Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteve. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 

I sí, perquè el programa d’avui li tornem a dedicar a Fresh Sound Records i a tres projectes de la seva  Sèrie 1600. Podrem escoltar a Ricard Roda Quartet, i el seu “Asteriscs”, a Gigi Gryce, disc homònim, i a Jackie McLean i el seu “Presenting...”. Escoltarem doncs una música feta ja fa uns quants anys, i per tant, res a veure amb el Jazz actual del programa de la setmana passada, coses que passen aquí a Jazz Club de Nit.

 

Proposo que comencem escoltant a Gigi Gryce i el seu studio àlbum, disc homònim, on només hi ha el seu nom a la portada. Publicat per MetroJazz i enregistrat a la ciutat de Nova York el 1958. Produït originalment per Leonard Feather. Reedició de Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. I aquí hi tenim a: Gigi Gryce, saxo alto, saxo tenor, saxo baríton, clarinet, flautín, flauta; Hank Jones, piano, celesta; Milt Hinton, contrabaix i Osie Johnson, bateria. I per situar-nos en aquest disc i vida i miracles d’en Gigi Gryce, di-vos que el disc d’abans, aquest  i el de després varen ser aquests: Modern Jazz Perspective (1957), Gigi Gryce (1958) i Saying Somethin'! (1960). I com sempre, al blog hi tindreu l’enllaç a la pàgina web del disc de Fresh Sound Records Sèrie 1600:

https://www.freshsoundrecords.com/gigi-gryce-albums/5017-gigi-gryce-quartet.html .... 

I en aquest projecte l’escoltarem en temes curtets, com passava llavors, en algunes ocasions, i per això proposo que els escoltem en dues de les balades del disc, anomenades... 

1.1.- In a Sentimental Mood (Duke Ellington, Irving Mills, Manny Kurtz) 3m35s.

1.8.- My Ideal (Richard Whiting, Newell Chase, Leo Robin)  2m48s. 

I ja sabeu que abans d'aquest àlbum, el saxofonista Gigi Gryce mai havia enregistrat en res més que no fos el seu saxo alto. I ens diuen al disc que....”Volíem escoltar-lo en sons i estils que mai no s'han associat a ell, va dir el productor Jack Lazare. Així, per primera vegada, Gryce va enregistrar amb flauta, clarinet, saxo tenor i saxo baríton, a més de l'alto, tocant diversos d'aquests instruments en la mateixa melodia a través de múltiples preses. Gryce també va proporcionar al seu grup arranjaments provocatius d'alguns estàndards de jazz coneguts i d’alguns originals. La secció rítmica ofereix un fort suport, amb el pianista Hank Jones contribuint no només com a pianista i compositor, sinó també fent molt perquè aquesta aventura musical desafiant sigui un èxit.”

I quina preciositat de tema que va fer Duke Ellington. El va compondre el 1935 i el va enregistrar amb la seva orquestra el mateix any; i què bé ho va fer Gigi Gryce, què bé ho ha fet amb el saxo tenor. Una ”Intro” a càrrec de Hank Jones i una primera passejada per la melodia a càrrec del tenor del líder, fent-ne les dues A, per després Milt Hinton al contrabaix fer el “pont”, o la B. I el líder ha improvisat en la darrera part del tema, la darrera A. El líder ha fet però un arranjament tal, que Hank Jones al piano ha tornat a fer el pont del tema fent una improvisació molt delicada, deixant que Gryce acabés el tema delicadament. 

I el segon i també preciós tema, Gigi Gryce l’ha fet amb el saxo baríton, seguint amb les seves magistrals interpretacions amb els altres instruments de vent, que no encara el saxo alto. I qui primer va enregistrar aquesta balada va ser en Maurice Chevalier, el 15 d’agost de 1930; després d’ell, milers i per exemple, en Sonny Rollins en un disc enregistrat a finals del 1956 i editat el 1958  anomenat “Tour de Force”. Tema de 16 compassos i de la forma AB. I després de la melodia a càrrec del líder, hem pogut escoltar com ell improvisava i per sobre, en Hank Jones fent-ne la melodia amb la Celesta, aquest instrument tan brillant. Una delícia de temes per començar el programa d’avui. 

I seguim a tot delicat swing ara amb dos temes més, seguits, i que són.. 

2.5.- It don’t mean a Thing (Ellington, Mills) 3m16s.

2.3.- Sea Breeze (Wade Legge) 2m36s. 

I aquest primer tema de Duke Ellington l’ha fet Gigi de nou amb el  saxo tenor, doblant-se i fent-ne una altra veu, enriquint molt més el tema. L’ha iniciat el pianista Jones amb una “intro” al piano i base rítmica de dos. El Swing però, ha aparegut de manera immediata. El solo de Gryce al tenor ha estat magnífic, i fet amb tota la gràcia melòdica relacionada amb el Bop i espurnes de Hard Bop. El tempo mèdium s’hi escau la mar de bé i així el líder l’ha doblat en el seu magistral solo. I el baixista Hinton ha fet una curteta i reeixida impro en la B o pont del tema, mentre que el pianista l’ha seguit en la darrera part del tema. Aquest és un altre arranjament pel que fa als moments dels solos, fent-los segons el seu criteri, i no seguint la lògica de l’estructura del tema. Jones al piano ha estat sobri, percussiu per la pulsió i precís de digitació. 

I amb el segon, el líder ens ha acaronat amb el seu instrument preferit, el saxo alto. I tots els saxos del darrera, tenor i baríton, també els ha fet ell, en preses successives doblant-se ell mateix. De fet, ell l’ha començat amb una “intro” amb el saxo baríton, escoltant-lo després amb el tenor. El pont ha estat molt maco, amb el recolzament de la resta de saxos que ell toca. La improvisació del líder, moderna per l’època que la va fer, i recordem que el disc és del 1958, o sigui que ja feien la passa del Bebop al Hard Bop.  I Hank Jones ha improvisat en el pont del tema, res, 8 compassos a aquest tempo que no li han durat gaire, suficient però per mostrar-nos la seva mestria. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada. 

I seguirem de la mateixa manera, amb dos temes curtets, i el primer a tota marxa, d’en Benny Golson i el segon a tot blues, del líder anomenats... 

3.2.- Blues March (Benny Golson) 3m03s.

3.9.- Buba's Blues (Gigi Gryce) 3m01s. 

I quina versió/arranjament ens ha fet en Gigi Gryce d’aquest tema de Benny Golson més impressionant. Haureu notat el so de flauta i clarinet a l’inici del tema, i després com el tema ha tingut uns canvis de to a mida que l’anava desenvolupant. També, com els saxos doblats per ell mateix donen el suport al solista, ell mateix, primer a la flauta. Hank Jones al piano primer, i després el líder al saxo alto han desenvolupat les seves improvisacions, la del primer més curteta, i la del líder magnífica i més llarga, i com ells dos han canviat de to, de mig to crec, en cadascuna de les seves interpretacions. Brutal arranjament com passa en la resta de temes, i els ja escoltats. 

I una mica més viu de tempo és el “Buba’s Blues”, tema del líder el qual l’ha fet amb el saxo tenor a la melodia i improvisacions. Una base rítmica sòlida i Swing magnífic gràcies al “walking” del contrabaixista Milt Hinton, i als copets al plat i xarles del baterista Osie Johnson. Per la seva banda, Hank Jones n’ha fet com sempre una molt bona tasca. Una melodia maca del líder que ha deixat pas a la seva molt bona improvisació, amb un so càlid del seu tenor i un llenguatge magnífic. Jones al piano l’ha seguit també amb una gran improvisació, amb un so ple, digitació percusiva i bones frases aconseguides. Un bon blues del líder. 

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga. Al blog us en posaré la seva pàgina web:

https://23robadors.com/programacio/ la de la seva programació. 

I ja acabarem aquest projecte amb un parell de temes força vitals el primer de Ray Copeland i el darrer de Hank Jones, anomenats... 

4.12.- Somewhere (Ray Copeland) 2m36s.

4.4.- Bangoon (Hank Jones) 2m43s. 

I ja heu pogut escoltar quin parell de temes més vitals, el primer amb una melodia que ens situa en temps força pretèrits. I el que em continua impressionant és el treball d’haver-se doblat ell mateix amb els múltiples instruments que toca. Hi ha moments que sembla una Big Band, quan només és un quartet. La seva tasca en els arranjaments i tocant els instruments és increïble, i molt més si ens situem a l’època d’enregistrament del disc, el 1958, quan això no era massa habitual, el doblar-se com ell fa. El tema de Ray Copeland, vital, no és massa conegut que diguem. Tot i això l’he trobat força maco, amb els canvis que incorpora, com el del pont on fan un canvi harmònic preciós. El solo del líder al saxo alto és d’aquells de llibre, amb un so espaterrant, alhora que llenguatge jazzístic de primera línia. Però és que després agafa el saxo tenor, i també ens deixa clavats a la cadira, tot i ser molt curteta la seva interpretació, més o menys com la del pianista Hank Jones. 

I he volgut acabar aquest projecte amb el conegut tema de Hank Jones, el qual l’hem escoltat per ell mateix, però també per d’altres músics i potser la versió més reeixida on també hi és ell, és el “Somethin’ Else” de Cannoball Adderley, on hi tenim també a Miles Davis. Tema a tot Bop amb una melodia magnífica però primer amb una “Intro” brutal. Ells ens n’han fet la melodia a duet de piano i saxo tenor, i ells dos són els masters Hank Jones i Gigi Gryce, els dos que “brillen” més d’aquest quartet. I el pianista i compositor d’aquest magnífic tema ha estat qui primer ha iniciat les improvisacions fent-la magnífica i sí, situada en el registre mig del seu piano. I el líder l’ha seguint d’una manera brutal amb el saxo alto. I per fi, i ja ben al final hem escoltat uns “quatres” entre els altres dos mestres, Hinton i Johnson improvisant. I abans de recuperar la melodia, han tornat a fer moments de la “intro” inicial amb el líder doblant-se amb diversos vents. Genial projecte redescobert gràcies a Jordi Pujol i la seva incansable ànsia de recuperar velles glòries i discos. 

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

 

I seguim ara amb el projecte d’un dels primers saxos moderns que va tenir el nostre país, en Ricard Roda, en el seu disc Ricardo Roda Quartet, “Asteriscs”. Enregistrat a Barcelona l'any 1968. Bonus tracks (#7-9) enregistrats el novembre de 1958 amb Tete Montoliu i su Cuarteto amb Roda de convidat. Produït per a l'edició del CD per Jordi Pujol. Aquí hi tenim dues formacions amb: Ricard Roda (saxo alto, flauta), Ricard Miralles, Tete Montoliu (piano), Enric Ponsa, Eduardo Gracia (contrabaix), Josep Tudurí, Ramón Farrán (bateria). I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:

https://www.freshsoundrecords.com/ricard-roda-albums/5463-asteriscs.html ... 

I començarem escoltant-lo a ell amb la flauta, amb el seu quartet on hi tenim a  Ricard Miralles, (piano), Enric Ponsa, (contrabaix), Josep Tudurí, (bateria). i tema a tots Blues anomenat... 

5.5.- Kelly Blues (Wynton Kelly) 4m30s. 

I quin goig escoltar a Ricard Roda en aquest disc del 1968 amb el seu quartet, i fer-ho en aquest primer tema i ell amb la flauta. Un magnífic Blues de Wynton Kelly que el nostre quartet ha interpretat de manera magistral. I ves per on que aquest tema va sonar en un anterior programa i interpretat pel mateix compositor encabit en un vinil de 180gr i també gràcies a Jordi Pujol. En aquell disc del 1959 hi hagué el bo d’en Nat Adderley, fiscorn; Benny Golson, saxo tenor i en Bobby Jasper, flauta. I potser per això en Roda la va voler tocar, pel fet que la flauta en feia la primera part de la melodia en l’original, car després s’hi afegeixen els altres dos vents. 

I el tema l’han iniciat amb una magnífica “intro” a trio de base rítmica per ben aviat aparèixer la coneguda melodia a càrrec de Roda a la flauta. Ell mateix ha seguit fent-ne la seva increïble improvisació, la d’un dels millors músics de Jazz de l’època, amb en Tete. Un bon solo, melòdic, amb un so molt dolç i fraseig jazzístic de primer nivell. I recordem que aquells músics varen aprendre a tocar Jazz a base d’estudiar i escoltar els discos que compraven molt sovint, fora del país. En Miralles ha fet també una bona improvisació, i seguint una mica l’ona de la de Hank Jones, amb notes precises, registre mig del seu piano, pulsació percusiva i un bon llenguatge. I recordeu que Miralles va acompanyar a Serrat una bona colla d’anys. Molt bo el solo del contrabaixista Enric Ponsa, pulsió rítmica, solo melòdic i fet amb molt bon gust musical. I ell i el líder s’han quedat sols a contrabaix i flauta abans de recuperar la melodia d’aquest magnífic Blues de Wynton Kelly. 

I en Jordi Pujol ens diu què....Ricard Roda va ser un excel·lent saxo alto que va brillar a l'escena jazzística de Barcelona a finals dels anys 50 i 60. Aquest CD recull els pocs enregistraments de jazz que va fer aleshores. Juntament amb Tete Montoliu, Roda es va convertir en el guia de tota una generació de jazzistes, i les seves aportacions van ser fonamentals per a l'evolució del jazz, no només a Catalunya, sinó també a Espanya. Es va incorporar a la història del jazz l'any 1948 quan tenia 17 anys, i la única que va aconseguir separar-lo del seu instrument, la seva música i els seus alumnes, va ser la malaltia que va contraure. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 

I com ja heu escoltat, en aquest mateix CD, Jordi Pujol hi va voler afegir tres bonus tracks de Tete Montoliu y su Cuarteto on hi tenim a: Tete Montoliu (piano), Eduardo Gracia (contrabaix) i Ramón Farrán (bateria), amb la col·laboració de Ricard Roda, saxo alto i per això els escoltarem en el tema de Richad Carpenter que tant vam escoltar de la mà del gran Miles Davis i curtet tema anomenat.. 

6.8.- Walkin’ (Richard Carpenter) 2m55s. 

I Miles Davis va fer un àlbum homònim el 1957, Miles Davis All Stars, “Walkin’”, ell a tot Cool Jazz i amb un septet extraordinari. I a la portada només n’hi van aparèixer 6, cosa que només s’entén pel fet de potser no ésser massa “star” el saxo alto David Schildkraut. I els nostres herois l’han començat amb una intro a trio magnífica, redoble inicial de Farrán, i “walking” de Gracia al contrabaix i swing del baterista per ben aviat aparèixer la melodia de la mà de Roda al saxo alto, i ja amb acords d’en Tete. I fent-ne només un “chorus”, Roda s’ha posat a improvisar amb un so i fraseig a l’estil de Paul Desmond, seguint l’ona cool del disc de Miles. Bona improvisació de Roda en un tema curtet on també en Tete fa la seva, tot i que sembla deixar-li més protagonisme al saxo alto que avui us recordem. Roda i Tete han fet uns “quatres” amb el baterista Farrán per després recuperar-ne la melodia i acabar-lo amb un “walking” del contrabaixista, tal i com l’ha començat. 

El quartet de Roda que apareix en aquest CD inclou Ricard Roda a l'alto i flauta, Ricard Miralles al piano, Enric Ponsa al contrabaix i Josep Tudurí a la bateria. Sovint van tocar junts al club Jamboree, i la seva mestria és la prova que el jazz modern que es va escoltar a Barcelona fa més de 40 anys estava al mateix nivell del que es veia a d’altres llocs d'Europa en espais amb una història del jazz molt més reconeguda. Ricard Roda ens va deixar el 18 de novembre de 2010. Que aquest CD serveixi de modest homenatge a la seva memòria. I això va dir Jordi Pujol. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es . 

I els escoltarem de nou a quartet amb en Ricard Roda (saxo alto), Ricard Miralles, (piano), Enric Ponsa, (contrabaix) i Josep Tudurí, (bateria).   i el magnífic tema de Bronislaw Kaper & Ned Washington, el conegut.... 

7.3.- On Green Dolphin Street (Kaper & Washington) 4m22s. 

I uns dels primers enregistraments d’aquest tema del 1947 el van fer la Jimmy Dorsey Orquestra el mateix any i l’Ahmad Jamal Trio el 1956. I quin altre gran tema van incloure en aquest disc, ara amb el Ricard Roda Quartet i de nou amb una “intro” a contrabaix de l’Enric Ponsa per ben aviat aparèixer la melodia de la mà del líder i magnífic saxo alto Ricard Roda. Un so magnífic, jazzístic fraseig al més alt nivell el que tenia el gran Roda. Un solo brutal, arribant també al registre agut, amb una tècnica l brutal, bon gust alhora que molt melòdic. Ricard Miralles també ha fet una gran tasca en la seva improvisació, i de nou situada en el registre mig del piano. Bona feina de la mà dreta en un solo on no s’ha acompanyat de l’esquerra, i per tant quedant més nítid per la manca dels acords. Gran solo de Miralles amb un swing magnífic, el d’ell i el de la base rítmica de dos que tan bé l’han acompanyat. Després, líder i pianista han fet uns “quatres”, tot i fent un diàleg magnífic, per després recuperar aquesta melodia, que en la seva primera part va a Latin i en el pont a tot Swing. 

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. Al blog us en posaré la seva pàgina web:

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, on ja s’hi fan concerts. És qüestió de mirar-ne la programació. 

I seguirem ara amb el tema que titula el disc del quartet de Roda d’en Ricard Miralles, anomenat... 

8.1.- Asteriscs (Ricard Miralles) 4m06s. 

Doncs aquest és un molt bon tema d’en Ricard Miralles, com heu pogut escoltar, amb una melodia una mica entremaliada alhora que un ritme que a vegades és trencat i a moments va a tot swing amb el “walking” del contrabaixista Enric Ponsa. I el líder n’ha iniciat les improvisacions i ja heu vist de quina manera magnífica l’ha fet. So clar, potent per energia, fraseig tot plegat molt lligat, amb un llenguatge jazzístic de primer nivell. El seu fraseig i so en aquest tema ja no és tan Cool com el “Walkin’” i aquí sí que va a tot Bop. Quin goig de músic que vam tenir, i llàstima que va marxar massa aviat per una malaltia que se’l va endur. Bon enregistrament que van fer el 1968 amb  un estèreo que remarca la individualitat de Roda pel canal dret. En Miralles apareix pel centre, mentre fa el seu magnífic solo, mentre que la base rítmica de dos, contrabaix i bateria van pel canal esquerra. Miralles se’l pot escoltar en aquests temes també a un gran nivell, tan per tècnica com per interpretacions solistes, alhora que amb aquesta seva magnífica composició i gran tema del pianista. 

I seguirem ara amb un preciós i conegut tema de Victor Young anomenat.... 

9.2.- Stella by Starlight (Victor Young) 4m11s. 

I aquest és un tema que Victor Young va compondre el 1944 per ésser la banda sonora de la pel·lícula “Els no convidats” amb Ray Milland, Ruth Hussey & Donald Crisp. I d’aquest tema, ells n’han fet una magnífica “intro”, delicada de tempo, i a piano i saxo alto, aquest amb la melodia, per després reconvertir-se en un tema a tot tempo viu. És un tema que es pot tocar a diferents tempos. Pot ser una balada, però també pot tocar-se a tempo mèdium o en aquest que és més viu. Després de la melodia en Roda ja n’ha iniciat la seva increïble improvisació, amb un solo brutal. Quin plaer escoltar-lo de la manera com ho feia el 1968, i amb els temes on col·labora amb el Tete Montoliu y su Cuarteto, 10 anys abans, o sigui el 1958, mateix any del disc de Gigi Gryce. Miralles ens ha tornat a frapar per la seva mestria, digitació plena, so robust en el registre del mig, i un fraseig magnífic i línies melòdiques trobades. Un altre dels grans de l’època. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport. 

I ja acabarem aquesta passejada pel record musical d’en Ricard Roda i ves per on que també amb en Tete Montoliu y su Cuarteto en el curtet tema de Bernie Miller anomenat... 

10.7.- Bernie’s Tune (Bernie Miller) 2m43s. 

"Bernie's Tune" és un estàndard de jazz de 1952. La música va ser escrita per Bernie Miller, amb lletra afegida més tard per Jerry Leiber i Mike Stoller. Es va popularitzar gràcies a l’enregistrament del quartet del saxofonista i compositor nord-americà Gerry Mulligan a l'àlbum homònim de 1952, que també comptava amb Chet Baker a la trompeta, tema que ells van tocar a un tempo més tranquil·let que el dels nostres herois. I aquest és un tema que es podria encabir en el West Coast Jazz per diversos motius, el primer pel fet de fer-ho Mulligan i també per com és el tema, arranjaments i final, tot i que pel tempo emprat per Roda i els seus, i també per les improvisacions del líder i pianista és força més Bopper. El líder s’ha posat a improvisar amb una gran mestria, la mateixa que li portem escoltant ja fa una estona. També en Tete al  piano ens ha mostrat de nou qui era, aleshores, i qui esdevindria posteriorment. Gràcia al contrabaix ha fet també un bona tasca, marcant el “walking” i per tant amb tot el Swing del Món, i també un Farrán a la bateria i amb unes escombretes magnífiques. El mateix contrabaixista ha fet una tasca solista, tal i com ha fet el baterista, acabant el tema delicadament amb una melodia situada en el món clàssic. 

I també podeu anar a Casa Fígari a Gràcia on ja s’hi fan concerts de jazz. I Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic Andrés Rojas abans El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I acabarem el programa d’avui escoltant a un altre increïble saxo alto, en Jackie McLean i el seu “Presenting....”. Enregistrat per Rudy Van Gelder a Van Gelder Studio, Hackensack, Nova Jersey, 21 d'octubre de 1955. Notes de contraportada: Charlie Mack. Produït per a l'edició del CD per Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Jackie McLean (saxo alto), Donald Byrd (trompeta), Mal Waldron (piano), Doug Watkins (contrabaix), Ronald Tucker (bateria). I com sempre, dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc.

https://www.freshsoundrecords.com/jackie-mclean-albums/4484-presenting-jackie-mclean-digipack-edition.html .... 

I aquest compacte té un parell de balades, i podria posar-vos “Lover Man” a quartet, tenint en compte la primerenca influència que tenia el líder de Parker, però proposo que els escoltem a ell i a la resta de companys en el tema a tot Blues i balada del líder, anomenada... 

11.2.- Blue Doll (Jackie McLean) 7m00s. 

I ja heu pogut escoltar quin magnífic Blues ens han fet aquests mestres, i sobretot el líder McLean, ell amb només 24 anyets i ja un so i tècnica a nivell de mestre. El seu fraseig i llenguatge està encara identificat amb el de Parker, tot i escoltar-lo ja amb un llenguatge ben propi. A banda de les línies súper ràpides que ens ha regalat, hi hem notat una gran afinació i so nítid, coses aquestes que canviarien més endavant, tornant-se més agressiu i fins i tot amb un so un tant dissonant. Aquí està líric, fins i tot, a pesar d’aquest fraseig tan ràpid. Un altre “Young Lion” de l’època era en Donald Byrd, el qual també està magistral. Un so nítid, afinació perfecte i fraseig bopper el d’un disc del 1955. Lirisme també en aquest el metall més daurat. So potent alhora que contingut i per això la calidesa, la d’un trompetista que tindria grans moments en la seva carrera posterior. La secció rítmica de Mal Waldron (piano), Doug Watkins (contrabaix) i Ronald Tucker (bateria) estan igualment immensos, fent el primer una precisa i sentida improvisació en el registre del mig, alhora que precioses línies creades. Un magnífic blues de Jackie McLean ideal per apaivagar els ànims després del potent tema de Tete, Roda i companys. 

El saxo alto Jackie McLean va debutar com a líder discogràfic amb aquest àlbum quan tenia 24 anys. El trobem aquí amb ple control dels seus dots musicals i tocant amb molta valentia, empenta, emoció acalorada i un bon ritme. En aquests primers dies, els conceptes i la manera de tocar de Jackie encara reflectien una forta influència del Bird, Charlie Parker, però no estava lluny de trobar el seu propi estil i veu. Sens dubte, val la pena escoltar aquesta formació, i amb la presència del trompetista Donald Byrd, un altre “Young Lion”, és sens dubte un avantatge. Escoltant aquests temes podem entendre per què Byrd i McLean es van convertir més tard en les grans veus del jazz. I això va deixar escrit en Charlie Mack a la contraportada del vinil. 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i ves per on que nosaltres ja fins el 25 de febrer que tindrem a un magnífic quartet liderat per Manuel Krapovitkas amb ell mateix guitarra baixa, Albert Cirera, saxo tenor; Jaume Llombart, guitarra i Carlos Falanga, bateria en un concert organitzat des del  Jazz Club la Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament i amb l’entrada gratuïta. 

I seguirem escoltant-los ara en un tema de Mal Waldron, tema anomenat... 

12.5.- Mood Malody (Waldron) 6m53s. 

I aquest és també un tema a tot Swing i a tempo mèdium, i pels més aficionats i aficions musicals dir-vos que està escrit en C. I aquest tema, i tot i la llarga discografia de Waldron, no sembla haver-lo editat en cap dels seus discs com a líder, al menys en l’època dels 50-60s del segle passat, cosa bastant estranya, perquè és un gran tema. L’han començat ja amb la melodia a duet de saxo i trompeta i recolzats per la rítmica del trio base. Després de la melodia MacLean s’ha posat a improvisar, ves per on que l’hem escoltat encara més brillant, per so, fraseig i idees creades, les d’aquest jove músic aleshores. Magnífica improvisació del líder amb un so fresc, línies vitals i bon gust interpretatiu. El mateix que ha tingut el trompetista Byrd on de nou l’hem pogut gaudir amb el seu so càlid i improvisació de primera línia la d’aquest bopper en l’ona de Clifford Brown, el qual ens deixà quasi a la mateixa època d’aquest enregistrament. També han brillat Doug Watkins al contrabaix i el compositor i pianista Mal Waldron, de nou amb un so ple centrat en la part central del piano, digitació precisa i mestria. Recuperen el tema i l’acaben delicadament, gran tema de Waldron que no hem escoltat enlloc més que aquí, en aquest disc de Jackie McLean. 

"Originalment publicat el 1955, aquesta és la data de debut de Jackie McLean com a líder. La banda inclou Donald Byrd a la trompeta, el pianista Mal Waldron, Doug Watkins al contrabaix i el bateria Ronnie Tucker. Bebop i encara llavors, data primerenca del hard bop (el Hard bop encara era fresc i nou en aquell moment, i McLean n’estava al capdavant), l'àlbum destaca pels dos originals de McLean: "Little Melonae" i el bell blues "Blue Doll." "Mood Malady" de Mal Waldron és la penúltima del set amb una meravellosa mostra del seu propi ús d'abast harmònic estès dins d'una melodia de hard bop convencional". Thom Jurek – All Music Guide. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on cada dijous fan una Jam Session i on s’hi fan concerts cada cap de setmana. Al blog us posaré la seva pàgina web:

 https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming la de la seva programació. 

I seguirem a tot Swing amb el tema del líder que segurament coneixereu anomenat... 

13.3.- Little Melonae (McLean) 6m27s. 

I d’aquest tema qui en van fer també una versió enregistrada varen ser Kenny Burrell & Jimmy Raney el 1957. El líder mateix té un enregistrament en directe editat anomenat “Dr. Jackle” del 1966, tocant aquest tema a un tempo encara més fast. Doncs i quin gran tema de McLean, a tot Swing, a tot Bop. La seva improvisació ha estat de nou magnífica, amb unes frases súper ràpides, llenguatge sota la influència parkeriana, coses que no li treuen cap mèrit a aquest jove de 24 anys. De la mateixa manera ens ha tornat a impressionar la nitidesa del so de la trompeta de Donald Byrd alhora que el seu fraseig i llenguatge, tot plegat amb gran tècnica i afinació, la de les seves frases i línies creades. I sempre, sempre amb el Swing del “Walking” del contrabaixista de Doug Watkins i el plat “Ride” de la bateria de Ronald Tucker. Mal Waldron ha fet també una gran tasca improvisant, amb un solo i sonoritat del piano encabit en el registre mig, alhora que bon gust, so ple i digitació precisa, com també la línia solista del contrabaixista Watkins abans d’acabar el tema delicadament. 

I ja acabarem projecte i programa amb un tema a tot tempo fast, compost per Jerome Kern i Dorothy Fields, el conegut i anomenat.. 

14.4.- The Way You Look Tonight (Kern-Fields) 6m30s. 

I aquest tema el varen compondre Jerome Kern i Dorothy Fields el 1936 per a la pel·lícula “Swing Time” amb el gran Fred Astaire. I una de les millors versions cantades, a tempo mèdium i a tot Swing, és la de la “Veu”, la del gran Frank Sinatra. I he volgut acabar a tot tempo fast amb aquest estàndard tan conegut, tot i la llarga “intro” on els dos vents han fet de les seves amb una mena d’improvisació a base de pregunta – resposta. I és que la melodia del tema no l’hem escoltat en cap moment. Al principi sí semblen fer-ne alguna frase, però en cap moment l’hem pogut escoltar sencera. Ha estat un tema on la improvisació ha estat la clau de volta de tot plegat, fent els dos vents, MacLean i Byrd, sendes passejades per l’harmonia del tema amb unes magistrals improvisacions a tot tempo fast. El pianista Waldron ha fet també la seva tasca solista, seguint al mig del piano i per això el so ple. Tucker a la bateria a fet uns “quatres” amb els dos vents, per després ells dos a mode de tema compartit, l’han acabat amb una energia brutal, i també fent frases tipus pregunta-resposta. 

I el Nota 79 ha iniciat ja una nova temporada amb noves iniciatives amb programació estable cada dijous vespre i diumenges tarda. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://www.nota79.cat/events/ la dels seus esdeveniments. I els dilluns també podeu anar al Jazzman on hi sol haver el gran Pere Ferré Trio. 

Doncs ja hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. I us recordo que hem escoltat tres projectes  reeditats per Fresh Sound Records, Sèrie 1600, i que han estat els de Gigi Gryce, Ricard Roda Quartet i el de Jackie McLean. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Nota 79, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.