Enllaç directe a l'àudio del Programa:
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I avui el programa
anirà de projectes de la nostra estimada editorial Fresh Sound Records els de la seva vessant més contemporània, la de
Fresh Sound New Talent. Tindrem lo
últim de l’Albert Vila, “Reality is
Nuance” i el del Fernando Brox,
“From Within” i publicat una mica abans el de Simón Willson, “Good Company”. I per tant tenim sempre a Jordi Pujol com a productor executiu i
gravacions sonores © 2023 de Fresh Sound
Records per a Blue Moon Produccions
Discogràfiques, S.L.
Comencem doncs amb el
de l’Albert Vila, “Reality is Nuance”
publicat a finals del 2023. Enregistrat per Rudy Coclet al Jet Studio,
Brussel·les, Bèlgica, els dies 13 i 14 de novembre Vincent De Bast. de 2022. Mesclat per Masteritzat per Pieter De Wagter. Portada: Beto Val. Imatges de Bernal Revert. Produït per Albert Vila. Amb Albert Vila (guitarra), Doug Weiss (contrabaix), Rudy Royston
(bateria). Totes els temes són de l’Albert
Vila, excepte el #9 basada en "I'll Remember April" de Don Raye-Gene DePaul-Patricia Johnston.
I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/albert-vila-albums/57028-reality-is-nuance.html.
I ens diuen això:
"Reality
is Nuance, La realitat són matisos". Percebre totes les
petites subtileses del que ens envolta ens proporciona una connexió personal
més profunda amb el món, potser fins i tot ens defineix com a individus humans.
L'enfocament de la música de l'Albert
abraça la complexitat intrínseca dels matisos tant com la necessitat de crear
melodies senzilles i evocadores.
I jo afegiria que
l’escolta d’aquestes músiques pausades, algunes, i interpretades amb una
sensibilitat a flor de pell, m’han deixat en un estat de pau. Alhora he gaudit
de la seva musicalitat, de la seva tendresa interpretativa i per descomptat
gràcies a ser ells tres uns grans mestres en cadascun dels seus instruments.
I ja els escoltem en
tots aquests matisos en un magnífic tema propi, l’anomenat...
1.4.- Healing (Albert
Vila) 7:58.
I què bonic aquest
primer tema de l’Albert, per com
n’és de reposat, el tempo, i per com n’han estat les seves interpretacions amb
ell, el líder havent-nos fet la bonica melodia i posterior increïble
improvisació. I quin marcatge rítmic ens ha fet amb uns acords que
presumiblement han estat pregravats per com l’escoltem també fent-ne la melodia
a sobre. I el tema és súper agradable. I quin final de tema ja per començar ell
la seva improvisació. Què dir de la improvisació de l’Albert, sinó que ens ha
deixat bocabadats per la seva elegància creativa i musicalitat. Esclar que
l’acompanyen un parell de cracs, en Doug
Weiss al contrabaix, ell un vell conegut nostre, participant de moltes de
les mogudes de l’estimat Jordi Rossy.
També hi ha un magnific drummer, desconegut per a nosaltres i que s’ha mostrat
eficient, precís i creatiu en la seva tasca de no només acompanyar-los. I quin
final més interessant, quasi que a mode de “coda” per ja acabar-lo dolçament.
L’Albert ha estat sublim, brillant i
delicat, improvisant i fent melodia, preciós tema ideal per començar-los a
escoltar.
Fins ara, Albert ha gravat i interpretat material
original en gran part en escenaris més amplis com ara quartets o quintets.
Aquesta vegada, va voler explorar les seves habilitats compositives i
interpretatives en un conjunt més reduït, i aquí compta amb el suport del gran
contrabaixista Doug Weiss i del
fantàstic baterista Rudy Royston. La
configuració del trio de guitarra pot ser minimalista, delicada, fins i tot ser
un format desafiant, especialment en un àlbum de quasi una hora de música.
Tanmateix, Weiss i Royston fan un treball excel·lent
barrejant estils, textures i capturant una àmplia paleta tonal, i és el trio
que toca en conjunt i el que triomfa aquí.
I seguim
escoltant-los en un altre preciós tema propi, el més llarg i anomenat...
2.2.- Blue (Albert
Vila) 8:19.
I aquest “Blue” ha
estat també preciós, per la claredat musical de la seva “Intro” a guitarra sol,
però per la melodia que et capta ben aviat, t’enganxa, et sedueix.
La subtilesa dels dos
de la base rítmica és fonamental, car hi són però de manera velada, gràcies
també al tècnic de so que ho va enregistrar, no ho oblidem, no. I ens hem
trobat de nou amb un tema llarg, aquest de més de 8 minuts, coses que ens
parlen de la seva generositat. De nou l’Albert
ens ha captivat per la seva mestria improvisant, i de nou, la seva elegància i
naturalitat, esclar que gràcies al seu domini total de l’instrument. Un solo
d’una gran factura que ens ha fet el líder. També Doug ens ha mostrat la seva
profunda sonoritat en la seva improvisació que ha estat igualment genial. L’hem
pogut seguir la mar de bé amb les seves evolucions al voltant de l’harmonia del
tema. I al final hem escoltat uns magnífics moments solistes del baterista Rudy Royston amb un permanent lick del
líder i acabar-lo delicadament. Què
bonic.
I un dels temes que
no posaré és el “Hope” de l’Albert,
tema de més de 6 minuts que ell comença a guitarra sol amb una sèrie d’arpegis
delicats on ens mostra el seu bon gust musical i sensibilitat. El tema segueix
amb la participació dels companys i amb un tarannà força tranquil·let, encara
amb els acords i arpegis del líder. I resulta que el tema, la melodia i
estructura harmònica és prou llarga. A partir de llavors inicia ell mateix les
improvisacions, on la qüestió rítmica canvia i els dos de la base prenen un
protagonisme força evident. Albert
brilla per la seva força, per la seva velocitat de fraseig i nitidesa
estilística, marca de la casa.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I un altre magnífic
tema és l’anomenat...
3.5.- The Loner
(Albert Vila) 4:08.
I sí que aquest tema
ha estat més vital, sí. Tema amb una curteta “Intro” i ja la melodia curteta on
també m’ha semblat que ell s’ha doblat, i sinó, què ràpides han estat les seves
intervencions i amb uns moments del tema on ell i el baixista han fet una curta
frase a duet. I ja l’Albert ha
iniciat la seva inversemblant improvisació per vital i entremaliada. La gestió
de la qüestió rítmica està força treballada pel baterista Royston també molt present i alhora creant línies sense parar.
Esclar que Doug al contrabaix hi ha
estat també amb les seves línies de baixos. Tema que ha passat volant, potser
per ser només de 4 minutets, però també per com va tot així com de pressa i tan
ben interpretat. En aquest disc estem escoltant de quina manera l’Albert s’està consolidant de manera
evident a l’escena mundial de la guitarra de Jazz, per la seva personal
sonoritat i fraseig, alhora que elegància interpretativa.
Per a un artista amb
ànima i reflexió com Albert, crear
un llenguatge coherent va ser una recerca molt personal. Com explica ell mateix,
"Em va inspirar realment l'ús de la polifonia mostrada per alguns
pianistes clàssics i de jazz, i volia aportar part d'aquest univers a la forma
de guitarra trio".
I un altre tema que
no escoltareu és l’”Ancient Kingdom” de l’Albert
i tema de quasi 8 minuts. De nou la generositat hi és present, car per a un
trio, fer temes d’aquesta llargària implica molta estona de feina. El so de la
seva guitarra té connotacions properes a la música clàssica per la netedat del
seu discurs, per les composicions, per les melodies. Sap transmetre sentiments
i sensacions, i en aquest tema relacionat amb els antics regnats ho hem
percebut. Té també dos temes els títols dels quals són numèrics, el #6, “215”,
d’un minut i mig a guitarra sol, i el #7,
“216”, amb el trio, aquest darrer el més delicat del seu projecte. Les
seves evolucions es veuen subtilment acompanyades per la base rítmica, amb en Doug Weiss profund i Rudy Royston delicat amb les
escombretes.
I ja els acabarem
escoltant en el tema anomenat...
4.3.- Northern Flower
(Albert Vila) 7:59.
I déu-n’hi-do de tema
de l’Albert, per vital, per potent,
per estar fora de qualsevol etiqueta. Sembla que hi hagi referències a un
determinat folklore, a una música de determinats indrets, probablement els del
país que l’ha acollit, Bèlgica. Iniciat
amb uns increïbles arpegis i també amb sons “mutejats”, els de la seva guitarra.
Un ritme un tant trencat, ternari de ben segur i també complex, no pas simple,
no. Un tema alegre, on la base del Jazz, la de les improvisacions i creativitat
li va la mar de bé per a desenvolupar-ne les melodies creades. I aquí de nou hi
tenim un duet rítmic increïble, amb ells dos, en Weiss i Royston, l’un
amb les notes més greus i l’altre sense parar d’improvisar amb la seva bateria.
Brutals tots dos, tots tres, esclar. I un altre tema llarg, de 8 minuts, que
també ens ha passat com una exhalació per com l’han interpretat, i on el líder
no ha parat ni un moment, bé, sí, una mica al final on ha deixat de nou uns
moments a Royston i el seu brutal
solo de nou, i ell acompanyant-lo amb la sèrie d’acords, tema que han acabat de
cop, magnífic tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Albert Vila, Doug Weiss i Rudy Royston.
“Reality
is Nuance”
marca el setè disc de l'Albert com a
líder i, de manera inequívoca, porta el seu nou trio a una zona en què tot
coexisteix com una sola unitat. I el darrer track és una mena de “contrafact” i
tema anomenat “April” a partir del “I’ll Remember April” de Raye-DePaul-Johnston, on Albert Vila n’ha fet una magnífica
adaptació.
I seguirem ara amb el
disc del Fernando Brox, “From Within”
publicat aquest 2024. Enregistrat per Sam
Barnett al Jazz Campus, Basilea,
l'1 i el 2 de novembre de 2023. Mesclat per Vicent Pérez. Masteritzat per Mario
G. Alberni a Kadifornia Mastering.
Fotos: Laura Sánchez, ULA Produccions.
Produït per Fernando Brox. Amb Fernando Brox (flauta), Wilfried Wilde
(guitarra), Iannis Obiols (piano), Nadav Erlich (contrabaix), Iago Fernández
(bateria). Tots els temes són de Fernando
Brox. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web
del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/fernando-brox-albums/57342-from-within.html.
I ja els començarem escoltant
en el preciós tema anomenat..
5.3.- Kalahari
(Fernando Brox) 9:21.
I quin canvi de
sonoritat oi, després de la guitarra de l’Albert
Vila. I és que el programa d’avui va d’això, de diversitat sonora al
voltant de Fresh Sound New Talent. I
aquest és un tema escoltat unes quantes vegades, com faig amb tots els que
acabo posant, i que també m’ha copsat, m’ha sorprès i agradat; a més a més, és
un tema molt llarg, de més de 9 minuts. L’han iniciat amb una “Intro” a
contrabaix brutal, posteriors espurnes de piano, flauta i guitarra, apareixent
el motiu principal a càrrec del baixista, i ja la preciosa melodia a duet de
flauta i guitarra, impressionant inici. I què subtils han estat les escombretes
del baterista. Increïble ha estat el final del tema, de la melodia, encara a
duet de flauta i guitarra per ja deixar pas a Iannis Obiols i la seva improvisació al piano. Delicada impro de Iannis feta però amb un determinat
sentit rítmic, car el tema camina de debò. També l’ha feta de manera incisiva,
percusiva, insistent, amb una gran creativitat. El líder ens ha deixat de pasta
de moniato en la seva increïble improvisació. Fernando ens ha acaronat amb el so de la seva melòdica flauta, les
seves línies melòdiques creades, la seva sonoritat, la seva dolçor i per
descomptat que gran tècnica. Els companys de la base rítmica l’han recolzat,
acords de piano i guitarra, motiu recurrent del baixista i la subtilesa dels
plats i caixa del baterista, ells que han estat Wilfried Wilde (guitarra), Iannis Obiols (piano), Nadav Erlich
(contrabaix), Iago Fernández (bateria). I el final ha estat sublim, passant
per la recuperació de tot el tema, íntegrament, per acabar-lo tan i tan
delicadament, preciós tema per ja començar-los a escoltar.
I ell mateix ens
explica de què va el seu projecte, coses que escoltareu aquí o podreu llegir al
blog:
Les composicions
d'aquest àlbum van ser totes concebudes durant l'últim any. Algunes van sorgir
arran d'experiències viscudes, d'altres van ser somiades, però sempre van
sorgir de la voluntat de captar energies humanes concretes, de transmetre
maneres de ser i de viure. Crec que una de les qualitats úniques de la música
és precisament la seva capacitat per explicar i transmetre històries a nivell
emocional amb immediatesa. El so, quan s'organitza de determinades maneres, té
el poder de despertar la nostra sensibilitat humana i portar-nos de viatge. I
us recomano que escolteu també el segon track anomenat “The Bagpiper”.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I els seguirem
escoltant en aquest sorprenent....
6.4.- Blue Clouds
(Fernando Brox) 5:22.
I doncs quin tema més
maco hem acabat d’escoltar amb una melodia i ritme frescos tots dos. El ritme
inicial és a tot beat, però s’ha convertit després a un ternari complex,
sembla, ideal per encabir-hi aquesta melodia. Melodia feta de nou a duet de
flauta i guitarra, on la base rítmica de piano, contrabaix i bateria tenen de
nou una preponderància vital, amb el darrer, en Iago Fernández amb uns copets al canto de la caixa vitals. El motiu
de la línia de baixos és força recurrent, cosa que es nota més en la
impressionant improvisació de Fernando
on sembla anar tot sobre un o dos acords. Durant la presentació de la melodia
sí que hi ha hagut més canvis harmònics; no m’ho semblat tan en les
improvisacions, car, amb la de Iannis
Obiols al piano també ha recorregut la major part del tema centrada en
mínims d’acords. Un Obiols que ha
tornat a gestionar molt bé la seva aportació solista, molt present en el registre
del mig, amb una mà dreta incisiva i també amb fent arpegis amb ambdues.
Melodia del tema de nou, i què interessant el canvi rítmic, reconvertit de nou a
un 4*4 i a tot beat ja cap el final del tema, amb una mena de “Vamp” on el
líder ha seguit improvisant i on hem escoltat la guitarra de Wilde recolzant-lo, i ja per arribar al
final del tema delicadament.
Si hi ha un tret comú
que percebo entre tots els grans compositors, és una profunda consciència
d'aquesta qualitat fonamental de la música, combinada amb una gran habilitat i
enginy per fer-la efectiva i donar-la vida en contextos diversos.
I deixeu-me que us
parli d’un parell de Festivals que es faran aquests dies, i posteriors. De fet,
aquest cap de setmana és quan es fan el gruix dels concerts de l’Estival De Jazz – Igualada 2024
començant amb el dijous i la “carta blanca” a l’Estefania Chamorro i el seu “Doideca”.
El divendres 7 amb Lídia Facerias i Edu
Pons. El dissabte 8 amb els Jazz
Magnetism & Escandaloso Expósito, “aka” Hugo Astudillo, tots a les 20h30m i acabar el diumenge amb les Veus Lliures conduïdes per Celeste Alías, projecció i xerrada
homenatge tot al voltant de l’entranyable figura de Marianne Brull començant a les 19h. https://www.estivaldejazz.cat. I també segueix la 13ena edició del Cicle de Jazz – Ametlla del Vallès el dissabte 8 de juny a les 20:00 hores a l’escenari de Can Draper, el torn serà per Marco
Mezquida amb Masa Kamaguchi i Ramon Prats, presentant l’aclamat treball “Tornado”.
https://www.ametlla.cat/actualitat/noticies/el-13e-cicle-de-jazz-de-lametlla-del-valles-omplira-amb-propostes-jazzistiques-de-primer-nivell-els-dissabtes-del-mes-de-juny.html.
I també recomano que
us escolteu el cinquè track “Fellowship” de Fernando Brox, però nosaltres seguiren amb el magnífic...
7.6.- Satanic Affair
(Fernando Brox) 5:32.
I de nou un altre
gran tema de Fernando, amb uns moments
amb les seves “palmes” escoltant-lo dir “Papi” mentre el baixista Nadav Erlich feia la seva improvisació.
I és que ell ha estat qui l’ha començat amb el motiu principal melòdic i
rítmic, per ja aparèixer la melodia. Una melodia feta pel líder a la flauta que
ha seguit una estructura harmònica bastant definida, que posteriorment hem
après i per tant fent-lo previsible, cosa que a vegades va la mar de bé,
sobretot per saber com aniran les evolucions solistes. I és que Fernando ens ha tornat a clavar una
magnífica improvisació, anant amunt i avall del registre del seu instrument.
Impactant la gestió rítmica del baterista Fernández
amb les escombretes, i esclar que també la del pianista Obiols i la del baixista Erlich.
Un Fernando incommensurable que ha
deixat pas a la tasca solista de Iannis
al piano, de nou magnífic i creatiu. I sí que teníem ganes d’escoltar la
guitarra solista de Wilfried Wilde
que ha estat brillant. Un so de la seva guitarra un tan fosc, el de les
guitarres de caixa tipus Gibson i un
solo també inversemblant. I com ha crescut la sonoritat del baterista tot i
acompanyant al guitarrista, amb més presència de cops als plats. Solo increïble
de Nadav
al contrabaix, el “Papi” del Fernando
tema i final de cop, el d’un tema força sorprenent i vital, i fins i tot
simpàtic i alegre.
Intentar desenvolupar
aquesta habilitat —no només com a compositor sinó també com a intèrpret i
improvisador— ha estat el meu principal objectiu en els últims anys de la meva
vida. Durant aquest període, vaig perfeccionar la meva capacitat de transferir
els meus pensaments i emocions a les cançons que vaig escriure i a la manera de
tocar. Encara sento que tinc molt per explorar en aquest àmbit, i això em fa
molt feliç. Aquest objectiu m'ha aportat un sentit de propòsit i una direcció
que estic disposat a seguir en els propers anys de la meva vida. I d’altres
temes que podeu escoltar són “Si no fueras solo un sueño” i el “Rumba pa' ti”,
de Fernando Brox.
I ja els acabarem d’escolta
en el tema anomenat....
8.1.- Kuku (Fernando
Brox) 8:37.
I què bé acabar d’escoltar-los
en aquest tema que de nou ha estat vital, fresc i també força alegre i també
llarg, de quasi 9 minuts, quin goig. I el motiu principal, melòdic i rítmic l’ha
fet el baixista Nadav Erlich ja des
de l’inici, i poc s’ha bellugat i només quan ha aparegut la melodia, de nou a
duet de guitarra i flauta. Una melodia on se’ns mostra l’habilitat del
compositor en crear atmosferes positives, vitals i encoratjadores, que ja ens
fan falta, ja. I després d’aquesta “entrada” al tema, Fernando ha fet la seva improvisació. L’hem pogut escoltar amb
escales inversemblants, però també bufant la flauta, quasi que escopint-la,
sentint-ne els seus esbufecs. Les seves anades amunt i avall del registre de l’instrument
ens el mostren també molt tècnic i precís, alhora que melòdic en les seves
exposicions solistes. I sí que volíem escoltar de nou la guitarra solista de Wilfred Wilde, el qual ens ha
impressionat força. Sempre em passa quan descobreixo a un músic, cosa que
afortunadament em passa molt sovint. Bon llenguatge de Wilde i fraseig subtil amb molt de gust musical. Una base rítmica
que no ha parat en tot el tema, portant-los a bon port, i amb un final on el
jove i amic pianista ens ha tornat a meravellar, i com ha acabat, amb una mena
de “Vamp” on ha seguit improvisant sobre una base harmònica persistent, tema
ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Wilfried Wilde, Iannis Obiols, Nadav Erlich
i Iago Fernández i esclar que Fenando
Brox.
Espero que aquesta
música us porti alegria i permeti somnis i viatges encara no viscuts. Salut! —Fernando.
I ja anirem encarant
el final del programa amb el darrer disc d’avui, el del jove baixista Simón Willson, “Good Company”, publicat
el 2023. En situarem en un entorn de Jazz
Contemporany per les composicions i interpretacions dels músics, fent un
canvi estilístic evident. Enregistrat per David
Stoller al Samurai Hotel, Astoria,
Nova York, el 6 de setembre de 2022 i també mesclat per ell. Masteritzat
per Pieter De Wagter. Obra gràfica d'Isadora Wilson. Produït per Jacob Shulman. Amb Simón Willson (contrabaix), Isaac Wilson (piano), Jonas Esser
(bateria), Jacob Shulman (saxo tenor als #1-6 i 9-10). Totes les composicions són de Simón Wilson. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç
a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/simon-willson-albums/56942-good-company.html.
I ja els començarem
escoltant en dos temes seguits i anomenats
9.1.10.- Loops (Simón
Willson) 5:57.
9.2.2.- No More X
(Simón Willson) 4:29.
Doncs sí que haureu
notat el canvi d’estil musical vers els discos anteriors. I el perquè posar-lo
al final, doncs ha estat pel fet de mantenir amb els dos primers una
determinada sonoritat i vitalitat, més emparellada que aquesta que heu acabat d’escoltar.
I així el “Loops” ha estat sorprenent per diversos motius, pel seu ritme
trencat, pel so estripat del saxo tenor convidat, el bo d’en Jacob Shulman. Un tema iniciat a trio,
amb notes soltes del pianista i gran afluència de notes del líder i baixista,
recolzat pel baterista i copets als plats. Melodia feta pel saxo tenor i ja
curteta improvisació del jove líder en uns primers moments, per seguir el so
estripat del tenor. I l’Isaac Willson,
possible germà del líder, ens ha acaronat amb acords i més ho ha fet el líder
al contrabaix i intervenció solista, en un tema on semblen improvisar tots. I
vet aquí que el “No More X” també ha seguit l’estela del primer, per
modernitat, per contemporaneïtat. Uns inicis ja amb el baterista fent de les
seves, ell que és el bo de Jonas Esser.
I de nou el pianista Isaac ens ha
deixat clavats a la cadira per com de minimalista ha estat la seva aportació, a
moments, on el Jazz Avantgarde, Jazz d’Avantguarda ens ha captivat. I sí que el saxo tenor de Shulman ha tornat a aparèixer, ara però
no tan estripat, en els inicis, però igualment súper modern, súper contemporani.
I els dos temes no han tingut Swing, no, però sí un Groove, un “caminar”
impressionant, ideals per començar-los a escoltar.
Sempre he pensat en
els músics com a comissaris, un llarg llinatge d'intèrprets i compositors que
trien amb cura què demanar prestat de qui i com reimaginar-ho. En la meva
recerca també he notat tendències naturals i inclinacions estètiques que potser
no hauria triat, sinó que m'haguessin escollit a mi. Aquesta dicotomia
configura l'eclecticisme del disc, ja que hi ha influències i intencions
diverses que diuen qui sóc com a músic. Jo trio però també sóc escollit. A la
meva música hi trobareu una relació recíproca entre allò canònic i allò nou, en
la qual allò nou es defineix contra allò ja establert, mentre que al mateix
temps allò establert es reconfigura com a resposta al nou. On acaben les meves
influències i jo començo? A quina distància o a prop estan els contraris? En
una banda i les seves aportacions, on acaben els meus companys i començo jo? Visc per aquelles barreres
borroses i aspres que són impossibles de definir.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
10.7.- Viridiana
(Simón Willson) 3:16.
I ves per on que
escoltar un tema a tot Swing en un projecte com aquest és força sorprenent
alhora que agradable. I sí perquè ens mostra així diverses coses, una, la del
respecte del líder a la tradició; una altra és la seva diversitat, la seva
manera d’entendre la música i fer-ho d’una manera global. Ell ens parla, i ho
fa molt bé, com tot un intel·lectual que de ben segur és, tot i comentant el
projecte, coses que podreu llegir al blog, si jo no les he dit. I tot i ser
curtet, és força interessant, tema a trio de piano, contrabaix i bateria, amb
un pianista força preponderant, el germà del líder, l’Isaac Willson. Certament que ens ha impressionat la seva gestió
solista, amb una feina d’ambdues mans força remarcable, amb la dreta lleugera i
gràcil. El líder al contrabaix i el baterista l’han recolzat tota l’estona
podent fer ell tota la feina, melòdica i solista, la d’un tema que tot i
semblar “menor” m’ha semblat força interessant, i parlo del motiu principal i
recurrent que no ens ha abandonat.
La relació entre el
nou i el vell, lo fluix i la tenacitat, la intuïció i l'intel·lecte, el
maximalisme i el minimalisme, la llibertat i l'estructura, la composició i la
improvisació, la cruesa i el refinament, l'ordre i el caos ballen junts en
aquest àlbum. De vegades vull parpellejar una llum i entrar al buit sense
necessàriament tenir una estratègia de sortida, mentre que altres vegades vull
tenir un pla i veure'l florir de principi a fi. Durant els darrers deu anys he
estat ocupat tocant com a company en molts projectes, donant vida a les
composicions d'altres persones. Tot i que el meu treball en aquestes bandes i
discos són representacions reals de mi mateix, la qüestió de triar què dir
musicalment com a líder de banda i filtrar una gran part de la meva
personalitat va ser existencial en aquest projecte. Aquest disc no parla de
"Puc fer qualsevol concert" sinó de "aquesta és la meva veu i
aquesta és la meva gent". Cada composició és un experiment en la creació
del seu propi món a través de la reimaginació personal i la juxtaposició de
diferents elements dels modismes musicals i artístics que estimo. En la meva
opinió, aquest disc tracta sobre Bach,
Monk i Buñuel passant l'estona a una platja del Brasil, Thom Yorke i Ornette bevent pisco en un bar de busseig a Santiago, Mingus i Roberto Bolaño
compartint cigars a l'Havana, i Oscar
Pettiford, Wilbur Ware, Thomas Morgan i jo mateix anant de botigues a Nova York.
I podríem escoltar el
“Not necessary” o el “My respects”, però no, els escoltarem en el potent...
11.3.- Snacks (Simón
Willson) 5:31.
I sí que ara el so
del saxo tenor ha estat més en l’ona de la normalitat, fins i tot fent la
melodia que s’ha mantingut més tradicional, per dir-ho d’alguna manera. I de
nou el jove pianista ha quallat una molt bona improvisació, on la tasca de la
dreta ha estat molt més present que la de l’esquerra, aquesta fent acords puntuals.
I de nou el líder Simón al
contrabaix i en Jonas a la bateria l’han
recolzat la mar de bé. La modernitat ha aparegut de la mà del saxo tenor Shulman, tot i que ara no ens ho ha
semblat tant. Igualment ens ha captivat pel fet de fer-lo força melòdic,
mostrant-nos la seva diversitat. I ell mateix ha recuperat el motiu principal
amb el qual l’ha començat, havent tingut uns moments on el baterista Jonas Esser ha pogut brillar amb els
seus moments solistes, curtets, i ja per acabar el tema, aquest “Snacks” de Simón Willson.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
fins el 14 de juny que podrem gaudir amb els TRONIK liderats pel Toni
Saigi, piano; Jaume Ferrer, saxo tenor; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos
Falanga, bateria, esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç
dels Horts i organitzat des del Jazz
Club la Vicentina. Us hi esperem.
L'Isaac, el Jonas i jo vam fer un concert el juny del 2022 on em van demostrar
que podíem combinar de manera autèntica les nostres personalitats i històries
diverses per crear un món més gran que nosaltres. No només em van ajudar a
expressar la meva pròpia personalitat en la música, sinó que la van
intensificar sense perdre's. Havia pensat en gravar durant un temps, però la
idea va cristal·litzar després d'aquell concert. Són la meva família musical, “Good Company”, si les heu conegut mai,
“Bones companyies”, segur que sí. També sabia que faltava un element, per això
li vaig demanar a Jacob que formés
part del projecte. Sempre m'ha encantat la seva creativitat, sensibilitat,
integritat i la seva capacitat per desafiar-ho tot i a tothom. Sabia que el
necessitava per trencar les coses i qüestionar les creences profundes que m'estaven
frenant.
I ja els acabarem d’escoltar
i nosaltres el programa d’avui amb el tema anomenat...
12.5.- Business card (Simón
Willson) 4:39.
I déu-n’hi-do de tema
amb tota la modernitat possible, la del so un tan peculiar del saxo tenor, i
també per la pròpia melodia i ritme encabit, trencat en alguns moments. I
després de la melodia, solo del jove pianista el bo de l’Isaac Willson el qual sí que ens ha tornat a acaronar amb molta
pulcritud. Però esclar que quan hem escoltat el del saxo tenor, el de Shulman, aquest ens ha deixat
estabornits a la cadira per sonoritat, ara sí, agosarada, atrevida,
contemporània alhora que fresca, car, aquest és un so del present, però també del
futur immediat. Improvisació del saxo tenor i suport dels tres de la base
rítmica, i on el líder ha passat d’improvisar, que prou bé ho fan els altres,
déu haver pensat. I recuperant el motiu melòdic principal que sí que és una
mica entremaliat, han acabat aquest magnífic tema i nosaltres el programa d’avui
que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi o sigui que felicitats
nois, Isaac Wilson, Jonas Esser, Jacob
Shulman i esclar que el líder Simón
Willson.
La música té la rara
qualitat de congelar èpoques i èpoques diferents. Aquest disc és un homenatge
al passat, als mestres que venero i estimo que m'han fet bona companyia al llarg
dels anys. També és un retrat d'un cert present, una instantània de diverses
petites decisions preses en segons per un organisme viu que és el quartet.
Finalment, és una projecció d'un futur desconegut, la creació d'un món que
encara no ha estat habitat. En aquest moment, aquesta música obre el seu camí
cap a tu, l'oient. Estic agraït per la vostra voluntat de fer girar aquest disc,
d’escoltar-lo, i us convido a viure el procés de creació musical a través de la
reimaginació i reinterpretació contínua d'aquesta música. Esperem que puguem
ser una bona companyia per a vosaltres.
—Simón Willson Gazmuri. Nova York, hivern de 2023, des de les notes
interiors del folre.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
