El Bop va ser una verdadera revolució en el món del Jazz. Què passava en aquell moment?....Jazz blanc swing, etc..a mitjans del 1940, on el predomini de les orquestres de ball havia enfonsat les formacions de petit format, i on el públic anava a ballar els temes que interpretava la orquestra sense escoltar amb massa atenció.
Si la música es feia per ballar, ja no era tan important la interpretació individual com la col·lectiva, i els temes, havien de ser “senzills” i fàcils de seguir.
El Bop va ser una revolució en el món del Jazz similar a la que va ocasionar la música d’Stravinsky, “La consagració de la primavera” o “l’Ocell de foc”. De fet, entre els aficionats al Jazz es va produir una eclosió, una separació. Llavors havies de dir quin Jazz t’agradava, el d’abans, el swing, o el nou, el Bop. O t’agradava un o l’altre!
El perquè se li va posar el nom de Bop, te diverses interpretacions.....Una d’elles és la manera com feien els solos, amb notes molt lligades a una gran velocitat i amb uns intervals (quinta disminuïda) característics. La manera com ho cantaven, el tipus “scat”, cantat a mode de síl·labes sense cap sentit.....DA bo do bo da be bo ...
Algun comentarista blanc racista, deia que el so del Be Bop era el so d’una porra d’un policia contra el crani d’un negre!!!
Segons el músic Kenny Clarke, el Be Bop es va etiquetar des de fora, fent-ho els periodistes, mentre que pels músics, era simplement música, Jazz.
El Bebop va alterar aquestes estructures ja que ho va fer tornant a les arrels afroamericanes.
Els joves músics negres varen pensar que el Jazz s’havia comercialitzat massa, havent perdut la seva essència i havia canviat massa des dels seus orígens, tornant-se pràcticament una música blanca
Els Bopers més primerencs varen repudiar el jazz convencional, majorment blanc, que es feia a l’època, el swing, amb un “tempo”, “beat” ben marcat per fer-lo ballable. Per tant, varen abjurar del “beat”, la continuïtat de la pulsació rítmica que marcava els tempos del compàs als ballarins. Això no ho varen poder aconseguir, i només ho practicaven en Jams a les matinades.
En els locals on hi havia Bop, hi havia rètols de “prohibit ballar”, mostrant un enfrontament vers el swing ballable, obligant al personal a estar atent, respectuós i silenciós.
El caràcter underground del Bop, es va reforçar pel conflicte entre companyies discogràfiques i la federació o sindicat de músics, la qual cosa va provocar que el 1942 el sindicat va prohibir als músics enregistrar cap disc. D’aquesta manera, i en les catacumbes dels clubs i a les Jam dels mateixos, era on es podia escoltar el nou Bop.
El 1945 es va poder mostrar el gran públic què era el Bop, i ja acabant-se els anys quaranta, i amb el conflicte superat, va començar el crepuscle creatiu de Parker. O sigui que la gènesi del Bop i la gran època inicial de Parker, s’havia desenvolupat al marge de la popularitat.
Al contrari del Jazz etiquetat amb el vocable “swing”, el “BOP” mai no va ser POP.
Fonts consultades: Col·lecció Maestros del Jazz, Histórias Cuirosas del Jazz de Lawrence Lindt i Guia Universal del Jazz Moderno de Juan. Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
