Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I avui us presentaré uns projectes de joves músics, uns més que d’altres, gent d’aquí com és el Vicent Macián i en Javier Bruna, o que s’està per aquí com és el cas del guitarrista mexicà Eddie Mejía, i que ja quasi és d’aquí. Del Javier el seu disc on barreja el Jazz amb la Samba, “Sambay”, disc autoproduït, amb tot l’esforç que això significa; el de l’Eddie a sextet és el seu “A Moment in Transition”, aquest editat per FSNT i del Vicent escoltarem el seu disc “Llum”, editat per SedaJazz. I aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I ja per començar el programa ens endinsarem en el Jazz passat pel sedàs de ritmes càlids, de la Samba, per dir-ho d’alguna manera. Escoltarem el disc de Javier Bruna, “SAMBAY”, enregistrat el 3 de juliol de 2022 a l’estudi Drax Audio. I aquí hi tenim a Javier Bruna, saxo tenor i flauta; Gerardo Ramos, contrabaix; Mario Quiñones, guitarra i Matías López, cajón. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del músic: https://www.javierbruna.com.
 
Una mica de teoria. En el jazz, el “comping” són els acords, els ritmes i les contramelodies que teclistes, guitarristes o bateristes utilitzen per donar suport a les improvisacions o línies melòdiques d'un músic. També és l’acció d’acompanyament, i la part de la mà esquerra d’un pianista quan improvisa, els acords que fa quan s’acompanya.
 
I en aquest disc hi ha 9 temes i el boleret “Tres palabras” que no sé si és un “bonus track”, i que ell em va enviar. No hi ha balades si ens cenyim estrictament a la definició del terme, car els ritmes dels temes són la Samba, Tanguillos i Buleríes, i sí que hi ha una preciosa composició delicada de tempo, “Mantra” amb el líder a la flauta, i amb un ritme barreja entre bolero i tango flamenc. Una mica més vital és el tema de Gillespie “Bebop”, tot i que no massa, ara ja amb el saxo tenor, aquest per buleríes i acompanyament de samba, o “comping” de samba, que en diuen ells. Més o menys és així l’estàndard “Bye Bye Blackbird”, aquest a tanguillos. I el que titula el disc “Sambay” és també una delicada composició del líder a un tempo més o menys similar i amb ritme càlid de buleríes i “comping” de samba. I amb la flauta de nou hi tenim “La Judería”, tema que ens recorda a algun estàndard en la B del tema, i aquest per tango flamenc. Un estàndard és el tema de Sonny Rollins, “Doxy”, per buleries, i també el “Beautiful Love”, a tango flamenc, ambdós així de vitals. I un pèl més vital és el tema propi per buleries i acompanyament de samba, i anomenat “Samba que Tumba”, amb el líder Javier Bruna de nou a la flauta. I el tema de Charlie Parker, “Scrapple from the Apple” a tot tango flamenc, clou la selecció del disc, tot i ser el més viu de tempo el boleret bonus track o no, “Tres Palabras”. Tot de temes interpretats de manera magistral pel líder, que per això ha estat alumne de Valentín Martínez, des d’aquí una abraçada, Valentín.
 
I els començarem escoltant en el tema de Dizzie Gillespie anomenat...
 
1.9.- Bebop (Dizzie Gillespie) 6m48s.
 
I d’entrada la proposta sobta per com de net sona tot plegat. La guitarra espanyola i el cajón són prou subtils, i en no haver-hi ni piano ni bateria, el so és molt clar, la qual cosa ens permet escoltar les evolucions musicals del líder, en aquest tema al saxo temor. La qüestió rítmica la maneguen guitarra, contrabaix i cajón, i ja he comentat que és una buleria amb “comping” de samba, i el resultat es pot entendre com una samba en compàs ternari, el del vals, amb alguns accents i frases típics de la buleria, això m’ha dit ell, gràcies Javier. El so d’ell al tenor és contingut, gens estripat, càlid fins i tot, per com de bé sap fer-lo sonar de manera controlada. El seu llenguatge improvisant ens ha deixat “noquejats” per com de bo n’és. Jazz per tots els pors del seu cos que ens entra a les nostres oïdes. Frases magnífiques, creativitat a dojo, escales inversemblants, tècnica, vaja, i bon gust. La guitarra de Mario m’ha sorprès també per com ha sabut “nadar” en aquestes feréstecs aigües del Jazz, ell que potser és més del món clàssic i del flamenc. Domini de les 6 cordes i molt bona improvisació, més o menys com la que ens ha fet el baixista Gerardo al contrabaix, amb un so consistent, pulsió rítmica, l’adequada i també força melòdic. I el cajón del Matías no ha parat, no, i per això tot ha anat així de bé, i al final amb un “vamp” del guitarrista, ens ha deixat uns grans moments solistes. Un bon tema de Gillespie i millors interpretacions de tots quatre, ideal per començar-los a escoltar.


I seguirem amb ells amb el tema propi i que titula el disc..
 
2.4.- Sambay (Javier Bruna) 9m08s.
 
I aquesta tema té una melodia força enganxosa que ben aviat se’t fica al cervell. I l’ha començat amb els darrers 16 acords el guitarrista Mario Quiñones per ja aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor del líder. Un tema de la forma AABA on el pont o la B l’ha fet el guitarrista a base d’acords i canvi tonal. Tema llarg de 9 minuts la qual cosa ens indica les ganes de gaudir en les improvisacions, i que en un directe encara es podrien allargar. I el tema l’han acabat amb la melodia, però abans hem pogut escoltar uns “quatres” fets per saxo tenor i guitarra amb el Matías al cajón, però aquesta vegada a la B del tema el guitarrista ha fet una curta improvisació. I a l’inici, i posterior al tema ha començat a improvisar el líder Bruna al saxo tenor, i de nou amb un gust exquisit. Sempre deixa anar algunes frases que ens recorden a moments de d’altres temes, estàndards, esclar. Aquest saxofonista té una tècnica abassegadora amb un fraseig jazzístic que sorgeix de manera natural. En fi, que ens ha encantat. Mario a la guitarra ens ha tornat a meravellar per com s’ha bellugat a tot Jazz, ens ha acaronat en el seu solo i també amb els seus acords, i mentre ho feia hem pogut escoltar les palmes del líder. El contrabaix de Gerardo l’ha recolzat amb les línies base i les seves notes precises. Posteriorment, la improvisació i pulsió rítmica del baixista Gerardo, el qual de nou ho ha tornat a clavar; brutal aquest contrabaixista. I en Matías ens ha fet córrer de nou amb el cajón per bulerias i acompanyament de samba, que per això el títol del tema és “Sambay”.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es.
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara un altre tema d’aquest quartet liderat per Javier Bruna i estàndard de Jazz de Parker i anomenat..
 
3.1.- Scrapple from the Apple (Charlie Parker) 6m35s.
 
I aquest tema Parker el va escriure el 1944 a partir del “Honeysuckle Rose”,  així doncs que és un “contrafact”, un tema escrit amb la progressió harmònica d’un altre, i on només la melodia és diferent. I l’ha iniciat el cajón de Matías, i ara a ritme de tango flamenc, i després amb els arpegis de Mario i ja ben aviat la coneguda i entremaliada melodia que Parker va crear, un tema on de nou el pont l’executa el guitarrista. I les improvisacions les ha iniciat de nou el líder i saxo tenor, i de nou recordant-nos d’altres temes amb les seves curtes frases. I com es nota el canvi tonal en el pont en la seva improvisació. I de nou, quin fraseig més lleuger i gràcil, quin bon gust musical que té. Es nota que s’ha escoltat tot el Jazz dels màsters i les seves improvisacions, car les fa de manera magistral. Mario a la guitarra l’ha seguit amb igual destresa i so nítid el de la seva guitarra, cosa més complicada d’executar que quan es fa amb una guitarra elèctrica i efectes que a vegades hi afegeixen. I ja per anar acabant, els “quatres” fets amb el Matías al cajón, els que han fet Javier i Mario, saxo tenor i guitarra, i ja per acabar el tema amb la coneguda melodia.
 
I ens diu Javier que: I finalment aquest “SAMBAY” és un singular projecte fruit d'una serendípia (una trobada afortunada quan es busca una altra cosa). En una sessió d'estudi personal vaig trobar una barreja interessant de diversos elements musicals: rítmica de buleria i comping de bossa o samba. Aquesta va ser la llavor que va donar lloc a Sambay. El repertori està construït emprant aquesta primera idea i prenent harmonies i/o melodies d’estandàrds de jazz o component nous temes mantenint aquests ingredients de jazz, rítmica flamenca i bossa o samba.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema propi anomenat...
 
4.2.- Samba que Tumba (Javier Bruna) 8m27s.
 
I quina altra meravella de tema, ara del Javier Bruna  i amb ell a la flauta, que encara no l’havíem escoltat amb ella. I el títol ja ens diu que anem de nou per buleries i a tota samba acompanyant, “comping” de samba, la de Matías al cajón. I en Javier a la flauta ens ha demostrat com l’ha dominat tècnicament pels sons picats i no només, car els sons bufats també els hem escoltat. El so és dolç a voluntat i més punyent quan li escau més bé. El tema és molt maco, i com s’atura una mica en el pont. És un tema que l’ha començat el guitarrista a base d’acords dels darrers compassos i ja per aparèixer la melodia a càrrec de la flauta del líder Bruna. I les improvisacions han seguit l’ordre més o menys establert, primer amb ell mateix a la flauta. Sorprenent la tècnica i bon gust d’aquest músic. Em recorda a Gorka Benítez a moments, tot i ser el seu discurs força personal. La seva melodia creada en la improvisació està farcida de bon gust i tècnica. I cada vegada que hem escoltat el pont, què bonic ho ha fet. I així de bonica ha estat també la improvisació del guitarrista Mario, ell que ens ha recordat tota l’estona a un dels guitarristes de Jazz que va emprar la guitarra espanyola i la manouche, en Charlie Byrd, amb els seus aires brasilers. I posterior al guitarrista ja ha tornat el tema a càrrec del líder i flautista, Javier Bruna, acabant el tema i nosaltres acabant d’escoltar-los a ells. Felicitats Javier Bruna, felicitats nois, i també felicitar al seu mestre, l’amic Valentín Martínez. Bravo.
 
I segueix dient què: La instrumentació i el funcionament musical són els d'un quartet de jazz on s'ha substituït la bateria per un cajón flamenc i els ingredients o les influències que formen la música, són altres. Ens vam reunir Mario Quiñones a la guitarra, Gerardo Ramos al contrabaix, Matías López al cajón flamenc i un servidor al saxo tenor i la flauta.
 
I després d’aquest magnífic tema i projecte de Javier Bruna sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre fer-ho amb aquesta dolçor poètica plena de les músiques del programa.


I us proposo continuar amb el Jazz de l’Eddie Mejia Sextet, “A Moment in Transition” editat per FSNT aquest 2023. Enregistrat als Estudis Sol de Sants per Alberto Pérez, el 5 d'agost de 2021. Mesclat i masteritzat per Ferràn Conangla. Fotografia: Andrea González. Produït per Bill McHenry i Eddie Mejía. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. Ells i elles són: Eddie Mejía (guitarra), Milena Casado (fiscorn), Edu Cabello (saxo contralt), Bill McHenry (saxo tenor), Masa Kamaguchi (contrabaix), Ramón Prats (bateria) i Magda Garre (veu a # 8). Tota la música està composta per Eddie Mejía. Lletra de "Mud's Mood" de Magda Garre. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/eddie-mejia-albums/56284-a-moment-in-transition-digipack.html.
 
Doncs aquest és el primer disc de l’Eddie. Unes músiques que amb el Joan hem tingut la sort d’escoltar algunes vegades i una d’aquestes precisament a la Sala Xica, un concert que va fer el desembre de l’any passat on alguns d’aquests temes van sonar en aquesta sala, seu del JClV. 8 temes magnífics, diversos de tempo i ritme, amb alguns de delicats com és el “The Time We’ve Got Left”, de només 4 minuts i el més curtet, a guitarra solo, una delícia. I Magda canta en el tema “Mud’s Mood”, amb lletra seva, una preciositat de tema. I més elaborat i molt subtil també és “Baier”, una vertadera meravella de tema amb notes llargues a mode de “mantres” com la improvisació de Bill al tenor. El blues del tema és “Pastanagues” amb una melodia força entremaliada i fins i tot divertida feta per tots plegats, i esclar, a tot delicat Swing. “Horses” també és força dolç, i ja després de la curta melodia apareix Masa amb la primera improvisació i un tema amb posteriors canvis i molta melodia. I a partir d’aquí els tempos van creixent i encara amb el “Conversion” a tempo mèdium i a tot magnífic Swing, que déu tenir de cognom “Transition”. I els dos més vitals són “Migration” i “Dilemma”, el primer amb clares referències a l’Ornette Coleman mentre que el darrer de prop de 10 minuts comença amb el Ramon ja marcant el tempo i tots ells fent la melodia de manera conjunta, i el primer solo del líder ja a tot Swing.
 
I tot i haver-hi Magda Garre cantant, m’haig de decidir entre el tema on ella canta i els altres, delicats també. I ves per on que m’he decidit pel Blues...
 
5.7.- Pastanagues (Eddie Mejía) 6m15s.
 
I aquest és un dels temes que van tocar al Jazz Club la Vicentina el desembre passat. Al blog us posaré l’enllaç al vídeo que vaig enregistrar, i aquell dia amb Gagliardi, Mengual i Prats: https://youtu.be/XXt6OdXDko0. En aquest projecte hi ha la formació original que no va poder venir a casa nostra, si n’exceptuem al Ramon. Un Blues magníficament interpretat i en els solos, el primer de l’Eddie que l’ha clavat. Aquí la guitarra és una Ibanez de caixa estreta, versàtil, que li permet passejar-se per diversos estils. L’Eddie ens ha mostrat també el seu bon gust i exquisidesa musical. El Swing arrastradet és l’adequat per un tempo com aquest, així de tranquilet. Ha fet una magnífica improvisació prioritzant les notes que estan fora de l’acord, i aquelles que “fan mal” segons diu l’amic Geni Barry.  No ha fet una “carretada” de notes, no, les justes i ben posades. Edu Cabello, el seu amic, l’ha seguit al saxo contralt, i també a base de notes llargues, seguint l’estela del tema, a tot Blues. Bill al saxo tenor l’ha seguit i compartint sons amb Milena al fiscorn, quasi ella amb un so més fosc que el del tenor de l’americà. I sempre, la base de dos portant el Swing a les venes, en Masa i Ramon, contrabaix i bateria. La improvisació de McHenry ha seguit també l’ona del tema, i també Milena, els quals han fet un bon diàleg. I han recuperat el tema acabant-lo de cop, gran tema de l’Eddie Mejía, ideal per començar-los a escoltar.
 
I Pedro Téllez de https://www.masjazzdigital.com va escriure el 27 de març d’enguany un llarg text a la pàgina web del disc, del qual us en faré cinc cèntims. El 17 de març es va publicar aquest disc i el 19 estaven presentant-lo  al Milano Jazz Club. I diu Téllez  que: Eddie Mejía, guitarrista i compositor mexicà establert a Barcelona, ens porta un disc ple de sensacions que mitjançant els seus vuit temes ens planteja aquest “moment de transició” personal en què afronta el pas dels estudis superiors de música a iniciar una carrera com artista en el món professional. Totes les composicions del disc són originals d'Eddie, algunes arranjades per a l'ocasió i altres de noves i per a aquesta banda en particular, els quals van ser part de la inspiració, juntament amb altres grans com Keith Jarrett, Ornette Coleman i el quartet de Pat Metheny amb Dewey Redman, Charlie Haden i Paul Motian. Del quartet inicial però ha passat a incloure a Magda, Milena i Edu.


I seguirem amb el tema a tot Swing  anomenat...
 
6.4.- Conversion (Eddie Mejía) 7m05s.
 
I aquest tema sembla tenir un “subtítol” que és “Transition”. Una melodia molt ben aconseguida que han fet els dos vents i la guitarra del líder. El tema té una estructura gens típica, i així d’entremaliada és també la seva melodia, gens trillada però molt bonica. Eddie a la guitarra n’ha iniciat les improvisacions, compaginat els moments solistes amb els acords i fent unes frases força ben trobades. Finalment hem escoltat a Milena al fiscorn, amb el seu so tan càlid. Ella ja fa temps que va desenvolupant el seu saber i va creixent de mica en mica. I això ho heu pogut apreciar en la seva improvisació, que ha estat magnífica. L’Edu al saxo contralt és un altre jove que ha crescut al voltant del Conservatori del Liceu, com l’Eddie i d’on Bill i Ramon en són professors. I ja heu pogut escoltar el so tan maco del seu contralt, però també de quina manera ha fet ell la seva improvisació. Un molt bon tema de l’Eddie a tot Swing gràcies al “walking” de Masa i els copets als plats i xarles de la bateria de Ramon.
 
I ens continua dient Téllez que: Els temes recollits al disc ens presenten un projecte sòlid, treballat i ple de musicalitat que va més enllà del típic àlbum de debut. Hi ha un plantejament coherent dels temes, un so unificat que ens porta des de breus atmosferes a moments de potents clímax, tot guiat pel fil conductor de la guitarra d'Eddie, qui generós, va conversant amb els altres músics i instruments, donant-los el seu espai i sense imposar-se al discurs musical. El disc transmet una gran feina i dedicació al darrere, amb la intenció de crear uns temes sòlids, que ens porten des de la curiositat inicial a gaudir amb la seva proposta, cosa que es va veure totalment reflectida en la seva presentació en directe. I en Téllez segueix explicant la crònica del primer passi al Milano Jazz Club amb tot detall, bravo per ell.


I encara els seguirem escoltant en el tema amb els aires de l’Ornette ja més vital anomenat...
 
7.3.- Migrations (Eddie Mejía) 6m59s.
 
I en aquest tema ja notem les influències, les de l’Ornette Coleman i companys, i així de quasi Free és el tema, i que la melodia, entretallada, i les improvisacions, tenen totes el regust de l’avantgarde, i la primera la de Bill al saxo tenor. I sí que la base de dos, Masa i Ramon han volat lliurament. Bill ha fet una improvisació excel·lent una mica allunyada de “la norma” i seguint patrons més enllà de convencions melòdiques. Milena ha volat també més enllà, melòdicament, i no per fraseig lleuger, ràpid i gràcil, ho ha fet amb les seves notes amelòdiques, com les d’Ornette, properes algunes a la pròpia melodia, i amb algunes frases ben trobades. L’Edu també ha estat a moments força contemporani de llenguatge, i amb un fraseig ràpid tot i fer també notes soltes. El líder ha iniciat la seva aportació amb una estoneta d’arpegis, d’acords, per després desenvolupar la seva improvisació amb tot un reguitzell de notes soltes, de melodies quasi amelòdiques fetes amb gust musical. I la base de dos, Masa i Ramon han fet una tasca brutal, l’un fent de Haden i l’altre de Higgins. Un altre gran tema del jove guitarrista mexicà establert a casa nostra.
 
I Téllez segueix explicant coses que van passar en l’actuació i presentació del disc al Milano Jazz Club, com és ara: Després de ”Horses” i unes primeres paraules d'agraïment, van entrar en un segon tema en què tots dos saxos, després dels seus moments de protagonisme baixaven de l'escenari a causa de la mida petita de la tarima. Gaudírem de la serenitat i concentració i musicalitat d'Eddie mentre la seva guitarra, amb un so una mica més present que els altres instruments, feia de fil conductor, passejant-se pels diferents temes musicals. Hi va haver molts moments a destacar durant el concert, des de la bona feina de Ramon Prats a la bateria, que a moments semblava que les mans li anaven soles darrere de la música; el ball a vegades gairebé frenètic de Massa Kamaguchi al contrabaix, i les intervencions, majoritàriament molt encertades de Bill Mchenry i Edu Cabello als saxos. Tot plegat sense deixar enrere, com he dit, la bona tasca d'Eddie a la guitarra.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema més llarg i viu del disc i anomenat...
 
8.6.- Dilemma (Eddie Mejía) 9m18s.
 
I aquest és un altre tema amb tota l’ona de l’Ornette Coleman per com n’és la melodia. És curta com les que va fer el genial músic, creador de la música que anà més enllà de l’establerta. Tema de més de 9 minuts amb llargs solos com el primer que ens ha fet el líder on ha volat literalment. La seva digitació veloç, ben pensada i creativa, seguint l’ona del genial músic, amb tot un reguitzell de moments brillants, per execució, per sons ha sigut la part tècnica, sense oblidar la part de les melodies creades, la de la creació. Edu al saxo contralt ha estat com ell, força potent, força avantguardista, escridassant també, coses típiques d’aquest estil de Jazz. I com ha aparegut Milena, de les ombres, també a base de fer petar el seu metall d’una manera estratosfèrica, i amb quina creativitat ho ha fet. I la base rítmica, ara de tres, amb el líder fent acords, Masa més aviat fent un “Running” i Ramon amb una trempera increïble als plats i estris de la seva bateria. I de nou Bill ha tret a passejar el seu tenor fent-nos una improvisació força potent, amb moments plens de “tradició” i d’altres més “heavies”, anant més enllà. I Ramon ha quallat un solo a la bateria d’aquells de “traca i mocador”, brutal. I al final han recuperat el tema, la curta melodia que han fet tots els vents i líder a la guitarra, acabant-lo delicadament. Quin gran tema per acabar-los d’escoltar, felicitats Eddie Mejía, felicitats noies i nois.
 
I Téllez  ens acaba dient que: Van anar transcorrent els temes i ens vam emportar la sorpresa del “Mud's Mood”, amb Magda Garre a la veu, en una interpretació, molt aplaudida pel públic que no va haver d'envejar res a la versió que vam trobar al disc. Després dels aplaudiments Eddie va presentar “Pastanagues”, últim tema de la nit, un tema dedicat a Ramón Prats on vàrem gaudir del moment de més lluïment d'Edu Cabello, més solt i amb més confiança que en la resta de les seves intervencions. Va ser un primer passi ple de bones sensacions, que ens va portar més enllà del que s'ha escoltat al disc, i que ens fa pensar que hem d'estar pendents de la trajectòria d'Eddie Mejía, ja que si aquest és el seu primer treball, un disc amb tan bon resultat, segur que en el futur en podrem gaudir de molts més. L’Eddie Mejía té al cap tornar a l'estudi com a quartet a enregistrar més material inèdit, a més de seguir girant i presentant una música que beu molt de la tradició jazzística." —Pedro Téllez.


I ja per acabar el programa seguiré amb el projecte a tot Jazz, diguem-ne que més convencional que el d’alguns temes anteriors, però no massa, no, el de l’amic Vicent Macián, “Llum” publicat el 31 de març de 2022 pels amics de SedaJazz. Enregistrat  per Natxo Mentxeta als estudis Cut Records i mesclat per ell mateix. Res d'això hauria sigut possible sense el recolzament del meu amor, Alba i l’altre amor meu, Carlos. I els capos que m'han envoltat han estat Carlos Martín, trombó, Alberto Palau, piano; Reiner Elizarde "Negrón", contrabaix i Iago Fernández, bateria, i per descomptat Latino, qui sempre ha estat al meu costat i al costat de tants, i jo mateix Vicent Macian, saxo tenor. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu bandcamp: https://sedajazz.bandcamp.com/album/llum.
 
"Llum" és una reunió de sentiments i vivències que reflecteixen una època de canvis, ressorgiment i força. Una demostració de que en qualsevol moment, tot pot canviar, ens diu Vicent. El disc conté 9 temes entre els quals meravelles com la que titula el disc “Llum”, que és un cant a l'amor dedicat a la persona que li dóna sentit a tot i on els moments difícils sempre han acabat essent dolços degut al seu poder de transformar-ho tot, Alba, la seva parella i mare de dos fillets preciosos. I ell ens deixa escoltar la seva veu, crec jo que per primera vegada en el “My One and Only Love” per després fer-ho amb el saxo dient-nos què és un  estàndard de jazz que li cantava a la meua dona i em venia de gust gravar-lo. Un altre tema delicat de tempo és el “Hope MST”, a tot Gospel. I hi ha un tema a saxo tenor solo, “La Joia de Marc”, on el podem escoltar amb tota la seva subtilesa i profunditat, tema també Slow i cançó que reflexa l'alegria i la vida que genera al seu voltant el meu fill. I una mica més viu de tempo és el preciós “Pure Imagination”, l’altre estàndard del projecte, tema que  desenvolupen melòdica i rítmicament. I la resta de temes ja són propis i tots amb una trempera considerable, com és “Tekkenet” compartit amb Alberto i Iago. Si es pot dir propi un “contrafact”, que crec que sí, doncs hi ha també el “Kickin’ the Ass of a Dream” basat en el "You Stepped out of a Dream”. I ja per acabar hi ha el més llarg amb tots els aires, o similars, del “A Love Supreme” de Coltrane, si més no per com comença, i aquesta meravella és “Krotar”. Hi ha un tema al bandcamp que no sembla sortir al disc, i és “Cançó de l'enyor” de Vicent, que és una peça dedicada a aquells que ens han deixat i la malenconia que els tenim, com mon pare Rafael, ma tia Adela, el meu sogre "Quillo" i el meu amic Toni, ens diu ell.
 
Doncs tot i que “Llum” és una dolça meravella, els començarem escoltant amb el tema a tot Gospel anomenat...
 
9.9.- Hope MST (Vicent Macián) 6m02s.
 
I aquest “Hope”, himne a tot gòspel reflecteix l'estat anímic meu en un moment vital positiu i generós, diu en Vicent. I ja heu pogut comprovar que hem aterrat dolçament i anat uns anys endarrere, quan es feien temes amb aquests aires gospelians. Un tema començat pel contrabaix de El Negrón i que ha estat potent, positiu i generós, on el saxo tenor de Vicent ha sonat viu amb una gran presència, i amb una melodia apareguda després d’una breu improvisació.  El baixista ha estat però el primer en desenvolupar el tema, improvisant amb una gran pulsió rítmica, seguint l’aspecte melòdic del tema, amb un gran i profund so, el que ha fet el cubà establert a la capital del reino de reiets. Vicent ha aparegut posteriorment, executant una gran improvisació amb modernitat, sense oblidar la “tradició”, coses que es noten abastament. Gran so, gran discurs, que el tema s’ho mereix, a vegades amb solemnitat, com també n’és el tema, ideal per començar-los a escoltar. Què bo, Vicent.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I seguirem amb l’estàndard a tot vals compost pels britànics Leslie Bricusse i Anthony Newley, el preciós...
 
10.2. - Pure Imagination (Leslie Bricusse / Anthony Newley) 6m05s.
 
I aquest és el tema de la pel·lícula "Willy Wonka i la fàbrica de xocolata" que cantà Gene Wilder i que evoca un món màgic i de fantasia, diu Vicent.  I “Pure Imagination” és del 1971, de la peli comentada, i sembla que la varen fer en un dia i a cop de telèfon. I recordo una preciosa versió que en va fer l’estimada Clara Luna en un disc seu homònim de novembre del 2017. I els nostres herois han fet la seva versió, que segueix fil per randa l’original, si més no a un tempo més vital. Melodia a càrrec del líder al saxo tenor i primera improvisació del gran Albert Palau al piano. Subtilesa, digitació precisa i un pèl percussiva, alhora que amb un gust exquisit. L’Albert  és un dels grans pianistes del País Valencià, conjuntament amb l’altre Albert, el Sanz. Una delícia d’improvisació que ha deixat pas al so més potent del tenor de Vicent, i no només potent, car, el seu llenguatge s’apropa a la modernitat del “Mostru” Coltrane, i aquí encara sense frases que els identifiquen. La mestria de Vicent és de totes i tots abastament coneguda, i en aquest tema i disc ho constatem. I han recuperat el tema i melodia, per acabar-lo dolçament. Preciós aquest “Pure Imagination” a tot vals
 
I dir-vos que el primer treball de Vicent Macian va ser “Bam!” editat també per SedaJazz i que al blog us deixaré l’enllaç, per si n’esteu interessats:
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos_detalle.php?disco=130.


I encara els seguirem escoltant, i ja més vitals de tempo i també amb un Jazz més agosarat en el potent tema compartit per Vicent, Alberto i Iago i anomenat...
 
11.1. - Tekkenet (V. Macián / A. Palau i I. Fernández) 8m09s.
 
I ell ens diu que: Aquest tema està inspirat en un videojoc i en les llargues sessions que jugàvem entre rialles la meua dona i jo al final del dia. I què clares referències li hem escoltat del seu estimat Coltrane i el seu ”A Love Supreme”, no endebades ell forma part del quartet de l’Anton Jarl i treball que van fer dedicat a aquest disc, i nosaltres que ho vàrem veure, oi Joan?. I el tema té tot el sabor del quartet de Coltrane, el d’abans del misticisme, espiritisme, i demés ismes. Tema iniciat per la bateria de Iago, i ben aviat els acords de l’Albert i melodia de Vicent. El tema té un pont o B, on ell improvisa una mica per després tornar a la A del tema. I jo diria que és de la forma ABAB iniciant ell mateix les improvisacions acabada la darrera B. Gran solo d’aquest màster del saxo tenor, on la potència està acompanyada de la creativitat, de la modernitat, de la tècnica, coses que hem escoltat per com l’ha fet, amb el God Coltrane ben present, per fraseig i per so. Ha aconseguit apropar-se al mestre de tots, d’una manera impressionant. Per so i fraseig també. Albert al piano sembla fer de McCoy si més no jo el situo en l’entorn del quartet més important de la història del Jazz. Digitació prístina i pura i línies melòdiques creades amb una gran sensibilitat i amb una bona presència del registre del mig. I Vicent ha recuperat el tema Coltranià per anar-lo acabant amb un llarg “vamp” diluint-se tot en el no res de mica en mica, brutal.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres el 26 de maig amb el trio de mestres Dani Pérez, guitarra; Horacio Fumero, contrabaix i Guillem Arnedo, bateria, a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I ja per acabar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui, ho farem amb el tema més llarg compost pel Vicent i anomenat...
 
12.6. - Krotar (Vicent Macián) 12m09s.
 
Aquesta és una composició inspirada en un heroi semblant a Conan fruit d'una broma entre Ales Cesarini i jo. Doncs sí, aquest és un tema “heroic” i més encara “A Love Suprem” que l’anterior. I ara sí que hem escoltat el trombó de Carlos Martín ja d’entrada. I quina entrada ha fet El Negrón al contrabaix més bèstia, increïble la seva velocitat de pulsió i afinació. I com ha encetat el “motiu principal”, i com els vents han aparegut tots alhora, saxo tenor fent-ne la melodia i trombó contestant-lo. Carlos ha estat qui primer ha improvisat, ell que és un dels trombonistes més en forma del país, amic com tots ells que varen ser de l’estimat i enyorat Toni Belenguer. Ha fet anar el trombó de vares com si fos una joguina, així de fàcil ha sonat. Velocitat i afinació, coses que ens parlen de la tècnica, que és molta, i també li hem escoltat el seu bon gust. El mateix que ha tingut l’Albert al piano, qui ens ha tornat a captivar pel seu pianíssim, en aquest tema però força consistent i percussiu. La mà dreta ha volat lleugera i gràcil vers la imaginació, mentre l’esquerra l’ha acompanyat amb els acords adequats. Gran tasca solista de l’Albert al piano que ha deixat pas a un altre gran solo del líder al saxo tenor. Brutal improvisació amb tota l’energia, la potència, el temps, la creativitat, la tècnica, el bon gust melòdic allunyat de lo trillat, melòdicament parlant. I el final ha estat increïblement brutal, inversemblant, súper Coltranià. Un llarg final on tots ells s’han barrejat en un còctel explosiu per ja acabar-lo Iago amb un redoble magistral.
 
Enorme tema i projecte de Vicent Macian, i “Llum”, el seu disc, per acabar el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. I us recordo que hem escoltat primer a Javier Bruna i després a l’Eddie Mejia i un micro conte de Carme de la Fuente.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es
i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |