Bona nit a tothom, benvingudes i benvinguts al programa de Jazz que fem
els dijous a la ràdio municipal de Sant Vicenç dels Horts.
Esteu escoltant Jazz Club de Nit, i si ho esteu fent per ràdio, ens
esteu sintonitzant als 90.2 MHz i si ho feu per Internet ho feu des de
l’adreça:
Avui farem un “especial”, un programa especial dedicat a la ingent obra de l’amic i gran guitarrista Pere Soto.
Ara mateix el tenim a Mèxic, composant sense parar i tocant amb gent
molt potent en els diversos estils que ell domina que són....quasi tots. Sembla
que està fent bolos en plan Gipsy i també en plan “Free”....free total...
La seva biografia és tant extensa que se’m fa difícil fer-vos-en un
resum, la qual cosa miraré de fer igualment. Ja sabeu que en aquest programa
els textos també són importants i per això estan penjats al blog del programa
de la mateixa manera que els àudios.
Nascut a Badalona el 1958, és Autodidacta, Guitarrista de jazz ,
compositor , arranjador , productor musical i un dels pioners a l’estat a
dedicar-se al Gipsy Jazz, hereu de la música que va fer Django Reinhardt. Va
començar en això de la música ben jove tocant en grups de rock i del blues,
passant-se al món del Jazz i també al món clàssic i la música contemporània.
El 1989 va començar la carrera internacional tocant per Europa i després
pels EEUU i Mèxic, compaginant els concerts amb la composició.
El 2006 va aparèixer en un llibre dedicat als guitarristes esquerrans
que han canviat la història de la música, on hi ha també Jimi Hendrix, Albert
King, Paul McCartney, etc...i ell forma part d’alguns dels guitarristes
europeus...ja veus..quin crac.
El 2008 apareix en dos dels més importants Festivals de Gipsy Jazz als
Estats Units, el San Francisco DjangoFest i el de Los Angeles DjangoFest.
Alguns dels esdeveniments més importants de la seva carrera són...
El 1989, el seu primer LP “Coincidencias” va ser nominat com a millor
disc per Radio Nacional, Radio 4 a tot l’estat peninsular.
El 1990 va al Festival de Jazz Experimental d’Eindoven amb Tom Corea i
Niko Langenhuisen i també surt al programa Jazz&Co de TV3 amb el Pere Soto
Quartet.
Durant la primavera del 1992 enregistra el seu primer compacte,
“Metanoic” a Holanda, el qual serà escollit com a millor disc del mes i un dels
12 millors de l’any per la Jazz South Art
Federation als EEUU.
El seu segon compacte “Particular Vernácula” el va enregistrar el 1994 a
New York liderant-lo amb el Bill Gerhardt i amb músics com Dave Liebman, Jeff
Ballard, etc..
El 1999 va participar en el que sembla que és el festival més gran del
món, el North Sea Jazz Festival amb l’organista Big John Patton.
El 2000 viatge a Mèxic on es convidat a l’estrena mundial del seu
“String Quartet nº2”, i que interpretarà el Cuarteto Ciuda de Mèxico.
El 2008 va participar en els dos festivals de Gipsy als EEUU com ja hem
explicat abans.
La seva tasca com a compositor és molt àmplia i inclou més de 1000
obres, te un Fakebook propi amb més de 700 temes, més de 100 peces per música
de cambra, orquestra, arranjament per a Big Band, etc....
Des del 2001 és membre de l’ACC, l’Associació de Compositors de
Catalunya.
La llista de músics amb els quals ha tocat és tant llarga que l’hauré de
resumir. D’entrada ja us podeu imaginar que en tots aquests anys en Pere, ha
tocat amb tot lo millor de casa nostra entre els quals Perico Sambeat, Carme
Canela, Jordy i Mario Rossy, Albert Bover, David Xirgu, Josep Mª Farràs, Marc
Miralta, etc....i entre els músics internacionals el gran Dave Liebman, Bill
Gerhardt, Lou Donaldson, John Engels, Dave Douglas, i un llarg etc...
En el Festival de Jazz de Peñisocola del 2012 va impartir una
masterclass sobre els secretes de guitarristes com Wes Montgomery i Django
Reinhardt.
La seva Discografia com a Líder i la llista de Festivals de Jazz a la
península....
La llista de països on ha tocat en festivals de Jazz no és tant llarga
com la llista de Festivals i inclou a països com Austria, Holanda, Bélgica,
Luxemburg, Regne Unit, Andorra, Estats Units i Mèxic.
Els articles de premsa que parlen de la seva música estant signats per
gent d’aquí com el Mingus B. Formentor, Miquel Jurado, Carles Torra, Carles
Armengol que ho han fet a diaris com La Vanguardia, El País i El Punt. Revistes
i diaris internacionals com són World/Music Jazz d’Holanda, Jazz in Time de
Bèlgica, International Jazz Magazine, etc...
Alguns temes com a compositor...
Estem a punt d’escoltar la música de Pere Soto. Una música “seva”, i ho
poso entre cometes, ja que és una música molt personal. Identificable el seu
estil a la guitarra acústica homenatjant el seu estimat Django, i súper modern,
Hendrix li diu la Paola Pasquali, a la guitarra elèctrica. Els discos de Jazz
són d’una increïble qualitat, i més encara si ens situem a l’època de la seva
gènesi, anys 1992 i 1994. Composicions elaborades, belles melodies
embolcallades de magnífics solos i sempre acompanyat de grandíssims músics com
és el cas del disc amb el Dave Liebman i d’altres...Músic avançat a la seva
època i per tant incomprès o potser massa comprés i per això deixat de banda,
no sigui que haguessin de dir que era tant i tant bo. Per això se’n va
anar..ens ho explica més endavant. Capaç de la modernitat més agosarada fins i
tot fent un disc de Free Jazz, i a la vegada súper melòdic en uns temes
preciosos en clau gipsy o els que va fer en el seu magnífic disc Oasis.
Doncs rés més a comentar, només algunes coses més, però el que tindrà la
veu més cantant serà el mateix Pere, el qual des de Mèxic m’ha fet arribar les
seves històries i anècdotes de cadascun dels discos que escoltareu. Pràcticament
no us comentaré cap tema...vosaltres mateixos ho deduireu...i com que ja molt
text.....Som-hi doncs amb el primer, i serà per ordre cronològic....
“METANOIC”
Pere Soto &
Bill Gerhardt Quartet
Editat per RIFF
Gravat en viu el
27 i 28 d'abril el 1992 a Studio 88
Assistent de
gravació: Menú Gen
Enginyer de so: Bob Schimscheimer
Masteritzat i Editat: studio 88, Lex van Diepen
Productor
Executiu: Ana Fernández Villaplana
Producció:
Pere Soto / Bill Gerhardt
Pere Soto, guitarra
Bill Gerhardt,
piano
Arjen Gorter,
contrabaix
John Engels,
bateria
Comencem amb el primer tema del disc el preciós..
1.- Sedelia (B.
Gerhardt) 4m27s
Ens diu Pere Soto.....aquest disc es molt important a la meva carrera
perquè va obrir el camí cap als USA…deixant al mateix temps una empremta
professional de alt nivell a Europa..sobretot a Holanda on tenen el disc a la
biblioteca nacional a Amsterdam com un disc històric…degut a la col·laboració
dels grans John Engels a la bateria i Arjen Gorter contrabaix…
músics emblemàtics de la escena holandesa i europea..
Va ser fugir literalment de les espanyes i catalunyes dels anys
1989…90----després del disc “coincidències”..arruïnat per tots costats…vaig
emprendre viatge demanant diners i agafant el gos i guitarres amb el meu AX cap
a les Europes..primer Berlin…caiguda del mur…després Amsterdam a on em vaig
quedar…després de dies dormint, al cotxe, al bosc…etc…però era mes important la
meta a aconseguir que res mes…com em va dir una vegada un corredor de cotxes de
carreres..quan adelantes, quan avances, ja no pots fer marxa enredera…nomes et
val seguir endavant…
2.- Metanoic (B.
Gerhardt) 7m20s
Fugia
de l’ambient jazzistic de barna, dels fracassos sentimentals, de la manca de
feina, de la incomprensió general..etc..
Aterro en una jam a Amsterdam un divendres, el lloc es deia
"geveltje" punt de trobada de jazzistes…i el destí em va fer conèixer
al Bill Gerhardt que acabava d’arribar de les USA….pels mateixos motius…que els
meus…res mes a dir…la resta és historia de la vida…
Cal dir que quan vaig arribar més endavant en un segon viatge a casa del
Bill, li vaig comentar, aquesta vegada vinc a que fem el nostre 1º Cd..i ell em
va dir d'on traurem els diners?…jo li vaig dir no se..però la intuïció m'ha
portat fins aquí i aviat sabrem…vaig sortir a donar un vol..i a les 3 hores
tenia els diners…
la meva antiga amiga Ana Fernández, amb la que havíem compartit moments
de pobresa i de tristors als carrers d’Amsterdam…doncs me la vaig trobar per
casualitat i mirar per on, s'havia casat amb un multimilionari i tenia que
invertir diners…ella ens va produir el disc en un dels millors estudis a
Holanda…a Hilversum…
Per qui dubti de l’instint…i la fe en el destí de cadascú…quan et crema
per dins una veu d’energia emprenedora…
11.- A bop is coming (P. Soto) 5m41s
Seguim ara amb un alter disc obre del Pere i en Bill…
“PARTICULAR VERNACULAR”
Pere Soto &
Bill Gerhardt Quartet
Editat per Planet Records
Gravat 2/24 i 3/ 16, 1994 als Acustics Recordings NYC
per Jon Rosenberg assistit per Michael Brorby
masterded per Joe Bartoldus a Sons actuals
produït per Bill Gerhardt Planet X. Productions ,
Amsterdam , Holanda .
Dave Douglas, Trompeta
David Liebman, soprano saxo
Pere Soto, Guitarra
Bill Gerhardt, piano
Ben Allison, contrabaix
Jeff Ballard, bateria
Ens diu en Pere...
segurament el disc de més importància internacional gracies al nivell de
popularitat adquirida pels seus integrants en la actualitat top dels tops
mundials..
Dave Liebman, Dave Douglas, Jeff Ballard, Ben Allison, i el meu soci
Bill Gerhardt amb qui era el segon disc de la saga…
L'assaig que varem fer a casa del Jeff Ballard va consistir en ajudar-lo
a pintar el seu pis de Brooklyn, per lo que de música quasi res..i a sobre
varem arribar tard al estudi..
però amb musicazos com ells rés es impossible..
El David Douglas em va comentar que el vam fer treballar més de lo
normal!! aquest tema es molt difícil (referint-se a Per Elissa, un tema de 7 pàgines
atonal, amb un sistema doble serial dodecafònic)…i em va dir que l'havia
estudiat 2 tardes…quan jo en portava mesos…igual el Dave Liebman, arriba a l'estudi
i diu que el seu fax no havia rebut la partitura…i va tocar a vista un tema tan
difícil com és Tergiversation i a sobre més ràpid de lo tenia que ser…l'aviem
contractat per 2 temes però li va agradar molt el projecte i es va quedar en
alguns temes més..tot un detall del Liebman…
el títol de Reina Reflexia el va inventar un nen de 5 anys quan li vaig
preguntar…diguem quin nom li posem a aquest tema de free jazz…se l’escolta i va
dir Reina Reflexia…
…..quines coses…passen a la vida Deu meu..
1.- Particular Vernacular (Take A) (John Thorton i d’altres) 4m20s
Tot i la inclusió de personal important com el trompetista Dave Douglas
i el saxofonista soprano David Liebman, aquest dos són només dues petites
mostres, de manera que la major part de Particular Vernacular compta amb un
quartet codirigit pel pianista Bill Gerhardt i el guitarrista Pere Soto. Les distorsions
tonals de Soto de vegades fan que la música soni més moderna del que realment
és, encara que hi ha seccions d'exploració bastant lliure. Els temes
interpretats van del estricte blues “Born Again”, a l’extensa i episòdica
“Reina Reflexia”. El disc s’obre i tanca amb el tema que dóna nom a l’àlbum
“Particular Vernácula”, un disc consistent i impredictible, que val la pena
escoltar ja que és ple de subtils sorpreses.
Scott Yanow , All Music Guide
Escoltem finalment el segon tall del disc...un dels temes amb el Dave
Liebman..
3.- Tergiversation (B.
Gerhardt) 5m34s
Bé, doncs ja heu escoltat la música que feia en Pere Soto amb el seu
amic Bill Gerhardt i amb quins acompanyants de luxe ho va fer....i això era va
20 anys...ja m’explicaràs....una música a més a més, totalment viva, actual,
aquella que sempre podràs escoltar...Deixem per una bona estona aquest registre
i ara ens endinsarem en el món que va meravellar en Pere després d’haver
escoltar a Django Reinhardt i quedar-ne captivat.
Parlar de Django ens portaria ara mateix una molt bona estona de xerrar
i molta més d’escoltar la seva música. Això darrer no serà problema perquè ho
farem de la mà d’en Pere i de la seva vida i miracles us en faré un resum....
Va néixer el 1910 a Bèlgica i va morir el 1953 a Fonteneblau...d’entrada ja vegeu que va passar les dues grans guerres mundials...la primera amb 7 anyets....Era d’ètnia gitana i per tant nòmada de residència...la vida li començà en una roulotte..va tocar la guitarra a partir dels 12 anys, guitarrista esquerrà com el Pere...el 1928 se’ls hi va incendiar la roulotte i quasi s’hi queda; es va salvar però la mà esquerra li va quedar tocada, esguerrada, en diríem; el foc va fer presa d’alguns nervis..Es va dedicar tres anys a reeducar la mà per tornar a tocar. Un amic pintor que vivia a la costa blava el va cridar i s’hi va estar tres anys; aquest li va mostrar el jazz, li va fer escoltar a Armstrong, Ellington, Eddie Lang...era el moment en el qual el Jazz estava de moda....anys 30s. Després d’assimilar ell solet tot allò i el particular llenguatge, va tocar a Toulon i a Cannes i posteriorment va marxar a Paris, on personatges com Jean Coctaeu en varen quedar meravellats i intrigats. A París va tocar a la Boite de Matelots, on també hi anaven jazzmen com l’Stephane Mougin..El 1934 es va trobar per casualitat amb Stephane Grapelli i van muntar un quintet de cordes patrocinat pel Hot club de França. Varen enregistrar a França i ja llavors, el geni de Django es va conèixer per tot Europa, i ja com un dels millors guitarristes del món. A Montparnasse va tocar amb Benny Cartes, Bill Coleman, Coleman Hawkins, etc...devia tocar amb tots els músics americans que venien de gira per Europa i passaven per París. El 39 es declara la guerra i Grapelli que es trobava a Londres ja no va poder passar el canal. Django va modificar l’estructura del quintet amb clarinet i bateria; una formació bàsica fent música de l’època, el swing, i que els va enganxar la nit de l’ocupació de Paris pels nazis. De fet, el tema “Nuages” és del 1940, d¡aquells desgraciats dies..Núvols negres que s’escamparien per Europa durant cinc anys..Després de la Lliberació de París pels americans, no el van considerar com el que era, i aquests, no el van reconèixer com el més gran guitarrista de jazz. Allà que hi havia anat i havia tocat amb Ellington al Cafè Society el 1946..Tampoc va poder ser considerat ni amb el quintet de corda que havien tornat a muntar amb Grapelli, fins i tot enregistrant i fent algun concert. Es va haver d’adaptar, tot i que sembla que no li va resultar fàcil, a la guitarra elèctrica, llavors de moda, fent-la sonar força bé, és clar. Havia tornat a França i el 1949, al club Saint Germain, se les tenia amb els joves boppers però ja amb menys motivació, la qual l’havia dirigit cap a la pintura. Anava a emissores de ràdio i feia algunes gires, i havia de participar en el muntatge del Norman Granz, Jazz at the Phillarmonic, però tornant de pescar, li va agafar una congestió cerebral i en Django ens va deixar...
La música que havia fet era l’encontre de la seva herència gitana amb el
Jazz dels anys 30s....música nascuda al marge de les cultures oficials.. Va ser
autodidacta, en Pere Soto també. Va ser un virtuós inimitable, improvisador
inclassificable, dotat d’un sentit del swing tant en les melodies com per la
manera de percudir les cordes. La seva millor producció la va fer entre el,
1935 i el 1944..No sabia llegir les partitures, dictava amb la guitarra les
seves composicions als companys. Resumint direm que va ser conjuntament amb
Charlie Christian el gran descobridor de la guitarra moderna de jazz.
Pere Va quedar-ne impressionat de per vida i per això va muntar el seu
grup de Gipsy jazz, els Django Castle...i ara mateix escoltareu el seu primer
disc que no es podia dir de cap més manera..
“NUAGES”
DJANGO’S CASTLE
Editat per Satchmo Records S.L.
Enregistrat als estudis “Embassaments Acústics” el gener i març de 2001
Ajudants de gravació Òscar Roig i Jaco Abel.
Direcció i producció musical Pere Soto
Productor executiu Paco Soler
Pere Soto, guitarra solista
Joan R. Puntí, guitarra rítmica
Josep Traver, guitarra rítmica
Joan Martí, contrabaix
Django’s Castle és una banda íntegrament dedicada al Jazz Manouche,
Gipsy Jazz, però tocat des d’una perspectiva especial; el so és un tribut constant a Django
Reinhardt i la seva música. El grup intenta mantenir el més natural possible la
emoció i l’atmosfera d’aquest estil de Jazz.
El repertori inclou temes molt coneguts com són el “Nuages”, “Swet
Georgia Brown”, “St. Louis Blues”, i d’altres temes no tant coneguts com són
“Apple indirect”, “Billet Doux”, etc..i d’altres del tot desconeguts com el
“Vals de Montagne”, “Sainte-Genevieve”, aquest darrer mai enregistrat pel
Django.
Un show espectacular ple d’energia Gipsy Jazz.
3.- Ballad for Django (P. Soto) 3m10s
En Pere Soto, guitarrista dedicat a l’exploració de la guitarra de Jazz
i afins, va descobrir al guitarrista gitano Django Reinhardt...La unió primer
amb l’Òscar Roig i després amb el violinista Roberto Lecaros, va ser el
detonant per crear un grup estil manouche, gipsy jazz...naixia Django’s Castle.
Des de llavors aquest grup ha mantingut una línia de constant homenatge
a un dels millors músics del segle XX i sense cap mena de dubte el millor músic
de Jazz europeu, Django Reinhardt.
14.- Nuages versió II (D.
Reinhardt) 4m52s
Ens diu en Pere...
va ser el 1º disc. potser el més acústic de tots…amb la vella ovation
que la tinc perduda Oregon…al no poder tornar per ara…
es potser el mes emblemàtic del grup de gypsy…vaig seleccionar una
llista de temes de Django desconeguts per la majoria…mirant de no ser lo més
típic sinó dins l'estil lo més interessant musicalment…temes com a little love
a little kiss, Souvenirs….etc…
amb el Josep Traver, i el Joan ramon punti, i el Joan Marti…etc...
2.- Troublant Bolero (D. R.) 4m00s
Pere ens diu d’aquest Nuages, en el text que hi ha dins el llibret...
Una vegada ja fa molts anys, vaig descobrir un tresor sonor que em va
impactar dintre de meu i se’m va obrir una inesgotable font d’inspiració, sense
límits fins el dia d’avui.
Passant el temps he anat aprenent i aprofundint en diversos estils i
formes musicals, portant una espècie d’estil Django al voltant meu, un esperit
guitarrístic al 100%.
Des que vàrem fundar el grup, allà per l’any 1983, la idea bàsica ha
estat retre homenatge constantment a la música d’aquest gran mestre de la
guitarra que va ser Django Reinhardt.....Pere Soto.
12.- Pastel Blues (P.
Soto) 2m00s
Després d’aquest exquisit blues ona gipsy, seguim amb un altre disc dels
Django’s Castle, l’exqusit....
“EL CALIQUENYO DEL CALIFA”
DJANGO’S CASTLE
Editat pel Taller de Músics
Enregistrat l’11 d’abril del 2006.
Pere Soto, guitarra solista
Josep Traver, guitarra rítmica
Joan Martí, contrabaix
Artista convidat
Pau Casares, clarinet
Comencem amb el títol que dóna nom al grup....una preciositat...com la
majoria de temes d’aquest delicat i preciós àlbum...
6.- Django’s Castle (P.
Soto) 5m33s
En Pere em comenta.....el darrer disc gravat als estudis Embassaments
Acústics de Sant Cugat a on treballava com a productor i enginyer de so
produint discos de jazz i clàssic amb material de 1º qualitat.
Es una producció molt elaborada amb tranquil·litat, res de presses…
aquí esta invitat el Pau Casares al clarinet.
2.- A Second Love (P.
Soto) 3m18s
Va ser l’únic escollit per el departament de cultura de la Generalitat
per ser subvencionat en el catàleg del Taller de Músics de l’any. Segons tinc
entès.
el tema “MY amigo Jazz” es dedicat a un goset que es deia Jazz a Oaxaca,
Mèxic…ja era molt curiós el seu nom de Jazz…a un lloc com Oaxaca, i va ser molt
amic…fins que un dia se’ns va acomiadar ben trist que fins i tot la meva dona
se’n va adonar que alguna cosa passava…l’endemà va desaparèixer per sempre més…
4.- Bolero para Arely (P.
Soto) 4m23s
jo destacaria els temes “el caliquenyo del califa” potser i “second love”…però
no sé, el solo de “Django's Castle” i “esperant
la lluna plena” son tremendos….
“El tio Sam y su primo pelagatos” son dedicats a USA i el Primo
Pelagatos quan lo de la guerra del Petroli
a Iraq…per això lo de la portada del disc..que si t'hi fixes a la locomotora te
escrit les inicials de W DC o algo així….whasington DC… (Django's Castle)…:) tot subliminal…
també al final se sent al Josep dient, no me quemen los barcos!!! referint-se al conquistador Español Hernan
Cortes…quan va cremar els barcos perquè la tripulació no fugis...i ara
continuem amb el....
“SWING GITANE”
Pere Soto & DJANGO’S CASTLE
Editat per Blau Records el 2007
Pere Soto, guitarra solista
Josep Traver, guitarra rítmica
Joan Martí, contrabaix
Artistes convidats Martí Serra, saxo tenor
Anna Català, veu
Escoltem el primer tema amb la incorporació del gran saxo tenor Martí Serra...
1.- Dancing with Joan Martí (P.Soto..) 3m23s
El guitarrista Pere Soto fa en aquest dis, un repàs a algunes de les més
importants cançons que va compondre l'extraordinari guitarrista Django
Reinhardt, a més de completar el disc amb temes propis i un parell de cançons
tradicionals entre elles Swing Gitane que dóna nom a aquest disc .
Escoltem ara un blues amb un títol força curiós....de fet el Pere posa
uns noms a les cançons força atípics i simpàtics....també aquest blues amb el
Martí Serra.
11.- Blues de escamot musical (P. Soto) 3m32s
Pere Soto és un músic que no li agrada tancar-se en cap estil sinó per
contra abastar tot un ampli espectre d'estils guitarrístics, en aquest cas, i
acompanyat per Josep Traver a la guitarra i Joan Martí al contrabaix, repassen
amb àmplia professionalitat un dels estils més importants i que més empremta ha
deixat a la guitarra de jazz. Seguim ara amb el proper disc que no res a veure
amb els projectes de gipsy jazz...aquest és un disc preciós també on l’essència
del jazz hi és per tot arreu, tot i que les melodies no ho siguin de manera
palesa...música en majúscules i composicions de gran bellesa, interpretades de
manera magnífica..disc enregistrat en un dels millors estudis de la costa oest
i amb una de les, aleshores, poques taules digitals, amb material de primera.
“OASIS”
Pere Soto & David Valdez
Enregistrat a Supernatural Sound Studio el 14 i 15 d’octubre
de 2006
Als Heavywood Studios el 10 novembre de 2006
I a Casa Valdez Studios el 18 i 19 de novembre de
2006
A Fauna Estudi el 21 i 24 de novembre de 2006
Dissenyat i mesclat per Sean Fauna a Supernatural el
28 de novembre de 2006.
Masteritzat per Nick Lluna en Super Digital Sound l’1
de desembre de 2006.
David Valdez : saxo alto, coproductor
Pere Soto : coproductor, guitarres, composició, arranjador,
programació B3 virtuals
Salvador Toscano : bateria , percussió (Salvador toca
una Sonar)
Dan Robbins: Baix elèctric i contrabaix
Randy Porter : piano ( pistes 1, 3, 5 , 10, 11 )
Dan Gaynor : teclats ( pistes 4, 6, 9 )
Tim Jensen : flauta, flauta alt, clarinet baix (
pistes 1, 9)
Damien Mastersen : harmònica cromàtica ( pistes 1,2 )
Totes les composicions de Pere Soto excepte 'Mr.88' de Lee Konitz, "Incógnito"
per Art Lillard i "goodbye" per Gordon Jenkins.
Oasis és el resultat d'una rica associació musical entre el saxofonista d’origen
llatí nascut a San Francisco el 1967 i crescut a Sant Cruz, California. Va anar
a Berklee on va rebre classes de George Garzone i del gurú Joseph Viola el qual
va ser mestre de Michael Breker, Brandford Marsalis i Charlie Mariano.
David Valdez i el guitarrista Pere Soto. Aquests dos músics van començar
a associar-se junts al Pacífic nord-oest, quan Pere Soto va passar uns mesos a
Portland, Oregon el 2004.
2.- Sheila (P.
Soto) 5m20s
Van continuar treballant junts a Barcelona durant l'estiu de 2006, on
van tocar en alguns dels clubs de jazz més importants d'Espanya (a més d’afegir
a l’argentí bateria / percussionista Salvador Toscano al projecte). Més tard
aquest mateix any Pere i Salvador van volar a Portland des de Barcelona a
gravar Oasis.
El contrabaixista Dan Robbins, força temps associat amb el Valdez i amb
lo millor del Latin Jazz de la zona va estar afegit a la sessió. El pianista de
primera línia del Nord Est dels EEUU, Randy Porter, que havia fet gires amb Charles
MacPherson, va intervenir en cinc dels temes. També ho va fer en dos, el
virtuós de l’harmònica cromàtica, en Damien Mastersen, incloent-hi l’artista
del segell Origin, en Tim Jensen ( flauta , flauta alta i clarinet baix ) i el
pianista Dan Gaynor, nominat als Grammy i acompanyant habitual de la cantant
Nancy King que va tocar el teclat en tres temes.
5.- Incognito (A.
Lillard) 6m40s
Després d’aquest gran tema a ritme de bolero i amb una melodia preciosa,
canviem radicalment d’estil i us dic que..agafeu-vos que venen corbes....i molt
sinuoses....de fet, va ser un treball en clau de Free Jazz amb el saxofonista
Remi Álvarez, pura improvisació, pura canya, i del qual només us en faré un
petit tast...
“REMISOTPOS”
Remi Álvarez & Pere Soto
Enregistrat als estudis Intolerancia a la Ciutat de
Mèxic per Gerry Rosat el 2009.
Produït per Remi Álvarez i Pere Soto.
Les composicions són de Pere Soto i Remi Álvarez...
D’entre totes les meves experiències musicals fins avui, poques vegades
he sentit fluir la música al meu voltant com si d’un vent silenciós es tractés,
un vent poderós entre núvols de vidre. En aquesta gravació no tan sols ha esta
així sinó que he vist sortir de mi mateix una esperança, una nova il·lusió per
seguir volant. Enregistrar amb Remi Álvarez i Gerry Rosat ha esta
inoblidablement màgic.
I segueix en Pere...
discazo gravat en una sola sessió i després editat seleccionant els
millors moments..
totalment improvisat buscant nomes la comunicació i evitant qualsevol
element conegut, tradicional o simplement ja conegut…
enlloc de tocar lo que saps intentar descobrir noves coses partint de lo
que no saps..
Escoltem el primer tema RS1
1.- RS1 (P.
S. & R. A.) 8m00s
I després d’aquesta tralla, mostra del que us podeu trobar en el disc,
seguim canviant d’estil amb els valsos
en clau gipsy dels...
“DUETS MANOUCHE” (Thanks Django)
Pere Soto & Josep Traver
Enregistrat el 10 de novembre de 2010
Pere Soto, guitarra i composicions
Josep Traver, guitarra
Pere ens comenta d’aquest disc això mateix...
un repàs de temps gypsy amb algun fins i tot típic de wes montgomery o
charlie parker com ara Here that rainy Day (versio Wes) o Segment de Parker..
hi han temes molt guapos en aquest disc…
el mateix Here that rainy Day (versio Wes) tinc un solo força rodó…
Tot i sortir-li un solo rodó, com que també és rodó el tema que posarem,
doncs serà el....
2.- Vals for myself (P.
Soto) 3m20s
i els meus originals Daysy in the Sky….una historia d'amor real de 30
minuts en un avió travessant la frontera mexicana amb USA….ella evidentment es
deia Daysy...
i el blues del pardal…està curiós…amb un 5/4 pel mig que fa de pardalet…
Escoltem-lo doncs...
5.- Blues del pardal (P.
Soto) 4m21s
I ja acabem aquest programa, tardíssim que és, amb el seu darrer treball
en clau gipsy amb els Django, un disc del 2011, prou recent...i a l’espera de
noves produccions que sembla que vindran aviat....
“3 MAMUTS A
LILIPUT”
DJANGO’S CASTLE
Enregistrat el març
de 2011 a Bar
Pere Soto, guitarra
solista
Joan Arenales,
guitarra
Josep Traver,
guitarra
Curro Gálvez,
contrabaix
I convidats els
músics mexicans de Oaxaca,
Arody Martínez,
saxo
Emanuel Carrera,
percussió
I també un violinista francès, gran músic, que sembla
que ara va per lliure i vol que el seu nom només surti en els seus
projectes....vaja quin element.
Ens diu en Pere....
Darrer disc amb la col·laboració especial del gran guitarrista Asturià
de gypsy Juan Arenales i un bon violinista parisenc.
En aquest disc hi col·laboren també 2 musics oaxaquenys mexicans amb qui
sempre toco quan estic per Mèxic… Emanuel Carreras bateria, percussions, i
Arody Martinez, saxo amb qui estem preparant un disc a quartet aquest 2014…
Escoltem el segon tema del disc...
2.- Blues 2010 (P.
Soto) 3m12s
Lo dels tres mamuts es perquè normalment som un trio i ja ens anem fent
grans i encara anant pel món, pel mon dels nens i la il·lusió de fer musica…els
3 mamuts som nosaltres i Liliput es el món vaja…
El tema wickipiky dedicat al
wikileaks i l'entramat d'espies…
Anem doncs amb el tema dedicat a Wikileaks..
13.- Wickipiky (P.
Soto) 4m56s
Doncs això havia de ser tot però no, encara hi ha més....
Abans d’anar-vos-en a dormir voldria que escoltéssiu un tema més...però
no serà de Jazz, serà un tema emmarcat dins de la música contemporània....serà
un tema composat per ell anomenat Aquarium V2 i que va ser interpretat pel trio
de la OBC..amb flauta, clarinet i oboè....aquí el teniu...a hores d’ara, ja no
ve d’una mica...he..he.
Aquarium V2 (P.
Soto) 7m12s
Doncs això ha estat tot, i ja passem de les 12h fa estona...aquesta és
una mostra de la ingent obra del gran Pere Soto, desconegut per molts dels
d’aquí, i nio gens fora d’aquí, com sol passar amb les nostres coses i
persones...algunes és clar...doncs res més, agrair-vos que hàgiu arribat fins
aquí i dir-vos que ja avui, divendres, i al Jazz club La Vicentina tenim un
gran concert-jam amb la Michele Faber, Curro Gálvez i Enrique Heredia i tots
els músics que hi vulguin venir....i ja sí desitjar-vos bona nit i bon Pere
Soto Jazz i Gipsy Jazz en el jaç de cadascú.
Programa nº 164 dia 22 de maig de 2014. New Ensemble D.O. The Next Generation i Ralph Towner amb "Solstice"
0 comentaris
Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics de Jazz club de Nit. Avui hi
tornem amb un programa variat on ens trobarem amb un Jazz magníficament
interpretat per una bona colla de joves músics dirigits pel gran trombonista
Víctor Correa, per després repassar una petita meravella d’un vinil del 1975
d’un dels guitarristes més eclèctics del moment, el gran Ralph Towner.
Esteu escoltant Jazz Club de Nit, i si ho esteu fent per ràdio, ens
esteu sintonitzant als 90.2 MHz i si ho feu per Internet ho feu des de l’adreça:
http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
Bé doncs posem-nos-hi amb el treball d’aquests magnífics músics....els
“New Ensemble D.O. The Next Generation”
Enregistrat per Miquel Roger els dies 27, 28 i 29 de
desembre de 2013 a l’estudi L’Auditorium (Anacrusi S.L.)
Mesclat per Miquel Roger i Víctor Correa.
Produït per Correa y Hernando.
Víctor Correa: trombó, direcció i arranjaments temes
5 i 7
Pep Garau, trompeta lead
Òscar Latorre, trompeta
Josep Valldeneu, saxo alto
Nil Mujal, saxo tenor
Rai Pérez, guitarra
Toni Saigi, piano
Pedro Campos, contrabaix
Roger Gutiérrez, bateria.
S’ha de dir que aquest és un projecte original on tots els temes són
composats per amics músics d’una generació similar a la del Víctor, si
exceptuem el Toni Vaquer i el Joan Mas, que són més joves. Toni també és el
“culpable” d’alguns dels arranjaments conjuntament amb el mateix Víctor. Els
temes són doncs de Toni Vaquer, Jordi Rossy, Joan Mas, Joan Vilalta, Roger Mas,
Enric Peinado i Txema Riera.
Comencem com sempre amb un dels temes més suaus rítmicament i que no
n’és un altre que el preciós tema de Roger Mas, l’anomenat...
7.- Long week (R.
Mas) 10m59s
Tema llarg força ben construït per aquests joves, amb una melodia
inicial a càrrec del Josep Valldeneu, preciosa melodia recolzada per la resta
de la secció de vents, i el ritme suau de les escombretes d’en Roger. Josep
segueix ara amb el seu solo, magnífic..i quin so més maco que te aquest noi, un
so d’aquells saxos altos de l’època daurada dels anys 50s....què bo que és
aquest nano...al qual he vist incomptables vegades participant a les WTF dels
dilluns al Jamboree...un llarg solo, com el títol del tema ens diu, Long Week,
llarga setmana....Final de solo d’en Josep per iniciar el seu el líder i
director del nonet, en Víctor Correa. La suavitat és la seva senyera...el tema
acompanya força. Una preciosa composició d’en Roger interpretada de manera
magistral..Víctor s’esplaia a gust en el seu solo i seguint les harmonies
d’aquesta llarga setmana. Per darrera el swing del Pedro i d’en Roger i deixant
anar màcules d’acords delicats en Toni. Després escoltem de nou la preciosa
melodia per les canyes mentre els metalls fan una mena de contrapunt, i tots
ells van pujant a munt fins arribar a un clímax no massa excitat i acabar-lo de
manera suau...Quin magnífic tema, i ho torno a dir....però nosaltres seguim ara
ja amb una mica més de ritme....
Escoltem ara el segon tema de la nit que també ho és del disc amb aquesta
magnífica formació..un tema amb un magnífic swing, tema del gran mestre de les
baquetes, bruixot savi de les músiques...estem parlant de Jordi Rossy i el tema
5-0, de clares connotacions futboleres....
2.- 5-0 (J.
Rossy) 7m37s
Gran tema del Jordi magníficament interpretat, amb tota la “tralla” dels
vents. Una melodia molt ben trobada que ràpidament se’t fica al cap....amb un
bon solo del tenor a càrrec del jove crac Nil Mujal, per després deixar pas al
solo del Pedro al contrabaix...joves aquests que els hem tingut en diferents
Festivals de Jam Sessions. Després d’ell, una mena de solo escrit amb tots els
vents ja per donar pas a la melodia del tema...
Víctor Correa és un magnífic compositor, trombonista i arranjador,
alhora que professor al Conservatori del Liceu. Dir-vos també que lidera
diverses formacions entre les quals una amb la gran cantant Mayte Alguacil.
També el vaig poder veure a Olesa de Montserrat en un projecte on també hi
havia el Pedro Campos, l’Óscar Latorre i l’Albert Carrique, projecte dedicat a
la figura de Dexter Gordon. Sempre donant suport als joves alumnes amb
projectes interessants on ell els lidera i/o col·labora. Us haig de dir que
després d’haver-los vist al Jamboree i enregistrar-ne el concert en directe, ja
vam quedar per què vinguessin al JCLV i això és el que van fer el novembre del
2013 amb una sala que feia goix i un escenari amb 9 músics dalt i amb un
frontal de 5 vents brutals.
Escoltem ara un tema del qual jo m’arriscaria a dir que va a 3/4 i que
és el tall novè del disc, composat pel jove mallorquí, Toni Vaquer...
9.- La Picadora (T.
Vaquer) 5m41s
Ja vegeu quin tema més impressionant.....després de la potència inicial,
en Pep Garau inicia un solo força delicat...amb un to mig i un so força melós.
Un Pep que a hores d’ara ja te el títol de grau superior sota el braç. Després
d’ell, el també excepcional saxo alto, en Josep Valldeneu, jove crac amb un
magnífic so i millors idees evolutives a l’hora d’improvisar.. En acabar-lo, de
nou tota tralla dels vents tornant a la Coda i ja per acabar el tema....
Dir-vos que se m’ha fet difícil seleccionar els temes, ja que dels 10
que hi ha en el compacte, tots tenen el valor musical suficient per posar-los,
però he hagut de seleccionar els que no escoltareu...
Doncs qui parla d’aquest disc és el Pere Pons, director artístic del
Jamboree Jazz Club i ho fa en el petit díptic de la portada..i us faig un resum
del que diu en Pere... a La Prova del
Cotó.
Entre els entesos d’aquesta cosa que anomenem Jazz, es opinió consensuada
que el nivell dels joves que el practiquen en aquestes terres ha progressat de
manera exponencial. Malgrat també se sap que l’escola no emmotlla l’artista, sí
caldria admetre que li proporciona uns coneixements i uns recursos que li fan possible fonamentar
una base sòlida des de la qual pot –i deu- projectar la seva personalitat.
Aquest disc és la demostració de tot plegat, la famosa prova del cotó. És
l’empeny d’un músic curtit i docent experimentat, el trombonista Víctor Correa,
de revaloritzar com es mereix el talent des seus col·legues d’ofici ja sigui en
qualitat d’autors i arranjadors i d’exhibir-ho
a més amb l’ímpetu i la il·lusió que li ofereixen els nous aspirants....
Segueix dient-nos que van ser les Lab Sessions dels dimarts de maig i
desembre de 2013 al Jamboree on aquest projecte es va consolidar i que se’n
sent orgullós...i que aquest és el millor disc per prendre el pols al Jazz
nostre del segle XXI, escoltant una obra on convergeixen autors, arranjadors i
intèrprets de diferents generacions i estètiques....El resultat, com la vida,
és un petit miracle. Una autèntica meravella que tant sols necessita que
nosaltres ens la creiem com a agraïts receptors i que ells, com a creadors,
també.
Seguim en clau de swing ara amb el darrer tall del compacte, un tema del
gran pianista Txema Riera, anomenat...
10.- Beli Dances (T.
Riera) 4m47s
Tema amb una melodia curta combinada per vents i una petita intro a piano
i ja per deixar pas al Nil en el seu impressionant solo, amb un so barreja de
Gordon i Henderson, si se’m permet. Després d’ell, hem pogut escoltar un dels
trombonistes que es troba més en estat de glòria, el mestre Víctor Correa. Un
gran solo de la corda de J J. Johnson, el seu mestre. Després uns rifs i espai
pel bateria Roger per demostrar-nos la seva vàlua. Jove músic que recentment va
acompanyar a mestres com el Perico, crec recordar, al Jimmy glass de València.
Seguim escoltant un altre tema a 3/4, el tema de Joan Vilalta,
l’anomenat
5.- María Amor (J.
Vilalta) 7m31s
Ja vegeu quin tros de tema....amb una melodia força elaborada amb
instruments doblats per altres veus metàl·liques o de canyes. Un solo inicial
del jove pianista Toni Saigi, el qual vàrem tenir conjuntament amb l’Òscar
Latorre, Jordi Gaspar i Roberto Faenzi en el primer concert-jam del 31 de
gener.
Magnífic solo, amb aires prou de l’escola de Bill Evans..i qui no, oi?
Marcat amb suavitat i força swing tot i el ¾. Després un solo de tots els vents
mentre la resta picant de mans....per donar pas al solo del gran i jove crac de
17 anys en el moment d’enregistrar aquest disc i que ja ens ha acompanyat
diverses vegades al JCLV, estem parlant de l’Òscar Latorre. Aquest nano
assegurarà la continuïtat de la trompeta posterior als actuals Raynald Colom,
David Pastor, Mattewh Simon, etc...Demostra tenir unes maneres improvisatòries
francament impressionants....després d’ell, uns quarts marcats per donar pas al
Roger molt percussiu en un delicat i especial solo de bateria. Mestre el Roger.
Després d’ell, de nou la coda per tornar al tema inicial i acabar-lo de manera
exquisida.
Anem ara a escoltar el primer tall del disc, iniciat amb un ritme
endimoniat i difícil de situar, i que segons em va “xivar” el mateix Víctor, és
un 7/4, tema de Toni Vaquer anomenat
1.- Purple Code (T.
Vaquer) 7m20s
Preciositat de tema marcat inicialment pels vents greus i amb contrapunt
dels altres vents. Després d’aquesta magnífica intro, un delicat solo del Ray a
la guitarra. En aquells moments, aquest gran guitarrista ja teniu el seu títol
de G. S. a la butxaca. Posseïdor d’una magnífica guitarra vermella de caixa,
amb un magnífic so. Seguidament, el tema de nou, marcat i amb contrapunt, per
deixar pas també delicadament al solo del Víctor. Magnífic solo del mestre, en
un tema impressionant per la seva senzillesa. Altra vegada de nou el riff
inicial per ja finalment i a mode d’esbojarrada simbiosi musical quasi free acabar
el tema suaument. Quin tros de tema del Toni.
Seguim ara amb un altre tema carregat de swing, un magnífic tema de
l’amic, gran compositor, mestre i pianista, Roger Mas i el seu Mason, tema que
dóna nom a un gran treball editat per Fresh Sound Records i del qual en vaig
posar uns quants temes ja fa un parell o tres d’anys...anem doncs a
escoltar-lo...
6.- Mason (R.
Mas) 4m56s
Tema de marcat tempo, ja vegeu que més o menys és norma de la casa anar
pujant el tempo...Tema iniciat pels vents tots plegats, així com una mena de
volada melòdica, magnífica melodia d’en Roger, llarga i que dona pas al solo
d’en Toni Saigi com si de Roger es tractés. Toni però te la seva identitat
musical ben definida, la qual cosa no vol dir que no hagi agafat els “aires”
adequats per aquest tema després d’escoltar l’original. Grandíssim solo
d’aquest jove pianista... Després d’ell, els talls inicials per tornar-hi amb
la melodia que sembla que et faci ganes de volar, d’anar d’aquí allà, i d’allà
aquí. Magnífic tema d’en Roger, al qual des d’aquí li fem una forta
abraçada...eps, i a tots els participants d’aquest gran disc...
I ara acabem amb aquest projecte amb el tema més viu, un tema de Joan
Mas amb arranjaments de Toni Vaquer, l’anomenat...
3.- Correcaminos (J.
Mas) 4m27s
Ja heu escoltat quina tralla de tema composat pel jove saxofonista,
també un dels primers en visitar-nos en el 1er Festival de Jam Sessions
representant al Conservatori del Liceu. Un magnífic tema, a un tempo força viu
i que ràpidament dóna pas a un grandíssim solo a càrrec del crac Òscar Latorre,
ja l’heu escoltat oi? Doncs recordeu-vos-en d’aquest nano, d’aquest nom Òscar
Latorre. Un músic seguidor evident de Clifford Brown, Lee Morgan, etc...amb
unes passejades pels súper aguts a l’estil del seu admirat David Pastor...uau,
podríem dir, oi? I de quina suau manera acaba el seu solo per donar pas al del
Toni Saigi el qual el segueix i l’inicia de la manera delicada que l’altre l’ha
acabat. Una molt bona pulsació del Toni remarcada rítmicament deixant pas a una
mena de solo col·lectiu i ja acabant el tema de manera sobtada, un gran tema
per acabar aquest projecte que vam portar al JCLV el novembre de 2013.
Un disc aquest dels New Ensemble D.O. The Next Generation que us
recomano de totes, totes i que segur que el podreu adquirir en algunes de les
botigues de Jazz de casa nostra, entre les quals Blue Sonds, al carrer Benet i
Mateu nº 26 al barri de Sarrià Sant Gervasi. Allà hi trobareu vinils,
compactes, packs de discos reeditats per Fresh Sound com els de la Keynote, o
els tres packs de 5 CD de Impulse..Jazz per a col·leccionistes, per
entesos...allà us atendrà l’Enrique Heredia els caps de setmana...
“SOLSTICE”
RALPH TOWNER
Editat el 1975 per ECM 1060 ST
Enregistrat per Jan Erik Kongshaug el desembre del
1974 a l’estudi Arne Bendiksen a Oslo.
Produït per Manfred Eicher
És una producció ECM.
Ralph Towner, guitarra de 12 cordes, clàssica i piano
Jan Garbareck, saxos tenor soprano i flauta.
Eberhard Weber, contrabaix violoncel.
Jon Chistensen, bateria i percussions.
Totes les composicions són de Ralph Towner excepte “Sand” que és
d’Eberhard Weber.
Què podem dir del Ralph Towner..així d’entrada dir-vos que forma part
com a membre fundador del grup Oregon des del 1973....amb la resta de companys,
Paul McCandless, saxos i flautes; Glenn Moore, contrabaix i Mark Walker,
bateria.
Va formar part de Weather Report en el segon disc que van fer, el “I
sing the body electric”....un poema de Walt Whitman del seu llibre “Fulles
d’herba”....un disc editat el 1972.
I hi ha un guitarrista italià que el segueix i que ha fet un disc que es
diu, “Claudio Farinone plays Ralph Towner” amb temes del Ralph com són “If” i
“Joyfull departure”...
Quan Ralph Towner va irrompre en l'escena del jazz contemporani a
mitjans dels anys 70, els oients eren molt conscients del seu talent increïble
com a membre d'Oregon. Però quan Solstici
es va editar per ECM, el catxé del genial guitarrista va pujar a un nivell molt
més alt, sobretot com a compositor. Amb la companyia dels sons del saxo soprano
corbat i de la flauta del Jan Garbareck; la precisió rítmica de Jon Christensen
i els sons greus i únics d'Eberhard Weber la música d'aquest àlbum va posar a
dalt de tot el segell ECM i el jazz d'estil Euro i la música improvisada pujar
a un nou regne de pur expressionisme. En poques paraules; la música d’aquest
disc és increïblement bella.
Escoltem ja el primer tema d’aquest magnífic disc, un disc que us
sorprendrà i que no te res a veure amb la música que hem escoltat fins
ara...bé, sí que hi ha alguna cosa que les fa similars, la seva honestedat, la
seva impecable producció i les seves meravelloses músiques. Anem doncs a posar
el 3er tall de la cara A,
3.A.- Drifting petals (R.T.) 7m
Quina meravella....on hem escoltat el piano meravellós de Towner en
aquest tema amb forma de vals molt pensatiu i amb línies a l'uníson al costat
de la flauta de Garbarek, on posteriorment Towner canvia a la guitarra en un
discurs més profund amb tot el quartet.
Vegem qui és Ralph Towner......va néixer a l'estat de Washington el 1940
, es va traslladar a Oregon als cinc anys i es va criar allà. Va començar a
improvisar al piano als quatre anys, imitant els enregistraments de l'època de
la Segona Guerra Mundial. La seva mare era professora de piano i organista de
l'església, i cada membre de la família també va tocar un o diversos
instruments musicals. Grups de metalls, de corda i de vent de fusta van ser muntats
en l'orquestra de la família. Ralph va començar estudis formals amb la
trompeta, i va començar a tocar
Dixieland, swing i les bandes de polka als set anys, i es va convertir
en el membre més jove en tocar amb la banda municipal de Bend, Oregon.
Va estudiar composició clàssica a la Universitat d'Oregon, es va graduar
el 1963 i se’n va anar a Viena, Àustria per estudiar guitarra clàssica,
instrument que va descobrir en el seu quart any d'universitat. Va estudiar un
any amb el reconegut i virtuós professor Karl Scheit; va tornar a la
Universitat d'Oregon per a estudis de postgrau en composició amb el professor
Homer Keller, i després va tornar per fer un segon any d'estudis a Viena amb el
professor Scheit. Posteriorment es va traslladar a la ciutat de Nova York el
1968 per continuar la seva carrera com a guitarrista i pianista-compositor de
debò . El 1980 , va afegir els sintetitzadors de teclat al seu arsenal
instrumental.
Seguim ara amb el primer tall del disc...
1.A.- Oceanus (R.T.) 11m
La increïble "Oceanus", que ha començat amb la guitarra en
cascada de Towner, seguida de la inflamació sonora del baix simfònic de Weber,
una línia de swing a la bateria per Christensen amb l'atmosfera, simetria i
colors inusuals de les dramàtiques capes
de timbres contrastants del soprano corb de Garbarek....yeah.
Des de 1970 ha gravat més de quaranta àlbums sota el seu propi nom i ha
col·laborat en concerts i / o gravacions amb OREGON , Keith Jarrett , Weather
Report (Joe Zawinul i Wayne Shorter) , Egberto Gismonti, Gary Burton, John
Abercrombie, Gary Peacock, Jack DeJohnette, Collin Walcott, Jan Hammer, Eddie
Gómez, Elvin Jones, Freddie Hubbard, Michel Portal, Dave Holland, Paul Winter
Consort, i molts altres. Ha guanyat nombrosos premis entre els quals dos premis
Grammy alemanys (Deutscher Schallplatten Preis) per a la millor gravació de
jazz de 1976 a tot el món per aquest disc que us presento (Solstice , amb Jan
Garbarek , Eberhard Weber i Jon Christenson), i de nou el 1988 per Ecotopia amb
OREGON (Paul McCandless, Glen Moore, Trilok Gurtu).
Seguim amb aquest meravellós àlbum, al menys per a mi...ara ja amb la
cara B
I considerant que aquest disc es va enregistrar en ple hivern a Oslo,
amb temperatures fregant el zero absolut..he, doncs convindreu amb mi que el
títol del proper tema és força escaient...ja que van enregistrar durant el
solstici d’hivern, i per tant escoltarem ara el “Winter solstice”
2.B.- Winter solstice (R.T.) 4m02s
Deliciós tema no tant profund com telepàtic, on els músics utilitzen les
tècniques de stop-start, inserint ritmes de ¾ dins del 4/4. Amb un magnífic so
del soprano del Garbareck, passejant-se per l’estratosfera....després la
guitarra acústica del Ralph amb el seu so únic, una mica barrejat amb els
sorollets del disc, coses de la física.
A l'enquesta de la revista Downbeat, Raph Towner va ser valorat com el
millor guitarrista acústic ciutat de Nova York
per guitarra acústica i va obtenir el Premi de Jazz de Nova York. Ha
actuat en concerts a tot el món a Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud, Europa
oriental i occidental, Austràlia i Nova Zelanda, Japó, Mèxic i Amèrica del Nord;
en clubs de jazz i grans sales de concert com el Carnegie Hall, Lincoln Center,
Berlin Philharmonic Hall i Mozartsaal de Viena. Towner ha gravat més de 150 de
les seves composicions instrumentals.
Les seves obres per a orquestra han estat interpretades per l'Orquestra
de Filadèlfia, l'Orquestra d'Òpera de Stuttgart, l'Orquestra de Cambra de St
Paul, la Simfònica de Indianapolis, l'Orquestra del Festival de Friburg i
l'Orquestra de Cambra de Stavanger de Noruega. Ha estat l'encarregat de compondre
grans obres orquestrals per a l'Orquestra Festival de Cabrillo, on va ser compositor
en residència, i per la Fundació AT&T-Rockefeller. Les seves composicions
per al cinema inclouen films com Un Altra Vita de Carlo Mazzacurati, així com
nombrosos documentals.
Seguim amb aquest magnífic disc, i ara ho farem amb el primer tall de la
cara B amb el tema Nimbus..
1.B.- Nimbus (R.T.) 6m31s
Aquest "Nimbus" que s’ha iniciat amb uns harmònics tècnicament
sorprenents de Towner, més si tenim en compte la naturalesa acústica del seu
instrument. Un tema circular amb un implícit 3/4 per sota d’un 4/4 que condueix
a les flautes sobrecopiades de Garbarek, per després escoltar el magnífic so
del baix elèctric del Eberhard, i el soprano corb en un 6/8 tot identificant el
so més pur ECM, amb un clímax impressionant per tornar a les flautes i
acabar....
Ha compost música per a L'Isola Incandescente, una obra de teatre adaptada
dels escrits de Vincenzo Consolo, i la música incidental per al Somni d’una nit
d'estiu de Shakespeare. Les seves composicions han estat utilitzades per
nombrosos coreògrafs de dansa incloent Alvin Ailey, Pilobolus, i Murray Louis.
Va ser honrat pels astronautes de l'Apol·lo, que van portar la seva música en
cassette a la lluna i va posar-hi nom oficial a dos cràters de la lluna després
d’escoltar dues de les seves composicions.
Anem tirant endavant i ja queda menys, però encara escoltarem un parell
de temes més, i ara ens toca posar el...
3.B.- Pisceane Dance (R.T.) 4m15s
Aquest magnífic "Pisceane Dance" que hem escoltat és un tema
amb un funky brutal entre Towner i Christensen; és el tema més terrenal del
disc, i un exercici de confluència intuïtiva. Una demostració de la comunió
entre els dos músics, només guitarra i bateria. Tal i com el títol indica és
tot un ball, aquest tema. Amb un final magnífic de Christensen.
Els seus darrers discos editats són: Oregon ~ Live At Yoshi, ANTHEM, un
enregistrament a guitarra solo per ECM, i Oregon A Moscou, un doble CD de la
música de l'orquestra simfònica (deu composicions de Towner per Oregon i
orquestra ) gravats amb l'Orquestra Simfònica Txaikovski de Moscou a Moscou.
"Els Templers ", la quarta pista en el disc 1 d'aquest àlbum, va
rebre una nominació Grammy del 2001 a la
Millor Composició Instrumental.
I acabem aquest disc amb el darrer tall de la cara B, el magnífic “Sand”
de Eberhard Weber..que té els músics mirant a la Nebulosa del Cranc...Considereu
que aquest disc es va enregistrar als estudis d’Oslo, Noruega, i com hem dit durant
el Solstici d’Hivern....
5.B.- Sand (E.W.) 4m10s
Doncs aquesta meravella s’ha acabat, de manera suau com ha començat i
que espero que us hagi agradat tant o més que a mi, disc que tinc des de fa
tota aquesta colla d’anys, des del 1975 fins ara 2014 en són uns quants, tants
com 39...he..
Doncs avui hem escoltat el primer treball dels New Ensemble D.O. The
Next Generation, un disc magnífic amb composicions originals de músics de casa
nostra i interpretats per tota una colla de joves músics conjuntament amb el
seu director i també gran trombonista Víctor Correa, i hem acabat amb el
magnífic Solstice del gran mestre de les 6 i 12 cordes acústiques, Ralph
Towner...i tot i tenir entre nosaltres a Jan Garbareck, no us n’hi dit ni un
borrall, ja que això serà en un posterior programa encara per definir, on ja
veig que parlarem d’ell i del Keith Jarret..més endavant, per què pel proper
programa us preparo un especial dedicat a Pere Soto....i bé, dir-vos que aquest
dissabte tenim un concert de campionat, i mai tant ben dit..he...el dissabte a
les 19h30m a la Sala Xica de La Vicentina, Joan Chamorro Vocal Sextet, amb Joan
Chamorro, saxos i contrabaix; Magalí Datzira, contrabaix i veu; Andrea Motis,
saxos, trompeta i veu; Eva Fernández, saxos i veu; Ignasi Terraza, piano i
Josep Traver, guitarra.
I ja sí desitjar-vos bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de
cadascú.
Programa nº 163 dia 8 de maig de 2014. Original Jazz Orquestra & Big Mama i Barcelona Jazz Orquestra & Jon Faddis
0 comentaris
Bona nit a tothom i benvinguts al programa nº 163 del Jazz Club de Nit.
Estem a la sintonia de Ràdio Sant Vicenç als 90.2 del dial i per internet
online a l’adreça: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
Avui us presentaré un parell de treballs, els darrers treballs de dues
de les Big Bands de casa nostra. La idea és anar fent de tant en tant algun
programa que ens situï en el món de les Big Bands, i si poden ser les nostres
doncs millor, tot i que també en farem algun sobre les mítiques del Thad Jones
i Mel Lewis, p.e. i d’altres..Serà qüestió de parlar-ne amb l’especialista, el
Sergi Vergés.
La primera de les Big Bands que escoltarem serà la OJO del Taller de
Músics, que no és sinó la Original
Jazz Orquestra Taller de Músics -OJO- que neix a partir de
la idea de crear un àmbit que permeti a l’autor d’avantguarda disposar de tots
els recursos necessaris per dur a terme i presentar el seus treballs.
Podríem dir
que aquesta és una de les funcions de l’OJO, ja que en estar dotada d’una
identitat pròpia, es converteix en l’interlocutor ideal d’aquell diàleg tantes
vegades buscat pel creador. I quan el diàleg s’ha iniciat, tots sabem que
fàcilment pot assolir-se una dimensió desconeguda.
Actualment
està dirigida per David Pastor,
que va substituir Vicens Martín després de sis anys al capdavant de la
banda. Gràcies a la tasca feta al llarg dels anys, l’OJO ha aconseguit avui un
gran nivell de qualitat artística i una forta personalitat pròpia,
convertint-se en una de les orquestres més sol·licitades per artistes i
programadors. En la línia de les grans orquestres nord-americanes i europees,
omple de sonoritat original les composicions d’artistes com Santiago Auserón,
Mala Rodríguez, Cris Juanico, Biel Ballester, Big Mama o Miqui Puig.
El disc que us presento avui és el darrer que ha fet la OJO amb la Big
Mama..
“BLUESIN’ THE JAZZ”
Big Mama Montse & Original Jazz Orquestra Taller
de Músics
Editat per Taller de Músics TMDM 057
Enregistrat a SAE el gener de 2013 per Kiko Caballero
Mesclat per Vicens Martín, David Pastor i Big Mama
Montse.
Direcció de David Pastor
Big Mama Montse Pratdesaba, veu
Roser Monforte, Roger Martínez, saxo alto
Nil Mujal, Víctor Verge, saxo tenor
Paula Carrillo, saxo baríton
Óscar Latorre,Pablo Fernández, Jordi fontanillas,
David Pastor, trompeta
Eva Garín, Eduard Prats, Vladimir Peña, Albert Costa,
trombó
Yeray Hernández, guitarra
Marco Boi, contrabaix
Alejandro di Constanzo, piano
Marco Losada, bateria
S’ha de dir que els arranjaments són de Vicens Martin, Sergi Vergés i
Ramón Escalé.
Escoltem el primer tema que com és habitual en el programa serà el més
delicat i aquest no és un altre que el magnífic “Summertime” dels germans
Gershwin..
9.- Summertime (I.G
& G.G.) 5m25s
Un tema on la Big Mama manté un vibrato amb la veu força remarcable
situant-nos de manera fefaent en el món del sud, el dels camps de cotò de
l’Amèrica profunda...
Pel que fa al disc, el Bluesin’ The Jazz ret un homenatge a les dames de
blues clàssic dels ansy 20 i 3 del segle passat, als músics de jazz que les
acompanyaven i també a les orquestres de l’època del swing que van prendre el
blues com a eix vertebrador dels seus repertoris. Captivats per aquestes
composicions i per aquesta vitalitat artística, la cantant Bg Mama i l’OJO
s’associen sota la batuta del trompetista David Pastor per reviure les grans
veus d’aquestes dones que feien art a partir de fets quotidians, expressant els
seus sentiments i vivències en la fusió entre jazz i blues...
Seguim, ara amb un tema de Duke Ellington el preciós...
7.- Rocks in my bed (D.
E.) 3m54s
Un magnífic tema en clau de Blues en el Jazz on el saxo alto pren el
protagonisme inicial per després i en els aguts volar com un clarinet...que
sembla que sí que hi era, oi? La Big Mama està potent en el seu marcatge del
tempo que fa tot i cantant.. a la B, ens torna a impressionar amb el vibrato.
Un magnífic blues del gran Duke magníficament interpretat per aquesta orquestra
de joves músics.
El Blues clàssic femení correspon a un gènere musical de blues
desenvolupat entre 1920 i 1929 als Estats Units, sent el període de 1923 a 1925
en el qual va obtenir el seu major reconeixement. Les intèrprets més famoses
van ser Ma Rainey, Bessie Smith, Mamie Smith, Ethel Waters, Anada Cox, Victoria
Spivey, Sippie Wallace, Alberta Hunter, Clara Smith,i un llarg etc...
Seguim ara amb un tema de Shelton Brooks, el preciós i cadenciós
"Darktown Strutters’ Ball '" que és una cançó popular publicada
el 1917. La cançó ha estat gravada moltes vegades i és considerat un estàndard de
jazz. El punt de referència és el 1917 quan es va fer la gravació per la Original
Dixieland Jazz Band el 30 de maig 1917 i l edità per Columbia Records. Hi ha
moltes variacions del títol, incloent "At the Darktown Strutters'
Ball", "The Darktown Strutters' Ball", i només "Strutters'
Ball".
5.- Darktwon Strutters’ Ball (S. Brooks) 5m02s
Aquí, després de la interpretació de la Big Mama, escoltem el solo del
director i millor trompetista el gran David Pastor, tot i que emmarcat en el
registre mig...després l’amic Yeray a la guitarra amb un solo sobri i
elegant..Marco Boi clavant el seu solo al contrabaix..després hi torna la Big
Mama acompanyada del David i així acabar el tema.
El primer enregistrament en disc d'un blues per una persona
afroamericana és d'una dona. Una versió de "Crazy Blues" de Mamie
Smith de 1920 té tant èxit que les discogràfiques decideixen que hi ha mercat i
es dediquen a gravar a altres cantants. Això dóna peu al que es coneix com
l'època daurada de les cantants de blues, que finalitzarà amb el crac de 1929.
Seguim ara amb el tema d’Edward Green...
8.- A good man is hard to find (E. Green) 4m33s
Un tema marcat pel piano de l’Alejandro per després fer-ho la secció de
vents amb potència...Big Mama enceta els textos cantats i mentre el swing al
darrera..bona secció de metalls i canyes per deixar pas al magnífic solo del
Yeray a la guitarra, delicat, en clau de jazz d’aquells grans mestres...després
el solo del piano amb l’Alejandro...ja per deixar pas a la veu de la Montse..
Parlem una mica de qui és la Big Mama.....
Montserrat Pratdesaba neix a St. Quirze de Besora l´any 1963. De ben petita comença la seva afecció per la
música iniciant-se en piano i solfeig a l´edat de 6 anys. Als 12 anys
s´apassiona per la guitarra, instrument que aprèn de forma gairebé autodidacta
i que utilitza per acompanyar-se al cantar i al composar. Big Mama Montse ha
estudiat la carrera d'Enginyeria de Telecomunicacions especialista en Imatge i
So, treballant durant 6 anys a la Televisió de Catalunya (TV3), fins que va
decidir deixar aquest treball per dedicar-se professionalment a la música. Des
de llavors, ha estat fermament compromesa amb el Blues, cantant en nombrosos
concerts i festivals principalment a Espanya i França.
Seguim amb un altre dels temes, ara d’un dels grans líders de Big Bands,
el gran Fletcher Henderson.....un tema que va enregistrar F. Henderson piano
i Charlie Green trombó amb Bessie Smith,
4.- Send me
to the ‘lectric chair (F.Henderson) 4m51s
Després del
tema cantat per la Big Mama, David Pastor es passeja pels aguts d’una manera
insultant i sense ofendre ningú, per després deixar pas a un Nil Mujal en el
seu curtet solo estripant el seu tenor....
Seguim amb la Big Mama....Ha produït 16 discos i ha col·laborat en una
llarga llista d'àlbums. A més, la carrera de Big Mama ha estat molt relacionada
amb el treball educatiu, oferint nombrosos concerts per iniciar a nens i adults
en l'univers del Blues. També és periodista musical de la revista francesa
Blues & Co des de 2008. El seu art ha tingut repercussió internacional, ja
que Putumayo Records va incloure "No way out", una cançó de Big Mama
& Victor Uris, per al recopilatori "Blues Around The World", que
va comptar amb artistes internacionals tals com Taj Mahal, Bonnie Raitt, Maria
Muldaur, Eric Bibb, Habib Koitié, etc. És membre del Consell Executiu de
l'European Blues Union. L'any 2013, Montserrat Pratdesaba celebrà el seu 25è
aniversari com Big Mama amb una gira acompanyada pel grup Taller de Músics All
Stars.
Ara podreu escoltar un tema de Jay McShann el ...
6.- Confessin’ the blues (J. McShanne) 5m10s
Un tema
d’aquells amb ritme un pel viu, i interpretat d’entrada amb els típics talls i que s’escau la mar de bé per
ballar-lo com si fos en rock and roll i ja m’imagino a la Paola ballant-lo a
l’estil Lindy Hop, que suposo que es deu poder ballar així oi? Un tema on els
acords de la guitarra mantinguts conjuntament amb la secció rítmica fan que el
ritme se’t fiqui al cap...després un bon solo de l’Alejandro i el del líder
David Pastor, amb un agut mantingut i la guitarra del Yeray pam pam pam
pam....i ja després els vents de la OJO per tornar a la veu i plantejar el
final del tema...
L’OJO com a
orquestra formativa
A banda de ser
una via per tal que l’artista pugui presentar els seus projectes, l’Original
Jazz Orquestra funciona també com a eina pedagògica. La banda és una de les
orquestres formatives del Taller de Músics, destinada a potenciar el planter de
joves músics que hi estudien. La primera d’aquestes orquestres formatives
va ser La Jove Big Band, nascuda el 1984 amb l’objectiu de recollir una
selecció de músics que havien assolit el nivell mitjà dins el programa formatiu
de l’escola, els quals rebien formació complementària i específica a la posada
en escena. Posteriorment va néixer l’Original Jazz Orquestra per tal de
recollir els talents més destacats de La Jove Big Band, augmentant-ne els
nivells d’exigència i d’excel·lència, dotant-los d’un bagatge
professional. L’Original Jazz Orquestra representa, doncs, una plataforma
professional dels joves músics, un graó més en el procés d’aprenentatge i
d’incorporació al camp escènic i professional.
Seguim ara
amb un tema que és bandera del Blues de Pinetop Sparks i Marion Sparks el
magnífic i conegut..
10.-
Everyday I have the Blues (P.Sparks
& M.Sparks) 6m37s
Ja vegeu de
quina manera ens estem animant....acabarem ballamt tots?..Un tema on després de
la veu de la Big Mama hem pogut escoltar el magnífic solo del jove Albert Costa
al trombó. Un jove músic que ens va acompanyar ara fa dos anys en el Festival
de Jam Sessions formant part del sextet de l’ESMUC.
Després
d’ell un solo al saxo alto d’en Roger Martínez, magnífic solo...i després Big
Mama amb els cors vocals de la Big Band...al final un magnífic riff dels vents
amb una marxa increïble i acabar el tema...Uau...Everyday I have the blues.
Bé, hauríem
de parlar una mica de l’amic i gran músic David Pastor...Ves per on, en el
programa dedicat a la Ramon Quadrada Big Band el vàrem poder escoltar..un disc
del 2003....i ja com tocava..David comparteix els nostres espais de fa anys..és
professor al Taller de Músics i ha col·laborat també amb la Big Bom Band de
Sallent...recordo un anterior Festival de Jazz de Terrassa on els vaig poder
veure a la Plaça Vella, i allà donant sortida a joves com l’Òscar Latorre, l’Albert Carrique,
etc...David ha vingut al Jazz club La vicentina diverses vegades...la primera
presentant el seu projecte Nu Roots...després amb el Francesc Capella i el seu
projecte dedicat a la música de Blue Note. Aquell dia vam convidar a l’Òscar
Latorre a tocar amb els mestres...El diumenge estava al Siglo amb l’amic Pere
Foved presentant el seu projecte i el dimarts al Jamboree formant part de la
Refu-gees del Raynald Colom...Un home que no para i al qual li desitgem el
millor.
Acabem ja amb el primer tall del disc, el més marxós, un tema de
Gertrude Ma’ Rainey..el conegut...
1.- See see rider (G.
Ma’ Rainey) 4m50s
Tema arrencat pels vents, els quals i després de la intro al tema de la
cantant fan els metalls un sèrie de riffs que donaran pas al solo al tenor del
Nil Mujal, un gran solo amb un gran so...i després de nou el tema i ja acabant-lo....
Bé, doncs aquest és el projecte, magnífic, de la OJO Taller de Músics
amb la Big Mama i el David Pastor, un disc que us recomano i que el podeu
trobar al mateix Taller de Músics, al passatge Requesens i a moltes de les
botigues de discos...
Deixem a la Original Jazz Orquestra, i anem a endinsar-nos en el darrer
projecte de la Barcelona Jazz Orquestra...
Si parlem de la Barcelona Jazz Orquestra –Big Band internacional de
Barcelona-, dirigida pel Dani Alonso, està integrada per alguns dels millors
especialistes de Jazz de Catalunya.
Considerada actualment com una de les millors big bands d'Europa, actua
regularment en prestigiosos festivals acompanyant cèlebres figures com Benny
Golson, Frank Wess, Ann Hampton Callaway, Tony Hadley ...
Ha gravat discos amb Phil Woods, Nicholas Payton i Jesse Davis com a
convidats especials i tot just acaba d'estrenar el seu quart treball en què
s'homenatja Dizzy Gillespie, amb la col · laboració de Jon Faddis, amb el Jesse
Davis i el Grant Stewart.
La BJO actua regularment a la mítica sala Apolo interpretant un
repertori de Jazz i Swing que transforma la coneguda sala del Paral·lel en el
Savoy de Barcelona. Aquest esdeveniment ja sabeu que passa cada darrer diumenge
de mes.
També hauríem de dir que és, ara per ara, la Big Band més prolífica en
enregistraments, ja que si no vaig errat en porten quatre..Del primer amb
l’Oriol Bordes “September in the rain”, ja en vaig posar alguns temes en el ja llunyà
programa nº 64 acompanyats d’alguns temes de la Jubilee Orquestra i la B.A.B.
de l’Alfons Carrascosa. Ja tocava tornar-hi i ho farem amb el seu darrer
treball “Dizzy’s Business”. En un programa posterior dedicat a les altres Big
Bands de casa nostra repassarem els dos discos anteriors de la BJO, el “Our Man
Benny” amb el gran Phil Woods fent de Benny Carter i el “Once Upon The Time”
amb el Nicholas Payton.
Una formació amb alguns dels millors instrumentistes de casa nostra. De
fet, alguns d’aquests també formaven part de la desapareguda Big Band de
Terrassa. Músics que trobem en infinitat de projectes diversos liderant les
seves pròpies formacions.
Aquesta és una formació on hi ha hagut canvis diversos però ara per ara
els titulars són:
Trompetes: Matthew Simon, Alberto Pérez, Ivò Oller,
Jaume Peña.
Trombons: Josep Tutusaus, Sergi Vergés, Dani Alonso, Jordi
Gimenez.
Saxos: Xavi Figuerola, Víctor de Diego, Pepino
Pasqual, Juli Aymi, Jaume Badrenas.
Piano: Ignasi Terraza.
Contrabaix: Nono Fernàndez
Bateria: Martí Elias.
S’ha de dir també que per aquesta Big Band liderada pel Dani Alonso, hi
ha passat tota una colla de músics fent suplències dels habituals, com per
exemple en Lluc Casares, Juan de Diego, Guim G. Balash, Jules Bikoko, etc... i
que anteriorment hi havíem vist al Joan Chamorro, Manel Àlvarez, Esteve Pi,
etc...aquests darrers participaren en quasi totes les gravacions anteriors de
la BJO.
Si parlem del disc que ens ocupa dedicat a l’obra per a Big Band de
Dizzy Gillespie, el Sr. John Birks, s’ha de dir que és una magnífica edició en
tapa gruixuda on hi ha també un DVD amb la majoria dels temes de l’enregistrament
d’aquest disc.
“DIZZIY’S BUSINESS”
Jon Faddis & Barcelona Jazz Orquestra, feat.
Jesse Davis i Grant Stewart.
Editat per Temps Record TR1434 GE14
Enregistrat a l’Auditori de la ONCE el juny de 2011 a
Barcelona
Mesclat i masteritzat als estudis Coda Studios (Temps
Record) el novembre de 2013.
Produït per Jordi Suñol
Els músics que han enregistrat aquest treball són els mateixos que els
titulars amb algunes excepcions...
Lluc Casares per Juli Aymi;
Joan Chamorro per Jaume Badrenas i
Esteve Pi per Martí Elias.
I amb l’addicció de Dimitri Skidanov al contrabaix en alguns
temes...
Escoltem ja el primer tema d’aquest disc i que serà com sempre, si puc,
el més dolç, la balada o el Blues més lentorro.....he...en aquest cas és la
balada....
4.- I Remember Clifford (B. Golson) 5m37s
Carall, quina gran balada...en aquest cas és l’arranjament més dolç i
lent que se n’ha fet de la balada que va composar Benny Golson arran de la mort
de Clifford Brown. Un arranjament fet amb tota la pena per la pèrdua del
Brownie...interpretat pel Jon Faddis de manera magistral i per tota la banda...
Veiem què ens diu el Jordi Suñol, productor d’aquest projecte.
De fet el resum del què ens diu és que aquesta és la segona producció
després del primer projecte “Our man Benny”, i que, tot i haver-se enregistrat
el 2011 només ha pogut veure la llum el 2014. Problemes de la recessió
econòmica que afecta la cultura, una de les activitats més afectades per la
pujada de l’IVA.
Diu ell...
Per aquest projecte hem recuperat la música originalment composada per
Ernie Wilkins, Quincy Jones, Benny Golson i d’altres per a la Big Band de Dizzy
Gillespie durant els anys 50s del segle passat. Moltes d’aquestes partitures
s’havien perdut però gràcies a la gran feina de transcripció - a partir d’enregistraments de l’època –
feta per Dylan Canterbury, Sergi Vergés i d’altres, hem pogut posar dempeus una
bona part d’aquest repertori. Jon Faddis, el fill musical d’en Dizzy, va ser
escollit per capitanejar el projecte, i els saxofonistes Jesse Davis i Grant
Stewart van contribuir amb els seus solos. Vull agrair a tots ells la seva
generositat i implicació en aquesta tasca.
Jacques Muyal (amic personal d’en Gillespie) explica detalladament en el
text adjunt el background i la gènesi del projecte: a ell us trameto si en
voleu saber més. Tant sols em queda desitjar-vos que gaudiu de la música.
Jordi
Suñol, 2014.
Seguim amb una altra balada, en aquest disc n’hi ha tres de magnífiques
que les posarem totes tres....ara l’hi toca al tema de Tadd Dameron amb un
arranjament de Melba D. Liston..el magnífic
7.- If you could see me now (T. Dameron) 3m13s
Mare meva quina magnífica balada....amb una intro de l’amic Alberto
Pérez.i després el magnífic so del tenor....
i seguim i ara m’agradaria parlar encara que sigui una mica de John
Birks, alies Dizzy Gillespie..
Gillespie, ja ho sabeu, va ser un dels genis en crear un nou so, una
nova forma de vida, una nova música...els crítics, periodistes i d’altres l’
van dir Be Bop, per les onomatopeies musicals dels solos, que ningú podia
cantar aleshores...tot era molt ràpid i complicat...tant, que alguns dels
anteriors mestres fins i tot ho varen rebutjar...alguns després se’n desdirien
però. La seva vida va anar acompanyada del seu gran sentit de l’humor, la qual
cosa suposo jo que el va allunyar de les drogues dures, on s’hi va abocar el
seu amic Parker. Un amic que després ho va deixar de ser...Dizzy era molt
metòdic i no li agradava gens que Charlie arribés tard als assajos, o que
arribés sense instrument i de la manera com el pobre Bird arribava...Dizzy va
ser el primer en incorporar la percussió i ho va fer a la seva primera Big
Band.
El següent tema és del Benny Golson, un dels seus grans temes
conjuntament amb “Along came Betty”...no sé si està prou valorada la faceta de
compositor d’aquest gran i simpàtic músic..segur que sí...però és increïble la
quantitat de grans temes que ha composat. Vaig tenir el paler de veure’l en
directe i ben a prop al Jamboree amb el Joan Monné, Ignasi González i Joan Terol,
i en vaig quedar tant enganxat que uns mesos després els tenia al Jazz Club La
Vicentina, amb el Lluc Casares fent de Golson...escoltem doncs el ..
6.- Whisper Not (B.
Golson) 4m26s
Magnífic tema, iniciat dolçament també, tot i que marcat per les interrupcions
rítmiques del mateix...un solo d’en Jon Faddis amb sordina mentre la banda
marca els talls rítmics del tema....li segueix el magnífic so del saxo alto del
Jesse Davis, i després tota la banda per deixa pas a la nitidesa del piano de
l’Ignasi i seguidament el del tenor del Grant Stewart amb un solo magnífic...i
després “la cavalleria”, rítmica d’aquest emblemàtic tema..
Si fem un salt en el temps i ens situem en l’any que relaciona aquest
disc amb el Dizzy, resulta que per motius de rebaixar la tensió de la guerra
freda i com a contestació a la Unió Soviètica que venia la seva cultura a base
de música clàssica i ballet, el departament d’estat va pensar que havien de
mostrar al món la música autènticament americana, i aquesta no era una altra
que el Jazz. Li van encomanar aquesta missió al Dizzy, el qual es va envoltar
de grans arranjadors i va muntar una magnífica Big Band amb alguns dels músics
del moment.
Seguim ara carregats d’un suau swing amb el tema de Dizzy, l’anomenat
Birks Works amb arranjaments de Ernie Wilkins...els solos d’aquest gran tema
són del gran saxo tenor Grant Stewart, el primer solo, seguint-lo el gran Jon
Faddis amb un agut d’aquells que et posa la gallina de pel...
2.- Birks Works (D.
Gillespie) 5m53s
Un tema que t’enganxa ja en els primers compassos...i ja no et
deixa...emblemàtic tema de Dizzy i gran arranjament de Wilkins...
Som a l’any 1956 i es tractava de fer un Tour per l’Europa del Sud i
l’Est Mitjà, el sud d’Àsia i l’Amèrica del sud. Llavors li va encomanar a Quincy
Jones que reclutés als músics i muntés la banda. Aquest a més a més es va
envoltar d’altres arranjadors com varen
ser Melba Liston, Ernie Wilkins i Benny Golson...a més a més de la All Star de
músics com Joe Gordon, Phil Woods, Billy Mitchell, Frank Rehak, Walter Davis,
Nelson Boyd i Charlie Persip. Una big band que havia d’incloure un home i una
dona, de raça negra i blanca...Dizzy estava pletòric de forma i la contribució
que van fer els arranjadors i músics al projecte va ser definitiu.
Encara més swing delicat amb el tema composat i arranjat per Eernie
Wilkins, però transcrit pel gran mestres Sergi Vergés, amb solos de Jon Faddis,
Grant Stewart...i un trosset curtet de l’Ignasi..
3.- Groovin’ For Nat (E.
Wilkins) 3m10s
Iniciat per tota la big Band amb tota la secció de metalls fent la
melodia, on trompetes en agut i saxos en dolç greu provoquen el contrapunt
adequat per a la introducció del solo de Faddis...una passada de tema...
La gira va començar el març de 1956, i a més a més del gran èxit musical,
cada país visitat va estar marcat per la gran personalitat de Gillespie i el
seu gran sentit de l’humor. A Karachi va tocar la seva trompeta per fer ballar
una cobra...a l’Argentina es va vestir com un Gaucho, etc....
La gira per l’Amèrica del Sud va ser prou especial i amb gran èxit també
presentant el millor d’aquesta Big Band per Brasil i Argentina, incorporant els
ritmes llatins com el Tango – mai abans ho havia fet – i la Bossa Nova. Tot i
la gran feina feta, en acabar encara van tenir temps de fer un concert a la
casa blanca en el prestigiós sopar del Comandataris..
Un altre dels grans temes interpretats per tots els seguidors de Brownie
és el Jordu...n’hi ha més, com les versions que va fer del “You don’t know what
love means”, etc....escoltem el magnífic Jordu...tema amb la mestria al saxo
del Grant Stewart en el seu solo, per després seguir-lo el Jon Faddis pujant al
cel dels aguts...
8.- Jordu (Irving
“Duke” Jordan) 4m04s
Cada vegada que l’escolto, no ho puc evitar però em ve al cap el Brownie....en
aquell magnífic disc on també hi havia Delilah, Daahood i Joy spring entre
d’altres temes...
Norman Granz va enregistrar la banda el maig i juny de 1956 i el
resultat va ser l’edició de 2 LP per Verve: Dizzy – World Statesman – i Dizzy
in Greece. La part corresponent al tour per Amèrica del sud, l’estiu de 1956,
va ésser enregistrada abastament per l’amic de Dizzy i directiu de DG Records,
en David Usher, el qual va realitzar 4 compactes el 2001 sota el títol de Dizzy
in South America.......això diu el Jacques Muyal, més o menys...
Anem ja amb el tema insígnia del Bop, amb el qual acabarem el projecte
de la BJO i també el programa amb la magnífica nit a Tunisia....de Birks...amb
un gran arranjament de Walter “Gill” Fuller amb una intro al contrabaix del
Nono i del Pep al trombó...
9.- A Night in Tunisia (D.Gillespie) 8m56s
Quina animalada ja vegeu....amb un crit al cel inicial del Jon Faddis
que et fa tremolar....i un brutal solo del Jesee Davis, amb un gran so del seu
saxo alto....Què podem dir que Jesse que ja no hàgim dit, per cert, en un
anterior programa dedicat al seu darrer disc en quartet que vam tenir la sort
de poder veure al Jamboree amb intervenció de Raynald Colom inlcosa...en
aquesta ocasió després del solo del Jesse podem escoltar un gran solo a
contrabaix del Nono Fernàndez....magnífic solo, un trosset de la mestria de
l’Esteve Pi a la bateria i del Pep Tutusaus al trombó...espurnes de qualitat
dels músics de la BJO.
Bé, ja vegeu que quasi hem posat tot el disc, em sembla que només m’he
deixat el tema “Tin Tin Deo”, composat per Luciano “Chano” Pozo i Dizzy
Gillespie arranjat per Walter “Gill”
Fuller i el “Groovin’ High” de Dizzy...problemes de temps,,,
Per finalitzar, dir-vos que la Dizzy Gillespie Band funciona regularment
amb músics de la talla del Terell Statford, Randy Brecker, Roy Hargrove,
Roberta Gambarini, Paquito D’Rivera, Jimmy Heat, Antonio Hart, Bob Cranshaw,
etc..etc...
Un disc, aquest de la BJO, acompanyat de DVD que us recomano de totes,
tortes i que segur que el podreu adquirir en algunes de les botigues de Jazz de
casa nostra, entre les quals Blue Sonds, al carrer Benet i Mateu nº 26 al barri
de Sarrià Sant Gervasi. Allà hi trobareu vinils, compactes, packs de discos
reeditats per Fresh Sound com els de la Keynote, o els tres packs de 5 CD de
Impulse..Jazz per a col·leccionistes, per entesos...allà us atendrà l’Enrique
Heredia els caps de setmana...
Bé, espero que us hagi agradat el programa d’avui, dedicat a dues de les
nostres Big Bands, primer la OJO del Taller de Músics amb la Big Mama i després
el darrer disc de la BJO amb JonFaddis, Jesse Davis i Grant Stewart....
La setmana que ve, més i més Jazz...i ara mateix...
Bona Nit i bon Jazz en el Jaç de cadascú...
Subscribe to:
Missatges (Atom)
