Programa 378 - Dedicat a Jordi Lliuret. Kenny Burrell, Grant Greene i Wes Montgomery, dimecres 18 de setembre de 2019
0 comentaris
Molt bona nit a tothom comencem l’onzena temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç, la quarta temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Abrera i la tercera temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Molins de Rei, amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Abans de parlar del què
i com d’aquest programa us recordo també que comencem la onzena temporada al Jazz Club La Vicentina i ho farem de
nou al Molí dels Frares. Com sempre,
la trobada és a les 22h, l’entrada és gratuïta i patrocina l’Ajutament de Sant Vicenç dels Horts.
Esperem que amb el nou consistori puguem seguir amb la mateixa programació, que
jo crec que sí. Tindrem als De Diego
Brothers, amb Víctor de Diego, saxo
tenor; Juan de Diego, trompeta; Abel Boquera, orgue Hammond i Caspar St.
Charles, bateria. Ens hi veiem.
I com que tot sol tenir
una història al darrera....
Resulta que un gran
aficionat al Jazz, Jordi Lliuret, ens
va deixar el juny del 2018. Havia recopilat gran quantitat de material en
format vinil i per descomptat en CDs. La seva cosina, Marta Sugrañes aleshores regidora de l’anterior govern municipal de
SVdH es va fer càrrec de tot plegat
i no va saber què fer-ne amb tant de material, i com que sembla que jo sóc el Miquel del Jazz a Sant Vicenç, doncs va pensar que jo me’n podria fer càrrec; així és
que em va trucar perquè ho anés a recollir. Vaig portar una bossa d’un súper,
pensant-me que del material només me’n portaria uns quants CDs. La meva
sorpresa va ser majúscula quan vaig veure les més de quatre caixes, d’aquelles
de fruita, plenes de CDs i un parell, plenes de revistes de Jazz, “Cuadernos de
Jazz”, “Jaç”, etc, i de rock, com per exemple el “Vibraciones”. Vaig començar a
mirar els discos i vaig al·lucinar. No sé quants de Miles Davis, de Wes
Montgomery, de guitarristes, pianistes, saxofonistes, trompetistes, i un
llarg etcètera que en arribar a cas vaig comptabilitzar en més de 400CDs,
alguns copiats de biblioteques de la Diputació, cosa que jo també he fet de
tant en tant. Li vaig a dir Marta
que faria un programa dedicat a ell. De fet, podria fer molts programes amb
tots els seus discos, però com que en aquest programa ens dediquem quasi
totalment a presentar-vos les darreres novetats, doncs de moment faré aquest
primer programa, com a reconeixement per la seva tasca i afició, amb la seguretat
de fer-ne alguns més. O sigui que aquest programa el dediquem al gran aficionat
al Jazz que va ser en Jordi Lliuret i
també músic aficionat.
El programa d’avui
anirà dedicat als guitarristes, que tant li agradaven al Jordi, o sigui que dels discos de guitarristes n’he escollit a tres
dels que també m’agraden molt a mi, de format i estil més clàssic, que també
toca de tant en tant. O sigui que escoltareu a Kenny Burrell en el seu “Guitar
Forms”, a Grant Green en el “Feelin’ the Spirit” i a Wes Montgomery en el “Willow weep for me” i començarem la
temporada amb un micro conte de Teresa
Tuset.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Comencem doncs ja amb
les músiques i amb el....
GUITAR
FORMS
Kenny
Burrell
Editat
per Verve el 1965
Enregistrat
entre el 1964 al Webster Hall i 1965 als Van Gelder Studios
Produït
per Creed Taylor
Combo amb
Kenny
Burrell - guitarra
Roger
Kellaway - piano
Joe
Benjamin - contrabaix
Grady
Tate - bateria
Willie
Rodriguez - conga
I la Orquestra amb
Arranjaments
i dirigida per Gil Evans amb
Kenny
Burrell – guitarra
Johnny
Coles i Louis Mucci - trompeta
Jimmy
Cleveland i Jimmy Knepper - trombó
Andy
Fitzgerald - flauta i trompa
Ray
Beckenstein - flauta alt, flauta i clarinet baix
George
Marge - corn i flauta anglesos
Richie
Kamuca - saxo tenor i oboè
Lee
Konitz - saxo alt
Steve
Lacy - saxo soprano
Bob
Tricarico - saxo tenor, fagot i flauta
Ray
Alonge o Julius Watkins - trompa
Bill
Barber - tuba
Ron
Carter - contrabaix
Elvin
Jones i Charlie Persip - bateria i percussió
“Guitar Forms” és un
àlbum del 1965 de Kenny Burrell, amb
arranjaments de Gil Evans. No
obstant això, la presència de l'orquestra d'Evans és una cosa enganyosa, ja que apareix en només cinc de les
nou pistes de l'àlbum; el més ambiciós dels temes del disc és el "Lotus
Land" de gairebé 10 minuts. Tres pistes són temes de blues clàssic
interpretats pel Combo, i hi ha un tema que Burrel interpreta a guitarra solo, el "Preludi # 2" de Gershwin. En el CD hi ha diverses
preses alternatives de tres dels seus temes, dos dels quals seran els que
escoltareu ara mateix.
Us proposo escoltar un
parell de temes amb tots els aires del Jazz i del blues clàssic..
2.- Terrace Theme (Joe Benjamin) 4m09s
10.- Downstairs (Elvin Jones) 4m11s
Doncs ja veieu de
quina manera hem començat, recuperant l’essència del Jazz a través de les
arrels del Blues. El primer tema de Joe
Benjamin ha estat un blues més en l’ona Jazz que el darrer de l’Elvin Jones més en la línia del blues clàssic
amb aires rítmics més vius, els que donarien pas al futur rock&roll de gent
com Chuck Berry entre d’altres. El
primer més modern que el segon, sí, però l’heu escoltat primer per ésser menys
rítmic, que són coses que es fan en aquest programa. En ambdós temes hem pogut
escoltar la magnificència del so Burrell
tant reconeixible per sonoritat, pauses, fraseig i delicada interpretació. I sí
que hi ha guitarristes magnífics a la història del Jazz, però aquest és un dels
que més m’ha agradat des de fa temps; els que vindran estan al mateix nivell,
no us preocupeu. Elvin Ray Jones ja
sabeu que va ser un baterista de jazz nord-americà de l'època post-bop. Va
mostrar interès per la bateria de ben jove, veient les bandes de circ marxant
per la casa de la seva família a Pontiac,
Michigan. Podríem dir que va ser “el bateria” de John Coltrane. Joseph Rupert
Benjamin va ésser un contrabaixista de jazz nord-americà. Nascut a Atlantic City, Nova Jersey que va tocar
amb nombrosos músics de jazz d’alt perfil. Al principi de la seva carrera va
tocar a les grans bandes d'Artie Shaw,
Fletcher Henderson, Sy Oliver i Duke Ellington.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session.
I acabarem aquest
magnífic disc de Kenny Burrell amb
un tema on hi participa tota la Big Band amb els arranjaments del gran Gil Evans. El tema serà el conegut...
7.- Greensleeves (tradicional) 4m12s
Tot i començar-lo
delicadament i a guitarra solo, la reconversió rítmica ha estat increïble i
l’arranjament magnífic. I és que la base rítmica està composta per Ron Carter i Elvin Jones, que són
paraules majors. I per parlar dels més coneguts, d’entre els vents tenim a Steve Lacy i Lee Konitz, d’altres grans
mestres. El tema agafa brillantor amb la improvisació del mestre Burrell a la guitarra, amb tota una
demostració de bon gust interpretatiu i llenguatge jazzístic del més alt
nivell. La secció de vents també ha fet una gran aportació tot just abans de
tornar a introduir la melodia, i ja acabant el magnífic tema. Recordeu que John Coltrane en va fer la primera i
per això reconeguda versió d’aquest tema tradicional anglès compost als
voltants del segle quinze, i diuen les males llengües que per el rei Enric VII d’Anglaterra per a la seva
amant i futura reina, Anna Bolena. Coltrane la va enregistrar en el seu
“Africa Brass” també a mode de Big Band amb l’Elvin Jones també a la bateria. El concepte “modal” desenvolupat
per Davis i ell mateix hi era
present en aquest magnífic disc del genial John
Coltrane.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot
les sessions de Lliure improvisació
dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després
Jam Session amb Miguel Pinxo Villar,
Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
Deixem aquest disc i
seguirem amb més música de guitarristes, els que més l’hi agradaven al Jordi Lliuret, sense oblidar a Miles Davis del qual en va arribar a
adquirir 37 en format CD.
Abans però us proposo
escoltar el micro conte de Teresa Tuset.
............................
Gràcies Teresa per la teva sempre original
aportació i sentit del ritme, aquesta vegada però mitjançant la veu d’una
cantant de Blues.
Seguim amb la música
i ara us proposo escoltar alguna música del disc de Grant Green....
“FEELIN’
THE SPIRIT”
Grant
Green
Editat
per Blue Note BST 84132
Enregistrat
per Rudy Van Gelder el 21 de desembre de 1962 a N.J.
Produït
per Alfred Lion
Reeditat
per EMI el 2005
Grant
Green, guitarra
Herbie
Hancock, piano
Butch
Warren, contrabaix
Billy
Higgins, bateria
Garvin
Masseaux, pandereta
Aquest és un magnífic
disc de Green amb temes amb un
contingut rítmic contingut, un tema més viu i un parell de balades, tots menys
un, tradicionals de la música americana. La més profunda de les balades és el
preciós “Deep River” encabida en el sentiment més bluesy. També el Gospel
“Nobady knows the trouble I’ve seen”, aquest, tema tradicional cantat tantes
vegades a les esglésies evangelistes americanes. El “Sometimes I feel like a
motherless child” és també un tema encabit en el mateix context. El tarannà
rítmic d’aquest tema, presumeixo jo de dir que el devia fer Herbie Hancock, el qual, i no gaire més
tard faria el seu disc amb temes com el
“Cantaloupe Island”. “Joshua fit the battle of Jericho” segueix el
mateix tarannà rítmic que el tema anterior, o sigui que hauré d’escollir-ne un
dels dos. “Go down Moses” és un altre dels temes escoltats en entorns Gospel,
però aquí la versió feta per Green i els seus companys és molt més propera a l’entorn jazzístic. Finalment el tema
més vital, tot i que no massa és la divertida “Just a closer walk with three”.
A LP original però, no hi hagué la balada “Deep River”, que recordeu aquest és
la reedició en compacte feta per EMI
d’aquest disc de Blue Note.
Som-hi doncs amb les
músiques d’aquest disc, i ho farem amb el tema...
5.- Sometimes I feel
like a Motherless Child” (tradicional) 9m01s
Doncs alguns de
vosaltres potser notareu aquest tarannà rítmic que Herbie Hancock va fer amb el “Watermelon Man” i el “Cantaloupe
Island”, salvant les distàncies, que n’hi ha és clar. I és que Hancock va fer el seu “Taking Off” amb
el “Watermelon” alguns mesos abans d’enregistrar aquest disc amb en Grant Green, o sigui que potser sí que
el concepte rítmic d’aquest tema i d’altres el devia aportar el mateix Hancock. El tempo però és sensiblement
més pausat. I dir-vos que el “Cantaloupe Island” va ésser enregistrat el 1964
encabit en el disc “Empyrean Isles”.
"Sometimes I Feel
Like a Motherless Child" (o simplement "Motherless Child") és un
espiritual negre tradicional. Es remunta a l'era de l'esclavitud als Estats Units. Una interpretació
primerenca de la cançó es remunta a la dècada de 1870 pels Fisk Jubilee Singers. Com moltes cançons tradicionals, té moltes
variacions i s'ha gravat àmpliament. La cançó és una expressió de dolor i
desesperació, ja que transmet la desesperança d'un nen que ha estat arrencat
dels seus pares. Segons una interpretació, el cant repetitiu de la paraula
"sometines, de vegades" ofereix una mesura d'esperança, ja que
suggereix que almenys "a vegades" no em sento com un nen sense mare.
Tot i que les paraules de pena es poden interpretar literalment,
alternativament poden ser metafòriques. El "nen sense mare" podria
ser una persona esclavitzada separada i anhelant la seva terra natal africana,
el seu cònjuge, pares, germans o fills dels quals pot haver estat separat en el
procés del tràfic, o una persona esclavitzada que pateix estant-se "molt lluny de casa". Richie Havens va realitzar una
interpretació històrica de la cançó, retitulada "Freedom (Motherless Child)",
el 15 d'agost de 1969 inaugurant el festival de Woodstock.
Parlant del tema,
dir-vos que el sentiment de pena hi és en la mateixa melodia i harmonia típica
dels negres espirituals, que per això aquest disc es diu com es diu “Feelin’
The Spirit”, “Sentint l’Esperit”, sentint l’ànima. Tema interpretat
magistralment pel líder en la melodia i posterior solo que ens ha tornat a
meravellar. De la mateixa manera ho ha fet el llavors força jove Herbie Hancock amb un solo ple de
melancolia i sentiments, alhora que farcit d’un fort contingut rítmic, tot i el
tempo contingut. Després de Hancock,
Grant Greene hi ha tornat de nou amb
un solo magistral amb licks repetitius que ens han enganxat. El tema de nou i
final. Magnífica interpretació de tots plegats sense oblidar la base rítmica
amb Butch Warren i Billy Higgins.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts i els diumenges a partir de
les 20h, quatre hores de música, de Jazz, amb un concert i posterior jam
session.
Acabem aquest
projecte amb un altre dels tradicionals, l’anomenat..
4.- Go down Moses (tradicional) 7m27s
Aquest és un altre
espiritual negre que cantaren els Fisk
Jubilee Singers. Els Fisk Jubilee
Singers eren un conjunt afroamericà a cappella, compost per estudiants de
la Universitat Fisk. El primer grup
es va organitzar el 1871 per recórrer i recaptar fons per a la universitat. El
seu primer repertori va consistir principalment en espirituals tradicionals,
però també va incloure algunes cançons de Stephen
Foster. El grup original va recórrer el camí del ferrocarril subterrani als
Estats Units, a més d'actuar a Anglaterra i Europa. Més tard, grups
del segle XIX també van recórrer Europa.
El 2002, la Biblioteca del Congrés va
honrar el seu enregistrament de 1909 de "Swing Low, Sweet Chariot" en
afegir-lo en el Registre Nacional
d'Enregistrament dels Estats Units. El 2008 van ser guardonats amb una Medalla Nacional de les Arts.
I
darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb
el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és
que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que
agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu
web http://www.youkalimusic.com/ i
veure’n tot el seu catàleg.
I també
en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola
del barri de la Ribera on també hi
ha el Guzzo, restaurant magnífic on
també s’hi fan concerts i Jam Sessions.
Però sabeu què va ser
el “El ferrocarril subterrani”?. Al blog us en penjaré els detalls que segur ja
coneixeu.
Va ser una xarxa de
rutes secretes i cases de seguretat establertes en els Estats Units a principis i mitjans de 1800, i utilitzades per
esclaus afroamericans per escapar als estats lliures i Canadà. Va ser promogut per abolicionistes i d’altres simpatitzants
de la seva causa. El terme també s'aplica als abolicionistes, tant blancs com
negres, lliures i esclavitzats, que van ajudar als fugitius. Diverses altres
rutes van portar a Mèxic, on es va
abolir l'esclavitud, o portaven a l'estranger, fora mar “overseas”. Una ruta
d'escapament anterior que corria cap al sud cap a Florida, llavors una possessió espanyola (excepte 1763-1783), va
existir des de finals del segle XVII fins que Florida es va convertir en un territori dels Estats Units el 1821 (posar fi al refugi segur per als esclaus
escapats va ser la raó principal per la qual Florida va canviar de nacionalitat). No obstant això, la xarxa ara
coneguda generalment com “el ferrocarril subterrani” es va formar a finals del
segle XVIII. Va córrer cap al nord fins als estats lliures (en 1776 no hi havia
estats lliures) i Canadà, i va
créixer de manera constant fins que va començar la Guerra Civil. Una estimació suggereix que pel 1850, 100,000 esclaus
havien escapat a través del "Ferrocarril".
Aquest és un negre
espiritual que cantaren els Fisk Jubilee
Singers i relaciona
un tros de la Biblia, (on Déu li diu a Moisès què
ha de fer per portar els jueus lluny del domini del faraó) amb l’esclavitud als
Estats Units. Llavors Israel formava part d’Egipte, i parlant de “Going to Egipte”
vol dir “Going down”, vol dir esclavitud, també “going down the river”, el Mississipi, anant riu avall trobaràs
l’esclavitud. Mentre que “Going away from Egipte” vol dir “Going up”, anar cap
a munt, cap a la llibertat.
I parlant del tema:
segur que heu escoltat aquest espiritual mante vegades, i la versió que hem
escoltat ha presentat el tema original al principi i al final, mentre que
entremig hem pogut escoltar la mestria de les improvisacions de Grant Green primer, les de Herbie Hancock després, per tornar-hi
el líder i guitarrista tot i abans de tornar-hi amb la melodia del tema.
Dos mestres improvisant amb el tarannà
rítmic ja comentat abans que ens recorda que Hancock havia fet ja el “Watermelon” i que dos anys després faria
el “Cantaloupe”, i us ho torno a dir perquè em sembla evident la seva aportació
en aquests temes i ritmes.
Deixem el disc de Grant Green i ja acabarem el programa
amb un disc de Wes Montgomery a qui també en Jordi Lliuret s’estimava tant.
“WILLOW
WEEP FOR ME”
Wes
Montgomery
Editat
per Verve el 1969
Enregistrat
a Half Note l’agost de 1965 a New York
Produït
per Esmond Edwards
Wes
Montgomery, guitarra
Wynton
Kelly, piano
Paul
Chambers, contrabaix
Jimmy
Cobb, bateria
Claus
Ogerman: arranjador, director d'orquestra
Wes
Montgomery (6
de març de 1923 - 15 de juny de 1968) fou un guitarrista de jazz nord-americà. Montgomery era conegut per una tècnica
inusual d’agafar les cordes amb el costat del polze que li atorgava un so
distintiu. Va treballar sovint amb els seus germans Buddy i Monk i amb l’organista Jimmy
Smith. Els enregistraments de Montgomery
fins al 1965 estaven orientats al hard bop, el soul jazz i el post bop, però
cap al 1965 va començar a enregistrar àlbums instrumentals més pop que van
tenir èxit principal. El seu estil posterior de guitarra va influir en la fusió
de jazz i l'esmooth jazz.
I ara parlant
d’aquest àlbum....
Poc després de la
mort sorprenentment primerenca de Wes
Montgomery, Verve va rebuscar
als magatzems oblidats i va treure algunes cintes addicionals de les sessions
en viu de “Smokin' at the Half Note”
amb la secci rítmica del “Kind of Blue”,
Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Cobb.
I després, el productor Esmond Edwards
va fer una cosa controvertida: encarregar a Claus Ogerman, que doblés els arranjaments de vent i metall en
quatre pistes: la melodia del títol, "Portrait of Jennie", "Oh!
You Crazy Moon” i "Misty". Els crítics ràpidament es van abalançar
sobre Verve, la indústria de
l’entreteniment va respondre donant-li un Grammy a l'àlbum, i el tema es va
tornar discutible quan les posteriors reedicions de les quatre pistes van
esborrar les noves llistes d'acompanyament. No obstant això, en general, Ogerman va fer una bona feina; els seus
arranjaments són subtils i, en el cas de la cançó principal que titula el disc,
oscil·lants, amb les flautes afegint respostes efectives dins de les
declaracions del tema de Montgomery.
"Impressions", per estrany que sembli, es va quedar sense modificar,
potser a causa del seu ritme vertiginós, i aquest clàssic només ha estat
reeditat moltes vegades com el millor exemple de Montgomery en el seu període Verve.
"Surrey with the Fringe on Top" i una versió alternativa de
"Four on Six" (amb una mala edició tallant el solo de Kelly en ple vol, cosa inaudita) també
estan lliures de orquestracions. En qualsevol cas, el que escoltareu, banyat
pels vents o no, és el Wes Montgomery
més madur, excel·lent, que s'estén per complet amb una confiança increïble en
la seva oïda i tècnica en tot moment, experimentant de tant en tant amb dispositius
d'efectes electrònics suaus. El so és estranyament tènue i superficial en el
LP, la qual cosa és sorprenent ja que l'àlbum Smokln' va sonar molt bé. Aquí
nosaltres el tenim en format CD, el del Jordi
Lliuret.
Doncs el disc dura
més de 45 minuts amb tres precioses balades, un parell de temes a tempo mig, i
els dos darrers francament fast, o sigui que n’hi ha per triar, però com que
aquest és el darrer disc del programa no ens adormirem amb les balades, o sigui
que podreu escoltar el tema que titula l’àlbum, arranjat per Claus Ogerman i amb els vents afegits a
posteriori, en el magnífic...
1.- Willow Weep For
Me (Ann Ronnel) 7m44s
Doncs segons el Richard S. Ginell els arranjaments
estan prou bé, i a mi també m’ho semblen, tot i pensar que la van cagar ben
cagada, que els temes ja tenien la seva vida pròpia. El Grammy li van donar al disc per ésser pòstum o per fer callar els
crítics. Aquestes sessions es van recuperar dels enregistraments en viu al Half Note d’aquí que fessin el “Smokin' at the Half Note” tot i que
originalment el varen titular com Wynton
Kelly Trio & Wes Montgomery, d’on es va tornar a editar tot plegat amb les
alteracions comentades abans i la més greu la de tallar el solo de Wynton Kelly en el “Four on Six” que
per descomptat no posaré, i és que fa fressa escoltar el muntatge barroer.
Sembla increïble. Aquest tema és però originàriament una magnífica balada, i
així la han interpretat moltíssims músics i cantants femenines com Billie Holidat, Ella Fitzgerald, etc, i
també interpretada de manera instrumental. Ann
Ronnel en va fer també la lletra, la d’un estàndard de Jazz de forma AABA a
4x4, composta el 1932. Quasi res. Wes va
optar per afegir-li el tempo més viu i així és que hem pogut escoltar un
magnífic tema a tot swing, amb una de les millors bases rítmiques de la
història i per descomptat que de la època i moment, el del concert al Half Note. La mestria de Wes tocant la guitarra al 1965 era
total, així com la seva maduresa interpretativa i personal, havent assolit els
nivells més alts. Malauradament ens deixà de manera sobtada tres anys després.
Els vents si donen un color sí, però sense ells hauria estat autèntic, de
veritat. Un llarguíssim solo del líder que finalment retroba la melodia principal
per així acabar el tema.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I també podeu anar al
JazzSi Taller de Músics del passatge
Requesens, on hi teniu Jazz els
dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous,
amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges
oferint l’espai per a projectes mes populars.
Seguim amb un altre
dels temes que no es varen arranjar a posteriori, tema a tempo una mica més
viu, i que serà el magnífic tema dels súper coneguts Richard Rodgers i Oscar Hammersteim II, música i lletra,
respectivament...
4.- The Surrey with
the fringe on top (Rodgers &
Hammersteim) 5m26s
La idea era buscar
l’original sense retallar-ne la durada, però el que va passar és que en el
directe i abans que s’acabi el tema, l’speaker del local va intervenir parlant
dels músics, i així és que això és el que van escapçar. Gran tema de Rodgers car aquí no hi ha lletra, que
de ben segur devia ser molt maca. I és que aquesta és una cançó composta el
1943 pel musical Oklahoma! essent-ne
la segona en sortir a la palestra. Com moltes o quasi totes les cançons dels
musicals, ben aviat va esdevenir un estàndard interpretat pels músics de jazz
de l’època on cadascú li donaria el seu particular tarannà com va fer Wes Montgomery el 1965 en aquest
memorable concert en directe, a tot swing que per això tenia la millor base
rítmica del moment. Quin gust escoltar-lo net, sense els arranjaments afegits a
posteriori, i sentir l’escalf dels aplaudiments del públic.
Una altra meravella
d’interpretació d’aquest memorable guitarrista que tant li agradava al Jordi Lliuret a qui mai li podré agrair
prou el seu amor pel Jazz. De fet els agraïments són per la Marta Sugrañes que va pensar en mi per
a guardar i difondre el llegat musical del seu cosí. Heu pogut escoltar el
típic so de la guitarra de Wes
tocant les cordes amb el dit gros de la mà dreta, mentre que amb el de la mà
esquerra feia una mena de celleta. Una altra característica era tocar a la
vegada cordes octavades aconseguint també un so molt personal. Els seus solos
tocant les cordes individuals tenien també el seu segell personal per sonoritat
un tan fosca però també pel seu magnífic fraseig i llenguatge jazzístic, el
d’un autodidacta.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Un altre espai on
anar és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques.
Els divendres hi trobareu a Luca
Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland. I els dilluns
també podeu anar al Jazzman on hi
sol haver el gran Pere Ferré Trio.
Els dijous també s’hi fan concerts.
Bé, acabarem el
programa d’avui dedicat a Jordi Lliueret
amb el tema de John Coltrane súper
fast i que potser per això no el varen fer arranjar, el magnífic i modern....
2.- Impressions (John Coltrane) 5m06s
Quin luxe de tema i
què bé que l’hàgim pogut escoltar sencer tal i com es va enregistrar el 1965 en
el Half Note de New York. "Impressions" és un estàndard de jazz compost
per John Coltrane. Si bé Coltrane només va gravar la composició
dues vegades a l'estudi, el 20 de juny de 1962 i el 6 de març de 1963, editats
en el pòstum “Both Directions at Onze:
The Lost Album”, la va gravar moltes vegades en viu, començant pel compromís
que tenia amb els del Village Vanguard al 1961. Aquestes actuacions van produir
la tercera pista en l'àlbum del mateix nom de 1963, així com altres dues
versions disponibles a The Complete 1961
Village Vanguard Recordings. Existeixen almenys una dotzena de
presentacions en viu en diversos àlbums en viu fins a 1965 i estem parlant de John Coltrane i aquest impressionant
tema. La seva seqüència d'acords és idèntica a la del "So What" de Miles Davis (16 compassos de D Dòrica,
8 compassos d'Eb Dòrica i 8 compassos de D Dòrica) en el més pur estil modal.
Les dues cançons s'originen de la versió d'Ahmad
Jamal de 1955 del "Pavanne" de Morton Gould.
I quina empenta que
té aquest tema i quina li dóna el Wes
en aquesta interpretació a tempo viu, quasi que més que el tema original. És
clar, que en els molts enregistraments d’aquest tema en directe els tempos
varen ser molt diversos. La melodia curta dóna pas a les improvisacions i que
en aquest cas són exclusivament del genial guitarrista el qual ha desenvolupat
una gran creativitat tenint en compte que estem parlant de tres acords i tres
escales, com hem vist abans. La base rítmica està imparable bàsicament per
contrabaix i bateria i quasi imperceptible el so del piano de Kelly. Algunes veus parlaren d’una no
gaire bona relació aquell dia entre aquest i Montgomery, cosa que no sabem certament. La improvisació del genial
guitarrista circulà des del solo directe a la corda fins els moments dels
acords i també a les dues notes octavades, creació pròpia. En fi, un magnífic
tema de Coltrane que Wes Montgomery va “clavar” en aquest
concert en directe al Half Note de Nova York un dia del 1965, ja fa una
estona.
Doncs ja hem acabat
el primer programa de la onzena temporada dedicat a un gran aficionat al Jazz
que ens va deixar el 2018, en Jordi Lliuret.
De nou agrair-li a Marta Sugrañes
que em confiés el llegat del seu cosí Jordi
i que sàpiga que està en les millors mans, en les millors oïdes i que aniré
fent programes dedicats a la seva música.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, New Fizz, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics que fan Jazz, aquesta música
tan minoritària i minoritzada pels mitjans, i si és de músics locals, millor.
Abans d’acomiadar-me
us recordo també que comencem la onzena temporada al Jazz Club La Vicentina i ho farem de nou al Molí dels Frares. Com sempre, la trobada és a les 22h, l’entrada és
gratuïta i patrocina l’Ajutament de Sant
Vicenç dels Horts. Esperem que amb el nou consistori puguem seguir amb la
mateixa programació, que jo crec que sí. Tindrem als De Diego Brothers, amb Víctor
de Diego, saxo tenor; Juan de Diego, trompeta; Abel Boquera, orgue Hammond i
Caspar St. Charles, bateria. Ens hi veiem.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
en aquest programa especial d’estiu només accessible des del blog pels textos i
l’àudio mitjançant ivoox, amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa sempre
que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu.
Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us
parla, presenta i realitza aquest programa dedicat al Jazz més actual i que
serà amb un parell de treballs de FSNT
que van quedar pendents de la desena temporada.
Aquests projectes són
els dels ja coneguts Vinnie Sperrazza,
Jacob Sacks i Masa Kamaguchi, i el seu magnífic “Play Benny Golson”, mentre que l’altre treball és el del
guitarrista Dave Allen i el seu “The Sky Above Her”, ambdós discos de FSNT tal i com us havia dit en la
presentació.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Comencem doncs amb
aquest projecte d’aquest magnífic trio que s’ha especialitzat en fer revisions
de músiques de grans compositors, en aquest cas del nostre estimat Benny Golson.
“PLAY
BENNY GOLSON”
Vinnie
Sperrazza - Jacob Sacks - Masa Kamaguchi
Editat
per Fresh Sound New Talent FSNT 555
Enregistrat
als Acoustic Recording Studio el 27 de gener de 2017 a Brooklyn, NY.
Produït
per Sperrazza, Sacks i Kamaguchi, The Trio
Productor
executiu, Jordi Pujol
Jacob
Sacks, piano
Masa
Kamaguchi, contrabaix
Vinnie
Sperrazza, bateria
Doncs ens trobem
davant un disc força especial, dedicat a la música d’un dels més reconeguts
compositors de Jazz, de temes de Jazz i no de musicals com varen ser els
primers herois dels quals tant n’hem parlat en aquest programa no de manera
directa i si indirectament. Dels 10 temes ens n’ofereixen quasi la meitat a un
tempo slow i la resta a tempo mig uns i d’altres a tempo fast. Entre les
balades originals hi ha la que va compondre Golson quan es va matar Clifford
Brown en un accident automobilístic, “I Remember Clifford”. De fet no es va
matar ell, que pobret anava dormint com també Richie Powell sinó que va ser la dona d’aquest qui es va estavellar
en una nit de trons i llamps, matant-se tots tres. El sorprenent és poder
escoltar el conegut “Blues March” a tempo slow amb un delicat swing, tema
aquest que va a tota marxa en l'original, i que jo utilitzo per a despertar-me cada dia. Un
altre tema quasi al mateix tempo que l’original és el conegut “Killer Joe”,
havent-n'hi alguna versió de Golson
que va aquest tempo mig i delicat swing, com també una de les primeres versions
que va ser la de l’Art Farmer Jazztet
& Benny Golson. Un dels temes no massa coneguts pel gran públic és
“Domingo” que també va força suau essent l’original a un tempo mig alt, el del
disc de Golson, “Horizon Ahead” i
súper fast el de Lee Morgan que
també havia tocat amb en Benny al
saxo tenor. Un altre magnífic arranjament és el que han fet sobre el gran tema
“Along Came Betty”, amb una intro força trencadora esdevenint tot el delicat
swing després, ja en la melodia. De l’altre magnífic tema compost per Golson l’”Stablemates”, se n’han fet
tantes i tantes versions, i l’han tocat tants i tants músics, màsters i demés
que és un dels grans temes del Jazz de tots els temps. Els nostres herois però,
l’han fet a un tempo més tranquil tot i seguint el tarannà dels anteriors temes
tocats així com delicadament. Els quatre temes restants tenen un esperit força
més viu i així és com escoltem el “Just by myself”, “Reggie of Chester”, “Fair
Weather” i el més fast de tots, “Are You Real?”, tots quatre temes no massa
tocats en repertoris de músics de casa i de fora, si més no, a mi no m’ho
semblen massa.
I aquí teniu la
pàgina web d’aquest disc:
Així és que us
proposo escoltar una selecció d’alguns temes d’aquest disc sense massa
preàmbuls ni comentaris començant pels temes a tempo slow i el darrer una mica
més viu. Escoltareu les magnífiques versions que han fet de:
8.- I Remember
Clifford (B. Golson) 7m45s
3.- Blue March (B. Golson) 6m42s
7.- Domingo (B. Golson) 8m31s
I què bé que ens ho
han fet aquests tres mestres revisant aquestes tres obres mestres de Golson. La primera al tempo de balada
original, balada trista per la mort de l’estimat Brownie. L’exposició del tema ha donat peu al primer solo a càrrec
del gran Sacks al piano, delicada
improvisació acompanyada per notes soltes i profundes de Massa al contrabaix. El pianista ha recuperat la melodia final per
així donar per acabada la seva improvisació i deixar pas al nostre estimat amic
i contrabaixista. Massa ha fet el
seu solo com sempre els fa, i només cal haver-lo vist en directe alguna vegada
per veure’l abraçant-lo amb els ulls tancats i totalment immiscit en la seva
interpretació, com sempre magistral. El tema l’ha recuperat el pianista fent-lo
delicadament i acabant-lo d’igual manera. El segon ha estat un arranjament molt
més tranquil que l’original a ritme de marxa i tempo prou viu. I és que els
temes ràpids també es poden reconsiderar i interpretar-los lents, la qual cosa
ens sobta sí però també ens agrada. Recordo que en el darrer programa de la
temporada tot just acabada hi hagué temes tocats molt més lents que l’original
i també em van agradar força com el que va fer Sergi Sirvent & Octopussy Cats de l’”Impressions” de Coltrane. Després de la primera exposició
de la melodia del tema, ha estat de nou Massa
qui ha desenvolupat el primer solo, acompanyat suaument pels seus dos amics. Sacks l’ha seguit al piano, dolçament i
ja ho heu pogut escoltar amb una nota per fer tot el tema, cosa que sovint es
fa, la tònica, la tercera o la quinta de la escala de blues utilitzada. Tot i
això l’ha desenvolupat amb més recursos però seguint el tarannà iniciat en el
tema, el del minimalisme. I així ha seguit interpretant el seu solo amb un
lleuger “walking” de Massa i copets
als plats a mode de contingut swing pel baterista Sperrazza. Al final, de nou la melodia d’aquest “Blues March” que
de marxa no n’ha tingut res, ans al contrari. Abans però, moments estel·lars
pel baterista i les seves escombretes. El
tercer, el no massa conegut “Domingo”, és una preciosa composició que poques
vegades haureu escoltat, m’atreveixo a dir, i que mostra la gran creativitat
melòdica, harmònica i rítmica d’aquest gran mestre, actualment havent fet la
gira dels seus 90s i sense passejar-se per casa nostra, la qual cosa ens va fer
molta pena, un gira que ha fet amb els seus i nostres Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause i als qui esperem veure
l’any vinent en la gira dels 91 del genial compositor, molt bon saxo tenor i
millor persona, Benny Golson. Un
tema i melodia preciosos, on el ritme de Bossa i harmonia de la composició ens
el fan fàcilment reconeixible ja a la primera escolta. Sacks n’ha fet la primera impro delicadament com ja ens han
acostumat, i ben bé que ens agrada aquesta delicada manera de fer música, com
la que ha fet Massa en la seva
improvisació, característica i personal, amb tota la contundència i creativitat
que n’és capaç. Després d’ell, han recuperat la preciosa melodia i l’han acabat
quasi en suspensió, deixant pendent algun acord potser...
Seguirem ara amb dues
de les seves “perles” les quals segur que coneixeu, i que són...
1.- Along Came Betty (B. Golson) 7m22s
9.- Stablemates (B. Golson) 6m05s
El primer i magnífic
tema de Golson se sol tocar un pèl
més viu però que maco l’han fet així de suau. La manera com l’han començat en Massa i companys ha estat sorprenent,
tot gràcies als seus arranjaments, reconduint el tema posteriorment a la versió
i swing originals, amb el tempo prou similar. Ara bé, ja se sap que els temes
es poden tocar a diferents tempos, més vius, al mateix tempo i més lents,
aconseguint diferents sensacions a l’oïdor, com la de calma i relax que estan
aconseguint amb aquestes delicades músiques. Una vegada el pianista ha acabat
el tema, ell mateix s’ha encarregat de continuar-lo amb la seva magnífica
improvisació. La seva delicadesa és d’un nivell fora del comú, i sembla ser que
la de la resta dels companys és així de gran també, i si no per què toquen
junts. El “walking” li ha donat més ales, i també el soterrat swing del
“xarles”. Massa ha desenvolupat el
seu llenguatge i ràpid fraseig amunt i avall del mànec de la “Berra”, del
contrabaix. La seva tècnica és abassegadora i la seva humanitat i cor amb que
toca el seu instrument és total. Sperrazza
ha fet una petita aportació però poquet, deixant pas al tema de nou amb
pianista, el qual ha recuperat la melodia, acabant-lo també, ai las, en
suspensió...què voldran dir amb tot això.
Del segon han fet una
versió una mica més lenta de la que va fer Golson
en el seu disc amb els Philadelphians,
tot i que quasi, quasi és el mateix tempo. Ara bé, hi ha versions en directe
que va fer Golson amb Freddie Hubbard tocades a tot drap, a
tot tren, a tota hòstia, coses aquestes dels directes i que també fer entre
molts altres Miles Davis i el seu
“So What” i demés. Massa ens ha fet
un magnífic solo en aquest “Stablemates” només acabada la melodia, ben recolzat
però pels seus dos amics, amb notes al piano i escombretes a la bateria. Sacks al paino l’ha seguit amb un
magistral solo també, mentre Massa
el recolzà a tot “walking” i Sperrazza
igualment amb les escombretes. Al final aquest mateix ha fet el seu solo a base
d’escombretes, amb tot l’esforç de canell que això significa, i ara recordo a
l’amic i gran baterista Enrique Heredia
al qual hem pogut veure a la Sala Xica
amb una demostració d’aquest tipus. Recuperar el tema a base de melodia pel
pianista i acabar-lo de cop. Magnífic tema de Golson i millor interpretat per ells.
Acabarem amb un dels
temes més vius d’aquest disc i que serà l’anomenat..
2.- Are You Real? (B. Golson) 3m19s
Aquest és un tema que
Golson inclogué en la seva època de
Director Musical i saxofonista dels Art
Blakey & Jazz Messengers i que també feu en un dels seus discos
homònims “The Other Side Of Benny
Golson” amb Curtis Fuller i
demés, ambdós interpretats a tempo mig alt però no súper fast com quasi ens han
fet els nostres herois, al menys així l’hem escoltat en només començar-ne la
seva exposició. El solo de Sacks
també ha seguit aquesta ona ràpida amb els dos companys recolzant-lo
abastament. Aquí ens ha acabat de meravellar per la seva mestria, velocitat i
precisió alhora que per la seva creativitat. El final d’aquest solo ha obert la
porta al del nostre amic Massa el
qual igualment l’ha fet a tot tren, amb un control total sobre l’instrument,
l’harmonia i ritme brutal, i al final
d’aquest el pianista s’hi ha afegit amb un tros de la melodia final acabant-lo
de cop, i també m’ha semblat que faltant el darrer acord, carall, carall de
gent.
Deixem ja aquest magnífic
projecte i ara ja acabarem aquest programa especial d’estiu amb l’altre treball
de FSNT el del guitarrista Dave Allen anomenat...
“THE
SKY ABOVE HER”
Dave
Allen
Editat
per Fresh Sound New Talent FSNT 560
Enregistrat
per Michael Brorby el 9 i 10 de gener de 2018 a Acoustic Sound, Brooklyn Nova
York.
Mesclat
i masteritzat per Paul Wickliffe a Skyline Productions, Warren, Nova Jersey
Produït
per Dave Allen
Productor
executiu: Jordi Pujol
Dave
Allen, guitarra
Jon
Irabagon, saxo tenor
Gary
Versace, piano, Fender Rhodes
Drew
Gress, contrabaix
Mark
Ferber, bateria
Totes les
composicions i arranjaments són de Dave
Allen.
Tenim aquí un treball
de nou temes i més d’una hora de magnífica música i millors interpretacions. I
és que si no reconeixeu aquests músics, dir-vos que alguns d’ells han sonat en
aquets programa com per exemple el que més, el bo del Jon Irabagon. Del Dave Allen
crec que és el primer que li poso, tot i haver-lo escoltat en projectes de
d’altres músics amics seus. En va fer dos anteriors per a FSNT però són de fa alguns anys i el primer ja està descatalogat
com ara després us explicaré tot i xerrant de la seva carrera musical. Pel que
fa a les seves músiques dir-vos que estan farcides de bon gust i qualitat
musical alhora que varietat rítmica, així és que tenim una preciosa balada a
ritme suau de bossa anomenada “West Wind”, amb una melodia que se t’emporta poc
a poc. També el tema “The World Beneath Her Feet”, té una connotació delicada
tot i la melodia força enigmàtica i fins i tot preocupant. El tema més curtet
de poc més d’un minut és el darrer del projecte i s’anomena “The Playground
Part 2”, tot i no saber-ne res de la primera part. El tema que titula el disc
“The Sky Above Her”, torna a fer referència a “ella”, per la qual cosa podem
imaginar que tot aquest treball té a veure amb una dona que per a ell és força
important. El tempo esdevé més viu en el tema “Russian Dragon”, aquest però a
un ritme ternari força interessant també pels diversos canvis encabits. Un dels
temes més interessants és també el més llarg de quasi 16 minuts on hi podem
copsar la diversitat melòdica, harmònica i rítmica desenvolupada en aquest tema
anomenat “Thrown Voices”, magnífic tema i interpretació de tots ells, els
quals, en tot aquest temps només fan que constatar la seva mestria solista i
també com la sòlida formació que són i dóna suport al líder, compositor i
guitarrista. Els tres temes restants estant farcits de tempo viu i ritmes
diversos alhora que bones melodies com la del tema iniciat per saxo tenor i
guitarrista a base de notes llargues, tema anomenat “Soar”. Un altre tema
interessant per la concepció rítmica és el tema “Lacuna”, iniciat pels dos
mateixos solistes a duet fent una melodia en l’àmbit del NeoBop. El ritme no és ni de bon tros el del swing a tot tempo
Bopper, i sí que és una qüestió a base de ritmes trencats. I el segon tema i
més viu del projecte s’anomena “Pulsion” com no podia ser de cap més manera.
Aquí teniu l’enllaç a
la pàgina web del disc on també el podreu aconseguir:
Us proposo escoltar
un parell de temes seguits, el primer el ja comentat a tempo de bossa i el
segon el que titula el disc. Som-hi doncs amb:
4.- West Wind (D.
Allen) 5m40s
1.- The Sky Above Her (D. Allen) 7m21s
Doncs ja he pogut
escoltar quina delícia de tema, el primer, i com mica a mica se t’emporta sense
que tu ho puguis impedir, tal és la seva bellesa melòdica i rítmica. El llarg
solo del pianista Gary Versace ha
estat brillant i delicat com el suau ritme que l’embolcallà. De fet, la seva ha
estat la única improvisació del tema, tot un detall per part del líder que,
conjuntament amb la resta de companys només s’ha limitat a acompanyar. Preciós
tema per a començar aquest darrer treball d’aquest programa especial de l’agost
d’enguany. El tema que dóna títol a l’àlbum l’ha iniciat el líder molt
delicadament, apareixent el ritme també delicat i poc després el so magnífic
del saxo tenor de Jon Irabagon,
conjuntament amb el de la guitarra del líder, ambdós fent la melodia. Dave Allen ha estat qui primer ens ha
dedicat el seu preciós solo. Una sonoritat i estil que ens recorda a Kurt Rossenwinkel en algun dels seus
projectes més “normals”, i ho poso entre cometes. Magnífic fraseig i llenguatge
el d’aquest guitarrista americà amb residència a Istanbul i Nova York com
més endavant us explicaré. Jon Irabagon
l’ha seguit amb la seva reconeguda mestria i sonoritat propera a la de gent com
Joe Henderson però també al Michael Brecker menys metàl·lic. De nou
el solo del pianista Versace ens ha
acaronat per la seva calidesa, de la mateixa manera que ho han fet el líder i Irabagon recuperant la melodia per així
anar acabant el tema amb un llarg “Vamp”, tema que en un directe s’allargaria
adequadament a les expectatives de músics i públic.
Dave
Allen
és una de les veus més distintives en el seu instrument d’avui dia. Ha buscat
contínuament forjar una visió única a través de la seva forma de tocar i
escriure, una que presenti melodies líriques amb ritmes complexos i riques
harmonies. A l'edat de 16 anys, Allen
ja era reconegut per la revista Guitar
Player com un talent per veure i escoltar. Nascut a Filadèlfia, Allen es va traslladar a Nova York el 1988 per assistir a la Manhattan School of Music. Liderant els seus propis grups durant
els últims 20 anys, Allen ha treballat
amb molts dels músics més emocionants de Nova
York, inclosos David Liebman, Mark
Turner, Seamus Blake, Joey Baron, Jeff Ballard, Ravi Coltrane, Drew Gress,
Donny McCaslin, Dave Binney, Marcus Gilmore, Tyshawn Sorey, Miguel Zenon, Ted
Poor, Tom Rainey i molts altres. Allen
té dos CD aclamats per la crítica amb les seves composicions originals; "Untold Stories" i "Real and Imagined" també
per FSNT. Allen també està buscant formes d'integrar la seva passió per
altres formes d'art, com la poesia, el cinema i la pintura en els seus
projectes musicals, profundament influenciats per poetes com Wallace Stevens i Adrienne Rich, el visionari cineasta experimental Stan Brakhage i els pintors Willem DeKooning i Anselm Kiefer. Actualment ha editat el seu últim CD, que és aquest
que esteu escoltant. Viu a la ciutat de Nova
York i a Istanbul, Turquia.
Acabarem aquest
programa especial d’estiu amb dos temes seguits, on podrem copsar la diversitat
rítmica i harmònica d’aquest mestres de les sis cordes, Dave Allen. Som-hi doncs amb:
3.- Russian Dragon (D. Allen) 8m55s
2.- Pulsion (D. Allen) 9m23s
Doncs ja heu pogut
copsar l’aspecte divers dels seus ritmes alhora que melodies i harmonies. El
primer tema “Russian Dragon” es força interessant la manera com l’han iniciat
on el concepte rítmic sembla ser la “mare dels ous”, o sigui, lo més important
per sobre lo qual gira tot plegat. Allò que en diem el “motiu principal”, en
aquest cas rítmic. Hi ha implícit també l’aspecte harmònic, solapats tots dos,
alhora que la pròpia melodia que hem escoltat de manera repetida. I tot això ha
durat quasi tres minuts, temps d’exposició del tema abans del solo del líder.
El ritme trencat l’ha acompanyat a la perfecció marcat per baterista però també
pels acords del pianista, notes del saxo tenor i contrabaix i també piano,
recordant-nos quin és el motiu principal. Irabagon
s’ha enlairat vers la més estricta modernitat estilística tot i mostrant-nos la
seva faceta més propera a l’Avant-Garde, a la manera d’estripar el so que tenia
Gato Barbieri entre molts altres. I
és que aquest és un dels saxos tenors del moment, no l’oblideu, Jon Irabagon. Després d’ell tema de nou
i final delicat recuperant la melodia saxo tenor i piano. I amb una mica més de
tempo, i iniciat per guitarra i contrabaix hem pogut escoltar com han començat
el darrer tema d’aquest programa, “Pulsion”. La melodia però l’han fet saxo
tenor i guitarra en lo que seria la “A” a base de notes llargues al principi
del tema i la “B”, ja amb la contundència rítmica de contrabaix i bateria
ajudats per acords del piano. La “C” s’identifica força tot i els diversos canvis
que hi ha tot i recuperant la darrera “A” del tema. El líder ha estat qui
primer ha desenvolupat els solos, fent el seu d’una manera magistral per
velocitat d’execució i evolució de llenguatge i sonoritat un pèl fosca la de la
seva guitarra. Recuperant el final del tema, ha aparegut el contrabaixista fent
una mena d’introducció al magnífic solo del pianista Versace. De quina manera ens ha anat emportant vers les seves
músiques també gràcies a la força rítmica del contrabaixista i baterista, Drew Gress i Mark Ferber. Final de solo
de pianista i moments de glòria pel magnífic baterista Ferber el qual ha desenvolupat un magnífic i potent solo,
acompanyat per una base repetitiva a càrrec de contrabaix i guitarra. El retorn
al tema l’han fet plegats els qui de la mateixa manera l’han començat, fent
però només la “A”, “B” i la darrera “A” acabant-lo de cop.
Bé, doncs ja hem
acabat el programa especial de l’estiu, i potser no sigui aquest l’únic i en
faci algun més, cosa que passarà si tots els planetes s’alineen i jo en tinc
les ganes adequades, que per això estem de vacances, alguns, perquè hi ha
companys de les ones jazzeres i demés que no saben què és això de les vacances,
com per exemple el Ramon Robusté, Santi
Molina i Jose Luis Caucelo. En fi, espero que us hagi agradat aquest
programa especial i fins la propera, que potser sigui aviat, i això serà que
m’hauré animat a fer-ne un altre “Off The Record”. Gràcies per ser-hi.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
