mentre visualitza diversos moviments i formes, que després s'orquestren per al grup. Com en el volum I, la majoria de les noves composicions estan inspirades en les formes i el simbolisme del tema “Mdw Ntr”, una transliteració del sistema d'escriptura kemetic, sovint conegut com a jeroglífics. El virtuosisme de la banda és sorprenent: la base sòlida de Tidd i l'atac constantment variable de Rickman fan córrer la música cap endavant amb un groove irresistible. Coleman i Finlayson teixeixen un camí serpentejant, de vegades a l'uníson complex però més sovint en contrapunt l'un a l'altre. El seu diàleg en curs és estrany: són com els moderns Bird and Miles, que s’adapten, ja que es tracta, en el seu nucli, d'una música que està molt arrelada al llenguatge musical de Parker, encara que de la varietat més futurista. Tot el grup et dona la sensació d'un tornado, amb una misteriosa energia cinètica que el fa girar. 

Doncs amb aquest tema ja hem acabat el programa d’avui, que com sempre espero us hagi agradat tan com a mi. I avui hem escoltat temes de discos obtinguts anant de concerts, el primer “Finding Light” de Pilon, Denson i Blade per després el “Generations” de l’Steve Turre per acabar com ho hem fet amb el de l’Steve Coleman & Five Elements, “Live at The Village Vanguard Volume II”.   

Doncs abans d’acomiadar-me, desitjar-vos bon Nadal i bona entrada d’any. Esperem que el 2023 sigui més suportable que el 22, que les guerres s’acabin, que ens deixin viure en pau i felicitat, i no ens turmentin més. Que s’acabi la corrupció política, que s’acabi la repressió al món independentista, que puguem ser lliures en una República Catalana, que s’acabi l’espoli de la Terra, que recuperem la netedat de l’aire, que plogui i faci fred com abans, que l’aigua potable sigui per a tothom, que els que manen mirin la Terra i menys el planetes on refugiar-se ells quan aquí ja no s’hi pugi viure. I seguiria, i la llista és tan tristament llarga que no acabaríem mai. Doncs sí, ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.