Programa 155, dia 13 de febrer de 2014. Névoa + Vicenç Solsona; Intervàlic Quartet i Gene Ammons Alls Stars
Bona nit a tothom, benvinguts al programa de Jazz del Baix Llobregat que fem cada dijous excepte el
tercer de cada mes que es transmet el Ple Municipal. Aquest és el programa Jazz
Club de Nit, presentat i compilat per qui us parla, Miquel Tuset i Mallol.
Estem a Ràdio Sant Vicenç 90.2 o si voleu per online a l’enllaç: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
Avui us presentaré un parell de novetats amb estils diversos per després
seguir a la darrera mitja hora amb un altre dels masters del Jazz.
De novetats es pot parlar si diem que el primer disc és la darrera
producció de Quadrant Produccions, el primer disc de Névoa + Vicenç Solsona,
enregistrat al Jamboree; i que el segon és una producció col·lectiva del grup Intervàlic Quartet amb segell de Juan Palomo Records de Jordi Gaspar, disc amb una improvisació col·lectiva des del primer fins
el darrer tema. I per acabar, una edició de Fresh Sound Records compilada de
tres LP d’una mena de Jam Sessions liderades pel saxofonista Gene Ammons. “cosa
fina”.
Comencem amb el projecte de la Névoa i el Vicenç:
“NÉVOA + VICENÇ SOLSONA VOL.1 THE JAMBOREE SESSIONS
Enregistrat, mesclat i masteritzat per Guillermo Prats
Editat per Quadrant Records Q00050J
Névoa, veu
Vicenç Solsona, guitarra
Vegem què ens diuen des de Quadrant Produccions d’aquest disc:
The Jamboree Sessions Vol.1 és la
nova proposta discogràfica de Névoa, una de les millors cantants del nostre país.
La col·laboració, en aquest bell projecte a duo amb Vicenç Solsona, un dels
nostres millors guitarristes de jazz, ha donat com a resultat un disc bellíssim
ple de grans moments d’inspiració,
connexió, improvisació i subtilesa. Una producció sòbria i magnífica en
què el duo aconsegueix que qualssevol estil (el fado, la copla, el bolero, la
música popular brasilera o la cançó italiana) es converteixi en propi.
Ens trobem d’entrada amb una sorpresa pel que fa a la cantant Névoa, nom
artístic i propi el de Núria Piferrer, també artista de disseny gràfic, i és
que Névoa és una cantant de Fados, bàsicament.
Escoltem doncs una petita mostra d’aquesta producció....tot i que no és
precisament Jazz el que escoltareu, em plau recolzar aquest projecte de
Quadrant amb la Névoa i el Vicenç...les músiques són força tranquil·les i
n’escoltarem algunes poques....comencem amb el Bolero..
4.- La Mentira (Alvaro
Carrillo) 4m05s
Un bolero amb la veu suau de la Névoa, i al darrera la guitarra magnífica del Vicenç.....un es pot
imaginar el Jamboree durant la sessió pel silenci sepulcral que es respira fins
i tot a l’ambient...
De la Núria Piferrer en sabem que va néixer a Barcelona el 1971, i que
és una cantant de fados catalana. Canta en llengua portuguesa però també en català
(per exemple, la cançó de Joan Manuel Serrat De mica a mica. Va cantar a l’Orfeó Català entre el 1986 i
1996. L’any 1998 s’incorpora a la companyia Dagoll Dagom per fer la gira
espanyola de l’espectacle Els Pirates. El 1999 va entrar a formar part
del grup de música tradicional grega Vradiaki i fins el 2004.
La següent etapa, un cop ja iniciat el projecte de Névoa, es
caracteritza també per una prolífica col·laboració artística amb Eduard
Iniesta, amb qui treballa en el CD Omnibus el 2004. El 2006 li dedica un
disc al Joan Manuel Serrat, Per meu amic..Serrat, canta amb Jordi
Batista L’arbre blanc, fa música polifònica mediterrània amb Toni Xuclà,
Helena Casas, Pep Coca i Joan Figueres i un Cançons per la República 1.
El 2007 col·labora en diversos projectes amb Jordi Prat i Coll i més projectes
que deu haver fet a part de ser professora de cant a l’Aula de Música
Tradicional i Popular, ah, i tot això a banda de la seva tasca com a
dissenyadora.
Anem ara amb un tema amb aires brasilers....
6.- Gente humilde (Garoto/Vinicius
de Moraes/Chico Buarque) 3m29s
Delicades melodies amb una veu cantant en portuguès, cançons amb aires
melancòlics i només una guitarra acompanyant, per quan després en els seus
solos, Vicenç s’enlaira ben amunt en quan a tècnica i sensibilitat.
De Vicenç Solsona podem dir tantes coses i totes bones que ens estaríem
una llarga estona parlant d’ell. Us recomano una entrevista feta des de
l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna feta entre el març i l’abril de
2008, ja fa temps, però que ens dóna la clau del seu camí fins ara mateix.
Comença la entrevista amb: Qu-ca-ca, Qu-ca-ca, Com-chiqui-com-chiqui-com....Vicenç
Solsona canta el ritme amb la veu i amb el cos. Diu que si la música camina,
funciona. Però com s’aconsegueix, aquest camina? Estudiant, investigant,
escoltant, aprofundint, coneixent...
I ara escoltem un fado on primer la veu i després la guitarra omplen tot
l’univers sonor....
10.- Foi Deus (Alberto
Janes) 4m16s
Un magnífic fado i cantat per una cantant catalana amb tot el sentiment
que cal. Tot i això, quan escoltem al Vicenç, ens sembla escoltar totes les
músiques però sempre hi ha les més adequades per a la ocasió.
Ha actuat en festivals nacionals i internacionals acompanyant artistes
com Bebo Valdés, Paquito D’Rivera o la cantant cubana Lucrecia, amb la qual ha
col·laborat com a arranjador, productor i director musical. Habitualment
treballa amb diverses formacions de Jazz i música llatina arreu de l’estat
espanyol i ha col3laborat amb artistes com Nina, Rocio Jurado, Marina Rossell,
Delmar Brown, Manolo García o Maria del Mar Bonet. Ha gravat discos amb Eladio
Reinón & Bebo Valdés, Joan Monné Trio, Bernardo Sassetti, Lucrcia, Ai Ai
Ai, La Big Latin Band, Rai Ferrer Trio i un llarg etcètera.
Anem ara de nou als aires del Brasil amb un tema de Chico Buarque...
11.- Meu amor (Chico
Buarque) 3m30s
Ja diu el Vicenç que un guitarrista ha de saber acompanyar, i de quina
manera més magistral ho sap fer ell....Ja vegeu que estem en un món oníric i
sensual, aquell el qual van saber-nos explicar tant i tant bé els autors
brasilers.
De la seva discografia com a líder destaquen Vicenç Solsona Quartet,
“Anada i tornada”, “Passejada i Insomne”. A l’estiu del 2009 va sortir el seu
últim treball “Belmonte”. Des de 1988 és professor de guitarra i conjunt
instrumental del Taller de Músics i actualment és Director Musical i cap d’àrea
de la secció de Jazz i de Música Llatina en aquest mateix centre. Va
col·laborar també en el projecte d’una altra cantant, la polifacètica Mireia Izquierdo.
Darrerament i amb el Ramon Angel Rey, porten les Jam Sessions del Cafè Marula
els diumenges a partir de les 23h.
I acabem aquest delicat projecte barreja d’estils amb una altra delicada
peça de la terra de la bossa-nova, samba i demés....un tema de Tom
Jobim...Antonio Carlos Jobim...
13.- Modinha (Tom
Jobim) 3m52s
Deixem aquest projecte tant delicat amb una gran cantant i un gran guitarrista, per entrar de cop i
volta en un projecte totalment col·lectiu, fruit d’una improvisació col·lectiva
dels amics de l’Intervàlic Quartet....
“MILLIONS OF
STARS”
INTERVALIC
QUARTET LIVE
Enregistrat en
directe per Ángel Martín Sánchez al centre cívic Collblanch-la Torrassa de
l’Hospitalet de Llobregat l’1 de febrer de 2013.
Mesclat i
masteritzat per Jordi Gaspar.
Produït per
Intervalic Quartet.
Editat per Juan
Palomo Records.
Sergi Sirvent,
piano
Jaume Llombart,
guitarra
Jordi Gaspar,
contrabaix
Jordi Gardeñas,
bateria
Oriol Josa va escriure unes ratlles i aquestes estan extretes del seu
text anomenat “Mentre un intervàlic quartet toca”....i diuen així.
“Aquest nit, ni el Sergi, ni el Gaspar, ni el Jaume,
ni el Gardeñas; ningú ha vingut a tocar coses conegudes.
A aquests que fan Quartet avui els interessa ser
presents, deixar-se de trucs i mesures i emergir. Teixir i teixir prenent els
colors com arriben en una meditació, sense escollir-los, perquè són fruit de la
corrent i pertanyen a un moment, que és ara.
Free?, ens diem. Free en tant que és espiritual, que
no té ni una “pose” en cap moviment; pillat en tant que l’actitud és de fluir,
no només en la música, sinó per a la música.”
Dels músics se’n podia parlar força estona, de cadascun d’ells, però
seria una llarga història i com que no us vull avorrir, dir-vos del Jordi
Gaspar que és un dels contrabaixistes més moderns de concepció interpretativa i
també els més oberts a mogudes “estranyes”...no és gens clàssic en el sentit
estricte del terme i endega projectes propis amb mestres com el Jordi Bonell i
Roger Blàvia, de la mateixa manera que acompanya a d’altres mestres més en
l’estil del Jazz modern com va ser el cas amb el Víctor de Diego i que vam
gaudir al JCLV.
Per escoltar aquest disc lo seu fora posar els 8 episodis seguits, quasi
1h de música improvisada que segur seria massa per a l’audiència...o sigui que
per manca de temps i per fer-ho més amè, us posaré ara mateix el primer tema,
l’Episodi 1 que ja dura una bona estona, i després seguirem...
1.- Episodi 1 (I.Quartet) 12m10s
Ja vegeu de quina manera han començat, com va evolucionar el tema i després
com el van portant a un lloc determinat segons a un músic se li acut una frase,
un ritme....
Jaume Llombart és un guitarrista d’Igualada on neix el 1980, format a
l’ESMUC i que ha conviscut amb d’altres músics a la casa-locald’assaig que
tenen a Begues. Allà hi ha passat gent com Voro Garcia, trompeta; hi ha encara
DeeJayFoster, la família Rossy, Jordi i Fèlix, també l’Enrique Oliver, i tants
d’altres. Ha fet master classes amb Peter Bernstein (al mateix Begues), i ha
presentat projectes propis en sextet al Jamboree. Col·labora assíduament amb el
saxo tenor valencià establert a casa nostra de fa anys, Eladio Reinón, i un
llarg etc...
Seguim amb el text de l’Oriol Josa....
“Segurament el concert va acabar-se només perquè algú
en el públic va atrevir-se, després de 57 minuts de paisatges i experiències
musicals i espirituals, a aplaudir. És possible que el qui va aplaudir els
salvés la vida, perquè en baixar de l’escenari tots estaven esgotats, i per la
dinàmica que portaven, no crec que cap d’ells, sols, hagués decidit acabar el
primer tema. Tendia a l’infinit.
Van haver-hi molts moments, moltes aventures, escenes
i emocions, 57 minuts seguits d’un bis. I tots ens diem que si un dia ho podem
escoltar de nou, tindrà tela.”
Escoltem ara el segon Episodi...
2.- Episodi 2 (I.Quartet) 11m40s
Impressionant la manera com es van encaminant segons les
vicissituds...de quina manera Sergi s’acompanya a la veu quan toca, com el
Jaume soleja amb un magnífic so, i de quina manera ho fa...també el Jordi al
darrera, a moments portant una rítmica persistent com la del piano....Jordi a
la bateria, fent i desfent amb ritmes entretallats i tocant com pocs ho saben
fer...
Sergi Sirvent és un pianista excepcional, amb diversos discos editats
per Fresh Sound Records, i amb un llarg historial al seu darrera. Llicenciat
per l’ESMUC, col·labora em l’Institut del Teatre de Terrassa. En aquesta
població també hi treballa donant classes al Conservatori. Ha col·laborat amb
músics de l’escena peninsular i internacionals..ha fet masters classes diverses
i darrerament ha presentat el seu projecte Octopussy, un octet amb tot de temes
propis del qual en van gravar un disc anomenat “Inferències”.
A Jordi Gardeñas el recordo per un detall significatiu...el dia que Phil
Woods va tocar al Festival de Jazz de Terrassa, el març del 2009, jo hi vaig
anar i també el que després seria el meu soci, el Joaquim Rabassa...allà ens
vam trobar...Jo em vaig quedar a la sessió golfa i allà hi havia el Jordi
Gardeñas que presentava el seu projecte amb d’altres joves mestres entre els
quals Martí Serra. Vaig quedar gratament sorprès de la seva producció i de la
seva particular manera de tocar. Després, l’he anat seguint i sempre que l’he
vist he pensat el mateix....és un dels grans bateries de l’escena del Jazz a
casa nostra...
Escoltem ara els Episodis 3 i 4 seguits, ja que tenen un fil conductor
encara més viu...i així deixarem aquest projecte que espero que us hagi
agradat.
3.- Episodi 3 (I.Quartet) 6m29s
4.- Episodi 4 (I.Quartet) 6m15s
Doncs res, encara sou aquí?.....si és així canviem radicalment ( o no )
i ens endinsarem en unes Jam Sessions enregistrades a finals dels 50s i
liderades pel no tan conegut saxo tenor Gene Ammons.
Aquest és un doble compacte re editat per Fresh Sound sobre tres LP
realitzats a l’època daurada..Vegem què ens diu el mateix Jordi Pujol en el
llibret del compacte com a mena d’introducció d’aquests dos compactes sobre
tres LPs.
Els tres àlbums inclosos en aquest doble compacte provenen de dues
sessions (amb uns bufadors potents) on hi varen participar dos destacats grups
d'estrelles dels músics de jazz sota la direcció del musculós saxo tenor Gene
Ammons. Darrere d'aquestes sessions hi va haver la força organitzativa de Mal
Waldron, responsable de set originals i la llista de temes sense pretensions d'ambdues
dates, simples, varen ser vehicles sense complicacions on els músics feliços
van prendre el vol.
La idea és posar-lo en aquest programa i el vinent i per això avui
començarem amb una balada on John Coltrane hi va tocar el saxo alto.
“GENE AMMONS ALL STARS Complete Recordings”
Editat per Fresh Sound Records FSR-CD 798
Edició original de Prestige de “Blue Gene”, “Groove
Blues” i “The Big Sound”.
Ja que us posaré temes de les diverses sessions, en parlarem en cadascun
d’elles....
D’alguns mestres del
Jazz no hi ha a vegades ni massa ni poca informació en llibres i demés, o sigui
que el que escoltareu està traduït del castellà del llibre “Guia Universal del
Jazz Moderno” de Joan Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez de Edicions Robinbook.
GENE AMMONS, saxo
tenor, conegut com “The Boss”.
(Chicago Illinois 14
d’abril de 1925 / 23 de juliol de 1974)
Va ser un saxo tenor del primer Bop, famós per la seva sonoritat àmplia
i voluminosa, que combinava amb un fraseig net, agressiu i generós en notes.
Magistral en la balada a temps lents, va ser també un combatiu especialista de
les batalles a duo que van posar de moda ell mateix, Dexter Gordon, Sonny Stitt
i Wardell Gray. Es va formar en el swing i el rhythm blues, per després passar
al Bop doblement influït per Parker i Gordon, però les seves maneres com
instrumentista es varen mantenir, així com les seves arrels populars.
Fill del pianista Albert Ammon, que va ser un dels especialistes de
“boogie-woogie”, estudià en la Du Sable High School i debutà professionalment
als 18 anys, després d’haver tocat el saxo baríton durant un curt període de
temps. De la orquestra de King Colas va
passar a la de Billy Ekstine el 1944, convertint-se en el primer tenor solista.
El seu contacte amb Parker, Gillespie i Gordon el va portar de forma evolutiva
natural a tocar Bop. El 1947 inicià la seva activitat com a líder de petits
combos. El 1948 tocà amb el trombonista Kai Winding i després entrà a formar
part de l’orquestra de Woody Herman (1949) i en l’octet de Count Basie (1950).
Va formar un impressionant i càlid duo amb Sonny Stitt el qual es va mantenir
quasi dos anys (1950-52). Aquesta unió reapareixerà una dècada més tard i també
en els anys setanta, tot i que amb un Ammons limitat.
La dècada de 1950 va ser un període prolífic per Ammons i va produir
alguns enregistraments aclamats com "The Blues Happy" (1955), amb
Freddie Redd i Lou Donaldson. Els músics que tocaven en els seus grups, apart
de Stitt, incloïen Donald Byrd, Jackie McLean, John Coltrane, Kenny Burrell,
Mal Waldron, Art Farmer i Duke Jordan.
La seva carrera posterior va ser interrompuda per dues sentències de
presó per possessió de narcòtics , la primera des de 1958 fins 1960, la segona
des de 1962 fins a 1969. Enregistra com a líder per Mercury (1947-1949),
Aristocrat (1948-1950), Chess (1950-1951), Prestige (1950-1952), Decca ( 1952 ), i United
(1952-1953).
La resta de la seva carrera va estar afiliat a Prestige. Després de la
seva sortida de la presó el 1969, i després d'haver complert una condemna de
set anys a la penitenciaria de Joliet, va signar el contracte més gran mai
ofert en aquells moments pel Bob Weinstock, l’amo de Prestige. Ammons va morir
a Chicago el 1974, a l'edat de 49 anys, de càncer.
Ammons i Von Freeman van ser els fundadors de l'escola de Chicago.
L'estil de tocar d’Ammons mostrava influències de Lester Young i Ben Webster.
Aquests artistes van ajudar a desenvolupar el so del saxo tenor als nivells més
alts d'expressivitat. Ammons, juntament amb Dexter Gordon i Sonny Stitt, va
ajudar a integrar els seus desenvolupaments amb l’emergent "vernacla"
del moviment bebop, i el cromatisme i la varietat rítmica de Charlie Parker és
evident en la seva forma de tocar.
Mentre que els adeptes als aspectes tècnics del bebop, en particular, el
seu amor per les substitucions harmòniques, Ammons més que Young, Webster o Parker,
es va mantenir en contacte amb el blues comercial i el R&B de la seva
època. Per exemple, el 1950 la gravació d’Ammons de "My Foolish
Heart" va entrar a la llista pop de músics negres de la Billboard
Magazine.
El moviment soul jazz de mitjans de la dècada de 1960, utilitzant sovint
la combinació de saxo tenor i Hammond òrgan elèctric B3, el va comptar com un
dels fundadors. Amb un to més gruixut, més calent que Stitt o Gordon, Ammons
podia explotar una àmplia gamma de textures de l'instrument, vocalitzant en
formes que es veuen amb interès en artistes posteriors com Stanley Turrentine,
Houston Person, i fins i tot Archie Shepp. Ammons però va mostrar poc interès
pel jazz modal de John Coltrane, Joe Henderson o Wayne Shorter que estava
sorgint a la vegada.
Algunes magnífiques balades de la seva obra són testimoni d'un
excepcional sentit de l'entonació i la simetria melòdica, potent expressivitat
lírica, i el domini tant del blues i del vernacle bebop que ara es poden
descriure com, a la seva manera, " clàssics" .
King Pleasure va gravar la composició d’Ammons, "Hittin’ the
Jug" sota el títol "Swan Blues" .
"Answer Me, My Love" , escrit per Fred Rauch, Carl Sigman i
Gerhard Winkler , interpretat per Gene Ammons, apareix a la banda sonora de
Romanç & Cigarettes (2005). Ammons toca un saxofon tenor en Sib Conn 10M
amb una “boquilla” Brilhart Ebolin.
Ammons és considerat una gran influència en l'estil del popular
saxofonista tenor de jazz Joshua Redman.
Fem una aturada tàctica i comencem amb les músiques....i fem-ho amb la
balada promesa on John Coltrane acompanya al quartet liderat pel Gene Ammons
tocant el saxo alto.
Enregistrat el 3 de gener de 1958 per Rudy Van Gelder
a Hackensack, New Jersey.
Gene Ammons, saxo tenor
John Coltrane, saxo alto
Mal Waldron, piano
George Joyner, contrabaix
Art Taylor, bateria
Aquesta és una balada de les típiques dels anys 30s composada pels mestres Rodgers- Hammerstein..
2.- It might as Well Be Spring (R.R./O.H.) 11m33s
Seguim amb la vida de Gene Ammons....A partir de 1954 inicia un període
daurat gràcies a un avantatjós contracte amb Prestige, amb la qual enregistra
tota la seva obra dins de l’estil funky i soul, on brillen les seves virtuts
originals de força i agressivitat. Els seus companys de gravació serien Jackie
McLean, Richard Holmes, Dexter Gordon i el mateix John Coltrane. Un àlbum
representatiu d’aquesta època, on exerceix com a líder va ser el “The Happy
Blues” (1956, Prestige). Va tenir importants problemes amb la heroïna i va ser
engarjolat. Curiosament, se li va permetre continuar tocant a la presó. En
sortir, tot i ésser lluny del seu millor moment va assolir una gran popularitat
tocant en conjunts comercials de soul, acompanyat de músics amb instruments
elèctrics...Va tocar amb Charles Mingus el 1972.
D’altres enregistraments van ser: “Blues up and Down” (1950, Birdland) i
amb Sonny Stitt va fer el “Boss Tenor” (1960, Prestige).
Escoltem ara el primer tema del disc Blue Gene....però abans dir-vos que
va ésser....
Enregistrat el 2 de maig de 1958 per Rudy Van Gelder
a Hackensack, New Jersey.
Idrees Sulieman, trompeta
Gene Ammons, saxo tenor
Pepper Addams, saxo baríton
Mal Waldron, piano
Doug Watkins, contrabaix
Ray Barreto, congas
Art Taylor, bateria
En aquesta sessió van enregistrar 4 temes llargs, a mode de Jam
Session...entre els quals aquest tema de Waldron, un Blues, com l’altre que
escoltareu..
1.- Blue Gene (M.Waldron) 13m54s
En el “Blue Gene” els vents es complementen entre si en termes d'estil i
d’equilibri tonal, amb el trompetista Idrees Sulieman mordaçment en bona forma
i Pepper Adams contribuint en alguns solos de baríton desbocat. La secció
rítmica Waldron - Watkins - Taylor , amb Ray Barretto a les congues, és forta i
fiable. Plens d'ànima tots dos discos, “Groove Blues” i “The Big Sound”
provenen de la mateixa data, amb molt bon esbufegat d’Adams, i Jerome
Richardson afegint el seu gust sense presses habitual a la flauta, un punyent
Paul Quinichette al saxo tenor, i una autoconfiança audaç de John Coltrane
tocant l’alto en el seu estil de tenor. Els Comping excel·lents i no obstructius i els
solos excel·lents i discrets de Waldron impulsats per Joyner i el treball rítmic
de Taylor, són altres aspectes positius. I Ammons és tan fort i segur de si
mateix com sempre, donant plaer amb el seu ordenat i càlid estil i amb un segur
sentit del swing.
PEPPER ADAMS, saxo baríton.
(Highland Park, Michigan, 8 d’octubre de 1930 / New York, 10 de setembre
de 1986)
Va ser un saxofonista baríton de marcat estil Hard Bop, sonoritat dura i
ferma, va ser totalment fidel a la norma de l’instrument. Parkerià de soca-rel,
Adams va ser un músic flexible que podia ser emotiu i també tècnic i
impertorbable. Sinó hi hagués hagut la gran ombra de Mulligan, hauria estat el
baríton del Jazz Modern per excel·lència.
Va viure des dels 13 anys a Rochester i va aprendre el saxo tenor i el
clarinet a l’escola. La seva família es va instal·lar a Detroit el 1946 i allà
va canviar definitivament al baríton debutant amb l’orquestra local. Participà
a la guerra de Corea després de la qual es va instal·lar a New York el 1956. Va
tocar una temporada com a freelance i després va marxar a Califòrnia amb
l’orquestra de Stan Kenton. Va tornar a New York el 1958 i després d’una
temporada amb Benny Goodman, va formar un quintet propi amb Donald Byrd, Bobby
Timmons (després amb Herbie Hancock) i Elvin Jones.
Moltes de les gravacions d’aquest grup es varen publicar sota el nom de
Byrd, però en la seva reedició en compacte apareixen amb el nom de Pepper Adams
(10 to 4 at the 5 spot, 1958, Riverside). Entre el 1962 i el 1966 tocà amb
Charles Mingus i va muntar un nou quintet amb Thad Jones, Ron Carter i Mel
Lewis, del qual naixerà la Big Band Thad Jones-Mel Lewis on hi va tocar amb el
baríton fins el 1977. Abans però al 1975, liderà la darrera gravació de
Cannonball Adderley, ( “Julian”, 1975, Enja). A partir de 1977 enregistrà força
per Europa amb diversos músics. El 1983 grava un dels millors discos de Hank
Jones amb el jove Kenny Wheeler (“Conjuration: Fat Tuesday Session”, 1983, Reservoir).
Acabem ja el programa escoltant ara un altra tema de Mal Waldron en clau
de Blues...
3.- Blue Greens’n Beans (M.Waldron) 9m01s
Ja vegeu quins dos discos de Fresh Sound que us recomano de tot cor, i
que podeu anar a comprar a la botiga Blue Sounds del carrer Benet Mateu 26 al
barri de Sant Gervasi....
Hem acabat el programa amb els nostres mestres del Jazz i l’hem començat
amb els nostres mestres, els de casa nostra, que sí que és cert que han estat
uns grans alumnes de totes aquestes figures del món de Jazz....Primer Névoa +
Vicenç Solsona, després l’Intervàlic Quartet Live Improvisation i per acabar
Gene Ammons, Pepper Adams, John Coltrane en una de les seves úniques gravacions
amb el saxo alto..Ja vegeu, un plaer....que espero que hagueu compartit amb
mi...Dir-vos que el proper dijous no hi ha programa i que per tant ja us
convoco pel proper concert que farem el 21 de febrer a la Sala Xica de La
Vicentina amb els Swing Tenors,...Jazz Clàssic amb la marxa de La Locomotora
Negra...amb el gran mestre Pere Farré, piano; Tomás González, saxo tenor, Toni
Gili, saxo tenor; Jordi Casanoves, contrabaix i Fede Pereira, bateria......Bona
nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú...
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
