Programa 545 - Origin Records: Jeff Johnson, Michael Dease i Jason Keiser, dimecres 26 d'abril de 2023

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I abans de dir-vos res més, doncs això, que el divendres passat 21 d’abril vam gaudir d’allò més amb el magnífic concert que ens van fer Benny Sharoni Quartet, amb ell mateix al saxo tenor, Joan Monné, piano; Ignasi González, contrabaix i Xavi Hinojosa, bateria. Vam tenir una Sala Xica que feia goig, aplaudint les intervencions solistes dels músics i finals de temes, i tot plegat va ser tot un luxe. Gràcies per venir i a l’Ajuntament de SVdH pel seu suport.
 
I ja parlant del programa d’avui, dir-vos que el dedicaré a projectes de l’editorial americana Origin Records, i tot gràcies al bon rollo del seu director, en John Bishop, des d’aquí, thanks John. Tindrem al trombonista Michael Dease, “The Other Shoe”; al contrabaixista Jeff Johnson, “My Heart” i al guitarrista Jason Keiser, “Shaw’s Groove”.


Començarem amb la música del contrabaixista Jeff Johnson, “My Heart”. Disc publicat el divendres passat 21 d’abril de 2023 per Origin Records. Enregistrat per Dennis Carter als Falcon Studios, Portland, Oregon el 4 de desembre de 1991. Enregistrat en directe a 2 pistes DAT. Editat per Floyd Reitsma, Studio Litho, Seattle, WA. Masteritzat per Rachel Field, Resonant Mastering, Seattle, WA. Dibuix de portada de Jeff Johnson. Fotografia de Jeff Johnson per Lisa Hagen Glynn. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Jeff Johnson. I aquí hi tenim a John Gross - saxo tenor. Art Resnick - piano. Jeff Johnson - contrabaix i Billy Mintz - bateria.  I si esteu interessats en aquest disc al blog hi trobareu l’enllaç: https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82871.
 
Doncs sorprèn la vigència d’aquests temes enregistrats el 1991 i tot just acabats d’editar pel John Bishop el d’un enregistrament en directe força ben fet pel so. Es nota també per la llargària dels temes, de dos sobretot de més d’11 minuts. 6 temes amb balades com “Leviatan”, un del llargs, quin goig, quanta estona de delicada música. El tema que titula el disc és també una balada preciosa, llarga també que depassa els 9  minuts. Un altre tema així de dolç és “Watercolours”, aquest però una mica, mica, més viu de tempo. Un tema sorprenent és “Studio City” interpretat a duet de saxo tenor i bateria amb tot el gust per la més estricta modernitat. “Companions” funciona a tot delicat Swing ja al començament, incrementant-se posteriorment la intensitat i energia d’aquest Swing sense modificar el tempo. I ja finalment “Linden Station” és el tema més llarg i el més potent i també a tot Swing. El tempo no és que sigui molt viu, però sí que els solistes quan convé fan les seves improvisacions amb més energia, la qual cosa es nota per com percebem el resultat final del tema. Un disc actual, tot i haver-lo enregistrat 32 anys abans.
 
Els escoltarem en el preciós tema anomenat....
 
1.6.- Watercolours (Jeff Johnson) 8m59s.
 
Doncs ja veieu amb quin tros de tema hem començat el programa. Si penses que això ho van enregistrar el 1991 te n’adones que no han passat els anys, musicalment parlant, car la seva modernitat és evident. Enregistrat en un estudi i amb un DAT, una Digital Audio Tape, aleshores en boga, i recuperat gràcies a John Bishop, gràcies John. Un tema molt dolç on el saxo tenor californià John Gross ens ha acaronat amb el seu so. Tema de 9 minuts amb llargues improvisacions, la del saxo tenor i la del pianista, fent el líder Johnson i el baterista Mintz, la gran tasca de donar-los el suport adequat. Un final delicat, més o menys com l’han començat, ja amb la melodia a càrrec de Gross al tenor. Es nota ja d’entrada la presència del baixista per com ho són les seves notes, de presents, quasi com les del saxofonista. De fet, el pas de la melodia a la improvisació de Gross quasi que no l’hem notat, així de lligades han estat les seqüències de notes. Un llarg solo, molt ben executat i fet amb un gust exquisit. El pianista Resnick l’ha seguit amb una digitació precisa i clara, un pianíssim delicat i tècnic, brillant per les notes més enllà del registre mig, acords a dues mans, dolçor i delicadesa, com la del tema que recupera de nou el saxo tenor Gross, acabant-lo dolçament amb un llarg “pedal”. Un trio que acompanya a un saxo tenor, aquest amb el seu West Coast Jazz en el seu so i fraseig.  Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
Jeff Johnson de Minneapolis, es va traslladar a l'est a principis dels anys 70 per tocar amb la banda de Philly Joe Jones. Passant les dues dècades següents mudant-se de ciutat en ciutat, es va instal·lar ràpidament en una existència musicalment rica amb el seu trasllat el 1989 a Seattle. A més de convertir-se en membre dels trios fonamentals de Hal Galper i Jessica Williams, Johnson estava creant un altre treball amb el saxofonista John Gross i el baterista Billy Mintz, a qui havia conegut mentre vivia a San Diego, juntament amb el pianista Art Resnick, que va tornar als seus primers dies de manera de tocar i recentment s'havia traslladat a Portland. En acabar una gira a la costa oest de 1991 amb aquest quartet, Jeff va reservar un estudi durant unes hores per capturar on els havia portat la musa. Cinta a la mà, van acordar que havien trobat una mica de màgia, i després tots van anar per la seva banda. Van revifar els moments una i altra vegada en diferents combinacions al llarg dels anys, mentre “My Heart” es va mantenir a la prestatgeria. Sempre amb ganes de publicar l'àlbum per honrar a Jeff, John, Billy i Art i amb tot el que van donar a la música, 32 anys després ha arribat aquest moment, i això ens ha dit John Bishop.
 
I seguirem amb un altre tema a tot delicat Swing i anomenat..
 
2.3.- Companions (Jeff Johnson) 8m23s.
 
Doncs acabem d’escoltar un tema a tot delicat Swing, allò que en diem, quasi sense molestar, fet tot plegat amb una gran delicadesa. Aquesta sonoritat continguda, la del saxo tenor, probablement a causa del bon gust de qui ho va enregistrar. El so està força equilibrat, i de nou les notes del baixista són molt presents. També el pianista amb els seus acords ho ha estat. El so del baterista, molt al darrera però essent-hi amb la seva pulsió rítmica. El tema l’ha començat el pianista Resnick amb una curteta “intro”, i de nou el saxo tenor Gross ens n’ha fet la melodia, amb el seu so força contingut i dolç. Ha endegat la improvisació sense solució de continuïtat a partir de la melodia, i de nou ens ha impressionat el seu discurs tan melòdic, i tant compenetrats com han estat la resta de companys amb ell, que per això el tema es diu “Companions”, que és “Companys”. I el pianista Resnick s’ha quedat sol al capdavant de la Secció Rítmica, del Trio Base què és de per sí una màquina rítmica i melòdica única. Bona digitació, bones frases creades a partir de les harmonies, recursos a dojo que ens els està mostrant a cada tema, i unes maneres força modernes de concebre la música, el Jazz. I al líder Johnson l’hem pogut escoltar finalment improvisant, i la veritat és que ens ha deixat clavats a la cadira, “noquejats”, “estabornits” per com de bé ho ha fet; per la seva pulsió tan persistent, tan rítmica, pel seu llenguatge jazzístic, per la seva tècnica amunt i avall del mànec de la “berra”, amb una total afinació. Un gran baixista sense cap mena de dubtes i ves per on que no massa conegut pel gran públic. Un altre gran tema d’ell i grans intervencions de tots quatre, amb el baterista amb tasques estrictes de fer córrer la màquina rítmica.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el llarg primer track i tema..
 
3.1.- Linden Station (Jeff Johnson) 12m26s.
 
Doncs hem acabat de nou a tot Swing amb un altre gran i llarg tema del líder Jeff Johnson. 12 minuts i mig d’un gran Jazz, i aquesta vegada havent improvisat tots quatre. I ves per on que a Billy Mintz l’hem vist diverses vegades, una al Jamboree amb Russ Lessing i una altra a la Nova Jazz Cava amb l'Adam Kolker i sempre amb l’amic Masa Kamagushi al contrabaix. Gran solo final d’aquest gran baterista que la major part dels temes ha estat fent les tasques de portar-los a tots a bon port. En Billy Mintz de Nova Yotk; Jeff Johnson i Art Resnick de Minnesota i John Gross de Califòrnia, una bona barreja d’estils jazzístics que es complementen la mar de bé, cadascú amb el seu llenguatge. I el tema l’han acabat amb un magnífic “Turn Around” el qual ens ha portat al definitiu final delicat. Però l’han començat ja amb el motiu principal a càrrec del saxo tenor Gross, ell fent-nos la melodia. Qui primer ha improvisat ha estat el líder i baixista, i de nou amb una gran pulsió sobre les cordes, amb un so magnífic i precisa afinació alhora que una grandíssima tècnica i millor llenguatge. Un dels grans baixistes, sense cap mena de dubtes, que per això va tocar amb gent com Philly Joe Jones, Charlie Rouse, Barney Kessel, Chet Baker, Lew Tabackin, Eddie Daniels, Joanne Brackeen, Julian Priester, Billy Hart, George Cables, Bud Shank, Claudio Roditti i Michael Wolfe, increïbles músics tots ells, i ell. I l’Art Resnick al piano l’ha seguit, i de nou amb una gran tècnica i brillantor, a ell que li agrada tocar una mica més amunt del registre mig del piano, on ell brilla més. El so de l’instrument, també és obra i gràcia del tècnic que ho va enregistrar, esclar, i del mateix instrument. I resulta que aquest músic és també escultor d’obres en metall i fotògraf. Compon música moderna i també clàssica contemporània. I John Gross al saxo tenor l’ha seguit i de nou amb un fraseig i tècnica abassegadora, alhora que gust exquisit i modernitat a dojo, ell que el 1990 va estar nominat per millor solo i seu àlbum a trio, “Three Play” amb Putter Smith i Larry Koonse. Gran tema per acabar-los d’escoltar, gràcies John Bishop per recuperar aquesta meravella.


I seguiré amb Michael Dease, “The Other Shoe” the music of Greg Hill, disc publicat el 17 de març de 2023 per Origin Records. Enregistrat i mesclat per Corey De Rushia, als Troubadour Recording Studios, Lansing, Michigan, el 5 i 6 de setembre de 2022. Masteritzat per Josh Connolly a l’Studio A, Las Vegas, NV. Disseny i maquetació de la portada fet per John Bishop. I aquí hi tenim a Michael Dease, trombó, (tots) i saxo baríton (4,7,10), percussió (4). Joel Pérez - trombó (4,7). Virginia MacDonald, clarinet. Geoffrey Keezer, piano (1,2,3,5,6,9). Luther Allison,  piano (4,7,8), Fender Rhodes (10). Liany Mateo, contrabaix. Rodney Whitaker, contrabaix (3) (2n solo de baix). Colleen Clark, bateria i plats. Kevin Jones - percussió (5,7,10) i Gwendolyn Dease, percussió (5,7,10). I tots els temes semblen ser de Greg Hill. I si us interessa adquirir-lo, al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web: https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82868.
 
I aquest disc del Michael té 10 temes i el Swing hi és en alguns d’elles. Hi ha dos temes a tot Blues, el primer i delicat “Hello, Blues” i el “The Goodbye Blues”, ambdós delicats de tempo, i potser més el darrer. I balada és també el tema “The Classic”, com “Shorty’s Tune”, preciosa, mentre que  “The Sleeper” té un tempo no gens viu, i tema on la clarinetista Virginia MacDonald ens mostra la seva gran talla en un solo brutal, i més que en faran els companys a tota “tralla” la de la baterista Colleen Clark. I un altre tema delicat és “Summer Nights” amb una llarga intervenció del pianista Luther Allison.  I el tema més “sabrosón” és “Rio Mio” amb el líder tocant el saxo baríton i deixant el trombó per a Joel Pérez. I el darrer track i tema que titula el disc “The Other Shoe”, és força divers pel que fa a ritmes amb Allison tocant el Fender Rhodes. El tempo és mèdium però el que més captiva és la potència com el desenvolupen, el líder al trombó i la baterista Colleen Clark. Un tema de 15 minuts magnífic on se’ls veu evolucionar i desenvolupar-lo, on també hi ha breaks diversos on sembla aturar-se tot, però no. I el tema més curt és el més vital de tempo i aquest és “Wake Up Call”, el qual i després de la presentació del tema començaran les improvisacions a tot Swing.
 
Doncs crec que una bona manera de començar-los a escoltar és fer-ho amb el preciós Blues ple de Mississippí, tema com tots de Greg Hill  i arranjat pel líder Michael Dease, també com tots, i anomenat...
 
4.4.- The Goodbye Blues (Greg Hill) 5m38s.  
 
Doncs quin gran tema i Blues per començar-los a escoltar. Un “tros de blues” d’aquells dels més primerencs amb tots els aires dels més clàssics, i quins canvis i diversos colors musicals hem tingut, amb els tres vents, clarinet, trombó i saxo baríton. I el tema l’ha començat el pianista Luther Allison ell solet amb una “intro” preciosa. El baixista s’hi ha afegit amb les seves profundes notes, i la baterista amb uns lleugers copets al plat, i ja amb el seu redoble hem escoltat la primera improvisació a càrrec del baixista Liany Mateo, magnífica i amb un so força profund. Una molt bona pulsió rítmica la del baixista, bon llenguatge i gran tècnica i afinació. Els sons dels vents ens han impressionat, cadascun d’ells fent uns “quatres” o quatre compassos improvisant, i ella i ells han estat Virginia MacDonald, Michael Dease i Joel Pérez. I ves per on que en aquest tema el líder pot haver tocat el trombó i el saxo baríton a moments, o això he pogut llegir en els crèdits del disc. I al final amb una magnífica improvisació col·lectiva de tots els vents com aquelles de l’època del Jazz primerenc de New Orleans. I el pianíssim de Luther Allison ens ha acaronat, ell que és multi instrumentista tocant també la bateria, acabant el tema dolçament tal i com l’ha començat.
 
El trombonista Michael Dease, guanyador de l'enquesta perenne de crítics de DownBeat, ha acceptat el seu paper com a portador de la torxa dels seus mentors i dels grans avantpassats del jazz durant els seus 15 enregistraments d'última generació. Per a ”The Other Shoe”, Dease s'acompanya del formidable compositor Gregg Hill, ampliant la seva paleta rítmica i harmònica amb una perspectiva flexible i actual, mentre es manté fidel a la sensibilitat del seu nucli musical. Amb el prodigiós pianista Geoffrey Keezer com a paper central, Dease porta una àmplia selecció de músics, cadascun d'ells específicament afegit per les seves perspectives musicals i talents únics, com ara la clarinetista Virginia MacDonald, Liany Mateo al contrabaix i Colleen Clark a la bateria, entre d’altres.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I us vull posar el tema més llarg, darrer track i que titula el CD, divers de ritmes i amb breaks diversos anomenat...
 
5.10 The Other Shoe (Greg Hill) 14m53s.
 
I quin tros de tema, llarg i increïble que acabem d’escoltar. I ara el líder ha tornat a tocar trombó i saxo baríton, i sempre amb Virginia MacDonald al clarinet, ara amb Luther Allison al Fender Rhodes, Liany Mateo, contrabaix,  Colleen Clark, bateria i les percussions de Kevin Jones i Gwendolyn Dease. 15 minuts donen per molt, i això és el que hem tingut nosaltres, molt bon Jazz del més modern, el més contemporani i força relacionat amb l’Avantgarde, amb el Jazz de Vanguardia. Tema iniciat dolçament pel teclista i el Fender Rhodes, i de mica en mica la resta de companys, trombó de Michael Dease, clarinet de Virginia, i cada vegada més presència de la baterista Clark, ella que sembla ser la primera dona en obtenir el Doctorat de la Universitat de North Texas en coses aquestes de les percussions més diverses. Gran i primer solo d’aquesta extraordinària músic, que amb el clarinet ens ha tornat a dir que lo més actual del Jazz es pot fer, i que el so no n’és estranyament antiquat. Brutal aquesta dona músic. I el trombó del líder ha aparegut entremig d’un “break” on ha semblat que s’aturava tot, però no, ha seguit, ha seguit. Improvisació del líder en l’ona més avantguardista, i també per com els companys l’han recolzat, sobretot la baterista Clark. I ell mateix, el líder, ha deixat el trombó i ha agafat el saxo baríton per deixar-nos bocabadats, per so i fraseig, amb el Fender Rhodes de Allison ben present acompanyant-lo. I després d’unes frases solistes al baríton, el teclista ha quedat comandant la nau musical, amb tota la contemporaneïtat possible. Brutal i llarg tema, a vegades amb recurrència rítmica. Un darrer “break” ens ha deixat sols amb la reeixida improvisació del contrabaixista Liany Mateo el qual ha brillat de nou llargament. Què increïble el canvi rítmic al final amb els vents fent un “riff”, ideal per a gaudi de la magnífica baterista i de tots nosaltres, i final feliç a tempo doblat i viu amb el líder al trombó, el d’aquest llarg i increïble temarro contemporani, darrer track del disc, que acabant com ha acabat, sembla que en els directes encara podria durar més, at infinitum, vaja.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I m’ha agradat el tema sabrosón que ara escoltarem, l’anomenat..
 
6.7.- Rio Mio (Greg Hill) 6m04s.
 
I quin gust més exquisit el d’aquest tema on les percussions, baterista, baixista i pianista tenen tot el ritme càlid del món. I l’han anat acabant els uns, els vents, fent el motiu principal i els altres, els percussionistes, fent les seves tasques solistes. I aquí el líder ha tocat el trombó i el saxo baríton, i Joel Pérez també el trombó. Luther Allison, piano; Virginia MacDonald, clarinet; Liany Mateo, contrabaix; na Colleen Clark, bateria i les percussions solistes de Kevin Jones i Gwendolyn Dease. I el líder ja l’ha començat fent-ne la melodia amb el trombó, el bo de Michael Dease per ben aviat agafar el saxo baríton i fer ja la primera improvisació, curteta sí. Després motiu principal del tema que ha deixat pas a la improvisació de nou increïble de la gran Virginia MacDonald, quina crac. I quin gust, i quin sabooor d’impro i de tema i quin suport de la base rítmica. I el posterior solo del trombó deu ser el del convidat Joel Pérez, i què bé ho fet també. Quina brillantor en les frases repetides que ha fet tot just abans del solo del pianista Allison. El piano i els seus acords és l’adequat per a un tema com aquest, amb aquest sabor. El pianista l’ha brodat, com en cada interpretació que li hem escoltat. I després, goig de percussionistes, i final amb el tema amb tots els tres vents i final brutal i de cop.
 
I ja per acabar els escoltarem en el curtet, vital i entremaliat tema a tot Swing i  anomenat...
 
7.1.- Wake Up Call (Greg Hill) 3m28s.
 
I quin altre bon tema acabem d’escoltar, i ves per on que amb diversitat d’estil respecte als anteriors, la qual cosa ens demostra l’amplada de mires del líder. El Swing ha aparegut en tot el seu esplendor gràcies a la secció rítmica i “walking” del baixista Liany Mateo. Un tema iniciat pels redobles de la baterista, motiu pel pianista i resta de companys, i ja la primera i brutal de nou la improvisació de la clarinetista Virginia MacDonald. La seva tècnica i digitació és excel·lent, de primera categoria, i el seu llenguatge força modern. I el solo del pianista que l’ha seguit, també brutal, el de  Geoffrey Keezer. I també el del líder al trombó, Michael Dease i un de brutal a càrrec de la gran Clark a la bateria. Un tema curtet i brutal de ritme i tempo que ha estat ideal per acabar-los d’escoltar. Un altre descobriment que hem fet avui, car en Jeff Johnson també ho ha estat, i això, en la versió completa del programa, la que podeu escoltar entrant al blog del programa.


I ja per acabar el programa podreu escoltar el darrer disc del guitarrista Jason Keiser, “Shaw’s Groove”. Disc publicat el 2023 per OA2 Records, que suposo és una filial d’Origin Records . Enregistrat per Steven Glaze a Highland Studios, Los Gatos, CA el 18 d'agost de 2022. Mesclat per Steven Glaze a Tone Freq Recording, San Jose, CA. Masteritzat per Ron Rice, Falls Church, VA. Fotografia de Walter Wagner i Marilyn Wagner. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Jason Keiser. I aquí hi tenim a Jason Keiser i John Stowell - guitarra. Erik Jekabson - trompeta i fiscorn. Aaron Lington - saxo baríton. Dan Robbins - contrabaix i Jason Lewis - bateria. I si us interessa el disc el podreu trobar a l’enllaç que us posaré al blog:
https://originarts.com/oa2/recordings/recording.php?TitleID=22212.
 
Doncs aquest disc de 8 temes és força sorprenent. El fet que hi hagi dos guitarristes també ajuda, esclar. Amb el mestre guitarrista John Stowell i els quatre pilars de l'escena del jazz de la zona de la badia, el guitarrista Jason Keiser s'endinsa en la música i l'estètica dels grans enregistraments del trompetista Woody Shaw dels anys 70. El CD de Keiser, “Shaw’s Groove”  repassa a la seva manera molts dels temes que Woody Shaw interpretà allà pels 70s del segle passat. En trobem un parell en el disc del 1975 ”The Moontrane”, “Katerina Ballerina” i “The Moontrane”. Els temes “Zoltan” i  “Obsequious”, el darrer de Larry Young estan en el disc del 1976, “Love Dance” de Woody Shaw. Hi ha temes que Shaw va enregistrar en directe, concretament amb Louis Hayes  a Stuttgart  un març del 1976. “Jean Marie”, tema de Ronny Matthews el podem trobar en el “Little Red’s Fantasy” que Shaw va publicar el 1978. “Organ Grinder” el va publicar el 1979 en el disc “Woody III”. “Blues for Woody”, tema de Shaw i Matthews apareix al disc del 1981 de Shaw, “United”. I “Shaw’s Groove” del líder Jason Keiser, és el darrer tema que clou el disc, i és un cop d'ull a la influència del gran Woody Shaw, innovador de la trompeta al llarg de les generacions.
 
I proposo que els escoltem en el bonic tema anomenat...
 
8.4.- Katerina Ballerina (Woody Shaw) 5m51s.
 
Bé, i doncs quin canvi respecte a les músiques de l’anterior projecte. D’aquest projecte em sobte i m’agrada esclar, que hagi estat un guitarrista, el líder Jason Keiser qui hagi volgut retre aquest homenatge a un trompetista, al gran Woody Shaw. M’ha agradat molt el tema i melodia, feta d’entrada pel duet de trompeta i guitarra, suposo que la del líder. El canvi tonal en el pont és força maco i molt reeixit. La primera improvisació ha estat a càrrec del líder Keiser, mostrant-nos les seves bones maneres solistes. Erik Jekabson l’ha seguit amb la trompeta, ell que farà tota l’estona de Woody Shaw. I què bé ho ha fet, amb quin bon gust, quina excel·lència interpretativa. I amb un “break” ha aparegut la improvisació de Aaron Lington al saxo baríton, i també fent-la la mar de bé. Un tema força contingut, força càlid, melòdic, tractat amb molta dolçor pels solistes, però també pels dos de la base rítmica, Dan Robbins, contrabaix i Jason Lewis, bateria. Un preciós tema de Woody Shaw ideal per començar-los a escoltar.
 
Woody Herman Shaw Jr. (24 de desembre de 1944 - 10 de maig de 1989) va ser un trompetista, fiscornista, cornetista, compositor, arranjador, líder de banda i pedagog nord-americà. Shaw és àmpliament conegut com un dels trompetistes i compositors de jazz més importants i influents del segle XX. Sovint se li atribueix la revolució del llenguatge tècnic i harmònic de la trompeta de jazz modern, i fins avui és considerat per molts com un dels principals innovadors de l'instrument. Va ser un virtuós aclamat, mentor i portaveu del jazz i va treballar i gravar al costat de molts dels principals músics de la seva època.
 
I seguirem amb el tema del líder i que titula el disc..
 
9.6.- Shaw’s Groove (Jason Keiser) 6m15s.
 
I quin gran tema del líder Jason Keiser acabem d’escoltar, i ara si  amb els dos guitarristes jugant a parlar entre ells, l’un pel canal esquerre i l’altre pel dret, sense poder-vos dir quin a quin canal. La seva improvisació a mode de diàleg, que no com a pregunta-resposta ha estat exquisit, i ja d’entrada, què bé, ells dos, Jason Keiser i John Stowell. D’altres diàlegs han aparegut després, els de la trompeta i el del saxo baríton, ells dos Erik Jekabson i Aaron Lington. Un solo brutal del baixista Dan Robbins, acompanyat als plats i caixa per Jason Lewis a la bateria, i acords del líder a la guitarra. Al final recuperació del tema interpretat per tots plegats i un final força brutal amb un “pedal” on el líder ha fet una darrera improvisació amb tot el recolzament de la resta de companys.
 
Paris i Eric Dolphy (principis dels anys 60). El 1963, després de molts treballs professionals locals, Shaw va treballar per a Willie Bobo (amb Chick Corea i Joe Farrell), i va actuar i gravar com a sideman amb Eric Dolphy, amb qui va fer el seu disc de debut, Iron Man.
 
Blue Note Records (de mitjans a finals dels anys 60). A mitjans de la dècada de 1960, Shaw havia absorbit amb èxit els conceptes i la influència del seu mentor i amic, el saxofonista Dolphy, i mentrestant explorava les innovacions harmòniques del saxofonista John Coltrane i el pianista McCoy Tyner. Tots dos músics van contribuir molt al desenvolupament de l'estil de Shaw com a trompetista i compositor.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres ja fins el 26 de maig que tindrem a Dani Pérez, Horacio Fumero i Guillem Arnedo, a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta, etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I encara els escoltarem en el tema d’aquest gran innovador de la trompeta....
 
10.2.- The Moontrane (Woody Shaw) 6m48s.
 
I quina entrada més potent que té aquest tema. I de nou la melodia interpretada per vents i guitarra. El líder Keiser ha estat el primer en improvisar i de nou ens ha tornat a captivar per la seva mestria, pel seu gust per la tradició, per guitarristes de la vella escola. Les seves influències semblen més dels més moderns que no pas les de Barney Kessel, per exemple, i doncs si les de John Scofield i John Abercrombie, per exemple, car hi ha una diferència generacional entre ells. Aaron Lington al baríton ens ha tornat a “noquejar” pel so contundent i el fraseig potent amb alguns aires de Pepper Adams per parlar només d’algun. Erik Jekabson l’ha seguit, i ell amb tot el Shaw musical a les seves oïdes, que per això toca els seus temes com aquest “The Moontrane”. I John Stowell podria haver estat qui ha seguit en les improvisacions, ell un dels dos guitarristes. Els “quatres” compassos on el baterista ha fet solos amb els seus companys han acabat la roda de les improvisacions i ja per recuperar el tema i acabar-lo tots plegats, tal i com l’han començat. Gran tema de Woody Shaw i grans interpretacions de tots els solistes, i bon suport de la base rítmica de dos, Dan Robbins, contrabaix i Jason Lewis, bateria.
 
El 1970, Shaw va gravar el seu primer àlbum com a líder, Blackstone Legacy, per a Contemporary Records. Blackstone Legacy va comptar amb Bennie Maupin, Ron Carter, George Cables, Gary Bartz, Clint Houston i Lenny White. Això va ser seguit per un segon llançament sota el nom de Shaw, titulat Song of Songs. Durant aquest temps, Shaw es va traslladar a San Francisco per explorar noves oportunitats i es va relacionar estretament amb músics de la costa oest com Bobby Hutcherson, Eddie Moore, Eddie Marshall i Henry Franklin. El 1974, Shaw va tornar a Nova York, començant una associació amb Muse Records, gravant els àlbums: The Moontrane, Love Dance, Little Red's Fantasy i Iron Men, amb músics de l'escena creativa de les arts negres del mig oest com Anthony Braxton, Arthur Blythe i Muhal Richard Abrams.
 
I un altre magnífic tema de Shaw és el..
 
11.1.- Organ Grinder (Woody Shaw) 4m40s.
 
I quin final de cop i més brutal amb el so fosc de la guitarra del líder i el del saxo baríton de Lington. I el tema ha començat amb la melodia a càrrec dels tres solistes, guitarristes i trompetista i el saxo baríton afegint-s’hi en el pont i final del tema. Erik Jekabson a la trompeta ens ha impressionat de nou pel seu fraseig i gran tècnica alhora que bon gust musical. Jason Keiser l’ha seguit improvisant magistralment i què maco quan s’ha quedat sol a càrrec de la secció rítmica, amb baixista i baterista. Un “walking” brutal de Robbins al contrabaix ens ha apropat al Swing, tot i que el baterista Jason Lewis ha anat a la seva bola. El saxo baríton de l’Aaron Lington ha tornat a fer retronar les parets pel seu so i fraseig consistent. El retorn a la melodia ens ha situat ja al final del tema, acabant-lo de cop. Brutal tema de Woody Shaw i millors improvisacions de tots.
 
Columbia Records (finals de la dècada de 1970). Després de treballar freqüentment amb Hutcherson, Art Blakey, Tyner i altres, Shaw va sorgir com a líder de la banda a principis de la dècada de 1970, que va ser un moment en què molts artistes de jazz van començar a explorar el jazz-rock. Com si fos un home d'estat més jove entre els seus majors, Shaw es va veure com un hereu del llegat musical de trompetistas com Gillespie, Navarro i Brown, i, en ser un antic alumne dels Jazz Messengers de Blakey, es va sentir responsable de mantenir la integritat i l'apreciació de la tradició.
 
La dècada de 1980. Al llarg d'aquesta dècada, Shaw va continuar actuant i gravant com a líder amb companys com els pianistes Onaje Allan Gumbs, Mulgrew Miller i Larry Willis, el baixista David Williams, la baterista Terri Lyne Carrington i el trombonista Steve Turre, gravant temes més "tradicionals", però àlbums molt lírics (Solid, Setting Standards, In My Own Sweet Way) que consisteixen principalment en estàndards i melodies del repertori hard bop.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema de Woody Shaw i Ronny Matthews, anomenat...
 
12.5.- Blues for Woody (W. Shaw & R. Matthews) 4m21s.
 
I quin gran tema per acabar el programa d’avui. Un bon Blues aquest a tot Swing per com el “walking” del baixista Dan Robbins i ara també amb la col·laboració del baterista Jason Lewis. I què impressionant el “break” quan ha aparegut el saxo baríton de l’Aaron Lington, tot i que ben aviat han recuperat el Swing després del redoble del baterista. Improvisació a càrrec del líder a la guitarra, magnífica, com totes les que ens ha fet, amb tots els aires de la modernitat. I també el contrabaixista Dan Robbins ens l’ha fet, ell seguint amb la pulsió rítmica a tot Swing i recolzat pels copets als estris de la bateria de Lewis. Brutal solo del baixista, que ha deixat pas al del trompetista Erik Jekabson, de nou amb un so brillant, tècnica a dojo, i bon gust. I partir d’aquí han recuperat la curta melodia del “Blues for Woody” i ja per acabar aquest magnífic tema.
 
Doncs amb aquest magnífic blues hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. I hem escoltat projectes sota l’aixopluc d’Origin Records, editorial americana dirigida per John Bishop. I han estat els de Jeff Johnson, Michael Dease i Jason Kaiser.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

0 Comments:

Post a Comment



Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)
 

blogger templates |