Programa 382: Xavier Casellas; Cristina Vilallonga & Albert Bover; Sevine; ScatCrooner, dimecres 22 d'octubre de 2019
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs dir-vos que el
programa de la setmana passada, setmana negra de la democràcia espanyola, no es
va fer com a resposta personal a la sentencia del TS i a les desproporcionades
penes de presó per als nostres, els meus al menys, representants polítics i
líders socials. La única possible sentencia havia d’haver estat la de la lliure
absolució de les preses i el retorn a casa de les exiliades, i ho dic en femení
per a tots i totes. Quedi aquí el meu absolut rebuig a la sentencia i de
passada a la justícia espanyola hereva del franquisme.
Tampoc vam poder fer
el concert previst pel divendres 18, o sigui que us convido a venir a veure i
escoltar al Valentí Moya Quartet “Meets
Monk” aquest divendres 25 a l’auditori del Molí dels
Frares, a les 22h, en un concert gratuït patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Tindrem a la
guitarra manouche solista al Valentí
Moya, guitarra manouche rítmica a Fran
Asensio, al Climent Lanaspa al
baix elèctric i a Daniel Levy a la
bateria. Us hi esperem.
Bé, doncs el programa
d’avui l’he titulat, “Els, seus diferents sons i veus”, “Les seves diferents veus i sons ” i ho diré
també en anglès, “Their different sounds and voices”, i és que la proposta es
basa en quatre projectes on els principals actors són els, les cantants. Us
proposo escoltar el darrer treball d’un dels millors cantants, homes, de
l’estat, i aquest no és sinó l’amic Xavier
Casellas i el seu “In a Sentimental
Move” editat per Fresh Sound Records,
disc aquest que serà el que més s’aproximarà al Jazz en estat pur, tot i haver
d’altres temes que no ho són tan. Seguirem amb una aproximació al Jazz de la mà
de Cristina Vilallonga & Albert
Bover, disc anomenat “Nus”
editat per DiscMedi Blau. Més
allunyats del jazz i propers a la “chanson francaise” propera a la proposta de Cristina serà el treball de la cantant
libanesa establerta entre nosaltres d’ençà no massa anys Sevine i el seu treball “Je
Grandis”, disc autoeditat amb tot l’esforç que li va representar, segons
ella mateixa ens va explicar. Acabarem el programa amb un salt rítmic i d’estil
apropats al més funky i tecnològic dels estils a càrrec del duet de Jordi Rabascall & Albert Caire,
ScatCrooner que es fan dir i el seu ”Groovin’
on the Ritz”, també autoeditat amb la mateixa feina i risc, i aquesta
setmana amb un micro conte de Carme de
la Fuente.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Doncs com ja us he
comentat, començarem amb el projecte d’en Xavier
Casellas....
“IN
A SENTIMENTAL MOVE”
Xavier
Casellas
Editat
per FSR FSR-CD S105
Enregistrat
per Bennett Paster a Benny's WashN' Dry Studio, Nova York, el 19 i 20 de juliol
de 2018.
Mesclat
per Brian Montgomery i mesclat per Mike Marciano
Disseny
de Xavier Casellas
Produït
per Emilio Solla i Xavier Casellas
Productor
executiu: Jordi Pujol per a BlueMoon Producciones Discograficas S.L.
Xavier
Casellas, veu
Emilio
Solla, piano i arranjaments
John
Ellis, clarinet baix, saxo tenor a #1 i #10
Romero
Lubambo, guitarra espanyola el # 7
Julien
Labro, bandoneon a # 4
John
Bailey, trompeta a #8.
Ens trobem davant un
projecte de lo més delicat car totes les cançons del The Great American Song Book podrien estar encabides dins el
concepte de balades. Hi ha també d’altres temes allunyats del concepte del Jazz
pur i situats en el món del pop o musicals. Tot i això, aquest és un treball
que no es fa gens pesat, ans al contrari, t’enganxa des de l’inici per la veu,
per com les canta, per la perfecta afinació a cada nota, la d’aquest grandíssim
cantant que ja ha passat pel JCLV.
És quasi ¾ d’hora d’una música meravellosa, súper ben interpretada també pels
amics i acompanyants del líder Casellas.
Com que en aquest cas l’aspecte rítmic no té variacions ostensibles, us parlaré
de manera global dels temes, i així és que el primer track és el tema de Michel Legrand “How do you keep the
music playing” on hi col·labora John
Ellis amb el clarinet baix. El segon track és el conegut “I’ll Remember
April” a duet amb l’Emilio Solla, el
seu entranyable amic. El següent també és a duet de veu i piano i és el preciós
“Valentine’s Day”, tema de James Taylor.
Segueixen les meravelles amb el quart track i tema de Duke Ellington “In a sentimental mood”, acompanyat al bandoneón per
Julien Labro i l’Emilio al piano. Una altra meravella és
el tema música de Monk i lletra de Hendricks la coneguda “Panonica little
butterfly” tema interpretat també a duet. De igual manera ens ha cantat una de
les més càlides balades, aquesta de Billy
Strayhorn, la preciosa “Lush Life”. Una mica més viva és “Summer” amb
música de l’Emilio i lletra de Jacobs ara amb l’afegitó de la guitarra
espanyola de Romero Lubambo. També
així de tempo és “Lotus”, el tema de Grolnick
& Jarreau també a duet de piano i veu. Més dolça i càlida és la melodia
de Stephen Sondheim pel musical “A little night music”, la coneguda
“Send in the clowns” feta també a duet. I ja per acabar i ara amb el saxo tenor
de John Ellis és el tema anomenat
“Still crazy after all thes years”, tema de Paul Simon.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
Doncs em sembla força
complicat decidir-me per quins temes han de sonar i quins no, tot i que sé que
mirareu d’adquirir el disc entrant a la pàgina web que trobareu al blog, i per
tant estic més tranquil. Però aquí ja intervenen els meus gustos, més o menys
com sempre, i per començar em sembla que ho podem fer amb la balada de Duke Ellington..
4.- In a sentimental
mood (D. Ellington) 6m28s
"In a
Sentimental Mood" és una composició de Duke Ellington. Va compondre la peça el 1935 i la va gravar amb la
seva orquestra durant el mateix any. Les lletres van ser escrites per Manny Kurtz; El gerent d'Ellington, Irving Mills, es va
lliurar a sí mateix un percentatge de la publicació, de manera que la cançó va
ser acreditada als tres. Segons Ellington,
la cançó va néixer a Durham, Carolina del Nord. "Havíem tocat en
un gran ball en un magatzem de tabac, i després, un amic meu, un executiu de la
Companyia Mútua d'Assegurances de
Carolina del Nord, va organitzar una festa per la Amy. Estava tocant el piano quan un altre dels nostres amics va
tenir problemes amb dos joves agressius pollets. Per calmar-los, vaig compondre
aquesta cançó allà mateix i després, la vaig tocar amb un pollet de peu a cada
costat del piano". L'enregistrament va comptar amb solos d'Otto Hardwicke, Harry Carney, Lawrence
Brown i Rex Stewart. Ellington
va gravar una versió amb John Coltrane
que apareix en el disc de Duke Ellington
& John Coltrane (1963) i en el Coltrane
for Lovers en un compacte del 2001. De la manera que ens l’han interpretat
en Xavier Casellas i els seus amics,
amb el Julien Labro iniciant-la amb
el bandoneó en una “terrorífica” intro, que ha donat peu a la veu del líder i
al piano de l’Emilio, ha estat
espectacular. L’afinació perfecte d’en Xavier
és de tots prou coneguda i així és que nosaltres ja ho vàrem constatar en un
concert que ens va fer al Molí dels
Frares amb l’Albert Bover al
piano entre d’altres. Després de presentar tot el tema, en Xavi ens ha meravellat amb la seva delicada improvisació, només
acompanyat pel seu amic Emilio Solla.
Posteriorment ha estat en Labro qui
ho ha fet amb el seu càlid bandoneó, fins que Xavi ha entat en la B del tema per així, recuperar la darrera A, i
acabar-lo dolçament. Una meravella de balada, una meravella d’interpretació.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session.
I seguim encara amb
més calidesa encara amb el preciós tema de Billy
Strayhorn
6.- Lush Life (B. Strayhorn) 3m46s
I quina meravella
d’intepretació, primer amb la intro de l’Emilio
al piano, i després, cantant tota la balada, una de les més maques balades
segons l’amic Toni Solá. Ell també
només en toca la melodia, com en Xavi
ha fet, cantant-la, i sense cap espai per a la improvisació, a voluntat, és
clar. Poques coses puc comentar, car només escoltant-los ja ens sembla que
n’hem tingut prou per somiar, per deixar-nos portar per la seva dolça, delicada
i afinada veu, sense pensar en res més. N’hi ha tants i tantes que l’han
cantat, i que l’han interpretat com per exemple en Joe Henderson que va fer un disc dedicat a algunes de les
composicions d’aquest geni que va ser la mà dreta de Duke Ellington, i parlem d’en Billy
Strayhorn. "Lush Life" és un estàndard de jazz que va escriure en
Billy Strayhorn entre el 1933 i el
fatídic 1936. Strayhorn i el
vocalista Kay Davis la van
interpretar per primera vegada públicament amb l'Orquestra Duke Ellington al Carnegie
Hall el 13 de novembre de a 1948. Nat
King Cole va interpretar "Lush Life" el 1949, mentre que el
trompetista Harry James ho va fer
quatre vegades. A la dècada del 1950 va ser interpretada per Ella Fitzgerald, Carmen McRae i Sarah
Vaughan. John Coltrane la va
gravar dues vegades, una versió de 14 minuts el 1958 com a tema principal d'un
àlbum de Prestige, i l’altre va ser el 1963 amb en Johnny Hartman.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I seguim ara amb el
tema de Paul Simon que clou el disc
anomenat...
10.- Still crazy
after all these years (Paul Simon) 3m41s
“Still Crazy After
All These Years” és el quart àlbum d'estudi en solitari de Paul Simon. Gravat i editat el 1975, l'àlbum va produir quatre
èxits al Top 40 dels Estats Units: "50 Ways to Leave Your Lover" (4),
"GoneatLast" (23), "MyLittleTown" (9, acreditat a Simon & Garfunkel), i la cançó
principal, Still Crazy After All These Years (40). Va guanyar dos premis Grammy per l’àlbum de l'any i millor
interpretació vocal pop masculina el 1976. Doncs amb aquesta cançó ens hem
allunyat una mica del món del Jazz, però s’ha de reconèixer que la cançó s’ho
val. Ens situem una mica en l’entorn del Folk i fins i tot amb alguna espurna
de Country com quan repeteix el títol de la cançó. La inclusió de John Ellis al saxo tenor sí que ens
recorda que no estem massa lluny del so Jazzy. En Xavi ens segueix meravellant per com canta, per com afina, per com
ens sedueix amb la seva càlida veu, i
els que l’hem vist fer-ho en directe ho podem reafirmar.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot
les sessions de Lliure improvisació
dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després
Jam Session amb Miguel Pinxo Villar,
Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
Nascut a Calella (Maresme), comença el seu
aprenentatge en el món de la música de forma autodidacta, sobretot gràcies a
les grans veus de Frank Sinatra, Tonny
Bennett, Nat 'King' Cole, Ella Fitzgerald ..., i a les grans orquestres de
l'època: Duke Ellington, Count Basie,
Nelson Riddle i Don Costa. Amb l'arribada del rock, el pop, els Beatles, el folk, el R & B, el soul
i el funk, se li obren les portes a una forma diferent de cantar, la qual
assumeix com a pròpia. Això li permet guanyar-se la vida amb la música, formant
part de diferents formacions d'aspecte comercial i eclèctic, durant uns quants
anys. També impulsa una altra faceta, fins llavors desconeguda, la de
cantautor, amb la qual prova fortuna, arribant a la conclusió que necessita
millorar la seva formació acadèmica i decideix començar una carrera
universitària vinculada a la seva altra passió, la narrativa de ficció i el
cinema. És llavors quan cursa els estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat
Pompeu Fabra, llicenciant-se l'any 1999. Durant aquests anys, també estudia
a la New York Film Academy (NYFA) als
Estats Units, entre d'altres tallers
i seminaris sobre la matèria del guió i direcció de cinema.
I acabarem amb el
tema de l’Emilio Solla i lletra de Jacobs
7.- Summer (Solla & Jacobs) 5m55s
Doncs aquesta és una
bella composició de l’Emilio amb una
llera que sembla prou bonica, un tant melancòlica potser. La veu d’en Xavi segueix amb la seva calidesa, i
potser encara amb més calidesa i dolçor. El sentiment és la clau de tot plegat,
i així és com ell canta però també amb un “moviment sentimental”, tot i ser més
aviat un joc de paraules, el “mood” original i el seu “move”. Esmentar la gran
tasca de l’Emlio en tot aquest
treball i no només per aquesta composició, i sí per tota la gran feina que representa
arranjar tots els temes i demés feines que hauran sorgit. Els acompanyants
també estan sublims, tot i la seva petita col·laboració com la del guitarrista Romero Lubambo en aquest tema, sense
oblidar a John Ellis, Julien Labro i
a John Bailey, trompeta en el tema
“Lotus” que no us he posat.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
En acabar aquesta
etapa, la necessitat de fer música ressorgeix amb força, però d’una altra
forma. Inesperadament (o no) i, ja entrat el segle XXI, el jazz se li manifesta
com a vehicle principal d’expressió musical, i és així com coneix tot un seguit
de músics amb qui col·labora des d’un bon principi: Emilio Solla, Nono Fernández, Aldo Caviglia, David Xirgu, Tom
Warburton, Dani Domínguez, Dani Pérez, David González, Roger Mas i,
posteriorment, Albert Bover, Jose
Alberto Medina, Borja Barrueta, Jordi Matas, Juan R. Berbín, Mariano Steimberg,
Martín Leiton, Andreu Zaragoza i Ramon Prats. També ha fet col·laboracions
a Nova York amb músics com el mateix
Solla, Ben Monder, Ted Poor, Jorge
Roeder, Víctor Prieto, John Ellis, Oscar Feldman, Nate Radley i Alexis
Quadrado, entre d’altres.
Doncs amb aquesta
preciosa composició de l’Emilio Solla,
acabem aquest projecte de l’amic Xavier
Casellas tot i agraint-li el haver-me cedit el seu treball un dia al JazzSi del Taller de Músics. Crec que hem gaudit força amb la seva veu, amb
els temes que heu escoltat o sigui que ara sembla un bon moment per escoltar el
micro conte de Carme de la Fuente
...................................
Gràcies Carme per sempre situar-nos en el
context del programa.
I darrerament amb els
amics de Youkali Music i
concretament amb el seu director Thomas
Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I nosaltres seguim i
ara ho farem amb el projecte del duet Vilallonga-Bover
i el seu..
“NUS”
Cristina
Vilallonga & Albert Bover
Editat
per Discmedi Blau
Enregistrat
i mesclat per Alban Sautour l’avril de 2018 a l’Studio Sextan, Malakoff,
França.
Produït
per Cristina Vilallonga
Cristina
Vilallonga, veu
Albert
Bover, piano
I la col·laboració de
Jean
Charles Richard, saxo soprano #4 i #7
Doncs estem ara amb
un projecte fet per les ganes de Cristina
de poder cantar amb l’Albert i diu ella d’apropar-se a l’essència i
simplicitat del cant. 10 cançons proposades per Cristina encabides en el món del cant a més a més cantat en
diferents llengües, les llatines que ella parla de manera habitual, la
catalana, francesa, portuguesa i castellana. També prop de tres quarts d’hora
de precioses cançons amb composicions pròpies amb músiques i lletres, d’altres
on ella ha compost la música i d’altres han fet les lletres. Els tempos de les
cançons no són massa vius, tot i haver-n’hi algun que sí, i n’hi ha alguns que estarien
inclosos en les balades o similars, cançons lentes, però sempre amb la dinàmica
adient a càrrec de l’Albert al
piano. Les cançons no són Jazz, cosa que comprovareu aviat, però sí que ho són
les interpretacions de l’Albert, tot
i que potser tampoc cal incidir massa en el purisme del Jazz. Tot i així, quan
ell es queda sol improvisant, doncs com que no sap fer res més que fer-ho
Jazzy, aquest projecte encara segueix l’ona del primer d’en Xavier Casellas salvant-ne però les
possibles distàncies. Tenim quatre cançons amb tempos slows similars com són
“Tierra Húmeda”, aquest tema amb Richard
saxo soprano, i també “Secretament amb tu”, “Un río de vino” i
“Plegaria”. La resta de temes ja tenen una determinada dinàmica rítmica,
delicada però hi és. La cançó que canta en portuguès “Desconhecido”, és un tema
amb lletra i música de Priscina Ermel.
El primer track que dóna títol al disc “Nus”, és una cançó composta totalment
per Cristina i que ella canta en
francès. I un altre tema vital és el compost per Mili Bermejo anomenat “Los que se aman” i que ella canta,
evidentment en castellà, i on també hi col·labora Richard amb el saxo soprano aconseguint un clima jazzístic amb l’Albert, magnífics tots dos, i ella és
clar. Un altre tema vital com l’anterior és el que poema de Blancallum Vidal i que ella ha musicat,
i que canta en català. Seguint amb aquesta dolça vitalitat tenim la cançó amb
lletra de Théophile de Viau i música
de Cristina i que ella canta en
francès. I finalment, el més viu de tempo de tots és el compost per Cristina i cantat per ella en “Scat”
anomenat “Amaramérica”. Doncs aquesta ha estat la meva apreciació global dels
temes, de les cançons d’aquest preciós treball autoeditat i produït per Cristina amb el mestre de molts Albert Bover i la companyia en dos
temes al saxo soprano de Jean Charles
Richard.
I dir-vos que al blog
us posaré l’enllaç a la pàgina web de Cristina
Vilallonga.
https://www.cristinavilallonga.com/ i també la
de l’Albert Bover.
I com que totes les
cançons són molt boniques, també m’ha costat decidir-me i ho he fet també
donant “vida” al col·laborador al saxo soprano, i així és que us proposo
escoltar un dels temes compostos per Cristina
anomenat...
4.- Tierra Húmeda (C. Vilallonga) 4m28s
Doncs després del
projecte anterior del Xavi Casellas,
aquest de Cristina i Albert és una
altra delícia. En aquesta cançó, la cantant barcelonina establerta a París i ara també el mateix Albert, tots dos a París, l’hem poguda escoltar en una de les seves composicions,
lletra i música, força delicada i preciosa poesia i molt ben cantada, amb una
afinació perfecta i una veu molt personal. La inclusió del saxo soprano del
francès Richard amb l’Albert al piano, ens ha situat en l’entorn
jazzístic adequat. Bon solo del saxofonista i molt bon so el del seu soprano i
magnífic l’acompanyament de l’Albert
alhora que les seves corresponents improvisacions, tot i que una mica curtetes,
han estat també magnífiques.
I en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam
Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola del barri de la
Ribera on també hi ha el Guzzo,
restaurant magnífic on també s’hi fan concerts i Jam Sessions.
I de Cristina Vilallonga podem dir que.....
Després de submergir-se
en el tango i donar la seva veu al grup electrònic d'èxit mundial Gotan Project amb el que obté un disc
d'or a l'Olympia de París, la cantant, autora i compositora
barcelonina troba, amb cançons molt personals, un poderós univers que neix del
seu vast bagatge musical i artístic.
I seguim ara amb el
poema de Blancallum Vidal que Cristina ha musicat, anomenat...
3.- Pols (B. Vidal & C. Vilallonga) 3m13s
Doncs aquesta poesia
de Blancallum ha estat força ben
musicada per la mateixa Cristina i
és clar, l’acompanyament al piano de l’Albert
dóna el plus de Jazz en aquesta cançó també. Un magnífic solo d’aquest amic
nostre que hem tingut al JCLV ja
algunes vegades i sempre l’hem aplaudit com qui és, un dels millors pianistes
de Jazz peninsular. Ara s’està a París
on està fent concerts, aquesta setmana amb la mateixa Cristina tot i presentant aquest projecte, però també té previstes diverses
Master Classes de Jazz i piano en algun dels Conservatoris de la capital
francesa. Després de la presentació de tota la poesia cantada en català per Crsitina, l’Albert ha fet una magnífica i delicada improvisació amb tot el seu
sentit Jazzy però sense deixar de banda el món dels sons del piano més
contemporanis. Cristina ha acabat el
poema de Blancallum tot i recuperant
la segona part del poema....”Fes-me el clot per abeurar-t’hi, fes-me....”. Una
altra preciosa cançó que ens ha situat més i més en aquest bonic projecte.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I seguint parlant de Cristina Vilallonga dir-vos que....
Els seus textos
-majorment en espanyol- d'una poètica íntima i urbana, sedueixen amb una veu
dolça i vibrant alhora que un tant “esmolada” i una música sofisticada i alhora
popular. Aquestes cançons, úniques en la seva forma, beuen d'Amèrica llatina,
del tango, del jazz i de la cançó d'autor. Amb una gran llibertat
interpretativa s'acompanya de grans instrumentistes que sovint destaquen al
piano i al bandoneó, i parlant del seus projectes en general.
I ara us proposo
escoltar la cançó composta per Mili
Bermejo, lletra i música, on hi comptem també amb Richard al saxo soprano i sempre amb l’Albert i Cristina ara en
castellà....
7.- Los que se aman (Mili Bermejo) 4m36s
Mili
Bermejo
que ens va deixar el 21 de febrer de 2017, va ser una cantant i poeta, es va
estar més de 30 anys combinant la seva poesia, ressonant i la música
tradicional latinoamericana amb el llegat del Jazz i crear així una de les millors
i potents veus de l’escena musical de Boston.
Sí, perquè ella va ésser professora al Berklee
College of Music des del 1984 i fins la seva mort el 2017 i va ser mentora
de músics com Jerry Bergonzi, Mick
Goodrick, i dels més joves com per
exemple Esperanza Spaulding, Sara Serpa
i moltes i molts més. Nascuda a Buenos
Aires, Mili va créixer
artísticament al Mèxic dels anys
70s, va cloure després de més de 30 anys amb el seu darrer disc a duet amb el
seu marit, Dan Greenspan, realitzat
el 2016. Grandíssima artista Mili
Bermejo.
Doncs amb aquesta
cançó, Cristina ha volgut retre-li
un homenatge a aquesta mestre de tants i tants, inclosa la meva filla Marina a qui Mili Bermejo va fer classes fins que va morir de càncer. Una preciosa
cançó d’aquesta molt desconeguda artista i pedagoga en majúscules. Cristina ha cantat tot el poema de Mili fins arribar a la darrera estrofa,
que no ha cantat, i ha deixat que Richard
de nou al saxo soprano encetés el seu magnífic i jazzístic solo amb tot el
suport de l’Albert en aquest tema ternari de ritme i càlid de lletres i
músiques. Cristina ha seguit amb el
darrer paràgraf per tornar-hi amb el “Los que se aman son valientes...” i
arribar fins el final i acabar el poema i cançó.
I acabarem amb una
altra delicada composició de Cristina
que ella canta en “Scat”, anomenada....
5.- Amaramérica (C. Vilallonga) 5m48s
Doncs amb aquest
darrer tema, Cristina ens ha mostrat
també la seva versatilitat en un tema sense lletra on ella en fa la melodia
cantant-la i després amb una aproximació improvisada en “Scat”. L’Albert n’ha fet la seva com sempre
reeixida improvisació amb la mestria que el caracteritza, amb una mà esquerra
persistent pel que fa a ritmes i harmonies, mentre la dreta, ràpida i lleugera
vola literalment per tot el teclat del piano. La nova melodia i demés músiques
obtingudes ens reafirma en la nostra ferma convicció, la que pertany al podi
dels millors en això de les 88 tecles. Després d’ell, Cristina hi ha tornat repassant-ne la darrera part del tema
acabant-lo de cop. Magnífic tema, magnífic projecte de Cristina Vilallonga amb Albert
Bover i Jean Charles Richard.
Deixem aquest preciós
disc anomenat “Nus” i nosaltres
seguim amb un altra projecte on la veu té el màxim protagonisme, i ara ho farem
amb una dona valenta vinguda de Líban
i establerta entre nosaltres de no fa massa. El projecte es diu...
“JE
GRANDIS”
Sevine
Disc
editat i produït per ella mateixa.
Enregistrament:
Michel Shelle Dierickx i Camille Rousseau als ICP Studios, Brussel·les
Mescla:
Michel Shelle Dierickx
Masterització:
Alan Ward, Electric City, Bèlgica
Direcció
d’art i musical: Mike Massy
Productor
Executiu: Céline Hitti
Piano:
Pieter Baerts, Mike Massy (# 3, 5, 10)
Contrabaix:
Hendrik Vanattenhoven, Henk de Laat (# 6, 7, 8)
Bateria
i percussió: Stephan Pougin
Vibràfon:
Martin Méreau
Guitarra:
Victor Da Costa
Violí:
Margaret Hermant, Clara Bourdet
Viola:
Clara Bourdet
Violoncel:
Anne-Gabrielle Liaragnouet
Clarinet:
Aurélie Charneux
Trompeta:
Jean Paul Estievenart
Bansuri:
Manuel Hermia
Acordió:
Tuur Floorizone
Arranjaments,
harmonització i instrumentació: Mike Massy
*
Excepte # 6 Arranjament i harmonització: Ayad Khalifé
*
# 9 Arranjaments i harmonització: Mike Massy, Ayad Khalifé
*
# 6 i 7 Instrumentació: Mike Massy, Marc Abou Naoum
Doncs aquest és el
seu primer treball, del 2016, enregistrat a Brussel·les i que segons em va explicar, li va costar un gran
esforç econòmic i de producció. Han passat tres anys, i des de la seva arribada
a Catalunya que ha contactat amb
força músics i realitzat projectes la majoria dels quals es poden veure en
vídeo en el seu canal de Youtube.
Però ara us comentaré el seu projecte de manera global i de tempo i ritmes, com
sempre faig. El projecte te 10 temes, cançons, amb una durada de 40 minuts.
Cançons on la producció musical va ésser molt acurada gràcies bàsicament a la
tasca de Mike Massy sense oblidar la
resta. Pel que fa a tempos, dir-vos que n’hi ha tres o quatre situats en la
balada o cançó lenta com és el cas del darrer track cantat en anglès “The Girl
Upon a Time”, amb un text de Sevine
i música de Massy. El cinquè track
és una dolça cançó cantada en un dialecte libanès, car recordeu que ella és del
Líban, dedicada a la seva iaia, i anomenada
“Men Zamen Kitir” que vol dir “De fa molt temps”. Una altra delicada cançó és
“Aiment – Chapitre II”, cantada en francès i amb unes dolces flautes àrabs
acompanyant-la. A partir d’aquí els temposvan creixent i així ens trobem amb el
sisè track cantat també en francès “Au Jardin de Balata”, cançó amb una bona
orquestració. Seguint el tarannà rítmic tenim la tercer track “Regarde-moi” amb
una guitarra preciosa com la seva veu. Un dels temes satírics d’aquest disc fa
referència a la trivialitat i superficialitat de segons quines dones libaneses,
cantat en l’esmentat dialecte i anomenat “Chaghlet Belle”. El primer track és
“Aiment” que parla de l’amor a un jove, cantada en francès per Sevine. L’altre tema satíric fa
referència a l’estat en que es troba i sembla funcionar la industria musical al
Líban, anomenat “Ana Mech Fenneneh”
cantat en el dialecte. El quart track “Je Grandis” i que titula el projecte
incrementa el tarannà rítmic i omple de vitalitat i una certa joia aquesta
cançó també molt ben orquestrada. I finalment, el més vital de tempos i ritmes
és el que ella dedica a la “tercera edat”, “Le Troisieme Age”, alegre i vital
com el que més i també molt ben orquestrat. Doncs aquesta ha estat de manera
global la meva apreciació de tempos de les cançons que Sevine ens presenta en aquest el seu primer treball del 2016.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré els enllaços a les seves pàgines web.. https://www.sevinemusic.com/
Bé, esteu a punt
d’escoltar unes músiques allunyades del Jazz, una mica més allunyades que les
del projecte anterior, però com que sé que estan fetes amb tota la honestedat,
passió i professionalitat, és per això que avui sonaran. També sabeu vosaltres
que des d’aquest programa intentem donar impuls a projectes minoritaris però
que tenen la qualitat adequada i suficient per poder sonar aquí, i aquest n’és
un bon exemple, o sigui que escoltem ja les músiques de Sevine...
Us proposo escoltar
la cançó dedicada a la seva iaia i cantada en un dialecte libanès amb lletra de
Sevine i música de Mike Massy
5.- Men Zamen Kitir (Sevine & Massy) 3m44s
Doncs ja heu pogut
escoltar la preciosa veu de Sevine,
cantant que em va cedir el seu disc del 2016, mostra física del seu treball
d’aleshores. L’hem poguda escoltar cantant en un dialecte libanès, en una
lletra seva i música, com quasi totes, de Mike
Massy. Ens hem situat en un context diferent, com diferent ha estat el de Cristina, però ja sabeu que aquest
programa tracte de les “seves diferents veus i sons”. Aquesta és una cançó
dedicada a la seva iaia, on ens diu Sevine
que, de jove, havia estat una dona molt potent capaç de suportar totes les
penúries de la guerra, de les guerres que van haver de patir durant tants anys.
Ella mateixa, la nostra estimada cantant, les va patir de molt petiteta. La
música és força maca i més ho és la seva veu, en aquesta la primera cançó que
us he proposat escoltar cantada en dialecte libanès, tot i cantar també en
anglès i francès en d’altres cançons.
I en una de les seves
primeres actuacions a la Cocteleria
Campari Milano ens deien d’ella...
Des de molt
primerenca edat, Sevine va trobar en
la música un món on podia somiar i refugiar lluny de la seva vida diària de
nena que va créixer a Beirut durant
la guerra. Per tant, és molt natural que ella vulgui transmetre aquesta màgia i
el poder imaginari de la música que ens ajuda a crear i viure una infinitat de
vides paral·leles i possibles. Acabada d'arribar a Barcelona, Sevine vol
comunicar la seva pròpia visió de la cançó francesa reprenent títols famosos de
Charles Aznavour, Jacques Brel i Edith
Piaf, així com cançons del seu primer àlbum ’’Je Grandis’’ (2016).
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts.
I seguim amb un altre
dels temes de Sevine i els seus....i
ara amb una bona composició anomenada...
6.- Au Jardin de
Balata (Sevine & Massy) 5m18s
Doncs amb aquest
tema, Sevine i Massy ens han apropat a la cançó francesa moderna amb aires moderns
barrejats amb les sonoritats aràbigues. Aquest projecte està força ben
orquestrat, ben arranjat per Massey,
havent escoltat la trompeta de Jean Paul
i d’altres instruments. El ritme ternari complex, sembla d’un 6x8, fa que el
tema camini pausadament tot i seguint les evolucions solistes i les de la veu
de Sevine. Una bona composició on es
nota el canvi harmònic del pont o la B i sobretot el final, força potent. Un
text llarg que Sevine va cantant tot
i seguint la melodia i ritme ternari arribant al final i acabant-lo amb la
trompeta sonant quasi amb aires taurins.
I d’ella he pogut
extreure’n la seva biografia de la seva pàgina web,
'És una actriu de
cor, vocalista de la vida', així és com la cantant Sevine es descriu a si mateixa. Chantal Goya, els musicals de Broadway,
Louis de Funes i Charles Aznavour van ser amics
inesperats que després influirien en la temperamental intèrpret que aquella
nena s'havia proposat ser. Al llarg d'una trajectòria personal i professional
esculpida per viatges i escenes en constant canvi i expansió, Sevine ha bolcat la seva ànima
artística en nombrosos projectes, que abasten des d'una nova versió oriental de
“My Baby Just Cares for Me” de Nina
Simone fins al seu paper com a vocalista i intèrpret resident al prestigiós
Music Hall de Beirut durant diverses temporades. El 2013, Sevine va començar una residència de dos anys al Jazz at Lincoln Center de Doha, intensa etapa que la va portar a
compartir escenari amb figures com Dominick
Farinacci, Christian Tamburr, Gregory Generet i membres de l'Orquestra Filharmònica de Qatar.
I seguim amb una
altra cançó d’aquest artista que podeu veure molt sovint al Campari Milano darrerament a les
sessions que fan els diumenges i dilluns a partir de les 23h30m...a duet amb
l’amic Gilles Estoppey. Bé, doncs la
cançó és la que dóna títol al disc, lletra de Nami Moukheiber...
4.- Je Grandis (Moukheiber & Massy) 3m40s
I aquesta cançó és la
que titula el projecte de Sevine,
cançó positiva tal i com ens indica el títol, “Je Grandis”, “He crescut”. Tot
això i encara recorda a Peter Pan i
a la princesa dorment. Lletra de Moukheiber
i música del permanent Massy, que ha
sabut imprimir-li a cadascuna de les lletres les harmonies i ritmes adequats, i
per tant força bon compositor en aquest estil de música dins l’entorn de la
“Chanson Francaise”. Tot i ésser aquesta
positiva i també amb un cert tarannà d’innocència, Sevine ens la canta “com d’habitude”, perfectament afinada i amb la
vitalitat adequada, alhora que amb un punt de “picardia” jovenívola, coses del
títol.
Després d'aquesta
experiència a Qatar, Sevine va editar el seu àlbum debut
multilingüe “Je Grandis”, que és
aquest que estem escoltant, sota la direcció artística de Mike Massy, treball que va aconseguir ser àlbum del mes a iTunes (novembre 2016). Així mateix,
el seu primer single i vídeo "Ana Mech Fenneneh" (No sóc una 'noia
bimbo') va tenir gran acollida per part del públic i de la premsa, atorgant-li
una significativa notorietat. En l'actualitat, l'àlbum és part de destacades
llistes de reproducció a Anghami,
plataforma amb el pes de Spotify a
la regió de l'Orient Mitjà.
I acabarem el aquest
personal projecte de Sevine amb una
cançó que critica la indústria discogràfica de Líban...també amb música de Mike Massy i lletra compartida entre Sevine i alguns més, anomenada....
2.- Ana Mech Fenneneh (Sevine....& Massy) 3m24s
Doncs aquesta cançó
cantada en el dialecte libanès, tracta irònicament de la indústria discogràfica
del seu país. També té el seu tarannà satíric, i així és que la música ens hi
apropa. Ella volia exposar-ho en una cançó, i per descomptat que deu ésser degut
a alguna mala experiència viscuda en pròpia pell, i també d’algunes converses
amb d’altres músics del país que també hauran rebut el mateix i no gens adequat
tracta. El ritme imprès i les harmonies s’acoblen adequadament a una lletra que
no entenem. La melodia o motiu principal que es repeteix segueix l’empenta
rítmica, i reconeixem com també repetidament ens canta el títol del tema.
L’orquestració és força bona, i tot i no haver-hi massa instruments, aquests
estan situats en el tema de manera adequada. Doncs deixem aquest projecte de Sevine després d’haver fet un parell de
salts estilísitcs començant pel Xavi
Casellas i després la veu de Cristina
Vilallonga que per cert ens ha cantat en francès, entre d’altres llengües,
com també ha fet Sevine. De fet ell
canta un tema en anglès que no hem posat.
Inspirada en el jazz,
la chanson francesa i el París del
segle XIX, el directe de Sevine és
sempre deliciosament enginyós, teatral, una trobada entre la modernitat i una
essència atemporal que s'uneixen al ric imaginari musical que l'acompanya. El
seu genuí caràcter i bagatge multicultural li han atorgat lloc especial a Barcelona, la seva actual ciutat de
residència, on destaca per la seva versatilitat estilística i la seva capacitat
per cantar en diferents idiomes. Els seus projectes més recents inclouen Una Nit Francesa, pur jazz francès i
swing sota la direcció del reconegut trompetista i compositor David Pastor; Chérie B, un íntim duo francès de piano i chanson codirigit amb el
pianista i compositor suís Gilles
Estoppey; Sympathique, un
exquisit i elegant quintet inspirat en els paisatges i la música vintage
llatinoamericans juntament amb el jazz i el gresol que és Barcelona, així com Emoció,
un conjunt crossover clàssic inspirat en el poder del tango amb membres de l'Orquestra Filharmònica de Qatar amb qui
recentment va tenir la seva estrena als Estats
Units en el prestigiós Dizzy’s -
Lincoln Center (Nova York). A més, Sevine
amplia els seus horitzons professionals amb la producció i presentació de Sev & The City, una guardonada
sèrie web documental. Aquest projecte audiovisual mostra el millor de l’escena
musical i artística de Barcelona a
través de la perspectiva personal de Sevine
com a músic que descobreix un nou context amb els ulls de la seva
heterogeneïtat cultural.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Un altre espai on anar
és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques.
Els divendres hi trobareu a Luca
Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland.
I després d’aquest
projecte de Sevine us proposo el
darrer salt estilístic i ara de la mà de dos amics i el seu nou projecte....
“GROOVIN’
ON THE RITZ”
ScatCrooner
Autoeditat
Enregistrat
en directe el 7 i 8 d’abril de 2018 a Binary Sunset Estudio.
Arranjat,
mesclat i produït per ScatCrooner
Jordi
Rabascall, veu, textos addicionals, loops, Roland VT3, Protools.
Albert
Caire, Yamaha CP50, MX61, Nord Electro 4D, Korg R3, loops.
“Groovin’
on the Ritz”
és un disc de 8 versions i dos temes originals. ScatCrooner neix en una residència setmanal a Can Miquel de Balaguer.
El duet, acostumat a tocar a piano i veu, comença un viatge d’exploració sonora
introduint en el seu directe teclats d’última generació, bases rítmiques
(loops) i efectes vocals a temps real, transformant per complet el seu concepte
musical.
Això és el que es pot
llegir a l’interior del seu compacte.
Doncs aquest duet ens
ofereix un treball de més de 50 minuts d’una música carregada de Groove, de
Funk i de modernitat. Els tempos se situen en dues franges, una més slow i una
altra més viva de tempo, amb efectes rítmics a base de ritmes pregravats o fets
a temps real tal i com ho van enregistrar, en directe a l’estudi. Començarem
doncs pels temes més suaus com per exemple el tema d’Eden Ahbez “Unnature Boy”, súper slow. Un altre tema versionat és
el “Visions”, de l’Steve Wonder a un
tempo slow tot i que marcat pels efectes rítmics. El darrer track és un dels
temes propis i s’anomena “Sunday Afternoon”, que comença amb un teclat dolç i
el so del vent per esdevenir quelcom estratosfèric. El so de l’arrencada d’un
cotxe ens situa en el tema de Rhiana,
anomenat “Please don’t stop the music”, on l’Albert ens mostra el so del piano per ja després al final esdevenir
quelcom més elèctric tot plegat. Inclouen també un tema dels Radiohead anomenat “Wierd Fishes”, que
realment és una delícia. També homenatgen als Pet Shop Boys i el seu “West and Girls”, ja amb una clara
connotació rítmica més viva, més “disco”, i amb aquest, comencen els altres
temes més vius de tempo. Amb la mateixa factura rítmica tenim una versió del
tema de Irving Berlin que titula el
disc, “Groovin’ on the Ritz” amb el Jordi
iniciant-lo a mode de rapper a “solo voice”. D’un altre estàndard de Jazz n’han
fet una renovada versió “sui generis” i aquest és el conegut tema de Cole Porter, “Love for Sale”, on l’Albert ens mostra el seu domini dels
diversos teclats ara en clau d’orgue Hammond, tot això a un tempo relativament
potent, viu, vital. Igualment anem el tema de les Spice Girls anomenat “Wannabe”. I ja per acabar amb el setè track,
dels deu que hi ha, i el tema més viu del projecte d’aquests dos amics, els ScatCrooner i el seu tema anomenat “The
Sun”, farcit d’efectes dels diversos teclats a càrrec de l’Albert i de ben segur amb el recolzament del Jordi, car recordeu que ho varen enregistrar en directe a l’estudi,
tema aquest el més curtet i l’únic instrumental del projecte.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest duet d’amics i grans
creadors: http://www.albertcairemusic.net/scatcrooner.htm
I ara és el moment de
fer la selecció de les músiques que escoltareu, i que espero que us agradin
prou, i així és que us proposo escoltar el tema de l’Steve Wonder anomenat...
3.- Visions (Steve Wonder & ScatCrooner) 4m46s
Doncs aquesta cançó
d’Steve Wonder la va incloure en el
seu disc anomenat “Innervisions”.
Els nostres dos herois n’han conservat d’alguna manera l’esperit melòdic i dolç
pel que fa a ritmes, tot i les aportacions un tan més vives i més
“psicodèliques”. Aquest va ésser el 16è disc publicat per Wonder el 3 d’agost del 1973 per la Tamla Motown Records. Es va donar la desgràcia que tres dies
després que sortís a les botigues, va tindre un greu accident de cotxe xocant
contra un camió i estant-se quatre dies en coma. Es va recuperar força bé i
sembla que el disc va tenir un plus d’acceptació pel desgraciat accident i la
ràpida recuperació. En set temes del disc va tocar tots els instruments, el bo
de l’Steve Wonder.
Doncs i quin altre
canvi d’estil hem tingut oi? I ja en portem quatre, tot i ésser aquest el
darrer disc del programa d’avui. En Jordi
i l’Albert es complementen força bé,
car ambdós hi aporten també el control sobre els recursos tècnics, teclats i
efectes diversos. La veu del Jordi
dóna molt més de sí, pel que fa a registre. Tot i això, el registre mig de la
veu del Jordi, a voluntat, tot s’ha
de dir, cantar sense “cridar”, així com molt “smooth” és la clau de volta de
tot plegat, sense oblidar l’aportació als diferents teclats de l’Albert. Aquest duet diuen ells que es
fa crear a Balaguer però el que dic
jo és que molt abans s’havien conegut a les Jam Sessions que fèiem al Jazz Club La Vicentina amb en Geni Barry i amics entre els quals l’Albert Caire, Carles Pineda, per només
parlar d’ells dos, assidus cada mes. En Jordi
va venir a cantar a la Jam i allà es van conèixer i començar una relació
d’amistat i professional que s’ha allargat en els anys i que els ha portat a
seguir evolucionat, i aquesta és la mostra.
Després d’aquest
canvi sonor, rítmic i d’estil vers el projecte anterior de Sevine ara us proposo escoltar el tema propi i el més llarg
d’aquests dos amics, també amics meus, anomenat..
10.- Sunday Afternoon (ScatCrooner) 9m58s
Doncs us he volgut
posar aquest tema llarg, de 10 minuts, composició pròpia d’aquest duet anomenat
ScatCrooner. És una de les dues del
duet, entremig del total de 10 temes de diversos autors entre els quals Irving Berlin, Cole Porter, Steve Wonder,
Radiohed, etc..i trobo que és un tema força reeixit i fet amb molt de gust.
La utilització dels elements electrònics i teclats no és massa exagerada tot i
que sí repetitiva. Això ajuda a tenir el sentit rítmic del tema i no es fa gens
pesat. L’Albert es mostra força
tècnic i coneixedor dels diferents teclats, en un disc recordeu, enregistrat en
directe a l’estudi. O sigui que el que escolteu és el que van estar fent i
tocant, sense posterior modificacions ni afegitons, per això ho trobo molt
interessant i en valoro la realització en temps real, ara tan de moda. Una
llarga intro amb sons marins, onades o similars ha donat pas als efectes
electrònics tipus llengua o similars, a la veu del Jordi també passada pel sedàs dels efectes, deixant-la quasi
fantasmagòrica i sobretot enigmàtica. La melodia del tema, cantada per ell, ha
durat no massa i la tasca major ha quedat per la part instrumental a càrrec
dels dos amics. El final, ha estat com un remake de la intro de l’inici, o
sigui que han tancat el cercle de manera adequada.
I també podeu anar al
JazzSi Taller de Músics del passatge
Requesens, on hi teniu Jazz els
dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I els dimecres també
tenim Jam Session a la Casa Figari
del Torrent de l’Olla.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
I seguim amb aquesta
proposta i ara us proposo escoltar el segon track, tema dels Pet Shop Boys anomenat...
2.- West and Girls (Pet Shop Boys & ScatCrooner) 5m18s
I amb aquest tema tan
conegut dels Pet Shop Boys del 1985,
iniciat i acabat amb un sons de pluges i trons, ens han situat en un entorn més
rítmic, tot i estar la veu del Jordi
en un context contingut i registre mig. La simulació electrònica de la bateria
és perfecta, la del bombo bàsicament. Els teclats també sonen adequadament i
també delicadament. L’Albert ens
torna a mostrar les seves bones maneres pel que fa a la seva utilització. Ens
ha fet també un bon solo, contingut també perquè així és aquest projecte, sense
oblidar que ell també controla les improvisacions més en l’ona del Jazz, i així
el veiem a la Sala Xica en les Jam
Sessions que fèiem amb el Geni Barry
i companys. Fins i tot hem pogut escoltar els cops d’un “xarles” i “ride”,
simulats probablement de manera electrònica seguint les evolucions dels teclats
de l’Albert. Al final, de nou la veu
del Jordi i ja per encarar el final
d’aquest tema dels anys 80s del segle passat; què lluny que queda, carall.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava on a partir dels
dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els
diumenges oferint l’espai per a projectes mes populars. I els dilluns també
podeu anar al Jazzman on hi sol
haver el gran Pere Ferré Trio. Els
dijous també s’hi fan concerts. I també els dijous i cada quinze dies s’hi fan
Jam Sessions al Falstaff de Gràcia al carrer de Venus.
I acabarem el
projecte i programa d’avui amb el tema de les Spice Girls anomenat....
6.- Wannabe (Spice Girls & ScatCrooner) 4m00s
Doncs hem acabat el
programa d’avui amb aquest tema de les Spice
Girls que els dos amics nostres han volgut incloure en aquest projecte tan
eclèctic pel que fa als diferents temes inclosos en l’àlbum, que no són els
escoltats, on hi ha estàndards de Jazz, temes pop, i demés. El tractament que
ells els hi han fet són però una manera personal de veure’ls, de sentir-los,
d’escoltar-los. El Tecno PopJazz podria ésser la definició de l’estil emprat
pel Jordi Rabascall & Albert Caire,
o sigui els ScatCrooner, i és que un
dels temes és el conegut “Love for Sale”. Hi ha una versió del “Nature Boy” que
ells han anomenat “Unnature Boy”, entre d’altres perles del món del pop, com us
he comentat a l’inici del projecte. En aquesta revisió del conegut tema de les
“Noies picantones” ens han tornat a mostrar les seves capacitats tècniques de control
sobre la tecnologia alhora que el bon gust emprat en fer-ho. Fer-ho en directe,
durant l’enregistrament ha estat tot un repte que ells han sabut realitzar amb
total èxit.
Doncs ja hem acabat
el programa d’avui dedicat a projectes amb diferents músiques i veus, “Their
different sounds and voices” l’he titulat, car així en anglès sembla força
comprensible. I així ha estat que hem fet un recorregut divers i variat de
músiques i veus, primer amb el Xavi
Casellas i el seu disc d’estàndards de Jazz en clau balada, per després
escoltar a Cristina Vilallonga &
Albert Bover en un projecte barreja de cançó i jazz, per veu i piano. Sevine ens ha transportat a l’orient
mitjà, però també amb un regust de “chanson française” com havia fet Cristina. I amb aquest projecte dels Scat Crooner hem acabat de donar una
volta a la “clau” de les músiques d’avui. Diversitat i qualitat, coses que hem
pogut comprovar, alhora que també verificar l’amor que li han posat cadascun
dels creadors que avui hem escoltat.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Sala Artte, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, Guzzo, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Us recordo el concert
del divendres 25 d’octubre, al Molí dels
Frares amb el Valentí Moya Quartet
“meets Monk”, amb Valentí Moya a
la guitarra manouche solista, Fran
Asensio a la guitarra manouche rítmica, al Climent Lanaspa al baix elèctric i a Daniel Levy a la bateria. Us hi esperem.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Programa 381: Marc Ferrer Trio & guests i Ronald Baker Quintet, dimecres 9 d'octubre de 2019
0 comentaris
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Espero que estigueu
gaudint dels programes d’aquest inici de la onzena temporada on heu pogut
comprovar la diversitat musical dels projectes presentats però sobretot la
sempre contrastada qualitat dels músics i les seves interpretacions alhora que
magnífiques composicions. Per aquesta setmana us proposo escoltar un parell de
projectes dedicats a les músiques més “fresques” del Jazz, les que tenen les
seves arrels en el Blues. O sigui que podreu escoltar el darrer projecte del
pianista i compositor de Masquefa,
en Marc Ferrer Trio anomenat “A Drop of Freedom”, editat per Àmbit Records. Acabarem el programa amb
el magnífic “Spirit of the Blues”
del gran trompetista, cantant i compositor anomenat Ronald Baker, en un disc editat per Cristal Records i aquesta setmana amb un micro conte de Teresa Tuset.
I ja comencem amb el
primer projecte de l’amic Marc Ferrer....
“A
DROP OF FREEDOM”
Marc
Ferrer Trio
Editat
per Àmbit Records
Enregistrat
per Marc Ferrer els mesos de gener, febrer i març de 2018 a Àmbit Produccions.
Produït
per Marc Ferrer.
Marc
Ferrer, piano
Pep
Rius, contrabaix
Olivier
Rocque, bateria
I la col·laboració
de..
Marian
Barahona, veu
Paul
Evans, trompeta.
Doncs estem davant
d’un projecte farcit de vitalitat, de “bon rollo”, a tot Swing i a tot Blues
amb dotze temes on en Marc Ferrer i
companys fan una repassada a alguns dels seus referents del món del Jazz
Clàssic, del R&B, però ens recorden compositors com Stevie Wonder, Gilbert Bécaud, Mercer Ellington i alguns més. El
disc però també té composicions pròpies del Marc i del Pep Rius, i
compta amb la col·laboració de la magnífica Marian Marahona, cantant i persona d’una sensibilitat exquisida
alhora que simpatia extrema. Paul Evans,
trompetista anglès que córrer entre nosaltres de fa temps, aporta el plus del
seu metall i sonoritat jazzística al projecte, arrodonint-lo i aconseguint que
entre tots cinc, puguem gaudir d’una hora de magnífiques interpretacions. Dels
dotze temes podreu escoltar dues precioses balades com són “A Drop Of Freedom”
i “Guess Who”. La balada a mig tempo slow és “Makin Whoopie”, totes tres
cantades per Marian i amb Paul a la trompeta. A partir d’aquí el
swing ja no ens abandonarà fins el final i així és que amb el tema “Exactly
Like You” tenim un plus més de tempo. Del tema de Bécaud “Et maintenant” en fan una versió swingada a tempo mig,
també. El primer track “What a friend”, tot i començar dolçament, ben aviat
recupera el swing i tempo dels temes anteriors. Amb el magnífic tema de Mercer Ellington “Things Ain’t What Used To Be”, ens situem en
el R&B i quasi ballant un rock & roll, o ara que està de moda,
ballant-lo a tot “Lindy Hop”, però no a un tempo fast. Amb el tema “I Love
Being Here with You”, recuperem a Marian
i al Paul en un tema farcit de swing
també un pèl més viu. El quart track és de Pep
Rius i s’anomena “Walking with Ray”, que jo pressuposo que és el seu
estimat Ray Brown. Tema instrumental
a tot swing i una mica més viu de tempo. I un altre músic estimat per tots ells
és el gran Steve Wonder i el seu
magnífic “Isn’t she lovely?”, un cant a la dona interpretat a trio i a tot
swing. I el darrer track del disc és del mateix Marc i s’anomena “Connection”, tema que clou l’àlbum a un bon tempo
i swing, també a trio. I ja finalment ens queda el darrer R&R el “Won’t be
Long”, cantat per Marian i amb Paul a la trompeta. I aquesta ha estat
la meva apreciació rítmica dels temes, com més o menys sempre faig.
Dir-vos que al blog
us posaré la pàgina web de Marc Ferrer.
Som-hi ja amb la
música i ho farem amb el preciós tema anomenat....
11.- Makin’ Whoopie (Donaldson & Kahn) 6m10s
"Makin 'Whoopee"
és una cançó de jazz/blues, popularitzada per primera vegada per Eddie Cantor en el musical de 1928 Whoopee!. Gus Kahn va escriure la lletra i Walter Donaldson va compondre la música per a la cançó, així com
per a tot el musical. El títol és un eufemisme per a la intimitat sexual, i la
cançó ha estat com una "advertència greu", en gran part per als
homes, sobre la "trampa" del matrimoni. "Makin 'Whoopee"
comença amb la celebració de les noces, lluna de mel i felicitat matrimonial,
però continua amb els nadons i les responsabilitats, i finalment amb les
infidelitats i el possible divorci, acabant en el jutjat essent el jutge qui
finalment l’aconsella correctament, tema que cantà Ella Fitzgerald entre moltes
altres. Un preciós tema per a començar, i ja heu pogut escoltar la trompeta amb
sordina tot just abans d’escoltar la dolça veu de Marian. I és que aquest tema el broda, el canta amb sensibilitat,
un punt de “picardia” i sensualitat, alhora que amb una perfecta entonació. El
solo posterior de Paul Evans ens ha
situat també en l’entorn del Jazz Clàssic, car, el so obtingut de la seva
trompeta amb sordina així ens ho fa entendre, amb una perfecta afinació i
sentit del Groove alhora que el seu magnífic llenguatge jazzístic. El líder al
piano ha fet també un solo “sobri”, delicat acompanyant-se perfectament amb la
mà esquerra, i en Pep Rius n’ha fet
el pont i l’ha acabat, amb la seva gran interpretació. Marian hi ha tornat amb la segona part de la lletra on acaba dient
el jutge que si no la cuida el fotrà a la presó. Bon tema per començar el
programa d’aquesta setmana, i bones interpretacions de tots cinc. Amb l’Olivier Rocque portant-los a tots a bon
port.
Aquest és un projecte
que neix el mes de gener de 2015, quan després de molts anys formant part de
bandes i acompanyant diversos artistes
del gènere, el pianista Marc
Ferrer té la inquietud d’encapçalar
un projecte en
solitari fent composicions pròpies i clàssics del Blues i el Jazz. Per dur a terme aquest
projecte, compta amb dos dels millors músics
del gènere d'aquest
país, en Pep
Rius al contrabaix i l'Olivier Rocque a la bateria, que aporten la seva experiència,
participant en els arranjaments i donant un excel·lent toc interpretatiu. Marc Ferrer Trio han estat programats
amb regularitat en diverses sales com el Milano
Cocktail Bar, el Jamboree Jazz Club, el Cafè Vienès de l’Hotel Casa Fuster, el
MEAM (Museu Europeu d’Art Modern), Centre Cívic Golferichs, a les Nits d’Estiu
a la Pedrera, al Molino, el Paraigua, Nova Jazz Cava entre d’altres.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session.
Seguim ara amb un
altre tema del repertori del Jazz Clàssic i conegut de tots vosaltres, aquest
interpretat a trio i anomenat...
8.- Exactly Like You (McHugh & Fields) 4m52s
I tot i fer-lo
instrumental, aquest tema el cantaren també Nina Simone, Ella Fitzgerald i un llarg etc...
"Exactly
Like You" és una cançó popular amb música escrita per Jimmy McHugh i lletra de Dorothy
Fields i publicada el 1930. La cançó es va escoltar per primera vegada a
càrrec de Harry Richman i Gertrude Lawrence al Show de Broadway de 1930 de Lew Leslie's “International Revue” que
també va comptar amb McHugh i Fields's i el conegut i preciós "On the Sunny Side of the Street".
Doncs ha estat en Pep qui l’ha
encetat a contrabaix quasi solo acompanyat pels acords del Marc al piano, i les escombretes de l’Olivier amb aquesta mena d’“intro”. La melodia ha aparegut amb el
piano del líder en la seva primera part del tema, tot i doblant-lo en el pont i
recuperar el tempo en la darrera A, moment a partir del qual Marc ha desenvolupat el seu molt bon
solo. Ell toca aquest estil de Jazz bàsicament perquè és el Jazz que més li
agrada, sense oblidar que també ha col·laborat amb formacions on el Blues és el
rei del mambo. El swing el té marcadament incorporat i així sonen les seves
interpretacions. En Pep ha acabat
amb el seu solo la part iniciada pel líder amb una altra reeixida improvisació.
Marc hi ha tornat al amb la
interpretació a càrrec de tots tres del
tema sencer, amb el canvi doblat de tempo en el pont. Pep l’ha acabat d’igual manera que l’han començat. Un molt bon tema
per seguir delicadament a tot swing.
També han participat
al Festival de Blues de Barcelona,
al San Miguel
Mas i Mas Festival, al 10è Cicle
de Jazz de Bolvir de Cerdanya, al Cicle de la Xarxa Jazz Clàssic, així com
també en diversos festivals de Catalunya,
amb molt bona acollida per part del públic. També han realitzat diversos
concerts acompanyats del saxofonista Gianni
Gagliardi i de la cantant Laia Porta.
El seu primer projecte va ser el disc “3 Coffees” gravat a Sentir Estudis i editat per Marccato Edicions. Un projecte molt
íntim que ha fet vibrar el públic i que ja vam posar en aquest programa a la
novena temporada. El segon disc a càrrec d’aquest trio és el “Another Way” que també va sonar en
aquest programa. I el disc que esteu escoltant és el seu tercer treball.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot
les sessions de Lliure improvisació
dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després
Jam Session amb Miguel Pinxo Villar,
Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
Seguim escoltant els
temes d’aquest magnífic projecte farcit de Groove...i ara ho farem amb un altre
tema on hi participen els dos convidats de luxe, tema anomenat..
5.- I Love Being Here
With You (Lee & Schlugger) 4m27s
I amb aquest
“m’agrada estar-me aquí amb tu” que ens ha cantat Marian hem tornat a gaudir d’un bon tema i fet amb tot l’amor del
món. El swing marcat per la secció rítmica ha donat tot el suport, primer a la
veu i després al solo del trompetista anglès. Paul ens ha tornat a impressionar amb la seva nítida sonoritat
alhora brillant i càlida. El seu fraseig és certament impactant, on ens mostra
una tècnica depurada lligant les notes de manera acurada. El seu llenguatge ens mostra que el Jazz està immers en cadascuna de les seves notes. El líder l’ha
seguit amb el mateix sentit melòdic i rítmic, el d’aquest tema del Jazz Clàssic,
i Marian ha acabat la part B del
solo iniciat pel Marc, tot i
recuperant la melodia de nou per així acabar aquest tema tan vital. I què bé
que anem, a tot swing. I algunes de les grans cantants que la van cantar ho
varen fer Peggie Lee, Ella Fitzgerald,
Diana Krall entre moltes altres i molts altres que ho varen fer. I és que
amb música vital com aquesta, a un se li queda el cos molt i molt bé. I més
encara si us heu atrevit a ballar-lo amb la vostra parella.
Comença a tocar el
piano als 5 anys i cursa els estudis de piano i solfeig al Conservatori Municipal de Barcelona. De ben jove
es comença a
interessar pel Blues
i el Jazz. Després d'estar en diverses formacions,
el 1996 entra a formar part del grup Chevy
& the Hot Wheels, avui refundat com The Big Jamboree, amb tres discos editats. També ha format part de The Big 3, Velvet Candles amb un disc
editat, “Big5” i ha col·laborat amb músics com Big Dani Pérez amb tres discs editats, Agustí Burriel, Pau Ruiz, Eugeni Muriel,
Alba Pujol i artistes internacionals com Dale Hawkins (compositor de la mítica cançó "Suzy Q"), Barrence Whitefield, Roddy Jackson, The
Extraordinaires, Aisha Khan i J.D. McPherson. Lo de les actuacions a sales
i festivals ja ho he comentat abans, iecentment ha aparegut als programes de TV3, Ritmes i Blues a l'Estudi
i Cava de Blues. Actualment forma
part del professorat de l'Escola de Blues de
Barcelona.
I darrerament amb els
amics de Youkali Music i
concretament amb el seu director Thomas
Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam
Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola del barri de la
Ribera on també hi ha el Guzzo,
restaurant magnífic on també s’hi fan concerts i Jam Sessions.
I acabem aquest
projecte amb un tema que haureu escoltat moltíssimes vegades i segur que també
l’haureu ballat, el de Stevie Wonder
anomenat..
6.- Isn’t She Lovely? (S. Wonder) 5m34s
"Isn't She
Lovely" és una cançó de Stevie
Wonder del seu àlbum de 1976, “Songs
in the Key of Life”. La lletra celebra el naixement de la seva filla, Aisha Morris. Wonder va col·laborar en la
cançó amb el compositor de Harlem i
propietari de l'estudi Burnetta
"Bunny" Jones. La cançó obre la cara 3 del disc comentat, i
comença amb el primer plor del nadó gravat durant un part real. Wonder va enregistrar Aixa banyant-se i ho va introduir al final
de la cançó, barrejada amb l'extens solo d'harmònica cromàtica de Wonder. Tots els instruments que
s'escolten en la cançó original els va tocar Wonder, excepte quan Greg
Phillinganes toca algunes parts del tema amb el teclat. Durant el procés de
gravació, el baixista Nathan Watts
va establir una línia de baix perquè servís com a pista de guia per a Wonder, però aquest finalment ho va
reemplaçar amb la seva pròpia interpretació del baix de teclat. La cançó de més
de sis minuts no es va editar com un senzill, ja que Wonder no estava disposat a escurçar la cançó perquè s'ajustés al
format de 7 " 45 rpm. Amb els consumidors demandant un senzill, Tamla es va comprometre a fins de 1976
i una versió promocional va ser lliurada a les estacions de ràdio. Aquesta
versió editada, de 03:12 de longitud, va rebre tanta difusió que va aconseguir
el nombre 23 en la llista d'Adult
Contemporary al gener de 1977. Des de llavors, la cançó s'ha convertit en
un estàndard de jazz i pop, interpretada per molts artistes que l’admiren. Wonder va interpretar la cançó en viu
per la Reina Isabel II en el seu Concert del Jubileu de Diamant el 4 de
juny de 2012, amb lletres modificades per referir-se a la Reina. Doncs hem escoltat la versió que n’han fet els nostres
herois, la qual no està sensiblement
modificada en la seva exposició tot i que sí en la seva magnífica "intro", marca de la casa. El magnífic Swing d’aquest tema no és el que
s’escoltà en la versió original, aquest més propera al món del Pop. Magnífiques
improvisacions del Marc i del Pep, la primera més rítmica i la segona
força melòdica, i és que ells dos són uns cracs en això d’explicar-nos les
seves històries mitjançant el seu instrument, amb el Pep també essent un magnífic guitarrista.
Deixem doncs aquest
magnífic projecte i ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset...
....................
Gràcies Teresa per explicar-nos-ho de manera
tan fresca i vital.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts.
I ja encarem el final
del programa amb el darrer projecte, el del gran trompetista americà resident a
França
“SPIRIT
OF THE BLUES”
Ronald
Baker Quintet
Editat
per Cristal Records
Enregistrat
per François Gaucher a l’Estudio Alhambra, Rochefort.
Produït
per Ronald Baker
Ronald
Baker - trompeta, veu
Alain
Mayeras - piano
Jean-Jacques
Taïb - saxos tenor i alto
David
Salesse - contrabaix
Patrick
Filleul - bateria
Doncs estem a les
portes d’escoltar un treball que ja té uns anys, però és el disc que vaig voler
adquirir, dels dos o tres que tenia a la barra del Jamboree i és que el Blues en el Jazz m’encanta, i no només, perquè
el Hard Bop hi és de totes, totes. És del 2001 però aleshores ja era un tros de
trompetista i cantant, o sigui que ho gaudireu de lo més segur. Una hora de
magnífiques composicions de la formació, bàsicament la majoria a càrrec del
pianista i arranjador del quintet, l’Alain
Mayeras tot i haver-n’hi una també del saxofonista Taïb. Ronald Baker és
autor de dues lletres i d’un tema del disc, i hi ha també un tema de Jon Hendricks, un de l’Horace Silver i per acabar el projecte, un tema de Lee Morgan. Pel que fa a tempos, dir-vos que hi ha una balada
preciosa “Anatole Blues”. El quart track, “PortoBello Road” amb lletra de Baker té un swing arrastradet magnífic,
tema cantat pel líder. “Strange Swedish taste” és un tema delicat a tempo slow
i amb un magnífic swing amb una trompeta súper càlida. Els temes de Baker són el desè i el setè track, “Cartoon’s Blues” i “The Stalker”
amb lletra del líder també. El primer és un tema instrumental, i ambdós tenen
un esperit força funky en els inicis i que posteriorment en els solos hi incorporaran
el groove. El tema de l’Horace Silver
és “Strollin”, cantat també pel líder i encara amb un swing arrastradet. El
primer track “Blues FM” segueix una mica l’ona de Lee Morgan i els seus boogaloos, tema del pianista Mayeras. En la mateixa ona tenim el
cinquè track “Tom’s Delight”, també del pianista. El tema del saxofonista Taïb és el magnífic “Lou Ann”, a ritme
de Blues March, com el de Benny Golson
i ja a un tempo més viu. L’onzè track és el conegut tema de Lee Morgan, “Hocus Pocus” cantat pel
líder primer a tempo mig i després instrumental a tempo doblat. I ja finalment,
el més viu i boig de tempo és el tema de Jon
Hendricks cantat pel líder i després a tot “scat”, tot i que les
improvisacions dels vents i pianista són brutals. Doncs aquesta ha estat la
meva explicació del projecte pel que fa a tempos, cosa que crec que sempre
ajuda a entendre el projecte d’una manera rítmica i global.
I com sempre us dic,
al blog us penjaré l’enllaç a la pàgina web del seu disc, a veure si el podeu
adquirir i així ajudar a que la música no desaparegui:
Doncs comencem amb
les seves músiques, i ho farem amb el tema del líder..
10.- Cartoon’s Blues (R. Baker) 4m49s
I què guapu és aquest
tema de Ronald Baker, com ha
començat així com delicat, amb la trompeta amb sordina del líder primer i
després a tot swing en el pont, amb el saxo tenor i com ha evolucionat amb el
solo d’aquest, en Taïb, primer, i
després amb el del pianista i autor de la majoria de temes d’aquest projecte.
Bon tema per com el marquen de ritme i després amb el swing en les
improvisacions. El saxofonista ha fet una molt bona interpretació amb un so
força melós. Després, unes espurnes amb el bateria per retrobar el tema de nou
en el pont i a tot swing. El solo del líder ha estat esmorteït a voluntat per
la seva sordina però per això no ha perdut intensitat, aquesta però emotiva per
com ens endinsen en aquesta atmosfera que han creat des dels inicis d’aquest tema
un tant inquietant. Gran tema del líder, trompetista, cantant i compositor per
començar el seu projecte.
Aquest és un disc que
vaig adquirir al Jamboree quan
aquest mestre hi va anar a tocar a quintet amb músics locals com varen ser Toni Solà, Gerard Nieto, Ignasi González i
Xavi Hinojosa. De la web de la nostra estimada cova-cava he extret el resum
que en van fer la Carme i el Joan, possiblement:
Torna a la cava de la
plaça Reial Ronald Baker, un dels
grans trompetistes de les darreres generacions de músics nord-americans a la
diàspora. Nascut a Baltimore, el
1968, Baker viu a París. Des del Vell Continent, ha assolit el títol de digne successor de la millor
escola d’intèrprets de l’instrument de pistons, i també del jazz vocal. Amb sis
discos publicats en solitari, s’ha comparat la seva forma de tocar la trompeta
amb la de Chet Baker, Roy Eldridge i
Miles Davis. Com a cantant, la seva veu recorda l’estil rítmic i vellutat d’Al Jarreau i Georges Benson. A banda
de la seva carrera en solitari, Baker
ha treballat al servei de Big Joe
Turner, Ricky Ford, Jesse Davis i Ignasi Terraza, entre d’altres. Al Jamboree, ha actuat diversos cops.
Aquest cop pujarà a escena en formació de quintet, amb un grup amb el bo i
millor del nostre jazz. Doncs això que havia dit.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Un altre espai on
anar és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques.
Els divendres hi trobareu a Luca
Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland. I els dilluns
també podeu anar al Jazzman on hi
sol haver el gran Pere Ferré Trio.
Els dijous també s’hi fan concerts.
I seguim amb un altre
gran tema del pianista d’aquest quintet a tot boogaloo...
1.- Blues FM (A. Mayeras) 7m26s
I quina marxeta més
xula la d’aquest tema del pianista. Tema en l’ona del funk de Horace Silver però també en la de Lee Morgan, a tots dos me’ls fa recordar
aquest tema farcit de Groove. Una melodia típica o relacionada amb aquests dos
mestres per després desenvolupar els solos, el primer, el magnífic que ha fet
el líder i trompetista, que aquí no canta, tot i els esgarips inicials i
finals. El solo del saxofonista em recorda a un dels nostres per sonoritat i
fraseig, i parlo de l’amic Toni Solà.
Un molt bon solo amb licks i referències a algun altre tema, però també molt
bon groove i llenguatge el del Taïb.
El compositor ens ha mostrat que també és un bon intèrpret al piano, i així ho
hem constatat en el seu solo, farcit també de l’esperit rítmic d’aquest tema
tan collonut. Després d’ell, els dos vents han recuperat la melodia, una
melodia i estructura que s’enganxa ràpidament la qual cosa parla per si sola de
la qualitat de la composició de Mayeras.
I del web de Cristal Records i tot i parlant-nos de Ronald Baker ens diuen:
Iniciat a la música
pels seus germans als tretze anys, Ronald
va estudiar trompeta a la Baltimore
School for the Arts i després al Oberlin
Conservatory of Music on comptà entre els seus professors amb Donald Byrd, J.J. Johnson i John Faddis!
Al sortir de la universitat, Ronald
va començar la seva carrera com a músic a Miami.
Es va traslladar a França el 1992.
El 1998 va fundar el Ronald Baker
Quintet, un grup amb notable longevitat! Ronald continua actuant en importants festivals com Montreux, Mont-real, Marciac.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
Escoltem doncs un
altre dels temes en aquesta ona i una mica més viu de tempo, amb el tema també
del pianista....
5.- Tom’s Delights (A. Mayeras) 4m50s
I quina marxa que té
també aquest tros de tema, que també t’enganxa ja des dels inicis tot i atrapat
ja per la melodia, ja a les primeres frases. Després els solos han brillat
també a la mateixa altura que el tema té, per mèrit propi, el del gran
compositor Mayeras. Després de la
presentació del tema, el líder i trompetista ha fet una gran interpretació en
la seva improvisació, tot i que no massa llarga, l’ha compartit posteriorment ara però amb el saxo alto d'en Taïb, el qual ha
fet la seva també curta però reeixida. Esclatant ha estat aquest duet
d’improvisacions a “quatres”, crec, que han fet els dos vents. Magnífics tots
dos. Però és que després ha intervingut el compositor Mayeras en aquest tema que també m’ha recordat l’etapa primera de Herbie Hancock i els seus “Watermelon
Man” i demés. Al final del pianista, han recuperat la melodia a dos vents, com
en l’inici, i l’han acabat de cop. Margnífic cop de puny que ens han donat.
I també extret de la
pàgina web de Cristal Records....ens
parlen del Ronald Baker, de tots
ells, del projecte, de les trobades i assajos i concerts.....
Es tracta de
reunions, per regla general, i musicals en particular, de les quals és difícil
parlar-ne car són màgiques; en una dimensió que sembla desafiar el temps, no es
diuen, es viuen tots junts; no es troben en el paper, s’han de “veure i
escoltar tocant” per apreciar-los plenament. Les paraules mateixes, tan ràpides
d’explicar, per definir, són tan impotents a dir, que es trenquen com a fràgils
escafandres sobre una realitat indesitjable. No res va predisposar Ronald Baker, nascut a Baltimore i establert a Touraine, per compartir un concepte
musical amb arrels profundes en la tradició de la "Great Black Music"
amb quatre músics amb antecedents diversos i dispersos a Occident, concepcions des del blues al hard bop, on el swing no
s’atura mai, on la cançó del líder extreta de les millors fonts dels grans
vocalistes negres i les composicions personals aporten aquest toc
d’originalitat imprescindible al quintet. Ronald
Baker i els seus marxants de sempre gaudeixen del plaer renovat
constantment de la passejada pels luxosos i sorprenents bancs del Hard Bop que
té les arrels sòlidament ancorades en la tradició.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I també podeu anar al
JazzSi Taller de Músics del passatge
Requesens, on hi teniu Jazz els
dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous,
amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges
oferint l’espai per a projectes mes populars.
I acabem ja aquest
projecte amb el magnífic tema de Lee
Morgan, el conegut..
11.- Hocus Pocus (Lee Morgan) 5m04s
Un magnífic tema del
genial compositor i trompetista, tristament assassinat per la seva ex en un
club de Nova York. Tema aquest amb
la formació de Lee Morgan, Joe
Henderson, Barry Harris, Bob Cranshaw i Billy Higgins, la del disc "The Sidewinder" del 1964, un
dels increïbles Blue Note. Ronald Baker l’ha cantat a l’inici amb
la seva particular veu, amb un tarannà com el que tenia George Benson. Aviat però han agafat les regnes del Hard Bop més potent al tempo original o
similar. La improvisació del líder ja a tot swing ha estat realment magistral,
i és tan bona com la seva qualitat com a cantant. I us ho dic perquè l’he vist
algunes vegades al Jamboree on sol
venir a quintet al seu nom o acompanyant al seu amic i nostre, Toni Solà. El solo del saxo tenor
segueix recordant-me al Toni per
sonoritat tot i tenir cadascun d’ells el seu fraseig, similar a vegades, car
tots estant en aquest mateix món. Mayeras
ha fet el seu també amb gran mestria, digitació prístina i un tant percussiva,
sense oblidar la manera precisa com el toca, i per com s’acompanya amb la mà
esquerra. Gran solo del pianista i us recordo que compositor de la majoria de
temes. Després d’ell han recuperat el tema de Morgan i han fet uns “quatres” amb el bateria, per iniciar de nou
el tema i acabar-lo delicadament. Un gran tema de Morgan que ells han interpretat de manera magistral com han fet en
tots els temes que hem escoltat, però també en tots els temes d’aquest magnífic
disc del 2001.
Doncs ja hem acabat
el programa d’aquesta setmana dedicat a un parell de projectes magnífics,
primer el de l’amic Marc Ferrer Trio, “A
Drop of Freedom” i acabant-lo amb el de Ronald Baker, “Spirit of the Blues” i amb un micro conte de Teresa tuset.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Sala Artte, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo
molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
