Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I ves per on que el
programa d’avui li torno a dedicar a la nostra estimada editorial, Fresh Sound Records amb tres CDs de la
seva sèrie FSR-CD 5100. I tindrem el
“Natural Bounce”, Rob Garcia 4, CD 5128”;
Crystalize” de Michael Feinberg, CD
5127 i “Enrique Heredia Trio – plays
Herbie Nichols”, CD 5130, tres projectes acabats de sortir del forn amb el
Jazz més actual, i si més no, amb la manera més actual d’interpretar-lo i ja
parlant d’aquest darrer dedicat a Nichols.
Per descomptat que tots tres CDs estan produïts de manera executiva per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L.
I començarem amb el Rob Garcia 4, “Natural Bounce”, enregistrat
al Samurai Hotel, Astoria, Nova York,
13 d'abril de 2022. Enginyeria, Mike
Marciano. Mesclat i masteritzat per Matt
Marantz. Foto de portada: Ben
Golder-Novick. Disseny gràfic: R.
Ross. Produït per Rob Garcia. Rob
Garcia (bateria), Noah Preminger (saxo tenor), Leo Genovese (piano) i Kim Cass (contrabaix). Totes les
composicions de Rob Garcia. I com
sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/rob-garcia-albums/56931-natural-bounce.htm.
I ell mateix ens diu
unes boniques coses que podreu llegir al blog...
Una cosa que
m'emociona d'aquesta banda és que cada membre no només és un mestre del seu
instrument i té un increïble sentit copasètic de tocar i improvisar dins del
grup, sinó que també són innovadors amb veus i personalitats diferents en els
seus instruments respectius. Gairebé totes les cançons d'aquest àlbum es van
escriure pensant en Noah, Leo i Kim. La major part d'aquesta música
també es va escriure durant el tancament de la pandèmia del Covid-19. El
setembre de 2021, vam tenir la sort de fer una gira pels Estats Units que va ser finançada per la beca Jazz Road Tour de South Arts.
Gran part de la música d'aquest àlbum es va interpretar i desenvolupar durant
aquesta gira. Va ser un gran regal viatjar i actuar després d'estar tancats
durant més d'un any, donant-nos un tast de la vida de gira abans del Covid.
I ja els començarem
escoltant amb la balada del disc anomenada...
1.11.- Sweet Joe (Rob
Garcia) 5:00.
Doncs amb quina
preciosa balada hem començat el programa d’avui, amb el dolç so del saxo tenor
del bo d’en Noah Preminger i de
quina subtil manera l’han acompanyat els companys de la base rítmica. I és que
aquí hi tenim al gran Leo Genovese al
piano, poca broma, esclar que Kim Cass
contrabaix i el líder Rob Garcia a
la bateria. Tema amb quatre trams musicals, melodia, solo del pianista, solo
del saxofonista i melodia final, tot plegat farcit amb un delicat Swing. El so
de Noah t’embolcalla pel fet de
tocar una mica darrera del tempo, del bit, darrera de la pulsació marcada pel
baixista. Ens ha acaronat per la seva dolçor fent la melodia, alhora que
impressionat per com n’ha desenvolupat la improvisació. La impro de Genovese ha estat marcada per la
brillantor del seu pianíssim, amb arpegis i acords precisos i preciosos. Ideal
tema per començar-los a escoltar.
I en Rob ens segueix explicant de què van els seus
temes i de quina manera van aparèixer i les possibles inspiracions a partir de
les quals els va fer, coses que podreu llegir al blog:
"Mr KC" és
una peça que vaig escriure per a Kim
Cass. Sabent que Kim pot tocar
harmònics amb el contrabaix com ningú més que he sentit mai, vaig escriure una
melodia per tocar només utilitzant harmònics. "Gary Song" està
inspirat en la música bikutsi camerunesa que vam escoltar a la nostra gira i
porta el nom d'un nou amic que vam conèixer a la gira. La primavera del 2021 va
inspirar "Meeting of the Tulips" i "Vernal". "Dark
Blue Horse Power" i "Stretch" són composicions inspirades en el
poder, la intensitat i la creativitat infinita que escolto dels meus companys
de banda. "A Flower for Diana, Part 2" i "Sweet Joe" són
cançons que vaig escriure dedicades als meus pares amorosos i solidaris que han
mort. Com a intèrprets, cada tema documenta una breu aventura musical. Convido
els oients a gaudir dels sons amb una mentalitat aventurera, i espero que la
música desafiï, engresqui i inspiri. Amb amor, Rob Garcia.
I tot i que hi ha
tres delicatessen a bateria sol, les Natural Bounce #1, #2 i #3 on el baterista
va improvisar amb total llibertat, i de les quals ell mateix ens en diu això: "Natural
Bounce" 1, 2 i 3 són improvisacions curtes en solitari de bateria que
incorporen el ritme natural d'un rebot d'un pal caigut, els seguirem escoltant
amb un altre tema força interessant...
2.5.- Fades to Blue
(Rob Garcia) 4:12.
Doncs i quina
composició més reeixida del bo d’en Rob
Garcia. Un tema de concepció moderna que a mi em recorda l’ona dels que
feia l’estimat i enyorat Wayne Shorter.
De fet el so del saxo tenor de Noah
també me’l recorda. L’harmonia, els canvis rítmics, les improvisacions, tot plegat
ha estat una meravella de tema. Té també quatre trams musicals, melodia, solo
del saxofonista, solo del pianista, melodia i final a mode de motiu repetitiu;
parteix però d’una Intro amb una sèrie d’acords. Una melodia força elaborada i
un pèl entremaliada i molt ben trobada. La improvisació de Noah al saxo tenor ens ha deixat bocabadats per les seves idees
creades amb tot l’esperit de Shorter
i esperit propi, esclar, el de Noah Preminger. De nou Genovese ens ha acaronat pel seu
“pianíssim” i de la manera com ha anat amunt i avall del seu piano amb tota una
demostració de destresa. Brutal tema.
I encara els seguirem
escoltant amb el sorprenent..
3.2.- Meeting of the
Tulips (Rob Garcia) 7:06.
I quin altre tema que
acabem d’escoltar, i aquest amb uns aires “pop”, els d’algunes frases de la
melodia. Tema amb cinc trams, Introducció, melodia, solo del pianista, solo del
saxofonista i melodia final. I ves per on que el líder es manté en un segon pla
pel que fa a solos. Tampoc n’ha fet cap, de moment, el baixista. I sí que la
melodia és d’una bellesa remarcable, sí. I és que les possibilitats de crear
música, són infinites, que per això hi ha 12 notes i una infinitat de ritmes,
sense oblidar la part més important, la dels silencis. I el pianista Leo ha tornat a brillar per la
velocitat de la seva execució alhora que feta amb bon gust. Ha creat un
missatge preciós barrejat amb modernitat expositiva, la de la seva tècnica
pianística. De nou Noah ha tornat a
volar per sobre dels de la base, que ves per on, també han fet una tasca
solista tot i acompanyant-los. El discurs del saxofonista ha estat de nou
esclatant, consistent, amb un so potent, sí, però mesurat i a vegades dolç.
Gran tema de nou i millors interpretacions de tots quatre.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar amb el tema...
4.3.- Gary Song (Rob
Garcia) 7:07.
I si deia que el
líder no havia fet cap solo, doncs ja heu vist que en aquest darrer tema s’ha
lluït, i de quina manera més increïble. I és que el tema ha estat de nou força
impressionant, per melodies, per canvis rítmics, per breaks, per concepció
moderna. Hi ha un moment que el baix fa una línia similar a la del “Peter Gun”
d’Henry Mancini, i aquest és quan
piano i saxo fan un tros de la melodia a duet. I mentre Noah fa la melodia, Leo
al piano fa una línia increïble i marcada rítmicament. El solo posterior de Preminger ha estat de nou brutal,
increïble. Com ha sabut jugar amb el tempo, com quan fa notes llargues per
després fer una carretada de notes, i totes, totes, molt ben posades. I quin so
més personal que té aquest gran saxofonista. I de nou Genovese ha tornat a fer-nos unes línies melòdiques amb carretades
de notes, a vegades a base d’arpegis i les més de les vegades amb escales inversemblants.
Brutals tots dos, i dir-vos que han sonat al Jazz Club de Nit en programes anteriors i diferents, esclar. I el
que faltava, el líder, ha quallat un impressionant solo a la bateria,
passejant-se per les timbales, caixa, plats, goliat, en fi, demostrant la seva
gran tècnica com a instrumentista, que la de compositor fa estona que la hem
descobert. Brutal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats Noah Preminger, Leo Genovese, Kim Cass
i esclar que Rob Garcia.
I seguirem amb un
altre projecte farcit de modernitat, el trencador projecte ”Crystalize” de Michael
Feinberg, publicat el 2023. Pistes núm. 1, 5: enregistrades per Colin Martson a Theousand Caves, Queens, Nova York, el febrer de 2021. Pistes núm.
2,3,4,6,7 i 9: enregistrades per Mike
Marciano i Dave Stoller al Samurai Hotel, Astoria, NY, el juliol
de 2022. Pistes #8 i 10: enregistrades per Michael
Feinberg a MF Studios, NYC, l’ octubre
del 2021. Mesclades i masteritzades per Mike
Marciano. Portada de Patrick Jacobs.
Disseny: Dylan Aiello. Produït per Michael Feinberg. Amb: Michael Feinberg (contrabaix, teclats), Jon
Irabagon (saxo tenor), Aaron Parks (piano), Nasheet Waits (bateria). Als
temes 1 i 5: Greg Paulus (trompeta),
Morgan Guerin (saxo Ewi), Immanuel Wilkins (saxo alt), Julian Schore (Fender
Rhodes), Jesse Fischer (sintetitzador a 5), Jongkuk Kim (bateria), Melanie
Charles (veu, flauta al número 6). Al tema 10: Dayme Arocena (veu), Tivon Pennicott (saxo tenor), Jason Arce (saxo
soprano) i Julian Pollack (teclat).
I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.freshsoundrecords.com/michael-feinberg-albums/56932-crystalize-digipack.html.
Aquest àlbum està
molt influenciat per les obres d'art de Patrick
James i és un honor increïble utilitzar una de les seves imatges com a
portada. James crea universos
tridimensionals que viuen dins d'una caixa tancada. L'espectador ha de mirar a
través d'un petit forat per veure l'obra i de seguida es transporta a la
imaginació de James. Musicalment
parlant, volia crear la meva pròpia versió dels petits mons perquè el meu
públic els mirés. Cada cançó d'aquest àlbum existeix per si sola i no com a
part del conjunt, i encara que crec que explica una història lineal com a disc,
cada cançó pot ser això. Moltes de les peces d'aquest àlbum són records per a
aquells que han marxat recentment i que eren importants per a mi. Dedico aquest
disc a tots aquells que van tocar la meva vida i la meva música i em van fer la
persona que sóc avui. Descanseu en pau Leslie,
Meghan, Charles, Ryuichi i Roy. Tots
estimats i mai oblidats.
I els podríem
començar escoltant amb temes com: “Cocoon” (Björk) o l”Elegúa”
(Feinberg-Arocena) o el Merry Christmas Mr. Lawrence (Ryuichi Sakamoto), però
no m’he resistit de posar-vos el magnífic tango també de Sakamoto...
5.4.- Tango (Ryuichi
Sakamoto) 5:34.
I ja heu pogut
constatar quin canvi musical hem tingut amb aquesta nova proposta de Michael Feinberg, i què preciós aquest
tango de Ryuichi Sakamoto. I hem
escoltat de nou improvisacions d’un saxo tenor i d’un pianista i ara han estat
el bo de Jon Irabagon, saxo tenor
que ja ha sonat en aquest programa i el piano de l’Aaron Parks, que també. I com l’han començat amb el líder Michael fent la melodia principal
fregant la seva berra, per després afegir-s’hi el saxo tenor de Jon. I amb quina delicadesa ha fet el
seu solo el saxofonista Irabagon per
després fer-ho amb més chorus el pianista Parks.
Aquest s’ha mostrat més sobri i tranquil pel que fa a línies creades, si el
comparem amb Leo Genovese, tot i
improvisant, amb un gust exquisit, això sense cap dubte. Preciós tema per ja
començar-los a escoltar.
I ell ens diu això:
què “Merry Christmas Mr Lawrence” i “Tango” són els meus arranjaments de
cançons escrites per un dels meus compositors preferits Ryuichi Sakamoto. La música de Sakamoto
mostra moltes de les coses que m'agraden de la música, especialment el seu
sentit de la melodia i el contrast.
“The Supreme Uniter”
és una peça en solitari que vaig escriure en memòria de Meghan Stabile. El primer promotor de Nova York que va creure realment en mi i em va donar grans
oportunitats, Meghan va ser un ésser
humà increïble i un veritable guerrer de la música. “Crystalize” va començar
com una idea després de la mort de Roy
Hargrove. Volia escriure una cosa que crec que a Roy li hauria agradat tocar. La línia de baix cíclica i la melodia
són les que es van manifestar. Un homenatge al seu treball amb Erykah Badu que vaig portar a Melanie Charles i Immanuel Wilkins perquè aportessin la seva salsa especial a la
mescla i es va formar “Crystalize”.
I els seguirem
escoltant en un tema on hi participen Greg Paulus (trompeta), Morgan Guerin (saxo
Ewi), Immanuel Wilkins (saxo alt), Julian Schore (Fender Rhodes), Jongkuk Kim
(bateria) i Melanie Charles (veu) on el líder Michael Feinberg toca el teclat, en el tema anomenat...
6.1.- Afro Bloo
(Michael Feinberg) 5:30.
“Afro Bloo” és la meva reimaginació del
clàssic de Mongo Santamaria. Amb saxo
electrònic “ewi” i sintetitzadors, aquest tema té certa influència dels meus estudis
i viatges per l'Àfrica Occidental i
el Carib, així com de la fusió del
jazz i l'electrònica, ens diu en Michael.
I ara sí que hem percebut un canvi de paradigma musical, amb tota aquesta “moguda”
de sons encabits en el que en diem Jazz Fusió, on hi cap quasi tot. I sí
perquè hem pogut escoltar l’inversemblant so del saxo “Ewi” tocat pel Morgan i amb quina brutal improvisació
ens ha capgirat el cervell. I el teclat del líder no ha parat de marcar el
motiu principal, la seva línia de baixos, per així els seus companys poder-se
esplaiar en les seves improvisacions. I és que ara el baterista Jongkuk Kim ha estat brutal durant tot
el tema, acompanyant sí, però també creant sense parar. Un tema que ha començat
amb un fons de greus profunds i ja la improvisació del baterista a mode d’introducció
per ja escoltar el motiu melòdic recurrent, curtet, amb el so dels dos vents, Greg Paulus, trompeta i Jon Irabagon, saxo tenor, que ha deixat pas a la improvisació del
Julian Schore al Fender Rhodes, on ens ha frapat de
totes, totes, per la seva interpretació amb tots els aires d’aquell Jazz que feren Chick Corea i Herbie Hancock
als teclats diversos. I ja després d’ell, el so de l’”Ewi” i improvisació de Morgan. I quin final més impressionant,
i quin brutal tema de Michael Feinberg.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I encara els
escoltarem en l’increïble...
7.2.- Sacred Feminine
(Hal Crook) 7:36.
“Sacred Feminine” és
un tema escrit pel meu antic professor i algú a qui em refereixo com el "Yoda
del jazz", en Hal Crook. Aquest
és un blues menor estès que s'ha convertit de facto en el meu final de gira. I
quin altre brutal tema acabem d’escoltar i quines interpretacions i improvisacions
ens han fet i ara el quartet base amb Michael
Feinberg (contrabaix), Jon Irabagon (saxo tenor), Aaron Parks (piano) i Nasheet
Waits (bateria). Un tema llarg de més de 7 minuts brutal per com l’han
desenvolupat, però també per la qüestió rítmica que ha sigut impressionant tot
el tema. L’ha iniciat el líder a contrabaix solo. La melodia l’han fet a duet
ell i el piano de Parks, i encara
tot anava força delicat, que la tempesta vindria després. Melodia del saxo de Jon Irabagon i ja la primera
improvisació a càrrec del contrabaix del líder, Feinberg, ell tocant al registre agut del seu instrument. Un gran
solo del líder on ens ha mostrat la seva gran tècnica i bon gust en crear les
seves línies melòdiques amb aires de la Fusió, com és el propi tema. Parks al piano l’ha seguit i de nou amb
una gran tècnica, on ja hem començat a notar el “crescendo” del tema, amb una
gran dosi d’energia. Què bo el solo del pianista i com l’ha desenvolupat. I
quan ha aparegut Irabagon al saxo
tenor, el volum, l’energia ja estava desbordada, la del baterista, força
evident. El solo de Jon, increïble,
brutal, potent, inversemblant, com ha sigut el tema, què brutal. I recuperant
la melodia principal, l’han acabat dolçament.
I ens queden per
posar temes tan increïbles com són: “Crystalize” (Feinberg-Charles), “The
Supreme Uniter” (Michael Feinberg) i la “Haitian Fight Song” (Charles Mingus).
I ens diu més coses dels temes que les podreu llegir al blog:
El final d'aquest
disc és “Cocoon” de l'artista islandesa Bjork.
Fa temps que admiro la seva feina i la seva actitud com a artista. És una cançó
senzilla amb una profunditat increïble i volia que l'oient abandonés aquest
àlbum amb una sensació de transformació pacífica, sobretot tenint en compte la
naturalesa de la pèrdua representada en els treballs anteriors. Elegúa Dayme Arocena és una vocalista
cubana de la qual es poden trobar les seves darreres publicacions “Cubafonia” i “Sonocardiogram” al segell
Brownswood Recordings de Gilles
Peterson. Dayme és una de les veus veritablement úniques de la World Music
i del Jazz i els seus antecedents en la música tradicional cubana n'informen la
seva presència i so. —Michael Feinberg.
I ja els acabarem
d’escoltar amb el contrafact que fan del “Countdown” de John Coltrane....
8.7.- Countdown
(Michael Feinberg) 4:16
“Countdown” és un
contrafact del clàssic de John Coltrane
del mateix nom. Vaig estrenar aquesta cançó el 2009 al Kennedy Center de Washington
DC i des de llavors no l'havia interpretat. Sempre intento incloure alguna
cosa clàssica o amb swing als meus discos i, en conversa amb Aaron Parks, va esmentar que li
encantava tocar el “Countdown”, així que vaig pensar que era hora de treure
aquest de la jubilació.
I quin altre més que
impressionant tema acabem d’escoltar d’aquests “mostrus”. I de nou els hem
escoltat amb el quartet base, el de quatre súper cracs. I el tempo és
increïblement brutal, com el “Countdown” de John Coltrane, d’on ha sorgit el seu, el de Michael Feinberg. Un tema que han acabat de cop, de manera sobtada,
havent-lo començat més delicadament amb el piano de Parks i posterior melodia a càrrec del saxo tenor de Jon Irabagon. El Swing ha aparegut amb
el Walking del líder i baixista Feinberg
en la improvisació de l’Aaron al
piano, on ens ha tornat a demostrar la seva gran vàlua, ell sense oblidar-se de
la tradició, tot i crear línies súper actuals i inversemblants. Una pulsació
potent, segura, a vegades percusica, tot i que no massa. Línies amb no massa
carretades de notes fetes amb gust i modernitat. Jon al tenor ens ha deixat noquejats de nou per com d’inversemblant
ens ha fet la seva improvisació. Velocitat d’execució, creació de línies melòdiques
allunyades de lo trivial, més aviat situades en el Jazz més contemporani. Un
altre brutal tema de Michael Feinberg
ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Michael Feinberg, Aaron Parks, Jon Irabagon, Nasheet Waits, i resta
de músics col·laboradors.
I ens acaba dient
què: Per al centenari de Charles Mingus
volia gravar una de les seves cançons. Haití
s'ha convertit en un dels llocs més importants de la meva vida i només tenia
sentit honrar l'home i el lloc amb la cançó de lluita haitiana. Vaig gravar
totes les parts de baix a casa durant la pandèmia i vaig dissenyar aquest
arranjament, un cor, “chorus” de baix.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja acabarem el
programa amb el darrer projecte de FSR
el de l’Enrique Heredia Trio, “Plays
Herbie Nichols”, enregistrat per Sergi
Felipe a Underpool Studio,
Esplugues, Barcelona, el 5 d'agost de 2022 (#1 a 6); i al Patio Studio, gravat per Carlos Flores, Barcelona, 26 de maig
de 2019 (#7 a 9). Mesclat i masteritzat per Sergi Felipe i Pere Soto.
Fotos de la sessió, de l’anyorat Miquel
Carol. Produït per Enrique Heredia.
Amb Pere Soto (guitarra), Xavi Castillo
(contrabaix), Enrique Heredia (bateria).
I ves per on que les
notes escrites al disc les va escriure l’estimat Andreu Fàbregas:
Hi ha dues maneres
d'apropar-se a l'univers musical d'un dels grans del jazz. Una d'elles (potser
la més habitual) és honrar-lo mitjançant la fidelitat a l'obra de
l'“homenatjat” amb el millor gust, tècnica i proximitat deliberada per la seva
obra musical. L'altra fórmula (que és la que ofereix el trio d'Enrique Heredia), és extreure
l'essència principal i intrínseca de la música en qüestió, però permetre als
seus intèrprets la seva pròpia idiosincràsia. És evident que “Enrique Heredia Trio Plays Herbie Nichols”
sap tocar el nucli i l'esperit del compositor a través de la seva admirable
tècnica i notable capacitat creativa. Cal recordar necessàriament que Herbie Nichols (i abusant amorosament
de la magnitud de la seva contribució) va ser lamentablement un d'aquells
"artistes maleïts", amb una carrera desafortunada i inestable tocant Dixieland i Rhythm and Blues i acompanyant diversos cantants als bars del Greenwich Village per a la pura
supervivència. Durant aquest mateix període va estar component i escrivint a la
solitud del seu apartament una música totalment moderna, destacada i innovadora,
nodrida de bop i dirigida cap a destinacions encara per descobrir, incloses
formes indefinides del free jazz.
I tot i haver-hi el
preciós i emblemàtic tema, “Lady Sings the Blues” m’he decidit per aquest
swingat delicadament i anomenat..
9.6.- Sunday Stroll
(Herbie Nichols) 7:27.
Doncs en aquesta
darrera part del programa escoltarem aquest trio de guitarra, contrabaix i
bateria interpretant les músiques d’un gran desconegut, en Herbie Nichols, ell pianista i compositor una mica molt avançat al
seu temps, on seguí una ona al marge de les “modes” de l’època. La gràcia d’aquest
projecte està en la inclusió de la guitarra del Pere, farcida de modernitat en els seus sons, coses que anireu
escoltant, car, si s’hagués fet a trio de piano, contrabaix i bateria, la “cosa”
s’hauria mantingut molt més ortodoxa.
I aquesta composició
té una melodia un tan atípica, tot i que el tema tingui una estructura típica
de 32 compassos i de la forma AABA. Ha partit però d’una llarga Introducció primer
amb el contrabaix, després els acords de la guitarra i sempre amb els copets
als plats de la bateria. Pere ha
quallat una magnífica improvisació, on l’hem pogut escoltar de la manera que ha
sabut conjuminar les notes solistes amb els acords. La seva improvisació ha
estat impressionant per com l’hem escoltat, i de quina manera l’ha feta, amb
pulsió energètica sobre les cordes, pel seu llenguatge tan modern. Sempre dic
que ell és el nostre John Abercrombie.
I en Xavi Castillo s’ha quedat quasi
sol fent la seva improvisació, car hem pogut escoltar alguns copets als plats
fets per l’Enrique. I què bo en Xavi improvisant, magnífic. Pulsió
consistent, llenguatge, recorregut pel mànec de la berra i bon gust. I abans de
recuperar la melodia, el líder Heredia
ens ha fet una sèrie de 8 compassos improvisant i compartint-ho amb el Pere. Gran tema per ja començar-los a
escoltar.
I més coses que ens
diu l’Andreu però que les podreu
llegir al blog:
Nichols va estudiar
a Monk ad nauseam i va ser un
dels seus principals deixebles, però l'audàcia de Nichols, la seva riquesa harmònica, el seu toc elegant, aquella mà
esquerra dissonant, els seus sorprenents ponts (Bridges) en totes les seves
composicions, (creacions melòdiques que com Thelonious xiuxiuegen a un nen preciós com ho és la natura), més
els seus girs inesperats en el discurs musical el converteixen en un dels grans
del piano contemporani. Malauradament, el compositor d'aquella inoblidable “Lady
Sings the Blues” va morir de leucèmia als 44 anys. El trio format per Pere Soto, Xavi Castillo i Enrique Heredia,
s'endinsen en els anys dels seus millors enregistraments per a Blue Note entre el 6 de maig de 1955 i
el 19 d'abril de 1956 on Nichols va estar
acompanyat a la bateria per genis com Art
Blakey i Max Roach i baixistes
de la talla d'Al McKibbon i Teddy Kotick. El primer que transmeten
Pere, Xavi i Enrique és
l'atemporalitat i la qualitat contemporània de l'obra d'Herbie Nichols. El Trio de Guitarra-Baix-Bateria, ofereix un
discurs molt singular al llarg de tot l'enregistrament, mantenint la substància
del mestre del piano, Herbie Nichols.
—Andreu Fàbregas Borràs, Jazz Camps de Cotó, Radio Montcada (Pres de les
notes interiors del folre).
I hi ha una sèries de
temes que van tots a un tempo mèdium high i amb tot el Swing del món, com són:
“Step Tempest”, “Orse at Safari”, “The Third World” i “Double Exposure”, i
d’aquests us posaré el primer compost per Nichols
el 1955......
10.4.- Step Tempest
(Herbie Nichols) 7:51.
I sí que ens ha
semblat genial aquest tema, sí. Alhora, per com Pere Soto ha sabut barrejar els diferents sons a la seva guitarra,
jugant amb la seva pedalera, coses que hem escoltat sobretot, en la seva
increïble improvisació; i és que en Pere
és un màster dels bons. Com sap
controlar tota la seva palestra de sons, què bé els sap combinar. I Pere té una capacitat per a la
improvisació del més alt nivell. Un tema sorprenent també pel darrer final amb
el solo del líder Heredia a la
bateria, i per com el baixista marca de tant en tant uns puntals rítmics,
presents en el tema. L’han començat amb el guitarrista fent-ne la melodia,
aquesta un tan atípica per la qüestió rítmica inclosa. La seva posterior
improvisació ens l’ha mostrat de lo més creatiu, per línies creades, però també
per la utilització dels efectes, dels quals n’és un mestre. Llarga impro on ha
volat gràcies al Swing dels dos de la base, en Xavi amb el seu “Walking” i els copets als plats del líder Enrique. Brutal solo del Pere. I ara recordo que el mateix Jordi Pujol em va dir al Jamboree que aquest disc tenia molt
èxit al Japó. Gran tema i
interpretacions de tots tres.
Si alguna vegada hi
va haver un compositor de jazz avançat al seu temps, aquest va ser Herbie Nichols. També és segur dir que
la majoria de la gent trobarà la seva música no gens fàcil, però valdrà la pena
l'esforç. Amb el seu innegable lirisme, barreja el gust pels ritmes desplaçats
i les harmonies interessants que recorden a Bela Bartok i Eric Satie.
Majoritàriament ignorada durant la seva vida, la seva música va ser finalment
defensada per músics com Roswell Rudd
i Steve Lacy. I hi ha una pàgina web
dedicada al piano jazz i estudi de composicions anomenada: https://jazzforpiano.com/step-tempest/
on analitzen aquest tema que sembla trivial, però que res de res. Va viure de
ben a prop el naixement del Bebop, va estudiar per tot arreu a Monk, enregistrar amb Sonny Stitt i d’altres, però no va ser
reconegut en vida. A Mary Lou Williams
li encantaven les seves composicions i li va presentar al gran Thelonious. Però es va haver de guanyar
la vida tocant Dixieland i en bandes de Rh&Blues fins morir de leucèmia el
1963.
I els podríem
escoltar amb un tema un pèl més ràpid que el “Step Tempest” i anomenat “Crisp
Day” però ho farem amb el brutal i anomenat...
11.3.- Cromagnon
Nights (Herbie Nichols) 5:59.
I déu-n’hi-do de tema
de Herbie Nichols a tot Bebop i
demés meravelles, les que hi encabí en l’estructura del tema i les seves
harmonies. El mateix Pere em va dir
el dia del seu concert a la Nova Jazz
Cava que eren temes força difícils i entremaliats. I el tema el fan quasi
que fil per randa com l’original, al mateix tempo, sí, i amb algunes variants
sòniques, com per exemple els efectes emprats pel brillant guitarrista, Pere Soto. I ja ben aviat després de la
melodia, ell mateix s’ha posat a improvisar de manera magistral, ja ho acabeu d’escoltar.
I es què és un dels màsters de la guitarra elèctrica a nivell mundial, i
sobretot dels esquerrans, que no n’hi ha gaires. El seu cervell no para de “maquinar”,
de crear línies i més línies, i sempre diferents; no és dels que es repeteix en
les seves creacions. Utilitza tots els estris al seu abast per innovar, per
desenvolupar les seves idees. I ell n’ha estat quasi l’absolut protagonista,
car al final, l’Enrique ha fet una
molt bona aportació, de fet l’han fet ells dos, amb un break inversemblant, per
ja retrobar l’entremaliada i bebopera melodia i acabar-lo delicadament. Brutal
de nou.
I ja els acabarem
d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el brutal tema del Herbie Nichols com ho són tots i
anomenat...
12.1.- It Didn’t
Happen (Herbie Nichols) 8:35.
I aquest és el tema
més vital del disc i músiques dedicades a una figura no reconeguda, la del
pianista i compositor Herbie Nichols.
I en aquest llarg tema de més de 8 minuts hem tornat a constatar la gran
destresa compositiva alhora que la mestria dels tres herois que ens han
acompanyat en aquesta darrera part del programa. I de nou és el guitarrista qui
s’encarrega de fer molta part de la feina, car n’he efectuat melodies i
improvisacions. Esclar que la base rítmica l’ha fet volar literalment, per com
de bé l’han acompanyat, en Xavi Castillo
pel seu “Walking” i l’Enrique Heredia,
ànima, ideòleg, líder del projecte i baterista, amb els seus copets als plats i
caixa, tot plegat fent córrer la màquina rítmica. I en Pere ens ha tornat a deixar bocabadats per la seva gran
creativitat, les seves idees, la seva praxi utilitzant els efectes amb tota la
saviesa del món, mundial. I quin final digne de líder, car l’Enrique ens ha mostrat les seves
virtuts en això de colpejar els estris de la seva bateria, alhora que executant
redobles inversemblants i fent, algunes vegades, determinades polirítmies. I
amb la recuperació del tema a càrrec del Pere
l’han acabat, i també delicadament, ideal per ja deixar-los d’escoltar i
nosaltres acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat
tant com a mi, o sigui que felicitats Pere
Soto, Xavi Castillo i sobretot al líder Enrique Heredia.
I dir-vos que aquests
temes que estem escoltant parteixen dels originals, com per exemple: “Third World”, “Step Tempest”, “Double Exposure”
i “Cromangnon Nights” els va treure Nichols
en el seu disc “The
Prophetic Herbie Nichols Vol. 1” mentre que “Crisp Day” i “It didn’t Happen” en el “The Prophetic Herbie Nichols Vol.2”, i
que “Orse at Safari” i “Sunday Stroll” es troben en un genèric de tres
compactes am tots els enregistraments fets per a Blue Note, “The Complete Blue Note Recordins of Herbie Nichols”.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 15 de març que tindrem a la Marta
Sierra Quartet amb ella al violí, Fredrik
Carlquist, clarinet; Nils Bonde Bondesson, piano i Aleix Molas, contrabaix amb
l’entrada gratuïta com sempre en un
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz
Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat,
xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset
i Mallol.
