Charlie Parker És el músic que va canviar decisivament la història del Jazz i va iniciar la Era Moderna. Li van posar Bird o Yardbird, de mot.
Sembla ser que quan anava en un taxi varen atropellar una gallina, i Charlie li va dir al taxista que parés, que se la volia cruspir. Això es va fer saber, i a partir de llavors li varen dir Bird. Aquesta paraula te una connotació de llibertat, de volar, que és el que ell feia quan tocava. També li varen posar Yardbird, au de corral. De fet un dels temes de Parker es diu Yardbird Suite.
Havia escollit com a mestre a Lester Young, la qual cosa el va influir en la seva sonoritat.
Creador de l’estil BOP amb Dizzie Gillespie, Bud Powell i en part Thelonious Monk, va ser un improvisador genial amb frases, figures i d’altres recursos expressius que varen ser font d’inspiració de músics durant mig segle, quan no, simplement copiades.
Els locals on va tocar innovant i desenvolupant el BOP, varen ser el Minton’s Playhouse amb T. Monk i K, Clarke. Després va ser el Monroe’s Uptown House amb el Dizzie Gillespie.
Hi ha diversos temes amb clares connotacions "Boperianes", tot i que inicials, que podrien ser com una mena de “manifest” del BOP. Una versió molt primerenca del conegut tema de Dizzie Gillespie, el "Salt Peanuts", i també del Dizzie el magnífic "Groovin' High", tot i que algunes fonts, potser no tant fidedignes, consideren que és el “KOKO”, enregistrat el 1945.
Toca el saxo alt amb una sonoritat angulosa, una mica aspre, totalment diferent de la tots els seus predecessors.
Te un vibrat diferent, ja que utilitza una amplitud de to més estreta i també és més lent, i sovint no en feia, per apartar-se del Jazz convencional que n’havia abusat.
Mai allarga massa les notes i la seva articulació de dèbil a fort és original.
Molt sovint accentua la nota més alta, aguda, tant si està a temps o a contratemps, tant si està en o entre el compàs.
La seva velocitat és única a la època i mostra la falsedat del prejudici que considerava el swing el més ràpid, el que més notes tocava per segon.
Va desenvolupar un repertori únic de fórmules melòdiques en les seves improvisacions, combinat de tal manera que mai va repetir dos chorus iguals.
Va utilitzar el mètode “patchwork”, que consisteix en agafar fórmules habituals i convertir-les en noves.
Indagant en l’harmonia, i recolzant-se en el Blues i en “I Got Rhythm” de Gerswing, va desenvolupar les bases de moltes de les seves composicions.
A les seves mans, aquesta tècnica mai es repetitiva, ja que sotmet les fórmules a variacions constants.
De vegades utilitza trossos melòdics de Stravinsky o Wagner, de Louis Armstrong o de temes populars.
La manera com improvisa es basa en l’estructura harmònica del tema.
Només utilitza paràfrasis i els embelliments melòdics pels inicis i finals dels temes.
Utilitza molt sovint les extensions dels acords més enllà de la sèptima, en especial va emprar la novena disminuïda, la onzena augmentada, i interpolacions cromàtiques suggerint acords de pas.
Només es limita en les formes, ja que, fidel a la tradició, toca Blues i balades, la qual cosa va fer pensar que les seves innovacions s’entenguessin més fàcilment com a extensions del classicisme que com a ruptures totals amb el jazz anterior.
Va ser un músic excepcional, ja que a part de tocar 14 hores diàries durant tres o quatre anys, tenia una gran capacitat de retentiva, llegia les partitures amb molta facilitat i retenia en pocs segons el que acabava de llegir, de tal manera que sempre arribava tot just abans de començar, es mirava les partitures i deia que ja podien començar.
També va ser excepcional la manera rapidíssima d’improvisar, únic a l’època, essent considerat un geni. El seu cervell havia d’anar molt més ràpid que els dels seus contemporanis, al menys en aquesta especialitat.
Va ser el primer en tocar els temes en totes les escales (12) ampliant d’aquesta manera la tècnica interpretativa, fent treballar la oïda a un nivell mai emprat i millorant el camp de la improvisació. Cada compositor fa els seus temes per a ser interpretats a un determinat to i escala, tot i que quan aquests temes tenen lletra, i per tant seran cantats, sovint els cantants i les cantants fan pujar o baixar el to del tema per adequar-lo als seus registres.
Es diu que Charlie va introduir trossets de “La consagració de la primavera” en una improvisació sobre el tema “Salt Peanuts” del Dizzie Gillespie. I en una actuació al Birdland, quan Charlie es va adonar de la presència d’Stravisnky entre el públic i mentre tocava el tema Ko-Ko, va introduir algunes notes de l’Ocell de Foc, cosa que va fer que li caigués el got al Sr. Stravinsky, totalment sorprès.
Fonts consultades: Col·lecció Maestros del Jazz, Histórias Cuirosas del Jazz de Lawrence Lindt i Guia Universal del Jazz Moderno de Juan. Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
