skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I després del
llarguíssim Programa 600 dedicat a J. LLiuret, K. Jarret, J. Abercrombrie
i a ECM, ens toca dedicar-li un
programa als amics d’Errabal Jazz, i
no només, car hi haurà un disc de jazz&people.
I per això escoltarem els projectes “Black
on White”, Mikel Gaztelurrutia Trio; “999”, Raúl Sainz de Rozas i a quintet
el disc “Following the Sun” de l’Alexis Valet.
Començarem el
programa amb el “Black on White” de Mikel Gaztelurrutia Trio, featu. Aritza Castro
i Javi Callén. Publicat per Errabal
Jazz aquest 2024. Enregistrat per Josué
Pascual a l’Estudio ONA. Mesclat
per Josué i Mikel. Amb Mikel Gaztelurrutia, piano i composicions;
Javi Callén, contrabaix i Aritza Castro, bateria. I com sempre dir-vos que
al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://hotsak.eus/es/product/black-on-white/.
I ells ens diuen
això....
Black
on White
suposa tota una declaració d'intencions i el compromís infrangible de l'autor
amb ell mateix i la pròpia creativitat. Amb traç ferm i audaç Mikel Gaztelurrutia, ens descobreix un
veritable catàleg de policromies sonores de manufactura pròpia. Arranjaments,
producció, edició i tasques de mescla al costat del tècnic de so Josué Pascual a Ona Estudios de Areatza,
transcendeixen, se succeeixen sobre el tapet de la improvisació jazz.
Des de la sinuosa i
imprevisible “Everyday life”, passant pels paisatges nocturns desxifrats al
piano Rhodes a “Night Hunter”, fins
a la pulsió rítmica i els bells arranjaments dissenyats a l'hora de recrear el
vell tema de Sting, “Tea in the
Sahara”, Mikel Gaztelurrutia i la
seva banda, ens recorda les possibilitats infinites de l'expressió creativa a
partir de nombroses influències en composicions com la lluminosa “Moon Flower”
o “Doors”, dispensant-nos moments irrepetibles a través dels múltiples colors i
formes de “Roadless Travel”, perfilant amb delicadesa els contorns de “Nana
para un adulto”, una composició dedicada al seu avi i finalitzar amb
l'exquisida “Parentesi”, executada només per Mikel al piano.
I ja els començarem
escoltant en el tema anomenat...
1.7.- Nana para un
adulto (M. Gaztelurrutia) 5:39.
Doncs quina preciositat
de tema que acabem d’escoltar. No en sabíem gens de les virtuts d’aquest
pianista, tampoc del seu trio. Una composició que transita plàcidament i ja des
de l’inici, i ja amb la melodia. Quina mà esquerra més subtil fent uns acords
així com a contratemps. La pulsió i nota del baixista és també encoratjadora. I
la mà dreta, solista, ens ha acaronat per la suavitat com ho ha fet el líder Mikel. Una improvisació d’una
remarcable tendresa, com n’és tot el tema.
Black
on White
és la metàfora que s'amaga darrere d'una nota i el contrari, el silenci. Un
traç sobre el llenç que s'aventura a la recerca del que és desconegut i que es
complementa amb el contrari. Eben i Ivori, negres alterades i blanques
naturals, to i semitò, tensió i alliberament però sobretot Black on White és la declaració de principis i el compromís d'un
artista anomenat Mikel Gaztelurrutia
amb ell mateix i amb el seu art.
I un altre tema molt
interessant i maco és....
2.5.- Doors (M.
Gaztelurrutia) 7:44.
I ves quins copets
més subtils els de les percussions que hem escoltat ja des de l’inici. Un altre
tema molt interessant i que quasi ha durat 8 minuts. Una llarga “Intro” ens ha
portat als espais melòdics. De fet, la pròpia melodia tampoc l’hem esbrinat
clarament, on comença i on acaba. I per això Gaztelorrutia s’ha posat ben aviat a improvisar, i amb quina dolçor
que ho ha fet. De nou els més greus, interpretats pel baixista aragonès Javi Callén ens han colpit. També la gestió del baterista
que toca les percussions alhora que plats diversos, ell que és Aritza Castro. I quin canvi quan aquest
ha començat a marcar la caixa i el plat. I sempre el líder fent una tasca
increïble improvisant.
Una brillant trajectòria
com a trio que es corona amb aquest el seu tercer treball, Black on White per al qual Mikel
Gaztelurrutia ha comptat amb la col·laboració de dos experimentats músics.
D'una banda, el baterista de Baracaldo,
Aritza Castro, que posseeix una
sòlida formació tant clàssica com en l'àmbit del jazz. És Llicenciat en
l'especialitat de jazz a Musikene i
ha cursat estudis a l'Escola de Música
Creativa a Madrid. A més de col·laborar amb un gran nombre d'artistes i
bandes, el 2017 consolida el seu projecte personal, Aritza Castro Project amb l'edició del treball, “Família”. D'altra banda, Mikel Gaztelurrutia ha comptat per a
aquest treball amb el contrabaixista aragonès Javier Callen, un sol·licitat músic llicenciat al Conservatòri Superior de Navarra l'ampli
esdevenir del qual l'ha portat a participar en innombrables enregistraments
d'estudi i col·laborar amb infinitat d'artistes i projectes al llarg del temps.
I seguirem
escoltant-los en un altre d’aquests magnífics temes, l’anomenat..
3.2.- Night Hunter
(M. Gaztelurrutia) 5:22.
I quin altre brutal
tema, i ara amb el canvi de registre, de piano a Rhodes piano elèctric. I quin marcatge de la secció rítmica en aquells
moments. Un tema que han començat molt suaument a trio de piano, contrabaix i
bateria i que de mica en mica ha anat agafant una certa trempera. El ritme en
els primers instants ha estat així com trencadet, i sí que ha aparegut més
continuat en els moments del piano elèctric. Els copets al canto de la caixa
fets pel baterista Aritza són d’allò
més subtils. La línia de baixos impertorbable de Callén, magnífica i consistent í com hem gaudit amb la improvisació
del líder al piano elèctric. Com es nota que és un instrument que gestiona la
mar de bé. Un tema força interessant, aquest “Night Hunter”.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar amb dos temes seguits...
4.1.1.- Every Day
Life (M. Gaztelorrutia) 2:43.
4.2.4.- Moon Flower
(M. Gaztelorrutia) 3:16.
Doncs ja heu pogut
escoltar quin parell de temes brutals que ens han fet. El primer “Every Day
Life” a un tempo mèdium, iniciat ja amb
el motiu principal interpretat a dues
veus al piano, amb ambdues mans. Un Swing espaterrant marcat pel “Walking” de Callén al contrabaix i tema on el líder
ens ha meravellat per la seva gestió a les tecles, el seu exquisit gust musical
i la se va gran composició, i tema que segur que en un directe s’allargassaria
segons públic i músics. I el segon “Moon Flower” ha estat un pèl més viu, amb subtilesa de les escombretes del
baterista Aritza i també la de Callén al contrabaix. Ell mateix ha
endegat un motiu rítmic per sobre del qual, Mikel ha desenvolupat una improvisació magnífica, ara al piano. Un
parell de temes de gran factura ideals per ja deixar-los d’escoltar, o sigui
que felicitats nois, Mikel
Gaztelurrutia, Javier Callén i Aritza
Castro.
I seguirem ara amb el
“9,9,9” de Raúl Sainz de Rozas, publicat per Errabal Jazz també aquest 2024. Enregistrat per Alberto Rodríguez. I aquí hi tenim a
tota una colla de músics que tocaran en diferents temes i són: Raúl Sainz de Rozas, guitarra; Juan Luís
Castaño, bateria; Javier Mayor, contrabaix, César Giner, baix elèctric; Andrej
Olejniczak, saxo soprano i Alberto
Rodríguez, mandolina. Tots els temes són del líder Sainz de Rozas excepte “Falling Grace”, de l’Steve Swallow. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu
l’enllaç a la pàgina web: https://hotsak.eus/es/product/9-9-9/.
I ells ens diuen
això.....què Raúl Sainz de Rozas
pertany a aquest gènere de músics que tenen una capacitat creativa inesgotable
i la qualitat del que és imprevisible, a mig camí de l'ortodòxia i de
l'eclecticisme. Un creador polièdric que ha sabut nodrir-se de múltiples
influències i sensibilitats al llarg de la seva ja dilatada carrera fins a
arribar a aquest el seu darrer treball
“Nine, Nine, Nine”. Un disc que compta amb la col·laboració dels músics
comentats i que posa de manifest el que és atemporal de les composicions del
guitarrista bilbaí.
I d’aquests 11 temes
n’hi ha a guitarra sol com “Diciembre” i “Falling Grace”, preciosos com aquest
que escoltarem ara mateix, on rendeix tribut a Joe Pass i tema dedicat a Eduardo Castillo anomenat...
5.7.- Lord Castle
(Raúl Sainz de Rozas) 6:27.
I amb la guitarra de Raúl hem fet un canvi de registre.
Subtilesa llarga de la melodia del tema a guitarra sol, per ja aparèixer els
dos de la base acompanyant, Javier
al contrabaix i Juan Luís a les
escombretes de la seva bateria, abraçada gran Juan Luís. Un tema on el guitarrista sembla haver-se doblat, car
mentre ha fet melodia i improvisació, l’hem pogut escoltar amb uns preciosos
acords, omplint molt més l’espai harmònic. I tot i que aquest tema és propi del
líder, té tots els aires dels estàndards de Jazz, potser sigui un “contrafact”
d’un d’ells. Un tema llarg de quasi set
minuts on hem percebut la mestria del líder a la guitarra. Un so de lo
més autèntic, el de les guitarres de caixa, el d’una Gibson de ben segur. I quin Swing més arrastradet hem copsat ja amb
la melodia i més encara en la increïble improvisació del líder. Una delícia de
tema, deliciosament interpretat, ideal per començar-los a escoltar.
I ens segueixen
explicant coses sobre els temes, coses que si no escolteu, podreu llegir al
blog:
Passatges en solitari
amb guitarra acústica i reminiscències clàssiques a l'exquisida “Diciembre”
s'alternen amb composicions com “Mic Mic” i “Olga decir”, peces que juntament
amb “Paisaje con lluvia”, ja van ser prèviament registrades amb el seu projecte
”Organizing” i que ara, adquireixen
una nova dimensió sota la sonoritat del jazz contemporani i els ressons de John Scofield, Jaco Pastorius o Pat Metheny. Raúl Sainz homenatja els
seus ídols de jazz clàssic a “Variaciones sobre Alice in Wonderland” per rendir
tribut a un altre dels seus mestres, Joe
Pass a “Lord Castle” amb Juan Luis
Castaño a la bateria i Javier Mayor
al contrabaix. “Falling Grace” de l’Steve
Swalow, és revisitada en solitari per Raúl
en tot un exercici de reconeixement als nous guitarristes. “Samba do Lidia”
evidencia l'empremta deixada per La Bossa a l'imaginari creatiu del
guitarrista, mentre que “Nine, Nine, Nine” és l'espai perfecte de lliure
improvisació de tres músics en la recerca del moment com a forma d'expressió. “Vals
de las Nubes Calladas” obre noves portes sonores a partir de Granados o Albeniz per apropar-nos a “Al Faro” transitant pel manouche i
evidenciant l'admiració primerenca de Raúl
per Django Reinhardt.
I els seguirem
escoltant en aquesta altra preciosa cançó, anomenada...
6.4.- Paisaje con
lluvia (Raúl Sainz de Rojas) 7:43.
I sí que el disc té
registres sonors diversos, com acabem d’escoltar. Bellesa ja d’entrada amb el
so del baix elèctric, ara amb César Giner,
ell que n’ha estat l’artífex de la melodia, la molt bonica melodia del líder Raúl Sainz. I què macos els arpegis
fets per ell. Un tema on hi ha també la mandolina de l’Alberto Rodríguez, o sigui tema amb tres instruments de cordes. La
qüestió rítmica està però assegurada, com acabem d’escoltar. I quin tros de
solo ens ha fet Giner més
impressionant. I ves per on quin canvi de sonoritat la de la guitarra del
líder, ara en una ona més de fusió. I la seva improvisació ha estat magnífica,
subtil, delicada alhora que feta amb la màxima modernitat. Quins moments finals
amb el baix i la guitarra del líder més bonics, en un tema llarg, proper als
vuit minuts, però que se’ns ha fet curtet, per la seva bellesa. Una meravella.
“Nine,
Nine, Nine”
és un treball d'estètica jazz, eclèctic i versàtil on cohabiten múltiples
colors i textures facturades des del virtuosisme i la saviesa d'un guitarrista
com Raúl Sainz de Rozas. Un artista
a la recerca del que és sublim amb maneres i formes pròpies sota l'influx dels
músics i de totes aquelles músiques que el van precedir.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I més temes
interessants com és aquest i anomenat...
7.2.- Mic Mic (Rául
Sainz de Rojas) 3:59.
I un altre canvi de
registre ha estat el d’aquest tema a tot Funk, però també per la inclusió del
saxo soprano d’Andrej Olejniczak. I
esclar que hem seguit amb el baix elèctric de César Giner ara amb la bateria potent de Juan Luís Castaño. Tema on la melodia l’han fet a duet guitarra i
saxo soprano. I el líder ens ha clavat un tros de solo, molt electrificat,
encara amb més Fusió, la del Jazz-Rock-Progressiu.
La seva versatilitat és total. Els seus gustos diversos. Es nota que ha passat
per tots els sedassos d’estils de la guitarra, des del Jazz més ortodox, tipus Joe Pass, fins els moments funks de la
guitarra de John Scofield per parlar
només d’aquests dos. I què dir del solo de l’Andrej Olejniczak al soprano....impressionant. Un so característic,
un estil modern seguint la tradició, tot i el ritme funky. També Juan Luís ha fet uns moments de solo a
la seva bateria, en aquest altre brutal tema del líder Raúl Sainz de Rojas.
I ja per acabar d’escoltar-los,
i tot i ser molt bonica les “Variaciones sobre Alice in Wonderland”, us posaré
un tema la mar de vital amb tots els aires de Django Reinhardt i anomenat...
8.11.- Al Faro (Raúl
Sainz de Rojas) 4:52.
I he volgut acabar amb
aquest tema vital, fins i tot un tan divertit, a lo Django Reinhardt, per així acabar de copsar la seva gran
diversitat. Raúl és un enamorat de
l’instrument en general, i en cada tema d’aquest àlbum el podrem escoltar, com
hem fet en alguns, tocant les diferents guitarres i estils que ell hi ha
encabit. I acabem d’escoltar a un trio, tot i semblar que n’hi havia més, amb
les guitarres del líder, el violí de Nika
Bitchiashvili i el contrabaix de Javier
Mayor. I és que en cada tema, en cada estil, s’acompanya dels músics amics
i els més adequats per instruments. Un record al Jazz Manouche, al Gipsy Jazz en aquest tema. I sí que hem
flipat de nou amb les improvisacions, la primera la del líder a la guitarra manouche.
I quina gran tècnica que té Raúl i
quin gran amor per l’instrument. També el violí de Nika ha volat literalment, ell fent de Stephan Grapelli. Tema ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui
que felicitats Raúl Sainz i
companys, que en són una bona colla.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja encarem el final
del programa i per això escoltarem el darrer projecte de la nit, el del
vibrafonista francès resident a Nova
York, Alexis Valet i disc anomenat “Following The Sun”. Ho ha publicat jazz&people i es pot trobar al web
de Fresh Sound Records. Enregistrat
per David Stoller al Samurai Hotel, Astoria, Nova York, el 4
de desembre de 2022. Mesclat i masteritzat per Dave Darlington. Produït per
Alexis Valet. Productor executiu:
Vincent Bessières per a © Jazz & People. Alexis Valet (vibràfon), Dayna
Stephens (saxo tenor), Aaron Parks (piano), Joe Martin (contrabaix), Kush
Abadey (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a
la pàgina web del disc a Fresh Sound:
https://www.freshsoundrecords.com/alexis-valet-albums/57349-following-the-sun-digifile.html.
A la tardor del 2022,
el vibrafonista de jazz francès Alexis
Valet va seguir el sol, d'est a oest, i es va embarcar en un viatge a Nova York. Després de tres mesos allà
tocant, intercalant i absorbint la màxima música possible, va decidir gravar un
disc, "Following the Sun",
que resumeix la seva experiència a la Gran Poma. Envoltat d'un equip de gran
volada, Dayna Stephens, Aaron Parks, Joe
Martin i Kush Abadey, el francès no es va retreure, aprofitant del seu
passat esportiu els recursos per donar el millor de si mateix i demostrar que
ell és un dels nous mestres del seu instrument. Una metàfora de la seva
aventura, “Following the Sun”,
ancorada al cor del jazz actual, sona com una recerca d'aquesta llum que permet
créixer i desenvolupar-se a tots els éssers vius, i que d'altra manera podríem
anomenar inspiració. http://www.jazzandpeople.com/.
I aquí estem davant
d’un treball llarg, amb 8 temes i un parell de 8 minutets. El Jazz és de lo més actual, per melodies
però també per la qüestió de tempos i ritmes. Els tempos no són molt vius en 6
temes, i sí en els altres dos, i tenen un magnífic Groove. Els ritmes són així
com trencats, coses de la modernitat, la del seu llenguatge. De balades, tal i
com les entenem, no n’hi ni una. Així de forts van. I sí que el tema que més
s’acosta és l’anomenat....
9.7.- Lekeitio
(Alexis Valet) 4:47.
I de nou hem passat a
un altre registre musical, ara de la mà d’una formació amb tots els aires del
Jazz Modern pel que fa a instruments on la tradició hi serà, com hi ha estat en
aquest tema del vibrafonista Alexis
Valet. I sí perquè hi ha vibràfon, piano, saxo tenor, contrabaix i bateria.
I ves per on que al líder i vibràfon no l’hem escoltat improvisant, i sí
acompanyant la resta de músics. Una melodia força maca, delicada, interpretada
a duet de saxo i vibràfon, amb una rítmica força subtil, amb els copets al
xarles tancat, caixa, i plats, notes guia dels més greus, tot plegat amb un
piano més present que el vibràfon, aquest en segon terme. I Dayna ha estat qui primer ha improvisat,
ell un pes pesant del saxo tenor, qui ha tocat amb gent com Eric Harland, Ben Street, Greg Hutchinson,
Aaron Parks a qui hem escoltat aquí al piano. Va estudiar al Thelonious Monk Institute, va obtenir
una beca al Berklee College of Music,
dóna classes a la Manhattan School of
Music, etc. I si el seu solo ens ha captivat, més ho ha fet el del pianista
Aaron Parks. A considerar els dos de
la base Joe Martin (contrabaix), Kush Abadey (bateria). Un preciós tema
per començar-los a escoltar.
I hi podem llegir
diferents comentaris...
"Aquí tothom és
conegut i el disc gravat als EUA és
més que la suma de les seves il·lustres parts [...] 'Following the Sun' té un enfocament ultra modern". —Marlbank.
"Alexis Valet va fer bé en seguir el sol
que el va portar a absorbir l'energia de Nova
York i que va contribuir a convertir-lo en un dels "grans" d'avui
en el seu instrument". —Jazznicknames.
"El resultat és
un disc de jazz modern perfectament equilibrat on cada individualitat dóna el
millor de si mateixa al servei d'un col·lectiu molt unit que en definitiva "la
clava”. —Culture Jazz.
I un altre tema amb
aquest tarannà tan actual és l’anomenat...
10.6.- Cyphex (Alexis
Valet) 5:08.
I de nou una
composició que no ens ha deixat impassibles, no. Els temes d’aquest músic i
líder del quintet són força interessants. Sí que els dos de la base rítmica,
contrabaix i bateria, tenen la consistència adequada. I després d’una curta
“Intro” ha aparegut la gens trillada i un tant entremaliada melodia feta pel
saxo tenor Stephens, i vibrafonista Alexis. I de nou Dayna al saxo tenor ens ha tornat a captivar en la seva
improvisació. I finalment ha estat el líder al vibràfon qui n’ha iniciat les
improvisacions. L’hem pogut escoltar molt precís, molt modern, un pèl més enllà
de les idees del Hard Bop, quasi que amb un llenguatge propi. També Aaron ha fet una gran improvisació, en
la seva ona, la de la més autèntica
modernitat. Gran tema aquest “Cyphex.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja hem acabat la 15a temporada al Jazz
Club la Vicentina i com cada any, pel juliol, farem el que serà el 15è Festival de Jam Sessions a SVdH amb
els combos de les millors escoles de música de casa nostra, amb ESMUC, Conservatori del Liceu, ESEM Taller
de Músics, ESM Jam Session, El Musical de Bellaterra i com sempre amb el Geni Barry Sextet, el 6 i 13 a la Sala Xica i el 20, en plena Festa
Major d’Estiu, al pati jardí de Can
Comamala, sempre a partir de les 20h
del vespre i fins les 23h, en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts
i organitzat des del Jazz Club la
Vicentina. Us hi esperem.
I encara els
escoltarem en el tema que titula el disc....
11.5.- Following the
Sun (Alexis Valet) 6:33.
I sí, amb quin Swing
acabem d’escoltar-los. El tema té però uns moments així com trencats que
l’identifiquen, l’emmarquen en un context especial, passats els quals, el Swing
hi apareix de nou. La melodia ha aparegut de nou a duet de saxo tenor i
vibràfon. Dir-vos que aquest disc me’l va cedir el mateix Alexis Valet el dia del concert a la Sala 3 del Jamboree. O
sigui que moltes gràcies Alexis. De
nou Dayna al saxo tenor ha estat qui
primer ens ha noquejat per la seva execució. Un fraseig lligat i inversemblant,
un so, una tècnica i bon gust, modern,
sí, però amb la tradició ben a prop. El solo del líder al vibràfon ha estat
igualment brutal. Velocitat d’execució, tècnica, bon gust i personalitat. Un
Swing brutal en ambdues improvisacions, i un altre gran tema d’aquest músic
francès resident a Nova York.
I ja els acabarem
d’escoltar, i nosaltres el programa d’avui amb el vital tema anomenat....
12.8.- Myrtle (Alexis
Valet) 5:27.
I de nou amb una
melodia entremaliada la feta pel saxo i vibràfon, Alexis i Dayna, i ja ben
aviat les improvisacions, i la primera la del líder al vibràfon. De nou ha
tornat a brillar per la seva velocitat d’execució, fraseig súper modern i bon
gust. També el saxo tenor ho ha fet, tocar veloç, amb Swing, un tocar tècnic,
un tocar de mestre. De fet ens ha deixat
de pasta de moniato per com ha fet la seva inversemblant improvisació.
Un crac del saxo tenor. Uns temes la mar d’interessants i amb unes
interpretacions brutals, car també hem pogut gaudir amb la del pianista Aaron Parks, el qual també en ha
mostrat tota la seva tècnica. Músics joves, relativament, i per això amb un
tarannà i unes maneres de lo més actual, de lo més modern. I de nou
comentar-vos la gran feina dels dos de la base rítmica, en Joe Martin (contrabaix) i
Kush Abadey (bateria). Increïble temarro per ja deixar-los d’escoltar i
nosaltres el programa d’avui. O sigui que felicitats nois Alexis Valet, Dayna Stephens, Aaron Parks, Joe Martin i Kush Abadey.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
