skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
I avui us presentaré
uns projectes de joves músics, uns més que d’altres, gent d’aquí com és el Vicent Macián i en Javier Bruna, o que s’està per aquí com és el cas del guitarrista
mexicà Eddie Mejía, i que ja quasi
és d’aquí. Del Javier el seu disc on
barreja el Jazz amb la Samba, “Sambay”,
disc autoproduït, amb tot l’esforç que això significa; el de l’Eddie a sextet és el seu “A Moment in Transition”, aquest editat
per FSNT i del Vicent escoltarem el seu disc “Llum”,
editat per SedaJazz. I aquesta
setmana amb un micro conte de Carme de
la Fuente.
I ja per començar el
programa ens endinsarem en el Jazz passat pel sedàs de ritmes càlids, de la
Samba, per dir-ho d’alguna manera. Escoltarem el disc de Javier Bruna, “SAMBAY”, enregistrat el 3 de juliol de 2022 a
l’estudi Drax Audio. I aquí hi tenim
a Javier Bruna, saxo tenor i flauta;
Gerardo Ramos, contrabaix; Mario Quiñones, guitarra i Matías López, cajón.
I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del
músic: https://www.javierbruna.com.
Una mica de teoria. En
el jazz, el “comping” són els acords, els ritmes i les contramelodies que
teclistes, guitarristes o bateristes utilitzen per donar suport a les improvisacions
o línies melòdiques d'un músic. També és l’acció d’acompanyament, i la part de
la mà esquerra d’un pianista quan improvisa, els acords que fa quan s’acompanya.
I en aquest disc hi
ha 9 temes i el boleret “Tres palabras” que no sé si és un “bonus track”, i que
ell em va enviar. No hi ha balades si ens cenyim estrictament a la definició
del terme, car els ritmes dels temes són la Samba, Tanguillos i Buleríes, i sí que
hi ha una preciosa composició delicada de tempo, “Mantra” amb el líder a la
flauta, i amb un ritme barreja entre bolero i tango flamenc. Una mica més vital
és el tema de Gillespie “Bebop”, tot
i que no massa, ara ja amb el saxo tenor, aquest per buleríes i acompanyament
de samba, o “comping” de samba, que en diuen ells. Més o menys és així
l’estàndard “Bye Bye Blackbird”, aquest a tanguillos. I el que titula el disc
“Sambay” és també una delicada composició del líder a un tempo més o menys
similar i amb ritme càlid de buleríes i “comping” de samba. I amb la flauta de
nou hi tenim “La Judería”, tema que ens recorda a algun estàndard en la B del
tema, i aquest per tango flamenc. Un estàndard és el tema de Sonny Rollins, “Doxy”, per buleries, i
també el “Beautiful Love”, a tango flamenc, ambdós així de vitals. I un pèl més
vital és el tema propi per buleries i acompanyament de samba, i anomenat “Samba
que Tumba”, amb el líder Javier Bruna
de nou a la flauta. I el tema de Charlie
Parker, “Scrapple from the Apple” a tot tango flamenc, clou la selecció del
disc, tot i ser el més viu de tempo el boleret bonus track o no, “Tres
Palabras”. Tot de temes interpretats de manera magistral pel líder, que per
això ha estat alumne de Valentín
Martínez, des d’aquí una abraçada, Valentín.
I els començarem
escoltant en el tema de Dizzie Gillespie
anomenat...
1.9.- Bebop (Dizzie
Gillespie) 6m48s.
I d’entrada la
proposta sobta per com de net sona tot plegat. La guitarra espanyola i el cajón
són prou subtils, i en no haver-hi ni piano ni bateria, el so és molt clar, la
qual cosa ens permet escoltar les evolucions musicals del líder, en aquest tema
al saxo temor. La qüestió rítmica la maneguen guitarra, contrabaix i cajón, i ja
he comentat que és una buleria amb “comping” de samba, i el resultat es pot
entendre com una samba en compàs ternari, el del vals, amb alguns accents i
frases típics de la buleria, això m’ha dit ell, gràcies Javier. El so d’ell al tenor és contingut, gens estripat, càlid
fins i tot, per com de bé sap fer-lo sonar de manera controlada. El seu
llenguatge improvisant ens ha deixat “noquejats” per com de bo n’és. Jazz per
tots els pors del seu cos que ens entra a les nostres oïdes. Frases
magnífiques, creativitat a dojo, escales inversemblants, tècnica, vaja, i bon
gust. La guitarra de Mario m’ha
sorprès també per com ha sabut “nadar” en aquestes feréstecs aigües del Jazz,
ell que potser és més del món clàssic i del flamenc. Domini de les 6 cordes i
molt bona improvisació, més o menys com la que ens ha fet el baixista Gerardo al contrabaix, amb un so
consistent, pulsió rítmica, l’adequada i també força melòdic. I el cajón del Matías no ha parat, no, i per això tot
ha anat així de bé, i al final amb un “vamp” del guitarrista, ens ha deixat uns
grans moments solistes. Un bon tema de Gillespie
i millors interpretacions de tots quatre, ideal per començar-los a escoltar.
I seguirem amb ells
amb el tema propi i que titula el disc..
2.4.- Sambay (Javier
Bruna) 9m08s.
I aquesta tema té una
melodia força enganxosa que ben aviat se’t fica al cervell. I l’ha començat amb
els darrers 16 acords el guitarrista Mario
Quiñones per ja aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor del líder. Un
tema de la forma AABA on el pont o la B l’ha fet el guitarrista a base d’acords
i canvi tonal. Tema llarg de 9 minuts la qual cosa ens indica les ganes de
gaudir en les improvisacions, i que en un directe encara es podrien allargar. I
el tema l’han acabat amb la melodia, però abans hem pogut escoltar uns
“quatres” fets per saxo tenor i guitarra amb el Matías al cajón, però aquesta vegada a la B del tema el guitarrista
ha fet una curta improvisació. I a l’inici, i posterior al tema ha començat a improvisar
el líder Bruna al saxo tenor, i de
nou amb un gust exquisit. Sempre deixa anar algunes frases que ens recorden a
moments de d’altres temes, estàndards, esclar. Aquest saxofonista té una
tècnica abassegadora amb un fraseig jazzístic que sorgeix de manera natural. En
fi, que ens ha encantat. Mario a la
guitarra ens ha tornat a meravellar per com s’ha bellugat a tot Jazz, ens ha
acaronat en el seu solo i també amb els seus acords, i mentre ho feia hem pogut
escoltar les palmes del líder. El contrabaix de Gerardo l’ha recolzat amb les línies base i les seves notes
precises. Posteriorment, la improvisació i pulsió rítmica del baixista Gerardo, el qual de nou ho ha tornat a
clavar; brutal aquest contrabaixista. I en Matías
ens ha fet córrer de nou amb el cajón per bulerias i acompanyament de samba,
que per això el títol del tema és “Sambay”.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es.
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I encara un altre
tema d’aquest quartet liderat per Javier
Bruna i estàndard de Jazz de Parker
i anomenat..
3.1.- Scrapple from
the Apple (Charlie Parker) 6m35s.
I aquest tema Parker el va escriure el 1944 a partir
del “Honeysuckle Rose”, així doncs que
és un “contrafact”, un tema escrit amb la progressió harmònica d’un altre, i on
només la melodia és diferent. I l’ha iniciat el cajón de Matías, i ara a ritme de tango flamenc, i després amb els arpegis
de Mario i ja ben aviat la coneguda
i entremaliada melodia que Parker va
crear, un tema on de nou el pont l’executa el guitarrista. I les improvisacions
les ha iniciat de nou el líder i saxo tenor, i de nou recordant-nos d’altres
temes amb les seves curtes frases. I com es nota el canvi tonal en el pont en
la seva improvisació. I de nou, quin fraseig més lleuger i gràcil, quin bon
gust musical que té. Es nota que s’ha escoltat tot el Jazz dels màsters i les
seves improvisacions, car les fa de manera magistral. Mario a la guitarra l’ha seguit amb igual destresa i so nítid el de
la seva guitarra, cosa més complicada d’executar que quan es fa amb una
guitarra elèctrica i efectes que a vegades hi afegeixen. I ja per anar acabant,
els “quatres” fets amb el Matías al
cajón, els que han fet Javier i Mario,
saxo tenor i guitarra, i ja per acabar el tema amb la coneguda melodia.
I ens diu Javier que: I finalment aquest “SAMBAY” és un singular projecte fruit
d'una serendípia (una trobada afortunada quan es busca una altra cosa). En una sessió d'estudi personal vaig
trobar una barreja interessant de diversos elements musicals: rítmica de
buleria i comping de bossa o samba. Aquesta va ser la llavor que va donar lloc
a Sambay. El repertori està
construït emprant aquesta primera idea i prenent harmonies i/o melodies d’estandàrds
de jazz o component nous temes mantenint aquests ingredients de jazz, rítmica
flamenca i bossa o samba.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema propi anomenat...
4.2.- Samba que Tumba
(Javier Bruna) 8m27s.
I quina altra
meravella de tema, ara del Javier Bruna i amb ell a la flauta, que encara no l’havíem
escoltat amb ella. I el títol ja ens diu que anem de nou per buleries i a tota
samba acompanyant, “comping” de samba, la de Matías al cajón. I en Javier
a la flauta ens ha demostrat com l’ha dominat tècnicament pels sons picats
i no només, car els sons bufats també els hem escoltat. El so és dolç a
voluntat i més punyent quan li escau més bé. El tema és molt maco, i com
s’atura una mica en el pont. És un tema que l’ha començat el guitarrista a base
d’acords dels darrers compassos i ja per aparèixer la melodia a càrrec de la
flauta del líder Bruna. I les
improvisacions han seguit l’ordre més o menys establert, primer amb ell mateix
a la flauta. Sorprenent la tècnica i bon gust d’aquest músic. Em recorda a Gorka Benítez a moments, tot i ser el
seu discurs força personal. La seva melodia creada en la improvisació està
farcida de bon gust i tècnica. I cada vegada que hem escoltat el pont, què
bonic ho ha fet. I així de bonica ha estat també la improvisació del
guitarrista Mario, ell que ens ha
recordat tota l’estona a un dels guitarristes de Jazz que va emprar la guitarra
espanyola i la manouche, en Charlie Byrd,
amb els seus aires brasilers. I posterior al guitarrista ja ha tornat el tema a
càrrec del líder i flautista, Javier
Bruna, acabant el tema i nosaltres acabant d’escoltar-los a ells.
Felicitats Javier Bruna, felicitats
nois, i també felicitar al seu mestre, l’amic Valentín Martínez. Bravo.
I segueix dient què: La
instrumentació i el funcionament musical són els d'un quartet de jazz on s'ha
substituït la bateria per un cajón flamenc i els ingredients o les influències
que formen la música, són altres. Ens vam reunir Mario Quiñones a la guitarra, Gerardo
Ramos al contrabaix, Matías López
al cajón flamenc i un servidor al saxo tenor i la flauta.
I després d’aquest
magnífic tema i projecte de Javier Bruna
sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme
per sempre fer-ho amb aquesta dolçor poètica plena de les músiques del
programa.
I us proposo continuar
amb el Jazz de l’Eddie Mejia Sextet, “A
Moment in Transition” editat per FSNT
aquest 2023. Enregistrat als Estudis Sol
de Sants per Alberto Pérez, el 5
d'agost de 2021. Mesclat i masteritzat per Ferràn
Conangla. Fotografia: Andrea
González. Produït per Bill McHenry i Eddie Mejía. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. Ells i elles són: Eddie Mejía (guitarra), Milena Casado (fiscorn),
Edu Cabello (saxo contralt), Bill McHenry (saxo tenor), Masa Kamaguchi (contrabaix),
Ramón Prats (bateria) i Magda Garre
(veu a # 8). Tota la música està composta per Eddie Mejía. Lletra de "Mud's Mood" de Magda Garre. I com sempre, dir-vos que
al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/eddie-mejia-albums/56284-a-moment-in-transition-digipack.html.
Doncs aquest és el
primer disc de l’Eddie. Unes
músiques que amb el Joan hem tingut
la sort d’escoltar algunes vegades i una d’aquestes precisament a la Sala Xica, un concert que va fer el
desembre de l’any passat on alguns d’aquests temes van sonar en aquesta sala,
seu del JClV. 8 temes magnífics,
diversos de tempo i ritme, amb alguns de delicats com és el “The Time We’ve Got
Left”, de només 4 minuts i el més curtet, a guitarra solo, una delícia. I Magda canta en el tema “Mud’s Mood”,
amb lletra seva, una preciositat de tema. I més elaborat i molt subtil també és
“Baier”, una vertadera meravella de tema amb notes llargues a mode de “mantres”
com la improvisació de Bill al
tenor. El blues del tema és “Pastanagues” amb una melodia força entremaliada i
fins i tot divertida feta per tots plegats, i esclar, a tot delicat Swing.
“Horses” també és força dolç, i ja després de la curta melodia apareix Masa amb la primera improvisació i un
tema amb posteriors canvis i molta melodia. I a partir d’aquí els tempos van
creixent i encara amb el “Conversion” a tempo mèdium i a tot magnífic Swing,
que déu tenir de cognom “Transition”. I els dos més vitals són “Migration” i
“Dilemma”, el primer amb clares referències a l’Ornette Coleman mentre
que el darrer de prop de 10 minuts comença amb el Ramon ja marcant el tempo i tots ells fent la melodia de manera
conjunta, i el primer solo del líder ja a tot Swing.
I tot i haver-hi Magda Garre cantant, m’haig de decidir
entre el tema on ella canta i els altres, delicats també. I ves per on que m’he
decidit pel Blues...
5.7.- Pastanagues
(Eddie Mejía) 6m15s.
I aquest és un dels
temes que van tocar al Jazz Club la
Vicentina el desembre passat. Al blog us posaré l’enllaç al vídeo que vaig
enregistrar, i aquell dia amb Gagliardi,
Mengual i Prats: https://youtu.be/XXt6OdXDko0. En aquest
projecte hi ha la formació original que no va poder venir a casa nostra, si n’exceptuem
al Ramon. Un Blues magníficament
interpretat i en els solos, el primer de l’Eddie
que l’ha clavat. Aquí la guitarra és una Ibanez
de caixa estreta, versàtil, que li permet passejar-se per diversos estils. L’Eddie ens ha mostrat també el seu bon gust
i exquisidesa musical. El Swing arrastradet és l’adequat per un tempo com
aquest, així de tranquilet. Ha fet una magnífica improvisació prioritzant les
notes que estan fora de l’acord, i aquelles que “fan mal” segons diu l’amic Geni Barry. No ha fet una “carretada” de notes, no, les
justes i ben posades. Edu Cabello,
el seu amic, l’ha seguit al saxo
contralt, i també a base de notes llargues, seguint l’estela del tema, a tot
Blues. Bill al saxo tenor l’ha
seguit i compartint sons amb Milena al
fiscorn, quasi ella amb un so més fosc que el del tenor de l’americà. I sempre,
la base de dos portant el Swing a les venes, en Masa i Ramon, contrabaix
i bateria. La improvisació de McHenry
ha seguit també l’ona del tema, i també Milena,
els quals han fet un bon diàleg. I han recuperat el tema acabant-lo de cop,
gran tema de l’Eddie Mejía, ideal
per començar-los a escoltar.
I Pedro Téllez de https://www.masjazzdigital.com va escriure
el 27 de març d’enguany un llarg text a la pàgina web del disc, del qual us en
faré cinc cèntims. El 17 de març es va publicar aquest disc i el 19 estaven
presentant-lo al Milano Jazz Club. I diu Téllez
que: Eddie Mejía, guitarrista i compositor mexicà establert a Barcelona, ens porta un disc ple de
sensacions que mitjançant els seus vuit temes ens planteja aquest “moment de
transició” personal en què afronta el pas dels estudis superiors de música a
iniciar una carrera com artista en el món professional. Totes les composicions
del disc són originals d'Eddie,
algunes arranjades per a l'ocasió i altres de noves i per a aquesta banda en
particular, els quals van ser part de la inspiració, juntament amb altres grans
com Keith Jarrett, Ornette Coleman i el quartet de Pat Metheny amb Dewey Redman, Charlie Haden i Paul Motian. Del quartet inicial
però ha passat a incloure a Magda, Milena
i Edu.
I seguirem amb el
tema a tot Swing anomenat...
6.4.- Conversion
(Eddie Mejía) 7m05s.
I aquest tema sembla
tenir un “subtítol” que és “Transition”. Una melodia molt ben aconseguida que
han fet els dos vents i la guitarra del líder. El tema té una estructura gens
típica, i així d’entremaliada és també la seva melodia, gens trillada però molt
bonica. Eddie a la guitarra n’ha
iniciat les improvisacions, compaginat els moments solistes amb els acords i
fent unes frases força ben trobades. Finalment hem escoltat a Milena al fiscorn, amb el seu so tan
càlid. Ella ja fa temps que va desenvolupant el seu saber i va creixent de mica
en mica. I això ho heu pogut apreciar en la seva improvisació, que ha estat
magnífica. L’Edu al saxo contralt és
un altre jove que ha crescut al voltant del Conservatori del Liceu, com l’Eddie
i d’on Bill i Ramon en són professors. I ja heu pogut escoltar el so tan maco del
seu contralt, però també de quina manera ha fet ell la seva improvisació. Un
molt bon tema de l’Eddie a tot Swing
gràcies al “walking” de Masa i els
copets als plats i xarles de la bateria de Ramon.
I ens continua dient Téllez que: Els temes recollits al disc
ens presenten un projecte sòlid, treballat i ple de musicalitat que va més
enllà del típic àlbum de debut. Hi ha un plantejament coherent dels temes, un
so unificat que ens porta des de breus atmosferes a moments de potents clímax,
tot guiat pel fil conductor de la guitarra d'Eddie, qui generós, va conversant amb els altres músics i instruments,
donant-los el seu espai i sense imposar-se al discurs musical. El disc transmet
una gran feina i dedicació al darrere, amb la intenció de crear uns temes
sòlids, que ens porten des de la curiositat inicial a gaudir amb la seva
proposta, cosa que es va veure totalment reflectida en la seva presentació en
directe. I en Téllez segueix
explicant la crònica del primer passi al Milano
Jazz Club amb tot detall, bravo per ell.
I encara els seguirem
escoltant en el tema amb els aires de l’Ornette
ja més vital anomenat...
7.3.- Migrations
(Eddie Mejía) 6m59s.
I en aquest tema ja
notem les influències, les de l’Ornette
Coleman i companys, i així de quasi Free és el tema, i que la melodia,
entretallada, i les improvisacions, tenen totes el regust de l’avantgarde, i la
primera la de Bill al saxo tenor. I
sí que la base de dos, Masa i Ramon han volat lliurament. Bill ha fet una improvisació excel·lent
una mica allunyada de “la norma” i seguint patrons més enllà de convencions
melòdiques. Milena ha volat també més
enllà, melòdicament, i no per fraseig lleuger, ràpid i gràcil, ho ha fet amb
les seves notes amelòdiques, com les d’Ornette,
properes algunes a la pròpia melodia, i amb algunes frases ben trobades. L’Edu també ha estat a moments força
contemporani de llenguatge, i amb un fraseig ràpid tot i fer també notes
soltes. El líder ha iniciat la seva aportació amb una estoneta d’arpegis,
d’acords, per després desenvolupar la seva improvisació amb tot un reguitzell
de notes soltes, de melodies quasi amelòdiques fetes amb gust musical. I la
base de dos, Masa i Ramon han fet
una tasca brutal, l’un fent de Haden
i l’altre de Higgins. Un altre gran
tema del jove guitarrista mexicà establert a casa nostra.
I Téllez segueix explicant coses que van
passar en l’actuació i presentació del disc al Milano Jazz Club, com és ara: Després de ”Horses” i unes primeres
paraules d'agraïment, van entrar en un segon tema en què tots dos saxos,
després dels seus moments de protagonisme baixaven de l'escenari a causa de la
mida petita de la tarima. Gaudírem de la serenitat i concentració i musicalitat
d'Eddie mentre la seva guitarra, amb
un so una mica més present que els altres instruments, feia de fil conductor,
passejant-se pels diferents temes musicals. Hi va haver molts moments a
destacar durant el concert, des de la bona feina de Ramon Prats a la bateria, que a moments semblava que les mans li anaven
soles darrere de la música; el ball a vegades gairebé frenètic de Massa Kamaguchi al contrabaix, i les
intervencions, majoritàriament molt encertades de Bill Mchenry i Edu Cabello
als saxos. Tot plegat sense deixar enrere, com he dit, la bona tasca d'Eddie a la guitarra.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema més llarg i viu del disc i anomenat...
8.6.- Dilemma (Eddie
Mejía) 9m18s.
I aquest és un altre
tema amb tota l’ona de l’Ornette Coleman
per com n’és la melodia. És curta com les que va fer el genial músic, creador
de la música que anà més enllà de l’establerta. Tema de més de 9 minuts amb
llargs solos com el primer que ens ha fet el líder on ha volat literalment. La
seva digitació veloç, ben pensada i creativa, seguint l’ona del genial músic,
amb tot un reguitzell de moments brillants, per execució, per sons ha sigut la
part tècnica, sense oblidar la part de les melodies creades, la de la creació. Edu al saxo contralt ha estat com ell,
força potent, força avantguardista, escridassant també, coses típiques d’aquest
estil de Jazz. I com ha aparegut Milena,
de les ombres, també a base de fer petar el seu metall d’una manera estratosfèrica,
i amb quina creativitat ho ha fet. I la base rítmica, ara de tres, amb el líder
fent acords, Masa més aviat fent un
“Running” i Ramon amb una trempera
increïble als plats i estris de la seva bateria. I de nou Bill ha tret a passejar el seu tenor fent-nos una improvisació
força potent, amb moments plens de “tradició” i d’altres més “heavies”, anant
més enllà. I Ramon ha quallat un
solo a la bateria d’aquells de “traca i mocador”, brutal. I al final han
recuperat el tema, la curta melodia que han fet tots els vents i líder a la
guitarra, acabant-lo delicadament. Quin gran tema per acabar-los d’escoltar,
felicitats Eddie Mejía, felicitats
noies i nois.
I Téllez ens acaba dient que: Van anar transcorrent els
temes i ens vam emportar la sorpresa del “Mud's Mood”, amb Magda Garre a la veu, en una interpretació, molt aplaudida pel
públic que no va haver d'envejar res a la versió que vam trobar al disc.
Després dels aplaudiments Eddie va
presentar “Pastanagues”, últim tema de la nit, un tema dedicat a Ramón Prats on vàrem gaudir del moment
de més lluïment d'Edu Cabello, més
solt i amb més confiança que en la resta de les seves intervencions. Va ser un
primer passi ple de bones sensacions, que ens va portar més enllà del que s'ha
escoltat al disc, i que ens fa pensar que hem d'estar pendents de la
trajectòria d'Eddie Mejía, ja que si
aquest és el seu primer treball, un disc amb tan bon resultat, segur que en el
futur en podrem gaudir de molts més. L’Eddie
Mejía té al cap tornar a l'estudi
com a quartet a enregistrar més material inèdit, a més de seguir girant i
presentant una música que beu molt de la tradició jazzística." —Pedro Téllez.
I ja per acabar el
programa seguiré amb el projecte a tot Jazz, diguem-ne que més convencional que
el d’alguns temes anteriors, però no massa, no, el de l’amic Vicent Macián, “Llum” publicat el 31 de
març de 2022 pels amics de SedaJazz.
Enregistrat per Natxo Mentxeta als estudis Cut
Records i mesclat per ell mateix. Res d'això hauria sigut possible sense el
recolzament del meu amor, Alba i l’altre
amor meu, Carlos. I els capos que
m'han envoltat han estat Carlos Martín,
trombó, Alberto Palau, piano; Reiner Elizarde "Negrón", contrabaix i Iago Fernández, bateria, i per descomptat Latino, qui sempre ha estat al meu costat i al costat de tants, i
jo mateix Vicent Macian, saxo tenor.
I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu bandcamp: https://sedajazz.bandcamp.com/album/llum.
"Llum" és una
reunió de sentiments i vivències que reflecteixen una època de canvis,
ressorgiment i força. Una demostració de que en qualsevol moment, tot pot
canviar, ens diu Vicent. El disc
conté 9 temes entre els quals meravelles com la que titula el disc “Llum”, que
és un cant a l'amor dedicat a la persona que li dóna sentit a tot i on els
moments difícils sempre han acabat essent dolços degut al seu poder de
transformar-ho tot, Alba, la seva
parella i mare de dos fillets preciosos. I ell ens deixa escoltar la seva veu,
crec jo que per primera vegada en el “My One and Only Love” per després fer-ho
amb el saxo dient-nos què és un estàndard
de jazz que li cantava a la meua dona i em venia de gust gravar-lo. Un altre
tema delicat de tempo és el “Hope MST”, a tot Gospel. I hi ha un tema a saxo
tenor solo, “La Joia de Marc”, on el podem escoltar amb tota la seva subtilesa
i profunditat, tema també Slow i cançó que reflexa l'alegria i la vida que
genera al seu voltant el meu fill. I una mica més viu de tempo és el preciós
“Pure Imagination”, l’altre estàndard del projecte, tema que desenvolupen melòdica i rítmicament. I la
resta de temes ja són propis i tots amb una trempera considerable, com és
“Tekkenet” compartit amb Alberto i Iago. Si es pot dir propi un
“contrafact”, que crec que sí, doncs hi ha també el “Kickin’ the Ass of a
Dream” basat en el "You Stepped out of a Dream”. I ja per acabar hi ha el
més llarg amb tots els aires, o similars, del “A Love Supreme” de Coltrane, si més no per com comença, i
aquesta meravella és “Krotar”. Hi ha un tema al bandcamp que no sembla sortir
al disc, i és “Cançó de l'enyor” de Vicent,
que és una peça dedicada a aquells que ens han deixat i la malenconia que els
tenim, com mon pare Rafael, ma tia Adela, el meu sogre "Quillo"
i el meu amic Toni, ens diu ell.
Doncs tot i que
“Llum” és una dolça meravella, els començarem escoltant amb el tema a tot
Gospel anomenat...
9.9.- Hope MST
(Vicent Macián) 6m02s.
I aquest “Hope”,
himne a tot gòspel reflecteix l'estat anímic meu en un moment vital positiu i
generós, diu en Vicent. I ja heu
pogut comprovar que hem aterrat dolçament i anat uns anys endarrere, quan es
feien temes amb aquests aires gospelians. Un tema començat pel contrabaix de El Negrón i que ha estat potent,
positiu i generós, on el saxo tenor de Vicent
ha sonat viu amb una gran presència, i amb una melodia apareguda després d’una
breu improvisació. El baixista ha estat
però el primer en desenvolupar el tema, improvisant amb una gran pulsió
rítmica, seguint l’aspecte melòdic del tema, amb un gran i profund so, el que
ha fet el cubà establert a la capital del reino de reiets. Vicent ha aparegut posteriorment, executant una gran improvisació
amb modernitat, sense oblidar la “tradició”, coses que es noten abastament.
Gran so, gran discurs, que el tema s’ho mereix, a vegades amb solemnitat, com
també n’és el tema, ideal per començar-los a escoltar. Què bo, Vicent.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I seguirem amb
l’estàndard a tot vals compost pels britànics Leslie Bricusse i Anthony
Newley, el preciós...
10.2. - Pure Imagination
(Leslie Bricusse / Anthony Newley) 6m05s.
I aquest és el tema
de la pel·lícula "Willy Wonka i la
fàbrica de xocolata" que cantà Gene
Wilder i que evoca un món màgic i de fantasia, diu Vicent. I “Pure Imagination”
és del 1971, de la peli comentada, i sembla que la varen fer en un dia i a cop
de telèfon. I recordo una preciosa versió que en va fer l’estimada Clara Luna en un disc seu homònim de
novembre del 2017. I els nostres herois han fet la seva versió, que segueix fil
per randa l’original, si més no a un tempo més vital. Melodia a càrrec del
líder al saxo tenor i primera improvisació del gran Albert Palau al piano. Subtilesa, digitació precisa i un pèl
percussiva, alhora que amb un gust exquisit. L’Albert és un dels grans
pianistes del País Valencià,
conjuntament amb l’altre Albert, el Sanz. Una delícia d’improvisació que ha
deixat pas al so més potent del tenor de Vicent,
i no només potent, car, el seu llenguatge s’apropa a la modernitat del “Mostru”
Coltrane, i aquí encara sense frases
que els identifiquen. La mestria de Vicent
és de totes i tots abastament coneguda, i en aquest tema i disc ho constatem. I
han recuperat el tema i melodia, per acabar-lo dolçament. Preciós aquest “Pure
Imagination” a tot vals
I dir-vos que el
primer treball de Vicent Macian va
ser “Bam!” editat també per SedaJazz i que al blog us deixaré
l’enllaç, per si n’esteu interessats:
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos_detalle.php?disco=130.
I encara els seguirem
escoltant, i ja més vitals de tempo i també amb un Jazz més agosarat en el
potent tema compartit per Vicent,
Alberto i Iago i anomenat...
11.1. - Tekkenet (V.
Macián / A. Palau i I. Fernández) 8m09s.
I ell ens diu que: Aquest
tema està inspirat en un videojoc i en les llargues sessions que jugàvem entre
rialles la meua dona i jo al final del dia. I què clares referències li hem
escoltat del seu estimat Coltrane i
el seu ”A Love Supreme”, no
endebades ell forma part del quartet de l’Anton
Jarl i treball que van fer dedicat a aquest disc, i nosaltres que ho vàrem
veure, oi Joan?. I el tema té tot el
sabor del quartet de Coltrane, el
d’abans del misticisme, espiritisme, i demés ismes. Tema iniciat per la bateria
de Iago, i ben aviat els acords de
l’Albert i melodia de Vicent. El tema té un pont o B, on ell
improvisa una mica per després tornar a la A del tema. I jo diria que és de la
forma ABAB iniciant ell mateix les improvisacions acabada la darrera B. Gran
solo d’aquest màster del saxo tenor, on la potència està acompanyada de la
creativitat, de la modernitat, de la tècnica, coses que hem escoltat per com l’ha
fet, amb el God Coltrane ben
present, per fraseig i per so. Ha aconseguit apropar-se al mestre de tots,
d’una manera impressionant. Per so i fraseig també. Albert al piano sembla fer de McCoy
si més no jo el situo en l’entorn del quartet més important de la història del
Jazz. Digitació prístina i pura i línies melòdiques creades amb una gran
sensibilitat i amb una bona presència del registre del mig. I Vicent ha recuperat el tema Coltranià per anar-lo acabant amb un
llarg “vamp” diluint-se tot en el no res de mica en mica, brutal.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres
el 26 de maig amb el trio de mestres Dani
Pérez, guitarra; Horacio Fumero, contrabaix i Guillem Arnedo, bateria, a
partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja per acabar-los
d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui, ho farem amb el tema més
llarg compost pel Vicent i
anomenat...
12.6. - Krotar (Vicent
Macián) 12m09s.
Aquesta és una composició
inspirada en un heroi semblant a Conan
fruit d'una broma entre Ales Cesarini
i jo. Doncs sí, aquest és un tema “heroic” i més encara “A Love Suprem” que l’anterior.
I ara sí que hem escoltat el trombó de Carlos
Martín ja d’entrada. I quina entrada ha fet El Negrón al contrabaix més bèstia, increïble la seva velocitat de
pulsió i afinació. I com ha encetat el “motiu principal”, i com els vents han
aparegut tots alhora, saxo tenor fent-ne la melodia i trombó contestant-lo. Carlos ha estat qui primer ha
improvisat, ell que és un dels trombonistes més en forma del país, amic com
tots ells que varen ser de l’estimat i enyorat Toni Belenguer. Ha fet anar el trombó de vares com si fos una
joguina, així de fàcil ha sonat. Velocitat i afinació, coses que ens parlen de
la tècnica, que és molta, i també li hem escoltat el seu bon gust. El mateix
que ha tingut l’Albert al piano, qui
ens ha tornat a captivar pel seu pianíssim, en aquest tema però força
consistent i percussiu. La mà dreta ha volat lleugera i gràcil vers la
imaginació, mentre l’esquerra l’ha acompanyat amb els acords adequats. Gran
tasca solista de l’Albert al piano
que ha deixat pas a un altre gran solo del líder al saxo tenor. Brutal
improvisació amb tota l’energia, la potència, el temps, la creativitat, la
tècnica, el bon gust melòdic allunyat de lo trillat, melòdicament parlant. I el
final ha estat increïblement brutal, inversemblant, súper Coltranià. Un llarg final on tots ells s’han barrejat en un còctel
explosiu per ja acabar-lo Iago amb
un redoble magistral.
Enorme tema i
projecte de Vicent Macian, i “Llum”, el seu disc, per acabar el
programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. I us
recordo que hem escoltat primer a Javier
Bruna i després a l’Eddie Mejia
i un micro conte de Carme de la Fuente.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
.jpg)
