Programa nº 153 dia 30 de gener de 2014. Nicolas Moreaux; Gonzalo del Val Quartet i Frank Strozier

Bona nit de nou amigues i amics, benvinguts a Jazz Club de Nit. Un altre dijous que ens tornem a trobar amb totes i tots vosaltres en el programa de Jazz del Baix Llobregat aquí a l’emissora municipal de Sant Vicenç dels Horts. Ens podeu escoltar als 90.2 MHz del dial si esteu a prop i sinó per internet a l’adreça següent: 
http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online


Avui us presentaré un parell de novetats de les dues discogràfiques més importants que tenim a casa nostra, Fresh Sound Records i Quadrant Produccions.

Endinsem-nos en un projecte sorprenent per molts aspectes. El primer el musical, on els 11 temes d’aquest doble compacte no et deixen indiferent, ans al contrari, et mouen a escoltar-lo de nou una altra vegada, i després una altra vegada, i així fins omplir-te d’aquests sons. L’altre aspecte sorprenent és el relacionat amb la composició del grup. Dos saxos tenors, dues guitarres, dues bateries, un saxo alto i el contrabaix del líder i compositor d’aquesta magnífica obra que més d’un situaria fora del món del Jazz i no seré jo aquest.
En aquest projecte es barregen conceptes i músiques de la mà de belles i grans composicions portades a terme per grans intèrprets.
El projecte es diu


“FALL SOMEWHERE”
NICOLAS MOREAUX An extended band featururind Bill McHenry

Editat per Fresh Sound Records New Talent           FSNT 417
Enregistrat i mesclat per André Charlier als estudis “des Egrefins” el 23 i 24 de novembre de 2011.
Produït per Niko Moreaux
Productor executiu, Jordi Pujol

El primer compacte te un fil conductor que és la suavitat en les melodies acompanyades aquestes de lirisme i sensualitat. Els tres temes semblen un quantum unitari per la bellesa i rítmica reposada. En el quart tema, que també comença amb una melodia prou enganxosa però no carrinclona ni vulgar, el ritme és un pel més viu i es poden escoltar els solos dels dos guitarristes. En el següent tema es manté la sonoritat dolça amb melodies senzilles, amb un ritme que camina i sempre grans interpretacions en els solos. Difícil se’m fa seleccionar els temes per posar, ja que el darrer tema d’aquest primer compacte segueix la fluïdesa dolça dels altres, i les melodies maques i delicades a la vegada que senzilles. Per darrera el groove que fa que els temes caminin delicadament. I sempre els diferents sons dels saxos i guitarres. Res a veure amb els temes amb swing de la setmana passada, però això no diu que no sigui una música prou meravellosa.

Escoltem el primer tema del primer compacte:

1.1.- Far                     (N. Moreuax)             9m10s

Xiular és per als amants, els ocells i els nens, l'expressió àgil de certa integritat que tendim a perdre a mesura que envellim. Abans que ell estudiés cap de qualsevol dels instruments de conservatori, Nicolas Moreaux va xiular durant 15 anys, mantenint la música fora de tot judici i de la tècnica, situat davant de la puresa de la infància. Després va escollir el menys solista dels instruments, per millor escoltar la veu dels altres. Es va trobar amb el difícil camí del jazz a la recerca de profunditat i intensitat, sempre curiós de tradicions menys sofisticades amb el seu cor encara ple de sorpresa.

Quan va arribar el moment de gravar aquest nou àlbum, el seu segon després de "Beatnick" el 2009, va pensar per primera vegada amb els músics que comparteixen el seu amor indestructible i de bat a bat per la música.

Anem ara al darrer tema d’aquest compacte, un tema llarg de 12 minuts anomenat...

6.1.- Oak        (N.Moreaux)              12m07s

Es necessita saviesa per preservar la capacitat de sorprendre, per tant, no és cap sorpresa que trobem aquí els músics més concorreguts de l'escena del jazz francès i europeu. L'enginyer de so (i el baterista) André Charlier, és ell mateix un model de versatilitat i generositat. Dues bateries, dos guitarristes, dos saxofonistes, més doblets que instrumentistes individuals: No hi ha lloc per egos aquí. Les composicions de Nicolas Moreaux sorgeixen d'un procés d'escriptura molt intuïtiva que accepta la simplicitat i la imperfecció com la forma més segura d'emocions compartides.

Els arranjaments de les cançons han estat deixats als mateixos músics, la qual cosa porta a un increïble nivell d'empatia i de comunió, i es veu perfectament en el tema "The Way To Reikjavik” on les seccions corals es combinen amb el contrapunt alternatiu amb un sentit de l’equilibri miraculós. Un al costat de l’altre, Bill Mc Henry i Christophe Panzani a "Far" o David Doruzka i Pierre Perchaud a "Baroc" semblen amics passejant, parlant i escoltant amb el mateix delit, fins al punt que es fa difícil per a l'oient diferenciar-los. El so inconfusible del saxo alto de l’Olivier Bogé canta a "Guatemala" i "The Way To Reikjavik" amb un lirisme vulnerable que mai eclipsa el so de la banda.


Escoltem ara el tema cinquè del segon compacte, el..

5.2.- A joyful.....(N.Moreaux)            9m36s

Les peces són sovint subratllades amb un full residual de so, com el silenci al bosc és inseparable del so del riu proper. Són les petites campanes de formigueig a "Guatemala", les interjeccions del saxofon delicades sobre "Cool Water" , el cor vocal que emet una resplendor irreal en el solo de Tigran Hamasyan a "Oak" . En el tema que dóna títol a l’àlbum, el més atmosfèric de l'àlbum, la diferència entre el primer pla i el fons es torna borrosa. Esbossos de melodies i rítmics gestos s’escapen de la massa sonora, abans de ser engolits una vegada més, les veus individuals es dissolen en l'evocació bella i sinistra d'un paisatge llunyà. No és per casualitat que l'àlbum deu el seu nom a aquesta composició espontània del grup. "Fall Somewhere" expressa el deixar-se anar a la inspiració del moment, la confiança en un mateix i amb els altres que permet que la música pot trobar el seu camí de manera orgànica, com l'aigua que flueix. Aquest disc té moltes fonts d'influència: jazz, rock, improvisació lliure, cadascuna d’elles abraçada  amb la intensitat i la integritat d'un nen que juga. No només ens recorda la presència de Paul Motian, mentor de Bill McHenry mort el dia abans de la sessió, sinó també la de l'amistat i els llaços familiars: l’àvia Nico de 95 anys violinista, i Cécile, la seva neboda, l'expressió somiadora de la qual embelleix la portada de l'àlbum. El disc és ara una mà oberta pel profit de l'oient.

I acabem aquest magnífic projecte de 11 temes, i dels quals is n’he posat 4 de llargs, amb el tercer tema d’aquest segon compacte:

3.2.-    The incall       (N.Moreaux)              9m06s

Deixem ara aquesta petita meravella per endinsar-nos en la música de Steve Swallow de la mà del quartet del Gonzalo del Val.



“THE MUSIC OF STEVE SWALLOW”
GONZALO del VAL Electric Quartet

Editat per Quadrant Produccions                                Q00048J
Enregistrat per Toni París als estudis 44.1 de Girona el 10 i 11 de maig de 2013.
Mesclat i masteritzat per Jordi Gaspar.

Víctor de Diego, saxo tenor, soprano i flauta
Jaume Llombart, guitarra
Vic Molines, baix elèctric
Gonzalo del Val, bateria.

Tots els temes són composicions de Steve Swallow amb arranjaments de Gonzalo del Val excepte “Free Nussbaum” que és una improvisació col·lectiva.
Miguel “El Cheyenne”  toca el cajón i les palmes en els temes 5 i 7.

Escoltem el tema cinquè amb el soprano del Víctor de Diego.

5.- Misery Loves Company (S.Swallow)   7m19s

Un preciós tema i interpretat encara millor amb un magnífic so del soprano del Víctor, per després entrar el Jaume, elèctricament a l’estil de l’estimat John Abbercrombie, al menys em sembla a mi. I mentre, un walking del Vic i el swing del Gonzalo, tots tres magnífics però el solo del Jaume, brutal....Acabant amb el tema doblat a saxo i guitarra de manera llanguida i suau. Gran tema.
 
Steve Swallow: Nova York, 4 d’octubre de 1940. Baix Elèctric.
Inicià els seus estudis amb piano i trompeta però amb 14 anys descobreix el Jazz i posteriorment als 18 adopta el contrabaix. Als 20, s’integra en el trio de Paul Blay. Amb el mateix Blay, forma part de l’audaç trio amb Jimmy Giuffre, clarinetista i saxofonista. Steve va destacar també en el grup de Stan Getz així com en el quartet de Gary Burton, on redefinirà el baix elèctric tocant-lo amb la pua com si d’una guitarra es tractés. Tant és així que amb el temps, deixarà de banda el contrabaix acústic per considerar-lo amb una tècnica completament diferent. Tot i haver exercit una gran influència en els baixistes, Steve Swallow ha desenvolupat una carrera sempre en un buscat segon pla. Només a partir de finals dels 70s va permetre’s expandir-se com a líder. Va col·laborar amb el Gary Burton en el seu disc “Hotell Hello” (1974, ECM) i va participar en el primer disc de Steve Kuhn, “Trance” de 1974 amb el gran Jack DeJohnette i Sue Evans a la percussió. La seva versàtil musicalitat l’hi ha permès trobar-se amb músics molt diversos, com el percussionista suís  Pierre Favre en el disc “Window Steps” (1976, ECM) o amb el contrabaixista Henry Texier, en el disc “Izlaz/Colonel Skopje” (Label Bleu) amb en Joe Lovano, Aldo Romano i John Abercrombie. Sembla que també les seves composicions han estat sempre sol·licitades pels seus col·legues instrumentistes. 

A finals dels 70s es unir sentimentalment i de manera professional amb Carla Bley, prèviament casada amb Paul Bley. En aquest període va començar a enregistrar com a líder exemple del qual és el disc “Home” (1979, ECM), en formació de quintet sobre poemes de Robert Creeley. Després van seguir “Carla” (1987), “Swallow” (1991), i “Real Book” (1993), els tres de l’editorial XtraWATT, amb diverses formacions. A més a més de figurar en els projectes de Carla Bley, amb trio i fins a orquestra, Swallow ha endegat una prolífica associació amb el saxofonista Chris Potter i el bateria Adam Nussbaum. Afegint-hi més músics al grup, ha produït “Desconstructed” (1996, ECM), “Always Pack Your Uniform on Top”, (2000, ECM) i en trio, “Damage in Transit”, (2001, XtraWATT/ECM). A més a més, Swallow ha format part del trio de John Scofield, amb Bill Stewart, convertit en quartet amb el mateix Potter en nombroses ocasions. Steve Swallow està instal·lat en un lloc de referència pel que fa al baix elèctric. La seva fluïdesa musical és llegendària i ha mantingut durant tots aquests anys la imatge d’un home tranquil, deixant de banda la recerca de l’èxit a qualsevol preu. En els darrers temps, ha tornat a enregistrar amb Jimmy Giuffre i Paul Bley amb un renovat interès.

Escoltem ara el primer tema del disc....

1.- Como en Vietnam          (S.Swallow)               5m45s

Un magnífic tema amb un ritme força entretallat, i amb uns magnífics solos del Víctor de Diego, del Vic Moliner després i una virgueria amb acords del Jaume.
Un tema on la melodia principal està doblada pel mateix Víctor amb els saxos.
Gran tema de l’Steve.

Gonzalo del Val:
Nascut a Miranda de Ebro ( Burgos ), comença els seus estudis musicals a l'edat de 7 anys al Conservatori Municipal d'aquesta ciutat. Es trasllada a Madrid per estudiar bateria amb Guillermo McGill i composició i arranjaments amb Ramón Paús durant dos anys. Posteriorment és becat per estudiar al Conservatori Superior de Música del LICEU de Barcelona, obtenint el "Títol Superior de Bateria-Jazz" sota la direcció del músic Marc Miralta.
El seu projecte final de carrera, titulat "Sis Contes Musicals", obté la màxima qualificació (excel·lent ). Aquest treball està basat en composicions originals inspirades en l'obra del cineasta francès Eric Rohmer. El 2008 va ser seleccionat per l'Obra Social de Caixa Burgos ( CREA2008 ) per a l'edició en disc. També ha estudiat al Conservatori Superior del Liceu amb professors de la talla d'Aldo Caviglia i el reconegut bateria nord-americà, Ed Soph.

El 2009 va ser guardonat amb la beca "Joves Excel·lents " per anar a estudiar a la prestigiosa escola Manhattan School of Music de Nova York, amb el professor John Riley. A Nova York també rep classes del bateria Adam Nussbaum. En aquest mateix any, la revista francesa SOJAZZ va incloure una crítica del seu disc a la secció de joves talents assenyalant-lo com " ... un dels millors representants de l'escena espanyola contemporània ... "
També va ser nominat en la categoria de "millor nova proposta " de l'any 2009 per la prestigiosa revista de Jazz & Blues, JAÇ (Barcelona).

Escoltem ara el segon tema amb una intro magnífica del Gonzalo per deixar després al Jaume jugar amb diverses cordes de la seva guitarra a la vegada i per darrera el Gonzalo i en Vic a tota hòstia. Després l’entrada del Víctor a tempo dividit per després seguir amb el tempo de la formació. Un magnífic tema i solo de Víctor. Després doblant amb el Jaume alguna part de la melodia del tema per acabar-lo de manera sobtada. Brutal.

2.- Ladies Waders   (S.Swallow)               4m20s

Al desembre del 2011 va merèixer la portada de la revista més important de Jazz; All About Jazz. En el seu interior, la publicació de Nova York li dedica una àmplia crítica lloant el treball del bateria de Miranda. També en aquest mateix any va ser nominat com a MILLOR NOVA PROPOSTA per la Revista JAÇ de Barcelona, així com elegit MILLOR DISC DE JAZZ del 2011 per Distritojazz.com. Durant aquests anys també ha tingut una activa vinculació amb el món de la docència, impartint classes com a professor en nombroses escoles entre les quals destaca el Conservatori Superior Pablo Sarasate de Pamplona. Des del 2005 resideix a Barcelona on exerceix com a professor a l'Aula de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu (membre de la Berklee School of Music de Boston ), així com al Conservatori Superior del Liceu. El 2013 és nomenat Director Acadèmic de l' AULA de Música Moderna i Jazz del Conservatori Liceu de Barcelona.

Anem ara a escoltar el tema setè amb iniciat per les palmes i el cajón de “El Cheyenne” amb el Gonzalo al charles. Les palmes mentre el Víctor està fent la intro amb el tenor per després iniciar el tema doblats amb el Jaume. Vic i el seu baix amb un riff permanent i ritme entretallat on el plat del Gonzalo ens marca un permanent toc a temps dèbil, mentre Víctor inicia el seu magnífic i modern solo. Després d’ell, la sessió de “vuits” amb el Gonzalo i la resta de companys. Després tema, palmes i acabar-lo de manera sobtada.

7.- Bite your grandmother   (S.Swallow)   5m17s

 
Percussionista durant la temporada 2003-04 al teatre Apolo de Madrid , amb els musicals "Annie" i "La gàbia de les boges ", sota la direcció de Cèsar Belda.

Durant el Festival Gospell de Rajadell 2007, acompanya a dos grans figures del gènere; Bazil Meade (director del "London Community Gospel Choir” ) i Didier Likeng ( director de gran prestigi camerunès ).

Com bateria de la Big-Band del Conservatori del Liceu ha actuat en els auditoris i teatres més destacats de Barcelona; Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu i Auditori de la Música.

A l'abril del 2007 participa com a bateria en l'estrena de l'obra "Transformacions" de Joan Albert Amargós, per a orquestra simfònica i Big - band dins de la programació del Gran Teatre Liceu.

Col·labora dins de l'escena jazzística espanyola amb músics de la talla de Jon Robles, Dani Pérez, Víctor de Diego, David Mengual, Jordi Bonell, Albert Bover, Elisabet Raspall, Ramon Escalé, Mikel Andueza, Iñaki Sandoval, Joan Chamorro, Rai Ferrer, Horacio Fumero, Matthew Simon, Gonzalo Tejada, Iñaki Askunze, Giulia Valle, Josep Maria Farràs, Roger Mas, Ignasi Zamora, i internacional com Christian Scott, Juan Suárez, JP Balcázar, Demián Cabaud, André Matos, André Fernándes, Leo Genovese, Coco Fernández, Stefan Graser .

Acabem aquest projecte amb el darrer tema dedicat a un dels seus mites, el bateria Adam Nussbaum, al qual va poder veure al “Cornellia Street Cafe” de Nova York quan hi va anar a estudiar. Amb la mateixa formació hi havia també el gran Steve Swallow, i d’aquí ve aquest disc i el darrer tema dedicat al Nussbaum.

9.- Free Nussbaum              (Impro col·lectiva)     3m44s

Ha participat en diverses formacions entre les que destaquen, Victor de Diego Trio i Quartet, David Mengual Group, Marc Miralta Vibráfon Quartet, Jon Robles Trio, Jordi Bonell Quartet, Horacio Fumero Quartet, Mikel Andueza & Dani Pérez Quartet, Iñaki Askunze Sextet, Sergio Pàmies + Antonio Serrano Grup, Iñaki Sandoval Trio, Gospel Messengers, Big - Band del Conservatori Liceu, Two Tenors Quartet, Ramon Escalé Trio, de Diego Brothers, Luis Giménez Quartet, Albert Marquès + Jordi Bonell Quartet, Rocío Faks Quartet, Nico Sánchez Quartet, Sabina Witt & J. Pablo Balcázar Project, Aguaribay Jazz Septet , Mauro Urriza Project ...
 
Tot això sense posar la llarga llista de les seves participacions en innombrables Festivals de Jazz entre els quals els darrers:
 III Milano Jazz Festival (2012) amb “Gabriel Amargant Q.”
  Mas i Mas Festival (2012) amb “Víctor de Diego Q.”
  V Jazztival de Miranda (2012) amb “Horacio Fumero Cuarteto”
  XII Jazz en la Calle PAMPLONA (2013) amb “Gonzalo del Val Trío”
  XVI Festival Jazz San Javier, MURCIA (2013) amb “Albert Marquès & Jordi Bonell Q.”
  I Festival Jazz de Agramunt, LLEIDA (2013) amb “Víctor de Diego trío”
  Albacete Jazz Festival (2013) amb “Víctor de Diego trío”
  23è Festival L´Hora del Jazz (2013) amb “Gabriel Amargant Quintet”
  VI Jazztival Mirajazz (2013) amb “Gonzalo del Val Electric Quartet”

I la llarga llista de premis entre els quals:
  * Beca “Joves Excel·lents 2009″ per estudiar a la Manhattan School of Music (New York)
  * Disc de l’Any 2010 por la gravació amb “Víctor de Diego Q.”
  * Disc de l’Any 2011 por la gravació smn “Miguel Fernández Quintet”
  * Nominat a “Millor Nova Proposta de Jazz” del 2011 pel disc “Gonzalo del Val Trío”
  * Nominat a “Millor Nova Proposta de Jazz” del 2009 pel disc “Gonzalo del Val Project”

Un músic que ens ha acompanyat diverses vegades al Jazz Club La Vicentina amb músics com Víctor de Diego, en quartet i darrerament amb el Víctor de Diego Trio amb l’amic Jordi Gaspar.

Deixem ara el Gonzalo del Val i anem a descobrir al saxofonista alto, en Frank Strozier en el seu disc “Long Night”. Aquest és un disc que em va recomanar l’Enrique Heredia un dia que em vaig deixar caure per la botiga Blues Sounds al carrer Benet Mateu 26, al barri Sarrià. Em vaig emportar un magnífic disc de vinil de 180 gr d’un músic del qual no en coneixia ni poc ni molt. Un disc de vinil que a la primera vegada que va sonar ja el vaig digitalitzar. Quin goig escoltar per primera vegada un vinil sense cap soroll de crac crac...un veritable plaer. Doncs aquí el teniu:



“LONG NIGHT”
FRANK STROZIER

Editat en vinil per Jazz Workshop, una divisió de Blue Moon Produccions Discogràfiques.                  JW – 037 stereo

Edicuió original de JazzLand    JLP956
Enregistrat i masteritzat per Ray Fowler als Plaza Studios el 12 de setembre de 1961 a New York.
Produït originalment per Orrin Keepnews.

En formació de sextet, tenim a...

Frank Strozier, saxo alto
George Coleman, saxo tenor
Pat Patrick, saxo baríton
Chris Anderson, piano
Bill Lee, contrabaix
Walter Perkins, bateria.

Strozier i Patrick toquen la flauta en el tema “The Crystal  Ball”.

En formació de quartet, tenim a...

Frank Strozier, saxo alto
Chris Anderson, piano
Bill Lee, contrabaix
Walter Perkins, bateria.

Escoltem el segon tema de la cara A, anomenat..

2.A.- How little we know      (Leight-Springer)      5m53s

Aquest és un disc de Hard Bop on hi ha però una volguda sensibilitat continguda i delicada en algun dels temes.

Frank R. Strozier , Jr (nascut el 13 de juny 1937) és un saxofonista alto de renom que va tocar en el llenguatge del hard bop.

Strozier va néixer a Memphis, Tennessee, on va aprendre a tocar el piano. Es va criar en una família de classe mitjana. El seu pare, Frank, Senior, era un farmacèutic que era amo d'un magatzem i la seva mare, Mildred, va treballar com a empleada en la mateixa farmàcia. El 1954, es va traslladar a Chicago, on va tocar amb Harold Mabern, George Coleman  i Booker Little (tots, com Strozier, de Memphis). Va enregistrar amb  MJT+3 des de 1959 fins a 1960, i va conduir diverses sessions per Vee-Jay Records.

Ara seguirem amb aquest magnífic disc amb el tall tercer de la cara A, un preciós tema a ritme de vals.

3.A.- The Need for Love      (Frank Strozier)        4m38s

Després de traslladar-se a Nova York, Strozier va passar breument pel quintet de Miles Davis el 1963 (entre les participacions de Hank Mobley i George Coleman) i també va tocar amb Roy Haynes. Es va traslladar a Los Angeles, on va treballar amb Chet Baker, Shelly Manne, i sobretot la gran banda de Don Ellis. En tornar a Nova York el 1971, Strozier va treballar amb Keno Duke de  “Jazz Contemporani” els New York Jazz Repertory Company, Horace Parlan i amb  Woody Shaw.

Escoltem el que diu Alex Henderson d’All Music.

Frank Strozier  mai va tenir cap problema pel fet de tocar exuberant i agressiu, però Long Night no és aquest tipus d'àlbum. Produït per Orrin Keepnews, en aquesta sessió de 1961 es troba el gran saxofonista alto essent entonat i especialment pensatiu i líric. "Pacemaker" , un original de Strozier, és ràpid i exuberant, però el to no és el típic del disc en general, en la major part del material, Strozier es pren un temps per reflexionar. I el saxofonista (que només tenia 24 anys quan es va gravar aquest LP) es troba en un estat d'ànim reflexiu i ho està adoptant tan per les seves pròpies composicions com per interpretar cançons pre-rock pop com són ara "How little we know", "The Man That Got Away " i "Happiness Is a Thing Called Joe". Afortunadament, Strozier ha estat beneït pels seus companys, un equip perspicaç que aprecia i entén el que fa. Un equip que inclou el saxofonista tenor George Coleman, el saxofonista baríton Pat Patrick (el qual és més conegut per la seva associació amb la Sun Ra Arkestra ), el pianista Chris Anderson, el baixista Bill Lee, i el baterista Walter Perkins.

Escoltem ara el segon tall de la cara B, en sextet i amb Strozier i Patrick tocant la flauta..en el tema...


2.B.- The Crystal Ball           (Frank Strozier)        5m30s

Al capdavant d'un cohesionat sextet de tres saxòfon Strozier es dóna a si mateix l'oportunitat de posar les seves habilitats com a arranjador al servei del grup, aconseguint un so compacte. Long Night és tot just un disc molt quadriculat però al mateix temps, Strozier no fixa massa els arranjaments, i deixa molt espai als solistes per estirar-se i dir el que cal dir. En realitat, només la meitat de les vuit seleccions del disc són actuacions en sextet, en quatre temes, Coleman i Patrick no hi són i Strozier te l'oportunitat de dirigir en quartet. Però tan si està liderant un quartet o un sextet, Long Night és un dels més ben planificats  àlbums i més ben pensats. L’home del saxo alto sap exactament el que està fent en aquest excel·lent treball.

Frank Strozier ha enregistrat com a líder els següents discos:
I deixem aquest projecte i acabem el programa amb un tema típic de Hard Bop també del líder del grup.

4.B.- Pacemaker      (Frank Strozier)        4m06s

Espero que us hagi agradat aquest programa on hem pogut escoltar el magnífic treball del contrabaixista Nicolas Moreaux amb una formació molt atípica i uns temes delicats alguns i més potents els altres, però amb el denominador comú del bon gust per les melodies senzilles carregades de nostàlgia i bones interpretacions. Temes sense swing però amb molt de groove.
Després hem pogut escoltar el darrer projecte del bateria Gonzalo del Val, amic i gran músic, acompanyat també per una magnífica formació i amb un disc sota el braç dedicat a les composicions de gran Steve Swallow.
I hem acabat amb un disc del 1961 d’un músic bastant desconegut però no per això mancat d’interès i que li hem pogut reconèixer una gran vàlua, en Frank Strozier, saxo alto i compositor. Bé, doncs això ha estat tot...
Demà ens podeu trobar a la Sala Xica de La Vicentina amb el primer concert-jam del 2014 amb el Jordi Gaspar Quartet, amb Jordi Gaspar, contrabaix;  Òscar Latorre, trompeta; Toni Saigi, piano i Roberto Faenzi, bateria. Ja sabeu que aquests concerts estan patrocinats per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i que per tant són gratuïts, no així la consumició que és obligatòria. Gràcies per escoltar-nos, fins demà, bona nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú.

 

0 Comments:

Post a Comment



Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)
 

blogger templates |