skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I ja en aquesta
setmana del concert que farem el divendres a la Sala Xica amb Juan de Diego “Grebalariak”, us proposo
escoltar tres projectes de la nostra estimada editorial, de casa nostra i
valorada internacionalment gràcies a la gran feina de Jordi Pujol Baulenas, Fresh Sound New Talent. I aquests són: el “Landscapes”
de Nicole McCabe; Cosimo Boni i el seu “May Be (unable to return)” i el ”Sonoran”
de Matt Marantz Trio i per això el productor
executiu és Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.
I començarem el
programa amb el “Landscapes” de Nicole Mc Cabe publicat el 2022 i enregistrat
per Talley Sherwood als Tritone Studios, Glendale, Califòrnia, el
9 de març de 2022. Mesclat per Sacha
Müller. Masteritzat per. Produït per Dana
White Nicole McCabe. Amb Nicole McCabe (saxo alt), Paul Cornish
(piano), Logan Kane (contrabaix) i Myles Martin (bateria). Convidada
especial: Genevieve Artadi (veu a
“Portsmouth”). Totes les composicions de Nicole
McCabe. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la seva
pàgina web https://nicolemccabejazz.com i també a la
del disc: https://www.freshsoundrecords.com/nicole-mccabe-albums/56003-landscapes.html.
I en aquest CD hi ha
7 temes amb balades tan boniques com és “Finding Beauty in an Unexpected Place”
amb una calidesa del so del saxo alt de la líder força remarcable. La resta de
temes tenen un tempo mèdium no havent-n’hi cap d’aquells que en diem fast,
ràpids de tempo. Sí que les improvisacions, sobretot d’ella, doblen el tempo en
alguns temes. Composicions molt personals alhora que els arranjaments tot
plegat lliurant-nos un missatge de modernitat, de contemporaneïtat del Jazz més
actual. Una músic jove, saxofonista que toca el saxo alt, de la qual n’esperem
els nous projectes amb molta il·lusió. Te un fraseig molt melòdic, molt dolç,
que ens acarona, però alhora amb un llenguatge jazzístic de primera línia, on
la tradició i la modernitat es conjuminen en aquest el seu primer disc per
oferir-nos un treball complet. I dir-vos que el proper 16 de febrer sortirà el
seu segon disc enregistrat en directe al Jamboree
el 24 de febrer de 2023, el seu “Live at
Jamboree”, també de FSNT esclar.
I ja la escoltarem a
ella i a ells la bonica balada d’aquest disc i tema anomenat...
1.3.- Finding Beauty
in an Unexpected Place (Nicole McCabe) 7:02.
I ja heu pogut
escoltar quin tema més maco ens acaba de fer ella i ells, ella, la nostra heroïna, Nicole
McCabe en una balada on també hem pogut gaudir amb la bona improvisació del
pianista Paul Cornish. Nicole l’ha començat delicadament amb
el so del seu saxo i ja d’entrada pujant al registre alt de l’instrument. La
calidesa de la composició es palpa a cada moment però més en la seva
improvisació. La subtilesa del trio acompanyant és l’adequada per la seva
interpretació, amb un baixista tocant notes puntuals, les escombretes del
baterista Myles Martin i esclar que
els acords del pianista. Aquest ens ha impressionat en la seva tasca solista
havent-lo escoltat cantar el solo, a cada nota que ell feia. Nicole ens ha mostrat també la seva
part més melòdica en la seva improvisació, sense obviar tota la qüestió tècnica,
llenguatge, fraseig i gust musical, en un tema ideal per ja començar-los a
escoltar.
Escoltant aquesta
col·lecció de peces del "Paisatges", el seu “Landscapes”, un es veu
molt bellament atret pels dissenys musicals, l'arquitectura i els colors
descrits en les melodioses qualitats narratives de la veu del seu saxo i el
sentit de l'expressió de Nicole com
a intèrpret i com a compositora/arranjadora. El seu to del saxo és ple, ric i
segur de si mateix, amb equilibri i matisos en totes les gammes del saxo alt.
Les seves improvisacions són creatives i formades per la tradició del jazz en
la seva substància i atreviment. Els estats d'ànim que ofereixen aquestes composicions
provoquen alhora la sensació de facilitat per navegar per alguns polsos rítmics
aventurers i alguns moviments harmònics desafiadors. Estan ben fets i un
gaudeix amb la seva escolta. Això és un testimoni de l'excel·lent musicalitat
de Nicole i de les seves eleccions
de personal excel·lent que sembla que per a aquest projecte de gravació, es va
invertir igualment a fer que la música se senti bé. Gaudeix del "Landscapes".
Deixa't guiar cap a un lloc on la música anima les teves orelles i t'obre el
cor i la ment a l'art de Nicole McCabe.
—Patrice Rushen (músic).
I un altre bonic tema
on Genevieve Artadi ens acaronarà
amb la seva veu, és...
2.6.- Portsmouth
(Nicole McCabe) 7:19.
I quina altra
composició acabem d’escoltar, i ara amb la dolça veu de Genevieve Artadi a duet fent la melodia amb la líder. Ben aviat ha
aparegut el jove pianista improvisant i de nou cantant el seu solo a temps
real, cosa bastant difícil. La pulsió rítmica del pianista sembla donar ales
als altres dos de la base rítmica, car el baixista Logan Kane també l’ha acompanyat amb una pulsió rítmica quasi que
percusiva alhora que la tasca del baterista Martin ha estat també molt reeixida. La nostra líder ha volat
executant la seva improvisació i ara encara amb més trempera per com n’és
aquest tema, el qual, tot i no tenir un tempo viu, ràpid, té un bona trempera. Kane al contrabaix ens ha mostrat com
les gasta, car, ens ha deixat bocabadats per la seva clarividència en la seva
improvisació. I han recuperat la melodia de nou
i han acabat el tema amb un Turn around i motiu principal a càrrec per
baixista mentre la líder cloïa la seva tasca solista.
Nicole
McCabe
és una saxofonista alt, compositora, pedagoga musical i líder de banda
establerta a Los Angeles, Califòrnia.
Nicole va començar com a saxofonista a Portland
i va completar la seva llicenciatura a la Universitat
Estatal de Portland sota la direcció de George Colligan. Va començar a integrar-se en les actuacions en
directe i la comunitat de jazz cinètic de Portland
molt abans de graduar-se. Des de llavors, ha compartit escenaris i cartells de
festivals amb persones com Nicole
Glover, Carmen Lundy, Steve Wilson, Randy Porter, Chuck Israels, Patrice
Rushen, Terri Lyne Carrington, George Colligan, Louis Cole, Peter Erskine i Kandace
Springs.
I seguirem
escoltant-los en el tema que titula el disc i anomenat...
3.5.- Landscapes
(Nicole McCabe) 6:54.
I aquest tema l’han
acabat res a veure per com l’han començat, que ho ha fet el baixista Lane amb el motiu principal o línia de
baixos. La melodia ha aparegut a càrrec de la líder i ben aviat hem percebut
els canvis harmònics en la seva execució. Melodia curteta que ha deixat pas a
la improvisació de la líder, on de nou ens ha mostrat el seu bon gust amb les
seves noves melodies creades. Es passeja amb solvència per tot el registre de
l’instrument i sobretot ho fa amb total entrega. Un tema llarg on també hem
pogut escoltar al pianista improvisant per després d’ell escoltar al baterista Myles Martin en el seu brutal i llarg
solo. I sempre, sempre, les notes o motiu principal a càrrec de baixista i
pianista. I de nou la melodia del tema per ja acabar-lo delicadament, en un
altre bonic tema de la líder i saxo alt Nicole
McCabe.
Va obtenir el seu
màster a la Thornton School of Music de
la Universitat del Sud de Califòrnia.
Nicole va començar a dirigir el seu propi quartet el 2018 gravant dos
àlbums sota el seu nom. Ha estat la guanyadora recent del Jeff Clayton Memorial New Note Award 2022 i la guanyadora
internacional solista al Concurs de Jazz
Keep an Eye 2021. Nicole valora molt
entendre la tradició i treballar dur en les noves composicions per crear alguna
cosa que sembli rellevant per al punt de vista i la forma de vida de Nicole. Li apassiona la comunitat, la
inclusió i la connexió humana. Nicole està
cursant un nou màster en jazz a la Thornton
School of Music de la USC.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja l’acabarem
d’escoltar a ella i a ells en el tema anomenat....
4.2.- Barbary (Nicole
Mc Cabe) 7:02.
I ja heu pogut
escoltar quin és el tarannà dels temes d’aquesta saxofonista. Modernitat, sí, i
esclar, Contemporaneïtat. Un tema on l’aspecte rítmic i de tempo ha crescut amb
un protagonisme dels tres de la base, amb un incisiu baterista, en Myles Martin colpejant amb contundència
els estris de la seva bateria, tot i que no massa. La persistència rítmica si
que hi és. El tema ha anat evolucionant a partir dels primers moments amb la
melodia amb els solos, el primer i de nou magnífic el de la líder McCabe. Magistral solo alhora que
línies creades inversemblants les que ha fet aquesta gran saxofonista. I sempre
amb una base rítmica al seu costat. Cornish
al piano l’ha seguit i de nou amb una gran consistència melòdica i rítmica amb
el baixista Kane amb les seves notes
profundes i pulsió, i ja recuperar la melodia a càrrec de la líder al saxo alt
i acabar-lo amb un Turn Around que han anat fent fins arribar al moment final,
magnífic tema per ja deixar-los d’escoltar, felicitats Nicole McCabe, Paul Cornish, Logan Kane i Myles Martin.
I seguirem amb
aquests discos de Jazz Contemporani i ara amb en Cosimo Boni i el seu “May Be
(unable to return)”, publicat el 2023 i
enregistrat per Peter Karl a Acoustic Recording Studio de Brooklyn,
Nova York, els dies 13 i 14 de juny de 2022. Mesclat i masteritzat per Jeremy Loucas a Sear Sound, Nova York. Produït per Cosimo Boni. Amb Cosimo Boni
(trompeta), Daniele Germani (saxo alt), Isaac Wilson (piano), Mats Sandahl
(contrabaix), Jongkuk Kim (bateria i plats). Totes les composicions de Cosimo Boni, excepte “Dunda” de Daniele Germani. I com sempre dir-vos
que al blog hi trobareu l’enllaç a la
pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/cosimo-boni-albums/56659-may-be-unable-to-return.html.
Aquest és un CD amb 8
temes on la qüestió la resolen amb 5 temes delicats, de ritme, tempo amb melodies càlides, mentre
que n’hi ha 3 que tenen una certa vitalitat, essent el més viu “View of One”.
Les balades podríem dir que són “Question”, “Pagan Solemnity” i “Nice”, i un
pèl més vitals són “As I fit Where” i ”Dunda”, on sempre ens acarona el so dolç
de la trompeta del líder. El tema que titula el disc “May Be (Unable to
Return)” té un tarannà un tan inquietant per la línia de baixos i melodia
melancòlica. “Dream Giver” l’inicia el baterista per ja seguir el pianista amb
el motiu principal amb les notes més greus. I “View of One” és el tema bopper
on els solistes expandeixen les seves virtuts a un tempo força viu.
I ja els escoltarem
en un dels temes delicats per així copsar com s’ho fan en aquests tempos, i
anomenat...
5.1.- As If it where
(Cosimo Boni) 6:46.
I com ha anat
desenvolupant-se aquest tema havent partit d’uns primers moments melòdics i més
tranquils. I sí perquè en la improvisació del líder Cosimo Boni la intensitat ha pujat molts enters, coses d’haver
pujat tanta estona al registre més agut. Allà a dalt ell ha seguit solejant
súper afinat i amb un gust musical exquisit. Al final però, quina manera més
delicada d’acabar un tema. L’ha començat el pianista marcant les notes de
manera persistent i ja la melodia compartida amb el saxo alt. Aquest, en Daniele Germani n’ha iniciat les
improvisacions i ja heu pogut escoltar de quina brutal manera ho ha fet. Ens ha
mostrat un fraseig lligat i súper ràpid i llenguatge força modern, mentre els
tres de la base l’han recolzat amb pulsió energètica. La irrupció del solo del
líder allà a dalt de tot del registre agut ha estat brutal. El tempo del tema
és lent, però les seves intervencions solistes ens el fan viure amb més
intensitat, també rítmica, per les seves ràpides evolucions. Brutal tema per
començar-los a escoltar.
Enregistrat a Nova York i concebut a Boston, "May be (Unable to
return)" és el primer disc com a líder del trompetista florentí Cosimo Boni. L'aventura de Boni va començar en un dels cursos
(clíniques) realitzats a l'Umbria Jazz
Festival pel Berklee College Of
Music, on va guanyar una beca, i va marxar als Estats Units. Després d'anys d'assajos amb diversos músics, va
arribar al grup que va gravar aquest disc, el Cosimo Boni Quintet. Publicat per Fresh Sound New Talent, "May be (Unable to return)" és
una prova d'habilitat i creativitat alhora que fet amb la màxima calidesa,
afegeixo jo.
I segueixen dient
algunes coses sobre els temes: Si "As if it
Where" ofereix moltes modulacions "esbiaixades" al piano, per
contra, "Nice" es perdura en un punt determinat en un bucle de tres
acords, per després tots accelerar-se gradualment fins al final. Fins i tot a
"Dream giver" hi ha una acceleració, però més brusca, no gradual. El
baterista fa servir molta imaginació amb els típics redobles, tot i colpejant
els plats de manera anticipada i també retardada. "Question" tradueix
un element de gramàtica en sons. La trompeta i el saxo alt toquen una melodia a
l'uníson, a la qual el contrabaix i el piano responen a l'uníson. En les melodies,
ambdós equips alternen escales habituals amb passatges amb escales de tons,
creant suspensió. Durant tot això, el baterista els acompanya suaument. Tornem
ràpid i àgils (a més de 250 bpm) a "View of one", amb un clàssic i
brutal Swing i aires Monkians.
I ara ja amb un tema
un pèl més vital, el que titula el disc i anomenat...
6.7.- May Be: Unable
to Return (Cosimo Boni) 8:21.
I de quina manera ha
començat aquest tema, amb el baixista marcant la línia de baixos i ja de manera
rítmica. Les notes llargues i soltes dels dos vents han conformat el que seria
la curta melodia, i ves per on amb tots els aires de les músiques que feia Miles tot just encetant la seva Fusió. Magnífica
composició amb una rítmica brutal, la dels tres de la base, amb un baterista
força incisiu, en Jongkuk Kim i
sempre amb la pulsió del baixista Mats
Sandahl. El solo del líder ens ha tornat a deixar bocabadats per la seva
contundència, per la seva brillant execució i de nou allà a dalt del registre
agut. Miles hi és de totes, totes,
tant, que ben bé podria ser un homenatge del trompetista italià al genial Davis. Els dos vents han recuperat de
nou les notes de la curta melodia amb uns moments recargolats brutals que han
deixat pas al solo de Germani al
saxo alt. I sí que el tema se’ns emporta rítmicament tot i no ser gens vital.
Bestial improvisació d’aquest altre crac. I és que el jazz italià tira molt i
molt, i així us ho vaig mostrar la setmana passada en un programa dedicat a
tres discogràfiques italianes. Brutal tema.
I més coses sobre
aquests temes: Modulacions i progressions més
refinades són a "Dunda", on els dos instruments de vent se succeeixen
servilment en els primers tres minuts. Aleshores Cosimo irromp en un solo de trompeta no massa llarg, seguit del
piano i després el del saxo. El tema principal i que titula l’àlbum “May Be
(Unable to Return)” es caracteritza per un ritme palpitant del contrabaix, on
la trompeta fa una improvisació amb tocs de Blue, resolta després amb
vivacitat. Les cascades de notes s'alternen amb pauses, els sons i els silencis
estan ben equilibrats. "Pagan Solemnity" tanca l'àlbum amb notes
llargues en un ampli tempo, acabant en suspensió harmònica. Cosimo Boni i el seu quintet juguen amb
la imaginació i el gust, sense necessitat d'excés. Fins i tot en la fase en
solitari, en els seus solos, mai escoltem una "competència" entre els
més virtuosos, sinó un desig de cooperació per obtenir una música eufònica, on
la suma val més que els elements individuals."
I encara els
escoltarem en el tema anomenat...
7.3.- Dream Giver
(Cosimo Boni) 6:15.
I de nou ens trobem
en un tema on el tempo no és gens vital i amb una total absència de Swing que
no de Groove, que aquests temes caminen la mar de bé, coses que venen de la mà
dels tres de la base rítmica. I després de la curta melodia ara ha estat el
pianista Wilson qui ha començat les
improvisacions i amb quina mestria ha fet la seva. Esclar que el suport de Mats Sandahl (contrabaix) i Jongkuk Kim (bateria) ha estat
imprescindible. I seguint aquesta pulsió ha aparegut el líder a la trompeta, el
qual ens ha tornat a deixar de pasta de moniato per la seva magnífica
intervenció solista, i sempre respirant les notes més agudes. I quin final
recurrent, a mode de Turn Around que han fet on el saxo alt Germani ha tornat a mostrar la seva
modernitat en aquest altre brutal tema de Cosimo
Boni.
I això ens diuen Tiziano Fantappiè des de la pàgina web:
Un raig de sol a la foscor. Marxes, gires la cantonada i mai saps qui trobaràs
davant teu. El més difícil sempre és reiniciar l'expectativa perquè si tens una
idea precisa al cap, pot ser perillós, ja que la realitat mai no serà la
mateixa que els pensaments; i després hauràs de donar una altra forma als
núvols, cada cop. És una trobada inesperada, una melodia tan captivadora que
costa resistir-se a la seva crida, al seu so, a les seves arrels. En el moment
que espereu alguna cosa, immediatament us llancen a una altra dimensió amb
noves lleis gravitacionals i connexions tant dins com fora de la caixa. Miola,
gemega, estima, xiula, rema entre els continents que, escoltant amb atenció, no
estan tan allunyats els uns dels altres. Com va començar amb l'alba, de sobte a
la nit —cap a la mitjanit— acaba. I l'única pena és que no va durar més... més
del que esperaves!
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema més vital i anomenat...
8.5.- View of One
(Cosimo Boni) 4:31.
I ara sí hem viscut
un Swing a trossos en aquest tema iniciat a duet de saxo i trompeta, ells dos
fent-ne la melodia per ja ben aviat aparèixer la primera improvisació a càrrec
del líder. De moment encara no amb el Swing que posteriorment sí que apareixerà
en la del saxo alt, coses a càrrec del baixista Sandahl. Tot i això, tampoc ha estat un Swing persistent, coses de
la seva modernitat, sembla ser. I de nou Boni
ens ha fet tremolar amb la seva improvisació com també ha passat amb la del
saxo alt Germani, ambdós situats en
el Jazz més actual pel seu discurs emprat. També Sandahl al contrabaix ha fet una tasca remarcable amb un so profund
i pulsió rítmica, amb en Kim a la
bateria recolzant-lo. I Wilson ha
fet també la seva improvisació d’una potent i rítmica manera per ja aparèixer
de nou la curta melodia a càrrec dels dos vents i acabar el tema, magnífic per
ja deixar-los d’escoltar. O sigui que felicitat Cosimo Boni, Daniele Germani, Isaac Wilson, Mats Sandahl i Jongkuk Kim.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja encararem el
final del programa amb el darrer projecte de FSNT, ”Sonoran” de Matt Marantz
Trio publicat el 2022 i gravat al M.A.V.
Studio, Brooklyn, Nova York, 28 d'octubre de 2020. Dissenyat, masteritzat i
produït per Matt Marantz. Amb Matt Marantz (saxo tenor, soprano a 3 i 7),
Rick Rosato (contrabaix), Mark Ferber (bateria). Tots els temes composts
per Matt Marantz excepte “In &
Out” de Joe Henderson i “Bemsha
Swing” de Thelonious Monk i Denzil Best. I com sempre dir-vos que
al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/matt-marantz-albums/56099-sonoran.html.
I aquest és un altre
CD amb 8 temes havent-n’hi un a tempo de balada estricta, “Trees Lounge” i
melodia un tan melancòlica. N’hi ha de delicats a tempo mèdium slow up com el
preciós i dedicat a l’estimat Charlie
Haden, “For Charlie Haden” amb un protagonisme evident del baixista. “Wels”
té també aquest tarannà de tempo i melodia força elaborada essent el tema més
llarg de 8 minuts i mig. I el vals del CD és “Waltz No.1” amb el líder al saxo
soprano i tempo un pèl més vital. I el tema que titula el disc “Sonoran” té un
punt més de tempo i melodia del saxo tenor, com totes, amb tots els aires del
Jazz Contemporani. I més encara és el magnífic “Bemsha Swing” de Monk essent també un dels més llargs de
més de 8 minuts i a tot Swing en les improvisacions. I més o menys vital com
l’anterior és “New Dawn” amb els dos de la base rítmica marcant el ritme la mar
de bé i sempre amb el líder fent molta par de la feina, tema també a tot Swing
en moments de les improvisacions. I ja per acabar, sí que el més viu de tempo
és l’“In & Out” de Joe Henderson,
tema brutal que ells interpreten magistralment a tot Swing amb els dos de la
base rítmica que estan brutals.
I els començarem
escoltant amb la preciosa balada...
9.5.- Trees Lounge
(Matt Marantz) 6:23.
Doncs ara escoltarem
una estoneta de saxo tenor car el soprano el toca en dos temes que no
escoltarem, els que toca el líder Matt
Marantz. I ja heu escoltat de quina manera ens ha acaronat en aquesta
preciosa balada composta per ell. Bonica composició i melodia per després
impressionar-nos en la seva més que reeixida improvisació. El format és de trio
sense instrument harmònic, el piano, que és avui, i per això el so és tan net i
pelat, sense els seus acords quan la resta improvisa. I el líder ens ha deixat
clavats a la cadira en la seva improvisació, cosa que també ha passat en la del
baixista Rick Rosato, vell conegut
nostre, que també n’ha quallat una de molt potent, polsant i precisa.
Profunditat en les seves notes, ressonàncies diverses i llenguatge anant amunt
i a vall del mànec de la seva berra. I què delicades les escombretes del
baterista Mark Ferber ideal tema per
començar-los a escoltar, que les coses seran més heavies.
I el líder ens diu
tot això: Hi ha alguna cosa sobre la dinàmica de les consciències de tres
persones que té el potencial de ser una suma més gran que les seves parts. En
una situació artística, donada la combinació adequada d'ànimes d'acord i
confiança entre elles, això pot crear una poderosa empatia. Concretament en un
entorn musical on la improvisació governa el llit, la capacitat de "deixar
anar i tocar" esdevé una possibilitat més immediatament assolible quan els
acords no estan específicament perfilats per un acompanyament polifònic
constant del qual el solista no està a càrrec; Així, el trio de saxofons és un
escenari on, històricament, la llibertat pot ressonar d'una manera única on el
poder atronador del ritme s'uneix a la implicació harmònica que pot ser
introduïda o seguida per només una altra veu i els moments climàtics es poden
ressaltar amb l'entrada rítmica de qualsevol de les 3 parts implicades. Us puc
dir per experiència que el format trio és un escenari feliç per al saxofonista,
això és segur.
I seguirem un pèl més
vius de tempo en el tema que titula el disc....
10.4.- Sonoran (Matt
Marantz) 5:20.
I de nou les melodies
ens situen en la més actual de les modernitats, coses que ja fa una estona que
passen. Si la melodia ha passat desapercebuda, ha estat pel fet d’anar quasi
que lligada amb la seva improvisació. Sí que n’hi ha hagut de melodia, sí,
havent-ne fet dos chorus i ja improvisar. L’estructura del tema no és la típica
de 32 compassos i aquí anem moderns, moderns. El fraseig d’en Matt i llenguatge són magistrals, així
com també el seu bon gust en crear línies melòdiques lligades fent de tot
plegat una nova melodia. Quan fa els “trullos” de carretades de notes, doncs
no, aleshores no, no són massa melòdiques les línies. Amb la mateixa subtilesa
ha aparegut el solo del baterista Ferber el qual també ha brillat per la
seva consistència, contundència i precisió. Gran tema de Matt Marantz.
No sempre és un fet
que les coses es sentiran tan bé; Un intèrpret s'ha de combinar amb un altre i
els músics també han de tenir la sort de trobar-se. Mark Ferber és un baterista que té una llarga història fent que les
bandes sonin millor. Combinant una personalitat musical sense por amb
habilitats tan naturals i profundament estudiades com qualsevol persona de
l'instrument, és alhora l'acompanyant consumat i el líder direccional en moltes
ocasions en tots els compromisos dels quals he sentit formar part. El seu
equilibri al llarg del kit i el so personal a la bateria treuen el millor de
qualsevol banda. Parlant de so, no hi ha molts baixistes al món el so dels
quals per si sol faci girar el cap, i no és aquí on s'atura la mercaderia amb Rick Rosato; Una de les primeres coses
que vaig notar de tocar amb Rick fa
anys és el moviment cap endavant en la seva actuació. Mai hi ha un moment que
sembli que no pugui esperar per arribar al següent, ni una nota d'harmonia que
es perdi. M'encanta tocar amb baixistes que no només són sòlidament fiables pel
ritme i el temps, sinó que no tenen por de reaccionar als teus desitjos per
alliberar-se dels límits de l'harmonia estàtica o introduir les seves pròpies
interpretacions inesperades però lògiques d'una composició.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I encara seguirem
escoltant-los en el tema de Thelonious
Monk i Denzil Best..
11.8.- Bemsha Swing
(Thelonious Monk & Denzil Best) 8:20.
I bé, aquest ha estat
el primer estàndard de la nit, car tots els altres temes eren originals. I en podem dir
algunes coses: "Bemsha Swing" és el tema, i també un àlbum de Woody Shaw. Una melodia que Monk va escriure amb Denzil Best i es va gravar per primera
vegada el 18 de desembre de 1952 per a l'àlbum Thelonious Monk Trio. La melodia també es coneix com "Bimsha
Swing", perquè la paraula Bemsha és una reescriptura de
"Bimshire", sobrenom col·loquial de Barbados, on van néixer els pares de Denzil Best. És un tema de 16 compassos amb de la forma AABA. La
secció A de 4 compassos és essencialment en Do major, però pren en préstec els
tons de l'escala paral·lela de Do menor, i es transposa una quarta amunt per
crear la secció B del tema. La melodia també apareix a Miles Davis and the Modern Jazz Giants i a Brilliant
Corners, amb Max Roach. Això va
inspirar el fill de Monk,
"Toot" Monk, a tocar la bateria. Les versions en directe
apareixen als àlbums gravats a Itàlia,
Tòquio, It Club, Jazz Workshop i l'àlbum Misterioso (Enregistrat a la gira).
I pel que fa a
l’escolta, dir-vos que la versió que ens han fet m’ha semblat magnífica. I tot
i no apartar-se gaire de la original, sí que té algun aspecte personal pel que
fa a com ell acaba les frases de la melodia. El format de trio pelat de saxo,
contrabaix i bateria d’aquest projecte segueix l’estela del primer que va fer Sonny Rollins i ben bé podríem dir que
també Matt li ret un homenatge, car,
com ell, fa també llargues improvisacions en cadascun dels temes. Rollins però, encara les feia més
llargues. El fraseig i les maneres de Matt
són força personals així com també el so del seu tenor, i sobretot en el
registre agut, on sembla que li agrada estar-s’hi. La base de dos, ara sí a tot
Swing, amb el “walking” del baixista Rosato
i els copets a caixa, plats i xarles de la bateria de Ferber. El baixista ha fet de nou una gran tasca solista
passejant-se amunt i a vall pel mànec de la seva “Berra”. Després d’ell han
encetat unes rodes de compassos amb el baterista i el líder al tenor,
improvisant ells dos i així arribar al final del tema recuperant la melodia
original. Gran tema de Monk i Best i magnífica interpretació de tots
tres.
Parlant d'això,
aquest àlbum es basa principalment en la naturalesa personal de les
composicions originals, però una cosa que també volia destacar d’aquest grup
particular de músics és el bé que pot sentir-se un simplement pel fet de
proposar una melodia i deixar-los tocar. L'èxit en una actuació de jazz és
sovint una línia fina d'entitats crítiques presents o no; El tempo, el feeling,
el so, el fraseig, la concisió i l'emoció vénen al cap. Quan tots aquests
atributs no són un problema, les cançons de format estàndard com "In &
Out" de Joe Henderson o
"Bemsha Swing" de Thelonious
Monk poden agafar el vol. De la mateixa manera, la capacitat de ser igual
de lliure musicalment en composicions originals més complexes és una forma
d'art en si mateixa, i és una cosa que Ferber
i Rosato han dominat des de fa
temps. Per tant, estic agraït de dir que sento que vam poder assolir la mateixa
forma de lucidesa i llibertat que va haver-hi en els estàndard i en les meves
pròpies composicions, que és cert que són més significatives personalment per a
mi.
I ja els acabarem
d’escoltar, i nosaltres el programa d’avui en el vital tema de Joe Henderson i anomenat...
12.1.- In & Out
(Joe Henderson) 5:17.
I aquest és un altre
estàndard per dret propi, i del qual en podem dir que està encabit en el tercer
àlbum i homònim de Joe Henderson,
publicat pel segell Blue Note. “In 'n
Out” és va ser gravar el 10 d'abril de 1964 on hi hagué Henderson, saxo tenor; Kenny Dorham, trompeta; McCoy Tyner, piano; Richard Davis, contrabaix i Elvin Jones, bateria. La ressenya d'AllMusic de Scott Yanow afirma que Henderson
"sempre ha tingut la capacitat de fer que un tema de bop rutinari sonés
complexa i la improvisació lliure més complicada fins i tot sembla que sigui la
més lògica i aquesta música encara sembla fresca després de tres dècades".
The Penguin Guide to Jazz afirma que
"si bé, en general, la temperatura a la qual arriben sembla més baixa que
la dels altres Blue Notes de Henderson, igualment, aquesta és una música
fascinant i profunda." I un any després Henderson trauria el magnífic “Inner
Urge” amb Bob Cranshaw al
contrabaix Tyner i Jones.
I nosaltres que l’hem
acabat d’escoltar podem dir que ha estat una interpretació brutal a tot tempo
fast, ràpid, amb un Swing estratosfèric, i que és un gran tema de l’enyorat Joe Henderson. El tempo m’ha semblat
brutal, i només un pèl més lent que l’original, o quasi al mateix tempo. La
melodia te aquestes dues parts, amb la segona o final a tot drap. I la
improvisació comença ja, sense deixar-nos respirar ni gens ni mica. I Matt l’ha feta amb una gran
consistència, mestria, velocitat d’execució, amb una gran carretada de notes,
totes molt ben posades i amb una precisió magistral. De nou se’n va cap el
registre agut de l’instrument, tot i que les seves passejades per les notes més
greus, fan que el so sigui complet, i ric en matisos. Un llenguatge jazzístic
farcit de tradició alhora que executat amb un fraseig brutal, què més podem
demanar. Al final han fet de nou una seqüència de 8 compassos amb el baterista Ferber per ja recuperar el tema i acabar-lo
delicadament, brutal tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa
d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi.
I en Matt Marantz acaba dient-nos això: Estic
molt orgullós del que hem aconseguit en aquest disc que crec que funciona com
una història d'un extrem a l'altre. Gràcies per escoltar-nos, i espero que us
hagi agradat la música tant com a nosaltres fent-la. Estigueu atents al volum
dos que sortirà aviat.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
aquest divendres 16 que tindrem a Juan
de Diego – “Grebalariak” amb ell mateix trompeta i composicions, Toni Saigi, piano; Masa Kamaguchi,
contrabaix i Ramon Prats, bateria amb l’entrada gratuïta com sempre en un
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz
Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
