Programa 618 - Origin Records: Jason Keiser,Andy Wheelock i Western Jazz Collective, dimecres 11 de desembre de 2024.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa: 

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I sí que la setmana passada vàreu poder escoltar jazz del segle XX, anys 60s, amb tot de projectes recuperats per Jordi Pujol Baulenas per a la seva Fresh Sound Records – Jazz Workshop, sí. Però pel programa d’avui farem un salt estilístic endinsant-nos en la modernitat més actual, la que fan músics americans ara mateix i que apareixen a Origin Records i filial OA2 Records, i ara gràcies a John Bishop. És per això que podreu escoltar la música de (No per Abrera) Jason Keiser - "Kind of Kenny", Andy Wheelock Whee 3 Trio - "In The Wheelhouse", de OA2 i el Western Jazz Collective - "Dark Journey" de Origin, tots publicats el 25 d’octubre de 2024. Gràcies John Bishop. I avui amb un micro conte de Carme de la Fuente.
 
I algunes de les músiques seran delicades i algunes no, i totes elles allunyades de concepcions clàssiques dins el que es coneix com a Jazz. Serà una bona manera de percebre què està passant als EEUU en aquests moments.


Començaré el programa amb el disc publicat per OA2, i amb unes músiques que giren al voltant del gran trompetista i compositor Kenny Wheeler, i per això el disc es diu "Kind of Kenny" de Jason Keiser. Enregistrat i mesclat per Steven Glaze als Tone Freq Studios, San Jose, CA. Enregistrat el 12 de febrer de 2024. Masteritzat per Ron Rice a Rice Mastering, Falls Church VA. Notes de folre d'Andrew Gilbert. Fotos de la banda de Tom Ehrlich i Steven Glaze. Disseny de la portada i presentació de John Bishop. Produït per Jason Keiser. Amb Jason Keiser, guitarres acústiques amb cordes d’acer i de niló. John Stowell, guitarra elèctrica i baríton fretless. Danielle Wertz, veu; Erik Jekabson, trompeta, fiscorn i Michael Zilber saxo tenor i soprano. I per tant sense contrabaix ni bateria, força sorprenent, la veritat. Tota la música és de Kenny Wheeler, excepte: (1,5,10) Jason Keiser, (9) Kenny Wheeler i Norma Winstone.
https://originarts.com/oa2/recordings/recording.php?TitleID=22236.
 
"... un sincer homenatge a Kenny Wheeler amb inspiració, compassius solos de guitarra del líder i John Stowell on la interacció intricada i intuïtiva d’ells dos  recorda les col·laboracions fonamentals entre Ralph Towner i John Abercrombie. Això han dit els de Minor 7th Acoustic Guitar Magazine.
 
I ja els escoltarem en un d’aquests delicats temes, compost pel líder i anomenat...
 
1.1.- Kind of Kenny (Jason Keiser) 4:37.
 
I què bé començar el programa amb una música tan bonica, tan agradable, cosa que ja heu pogut constatar. I sí perquè una part del programa anirà d’aquestes músiques, les que giren al voltant de Kenny Wheeler amb temes d’ell, i aquest que ha estat compost pel líder Jason Keiser. Delicadeses sonores, homenatge, respecte, ganes de dedicar-li un treball al mestre que tan ens va captivar per la seva personalitat i musicalitat tan especial. Un tema on hem pogut escoltar un duet de guitarres, de dos mestres, del líder Keiser i de Stowell, ells dos acompanyats de dos vents, la trompeta de Erik Jekabson, i el saxo tenor de Michael Zilber. Una formació totalment atípica sense piano, bé, ja s’enten, car si hi ha dues guitarres no fa cap falta un piano; però sí que és sorprenent que ho hagin fet sense contrabaix ni bateria. De fet una de les guitarres és baríton, o sigui que alguns greus ja hem tingut. Quins moments més macos amb els dos guitarristes fent com una mena de diàleg. Tema preciós per començar el programa d’avui i escoltar-los a ells.
 
Buscant interpretar la música del trompetista/compositor Kenny Wheeler amb el sentit infinit de l'aventura i els matisos necessaris per honrar la seva escriptura única, el guitarrista de Bay-Area Jason Keizer estava particularment intrigat per la inclinació de Wheeler per muntar configuracions instrumentals inusuals mentre feia els preparatius per “Kind of Kenny”. En equip amb el guitarrista únic i mestre John Stowell com a base rítmica i harmònica del conjunt, Keizer va comptar amb improvisadors lírics com el trompetista Erik Jekabson, el saxofonista Michael Zilber, i la vocalista Danielle Wertz, actuant com una veu melòdica semblant a un instrument de vent i com a cantant en el tema "For Jan" de Wheeler i Norma Winstone. “Hi ha molts joves músics que fan que els coneixedors del jazz s'asseguin, escoltin atentament i valorin els seus àlbums de debut. Aquest és el cas també del guitarrista Jason Keizer.
 
I els escoltarem el tema compost pel Kenny Wheeler on hi tindrem la càlida veu de Danielle Wertz i anomenat....
 
2.7.- Kind Folk (Kenny Wheeler) 6:59.
 
I quina altra delicadesa musical que acabem d’escoltar. Iniciada amb un diàleg del trompetista Jekabson i la guitarra del líder Keiser ells dos amb uns primers moments preciosos, fent el que seria la melodia quasi que a mode d’introducció. I ja ben aviat els meus greus amb la guitarra baríton de Stowell i ara el saxo soprano de Zilber ells també fent un diàleg i ja la veu de Danielle  ella a duet amb la guitarra del líder. I ja la primera improvisació a càrrec de  Jekabson a la trompeta, curteta però reeixida; seguida de la del líder amb la guitarra acústica, posterior la del saxo soprano i la de Stowell amb la guitarra baríton. Diàlegs permanents entre ells, sons de fons mentre d’altres estan en primera línia, tot plegat com una mena d’improvisació col·lectiva seguint però uns determinats patrons harmònics, els del tema en concret, aquest “Kind Folk” que Wheeler va incloure en el seu disc del 1997 d’ECM, “Angel Song” amb cracs com Bill Frisell, Lee Konitz i Dave Holland, ni més ni menys. Un tema que també surt a l’àlbum recopilatori “Dream Sequence” publicat per Psi el 2003. Una meravella de tema amb un final preciós per la veu de Danielle i tots plegats acabant-lo delicadament.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 

I seguirem amb un altre tema de Kenny Wheeler anomenat...
 
3.2.- Hotel le Hot (Kenny Wheeler) 6:43.
 
I aquest magnífic tema de Wheeler va aparèixer a l’àlbum “Widow in Window”, Kenny Wheeler Quintet publicat per ECM el 1990 on hi hagué  John Abercrombie, John Taylor, Dave Holland i Peter Erskine. Un tema amb un punt més de tempo i on ens han tornat a frapar per la seva compenetració, pels seus diàlegs permanents. I sí perquè el tema ja ha començat així, amb un diàleg entre els dos guitarristes, a mode dels que feren Ralph Towner i John Abercrombie. I després un altre diàleg, els de la trompeta de Jekabson i el saxo tenor de Zilber. I ell mateix s’ha posat a improvisar i ara amb el suport de la guitarra baríton de Stowell. I quin tros de solo que ens ha fet, brutal. El líder Keiser amb la acústica l’ha seguit fent de nou una meravella subtil amb el fons de la guitarra de Stowell, preciós. Com també ha estat el solo del trompetista Jekabson ell amb el fons de les dues guitarres. Moments subtils increïbles, com els del solo de Stowell amb la guitarra elèctrica i de fons l’acústica del líder i sons d’algun dels vents. Preciós tema i ja recuperant la melodia principal a càrrec del líder i vents. Brutal tema de Kenny Wheeler.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema...
 
4.4.- Kayak (Kenny Wheeler) 4:55.
 
I ves per on que aquest tema, Kenny Wheeler el va incloure en el seu àlbum del mateix títol, i publicà l’1 del 9 del 1992. I al blog us posaré el bandcamp del disc: https://kennywheeler.bandcamp.com/album/kayak on hi és ell i amb quasi una Big Band. Un tema que ha començat el saxo soprano de Zilber a mode d’Intro, per ja aparèixer la melodia a duet de trompeta i guitarra per després afegir-s’hi la resta fent també la curteta melodia. El saxo soprano de Zilber ha estat qui primer n’ha iniciat les improvisacions, i amb quin so més increïble que l’ha fet alhora que fraseig súper modern amb intervals amplis. La guitarra elèctrica de Stowell l’ha seguit i també amb una gran mestria interpretativa. Un so un tan fosc, coses que ens indiquen que probablement sigui una guitarra de caixa. El líder Keiser l’ha seguit amb la acústica amb cordes de niló, pel so que n’extreu. Increïble el líder a la guitarra, un músic totalment desconegut per nosaltres, com la resta, si n’exceptuem al bo de John Stowell. I aquest tema de 5 minuts ha passat com una exhalació de ràpid, tot i no ser gens curt, que 5 minuts donen molt de sí, com ha estat el cas. En definitiva, hem escoltat uns temes increïbles amb tot l’encant i calidesa de Kenny Wheeler i també la pròpia del líder Jason Keiser que li ha volgut fer aquest homenatge. Hem gaudit també amb la resta de companys, John Stowell, Erik Jekabson i Michael Zilber, tema ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois.
 
I després d’aquestes delicades músiques sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per la teva delicadesa interpretativa i curtets contes al voltant de les músiques del programa.


I jo segueixo posant-vos música, seguint amb l’altre producció, la de l’Andy Wheelock Whee 3 Trio - "In The Wheelhouse". Publicat per OA2. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Colin Bricker a Mighty Fine Productions, Denver, CO. Enregistrat del 24 al 25 de febrer de 2024. Foto de la banda de Marlon Rissato. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Andy Wheelock. Amb Andy Wheelock, bateria i percusions; Walter Gorra, piano; Gonzalo Teppa, contrabaix i com a convidat, Gilad Hekselman, guitarra. Tota la música és d'Andy Wheelock, excepte (2) de Gonzalo Teppa.
https://originarts.com/oa2/recordings/recording.php?TitleID=22235.
 
I ens diuen això des de la pàgina web:
Una rica barreja de jazz, afrollatí i musica de l'Àfrica Occidental són les inspiracions que estan al cor del baterista Andy Wheelock; composicions melòdiques, alegres i saltarines en aquest debut de gravació del seu WHEE3Trio. Mentre escoltà com s'utilitzà el timbre i les escales pentatònics del xilòfon de fusta de Ghana Gyil com a eina de composició, Wheelock va imaginar també la inventiva veu del guitarrista Gilad Hekselman com a complement perfecte pel pianista Walter Gorra, el baixista Gonzalo Teppa i per a ell mateix, Wheelock i la pròpia bateria i percussió per orquestrar l'escombrat de paisatges del tema "Finn", la dansa intricada de "Your Poor Mother," o la festa de carrer afro-pop que és "Empire", per parlar només d’aquests tres temes. Ple d'alegria, ascens i sorpreses rítmiques, el debut de WHEE3Trio segur que us entusiasmarà i inspirarà.
 
Doncs ja els escoltarem en el tema compost per Gonzalo Teppa...
 
5.2.- Well Luck Indeed (Gonzalo Teppa) 6:33.
 
I ves per on que tot i que aquest trio és de piano, contrabaix i bateria, el convidat Gilad Hekselman amb la seva guitarra n’ha estat quasi que el protagonista definitiu, si n’exceptuem el final amb el piano de Walter Gorra. De fet però, sembla que la melodia l’han fet ells dos a duet. La B del tema l’ha fet però el guitarrista ell sol. Ha estat impressionant durant tot el tema el contrabaix del compositor Gonzalo Teppa, amb un motiu que ben bé podria ser el principal. Més impressionant ha estat el solo de Hekselman a la guitarra, excels quasi que diria jo. Amb un so brillant, potent, un fraseig modern amb aires també de John Abrecrombie. I ves per on que després del guitarrista, ha estat el líder Andy Wheelock a la bateria qui ha fet el seu brutal solo. Un tema que han acabat recuperant la llarga melodia principal i amb un “vamp” al final on el pianista Gorra ha fet la seva improvisació. Un gran tema per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguirem escoltant en una altra d’questes belles composicions, tema compost pel líder Andy Wheelock  i anomenat ..
 
6.8.- Finn (Andy Wheelock) 7:17.
 
I de nou un tema on la qüestió rítmica és la important, i esclar perquè aquest tema ara és del baterista i líder Andy Wheelock. I de quina manera ha començat amb ell a la bateria i el baixista amb el ritme ben marcat i així com trencat, i el tempo. Una “Intro” impressionant on també s’hi ha afegit la guitarra de Gilad. Sorprenent però ha estat el canvi quan ha aparegut la melodia a càrrec d’ell mateix, el bo de Hekselman. De nou un so molt present el del guitarrista. A primera fila, en podríem dir. Una melodia molt bonica també, la d’aquest tema de Wheelock, melodia que acaba amb un “pedal” amb un o dos acords. I què impressionant ha estat la improvisació del convidat Hekselman a la guitarra, que de nou ha estat quasi el màxim protagonista, sí, per melodia i per solo. Un llarg i inversemblant solo que ens ha mostrat de nou la seva qualitat, que ja li coneixíem, però que aquí ens l’ha tornat a constatar. I esclar que mentre ell ha estat improvisant, els dos de la base rítmica, baixista Teppa i líder Wheelock a la bateria, han estat incommensurables, brutals. I ves per on quin final, recuperant la melodia i posterior “pedal” i de nou amb el piano de Gorra fent una impro ha estat brutal, impressionant.


I encara els escoltarem en el positiu tema, alegre i demés virtuts rítmiques que té, i anomenat...
 
7.1.- Empire (Andy Wheelock) 4:50.
 
I què impressionant aquest tema que acabem d’escoltar, amb uns ritmes així com molt africans i vitals, iniciat pel líder Andy Wheelock. Aquest és un tema on la qüestió del ball, de la dansa, sembla ser la cosa més important. Realment és impressionant la marxa que té aquest tema on hem pogut escoltar improvisacions a càrrec del baixista Teppa, també del pianista Gorra i esclar que un llarguíssim solo del líder Wheelock a la bateria. Ha estat increïble el solo del líder, potent, precís, amb profusió de redobles i demés virgueries que ell ens ha fet. I sempre, sempre, la guitarra de Hekselman apareixent per tot arreu, en aquest tema també havent-lo escoltat en una seva improvisació, tot i que curteta. I quin final més sorprenent, amb els sons i efectes de la seva guitarra. Escoltem unes músiques allunyades de les típiques amb Swing per exemple del programa de la setmana passada. Aquestes són les que sonen ara mateix als EUA, les que l’amic John Bishop publica a les seves editorials, i concretament aquesta, la OA2 Records. O sigui que són les que s’estan coent allà. Brutals músiques, brutal tema de nou de Andy Wheelock.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el darrer track del disc i tema que titula el disc..
 
8.10.- In The Wheelhouse (Andy Weelock) 8:39.
 
I què impressionant ha estat també aquest tema, on de nou la guitarra de Gilad Hekselman ha brillat abastament, per melodia i pel seu llarg i brutal solo. El tema ha acabat també amb una altra demostració del líder a la bateria amb un increïble solo, tot plegat abans d’acabar-lo definitivament havent recuperat el motiu principal i melodia, i fent-ho de cop. Els inicis però ja ens deien per on aniria tot plegat. De nou el piano, baix i bateria fent el motiu principal, rítmic i de tempo. La guitarra de Hekselman ha fet la melodia, i per sota el baix i el piano i motiu principal. Un tema amb un canvi o break rítmic en la B del tema, cosa que hem pogut constatar. I ves per on que qui primer ha improvisat ha estat el baixista Teppa el qual ens ha fet una increïble improvisació marcada per la consistència, contundència del seu discurs, de la seva pulsió rítmica alhora que amb la melodia al darrera. Gorra al piano, i en aquest tema, sí que ha brillat per la seva improvisació, tot i que sembla quedar un pèl per sota de la sonoritat dels dos de la base, la del contrabaix i sobretot de la bateria del líder. Jo l’hauria amplificat una mica més durant la gravació. Fixeu-vos com ha sonat sempre la guitarra de Gilad Hekselman, súper, amb un volum molt present. Increïble solo de nou d’aquest gran de la guitarra moderna, no tan reconegut com d’altres més mediàtics, però igualment, un crac. I sí, solo del líder, recuperació de la melodia i final brutal de cop, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Andy Wheelock, Walter Gorra, Gonzalo Teppa i  Gilad Hekselman.


I ara ja encarem el final del programa i ho farem fent un lleuger salt estilístic, el del projecte publicat per Origin Records del col·lectiu Western Jazz Collective - "Dark Journey". Enregistrat per Ian Gorman a La Luna Studios, Kalamazoo, MI, del 18 al 19 de novembre de 2021. Mesclat i masteritzat per Michael Marciano al Systems Two, Nova York. Fotografia de Nebojsa Markovic i Israel Sundseth. Fotos de la banda de Casey Spring. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Andrew Rathbun. I els Western Jazz Collective són: Greg Jasperse, veu; Scott Cowan, trompeta; Andrew Rathbun, saxos soprano i tenor, clarinet baix, WX7; Matt Landon, guitarra; Matthew Fries, piano acústic i elèctric; John Hébert, contrabaix; Keith Hall, bateria i convidat especial, Kevin "Bujo" Jones, percussió. Totes les composicions són d'Andrew Rathbun (Broatchmusic, SOCAN).
https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82907.
 
“Les línies de Rathbun ballen i llisquen, totes dues, com si fossin infantils meravelles i sobretot, un art ben perfeccionat". JazzTimes.
 
La Facultat de Jazz que la Western Michigan University va reunir en silenci al llarg dels anys és una col·lecció impressionant d'artistes d'importància internacional. Havent-se reunit a Kalamazoo des de les seves bases a Nova York, Los Angeles i Boston, els col·legues d'ensenyament es van convertir en companys de banda amb la formació del Western Jazz Collective, i “Dark Journey” revela la màgia quan el temps, el lloc i l'atzar xoquen. Ofereix noves vistes sobre la música del saxofonista i compositor Andrew Rathbun, el septet de Rathbun, amb el trompetista Scott Cowan, el guitarrista Matt Landon, el pianista Matthew Fries, el baixista John Hébert i el baterista Keith Hall, juntament amb les contribucions vocals especials de Greg Jasperse, desvetllen paisatges musicals expansius, rics en matisos, dinàmiques i textura. "...Rathbun mereix ser classificat entre els millors arranjadors/compositors actuals". JAZZIZ.
 
I ja els començarem escoltant en el tema anomenat...
 
9.2.- Infinite Being (Andrew Rathbun) 9:03
 
I sí que després de l’energia demostrada en el projecte anterior, m’ha semblat que ens feia falta una mica de calma, la que hem escoltat en aquest tema, si n’exceptuem el solo final del baterista, que 10-n’hi-C lo brutal que ha estat. El tema però és melòdicament força tranquilet, tot i la intensitat prèvia al final, un final que s’ha anat diluint vers el silenci. Els inicis han estat però molts delicats, amb la melodia a duet de veu i guitarra, i després amb els vents fent-la, la molt bonica melodia, i també un tan entremaliada. De mica en mica el tema va agafant embranzida sonora per l’afegitó de la resta de companys. Un primer i molt delicat solo de trompeta, la de Scott Cowan ens ha calmat l’esperit. De nou, el motiu principal interpretat pel col·lectiu i ja una altra improvisació, a duet, de guitarra i contrabaix, què interessant. I després el “Soli” del vents, i demés que hi han participat. I improvisació de Matt Landon a la guitarra, en un programa on podríem dir que aquest instrument ha estat molt protagonista. Gran solo de Landon amb aires de modernitat, bon gust i mestria, més que evident. I un break posterior amb quasi el silenci trencat per les percussions del convidat Kevin "Bujo" Jones i després de la bateria de Keith Hall. Increïble tema per començar-los a escotar, tot i recuperant la melodia principal i final delicat diluint-se en el no res.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I seguirem escoltant-los en el magnífic tema anomenat...
 
10.7.- Echoes (Andrew Rathbun) 9:24.
 
I aquest tema, els temes d’aquest àlbum, són la mar d’elaborats. Hi ha canvis diversos, intervencions inversemblants, breaks, i demés virgueries, tot plegat ple de musicalitat. I sí, perquè tot i després d’haver escoltat la curteta melodia amb els vents, ja d’entrada hem tingut el primer break amb el baix i piano, amb un fons rítmic brutal. Després ha seguit una part de la melodia amb els vents fent-ne la part B del tema. Posteriorment hem escoltat  la llarga improvisació del líder Andrew Rathbun al saxo tenor. Un solo impressionant, farcit de mestria i modernitat. Realment ens ha impressionat per com l’ha desenvolupat. Un altre break ha donat pas al delicat solo del pianista Matthew Fries,el qual també ens ha agradat força. I com de nou apareix un crescendo sonor, musical, amb l’afegitó dels companys i també la veu de Greg Jaspere. Un altre break quasi al bell mig del silenci ha donat pas a la improvisació del trompetista Scott Cowan. Què impressionants aquests moments amb la guitarra, el baix bateria i percussions per sota fent-li de coixí rítmic al trompetista, que també ens ha enlluernat, ell també amb un llarg solo, i situant-lo bastant en el registre agut.  I recuperant el motiu principal s’han apropat al final, i de nou un tema brutal del líder Andrew Rathbun.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
 https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres podem dir que hem acabat aquest 2024 d’una manera excel·lent gràcies a  totes les amigues i amics que han vingut als concerts, i esclar que a l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Que tingueu un Bon Nadal i un millor any 2025. 
 
I ja els acabarem d’escoltar en el llarg tema i primer track del disc anomenat...
 
11.1.- Making no Sense (Andrew Rathbun) 12:30.
 
Mare de 10 sr, quin tros de llarg tema que hem acabat d’escoltar, de més de 12 minuts. De nou els canvis i breaks han estat els protagonistes. Esclar que els vertaders protagonistes han estat aquesta colla de grans músics, i esclar que les composicions inversemblants del líder Andrew Rathbun. I el tema ha començat amb una mena d’Intro on el motiu principal l’han fet els vents i un fons amb el baix fent-lo també. Uns primers moments brutals amb un contrapunt impressionant. Melodia a mode “Soli” de vents, brutal també, tot formant part d’aquest entramat musical tan increïble, una entrada prou llarga que ha deixat pas al primer break del tema. Delicadeses de la guitarra de Landon, també dels vents i veu de Greg, i fons in crescendo de la resta de companys i la calidesa de la trompeta de Cowan, encara tot així com molt delicat. De mica en mica ha anat creixent tot d’intensitat sonora, i ell també pujant de registre, i afegint-s’hi els companys, arribant a  un clímax final. I de nou un break, amb veu, vents i demés companys i ja  el solo del líder al soprano, el bo de l’Andrew Rathbun, ell fent uns “vuits” compassos improvisant,  compartits amb la guitarra de Matt Landon. Què brutals aquests moments, també amb un crescendo sonor impressionant. I per sota els de la base rítmica fotent-li d’una manera brutal, piano, baix i bateria. Esclar que els solos d’ells dos han estat increïbles. I de nou, tota la colla recuperant el motiu principal amb un clímax allà a dalt de tot, arribant de nou a un altre break, increïble. El so del teclat solitari, els arpegis de la guitarra, tot plegat molt delicat, ens han situat en un altre espai musical, ara amb la veu de Greg Jasperse, i de nou el crescendo sonor agafa embranzida, pujant tot a un nivell estratosfèric arribant ja al definitiu final que ves per on ha estat força delicat. Un tema impressionant pels canvis que ha tingut, per la pròpia composició i arranjaments del líder i esclar per les interpretacions de tots ells, tema ideal per deixar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, que ha resultat llarg en la versió completa, la que trobareu al blog o a l’ivoox del programa, o sigui que felicitats nois Greg Jasperse, Scott Cowan, Andrew Rathbun, Matt Landon, Matthew Fries, John Hébert, Keith Hall i Kevin "Bujo" Jones.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 617 - FSR: Booker Ervin, Sam Jones, Harold Land i George Russell Sextet, dimecres 4 de desembre de 2024.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:



Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I el programa d’avui el dedicaré al Hard Bop dels anys 60s, amb vinils digitalitzats en primera escolta, els magnífics de 180gr i gravacions recuperades pel nostre Jordi Pujol i publicades per Fresh Sound Records i col·lecció Jazz Workshop. Escoltarem el “Cookin’” de Booker Ervin; a Sam Jones i el seu “The Soul Society”; el “Harold Land in New York” i el “Ezz-thetics” del George Russel Sextet.


I podem començar per exemple amb el “Cookin’”. I resulta ser que “Cookin'” és un àlbum del saxofonista de jazz nord-americà Booker Ervin amb actuacions gravades el 1960 per al segell Savoy, MG 12154. Enregistrat per Paul Cady als Medallion Studios, Newark, Nova Jersey, el 26 de novembre de 1960. Tornat a publicar per FSR com a JW-105 LP. Amb Booker Ervin – saxo tenor, Richard Williams – trompeta, Horace Parlan – piano, George Tucker – contrabaix i Dannie Richmond – bateria. Totes les composicions són de Booker Ervin excepte el “You don’t know...” i el “Autumn Leaves”.
 
https://www.freshsoundrecords.com/booker-ervin-albums/55341-cookin-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
 
Us recomano que escolteu els discos de Booker Ervin, car és un dels saxofonistes, com d’altres dels grans, que va aconseguir un so totalment reconeixible, identificable, i esclar que molt personal. Havia format part dels grups liderats per Charles Mingus; de fet, alguns dels de la base rítmica també ho feren, com el Dannie Richmond, per exemple. La discografia de Ervin és també prou extensa, o sigui que la gaudireu de ben segur. Aquest vinil amb 6 temes inclou dues balades, una a tot Blues, “Mr. Wiggles” i l’altre la ja comentada “You Don´t Know What Love Is”. La resta de temes són del líder Booker Ervin amb composicions magnífiques a tot Swing i amb un estil Hard Bop que ens acompanyarà una bona estona.
 
Doncs com que la de Gene de Paul la tenim molt escoltada, començaré el programa amb el Blues de l’Ervin...
 
1.B2.- Well, Well (Booker Ervin) 9:57.
 
I quin gust començar amb un Blues arrastradet, que dic jo. Una llarga introducció al tema a càrrec del gran pianista Horace Parlan, perquè sí, aquí tots són grans, uns grans màsters, vaja, que ho varen ser, esclar. I quina frase repetitiva que ha fet ell, que ha durat tots els 12 compassos del Blues. Ja ho diuen que amb la nota adequada el pots tocar sencer. Ja d’entrada doncs una llarga improvisació de benvinguda. I després, el so potent, un punt metàl·lic, el del saxo tenor del líder, Booker Ervin, ell, fent gala de la seva mestria melòdica, amb les notes glissando al final de les frases, marca de la casa. Se’l reconeix no només pel seu so, car, el seu missatge melòdic és de factura pròpia, per les seves frases, per les seves escales inversemblants. Unes notes profundes les del contrabaix de Tucker i els copets delicats de Richmond ell amb les seves escombretes i demés. Brutal solo de Booker, que ha deixat pas a la trompeta no tant coneguda, ni reconeguda, la de Richard Williams, ell també amb un so molt potent i fraseig brutal, també amb licks repetitius, pujades al registre agut sorprenents i tot plegat amb bon gust. I quin final amb el baixista i el baterista, més delicat i passant de segona a primera velocitat, ideal tema per començar-los a escoltar.


I seguiré amb un altre dels grans temes de Booker Ervin a tot Swing arrastradet, i amb un “march” impressionant, l’anomenat...
 
2.A1.- Dee Da Do (Booker Ervin)  7:32.
 
I si que aquest és un dels temes que l’identifiquen al bo d’en Booker. I de quina manera comença el seu solo, típica frase d’ell. Com també ho són les que fa posteriorment, curtes i repetides. Brutal el ritme de “marxa”, que per cert ens recorda el “Blue March” de l’estimat Benny Golson, vaixell insígnia d’una de les èpoques dels Art Blakey & The Jazz Messengers. També en Williams fa un impressionant solo ell sempre allà a dalt del registre agut, mostrant-nos tot el seu poder tècnic. Ja ho diuen que la trompeta és molt exigent i sobretot en el registre agut, on encara costa més afinar-la. Tucker al contrabaix ha fet també un magnífic solo, amb uns aires molts Bluesy, i pulsió rítmica, aleshores sense la tan evident “marxa”, coses que sí apareixeran de nou en el solo de l’Horace Parlan gràcies a les escombretes del bo d’en Danny, ell sempre tan precís, i sinó que li preguntin a Charles Mingus. Brutal tema de Booker.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja per acabar podríem posar el també gran tema propi "Down In the Dumps", o el conegut "Autumn Leaves", però ho farem amb el més vital, més ràpid, a tot Swing, amb el...
 
3.A2.- Mr Wiggles (Booker Ervin) 5:19.
 
I ves per on que per acabar d’escoltar-los en aquest curtet repàs del seu disc, aquest ha estat el tema ideal, amb un Swing increïble i un tempo brutal, on hem gaudit d’una base rítmica potent, perfectament sincronitzada, i donant el suport adequat als solistes per a gaudi de tothom. I ells que han estat primer en Booker que de nou ha brillat amb llum pròpia i personal. El tema però l’han fet els dos vents a duet, curtet com són tots els Blues, com aquest també és. I ja la seva més que impressionant improvisació, i a moments amb ajudes externes, les del trompetista Williams. Brutal el líder, amb el seu típic i reconeixible so i fraseig, amb raó el va fitxar també en Charles Mingus. I Horace, un altre gran, un gran del piano en una magnífica interpretació, on fent frases de mínims, sense massa escarafalls, ens ha omplert de Blues. El so brillant de la trompeta de Williams ha enlluernat el cel per la seva execució de nou allà dalt del registre agut, quin  monstre, i ves per on que no massa conegut. I encara al final, un solo del baterista de Mingus el bo d’en Richmond, ell que ha sabut portar la màquina rítmica a bon port. I quin final més impressionant, de cop, per ja deixar-los d’escoltar. Moltes gràcies mestres Booker Ervin, Richard Williams, Horace Parlan, George Tucker i Dannie Richmond.


I seguiré amb un altre d’aquests magnífics projectes, i ara amb el de Sam Jones, “The Soul Society”. Un disc on escoltareu un violoncel i un contrabaix amb una presència sonora, fins llavors mai escoltada. Publicat originalment en estèreo a Riverside Records com a RLP 1172. Enregistrat per Jack Higgins als Reeves Sound Studios, Nova York, el 8 de març (Cara A #1, 4, Cara B #2, 3) i 10 de març (Cara A #2, 3), Cara B #1, 4), 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Publicat de nou per FSR com a JW- 110 LP. Notes de contraportada de Julian "Cannonball" Adderley. Enregistraments originals produïts per Orrin Keepnews. Amb Nat Adderley (corneta a #A1, A4, B2, B3), Blue Mitchell (trompeta a #A2, A3, B1, B4), Jimmy Heath (saxo tenor), Charles Davis (saxo baríton), Bobby Timmons (piano), Keter Betts (contrabaix a #A1, A4, B2, B3), Sam Jones (violoncel a A1, A4, B2, B3; contrabaix a #A2, A3, B1, B4), Louis Hayes (bateria).
https://www.freshsoundrecords.com/sam-jones-albums/57336-the-soul-society-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
 
I el bo de l’Scott Yanow ens deia això des de All Music Guide..
"El debut del baixista Sam Jones com a líder va donar lloc a un dels seus millors enregistraments. En quatre de les vuit seleccions de la reedició en LP del seu fet inicial a Riverside, Jones està ben destacat al contrabaix mentre que els altres quatre temes el trobem tocant un violoncel molt eficaç. Els arranjaments no acreditats dels grups són uniformement excel·lents i hi ha espai en solitari per al cornetista Nat Adderley, el trompetista Blue Mitchell, Jimmy Heath al tenor, el baríton de Charles Davis, i el pianista Bobby Timmons. El repertori també és de gran nivell, amb aspectes destacats com el debut de temes com "The Old Country" d'Adderley, una bona jam a "Just Friends", "Some Kinda Mean" de Keter Betts, la reverència de Jones a "Home", i també amb el  "So Tired" de Bobby Timmons. De fet, les vuit peces musicals són memorables, les d’aquest disc molt i molt recomanable".
—Scott Yanow (All Music Guide).
 
Doncs els  podríem escoltar en el tema “There is no Greater Love” on el líder fa una gran versió fent una llarga “Intro” amb la pròpia melodia interpretada amb el violoncel, ell solet i ja després afegir-s’hi alguns dels companys. També hi ha un gran tema a tot delicat Swing compost pel Nat Adderley i lletra que no escoltarem de Curtis Lewis i anomenat “The Old Country”, però els escoltarem amb el tema del baixista Ketter Bates anomenat..
 
4.A1.- Some Kinda Mean (Ketter Bates) 5:51.
 
I quin gran tema de Ketter Bates que acabem d’escoltar, amb un Swing brutal ja d’entrada en la melodia feta a duet de vents amb el líder als més baixos, en Sam Jones però els del violoncel. I qui primer ens ha impressionat ha estat el bo de Jimmy Heath al saxo tenor, ell que en aquesta època encara no dirigí la seva Big Band, famosa posteriorment. Mestre en arranjaments i també amb bones composicions, que alguna n’hi ha en aquest disc de Jones. I al líder l’hem escoltat improvisant amb el violoncel amb un so força present, que per això ho és, el líder. Poques vegades s’ha escoltat un so dels sons més greus tan en primera línia com en aquest disc. I després d’ell la corneta de Nat Adderley i de nou amb un ritme de “marxa”, què bé. Magnífica improvisació del germà petit de Cannonball i també arribant allà a dalt. I esclar que en Bobby Timmons ens ha enlluernat per la seva gran classe i elegància, com també el baixista, amb contrabaix el compositor del tema, en Ketter Bates, brutal solo i ja recuperar el magnífic tema, ideal per començar-los a escoltar.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I un altre gran tema d’aquest disc és el compost per Bobby Timmons i anomenat...
 
I només els escoltarem en el tema de Bobby Timmons, que ja sabeu que el programa complet el trobareu al blog, primer, i després a l’Voox, i tema anomenat..
 
5.B4.- So Tired (Bobby Timmons) 6:17.
 
I què brutal aquest tema de Timmons, recordeu que també va fer el “Moanin’” que fou vaixell insígnia dels Jazz Messengers abans de l’arribada de Golson com a director musical. I de nou la melodia a càrrec del líder Jones, ell ara però al contrabaix, fent la A, i els vents fent la B o el pont. La primera improvisació ara amb la càlida trompeta del gran Blue Mitchell, i solo preciós tot i que curtet. I Jones l’ha seguit amb el seu i mostrant-nos la seva gran classe, la seva profunditat de so, el seu tempo, el seu Swing. I seguint allà a baix, el solo del saxo baríton de Davis aquest en l’ona de Pepper Adams jo diria i no tant en la de Mulligan, coses del Hard Bop. I hem escoltat també el piano de Timmons, el saxo tenor de Heath ambdós amb la seva evident mestria, i ja per recuperar el motiu principal, la A del tema a càrrec del líder al contrabaix i la B del tema amb els vents i ja acabar-lo de cop, brutal tema de Bobby Timmons.

 
I ja els acabarem d’escoltar en el magnífic Blues amb el líder amb el violoncel a tot drap i tema propi i anomenat...
 
6.B2.- Deep Blue Cello (Sam Jones) 4:56.
 
I de nou un Blues i ara amb el cello de Sam Jones que per això el tema es diu com es diu. Ell, com Ron Carter van utilitzar el violoncel per poder desenvolupar uns solos més brillants, i afegir un punt de sonoritat “clàssica” en el Jazz. I s’ha de dir que la melodia del tema va estar molt ben trobada, és molt xula. I ell, ja d’entrada fent la seva impressionant improvisació amb el violoncel, amb una precisió de primera línia, fraseig, llenguatge a tot Jazz. I la corneta de Nat l’ha seguit amb un magnífic solo, brillant també, com ho ha estat el del gran Jimmy Heath i solo, que tot i que curtets, han estat increïbles. I és que són una bona colla i s’han de repartir els solos i no poden ser massa llargs, car el tema s’allargassaria massa. I no m’oblido no, del baterista Louis Hayes, qui molt discret ha sabut  portar-los a bon port, i en aquest tema amb el contrabaix d’en Bates. I Bobby Timmons ha fet el darrer i increïble solo abans de tornar-hi tots amb la melodia, ja ho sabeu, repartida entre el líder al violoncel i els vents, gran tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que gràcies mestres, Nat Adderley, Blue Mitchell, Jimmy Heath, Charles Davis, Bobby Timmons, Keter Betts, Sam Jones, Louis Hayes.


I ara seguirem amb el disc “Harold Land in New York”. Originalment publicat per Jazzland JLP 933S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova York, els dies 5 i 8 de juliol de 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Notes de contraportada de Chris Albertson. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. FSR: Jazz Workshop, JW-099. Amb Harold Land (saxo tenor), Kenny Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones (contrabaix), Joe Peters (bateria).
 
I de nou podem escoltar que havia escrit el gran Scott Yanow:
"El saxofonista tenor Harold Land i el trompetista Kenny Dorham constitueixen una potent primera línia en aquesta sessió, un conjunt de hard bop superior. Amb una secció rítmica profunda i tranquil·lament bopper (el pianista Amos Trice, el baix Clarence Jones i el bateria Joe Peters) donant la seguretat adequada. Land i Dorham s'estenen en cinc temes, sobretot "So in Love", "On a Little Street in Singapore" de Cole Porter i el tema de Land "Okey  Blues", que es va dedicar al productor Orrin Keepnews. Un bon esforç que serveix com a exemple fort dels primers treballs de Harold Land". Scott Yanow, “All Music Guide”. https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
 
I els escoltarem amb el tema a tot Swing, el compost per David Raskin i anomenat..
 
7.A3.- Slowly (David Raskin) 7:07.
 
I què bonic aquest tema de Raskin i quin so més maco el del saxo tenor del líder Harold Land, també personal i un pèl metàl·lic. I si el tema ha començat delicadament, quin canvi a tot Swing després, en la seva més que brutal improvisació, la de Land. Ja sabeu que va formar part del millor quintet de Jazz de la seva època, el de Clifford Brown & Max Roach, aleshores a l’ombra del virtuós “Brownie”, de manera un pèl injusta. Esclar que nosaltres no hem sabut fins aquests darrers anys, que ell va fer aquestes joies com a solista, joies que no van tenir la sort de ser admirades pel gran públic, només pendent del que feien Coltrane i Rollins. Doncs estareu d’acord amb mi que va ser un grandíssim solista, i la prova ha estat la seva impressionant improvisació. I esclar que en Kenny Dorham va ser un altre mestre d’aquella època, ell amb un so més contingut, situat en el registre del mig i fet amb una gran calidesa. També hem escoltat els solos del pianista Price i el del baixista Clarence Jones, ambdós força interessants. I Land ha fet encara uns moments de solo, després d’aquests dos, tot i recuperant la melodia del tema un tant modificada, i arribar a un delicat final, compartit amb la trompeta de Dorham. Gran tema per començar-los a escoltar.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem en el magnífic tema compost pel gran Cole Porter i anomenat...
 
8.A1.- So in Love (Cole Porter) 6:00.
 
I aquest tema, Porter el va compondre el 1948 per a la pel·lícula “Kiss me, Kate”, interpretat per una infinitat de músics instrumentistes i cantants. I el baixista Jones ha estat a qui primer hem escoltat a mode de “Intro” de la melodia del tema. Aquesta l’han fet a duet el líder al saxo tenor, en la primera A, Dorham la segona, Land el pont o la B, i la trompeta de Kenny i amb Land al final, ells dos en la darrera A, amb 16 compassos cadascuna, aquesta convertida en la C del tema, pel canvi final. El gran trompetista ha estat qui primer va improvisar, ell que va ser el creador del conegut “Blue Bossa”, tantes vegades interpretat sobretot en les Jam Sessions. Brutal solo de Dorham, ell de nou en el registre del mig i calidesa interpretativa. Però ha estat més “bopper” el líder Harold Land, més fresc, més vital amb el seu fraseig, més protagonista, que per això és el líder del disc. Brutal solo de Land que ha deixat pas al solo del pianista Trice i després el del baixista Jones, Clarence, que el Sam l’hem escoltat abans. En fi, recuperació del tema i final brutal.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema més vital del disc, compost per Peter de Rose i Billy Hill anomenat..
 
9.B1.- On a little street in Singapore (P. de Rose & B. Hill) 7:08.
 
I aquest "On a Little Street in Singapore" és una cançó de jazz escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Va tenir una certa popularitat als anys 30 i 40, marcada per una sèrie d'actuacions d'alt perfil. Els artistes que van interpretar la cançó van incloure a Frank Sinatra amb Harry James, Dave Brubeck i Paul Desmond, Glenn Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Fins i tot els Manhattan Transfer el van tornar a fer el 1978.
 
De ben segur que molts dels músics que el van tocar, no ho van fer amb aquesta vitalitat que ells han tingut. Un tema brutal de tempo, amb un Swing impressionant per com camina, quasi córrer el contrabaix de Jones. Va tan ràpid que fins i tot es pot perdre la sensació de Swing. I si això ho hem notat en les improvisacions, no ha estat així l’inici del tema, que ha estat un pèl més calmat. Sí que el tema ha començat a volar amb la brutal improvisació del líder al saxo tenor; quina velocitat d’execució, quina mestria mai prou valorada en vida, o potser sí al final del seu cicle vital. Tenia una tècnica increïble, car tocar tan de pressa no és tasca que faci qualsevol. En Johnny Griffin va ser un altre que volar amb el tenor, potser encara més que Land. I sí que Dorham s’ha posat les piles en aquest brutal tema, també volant tot i improvisant, i mantenint el seu so tan càlid. Trice  al piano ha fet també una gran tasca i ja després, els quatres compassos on el baterista Peters ha compartit improvisacions amb els dos vents. I ja cap al final, la melodia, que té uns aires orientals en els primers moments, i acabar el tema a tot Swing, brutal per ja deixar-los d’escoltar. Moltes gràcies mestres Harold Land, Kenny Dorham, Amos Trice, Clarence Jones, Joe Peters.


I nosaltres ja acabarem el programa d’avui amb el “Ezz-thetics” del George Russell Sextet, que tot i ser de la mateixa època, fa un salt estilístic vers modernitats diverses, les que el líder es va treure de la màniga. Esclar que els músics implicats tenien també aquest esperit de superar, d’avançar amb nous concepcions musicals. Publicat originalment en Mono per RIVERSIDE RLP 9375. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova York, el 8 de maig de 1961. Produït per Orrin Keepnews. Notes de contraportada de Martin Williams. El George Russell Sextet són: Don Ellis (trompeta), Dave Baker (trombó), Eric Dolphy (saxo alt, clarinet baix a  B1 i B3), George Russell (piano i arranjaments), Steve Swallow (contrabaix), Joe Hunt (bateria). https://www.freshsoundrecords.com/george-russell-albums/6694-ezz-thetics-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i versió recuperada en estéreo per Jordi Pujol Baulenas.
 
I de nou l’Scott Yanow va deixades dites unes sàvies paraules, com sempre:
"Aquest és un veritable clàssic. El compositor i pianista George Russell va reunir un grup de talents molt versàtil (el trompetista Don Ellis, el trombonista Dave Baker, Eric Dolphy al saxo alt i clarinet  baix, el baixista Steve Swallow i el bateria Joe Hunt) per explorar-ne tres d'ell, del líder. Increïbles les versions que fan de dos estàndards, els seus originals, "'Round Midnight" (que rep un tractament extraordinari per Dolphy), "Nardis" de Miles Davis i el tema de David Baker “Honesty". La música és post-bop i tot i que utilitza idees del jazz d'avantguarda, no entra en cap categoria simple, realment inspira als intèrprets. Molt recomanable". —Scott Yanow (All Music Guide).
 
I la modernitat d’aquest proposta fins i tot la notareu en el molt conegut tema de  Thelonious Monk primer que escoltareu, car ells fan una “Intro” força interessant, i tema anomenat...
 
10.A3.- ‘Round Midnight (Thelonious Monk) 6:24.
 
I ja heu pogut constatar que, tot i el conegut tema de Monk, ells li han donat un punt de modernitat, sobretot perquè aquí hi hagué el grandíssim i estimat Eric Dolphy, amb la seva genial manera de tocar els vents, i en aquest tema el saxo alt, improvisant com els àngels, per com ha volat, ell sempre, a velocitat supersònica. Un dels més genials músics del segle XX que ens va deixar amb només 36 anys, havent fet ja coses com aquestes, i encara pendent de fer-ne més encabit en el combo de Charles Mingus. Què es pot dir d’una interpretació com aquesta. Un es queda sense paraules en escoltar-lo. Un plora per la seva prematura mort, com plora per la de Clifford Brown i d’altres que se’n van anar massa aviat, també Coltrane. En fi, sempre els recordarem, però ara i en aquest programa, recordem a  Eric Dolphy. Brutal versió del clàssic de Monk, ideal per començar-los a escoltar, que les coses encara seran més modernes.


I els podríem escoltar en un altre d’aquests impressionants temes compost per Dave Baker anomenat “Honesty”, però ho farem amb un del líder George Russell a tot Swing en l’increïble tema anomenat...
 
11.B2.- Lydiot (George Russell) 8:06.
 
I què bo aquest tema de George Russell, ell que va brillar més com a compositor que com a pianista, fent però aquí una bona tasca al piano en la seva improvisació, un tant “Monkiana”, després de la presentació del tema i melodia inicial. Gran Swing pel “Walking” del baixista Steve Swallow i les escombretes de Joe Hunt. I quins “licks” que ens han fet els vents en la improvisació del líder. Un Russell rítmic i no gaire melòdic.  I de nou el genial Eric Dolphy executant el seu solo a una velocitat increïble, que potser ni Charlie Parker hauria fet. Alhora de la seva velocitat hi hagué el fraseig súper modern, quasi en l’ona del Jazz d’Avantguarda, ell que formà part d’un dels dos quartets de l’Ornette Coleman en el seu “Free Jazz: A Collective Improvisation”, també del 1961 com aquest disc de Russell, el quartet que sonà pel canal dret. Pocs solistes podien fer el que feu Dolphy en aquella època. I la trompeta de Ellis ha sonat brillant i amb un pèl de reverberació, cosa que ha omplert una mica més la seva sonoritat, ell que també l’ha fet amb un bon fraseig i llenguatge. I també hem escoltat el solo de Baker al trombó, a tot Swing també, gràcies als dos de la base rítmica, sobretot amb el “Walking” de Swallow, ell que ha fet després la seva brutal improvisació, mestre que evolucionà posteriorment vers diverses modernitats. I quin “Lick” han fet de nou els vents per sobre del seu solo. I ja recuperació de l’entremaliada melodia amb tots els vents i acabar aquest gran tema del líder, “Lydiot” de George Russell.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, llarg en la versió completa que podreu escoltar a l’Ivoox del Jazz Club de Nit, i dedicat a la nostra estimada discogràfica Fresh Sound Records de l’estimat Jordi Pujol Baulenas, i la seva secció Jazz Workshop amb uns magnífics vinils de 180gr. que jo mateix he digitalitzat en primera escolta per a totes i tots vosaltres, i ho farem amb l’impressionant tema que titula aquest disc, i compost pel líder George Russell..
 
12.A1.- Ezz-thetic (George Russell) 8:58.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
 https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres el 13 de desembre que podrem gaudir amb els ONC Trio amb Ayna Lòpez, amb Ivó Oller, trompeta; Ayna López, saxo alt i veu; Gerard Nieto, orgue Hammond i Joan Casares, bateria, organitzat des del Jazz Club la Vicentina i aquesta vegada amb l’ajuda de la vostra aportació, gràcies. Us hi esperem a partir de les 22h.
 
I què brutal aquest tema per acabar el programa d’avui, què impressionant la melodia súper entremaliada, i amb quin tempo que el van fer. El Swing a tot “Walking”, a tot “Running” pel baix de Swallow, que quasi no es percep per la velocitat del tema. Impressionant el tema, les improvisacions també, esclar, i la primera la del trombonista Baker que també ha volat com tots ells. Tocar el trombó a aquest tempo no és fàcil, no, més aviat és la mar de difícil, i ell ho ha clavat. Un llarg solo on l’hem pogut apreciar abastament. I de nou la trompeta de Ellis amb la reverberació que de ben segur ell va voler en la gravació. També ell ha volat impulsat per la secció rítmica, per com córrer l’Steve Swallow al contrabaix. I de nou la brutalitat interpretativa de l’estimat Eric Dolphy, amb un moment ell sol, i la més estona acompanyat dels de la base rítmica, dos a tempo brutal, i un, el líder al piano, amb acords puntuals. Devia al·lucinar escoltant a Dolphy, com la resta de companys, de ben segur. I encara al final amb uns “quatres” compassos improvisant el baterista Hunt amb la resta de companys, inclòs el líder al piano, i ja recuperar la brutal melodia d’aquest impressionant tema de George Russell, ideal per acabar el programa d’avui dedicat a  vinils reeditats per l’estimat Jordi Pujol Baulenas, els de Fresh Sound Records – Jazz Workshop, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. O sigui que moltes gràcies mestres Don Ellis, Dave Baker, Eric Dolphy, George Russell, Steve Swallow , Joe Hunt.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |