Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs sí, recordar-vos que aquest divendres tindrem un gran concert de Jazz, el darrer del 2022, amb l’Eddie Mejia Quartet ell a la guitarra i amb Gianni Gagliardi, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Organitzat des del Jazz Club La Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem a partir de les 22h a la Sala Xica. 

I el programa d’avui anirà de les diverses músiques que es fan a casa nostra, un programa que titulo “Jazz i d’altres sons de casa”. Perquè escoltarem Jazz passat pel sedàs dels temes propis de Mar Serra Grup, “VIVIT”, i dels del Manel Camp Quartet, “CARST”, ell recentment guardonat amb el “Premi a la trajectòria”, des de l’AMJM un dimecres al Milano Jazz Club. Després d’aquestes dues propostes farem un salt al buit amb la gràcia i creativitat del genial Pepino Pasqual, “TU” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.

Comencem doncs amb el “VIVIT” de Mar Serra Grup. Publicat el 15 de setembre de 2022. Editat per Columna Música. Enregistrat a l'estudi El Local de Vilabrareix del 31 de juny al 3 de juliol del 2022. Tècnic, responsable de mescles i de màstering: Marc Piña. Producció: Mar Serra i Martí Serra. Fotografia: Dani Álvarez i Eloi Villar. I aquí hi tenim a: Mar Serra: piano i veu, Lluna Aragón: violí i veu, Gabriel Amargant: clarinet, Martí Serra: saxo soprano i saxo tenor, Bartolomeo Barenghi: guitarres i veu, Pau Lligadas: contrabaix i Joan Vidal: bateria. Tota la música és original de Mar Serra. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al bandcamp del disc de Mar Serra: https://marserra.bandcamp.com. 

I aquestes són algunes de les coses que va dir Mar Serra al programa Assaig General de Catalunya Música, després de saludar a Ester una de les responsables del programa, el 4 de novembre, el dia abans de la seva estrena al Jamboree...

“Vivit” va néixer durant el confinament. El tema que es titula “Vivit” el vaig voler dedicar als refugiats que seguien morint al mar mentre estàvem tots tancats a casa, i a partir d’aquest tema que està inspirat en una cançó tradicional d’Israel, em sorgir la idea de buscar, diferents, tan músiques populars com punts d’unió que hi ha a tot l’arc mediterrani, i a partir d’aquí vaig buscar una cançó tradicional bòsnia que es titula “Una branca de pi”, i després hi ha algun altre tema, com “Dama de foc” que també està inspirat en la “Dama d’Aragó”,  que és popular catalana; i hi ha temes què tenen l’inspiració en músiques d’arreu de l’arc mediterrani, i músiques que tenen inspiració en d’altres aspectes, com per exemple l’esbergínia, o altre motius per exemple, hi ha el “Vivit” però després hi ha al costat el “Cecs d’un son profund”, del qual us en parlo després, jo Miquel Tuset. I vaja aquest és el punt d’unió, el mediterrani i tot allò que ens uneix, la vegetació, el menjar, les tradicions, i sobretot la música, no? veure com, intentant agafar músiques tan diferents de cada punt, potser el més llunyà que és aquesta llenca de terra que té Bòsnia, i Catalunya o Israel, i veure que poden tenir un sentit musical molt, molt unitari, a través de la meva visió, de la música, evidentment. I això són cinc cèntims del que són, després cada una d’aquestes cançons tenen  també una història a dins que sempre necessito imaginar a l’hora de composar música. Però això ja és una mica més llarg d’explicar. 

I més coses que diu Mar Serra les podreu llegir al blog del programa.... 

Quatre temes a saxo i quatre a clarinet, o sigui que en els concerts sembla que serà un dels dos el que faci ambdues feines, excepte en el concert presentació del mes passat, el 5 de novembre al Jamboree. I ell ha parlat dels temes, com és el cas d’aquest . 

“Dama de foc”, podia ser un homenatge a les dones del mediterrani, per això vaig buscar, i al principi del tema hi ha un motiu de dues notes molt insistents, que comença el saxo i que es va repetint en diferents tonalitats però que és un motiu rítmic molt petit que es va repetint i que ve a representar aquest treball incessant i repetitiu què sempre, malauradament ha tocat fer a les dones silenciosament, i que és aquesta feina de dones, de mares, d’àvies, de filles, que no es veu, però que fa què fa que la societat es mantingui, i té aquest poder simbòlic del ritme aquest que es va repetint i que desemboca després en la cançó “La Dama d’Aragó”, o una petita recreació d’aquesta melodia popular catalana tan coneguda, per què,”La Dama d’Aragó”, com tantes altres cançons populars parla d’una dona i de com el germà es mira la Dama, i pensa que si no fos la meva germana m’hi casaria, de com el capellà mira la Dama, de com tots els homes miren aquesta Dama tan bonica i tan preciosa, però sempre és la visió de l’home cap a la dona, cap a la bellesa de la dona, però mai en les cançons populars tenim la visió de la dona. I en aquest sentit per això m’interessava posar-la en el centre de la composició, i al final es desemboca doncs en aquesta cançó de “La Dama d’Aragó” que es va confrontant amb aquest ritme del principi tan insistent i que va agafant doncs intensitat fins el final. 

I ja hem escoltat un resum que ens ha fet Mar Serra, i avui a l’escoltarem a ella comentant els temes que us posaré, i per això jo no us en parlaré gaire. I ja l’escoltarem a ella i a ells en el preciós tema que titula el disc i anomenat... 

1.3.- Vivit (Mar Serra) 4m36s. 

I quin tema més bonic, dividit en dues parts m’ha semblat. La primera ha estat  més subtil i delicada, amb la guitarra de Bart i el violí de Lluna, ells havent-ne fet la melodia amb un fons de clarinet. Gabriel n’ha fet una primera aproximació al tema amb una bonica improvisació al clarinet. La segona part, més rítmica i potent amb el piano de Mar i la resta dels companys, Joan a la bateria, Pau al contrabaix, i violí de Lluna. Espurnes solistes de la líder amb unes notes repetitives, canvi harmònic amb un crescendo preciós. Violí i clarinet anant jugant en els seus respectius solos, el més llarg el de Gabriel. I quina rítmica més ben portada pel Joan. I quin final més delicat. I ella ens ho explica, i sinó ho podreu llegir al blog: 

“Vivit”, en la seva essència compositiva hi ha dues idees. L a primera és una cançó tradicional hebrea que barrejo amb un motiu temàtic inspirat en el Segon Moviment de la Setena Simfonia de Beethoven que té com aquest ritme insistent de 6x8 que al principi del “Vivit”, és el mateix. De seguida el tema fa un gir rítmic important que se’n va compositivament a d’altres bandes més Mar Serra, diguéssim. 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz: 

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

 

I escoltem-los de nou en una altra composició de la líder i pianista Mar Serra, cançó acompanyada al final per un curtet coral i anomenades... 

2.1.- L’Ocell i Ocell coral (Mar Serra) 3m35s i 42s. 

I aquest tema ha començat amb uns aires així com un tan orientals, de no massa lluny, però, mediterranis, esclar. I ja ens dirà ella que ve d’una cançó hebrea. Després de l’arrancada del tema i melodia, en Pau Lligadas ens ha fet la primera improvisació ben marcada per la pulsió rítmica, i on es nota ben bé la “fusta” del seu contrabaix. També Mar ens ha fet la seva aportació solista, amb una digitació prístina i un tant percussiva. Moments de melodia recuperats i ja per encarar el final del tema, i seguint amb la pulsió rítmica tan ben marcada. I el final cantat a tres veus, la de Bart, Lluna i Mar. I això ens explica ella mateixa, i sinó ho podreu llegir al blog: 

“L’Ocell” és també un tema inspirat en una cançó hebrea, en aquest cas, apart que trobo que és una cançó preciosa, també em venia molt a to per la lletra, perquè, “l’Ocell, gats i porc”, que és com es diu en hebreu, parla de la història d’un emigrant que espera les notícies que li portaran aquestes aus migratòries que van al sud i després tornen, i espera el retorn de l’ocell per què li porti notícies de la seva família i dels seus estimats que encara estan a la seva terra d’origen. I en aquest sentit, com que m’agradava molt aquesta idea, de l’ocell creuant el mar que torna a buscar notícies de la gent propera, dels que s’han hagut de traslladar a la banda nord del mediterrani, ens vam atrevir a fer un petit “coral”, i a cantar-lo amb el Bart la Lluna i jo, amb tota la humilitat del món, per tant “l’Ocell” és un tema que està al principi del disc de manera instrumental, com tota la meva música, però al final de tot, hi ha aquest petit fragment cantat  amb aquesta lletra, reinterpretada per poder-la cantar en  català. 

I seguim escoltant-los a elles i a ells en una altra composició d’ella, Mar Serra anomenada... 

3.9.- Una branca de pi (Mar Serra) 6m13s. 

I de quina manera més “profunda” ha començat aquest tema, amb el contrabaix de Pau. La resta de companys s’hi ha afegit posteriorment, fent melodies curtes separades per la rítmica de piano, contrabaix i bateria. El canvi rítmic ha aparegut amb la guitarra de Bart primer, i ha seguit amb el clarinet de Gabriel i violí de Lluna. I el final abans del primer break, què bonic amb el duet de violí i clarinet. Violí de Lluna en uns moments íntims i delicats amb un “Groove” soterrat molt ben portat alhora que delicat tot plegat. La incursió de Gabriel, encara amb Lluna fa que hi hagi un “crescendo” magnífic, intens, que al final desemboca amb una part de la melodia, d’aquesta melodia balcànica. I encara al final, una Mar Serra incisiva al piano, marcant encara més la qüestió rítmica del tema que finalment acaben de cop. I així ens ho explica ella i sinó ho podreu llegir al blog: 

“Una branca de pi” també està inspirat en una cançó en aquest cas de Bòsnia,  m’interessava que fos Bosnia  perquè es un petit país que té una petita llenca de mar en el mediterrani, de la cara més balcànica, i “Una branca de pi” és una cançó tradicional bòsnia que vaig sentir i que em va agradar molt i que n’he fet una recreació, molt a la meva manera, que potser ja te poc a veure amb l’original però m’interessava per aquestes sonoritats dels Balcans, que fa pensar tant en les nostres sonoritats més del flamenc, no? Hi ha aquesta unió de l’harmonia “Frígia”, que tan pot ser d’una banda  com de l’altre del mediterrani que ha sigut com aquesta harmonia que ha vingut dels gitanos i que anat passant per tot l’arc, i que ha anat passant per quedar-s’hi. I sí que hi ha una anècdota d’aquesta cançó, i que per a mi em semblava molt bonica, molt poètica, però que en aquest cas no vaig traduir la lletra del bosni fins que un dia que teníem previst tocar-la en directe i just abans, el mateix dia que l’anàvem a estrenar al directe vaig pensar, va, vaig a mirar la traducció d’aquesta cançó d’amor, de poesia, etc, perquè em semblava molt bonica, i quan vaig veure la lletra vaig veure que en realitat és una cançó popular de borratxos, diguéssim, perquè la lletra va dient...eh, passem la copa de vi, no, no te la passo perquè estàs molt lluny, estàs aquí a la platja..i l’altre..és que no puc venir perquè vaig descalç perquè estic aquí a la vora del mar amb una branca de pi, no? I bé, ho vaig trobar bastant graciós, haver-ne fet aquesta interpretació bastant romàntica, amb tota la ignorància del que significava la cançó.  

 

I ja acabarem d’escoltar-los en el tema més potent i anomenat... 

4.4.- Cecs d’un son profund (Mar Serra) 4m41s. 

I quina pulsió més rítmica a les tecles del piano de la líder ja per començar aquest magnífic tema. Després encara s’ha ampliat aquesta sensació rítmica, que no de tempo, el qual es manté en un “mèdium”. La melodia ha sonat amb quasi tots els instruments a la vegada. Moments melòdics amb violí i el saxo tenor d’en Martí Serra. Els instruments rítmics han fet uns compassos recordant-nos que així aniran aquestes qüestions, i amb melodies amunt i avall de la líder. Diàleg de saxo i violí, per seguidament un break i duet amb la guitarra de Bart i el contrabaix de Pau. Solitud càlida la del solo d’en Martí al saxo tenor. I què bonic el canvi harmònic abans de la potent irrupció solista de Joan Vidal a la bateria. Un tema força sorprenent, complex, divers, amb canvis melòdics i seguint però una pulsió rítmica remarcable. Melòdicament és molt ric. El final, tots plegats recuperant el motiu principal i ja per acabar-lo de cop. Un gran tema i projecte, gràcies Mar Serra i companys, felicitats. 

I sóc jo qui diu lo que ella va dir sobre aquest tema què: és intentar imaginar doncs la ceguesa  dels que estem a l’altre banda del mar i que no som capaços de disfrutar, o d’entendre el sentit de la vida, perquè estem cecs davant de les coses importants, mentre que hi ha altra gent que està disposat a morir per lluitar per una vida millor. 

I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per les teves paraules envoltades de poesia i de les músiques del programa.

 

I ara us proposo escoltar el darrer disc del Manel Camp, “CARST”, editat per PicAp Records. Enregistrat per David Casamitjana a l’Espai Ter els dies 20, 21 i 22 de juny d’enguany. Ell mateix l’ha mesclat i masteritzat a ca seva, a l’Espai Sonor Montoliu. Piano emprat pel Manel cedit per “Piano Concert”. Direcció artística Manel Camp i coordinació general a càrrec de l’Equip “Minorisa Carst”. I aquí hi tenim a: Matthew Simon, trompeta; Manel Camp, piano i composicions; Xisco Aguiló, contrabaix i Lluís Ribalta, bateria. 

El Premi Espai Ter de Música, iniciat l’any 2018, vol aportar un gra de sorra a la creació musical a l’àmbit dels Països Catalans. Durant un any, l’Espai Ter de Torroella de Montgrí acull i apadrina un projecte musical de nova creació escollit per una comissió d’experts. Al seu voltant ha nascut la col·lecció Premi Espai Ter de Música, que inclou les propostes guanyadores de cada edició. I ves pe on que al 2022 el guanyador va ser aquest projecte que ara estem a punt d’escoltar: Carst – Manel Camp Quartet. 

“Tot respira alhora”, va dir Plotí, al segle tres. 

I de les dues precioses cançons a tempo de balada, he optat per la que ara mateix escoltareu, tot i dient-vos que “Metamorfosi” és també una dolça meravella. Som-hi però amb el tema anomenat.... 

5.5.- Origen (Manel Camp) 7m45s. 

I quina preciositat de cançó, de melodia ens ha fet Manel Camp, amb uns inicis a piano, contrabaix fregat amb l’arc i escombretes. La trompeta de Mateu ha seguit acaronant-nos amb la bonica melodia en una llarga  i càlida interpretació. Manel al piano ha dulcificat l’espai sonor amb la seva sensible improvisació, on el món clàssic l’ha acompanyat tota l’estona, sense oblidar els moments més moderns, ell seguint-ne l’harmonia des del punt de vista melòdic. Aguiló al contrabaix ha seguit amb el mateix tarannà melòdic, amb un recolzament de Ribalta molt subtil, ell picant amb les mans les seves timbales i caixa, tot ben mutejat i quasi silenciat. Un llarg i preciós solo del contrabaixista que al final ha desembocat en la recuperació de la melodia del tema a càrrec de la trompeta d’en Mateu, fent ell, el final dels acords del tema per després sí, escoltar la melodia ara a càrrec de piano i contrabaix fregat i un final amb la dolça trompeta de l’americà-català, de Califòrnia i de Sant Cugat. Molt bonic tema per començar-los a escoltar. 

I des de Rabat, en Manuel Forcano va escriure això l’agost de 2022:

Que tots som geografia ningú no en té cap dubte. Que tots estem sotmesos als processos d’erosió, tampoc. I viure, sentir, créixer i decréixer, deixen en nosaltres -com els amors i els viatges- marques, esques, per bé o per mal, com el vent i la neu a les penyes com l’onam persistent als roquissars, com els corrents a les lleres i als afraus. Formem tots part del relleu del món: les carenes estan quietes, les coses són immòbils, però nosaltres errem pels camins i per la vida, i també la nostra pell recull els embats del cel, del sol, de l’aire, de la foscor, de la fatiga, de la vigília, i anem llimant els nostres caires com graons d’escala cada dia més rodons, gastats per tants peus que els han pujat.

 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Discordian Records: 

www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 

I seguim escoltant temes d’aquest darrer disc del Manel Camp Quartet i ara amb el tema anomenat.. 

6.6.- Esquerda (Manel Camp) 5m54s. 

I aquest tema ens ha sorprès per la llarga ”introducció” a càrrec del líder Camp  al piano, i els estris percussius emprats pel baterista Ribalta. També pel canvi rítmic posterior i ja amb la intervenció d’en Mateu a la trompeta, i acompanyant-lo també contrabaix i piano, tots tres melòdicament subtils. I ves per on que després d’aquestes dues parts del tema ha vingut el “pont” ben marcat rítmicament i amb canvi tonal, tot plegat força potent. I quin altre canvi i “break” ha aparegut amb el solo de Manel acompanyat per la bateria de Lluís. I els moments posteriors de “pregunta-resposta” fets a càrrec de Manel i Mateu, què interessants, i com tot plegat va agafant una potència in crescendo, aquesta, fins arribar a un final, on recuperant alguns dels moments inicials, tot i apropant-nos al final del tema, amb un clímax brutal de la trompeta de Simon. Un tema força sorprenent per la seva diversitat. Brutal. 

I en Manuel Forcano segueix dient....

Però no només les inclemències dels nostres dies i la impietat del temps ens modelen: les carícies poden obrir en nosaltres grans avencs, i un altre cos pot fer-nos esllavissar i canviar per sempre més la nostra topografia. Sí, per la força del desig ens adonem que som de cera, però ens delim sempre pel foc que ens fa regalimar. Cerquem els uns en els altres alguna bella forma de desgast: la mina del llapis només vol escriptura. I els nostres cossos són pissarres, i algú hi dibuixa cal·ligrafies que després deixen d’entendre’s o s’esborren, però a la memòria sabem guardar inscripcions en tota mena d’alfabets i és bell desxifrar que ens  desitjaren, que estimàrem.

 

I encara els escoltarem en el tema anomenat... 

7.7.- Fluir (Manel Camp) 4m44s. 

I quina pulsió d’Agulló al contrabaix més bèstia. Escombretes subtils de Ribalta, piano de Camp i al final melodia de Simon. Un canvi harmònic en el pont molt maco i tornem-hi amb el tema, ara amb més intensitat sonora. Sempre però amb una determinada calidesa. Mateu de nou amb els moments melòdics. Les improvisacions però ens faran escoltar el tema d’una altra manera, i ves per on que de cop i volta a tot Swing. Bateria i baixista, l’un amb els copets al plat “ride” i l’altre a tot “walking” ens l’han fet apreciar la mar de bé. El diàleg solista entre Manel i Mateu ha estat impressionant, el primer amb la A del tema i el segon amb la B o el pont, i així han seguit una preciosa estoneta fins recuperar els més greus d’Aguiló, tot i recuperant els inicis del tema i llarga exposició melòdica de tot el tema i els seus i diversos canvis. El final ha estat impressionant, i durant, també. 

I Forcano segueix dient....

Hi ha músiques, tonades, ritmes, que també percudeixen sobre el nostre paisatge interior i esculpeixen el nostre dedins, les nostres emocions. Hi ha sons forts com ràfegues capaces d’arrencar del seu pal una bandera, silents com un hidroavió que amara de panxa nua a l’aigua. I també n’hi ha que són constants, insistents, que ens passen per damunt un cop i un altre, i que passen a formar part dels nostres dies: músiques que ja són nosaltres talment com el mar té els fars, talment com els camins tenen les passes.

 

I acabem-los d’escoltar en el vital tema anomenat... 

8.4.- Resiliència (Manel Camp) 5m02s. 

I els platerets de Ribalta han estat els primers que ens han dit, “siguis resilient”.

Després les notes soltes i repetides del piano del líder i compositor. I ja la marxa rítmica a càrrec de tots plegats, amb la base rítmica i el diàleg entre trompeta i piano. El canvi en el pont, magnífic, i amb quin final més brutal. Els solos els han iniciat pianista primer, per després trompeta i més el contrabaix i bateria al final. Aquesta “roda” de solos de tots quatre ha tornat a aparèixer, i ho han fet en tres “chorus” del tema. Molt bona idea del líder que ha deixat espai a tots els companys perquè diguessin la seva. Al final, les notes soltes del piano de Manel ens han situat de nou a la melodia i posteriors sons a càrrec de Mateu a la trompeta. I al final l’han acabat de cop. Magnífic tema per acabar-los d’escoltar. Felicitats Manel, per duplicat, ja m’entens. 

I finalment, Forcano ens diu què....

També hi ha el desgast d’allò viscut, i que resisteix en runes als records. L’oblit sempre se’ns acosta, ja el coneixem, a la callada, i l’àncora del vaixell de la memòria cada dia pesa menys. Ell ve al nostre paller i a la mà branda una teia encesa, o és com un fuster de mans agafoses al ribot i que vol endur-se d’allò que recordem com més encenalls millor. És el record, doncs, un paisatge càrstic per excel·lència, però aquestes músiques ens ho diuen com un bàlsam, i finalment, escoltant-les, gaudint-les, ens és igual que l’aiguarràs desfaci tan ràpid el vernís de tot plegat. Al cap i a la fi, la memòria és sempre una gerra restaurada amb molta pega a les esquerdes. Només, senzillament, ens caldrà sargir les xarxes més estretes, retenir encara un poc més amb nosaltres allò que sempre fuig. Venal seria dir que l’efecte d’aquestes peces musicals de Carst de Manel Camp, es mouen a les meves oïdes com flames, però el que ara heu escoltat o llegit n’és el fum. Manuel Forcano, Rabat, agost de 2022.

 

I ja per acabar el programa d’avui farem un salt estilístic en diversos nivells amb l’irreverent projecte de Pepino Pasqual, “TU”. Prepareu-vos a fer un viatge musical inèdit de la mà de l’iconoclasta Pep Pasqual. Disc editat per Segell Microscopi. Enregistrat i mesclat a “Casa Pepe” / Barcelona, per Pep Pascual, excepte “Coucher le Soleil sur l'Adriatique”, enregistrat a l'Estudi Stereodrome – El Soler / Perpignyà al 2018 i a Casa Pepe / Barcelona. Mastering: Ferran Conangla. Suport Binaural: Joel Condal. Dibuix i pintura: Aitana Bernabé. I aquí hi tenim a Pepino Pasqual amb tota una pila d’instruments de percussió a més dels instruments de vent. També l’acompanyen una bona colla d’amics, als quals aniré mencionant si convé. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc de Pepino Pasqual: https://www.microscopi.cat/product-page/pepino-pascual-tu. 

Pepino Pascual presenta el disc "TU" i parla del treball: "TU" és el meu primer disc, que no el primer disc, que en deuen ser vuitanta, cent o dos-cents, després de quaranta-quatre anys bufant perquè ballin, reposin, nedin o meditin les energies musicals. Acostumat a compondre per a titellaires, pallassos, dansa, teatre i d'altres gèneres humans, no se’m va encendre la necessitat d'explicar les meves històries fins fa deu, onze o dotze anys que vaig començar a compondre i produir les meues pròpies músiques. El que ha passat és que han anat venint feines i feinades que m'han anat avançant per la dreta i tenint-me ben ocupat. Totes ben interessants i meravelloses... Ara, però, has arribat TU! 

I ell mateix ens parla dels temes, del què, qui i com, i per tant dels seus amics i amigues que l’han acompanyat en aquest el seu viatge musical més personal, com per exemple són aquests, que no escoltareu, i com que en són uns quants, les podreu llegir al bloc. 

“K'un”. Un dels vuit trigrames del baguà o pa kua: yin/ yin/ yin: la terra, la dona, la mare. És una melodia que va venir a Sarajevo mentre estàvem preparant un documental i una obra teatral on parlaven dones meravelloses i fortes, maltractades i violades durant el conflicte als Balcans. D'allà va sortir una cançó preciosa i profundament dura. Aquesta, en canvi, va ser arribada amb la força, optimisme o esperança que aquelles dones desprenen. Amb les veus de Maria Rodés, Marina Tomàs Amado i Marta Roma. Un luxe! 

“Passant pel tub”. Venint del “Dòric”, és un viatge amb tot d'aires, frecs, resistències i fluïdeses que poden escapar. Tot dins d'un “do” greu dins d'un saxo baríton i amb respiració circular. 

“Meridiana Nipona”. La Meridiana Barcelonina ja no és el que era! Records de quan alguns turistes venien a escoltar els concerts de clàxon de qualsevol dia d'entre setmana, o els espectaculars concerts de diumenge a la tarda. 

“La Lluna en un cove”. Va néixer dins de l'espectacle "Menuda" de l'amic titellaire Lain. On va anar a tocar el meu fill Max havent d'aprendre a tocar la serra. Jo, com a pare, content que s'assegurés la millor de les cantonades amb aquest preciós instrument. Ell ja en tenia una de bona amb l'acordió. La cançó va seguir el seu camí fora de "Menuda" i va anar creixent i viatjant fins a arribar aquest disc. 

“Plats combinats”. Del darrer cop de plat de "Bottom Swing" va néixer el primer plat combinat. És una gravació feta amb dos micros i amb una bona sensació estèrea. Serà bonic escoltar-ho amb auriculars. 

“Al Trenc”. Quin honor que l'Enric Casasses hagi passat per l'estudi a dir-ne alguna. Li vaig oferir un "bufar i fer ampolles" i ens va deixar anar "al trenc". Ha estat un gust enorme haver compartit més d'una i de trenta o quaranta amb ell! Un paio savi que digui el que digui, sempre et toca! 

“Pillot”. Fa molts anys, amb en Jorge Sarraute, un dels mestres que més vaig gaudir i del que vaig aprendre profunditats essencials, quan treballàvem plegats en la música per a un espectacle de Zotal Teatre (uns altres que mereixeria un llibre, un disc o una pel·lícula), va sortir aquesta melodia tan senzilla i pentatònica. Un tema fet amb un pillo samplejat del meu fill Max gravat quan tenia dos o tres anys. 

“Coucher le soleil sur l'Adriatique” (Pascal Comelade). Ha estat un plaer, un honor i un gust tocar amb el Bel Cant i conjunts varis d'en Pascal Comelade durant trenta anys. Volades altes de les bones! Quan ell va fer "Coucher le soleil sur l'Adriatique" per al seu disc "Le cut-up Populaire", em va enviar una base perquè hi posa una trompeteta de plàstic. El tema em va encantar i van sortir dues pistes a la primera. Ell en va fer una altra alquímia. Mentrestant jo amb unes ganes boges de què ell hi fos en aquest meu primer disc, vaig recordar la meva estructura i l'hem perpetrat. El tema del títol té la seva història: un quadre d'un pintor de nom italià desconegut, i molt valorat en unes exposicions del 1910. Tot plegat fins que va descobrir que havia estat pintat per un altre amb el pinzell a la cua mentre li donaven llaminadures d'ase: pastanagues. 

“Blues de la bifurcació”. Tocat amb dues arpes de boca Vietnamites (en alguns llocs els anomenem Guimbarda, Dan Moi o Jaw Harp), em vaig trobar que jugant, jugant, i quan inspires una d'aquests arpes (no totes) aguanten força bé el so. Tot com si fos una llengüeta d'harmònica, d'acordió o d'altres. El resultat el podeu escoltar. 

“Volscallar”. Era el nom d'un pobre del Penedès; a Vilobí, el poble de ma mare on anàvem a fer la verema i a visitar l'únic avi que vaig conèixer. Allà, als pobres se'ls donava, després de fer una bona xerrada, pa rodó i vi (aigualit com el porró de casa). Quan un d'aquells pobres va fer-se gran, ma mare va insistir a dur-lo a les "Hermanites dels pobres", crec que a Barcelona. Allà ens van dir que en poc temps tindrien una plaça i mentrestant el vam acollir a casa, al Baix Llobregat. Vam passar de tenir el "quart de les patates" a tenir el "quarto del pobre". Va viure amb nosaltres un any i pico. En aquestes revoltes de la memòria, em va venir el seu nom, que per a mi era un so onomatopeic: "Volscallar", sense haver pensat mai en el significat si separes les dues paraules. Estranyat i pensant que la memòria m'estava fent una broma, vaig preguntar a un cosí de Vilobí i m'ho va confirmar: i tant, el "Volscallar"! Per aquí passaven ell, dos més i una dona. Eren els tres homes i la dona del sac dels 60's del Penedès. 

“Què puc fer”. És un poema preciós que vaig comprar en una cartolina pintada per la Nery Martínez en un mercat de Torredembarra. Xerrant, xerrant, vaig saber que era la companyia d'un amic contrabaixista. Vaig compondre la cançó fa uns quants anys. Ni la Nery Martínez, ni en Manel Vega en sabien res de la cançó fins ara, que vaig començar a registrar el disc i els hi vaig ensenyar. Com no podia ser d'una altra manera, en Manel, és qui toca el contrabaix. 

I ja l’escoltarem a ell i a ells i ho farem amb el magnífic estàndard de Jazz reinterpretat a la seva manera, i anomenat... 

9.16.- Willow Wheep for Me (Ann Ronell) 3m39s. 

“Willow Wheep for Me”. És un clàssic dels estàndards jazzístics. Seduït per la tristesa del text de la cançó "el salze plora per mi", en els directes d'un concert meu en “solo”, repartia olles i paelles amb aigua al públic perquè fessin com plors i m'acompanyessin. En aquest cas van venir un munt d'amigues i amics a l'estudi, a somiquejar per a aquesta gravació feta amb un micròfon binaural. Si pots, escolteu-lo amb auriculars! 

I aquest tema que Ann Ronell va escriure, música i lletra, el 1932 és de la forma AABA. Es toca habitualment a 4x4 però també es pot tocar a 3x4. Aquí Pepino l’ha fet de la manera habitual i l’ha tocat amb el clarinet ell sol i la resta de companys fent-li les percussions diverses amb paelles, pots i olles, oleeee. Tema molt trist i molt bonic aquest “Willow Wheep for Me”. I els col·laboradors, com que en són molts, els podreu llegir al blog: Alba Careta, Antoni da Cruz, Clàudia Alborch, Erol Lleri, Joan Alborch, Marina Tomás, Mariona Segarra, Marta Roma, Mireia Ferré Calcanela, Montse Esteve, Pep Terricabres totes elles i ells Paelles, Pots i Olles, Pep Pascual, Clarinet i Suport binaural: Joel Condal. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz.. 

23 Robadors: 

https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: 

https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: 

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació. 

I diu ell què van passar per l'estudi companys de forces caminades: en Francesc Capella i en Nono Fernández.  I seguirem també dolçament amb el tema propi i que titula el disc... 

10.9.- Tu (Pep Pasqual) 5m03s. 

I ell ens diu de “TU”. Precisament va ser acompanyant l'Enric Casasses a un acte de celebració i inauguració d'una plaça de Joan Brossa, que va néixer aquesta melodia. En Casasses recitava Brossa i un dels poemes era “TU”: 

Si la música s'omplia de tu, brollaria un acord greu i planyívol.

Si eres una flor, mai no t'apagaries.

Si eres un paisatge, series un bosc que respira.

Si eres un camí, seria la riba del mar.

Si eres una tarda, series un dia.

Si eres un any, seria un segle.

Si eres un soroll, series el soroll d'unes passes que ressonen sentides en secret.

Si el món era romput a trossos, series el seu silenci.

Si eres una veu, tindries el color d'un perfum.

Si eres un perfum, tindries la veu del color que et duria.

Si eres tèbia claror, et voltaries de ramats. 

(Fragments de “TU” de Joan Brossa) 

I ja veieu de quina manera ha creat aquest tema, càlid sí, però no trist. Hem escoltat un piano, per tant el d’en Francesc Capella. Un xerrac tocat amb un arc pel Pep, i després ja entrant la melodia amb el clarinet baix amb ell mateix, en Pep Pasqual fent-ne la melodia que va creixent, va pujant de to dolçament, essent com una mena d’himne, tot i que segur que a ell, això dels himnes no li van. És majestuós el tema, i potser tampoc li agradin les “majestuositats”. El final és cada vegada més i més impressionant. També hem escoltat notes d’un contrabaix, el d’en Nono Fernández. Una delícia de tema d’en Pepino Pasqual.

 

I ara l’escoltarem a ell i amics en un tema força divertit per com algú el canta, el bufa, i anomenat...

11.15.- Tangos de mi piso (Pep Pasqual) 3m03s. 

I ell ens diu d’aquest “Tangos de mi piso”. Acompanyat de l'amiga i companya de volades vàries Isabelle Laudenbach a la guitarra i jo tocant una cafetera (o tetera) amb embocadura de trompeta. Sense ni recordar-ho, havia vist i sentit tocar la cafetera al gran Hermeto Pascoal, ara fa molts i molts anys. Molt més tard, en algun Festival de Jazz Clàssic, per les Europes, jo tocant amb La Vella Dixieland, vam veure que un trompetista en tocava una, però amb una tècnica ben diferent. Amb en Pep Gol que començàvem a ser també companys d'andròmines, vam prendre nota i vam fer la nostra versió més propera a la de l'Hermeto, però amb variants trompeteres més de New Orleans. 

I a Pepino Pasqual se l’ha d’anar a veure en un dels seus directes per copsar la immensitat del que fa. La seva tendresa humana va de la mà de la seva “poca vergonyeria”. El tema és tot una troballa musical, ell fent-ne la melodia mitjançant una de les seves andròmines vocals, una tetera, i tan ben acompanyat per la guitarra d’Isabelle. Però hi ha hagut també, la Dama de Elche & Pat Palmer: Palmes. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: 

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I seguim escoltant-lo ara amb el seu saxo tenor i tema anomenat... 

12.2.- Dòric (Pep Pasqual) 3m01s. 

I ell ens diu què “Dòric” és un segon grau. També és un mode musical que surt del segon grau de l'escala Major. Aquesta melodia és en mode "Dòric". Ho he hagut de tocar tot jo. I he aprofitat la visita del meu fill Max perquè em posi un acordió. 

Doncs ja heu pogut escoltar quina melodia més bonica ha trobat en Pep, un segon grau i per tant tonalitat menor la de la seva escala. Es nota perfectament aquest so. Diu que ell ho ha fet tot, doncs déu n’hi do, perquè a part del saxo hi  ha baix, teclats, etc, i totes les percussions “hagudes i per haver”, lo que ell en diu “Colmado sonor”. El so de l’acordió del seu fill Max afegeix un plus de bellesa al tema. Què bonic.

 

I seguim ara amb més música i ara amb l’esperit alegre que el caracteritza segons ell mateix ens diu: “Bottom Swing”. Visca la festa, caminar i tocar al costat de bons amics! Visca el ball i visca el swing culer! 

13.6.- Bottom Swing (Pep Pasqual) 4m52s. 

Quin tema més divertit alhora que entremaliat i amb tota una llarga colla d’amics que l’han acompanyat durant tants i tants anys. Un tema marxós, per ballar-lo i divertir-nos. Un tema de Festa Major, i Menor, de totes les Festes. Ell al baríton, Alberto Perez a la trompeta, Gerard Nieto al Hammond i guitarra, Dani Alonso, tuba i trombó i en Pep Pascual: Clarinet, Saxos, Baix, i percussió. Els solos de trompetista i el d’ell al clarinet, preciosos, i també la guitarra elèctrica d’en Gerard ell, polinstrumentista més o menys com en Pep. I el final, resulta que és apoteòsic. Brutal. 

I ja per acabar-lo d’escoltar i nosaltres acabar el programa, els escoltarem en el tema vital i també festeru, de Festa i ball anomenat.... 

14.17.- Gypsy Cabrer (Pep Pasqual) 5m43s. 

I ell ens diu tot això: “Gipsy Cabrer”. És un homenatge al gitano de la cabra i de fa uns bons anys cap aquí, ja sense cabra, el gitano del teclat o la trompeta. El més bastard dels músics que no reivindiquen ni els gitanos i que no deixa de fer això que ells saben fer tan bé: tocar amb intensitat i sabor! De vegades no són bons, però continuen tenint aquest pedigrí. En soc súper fan! Jo que no en soc de trompetista, quan li agafava l'instrument a algun company em deien: on vaaas? Recull el so! Jo sempre pensava que si Miles Davis o en Zawinul els sentissin se'ls emportarien pel món de gira. Vaig enviar la meva gravació a moltes amigues, amics i coneguts, i els vaig demanar que m'enviessin un comentari, una reacció o el que volguessin que els suggerís el tema. M'han enviat vídeos i àudios amb els quals, tal com venien, he anat posant a la música com a cantants i rapsodes de luxe. 

Poques coses em queden per dir després d’aquesta expressió musical festiva amb els comentaris dels seus amics i amigues, i ell a la trompeta i al teclat. Un tema ideal per cloure el programa d’avui, heeee. I totes elles i ells són, amb les seves veus i sons, i com que en són una bona colla, ho podreu llegir al blog: Aitana Bernabé, Lluc, Joan Arqué, Martí Sales (fragment de “La cremallera”), Rut Ruiz, “Nicomedes Mendes -1”: Guim Valls, Núria Martínez-Vernis, Victor Bonetarbolí, Jordi Martínez, Izä, Pep Gol, Juan Crek, Javier Pérez Andújar, “drim_machín”: R Cru + Joan Comes, Martina Aixuan Quiles Puig, Jaime Santos, Namina (E.Casasses), Ramón Colomina, Flor Inza, Francesc Burgos “El Triangulista”, Ricardo Batista “el Bola”, Mauro Paganini. 

Doncs ja hem acabat el programa d’avui que com sempre espero us hagi agradat tan com a mi. I us recordo que hem escoltat tres projectes sobre la música en clau de Jazz i demés meravelles que es fa a casa nostra. Hem escoltat a Mar Serra, “VIVIT”, a Manel Camp Quartet, “CARST” i a l’inxeplicable Pepino Pasqual, TU i hem escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. 

Us recordo el concert d’aquest divendres a les 22h a la Sala Xica, amb l’Eddie Mejia Quartet; Eddie Mejia, guitarra i composicions; Gianni Gagliardi, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Entrada gratuïta. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja tenim a punt el concert del 16 de desembre a la Sala Xica de la Vicentina, on tindrem a l’Eddie Mejia Quartet, amb ell mateix guitarra i composicions; Gianni Gagliardi, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Esdeveniment organitzat des del Jazz Club la Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per tant amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem. 

I el programa d’avui serà temàtic i dedicat a la guitarra de Jazz. Us presentaré tres projectes de guitarristes actuals, el de l’italià resident a casa nostra, Terenzio de Cristofaro, “Sunday in Barcelona” autoproduït, mentre que els altres dos que Fresh Sound Records ha editat aquest 2022 en la seva sèrie 5000 són en Linus Olsson, “Wes we can” i el de Yuval Amihai, “My 90s Summer”.

 

I començarem endinsant-nos en el món de Fresh Sound Records amb el disc   del guitarrista israelià resident a Nova York, Yuval Amihai i projecte “My 90s Summer” editat aquest 2022. Enregistrat per Chris Benham als Big Orange Sheep Studios, Brooklyn, Nova York, 24 de juny de 2021. Mesclat i masteritzat per Katsuhiko Naito. Notes interiors i produït per Yuval Amihai. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. Amb: Yuval Amihai (guitarra), David Kikoski (Fender Rhodes, piano), Eric Wheeler (contrabaix), Jeremy Dutton (bateria). Convidats: Itai Kriss (flauta als #1,2 i 6), Julieta Eugenio (saxo tenor als #1,6), Wayne Tucker (trompeta als #2 i 6). Tots els temes estan composts i arranjats per Yuval Amihai. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/yuval-amihai-albums/55288-my-90s-summer-digipack.html. 

I ja els escoltarem de manera delicada car així són algunes de les seves composicions, com és ara aquesta i anomenada... 

1.2.- MEDB (Yuval Amihai) 6m51s. 

Doncs acabem d’escoltar-los en un tema molt delicat, alhora que divers per la qüestió rítmica. La melodia té així com uns aires follklòrics, i els moments a duet de guitarra i teclat, són molt bonics. Ens han exposat el tema sencer per ja començar amb les improvisacions. El líder Yuval Amihai, ha estat qui primer les ha fet, i us haig de dir que m’ha agradat força la seva subtilesa, la seva dolçor interpretativa i llenguatge. Mentre, la base rítmica de dos, baix i bateria, l’han recolzat i més consistent el darrer, en Jeremy Dutton i profund l’Eric Wheeler al contrabaix. També hi ha hagut colors musicals dels dos vents, així com en mode “background”. David Kikoski amb el Fender Rhodes l’ha seguit amb igual subtilesa. Gran mestre que hem tingut ocasió de veure algunes vegades al Jamboree Jazz Club. La nitidesa de la seva exposició solista alhora que elegància, ens ha meravellat. El contrast entre els seus sons i els dels dos de la base, més els del baterista, han estat evidents. Segur que aquesta déu ser la gràcia i el perquè hi ha qui hi ha en aquest disc. Un tema molt bonic per començar-los a escoltar, que ben aviat les coses canviaran. 

Yuval Amihai és un guitarrista, compositor i educador de jazz nascut a Israel i resident a Nova York. Yuval es va traslladar d'Israel a París, França als 24 anys i ràpidament es va convertir en una veu líder en l'escena del jazz francès; va guanyar diversos premis de prestigi, entre els quals el 1r Premi al concurs Jazz-A-Saint-Germain, el Gran Premi del Concurs Nacional de Jazz de La Defense, així com el Premi al Millor Compositor. Amihai va fer gires internacionals i va publicar tres discos aclamats per la crítica com a líder: "Yuval Amihai Ensemble" (2012), "Longing" (2015) i "Ain't Got Nothin' But the Blues" (2018). El seu treball va ser elogiat per la crítica i va ser anomenat "A master of melody" (FIP), "Virtuoso guitar player" (La Dépêche du Midi), "A rare delicacy" (Paris Capitale), "A Gem" (Jazz News Magazine). ), “Un músic de jazz excel·lent” (Haaretz) i “Fa cantar la seva guitarra” (Les Dernières Nouvelles du Jazz).

 

Els seguirem escoltant en el tema anomenat... 

2.3.- Gwen’s Groove (Yuval Amihai) 5m18s. 

I sí, per descomptat que hem notat el Groove, força evident en el tema. Dutton a la bateria segueix destacant per les seves “maneres”, mentre que Wheeler al contrabaix fa una bona tasca de suport. De fet el tema ha començat amb una “Intro” curta amb roda d’acords del teclista i la qüestió rítmica a càrrec de baix i baterista, per aparèixer la  melodia després. La melodia té una determinada bellesa, semblant a vegades a línies d’una improvisació, sobretot en el “Pont” o la B del tema. Incidir de nou amb la sonoritat de la guitarra del líder Amihai. Un so fosc i càlid de les guitarres de Jazz de caixa, com són les Gibson. I el Groove ha continuat en la improvisació de Kikoski al Fender Rhodes i el seu so tan característic. Una meravella que ens ha fet aquest màster, amb tot de notes que ens han acaronat les oïdes. Els tres de la base han funcionat la mar de bé, amb els acords també del líder. La seva improvisació ha estat també d’un gran nivell, estil i tradició han anat de la mà, alhora que ens ha presentat el seu nou “punt de vista”. Al final, hem pogut escoltar al baterista Dutto fent un curtet solo, que ha estat quasi una ampliació del seu esperit rítmic acabant el tema de cop. 

El 2018 es va traslladar a la ciutat de Nova York i va començar a actuar en molts dels clubs i sales de jazz de la ciutat, treballant amb alguns dels millors músics de l'escena, com ara David Kikoski, Peter Bernstein, Eric Wheeler, Jason Brown, Rick Rosato, Jared Gold, Jonathan Barber, etc, Jeremy Dutton, Anwar Marshall, Daniel Dor, Curtis Nowosad, Benny Benack III, Neal Caine, Endrea Owens, Charles Goold i Kush Abadey.

 

I encara els escoltarem en el tema anomenat... 

3.5.- Smiles (Yuval Amihai) 8m14s. 

I d’aquest tema ens ha agradat com ha tingut uns aspectes de rítmica trencada ja en la seva primera exposició melòdica feta pel líder i guitarrista. Té uns canvis remarcables on el baterista hi té una gran presència. La melodia, a vegades és un tant entremaliada, pels canvis que fa, cosa que ens parla de les “maneres” compositives del líder. Kikoski al piano ara, ens ha tornat a impressionar per la consistència del seu discurs melòdic i harmònic. Dutton a la bateria, sempre molt present i fent un marcatge rítmic potent. Wheeler al contrabaix, subtil, també. Yuval Amihai ha fet una vegada més una gran tasca solista, improvisant amb un llenguatge jazzístic remarcable, amb una gran tècnica que s’escolta  de manera clara en les seves ràpides línies melòdiques creades. I sí, en aquest tema hem pogut escoltar un magnífic i llarg solo del baterista Dutton, que ens ha deixat bocabadats. Després d’ell han recuperat la melodia gens trillada i sí d’una certa complexitat, i ja per acabar el tema, aquest altre bon tema. 

Aquest és el meu treball més personal fins ara. Vaig créixer al sud d'Israel, en un petit poble situat al desert del Nèguev. Seguint la meva passió pel jazz, viatjava regularment llargues distàncies fins a Tel Aviv, el centre cultural d'Israel, buscant aprendre dels millors professors i intèrprets del país, assistint a concerts i tocant a molts dels locals de la ciutat amb les bandes locals que vaig formar al llarg del camí. Al final de cada estiu, viatjaria encara més per assistir al festival internacional de jazz més gran d'Israel a la llunyana ciutat d'Eilat. Tot el que volia era absorbir tot el que pogués sobre aquesta música. La música finalment em va portar a viatjar des del meu país d'origen, primer traslladant-me a París, França i, finalment, a la capital mundial del jazz, Nova York. Aquest disc, fruit de la meva segona col·laboració amb Fresh Sound Records (després de “I Ain’t Got Nothin’ but the Blues” publicat el 2018), és una col·lecció de 8 composicions originals. Vaig escriure aquestes cançons mentre viatjava entre els diferents llocs, però mai les havia enregistrat abans. Reflecteixen la diversitat de cultures, llocs, sons i persones que m'havia anat trobant al llarg dels anys, a les diferents estacions de la meva vida. I tot va començar al “My 90s Summer”, o sigui als meus estius dels 90s.

 

I ja els acabarem escoltant en el tema a tot Swing i anomenat.... 

4.7.- Coming Through (Yuval Amihai) 6m52s. 

I ja heu pogut constatar que en aquest projecte no hi ha massa canvis rítmics ni de tempo. Tot i això, en aquest tema hem gaudit d’un magnífic Swing en les improvisacions, això sí. El tema però ha començat amb una línia melòdica trencada rítmicament, coses aquestes que semblen agradar-li al líder. Kikoski al piano ha tornat a brillar per la seva improvisació, ben recolzada pel “Walking” del baixista Wheeler i copets als plats i xarles del baterista Dutton. Aquest és un altre molt bon tema compost pel líder, on ha deixat espais pels altres músics on poder establir-s’hi. La seva improvisació segueix marcada pel seu segell tan personal i sonoritat ja reconeguda per sempre més. Una bona tècnica que s’evidencia en les línies ràpides interpretades amb aquesta seva solvència. Hi ha moments per respirar però no gaires, donada la seva gestió del tempo. També hem pogut escoltar una molt bona improvisació del baixista Wheeler que en tots els temes ha fet la magnífica tasca d’acompanyar. El seu solo ha estat també força ben fet, amb gust, de manera melòdica, alhora que la pulsió rítmica, la més adequada. I tots ells han recuperat la melodia, i ja per acabar el tema delicadament. Un gran tema per ja deixar-los d’escoltar i seguir nosaltres amb la resta de projectes. 

I ens acaba dient: Un agraïment especial a Jordi Pujol de Fresh Sound Records, i a la meva parella de vida Elza Rechtman per creure sempre en mi i donar suport al meu viatge musical al llarg del camí. I el més important: gràcies, estimats oients, per triar acompanyar-me en aquest viatge. M'alegro que en formeu part, espero que gaudiu del viatge. —Yuval Amihai.

 

Doncs ara deixarem el món de FSR i seguirem amb el del guitarrista italià establert a casa nostra, en Terenzio de Cristofaro, “Sunday in Barcelona” autoproduït i enregistrat per Guille Pérez Jove a l’Estudi Bonsò de la Vila de Gràcia. Aquí hi tenim a Terenzio de Cristofaro, guitarra i composicions; Andrea Nuzzo, Hammond, Gonzalo del Val, bateria i Luca Tondena, saxo tenor en alguns temes. I ja els escoltarem, a trio, en la preciosa balada anomenada... 

5.4.- The Mountain (Terenzio de Cristofaro) 6m24s. 

Doncs acabem d’escoltar una composició molt bonica d’aquest guitarrista italià establert a casa nostra, en Terenzio de Cristofaro. Ha aparegut un instrument que ja no ens abandonarà en la resta del programa, l’orgue Hammond. I ves per on que el tristament desaparegut Pat Martino va tenir un trio de guitarra, orgue i bateria, tal i com acabem d’escoltar als nostres herois. Un tema on ja cap el final hem pogut escoltar com Gonzalo s’esplaiava delicadament, però. La composició té un delicat Groove marcat suaument per les escombretes i notes soltes, les més baixes que ha fet l’organista, ells, que fan aquestes diverses tasques. I l’han començat amb la melodia a càrrec del líder i guitarrista, tot molt delicat i suau. I així ha estat la seva improvisació, de suau, de delicada, la del guitarrista i la seva guitarra, el so de la qual no és aquell tan fosc que li hem escoltat abans a Yuval Amihai, coses aquestes de les seves diferents guitarres. Andrea Nuzzo al Hammond, l’ha seguit amb la mateixa sensibilitat i delicadesa, l’apropiada a un tema preciós, un tan melancòlic, però molt bonic. Baladeta càlida per començar-los a escoltar. 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz: 

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

 

I seguirem a tot delicat Swing i també a trio de guitarra, orgue i bateria amb el tema.. 

6.3.- Havana (Terenzio de Cristofaro) 4m13s. 

I ves per on que aquest tema parteix de l’harmonia del “Softly as in a Morning Sunrise”; ell però ha fet una melodia diferent. Hi ha també la diferència rítmica, car el “Softly..” va més o menys a Latin a les As i a tot Swing a la B, al menys en algunes interpretacions que jo he escoltat on s’accentua el Swing a la B o “pont” del tema. Versions però com la que fa Wynton Kelly Trio van a Swing durant tot el tema i a un tempo més viu. La versió que ens han fet els nostres herois, el nostre heroi Terenzio, va a un tempo molt més delicat que les comentades, alhora que a un ritme Bossa i/o similars de l’entorn Latin. El tema comença amb una “Intro” de 8 compassos i ja per iniciar-ne la melodia creada, que té certament una gran i senzilla bellesa. El ritme es manté durant tota l’execució de cada “Chorus”. Nuzzo a l’orgue ens ha fet una improvisació molt reeixida, molt ben feta, vaja. La gestió dels silencis, perfecte. El pont, magnífic. El Swing en la seva interpretació, magnífic. Se’ns està mostrant com a bon organista que és. Terenzio l’ha seguit amb un magnífic gust musical tot i improvisant. I què maco li ha quedat la “impro” en el pont del tema. I després els hem pogut escoltar fent uns “quatres” amb el baterista Gonzalo en les dues As del tema. Una magnífica composició “contrafact” que es diu, quan fas un tema o melodia nova, partint de l’harmonia d’un altre anterior, com ha estat el cas. 

Terenzio De Cristofaro guitarrista de jazz italià, estudià al conservatori de Roma. Allà començà a tocar amb diversos músics de jazz de l'escena italiana. El 2018 es mudà a Barcelona per estudiar un Màster de Jazz al Conservatori del Liceu. Al març 2022 gravà el seu primer àlbum com a solista "Sunday in Barcelona", que és aquest que esteu escoltant amb Luca Tondena, Andrea Nuzzo i Gonzalo del Val. El disc té totes les composicions originals que es mouen entre el Hard-bop i el Jazz Modern. Terenzio ha tocat amb Bill Mchenry, Gonzálo del Val, Horacio Fumero, Luca Tondena, Nazzareno Brischeto, Marc Miralta, Mauro Battisti i altres músics de l'escena del Jazz de Barcelona.

 

I encara els escoltarem amb més tempo i magnífic Swing i ara a quartet amb en Luca Tondena al saxo tenor i tema.. 

7.2.- Blue Dexter (Terenzio de Cristofaro) 6m42s. 

I aquest tema, Terenzio li ha dedicat al bo de Dexter Gordon. I quin goig poder escoltar a l’amic Luca al saxo tenor, ell que va ser qui va inaugurar el Jazz Club la Vicentina amb el seu quartet, un llunyà juny de 2009. El Swing ens ha acompanyat durant tot el tema, el fet pel “walking” dels més greus de l’organista Andrea Nuzzo i el xarles i “ride” del baterista Gonzalo del Val. I el tema l’han començat a duet guitarrista i saxo tenor en les As, mentre que la B del tema, el Pont, l’ha fet el líder i compositor. Ell mateix ha iniciat les improvisacions amb uns motius recurrents a les As. El pont, ah, el pont, sempre és diferent, on ha quallat unes frases molt ben trobades passant-lo, el pont. Ha fet diversos “chorus” i en algun d’ells recordant-nos frases d’altres temes i músics, tot plegat molt ben trobat. Luca per fi Luca escoltant-lo improvisant amb el seu so “robust”, “ple”, “consistent” el del seu saxo tenor. Més improvisacions ens han fet amb l’organista Nuzzo que ens ha tornat a “frapar” per com de bé i delicat ho fa. A vegades sembla que sigui fàcil de fer, per com de senzill i fàcil ho fan ells, però no, no ens equivoquem, que això que fan aquests grans músics és molt i molt complicat i gens fàcil. Al final, uns “quatres” amb el Gonzalo i ja per acabar el magnífic tema de Terenzio de Cristofaro. 

El disc és una autoproducció i ha esta enregistrat a l'Estudi Bonsò de Guille Pérez Jove, a la Vila de Gràcia. La qualitat sonora de l'àlbum és molt neta gràcies a la bona feina del tècnic de so Guille Pérez Jove. Això i les altres coses que us he comentat me les va fer arribar Terenzio de Cristofaro. Gràcies noi.

 

I ja els acabarem d’escoltar en el també tema vital i anomenat... 

8.8.- Contrafact (Terenzio de Cristofaro) 3m54s. 

I ves per on que aquest tema anomenat “Contrafact”, no ho és de cap dels temes que jo conec. És un original del líder, i res més. I si els havíem escoltat a tot Swing, doncs en aquest tema encara ho hem fet més. El tempo també és més viu, i tot plegat fa que el tema tingui una “marxeta” d’allò més “guai”. Un tema, l’harmonia del qual també ens ha agradat força, on els canvis relacionats amb les seves diferents parts, es perceben i aprecien la mar de bé, i sempre, ho estic dient en aquest programa i crec que més o menys ho dic sempre, que a les Bs, al ponts, hi ha canvis harmònics i a vegades també rítmics. I de nou l’han començat a duet de saxo tenor i guitarra, fent-ne ells dos la melodia sencera. Luca Tondena ha estat qui primer ha improvisat i de nou hem constatat la potència sonora alhora que el seu llenguatge “jazzero”. A ell el podeu veure cada divendres al Big Bang del barri del Raval, on lidera un trio i coordina la Jam posterior. Bon fraseig el de l’amic Luca, i tècnica a dojo. El líder a la guitarra ens ha tornat a meravellar per la seva qualitat interpretativa. Els silencis els gestiona la mar de bé, encabits ells en el propi Swing del tema. Llargs solos que ens han fet tots dos, i què ben executats, bravo. Al final, com sol passar, han recuperat la melodia principal i l’han acabat delicadament. La feina de l’Andrea Nuzzo a l’orgue ha estat de suport fonamental a la resta de companys que han improvisat, o sigui que bravo Andrea. Per descomptat que també un bravo ben gran pel líder, guitarrista i compositor que es va posar en contacte amb mi. 

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Discordian Records: 

www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 

I ara ja encarem el final del programa amb l’altre guitarrista de l’ona FSR, Linus Olsson i disc “Wes We Can”, editat aquest 2022. Enregistrat per Nicolas Charlier a l’Studio des Egreffins, Videlles, 27 i 28 d'octubre de 2020. Mesclat i masteritzat per Nicolas Charlier. Produït per Linus Olsson. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. Amb: Linus Olsson (guitarra), Stéphane Guillaume (saxo tenor, flauta), Damien Argentieri (orgue Hammond), Antoine Paganotti (bateria). Tots els temes composts per Linus Olsson. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:

 https://www.freshsoundrecords.com/linus-olsson-albums/55224-wes-we-can-digipack.html. 

I ell ens diu.... Vaig començar a compondre quan era adolescent al mateix temps que vaig començar a somiar amb una vida musical. Des de llavors, escriure les meves pròpies cançons sempre ha estat com una part natural del fet de ser músic. Amb el temps i amb l'experiència crec que he après a centrar-me més en lo més essencial de les meves composicions. Un amic músic em va dir una vegada que les meves melodies semblaven poder-se "tocar per si soles". Per a mi és important que els músics expressin la seva personalitat i també vull deixar molt espai per a la interacció entre els membres de la banda. D'aquesta manera ens divertim a l'escenari i emocionem la gent del públic que hi va a passar una bona estona amb nosaltres i amb la música. Per a mi aquesta és l'essència del jazz! 

Escoltem-los ja en el primer tema anomenat... 

9.7.- Kabalevski (Linus Olsson) 6m02s. 

I ves per on que hem començat aquest preciós tema de Linus Olsson també amb el Hammond de Damien Argentieri el qual ens ha fet una “Intro” molt bonica i posterior entrada al tema. El líder Olsson n’ha iniciat la melodia que us haig de dir que també ha estat molt maca. Té un canvi harmònic en el pont o la B, que és molt maco. I la guitarra d’Olsson sona a Blues, per les seves línies melòdiques i perquè el tema té també aquests aires bluseros. Ens ha agradat força la seva subtilesa interpretativa, i per descomptat el seu fraseig jazzístic tan evident. Argentieri a l’orgue ha fet també una magnífica tasca solista seguint també els aires del Blues d’aquest magnífic “Kabalevski” de Linus Olsson. I ara hem escoltat la melodia feta a duet de guitarra de Linus Olsson i amb Stéphane Guillaume al saxo tenor, essent aquest darrer qui s’ha posat a improvisar. I quin espatarrant solo ens ha fet l’Stéphane, ell amb un so no tan potent com el de l’amic Luca, però amb les mateixes “bones maneres”. De fet ens ha sorprès per com de bopper ens l’ha fet. Un gran tema per començar-los  a escoltar. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz.. 

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: 

https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: 

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació. 

I els seguirem escoltant en el tema anomenat... 

10.5.- Around the Block (Linus Olsson) 6m52s. 

I quina altra magnífica composició ens ha fet en Linus Olsson i ens han interpretat  aquests herois nostres. El so de la seva guitarra és més proper al de Terenzio que al de Yuval Amihai, més fosc aquest darrer. I el tema l’han iniciat amb una “Intro” per ben aviat aparèixer la melodia a càrrec del líder i compositor. En la segona passejada, en Guillaume l’ha acompanyat fent-la els dos músics a duet. Això mateix ha passat en les As del tema. El tema té un canvi tonal i rítmic en la B que ha estat magnífic. El líder ens ha tornat a fer una magnífica improvisació en aquest seu tema “Around the Block”, amb un gust i delicadeses ben paleses en la seva interpretació. Molt bon guitarrista també en Linus Olsson, suec ell però potser estant-se a París on hi déu haver una “moguda” musical que a ell li agrada i li va molt bé. Stéphane Guillaume l’ha seguit amb una magnífica improvisació i millor llenguatge i fraseig, lleuger i gràcil, el qual ens mostra la seva gran tècnica. Un llenguatge modern i sonoritat increïblement jazzística. Damien Argentieri ha fet també una gran tasca, ell que també acompanya amb acords i els més baixos de l’acord. La seva improvisació ha estat increïble, tot i que no massa llarga. I com sempre, han recuperat el tema i l’han acabat dolçament amb el so del Hammond. 

Durant els últims anys he tingut l'oportunitat de treballar a Niça, París i Nova York amb molts músics i molt bons. El novembre de 2019 vaig fer dos concerts a París amb Stéphane Guillaume, un saxofonista i flautista ple d'energia i creativitat, Damien Argentieri, un organista d'orelles i oïdes enormes i un intèrpret d’equip, de grup molt sòlid i Antoine Paganotti, un bateria molt dinàmic i musical. Una química tan gran a la banda que vaig pensar per mi mateix que era hora d’enregistrar un nou disc amb les meves composicions recents i esclar que havia de fer-ho amb aquests músics! 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: 

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: 

https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I encara els escoltarem en el tema.... 

11.1.- Wes We Can (Linus Olsson) 5m40s. 

I el tema ja ha començat amb el líder arrencant-lo amb una Intro i posterior melodia. Posteriorment, i a duet de saxo tenor i guitarrista l’han tornat a fer per ja iniciar-ne les improvisacions. De nou ens hem trobat amb un tema a tot Blues car així m’han semblat els seus “flaires”. La rítmica ja és una altra cosa, car no és un tema a 4x4 típic i habitual i m’ha semblat que és un ritme ternari complex a 11x4, gens habitual. De nou el canvi tonal del Pont ha estat impressionant. Olsson ha fet la primera improvisació on el llenguatge del Blues-Jazz hi és de totes, totes. Ens ha clavat una magnifica improvisació executada amb mestria i bon gust, el mateix que ens ha mostrat l’Stéphane Guillaume del qual n’he pogut trobar aquesta ressenya a la web de Selmer France. 

“Expert en el paper de músic de partitura a vista –i com a tal, un dels més sol·licitats de l’escena parisenca–, la versatilitat de Stéphane Guillaume el converteix en un soci preferit. Si la seva tècnica és impressionant, al músic, que és molt profund ja des de petit, no li falta ànima. Com aquells músics que assetjaven la West Coast, Stéphane Guillaume porta flautes, saxos i clarinets a l'espatlla. A la seva manera, ell interpreta com un autèntic políglota, com si la música, aquest llenguatge universal en constant metamorfosi, trobés en ell expressió en diferents dialectes, en diferents veus, que sempre tornen a la mateixa història. Diversitat de sons, correspondència de timbres, associació de respiracions, el seu repertori és una meravella d'invent i testimonia les seves qualitats també com a compositor”. 

M’ha semblat que podíem saber alguna cosa més d’aquest crac francès. I és que aquest saxofonista francès té un “savoir faire” jazzero excepcional. El seu so és també increïblement jazzero i més encara ho han estat les seves frases i melodies creades, tot fet amb una velocitat de bopper. L’organista Damien Argentieri ens ha tornat també a meravellar per com ha fet el seu solo, ell en l’ona dels mestre i tristament desaparegut Joey DeFrancesco. I després d’ell, melodia i final d’aquest gran tema de Linus Olsson. 

Aquest repertori reflecteix moltes de les meves inspiracions musicals diferents, jazz, blues, bebop, ritmes llatins, etc. Hi ha la cançó principal, "Wes We Can", que vaig compondre pensant en Wes Montgomery, una altra melodia que vaig escriure per a John Scofield anomenada "Johnny". B Sco”, que fa un gest cap a la música brasilera, que també m'encanta. Espero sincerament que gaudiu escoltant aquesta música tant com jo i els meus companys músics gaudim tocant-la! — Linus Olsson, Niça, França, agost de 2021.

 

I ja acabarem el programa d’avui amb el tema anomenat.... 

12.6.- Austerology (Linus Olsson) 5m05s. 

I aquest tema és el més bopper de tots, iniciat a duet dels dos solistes, saxo tenor i guitarrista i líder. I és a més a més, o a mi m’ho sembla, un Rh&CH d’aquells que varen sorgir del “I Got Rhythm” de Georges Gershwin i sinó, se li sembla molt. L’aspecte rítmic és força interessant, car, l’organista va a tot “walking” i per tant també a tot Swing, i el baterista, pel “xarles”, alhora que colpeja la caixa de la seva bateria creant línies rítmiques de manera permanent. Les improvisacions han estat molt remarcables, la primera la del líder Linus Olsson, magnífic, lleuger i gràcil. L’Stéphane Guillaume ha estat qui l’ha seguit, fent-ho de nou de magistral manera. M’ha agradat molt aquest jove saxofonista francès, com també l’organista Damien Argentieri, el qual ha tornat a brillar executant una improvisació genial. Al final han fet uns “quatres” amb el brillant baterista Antoine Paganotti, guitarrista, organista i saxofonista, arribant ja al final d’aquest magnífic tema del guitarrista suec establert a París, sembla ser, en Linus Olsson. 

Doncs ja hem acabat el programa d’avui que ha estat molt maco, al menys a mi m’ho ha semblat, i com sempre, espero que també us hagi agradat a vosaltres. Recordem que hem escotat a tres guitarristes i els seus darrers projectes, primer amb en Yuval Amihai, “My 90s Summers” per després el “Sunday in Barcelona” de Terenzio de Cristofaro i acabar com ho hem fet amb en Linus Olsson i el seu “Wes we Can”, el de Terenzio autoproduït, mentre que els altres dos, de la nostra editorial amiga Fresh Sound Records de la seva Sèrie 5000.

Acabaré recordant-vos el proper concert del divendres 16 de desembre que anirà a càrrec del jove guitarrista mexicà establert a casa nostra, Eddie Mejía, guitarra, el qual ens presentarà el seu projecte a quartet amb temes propis i estàndards, acompanyat de Gianni Gagliardi, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Organitzat des del Jazz Club la Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament SVdH i per tant amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem a partir de les 22h. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.