PROGRAMA Nº 107 CHARLIE PARKER _ 1ª part
SAVOY (1944, 1948) i DIAL (1945, 1947)
Del disc The Immortal Charlie Parker (Savoy MG 12001)
Charlie Parker (as) Clyde Hart (p) Tiny Grimes (g, vo) Jimmy Butts (b, vo) Doc West (d) WOR Studios, Broadway, NYC, September 15, 1944
Tot i que en l'àudio del programa dic que aquests temes encara no són Bop, s'ha de puntualitzar que només ell, Charlie Parker, és el que ja fa la improvisació en un marcat estil diferent dels altres músics, i que ja s'endevina una clara transició entre el Jazz Clàssic i el Jazz Modern liderat per ell i una colla més, esdevenint en el Bop.
àudios a: THE COMPLETE SAVOY DIAL MASTER TAKES
1.- Tiny’s tempo 2m53s
2.- Red Cross 3m07s
Charlie Parker On Dial, Vol. 5 (Spotlite (E) SPJ 105)
Dizzy Gillespie (tp) Charlie Parker (as) Flip Phillips (ts) Red Norvo (vib) Teddy Wilson (p) Slam Stewart (b) Specs Powell (d) WOR Recording Studios, NYC, June 6, 1945
Àudio a: SAVOY C. PARKER WITH MILES DAVIS BLUEBIRD
3.- Hallelujah 2m54s
Miles Davis (tp) Charlie Parker (as)..........
"Town Hall", NYC, June 22, 1945
àudios a: LIVE SAVOY SESSIONS CD1: ANY 1945 22 de juny de 1945
4.- Koko 2m31s
5.- Hot House 4m24s
6.- Groovin’ High 5m02s
7.- Ornithology 5m43s
Charlie Parker Story (Savoy MG 12079)
Miles Davis (tp -1/9) Charlie Parker (as) Sadik Hakim (p -8,9) Dizzy Gillespie (p -1/7,11, tp, p -10) Curly Russell (b) Max Roach (d)
WOR Studios, Broadway, NYC, November 26, 1945
àudios a: SAVOY C. PARKER WITH MILES DAVIS BLUEBIRD
8.- Billie's Bounce 3m11s
9.- Donna Lee 2m32
Dizzy Gillespie, Al Killian (tp) Charlie Parker, Willie Smith (as) Charlie Ventura, Lester Young (ts) Mel Powell (p) Billy Hadnott (b) Lee Young (d)
"Philharmonic Auditorium", Los Angeles, CA, January 28, 1946
Àudios a: CONFIRMATION THE BEST OF VERVE CD2
10.- Oh Lady bee good 11m07s
Charlie Parker On Dial, Vol. 1 (Spotlite (E) SPJ 101)
Dizzy Gillespie (tp) Charlie Parker (as) Lucky Thompson (ts) George Handy (p) Arvin Garrison (g) Ray Brown (b) Stan Levey (d)
Electro Broadcast Studios, Glendale, CA, February 5, 1946 fins juliol 1946
Àudios a: THE COMPLETE DIAL SESSIONS (1945, 1947) CD1:
11.- Moose The Mooche 3m07s
àudios a: THE COMPLETE SAVOY DIAL MASTER TAKES
12.- Yardbird Suite 2m53s
13.- Loverman (1946) 3m18s
Charlie Parker - The Bird Blows The Blues (Dial LP 901)
Charlie Parker (as) Erroll Garner (p) Red Callender (b) Doc West (d) Earl Coleman (vo) C.P. MacGregor Studios, Hollywood, CA, February 19, 1947
àudios a: THE COMPLETE DIAL SESSIONS CD2
14.- Cool Blues 3m12s
Howard McGhee (tp) Charlie Parker (as) Wardell Gray (ts) Dodo Marmarosa (p) Barney Kessel (g) Red Callender (b) Don Lamond (d)
C.P. MacGregor Studios, Hollywood, CA, February 26, 1947
àudios a: THE COMPLETE DIAL SESSIONS CD2
15.- Relaxin at Camarillo 3m01s
Miles Davis (tp) Charlie Parker (as) Duke Jordan (p) Tommy Potter (b) Max Roach (d)
WOR Studios, NYC, October 28, 1947
àudios a: THE COMPLETE DIAL SESSIONS CD3
16.- Dexterity 3m03s
Same session: WOR Studios, NYC, November 4, 1947
17.- Scrapple of the apple 2m57s
Charlie Parker - Alternate Masters, Vol. 1 (Dial LP 904)
same session: WOR Studios, NYC, November 4, 1947
àudios a: THE COMPLETE DIAL SESSIONS CD4
18.- Out of nowhere 4m08s
19.- Don’t Blame 2m54s
add J.J. Johnson (tb) WOR Studios, NYC, December 17, 1947
àudios a: THE COMPLETE DIAL SESSIONS CD4
20.- Quasimodo 2m57s
21.- How deep is the ocean 3m26s
Charlie Parker És el músic que va canviar decisivament la història del Jazz i va iniciar la Era Moderna. Li van posar Bird o Yardbird, de mot.
Sembla ser que quan anava en un taxi varen atropellar una gallina, i Charlie li va dir al taxista que parés, que se la volia cruspir. Això es va fer saber, i a partir de llavors li varen dir Bird. Aquesta paraula te una connotació de llibertat, de volar, que és el que ell feia quan tocava. També li varen posar Yardbird, au de corral. De fet un dels temes de Parker es diu Yardbird Suite.
Havia escollit com a mestre a Lester Young, la qual cosa el va influir en la seva sonoritat.
Creador de l’estil BOP amb Dizzie Gillespie, Bud Powell i en part Thelonious Monk, va ser un improvisador genial amb frases, figures i d’altres recursos expressius que varen ser font d’inspiració de músics durant mig segle, quan no, simplement copiades.
Els locals on va tocar innovant i desenvolupant el BOP, varen ser el Minton’s Playhouse amb T. Monk i K, Clarke. Després va ser el Monroe’s Uptown House amb el Dizzie Gillespie.
Hi ha diversos temes amb clares connotacions "Boperianes", tot i que inicials, que podrien ser com una mena de “manifest” del BOP. Una versió molt primerenca del conegut tema de Dizzie Gillespie, el "Salt Peanuts", i també del Dizzie el magnífic "Groovin' High", tot i que algunes fonts, potser no tant fidedignes, consideren que és el “KOKO”, enregistrat el 1945.
Toca el saxo alt amb una sonoritat angulosa, una mica aspre, totalment diferent de la tots els seus predecessors.
Te un vibrat diferent, ja que utilitza una amplitud de to més estreta i també és més lent, i sovint no en feia, per apartar-se del Jazz convencional que n’havia abusat.
Mai allarga massa les notes i la seva articulació de dèbil a fort és original.
Molt sovint accentua la nota més alta, aguda, tant si està a temps o a contratemps, tant si està en o entre el compàs.
La seva velocitat és única a la època i mostra la falsedat del prejudici que considerava el swing el més ràpid, el que més notes tocava per segon.
Va desenvolupar un repertori únic de fórmules melòdiques en les seves improvisacions, combinat de tal manera que mai va repetir dos chorus iguals.
Va utilitzar el mètode “patchwork”, que consisteix en agafar fórmules habituals i convertir-les en noves.
Indagant en l’harmonia, i recolzant-se en el Blues i en “I Got Rhythm” de Gerswing, va desenvolupar les bases de moltes de les seves composicions.
A les seves mans, aquesta tècnica mai es repetitiva, ja que sotmet les fórmules a variacions constants.
De vegades utilitza trossos melòdics de Stravinsky o Wagner, de Louis Armstrong o de temes populars.
La manera com improvisa es basa en l’estructura harmònica del tema.
Només utilitza paràfrasis i els embelliments melòdics pels inicis i finals dels temes.
Utilitza molt sovint les extensions dels acords més enllà de la sèptima, en especial va emprar la novena disminuïda, la onzena augmentada, i interpolacions cromàtiques suggerint acords de pas.
Només es limita en les formes, ja que, fidel a la tradició, toca Blues i balades, la qual cosa va fer pensar que les seves innovacions s’entenguessin més fàcilment com a extensions del classicisme que com a ruptures totals amb el jazz anterior.
Va ser un músic excepcional, ja que a part de tocar 14 hores diàries durant tres o quatre anys, tenia una gran capacitat de retentiva, llegia les partitures amb molta facilitat i retenia en pocs segons el que acabava de llegir, de tal manera que sempre arribava tot just abans de començar, es mirava les partitures i deia que ja podien començar.
També va ser excepcional la manera rapidíssima d’improvisar, únic a l’època, essent considerat un geni. El seu cervell havia d’anar molt més ràpid que els dels seus contemporanis, al menys en aquesta especialitat.
Va ser el primer en tocar els temes en totes les escales (12) ampliant d’aquesta manera la tècnica interpretativa, fent treballar la oïda a un nivell mai emprat i millorant el camp de la improvisació. Cada compositor fa els seus temes per a ser interpretats a un determinat to i escala, tot i que quan aquests temes tenen lletra, i per tant seran cantats, sovint els cantants i les cantants fan pujar o baixar el to del tema per adequar-lo als seus registres.
Es diu que Charlie va introduir trossets de “La consagració de la primavera” en una improvisació sobre el tema “Salt Peanuts” del Dizzie Gillespie. I en una actuació al Birdland, quan Charlie es va adonar de la presència d’Stravisnky entre el públic i mentre tocava el tema Ko-Ko, va introduir algunes notes de l’Ocell de Foc, cosa que va fer que li caigués el got al Sr. Stravinsky, totalment sorprès.
Fonts consultades: Col·lecció Maestros del Jazz, Histórias Cuirosas del Jazz de Lawrence Lindt i Guia Universal del Jazz Moderno de Juan. Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez
El Bop va ser una verdadera revolució en el món del Jazz. Què passava en aquell moment?....Jazz blanc swing, etc..a mitjans del 1940, on el predomini de les orquestres de ball havia enfonsat les formacions de petit format, i on el públic anava a ballar els temes que interpretava la orquestra sense escoltar amb massa atenció.
Si la música es feia per ballar, ja no era tan important la interpretació individual com la col·lectiva, i els temes, havien de ser “senzills” i fàcils de seguir.
El Bop va ser una revolució en el món del Jazz similar a la que va ocasionar la música d’Stravinsky, “La consagració de la primavera” o “l’Ocell de foc”. De fet, entre els aficionats al Jazz es va produir una eclosió, una separació. Llavors havies de dir quin Jazz t’agradava, el d’abans, el swing, o el nou, el Bop. O t’agradava un o l’altre!
El perquè se li va posar el nom de Bop, te diverses interpretacions.....Una d’elles és la manera com feien els solos, amb notes molt lligades a una gran velocitat i amb uns intervals (quinta disminuïda) característics. La manera com ho cantaven, el tipus “scat”, cantat a mode de síl·labes sense cap sentit.....DA bo do bo da be bo ...
Algun comentarista blanc racista, deia que el so del Be Bop era el so d’una porra d’un policia contra el crani d’un negre!!!
Segons el músic Kenny Clarke, el Be Bop es va etiquetar des de fora, fent-ho els periodistes, mentre que pels músics, era simplement música, Jazz.
El Bebop va alterar aquestes estructures ja que ho va fer tornant a les arrels afroamericanes.
Els joves músics negres varen pensar que el Jazz s’havia comercialitzat massa, havent perdut la seva essència i havia canviat massa des dels seus orígens, tornant-se pràcticament una música blanca
Els Bopers més primerencs varen repudiar el jazz convencional, majorment blanc, que es feia a l’època, el swing, amb un “tempo”, “beat” ben marcat per fer-lo ballable. Per tant, varen abjurar del “beat”, la continuïtat de la pulsació rítmica que marcava els tempos del compàs als ballarins. Això no ho varen poder aconseguir, i només ho practicaven en Jams a les matinades.
En els locals on hi havia Bop, hi havia rètols de “prohibit ballar”, mostrant un enfrontament vers el swing ballable, obligant al personal a estar atent, respectuós i silenciós.
El caràcter underground del Bop, es va reforçar pel conflicte entre companyies discogràfiques i la federació o sindicat de músics, la qual cosa va provocar que el 1942 el sindicat va prohibir als músics enregistrar cap disc. D’aquesta manera, i en les catacumbes dels clubs i a les Jam dels mateixos, era on es podia escoltar el nou Bop.
El 1945 es va poder mostrar el gran públic què era el Bop, i ja acabant-se els anys quaranta, i amb el conflicte superat, va començar el crepuscle creatiu de Parker. O sigui que la gènesi del Bop i la gran època inicial de Parker, s’havia desenvolupat al marge de la popularitat.
Al contrari del Jazz etiquetat amb el vocable “swing”, el “BOP” mai no va ser POP.
Fonts consultades: Col·lecció Maestros del Jazz, Histórias Cuirosas del Jazz de Lawrence Lindt i Guia Universal del Jazz Moderno de Juan. Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez
PRIMERA PART, FREDDY HUBBARD
FREDDIE HUBBARD, trompeta
Curtis Fuller, trombó
Tommy Flanagan, piano
John Gilmore, saxo tenor
Art Davis, contrabaix
Louis Hayes, bateria
SUMMERTIME
THE 7TH DAY
FREDDIE HUBBARD, trompeta
George Benson, guitarra
Jack de Jonette, bateria
Richie Landrum, percussió,
Weldon Irvine, pandereta
Herbie Hancock, piano
Joe Henderson, saxo tenor
Ron Carter, contrabaix
Mr. CLEAN
HERE´S THAT RAINEY DAY
FREDDIE HUBBARD, trompeta
George Cable, piano electric
Ron Carter, contrabaix
Ralph Porland, bateria
Juno Lewis, percusió
Aurell Gray, guitarra
Junior Cook, tenor
SPIRITS OF TRANE
DESTINY´S CHILDREN
SEGONA PART, BUD POWELL
BUD POWELL, piano i veu amb el contrabaix de MICHAEL GAUDRY
HOW HIGH THE MOON
LADY BIRD
CHRISTMAN SONG
YEHEADEADEADEA
UNA NOCHE CON FRANCIS
IN THE MOOD FOR CLASIC
I WANNA BLOW NOW
GROOVI´´N HIGH GILLESPIE
DARN THAT DREAM
Hola de nou a totes i a tots, aficionats al Jazz i seguidors de Jazz Club de Nit. Aprofitant l'avinentesa de l'actuació que varen fer el grup de Latin Jazz AFRO-BLUE, m'ha semblat que posar l'actuació enregistrada en directe a la Sala Xica de La Vicentina el dia 18 de maig seria d'allò més adequat. Si considerem que els qui hi vàrem ser ens sembla que ha estat una de les més potents viscudes a la seu del Jazz Club La Vicentina, doncs convindreu amb mi que és del tot adequat.
AFRO BLUE està format per Xavi Figuerola, saxo tenor / Guim García Balash, saxo alt / Xavi Algans, piano / Pepo Domènech, baix elèctric i Ricard Grau, bateria.
Varen estar incommensurables en tots els sentits.
Aquí venen unes ratlles de les primeres impressions després del concert tot just havent arribat a casa. De segur que els qui no hi vareu poder ser, ho gaudireu com nosaltres ho vàrem fer.
STAN KENTON I LA SEVA MÚSICA
Stan Kenton. Piano composició i direcció
ONE NIGHT WITH STAN KENTON
L.P. JOYCE 1113.
Atlantic City, N.J. July 1951
Interlude
Lullaby in rhythm
Laura
Artristy in percussion
Nice work if you can get it
Don´t worry bout me
Jolly Rogers
CD STAN KENTON AND HIS INNOVATIONS ORCHESTRA - 1952
Ennui
In veradero
Shelly Manne
Conté Condoli
Art Pepper
Love for sale
L.P. MASTERS OF JAZZ- EMI 1958
Limelight
Stompin´ at the Savoy
Django
Beyond the blue horizont
CD STAN KENTON AND HIS ORCHESTRA 1952-1956
Artristy jumps
Intermission rif
The peanut vendor
Minor riff
Personal que majoritàriament integrava les diferents formacions de Stan Kenton
Maynard Ferguson, Shorty Rogers, Chico Alvarez,
Buddy Childers,Harry Betts, Bob Fitzpartick,
George Roberts, Bud Shank,Art Pepper, Bob Cooper,
Ralph Blaze, Shelly Manne,Don Davidson,
Stu Williamson, Charlie Mariano, Mel Lewis,
Buddy Childers,Harry Betts, Bob Fitzpartick,
George Roberts, Bud Shank,Art Pepper, Bob Cooper,
Ralph Blaze, Shelly Manne,Don Davidson,
Stu Williamson, Charlie Mariano, Mel Lewis,
Bill Perkins, Carl Fontana, Sam Noto,
Archie Le Coque, Bob Gioga, John Lowell,
Conté Condoli, Willian Russo, Stam Bletcher,
Archie Le Coque, Bob Gioga, John Lowell,
Conté Condoli, Willian Russo, Stam Bletcher,
Don Bagley, Lee Konirz, Frank rosolino,
Jimmy Giufre,Jack Costanzo, Lennie Niehaus,
Chico Guerrero, Gerry Mulligan, i altres.
Jimmy Giufre,Jack Costanzo, Lennie Niehaus,
Chico Guerrero, Gerry Mulligan, i altres.
“LINES”
FREDERIC BOREY
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 367
Enregistrat i mesclat per Laurent Chavoit i Camelia BenNaceur a Le Studio de la Marmotte als pirineus francesos, el 11, 12, 25 i 26 de maig de 2009.
Produït per Frederic Borey
Productor executiu, Jordi Pujol
Frederic Borey (saxo tenor i soprano)
Camelia BenNaceur (piano)
Nolwenn Leizour (contrabaix)
Laurent Chavoir (contrabaix en Old Devil Moon)
Stefano Lucchini (bateria).
Totes les composicions són de Frederic Borey, excepte Old Devil Moon i Dwarf Steps.
2.- Urban Walk (F.Borey) 7m55s
Després de llargs estudis de saxofon clàssic, Frederic Borey va arribar al Jazz influenciat per Stan Getz, Joe Henderson, Gerry Bergonzi. Ha compartit la seva vida tocant i aprenent a improvisar, treballant en la Big Band del departament de Jazz de l’escola de música Belfort, i en el Centre Musical Didier Lockwood, a París. Des del 2008 viu a Bordeus, tocant com a “sideman” i liderant diversos grups, com el Frederic Borey Group i Argentieri-Borey-Tissot Unitrio.
4.- Old Devil Moon (BurtonLane) 6m25s
El so que obté Frederic Borey en aquest segon disc editat per Fresh Sound, és totalment confortable. La seva música és genuïna i càlida. No intenta enlluernar amb la tècnica però realment impressiona per la honestedat del llenguatge obtingut en les improvisacions. Els temes estan molt ben situats si parlem de la dinàmica de treball de la secció rítmica. Ells saben com crear una atmosfera plena d’espai perquè Borey desenvolupi les seves idees. “Lines” és un treball estructurat però amb un so molt obert. És molt agradable el so dels saxofons tenor i soprano, so que obté Frederic Borey. És un gran treball, en anglès dirien un “MasterWorks”.
6.- What About (F.Borey) 6m14s
Des que vaig arribar a Bordeus, he trobat una complicitat natural amb molts músics, tocant per aquí i per allà, i content d’haver organitzat moltes sessions preparades, que és la millor manera per intercanviar les nostres visions musicals. Els músics que toquen en aquest projecte, em varen impressionar immediatament per la seva visió musical oberta d’esperit, idees, confiança i disponibilitat. Això ens diu Frederic Borey en el seu àlbum de Fresh Sounds New Talent.
8.- Blue Day (F.Borey) 6m29s
10.- Line for Warne (F.Borey) 5m32s
EBB + FLOW
ANDREW NEFF
Editat per Fresh Sound New Talent FSNT 363
Enregistrat per Peter Karl el 23 i 24 de juny de 2008 als Peter Karl Studios.
Produït per Andrew Neff
Productor executiu, Jordi Pujol
Andrew Neff, saxo alt
Daisuke Abe, guitarra
Scott Ritchie, contrabaix
Jim Orso, bateria
Totes les composicions són d’Andrew Neff.
Andrew Neff: Andrew va néixer a Lancaster, Pennsylvania, i va començar a tocar el saxo a l'edat de 10 anys. Es va graduar al Conservatori de Música de Cincinnati el 2000. Mentrestant allà va estudiar sota la tutela de Rick Van Matre. Es va graduar Cum Laude amb una B.F.A. i va passar els següents dos anys tocant professionalment per la zona. Ha actuat amb Billy Hart, Collins Cal, John Von Ohlen, Jim Anderson, Gore Art, Barry Ries, Roger Humphries, Margitza Rick, i molts més.
1.- Libra Stream (A.N) 5m29s
El 2001 va passar un any recorrent els EUA amb Ray’s Music Exchange tocant música en espais grans com el Fox Theater a Boulder, Colorado i el Parc de l'oest de Chicago. També ha coproduït Hip-hop pel segell Mission Control amb el seu propietari JahSon. El 2002, Andrew es va mudar a la ciutat de Nova York, on ha estat actuant i escrivint música.
2.- Vijnana (A.N.) 6m55s
També va enregistrar el 18 de març de 2004 el disc Remedy, amb el Andrew Neff Quartet pel segell Mission Control formació composta per
Andrew Neff, Saxo Alt i Soprano
Alex Smith, Piano Fender-Rhodes
Pete Brendler, contrabaix
Ben Cliness, bateria
Alex Smith, Piano Fender-Rhodes
Pete Brendler, contrabaix
Ben Cliness, bateria
4.- Road to nowhere (A.N.) 6m13s
Andrew va participar en el disc que varen fer el Jon Irabagon, Danny Fox i ell mateix, el Here Be Dragons i que vàrem posar en el programa 99, no fa gaire. L’imperceptible llindar que hi ha entre el pensament i l’acció, i l’experiència de participar en la vida de dia, desperta, li dóna a un la sensació d'un flux infinit de la consciència que brolla sense parar, que va on va. Les roques en el corrent més que acariciar el flux l’empenyen en direccions noves. Les corbes i revolts el guien pel camí sinuós, i al final, només pot fluir en una direcció, de tornada a la font.
5.- EEB and FLOW (A.N.) 5m47s
“QUARTET”
NATHANIEL SMITH
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 371
Enregistrat al Kaleidoscope Sound, Union City, NJ el març de 2007
Produït per Nathaniel Smith
Productor Executiu Jordi Pujol
Nathaniel Smith, bateria
Jon Irabagon, saxo tenor
Jostein Gulbrandsen, guitarra
Mark Anderson, contrabaix
“Quartet” es pot entendre, es pot veure com un documents del grup que jo lidero i amb qui toco aquests darrers anys, després de graduar-me. Els temes d’aquest disc són meus i del Jostein i els hem tocat plegats moltes vegades abans d’embrancar-nos en aquesta gravació. Jo, particularment, m’estimo molt tocar la música d’en Jostein, i vaig estar molt content quan em va permetre incloure dues de les seves composicions.
Cinc dels set temes són del Nathaniel Smith i cadascuna posseeix trets admirables. "Dusk And Then Daybreak" comença amb el saxofon de l’Irabagon deixant-se caure de manera suau sobre el grup.
1.- Daybreak and then Dusk (N.Smith) 7m55s
"La música del bateria Nathaniel Smith pot ser caracteritzada com el jazz modern, que sovint troba la serenitat en la recerca de límits angulars. El quartet de Smith, que compta amb l'estrella en ascens del saxofon l’inconformista Jon Irabagon, troba el seu camí i porta aquestes composicions intrigants a la vida musical sense haver de recórrer als focs artificials innecessaris.
El següent tema, és molt suau d’entrada i més fàcil de recordar, melòdicament. El baixista Mark Anderson ho bloca tot al seu voltant, el guitarrista Jostein Gulbrandsen ofereix un treball brillant amb la seva guitarra, i la peça acaba amb Irabagon i Gulbrandsen, alegrement, lliurant-nos línies de articulació un sobre l'altre
2.- Tortoise Pendant (N.Smith) 6m30s
Ambdues composicions han estat en gran manera influenciades per l’estil de compondre de Dave Liebman.
Dues aportacions compositives de Gulbrandsen mostren una mica de contrast en el seu estil d'escriptura. Posarem el tema "Return Of The Bear" que es basa en ritmes sinuosos, escalfant el tema fins el solo de l’Irabagon.
3.- Return to Bear (Josten Gulbrandsen) 6m25s
I acabarem amb un altre tema del Nathaniel, tema que és un reflex de la música que ha estat escoltant tots aquest temps, i que segur que en notareu les influències, diu ell.
NIELS-HENNING ORSTED PEDERSEN, contrabaix.
PHILIP CATHERINE, guitarra
Nova York,23 de Maig de 1983
1/ Little train of the Caipria 5m25s
2/ Medley: (a) Air power
(b) Dancing girls 2m21s
3/ Stella by starlight 5m26s
4/ I fall in love too easly 1m36s
5/ The puzzle 6m40s
6/ Nuages 6m00s
7/ September start 4m52s
LES BROWN AND HIS BAND OF RENOWN Clarinet i direcció
Hollywood- 1951-52
1/ You´re an old smoothie 3m02s
2/ You´re the top 2m46s
3/ Ill wind 2m58s
4/ Basin street blues 2m46s
5/ Heat wave 2m51s
6/ Let it snow!Let is now!Let is now! 2m33s
7/ Lost in a fog 3m06s
8/ No moon at all 2m35s
9/ Blue skies 2m55s
10/ Stompin at the Savoy 3m02s
CHET BAKER AND THE BOTO BRAZILIAN QUARTET
Paris 1991
1/ Salsamba 5m46s
2/ Forget full 8m07s
3/ Inaía 7m39s
4/ Julinho 4m20s
5/ Novos tempos 4m56s
" THELONIOUS MONK”
DISC PRIMER “MISTERIOSO”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
La primera sessió de gravació la van fer el 15 d’octubre de 1947 amb formació de sextet.
Thelonious Monk, piano
Idrees Sulieman, trompeta
Billy Smith, saxo tenor
Danny Quebec, saxo alt
Gene Ramey, contrabaix
Art Blakey, bateria
Comencem amb un tema en el pur estil Bop .
2.- Evonce (I.Quebec I.Sulieman) 3m01s
Ara ja amb un clar estil pianístic inventat per Monk
4.- Thelonious (T.Monk) 2m59s
Al cap de nou dies, Monk va tornar als estudis, aquesta vegada amb format de trio:
Thelonious Monk, piano
Gene Ramey, contrabaix
Art Blakey, bateria
per enregistrar aquestes meravelles; una de les seves grans balades
6,. Ruby my dear (T.Monk) 3m05s
Un dels punts àlgids d’aquesta sessió amb dues obres mestres, on en el segon tema desenvolupa les seves idees, amb frases utilitzant les escales d’un to.
9.- Introspection (T.Monk) 3m08s
10.- Off minor (T.Monk) 2m58s
La tercera sessió a Blue Note va ser el 21 de novembre de 1947, i va utilitzar un quintet en aquesta ocasió.
Thelonious Monk, piano
George Taitt, trompeta
Sahib Shihab, saxo alt
Bob Paige, contrabaix
Art Blakey, bateria
Varen començar amb una variació d’un tema de Irvin Berlin, el Blue Skies i que va ser el magnífic In a walked Bud dedicat al seu amic Bud Powell.
11.- In a walked Bud (T.Monk) 2m54s
I ara una de les més interpretades i que va ser la primera composició de T. Monk el 1944. La va enregistrar Cootie Williams el mateix any, tot i que posteriorment, el 1946 ho va fer Dizzie Gillespie més en la onda del mateix Monk afegint-hi una introducció i una coda que ja per sempre més s’han incorporat al tema, també quan el va tocar posteriorment el mateix autor. Estem parlant de....
14.- ‘Round Midnight (T.Monk) 3m08s
El 2 de juliol de 1948 Monk va enregistrar la quarta sessió amb Blue Note, una sessió que va ser una de les millors, aquesta vegada amb el vibrafonista Milt Jackson, que posteriorment va ser un dels quatre del Modern Jazz Quartet.
Thelonious Monk, piano
Kenny “Pancho” Hagood, veu
Milt Jackson, vibràfon
John Simmons, contrabaix
Shadow Wilson, bateria
Un tema on Milt i Thelonious es conjuminen a la perfecció
17.- Evidence (T.Monk) 2m32s
Per continuar amb una de les obres mestres del Jazz, un tema on s’hi poden trobar intervals paral·lels de sextes i on Monk afegeix algun interval de sèptima a mode de dolça tortura.
18.- Misterioso (T.Monk) 3m20s
DISC SEGON “STRAIGHT NO CHASER”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
Enregistrat el 23 de juliol de 1950
Thelonious Monk, piano
Milt Jackson, vibràfon
Sahib Shihab, saxo alt
Al McKibbon, contrabaix
Art Blakey, bateria
Varen començar amb Four in one de la qual, la presa alternativa enregistrada poc després va resultar molt més rica en solos que la original, o sigui que aquí va la alternativa.
2.- Four in one(alt take) (T.Monk) 3m25s
I una de les considerades obres mestres de Monk, de la qual el Gunter Schuller deia que no era un tema, no era una cançó, era un tema per instruments i encara més, que era una “abstracció”.
3.- Criss Cross (T.Monk) 2m54s
I ara una altra de les obres mestres de Monk, un Blues interpretat per quasi tothom dels grans, Miles Davis, Tete Montoliu, etc..i també en totes les Jam Sessions, el seu conegut...
5.- Straight no chaser (T.Monk) 2m54s
Va tornar als estudis de Blue Note el 30 de maig de 1952, ara amb un sextet
aquesta vegada amb:
Thelonious Monk, piano
Kenny Dorham, trompeta
Lucky Thompson, saxo tenor
Lou Donaldson, saxo alt
Nelson Boyd, contrabaix
Max Roach, bateria
El primer tema va ser-ne un que no el va enregistrar mai més...tema amb quintes bemolls i tritons a dojo.
8.- Skippy (T.Monk) 2m57s
Monk va signar per Prestige el 21 d’agost de 1952, tres mesos després d’haver enregistrat per Blue Note.
La primera sessió va ser el 15 d’octubre de 1952 en format trio:
Thelonious Monk, piano
Gary Mapp, contrabaix
Art Blakey, bateria
Un dels temes el no gaire conegut però sí identificable la procedència.
12.- Little rootie tootie (T.Monk) 3m03s
El tema millor d’aquesta sessió, amb un gran Art Blakey fent poliritmies, va ser el seu magnífic i conegut
15.- Bye-ya (T.monk) 2m44s
Varen acabar aquesta sessió amb un altre dels grans temes de Monk.
16.- Monk’s Dream (T.Monk) 3m03s
El 10 de desembre de 1952 varen fer la segona sessió per Prestige, també en format de trio però Max Roach va substituir a Art Blakey
Thelonious Monk, piano
Gary Mapp, contrabaix
Max Roach, bateria
Aquesta sessió va estar enterbolida per culpa d’un piano “desafinat”, la qual cosa es nota prou, malauradament.
17.- Trinkle, tinkle (T.Monk) 2m47s
DISC TERCER “WELL YOU NEEDN’T”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
El 13 de novembre de 1953 va començar la tercera sessió amb Prestige aquesta vegada amb un quintet, i per primera vegada amb el gran Sonny Rollins.
Thelonious Monk, piano
Sonny Rollins, saxo tenor
Julius Watkins, corn francès
Percy Heath, contrabaix
Willie Jones, bateria
Tot i que el 1948 Columbia Records va adoptar el LP, les altres companyies no varen trigar en utilitzar-lo i els temes ja podien durar més de 3 minuts, collonut. Ara, l’enregistrament en estèreo no va arribar fins el 1958!
Comencem amb una magnífica melodia..
1.- Let’s call this (T.Monk) 5m03s
Un altre dels grans temes de Monk
2.- Think of one (T.Monk) 5m37s
La següent sessió amb Prestige va fer-se l’11 de maig de 1954 als estudis Rudy Van Gelder a New Jersey també en formació de quintet ara amb:
Thelonious Monk, piano
Frank Foster, saxo tenor
Ray Copeland, trompeta
Curley Russell, contrabaix
Art Blakey, bateria
Una altra de les seves meravelles i rareses
5.- We see (T.Monk) 5m13s
En un viatge a París el 1954, va ser convidat al tercer Festival “Salon du Jazz”, on va enregistrar per primera vegada a piano solo, i ho va fer pel segell francès Vogue el 7 de juny de 1954.
Escoltem el seu conegut...
14.- Well you needn’t (T.Monk) 3m21s
DISC QUART “BLUE MONK”
Editat i compilat per Proper Records el 2006
El 22 de setembre de 1954 Monk va enregistrar la seva darrera sessió amb Prestige com a líder amb la següent formació:
Thelonious Monk, piano
Percy Heath, contrabaix
Art Blakey, bateria
Escoltarem el seu conegut Blues
5.- Blue Monk (T.Monk) 7m35s
Posteriorment va signar per Riverside enregistrant un disc amb tot de temes del gran Duke Ellington, per després passar a Columbia i un etcètera que mirarem de continuar més endavant.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
