Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs el programa
d’avui anirà del divers Jazz que es fa a casa nostra, a Catalunya i sí perquè tindrem Flamenc-Jazz
amb els Oleándole i el seu projecte
dedicat a Wayne Shorter. Després
tindrem el Jazz-Rock amb en Jaume Vilaseca i les seves Four Suites, “The Music of Yes 1971-1977”
i acabarem amb el Jazz-Manouche amb Marta Sierra & Yorgi Loeffler, “C Jam
Blues” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.
I començaré el
programa amb el projecte parit per l’amic Ramon
Olivares, la formació Oleándole
i el seu ”Wayne Shorter goes Flamenco”, i
també “Oleándole plays Wayne Shorter,
publicat per Karonte. Enregistrament
i Edició: César Gil Izquierdo - Estudis
Dolmen. Mescles: Julián Zafra i
Ramón Olivares - Màstering: Julián
Zafra. Producció artística i lletres: Ramón
Olivares. Adaptació a compàs flamenc: Jordi
Bonell i Ramón Olivares. Jordi
Bonell toca amb guitarra soulezza. I en aquest projecte hi ha una llarga llista
de col·laboradors i que són: RAMÓN
OLIVARES: LÍDER, CAJÓN, BONGÓ, TINAJA, PALMES i SHAKER | FREDERICO VANNINI: GUITARRA FLAMENCA | JORDI
GASPAR: CONTRABAIX i BAIX ELÈCTRIC | JORDI
BONELL: GUITARRA ELÈCTRICA | GUILLERMO
CALLIERO: TROMPETA i FLUGELHORN | BENET PALET: solo de TROMPETA | GABRIEL AMARGANT: SAXO TENOR i SOPRANO
| MARTÍ SERRA: solo de SAXO TENOR | GORKA BENÍTEZ: solo de SAXO TENOR | MARCEL·LÍ BAYER: SAXO TENOR i intro de BARÍTON
| CAROLA ORTIZ: CLARINET i VEU | VICENT PÉREZ: TROMBÓ | FERNANDO BROX: FLAUTA | ROBIN REYES: BAIX ELÈCTRIC | CARLES BENAVENT: solo de BAIX ELÈCTRIC
| ALBERT BOVER: PIANO i solo de
PIANO | JOSEP CORDOBÉS: BATERIA | FRANK DURAN: BATERIA | YURI HERNÁNDEZ: TROMPETA | JIMMY JENKS: SAXO TENOR i CONTRALT | JORGE PARDO: solo de FLAUTA | LUIS DE LA FEFA: CANTE | MIGUEL DE LA TOLEA: PALMES | RAÚL LEVÍA: PALMES| JUAN JOSÉ VILLAR: COMPÀS i BALL | VIOLETA BARRIO: BALL | ANA BRENES: CORS | UIXII AMARGÓS: VIOLA | CARLOTA
AMARGÓS : 1R VIOLÍ | CARLES MONTFORT:
2n VIOLÍ | MARÇAL AYATS: VIOLONCEL |
LLUC CASARES, ARRANJAMENTS D”Speak No
Evil”.
I dels 8 temes del
CD, tots menys un són de Shorter,
n’hi ha de delicats de tempo i de més rítmics. Dels primers tenim el preciós
“Infant Eyes” a preciosa seguiriya i arranjat per Joan Albert Amargós per a les cordes fregades amb solos de Jordi Bonell i Martí Serra. Com també és així de dolç el “Miyako”, una soleá
por buleries arranjada per Jordi Gaspar.
I el tema més llarg i també força delicat és el “Dance Cadaverous”, una bonica soleá
arranjada per Josep Maria Duran. I així
de bonic és el tema de Ramon dedicat
al mestre, amb lletra seva, com ho són totes, i tema “For Wayne” a tota soleá
per buleries. Més vital és “Ana María”, fet amb tanguillos i
arranjat per . I una mica més viu de tempo és “The Three Marias” per buleries
de Jerez arranjat per Joan Albert
Amargós per a les cordes fregades. I
amb una magnífica tralla és la rumba “Elegant People” arranjada per Robin Reyes amb solos d’aquest, Jimmy Jenks i Frank Duran. I ja finalment tenim el magnífic “Speak no Evil” que
va per buleries arranjat pel Lluc
Casares. I alguns temes inicials d’aquest projecte ja van sonar aquí en el Programa 433 de la 12ena temporada de Jazz Club
de Nit. Avui us posaré alguns temes del, ara sí, CD, tot i aprofitant que
faran la presentació “oficial” del disc aquest divendres 2 de juny, o sigui
demà passat, a les 20h a La Nau del Poble Nou. Jo de vosaltres no m’ho
perdria.
 |
| Lletra de Ramon Olivares |
I els podríem
escoltar en el preciós i conegut “Infant Eyes”, però ho farem amb el tema del Ramon Olivares que ell va dedicar a Wayne Shorter quan encara era viu, i
ves per on, que aquest disc acabarà essent homenatge pòstum a la seva figura. I
el tema està arranjat per ell i Narcís
Vidal i es diu...
1.7.- For Wayne
(Ramon Olivares) 5m17s.
I de quina manera ha
començat aquest tema, amb la secció de cordes fregades fent-ne la “Introducció”
al tema. Les palmes, la guitarra de flamenc, i la veu de Luis de la Fefa i ja ben aviat el solo de flauta del gran Jorge Pardo. Com se’l reconeix per com
esbufega, a vegades escup delicadament, i sobretot pel seu fraseig tan
aflamencat farcit d’aquesta Fusió de Jazz. I com després de la seva intervenció
ens han tornat a acaronar les cordes fregades recuperant els primers moments, i
tot això per deixar pas a la intervenció solista parlant sobre tota una sèrie
de grans noms del Jazz i del Flamenc. I de nou la veu a tot flamenc del Juan José i ja per deixar pas al solo
del nostre estimat Jordi Bonell a la
guitarra elèctrica. Quina manera de fer melodia en un solo a la guitarra. Un
tros de músic, el Jordi, de tota la
vida, esclar, però escoltant-lo en aquesta intervenció li reconeixem tota la
seva història musical farcida de música laitana, de rock, de blues i de Jazz,
ell que és tot un màster en conjuminar aquests diferents estils, com ningú més.
I el tema ha acabat tot i apareixent les cordes fregades i la veu del cantaor,
acabant-lo delicadament amb la flauta de Jorge.
I la lletra del Ramón diu així en
català, ai, que s’emprenyarà: LA LLIBERTAT QUE IL·LUMINA L'AMOR DE LES NOSTRES
VIDES. BOJA PASSIÓ QUE ÉS LA MÚSICA QUE ENS FA VOLAR I VOLAR. LA SOLEDAT QUE
ACARÍCIA LA LLAR ON HABITEN LES MUSES. DOLÇ MANÀ QUE ENS SACIA L'ÀNIMA I ENS FA
SOMIAR I VOLAR. Magnífic tema per començar-los a escoltar i nosaltres el
programa d’avui.
I seguirem amb el no
tant conegut i igualment preciós tema de Wayne
Shorter, anomenat....
2.2.- Miyako (Wayne
Shorter) 6m01s.
I aquest és un tema inclòs
en el seu onzè àlbum “Schizophrenia” editat per Blue Note, on hi hagué Curtis Fuller (trombó), James Spaulding
(saxo contralt i flauta), Wayne Shorter (saxo tenor), Herbie Hancock (piano),
Ron Carter (contrabaix) i Joe Chambers (bateria). Un tema que ens han interpretat una mica més viu de tempo que
l’original, que per això és una “soleá per buleries”. I ja heu pogut escoltar
de què va tot això, de Flamenc i Jazz. Les primeres palmes, la guitarra i els
vents fent-ne la preciosa melodia i gran arranjament de Jordi Gaspar. I aquí hem escoltat la veu de Luis de la Fefa i potser haurem escoltat el “zapateao” de Violeta Barrios ella fent el baile. I
per parlar dels dos solistes, doncs dir-vos que el primer i a la flauta ha
estat l’amic nostre malagueny Fernando
Brox el qual ens ha deixat clavats a la cadira en escoltar-lo i
reconèixer-lo pel seu personal fraseig. De la mateixa manera hem reconegut el
so i fraseig de l’estimat Gabriel
Amargant al saxo tenor. Quin bon gust musical que té ell, alhora que domini
tècnic dels vents de fusta, clarinet i saxos tenor i soprano. I tota la secció
de vents han recuperat la melodia arranjada pel Jordi per acabar-lo sobtadament.
OLEANDOLE
PLAY WAYNE SHORTER
Quan en música parlem
de fusió, de què parlem? d’incorporar elements distintius d’una música a una
altra? de pol·linitzar o d’enriquir? de barrejar o de colonitzar? A la història
de la música la barreja, el melting pot, és tradició. Els estils quan apareixen
per primera vegada, ja ho fan entroncats, i sumen, per ser reconeguts com a
nous, elements externs. Així el jazz - cool va necessitar de les aportacions
harmòniques dels impressionistes, que via Bill
Evans i Gil Evans (-no eren
germans, no-) van refrescar el be-bop. També Paco de Lucía va beure de la guitarra de John Mclaughlin, per incorporar escales disminuïdes i altres
complexitats harmòniques. Dir que Oleándole
fan fusió ens pot semblar una evidència, però no, aquest disc “Oleandole Play Wayne Shorter”, no és
un disc de fusió, si de cas és un aparellament i més que un “full”, una “escala
de color”. Les dues músiques conserven les seves essències i els seus atributs
plens. I seguiré més endavant en tot això que diu Víctor Cortina...
Però ara seguiré
posant-vos una altra meravella d’aquest projecte i serà...
3.4.- The Three
Marias (Wayne Shorter)
I aquest tema Shorter el va incloure en el disc del
1985 “Atlantis” amb tota una llarga
colla de músics, no de l’entorn del Jazz, i dels quals només he reconegut a l’Alex Acuña baterista i percussionista.
I s’ha de dir que els nostres herois han fet una versió, sí arranjada per
cordes, però que manté l’essència de l’original. El ritme de les buleries de
Jerez és més persistent que el ritme així com trencat del tema original de Shorter. I en aquest sorprenent tema
hem pogut escoltar al gran Carles
Benavent amb un gran solo al baix elèctric, com només ell sap fer, amb tot
el seu Flamenc-Jazz, unes maneres úniques de tocar el baix que es va treure de
la seva màniga. I hem escoltat també la guitarra de Fredrico Vannini sempre acaronant-nos, com també ho han fet les
cordes fregades, tots plegats fent la melodia del tema que ells s’han
encarregat d’iniciar, també. I les palmes insistents fan que el tema tingui una
trempera magnífica. També hem escoltat el “zapateao” de Violeta Barrios qui devia estar ballant-lo en el moment de
l’enregistrament. I quina gran feina de l’arranjament de Joan Albert per a les cordes
fregades. Un altre magnífic tema encabit en aquest homenatge a Wayne Shorter.
És veritat que els
temes de Wayne Shorter, un dels
millors compositors que ha tingut el jazz modern sonen aquí per soleá o
seguiriya, però ni el jazzista s’aflamenca ni el flamenc es posa cool. Cadascú
conserva el seu propi espai i sí, es fecunden en el trànsit. És un win – win.
Aquest disc és un projecte col·lectiu i un gresol d’artistes de procedències i
edats molt diferents. Fins a no menys de 30 dels millors representants del
nostre jazz i el nostre flamenc, alguns de molt il·lustres, han participat amb
total dedicació, guiats per la mà solvent i per què no, genial, de Ramon Olivares, el líder. Un músic
bressolat pel jazz-rock, la música llatina, el flamenc i fins i tot l’òpera.
Especialment sensible als matisos del ritme, potser fins a l’obsessió, ha
dirigit els enregistraments amb mà ferma, perquè “Oleandole play Wayne Shorter” sigui un disc de jazz, un disc de
flamenc i un retrat de diverses generacions de músics molt representatius de l’escena
nacional. Víctor Cortina.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
I ja acabarem
d’escoltar-los en el conegut tema de Shorter
i magnífica versió que ens fan ells...
4.1.- Speak No Evil
(Wayne Shorter) 7m02s.
I aquest tema és el
primer track del disc homònim de Wayne
Shorter publicat el juny del 1966 per Blue
Note on hi hagué Freddie Hubbard –
trompeta, Wayne Shorter – saxo tenor, Herbie Hancock – piano, Ron Carter –
contrabaix i Elvin Jones – bateria. I quin arranjament que ha fet en Lluc més reeixit. I la trempera dels
nostres herois no va ser la de l’original, no, tot i el magnífic i delicat
Swing d’aquell. Aquí les primeres palmes ja ens han situat en el tempo viu del
tema, i també la guitarra i la flauta, alhora que la resta de vents fent-ne la
melodia, la flauta sobretot de Fernando.
I ja ben aviat la veu del cantaor Luis de la Fefa a tot flamenc profund per sentiment. I un solet a càrrec de
percussions, i després la llarga i magnífica improvisació a càrrec de l’estimat
Jordi Gaspar al baix elèctric. L’ha
tocat a la mateixa velocitat que es podria tocar una guitarra elèctrica, i amb
quin fraseig més acollonant ho ha fet. I ves per on que hem pogut escoltar a
l’amic Benet Palet amb una
improvisació brutal a la trompeta, com només ell és capaç de fer, així de
melòdica i temperada. I després de quina brutal manera apareixen tots els vents
fent una mena de “Soli”, per seguir amb els “quatres” fets pel Benet amb Violeta i ja per recuperar la melodia del tema i acabar-lo de cop
amb una magnífica sonoritat de tots els vents, i més de la flauta.
I després d’aquestes
magnífiques músiques, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre fer-ho amb dolçor
embolicada amb les músiques del programa.
I segueixo amb la
gran obra que ha fet Jaume Vilaseca,
“Four Suites” (The Music of Yes 1971-1977) publicat aquest 2023 per Discmedi Blau. Enregistrat i mesclat
per Ignasi Nogueras als estudis OIDO durant l’estiu del 2022 i masteritzat per Marc Blanes. I aquí hi tenim als The Yes Quintet que són: Sergio
del Boccio, veu; Roger Mir, saxo contralt; Jaume Vilaseca, piano i teclats:
Adrià Pinto, contrabaix i Estefy Chamorro, bateria i percussions i la
secció de vents amb Roger Mir, saxo
tenor; Víctor Carrascosa, trompeta; Joan Codina, trombó i també hi ha Mar Vilaseca cantant en un tema. Tots
els temes estan compostos per Yes
amb les diferents apreciacions que jo he fet. I com sempre dir-vos que al blog
hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc, per si us interessa adquirir-lo:
https://www.discmedi.com/ca/disco_new/13886/.
I aquest projecte ret
homenatge a quatre suites o trossos d’elles que van fer Yes entre el 1971 i el 1977, que per això “Four Suites”. La primera, “Close to the Edge” del disc “Close to the Edge” de Yes publicat el 13 de setembre de 1972,
suite composta per Jon i Steve. El segon tema, “The Remembering:
High the Memory”, és la segona part del disc 1 del doble “Tales from Topographic Ocean” publicat el 14 de desembre del 1973,
compost de manera col·lectiva. El tercer track “The Gates of Delirium” és la
cara A del “Relayer” del 28 de
novembre del 1974, també col·lectiu, mentre que el quart, “Awaken” pertany al “Going for the One” del 15 de juliol
del 1977, tema compost per Jon i Steve. Hi afegeix dues cançons, “Heart
of the Sunrise”i “Long Distance Runaround” i les dues pertanyen al magnífic “Fragile” de Yes, disc del 12 de novembre del 1971, quart àlbum de la banda
anglesa i primer amb Rick Wakemann, la
primera és una cançó de Jon Anderson,
Bill Bruford i Chris Squire amb contribucions de Wakeman, mentre que la segona és de Jon Anderson. I res, que la tasca del Jaume Vilaseca ha estat immensa, regirar entre totes les músiques
de Yes, després fer-ne la selecció i
finalment fer-ne els arranjaments, déu-n’hi-do, i sort que els arranjaments
dels vents els ha fet el jove crac Roger
Mir. Felicitats a totes i a tots.
I ja els escoltarem
amb la primera Suite del disc, la magnífica....
5.1.- Close To the
Edge (Steve Howe, Jon Anderson) 16m16s.
I sí, en la versió de
Jaume també hi ha una primera part
“esbojarrada” abans de la melodia del tema, tot i que s’ha de dir que no tan
com en la versió original, i potser per la qüestió de les guitarres elèctriques
de l’Steve Howe , teclat de Rick Wakeman i del baix de Chris Squire. La melodia la fa Roger Mir al saxo contralt, ell fent de
Steve Howe i ben aviat Jaume s’ha posat a improvisar amb el
piano amb un bon suport de la base rítmica de dos, amb Adrià Pinto, contrabaix i Estefy
Chamorro, bateria. I la melodia apareix de nou amb en Roger, després de la impro de Vilaseca.
I després, és l’Adrià al contrabaix qui
fa de Jon Anderson, mentre que la
secció de vents s’hi afegeix seguint la melodia que feu Jon, amb aquests arranjaments fets pel Roger. I ells són el mateix Roger
Mir, saxo tenor; Víctor Carrasco, trompeta i Joan Codina, trombó. I podria
ser que d’aquesta Suite, fins ara haguessin fet la primera part “The Solid Time
Of Ghange” per seguir amb la segona, “Total Mass Retain” també amb Roger al contralt fent de Jon i després amb tota la secció de
vents, amb una prèvia de Vilaseca al
piano. I ell mateix al piano i teclats ha seguit desenvolupant-ne aquest part,
i també amb el sintetitzador. I quin solo més maco ens ha fet Mir al saxo contralt, què melòdic, i ja
al final d’aquest trosset, la primera melodia del “I get up, I get down”. I sí,
com en el disc de Yes hi ha un
“break” dolç on sembla que s’aturi tot, però no. Ells l’omplien amb els sons
estratosfèrics de Wakeman, Howe i
demés, i els nostres herois són Jaume
amb els diversos teclats, i ai las, la magnífica veu de Sergio del Boccio amb la melodia del “I get up, I get down”, i amb
quina dolçor que ho canta aquest jove i magnífic cantant. I quina veu més
dolça. I al final d’aquesta part, Vilaseca
fa de Wakeman i no només, perquè ell començarà una magnífica improvisació
a tot Swing de la base rítmica de dos i ell al piano. I hem pogut escoltar a Sergio en una magnífica improvisació a
tot “Scat”, i què bé ho ha fet. Jaume
desenvolupa la seva improvisació d’una manera molt subtil i delicada, què bé. I
Wakeman anava boig amb tots els
teclats de què disposava. I és que Jaume,
en acabar la seva “impro” també hi ha anat amb el sintetitzador, com Rick. I jo diria que “Seasons of Man”
comença en aquest moment, amb ell primer i després amb la melodia a càrrec d’en
Roger al saxo contralt i ja encarant
el final d’aquesta magnífica obra. Però encara Jaume s’hi ha ficat de nou amb el teclat/sintetitzador fent una
impro melòdica, i emulant a Wakeman,
que també ho feu. I la secció de vents reprèn la melodia, ells fent de Jon Anderson, acabant-lo dolçament amb
les precioses notes del piano de Jaume.
I en aquests moments, la colla de Yes
acaben la Suite amb tota una sèrie de sons amb ocellets i demés criatures del
món. Quina meravella, i quina gran feinada amb els arranjaments. I Bill Bruford va deixar Yes després d’aquest àlbum.
Escoltem ara la cançó
encabida en el “Fragile” i anomenada....
5.5.- Heart of the
Sunrise (Anderson, Bruford, Squire) 8m28s.
I quina trempera de
tema, d’inici, tot i els moments amb “breaks” amb el piano de Vilaseca, ell fent de Wakeman, car comença de la mateixa
manera, fins i tot amb el motiu principal fet pel baix, en els dos casos, i
l’un amb piano i l’altre amb el teclat de Rick. I ves per on que en Roger Mir amb el saxo contralt fa de Steve Howe. En aquesta part sí que hi ha un canvi substancial
respecte l’original, car en Roger
s’ha posat a improvisar amb el seu saxo contralt d’una magnífica manera i ves
per on que amb un magnífic Swing de la base rítmica de dos amb l’Adrià i l’Estefy, a ritme ternari i ja fins arribar al “break” total, on sí
que s’atura tot, en els dos casos. I en l’original Jon canta acompanyat per la guitarra de l’Steve i aquí és Sergio
qui ho fa amb piano de Jaume, contrabaix
de l’Adrià i escombretes de Estefy. I després quin goig
d’interpretació solista del líder al piano, un trosset preciós, per tornar a
aparèixer la veu de Sergio. I quina
veu que té aquest noi. Impressionant. I Jon
canta acompanyat de Squire al baix
elèctric, i guitarra de Howe, tot
plegat també impressionant. I en un i en l’altre hi ha hagut un canvi rítmic
brutal, amb el Jaume tocant alhora
piano i teclat, i en aquests moments només els tres de la base rítmica i ja per
arribar al final del tema amb la veu de Sergio,
Jon i ja acabar-lo d’una manera tremenda, de cop. Sí que al final Jaume ha fet una versió lliure del tema
de Yes, que per això no n’és una
còpia, sinó una aproximació a la seva obra, car l’original dura 2 minuts més
que aquest. Brutal homenatge de nou a genis del rock, que ja en porta alguns,
primer amb Genesis, després amb l’Allan Parsons, els Emerson, Lake & Palmer i “Tarkology”
del seu “Tarkus” i ara aquestes “Four Suites” dedicades a Yes. Què més vindrà; jo sempre li dic
que ho faci amb Van der Graaf Generator i
Peter Hammill.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja per acabar-los
d’escoltar ho farem amb la cançó on canta Mar
Vilaseca també del “Fragile” i
anomenada....
6.6.- Long Distance
Runaround (Jon Anderson) 4m25s.
I aquesta preciositat
de tema que van fer Yes el varen
iniciar amb la guitarra de Howe i el
teclat de Wakeman. I els nostres
herois l’han fet a un tempo més viu i a tot Swing, amb Jaume al piano. I la veu ara ha estat la de la seva filla, gran
cantant Mar Vilaseca qui ens ha
acaronat amb la seva afinada veu, així com també amb la gran improvisació en
”scat” que ens ha clavat. Què bé. Ara bé, abans d’ella el seu pare fent-la amb
el piano, tot i que no gaire estoneta. Ella sí que s’ha esplaiat la mar de bé
improvisant, i quin gust i “savoir faire” d’aquesta noia, a la qual li augurem
molts èxits, que se’ls mereix. Jaume
l’ha seguit també en un plus d’improvisació en una mena de tète a tète entre
ells dos, i sempre la base de dos, l’Adrià
Pinto al contrabaix i l’Estefy a
la bateria, que en aquests moments han deixat el Swing però no la trempera, que
és molta. Mar ha recuperat la
melodia del tema i ja finalment per acabar-lo delicadament. Preciós tema per
deixar-los d’escoltar. Felicitats Jaume
Vilaseca, noies i nois. Quina meravella.
 |
| Dibuixos fets per Mar Vilaseca |
I ara i ja per acabar
el programa, passarem del Jazz-Rock al Jazz-Manouche de la mà de Marta Sierra & Yorgui
Loeffler i disc “C Jam Blues”
publicat per Temps Record aquest
2023, masteritzat per Josep Roig i
distribuït per Núria Roig, ambdós de
Temps Record. Producció artística de
Toni Xuclà de Micro-cosmos Productions. I aquí hi tenim a Marta Sierra, violí; Yorgui Loeffler, guitarra manouche solista; Magnio
Loeffler, guitarra manouche rítmica i David
Gousset, contrabaix. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç
a la pàgina web del disc:
https://www.tempsrecord.cat/albums/jazz/c-jam-blues-2/ disc que
també es pot trobar a la web de FSR:
https://www.freshsoundrecords.com/marta-sierra-yorgui-loeffler-albums/56518-c-jam-blues.html.
En aquest àlbum “C Jam Blues”, la violinista barcelonina
Marta Sierra convida el famós
guitarrista solista de jazz manouche Yorgui
Loeffler, provinent d'Estrasburg,
acompanyats a la guitarra rítmica pel fill del guitarrista, Magnio Loeffler, i pel contrabaixista
parisenc David Gousset. Els dos líders
mantenen un interessant diàleg aconseguint crear un fantàstic àlbum de catorze
temes d'estil swing, tocant estàndards dels anys 1930-40s, com ara els coneguts
“C-Jam Blues” o l'“It don't Mean a Thing” de Duke Ellington o el “How High the Moon” de Morgan Lewis, però incorporant també, alguns temes de jazz manouche
més moderns de la dècada dels 50s i fins als 70s, com ara el vals “Dolores”, de
Tchan Tchou Vidal, la balada “Black
Orpheus” de Luiz Bonfá, o l'anònim
“Swing Gitan” entre uns quants més. I això ens ha dit de ben segur en Josep Roig. I dels 14 temes n’hi ha a
tempo slow com són el preciós “Claire de Lune” de Joseph Kosma i també el més viu de tempo, el bonic “Black Orpheus”
ja comentat. Podríem dir que la resta van tots a un tempo força vital,
havent-hi diferències tot i que no masses en temes com “It Had to be you”,
“Django’s Tiger” i “Limehouse Blues”.
Doncs ja els
començarem escoltant delicadament en el delicat vals del 1947..
7.9.- Claire de Lune
(Joseph Kosma) 5m06s.
I ves que aquest
compositor hongarès que va viure molts dels seus dies a Paris, també va compondre les conegudes “Fulles Mortes”, en anglès
“Autumn Leaves”. Va fer moltes composicions per al cinema de l’època, i tot i
que el títol és el mateix de la composició de Claude Debussy, els temes no tenen res a veure. I Django el va enregistrar el 1947 amb tota aquesta
colla de músics, ell inclós: Django
Reinhardt (guitarra solista), Michel de Villers (clarinet, saxo contralt),
Joseph Reinhardt (guitarra rítmica), Eddie Bernard (piano), Willy Lockwood
(contrabaix), Al Craig (bateria). I ja heu pogut escoltar de quina manera
ens l’han fet ella i ells, amb molta tendresa i sentiment. I és així com sona
el violí de Marta, fent la melodia
però també amb la seva preciosa i molt delicada improvisació. I ella i ell Yorgui, són els dos líders i solistes, i sí perquè ell és un dels més
reputats guitarristes manouche francès, i així ens ho ha demostrat fent una
magnífica improvisació, on ens ha mostrat el seu gust pel so del “Gipsy Jazz”, també anomenat “Jazz Manouche”.
Primer solo el d’ell i després el d’ella, quina delícia tots dos. Preciós tema
per començar-los a escoltar.
I després d’aquesta
deliciosa cançó que també va tocar Django
Reinhardt i que els nostres herois han executat tan i tan bé, els
escoltarem ara amb el tema que Luíz
Bonfà va escriure el 1959 per a la pel·lícula homònima i anomenat....
8.14.- Black Orpheus
(Luiz Bonfà) 7m26s.
I ja heu reconegut el
tema, i també sabeu que el títol original és “Manhà de Carnaval”, tema que
aparegué a la pel·lícula “Orfeu Negro”
de Marcel Camus. Aquesta “Bossa Nova”
va ser una de les primeres que va tenir èxit internacional, i sobretot als EEUU, on va esdevenir un estàndard de
Jazz que va ajudar a popularitzar aquest moviment musical a finals dels 50s. I
els nostres herois ens n’han fet una magnífica versió, amb una rítmica precisa
per les guitarres, sobretot en les intervencions de Marta al violí, primer amb la melodia i després amb la seva gran
improvisació. Quin goig escoltar-la en cadascun dels seus nous projectes i
notar-ne les millores improvisatòries. Cada vegada es referma més amb el seu
discurs, la seva manera de desenvolupar les noves línies melòdiques. Però és
que la improvisació que ens ha fet en Yorgui
ha estat també brutal. La seva concepció solista és totalment magistral; la
sonoritat de la seva guitarra manouche, autèntica. El seu discurs, el d’un
alumne avantatjat de Django Reinhardt,
el seu gust, el de tots dos, exquisit. I la feina que han fet els dos companys
acompanyants, perfecte i precisa. Bravo.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 16 de juny amb el Víctor de Diego Quartet, “On Trane” amb
ell mateix al saxo tenor, Toni Saigi,
piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria a partir de
les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I seguim amb ells
dos, ella Marta Sierra i ell Yorgui Loeffler sense oblidar la base
rítmica amb Magnio Loeffler i David Gousset, i un parell de preciosos
temes i anomenats....
9.1.- C Jam Blues
(Duke Ellington) 2m32s.
10.10.- It Had To Be
You (Gus Kahn & Isham Jones) 3m20s.
I ara ja ens queden
els temes més ràpids, els més vitals, com aquests dos. I tot i que més curtet
el primer de Duke ens ha deixat un
sabor de boca magníficament dolç, tema del 1942 i interpretat per innombrables
altres músics, com Dave Grusin, Django
Reinhardt, Oscar Peterson i Charles
Mingus. El Swing en aquest tema és brutal, coses que es palpen, s’escolten
només deixant-nos portar per la guitarra rítmica de Magnio, el fill d’en Yorgui
i pel contrabaix de Gousset. Marta i Yorgui n’han fet la melodia, ells dos ben enganxats i suport de la
base de dos. Ella ben aviat s’ha posat a improvisar, i s’ha de dir que ho fet
força bé, tal i com després ha fet el guitarrista francès, brutals tots dos.
Quina velocitat d’execució. I del segon tema, “It Had to be You”, dir-vos que Isham Jones Orquestra en va enregistrar
una versió instrumental l’abril del 1924, i que el tempo d’aquest tema sol ser
sempre molt més tranquil·let que el que ens han fet ella i ells. El Swing,
immens, i el tempo viu, fan que aquest tema te’l miris d’una altra manera, en
sembla un altre. Originalment era una balada, i molts músics l’han interpretat
i cantat, elles i ells, a aquest tempo slow. També es pot tocar swingat, el
dels anys 30s, així com arrastradet. El tempo que ens han fet ens copsa per la
seva velocitat, i també reafirma el que
he dit abans, que les improvisacions de tots dos són magnífiques. Marta primer i després Yorgui, increïbles tots dos en aquest
tema interpretat a aquest tempo brutal.
I ja els acabarem
d’escoltar a tots quatre amb dos temes seguits i anomenats...
11.8.- Django’s
Tiguer (Django Reinhardt) 3m09s.
12.13.- Limehouse
Blues (Philip Braham & Douglas Furber) 3m52s.
I quin parell de
temes acabem d’escoltar. El primer, Django
el va enregistrar el gener del 1946 amb ell mateix Django Reinhardt (guitarra manouche solista), Stephane Grappelly
(violí), Jack Llewellyn, Allan Hodgkiss (guitarres rítmiques), Coleridge Goode
(contrabaix). I quasi que diria que els nostres herois l’han fet un pèl més
viu que el genial guitarrista. I ha estat Yorgui
qui primer n’ha fet la melodia, per després posar-se a improvisar com un genial
possés, quina mestria, quina tralla. I Marta
l’ha seguit amb igual mestria i elegància, ells dos magistrals i gràcies al
suport de la base de dos, en Magnio
i David, guitarra rítmica i
contrabaix. I el “Limehouse Blues”, del 1922, està composta per dos britànics,
dos londinencs, en Braham la música,
i en Furber, la lletra. I la melodia
d’aquest l’ha feta Marta al violí a
tot Swing per la guitarra rítmica i contrabaix dels companys. Ella ha estat la
primera en improvisar, i de nou amb una gran solvència cada dia més i més
afirmada. Yorgui l’ha seguit fent-ho
de manera magistral, com ha fet en cadascun dels temes, i en aquest, una també
llarga i increïble improvisació. Brutal. I ja per recuperar ella la melodia i
anar-lo acabant i fer-ho amb un d’aquells típics rodolins melòdics per acabar
els temes. I amb aquests dos magnífics temes hem acabat el programa d’avui que
com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, i us recordo que avui la
música, el Jazz, ha anat acompanyat primer del flamenc, amb ”Oleandole plays Wayne Shorter”,
després pel rock de Jaume Vilaseca i el Yes Octet, “Four Suites” per acabar de la manera que ho hem fet, a
tot Jazz Manouche amb Marta Sierra & Yorgui Loeffler, “C Jam
Blues” i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
.jpg)
