Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 a Ràdio Abrera
107.9 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com
deia el nostre amic Cifu. A ell li
dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un
petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol
qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les
novetats dels nostres músics.
Doncs avui farem un programa especial dedicat a alguns dels saxos tenors
més importants del segle passat, sense considerar els grans mestres Coltrane i Rollins per parlar només
d’aquests dos. En aquest programa posaré el primer CD de dos que formen el
treball dedicat als saxos tenors que van passar per Europa. O sigui que el Jazz que escoltareu avui és el que podríem
incloure en el Mainstream, car aquest és
un disc recopilatori que vaig poder veure en una biblioteca i vaig fer mans i
mànigues per poder-lo aconseguir i així és que avui escoltareu uns quants temes
d’aquest doble CD amb tot un seguit de saxos tenors tants com 10, dels quals
avui només 5. Faré un altre programa per acabar-ho d’arrodonir.
Aquesta és una sèrie de 4 treballs monogràfics per instruments dels
quals el que posarem avui (el primer CD dels dos que hi ha) està dedicat als
saxos tenors i és el primer dels dobles compactes. La majoria dels
enregistraments es van fer “abroad”, o sigui a Europa, amb músics europeus i quan els màsters viatjaren al vell
continent. El disc es diu Black Lion
Connoisseur/Lions Abroad, Vol. 1: Tenor Titans. El segon Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol.
2: Lion on the Keys està dedicat als pianistes entre els quals Tete Montoliu. El tercer volum, Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol. 3: The Lion Does Paree
es va enregistrar amb gent com Sidney
Bechet, Bill Coleman, Ben Webster, Stephane Grappelli, Earl Hines, Barney
Kessel, Bud Powell, Johnny Griffin, Cecil Taylor, i la contribució de l’Art Ensemble of Chicago. I per
acabar sembla que hi ha un quart treball anomenat Black Lion Connoisseur/Lions Abroad, Vol. 4: del qual no he trobat
cap informació. A veure si algú la troba.
Però abans deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per
veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
I com que tots els saxofonistes d’aquesta saga van mamar de la sonoritat
del primer de tots que va definir el saxo modern, o sigui del gran Hawk, Coleman Hawkins, us proposo
situar-nos en la millor de les òrbites amb alguns dels seus emblemàtics temes.
Abans però comentar algunes coses del seu disc “Body and Soul Revisited”,
enregistrat entre l’octubre del 1951 i l’octubre del 1958 i reeditat el 1993
per DECCA “Coleman Hawkins in the 50s” del qual Scott Yanow de All Music
ens en diu:
“Hawkins havia estat el saxofonista tenor dominant des de mitjans dels
'20s fins el1940, però tot i que segueix sent una força important, la seva
influència va anar disminuint a causa de l'aparició de Lester Young i Charlie
Parker la qual cosa va fer que principis dels 50s enregistrés de forma poc
freqüent. Afortunadament, pocs anys després (en part a causa del reconeixement
vers Sonny Rollins, el qual tenia
com a heroi original a Hawk), la seva fortuna va anar augmentant de nou. Aquest CD de Decca conté una gran varietat de
música. Hi ha deu temes de música melòdica "mood" de 1951 a 1953 on Hawkins s'enganxa sobretot a la melodia
(una excepció és una excel·lent versió de "If I Could Be with You").
Després se’l pot escoltar en una sessió ocasional amb els “Cozy Cole's
All-Stars” en un ambient emocionant amb el cornetista Rex Stewart el qual li roba el show amb un parell de solos plens de
colors. La millor música d'aquest CD ve d'una emissió de ràdio del 1955 en la
qual Hawkins interpreta "Foolin'
Around" (basat en els acords de “Body and Soul”) i després totalment sol i
amb els rugits de “The Man I Love”. Aquest set de temes conclou amb tres seleccions (un de
les quals no emesa prèviament) d'una magnífica sessió dirigida pel clarinetista
Tony Scott.
Som-hi doncs amb part de la música d’aquest disc de Coleman Hawkins.
11.- Body and Soul (C.
Porter)
08.- I Can’t get Started (Vernon Duke)
16.- The Man I Love (G.
& I. Gershwin)
19.- Ornithology (C.
Parker & B. Harris)
I ja vegeu de quina manera també el vell Hawks es va atrevir amb el Be Bop en el darrer tema de Parker i l’anterior també en una versió
d’aquest mateix del tema dels germans Gershwin,
originalment una balada. El seu “Body and Soul” va marcar època i és per
això que us l’he volgut posar i igualment ha estat magnífica la següent balada,
“I Can’t Get Started”.
Doncs després d’aquesta magnífica introducció musical amb la música i la
sonoritat del mestre de tots ells, sense oblidar Lester Young i només parlant dels tenors, i tot i voler començar
amb el saxofonista més antic, començarem amb l’enregistrament més antic i així
anirem tirant endavant, és per això que el gran Wardel Gray serà el que ara escoltareu. Abans però us vull comentar
que he aprofitat el magnífic treball dels amics de Apoloybaco en tot lo relacionat amb el Jazz i les seves biografies.
O sigui que excepte les de Brew Moore i
Buf Freeman, totes les biografies són d’aquesta magnífica web. Gràcies gent
de Apoloybaco.
Wardell Gray pertany a aquesta espècie comuna que sembla
afectar el músic de jazz i que té per denominador comú una vida efímera i una
mort prematura, bàsicament a més a més quan començava a despuntar com a músic.
Va morir amb 34 anys en circumstàncies encara avui no aclarides. De nen la seva
família es va traslladar a Detroit i allà va començar aviat a manifestar la
seva vocació musical. Estudià música a la "Cass Tech High" de Detroit
i els seus primers passos els va fer amb el clarinet. El 1943 va ser contractat
pel pianista, Earl “Fatha” Hines on
va estar-s’hi dos anys que es consideren bàsics per la seva posterior formació.
A més, per acabar-ho d’adobar, l'època en què començà a sortir de l’ou
(musicalment parlant), coincidí amb la vaga d'enregistraments decretada per la
poderosa "Federació Americana de Músics" i a la seva fosca etapa
formativa se li afegeix la impossibilitat d'escoltar-lo en aquells anys. En
l'orquestra de Earl Hines, autèntic
planter de grans músics, Wardell Gray
tocava el clarinet i el saxo contralt, però aviat va decidir passar al tenor.
Va haver-hi en aquella època tres saxofonistes que el van deixar impressionat: Lester Young, Don Byas i sobretot, Charlie Parker, amb qui havia après com
elaborar un estil propi a l'orquestra de Earl
Hines. Es va traslladar més tard a la Costa Oest dels Estats Units i allà a
Central Avenue, una mena de Carrer 52 a Los Angeles, va ser on destacà com un
músic excepcional.
El 1946 fitxa per l'orquestra de Benny
Carter, saxofonista i arranjador extraordinari del qual Wardell Gray n’era un encès admirador. Benny Carter li ensenyà principalment
la forma i la tècnica d'abordar les balades. Durant una de les seves actuacions
va ser escoltat per Benny Goodman
que va quedar entusiasmat amb el jove saxofonista. Goodman el va incorporar al seu septet i li va permetre una
flexibilitat d'entrada i sortida de la seva formació com no havia permès a cap
altre músic. Amb Benny Goodman va
estar-s’hi tres anys. Més tard va conèixer a Dexter Gordon, un músic clau també en la carrera professional de Gray i van deixar gravat un disc
extraordinari titulat: "The Chase" per al segell "Prestige"
el 1947. També el 1947 va gravar al costat de Charlie Parker, Howard McGhee, Dodo Marmarosa, Barney Kessel, Red
Callender i Don Lamond, una sessió inoblidable per al segell
"Dial" i que demostrava que Wardell
Gray podia haver estat el saxo tenor que Bird desitjava. Tots dos van morir amb tot just tres mesos de
diferència.
El 1948 va passar efímerament per l'orquestra de Count Basie, fet que va repetir entre 1951 i 1952. El 1951 va
formar el seu primer grup liderat per ell, comptant amb la col·laboració d'Art Farmer un extraordinari
trompetista que va debutar professionalment precisament en la formació de Wardell Gray. A finals de maig de 1955
va ser cridat per Benny Carter per
inaugurar el "Moulin Rouge" un club de les Vegas. Dos dies després
del debut, el 26 de maig d'aquell any, va ser trobat al desert de Nevada el cos
sense vida de Wardell Gray amb el
coll trencat. Wardell Gray va ser
sens dubte un dels grans saxo tenors de la història del jazz, equivalent al que
va ser a la trompeta, el malaguanyat Clifford
Brown.
De la sessió que va enregistrar a Hollywood,
California anomenada One for Prez
el 23 de novembre de 1946 amb Dodo
Marmarosa, piano; Red Callender, contrabaix i Harold “Doc” West, bateria i
ell mateix Wardel Gray, saxo tenor escoltem
els temes...
11.- The Man I Love (Gershwin)
12.- Easy Swing (W.
Gray)
10.- One For Prez (W.
Gray)
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I seguirem amb el saxofonista nascut el 1906 anomenat Bud Freeman i que va debutar el 1923,
tocant amb Frank Teschemacher i Jimmy
McPartland. Realitzà després gires amb Art
Kassel (1926) i Ben Pollack
(1927), amb qui va marxar a Nova York,
on també tocarà amb Red Nichols. En
els anys 1930 formarà part de les big bands de Ray Noble (1935), Tommy
Dorsey (1936-1937) i Benny Goodman
(1938), abans de muntar la seva pròpia banda, "Summa cum Laude
Orchestra". Després de la Gran Guerra, tocarà en petits grups liderats per
músics com Eddie Condon, i romandrà
uns anys amb el seu trio a Xile, Perú i Brasil.
Entre 1952 i 1953, va estar-se a Santiago
de Xile, i va formar un quintet amb músics locals: Giovanni Cultrera (piano), José Luís Córdova (bateria), Arturo Ravello
(contrabaix) i Francisco Blancheteau (guitarra), amb els quals es va
presentar durant gener i febrer de 1953 a l'Hotel Carrera, esdeveniment important
per als aficionat al Jazz de Santiago.
Tocarà, ja a finals dels anys 1950, amb Lennie Tristano i comença a passar llargues temporades a Anglaterra
i França. En els anys 1980 s'instal·la novament a Chicago.
Freeman va ser un dels primers saxofonistes tenors a
escapar de la forta influència de Coleman
Hawkins, desenvolupant el seu estil a partir del paper que el saxo va tenir
en les bandes de Hot de Chicago, substituint al trombó, amb un fraseig angulós,
gairebé sense vibrato, molt sovint tocant en staccato. El seu estil no es va
modificar amb el temps, tot i els canvis que es van produir en l'instrument a
partir de Lester Young.
Va escriure a més dues obres de memòries, "You do not look like a
musician" (1974) i "If you know of a better life" (1976), a més
d'una autobiografia, "Crazeology" (1989), amb Robert Wolf.
Aquesta reedició d’aquest CD és un lloc ideal per als oients per
començar a explorar el so càlid del tenor de Bud Freeman. Un intèrpret on l'estil distintiu s'estén més enllà
del límit entre El Swing i el Dixieland, Freeman
se sent aquí amb un quartet que inclou també el pianista Dave Frishberg (anys abans que es fes famós com a compositor/cantant),
el contrabaixista Bob Haggart i el
baterista Don Lamond. Freeman (55 anys en el moment de
l’enregistrament) s'escolta al cim dels seus poders en una dotzena d’estàndards
(alguns dels quals es toquen rarament), més cinc preses alternatives. Destaquen
"You're a Sweetheart," "Chicago," "It's Only a Paper
Moon" and "Somebody Stole My Gal." Un disc aquest enregistrat el 15 de gener de
1962 a Nova York anomenat “Something
to remember you by” del qual escoltarem seguits els temes...
6.- Take 1 Please (Rainger
& Robin)
5.- Take 3 By Myself (Schwartz
& Dietz)
4.- Take 3 Chicago (Fischer)
7.- Take 2 Meet you in San Juan (Bud Freeman)
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des
d’aquí una forta abraçada.
Escoltarem ara el saxofonista tenor....Don
Byas
Malgrat la seva inqüestionable importància històrica, Don Byas (Muskogee-Oklahoma) no és un
home que ocupi grans espais a les enciclopèdies del jazz. El seu exili
voluntari a Europa, on va passar
gran part de la seva vida i de la seva carrera musical, i també aquest
encasellament al jazz clàssic que alguns li atribuïen, fou el motiu que no se
li reconeguin els seus mèrits. Aquest alumne del gran Coleman Hawkins, però prou creatiu per adornar la seva música amb
rivets parkerianos, tenia una tècnica depurada molt propera als millors
instrumentistes del bebop.
Nascut de mare espanyola va experimentar les seves primeres sensacions
jazzístiques com a membre de l'orquestra de Bennie Motten i Walter Page, dos noms lligats de diferents maneres
a Count Basie, en la orquestra Byas
aconseguiria el grau de solista mes avançat. El 1930, va fundar el seu primer
grup, "Don Carlos And his Collegian Ramblers" actiu fins el 1933 quan
el saxofonista es traslladà a Califòrnia. Allí va tenir un pas efímer però
productiu a la bigband de Lionel Hampton
(1935), a la d'Eddie Barefield i a
la de Buck Clayton (1936). Es
traslladà a New York i en un parell d'anys es va trobar substituint al genial Lester Young a l'orquestra de Count Basie.
Amb Basie va estar-s’hi dos
anys i una mica cansat de les grans orquestres, va donar un gir radical a la
seva carrera artística i es va disposar a participar en la frenètica activitat
jazzística que es desenvolupava al carrer 52 de Harlem. Els clubs del carrer 52
van veure passar pel seu escenari a aquest magnífic saxofonista tenor i Don Byas va tenir l'honor de participar
en la primera sessió discogràfica del bebop el 16 de febrer de 1944. Va gravar
una versió, fins avui mai superada de l'immortal tema de David Raksin, "Laura". El 1946, s'embarca amb l'orquestra
de Don Redman rumb a Europa, la primera gira que realitzava
una orquestra de jazz al vell continent després de la II Guerra Mundial. Va
fixar la seva residència a Paris per
a la resta dels seus dies i des del vell continent va participar en nombrosos
projectes musicals quan algú dels EUA apareixia per Paris. Va encoratjar la creativitat musical del pianista Tete Montoliu, amb qui va gravar un magnífic
disc al costat del mestre Ben Webster.
Va gravar a Barcelona amb músics i
orquestres locals i així va seguir fent Jazz per Europa fins que el càncer se’l va endur a Amsterdam el 24 d'agost
de a 1972.
El segon dels dos CD enregistrats al Montmartre KazzHus de Copenhaguen com primer havia estat el “A
Night in Tunisia”, en aquest segon es presenta al magistral (i subestimat) saxo
tenor Don Byas en un quartet amb el
pianista Ben Axen, el baixista Niels-Henning
Oersted Pedersen i el bateria William Schiopffe. Byas sempre va ser un intèrpret de gran abast i que ho clavava en
temes com ara "There'll Never Be Another You," "Billie's
Bounce" i "All the Things You Are", amb la creació d'idees
interessants i consistentment inventives. Tots els col·leccionistes de jazz
haurien de tenir almenys un parell de discos de Don Byas. Disc enregistrat al Montmartre Jazzhus, Copenhague, el 14
de gener de 1963 anomenat “Walkin’” i del qual escoltarem..
8.- Don’t blame me (McHugh
& Fields)
9.- Walkin’ (Miles
Davis)
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
El següent que escoltarem serà el gran Ben Webster. Som-hi doncs amb en Benjamin Francis Webster, conegut en el món del jazz com Ben Webster i amb el sobrenom de
"El granota" pels seus ulls sortits. Va néixer a la molt jazzística
ciutat de Kansas City, bressol de
magnífics saxofonistes, entre ells el gran Charlie
Parker. Va néixer un 27 de març de 1909 i la seva carrera musical va
començar a prendre relleu a la corda de saxos de l'orquestra del mestre Duke Ellington en els temps del Cotton Club de Harlem. "Duke", agraït, va compondre per al saxofonista
un tema emblemàtic que va acompanyar a Ben
Webster durant tota la seva carrera. Estem parlant de "In a Mellowtone",
una peça feta a la mida del nostre músic.
Ben Webster, va estudiar diversos instruments: primer
violí, després piano i clarinet. El seu primer treball va ser precisament de
pianista en un cinema mut a Texas.
La seva afició pel saxo la va adquirir de Bud
Johnson, el famós saxofonista de Dallas.
Va tocar el saxo contralt en orquestres bastants conegudes com la de W.H. Young, pare del gran Lester Young, on va estar-s’hi tres
mesos. El 1931 va treballar acompanyant a la cantant, Blanche Calloway, germana del famós director d'orquestra, Cab Calloway, i des de finals d'aquest
any i fins a principis de 1933, va formar part d'una de les millors orquestres
del Mig Oest, la de Bennie Moten, amb
el mestre Count Basie com a pianista.
Després de la seva fructífera experiència amb Moten, Ben Webster va
començar a ser sol·licitat per les bigbands mes conegudes, i així el 1933, Andy Kirk el va cridar per ocupar la
capçalera de la seva secció de saxos, després va ser Fletcher Henderson qui es va fixar en ell i el 1934 va treballar
amb Benny Carter. En cadascuna
d'elles, la presència de Ben Webster
va coincidir amb el període de més esplendor d'aquesta orquestres.
Coincidència?
Després del seu pas pel faristol de Benny
Carter, va tocar durant més d'un any amb l'orquestra de Cab Calloway, amb el qual va gravar
entre la primavera de 1936 i l'estiu de 1937 setze temes. La segona meitat de
la dècada dels trenta va ser en aquest sentit un període on Ben Webster es va fer un lloc propi en
l'escena jazzística americana i va aconseguir ser un dels grans saxos tenors
del moment. El seu últim treball en aquesta dècada va ser tocar amb el grup de Teddy Wilson on li va tocar acompanyar
en mes d'un enregistrament a la gran cantant Billie Holiday. El gran moment de la seva vida va arribar el 1940
quan va entrar a formar part de la històrica orquestra de Duke Ellington. El seu ingrés va coincidir amb la incorporació del
baixista Jimmy Blanton. Entre 1940 i
1943, un dels grans moments de l'orquestra d'Ellington, Webster va
ser un pilar indiscutible a la secció de saxos, sens dubte la millor de tota la
història del jazz, al costat de Johnny
Hodges, o Russell Procope. Temes
com "Satin Doll" i sobretot "In a Mellowtone" van ser
escrits per Duke Ellington i Billy Strayhorn per a major glòria del
seu saxofonista tenor.
Quan després de la II Guerra Mundial va començar l'ocàs de les
Big-Bands, molts músics van haver de buscar-se amb més o menys fortuna el seu
lloc en la música de jazz com a solistes, bé formant el seu propi grup més o
menys estable o bé com a sideman acompanyant altres músics. Al nostre
protagonista li va venir bé la disgregació de les grans orquestres del swing i
en solitari va aconseguir els èxits que dins de l'orquestra d'Ellington quedaven d'alguna manera
camuflats. El pelegrinatge de Ben
Webster quan el 1943 va deixar l'orquestra d'Ellington va començar amb el grup de Sidney Catlett a principis de 1944; John Kirby (juliol de 1944); Stuff
Smith (1945) i amb Henry "Red"
Allen des del novembre de 1948 fins el setembre de 1949. A partir d'aquí,
el productor Norman Granz el va
alliberar dels seus problemes econòmics quan el va embarcar en l'aventura del
"Jazz at the Philharmonic" on hi va romandre vinculat fins el 1959.
Convertit en rodamón, el 1964 va emigrar a Europa
establint-se primer a Copenhaguen i
després a Holanda, fins que el 1969
va establir-se definitivament a la capital danesa. El 1973, actuant a la ciutat
holandesa de Leyda, va patir un
infart que va acabar amb la seva vida en un hospital d'Amsterdam.
Ben Webster forma part al
costat de Coleman Hawkins i
de Lester Young, de la Triada de grans saxofonistes tenors de la història del
jazz.
Un dels quatre "Black Lion CDs" de 1965 de Ben Webster, aquest,
és l'únic en el qual toca amb d’altres músics de vent. El gran tenor interactua
en el quintet “Mainstream” del trompetista Arnved
Meyer amb una música que resulta de vegades una mica reminiscent
d'enregistraments de grups de petit format de Duke Ellington de la dècada de
1930. A més de les seves versions càlides de "Nancy with the Laughing
Face," "My Romance" and "Days of Wine and Roses ", és
un plaer escoltar Webster a
"Stompy Jones" i "The Jeep Is Jumping" després de més de 20
anys que va deixar la banda d'Ellington.
Estem parlant d’un disc enregistrat el 15 de gener de 1962 a Nova York en plena efervescència del
Hard Bop, i va vegeu on se situà Webster
amb aquest enregistrament...
Escoltem doncs els següents temes...
2.- My Romance (Rodgers)
1.- Brother John's Blues (Ben Webster)
3.- Duke’s in Bed (Ellington)
Però ja sabeu que si voleu escoltar projectes alternatius de músics de
casa nostra, podeu entrar al web de Underpool
https://www.underpool.org/ , editorial
dirigida per Sergi Felipe i Pep Mula
els quals van endegar aquest projecte poc després que nosaltres al JCLV. I amb
les seves paraules...
“UnderPool és un segell discogràfic independent centrat en jazz i
músiques improvisades. Amb seu a Barcelona, es crea al 2013 arrel de l'estudi
de gravació del mateix nom. La idea d'UnderPool és donar distribució la música
d'artistes així com ajudar als músics a produir els seus propis discos de forma
independent. El segell també aposta per les produccions pròpies creant una
sèrie d’àlbums per volums, on es convida a músics a una sessió d'estudi on es
graven els temes escrits per a l'ocasió.”
I nosaltres acabarem el programa amb el gran Paul Gonsalves, que va créixer a Rodhe Island i el 1936 va triar la guitarra com a primer instrument
per les seves lliçons de música, però molt aviat es canvià al saxo tenor i va
passar a tocar en bandes de la seva localitat natal a Boston fins que va haver d'ingressar a l'exèrcit el 1942. En
llicenciar-se quatre anys més tard va tornar a Boston durant un breu període de temps i després es va unir a la
banda de Count Basie, on va
aconseguir amb el seu so característic influenciat per Ben Webster i Illinois
Jacquet, convertir-se en un estel solista de la banda amb un toc i so
modernista fins la seva marxa el 1949.
Durant un breu període de temps va estar-se a la banda de Dizzy Gillespie (1949-1950) abans que
aquesta es dissolgués. Va tenir sort i el mestre Duke Ellington el va contractar per a la seva afamada orquestra. El
seu paper en la mateixa era el d'un saxofonista experimentat i madur i va tenir
la seva oportunitat de brillar amb llum pròpia sobtadament quan l'orquestra de Duke Ellington travessava una de les
seves pitjors ratxes. Va ser al festival de jazz de Newport de 1956 quan l'orquestra d'Ellington va tocar de manera continuada i seguida les dues seccions
de "Diminuendo and Crescendo in Blue". Aquella nit memorable,
l'orquestra d'Ellington va tenir al
públic ballant ininterrompudament pels passadissos i Paul Gonsalves l'autor del miracle musical convertit en un estel
des d'aquell dia. Paul Gonsalves era
un home tímid amb greus problemes de beguda però va aportar amb la seva música
molta qualitat a una orquestra ja ben engreixada. Paul Gonsalves s'aventurava de tant en tant a tocar fora de les
files de l'orquestra d'Ellington per
fer aparicions en solitari i gravar àlbums al seu nom, encara que els seus
majors èxits van ser en el si de l'orquestra d'Ellington. Paul Gonsalves va morir el 1974 només dos mesos després
de la desaparició d'Ellington.
La major part d'aquest CD va ser gravat a la primera època. El tenor de
tota la vida de Duke Ellington, Paul Gonsalves, era un complement
perfecte per la inventiva del pianista Earl
Hines, que juntament amb el baixista Al
Hall i el bateria Jo Jones,
esten en la seva millor forma en els cinc estàndards, dels quals, tres d’Ellington. La música té uns moments
sorprenents. L'única pista del 1972 és una versió en solitari de "Blue
Sands" interpretada pel compositor Earl
Hines. Encara que no és essencial, aquest CD ha de complaure als fanàtics
de Hines i Gonsalves, dos músics magistrals que anteriorment només havien
gravat junts una vegada en una data compartida pel pianista i Johnny Hodges. Disc enregistrat el 15
de desembre de 1970 a Nova York anomenat
“Paul Gonsalves meets Earl Hines” del qual escoltarem..
13.- What Am I Here For (Ellington)
14.- Moten Swing (Moten)
Bé, doncs després d’aquest “bany” de la música d’alguns dels millors i
vells tenors, estic segur que han aparegut les ànsies de regirar i buscar entre
els endreços aquells antics discos de jazz que segur corren per casa vostra.
També hauran aparegut les mateixes ànsies de cercar en les botigues, físiques i
en les de la xarxa, la música d’aquests grans màsters del Jazz de tota la vida.
Doncs ja vegeu que avui hem fet un salt qualitatiu i temporal vers la
música que es va fer fa una pila d’anys, en contra del que fem de manera
habitual en aquest programa, que és posar la música més actual, la que fan els
nostres músics ara mateix i també la que editen les nostres editorials de casa
nostra. Espero que hàgiu gaudit igualment o potser més recordant la sonoritat
d’aquests mestres del saxo tenor.
Res més, gràcies per ser-hi aquí i/o al blog del programa, jo, Miquel Tuset i Mallol qui us ha
explicat ets i uts, seleccionat les músiques i realitzat aquest programa, us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
