Programa 318: Fresh Sound Records - Jon de Lucia Group, Jeong Lim Yang i Elmo Hope Sextet & Trio, dimecres 4 d'abril de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2, aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 amb
un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre
amic Cifu. A ell li dediquem el
nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”.
Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us
parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels
nostres músics.
I aquesta setmana hi tornem amb projectes de l’editorial de casa nostra,
Fresh Sound Records i així és que
com ja va essent habitual, primer escoltarem un parell de treballs de la seva
secció New Talent i que seran el de Jon de Lucia Group i el seu ”As The River Sings” i el de Jeong Lim Yang i el “Déjà Vu”. Acabarem el programa amb un
vinil de 180 grams digitalitzat en primera escolta per qui us parla, editat per
Jazz Workshop de la mateixa
editorial mare, Fresh Sound Records i
que serà el magnífic disc de Elmo Hope
Sextet and Trio anomenat “Homecoming”.
I també de manera habitual escoltarem un micro conte relacionat amb el món del
jazz i aquesta vegada serà Teresa Tuset
qui ho farà.
I us vull recordar el magnífic concert que ens oferiran Santi dela Rubia Trio el divendres 6
d’abril amb Santi dela Rubia, saxo tenor
amb Marc Cuevas, contrabaix i Roger
Gutiérrez, bateria, ens presentaran el seu projecte ”Broken Line” disc que per cert vam posar en aquest programa no fa
gaire, amb tot de temes propis d’aquest gran saxofonista. O sigui que ja ho
sabeu, el 6 d’abril al Molí dels Frares en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament
de Sant Vicenç dels Horts i per tant
amb l’entrada gratuïta, concert organitzat des del Jazz Club La
Vicentina.
I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per
veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres,
dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a
l’amic Enrique Heredia, mentre que
la resta de dies hi trobareu a l’Esteban.
Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh
Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una
forta abraçada.
I ara sí que comencem amb la música del programa i que serà la força
íntima i també rítmica del projecte de Jon
de Lucia anomenat...
“AS THE RIVER SINGS”
Jon de Lucia Group
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 521
Enregistrat per Mitch Rackin
amb un magnetòfon de 2 polzades el 21 de juliol de 2014 al Seaside Studio,
Brooklyn, NY,
Mesclat i masteritzat per David
Darlington de Bass Hit Studios
Jon De Lucia, saxo alto, sruti
box, clarinet alto, clarinet, flauta
Greg Ruggiero, guitarra
elèctrica
Chris Tordini, contrabaix
Tommy Crane, bateria
Produït per Jon De Lucia
Productor executiu: Jordi Pujol
Totes les composicions de Jon De Lucia
I aquí teniu l’enllaç a la pàgina web del disc de FSNT.
Escoltem ja el primer tema de la nit i que serà el preciós....
11.- St. Brendan’s Isle (Jon De Lucia) 6m09s
Doncs ja heu pogut escoltar quina delícia de tema per a començar el
projecte de Jon De Lucia, amb una
melodia iniciada pel líder que ens podria situar en una època medieval, càlida.
Igualment la guitarra de Ruggiero
l’ha seguit en la mateixa ona. Després del solo del líder a saxo alto, aquests
dos mestres s’han trobat en un preciós duet melòdic, llarg i melancòlic mentre
el baterista Crane hi participa a
base de cops secs tot i marcant-nos un ritme i energies que sembla ens vulguin
fer despertar de la pau inicial.
I George W. Harris, de jazzweekly
ens va dir això el 3 d'abril de 2017:
"Jon De Lucia toca
canyes i vents diversos mentre dirigeix una formació lleugera com la brisa amb Greg Ruggiero, Chris Tordini i Tommy Crane
a través d'una col·lecció d'estats d'ànim típics de la Mediterrània. Els
sons van des del seu litúrgic "Opening" fins el post bop i l’impressionisme
amb el clarinet i clarinet baix a "Stirring Curds" i saxo alto a "Caterina".
Al clarinet, hi ha melancolia en el "Sinus Suite A" mentre la
formació esdevé alegre amb "Seven Ate Three For You". La guitarra de
Ruggiero és pastoral a l'alçada de De Lucia a "St. Brendan's Isle" i
també a "Blockhouse # 1". Creen però una música alegre a "Snake
Creeps down". La base rítmica fa una dansa àgil a "Festa" mentre
sembla vagin a través del fang a "KJ", però sempre, i a través de
tots els temes, hi ha un sentit de la calor i el sol de la matinada a l'aire
lliure del món Ibèric, on tot està a punt per fer una passejada alegre pel
carrer. Idees riques del món antic en una vena post bop".
Seguim amb quasi la mateixa ona delicada, car així és el tarannà del
projecte de Jon De Lucia i ho farem
amb la meravella anomenada....
2.- Caterina (Jon
De Lucia) 7m39s
Doncs és evident el regust impressionista d’aquest “quadre musical”,
amarat també d’un punt de melancolia. El que sí és evident és al bellesa
d’aquests melodies, alhora que la perfecte interpretació del líder, també al
saxo alto, tan ben aixoplugat pels seus companys, essent el baterista de nou,
l’encarregat de mantenir-nos a l’expectativa d’alguna cosa vital. Jon De Lucia ens ha mostrat el domini
tècnic i sobretot el de la improvisació melòdica que ha fet, magnífica i amb un
gran so. Ruggiero l’ha seguit amb la
mateixa tendresa, mentre la secció rítmica han mantingut un Groove permanent, el
que ens ha acompanyat durant tot el tema. El solo del guitarrista ha estat
també delicat i sublim, essent de nou ells dos els qui a duet hi han tornat amb
la melodia impressionista, sí, la d’un tema que segueix un tarannà determinat,
el d’aquest projecte on la música és la d’un riu que canta.
Jon De Lucia és un saxofonista i compositor establert a Brooklyn. Originari de Quincy, MA, Jon s'ha convertit en una
part integral de l'escena de Nova York.
Predominantment va estudiar jazz, també té un profund interès en la música i
instruments folklòrics de Cuba, Japó,
Irlanda i Itàlia, havent actuat amb una gran varietat de flautes ètniques,
bateria i instruments de corda. Va estudiar saxofon amb Lee Konitz, George Garzone, Greg Osby, Bill Pierce i Joe Lovano, i
la flauta i el clarinet amb Tobi-Ann
Kocher i Andrew Sterman. Altres professors inclouen Bob Moses, Bill Ochs (xiulador irlandès) i Hitomi Nakamura (amb
l’hichiriki japonès).
I recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
I nosaltres seguim amb un tema amb marcat sentit rítmic, que també n’hi
ha alguns, i vet aquí que aquest és el tema festiu anomenat....
10.- Seven Ate Three For You (Jon de Lucia) 3m39s
Doncs sí, a més a més de ser festiu, el ritme marcat pel baterista, a
cops, ens incita també al ball, i vet aquí que tot pinta que ha de ésser un
ball autòcton fins i tot ancestral. L’inici del clarinet a mans del líder no
ens ho indicava, però ben aviat Crane
a la bateria ens ho ha mostrat. Alhora, Ruggiero
a la guitarra ha deixat anar unes delicades notes també força saltarines i
delicades, i ben aviat de nou el líder, ara al saxo alto, s’hi ha afegit
aconseguint ambdós una sonoritat preciosista i delicada. Curiós el curtet solo
del baterista, aixoplugat per clarinet alhora que amb guitarra i saxo alto, en
una clara manifestació de tècnica de overdubbing.
Jon ha liderat els seus grups i ha tocat com a sideman a
Boston, Nova York i tot el Japó amb músics com Putter Smith, Michael Kanan, Steve Little,
Bill Crow, David Tronzo, Bob Moses, Maeve Gilchrist, John Lockwood i Thomas
Morgan entre altres. Dirigeix la formació Jon De Lucia Group, que va editar Face no Face (2006), i As The
River Sings (2017) aquest disc que estem escoltant; també el Luce Trio fent barroc improvisat,
Pieces Vol. 1 (2012); i el Jon De Lucia
Octet, que recentment va celebrar un concert amb el llegendari saxofonista Ted Brown, enregistrament que
s'estrenarà el 2018. És autor de Bach
Shapes, un nou llibre de mètodes per a saxo centrat en la música de J.S. Bach. Continua component,
organitzant, tocant i ensenyant de forma privada i com a professor adjunt a la City College de Nova.
I ja acabem el projecte d’aquest músic amb el tema festiu i rítmic
anomenat....
3.- Festa (Jon
De Lucia) 3m11s
El bateria, de nou, marcant a cops, com si d’un tabal es tractés, ens
marca el ritme que sí s’albira festiu, mentre els dos solistes volen per damunt
de ritmes i danses. Guitarrista i saxo alto, esdevenen germans solistes, mentre
la pulsió rítmica i sonora s’incrementa per la joia musical en un tema viu i
curtet que per acabar el projecte de Jon
de Lucia ens ha anat la mar de bé. Deixem aquest delicat projecte de Jon de Lucia.....
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres seguim amb el nou projecte de la contrabaixista Jeng Lim Yang anomenat...
“DÉJÀ VU”
Jeong Lim Yang
Editat per Fresh Sound New Talent FSNT 529
Enregistrat per Tom Tedesco el
20 de setembre de 2015 a Tedesco Studio, Nova Jersey,
Mesclat per Eivind Opsvik i
masteritzat per Pieter de Wagter
Produït per Jeong Lim Yang
Productor executiu: Jordi Pujol
Adam Kolker, tenor sax
Michael Attias, saxo alt
Jeong Lim Yang, contrabaix
Nick Sanders, piano
Jesse Simpson, bateria
Tota la música escrita i organitzada per Jeong Lim Yang
I aquí teniu l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc de FSNT...
Veiem què ens va dir el 20 de setembre de 2017 en Troy Dostert, des de All
About Jazz
En el seu excel·lent disc de debut, Déjà
Vu, la contrabaixista Jeong Lim Yang
demostra que hi ha més d'una manera d’obtenir una primera impressió en un
oïdor. En comptes de prendre la ruta òbvia amb temes de ritme elevat o
composicions completament complexes, Yang
es complau a esculpir un munt d'espai obert perquè la seva música respiri. Les
seves melodies agraciades es formen amb subtilesa i una tranquil·litat que es
deriva tant de la seva habilitat amb el seu instrument com de les contribucions
matisades dels seus companys.
Comencem doncs amb les músiques d’aquest el primer projecte al seu nom
de la contrabaixista Jeong Lim Yang
i ho farem amb el tema....
8.- Deal Breaker (Jeong
Lim Yang) 7m33s
Doncs i quina bellesa de tema per a començar el projecte de Yang, amb un vals així com una mica
arrastradet. Preciosa melodia a càrrec primer del saxo tenor Kolker i després a la segona A, amb el
saxo alto de Attias. El tenor és qui
fa el pont, essent de nou tots dos els qui acaben el tema amb la darrera A. Un
tema estructurat a 32 compassos, estructura típica dels estàndards de Jazz. El
delicat solo de Kolker és una mostra
de la musicalitat amb la qual podrem gaudir d’aquest projecte. Aquest és un
músic que ja hem escoltat en aquest programa i no fa gaire, en un magnífic
projecte també editat per FSNT. El
solo del saxo alto Attias ha estat
un pèl més curtet però també preciós, deixant espai al del pianista Sanders, compartint-lo aquest
posteriorment també amb el saxo alto, per tornar ambdós vents a la melodia
principal, preciosa, per iniciar aquest projecte de Yang.
Seguim amb els comentaris de Troy
Dostert.....
Tots els vuit temes són de Yang, però contenen referents clars que
reconeixen les seves inspiracions musicals. El tall d'obertura, "Moon
Tethered" és un clar homenatge al pianista Masabumi Kikuchi i el seu àlbum Tethered
Moon amb Paul Motian i Gary Peacock. En el ritme d’aquesta
cançó, sense presses, amb fluïdesa, la peça es beneficia de la suau obra del
pianista Nick Sanders, els sons dissonants
de la qual s'alimenten d'un solitari picat, i el bateria Jesse Simpson, que aporta una sensibilitat semblant a Motian en el seu enfocament de
composició oberta.
I seguirem amb més música de Yang
i ara amb el tema anomenat....
4.- Ravine (Jeong
Lim Yang) 4m51s
Aquest és un tema d’una certa complexitat melòdica, ja ho heu pogut
escoltar. El tempo delicat ajuda a la comprensió i permet gaudir-lo àmpliament,
sobretot en els solos posteriors a la melodia inicial. El tempo no s’acaba
d’esbrinar, car és una seqüència variant i no segueix un patró conegut i
assequible per a nosaltres. Tot i això, a mida que anem escoltant el tema,
l’anem comprenent més, i més ens agraden les aportacions de tots els implicats,
a vegades amb una mena de improvisació col·lectiva. Una demostració també de la
diversitat creativa d’aquesta compositora i gran contrabaixista, Jeong Lim Yang.
Seguim amb més comentaris de Troy
Dostert.....
Però aquest no és un disc a trio (encara que amb la forta relació de Yang, Simpson i Sanders segurament
podrien fer un molt bon projecte), ja que les virtuts de l'àlbum són
sensiblement augmentades per la presència de dos veterans saxofonistes: Adam Kolker en el saxo tenor i Michael Attias a l’alto. La seva
presència ajuda a il·luminar més influències de Yang: Ornette Coleman,
l'esperit del qual és invocat en el tema i títol del disc, amb una intensitat
que inspira els dos saxofonistes a tocar amb més energia i amb més força en el disc;
i Don Cherry, fent-li un homenatge
explícit a "Cherry", on l'obertura del seu solo en el tema de Coleman
"Una Muy Bonita" serveix
com a fonament melòdic d'una altra peça fluida i atractiva que novament es
beneficia de l'associació entre Kolker i
Attias, els solos sempre semblen complementar-se i alimentar-se
perfectament.
I ara aprofitarem per escoltar el micro conte que ens ha preparat Teresa Tuset sobre un músic i el seu
instrument....som-hi Teresa....
.........................................
Doncs ja heu pogut escoltar la relació entre músic i instrument....fins
d’aquí 15 dies cusineta. Gràcies.
I encara escoltarem més música d’aquesta magnífica compositora i
contrabaixista, i ara ho farem amb el tema que titula l’àlbum....
3.- Déjà Vu (Jeong
Lim Yang) 4m51s
En aquest tema, clarament han canviat les tornes, amb més vitalitat
rítmica però també han continuat les melodies gens senzilles. Tot i això els
sons del saxo alto i tenor ens ajuden a entendre més què està passant. El solo
del saxo alto Michael Attias ha
estat també magnífic alhora que també el seu so. Ja ens han acostumat als solos
curts, cosa que s’agraeix, i així és que de la mateixa manera, tot i que potser
una mica més llarg, ha estat el solo brillant del saxo tenor Kolker. De nou, la simbiosi d’ambdós
músics, també el tocar a la vegada, fa que s’aconsegueixi una mena de
plataforma sonora completa, i ja haureu notat, l’un per un canal i l’altre per
l’altre. El tema ha començat amb el baterista i la contrabaixista i líder
marcant el rumb. A la melodia dels dos vents, li ha seguit la primera
intervenció del pianista, per després ésser el magnífic so del saxo alto de Attias l’encarregat d’iniciar els solos
com ja he dit abans. Un altre tema magnífic d’aquesta compositora Jeong Lim Yang.
I acabarem amb els comentaris de Troy
Dostert.....
Pel que fa a la manera de tocar de Yang,
el més sorprenent és la seva semblança amb un altre del seus admirats músics, Charlie
Haden, la simplicitat terrenal i tènue del qual, li va permetre trobar
només les notes correctes sense necessitat d'una ornamentació excessiva.
Escoltant la fràgil i melòdica bellesa del seu solo a la balada tímida "Are
You Happy Now?" és una delícia, ja que Yang també demostra que, de vegades, dient menys, o usant menys
notes, és quan podem comunicar molt més. Doncs això ens ha dit Troy Dostert, des de All About Jazz.
I acabarem el projecte d’aquesta magnífica músic amb el tema
anomenat....
6.- Cherry (Jeong
Lim Yang) 6m57s
Un tema aquest dedicat a Don
Cherry com hem comentat abans, amb un solo de la líder inicial, magnífic, a
partir del qual, i amb un riff rítmic adequat, ha donat peu a l’inici del tema
amb els dos vents alhora fent un duet terrorífic, al qual ja ens han acostumat.
La melodia tampoc és que sigui fàcil, i recordant el projecte anterior, doncs
estan força allunyats ambdós projectes, per melodies i solos, i és que la
música és així d’àmplia, d’infinita, i infinit és el Jazz i les aportacions
dels músics actuals. De fet, no ho havia dit per no espantar-vos però aquest és
un projecte encabit ben bé en el Jazz Modern més modern, quasi contemporani, la
qual cosa segur que haureu deduït ja fa estona, que per això sou oients
d’aquest programa i ja sabeu com les gastem aquí. Kolker ha estat el primer en saltar a l’arena i enfrontar-se amb la
perillosa harmonia, ell però, expert en avatars similars, se n’ha sortit la mar
de bé. La pulcritud inicial del pianista Sanders,
s’ha anat omplint de conceptes moderns en el seu solo, deixant pas al so més
punyent del saxo alto Attias. Amb
aquest so ens hem anat de cap al final del tema, ja amb el tenor alhora, piano,
i així, tots plegats com els agrada sonar, han arribat dolçament al final.
Final de tema i del magnífic projecte d’aquesta compositora i contrabaixista Juong Lim Yang.
I deixarem aquest projecte però abans....
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I ja encarem la recta final del programa i com he dit a l’inici, podrem
escoltar alguns temes del magnífic vinil de Elmo Hope anomenat....
“HOMECOMING”
Elmo Hope Trio & Sextet
Editat per Riverside
Enregistrat per Bill Stodder
als Bell Sound Studios el 22 amb sextet i el 29 a trio del juny de 1961 a New
York
Produït per Bill Grauer
Reeditat per Jazz Workshop JW-075
Produït per Jordi Pujol
Elmo Hope, piano
Percy Heath, contrabaix
Philly Joe Jones, bateria
Com a trio base, i en els temes A1,
A3 i B2
Blue Mitchell, trompeta
Frank Foster, Jimmy Heath, saxo
tenor
Totes les composicions i arranjaments són de Elmo Hope.
I aquí teniu l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc....
Aquest és un disc que es va enregistrar en dues sessions, la primera amb
el sextet el 22 de juny i la segona a trio, el 29 de juny del mateix any 1961. Hope acabava d’enregistrar “High Hope” el mateix any i el següent
enregistraria “Hope-Full”. Els
músics que l’acompanyaren en el trio, ambdós de Filadèlfia, Percy Heath i Philly Joe Jones, ja l’havien
acompanyat en el seu primer, a principis dels anys 50s. Dels membres del
sextet, Blue Mitchell i Jimmy Heath
eren músics habituals de Riverside, i
no havien enregistrat amb Elmo fins
ara. Frank Foster, músic de la
Big Bandla Big
Bans
Escoltem per a començar un magnífic Blues en format de trio, on es pot
constatar l’ampli ventall de feeling, on el swing, tot i ser a un tempo slow,
és impressionant...un tema anomenat...un Blues de Mo, el diminutiu de Elmo...
B1.- One Mo’s Blues (E.
Hope) 6m38s
I súper slow ha començat aquest blues de Mo, havent passat però per diversos estadis rítmics. Elmo, un grandíssim pianista i vet aquí
que no massa conegut pel públic, anava dir, gran públic, cosa que no tenim en
el món del Jazz. Després de la seva interpretació tocant el tema principal, Percy Heath continua acompanyant, tot i
semblant, pels espais de silenci, que hagi d’iniciar el seu solo, però no, els
silencis els gestiona el líder, i el tema va passant a mode quasi, d’una
permanent improvisació. Al final, i durant una estoneta, el tempo es duplica,
apareixent un walking magnífic de contrabaixista i swing del gran Philly Joe Jones. Després d’això, tan
el tempo com tot plegat torna als orígens i final.
Elmo Hope va néixer a Nova York, el 1923. Va estudiar piano de ben petit i als 15 anys ja
feia recitals i guanyava concursos. Un amic d’infantesa va ser Bud Powell, ambdós havent passat molt
temps junts escoltant discos de Jazz clàssic. Posteriorment, el seu estil de
tocar Jazz tingué moltes coses en comú incloent-hi l’afició per Thelonious Monk, a l’època on alguns dels
seus contemporanis no la compartien. Mentre la música de Parker, Gillespie i Monk anava agafant cos a la meitat dels 40s, Elmo aleshores, treballava amb bandes
de Rhythm & Blues i rares
vegades se’l podia veure per New York.
Ningú, fora del reduït cercle de músics que l’envoltaven, coneixien les seves
capacitats.
Seguim ara ja amb més swing amb el tema anomenat...
B2.- A Kiss for My Love (E. Hope) 5m25s
Primer tema que escoltem amb el sextet, amb els vents donant la sortida
a un tema que, harmònicament és així com provocatiu tan com atractiva és la
seva melodia. De fet, un espera els canvis en una direcció i van per una altra,
i aquesta és una raó de ser de les composicions de Hope, car, sense semblar complexes, contínuament se’ns mostren
interessants a la nostra oïda. Un tema amb una melodia certament ben trobada
així com també l’harmonia, que sí, deu d’hi do dels seus canvis. El solo del
líder ha aparegut nítid i l’ha desenvolupat amb fermesa i convicció. Els saxos
tenors, amb una sonoritat força diferenciada, han fet els seus magnífics solos,
primer Foster i després Heath. Al final, la melodia com a
l’inici, l’ha fet Blue Mitchel a la
trompeta, recolzat pels dos tenors i el trio base amb el líder al piano.
Finalment, i a principis dels 50s va poder enregistrar, amb els seus
propis grups i també amb músics com Clifford
Brown, Jacky McLean i Sonny Rollins. Però, per problemes personals
diversos, la gent quasi el va oblidar del tot. A finals dels 50s, Hope va anar a parar a California. Establert a Los Angeles, va treballar amb el saxo
tenor Harold Land i també va
enregistrar amb Courtis Counce. De
totes maneres, mentre ell va estar allà, hi passaven coses relacionades amb el
Jazz, i Mo, què és com li deien els
seus amics, es va preocupar més del seu art que de fer calers, tot i que el seu
estat físic estava en la seva millor forma i les seves energies anaven a tope.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Seguim amb un altre tema a trio, aquest dedicat a la seva dona Bertha, anomenat, sí, ho heu
endevinat....
A2.- La
Berthe (E.
Hope) 3m09s
Aquest és un tema amb clares connotacions de l’avantgarde però sense
oblidar ni allunyar-se massa de les essències del Jazz, com sí els va passar a
alguns, que s’hi van perdre. Elmo
composà un tema rítmicament viu, també amb canvis harmònics d’una certa
complexitat, i fixeu-vos que aquest projecte enregistrat el 1961 no està massa
lluny per modernitat del que hem escoltat abans de la contrabaixista Jeong Lim Yang, tot just quasi acabat
de parir. És evident que hi ha una distància musical i quasi més per
l’estètica, però no tant per la modernitat, car, aquest tema, devia ésser súper
trencador a l’època, i més pel fet que Elmo
Hope no seguia les venes de Eric
Dolphy, Ornette Coleman , etc.
Es respira una quasi permanent dissonància que ell mateix s’encarrega de polir
per no semblar que faci mal a les oïdes. Magnífica demostració de modernitat
estilística d’un tema, d’un disc del 1961, quan encara els The Beatles no havien aparegut amb el “Ella m’estima ye, ye, ye”.
I seguint amb la vida de Elmo
Hope, dèiem que gràcies al seu estat energètic va poder realitzar el 1960
un àlbum a trio, el qual va tenir la màxima qualificació de la revista Down Beat però no va aconseguir que els
empresaris de la zona el contractessin, la qual cosa el va posar davant d’un
dilema. En un article aparegut a la mateixa revista el 5 de gener de 1961 i
titol·lat Bitter Hope, John Tynan escriví...”Hope es troba ell mateix en un magnífic
estat de salut i vigor creatiu mental, però té una preocupació que l’angoixa de
dues maneres: LA necessitat emocional i artística d’escoltar la seva música
tocada pels seus amics i l’imperatiu econòmic que el permeti viure. Ell mateix
parlava de les raons per quedar-se a la costa oest.....”El temps és esplèndid i
hi ha poques persones amb les quals tocar”. Finalment, i després que el director
de Riverside, Orrin Keepnews el
visités a Califòrnia, Hope va decidir tornar a la costa est i
així poder enregistrar aquest magnífic ”Homecoming”.
I nosaltres acabarem aquest magnífic projecte ed Elmo Hope, recordeu un vinil de 180 grams digitalitzat per qui us
parla, però que crec, també podeu aconseguir la versió en CD, i tot això ho
trobareu entrant al web de Fresh Sound
Records. Escoltem per acabar el tema, primer tall de la cara A del disc,
tema dedicat al seu fill Moe,
anomenat....
A1.- Moe Jr. (E.
Hope) 5m46s
Doncs amb aquest tema tan vital amb un swing impressionant, tema que
podem associar a determinats estils en la composició com per exemple a Tadd Dameron, i tots ells provinents de
l’era del Bop. L’inici de Joe Jones
ha deixat pas a tota la front line de vents, els quals han desenvolupat la
melodia, també rica en canvis. Foster
ha esta qui primer ha realitzat el solo, amb un so ben personal i que hem
reconegut. El fraseig és lleuger i fresc, demostrant la gran tècnica que tenia
aquest mestre, director durant força temps de la Count Basie
Doncs amb aquest tema ja hem acabat el programa d’avui, dedicat a Fresh Sound Records, i com sempre fem,
primer amb dos FSNT i que han estat
primer el de Jon De Lucia Group i el
seu “As The River sings”, després el
de la contrabaixista i compositora Juong
Lim Yang i el “Déjà Vu”, havent
acabat amb aquesta meravella del 1961 de Elmo
Hope trio & sextet anomenat “Homecoming”.
Espero que us hagi agradat la proposta d’avui, i com sempre, cada setmana
diferent de l’anterior i de la que esdevindrà, amb la música a vegades de
músics de casa nostra i a vegades amb la de les nostres editorials. Ben aviat
espero posar-vos alguna de les músiques editades per Youkali Music, ganes també de posar les de Temps Record i de Quadrant
Produccions cosa aquesta que depèn
de la seva producció discogràfica.
En fi, que abans d’acomiadar-me us vull recordar el magnífic concert que
ens oferiran Santi dela Rubia Trio
el divendres 6 d’abril amb Santi dela
Rubia, saxo tenor amb Marc Cuevas,
contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria, ens presentaran el seu projecte ”Broken Line” disc que per cert vam
posar en aquest programa no fa gaire, amb tot de temes propis d’aquest gran
saxofonista. O sigui que ja ho sabeu, el 6 d’abril al Molí dels Frares en un
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i per tant amb l’entrada gratuïta, concert
organitzat des del Jazz Club La Vicentina.
Ara sí que pleguem, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa, que
ja sabeu què és jazzclubdenit.blogspot.com.es, i jo mateix, Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, seleccionat les seves músiques i ha parlat pels colzes d’interessos
comuns, espero, també us espero la setmana vinent i us desitjo molt bona nit i
molt bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el
Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui
que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i
Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i avui no serà amb
les novetats dels nostres músics.
Abans de tot, dir-vos que la indignació que impregna el meu ésser és
total i absoluta i que no sé pas com i de quina manera desapareixerà. L’abús
d’autoritat del Gobierno de su Nación és escandalós, i la submissió del poder
judicial a les ordres dels qui manen és fastigós. La corrupció dels mateixos
que tot això fan és la wertgonya política del món i per a ells no córrer la
justícia a la mateixa velocitat. És per això, que des d’aquesta petita tribuna
m’adhereixo a totes les veus que clamen justícia, i per tant, demano la
llibertat de tots els presos polítics, l’aixecament de totes les sancions
imputades i el retorn en llibertat dels exiliats i que treguin les seves grapes
de les nostres institucions. Més encara després d’haver estat retingut el
nostre president Carles Puigdemont a
Alemanya.
Parlant ja de música, us vull recordar amb temps suficient el magnífic
concert que ens oferiran Santi dela
Rubia Trio el divendres 6 d’abril. Santi
dela Rubia, saxo tenor amb Marc
Cuevas, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria, ens presentaran el seu
projecte ”Broken Line” disc que per
cert vam posar en aquest programa no fa gaire, amb tot de temes propis d’aquest
gran saxofonista. O sigui que ja ho sabeu, aneu-ho apuntant a la vostra agenda,
6 d’abril al Molí dels Frares
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club La
Vicentina.
Doncs aquesta setmana farem un programa lleugerament diferent tot i
recordant un parell de projectes enregistrats ja fa algun temps amb Mercedes Rossy Quintet “Live at
Flushing Town Hall” i el de Geni Barry
enregistrat als Estudis de TVE a Madrid després d’una setmana de concert al Clamores. I com sempre, de no fa massa,
el micro conte, i el d’aquest programa l’ha preparat Carme dela Fuente.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
Com que el disc de Mercedes Rossy
Quintet és un CD doble, m’ha semblat
convenient que primer n’escoltem un, després un trosset del disc de Geni Barry Quartet i acabar amb el
segon compacte de la pianista que ens va deixar el 1995.
Som-hi doncs amb alguna música del primer set que Mercedes va fer en directe, disc que em va donar Jordi Rossy una de les moltes vegades
que he tingut la ocasió de verure’l en directe. De fet, procuro no perdrem cap
concert que aquest genial músic fa per casa nostra, i així és que l’he pogut
veure en multitud de projectes diversos. El disc de la seva germana Mercedes Rossy, anomenat...
“LIVE AT FLUSHING TOWN HALL”
Mercedes Rossy Quintet
Autoeditat
Enregistrat en directe amb un
magnetòfon de dues pistes al Flushing Town Hall el 1993
Restaurat i masteritzat per
Jordi Vidal
Mercedes Rossy, piano
Mark Turner, saxo tenor
Steve Wilson, saxo alto i
soprano
Johanes Weidenmüller,
contrabaix
Jeff Ballard, bateria
Això passà el 1995....
Mercedes Rossy, pianista, compositora i bandleader, va
morir aquest dijous a Barcelona, Espanya. Tenia 34 anys. La causa va ser el
càncer intestinal, va dir el seu germà Jorge.
La Sra. Rossy , que va estudiar piano clàssic a
partir dels 6 anys, va començar a tocar jazz seriosament a principis dels
vuitanta. El 1985 es va traslladar a Munic,
Alemanya, on va actuar regularment. Quatre anys més tard va guanyar una
beca a la Berklee School of Music de Boston, on va romandre
fins a la seva graduació el 1992. Va ser a Berklee
on va conèixer a molts dels músics amb els quals va actuar més tard, alguns
dels millors músics de la seva generació. La seva banda, amb la qual va
recórrer Europa, va incloure els
saxofonistes Mark Turner i Steve Wilson.
També va tocar amb els saxofonistes Herb
Harris, Seamus Blake i Antonio Hart, el trombonista Hal Crook i el bateria Leon
Parker. La Sra. Rossy va actuar
sovint a Nova York i ho havia fet al
Small's al gener. A més del seu
germà Jorge, baterista de Nova York, els seus pares, Mario i
Josefina, i un altre germà, Mario, un baixista, tots encara ploren la seva
pèrdua.
El club Mercedes de València propietat de la família Rossy o potser més del Mario és el record permanent a la seva
memòria.
Comencem amb les músiques d’aquest doble compacte i per tant amb molta
música encabida entre el Hard Bop i el Jazz Modal, de la qual miraré de posar
els temes més característics i amb més swing, i us haig de dir, que la majoria
són temes llargs, car recordeu que es va
enregistrar en directe en un club de Jazz, i per tant, sense cap limitació
temporal de la durada dels temes. Som-hi doncs amb la introducció feta per
l’speaker de la sala...per seguir amb el primer tema de la nit compost per la
mateixa Mercedes...
1.1.- Intro 1m02s
2.1.- The other side of time (M. Rossy) 11m37s
Doncs tot i la restauració del disc, el so en directe de principis dels
90s del segle passat es manifesta pel so un tant fosc, cosa que podríem dir
“peccatta minuta” comparat amb les músiques que hem pogut escoltar, primer amb
el magnífic ja, Mark Turner al saxo
tenor ben aixoplugat per la base rítmica a tres, amb la líder fent acords, el
baixista amb el walking i el swing del baterista Ballard. La mestria de Mercedes
tocant les 88 tecles és ben evident, alhora que mostrant la seva composició
també força reeixida. Era una magnífica improvisadora, com sabem que són els
seus dos germans Mario al contrabaix i Jordi
ell amb bateria, trompeta, piano i vibràfon. Steve Wilson, magnífic so al saxo alto, músic del qual li hem posat
algun dels seus treballs, ens ha mostrat també de quina manera ho pelava
aleshores i parlem de 20 i tants anys. Un so modern alhora que el fraseig,
podríem dir que com tots els seus companys en una ona post-bopper evident. Al
final, i tornant al tema els dos vents alhora, l’hem tornat a gaudir de nou,
car, quasi l’havíem oblidat, acabant el tema amb un “Turn around” magistral,
coses aquestes típiques dels directes.
I seguint amb el projecte de Mercedes
ella mateixa presentà el tema següent anomenat “The Dolphin” que no posarem i
sí el següent del saxo alto Steve Wilson
anomenat...
4.1.- Blues for Marcus (S. Wilson) 14m40s
Doncs quin tros de tema del Wilson
més canyero, potent i a tot swing. El solo del baterista Ballard així ens l’ha mostrat, seguint amb l’energia iniciada
minuts abans per tots ells. Un solo de bateria d’un directe és això, una
meravella on hi ha temps per a desenvolupar-lo amb multitud de recursos tècnics
i així és que ell ho ha fet, ho ha clavat. Moments després, han recuperat la
melodia d’aquest tema de Wilson i
encara amb un moment curtet de la líder fent un solo ja a les acaballes del
tema, cosa que fan tots plegats amb un final magnífic. Però és que el tema
havia començat quasi 15 minuts abans per la líder al piano fent una intro que
posteriorment donà peu al duet de saxofonistes fent la melodia, ja a tot swing.
Mercedes encetà els solos amb el seu
magnífic i ric de matisos en ambdues mans. Esmentar de manera especial el clar
domini harmònic de la mà esquerra amb els acords adients, i de igual manera, la
velocitat de la pulsió i nitidesa de la mà dreta, solista, en un solo
espatarrant per creativitat ai gust interpretatiu. El compositor Wilson la seguí amb el seu saxo alto i
magnífic i modern so, així una mica estripat i modern a lo Eric Dolphy. Com deu tocar ara, després de quasi 20 anys, oi? Bé,
com ja he dit, ha sonat en a quest programa i si ha millorat la part tècnica,
li recordo aquest el seu so així de
punyent i característic. I d’un tema de quasi 15 minuts, el gran Mark Turner apareix amb la mateixa
brillantor que el seu company ben bé a la meitat, desenvolupant per tant un
també llarg i magnífic solo, ara ja amb un so diferent, el del seu tenor. Turner se’ns ha mostrat potser fins i tot una mica
més modern en l’estructuració del seu solo, però tampoc massa lluny del saxo
alto i compositor. En fi, després el solo de Ballard i ja no segueixo que ja ho he dit abans.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I tal i com he dit al començament, ara seguirem amb la música del
projecte de Geni Barry
“GENI BARRY QUARTET a
Madrid”
Geni Barry Quartet
Autoproducció
Enregistrat en una única presa
als estudis de TVE1 a Madrid el 18 de gener de 1999.
Geni Barry, vibràfon
Germán Kucich, piano
Carlos Gonzales, contrabaix
Pedro Martín, bateria
Poques coses us podria dir d’aquest genial músic i també persona que no
sapigueu. La seva història musical està relacionada amb Tete Montoliu amb qui va estar-s’hi força temps, fins i tot
acompanyant-lo en una gira per Europa
amb un altre músic que també el va marcar, el vibrafonista recentment
desaparegut, Bobby Hutcherson. De
tots dos va aprendre els conceptes més complexos de la improvisació relacionada
amb el món del Hasd Bop què és on
ell mateix s’hi situa. Geni va
encetar les Jam Sessions que vam fer al Jazz
Club La Vicentina
i ha estat present en tots els Festivals
de Jam Sessions que fem a Sant
Vicenç dels Horts si exceptuem el primer. Gaudim de la seva música i
simpatia i de les seves maneres tan particulars de comunicar-se amb el públic,
sempre de manera desinhibida i fresca, i per descomptat de la seva mestria en
les improvisacions i per com gestiona les harmonies, sempre afegint-hi acords
inversemblants.
Us proposo escoltar doncs, i per a començar el projecte del Geni, el preciós tema
de Cole Porter anomenat....
2.- All Of You (C.
Porter) 9m50s
Aquest és un preciós tema de Porter
que Miles Davis va interpretar en el
seu Round’ About Midnight i que va
popularitzar entre els amants de Porter
i del Jazz en general. Va afegir-hi alguns acords personals i de fet, hi ha les
dues versions o maneres de tocar-lo, la original de Cole Porter i la de Miles.
Quan Geni em va donar aquest disc,
en un dia que em va explicar coses per a tocar una mica millor, a mi, músic
aficionat que sóc, crec que vam parlar dels acords de Miles i com ells els havia inclòs en aquest tema que acabem
d’escoltar. S’ha de dir que a Geni Barry
el van acompanyar un quartet aleshores de lo millor dels músics de Madrid. Els solos que heu pogut
escoltar de German Kúcich, piano i
Carlos Gonzales, contrabaix ben bé que ens ho han mostrat. El swing del
baterista Pedro Martín ha estat
magnífic, essent aquest trio de piano, contrabaix i bateria, perfectes
partenaires en aquest disc i en la setmana anterior passada tocant al Clamores.
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
Seguim ara amb el magnífic tema de Cedar
Walton anomenat....
1.- Bolivia (C.
Walton) 5m54s
Cedar Walton va incloure aquest tema en el seu “ROOTS” enregistrat el 1997, no gaire
abans que ho fes Geni que ho va fer
el 1999. A Cedar Walton i el seu
trio, el baixista Ron Carter i el
baterista Lewis Nash, s'uneixen una
secció de vents i percussió que inclou el trompetista Don Sickler, el percussionista Ray
Mantilla i, en tres temes, un convidat destacat: el saxofonista tenor Joshua Redman, el trompetista Terence Blanchard i el guitarrista Mark Whitfield. La proposta de Geni en quartet és molt més modesta,
però no així el resultat obtingut, gràcies però a la magnífica versió que han
fet d’aquest tema, molt més marcat el tempo com heu pogut escoltar ja en els
inicis i el toc rítmic del contrabaixista Gonzales
i el piano de Kucich. Una
preciosa melodia tan ben interpretada per la bella i cristal·lina sonoritat del
vibràfon que el mateix Geni Barry es
va fabricar. Els seus solos són sempre magistrals, per la modernitat i la
gosadia d’incloure algunes de les notes que segons ell “fan mal” per afegir-hi
algunes dissonàncies, les de les tensions encabides en les superestructures
dels acords. Algunes d’aquestes notes no convé afegir-les per això mateix, però
fer-ho en el lloc i moment adequat, aquesta és la gràcia que no gaires poden
fer, i Geni és un entre els no
masses.
I ara escoltarem un Blues de Jerry
Bergonzi anomenat....
7.- Red’s Blues (J.
Bergonzi) 5m58s
Doncs resulta que la dècada dels 80s 90s del segle passat, a Bergonzi, com a tants d’altres músics
de Jazz americans, se’ls reconeixia més a Europa
que a casa seva i així és que va enregistrar aquest tema per a la discogràfica
italiana Red en un disc anomenat “Inside Out” amb músics italians. És
simptomàtic el fet que Geni
inclogués aquest tema en aquest el seu disc, considerant la proximitat
cronològica, solament d’un any. Un blues amb una melodia curteta que ben aviat
ha deixat pas al solo del contrabaixista Gonzales,
per cert, un molt bon instrumentista que l’ha desenvolupat amb tot de recursos
tècnics, afinació i gust. Geni ens
ha enlluernat de nou amb la seva precisa i vertiginosa concepció, alhora que
modernitat bopper evident sempre en els seus solos. Un tema farcit de swing ben
marcat pel walking del baixista i el ride del baterista amb una concepció
senzilla, com la majoria de blues, però que els permet jugar i desenvolupar les
seves idees harmòniques diverses.
I ja acabem el projecte de Geni
Barry amb el tema de Miles Davis
anomenat...
8.- Seven steps to heaven (M. Davis) 4m34s
Miles Davis va fer el disc homònim el 1963 per a Columbia essent-ne el seu vuitè, i amb
un quintet de transició entre el primer i el segon ja més modern amb Wayne Shorter i demés. Un tema que
comença amb una intro de contrabaix i piano i que ja a la part A el tema, melodia i ritme, no tenen
el swing que sí té el pont, o la B
del tema, amb una escala disminuïda ascendent. El swing es dispara en les
improvisacions, i la primera amb el líder a tot drap, demostrant el magnífic
estat de forma que aleshores tenia, i és que els anys no passen baldés i parlem
de fa 19 anys amb un Geni pletòric
d’energia vital. El pianista Kucich
no afluixa tampoc, i ben recolzat pel walking del baixista Gonzales executa un magnífic i brillant solo, també recolzat pel
baterista, a tot swing. Kucich es
mostra brillant i ràpid i pulcre en la digitació, recordant i salvant les
distàncies al nostre genial pianista Tete
Montoliu. El tema torna a aparèixer i així és de la manera que l’acaben,
amb la intro inicial. Els aplaudiments són del públic amic que va poder
assistir a l’enregistrament als estudis
de TVE1.
Deixem el magnífic projecte de Geni
Barry Quartet ......
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al
web de www.freshsoundrecords.com
per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
I seguim el programa amb alguna de
la música del segon set al Flushing
Town Hall de Mercedes Rossy Quintet
en el tercer tema del segon set amb la magnífica composició de Wayne Shorter anomenada....
3.2.- Fee-Fi-Fo-Fum (W.
Shorter) 7m25s
Aquest és un tema que Wayne
Shorter va encabir en el seu magnífic disc “Speak No Evil” enregistrat el 24 de desembre del 1964 i editat per
Blue Note el 1966, a cavall entre el
Hard Bop i el Jazz Modal, com va essent tot aquest projecte de Mercedes Rossy. A Wayne Shorter el van acompanyar Freddie Hubbard, Herbie Hancock, Ron Carter i Elvin Jones, ja
veieu, dos joves cracs aleshores i dos que ja portaven una carrera ben sòlida,
els dos darrers. Un tema preciós de Shorter
com tants altres d’aquest genial músic, encara viu entre nosaltres. Mercedes l’ha iniciat al piano i base
rítmica, seguint els canvis rítmics característics del tema. El solo, ha
aparegut sense adonar-nos-en, una vegada fet el primer chorus. Tornar a
considerar el control que tenia Mercedes
del piano, on ambdues mans n’eren prou protagonistes. Un solo on demostrà el
seu domini en improvisació solista de la mà dreta, i de nou, el control
harmònic de la seva esquerra. Mark
Turner segueix ara amb el suport de la base rítmica i amb swing delicat. Un
mestre del saxo tenor aleshores, o sigui fa 20 anys quasi, i molt més que ho és
ara. Ja he dit en aquest programa que continua col·laborant amb la família Rossy, i així és que amb el Jordi Rossy van fer un extraordinari
concert al Jamboree acompanyat d’un
altre “mostru” anomenat Joshua Redman,
i els no menys Jaume Llombart, Doug
Weiss i Adam Cruz, i que podeu veure en un vídeo penjat per qui us parla al
canal youtube del Jazz Club La Vicentina amb quasi
11000 visualitzacions. Ànims.
I nosaltres acabarem aquest programa especial dedicat a dos discos
editats el segle passat i amb pocs anys de diferència i ho farem amb el
magnífic tema de Victor Lewis
anomenat...
5.2.- Hey it’s me you are talking to (V. Lewis) 15m26s
Doncs aquest és un tema que el mateix Turner enregistrà el 1998 i ve aquí que li devia agradar molt, tant
com a la líder, que el va incloure. Un tema potent encetat per riffs al piano i
que ben aviat el gran saxo tenor ha iniciat amb la melodia, essent ell mateix
qui ha encetat els solos a tot swing, i és que el walking de Weidenmüller és brutal, alhora que el
swing del baterista Jeff Ballard. No
gens menys és l’aportació de la líder a base de magnífics acords. Turner és ell mateix un fidel seguidor
de Shorter i per descomptat que de Coltrane i Rollins. El seu llenguatge
fluid i fresc ens el mostra de manera evident en aquest brutal solo. A Wilson feia una mica que no
l’escoltàvem i ja el trobàvem a faltar. El magnífic so del seu saxo alto,
alhora que la seva moderna concepció i creativitat, van de la mà d’una tècnica
súper depurada. El seu llenguatge i fraseig és també post-bopper i així l’hem
pogut escoltar. De fet, Mercedes Rossy
va muntar un quintet extraordinari aleshores i igualment ho seria ara, tot i
haver-hi tants i tants músics de grandíssim nivell. Ella mateixa segueix
enlluernant-nos amb el seu gràcil i no gens fràgil solo. Modernitat, bellesa,
bon gust, creativitat i segur una gran empatia i moltes altres virtuts
personals, tenia aquesta magnífica músic i persona. No vaig tenir el plaer de
conèixer-la, però sí tinc la sort de tractar amb els seus dos germans, Jordi i Mario molt sovint amb el primer
i de tant en tant amb el segon, com també amb el seu nebot, Fèlix, amb aquest noi força sovint en
els diferents locals de la nostra capital. El tema ha acabat amb un grandíssim
solo del gran Jeff Ballard i tornant
a la melodia inicial, la del gran tema de Victor
Lewis.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Doncs ara sí que ja hem acabat el programa especial d’avui dedicat a dos
projectes enregistrats en directe, el primer de Geni Barry Quartet a l’estudi de TVE1 i aquest darrer al Flushing Town Hall amb Mercedes Rossy Quintet. Espero i
desitjo que us hagi agradat la proposta d’avui, i ja sabeu que cada setmana és
diferent de l’anterior. En fi, agrair-vos la vostra presència aquí o al blog
del programa que ja sabeu què és jazzclubdenit.blogspot.com.es, i jo mateix, Miquel Tuset i Mallol us convido a
trobar-nos la setmana vinent, amb més música, un micro conte de Teresa Tuset i amb les meves
explicacions que espero us siguin útils. Molt bona nit a tothom i molt bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
