Programa 344: Bruce Barth & Jerry Bergonzi Quartet, Robles-Lohikari-Ángel Rey i Phil Robson Organ Trio, dimecres 21 de novembre de 2018
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre
programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres
músics.
Doncs aprofito per dir-vos que la re-inauguració de la Sala Xica va ser tot un èxit, de
música i de públic. Guillermo Calliero
i el seu quartet amb gent tan qualificada com Federico Mazzanti, piano; el mestre i contrabaixista dels darrers
anys de Tete Montoliu, Horacio Fumero
i en Xavi Hinojosa, bateria, ens van
fer gaudir d’allò més. El públic quasi va omplir la Sala Xica i així és que va ser una vertadera festa en honor a la
cultura, a la música, al Jazz. Gràcies a l’ajuntament, a la gent que va venir i sobretot als
protagoniestes, els músics.
Doncs aquesta setmana farem un programa amb tres discos
que vam aconseguir en tres respectius concerts en viu, cosa que us recomano a
tots vosaltres, o sigui, ambdues coses, anar als concerts i després adquirir
els discos dels músics protagonistes. Més endavant ja us explicaré el com els
vaig aconseguir però deixeu-me que us els presenti. Primer escoltarem el ”Sunday” de Bruce Barth-Jerry Bergonzi editat per Blau Records, després “Abril
10/18” de Robles-Lohikari-Ángel Rey,
editat per Temps Record i acabarem
amb el de Phil Robson anomenat “The Cut Off Point” editat per Whirlwinde Recordings, i com sempre amb
un micro conte i aquesta setmana a càrrec de Carme de la Fuente.
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens
i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli
ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz,
passant pel Flamenc i la
Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.
El primer projecte que escoltareu serà doncs.....
“SUNDAY”
Barth &
Bergonzi Quartet
Editat per Blau
Records Blau 021
Enregistrat per
Alberto Sales, mesclat i masteritzat a Estudio Rocketes
Produït per
Fernando Marco
Jerry Bergonzi,
saxo tenor
Bruce Barth,
piano
Mark Hodgson,
contrabaix
Stephen Keogh,
bateria
Les composicions les comparteixen ambdós líders, o sigui
que ja ho comentaré quan posi els seus temes.
I aquí teniu la pàgina web del disc
d’aquest magnífic quartet que vam veure al Jamboree...
Sapigueu que Blau
Records és una editorial de Castelló
dirigida per un gran guitarrista, Fernando
Marco a qui vam poder veure al Jazz
Tardor 2017 acompanyat d’un
altre gran guitar man, ara als EEUU,
l’amic Dave Mitchell.
I que aquest és un disc enregistrat en un concert de Bruce Barth Trio featuring Jerry Bergonzi
amb dues precioses balades, la primera un magnífic blues de Bruce Barth “Afternoon in Lleida”,
mentre que “Refuge”, és la de Jerry
Bergonzi. Ell mateix, al Jamboree,
que sentia com un refugiat americà a Catalunya
fugint del boix Trump. La resta de
temes no són amb un tempo massa potent i així és que aquest no és disc massa
bopper, encara que s’hi poguessin considerar les improvisacions dels solistes.
“Laura”, la coneguda balada de David
Raksin la interpreten a tempo mig suau, mentre que els dos temes de Bergonzi, “Blue Cube” i “Doubled
Billed”, i el de Barth, que titula
el disc, “Sunday”, els interpreten a tempo mig. I un directe té, que els temes
es puguin allargar molt i així podem viure amb més claredat la sensació del
directe, i no només pels aplaudiments finals de cada tema. Així doncs els quasi 60 minuts de música us
faran gaudir plenament repartits en només sis temes.
Deixarem les balades, la de Bergonzi més curta que la de Barth
de 13 minuts perquè les escolteu a casa una vegada aconseguit el disc, i us
proposo escoltar l’arranjament de Jerry
Bergonzi sobre el preciós “Laura”. Som-hi doncs amb...
6.- Laura (D. Raksin) 7m41s
Només amb els primers compassos ja hem pogut escoltar que
de la balada, súper slow del “Laura” original, no en queda res. Sí que
reconeixem la melodia quan Bergonzi
la interpreta igualment que les harmonies, evidentment. L’arranjament ha
modificat l’estructura rítmica d’aquesta cançó que Charlie Parker va tocar amb tota una orquestra de cordes, a un
tempo súper slow, cosa que sembla li feia molta il·lusió. L’altra cosa és en
quines condicions ho va fer, crec recordar que en no gaire massa bon estat, la
qual cosa no es nota escoltant-lo tocar. Raksin
la va compondre per a la pel·lícula homònima del 1944. Otto Preminguer, el seu director, volia “Sophisticated Lady” de Duke Ellington però a Raksin no li va semblar adequada i la
va escriure en un cap de setmana. Va esdevenir un estàndard de Jazz enregistrat
en més de 400 discos per gent com Woody
Hermann, Dave Brubeck, Frank Sinatra, Charlie Parker, i així fins a 400. Dizzy Gillespie va utilitzar les deu
primeres notes de “Laura” com a motiu en un solo que va fer del tema de Juan Tizol anomenat “Perdido” en el
famós concert del Massey Hall, Canadà,
el 1953, concert on Parker va tocar
amb un saxo alto de plàstic després d’empenyorar el seu per poder comprar
cavall. Després de Dizzy molts
músics també ho varen fer, això de tocar trossos de temes d’una cançó en el
solo d’una altra.
Els inicis del tema, amb un ritme així com trencat, ens
situen en la melodia, molt maca per cert, i ben aviat, després d’exposar el
tema sencer, Bruce Barth ha iniciat
el seu delicat solo farcit de gust i amb un tarannà una mica Tete. Ben aviat ha aparegut el “swing”
i ja ho sabeu, quasi sempre gràcies al “walking” del contrabaixista i els
copets al plat “ride” i el so del “xarles”, estris del baterista. Bergonzi s’hi ha afegit amb un solo espaterrant,
per fraseig, tècnica i sons que ens recorden a Coltrane, tot i notar clarament que aquest “monstre” te un
llenguatge prou personal per identificar-lo. El gran del Mark Hodgson ens ha fet també el seu, molt ben trenat, melòdic sí,
alhora que seguin fil per randa les harmonies d’aquest preciós “Laura”. Melodia
de nou, i així arriben al final del tema, arranjat pel gran Jerry Bergonzi.
Escoltem ara un tema del mateix saxofonista, anomenat....
3.- Double Billed (J. Bergonzi) 8m28s
Aquest és un tema que els dos amics ja havien tocat
plegats com per exemple van fer a Cambridge el 28/08/2017, on hi hagué Jerry Bergonzi, Phil Grenadier - trompeta,
Bruce Barth, Will Slater – contrabaix i Luther Gray – bateria. Tema aquest
d’una certa complexitat melòdica, tal i com haureu copsat ja des de l’inici.
Una melodia però que té els requisits adequats per agradar-nos, car les
harmonies ajuden també força. El solo més que modern del compositor ens torna a
situar en l’ona Bergonzi del
neo-bop, per posar-li alguna etiqueta. Els músics ja ho diuen, que això només
és música, i prou, i nosaltres, entestats en posar-li noms a les coses. S’ha de
dir però que a fi de bé. El seu fraseig és brutal, per idees, per tècnica, per
llenguatge, i ben aviat un sintonitza en el què ens està dient. El swing no ha
parat en tot el tema, i així és que la base rítmica de dos, contrabaix i
bateria, Hodgson / Keogh són uns
habituals als concerts del Jamboree,
i per tant, mostren una gran compenetració. Bruce Barth ha afegit el seu gran gra de sorra a aquesta gran
platja que és aquest tema, executant un solo brillant i vital, amb un gran
mostratge de recursos melòdics i rítmics, aquests a dues mans. La mà dreta ha
anat lleugera a la recerca de les notes que el cervell li ha manat, i el resultat
ha estat abassegador. Hodgson ha
tornat a mostrar-nos el seu gran bagatge com a home de Jazz, home-contrabaix,
realitzant un altre magnífic solo, en aquest concert enregistrat en directe,
amb els aplaudiments finals inclosos.
I veiem què va dir Esteban
García, el 2017.
"No vull avorrir-vos amb les dades biogràfiques
arxiconegudes de Jerry Bergonzi,
primus inter pares, o sigui el primer, el millor, entres els iguals dels
jazzmen mítics i més concretament dels saxofonistes actuals. I no per això vaig
a restar-li el gran valor que atresora com a intèrpret, compositor, arranjador
i docent. Em segueix agradant tant o més que la primera vegada que el vaig
sentir en els discos al costat de Dave
Brubeck i gairebé amb la mateixa emoció que el primer cop que el vaig
escoltar en directe i que vaig poder parlar amb ell 'un membre numerari de
l'Olimp compartint taula amb un humil ajunta - lletres! Però m'agradaria
centrar-me en el seu alumne, amic i company, Bruce Barth. El seu currículum és impressionant, però la seva
música encara més. Compon, arregla, dirigeix, ensenya i actua. A part de fer-ho
amb Bergonzi ha col·laborat amb
figures de primera fila com Stanley
Turrentine, Tony Bennett, Vincent Herring, Dave Douglas, Terence Blanchard
... i un llarg etcètera que seria ociós esmentar. El seu millor aval: la seva
música, escoltin i gaudeixin. Però en un quartet, si els comptes no em fallen,
són quatre. Dos magnífics col·laboradors completen l'aritmètica, Mark Hodgson al contrabaix i Stephen Keogh a la bateria, tots dos
també amb excel·lents currículums que ratifiquen amb les seves
interpretacions”.
I acabarem aquest projecte amb un dels temes llargs que
incorpora, que per això és un directe. El tema és de Bruce Barth i s’anomena com el disc...
2.- Sunday (Bruce Barth) 11m25s
I amb quin preciós tema acabem el projecte d’aquests dos
mestres, acompanyats de dos mestres més. Ja heu pogut escoltar que els ritmes
no han estat trepidants però sí les improvisacions, sobretot la del gran mestre
del saxo tenor, Jerry Bergonzi. Un
tema del pianista, que ell mateix a començat a trio, quasi d’una forma velada,
quasi tímida, però ben aviat, amb la melodia a càrrec de Bergonzi hem anat copsant-lo. El seu solo ens l’ha tornat a mostrar
en tot el seu esplendor Coltranià,
car d’ell n’ha begut els millors caldos. Aquest saxofonista, a més a més omple
l’escenari de musicalitat i bon rollo, car és una persona propera, oberta a la
conya i al bon humor. Quan s’hi posa però, la seriositat del seu missatge es fa
evident en les seves improvisacions. Mestria, humilitat i humanitat, què més se
li pot demanar a un músic. Barth
l’ha seguit amb una gran netedat de digitació i inventiva en un altre solo
abassegador on el trio de Jazz ha brillat a un gran nivell. Contrabaix i
bateria fan una pinya amb el piano, i tots tres formen una caixa de música
compacta i precisa. Sempre dic que em sembla notar que els tres diguin, bé, ara
és la nostra, esclar que aquesta és una apreciació meva. Stephen Keogh ha fet un magnífic solo, i ara recordo de quina
manera se’l mirà Bergonzi quan més o
menys això mateix va fer al Jamboree,
i és que pel saxofonista americà, el baterista anglès és un dels bons drummers.
Retorn a la melodia i final, amb els aplaudiments de tota la penya.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
Bé doncs després d’aquest projecte que vam veure al Jamboree és una bona hora per escoltar
el micro conte de Carme de la Fuente.
...............................................................
Magnífic Carme,
com sempre, amb la teva personal i dolça locució.
I nosaltres seguim ara amb el projecte recuperat del
calaix de l’oblit amb.....
“ABRIL 10/18”
Robles-Lohikari-Ángel
Rey
Editat per Temps
Record TR1714-GE18
Enregistrat i
mesclat per Pere Aguilar l’abril de 2010 als estudis Nòmada 57 de Barcelona.
Masteritzat per
l’Andreu Zaragoza
Remasteritzat
per Josep Roig
Produït per
Ramon Ángel Rey
Jon Robles, saxo
tenor
Marko Lohikari,
contrabaix
Ramon Ángel Rey,
bateria
I aquesta és la pàgina de Ramón
Ángel del disc que escoltareu per així poder-lo
adquirir..
El Ramón Ángel em
va donar aquest disc un dijous a la Jam de la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Allà que hi vam anar, a escoltar però també a tocar algun tema a la jam que
coordinà l’amic Geni Barry. Amb ell
hi va haver Sergi Sirvent, piano; Jordi
Gaspar, contrabaix i Ramón Ángel Rey, bateria. Una magnífica formació
liderada per un dels principals instrumentistes estatals del vibràfon, alhora
que gran arranjador d’inversemblants harmonies, Geni Barry.
Després d’escoltar-lo una sola vegada ja vaig entendre el
per què el van editar, tot i havent-lo enregistrat 8 anys abans. I és que ja ho
diu en Ramón Ángel, el qual en
escoltar-lo, va entendre que aquell projecte trobar per casualitat volen fer
neteja del seus disc dur, no s’havia de perdre i s’havia de fer conèixer als
aficionats. Projecte aquest amb tres magnífiques balades tals com “Body &
Soul”, “Indian Summer” i “You must believe in spring”, però també amb dos temes
a mig tempo com són “Cine Mara”, únic tema de Ramón Ángel Rey i el magnífic tema de Hank Mobley a tot funk, “Funk in a deep freeze”. Els estàndards amb
més vitalitat rítmica són els coneguts “I’ll remember April”, “All the things
you are” i l’”Stella by Starlight”, una balada, originalment, interpretada a
tot tren.
Bé doncs, començarem amb una de les tres balades del disc,
i és que Jon Robles és un gran
baladista amb un so profund i melós, alhora que grandíssim improvisador.
Escoltem doncs el magnífic...
6.- Body and Soul (Johnnie B. Green) 8m33s
"Body and Soul" és una cançó popular que
esdevingué estàndard de Jazz escrita el 1930 amb lletra d'Edward Heyman, Robert
Sour i Frank Eyton i música de Johnny
Green, escrita a Nova York per a l'actriu i cantant britànica Gertrude Lawrence
que la va presentar al públic de Londres. Als Estats Units, la melodia va
créixer ràpidament en popularitat i, a finals de 1930, almenys 11 bandes
nord-americanes ja l’havien gravat. Louis Armstrong va ser el primer músic de
jazz en gravar "Body and Soul", a l'octubre de 1930, però va ser Paul
Whiteman i Jack Fulton qui la van popularitzar als Estats Units. Crec que
tothom que es digui músic o cantant de jazz l’ha d’haver tocat o cantat, o
sigui que ja veieu les incomptables versions que hi deu haver, entre les quals
la de Coleman Hawkin el 1939, qui la va immortalitzar definint també la
concepció del saxo tenor modern amb els primers tremolos inclosos encabits en
el que seria el futur Bebop.
La versió que ens n’han fet els nostres herois és
abassegadora, amb la profunditat i missatge de la pròpia lletra, inexistent per
no cantada però no per això inexistent en el cap dels nostres amics. Ja ho
diuen de tots els temes però sobretot de les balades, que el músic l’ha de
tocar sabent què diu la lletra a cada moment. Jon ben bé l’ha tocat, com si cantant la lletra, i així és que ens
ho ha fet entendre en escoltar-lo amb el sentiment que l’ha interpretat. El
trio de saxo tenor, contrabaix i bateria, concepte que tant va utilitzar el
gran Sonny Rollins i que ells tres
van saber reconsiderar, recordeu, ara va fa 10 anys, moment de l’enregistrament
d’aquesta meravella que sí, necessitava sortir a la llum. Jon Robles és un dels nostres millors baladistes, per descomptat, i
així és que ho heu pogut comprovar en aquesta magnífica interpretació d’aquest
clàssic i permanent tema, “Body & Soul”. D’igual manera el contrabaixista
nòrdic establert a Mallorca, Mark
Lohikari, ens ha meravellat per la seva manera com ha improvisat aquesta
magna balada. El final, a saxo tenor solo ha estat impressionant,
reafirmant-nos en el què hem dit abans d’aquest gran músic.
Escoltem ara el tema funk de Mobley anomenat...
2.- Funk in deep freeze (H. Mobley) 6m56s
Aquest és un tema que Mobley va editar en el seu disc homònim del 1957 per Blue Note i amb una formació de luxe
amb Art Farmer, trompeta; Horace Silver,
piano, Doug Watkins, contrabaix i Art Blakey, bateria. Tema interpretat
originalment a un tempo més viu on el swing aparegué ben aviat en els solos i
que els nostres herois interpretaren a un tempo més suau. El nostre trio
d’amics l’interpreta slow però farcit de
swing, primer amb l’exposició del tema sencer per després ser Jon qui inicià els solos i de quina
manera ho ha fet. Aquest és un dels mestres de les balades però és que el
concepte del Harb Bop el té
interioritzat, de la mateixa manera que d’altres estils del Jazz. El funk d’aquest tema, recordeu que en el
disc de Mobley hi hagué l’inventor Horace Silver, hi és de manera evident
tot i ser un funk no massa potent. El
fraseig i sonoritat de Jon Robles
estan a nivell de mestre, i recordeu que
aquest és un músic que va formar part ja fa alguns anys en els projectes del
mediàtic Alejandro Sanz. Lohikari
igualment estar al nivell del seu company, i és que a Ramón Àngel Rey li passa el mateix. Un trio de cracs súper ben
conjuntats aleshores perquè a hores d’ara Marko
s’està a Mallorca, essent
comptades les vegades que el veiem per aquí, i quan ho fa, és perquè no pot
refusar les propostes dels líders, com li va passar un dia que van tocar al Jazz Club La Vicentina acompanyant Carme Canela.
Així doncs, podeu trobar el millor del jazz que es fa a
casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat
d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de
Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres seguim amb el clàssic tema del gran Jerome Kern que tots reconeixereu
aviat...
5.- All the things you are (J. Kern) 6m45s
"All the things you are" és una cançó composta
per Jerome Kern amb lletra escrita per Oscar Hammerstein II. La cançó va ser
escrita per al musical Very Warm for May (1939) i va ser presentada per Hiram
Sherman, Frances Mercer, Hollace Shaw i Ralph Stuart. Va aparèixer en la
pel·lícula Broadway Rhythm del 1944. Aquesta breu ressenya històrica amaga la
màgia d’aquest estàndard que rau en la seva moderna estructura harmónica,
seguint una progressió per quartes, per intervals de quartes. Alhora en el
canvi hi ha una modulació i en la darrera A, Kern li va afegir 4 compassos, essent doncs un tema de 36
compassos, cosa no massa habitual. Tema que es toca sovint a les Jam sessions
perquè tothom se’l sap i també pel fet que els bons improvisadors s’hi poden
lluir. L’arranjament que n’han fet els nostres herois va ser magnífic amb
canvis rítmics inclosos i també pel fet de la gran i llarga introducció a saxo
tenor solo feta pel gran Jon Robles.
La melodia del tema apareix amb el so de contrabaix i bateria, encara amb manca
de swing, el qual apareix mica a mica i mentre Robles va desenvolupant el seu espaterrant i hard-bopper solo. Amb
el “walking” de Lohikari i el “ride”
i “xarles” de Ramón ens n’hem adonat
que estem “trotant” a tota hòstia, a ple swing amb el magnífic solo del saxo
tenor. El baterista i productor d’aquest projecte, Ramón Ángel Rey ens deixa clavats a la cadira amb el seu increïble
solo, mostrant-nos el seu total domini i bon gust en això de tocar tots els estris
de la bateria. El tema ha aparegut de nou amb el tenor i també el final, de
cop.
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que
podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg
d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres acabarem aquest projecte amb el tema més viu
del disc, curtet tema, que habitualment es toca com a balada, i és el conegut
tema de Victor Young anomenat...
7.- Stella by Starlight (V. Young) 2m11s
Aquest és un tema del qual no n’hem pogut identificar-ne
l’autoria ni melodia fins just el mateix final. L’ha començat a tot “walking” i
swing el contrabaixista Lohikari
seguit pel baterista Ramón Ángel Rey
per després afegir-s’hi el saxo tenor Jon
Robles amb un solo al més pur estil bopper on ens ha mostrat tot el seu
saber, que és molt. Una tècnica, la d’aquest mestre, increïble, que utilitzat
per reblar el clau, o posar la cirereta dels pastís d’un disc recuperat de les
ombres amagades d’un disc a punt de triturar. Quina sort hem tingut tots
plegats que Ramón el descobrís
amagat entre la pallofa de fitxers a esborrar. Miles Davis el va incloure en el seu disc “My Funny Valentine” interpretat a un tempo súper slow amb el seu
segon quintet, encara però sense Wayne
Shorter però sí amb Herbie Hancok,
Ron Carter i el xaval de 17 anys Tony Williams. El saxo tenor George Coleman va durar el que durà
aquest disc i gires que van fer. El suau swing aparegué en el solo d’aquest bon
saxofonista que no li va acabar de fer el pes al genial Davis.
I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i
així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o
sigui que agrair-li al Thomas la
seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
I encarem la darrera part del programa amb un altre trio,
aquest però organ trio amb guitarra i bateria, el d’un guitarrista anglès
establert a Nova York que també vam
veure a la Nova Jazz Cava anomenat Phil Robson, projecte anomenat...
“THE CUT OFF
POINT”
Phil Robson
Editat per
Whirlwind Recording Ltd. WR4672
Enregistrat per
Philip Bagenal i George Murphy el 30 de setembre de 2014 al Eastcote Studio,
Londres.
Mesclat i
masteritzat per Chris Lewis al Lewis Studio.
Produït per Phil
Robson
Producció
executiu, Michael Janisch.
Phil Robson,
guitarra
Ross Stanley,
orgue Hammond
Gene Calderazzo,
bateria
Tots els temes són de Phil Robson excepte el “Dimi and the blue men”, què és de Dave Liebman.
I aquí teniu les pàgines web del disc de Phil i també la seva personal.
Doncs ja us he dit que aquest músic anglès el vam poder
veure a la Nova jazz Cava el passat
9 de novembre, on vam gaudir d’allò més amb el projecte que presentà a quartet
tot i presentant al gran saxo tenor Jed
Levy. L’acompanyaren Oli Hayhurst,
contrabaix i Jason Brown, bateria. Després del concert, ell mateix em va
recomanar que m’endugués aquest disc, tot i està enregistrat a Londres i abans de marxar a Nova York on ha pogut tocar amb molts
músics, fer amics i tocar amb el magnífic quartet que presentà a Terrassa.
Aquest que escoltarem és un projecte a organ trio de
guitarra, orgue hammond i bateria, una de les moltes variants que té aquest
concepte. Els temes són propis excepte un, i abracen diversos estils i ritmes.
Hi ha una balada a mig tempo, un tema molt delicat anomenat “Astral”, però la
diversitat d’estils inclou temes experimentals com el de Dave Liebman “Dimi and the blue men”, però també un de caire funk,
el “Ming the merciless”, el més beat a jazz-rock que titula el projecte, “The
cut off point”. El segon track, “Second Thoughts”, és una delicada cançó amb
alguns canvis rítmics, tots però molt suaus. “Berlin” és també un tema a tempo
mig, mentre que els dos més vius i swingats són “Thieff” i “Vintage Vista”.
Deixarem la balada a banda i seguirem a tempo mig amb el tema funky...
8.- Ming the Merciless (Phil Robson) 5m54s
Doncs deu n’hi do del canvi d’estil vers el projecte
anterior, però us recordo que la “gràcia” del programa d’avui és la de
posar-vos discos aconseguits anant als concerts en directe, en viu, perquè
recordeu que entre tots hem de recolzar la música en viu alhora que col·laborar
amb els músics adquirint els seus projectes. Doncs amb el ritme funky-beat, en
podríem dir, hem gaudit d’allò més amb aquest tema del líder, darrer track del
disc, on ens el mostra com a bon compositor alhora que intèrpret, amb tot un
reguitzell d’idees interpretades amb molt bon gust i delicadesa. L’orgue
Hammond de Ross Stanley ha sonat de
manera increïble, mentre el baterista no ha parat en cap moment de mantenir la
màquina rítmica. Tema iniciat a duet a guitarra i orgue hammond, per fer-ho el
líder sol al pont. Ell mateix ha deixat el curtet tema per endinsar-se en el
seu molt bon solo ben recolzat per acords, i baixos amb el pedal, de l’orgue i
el permanent beat del baterista. Una intervenció solista que ha repetit després
de la del magnífic organista, tot i fent una mena de vamp per anar encarant el
final del tema, d’aquells que no et deixen impassible i et veus obligat a
bellugar el cap i fins i tot ballar. Al final un motiu previ al tema per així
acabar-lo de cop.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu
que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens
d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova
York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en
tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Un comentari sobre el concert a la Nova Jazz Cava l’he recollit de la web del concert i el va fer ni
més ni menys que Peter Bernstein....
“Phil Robson
és un dels millors guitarristes del moment. Les seves idees musicals flueixen
contínuament i amb una lògica perfecta. La seva tècnica és impecable i està al
servei de la seva fèrtil imaginació. Un dels meus favorits i font d'inspiració.
No et perdis l'oportunitat d'escoltar aquest gegant modern!”
Escoltarem un parell de temes més, i ho farem ara amb el
primer track del disc anomenat...
1.- Thieff (Phil Robson) 6m03s
I quin molt bon tempo i Groove en aquest tema del
guitarrista i líder de la formació. I ja sabeu que un dels inventors d’aquest
concepte va ser el gran Jimmy Smith,
del qual hi ha una gran producció discogràfica iniciada a finals dels anys 50s
del segle XX. Ell aconseguí que una gran quantitat de gent s’endinsés en el món
del Jazz mitjançant la seva música, ampliant-ne de manera considerable els
aficionats. Una meravella de tema a tot tren, a tot swing, amb una melodia
curteta però llarg solo del guitarrista. Un so nítid i net de qualsevol efecte
electrònic on ens mostra la seva perfecte i ràpida digitació i bones maneres,
amb un reguitzell de idees i tècnica a cabassos. Bé, els baixos que esteu
escoltant els fa l’organista amb els peus, car amb les mans fa els acords i
melodies esdevenint aquest un instrument la mar de complet. Ross Stanley està magnífic en el seu
solo, i és que el so del Hammond ajuda molt per la seva sonoritat, però són les
seves mans, és el seu cap que ho crea. El baterista Gene Calderazzo manté un tempo perfecte alhora que omple amb
creativitat espais diversos amb els diferents elements de la seva bateria. Al
final un curtet motiu recurrent per acabar aquest magnífic tema.
I des del mateix lloc, Susanna Carmona comentà això sobre el concert.....
Phil Robson, reconegut internacionalment,
guitarrista multi-premiat i compositor celebrat, el seu és un recorregut extens
en el món del jazz britànic i europeu. Actualment és part integrant de l'escena
de Nova York on resideix des del
2015. La Nova Jazz Cava ofereix
l’únic concert a Espanya de la seva
gira europea on Robson presenta la
seva banda americana. En ella destaca el reconegut i versàtil saxofonista Jed Levy, també en el paper de
compositor per a l’ocasió. La banda es completa a la secció rítmica amb
l’aclama’t bateria Jason Brown i el
baixista fantàstic Oli Hayhurst. La música
original que escoltarem és innovadora i contemporània, tot aprofitant la vasta
tradició del jazz en tot l'espectre d'estils. L'èmfasi es basa en fortes
melodies grooves, i les cançons són vehicles per a la improvisació que permeten
a cada músic aportar la seva experiència. Aquesta serà la millor reunió musical
i una nit per no perdre's! I per descomptat que no ens la vam perdre.
I nosaltres acabem ja el programa d’avui amb el tema més
viu d’aquest magnífic guitarrista, anomenat...
4.- Vintage Vista (Phil Robson) 6m16s
Però és que aquest guitarrista va beure de les primeres
fonts de guitarristes de rock com Jimmy
Hendrix, Jimmy Page, i del jazz com són Wes Montgomery, Pat Martino, Jim Hall, etc. Sense oblidar a John McLaugling, esclar. Un tema altre
cop espaterrant de concepció original interpretat a duet per guitarrista i
organista en la melodia, per ben aviat iniciar el seu solo el líder i
compositor. Amb un llenguatge fresc i lleuger de digitació, precisa i melòdica,
Phil ens ha tornat a sorprendre per
la seva versatilitat i bon gust. Stanley
ha seguit mostrant-nos el seu magnífic estil de organ-jazz-man amb tot aquest
reguitzell de tècnica i control sonor del seu Hammond B3, podria ser. El mateix compositor ha tingut en compte el
fet de l’organ trio alhora de parir els temes, i així és que ho hem pogut
constatar. El tema acaba amb un Robson inabastable
per la seva capacitat, perseverança i fluïdesa i l’acaben suaument.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu
entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta
editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat
amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
Bé, doncs ja hem acabat el programa d’avui, dedicat a
tres projectes que vam poder veure en directe, un al Jamboree, el primer, amb Bruce
Barth Quartet & Jerry Bergonzi i dos a la Nova Jazz Cava primer amb el de Robles-Lohikari-Ángel Rey per acabar amb el del guitarrista anglès Phil Robson, que tot i no ser el mateix
que vam escoltar, va ser el disc que em va recomanar, car del quartet de Terrassa no tenien encara enregistrat
cap disc.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o
al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de
nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
