Molt bona nit amigues i amics de Jazz Club de Nit. Avui farem un
programa una mica més complet, presentant-vos quatre projectes diferents.
Novetats només n’hi haurà dues, mentre que repassarem un disc emblemàtic de la
Sara Vaughan amb el Clifford Brown i acabarem amb la cara quatre del disc In
Transition del Cecil Taylor. Us parla, qui fa el programa, en Miquel Tuset i
Mallol.
Sara Vaughan, Sassy pels amics, una de les cantants
més completes de la Història del Jazz. Als 16 anys es va enamorar de la música
de Parker i Gillespie. Als 19 guanya el concurs de l’Apollo i encoratjada per
Ella Fitzgerald i Billy Ekcstine l’animen a continuar i aquest darrer fa que
entri a formar part de la orquestra de Earl Hines, on coneix a l’elit dels
músics boppers, els quals no només l’accepten com a músic sinó que també es
converteixen en els seus admiradors. En aquesta orquestra, va poder substituir
al mateix Earl Hines al piano, tan gran n’era el seu coenixement. Va passar
després a formar part de la big band del Billy Ekcstine, conjuntament amb
Parker, Gillespie i d’altres boppers. Es pren tota una sèrie de llibertats amb
la melodia i el fraseig instrumental que comencen a impressionar als
aficionats. Va enregistrar el “Lover
Man” de la Billie Holiday amb la seva autoritat musical i la modernitat del seu
so. Va enregistrar amb Tadd Dameron. En passar a Columbia, començà la seva
carrera de Pop Song comercial. Posteriorment, el 1950, amb el grup de Jimmy
Jones, on hi havia Miles Davis, i amb arranjaments a l’estil “Birth of the
Cool”, va assimilar plenament l’estètica Cool i va aconseguir el mateix so dels
saxos tenors de l’escola. Amb el Trio de Roy Haynes va aconseguir un gran
triomf jazzístic el 1954 amb el disc “Swingin’ Easy” d’EmArcy, digne de figurar
entre els millors del jazz vocal. El mateix any enregistra el disc que avui
estem escoltant amb el Clifford Brown. I ja el 1957 amb Jimmy Jones i Roy
Haynes el “At Mr. Kelly’s”. Posteriorment enregistra amb Ernie Wilkins i una
pila d’enregistraments comercials. El 1962 Benny Carter aconsegueix els
arranjaments ideals per “The Explosive Side of Sarah Vaughan”. Ja cap el final,
el 1981, va brodar-la amb el Count Basie “Send in the Clowns” i sense gaire
aportació més va seguir fins la seva mort el 1990. A considerar els 23
compactes editats per Mercury/EmArcy que van des del 1954 fins el 1956.
“SARAH VAUGHAN with Clifford Brown”
Enregistrat el 16 i 18 de desembre de 1954 a New
York.
Editat per EmArcy
Produït per Bob Shad.
Una compilació preparada per Polygram Records el 1990
Sara Vaughan, veu
Clifford Brown, trompeta
Paul Quinichette, saxo tenor
Herbie Mann, flauta
Jimmy Jones, piano
Joe Benjamin, contrabaix
Roy Haynes, bateria
Ernie Wilkins, arranjador i director musical.
Poques cantants de l’època van ésser admirades pels mateixos músics de
Jazz, pels Boppers, entre els quals Parker, Gillespie, Tristano, etc. Amb
coneixements d’harmonia i piano, tenia la mentalitat de músic i va improvisar
en scat com poques ho varen fer. Tenia un so molt personal i una qualitat
tímbrica inconfusibles, una gran amplitud de registre i domini del fraseig i
una gran capacitat d’improvisar harmònicament i imaginació per inventar timbres
instrumentals. El públic quedava meravellat per la seva voluptuositat en el
registre baix sobretot en les balades amoroses. Tot i que va passar del Bop al
Cool amb facilitat, també va passejar-se per pels estàndards pop de l’època. La
seva faceta jazzística es manifestava clarament en formacions reduïdes. Al final
de la seva carrera, i per la seva seguretat i una mica de narcisisme, va ser un
pel massa exhibicionista, abusant de la pirotècnia. Acompanyant a les grans
orquestres, els arranjaments varen ser claus per a ella, i Quincy Jones, Ernie
Wilkins i Benny Carter li varen deixar lloc i contrastos tímbrics adequats.
Modificà els textos segons les seves conveniències i fins i tot en suprimia
paraules.
Encetem les músiques d’aquest disc amb el tema April
en Paris....
7.- April in Paris (Harburg/Duke) 6m19s
Quina meravella acabem d’escoltar, i amb quina
delicadesa. Quin magnífic instrument la seva veu; un tema amb una melodia i
lletra força curtes, però que el piano de Jimmy Jones s’encarrega d’omplir amb
poques i també molt delicades notes fent el tema sencer mentre que Paul
Quinichette el “vice-pres” el segon del Lester Young ho fa amb la “A” del tema
i després el gran Clifford amb la “B”, per després acabar-se el tema amb la
volguda apagada veu de la Sassy. Després d’aquesta magnífica balada, iniciarem
el camí dels temes amb swing...com és ara el...
1.- Lullaby of Birdland (Shearin/Foster) 3m59s
Tema carregat de swing arrastrat i cantat a la
perfecció amb les escombretes fregant i fregant...solo de piano amb la mateixa
senzillesa, de contrabaix, bateria per
començar la Sassy a fer els quarts amb flauta, saxo tenor, trompeta, fent un
scat impressionant, baixant fins a uns baixíssims greus, i després tema. Quina
meravella de tema i de veu.
Després d’aquest magnífic tema on la Sarah ha brillat
amb l’scat, seguirem amb un altre tema carregat de ritme, carregat de swing....
En el fulletó intern del disc, en Michael Bourne ens diu:
Cap més altra cantant va estar dotada amb tan gran instrument com Sara
Vaughan. Una veu aguda, profundament baixa, musicalment perfecta, com la seda
el setí, brillant, sempre bella. I com la trompeta que només un metall
enrotllat fins que algú la bufa, La veu de la Sassy era només un element del
seu art. Ella cantava dolç i de manera romàntica. Cantava desganada i bruta.
Sara Vaughan va ser màgica.
Aquesta sessió amb Clifford Brown de mitjans de desembre de 1954, va ser
una de les seves millors aportacions al Jazz i un dels seus millors discos. Ja
havia enregistrat 33 cançons per Mercury en el mateix any, la majoria amb
orquestra, i dels temes més coneguts entre els estàndards i cantats de manera popular. Aquest disc però
va ser com una mena de Jam Session, i Sassy va ser una intèrpret com qualsevol
dels altres, amb el jove lleó de la trompeta, Clifford Brown, el sots president
del saxo tenor, Paul Quinichette, en Herbie Mann, que popularitzar la flauta, i
el seu trio, la secció rítmica de Jimmiy
Jones, piano; Joe Benjamin, contrabaix i Roy Haynes, bateria. Roy Haynes va
esdevenir un mestre acompanyant les cantants, amb tanta flexibilitat i swing i
sempre amb molt bon gust. Roy va tocar amb les tres reines del Jazz vocal,
Billie, Ella i Sarah, i sempre va estar superb en totes les sessions.
6.- He’s my guy (Raye/de
Paul) 4m12s
De quina manera acompanya aquesta magnífica secció
rítmica...Roy Haynes, mestre de les escombretes, i un contrabaix i piano tocant
sota mínims però de la manera justa. El tema interpretat per la Sassy i després
inici de solos amb el Paul al tenor, després el incommensurable Clifford, Jimmy
Jones i un impressionant Herbie Mann, per després tornar-hi la Sarah amb el
tema. I seguint amb el swing el següent
tema.....
Tots els solos a “Lullaby of Birdland” especialment els de Sassy quan fa
l’scat amb els vents i, efectivament, i ella vocalitza al cap i
improvisa sobre la melodia,
es converteix en
un dels vents. I
hi ha abundància
de màgia, tema a tema: el refilet
canta entre el
vers i els cors, de
“I’m Glad There is You”, la cataracta que canta la final de “You’re not the
kind”, el swing fàcil de “He’s my Guy”. Sasy canta al voltant de la melodia a
“Embraceable You” i no com Charlie Parker. Clifford és l’altre element
sensacional, obsessionant en “September Song”, i “Jim”, un magnífic metall que
ressona a “It’s Crazy”. Clifford i Sarah eren el futur del Jazz el 1954, però
Clifford va morir el 1956 en un accident de trànsit. Sarah va cantar encara 35
anys més, millorant fins el final, tot i els seus flirtejos amb la música
popular fins l’abril de 1990 que ens va deixar. Sarah Vaughan va enregistrar
incomptables cançons en la seva vida musical, tot i que ella sempre en volia
enregistrar més i més. És molt bo per a nosaltres poder-la escoltar en les
seves millors interpretacions enregistrades en vinil i posteriorment
digitalitzades. Nosaltres ens hem enamorat de moltes estrelles de la
constel·lació del Jazz però no tan brillants com la Sassy..
4.- You’re not the kind (Hudson/Mills) 4m41s
Un tema d’aquells no massa coneguts però on Sarah
brilla igualment i després d’ella el Quinichette amb el tenor amb una sonoritat
Lesterniana la del Vice-Pres i després l’Herbie Mann i la seva flauta per
després un de impressionant del Clifford. Després tema i cap a casa....Per
acabar posarem el tema....
8.- It’s Crazy (Field/Rodgers) 4m55s
Un altre tema que ens ha situat en el món del swing
en la secció rítmica però en el món del bop amb els solistes, entre ells el
millor dels metalls, al menys el que més m’estimo, l’entranyable
Clifford....que hauria fet si no s’hagués mort...Solo d’ell després del tema
cantat per la Sarah. Solos de piano, flauta, saxo tenor, i melodia final per
acabar amb la veu de la Sarah i el tema de manera sobtada.
Després d’aquesta meravella de disc amb una de les
més grans veus del Jazz i un dels millors trompetistes de la Història del Jazz,
canviarem radicalment d’estil i ens situarem en una altra història. Aquesta és
la d’una cantant dels anys 60-70, filla de militar anomenada Cecilia
(Evangelina Sobredo) nascuda el 1948. Aquesta jove es va educar en diversos
països i va aprendre a parlar l’anglès al mateix temps que el castellà. Les
seves cançons eren poètiques i força ben escrites amb una qualitat literària
molt superior a lo habitual en aquells temps, i amb un clar contingut
feminista. Cançons conegudes d’ella van ser Dama Dama, etc...
Qui ens presenta aquest treball és la cantant Tui
Higgins i el pianista, compositor i arranjador Xavier Monge en el seu disc Cecilia Revisited,
els quals lideren el quintet que va presentar aquest projecte al darrer XX
Festival de Jazz de Tardor a Lleida i on ells hi van participar el 15 de
novembre de 2013.
“CECILIA REVISITED”
TUI HIGGINS & XAVIER MONGE
Editat per Quadrant Produccions Q00049J
Enregistrat als estudis Rosazul per Pau Firpo i Ruben
Moyano entre l’abril i el setembre de 201 a Barcelona.
Produït per Manuel Montañés.
Tui Higgins, veu
Xavier Monge, piano
Jeppe Rasmussen, saxo tenor
Rai Ferrer, contrabaix
Xavi Maureta, bateria
Amb la col·laboració de Jorge Pardo en el tema “Si no
fuera porque”
Totes les cançons són de Evangelina Sobredo alias
Cecilia amb arranjaments de Xavier Monge.
Tui Higgins, professora de cant i multi
instrumentista (flauta i piano) formada en les escoles de música El Masnou i
Badalona amb mestres com Emmanuel Djob, Jean-Paul Wabotai o Mónica Green, compta amb una àmplia i variada experiència
musical a pesar de la seva joventut. Ha acompanyat en concerts a Rosana i
Carlos Baute, Warner Spain, ha actuat a TV formant part dels cors que han
acompanyat a multitud d’artistes; ha col·laborat en discos com “Primital Bells”
i amb “Músicos callejeros”; ha estat cantant i solista en el cor de Gòspel
“Morning singers in the fields” amb els quals ha estat fent una gira per España
i França. Lidera el seu propi quintet amb el saxofonista Santiago Ibarretxe
havent actuat principalment a les sales de Madrid, el Café Central i el Club
Bogui i en el desaparegut Festival de Jazz de Madrid de 2009. El 2011 i als
EEUU a Minnesota va realitzar una sèrie d’enregistraments amb temes propis amb
el productor S. Casey Golden que encara no han vist la llum del sol. Esperem
que aviat la puguin veure.
Escoltem el primer tema del disc...ja amb els primers
sons del saxo del Jeppe, músic habitual a les WTF del Jamboree, les dels
dilluns que organitza l’Aurelio Santos i amic del malaurat Morten Sandholt.
1.- Equilibrista 4m01s
Quin magnífic solo del tenor del Jeppe. Ja vegeu que
aquest disc és una revisió de l’obra de Cecilia en clau de Jazz, amb uns
magnífics arranjaments del Xavier Monge. Escolem ara el següent tema...
2.- Esta tierra 4m11s
La secció rítmica està liderada pel Xavier Monge,
pianista i arranjador, amb la col·laboració dels amics Rai Ferrer i Xavi
Maureta; ambdós músics ens han acompanyat al Jazz Club La Vicentina i segur que
tornaran, en Rai segur ja que vindrà amb el Gabriel Amargant Quintet p
Xavier Monge, titulat superior en piano pel
Conservatori Superior del Liceu i en Jazz i Música Moderna per l’Escola
Superior de Música de Catalunya (Esmuc) ha actuat en festivals de Jazz per tota
la geografia peninsular i ha col·laborat amb músics com Grant Stewart, Bob
Sands, Perico Sambeat, Chris Kase, Joe Magnarelli, David Xirgu i Carme Canela.
Va actuar en el concert inaugural de “Los Circuitos de Música Injuve” el 2000
en el Círculo de Bellar Artes de Madrid fent una actuació memorable. També ha
tocat en el Festival de Jazz d’Eivissa on va compartir escenari amb el trio de
McCoy Tiner.
Ha publicat dos CD com a líder:
“Hotel Orly” de Satchmo en el 2001 i “Altres cançons
a Mahalta” amb Carme Canela de Quadrant Produccions el 2006.
Escoltem ara el tema on el magnífic flautista Jorge
Pardo ens fa una classe magistral de com tocar la flauta, amb la màxima
delicadesa i un llenguatge jazzístic impressionant.
3.- Si no fuera porque 3m30s
Carall, en Jorge Pardo...i la magnífica veu de la Tui
Higgins...i la resta de la formació, és clar...
Magnífic aquí de nou el Jeppe amb el seu tenor, i remarcable la pulsió
rítmica en acords sobre el piano, contrabaix i magnífic en Xavi a la bateria.
Bé, doncs ara deixarem ja aquest projecte per endinsar-nos en el Jazz
instrumental de la mà d’un quartet que va enregistrar el seu disc en un local
que s’ha convertit en un dels llocs més estimats pels músics per fer Jam
Session; estem parlant del Fizz Barcelona.
Aquest és un local situat al carrer Balmes nº83, on s’hi fan entre
setmana diverses Jam i el dimarts correspon a la de Jazz, mentre que els caps
de setmana s’hi pot escoltar música d’autor.
“LIVE at FIZZ”
BAYER-BAUCKMAN-LEITON-ROSA
Editat per FizzBarcelona
Enregistrat a FizzBarcelona el maig de 2013 amb
l’estudi mòbil de Bayer – Leiton.
Marcel·lí Bayer, saxo alto
Tim Bauckman, guitarra
Martín Leiton, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria
Aquesta formació ens presenta 5 títols en aquest àlbum, on tres dels
quals són estàndards i dos són composicions pròpies, una del Marcel·lí i
l’altre del Martín.
Escoltarem el primer tema del disc composat el 1938 per Sammy Fain i
lletra de Irving Kahal, el conegut...
1.- Ill be seeing you (S.Fain / I. Kahal) 8m53s
Hem pogut escoltar de quina manera més exquisida toca el saxo alto en
Marcel·lí, seguint els passos del seu mestre, en Lee Konitz, amb el qual va fer
el seu primer treball amb el Nonet, o sigui que es deien Nonitz. Hem pogut
escoltar també a aquest guitarrista tan fi, i tan ben ponderat, en Tim Bauckman,
amb un punteig força nítid i clar, on se li reconeix haver begut de la tradició
de músics com Kenny Burrel, i evidentment el malaguanyat Joe Pass que ens va
deixar ja fa uns quants dies. Martín amb el seu contrabaix demostra de quina
manera domina les harmonies i què bé que ho fa, amb un solo melòdic ple
d’inventiva.
Ara escoltarem un dels temes més emblemàtics de Thelonious Monk...
2.- In a walked Bud (T. Monk) 8m30s
De manera habitual en Marcel·lí és el que comença els solos, i de quina
manera. Amb quins grans intervals juga amb total naturalitat; quin control i
domini te d’aquest instrument, amb el so característic del Cool Jazz, sí aquell
que feia el Paul Desmond, Lee Konitz, i fins i tot amb l’Art Pepper. Tim
segueix la tanda de solos amb el seu so cristal·lí demostrant-nos de quina
manera domina les sis cordes....perquè les quatre les domina totalment l’amic
Martín. Després el Ramiro ens ha fet uns “quarts” amb combinació amb els
companys i ja després tornen al tema, magnífic tema de Monk, el gran Monk.
Acabem ja aquest programa amb la darrera cara, la cara 4 del disc In
Transition de Cecil Taylor. Un disc que hem posat al llarg de quatre setmanes i
que avui acabarem.
Ja em explicat per passiva i per activa qui és aquest monstre anomenat Cecil
Taylor i de quina manera va revolucionar el món de Jazz, participant ell també
del moviment Free. En aquest disc ja s’hi començava a ficar, tot i que no ho va
fer mai de la manera total de Ornette Coleman, per exemple, va enregistrar
magnífics discos i va col·laborar en l’enregistrament de estranyes meravelles
amb la Jazz Composer’s Orchestra, de Roswell Rudd i Michael Mantler.
Un disc editat el 1975 però enregistrat en dues parts el 1955 i el 1959.
Les cares 1 i 2 el 1955 i les 3 i 4 el 1959. Ja he posat les cares 1, 2 i 3 i
també us recordo que és un vinil que he digitalitzat i netejat de sorolls, els
que he pogut, i del qual en posaré avui la cara 4.
“IN TRANSITION”
CECIL TAYLOR
Manufacturat per United Artists
Reeditat per Blue Note Re-Issue Series
Sessions originals produïdes per Tom Wilson
Reedició produïda per Michael Cuscuna
Enregistat el 15 d’abril de 1959 a Novas York
Cares 3 i 4 editades pel segell United Artists
Cecil Taylor, piano
Bill Barron, saxo tenor
Ted Curson, trompeta
Chris White, contrabaix
Rudy Collins, bateria.
Aquest doble LP de 1975 reedita la música a partir de dos dels primers
discos de Cecil Taylor, “Jazz Advance” i “Love for Sale”. Avui posarem la
quarta cara el que seria el “Love for Sale”, si exceptuem el tema de Taylor Carol/Three
Points, però que per a mi és la reedició de la Blue Note en format doble
LP.
Escoltarem tota la aquesta cara seguida amb els temes següents, on hi ha
dues composicions de Taylor i un tema de Cole Porter:
1.- Little Lees (C.Taylor) 9m15s
2.- Motystrophe (C.Taylor) 10m25s
3.- I Love Paris (C.Porter) 5m15s
Doncs això ha estat tot. Espero que us hagi agradat aquest programa fet
amb tota la il·lusió i amb ganes de servir-vos de fil conductor del món del
Jazz als menys assabentats, i als qui ja en sou, espero que hagueu gaudit del
programa i dir-vos que la setmana vinent i tornarem i serà el preàmbul del
primer Concert-Jam que farem el divendres 31 de gener amb el Jordi Gaspar
Quartet, amb Jordi Gaspar, contrabaix; Òscar LaTorre, trompeta; Toni Saigi,
piano i Roberto Faenzi, bateria.
Bona nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú.
2 Comments:
-
25 de gener del 2014, a les 6:23
Excel.lent programa!!! Felicitats!!!26 de gener del 2014, a les 14:27Gràcies Roberto. Al menys hi ha algú que s'ho escolta....he...abraçades.
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
