skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
I ja parlant del
programa d’avui, dir-vos que anirà de tres projectes de tres editorials del
país, encetant col·laboració amb UnderPool,
i seguint amb Errabal Jazz i Fresh Sound New Talent. I de la
primera, el disc del seu creador i ànima, Sergi
Felipe, “Biased Vision” amb Masa
Kamaguchi i David Xirgu. De l’editorial basca tindrem el “Mingus Mood” de Iosu Izaquirre Sextet i de l’altra editorial catalana el “Common Threads”, The Fresh Sound Ensemble
(A celebration of 30 years of FSNT).
Comencem doncs amb el
“Biased Vision” de Sergi Felipe, Masa Kamaguchi i David Xirgu.
Enregistrat a UnderPool Studio, per Adrià Serrano i Sergi Felipe el 20 de
març de 2023. Analog Mix i Master de Sergi
Felipe. Portada Pintura i Disseny de Pepon
Meneses. Produït per Sergi Felipe.
Publicat per UnderPool. Amb: Sergi Felipe, Saxo Tenor i Flauta; Masa
Kamaguchi, contrabaix i David Xirgu, bateria. Convidats: Txema Riera, Piano (#7-8) & Pol
Padrós, Trompeta (#6). Tota la música està composta per Sergi Felipe. I com sempre dir-vos que
al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.underpool.org/releases/biased-vision/.
I aquest és un disc
eclèctic d’estils de Jazz, per dir-ho d’alguna manera. I sí, perquè hi ha temes
on hi apareixen “estris electrònics” amb sons no massa habituals, com per
exemple el “Trencant de Raons”, on el concepte “avantgarde” també hi és
present i tema més curt del disc. I el següent track “Doc Dreams”,
segueix una mica el tarannà del primer, o sigui que semblaria ideal posar-los
junts, si acaben sonant. L’altre dels més curts, de 2 minutets justets, és una
balada força càlida anomenada “Sun Park Station”, on el so del tenor de Sergi ens arriba a l’ànima, i tema
força profund. “Nunca como antes” té mateixes característiques pel que
fa a tempo i temps, però amb variacions melòdiques gràcies a la presència de Padrós a la trompeta, tot i
diversificar-se després tot plegat. I amb el piano de Riera hi tenim el tema avantgarde “Old Psalm” amb un Xirgu
immens a la bateria ja quasi des del primer moment, i tema també slow de tempo.
I melòdic avançat però a tempo mèdium slow és el “Desesperación Nórdica”, on
el piano de Riera afegeix colors
estàndards pel so, però no tant per la concepció de les músiques que ells
desenvolupen en un Jazz de lo més modern. I dolçament comença “Natación
Sincronizada” amb una melodia de notes llargues i intervals amplis, coses
que canviaran en les improvisacions encabides en el Jazz més que modern, el
contemporani. I un altre tema slow i aquest iniciat amb una “Intro” de Kamaguchi al contrabaix esfereïdora, és
el darrer track “ANI”, per després encetar una melodia surrealista i commovedora
amb Felipe a la flauta. I el que
titula el disc “Biased Vision”, és un tema que tot i anar a mèdium tempo, té
una consistència potent per la base de dos, Xirgu sobretot, i Kamaguchi
més tranquil mentre improvisa Felipe.
I ja el més potent és “Camí de l’Ouchs” i tot i que comença delicadament
ben aviat iniciarà un camí d’un Swing Avantgarde esdevenint tema brutal també a trio.
I ja els començarem
escoltant amb dos temes seguits i en el segon la trompeta de Pol Padrós i anomenats...
1.4.- Sun Park
Station (Sergi Felipe) 2m06s.
2.6.- Nunca como
antes (Sergi Felipe) 2m04s.
I ja heu vist de
quina manera hem començat, amb dos temes lleugerament diferents però amb la
calidesa adequada, i potser més el primer, “Sun Park Station”, el qual ens ha
deixat bocabadats en escoltar-lo atentament. Ens recorda a un que Coltrane fa ver també dedicat a un park
i anomenat “Central Park West”, tot i que el tema del Sergi es refereix a l’estació de trens de Sun Park, i el tema del geni anava una mica més viu de tempo.
Sempre hi ha motius per recordar al màster. El so del tenor de Felipe ens ha acaronat, com també les
notes soltes i llargues del contrabaix de Masa.
També la suavitat de les escombretes de David,
ell però, sempre investigant i creant. I el segon tema hi hem escoltat també la
trompeta de l’amic Pol Padrós fent
la dolça melodia amb notes llargues i a duet amb el compositor. Després ells
dos desenvoluparan el tema amb sengles melòdiques improvisacions, fins el
moment de retrobar-se a duet amb el motiu principal, i acabar el tema
delicadament.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Enllaços que trobareu
al blog.
I els seguim
escoltant en el preciós tema on hi col·labora Txema Riera al piano i anomenat...
3.7.- Desesperación
Nórdica (Sergi Felipe) 7m48s.
I quina “Intro” més
maca ens ha fet Riera al piano, i ja
per aparèixer la rítmica de Xirgu i
els més baixos de Kamaguchi, copsant
ja el ritme i tempo. La melodia ha aparegut amb l’entrada de Felipe, i també força bonica amb algunes
seqüències d’arpegis repetitives. Masa
ha iniciat les improvisacions, i ell com sempre, fent-ho amb una personalitat i
“maneres” úniques, les seves de tocar polsant les cordes amb energia i cantant melodies,
i ja ens el podem imaginar que ben abraçat a la seva “berra”. Kamaguchi és un dels mestres, a nivell
mundial, en això de tocar els més greus d’un contrabaix, de quatre cordes, que
poques vegades a la seva vida déu haver tocat el baix elèctric. L’ànima de tot
plegat, Felipe l’ha seguit amb una
improvisació força reeixida, melòdica, i farcida de motius que t’entren ben
aviat al cap, la qual cosa va molt bé per seguir-lo en els diferents canvis
d’acords. Modernitat, sí, però ben entesa, al menys en aquest tema, on també li
hem escoltat moments de molta tècnica i dificultat. I va desenvolupant-la
magistralment fins aparèixer el piano de Riera.
I sempre, sempre, la base de dos mestres en això de la rítmica, Kamaguchi i Xirgu, al més alt nivell. I
sí que ens ha agradat força la improvisació melòdica del pianista, ell moltes
de les vegades organista del seu Hammond
B3. Pulsió prístina i pura, sense massa escarafalls, delicada, com n’és el
tema, la melodia del qual ha recuperat Felipe
per acabar-lo dolçament.
I des de la pàgina
web he pogut llegir això: El saxofonista i compositor Sergi Felipe ha publicat “Biased
Vision”, el primer disc del seu nou grup amb el contrabaixista Masa Kamaguchi i el baterista David Xirgu. Comprèn una col·lecció
d'originals enregistrats a l'estudi UnderPool
que demostren la comprensió única de la música del líder. Els deu originals que
componen “Biased Vision” estan plens
de sorpresa i risc; prova i error; elements que Sergi Felipe considera essencials per aconseguir la intuïtivitat i
espontaneïtat que caracteritzen aquest trio. L'àlbum recull aquests elements i
documenta el present musical efímer del trio. La musicalitat consumada del grup
crea una complicitat que es manifesta en el seu llenguatge únic i en constant
evolució. El disc compta amb les aparicions del pianista Txema Reira al tema “Desesperación Nórdica” i “Old Psalm, i la del
trompetista Pol Padrós a “Nunca como
antes”. Aquestes col·laboracions enriqueixen encara més l'assortiment de
sonoritats que es poden escoltar a “Biased
Vision”.
I encara els
escoltarem en el tema que titula l’àlbum i anomenat..
4.3.- Biased Vision
(Sergi Felipe) 4m58s.
I com ha començat el
tema amb la bateria i rítmica de Xirgu. Ben
aviat ha aparegut la melodia de Felipe
fent-ne el que seria la melodia del tema. Una melodia força moderna i tema
d’estructura típica de 32 compassos i forma AABA, havent notat clarament el
pont o la B. El ritme és així com trencat i diria què sembla ternari per com Xirgu colpeja la seva bateria, ell
sempre creant noves línies quasi fent solos tota l’estona o improvisant idees
noves. Kamaguchi també és de la
mateixa escola, la de parir sempre idees inversemblants. I després de la
melodia, Felipe ànima de tot plegat
ha fet una magnífica improvisació farcida de tècnica, bon gust i sobretot
modernitat, línies allunyades de lo trivial i fàcil. L’harmonia del tema és
així de moderna, i les seves línies creades així ens ho diuen. I quan la
modernitat va acompanyada del bon gust és fins i tot “comestible”, es fa
entendre, es fa agradar, com ha estat el cas. I el duo rítmic s’han quedat
sols, Masa improvisant de manera
increïble com només ell és capaç de fer, i Xirgu
acompanyant-lo de manera creativa, sempre, sempre. La creativitat de Kamaguchi és immensa, la seva oïda,
privilegiada. La seva tècnica, una de les millors. Un parell de màsters a la
base rítmica ideals com acompanyants perquè el melodista faci i desfaci en
total llibertat.
I ja per acabar-los
d’escoltar ho farem amb el tema anomenat....
5.5.- Camí de l’Ouchs
(Sergi Felipe) 3m04s.
I quin tros de tema
per acabar-los d’escoltar. Curtet però d’una riquesa harmònica brutal. Una
melodia que més aviat sembla ja una improvisació d’entrada, per com de gens
trillada és. I com després del que seria la melodia ha aparegut un Swing brutal
per “walking” del baixista i sengles línies rítmiques inversemblants del
baterista. I com n’ha desenvolupat la improvisació en Sergi Felipe, i de quina magnífica manera ho ha fet. I és que els
temes duren el que duren i aquest per a mi ha estat massa curt. I ves que
després de la improvisació de Felipe
han retornat a l’espai de pau inicial per acabar-lo delicadament. Brutal tema Sergi Felipe, felicitats a tu i a tots
tres. En aquest CD Sergi Felipe ha
fet una passa endavant en diversos aspectes, el melòdic, molt més elaborat,
però també el conceptual, més en la línia de l’avantguarda sense ésser massa
trencador, i indicant-nos per on possiblement vagin els seus nous passos, a la
recerca de músiques relacionades amb el que hem escoltat avui. Bona notícia.
I ara entrarem en el
projecte a tot Swing amb una música que ens recordarà a Charles Mingus, “Mingus Moods” del Iosu Izaguirre Sextet publicat aquest 2023 per Errabal Jazz. Enregistrat per Martin
Guridi el 10 i 11 de desembre de 2022 al Sonora Estudios. Mesclat i masteritzat per ell mateix. Produït per Pako Ruiz i Álvaro Herrero. I aquí hi
tenim a Rubén Salvador, trompeta; Pablo
Ramos, saxo contralt; Asier Iturbe, trombó; Koldo Uriarte, piano; Aitor Bravo,
bateria i el líder Iosu Izaguirre,
contrabaix. Tota la música és del líder Iosu Izaguirre. I com sempre
dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.hotsak.com/tienda/mingus-moods?set_language=es
I aquest és un
projecte generós per la durada dels temes. N’hi ha 8 però alguns sobrepassen
els 9 minuts i d’altres s’estan entres els 6 i 7. Diversitat de tempos i ritmes
també n’hi ha, i així és que un dels més lents, quasi a tot Gospel, allò que li
agradà fer a Mingus, és el majestuós
“A los que se fueron” on hi encabeixen moments de swing curtets. I el “Noraren
Dantza” comença amb una preciosa “Intro” a piano sol de Uriarte, per després aparèixer la
melodia a càrrec dels vents a tot delicat vals per després, i amb les seves
posteriors improvisacions, l’enriquiran. I el tema que titula el disc “Mingus
Moods” el comencen a tot Blues arrastradet, lent, per després aparèixer un
magnífic Swing a un tempo molt maco. I un altre tema que comença amb una
“Intro”, en aquest cas marcada per piano, bateria i contrabaix, és el “Non
Gogoa”, i ben aviat amb els vents fent-ne la melodia, també quasi a cops, a
moments. El tema es desenvoluparà més rítmicament i de manera ternària,
sobretot en les improvisacions, la primera la del trombonista Iturbe. I el “Tiempos Nuevos” ja
entra amb una frase potent del trombonista i background de la resta de vents a
tempo mèdium. Un break ho aturarà quasi tot amb la trompeta de Salvador per després alternar-ho de
similar manera, dolçament. I també “Ez Pentsatu Gehiegi” comença amb una
“Intro”, ara la del líder a contrabaix solo, però ai las quin canvi tindrà
posteriorment en acabar ell. La melodia a càrrec dels vents apareix a tot Swing
tot i haver-hi alguns “breaks”. I sí, el Swing entrarà en les improvisacions. I
el tarannà d’aquest projecte és aquest, temes que comencen dolçament, amb
“introduccions” solistes o col·lectives com és el cas de “Landalan”, on
s’estan fent la melodia a un tempo slow una estoneta, essent aquest un dels més
llargs, i per això semblen tenir temps després per anar a tot Swing i tempo
viu. I ja el més vital i d’entrada és “Piscola”, iniciat amb un bon
ritme i tempo prou vital pel baterista Bravo
i ja la melodia, un tant festiva, a càrrec dels vents, entrarà amb força. El
ritme sembla així com trencat tot i anar a 4x4 coses que ens mostra el
baterista, i sobretot en les improvisacions, la primera de Salvador a la trompeta.
I els començarem
escoltant en el preciós tema anomenat..
6.3.- Noraren Dantza
(Iosu Izaguirre) 7m30s.
Doncs ja heu vist
quina música més agradable per començar-los a escoltar. Un tema iniciat per la
“Intro” a piano solo de Uriarte, per
després ja escoltar-los amb la melodia feta pels vents de Salvador i Ramos i per
sota el trombó de Iturbe. Un vals
preciós, per la cadència harmònica i el ritme delicat que se t’emporta. Rubén n’ha iniciat les improvisacions
amb el seu característic so de la seva trompeta i reconegut fraseig, car en
aquest programa ja li hem posat alguns dels seus projectes, també d’Errabal Jazz. El so un tan fosc en els
més greus del saxo contralt de Pablo
ens ha acaronat dolçament, per fraseig també, i un gust exquisit. Un “Soli” i
melodia principal posterior de tots els vents ha clos les primeres
improvisacions, deixant pas a la del pianista Koldo. Digitació prístina i delicada en una curta però reeixida
improvisació, que ja ha deixat pas al tema, i final delicat. Un “Noraren
Dantza” preciós per començar-los a escoltar.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
Charles
Mingus
tocava alhora de manera bella, de manera aspra i violenta, amb tot el seu amor,
amb tot el seu odi, amb agressivitat i amb delicadesa. En essència un músic de
Jazz, però, sobretot, modelador incomparable d’una música, o potser millor d’un
so, d’un abast molt més ampli. I no només pel seu talent prodigiós, sinó també
per la seva personalitat polièdrica, perillosa i indesxifrable. Embolicat en
una lluita constant contra el racisme inherent a la societat occidental, amb
una actitud sempre ferma, valenta i desafiadora i instigadora de milers de
polèmiques; genial, insuperable i malhumorat amant de la música. Som molts els
qui adorem la seva màgia i els qui el situem entre els artistes més grans del
segle XX, així com els que ens sentim poderosament atrets per la seva
tempestuosa i misteriosa vida. Entre ells, el principal responsable i autor
d'aquest fantàstic disc que tens entre les mans: l'excel·lent contrabaixista Iosu Izaguirre. I jo m’hi afegeixo, i
sobretot després d’haver llegit la seva autobiografia, “Menys que un gos”, la música que vaig compondre.
I encara els
escoltarem en el tema anomenat...
7.5.- Non Gogoa (Iosu
Izaguirre) 9m31s.
I aquest projecte té
aquests canvis de ritmes en els seus temes, com acabeu d’escoltar. Quina manera
de començar-lo més brutal per l’aspecte rítmic marcat primer per piano i
bateria, í primera melodia del trombonista, per després amb la resta de vents,
els uns per aquí, i els altres per allà, i tot això amb els moments de melodia
inclosos, tot plegat a contrapunt, sembla. I el pont, quin canvi més maco,
harmònic i també rítmic. I m’ha semblat que els hem escoltat amb un altre ritme
ternari, ara un pèl més viu. I quina bona improvisació ens ha fet el
trombonista Iturbe. Un so càlid i
profund, on a vegades se li nota més metàl·lic, el del seu trombó, i amb un
fraseig magnífic que potser recorda al bo de Curtis Fuller. I què maco l’hem notat en lo que seria el pont del
tema o la B, car el canvi tonal es nota abastament. Una “impro” un tant “Funky”
i magnífica, i sempre, sempre, els de la base rítmica, piano, contrabaix i
bateria, al darrere donant-li tot el seu suport. Ramos al saxo contralt ha aparegut després i ves per on que ens ha
“clavat” una molt bona improvisació, ell volant per sobre dels companys, els
que li donen el suport rítmic, i també per sobre dels altres dos vents que li
feien background. I com s’ha aturat quasi tot en el “break” on Rubén ha iniciat la seva improvisació
solista amb la trompeta. No sé perquè però em recorda a Juan de Diego a moments, potser pel so. Salvador ha seguit acaronant-nos amb la seva calidesa, alhora que
ens ha deixat unes notes soltes inquietants, i també en el pont del tema, què
bonic. Fins i tot Bravo ha fet una
reeixida improvisació a la bateria, ell ben solet, i ja per entrar de nou el
tema, més o menys com l’havien començat. Un altre bon tema del líder Iosu Izaguirre.
Com encertadament
explica el mateix Iosu, a l'obra de Mingus s'aprecien influències de
gospel, blues, música africana, de New
Orleans, de Mèxic, de Colòmbia, swing, be bop, Duke Ellington, Debussy, Stravinsky o
free jazz. Però sempre és possible identificar la seva veritat, lluita i amor
en totes i cadascuna de les notes de les seves composicions. I aquest ha estat
el criteri i l'eina principal per a Iosu.
Ha disseccionat la música del mestre fins als elements més simples i diminuts,
i amb ells ha construït un nou edifici musical com a homenatge.
I encara seguirem
escoltant-los amb el tema que titula el disc, i anomenat....
8.1.- Mingus Mood
(Iosu Izaguirre) 6m28s.
I quin temarro a tot
Swing acabem d’escoltar. Ha començat però dolçament amb el piano de Koldo a tot Gospel. Ara bé, ja
en la primera part de la melodia ja ha aparegut el Swing, tot i que en alguns
moments ha estat retallat, i en d’altres, doblat de tempo, brutals els inicis
del tema. I sí, el swing clar i diàfan l’hem notat així en la improvisació
magnífica del pianista Uriarte, què
bo, què bé ho ha fet, tal, que ens ha situat ben situats allà, al país del
Jazz, amb espurnes de Gospel, moments a tot Blues, i sobretot un “savoir faire”
exquisit. I ens ha tornat a sorprendre la màgia del trombonista Iturbe, què bé ho ha fet, quin
llenguatge i sonoritat més autèntica. Un fraseig magnífic i solo ben proper a
l’harmonia del tema notant-se en el pont encara més. I la mateixa autenticitat
la de Salvador a la trompeta. Rubén ens ha tornat a copsar i ara
encara més pel seu fraseig vital, viu i farcit de motius alhora que amb un gust
exquisit el seu. Escales descendents inversemblants per lo rocambolesques, i
ben rebuscades. I quin final més espaterrant amb tots plegats a moments, a mode
d’improvisació col·lectiva, tot plegat abans de recuperar la melodia del tema i
acabar-lo de cop. Brutal, també. Què bons aquests músics bascos, quin homenatge
més sincer a la figura de Charles Mingus.
Iosu
Izaguirre
va començar a tocar el baix elèctric amb 15 anys en grups de ska i rock i aviat
va sentir la trucada del jazz i va començar a estudiar la tècnica del
contrabaix. Es va traslladar per uns anys a Barcelona on va col·laborar amb músics com ara Victor de Diego, Gorka
Benitez, Alejandro Di Costanzo, Alejandro Mingot i la pianista Teresa Zabalza. En tornar a Gasteiz va prendre part en sengles
projectes del cantautor Mikel Urdangarin
i del compositor Bingen Mendizabal,
així com del pianista Iñaki Salvador.
A més, ha exercit com a productor i director de gira de Gari de Hertzainak. I per si això fos poc, la seva extensa i
fructífera trajectòria inclou treballs amb Ruper
Ordorika o ni més ni menys que amb Mikel
Laboa. Iosu és un músic de dilatada experiència i saviesa, i per què no? El
nostre propi “petit Mingus”.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema anomenat...
9.2.- Landalan (Iosu
Izaguirre) 9m04s.
I aquest tema és una
demostració de l’amor de Iosu a Mingus, d’Izaguirre a Charles, car
la “festivitat gospeliana” hi ha estat de totes, totes. Mingus feia coses d’aquestes i també així d’esbojarrades. Un tema
que l’ha iniciat dolçament la trompeta de Salvador,
acompanyat dels tambors de Bravo, i
resta de companys, coses que ens han fet en d’altres temes, per després
aparèixer la qüestió rítmica i tempo vital que ja no ens abandonarà. I així ha
estat en aquest magnífic tema homenatge final a Mingus. I les notes del contrabaix del líder han donat la sortida a
la vital melodia a càrrec dels vents, trompeta i saxo contralt, mentre el
trombó sonava de background. I la qüestió rítmica l’hem tornat a viure a tot
vals, a un ritme ternari evident, 1,2,3 i 1,2,3, etc, un dels més festius, i ja
Rubén s’ha post a improvisar seguint
l’estela festiva del tema. Magnífica exposició solista, característic so el de
la seva trompeta, alhora que li hem reconegut el fraseig i llenguatge magnífics
tots dos, i quin suport dels altres dos vents. I igual de magnífica ha estat
l’entrada i posterior improvisació del trombonista Iturbe, quines “maneres” més autèntiques. Quin so i com desenvolupa
els solos; un fraseig increïble on se li noten les influències dels més grans
en això del trombó de totes les vares; magnífic trombonista. I el canvi de sonoritat
i per tant de color, ha aparegut en el solo de Ramos al saxo contralt. Bons contrastos sonors els d’aquesta
formació, diversitat de colors sonors, car el del seu saxo contralt és així com
fosquet, càlid i profund en els més greus, i amb el seu fraseig força reeixit.
Mantenint aquest punt “net” sense els tres vents, ha aparegut la improvisació
del pianista Koldo el qual ens ha
tornat a impressionar gratament per la seva digitació i bon gust. Un
“pianíssim” amb tots els aires del Jazz i mixtures diverses. I abans de
recuperar la melodia i acabar-lo, el baterista Bravo ha fet uns “quatres” amb el trombonista, saxo contralt i
piano, per després fer un “chorus” solista ell sol. Gran tema per acabar-los
d’escoltar, i ja heu vist com l’han acabat, recordant-nos la manera com l’han
començat, així com molt delicadament, majestuosament i a tot Gospel.
Gràcies noies i nois d’Errabal Jazz
i per descomptat felicitats i gràcies Iosu
Izaguirre, felicitats nois.
I Charles Mingus deia això: “En la meva
música intento expressar la meva veritat interior. I això és una cosa
complicada, perquè estic canviant constantment”. “Sóc Charles Mingus, home mig negre, però no prou blanc perquè deixin de
dir-me una altra cosa que negre. Sóc Charles
Mingus, famós músic de Jazz, però no prou famós per poder viure’n en
aquesta societat”. I això és lo més “suau” que era capaç de dir.
I al blog hi podreu
llegir més coses....Els músics que l'acompanyen en aquesta aventura són
igualment destacats participants de la nostra escena jazzística. Al disc podem
trobar Rubén Salvador (trompeta), Pablo
Ramos (saxo contralt), Asier Iturbe (trombó), Koldo Uriarte (piano), i Aitor
Bravo (bateria). En conjunt, 8 composicions originals de Iosu Izaguirre enregistrades a la Sala Araba de la Fundació Vital a Gasteiz
el desembre del 2022. 8 encantadores mostres d'afecte, respecte i admiració i
una generosa invitació a submergir-se en la vida i obra del singular Charles Mingus. No perdis
l'oportunitat. I no, no l’hem perduda, no.
I ara ja per acabar
el programa d’avui ho farem amb el disc homenatge als 30 anys de FSNT, “Common Threads”, The Fresh Sound Ensemble (A celebration of 30 years
of FSNT). Publicat per FSNT el
2022. Enregistrat per Nick Taylor
l’11 d’agost i el 6 d’octubre als Porcupine
Studios, Londres, Regne Unit. Mesclat i masteritzat per Andrew Cleyndert. Produït per Alex Merritt. Productor executiu: Jordi Pujol. Aquesta gravació de so té
© 2022 per Fresh Sound Records. Blue
Moon Produccions Discograficas, S.L. I aquest disc es va enregistrar en
dues dates, i per tant temes i músics diferents.
The
Fresh Sound Ensemble:
Músics implicats als
temes 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9 i 11 [11 d'agost].
Sam
Braysher (saxo contralt), Ronan Perrett (saxo contralt, clarinet a #7), Alex Merritt, Adele Sauros (saxo
tenor), Michael Chillingworth (saxo tenor, clarinet baix a #9), Steve Fishwick
(trompeta), Tom OIllendorff (guitarra), Conor Chaplin (contrabaix), Jay Davis
(bateria).
Músics implicats als temes
3, 5 i 10 [6 d'octubre]
Sam
Braysher (saxo contralt), Ronan Perrett (saxo contralt, clarinet a #3), Alex
Hitchcock (saxo tenor, saxo soprano #3), Alex Merritt (saxo tenor), Steve
Fishwick (trompeta), John Turville (piano) a #3 i 10), Conor Chaplin (contrabaix),
Jay Davis (bateria). I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu
l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/fresh-sound-ensemble-albums/56101-common-threads-a-celebration-of-30-years-of-fresh-sound-new-talent-digipack.html.
I en aquest magnífic
treball hi ha 10 temes més un que és una presa alternativa d’un d’ells. Tempos
i ritmes diversos, amb algunes precioses balades com són “JT and the
planets”, de l’Alex Merritt, com
també és així de bonica “Simplicity”, tema de l’Adele Sauros. Dolç és també el tema de Sam Braysher, “On The Square”, com ho és també “Anita
Life”, de Merritt, iniciat dolçament
però amb canvis posteriors que l’enriqueixen. Un pèl més viu de tempo és l’”Erased”
de l’Adele Sauros i també amb una
gran delicadesa interpretativa. I el tema “Asimuth” del guitarrista Tom Ollendorf és més rítmic i marcat,
sobretot d’entrada. I el tema “30” del saxo contralt Ronan Perrett té també una rítmica així
com trencada i melodies força elaborades per tots ells i ella. I tot i començar
delicadament amb una “intro” de piano sol, “Bin Raccoon” de l’Alex Hitchcock tindrà un posterior
canvi rítmic força interessant i tempo més vital. I el més curt és “Do You
Like Apples”, del baterista Jay
Davis, i té també un ritme marcat i solo brutal diria que de l’Alex Hitchcock i posteriors impros
col·lectives de saxos. I les dues versions de ”Murciélago” tenen el
mateix tempo viu i a tot Swing.
I ja els començarem
escoltant en el tema compost per l’Adele
Sauros i anomenat....
10.6.- Simplicity
(Adele Sauros) 5m49s.
I de Mingus a Pujol, i tot i que ell de tocar res de res. Ell ajuda a que els
altres puguin tocar i publicar, publicar i tocar. I aquest ha estat un preciós
tema de la saxo tenor Adele Sauros,
una saxofonista que va sonar al Jazz
Club de Nit en el Programa 487 i
disc propi anomenat “I paint You”
també de FSNT, el febrer de 2022. La melodia és molt
bonica, i l’ha iniciat ella mateixa amb el suport del baixista Conor Chaplin. Al segon “chorus” s’hi
ha afegit la guitarra subtil de Ollendorf
i les escombretes de Davis. I el
contrabaixista Conor ens ha fet una
molt subtil i delicada improvisació tot i mostrant-nos les seves aptituds i
valors instrumentals que ja hem vist que són moltes i molts. Un solo melòdic,
molt ben executat, net, clar i ideal per seguir-ne la cadència harmònica dels
acords del tema. La compositora ens ha acaronat amb el seu so i gran
improvisació. L’entrada o “pick up” ha estat molt ben trenada. Una melodia
sobre la seva primera melodia, així ha estat la seva improvisació; què bé l’ha
feta. I quin gust interpretatiu. I la dolçor ha seguit amb el solo del
guitarrista Ollendorf, i què subtil
ha estat també. Un fraseig preciós i sonoritat nítida. Arpegis a dojo fets amb
delicadesa. Idees creades enlluernadores, precises i precioses. Una exquisidesa
d’improvisació, la del guitarrista, la de tots tres solistes que hem escoltat.
Tema i final delicat, ideal per començar-los a escoltar. Una delícia de tema.
I un projecte com
aquest d’entrada queda ben clar que s’ha fet amb amor a qui n’és responsable
durant tants i tants anys, l’estimat per totes i tots, Jordi Pujol. Una característica del disc és que els temes es van
compondre per a la ocasió, per a la celebració, cosa que el fa força únic. Jordi va voler que fossin aquests nois
i noia de l’òrbita anglesa, els qui portessin a terme el projecte, per lo bons
que són, però també pel bon rotllo que hi ha entre ells i ell. A la pàgina web
del disc, a la qual us recomano entrar, hi ha una llarga explicació feta per
ell mateix de com va pensar que es podria fer aquesta celebració i també
explica com va anar tot, més o menys. I també el jove saxo contralt Sam Braysher ens explica de manera
resumida com i quan Jordi Pujol va
iniciar aquesta aventura, allà pel 1983, i com la va desenvolupar fins ara. També
Daniel Yvinec, “Jazz Magazine” ens
diu coses interessants d’aquesta aventura de Pujol la de preparar aquest disc amb l’Alex Merritt responsable d’ajuntar-los a tots ells i ella. Una
altra bona ressenya és la que va fer Ricky
Lavado i publicà al diari digital In&Out
Jazz, de Begoña Villalobos
parlant d’aquest disc. Tot això sí, a la pàgina web, però és que al llibret del
disc n’hi ha una del productor i saxo tenor Alex Merritt on també explica com Jordi se li va apropar i comunicar aquesta idea. Finalment, i també
al llibret, Merritt fa tota una
sèrie d’agraïments a tots els que ho han fet possible.
I els seguirem escoltant
en el tema compost pel guitarrista Tom
Ollendorf i anomenat....
11.9.- Asimuth (Tom
Ollendorf) 6m05s.
I quina melodia més
entremaliada acabem d’escoltar. Els inicis han estat això, sorprenents per com
ha sonat tot plegat en un tema que podria haver begut de les aigües d’algun
Bopper. La qüestió rítmica també és força inhabitual, gens trillada. El
contrabaix i bateria, amb una rítmica així com trencada. I aquí hi ha hagut
profusió de solistes i el primer el compositor Ollendorf amb la seva subtil sonoritat a la guitarra. I l’hem
escoltat i gaudit per la seva solista intervenció. La trompeta de Fishwick l’ha seguit, i ja hem pogut
escoltar-lo amb quina sonoritat més brillant, car ha pujat allà a dalt de tot,
on hi ha els més aguts. I l’entranyable Braysher
al saxo contralt, ens ha acaronat amb el seu so del “super balanced action”,
què maco li sona, i com el toca el jove londinenc. I mentrestant ells van
solejant, la base rítmica de tres, guitarra, contrabaix i bateria els va
recolzant. I el contrast del so del clarinet baix Chillingworth i què bé ho ha fet. Merritt al saxo tenor l’ha seguit amb un so diferenciat del de Sauros que l’ha seguit, aquesta un pèl
més fosc, coses dels models dels saxos, aquest un “Mark VI” i l’altre un
“balanced action”, aquest un pèl més brillant i més dolç l’altre. I ja per
acabar les improvisacions hem gaudit de nou amb la del baixista Chaplin, el qual ens ha agradat per la
consistència del seu fraseig. I l’han acabat recuperant el motiu principal, amb
un final a mode de “vamp” i delicadesa darrera.
I encara els
escoltarem en el tema compost per l’Alex
Hitchcock i anomenat...
12.10.- Bin Raccoon (Alex
Hitchcock) 8m03s.
I aquest tema ha
començat a piano solo de John Turville,
i després ja amb la base rítmica de contrabaix i bateria, aquest amb les
escombretes i aquell amb les notes soltes i tan persuasives a mode de quasi “walking”.
La melodia un tant entremaliada l’han feta els vents, saxos contralts i
trompeta, i seguint la rítmica persistent inicial. El mateix Turville n’ha iniciat les
improvisacions, impressionant-nos per les seves “maneres”, fent-lo en el
registre del mig, i també amb profusió d’arpegis, alhora que moments màgics on
les melodies semblen sorgir del no res, del tot. I el tema és així, car han
recuperat el llarg motiu principal amb els vents per després aparèixer el saxo
tenor de l’amic Alex Hichcock un
altre que ha passat per aquest programa, i esclar, amb FSNT. So brillant, fraseig decidit, llenguatge i una tècnica la
d’aquest jove, la d’aquests joves, brutal, sense cap mena de dubtes. I de nou
amb la melodia principal i ja per acabar el tema del mateix saxofonista anglès,
com ho són tots menys ella, Adele
que és finesa, establerta a London.
I quin final més dolç.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres
el 16 de juny amb el ”Víctor de Diego On
Trane – The Music of John Coltrane”, amb ell mateix saxo tenor; Toni Saigi, piano; Giuseppe
Campisi, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria a partir de les 10 de la nit
i entrada gratuïta. etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva
programació.
I ja els acabarem
d’escoltar en el 4rt track del disc i el més swingat i vital anomenant....
13.4.- El murciélago
(Steve Fishwick) 7m57s.
I quin tros de tema
per acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui. Amb un Swing inicial
que no han abandonat, i tema del trompetista Fishwick i també força elaborada la seva melodia, entremaliada en
dic jo. Swing impenitent magnífic i solos d’una bona colla dels músics, de
quasi tots els participants en aquesta sessió d’enregistrament, de fet tots
menys la saxofonista finesa. El primer, el de l’Alex Merritt al saxo tenor amb el seu so un tant fosc, per seguir
el de Michael Chillingworth més
brillant i fraseig brutal. També Ronan
Perrett i Sam Braysher s’han
alternat al saxo contralt en les seves improvisacions, a mode de “quatres”. De fet han estat una bona estona ells
dos a base de pregunta-resposta, més o menys. I el trompetista i compositor del
tema Steve Fishwick els ha seguit
amb una llarga i reeixida improvisació, a ell que li agrada anar-se’n allà a
dalt del registre agut, cosa difícil d’afinar. I el guitarrista Tom Ollendorff ens ha tornat a
impressionar pel seu so i “maneres” jazzístiques a la guitarra. I l’ha seguit
el contrabaixista Conor Chaplin ell
de nou amb un gran domini de la “berra” i ja cap al final, el solo del
baterista Jay Davis que no havia
aparegut de manera solista, i què bé ho ha fet, i què bé ho han fet tots ells i
ella en els temes d’aquest magnífic disc homenatge als 30 anys de FSNT, tot temes originals per a la ocasió, que be se la
mereixia i ell encara més, ell, Jordi
Pujol, des d’aquí una abraçada Jordi
i per molts més anys de tot plegat.
Doncs amb aquest
magnífic tema els hem acabat d’escoltar, i nosaltres el programa d’avui, que
com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. I us recordo que hem
escoltat primer a Sergi Felipe
després al Iosu Izaguirre Sextet per
acabar com ho hem fet, amb aquests nois i noia magnífics, els The
Fresh Sound Ensemble i disc celebració dels 30 anys de FSNT.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
