Enllaç a l'àudio del programa:
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I el programa d’avui el dedicaré al Hard Bop
dels anys 60s, amb vinils digitalitzats en primera escolta, els magnífics de
180gr i gravacions recuperades pel nostre Jordi
Pujol i publicades per Fresh Sound
Records i col·lecció Jazz Workshop.
Escoltarem el “Cookin’” de Booker Ervin; a Sam Jones i el seu “The Soul
Society”; el “Harold Land in New
York” i el “Ezz-thetics” del George Russel Sextet.
I podem començar per exemple amb el “Cookin’”. I resulta ser que “Cookin'” és un àlbum del saxofonista
de jazz nord-americà Booker Ervin
amb actuacions gravades el 1960 per al segell Savoy, MG 12154. Enregistrat per Paul Cady als Medallion
Studios, Newark, Nova Jersey, el
26 de novembre de 1960. Tornat a publicar per FSR com a JW-105 LP. Amb
Booker Ervin – saxo tenor, Richard
Williams – trompeta, Horace Parlan – piano, George Tucker – contrabaix i Dannie
Richmond – bateria. Totes les composicions són de Booker Ervin excepte el
“You don’t know...” i el “Autumn Leaves”.
https://www.freshsoundrecords.com/booker-ervin-albums/55341-cookin-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
Us recomano que escolteu els discos de Booker Ervin, car és un dels
saxofonistes, com d’altres dels grans, que va aconseguir un so totalment
reconeixible, identificable, i esclar que molt personal. Havia format part dels
grups liderats per Charles Mingus;
de fet, alguns dels de la base rítmica també ho feren, com el Dannie Richmond, per exemple. La
discografia de Ervin és també prou
extensa, o sigui que la gaudireu de ben segur. Aquest vinil amb 6 temes inclou
dues balades, una a tot Blues, “Mr. Wiggles” i l’altre la ja comentada “You
Don´t Know What Love Is”. La resta de temes són del líder Booker Ervin amb composicions magnífiques a tot Swing i amb un
estil Hard Bop que ens acompanyarà una bona estona.
Doncs com que la de Gene de Paul la tenim molt escoltada, començaré el programa amb el
Blues de l’Ervin...
1.B2.- Well, Well (Booker Ervin) 9:57.
I quin gust començar amb un Blues arrastradet,
que dic jo. Una llarga introducció al tema a càrrec del gran pianista Horace Parlan, perquè sí, aquí tots són
grans, uns grans màsters, vaja, que ho varen ser, esclar. I quina frase
repetitiva que ha fet ell, que ha durat tots els 12 compassos del Blues. Ja ho
diuen que amb la nota adequada el pots tocar sencer. Ja d’entrada doncs una
llarga improvisació de benvinguda. I després, el so potent, un punt metàl·lic,
el del saxo tenor del líder, Booker
Ervin, ell, fent gala de la seva mestria melòdica, amb les notes glissando
al final de les frases, marca de la casa. Se’l reconeix no només pel seu so,
car, el seu missatge melòdic és de factura pròpia, per les seves frases, per
les seves escales inversemblants. Unes notes profundes les del contrabaix de Tucker i els copets delicats de Richmond ell amb les seves escombretes
i demés. Brutal solo de Booker, que
ha deixat pas a la trompeta no tant coneguda, ni reconeguda, la de Richard Williams, ell també amb un so
molt potent i fraseig brutal, també amb licks repetitius, pujades al registre
agut sorprenents i tot plegat amb bon gust. I quin final amb el baixista i el
baterista, més delicat i passant de segona a primera velocitat, ideal tema per
començar-los a escoltar.
I seguiré amb un altre dels grans temes de Booker Ervin a tot Swing arrastradet, i
amb un “march” impressionant, l’anomenat...
2.A1.- Dee Da Do (Booker Ervin) 7:32.
I si que aquest és un dels temes que l’identifiquen
al bo d’en Booker. I de quina manera
comença el seu solo, típica frase d’ell. Com també ho són les que fa
posteriorment, curtes i repetides. Brutal el ritme de “marxa”, que per cert ens
recorda el “Blue March” de l’estimat Benny
Golson, vaixell insígnia d’una de les èpoques dels Art Blakey & The Jazz Messengers. També en Williams fa un impressionant solo ell sempre allà a dalt del
registre agut, mostrant-nos tot el seu poder tècnic. Ja ho diuen que la
trompeta és molt exigent i sobretot en el registre agut, on encara costa més
afinar-la. Tucker al contrabaix ha
fet també un magnífic solo, amb uns aires molts Bluesy, i pulsió rítmica,
aleshores sense la tan evident “marxa”, coses que sí apareixeran de nou en el
solo de l’Horace Parlan gràcies a
les escombretes del bo d’en Danny,
ell sempre tan precís, i sinó que li preguntin a Charles Mingus. Brutal tema de Booker.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
I ja per acabar podríem posar el també gran tema
propi "Down In the Dumps", o el conegut "Autumn Leaves",
però ho farem amb el més vital, més ràpid, a tot Swing, amb el...
3.A2.- Mr Wiggles (Booker Ervin) 5:19.
I ves per on que per acabar d’escoltar-los en
aquest curtet repàs del seu disc, aquest ha estat el tema ideal, amb un Swing
increïble i un tempo brutal, on hem gaudit d’una base rítmica potent,
perfectament sincronitzada, i donant el suport adequat als solistes per a gaudi
de tothom. I ells que han estat primer en Booker
que de nou ha brillat amb llum pròpia i personal. El tema però l’han fet els
dos vents a duet, curtet com són tots els Blues, com aquest també és. I ja la
seva més que impressionant improvisació, i a moments amb ajudes externes, les
del trompetista Williams. Brutal el
líder, amb el seu típic i reconeixible so i fraseig, amb raó el va fitxar també
en Charles Mingus. I Horace, un altre gran, un gran del
piano en una magnífica interpretació, on fent frases de mínims, sense massa
escarafalls, ens ha omplert de Blues. El so brillant de la trompeta de Williams ha enlluernat el cel per la
seva execució de nou allà dalt del registre agut, quin monstre, i ves per on que no massa conegut. I
encara al final, un solo del baterista de Mingus
el bo d’en Richmond, ell que ha
sabut portar la màquina rítmica a bon port. I quin final més impressionant, de
cop, per ja deixar-los d’escoltar. Moltes gràcies mestres Booker Ervin, Richard Williams, Horace Parlan, George Tucker i Dannie Richmond.
I seguiré amb un altre d’aquests magnífics
projectes, i ara amb el de Sam Jones,
“The Soul Society”. Un disc on escoltareu un violoncel i un contrabaix
amb una presència sonora, fins llavors mai escoltada. Publicat originalment en
estèreo a Riverside Records com a RLP 1172. Enregistrat per Jack Higgins als Reeves Sound Studios, Nova York, el 8 de març (Cara A #1, 4, Cara B
#2, 3) i 10 de març (Cara A #2, 3), Cara B #1, 4), 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Publicat de nou per FSR com a JW- 110 LP. Notes de contraportada de Julian "Cannonball" Adderley. Enregistraments originals
produïts per Orrin Keepnews. Amb Nat Adderley (corneta a #A1, A4, B2, B3), Blue Mitchell (trompeta a #A2, A3, B1, B4), Jimmy Heath (saxo
tenor), Charles Davis (saxo baríton), Bobby Timmons (piano), Keter Betts
(contrabaix a #A1, A4, B2, B3), Sam
Jones (violoncel a A1, A4, B2, B3;
contrabaix a #A2, A3, B1, B4), Louis
Hayes (bateria).
https://www.freshsoundrecords.com/sam-jones-albums/57336-the-soul-society-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
I el bo de l’Scott Yanow ens deia això des de All Music Guide..
"El debut del baixista Sam Jones com a líder va donar lloc a un dels seus millors enregistraments.
En quatre de les vuit seleccions de la reedició en LP del seu fet inicial a Riverside, Jones està ben destacat al contrabaix
mentre que els altres quatre temes el trobem tocant un violoncel molt eficaç.
Els arranjaments no acreditats dels grups són uniformement excel·lents i hi ha
espai en solitari per al cornetista Nat
Adderley, el trompetista Blue
Mitchell, Jimmy Heath al tenor,
el baríton de Charles Davis, i el
pianista Bobby Timmons. El repertori
també és de gran nivell, amb aspectes destacats com el debut de temes com
"The Old Country" d'Adderley,
una bona jam a "Just Friends", "Some Kinda Mean" de Keter Betts, la reverència de Jones a "Home", i també amb
el "So Tired" de Bobby Timmons. De fet, les vuit peces
musicals són memorables, les d’aquest disc molt i molt recomanable".
—Scott
Yanow (All Music Guide).
Doncs els podríem escoltar en el tema “There is no
Greater Love” on el líder fa una gran versió fent una llarga “Intro” amb la
pròpia melodia interpretada amb el violoncel, ell solet i ja després afegir-s’hi
alguns dels companys. També hi ha un gran tema a tot delicat Swing compost pel Nat Adderley i lletra que no escoltarem
de Curtis Lewis i anomenat “The Old
Country”, però els escoltarem amb el tema del baixista Ketter Bates anomenat..
4.A1.- Some Kinda Mean (Ketter Bates) 5:51.
I quin gran tema de Ketter Bates que acabem d’escoltar, amb un Swing brutal ja d’entrada
en la melodia feta a duet de vents amb el líder als més baixos, en Sam Jones però els del violoncel. I qui
primer ens ha impressionat ha estat el bo de Jimmy Heath al saxo tenor, ell que en aquesta època encara no
dirigí la seva Big Band, famosa posteriorment. Mestre en arranjaments i també
amb bones composicions, que alguna n’hi ha en aquest disc de Jones. I al líder l’hem escoltat
improvisant amb el violoncel amb un so força present, que per això ho és, el
líder. Poques vegades s’ha escoltat un so dels sons més greus tan en primera
línia com en aquest disc. I després d’ell la corneta de Nat Adderley i de nou amb un ritme de “marxa”, què bé. Magnífica
improvisació del germà petit de Cannonball
i també arribant allà a dalt. I esclar que en Bobby Timmons ens ha enlluernat per la seva gran classe i
elegància, com també el baixista, amb contrabaix el compositor del tema, en Ketter Bates, brutal solo i ja
recuperar el magnífic tema, ideal per començar-los a escoltar.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
I un altre gran tema d’aquest disc és el compost
per Bobby Timmons i anomenat...
I només els escoltarem en el tema de Bobby Timmons, que ja sabeu que el
programa complet el trobareu al blog, primer, i després a l’Voox, i tema
anomenat..
5.B4.- So Tired (Bobby Timmons) 6:17.
I què brutal aquest tema de Timmons, recordeu que també va fer el “Moanin’” que fou vaixell
insígnia dels Jazz Messengers abans
de l’arribada de Golson com a
director musical. I de nou la melodia a càrrec del líder Jones, ell ara però al contrabaix, fent la A, i els vents fent la B
o el pont. La primera improvisació ara amb la càlida trompeta del gran Blue Mitchell, i solo preciós tot i que
curtet. I Jones l’ha seguit amb el
seu i mostrant-nos la seva gran classe, la seva profunditat de so, el seu
tempo, el seu Swing. I seguint allà a baix, el solo del saxo baríton de Davis aquest en l’ona de Pepper Adams jo diria i no tant en la
de Mulligan, coses del Hard Bop. I hem escoltat també el piano
de Timmons, el saxo tenor de Heath ambdós amb la seva evident
mestria, i ja per recuperar el motiu principal, la A del tema a càrrec del
líder al contrabaix i la B del tema amb els vents i ja acabar-lo de cop, brutal
tema de Bobby Timmons.
I ja els acabarem d’escoltar en el magnífic
Blues amb el líder amb el violoncel a tot drap i tema propi i anomenat...
6.B2.- Deep Blue Cello (Sam Jones) 4:56.
I de nou un Blues i ara amb el cello de Sam Jones que per això el tema es diu
com es diu. Ell, com Ron Carter van utilitzar
el violoncel per poder desenvolupar uns solos més brillants, i afegir un punt
de sonoritat “clàssica” en el Jazz. I s’ha de dir que la melodia del tema va
estar molt ben trobada, és molt xula. I ell, ja d’entrada fent la seva
impressionant improvisació amb el violoncel, amb una precisió de primera línia,
fraseig, llenguatge a tot Jazz. I la corneta de Nat l’ha seguit amb un magnífic solo, brillant també, com ho ha
estat el del gran Jimmy Heath i
solo, que tot i que curtets, han estat increïbles. I és que són una bona colla
i s’han de repartir els solos i no poden ser massa llargs, car el tema s’allargassaria
massa. I no m’oblido no, del
baterista Louis Hayes, qui molt
discret ha sabut portar-los a bon port,
i en aquest tema amb el contrabaix d’en Bates.
I Bobby Timmons ha fet el darrer i
increïble solo abans de tornar-hi tots amb la melodia, ja ho sabeu, repartida
entre el líder al violoncel i els vents, gran tema per ja deixar-los d’escoltar
o sigui que gràcies mestres, Nat
Adderley, Blue Mitchell, Jimmy Heath, Charles Davis, Bobby Timmons, Keter Betts,
Sam Jones, Louis Hayes.
I ara seguirem amb el disc “Harold Land in New York”. Originalment publicat per Jazzland JLP 933S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 5 i 8 de juliol de 1960.
Masteritzat per Jack Matthews. Notes
de contraportada de Chris Albertson.
Sessió de gravació produïda per Orrin
Keepnews. FSR: Jazz Workshop, JW-099.
Amb Harold Land (saxo tenor), Kenny
Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters
(bateria).
I de nou podem escoltar que havia escrit el gran
Scott Yanow:
"El saxofonista tenor Harold Land i el trompetista Kenny
Dorham constitueixen una potent primera línia en aquesta sessió, un conjunt
de hard bop superior. Amb una secció rítmica profunda i tranquil·lament bopper
(el pianista Amos Trice, el baix Clarence Jones i el bateria Joe Peters) donant la seguretat
adequada. Land i Dorham s'estenen en cinc temes,
sobretot "So in Love", "On a Little Street in Singapore" de
Cole Porter i el tema de Land "Okey Blues", que es va dedicar al productor Orrin Keepnews. Un bon esforç que
serveix com a exemple fort dels primers treballs de Harold Land". Scott Yanow,
“All Music Guide”. https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
I els escoltarem amb el tema a tot Swing, el
compost per David Raskin i
anomenat..
7.A3.- Slowly (David Raskin) 7:07.
I què bonic aquest tema de Raskin i quin so més maco el del saxo tenor del líder Harold Land, també personal i un pèl
metàl·lic. I si el tema ha començat delicadament, quin canvi a tot Swing
després, en la seva més que brutal improvisació, la de Land. Ja sabeu que va formar part del millor quintet de Jazz de la
seva època, el de Clifford Brown &
Max Roach, aleshores a l’ombra del virtuós “Brownie”, de manera un pèl injusta. Esclar que nosaltres no hem
sabut fins aquests darrers anys, que ell va fer aquestes joies com a solista,
joies que no van tenir la sort de ser admirades pel gran públic, només pendent
del que feien Coltrane i Rollins. Doncs estareu d’acord amb mi
que va ser un grandíssim solista, i la prova ha estat la seva impressionant
improvisació. I esclar que en Kenny
Dorham va ser un altre mestre d’aquella època, ell amb un so més contingut,
situat en el registre del mig i fet amb una gran calidesa. També hem escoltat
els solos del pianista Price i el
del baixista Clarence Jones, ambdós
força interessants. I Land ha fet
encara uns moments de solo, després d’aquests dos, tot i recuperant la melodia
del tema un tant modificada, i arribar a un delicat final, compartit amb la
trompeta de Dorham. Gran tema per
començar-los a escoltar.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la
seva programació.
I encara els escoltarem en el magnífic tema
compost pel gran Cole Porter i
anomenat...
8.A1.- So in Love (Cole Porter) 6:00.
I aquest tema, Porter el va compondre el 1948 per a la pel·lícula “Kiss me, Kate”, interpretat per una
infinitat de músics instrumentistes i cantants. I el baixista Jones ha estat a qui primer hem
escoltat a mode de “Intro” de la melodia del tema. Aquesta l’han fet a duet el
líder al saxo tenor, en la primera A, Dorham
la segona, Land el pont o la B, i la
trompeta de Kenny i amb Land al final, ells dos en la darrera
A, amb 16 compassos cadascuna, aquesta convertida en la C del tema, pel canvi
final. El gran trompetista ha estat qui primer va improvisar, ell que va ser el
creador del conegut “Blue Bossa”, tantes vegades interpretat sobretot en les
Jam Sessions. Brutal solo de Dorham,
ell de nou en el registre del mig i calidesa interpretativa. Però ha estat més “bopper”
el líder Harold Land, més fresc, més
vital amb el seu fraseig, més protagonista, que per això és el líder del disc. Brutal
solo de Land que ha deixat pas al
solo del pianista Trice i després el
del baixista Jones, Clarence, que el
Sam l’hem escoltat abans. En fi,
recuperació del tema i final brutal.
I ja els acabarem d’escoltar en el tema més
vital del disc, compost per Peter de
Rose i Billy Hill anomenat..
9.B1.- On a little street in Singapore (P. de
Rose & B. Hill) 7:08.
I aquest "On a Little Street in
Singapore" és una cançó de jazz escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Va tenir una certa popularitat als anys
30 i 40, marcada per una sèrie d'actuacions d'alt perfil. Els artistes que van
interpretar la cançó van incloure a Frank
Sinatra amb Harry James, Dave
Brubeck i Paul Desmond, Glenn
Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Fins i tot els Manhattan Transfer el van tornar a fer
el 1978.
De ben segur que molts dels músics que el van
tocar, no ho van fer amb aquesta vitalitat que ells han tingut. Un tema brutal
de tempo, amb un Swing impressionant per com camina, quasi córrer el contrabaix
de Jones. Va tan ràpid que fins i
tot es pot perdre la sensació de Swing. I si això ho hem notat en les
improvisacions, no ha estat així l’inici del tema, que ha estat un pèl més
calmat. Sí que el tema ha començat a volar amb la brutal improvisació del líder
al saxo tenor; quina velocitat d’execució, quina mestria mai prou valorada en
vida, o potser sí al final del seu cicle vital. Tenia una tècnica increïble,
car tocar tan de pressa no és tasca que faci qualsevol. En Johnny Griffin va ser un altre que volar amb el tenor, potser
encara més que Land. I sí que Dorham s’ha posat les piles en aquest
brutal tema, també volant tot i improvisant, i mantenint el seu so tan càlid. Trice al piano ha fet també una gran tasca i ja
després, els quatres compassos on el baterista Peters ha compartit improvisacions amb els dos vents. I ja cap al
final, la melodia, que té uns aires orientals en els primers moments, i acabar
el tema a tot Swing, brutal per ja deixar-los d’escoltar. Moltes gràcies
mestres Harold Land, Kenny Dorham, Amos
Trice, Clarence Jones, Joe Peters.
I nosaltres ja acabarem el programa d’avui amb el
“Ezz-thetics” del George Russell Sextet, que tot i ser de
la mateixa època, fa un salt estilístic vers modernitats diverses, les que el
líder es va treure de la màniga. Esclar que els músics implicats tenien també
aquest esperit de superar, d’avançar amb nous concepcions musicals. Publicat
originalment en Mono per RIVERSIDE RLP
9375. Enregistrat per Ray Fowler
als Plaza Sound Studios, Nova York,
el 8 de maig de 1961. Produït per Orrin
Keepnews. Notes de contraportada de Martin
Williams. El George Russell Sextet
són: Don Ellis (trompeta), Dave Baker
(trombó), Eric Dolphy (saxo alt, clarinet baix a B1 i B3), George Russell (piano
i arranjaments), Steve Swallow (contrabaix), Joe Hunt (bateria). https://www.freshsoundrecords.com/george-russell-albums/6694-ezz-thetics-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i versió recuperada en estéreo per Jordi Pujol Baulenas.
I de nou l’Scott
Yanow va deixades dites unes sàvies paraules, com sempre:
"Aquest és un veritable clàssic. El
compositor i pianista George Russell
va reunir un grup de talents molt versàtil (el trompetista Don Ellis, el trombonista Dave
Baker, Eric Dolphy al saxo alt i clarinet
baix, el baixista Steve Swallow
i el bateria Joe Hunt) per explorar-ne
tres d'ell, del líder. Increïbles les versions que fan de dos estàndards, els
seus originals, "'Round Midnight" (que rep un tractament
extraordinari per Dolphy),
"Nardis" de Miles Davis i
el tema de David Baker “Honesty".
La música és post-bop i tot i que utilitza idees del jazz d'avantguarda, no
entra en cap categoria simple, realment inspira als intèrprets. Molt
recomanable". —Scott Yanow (All
Music Guide).
I la modernitat d’aquest proposta fins i tot la
notareu en el molt conegut tema de Thelonious Monk primer que escoltareu, car
ells fan una “Intro” força interessant, i tema anomenat...
10.A3.- ‘Round Midnight (Thelonious Monk) 6:24.
I ja heu pogut constatar que, tot i el conegut
tema de Monk, ells li han donat un
punt de modernitat, sobretot perquè aquí hi hagué el grandíssim i estimat Eric Dolphy, amb la seva genial manera
de tocar els vents, i en aquest tema el saxo alt, improvisant com els àngels,
per com ha volat, ell sempre, a velocitat supersònica. Un dels més genials
músics del segle XX que ens va deixar amb només 36 anys, havent fet ja coses
com aquestes, i encara pendent de fer-ne més encabit en el combo de Charles Mingus. Què es pot dir d’una
interpretació com aquesta. Un es queda sense paraules en escoltar-lo. Un plora
per la seva prematura mort, com plora per la de Clifford Brown i d’altres que se’n van anar massa aviat, també Coltrane. En fi, sempre els recordarem,
però ara i en aquest programa, recordem a
Eric Dolphy. Brutal versió
del clàssic de Monk, ideal per
començar-los a escoltar, que les coses encara seran més modernes.
I els podríem escoltar en un altre d’aquests
impressionants temes compost per Dave
Baker anomenat “Honesty”, però ho farem amb un del líder George Russell a tot Swing en
l’increïble tema anomenat...
11.B2.- Lydiot (George Russell) 8:06.
I què bo aquest tema de George Russell, ell que va brillar més com a compositor que com a
pianista, fent però aquí una bona tasca al piano en la seva improvisació, un
tant “Monkiana”, després de la presentació del tema i melodia inicial. Gran
Swing pel “Walking” del baixista Steve
Swallow i les escombretes de Joe
Hunt. I quins “licks” que ens han fet els vents en la improvisació del
líder. Un Russell rítmic i no gaire
melòdic. I de nou el genial Eric Dolphy executant el seu solo a una velocitat increïble, que
potser ni Charlie Parker hauria fet.
Alhora de la seva velocitat hi hagué el fraseig súper modern, quasi en l’ona
del Jazz d’Avantguarda, ell que
formà part d’un dels dos quartets de l’Ornette
Coleman en el seu “Free Jazz: A Collective
Improvisation”, també del 1961 com aquest disc de Russell, el quartet que sonà pel canal dret. Pocs solistes podien
fer el que feu Dolphy en aquella
època. I la trompeta de Ellis ha
sonat brillant i amb un pèl de reverberació, cosa que ha omplert una mica més
la seva sonoritat, ell que també l’ha fet amb un bon fraseig i llenguatge. I
també hem escoltat el solo de Baker al
trombó, a tot Swing també, gràcies als dos de la base rítmica, sobretot amb el “Walking”
de Swallow, ell que ha fet després
la seva brutal improvisació, mestre que evolucionà posteriorment vers diverses
modernitats. I quin “Lick” han fet de nou els vents per sobre del seu solo. I
ja recuperació de l’entremaliada melodia amb tots els vents i acabar aquest
gran tema del líder, “Lydiot” de George
Russell.
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el
programa d’avui, llarg en la versió completa que podreu escoltar a l’Ivoox del Jazz Club de Nit, i dedicat a la nostra estimada discogràfica Fresh Sound Records de l’estimat Jordi Pujol Baulenas, i la seva secció Jazz Workshop amb uns magnífics vinils
de 180gr. que jo mateix he digitalitzat en primera escolta per a totes i tots
vosaltres, i ho farem amb l’impressionant tema que titula aquest disc, i
compost pel líder George Russell..
12.A1.- Ezz-thetic (George Russell) 8:58.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres el 13 de desembre que podrem
gaudir amb els ONC Trio amb Ayna Lòpez, amb
Ivó Oller, trompeta; Ayna López, saxo alt
i veu; Gerard Nieto, orgue Hammond i Joan Casares, bateria, organitzat des
del Jazz Club la Vicentina i aquesta
vegada amb l’ajuda de la vostra aportació, gràcies. Us hi esperem a partir de
les 22h.
I què brutal aquest tema per acabar el programa
d’avui, què impressionant la melodia súper entremaliada, i amb quin tempo que
el van fer. El Swing a tot “Walking”, a tot “Running” pel baix de Swallow, que quasi no es percep per la
velocitat del tema. Impressionant el tema, les improvisacions també, esclar, i
la primera la del trombonista Baker
que també ha volat com tots ells. Tocar el trombó a aquest tempo no és fàcil,
no, més aviat és la mar de difícil, i ell ho ha clavat. Un llarg solo on l’hem
pogut apreciar abastament. I de nou la trompeta de Ellis amb la reverberació que de ben segur ell va voler en la
gravació. També ell ha volat impulsat per la secció rítmica, per com córrer l’Steve Swallow al contrabaix. I de nou la
brutalitat interpretativa de l’estimat Eric
Dolphy, amb un moment ell sol, i la més estona acompanyat dels de la base
rítmica, dos a tempo brutal, i un, el líder al piano, amb acords puntuals.
Devia al·lucinar escoltant a Dolphy,
com la resta de companys, de ben segur. I encara al final amb uns “quatres”
compassos improvisant el baterista Hunt
amb la resta de companys, inclòs el líder al piano, i ja recuperar la brutal
melodia d’aquest impressionant tema de George
Russell, ideal per acabar el programa d’avui dedicat a vinils reeditats per l’estimat Jordi Pujol Baulenas, els de Fresh Sound Records – Jazz Workshop,
que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. O sigui que moltes
gràcies mestres Don Ellis, Dave Baker,
Eric Dolphy, George Russell, Steve Swallow , Joe Hunt.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi
aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits
d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la
setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i
bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
