PROGRAMA 130 DONALD BYRD en clau de HARD BOP
Donaldson Toussaint L'Ouverture Byrd II (9 desembre 1932 - 4 febrer 2013) va ser un trompetista
nord-americà de jazz i rhythm and blues. Va ser un “sideman” per a molts altres
músics de jazz de la seva generació. Byrd va ser conegut com un dels
pocs músics de jazz bebop que van promoure amb èxit els gèneres funk
i el soul sense deixar de ser al mateix temps un artista de jazz. Com a
líder de grup, Byrd va ser també notable pel seu paper influent en la
carrera primerenca del teclista i compositor Herbie Hancock.
Biografia
Byrd
va assistir a la Cass Technical High School. Va actuar amb Lionel
Hampton abans d'acabar l'escola secundària. Després de tocar en una banda
militar durant el període en la Força Aèria dels Estats Units, va
obtenir una llicenciatura en música de la Universitat Estatal de Wayne i
un mestratge de l'Escola de Música de Manhattan. Tot i encara a l'escola
de Manhattan, es va unir als Jazz Messengers d'Art Blakey, en
substitució de Clifford Brown. El 1955, va gravar amb Jackie McLean i
Mal Waldron. Després de sortir dels Jazz Messengers el 1956, va
actuar amb els músics de jazz més importants de l'època, incloent a John
Coltrane, Sonny Rollins, Thelonious Monk, i més tard Herbie Hancock.
El primer grup de Byrd va ser un quintet que va co-dirigir amb el
saxofonista baríton Pepper Adams durant el període 1958-1961, un conjunt
que va actuar al Half Note Cafe i
d’on es va enregistrar un disc en “viu" .
l’LP Royal Flush de Byrd per Blue Note del 1961
va marcar el debut de Herbie Hancock, el qual va arribar a molta més
gent degut a l’èxit el 1962 de l’àlbum Form Free de Byrd,
i aquests àlbums també van comptar amb les primeres gravacions de les
composicions originals de Hancock qui va acreditat Byrd com una
influència clau en la seva carrera ja què va ajudar al jove pianista i el va
posar "sota les seves ales", quan aquest era un músic nouvingut que
lluitava per tirar endavant a Nova York, fins i tot va deixar-lo dormir
en un sofà-llit a l’apartament que tenia Byrd al Bronx durant
alguns anys:
"Ell va ser la primera persona que em va deixar ser
un membre permanent de la seva banda coneguda internacionalment. Ell sempre ha
alimentat i encoratjat als joves músics. Ell és un educador nat, que sembla portar-ho
a la seva sang, i que realment va tractar de fomentar el desenvolupament de la
creativitat ".
Hancock també va recordar que Byrd va ajudar de moltes altres maneres:
va encoratjar a Hancock per fer el seu àlbum debut per Blue Note,
el va relacionar amb Mongo Santamaría, qui va convertir la melodia d'Hancock
"Watermelon Man" en un èxit a les llistes de vendes i més endavant Byrd també va instar Hanckock
a acceptar l'oferta de Miles Davis per unir-se al seu quintet.
Hancock també acredita Byrd amb donar-li un dels millors consells de la
seva carrera, el de no regalar la publicació d’una de les seves peces més
importants. Quan Blue Note va oferir Hancock l'oportunitat de
gravar el seu primer LP en solitari, els executius del segell van tractar de
convèncer-lo que renunciés a la seva publicació a canvi de la possibilitat de
gravar l'àlbum, però fent cas als consells de Byrd, es va negar, de
manera que la reunió va arribar a un carreró sense sortida. En aquest punt, es
va aixecar per anar-se'n, però quan es va fer evident que ell estava a punt de
sortir, els executius van cedir i li van permetre retenir la seva publicació.
Gràcies a la posterior versió que en va fer Mongo Santamaria del "Watermelon
Man", Hancock aviat va cobrar molts diners pels “royalties”, i
va utilitzar el seu primer xec de 3.000 dòlars per comprar-se el primer cotxe, un
Shelby Cobra del 1963 (també recomanat per Byrd), cotxe que Hancock
encara posseeix, i que ara és la producció més antiga de Cobra a les
mans del seu amo original.
El juny de 1964, Byrd va anar a tocar amb Eric Dolphy a París,
només dues setmanes abans de la mort de Dolphy d’un xoc insulític.
Els camins elèctrics de Byrd.
El 1969, Donald Byrd va editar el disc Fancy Free, on s'allunyà del
llenguatge de jazz hard-bop i va començar a enregistrar la fusió del
jazz i el rhythm and blues. Es va associar amb els germans Mizell
(productor-guionistes Larry i Fonce) per fer el seu Black Byrd
(1973), que va ser, durant molts anys, l’àlbum més venut de Blue Note. El
tema que donava títol a l’àlbum va pujar fins el 19, sobre la llista de R & B del Billboard i va arribar a entrar
al top-100-pop, aconseguint el Nº 88.
Els germans Mizell van continuar produint àlbums per Byrd,
com Street Lady, Places and Spaces i Stepping
into Tomorrow, i també van ser un èxit de vendes, i, posteriorment, han
proporcionat molts artistes d’àcid jazz, com ara Us3. La majoria del
material dels discos va ser escrit per Larry Mizell. El 1973, va ajudar
a establir i coproduir Els Blackbyrds, un grup de fusió que comptava amb
músics dels llavors estudiants de la Universitat de Howard, on Byrd
ensenyava al departament de música i on va obtenir el seu doctorat el 1976.
Es va anotar diversos èxits importants, com Happy Music (No. 3 R&B, No.
19 pop), Walking In Rhythm (No. 4 R&B, No. 6 pop) i Rock Creek Park.
Durant la seva permanència a la Universitat Central de Carolina del
Nord durant la dècada de 1980, va formar un grup que incloïa a estudiants
de la universitat anomenat "125th St NYC Band". Van gravar l'àlbum
Byrd Love, que va comptar amb Isaac Hayes a la bateria. Love
Has Come Around es va convertir en un disc d’èxit posat a les discoteques del Regne Unit
i va aconseguir el número 41 a les llistes.
A partir de la dècada de 1960, Byrd (qui finalment va obtenir el
seu doctorat en educació musical del Teachers College de la Universitat de
Columbia a 1982) va ensenyar en una varietat d'institucions d'educació
superior, incloent la Universitat de Rutgers, l'Institut d'Hampton, New York
University, la Universitat de Howard, Queens College, Oberlin College, la
Universitat de Cornell, la Universitat Central de Carolina del Nord i la
Universitat Estatal de Delaware.
Byrd
al final de la seva carrera va tornar a fer jazz, editant quatre àlbums amb Orrin
Keepnews , Landmark Registres, i el seu Touchstone l’últim
àlbum en formació de quintet.
Byrd
va viure a Teaneck, Nova Jersey, fins la seva mort el 4 de febrer del 2013 a l'edat
de 80 anys.
Editat per Blue Note - BLP 4019,
Classic Records - 4019 BN-MONO-200G
Enregistrat el 19 de maig de 1959 per
Rudy Van Gelder.
Estil: Hard Bop
Per obtenir aquest excel·lent àlbum, el trompetista Donald
Byrd va comptar amb el
Saxo
tenor, Charlie Rouse
Saxo baríton, Pepper Adams
Piano, Walter Davis Jr
Contrabaix, Sam Jones
Bateria, Art Taylor
Junts, el sextet realitza tres
originals de Byrd, dues cançons de Davis i l’estàndard “Witchcraft".
1.- Witchcraft 8m29s
Encara que cap de les noves cançons va
tenir èxit, el grup (que inclou dos saxofonistes distintius i la trompeta de Donald
Byrd que ràpidament està madurant) toca solos consistents i de manera
creativa i enèrgica en l'estil més pur del hard bop. “Scott Yanow”
2.- Here Am I 8m26s
4.- Bronze Dance 6m43s
Donald Byrd – “Fuego”
Editat per Blue Note – BLP 4026
Gravat per - Rudy Van Gelder el 4 d’octubre
de 1959.
Estil: Hard Bop
Productor - Alfred Lion
Trompeta, Donald Byrd
Saxo Alt, Jackie McLean
Piano, Duke Pearson
Contrabaix, Doug Watkins
Bateria, Lex Humphries
A la portada, es representa un contemplatiu
Donald Byrd, potser reflexionant sobre el seu pròxim treball amb la seva
banda amb els quals ja porta cinc anys després d'unir-se amb èxit a l'escena
del jazz de Nova York des de la seva ciutat natal de Detroit.
També representa el seu paper reflexiu de Fuego, mentre es pren
un descans de la forta interacció entre els membres del grup i per poder fer un
paper més democràtic en aquest àlbum refinat i madurat i menys temerari, un
preludi dels magnífics treballs que estan a punt d’arribar. “Michael G. Nastos”
Fuego - un títol que
podria ser una mica enganyós – és un enregistrament de Blue Note i la última
vinculació exclusiva de Donald Byrd amb Jackie McLean, una
fructífera col·laboració que va establir el yin del contingut trompetista,
contra el yang de l’extravertit saxofonista. Si bé no és un tot
unificat, els dos van estar involucrats en batalletes que es basaven en el
respecte mutu, i aquí traspua una batalla tranquil·la que fa baixar el to a McLean
i silencia Byrd per aconseguir un equilibri harmònic intrigant, amb el piano
intel·ligent de Duke Pearson al mig, amb Doug Watkins tocant el contrabaix
i el magnífic bateria Lex Humphries. I sí, aquest tema Fuego està
fet amb un dels més diversos sons del jazz modern d’entre 1959-1960. Per
descomptat el hard bop és l'essència d'aquesta banda, però Byrd, en aquest
tema modal que dóna títol a l’àlbum, es mou més en clau post-bop.
1.- Fuego 6m40s
Bup-A-Loup és un tema de
hard bop potent, amb diversos accents en “stacatto” identificant la melodia
abans del magnífic solo de McLean.
2.- Bud A Loup 4m07s
El títol de Funky Mama et pot fer
pensar que és un tema típic de soul-jazz, mentre que és, en realitat, un
llarg i trotant tema de Blues, molt pacient i elegant, adornat pel cant
de McLean al saxo alt. Aquí és on Pearson, en particular, brilla,
esprement tot el dolor combinat i l’alegria tant freqüent en els estils dels
mestres anteriors, com Teddy Wilson, Duke Ellington, Erroll Garner i Tommy
Flanagan.
3.- Funky Mama 11m02s 22m
Editat per Blue Note – CDP 7243 8 52435 2 3
Gravat a Van
Gelder Studio, Englewood Cliffs, New Jersey el 17 de gener (3,9), 25 de gener
(1,4,7,8) i 10 de juliol (2,5,6) 1960.
Estil: Hard Bop
Productor -
Alfred Lion
Trompeta - Donald
Byrd
Saxo Alt - Jackie
McLean (2, 5, 6)
Saxòfon Tenor -
Hank Mobley (1,3 4, 7 a 9)
Piano - Duke
Pearson
Contrabaix - Doug
Watkins (1, 3, 4, 7 a 9), Reggie Workman (2, 5, 6)
Bateria - Lex
Humphries
En el moment d'aquest quart àlbum de Donald Byrd per Blue Note
es va fer evident que la seva manera de
tocar agafava molta més consistència amb
el pas del temps. Aquest àlbum compta amb sessions d'estudi separades entre
gener i juliol de 1960 sempre però amb Duke Pearson al piano i Lex
Humphries a la bateria. Els contrabaixistes
Doug Watkins i Reggie Workman van dividir-se la feina tocant tres temes
cadascun d’ells, igual que els saxofonistes Hank Mobley i Jackie McLean,
per fer algunes combinacions sòniques interessants, tot i que Byrd és la
veu dominant. Diversos d'aquests temes estan fets per Byrd, però és el pianista
Pearson que aporta quatre de les composicions més potents d’aquest disc,
el que subministra les ales d'aquests enregistraments per enlairar el quintet.
Bo,
amb Byrd i McLean, és simplement un blues que perfectament el podríem
cantar.
5.- Bo (Duke Pearson) 6m36s
Dels temes originals de Pearson, el Gate City, amb Mobley,
és un atractiu soul bluesy amb la línia de tàndem bàsica tocant una sola
vegada a través del tema.
3.- Gate City (Duke Pearson) 5m07s
Lex
és un tema típic de hard bop, amb el saxo tenor i el trompetista fent una mena
de “walking to the city”.
4.- Lex (D. Byrd) 7m40s 27m
Atesa la naturalesa dividida de les dues bandes, i perquè és gairebé
impossible triar un favorit entre la Mobley soulful i el McLean
més estrident, els oients hauran de decidir si es pot viure igual de
feliç amb les dues versions del grup en un CD, o escoltar més música a través
d'altres enregistraments, a part d'aquest disc seminal que Donald Byrd
ha realitzat. De qualsevol manera, l'amant del hard bop a la post-bop
sempre guanya al final.
“Michael
G. Nastos”
Editat per Blue Note
Originalment gravat el 2 de maig de
1961 al Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, Nova Jersey.
Estil: Hard Bop
Donald Byrd - trompeta
Pepper Adams - saxòfon baríton
Duke Pearson - Piano
Laymon Jackson - contrabaix
Philly Joe Jones – bateria
El trompetista Donald Byrd i el
saxofonista baríton Pepper Adams van treballar junts en diverses
gravacions entre 1958 i 1961, i The Cat Walk (llançat en LP el
1962) és un dels millors àlbums. Un quintet amb el pianista Duke Pearson
(un altre antic col·laborador de Byrd), el baixista Laymon Jackson,
i un animat Philly Joe Jones a la bateria per unir-se a la primera línia
de Byrd i Adams. Les sessions de The Cat Walk es
van beneficiar de l'escriptura i bona disposició de Pearson, que aportà
tres composicions, la impressionant obertura Say youre mine, Duke’s
mixture, i Hello Bright Sunflower, que pren la seva estructura melòdica
dels primers compassos de Lullaby of Broadway i compta amb Byrd a
la trompeta amb sordina.
Say youre mine (Duke Pearson) 7m21s
Duke’s mixture (Duke Pearson) 7m02s
Byrd va contribuir en el tema que dóna títol
a l’àlbum, del qual intenta capturar l’espiral melòdica i rítmica tot i seguint
el ritme relaxat d’un gat gràcies en gran part a la inspiració a la bateria de Jones
que ho clava amb els “breaks” i els “goes” suaus i run-outs que són de fet de
naturalesa molt felins. Byrd continua tocant de manera elegant i lírica,
i el so robust del baríton d’Adams és el contrapès perfecte per què el The
Cat Walk tingui l’essència plena de Byrd.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
