Programa 131: dia 9 de maig de 2013 amb "Suburbiam", "Brpken Quartet + J.Mª Farràs", "Jonathan Greenstein" i "North Atlantic Jazz Connectrion"
0 comentaris
Bona nit i benvinguts al programa 131 de Jazz Club de Nit. Un
programa variat on li donarem sortida a diverses propostes, algunes ja
reeixides i a d’altres que encara no han vist la llum radiofònica. Aquest és un
programa on hi tenen cabuda projectes de formacions amb força èxit, on a
vegades el dediquem als grans Mestres, desapareguts o no, a discogràfiques com
és ara Fresh Sound Records, a projectes nous de formacions conegudes, a
projectes de formacions desconegudes amb composicions pròpies i també a projectes
de músics quasi amateurs com són ara La Locomotora Negra, i també menys
reeixits, menys coneguts i també amateurs com és el disc que ara us presento.
“PLOU”
Suburbiam
Producció pròpia
José L. Garcia, baix elèctric
Jordi Serrano, bateria
Juan C. García, guitarres i llaüt
Eugenio Martin, piano
Wifredo Terrades, trompeta
Comencem doncs molts suaus amb aquest formació de músics no
professionals donant-los el suport que tothom necessita per començar amb bon
peu.
2.- So Whatt (M.
Davis) 3m53s
Una formació de joves músics amateurs, on un dels quals, en Jordi
Serrano, em va fer arribar aquest treball. Un disc que respira respecte
pels clàssics, on el denominador comú és la serietat i disciplina
interpretatives, no deixant espai per a les invencions i diatribes diverses.
Les interpretacions són correctíssimes així com també les dels solos. Escoltem
ara un tema del Michel Camilo, calentet, calentet.
4.- And Sammy Walked In (Michel Camilo) 5m15s
Han escollit una diversitat de temes i ritmes on hi ha temes modals,
contemporanis i bossanoves, així com també un tema propi que dóna nom al
compacte, Plou de Juan Carlos García.
5.- Song for Bilbao (P.
Metheny) 4m56s
Després d’aquest primer tastet em complau posar-vos un parell de temes,
en total primícia, enregistrats a l’estudi i enviats per mail a un servidor de
vosaltres per l’Uri, Oriol González Orti, bateria que forma part
d’aquest grup en quartet amb Federico Mazzanti, piano / Manuel Krapovickas,
contrabaix / Roc Calvet, guitarra i el grandíssim trompetista, mestre de
tants i tants, Josep Mª Farràs. La formació es diu
“Broken Quartet + Josep Mª Farràs”
Escoltem aquests dos temes que s’estrenen avui mateix en aquesta
emissora, Ràdio Sant Vicenç 90.2 i en aquest programa Jazz Club de Nit,
interpretats per aquest Broken Quartet + Josep Mª Farràs. El primer
és un tema que Farràs ja havia enregistrat amb l’Ignasi Terraza en
un disc del mateix títol, Casa Vella.
1.- Casa Vella (Josep
Mª Farràs) 6m23s
El segon és un tema del grandíssim Gillespie.
2.- Tin Tin Deo (D.
Gillespie) 6m40s
I on podeu trobar els millors discos de Barcelona sinó a
Blue Sounds?
Carrer Benet Mateu, 26, Barcelona
Carrer Benet Mateu, 26, Barcelona
Telèfon: 932 80 60 28
Aquí hi trobareu a
l’amic Enrique Heredia els caps de setmana, qui us informarà de les
novetats en CD i vinils dels discos editats per Fresh Sound Records.
Evidentment que també hi podeu anar els altres dies de la setmana, us atendran
amb la mateixa professionalitat, oferint-vos el millor que pugueu escoltar.
El següent treball que escoltareu ve de la mà del segell Fresh Sound Records New Talent. És el primer disc que edita el jove saxofonista israelià Jonathan Greenstein, el qual ens endinsarà en el Jazz més contemporani per concepció i improvisacions, es diu:
El següent treball que escoltareu ve de la mà del segell Fresh Sound Records New Talent. És el primer disc que edita el jove saxofonista israelià Jonathan Greenstein, el qual ens endinsarà en el Jazz més contemporani per concepció i improvisacions, es diu:
“THINKING”
Jonathan Greenstein
Editat per Fresh sound Records New Talent FSNT 386
Enregistrat als Wellspring tudios, Acton, MA el 18 i
19 d’octubre de 2010 per Jonathan Jacobi.
Produït per Jonathan Greentein
Productor executiu, Jordi Pujol
Jonathan Greenstein, saxo tenor
Ilan Bar-Lavi, guitarra
Victor Gould, piano
Dan Carpel, contrabaix
Jeff Fajardo, bateria
I la col·laboració de Darren
Barrett, trompeta.
Totes les composicions són de Jonathan Greenstein excepte The Big 6 que és de Jonathan
Greenstein i I. Borochov.
Així com el Hard-Bop va portar el Blues, el Soul i
la melodia a les innovacions del moviment Bebop, la música de Jonathan
Greenstein fa el mateix per al jazz del segle 21. Combineu això amb una
àmplia gamma d'influències, des de la música clàssica del segle 20 al Neo-Soul,
i un respecte cada vegada major de la tradició del jazz i s'obtindrà de què
tracta la música de Jonathan. El seu àlbum debut, Thinking (Fresh
Sound New Talent), presenta els conceptes de la millor manera possible, amb alt nivell de sofisticada i commovedora
interpretació.
Nascut a Tel-Aviv, Israel, Greenstein es va criar en una família
amant de l'art. Ell es va enamorar del Jazz en la seva adolescència
estudiant amb Eli Degibri, Omer Avital i el desaparegut Amit Golan
i va ser guardonat amb la Beca Presidencial per al Rimon School of Jazz i
Música Contemporània. Es va graduar en només un any, i Jonathan va
rebre una beca per estudiar al Berklee College of Music a Boston.
Prenent exemple del seu avi, un actor i director, Greenstein ha estat
tocant professionalment des de molt jove.
Ha tocat a llocs de la ciutat de Nova York com el Blue-Note,
Hard Rock Cafè de Boston, Ryles, el Fat Cat, Smalls, HR-57, Sculler, The
Iridium i molts més, així com ho ha fet en tots els grans festivals d'Israel.
Ha tocat amb molts grans músics, alguns dels quals - Valery Ponomarev, Omer
Avital, Ralph Peterson, Judi Silvano, Myron Walden i Terri-Lynn Carrington.
Tot això ha fet que se’l segueixi als seus concerts, tant a Israel com
als Estats Units.
3.- BBQ (J.
G.) 4m22s
La música de Greenstein va cridar l'atenció de Jordi Pujol,
propietari de Fresh Sound Records. De bona gana el va llançar sota el segell
Fresh Sound New Talent, que és la llar de molts artistes joves - Brad
Mehldau, Mark Turner, Ambrose Akinmusire, Kurt Rosenwinkel, The Bad Plus i
molts més. L'àlbum, "Thinking", conté61 minuts de
música original i bones interpretacions, i és una gran addició a la llista de Fresh
Sound. La banda compta amb Ilan Bar-Lavi a la guitarra, Victor Gould al
piano, Dan Carpel al contrabaix i Jeff Fajardo a la bateria. El gran trompetista
Darren Barrett, que va tocar amb Elvin Jones i Herbie Hancock, els
va honrar amb la seva presència en alguns temes també.
2.- Sublet (J.
G.) 6m34s
Greenstein diu que "... mai vaig sentir que la meva música fos israeliana en
el sentit de la Mediterrània. En realitat no és la cultura amb la què
vaig créixer. Intento donar un altre punt de vista, del que és ser un home de Tel-Aviv
".
Essent un israelià a Nova York, les seves experiències oriündes
podrien explicar les seves influències eclèctiques. Però no importa com divers
és el fons, la música de Greenstein és sempre individual, totalment
formada i compacta. Es considera a si mateix com un home de parlar suau, i li
agraden les coses que són senzilles. Ben Shalev de "Ha'aretz"
ho va resumir dient: "... és sorprenent trobar un àlbum de debut tant
madur ".
7.- New Thank You (J.
G.) 6m49s
I així és com la música de Greenstein s’emporta l'oient. No us
sorpreneu si la música es queda amb vosaltres molt temps després que l’hagueu
escoltat. Les belles melodies combinades amb el “groove” soul i les
interpretacions d'alt nivell provocaran fàcilment un somriure o un copet amb el
peu. La individualitat de Jonathan brilla a través de la forma més
convincent, i vosaltres us deixareu captivar. Estigueu atents perquè la seva
música mereix ser escoltada i les seves actuacions mereixien ser vistes. Si us
agrada el Jazz que es fa ara, si us agrada la melodia que es pot cantar o, si
us agrada tocar amb aquest toc de soul,
heu de cercar aquest treball de Jonathan Greenstein. No us
penedireu.
1.- The Big 6 (J.
G.) 5m22s 24m
El darrer disc que posaré avui me’l va fer arribar l’amic i company
d’ones radiofòniques, l’Andreu Fàbregues. És un disc d’uns músics del País
Basc coneguts per
“North Atlantic Jazz Connection.”
Un quintet format per:
Natanael Ramos,trompeta i fiscorn
Daniel Juárez, saxo tenor i soprano
Seir Caneda, piano
David Ruiz, contrabaix
Fede Marini, bateria
I que compta amb dos col·laboradors:
Roberto Nieva, saxo alt
Javier Rodríguez, percussió i veu.
Editat per Takeo Estudios
Enregistrat per/a Jonás Superestereo
Aquests joves músics del País Basc han participat en diversos
Festivals de Jazz entre els quals el Festival Jazzaldia Donosti 2012 i
són o han estat alumnes de l’escola superior de música Musikene de la
ciutat de Donosti. Una escola que compta amb diversos professors catalans
o que viuen a Catalunya, com són el Juan de Diego, Jo Krause, etc, i Roger
Mas el qual ha actuat en diverses ocasions a la Sala Xica i ens acompanyarà
en un posterior programa on presentarem un parell de discos on hi participa i
on un dels quals, amb la cantant Nadia Basurto, serà presentat en
directe al Jazz Club La Vicentina el 14 de juny. Anem a escoltar aquests joves
músics, alumnes i ex-alumnes d’en Roger, Juan de Diego i Jo Krause a Musikene.
1.- A Cloud’s History Intro (Natanael Ramos) seguides
2.- A Cloud’s History (Natanael
Ramos) 8m
North Atlantic és una expressió de diferents mirades davant un
mateix oceà que es descompon en tota la seva varietat. Una formació que conté
els espais projectats i els omple, cadascun amb les seves arrels per a confluir
en un darrer tot. El vent a escala se succeeix aquí com un diàleg amb el metall
i fusta, mentre que una base rítmica més que ponderada s’obre a la llum dels
acords d’un piano.
6.- Naërsil (Daniel
Juárez) 6m45s
Un disc eclèctic que es reafirma en el transcórrer dels temes. És la
diversitat la que fa rica la generositat d’un repertori que apareix àgil.
Suggeriments de variades textures i entorns com si evocacions naturals fossin.
Un disc d’oceà pensat per deixar empremtes a l’arena.
“Marta Ramón” València 2012.
9.- Capricho (Seir
Caneda) 5m00s
Ara per acabar amb aquests joves músics estudiants al País Basc
un tema amb un estil totalment Hard-Bop i una composició excel·lent del Natanael
Ramos.
7.- Mr Makoki Blues (Natanael
Ramos) 6m42s 26m
PROGRAMA 130 DONALD BYRD en clau de HARD BOP
Donaldson Toussaint L'Ouverture Byrd II (9 desembre 1932 - 4 febrer 2013) va ser un trompetista
nord-americà de jazz i rhythm and blues. Va ser un “sideman” per a molts altres
músics de jazz de la seva generació. Byrd va ser conegut com un dels
pocs músics de jazz bebop que van promoure amb èxit els gèneres funk
i el soul sense deixar de ser al mateix temps un artista de jazz. Com a
líder de grup, Byrd va ser també notable pel seu paper influent en la
carrera primerenca del teclista i compositor Herbie Hancock.
Biografia
Byrd
va assistir a la Cass Technical High School. Va actuar amb Lionel
Hampton abans d'acabar l'escola secundària. Després de tocar en una banda
militar durant el període en la Força Aèria dels Estats Units, va
obtenir una llicenciatura en música de la Universitat Estatal de Wayne i
un mestratge de l'Escola de Música de Manhattan. Tot i encara a l'escola
de Manhattan, es va unir als Jazz Messengers d'Art Blakey, en
substitució de Clifford Brown. El 1955, va gravar amb Jackie McLean i
Mal Waldron. Després de sortir dels Jazz Messengers el 1956, va
actuar amb els músics de jazz més importants de l'època, incloent a John
Coltrane, Sonny Rollins, Thelonious Monk, i més tard Herbie Hancock.
El primer grup de Byrd va ser un quintet que va co-dirigir amb el
saxofonista baríton Pepper Adams durant el període 1958-1961, un conjunt
que va actuar al Half Note Cafe i
d’on es va enregistrar un disc en “viu" .
l’LP Royal Flush de Byrd per Blue Note del 1961
va marcar el debut de Herbie Hancock, el qual va arribar a molta més
gent degut a l’èxit el 1962 de l’àlbum Form Free de Byrd,
i aquests àlbums també van comptar amb les primeres gravacions de les
composicions originals de Hancock qui va acreditat Byrd com una
influència clau en la seva carrera ja què va ajudar al jove pianista i el va
posar "sota les seves ales", quan aquest era un músic nouvingut que
lluitava per tirar endavant a Nova York, fins i tot va deixar-lo dormir
en un sofà-llit a l’apartament que tenia Byrd al Bronx durant
alguns anys:
"Ell va ser la primera persona que em va deixar ser
un membre permanent de la seva banda coneguda internacionalment. Ell sempre ha
alimentat i encoratjat als joves músics. Ell és un educador nat, que sembla portar-ho
a la seva sang, i que realment va tractar de fomentar el desenvolupament de la
creativitat ".
Hancock també va recordar que Byrd va ajudar de moltes altres maneres:
va encoratjar a Hancock per fer el seu àlbum debut per Blue Note,
el va relacionar amb Mongo Santamaría, qui va convertir la melodia d'Hancock
"Watermelon Man" en un èxit a les llistes de vendes i més endavant Byrd també va instar Hanckock
a acceptar l'oferta de Miles Davis per unir-se al seu quintet.
Hancock també acredita Byrd amb donar-li un dels millors consells de la
seva carrera, el de no regalar la publicació d’una de les seves peces més
importants. Quan Blue Note va oferir Hancock l'oportunitat de
gravar el seu primer LP en solitari, els executius del segell van tractar de
convèncer-lo que renunciés a la seva publicació a canvi de la possibilitat de
gravar l'àlbum, però fent cas als consells de Byrd, es va negar, de
manera que la reunió va arribar a un carreró sense sortida. En aquest punt, es
va aixecar per anar-se'n, però quan es va fer evident que ell estava a punt de
sortir, els executius van cedir i li van permetre retenir la seva publicació.
Gràcies a la posterior versió que en va fer Mongo Santamaria del "Watermelon
Man", Hancock aviat va cobrar molts diners pels “royalties”, i
va utilitzar el seu primer xec de 3.000 dòlars per comprar-se el primer cotxe, un
Shelby Cobra del 1963 (també recomanat per Byrd), cotxe que Hancock
encara posseeix, i que ara és la producció més antiga de Cobra a les
mans del seu amo original.
El juny de 1964, Byrd va anar a tocar amb Eric Dolphy a París,
només dues setmanes abans de la mort de Dolphy d’un xoc insulític.
Els camins elèctrics de Byrd.
El 1969, Donald Byrd va editar el disc Fancy Free, on s'allunyà del
llenguatge de jazz hard-bop i va començar a enregistrar la fusió del
jazz i el rhythm and blues. Es va associar amb els germans Mizell
(productor-guionistes Larry i Fonce) per fer el seu Black Byrd
(1973), que va ser, durant molts anys, l’àlbum més venut de Blue Note. El
tema que donava títol a l’àlbum va pujar fins el 19, sobre la llista de R & B del Billboard i va arribar a entrar
al top-100-pop, aconseguint el Nº 88.
Els germans Mizell van continuar produint àlbums per Byrd,
com Street Lady, Places and Spaces i Stepping
into Tomorrow, i també van ser un èxit de vendes, i, posteriorment, han
proporcionat molts artistes d’àcid jazz, com ara Us3. La majoria del
material dels discos va ser escrit per Larry Mizell. El 1973, va ajudar
a establir i coproduir Els Blackbyrds, un grup de fusió que comptava amb
músics dels llavors estudiants de la Universitat de Howard, on Byrd
ensenyava al departament de música i on va obtenir el seu doctorat el 1976.
Es va anotar diversos èxits importants, com Happy Music (No. 3 R&B, No.
19 pop), Walking In Rhythm (No. 4 R&B, No. 6 pop) i Rock Creek Park.
Durant la seva permanència a la Universitat Central de Carolina del
Nord durant la dècada de 1980, va formar un grup que incloïa a estudiants
de la universitat anomenat "125th St NYC Band". Van gravar l'àlbum
Byrd Love, que va comptar amb Isaac Hayes a la bateria. Love
Has Come Around es va convertir en un disc d’èxit posat a les discoteques del Regne Unit
i va aconseguir el número 41 a les llistes.
A partir de la dècada de 1960, Byrd (qui finalment va obtenir el
seu doctorat en educació musical del Teachers College de la Universitat de
Columbia a 1982) va ensenyar en una varietat d'institucions d'educació
superior, incloent la Universitat de Rutgers, l'Institut d'Hampton, New York
University, la Universitat de Howard, Queens College, Oberlin College, la
Universitat de Cornell, la Universitat Central de Carolina del Nord i la
Universitat Estatal de Delaware.
Byrd
al final de la seva carrera va tornar a fer jazz, editant quatre àlbums amb Orrin
Keepnews , Landmark Registres, i el seu Touchstone l’últim
àlbum en formació de quintet.
Byrd
va viure a Teaneck, Nova Jersey, fins la seva mort el 4 de febrer del 2013 a l'edat
de 80 anys.
Editat per Blue Note - BLP 4019,
Classic Records - 4019 BN-MONO-200G
Enregistrat el 19 de maig de 1959 per
Rudy Van Gelder.
Estil: Hard Bop
Per obtenir aquest excel·lent àlbum, el trompetista Donald
Byrd va comptar amb el
Saxo
tenor, Charlie Rouse
Saxo baríton, Pepper Adams
Piano, Walter Davis Jr
Contrabaix, Sam Jones
Bateria, Art Taylor
Junts, el sextet realitza tres
originals de Byrd, dues cançons de Davis i l’estàndard “Witchcraft".
1.- Witchcraft 8m29s
Encara que cap de les noves cançons va
tenir èxit, el grup (que inclou dos saxofonistes distintius i la trompeta de Donald
Byrd que ràpidament està madurant) toca solos consistents i de manera
creativa i enèrgica en l'estil més pur del hard bop. “Scott Yanow”
2.- Here Am I 8m26s
4.- Bronze Dance 6m43s
Donald Byrd – “Fuego”
Editat per Blue Note – BLP 4026
Gravat per - Rudy Van Gelder el 4 d’octubre
de 1959.
Estil: Hard Bop
Productor - Alfred Lion
Trompeta, Donald Byrd
Saxo Alt, Jackie McLean
Piano, Duke Pearson
Contrabaix, Doug Watkins
Bateria, Lex Humphries
A la portada, es representa un contemplatiu
Donald Byrd, potser reflexionant sobre el seu pròxim treball amb la seva
banda amb els quals ja porta cinc anys després d'unir-se amb èxit a l'escena
del jazz de Nova York des de la seva ciutat natal de Detroit.
També representa el seu paper reflexiu de Fuego, mentre es pren
un descans de la forta interacció entre els membres del grup i per poder fer un
paper més democràtic en aquest àlbum refinat i madurat i menys temerari, un
preludi dels magnífics treballs que estan a punt d’arribar. “Michael G. Nastos”
Fuego - un títol que
podria ser una mica enganyós – és un enregistrament de Blue Note i la última
vinculació exclusiva de Donald Byrd amb Jackie McLean, una
fructífera col·laboració que va establir el yin del contingut trompetista,
contra el yang de l’extravertit saxofonista. Si bé no és un tot
unificat, els dos van estar involucrats en batalletes que es basaven en el
respecte mutu, i aquí traspua una batalla tranquil·la que fa baixar el to a McLean
i silencia Byrd per aconseguir un equilibri harmònic intrigant, amb el piano
intel·ligent de Duke Pearson al mig, amb Doug Watkins tocant el contrabaix
i el magnífic bateria Lex Humphries. I sí, aquest tema Fuego està
fet amb un dels més diversos sons del jazz modern d’entre 1959-1960. Per
descomptat el hard bop és l'essència d'aquesta banda, però Byrd, en aquest
tema modal que dóna títol a l’àlbum, es mou més en clau post-bop.
1.- Fuego 6m40s
Bup-A-Loup és un tema de
hard bop potent, amb diversos accents en “stacatto” identificant la melodia
abans del magnífic solo de McLean.
2.- Bud A Loup 4m07s
El títol de Funky Mama et pot fer
pensar que és un tema típic de soul-jazz, mentre que és, en realitat, un
llarg i trotant tema de Blues, molt pacient i elegant, adornat pel cant
de McLean al saxo alt. Aquí és on Pearson, en particular, brilla,
esprement tot el dolor combinat i l’alegria tant freqüent en els estils dels
mestres anteriors, com Teddy Wilson, Duke Ellington, Erroll Garner i Tommy
Flanagan.
3.- Funky Mama 11m02s 22m
Editat per Blue Note – CDP 7243 8 52435 2 3
Gravat a Van
Gelder Studio, Englewood Cliffs, New Jersey el 17 de gener (3,9), 25 de gener
(1,4,7,8) i 10 de juliol (2,5,6) 1960.
Estil: Hard Bop
Productor -
Alfred Lion
Trompeta - Donald
Byrd
Saxo Alt - Jackie
McLean (2, 5, 6)
Saxòfon Tenor -
Hank Mobley (1,3 4, 7 a 9)
Piano - Duke
Pearson
Contrabaix - Doug
Watkins (1, 3, 4, 7 a 9), Reggie Workman (2, 5, 6)
Bateria - Lex
Humphries
En el moment d'aquest quart àlbum de Donald Byrd per Blue Note
es va fer evident que la seva manera de
tocar agafava molta més consistència amb
el pas del temps. Aquest àlbum compta amb sessions d'estudi separades entre
gener i juliol de 1960 sempre però amb Duke Pearson al piano i Lex
Humphries a la bateria. Els contrabaixistes
Doug Watkins i Reggie Workman van dividir-se la feina tocant tres temes
cadascun d’ells, igual que els saxofonistes Hank Mobley i Jackie McLean,
per fer algunes combinacions sòniques interessants, tot i que Byrd és la
veu dominant. Diversos d'aquests temes estan fets per Byrd, però és el pianista
Pearson que aporta quatre de les composicions més potents d’aquest disc,
el que subministra les ales d'aquests enregistraments per enlairar el quintet.
Bo,
amb Byrd i McLean, és simplement un blues que perfectament el podríem
cantar.
5.- Bo (Duke Pearson) 6m36s
Dels temes originals de Pearson, el Gate City, amb Mobley,
és un atractiu soul bluesy amb la línia de tàndem bàsica tocant una sola
vegada a través del tema.
3.- Gate City (Duke Pearson) 5m07s
Lex
és un tema típic de hard bop, amb el saxo tenor i el trompetista fent una mena
de “walking to the city”.
4.- Lex (D. Byrd) 7m40s 27m
Atesa la naturalesa dividida de les dues bandes, i perquè és gairebé
impossible triar un favorit entre la Mobley soulful i el McLean
més estrident, els oients hauran de decidir si es pot viure igual de
feliç amb les dues versions del grup en un CD, o escoltar més música a través
d'altres enregistraments, a part d'aquest disc seminal que Donald Byrd
ha realitzat. De qualsevol manera, l'amant del hard bop a la post-bop
sempre guanya al final.
“Michael
G. Nastos”
Editat per Blue Note
Originalment gravat el 2 de maig de
1961 al Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, Nova Jersey.
Estil: Hard Bop
Donald Byrd - trompeta
Pepper Adams - saxòfon baríton
Duke Pearson - Piano
Laymon Jackson - contrabaix
Philly Joe Jones – bateria
El trompetista Donald Byrd i el
saxofonista baríton Pepper Adams van treballar junts en diverses
gravacions entre 1958 i 1961, i The Cat Walk (llançat en LP el
1962) és un dels millors àlbums. Un quintet amb el pianista Duke Pearson
(un altre antic col·laborador de Byrd), el baixista Laymon Jackson,
i un animat Philly Joe Jones a la bateria per unir-se a la primera línia
de Byrd i Adams. Les sessions de The Cat Walk es
van beneficiar de l'escriptura i bona disposició de Pearson, que aportà
tres composicions, la impressionant obertura Say youre mine, Duke’s
mixture, i Hello Bright Sunflower, que pren la seva estructura melòdica
dels primers compassos de Lullaby of Broadway i compta amb Byrd a
la trompeta amb sordina.
Say youre mine (Duke Pearson) 7m21s
Duke’s mixture (Duke Pearson) 7m02s
Byrd va contribuir en el tema que dóna títol
a l’àlbum, del qual intenta capturar l’espiral melòdica i rítmica tot i seguint
el ritme relaxat d’un gat gràcies en gran part a la inspiració a la bateria de Jones
que ho clava amb els “breaks” i els “goes” suaus i run-outs que són de fet de
naturalesa molt felins. Byrd continua tocant de manera elegant i lírica,
i el so robust del baríton d’Adams és el contrapès perfecte per què el The
Cat Walk tingui l’essència plena de Byrd.
Programa 129, dia 25 d'abril de 2013 dedicat als molt bons moments a les WTF del Jamboree
0 comentaris
PROGRAMA 129 DEDICAT ALS MOLT BONS MOMENTS A LES WTF
DEL JAMBOREE
Bona nit a tothom. Benvingudes i benvinguts al programa 129 de Jazz
Club de Nit. Avui el dedicaré a les WTF del Jamboree.
Escoltareu una selecció dels concerts i jams enregistrats per mi mateix, la
qual cosa porto fent només fa un any i escaig, res, si ho comparem amb els més
d’11 anys (el 2 de juliol farà els 12 anys) que l’Aurelio Santos va
endegar aquest projecte, aleshores de la mà del Llibert Fortuny. El
mateix Llibert i d’altres insignes
músics hi col·laboren habitualment entre els quals ens hi podem trobar al Raynald
Colom, Jose Alberto Medina, Pere Soto, Albert Bover, Guillermo Calliero,
Rodrigo Gonzalez Pahlen, Dani Domínguez, i un llarg etcètera. Les WTF
són el lloc ideal per poder escoltar a les noves fornades de músics joves que
ara “tiren” amb força. L’Aurelio coordina les sessions i contacte amb
els músics, i aquests presenten el seu projecte moltes de les ocasions només
per aquell dilluns en concret. Per què sí, les WTF es fan cada dilluns
de les 20h fins les 23h, la sessió “normal” de concert-jam de Jazz, o del
projecte presentat. Després de les 23h, la cosa canvia i de quina manera. L’Aurelio
és un artista en això del “beat boxing”, tècnica vocal que consisteix en fer
diversos sons i ritmes repetitius a mode de percussió vocal. La majoria dels
músics que han participat en la primera sessió repeteixen, i d’altres s’hi
apunten exclusivament per la sessió “golfa” de les 23h fins les 2h de la
matinada. A aquesta sessió mai hi he assistit per qüestions d’horaris, tot i
que no descarto assistir-hi algun dia. Alguns dels joves músics i no tant joves
que hem pogut veure i escoltar són Matías Míguez, Jesús “Bachi”
Bachiller, Daniel González, Lluc Casares, Pol Omedes, Joan Casares, Roberto
Albrecia, Morten Sandholt, Claudio Marrero, Xavier Torras, Tomàs Fosch,
Apel·les Carod, Irene Reig, Àlex Fortuny, Camilo Motta, etc, etc, llarg
molt i molt llarg.
A les WTF s’han fet algunes celebracions, actes solidaris, i
demés activitats relacionades. En comentaré algunes.....
Durant més d’un any, un equip de filmació dirigit per la Carme Puche,
directora dels Estudis Puche, va enregistrar molts moments de les WTF
al Jamboree i tot per fer-ne un recull historiogràfic amb alguns dels
molts músics que hi ha passat. És per això que un dels primers músics que hi va
participar, a les antigues Jams Sessions va ser en Wally Besser¸
trompetista americà que hi havia participat amb el seu germà i fent companyia
al nostre gran Tete Montoliu. Entre la Carme i l’Aurelio
van aconseguir que en Joan Mas, gerent i director del grup Mas i Mas
subvencionés el viatge a Miami de la Carme i també el viatge i
estada a Barcelona del mateix Wally Besser. Aquest es va
presentar a la WTF acompanyat d’un parell de mestres de les nostres
terres, en Pere Farré i en Francesc Borrull, entre d’altres
músics a la secció rítmica.
Recordo un acte solidari que es va repetir en dues ocasions...va ser la WTF
for Ale. Alejandro patia una malaltia d’aquelles rares la qual necessitava
d’una aportació econòmica important. L’Aurelio va organitzar una WTF
a fi i efecte de recaptar fons per ajudar la família. El seu pare; guitarrista
reconegut de l’escena Jazzística, en Daniel Perez. En aquella WTF hi
va haver en Llibert Fortuny¸ Jordi Matas, i una colla més de músics de gran nivell.
Aquell dia el Jamboree estava ben ple. Plena participació de la gent per
a una gran causa.
La WTF que va liderar el Dani Domínguez, va coincidir en
l’aniversari de l’anterior esdeveniment quan ja l’Ale malauradament ens
havia deixat. Finalment no va poder resistir més i va traspassar. No cal dir
que tot el món del Jazz ho va lamentar i es va entristir d’allò més.
En una altra WTF i després de la sessió musical pròpiament dita,
es va estendre una pantalla i la mateixa Carme Puche va explicar en què
havia consistit la filmació de les WTF durant més d’un any. Ens en va
passar alguns minuts on vam poder veure’n retalls de les moltes actuacions i
Jams fetes durant aquell temps. El documental es va acabar dient “THE JUMP”.
La primera part del programa posaré alguns dels temes més significatius
que van tocar el grup liderat pel Morten Sanholt.
1.- Sense títol
4.- Hot House (Tadd Dameron)
4.- Hot House (Tadd Dameron)
Diu ell d’ell mateix:
“Vaig estudiar saxòfon jazz durant 4 anys al Conservatori
d'Amsterdam i em vaig graduar amb una llicenciatura en música el 2005.
No em guanyo la vida de la música, però practico el
meu instrument cada dia i és important per a mi mantenir el desenvolupament com
a músic i de tocar almenys un cop a la setmana davant d'una audiència”.
Aquest jove artista, dissenyador de projectes relacionats amb el vídeo i
la programació, a més a més de saxofonista, és un dels músics assidus a les WTF
on hi sol participar quan el grup ha fet la seva exposició. Després, a la Jam
Session ell és un dels músics que sempre puja a l’escenari a tocar el seu antic
i magnífic Selmer tenor. Com sol fer sovint l’Aurelio, en aquests
molt bons músics també els hi dóna la opció de muntar un grup per fer una WTF.
El Morten va venir acompanyat del Jose Alberto Medina¸ Martín Leiton
i Carlos Falanga. Van tocar tota una colla de temes....
7.- Back At The Chicken Shack (Jimmy Smith)
La segona part del programa anirà dedicada a la darrera i magnífica WTF, la protagonitzada pel Jordi Matas. Una WTF allunyada del JAZZ tal i com l’entenem habitualment, tot i que plena de músiques improvisades, algunes de les quals d’una gran bellesa. Jordi va venir amb una formació atípica amb baix-contrabaix i dues bateries. Els músics que el van acompanyar van ser de nou el Martín Leiton al baix elèctric i contrabaix, mentre que els dos bateries van ser el Caspar St. Charles i Borja Barrueta. Jo diria que la combinació dels quatre va ser la causant de l'explosió d'energia, ritme, Jazz i Blues i molta més diversitat musical que vam viure totes i tots els qui omplíem el Jamboree.
1.- Rain (J. Matas)
Més de dues hores de música sense fronteres, passant d'una a l'altra de manera sublim i diluïda, com si res. Improvisacions i melodies al voltant d'un concepte "LYNCH", dedicat a David Lynch, cineasta eclèctic com la música que va sonar. Composicions del Jordi, Martin i Barrueta, entrelligades unes a les altres com si formessin part d'una amalgama de colors. I quins colors.. Un dels artífexs de tot plegat, Jordi Matas, guitarrista amb una amplitud de mires elevadíssima, tècnica super depurada, concepció moderna de la interpretació i improvisació i una gran visió del món electrònic, dominador dels estris endollats, pedals i més pedals controlats per peus i mans, músiques formades i desformades, desfermades. Idees sobre idees, totes interpretades, i què més puc dir? Doncs que un dels altres artífexs, en Martin Leyton, va participar-hi també amb tema propi, inclusió d'una explicació del David Lynch sobre alguna part de la seva obra, i amb una total compenetració amb les sis cordes.
2.- Fat (M. Leiton)
En Martín ens demostra cada dia que l'escoltem de quina manera posseeix el domini sobre les quatre cordes, baix elèctric i contrabaix. Ahir els va fer anar ambdós amb una solvència aclaparadora. Els inicis ja van ser força impressionants, de moment calmats rítmicament però ja en el segon tema van començar els ritmes que ja no ens abandonarien. Una mena de Blues entretallat, que després ja va ser més evident, amb canvis de ritme constants, fins i tot, canvis en el tempo marcats pel Martín, i tots a una, amb una total compenetració. I mentre tant, en Borja Barrueta i en Caspar St. Charles, marcant el ritme l'un mentre l'altre feia els seus redobles i retocs a plats i demés estris percussors....
3.- Respuesta incorrecta (B. Barrueta)
Dos bateries que es van complementar en tot moment, i que van saber enriquir, sumar, cadascun amb la seva aportació. En Borja, a més a més, ens va captivar amb una preciosa composició interpretada també per ell mitjançant una "Slide Guitar" que va sonar força bé. Els sons obtinguts són d'allò més preciosistes i em van fer recordar, al menys a mi, al gran Duanne Allman. Mentre l'un feia la melodia amb l'Slide, l'altre l'acompanyava amb el "Bottle Neck", metàl·lic.
4.- The Jody Grind (H. Silver)
Subscribe to:
Missatges (Atom)
