skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs ja hi som de
nou amb un programa dedicat a la nostra estimada editorial de casa nostra, Fresh Sound Records i avui amb
projectes compilats pel Jordi Pujol
Baulenas de diverses sessions fetes al 1962. Primer escoltarem a “Dave Burns 1962 Sessions” i després a
dos projectes de músics, l'un americà i l'altre europeu i enregistraments fets a Paris com el “European
Rebirth Herb Geller 1962 Paris Sessions” i també els rars i no editats del
llegendari guitarrista belga i el seu “Remembering
René Thomas” enregistrats a Paris, Brusel·les i al Festival d'Antibes Juan-les-Pins.
Comencem doncs amb el
disc del trompetista americà i les seves “Dave
Burns 1962 Sessions”. Jordi Pujol
ha escrit algunes coses importants a la contraportada del disc. Enregistraments
originals produïts per Benjamin Solomon (#1-7)
i supervisats per Ralph Bass (#8 i
9) i Jack Tracy (#10-13). Aquest
disc està produït per Jordi Pujol,
estèreo amb remasterització digital de 24 bits, per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I com sempre, dir-vos
que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/dave-burns-albums/55241-1962-sessions.html.
Aquí ens trobem amb
tres diferents sessions i per tant formacions, les que ara mateix us diré:
Primera Formació: Temes #1-7,
de l’LP "Dave Burns" (Vanguard
VRS 9111). Dave Burns, trompeta; Herbie
Morgan, saxo tenor; Kenny Barron, piano; Steve Davis, contrabaix; Edgar
Bateman, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el juny de 1962.
Segona Formació: Temes #8 i 9,
pertanyen al Al Grey "Snap Your
Fingers" (Argo LP 700). Dave Burns,
trompeta; Al Grey, trombó; Billy Mitchell, saxo tenor; Bobby Hutcherson, vibràfon;
Floyd Morris, piano; Herman Wright, contrabaix; Eddie Williams, bateria. Enregistrat
a Ter Mar Recording Studio, Chicago,
el 19 de febrer de 1962.
Tercera Formació: Temes del
#10 al 13: Billy Mitchell "This Is
Billy Mitchell" Smash (MGS 27027). Dave Burns, trompeta; Billy Mitchell, saxo tenor; Bobby Hutcherson,
vibràfon; Billy Wallace, piano; Herman Wright, contrabaix; Otis Finch, bateria.
Enregistrat a Universal Studios, Chicago,
el 30 d'octubre de 1962.
En un disc com aquest
hi ha balades molt dolces com són ara “Tali” i “Imagination” de la primera
formació. Però escoltarem del "This
Is Billy Mitchell" un preciós tema a tot delicat swing compost pel
líder Billy Mitchell. Els músics són
els de la Tercera Formació i ja els he comentat abans, o sigui que només
parlaré dels que destaquin en els temes, en aquest i en els altre, i tema
anomenat....
1.10.- You Turned the
Tables on Me (Mitchell & Alter) 5m40s.
I com què el líder
d’aquesta formació és el saxo tenor Billy
Mitchell, ha estat ell qui primer l’ha començat, amb la melodia, per
després ja encetar-ne les improvisacions. I quin walking més maco del baixista
tot i fent-la. I el gran vibrafonista Bobby
Hutcherson ha deixat una petita mostra del seu saber. I El nostre heroi Dave Burns ha estat qui l’ha seguit,
ell amb la seva trompeta i sordina, i per això aquest so tan “cool”, com el que
feu Davis. I també el pianista Wallace
ha improvisat per després recuperar la melodia i acabar-lo delicadament. Bon
tema per començar el programa, avui que serà a tot Swing.
I seguim amb el
Swing, ara més vital en el tema llarg de més de 9 minuts i a tot Blues i Primera
Formació i disc "Dave Burns", on els escoltarem amb una “Intro” a càrrec
del gran Kenny Barron, posterior
tema a duet de Burns i Morgan, melodia senzilla com totes les
dels Blues, per després ja encetar-ne les improvisacions el mateix líder a la
trompeta. En un tema compost pel líder i anomenat...
2.1.- C.B Blues (Dave
Burns) 9m42s.
I ja heu pogut
constatar el bon tema que acabem d’escoltar amb un solo del baterista Bateman tot just abans de recuperar la
melodia. I sense oblidar al gran baixista Steve
Davis que tot i no haver fet cap solo, sempre hi ha estat donant-los el seu
imprescindible suport. I sí, l’ordre de solos ha estat, trompetista, saxo tenor
i piano, Burns, Morgan i Barron.
S’ha de dir que la qualitat del nostre líder, gens considerat al seu moment, és
del nivell de Blue Mitchell, Carmell
Jones i demés músics que com ell, varen estar obviats, oblidats a la seva
època. Sort que hi ha gent com en Jordi
Pujol que l’ha sabut valorar en la seva correcta mesura. Morgan també ens ha agradat força per
com ho ha fet amb el tenor. Un músic que tocà força amb l’organista Larry Young, allà pels 60s del segle
passat.
Dave
Burns
(1924-2009) va ser un trompetista molt infravalorat que els executius de les
discogràfiques van ignorar durant anys. El 1956, aquest veterà de la big band
de Dizzy Gillespie, de la de Duke Ellington, del grup de James Moody, i de moltes altres
formacions, va decidir donar un descans a la música. Va ser un breu descans, i
va tornar a l'escena quatre anys més tard aclamat per part de molts crítics i
companys músics, principalment pels seus enregistraments com a sideman i per la
seva actuació amb el sextet de Al
Grey-Billy Mitchell al 1962, quan va substituir Donald Byrd. Aquell estiu, Vanguard
es va convertir en el segell que finalment va enregistrar el primer àlbum de Burns com a líder.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
I encara seguirem amb
un altre tema del mateix disc i Primera Formació i també compost pel
líder i trompetista Burns
anomenat...
3.3.- Something Easy
(Dave Burns) 7m0ss.
I quin altre tema a
tot Swing, i gràcies per la feina de l’Steve
Davis al contrabaix i seu permanent “Walking”. I ell, Barron i Bateman l’han
inciat amb una curta “Intro”. La melodia a duet ha aparegut a càrrec de Burns i Morgan. Els solos han seguit i
pel canal dret amb el del tenorista Morgan,
i què bé l’ha fet; quin llenguatge i solo melòdic a tot Hard Bop. I pel canal
esquerre hem tornat a gaudir amb el del líder Burns, so nítid, fraseig brutal, bon gust i tècnica, allà al
registre més agut. Barron al piano,
que nasqué el 1943 a Filadèlfia i
per tant tenia 19 anys acabats de fer quan va enregistrar el disc. I quina
solvència i tan jove, i quin coneixement del llenguatge jazzístic. I l’Steve Davis ha fet uns “quatres” i
posterior solo curtet. Això mateix, lo dels “quatres” ha fet el baterista Bateman i ja després, tema i final.
Magnífica composició del líder Dave
Burns que ha acabat de la mateixa manera que l’han començat.
Als 38 anys, Burns s'havia convertit en un dels
trompetistas més madurs del jazz modern. Va tocar amb fluïdesa i autoritat en
un context obert o silenciós, i els seus solos es van construir amb lògica,
força i bon gust. Hi havia un altre músic destacat present en aquesta data
concreta: el pianista Kenny Barron.
Amb només 18 anys, Barron ja era un
solista constant que mostrava profunditat i maduresa emocional, i era capaç de
projectar un aire d'honestedat. El saxofonista tenor Herbert Morgan va oferir uns bons solos, i Steve Davis i Edgar Bateman
es combinen la mar de bé. Aquest àlbum en si és un esforç impressionant,
sobretot quan es tracta de Burns i Barron, aleshores força desconeguts.
I seguim amb més
temes a tot Swing, que avui va d’això i ho farem amb un tema de la Segona Formació
liderada per l’Al Grey i disc "Snap
Your Fingers" amb un tema de Gene Kee i anomenat...
4.9.- R.B.Q. (Gene
Kee) 4m55s.
I aquí els hem
escoltat de nou a tot Swing, ara però amb un líder diferent, l’Al Grey, trombó, el qual ens ha
impressionat molt gratament, car tampoc és un dels massa coneguts. Un tema
iniciat pel baixista i ja ell, iniciar-ne la melodia i, després ja amb tots els vents. Solos de Hutcherson primer, i de quina magistral
manera dominà l’instrument amb 21 anyets. I el saxo tenor Billy Mitchell l’ha seguit amb una magnífica improvisació, i com
l’han recolzat amb “Riffs” els altres companys. Solo de Burns, brutal també, amb el seu so clar i nítid com una patena,
alhora que fraseig, solo magnífic com el del líder i trombonista Grey, ell en l’ona de J. J. Johnson més que en la de Curtis Fuller. Brutal solo i tema de Gene Kee.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I en aquest tema i els
temes del #8-13, hi trobem a Burns
tocant en dues sessions com a sideman amb els seus companys del sextet Grey-Mitchell, que inclouen el dur
saxofonista Billy Mitchell, així com
el talentós vibrafonista Bobby
Hutcherson, un altre jove destacat de 21 anys que havia arribat recentment
a Nova York des de la West Coast. Escoltar Dave Burns envoltat de tan bona
companyia i parir el que van fer, realment és emocionant. La sensació d'unitat
global d'aquestes sessions del 1962 ofereix a l'oient una experiència càlida i
gratificant. Coses que ens ha dit en Jordi
Pujol.
I acabarem
d’escoltar-los en el tema de la Primera Formació liderada per "Dave Burns" i disc homònim,
i tema del líder i anomenat...
5.5.- Straight Ahead
(Dave Burns) 6m57s.
Bé, doncs amb aquest
tros de tema ja els hem acabat d’escoltar, que han estat 5 temes, o sigui que
déu-n’hi-do, cosa especial, que ben bé s’ho mereixia, s’ho mereixien. I l’han
començat els dos vents, trompeta i saxo tenor, Burns i Morgan, per després ell mateix fer el primer solo pel canal dret. I
per l’esquerre el líder amb la seva prístina sonoritat de la seva trompeta,
alhora que magnífic fraseig i llenguatge, tècnica i bon gust interpretatiu,
sempre amb unes melodies aconseguides força boniques, elles situades en
l’harmonia del tema. Barron al piano
de nou amb una sonoritat plena i executat de manera sòbria, increïble per un
jove de 19 anys. “Quatres” del baterista Bateman
amb els dos vents i final d’aquest gran tema amb la melodia inicial a duet dels
dos vents. Grans temes d’aquestes formacions liderades pel trompetista i
compositor Dave Burns.
I després d’aquests
magnífics temes del trompetista americà, ens situarem en un entorn europeu amb
els dos projectes que ens queden per escoltar.
I seguirem amb el “European Rebirth Herb Geller 1962 Paris
Sessions”. I les notes de contraportada són de Jordi Pujol com també la compilació i producció del disc de Fresh Sound Records © 2022 per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. Tot plegat amb Hi Fi i remasterització
digital de 24 bits. I aquí sí que no, que no us podré parlar de totes les
formacions, car, n’hi ha quasi tantes com temes, o sigui que la relacionada amb
els temes que no posi la trobareu a l’enllaç del disc que trobareu al blog: https://www.freshsoundrecords.com/herb-geller-albums/55314-european-rebirth-1962-paris-sessions.html.
De fet, la majoria
d’aquestes sessions es van enregistrar a Paris,
RTF Studio, per al programa de ràdio "Jazz aux Champs Elysées", i
el que sí canvia òbviament, són les dates. També hi hagué les més de les
vegades una mateixa base rítmica, la de Jack
Dieval, piano; Jacques Hess, contrabaix; Franco Manzecchi, bateria. O sigui
que si no us dic res, aquests seran els acompanyants de Herb Geller, ell sempre al saxo contralt.
O sigui que
començarem amb aquesta formació i de manera subtil i a tot delicat swing amb el
tema de Jack Lawrence & Peter
Tinturin enregistrat el 2 de juliol de 1962 i anomenat....
6.4.- Foolin’ Myself
(Lawrence & Tinturin) 4m14s.
Doncs ja heu pogut
escoltar que hem començat la mar de suaus, pel tema, però també per la
sonoritat “cool” del seu saxo contralt. Un tema que sona a Jazz Clàssic, i sí
perquè el primer enregistrament el va fer Chick
Bullock el maig del 1937, i després al juny, la gran Billy Holiday amb Teddy
Wilson and his Orchestra. I aquest “deix” de la veu de Lady Day, també és el del líder Geller amb el seu saxo contralt. Jaky Byard Trio va fer un disc homònim al 1988 interpretant-lo
també. I després de la melodia, primer solo a càrrec del pianista francès Jack Dieval, ben acompanyat de Hess i Manzecchi, contrabaix i bateria. I el líder ens ha acaronat amb la
seva improvisació, per dolç so i també pel missatge que ens ha explicat.
Herb
Geller
(1928-2017), nadiu de Los Angeles,
va ser un saxofonista contralt consumat i respectat que va començar la seva
carrera professional a finals dels anys quaranta, influenciat per Charlie Parker. Va enregistrar amb
líders com Earle Spencer, Claude
Thornhill, Stan Kenton, Billy May, Shorty Rogers, Bill Holman, Clifford Brown,
Maynard Ferguson, Marty Paich i tota la camarilla de la costa oest.
I ara proposo que els
escoltem amb el preciós tema compost per Isham
Jones amb la mateixa formació i
enregistrat entre l’1 d'abril i el 19 de maig de 1962, car van enregistrar aquest
tema i el “While the Cigarette Was Burning”.
7.10.- There is No
Greater Love (Jones & Symes) 4m38s.
I la primera versió
la van fer l’Isham Jones Oschestra
on hi hagué Woody Herman. Un tema
del 1936 que va ser el darrer hit del compositor, saxofonista, baixista i líder
de banda, car, després ell va plegar i li va deixar les regnes de l’orquestra
al bo de Herman on començà els seus
50 anys de carrera com a líder de la seva orquestra. El tarannà segueix essent
el del so “cool” de la seva West Coast,
ell però trepitjant terres parisenques. Dieval
al piano, sobri, elegant i amb un magnífic Jazz après d’escoltar als gran
mestres americans. Geller, subtil
als inicis i més punyent posteriorment, ens ha tornat a captivar, ara però amb
un solo un tan més bopper. Una base rítmica de dos, Hess i Manzecchi que hi
han estat sempre en un altre estàndard interpretat magistralment.
El 1958 la seva vida
es va capgirar. Mentre estava de gira amb Benny
Goodman, va rebre notícies que la seva jove dona, la pianista Lorraine Geller, havia mort. Feia set
anys que estaven casats i actuaven junts, i tenien moltes esperances per a les
seves futures carreres de jazz. La seva mort inesperada va colpejar amb força a
Geller, ell però, va cavar fons per
poder oblidar. Va fer dues gires més amb Benny
Goodman, l'última d'elles a Amèrica
del Sud sota l’ègida del Departament
d'Estat dels Estats Units, i a la seva tornada va fer molts concerts a la
costa oest. Però la tristesa perdurava.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ves per on que en
els temes #1-2 hi tenim a Sonny Grey,
trompeta; Herb Geller, saxo contralt; René Urtreger, piano; Jacques Hess,
contrabaix; Franco Manzecchi, bateria. Enregistrat l’11 de juliol, 19 de
maig de 1962. I seguirem amb un altre tema magnífic compost per Thelonious Monk anomenat....
8.2.- Brake’s Sake (Thelonious
Monk) 5m40s.
I el bo d’en Gigi Gryce va encabir aquest tema de Monk en el disc “Gigi Gryce” del 1955, amb la seva Big Band i també a quartet. El tocà a la cara B de l’LP amb el
quartet on hi hagué Thelonious Monk,
Percy Heath i l’Art Blakey. I aquesta és una melodia típica de les de Monk, tot i que no es va enregistrar
sembla que només dues vegades. I el nostre heroi Geller ha fet de Gryce,
i què bé ho ha fet, amb una molt bona
improvisació, i si tenim en compte l’època i tema, poc tocat, doncs és evident
que indica que estava al lloro de la modernitat. Sonny Grey ha sonat una mica més ple i fosc que sonava a l’època el
bo de David Burns. Bon fraseig, sí,
per descomptat i bon gust. I ara com a pianista hi tenim a René Urtreger, que conjuntament amb els de sempre, o sigui, Jacques Hess, contrabaix i Franco Manzecchi, bateria, han fet de
base rítmica.
Finalment, Geller va decidir trobar-se a si mateix
i, com Dexter Gordon, Kenny Clarke i
una sèrie d'altres músics de jazz que van abraçar la vida d'expatriat, es va
traslladar a Europa el març de 1962.
"Volia veure coses noves i allunyar-me de tot", va dir. Les coses van
començar a millorar per a l'altista de 34 anys. Va tocar en clubs i sales de
concerts d'arreu d'Europa: a París, Berlín Est, Ginebra, Montecarlo,
Copenhaguen, Estocolm i Roma. "Estic fent una pilota de tot plegat,
ben grossa i bona", va dir. "És molt més divertit que als Estats Units. I he tocat amb grans
músics".
I encara els
escoltarem en el tema de Sammy Cahn
& Jules Stein on hi tenim a: Bernard
Vitet, trompeta; Herb Geller, saxo contralt; François Jeanneau, saxo tenor; Dany
Doriz, vibràfon; i el trio seu de quasi sempre, Jack Dieval, piano; Jacques Hess, contrabaix; Franco Manzecchi,
bateria. Enregistrat l’1 de maig de 1962, i tema anomenat...
9.6.- It’s You or No
one (Cahn & Stein) 6m57s.
I aquest és un tema
del 1948 que ells dos van escriure per a la pel·lícula musical “Romance on the High Seas”, “Romanç a
alta mar”, on la va cantar Doris Day.
Un tema a tot Swing i tempo vital, coses que la base de dos, contrabaix i
bateria, ens han mostrat, sobretot el primer amb el seu “walking”, i ja des de
l’inici, car l’ha iniciat ell mateix. Melodia del tema i improvisacions, i la
primera i brutal a càrrec del líder Herb
Geller. Fraseig ràpid, tècnica a dojo, llenguatge, què més podem demanar.
Bon gust? No, que ja el té. I aquí hi hem tingut el saxo tenor de François Jeanneau i què bé ho ha fet,
ell i la resta de companys parisencs que tenien aleshores un gran nivell. També
el vibrafonista ho ha clavat, seguint les passes dels més moderns, com en Bobby Hutcherson. I la trompeta dolça,
quasi un fiscorn de Bernard Vitet
també ha sigut magnífica. En fi, un gran tema i grans interpretacions amb un
final de “vuits” entre ells, i també el baterista.
Durant la primavera i
part de l'estiu de 1962, Herb
residia a París, on va actuar en
concert amb grups dirigits pel pianista Henri
Renaud. Junts, també van enregistrar música per a anuncis publicitaris i
curtmetratges. També va fer treballs radiofònics amb grups All Star organitzats pel pianista Jack Dieval. Els excel·lents enregistraments recopilats aquí
provenen d'aquesta època, i en hi podem
escoltar l'altoista en la seva millor forma. Els primers exemples del
renaixement d'Herb Geller, tocant
amb alguns dels millors jazzmen de l'escena francesa i europea. —Jordi Pujol.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema de Parker on
hi tenim a: Sonny Grey, trompeta; Herb
Geller, saxo contralt; i la mateixa base rítmica comentada a l’inici, enregistrat entre l’11 de juliol i el
19 de maig de 1962. I el tema és el magnífic....
10.1.- Crazeology
(Charlie Parker) 5m47s.
I els nostres herois
l’han fet ràpid sí, però Parker el
va fer encara una mica més, ell, el que posà les bases del Jazz Modern,
conjuntament amb Gillespie, Monk,
Powell, ells, els nostres herois del Bebop. Es pot escoltar per Parker a la caixa “Complete Charlie Parker on Dial” en el 4rt CD. Kenny Dorham i Hank Mobley també el van enregistrar, i també com Parker a tempo vital. I resulta que Bud Powell el va enregistrar el 1963 a Paris com a “Little Benny, o Bub’s
Bubble”, el mateix any de contraure la tuberculosis, ell un músic molt
turmentat també mentalment, va fer “Un poco loco”, i que morí 3 anys després a Nova York amb només 41 anys. I Geller ha fet de Parker a tot Bebop, ell a duet amb la trompeta de Sonny Grey que devia passar per allà. Un
Swing brutal del trio base que tantes vegades varen tocar junts amb el líder.
Solo de llibre del líder com també el que ha fet el trompetista, aquest amb un
so ple i contundent. També sona així de ple el piano de Dieval recolzat per la seva base rítmica. Al final, uns “quatres”
dels vents amb el baterista i final del tema. Gran tema de Parker que ells van fer de
manera extraordinària allà pel 1962, ideal per deixar-los d’escoltar.
I ja encarant el
final del programa, escoltarem alguns temes del disc “Remembering René Thomas”, Joan,
això va per a tu. Aquest és un doble CD i com que en el primer hi ha
enregistraments d’abans del 1962, els escoltarem en temes del segon. Aquest
recull ha estat elaborat per a l'edició en CD per Jordi Pujol. Masteritzat per Pieter
De Wagter amb notes de contraportada escrites també per Pujol. El disc és monoaural, remasterització
digital de 24 bits, produït per Jordi
Pujol per a Blue Moon Produccions
Discogràfiques S.L. I també passa com en l’anterior, que hi ha diverses
formacions quasi a cada tema, o sigui que per trobar la informació completa
haureu de clicar a l’enllaç del disc: https://www.freshsoundrecords.com/rene-thomas-albums/51379-remembering-rene-thomas-2-cd.html. I el disc
que escoltarem té un subtítol que diu
així: Actuacions rares i inèdites del llegendari guitarrista de jazz,
car això és el que són.
I en aquest segon CD
hi ha precioses balades com són: “Easy Living”, “Moonnight in Vermont” i
“Stardust”. I del magnífic “It Could Happen To You”, en fan dues versions, i
ambdues a bon tempo i Swing.
Però proposo que els
escoltem en el preciós tema a tot Blues, compost per P.D. I amb el RENÉ THOMAS
TRIO & JIMMY SMITH amb René Thomas, guitarra; Jimmy Smith, orgue
Hammond B3; Donald Bailey, bateria. Enregistrat al Festival d’Antibes Juan-les-Pins, el 22 de juliol de 1962, i
tema....
11.12.- Blues (P. D.)
7m50s.
I resulta que aquell
juliol del 1962 hi hagué Jimmy Smith
al Festival d’Antibes Juan-les-Pins
encabit ell en el grup de Fats Domino,
i per això el nostre heroi René Thomas devia
aprofitar la seva estada per tocar i enregistrar el seu concert, esclar, que
els devien contractar pel Festival. I he volgut posar aquest tema amb
l’organista Jimmy Smith perquè sé
que li agradarà molt al meu amic Joan
Recolons, tot i estar a punt de no posar-lo per lo llarga que ha estat la
nota mantinguda, i forta de volum, que ell ha fet en la seva improvisació. Un
tema que l’organista ha fet jo diria que improvisant des de l’inici, tot i
semblar la melodia. René l’ha seguit
a la guitarra i ja ens ha mostrat tota la seva gran tècnica i bon gust fent un
solo magnífic, ell que aprengué les maneres de Jimmy Raney. Una anècdota del Joan
és que el va veure a Barcelona just
abans de morir d’un atac de cor el dia següent a Santander, el 3 de gener de 1975. I el llarg solo de Smith sí que ha estat brutal, sí, però
potser li sobrà la nota mantinguda tanta estona i tan forta que va quedar
enregistrada. Un tema per a lluïment propi de l’organista on el nostre heroi va
tenir un paper quasi que secundari.
René
Thomas
(25 de febrer de 1927 - 3 de gener de 1975) va ser un guitarrista de jazz
belga. A principis de la dècada de 1950, es va traslladar a París, França, i va passar a formar part de l'escena del jazz modern, tocant
a l'estil de Jimmy Raney. Va passar
breus estades als Estats Units del
1958 al 1962. De tornada a Europa,
va fer gires i enregistrar amb Chet
Baker, Bobby Jaspar, Kenny Clarke, Eddy Louiss, Stan Getz, Lucky Thompson,
Sonny Criss, Jacques Pelzer, Lou Bennett, Charles. "Lolo" Bellonzi i
Ingfried Hoffmann.
I ves per on que en
els temes #3 al 6 hi tenim al INTERNATIONAL
JAZZ QUINTET amb Bobby Jaspar, saxo
tenor i flauta; René Thomas, guitarra; Amedeo Tommasi, piano; Benoît Quersin,
contrabaix; Daniel Humair, bateria. Enregistrat en directe a Radio-TV, RTBF, Brussel·les, el 16 de
gener de 1962. I els seguirem escoltant amb un altre gran tema compost pel
líder i guitarrista i el tema es diu...
12.6.- I Remember
Sonny (René Thomas) 5m11s.
I aquí hi tenim a René encabit en aquest quintet
internacional, amb un tema propi com el que va fer Benny Golson, “I Remember Clifford”, i aquí ell, “I Remember
Sonny”, per a Sonny Rollins, tot i
no ser una trista balada. Un tema a tot Swing, de tempo mèdium alt, amb molt
bones interpretacions de tots ells. El tema l’han començat amb la melodia a
càrrec del guitarrista i heroi nostre. En el segon “chorus” s’hi ha afegit Jaspar al saxo tenor, i ell mateix n’ha
iniciat les improvisacions. Gran solo d’aquest tenorista i flautista que també
ha sonat a Jazz Club de Nit en
vinils de 180 grams reeditats per Jordi
Pujol per a Fresh Sound Records.
I ara sí que el solo del nostre heroi ha estat de la mida temporal adequada,
alhora que l’ha fet amb una gran tècnica i solvència. So net i clar, sense cap
efecte, que aleshores només els utilitzaven els guitarristes de rock i ni un
dels de Jazz. Improvisacions del pianista Tommassi
i una molt reeixida del baixista Benoît
Quersin. I no me n’oblido d’un dels millors bateristes de l’escena de Paris, el bo de Daniel Humair disc però enregistrat a la radio televisió de Brussel·les, car el nostre heroi era un
guitarrista belga, com també en Philip
Catherine. I com l’han acabat, amb la melodia a duet de saxo tenor i
guitarra així com molt delicadament.
René
Thomas
va ser considerat el millor guitarrista de jazz europeu de la seva generació
per companys músics i crítics, però la seva carrera es va veure afectada per
l'escepticisme generalitzat dels aficionats al jazz. Tot i esforçar-se per
aconseguir el seu propi espai, mai va obtenir el reconeixement que es mereixia
pel seu immens talent, potser pel seu caràcter introvertit i per llargues
retirades de l'escena. Tímid i taciturn per naturalesa —sempre arrelat darrere
d'un parell de bons puntals—, Thomas
es va fer convincent tan bon punt va escollir la guitarra. Va ser llavors quan
aquest jazzman únic va brillar realment. Amb un so profund i ric i un control
absolut del seu instrument, sempre estava a gust, destil·lant amb delicadesa
els passatges més difícils d'una manera senzilla i directa. En els 45 anys que
han transcorregut des de la seva mort, René
Thomas s'ha convertit en una llegenda, i encara que avui gaudeix del
respecte i l'admiració mundial, encara és sovint infravalorat en comparació amb
altres grans guitarristes. Aquest disc és un humil homenatge a aquest geni de
la guitarra. Jordi Pujol.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres ja
fins el 21 d’abril on tindrem de nou al gran saxo tenor de Boston, Benny Sharoni a
Quartet. A partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta. etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I encara els
escoltarem en un tema compost per Tadd
Dameron. I ves per on que en els temes #7-11 hi tenim al RENÉ THOMAS QUARTET amb René Thomas, guitarra; Joël
Vandroogenbroeck, piano; Benoît Quersin, contrabaix; Daniel Humair, bateria.
Enregistrat al Festival d'Antibes
Juan-les-Pins, el 20 de juliol de 1962, i el tema es diu...
13.9.- Our Delight
(Tadd Dameron) 4m59s.
I el nostre heroi es
veu que va participar diversos dies en aquest gran Festival de la Costa Blava i
aquí ho feu amb la seva formació i quartet. Un magnífic tema a tot bebop
aplaudit pel públic present al Festival d'Antibes Juan-les-Pins. I
després de la complicada melodia, ell ha fet la primera improvisació, la d’un
tema amb una progressió d’acords força entremaliada, com després podreu
escoltar o llegir al blog del programa. En aquest solo, realment ens mostrà una
gran tècnica i control sobre l’instrument. Velocitat d’execució alhora que bon
gust i llenguatge amb tot el Jazz del món. El pianista Joel l’ha seguit, ell amb els aires i maneres de Powell. I després uns “quatres” amb el
baterista Humair i final del gran
tema de Dameron.
I aquest "Our
Delight" és un estàndard de jazz del 1946, compost per Tadd Dameron. Es considera una de les
seves millors composicions juntament amb "Good Bait", "Hot
House", "If You Could See Me Now" i "Lady Bird". És un
tema de bebop moderadament ràpid, i va
comptar amb el trompetista Fats Navarro,
de qui es va dir que "exhibeix el domini de la difícil progressió d'acords".
“El que és bopper aquí és la melodia descentrada i sincopada, així com les veus
internes canviants del acords, especialment al final. Aquestes veus, juntament
amb l'amor per les melodies, van ser el llegat principal de Tadd a compositors i arranjadors com Benny Golson, Gigi Gryce i Jimmy Heath."
Rolling Stone la descriu com una "joia del bop”. La primera publicació és
de Dizzy Gillespie l'agost de 1946.
En total hi ha més de 120 versions de “Our Delight”. Bill Evans va enregistrar la seva versió per al seu àlbum debut New Jazz Conceptions el 1956.
I seguim ara amb un
tema de Parker i mateixa formació
del tema anterior de Dameron i el
tema és el conegut...
14.7.- Au Privave
(Charlie Parker) 5m42s.
I de nou l’escoltem
amb el seu quartet i 20 de juliol de 1962 al Festival d'Antibes Juan-les-Pins. Un magnífic tema de Parker del 1951 i que va enregistrar el
17 de gener del mateix any per Verve.
Es pot trobar en la caixa de 10 CDs ”The
Complete Charlie Parker on Verve” del 1990, en el 6è CD. I hem escoltat un Blues, que de ben segur ja
ho heu notat, Un blues típic de 12 compassos, però no tant típic per
l’harmonia, car ell hi afegí cadències II-V-I a dojo, o sigui que va refer i
ampliar els tres acords del Blues original, enriquint-lo molt més pels
diferents colors que s’hi poden trobar. I el nostre heroi ens ha mostrat de nou
el seu gran talent, malauradament poc valorat pel gran públic al seu moment. Un
improvisador nat, veloç, tècnic i ric en idees i molt millor aplicades a la
guitarra. Esclar que el van ajudar molt la base rítmica de Joël Vandroogenbroeck, piano;
Benoît Quersin, contrabaix i Daniel
Humair, bateria, i el primer fent també una bona improvisació al piano. I
després, els “quatres” compassos alternant improvisacions el baterista amb el
nostre heroi. I després, tema i final.
I acabarem aquesta
selecció i nosaltres el programa d’avui, amb el tema de Thelonious Monk amb la mateixa formació a quartet, la del 20 de
juliol de 1962 i tema anomenat...
15.11.- Well You
Needn’t (Thelonious Monk) 5m25s.
I resulta que aquesta
tema, Monk el va enregistrar el 24
d’octubre de 1947 encabit en el seu disc “Genius
of Modern Jazz”. Un tema força entremaliat, per melodia i cadència d’acords
al pont o la B. Té una estructura típica de 32 compassos i de la forma AABA. O
sigui a les A’ es repeteix la melodia, i a la B, sempre hi ha un canvi tonal i
a vegades rítmic, explicant altres històries melòdiques, i en aquest cas, famós
per la seva seqüència d’acords ascendents i descendents de manera cromàtica,
amb mitjos tons. I els aplaudiments venien del tema anterior que van fer al
Festival. I el líder ens ha fet la complicada melodia per després executar una
altra magistral improvisació. Un tema molt ràpid, i que ell ha sabut explicar
d’una manera brutal, on també ha afegit frases utilitzades en d’altres temes.
En fi, un grandíssim guitarrista i que gràcies a Jordi Pujol nosaltres hem pogut escoltar en aquestes Actuacions
rares i inèdites del llegendari guitarrista de jazz. Doncs amb aquesta
meravella de Monk hem acabat el
programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, avui
amb aquestes compilacions fetes per Jordi
Pujol sobre Sessions enregistrades el 1962 on hem pogut escoltar a Dave Burns, Herbe Geller i René Thomas.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
