Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera
107.9 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com
deia el nostre amic Cifu. A ell li
dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un
petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol
qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les
novetats dels nostres músics.
Doncs avui hi tornem de nou i per fer el segon i de moment darrer programa
dedicat a la discogràfica Black Lion
la qual va compilar en dos CD a 10 dels saxos tenors que van enregistrar a la
vella Europa. La setmana passada vam
fer el primer amb cinc grans saxofonistes i aquesta el farem també amb cinc més
grans saxofonistes tals com Brew Moore,
Albert Ayler, Dexter Gordon, Johnny Griffin i Illinois Jacquet, i aquest
serà l’ordre en aparèixer en escena. Aquest treball recordeu que es diu Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol.
1: Tenor Titans.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada i gràcies pel teu suport.
Abans de començar amb els “tenor titans” ho farem amb el que va ser el
seu referent i tal com vam fer la setmana passada amb el gran Hawk, Coleman Hawkins i amb un disc
diferent aquesta, anomenat Coleman
Hawkins & Red Garland Trio del 1959 editat per una subsidiària de Prestige anomenada Swingville.
Enregistrat el 12 d'agost de
1959 al Van Gelder Studio, Englewood Cliffs
Coleman Hawkins, saxo Tenor
Red Garland, piano
Doug Watkins, contrabaix
Charles Wright, bateria
Segons ens diu Scott Yanow,
va ser una de les millors sessions de Hawk
a Prestige considerant a més que ho
va fer amb una secció rítmica dels aleshores joves cracs els quals van participar
aportant composicions originals com seran els temes que escoltareu. Començarem
pel magnífic blues de Hawk
anomenat...
Bean’s Blues (Coleman
Hawkins) 11m55s
I com el programa anterior, parlarem més dels músics i no de com han
tocat els temes, car crec que ens cal situar-nos en el context biogràfic
d’aquests i escoltar la seva música sense més ni més.
I per tant repassarem la vida i miracles de Coleman Hawkins i tot gràcies a la ingent tasca dels nostres amics
de apoloybaco.com/jazz, o sigui que veiem qui va ser el gran Hawk.
Els primers i més fonamentals capítols de la història del sax tenor en
jazz van ser escrits de pròpia mà per Coleman
Hawkins. Això va ser fruit d'una llarga i conscienciosa evolució d'un
instrument que va adaptar perfectament per al llenguatge musical del jazz. La
seva família era de classe benestant i des de nen va començar a estudiar piano.
Amb set anys va estudiar violoncel i amb nou va començar a aprendre a tocar el
saxo tenor, un instrument que llavors no era utilitzat en el jazz i que en les
orquestres comercials es tocava amb una tècnica que recordava massa a la dels
músics de circ. En aquesta època inicia en el "Washburn College" de Kansas City estudis de música clàssica
que completarà a Chicago, ciutat a
la qual es traslladarà amb la seva família el 1919 i on té l'oportunitat de
sentir per primera vegada jazz.
I per fer-ho no tant feixuc com la setmana passada, la música sonarà
entre mig de les biografies o sigui que ara escoltarem el tema de Doug Watkins..
Blues for Ron (Doug
Watkins) 6m15s
Seguim parlant de Hawk. Debuta
professionalment el 1920 a una orquestra de la regió de Kansas City, i l'any següent és contractat per la famosa cantant de
blues, Mamie Smith, que solia tenir
en el seu grup músics d'altíssima qualitat com Buster Bailey, Sydney Bechet, o Bubber Miley . Amb ella arribarà a New York i gravarà el seu primer disc i
començà a donar-se a conèixer en els cercles jazzistics de la gran poma. El
1923, entra a formar part de l'orquestra de Fletcher Henderson, i l'any següent el joveníssim Louis Armstrong, convertint-se en la primera bigband de tota
la història i en la qual Hawkins
romandria 11 llargs i magnífics anys fins a fer d'aquesta orquestra la millor
de la seva època.
En 1934, Coleman Hawkins,
deixa la banda de Henderson i se'n
va a Europa i a Anglaterra i signa un sucós contracte amb l'orquestra de Jack Hylton. És expulsat de l'Alemanya nazi pel color de la seva pell
i es reclou a Holanda primer i
després a França gravant a Paris discos amb músics locals i
coincidint amb el seu amic Benny Carter,
que també s'havia desplaçat a la vella Europa.
El 1939 torna als Estats Units on
troba que els seus vells deixebles estan trepitjant fort en l'escena jazzística
i on coneix per primera vegada a un saxofonista de Kansas que començà a fer-li
ombra. Es deia Lester Young i es
destacava entre els altres saxofonistes per posar en pràctica un estil diferent
per primera vegada en vint anys. Hawkins,
munta la seva pròpia orquestra i grava l'històric tema "Body and
Soul" un dels grans estàndards de jazz des de llavors i que significarà la
seva consagració definitiva com un dels grans creadors del jazz. A partir
d'aquest moment, se li comença a conèixer com el "pare del saxo
tenor".
I per acabar parlant del mestre....Va dissoldre la seva bigband el 1941
i va treballar amb grups més petits. A la segona meitat dels anys quaranta,
serà una de les estrelles del "Jazz at the Philarmonic",
l'organització musical creada per Norman
Granz que s'encarregaria de portar el jazz a tots els racons del món. Entre
els seus registres destaca la col·laboració amb Roy Eldridge i Oscar
Peterson als anys cinquanta i va deixar gravats alguns discos
extraordinaris com els titulats: "The Genius of Coleman Hawkins"
(Verve 1957) o l'esplèndid "High and Mighty Hawk" també per Verve el
1958. El 1962 grava un disc memorable amb Duke Ellington, "Duke Ellington
meets Coleman Hawkins "(Impulse!) i el 1966, grava l'últim disc de la seva
vida "Sirius" (Pablo) i doncs a partir d'aquesta data la seva salut
comença a jugar-li una mala passada morint tres anys després víctima d'una
pulmonia el 19 de maig de 1969 a l'hospital Wickersham de New York. Amb
ell va desaparèixer l'home que va ser pel saxo tenor el que Louis Armstrong a la trompeta: l'inventor
de les primeres i per tant més importants regles músic-instrumentals que
determinarien la configuració, concepte i llenguatge del saxo tenor en el jazz
de tots els temps.
I acabem el repàs musical del pare del saxo tenor amb el tema de Garland..
Red Beans (Red
Garland) 4m17s
Doncs deixem al gran Hawk i abans
de començar amb els Tenor Titans...
..però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Doncs ara sí ens endinsaren la música d’un saxo tenor potser no massa
conegut pel gran públic, tot i que de gran públic no n’hi ha en el món del
Jazz, i estem parlant de Brew Moore,
un home que en el seu moment va dir que “un saxofonista que no toqui com Lester Young està equivocat”...
La seva formació musical va començar als dotze, primer al trombó,
clarinet i després canviaria al saxo tenor. Inspirat en l'estil de Lester Young (també conegut com Prez),
va obtenir la seva primera experiència professional tocant en una banda
territorial de Texas l'estiu abans
d'entrar a la universitat.
Moore va deixar la Universitat de Mississippi en el seu
primer any per seguir una carrera d'intèrpret amb temporades a Nova Orleans,
Memphis i Nova York (dues vegades) entre 1942-1947. A Nova York va escoltar per
primera vegada la nova música anomenat bebop. Ell, que idolatrava Young
i fins i tot va tocar de la manera poc ortodoxa que tenia Young amb un angle de 120 graus. Moore, va estar en un primer moment
incòmode, però en recordar al crític John
Wilson el 1968 a The New York Times: "Quan vaig saber que Bird (Charlie Parker) s’havia fet a si
mateix, em vaig adonar que Pres no
era el messies complet. Així que he combinat Bird i Pres i la meva
pròpia manera de tocar."
D’aquest mestre escoltarem dos temes enregistrats el 26 de setembre de
1962 Copenhagen en un disc anomenat “Svinget 14” amb
Brew Moore, saxo tenor
Louis Hjulmand, vibràfon
Bent Axen, piano
Niels-Henning Oersted Pedersen,
contrabaix
William Schiopffe, bateria
Escoltem ja el primer tema d’aquests insigne i desconegut
saxofonista..amb l’anomenat....
Svinget 14 (Moore) 4m46s
Doncs només dir...quin so i quin swing....carall....i seguim.
En tornar a Nova York el
1948, Moore es va convertir en un
fix en l’escena del jazz vibrant de la ciutat, editant el seu primer disc com a
líder ("Brew Moore and his
Playboys", Savoy Records) treballant amb l'orquestra de Machito i la Big Band de Claude Thornhill, el Kai Winding Sextet, Stan Getz i George Wallington entre d'altres. El
1949 es va unir a tres dels "four brothers" de Woody Herman, el cèlebre Second
Herd (Stan Getz, Zoot Sims, Al Cohn), a més d'Allen Eager en una sessió que va donar com a resultat l'àlbum
“The Brothers” per al segell Prestige.
I a principis dels anys 50 va tocar amb Bird
i altres beboppers de nota en llocs com Birdland.
El pianista Gene DiNovi el va descriure com "un intèrpret natural”.
Recordo que va dir una vegada que “entrés
al saxofon com un nen, només recollir-lo i bufar. Tenia els cabells
rossos, de color palla. Era una persona molt simple, preciosa".
Moore va sortir de Nova
York el 1954 de cap a la Costa Oest
instal·lant-se finalment a San Francisco
on es va trobar amb un ambient agradable, ben col·locat entre la cultura beat
generation personificada per un dels seus admiradors reconeguts, Jack Kerouac. El 1959, el consum
excessiu d'alcohol que havia fet des del principi li va donar el seu sobrenom i
va tenir el seu efecte havent de retirar-se de l'escena. Posteriorment, va
reaparèixer a Europa. Amb seu a Copenhaguen, Dinamarca, ell, amb
l'excepció dels tres anys a Nova York (1967-1970), va continuar tocant allà
fins la resta de la seva vida, fent equip amb tan notables companys expatriats
com Kenny Drew i Sahib Shihab així com amb els incondicionals
europeus Niels-Henning Ørsted Pedersen i
Alex Riel. A l'agost de 1973, de tornada a Copenhaguen d'un viatge a casa per resoldre els assumptes del seu
difunt pare (i, paradoxalment, després d'anys d'incertesa econòmica i amb en
una important herència a les seves mans), va caure per un tram de les escales dels
Tivoli Gardens després d'una nit
característicament moguda, patint les lesions que li van causar la mort.
L’executiu Alun Morgan de Storyville Records suggereix en les
notes del llibret interior de la reedició del CD "No More Brew", “que
la discografia total de Moore és
petita per a un home de la seva alçada musical", a causa de l'adhesió
indestructible del saxofonista a les seves arrels Lestorianes. I, en efecte,
com ha assenyalat el crític Scott Yanow,
"En els primers anys 50, [Moore]
gravà amb altres tenors, Stan Getz, Al
Cohn, Zoot Sims, i Alan Eager;
...en el moment que tots sonaven més o menys idèntics, i Moore va ser l'únic dels cinc que no va canviar el seu so a través
dels anys ".
I com que en aquest disc només hi ha seleccionat dos temes ara
escoltareu el darrer d’aquest gran tenor, l’anomenat..
6.- Run a long and play (Moore) 5m06s
Com a alternativa, l'erudit danès Soren
Schou ha comparat "el melodista èpic" Moore, el qual toca com si escrigués una novel·la i ho va
contrastar amb l'enfocament concentrat de "conte curt" practicat pels
improvisadors post-Bird. Certament, l’estil expansiu de tocar de Moore
va posar a prova la capacitat d'atenció dels oients de l'era post-bop.
El mateix Moore va dir al
crític Ralph Gleason el 1954,
"La idea de tocar per a mi és compondre d’una manera diferent, no sempre
la millor em temo, la melodia i les bases de la cançó original, en lloc de
construir una sèrie de progressions d'acords al voltant els acords originals".
Una idea pre-bop que Gleason
clarament aprovava, assenyalant que Moore
"té dos regals absolutament d'or”, Swinga com un boig i té ànima. Ell
també té un do inestimable en el fraseig. Quan Brew diu una cosa, una frase, ho diu en poques paraules, però sona
a veritat."
Però ja sabeu que si voleu escoltar projectes alternatius de músics de
casa nostra, podeu entrar al web de Underpool
https://www.underpool.org/ , editorial
dirigida per Sergi Felipe i Pep Mula
els quals van endegar aquest projecte poc després que nosaltres al JCLV. I amb
les seves paraules...
“UnderPool és un segell discogràfic independent centrat en jazz i
músiques improvisades. Amb seu a Barcelona, es crea al 2013 arrel de l'estudi
de gravació del mateix nom. La idea d'UnderPool és donar distribució la música
d'artistes així com ajudar als músics a produir els seus propis discos de forma
independent. El segell també aposta per les produccions pròpies creant una
sèrie d’àlbums per volums, on es convida a músics a una sessió d'estudi on es
graven els temes escrits per a l'ocasió.”
I seguim amb un altre dels Tenor Titans i ara ho farem amb l’Albert Ayler...del qual escoltarem dos
temes d’un disc anomenat “Goin’ Home” enregistrat el 24 de febrer de 1964 als Atlantic Studios de Nova York
inicialment per a Debut Records i
compilat el 1994 per Black Lion. Una
formació amb:
Albert Ayler, saxo tenor i
soprano
Call Cobbs Jr., piano
Henry Grimes, contrabaix
Arthur 'Sonny' Murray, bateria
Albert Ayler es va enfrontar a una angoixa espiritual que
tan el va ferir com el va consolar al llarg de la seva vida. Això és
terriblement clar i s’escolta molt intensament el yin i el yang musical que van
estar presents el 24 de febrer de 1964, quan es van registrar les pistes per
als LP “Goin’ Home” i “Witches and Devils”. Ayler toca els saxos tenor i soprano a "Swing Low, Sweet
Chariot," "Deep River", "Goin Home", "Down by the
Riverside", "When the Saints Go Marchin In", i a "Nobody
Knows the Trouble I've Seen”. Aquestes composicions tradicionals són tractades
amb respecte i sense no massa improvisació, interpretades d'una manera
apassionada en veu baixa però respectuosament. Revelen una sensibilitat que
s'enfosqueix amb la càrrega emocional del tenor tocant els originals d’Ayler, que també es van enregistrar en
aquesta sessió: "Witches and Devils", "Spirits",
"Holy, Holy," and "Saints”, reedició de Black Lion de “Goin' Home” amb doble presa de “Down by the Riverside", "Ol' Man
River" i "Swing Low, Sweet Chariot". La secció rítmica de “Goin'
Home” es manté conjuntada per l'estil del piano d'influència evangelista de Call Cobbs. Aquesta va ser la primera
vegada que el saxofonista havia tocat amb Cobbs,
que, com Ayler, era de Cleveland i recentment s'havia
traslladat a Nova York. El contrabaixista de Free Jazz,
Henry Grimes i el baterista Arthur Sonny Murray van completar el
set, seguint Ayler i amb Cobbs liderant, i sonant més accessible
que en els enregistraments anteriors. Tot i això, “Goin’ Home” i “Witches and
Devils” no han estat publicats junts en
un disc compacte, i per tant no hem pogut reproduir-los i fer una comparació
sorprenent d’estats d'ànim i estils.
Escoltem ja el primer tema d’aquests dos que els de Black Lion ens hi van posar, en el tema de Ayler anomenat com el disc...i ja veureu quin so més personal i
característic, car no oblideu que va ser un dels que van desenvolupar el Jazz
d’avant garde....som-hi...
9.- Goin’ Home (Ayler) 4m27s
Espectacular per estrany, el so obtingut per Ayler amb ànims trencadors, evidentment.
El saxofonista, Albert Ayler,
va ser un innovador absolut del jazz en els primers anys de la dècada dels
seixanta. La seva música de vegades semblava caòtica i estripada, però en el
mateix tema, un parell de compassos després, sonava sentimental i lírica. Els
seus començaments a Cleveland, la
ciutat on va néixer, van ser extraordinàriament fèrtils donat l'ambient musical
que regnava a casa, ja que el seu pare era violinista i saxofonista, i el seu
germà tocava la trompeta. Va estudiar música al Conservatori de Cleveland, i abans de fer els vint anys, ja exercia
de saxofonista en les orquestres locals. El 1958, va ingressar a l'exèrcit i va
aprofitar aquell temps per tocar en algunes bandes militars. Després de
llicenciar-se en 1961, va passar algun temps a Suècia i Centre Europa.
A Copenhaguen, va conèixer durant
l'hivern de 1962 a Cecil Taylor i
els dos músics van tornar junts a New
York per seguir tocant junts.
I acabem amb la música de Ayler
recopilada en aquest Tenor Titans
amb el reconegut i tradicional tema arranjat per Ayler....
10.- Down by the Riverside (tradi.) 4m21s
Segur que tots l’heu reconegut, l’altre cosa és l’arranjament i la
manera d’interpretar-lo i fer sonar el saxo tenor, així com una mica
estripat....i seguim ...
A la "Gran Poma", Ayler
va formar el seu propi grup integrat per, Don
Cherry, Gary Peacock i Sunny Murray. Amb aquesta formació va
tornar a Europa el 1964 i el públic
del vell continent va acceptar de bon grau aquest nou so del jazz que el saxo
de Ayler produïa. La controvèrsia
augmentà entre els "puristes" del jazz, quan el bateria, Sunny Murray, va abandonar un compàs
mètric en la seva forma de tocar la bateria. El 1965 actuà al Town Hall de Nova York i el concert va
ser gravat en un disc aconseguint un gran èxit de crítica i públic. Va signar
un contracte amb el segell Impulse!
i els seus dos primers àlbums titulats "At Greeenwich Village" i
"Love Cry" es van convertir en discos de culte per als seus
seguidors. Poc després de la seva tornada als Estats Units després d'un nou viatge a Europa el 1970, Albert Ayler
va desaparèixer del seu domicili de New
York. Dues setmanes després, el seu cos va ser trobat sense vida surant en
les aigües de l'East River.
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al
web de www.freshsoundrecords.com
per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
Ara seguirem amb un altre petit-gran saxo tenor, i és ni més ni menys que Johnny Griffin. L’escoltarem en dos temes també pertanyents al disc “The Man I Love” i enregistrats a Montmartre JazzHus de Copenhagen, Dinamarca el 30 de març de 1967 amb una formació de luxe, amb Kenny Drew, el contrabaixista Niels Oersted Pederson i el baterista Albert "Tootie" Heath.
Associat amb el pianista Kenny
Drew, el contrabaixista Niels
Pedersen i el baterista Alberto
"Tootie" Heath per a una data en el club Montmartre de
Copenhaguen el 1967 (reeditat en CD per Black
Lion), el gran saxofonista Johnny
Griffin realment s'estén àmpliament en només quatre temes: "The Man i
Love", "Hush-a-bye","Blues for Harvey" i una versió
memorable de "The Masquerade Is
Over". Griffin mostra per què
estava des del principi considerat com el "tenor més ràpid del món",
tot i que també mostra calidesa a "Sophisticated Lady". Un bon exemple
dels talents subestimats de Griffin.
Anomenat "Little Giant" per la seva curta alçada, Johnny Griffin, nascut el 1928 a Chicago i traspassat el 2008 a Mauprevoir, França és un dels últims
grans creadors i exponents més genuïns del hard-bop. Va néixer en un dels
centres urbans més importants del blues i també del gospel, dues arrels
musicals que marcaren beneficiosament a Griffin
durant els seus anys de formació. De mare cantant i pare cornetista, estudià
molt aviat oboè, clarinet i saxo alt i tenor a la famosa "DuSable High
School" de la seva ciutat natal com alumne del no menys famós Captain Walter Dyett, director musical
de l'escola.
Escoltem ja el primer tema propi, un magnífic Blues en un directe
impressionant...
7.- Blues for Harvey (J.
Griffin) 12m32s
I com no pot ser de cap més manera, en tots els directes es toca un
Blues....
I ja parlem d’ell...La seva estrena musical li va arribar als 17 anys
quan recentment graduat es va veure contractat gràcies a la seva magnífica
reputació per la banda de Lionel Hampton.
Es va unir a ells en la primera gala de la gira a Toledo (Ohio) i s'hi va quedar dos llargs i fructífers anys. Va
tornar a Chicago el 1947 i
codirigirà al costat del trompetista, Joe
Morris un sextet, passant per la
secció rítmica dos pesos pesants del jazz, el contrabaixista, Percy Heath i el baterista, Philly Joe Jones. Arribà la guerra de Corea i Griffin és mobilitzat i destinat a Hawaii on passà dos anys (1951-1953) tocant a la banda militar de
la companyia.
Ja llicenciat tornà a la seva ciutat natal on un bon dia de 1956,
aparegué per allà el pianista Thelonious
Monk, per complir un contracte de 15 dies al club "Bee Hive". Griffin és seleccionat d'entre els
músics locals per tocar al costat de Monk
i a la tornada el pianista parla meravelles d'aquell saxo tenor de Chicago a la seva companyia discogràfica
en aquells dies, Blue Note qui
després d'una primera escolta el contracta i un mes després grava el primer
disc al seu nom: "Chicago Calling" tot un monument del millor hard
bop de l'època. Les coses comencen a succeir de pressa i Art Blakey el contracta per un dels seus Jazz Messengers i gravarà amb ells tres àlbums, entre els quals un
amb Monk al piano. Una altra vegada Monk es creua en el seu camí i el crida
l'any següent per substituir ni més ni menys que a John Coltrane, per tocar
unes sessions amb quartet al club "Five Spot" el 1958 gravades per Riverside sota el títol de
"Misterioso".
Escoltem ara el segon tema, en el curtet i ràpid tema anomenat...
8.- Wee (T.
Monk) 2m16s
Després d’encarar-li bé la vida, Griffin
li devia estar agraït de per vida a Monk
i així és que ens ha mostrat de quina superba manera ho ha fet. El petitó era
el més ràpid.
El 1960 el contracta el seu col·lega Eddie "Lockjaw" Davis, que li proposa formar un grup amb
dos saxos tenors i secció rítmica. La fórmula és tot un encert i l'èxit els
acompanya des del principi -graba vuit discos en dos anys- però la situació
fiscalment es torça i Johnny Griffin,
decideix anar-se’n a Europa fart de
suportar les pressions del fisc americà. Griffin
recorre Europa de cap a cap però
acaba instal·lant-se a França on
col·labora entre 1962 i 1973 amb l'extraordinària institució musical que va ser
la big band de Kenny Clarke i Francy
Boland. Al 1970 es trasllada a viure a Holanda
on es compra una granja i alterna els enregistraments i actuacions amb el
manteniment de la mateixa. Visita Espanya
al final de la dècada dels setanta on toca amb el pianista Tete Montoliu, i realitza anualment un viatge a la seva pàtria per
no ser oblidat. Va morir al juliol de 2008 als 80 anys en un poble del centre
de França on vivia autoexiliat des
de 1963.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Encarem ara la música d’un dels tenors americans més emblemàtics i
carismàtics que es va passejar i viure i treballar per Europa, el gran, de veritat gran, Dexter Gordon. Ho farem amb dos temes d’un disc també enregistrat
al Montmartre JazzHus de Copenhagen, Dinamarca el 21 de juliol de 1967 anomenat “Dexter Gordon: Live at
the Montmartre JazzHus” i a més amb la mateixa formació.
Tres CD de Dexter Gordon (que
també estan disponibles per separat) estan allotjats en aquesta particular
caixa de Black Lion. La música
inclosa a “Both Sides Of Midnight”, “Body And Soul” i “Take The 'A' Train” es
va dur a terme en viu durant un període de dos dies en el llegendari club de Copenhague, el Montmartre
JazzHus, pel veterà tenor amb el pianista Kenny Drew, el contrabaixista Niels
Oersted Pederson i el baterista Albert
"Tootie" Heath. Els 15 estàndards (incloent dues versions de
"Blues Walk") troben Dexter
de manera normal en una forma exuberant, que s'estén cap a fora en el temps
(només dos temes duren menys de 8minuts i mig i seran els que escoltareu) i
sonant bastant relaxat, fins i tot en els tempos més ràpids. Molts fans de Gordon voldran aquesta música d'una
manera o una altra, i vosaltres oïdors m’imagino que també.
Escoltem doncs el primer tema de Sammy
Cahn i Jule Styne anomenat....
3.- Guess I’ll Hang My Tears Out To Dry (S.C & J.S.) 6m09s
Doncs ves per on que ja tenim la particular sonoritat del bo de Dexter, Desiderio que li diu l’amic Joan
Chamorro.
Anem a veure quina va ser la vida i miracles del gran Desiderio Gordon...
Nascut a Los Angeles, el que
va ser un dels millors saxofonistes tenors del bebop i el hardbop, el jove Dexter Gordon, va aprendre teoria
musical i clarinet, abans d'escollir el saxo alt als quinze anys i,
definitivament el tenor 2 any després. La seva carrera va començar amb
l'orquestra de Lionel Hampton, amb
la qual va romandre tres anys. Després d'actuar durant sis mesos amb
l'orquestra de Louis Armstrong
(1944), va ser contractat per Billy Eckstine,
per un període d'un any i mig. De nou a Los
Angeles, va participar en un sextet al costat de Charlie Parker i Miles Davis, per, seguidament, crear el seu primer
quartet, amb el qual va desenvolupar una intensa activitat entre Los Angeles i Nova York. Durant aquesta època va gravar amb Dizzy Gillespie, Fats Navarro, Charlie Parker, J.J. Johnson i Tadd Dameron, abans d'associar-se amb Wardell Gray, amb qui va protagonitzar
interessants duels entre 1947 i 1952 i dels quals va néixer el disc "The
Chase" (1947). Després de passar uns anys a la presó (1953-1955) per un
assumpte de drogues, va gravar tres discos, "Daddy Plays The Horn",
"Stanley The Steamer" i "Dexter Plays Hot and Cool", als
que va seguir un període d'oblit per tornar el 1960 quan escriu la música per a
l'obra de teatre, posteriorment passada al cinema, "The Connection" i
grava el disc "The Resurgence of Dexter Gordon". Seguidament va
signar un contracte amb Blue Note que
donaria 7 excel·lents discos, entre els quals destaquen "Doin 'Allright",
"Dexter Calling" (ambdós de 1961), "Go" i "A Swingin'
Affair" (ambdós de 1962) i sobre tot, "Our Man In Paris" el
1963.
Escoltem el segon tema proposat pels de Black Lion el magnífic blues de 16 compassos i tema de Sonny Rollins anomenat...
4.- Doxy (S.
Rollins) 7m11s
Quin magnífic tema i de quina manera el va interpretar aquest gran
mestre en aquest directe del 1967.
Seguim...
Dificultats laborals li van impedir poder desenvolupar tot el seu talent
expressiu. Va ser providencial la invitació a actuar al Ronnie Scott's de Londres,
que va significar l'inici d'un llarg exili europeu. A partir del 1962
s'instal·la a Dinamarca, on és
tractat amb respecte i afecte, gravant molts discos per al segell Steeplechase amb músics que viuen o
estan de pas per Copenhaguen, com Kenny Drew, Horace Parlan o el pianista
català i culé, Tete Montoliu. Alhora
es presenta en molts festivals europeus (Malmö,
Molde, San Remo, Berlín, Lugano) i també en petits clubs, deixant la seva
magistral empremta a París a través
de dos discos històrics de Blue Note,
el ja citat, "Our Man in París " (1963, amb Bud Powell) i "One Flight Up". No obstant això va seguir
anant a Nova York per curts períodes
de temps; el 1976, per exemple va ser contractat pel Village Vanguard, en un retorn que va significar el renaixement del
Bebop als Estats Units. A partir de llavors, la seva vida es va dividir entre
els Estats Units i Europa. La seva estel·lar participació en una de les obres
cims del jazz i el cinema com va ser la pel·lícula dirigida pel cineasta
francès, Bertrand Tavernier el 1986
i titulada "Round Midnight" va ser el punt i final gloriós a una vida
plena de música i sensibilitat.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Doncs nosaltres encarem ja la fi del programa amb els dos temes d’un
altre gran dels tenors, el Sr. Illinois
Jacquet. D’aquest mestre escoltarem dos temes del disc “The Comeback”
enregistrat al Ronnie Scott’s Club
de Londres el 14 d’abril de 1971.
Aquest treball, és particularment interessant encara que no puguem dir que
sigui essencial pel saxofonista tenor Illinois
Jacquet. Mentre Jacquet està en
una magnífica forma (tot i fent una imitació sorprenentment efectiva d'Ella Fitzgerald cantant de manera
humorística el "I Wanna Blow Now") i el baterista Tony Crombie està també molt bé fent
les tasques de suport, el membre més dominant del trio és l’organista Milt Buckner. El seu
"acompanyament" a Jacquet
és sovint eixordador, sonant com quasi dues grans bandes alhora. El trio, que
també explora "The King" (tema tocat per Jacquet a la dècada de 1940
amb Count Basie), "Easy
Living", "C Jam Blues", notem però que els temes de Jacquet "The Comeback" i el
de Duke "Take the 'A'
Train" semblen estar una mica desequilibrats i és una llàstima que Buckner no hagués tocat una mica el
piano en aquests temes. Paraula de Scott
Yanow de AllMusic. Escoltem el
primer tema de Basie anomenat...
1.- The King (Basie)
Amb uns inicis una mica foscos, el saxofonista tenor, Illinois Jacquet (Illinois, 1922) va
irrompre amb enorme força en el món del jazz quan el 1942 va tocar amb la banda
del vibrafonista Lionel Hampton el
tema "FLYNG Home". L'extraordinari solo de saxofon que va aconseguir
va ser tan espectacular que va ser la primera vegada en jazz, que un solo,
passés amb el temps a formar part d'una arranjament musical, tant quan s’estava
a la banda de Hampton, com quan
actuava de sideman per a altres músics, especialment durant la seva
col·laboració amb l'organista Milt
Buckner.
Encara que nascut a Louisiana,
Illinois Jacquet, és un exemple del típic saxofonista texà, de timbre ric i
aire marcadament blusero. La seva presència a l'escenari sempre estava marcada
pel seu caràcter extravertit i la seva actitud era la d'un veritable showman.
Després de la seva estada amb Lionel
Hampton, va estar-se amb l'orquestra de Cab Calloway (1943-1944) i posteriorment amb la de Count Basie (1944-1945) i també va
participar en el famós "First Concert Jazz at the Philarmonic"
el 1944 al costat dels grans del jazz d'aquella època (Nat King Cole entre altres).
Acabem doncs amb la música de Jacquet
i amb el Programa 283 ara amb el tema original del saxofonista...
2.- The Comeback (Jacquet)
En els anys cinquanta les seves constants gires i concerts al si de l'organització
de Norman Granz (JATP) el
converteixen en un músic molt sol·licitat i això li dóna la possibilitat
d'aparèixer a la pel·lícula "Jammin 'the Blues" de 1944, un
curtmetratge del director Gjon Mili
sobre la vida de Lester Young.
Durant els anys setanta i vuitanta la seva activitat s'apaga donat l'ostracisme
que altres músiques sotmeten al jazz i principalment als músics que provenien
del jazz clàssic. Malgrat tot grava en aquests anys prop d'una desena de discos
amb els segells Black Lion, Black &
Blue i Atlantic. A la fi del segle XX, signa un contracte amb el segell
"Propper" que li possibilita tornar als estudis de gravació. Illinois Jacquet, viu actualment
retirat dels escenaris.
Bé, doncs ja hem acabat un altre magnífic programa dedicat als saxos
tenors més titànics amb enregistraments, durant els dos dies, realitzats des de
finals dels anys 40s del segle passat fins els primers 70s d’igual segle
llunyà, no gaire. Espero que hàgiu gaudit amb la proposta que ha durat dos
programes tot i repassant unes músiques llunyanes en el temps però no en el
tempo, en la creativitat i imaginació alhora que havent escoltat grans
interpretacions i magnífiques improvisacions i músiques situades des del
Mainstream fins el Organ Jazz Trio passant pel Bebop i d’altres meravelles.
Ara sí, jo mateix Miquel Tuset i
Mallol qui us ha explicat els ets i uts, seleccionat la música i realitzat
el programa us agraeixo la vostra presència a l’altre cantó del que sigui, ones
o núvols informàtics, i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de
cadascú, fins la setmana vinent si hi som tots plegats.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
