Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
Bé, abans de començar
el programa, recordar-vos el concert d’aquest divendres a la Sala Xica seu del Jazz Club la Vicentina on tindrem al Jaume Llombart Trio amb ell mateix a la guitarra, Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. A les 22h de
la nit i amb l’entrada gratuïta, que per això ho patrocina l’Ajuntament de SVdH.
I resulta que la
setmana passada, el 2 de març, ens va deixar l’immens Wayne Shorter i per això el programa serà tot per a ell. No pretenc
fer un programa complet de la seva música, car ens hi estaríem mesos, i per
tant només serà un recull d’algunes de les seves millors composicions, o les
que he volgut escollir. Tampoc serà qüestió de comentar en profunditat els
temes, i sí els discos i formacions a mode de referència, i per tant serà un
programa amb molta música, i serà el meu homenatge a la seva figura. No
l’escoltarem ni amb Davis ni amb Weather Report ni amb ningú més, tampoc
en la seva etapa funk. Seran els seus discos com a líder els que us posaré. I
si no el coneixeu, cosa que dubto, cerqueu les seves músiques i si pot ser,
compreu els seus discos. I en els temes que sonaran, sempre hi tindrem a Wayne Shorter, saxo tenor i si toca el
soprano, ja us ho diré.
I bé, parlar d’ell
pot ser més llarg que escoltar-ne tots els seus discos, o sigui que us recomano
que mireu de llegir-ne el que en pugueu, compreu la seva biografia, per
exemple, busqueu la seva discografia. Jo en diré algunes coses, a mode de resum,
sense pretendre passar per totes les seves diferents etapes en profunditat. No
el començarem escoltant en el seu primer disc, ni el programa serà cronològic,
i per tant començarem escoltant-lo en un preciós tema del seu disc enregistrat
el 1964 editat per Blue Note, “Speak No
Evil” on hi hagué Wayne Shorter, saxo tenor; Freddie Hubbard,
trompeta; Herbie Hancock, piano; Ron Carter, contrabaix i Elvin Jones, bateria.
Un disc ple de meravella de temes, tots d’ell,
com el que titula el disc, però no serà aquest el primer del programa
d’avui, car serà el molt delicat, preciós i bonic...
1.5.- Infant Eyes
(Wayne Shorter) 6m54s.
I poques coses es
poden dir d’aquesta magnífica composició. T’omple d’una mena d’atmosfera que et
va envoltant i acabes embolicat dintre de la seva melodia. I sí que us vull dir
les paraules d’un dels nostres millors pianistes, parlant d’ell, les seves
composicions i concretament d’aquest tema, l’Albert Bover: Shorter és
un dels grans compositors de jazz, un dels meus preferits. Els seus temes
flueixen, creen un espai determinat dins del temps, un estat d'ànim (mood)
especial, on, com es van dir amb Miles
Davis, la música no sona només a música. Descansi en pau, Wayne Shorter. Una de les seves
composicions que sempre ensenyo és aquesta, “Infant Eyes”.
Va néixer a Newark, New Jersey el 25 d’agost de
1933 i ens va deixar el 2 de març d’enguany amb 89 anys, l’agost n’hagués fet
90. Saxofonista, compositor i persona molt llegida i amb un discurs esotèric
molt personal. Segons ell, tornarà amb un altre cos. La seva discografia pot
servir com a biografia, car ens dirà totes les mogudes on ell hi va estar. Es
va graduar en Arts a la Newark Arts High School. Son pare el va animar a
fer música així que va aprendre el clarinet. Mentre estudià, ja tocà en una Big
Band i després es va graduar en educació musical a la New York University. Va anar a la mili on va tocar amb l’Horace Silver i quan va plegar amb el Maynard Fergusson. Les seves primeres
influencies varen ser les de Coleman
Hawkins, Sonny Rollins i John
Coltrane.
Us haig de dir que
aquests dies me l’he escoltat de dalt a baix, l’he vist en una pila de vídeos,
i m’he centrat en els de la seva darrera època, amb el quartet amb Danilo, John i Brian. La seva evolució
musical ha estat sorprenent tocant totes els pals, els bons, des que va
començar el novembre del 1959 i el seu “Introducing
Wayne Shorter” i un dia després amb l’Art
Blakey & Jazz Messengers i disc “Africaine”
disc que no es va editar fins el 1981. Amb ells s’hi va estar fins el 1964,
essent-ne el director musical en alguna etapa. Mentrestant en va fer cinc més, “Second Genesis”, “Wyning Moments”, “Night
Dreamer”, “Juju” i “Speak No Evil”,
tots ells al seu nom.
I de la seva època
amb l’Art Blakey & Jazz Messengers
és el disc enregistrat el 1960 i editat per Vee-Jay Recordings el 1974,
cosa que no s’entén. El disc en qüestió és “Second
Genesis” on hi hagué ell al tenor, Cedar
Walton, piano; Bob Cranshaw, contrabaix i Art Blakey, bateria. I el tema és
el preciós...
2.6.- The Albatros
(Wayne Shorter) 5m23s.
I si “Infant Eyes” i
“Virgo” són unes precioses balades, dons aquesta també ho és. I la seva
interpretació melòdica del tema ha estat magistral, i molt maca ha estat la
seva “introducció” al tema, quasi que interpretat de manera imperceptible. Els
acords de Walton l’han recolzat,
mentre que quasi no es noten les escombretes de Blakey i no gaire les notes soltes del baixista Cranshaw. Una llarga melodia, com ho
són totes les de les balades que es toquen a aquest tempo tan lent. I la seva
improvisació ha estat com una nova versió de la pròpia melodia, afegint-t’hi
però aquelles altres notes, les que l’embelleixen molt més. No s’ha apartat
gens del concepte melòdic del tema en la seva improvisació. Preciosa i molt ben
interpretada balada del nostre estimat Wayne
Shorter.
Guanyador de
12 Grammys, el darrer el 10 de febrer de 2019 per el millor àlbum instrumental
de Jazz, el seu tripe “Emanon” tot
just fa quatre anys. L’acompanyaren el seu quartet, i ell, el recollí en cadira
de rodes, car pobrissó, ja estava molt fotut amb 85 anys. El primer disc
d’aquest triple, enregistrat en part als Avatar
Studios, N.Y. amb la Orquestra de
Cambra Orpheus de 34 músics, i en
part a Casco Viejo, Panamà, al Club
de Jazz de Danilo. Els altres dos en
directe al Barbycan de Londres com una continuació de
l’anterior, el “Without a Net”
enregistrat el desembre de 2010 al Walt
Disney Concert Hall, de Los Angeles,
evidentment amb el seu quartet.
I seguirem dolçament
amb el disc del 2003, “Alegria”
editat per Verve que recordo vaig
comprar quan el van presentar al 22è Festival
de Jazz Terrassa el del mateix 2003, on hi hagué Danilo Pérez, John Patitucci, Brian Blade, i Alex Acuña, percussions. En el disc però, hi ha molts més
col·laboradors com per exemple en Charles Curtis al violoncel, i el tema
en qüestió és un de les Bachianas Brasileiras de l’Heitor Villa-Lobos i concretament el..
3.4.- Bachianas
Brasileiras nº 5 (H. Villa-Lobos) 6m00s.
I l’Heitor Villa-Lobos les va compondre
entre el 1930 i el 1945, i aquesta la Nº 5, la més famosa, feta per a soprano i
conjunt de 8 violoncels, i per això la melodia la fa Charles Curtis al violoncel i John
Patitucci puntejant la “Berra” tot i acompanyant-lo i esclar, en els
directes que van fer, ell ho feia tot. I com les percussions d’Acuña tenen tanta presència. El solo
del nostre heroi al saxo tenor és de lo més càlid i bonic, interpretat i amb un
so un tan llunyà, gens a primera línia. I el canvi, amb ell doblant-se al
tenor, quina combinació més maca. Un preciós tema, un tant melancòlic que per
això estem recordant la partida de Wayne
Shorter.
I he pogut llegir
això a la seva pàgina web:
Avui a les 4 del
matí, Wayne Shorter ha continuat
pacíficament el seu immens viatge cap al desconegut. Estava envoltat d'una
família estimada. I les seves paraules varen ser: "És hora de trobar un nou
cos i tornar per continuar la missió." Nam Myoho Renge Kyo, o sigui Wayne
Shorter.
En aquells primers
60s, un dels primers discos que va enregistrar el 1960 va ser el del grup ”The Young Lions” amb Lee Morgan, Frank Strozier, Bobby Timmons,
Bob Cranshaw i de bateries Louis
Hayes i Albert “Tootie” Heath. Del 61 al 63, va participar en tres
enregistraments a nom de Freddie Hubbard,
els dos primers per a Blue Note i el
darrer per Impulse!, el primer, el
magnífic “Ready for Freddie”. De
fet, el primer premi el va rebre el 1962 de la revista Down Beat com a millor saxofonista revelació.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
Del 1964 al 1968
també es va estar amb el The Miles Davis
Quintet, segon quintet del trompetista fent el primer “Miles in Berlin” fins el darrer “Miles in the Sky”. Del 1969 al 1970 va enregistrar discos amb ell,
però ja amb el quintet diluït i noves històries que s’inventà el bo de Miles, després del “A Kind of Blue” entre les quals “Filles of Kilimanjaro” i el magnífic “Bitches Brew”, disc que em va fer entrar en el Jazz, jo que
aleshores escoltava Rock Progressiu.
I ara l’escoltarem en
un tema de la seva etapa amb Miles Davis
i disc del 1969 de Blue Note
anomenat “Super Nova” on hi hagué
ell mateix al saxo soprano; John
Mclaughlin, guitarra c-dr; Sonny Sharrock, guitarra c-es; Miroslav Vitous,
contrabaix; Jack Dejohnette, bateria c-dr i Chick Corea, bateria c-es. I el
tema és el molt subtil i es diu...
4.4.- Water Babies
(Wayne Shorter) 4m52s.
I com es noten les
insufles d’aquells anys. Dues guitarres, dos bateristes, i ves per on que un
d’ells el gran Corea. De les
guitarres només n’hem escoltat alguns dels seus acords i cap ni una
improvisació. De fet ningú i només ell ho ha fet, en un tema on ell s’ho ha fet
tot, la melodia, les improvisacions alhora que la composició. Un tema a ritme
ternari, que es nota que li agradà força per afegir a les seves composicions, i
esclar, tocar-lo. El seu so al soprano denota modernitat, una tècnica a l’abast
de no masses i sobretot una personalitat única. Eren els sons envoltats de la
màgia de Davis, i esclar, també de
la seva. I la presència al contrabaix de Vitous
i les dues bateries, la de l’esquerra de l’estimat Corea, ell que la va tocar i enregistrar en diversos discos.
Ell i Joe Zawinul van muntar una moguda que
els faria molt feliços, els “Weather
Report”, una banda que feia una “Fusió” més o menys com la de Miles. Des del 1971 fins el 1985 varen
enregistrar discs mítics com el primer “Weather
Report”, “I Sing the Body Electric” i “Mysterious
Traveller” i potser algun més. Particularment, em va passar com amb Miles Davis i Herbie Hancock, em vaig cansar de tant Funk, tantes melodies
comercials, tants efectes i tanta parafernàlia. En aquesta època, el 1979, va
guanyar el seu primer Grammy
conjuntament amb la resta de companys per a millor Grup de Jazz Fusió Instrumental.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
Un preciós vals és el
que va fer en el seu disc “The
Shoothsayer” del 1965 on hi hagué també Freddie Hubbard, trompeta; James Spaulding, saxo contralt; McCoy Tyner,
piano; Ron Carter, contrabaix i Tony Williams, bateria. En aquest disc
però, hi ha un parell de valsos, el de Jean
Sibelius amb un arranjament de Shorter,
“Valse Triste” i el primer track del disc, i anomenat..
5.1.- Lost (Wayne
Shorter) 7m28s.
I quina melodia més
bonica feta a duet per Hubbard i Shorter.
I ell, el nostre heroi, ha estat qui s’ha posat a improvisar, en un solo que em
sembla que tots ens el sabem de memòria, per les moltes vegades que l’hem
escoltat. I amb Hubbard ens passa el
mateix, solo de llibre que podríem cantar, no pas els moments massa boppers en
un tema a tot “Hard Bop”, del millor. També Spaulding ens ha meravellat per la seva sonoritat i improvisació. I
el seu millor amic i acompanyant, el bo de Hancock
ha seguit en les improvisacions i de nou recordant-ne la seva melodia.
I un altre dels temes
molt escoltats és el que va incloure en el disc enregistrat el 1967 editat per Blue Note, “Schizophrenia” on ens el
trobem a ell amb el tenor i amb James
Spaulding, saxo contralt; Curtis Fuller, trombó; Herbie Hancock, piano; Ron
Carter, contrabaix i Joe Chambers, bateria i el tema és el..
6.1.- Tom Thumb
(Wayne Shorter) 6m14s.
I aquest tema i estil
de fer Jazz encara està imbuït del de l’època que li tocà passar amb el segon
quintet de Miles on hi tenim
aquí tres dels seus membres inclòs ell,
amb Hancock i Carter. La melodia
l’han fet tenor i trombó, mentre que el contralt fa una frase de manera
repetitiva, una frase que sembla ben bé el motiu principal. I el so del seu
tenor en la improvisació té tota la potència alhora que típiques frases que li
són tan personals, farcides del seu especial i personal llenguatge, ell que el
seguia desenvolupant. La tradició, que sempre en diem, està també ben a prop de les seves maneres, però.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres
el 10 de març amb en Jaume Llombart Trio,
a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I un dels temes que
també em captiven és l’”Adam’s Apple” del disc homònim del 1966, també de Blue Note. Un disc amb un quartet de
luxe amb Wayne Shorter, saxo tenor;
Herbie Hancock, piano; Reggie Workman, contrabaix i Joe Chambers, bateria.
Escoltem-los doncs...
7.1.- Adam’s Apple
(Wayne Shorter) 6m49s.
Un tema que té una
seqüència repetitiva marcada pel piano de Hancock
com a motiu principal, on per sobre, el nostre estimat heroi en fa la melodia
que et va capturant de mica en mica. I la improvisació comença amb una frase
magnífica, com ho ha estat tota la seva
estona, fent-nos un solo brutal. Els acords de Hancock marcant harmonia i ritme, bestial. I com de mica en mica
tot plegat va agafant una contundència increïble. I el pianista el segueix improvisant
encara amb els acords i durant molta part de la seva improvisació. Un tema que
m’agrada molt, i sobretot pel solo tan melòdic que ens ha fet ell.
Amb el seu amic de
tota la vida, Herbie Hancock, van
enregistrar també diversos discos participant en el del 1975, “Man-Child”, de l’insigne pianista. Del
1976 al 1979 ell i Hancock es varen
veure involucrats en una moguda, un grup anomenat “V.S.O.P.” amb gent com Freddie
Hubbard, Ron Carter i Tony Williams. El 1985 va participar, amb Hancock, a la banda sonora de la
pel·lícula “Round’ About Midnight”
on Dexter Gordon va estar nominat a
millor actor. Va enregistrat 10 discos amb Joni
Mitchell, 5 amb Lee Morgan, 3
amb Jaco Pastorius, i 2 amb Carlos Santana i MacCoy Tiner.
I no podia faltar el
tema que titula el disc de Shorter,
“Speak No Evil” o sigui que som-hi de nou amb ell i Freddie Hubbard, trompeta; Herbie Hancock, piano; Ron Carter,
contrabaix i Elvin Jones, bateria.
8.4.- Speak No Evil
(Wayne Shorter) 8m23s.
Un altre tema
emblemàtic d’aquest mestre de les composicions més subtils alhora que
agosarades. Un disc que va marcar una nova fita en el desenvolupament del Jazz,
i ell seguint creant la seva aurèola que el va acompanyar tota la vida, fins i
tot en els anys 80s on esdevingué, com Hancock,
un músic fent Funk feia ballar tothom als estadis. Sort que posteriorment va
reconduir la seva carrera vers els estels del millor Jazz. Segurament mai el va
abandonar i tot era una moguda comercial. Grans solos dels dos vents, primer el
molt potent del nostre estimat heroi i després el de Hubbard. També és de llibre el solo de Hancock, amb una mà dreta lleugera i gràcil i una esquerra amb
acords puntuals.
La seva darrera i
molt fructífera etapa, amb el quartet amb Danilo
Pérez, John Patitucci i Brian Blade ha estat el súmmum de la seva evolució.
Com si tota la vida hagués estat intentant arribar a fer aquesta música. Amb el
seu quartet el vèiem des del 2000, més o menys i primer disc “Footprints Live!” enregistrat el 2001.
El següent va ser “Alegria” editat
el 2003 i amb una llarga colla de col·laboradors, disc que va guanyar el Grammy al millor disc de Jazz
instrumental. També va guanyar un Grammy
per la millor composició instrumental, “Sacajawea” del mateix disc.
Curiosament, ni al disc hi posa la data de l’enregistrament.
I del disc “Alegria” i per tant amb el quartet,
escoltarem un parell de temes. Un disc on hi ha Brad Mehldau, piano en 3 temes, Terri Lyne Carrington, bateria en 4 i l’esmentat Alex Acuña, percussions en 4.
9.5.- Angola (Wayne
Shorter) 5m27s...
I quin canvi
estilístic més impressionant. Les percussions inicials d’Acuña han marcat ja d‘entrada la qüestió rítmica. Doncs en aquest
tema hi hem pogut escoltar a tota la colla de col·laboradors, quasi una Big
Band i de quina manera tots ells reforcen el quartet. I aquí dir-vos que tenim
a Brab Mehldau al piano i a Terri Lyne Carrington a la bateria. No
sé si el bo de Chris Potter toca
tenor o el clarinet baix. I dels vents, trompetes, col·laboradors hi ha el Lew Soloff, ell qui començà amb els
meus estimats Bload Swett & Tears.
I com de potent és el contrabaix de Patittuci.
I Wayne ens ha fet una magnífica
improvisació, la primera al saxo tenor, i ja a les acaballes al soprano.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I el segon el
primer track i guanyador del Grammy 2004 a millor composició..
10.1.- Sacajawea
(Wayne Shorter) 7m39s.
I en aquest tema hi
tornem a tenir al seu quartet amb Pérez,
Patitucci i Blade. La presentació del tema és força llarga i potent. En el
primer break, o moments de relax, ja l’hem pogut escoltar fent la seva
magnífica improvisació al saxo tenor. En el segon, la del pianíssim de Danilo a trio pelat, amb els altres
dos. Uns magnífics moments amb una rítmica increïble i delicadeses del pianista
i companys. I al final, de nou la potència del tema alhora que canvi harmònic,
i sembla que l’acaben amb una mena de “Vamp” final increïble, tots plegats fent
una bogeria col·lectiva.
I he pogut seguir-li
la pista de l’evolució del quartet del 2000, i ves per on que just després de
fer el “Footprints Live” es varen
estar al Festival de Jazz de Newport
el 8 de desembre de 2001. Aleshores no varen fer els temes tan subtils que
després escoltaríem en els seus posteriors discos, l’”Alegria”, i demés, sinó que els temes interpretats encara estaven farcits
d’un Neo-Bop, per dir-ho d’alguna. Una excepció és el “Go”, per com comença i
per després com el desenvolupen. No hi hagué tants d’aquells espais ni aquelles
atmosferes subtils i delicades. Si veieu el vídeo em sembla que n’estarem
d’acord. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://youtu.be/CYfa48rI3_A. Els temes
que hi sonen són: “Masquelero”, “Go”, “Aung San Suu Kyi” i acaben amb el
“Footprints”, tots temes del disc que acabaven d’enregistrar.
I d’aquest magnífic “Footprints Live” amb Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade.
Disc que és una compilació de tres concerts i enregistraments: el del 14 de
juliol fet al Umbria Jazz Festival,
Peruggia, Itàlia, el del 20 de
juliol de 2001 al Festival de Jazz de
Vitoria-Gasteiz i el que van fer a Marsella,
França el 24 de juliol del mateix any, als Jardins Palais Longchamps, en el seu tan i tan interpretat per
tothom, i enregistrat a Vitoria i
que titula el disc...
11.6.- Footprints
(Wayne Shorter) 7m55s.
Doncs i tot i ser més
o menys com un blues, no és d’estructura típica de 12 compassos, car aquest en
té 24, o sigui que el va duplicar. És un 3x4 però es pot tocar a 6x8, o sigui
que no es toca a vals pel fet de doblar-ne el tempo segons convingui. El va
incloure per primera vegada al seu “Adam’s
Apple” del 1966. I la versió que ens n’han fet, súper moderna, és la que Shorter va desenvolupar amb el seu
quartet, i ell en aquest tema tocant el saxo soprano en les melodies i el tenor
en la seva improvisació. Unes maneres d’interpretar aquest tema passades pel
sedàs de la més exclusiva modernitat alhora que pel bon gust de tots plegats.
El seu so al tenor és a vegades punyent, arriscat, com sempre, res a veure amb
el so net del soprano. I sense oblidar que és un directe, on no hi ha ni trampa
ni cartó. Magnífic el so profund de Patitucci,
les virgueries a mode d’improvisació col·lectiva de tots ells, Pérez al piano, Shorter al soprano, el mateix baixista i Blade a la bateria. Tema subtil amb diversos moments preciosos.
Grans solos de tots ells.
I després del “Alegria”, un altre disc en directe, el
“Beyond the Sound Barrier” editat el
2005 d’enregistraments en directe de concerts del 2002 al 2004, amb el quartet,
disc que també va guanyar un Grammy.
I d’aquest disc us posaré el tema més potent i llarg, car dura més d’11 minuts,
on hi podem trobar les seves millors bogeries. El tema és...
12.5.- Joy Ryder
(Wayne Shorter) 11m20s.
I quina contundència
més brutal ja en els inicis amb el baterista, fotent-li. Després subtilesa del
baixista en la seva improvisació solista, i tot just acabat de començar el
tema. Ara bé, recordeu que era un directe, o sigui que ja venien d’una aurèola
determinada, i es veu que la varen seguir. I poques coses més us diré d’aquesta
meravella. Jo vaig tenir la sort de veure’ls en el projecte “Children of the Light” presentant l’”Alegria” i “Footprints Live!” a la Nova
Jazz Cava i per això que respiro amb intensitat aquestes músiques que ens
van deixar bocabadats aquell dia a Terrassa,
i m’hi deixen sempre que les escolto. Aquests dies he estat escoltant-lo molt
més, esclar. He vist una pila de vídeos, sobretot els de la seva darrera època
amb el quartet, car de seus al seu nom i de les anys 60s no crec que n’hi hagi.
Això ho van fer en un directe, o sigui que déu-n’hi-do.
I el “Without a Net” va ser un altre disc
enregistrat en directe, aquesta vegada al Walt
Disney Concert Hall el 8 de desembre de 2010, i també amb el seu quartet, i
els escoltarem per darrera vegada com a quartet, en el tema i primer track del
disc i anomenat..
13.1.- Orbits (Wayne
Shorter) 4m50s.
I escoltant aquestes
músiques, les darreres amb el seu quartet, doncs un només pot fer una cosa,
seguir-les escoltant i admirant. En aquest tema ens trobem de nou amb una
improvisació col·lectiva de tots ells. I com el motiu principal executat pel
pianista ha servit de base per a desenvolupar-lo, i sense més canvis harmònics.
Només uns mestres com ells poden crear del no res unes músiques celestials. I
ja primer amb Danilo fent la seva
improvisació, i poc després ja amb tots ells, col·lectivament. Com Blade es desmadra a base de redobles
brutals. Els sons increïbles que n’extreu Shorter
del saxo. I com si res hagués passat, recuperen la melodia, Pérez al piano, i l’acaben dolçament
entre els molts aplaudiments.
I després del “Without a Net” el següent és l’”Emanon” del qual ja n’he parlat a
l’inici. Del 2008 al 2021 ha estat guardonat amb diversos premis, la majoria de
la revista Down Beat com a millor
saxofonista soprano, millor grup de Jazz (amb el quartet), artista de l’any,
millor artista, etc, etc. I el darrer disc el va enregistrar el 2017 i es
publicà el 2022, fa quatre dies. Es va enregistrar en viu, i és el “Live at Detroit Jazz Festival”. En
aquesta ocasió abandonà al seu quartet i el substituí pels joves Leo Genovese, piano i teclats i les magnífiques Esperanza Espalding, contrabaix
i veu i Terri Lyne Carrington,
bateria i esclar, el nostre heroi Wayne
Shorter, saxo tenor i soprano. I aquests dies és he pogut escoltar i veure
a Wayne xiulant en els directes. I
xiula molt bé, molt fi i afinat. Li agradava força xiular.
I ja acabarem aquest
especial dedicat a la immensa figura de Wayne
Shorter amb el tema encabit en el seu disc “Juju” enregistrat el 1964 on hi hagué ell mateix, McCoy Tiner, Reggie Workman i Elvin Jones
i tornant als orígens del Hard Bop avançat i tema anomenat...
14.5.- Yes or No
(Wayne Shorter) 6m37s.
I encara que sigui un
sacrilegi tornar al Hard Bop dels anys 60s, m’ha semblat que ho havia de fer,
també pel fet de ser aquest un magnífic i potent tema de Shorter. També és el més viu de tempo que hem escoltat avui, i com
que m’agrada acabar d’aquesta manera, doncs això, que l’hem escoltat. Es nota
clarament el so més brillant, més metàl·lic del seu tenor, si el comparem amb
el so de la seva darrera època. Magnífic tema i gran solo del nostre molt
estimat Wayne Shorter, acompanyat
ell per un base de tres increïbles, McCoy
Tiner, Reggie Workman i Elvin Jones. També el pianista mà dreta de Coltrane, Tiner ha fet una bona
improvisació. En fi un gran tema per acabar el programa especial dedicat a
l’immens Wayne Shorter, que com
sempre espero que us hagi agradat tant com a mi. Ell però, tornarà ficat dins
d’un altre cos. M’hauria agradat fer-ne una segona part, que s’ho mereix, però
resulta que hi ha molta música dels vius i nostres que s’ha de posar, i ells,
ara ho necessiten més que ell. Descansa en pau, Wayne Shorter.
I us recordo el
concert d’aquest divendres amb Jaume
Llombart, guitarra; Marc Cuevas, contrabaix i Carlos Falanga, bateria a
partir de les 22h amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
