Programa 656 - Jack DeJohnette ECM 1977...2002, dimecres 5 de novembre de 2026.

 Enllaç a l'àudio del programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: “Dirigents de l’estat d’Israel, atureu el genocidi que esteu perpetrant  a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.
 
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I la setmana passada ens va colpir la notícia del traspàs d’un dels bateristes més influents dels darrers anys, el gran Jack DeJohnette. No tinc per costum fer programes recordant músics que han hagut de partir en aquests els nostres dies, tot i haver fet alguna excepció com en el cas de l’estimat Chick Corea. Amb en Jack DeJohnette faré una altra excepció. Dir-vos també que el productor i discogràfica de tots els discos que escoltareu avui és Manfred Eicher  i ECM i també que en aquest programa especial no comentaré cap dels temes de la manera habitual que ho faig, o sigui que sí que hi haurà text, molt més al blog que en l’àudio i meva veu, i tota la música. Al blog hi trobareu la seva extensa biografia, primer amb els seus primers anys de vida i inicis musicals i després amb els seus anys amb Miles Davis. Ja vaig fer un programa dedicat al “Bitches Brew” de Miles, on hi participà DeJohnette com a baterista principal, i aquest va ser el Programa 500. Un programa que en la versió completa durarà més de lo habitual, i que si no l’heu pogut escoltar així, ja sabeu que ho podreu fer entrant al blog i ivoox del programa.
 
Primers anys de vida i inicis musicals
DeJohnette va néixer a Chicago, Illinois, el 9 d'agost de 1942, fill de Jack DeJohnette (1911– 2011) i Eva Jeanette DeJohnette (de soltera Wood, 1918–1984). Tot i que tenia ascendència predominantment afroamericana, va declarar que tenia alguns avantpassats nadius americans, concretament seminole i crow. Va començar la seva carrera musical com a pianista, estudiant des dels quatre anys amb Antoinette Rich, la directora d'una orquestra simfònica femenina de Chicago, i va començar a tocar professionalment quan tenia 14 anys. Quan Jack tenia 13 anys, va canviar a la bateria i un bateria de jazz local, Bobby Miller Jr, que vivia al mateix barri, li va ensenyar tècniques de bateria. DeJohnette atribueix la seva inspiració per tocar música al seu oncle, Roy Wood Sr. (1915–1995), un discjòquei de Chicago i vicepresident/cofundador de la National Black Network.
 
DeJohnette va tocar R&B, hard bop i música avantguardista a Chicago. Va dirigir els seus propis grups a més de tocar amb Richard Abrams, Roscoe Mitchell i altres membres principals de l'Associació per a l'Avanç de Músics Creatius (fundada el 1965). DeJohnette també va actuar ocasionalment amb Sun Ra i el seu Arkestra, i més tard també a Nova York. A principis dels anys seixanta, DeJohnette va tenir l'oportunitat de tocar tres temes amb John Coltrane i el seu quintet, una primera incursió en tocar amb músics de jazz de renom.
 
El 1966, DeJohnette es va traslladar a la ciutat de Nova York, on es va convertir en membre del Charles Lloyd Quartet. Una banda que va reconèixer la influència potencial del rock and roll en el jazz, el grup de Lloyd va ser on DeJohnette va conèixer per primera vegada el pianista Keith Jarrett, que treballaria extensament amb ell al llarg de la seva carrera. Tanmateix, DeJohnette va deixar el grup a principis de 1968, al·legant el deteriorament i la "tocabilitat plana" de Lloyd com la seva principal raó per marxar. Tot i que la banda de Lloyd va ser on va rebre reconeixement internacional per primera vegada, no va ser l'únic grup amb què DeJohnette va tocar durant els seus primers anys a Nova York, ja que també va treballar amb grups de Jackie McLean, Abbey Lincoln, Betty Carter i Bill Evans. DeJohnette es va unir al trio de Bill Evans el 1968, el mateix any que el grup va ser cap de cartell al Festival de Jazz de Montreux i va produir l'àlbum Bill Evans al Festival de Jazz de Montreux. El novembre de 1968, DeJohnette va treballar breument amb Stan Getz i el seu quartet, cosa que va conduir als seus primers enregistraments amb Miles Davis.
 
Els anys de Miles Davis
El 1969, DeJohnette va deixar el trio d'Evans i va substituir Tony Williams a la banda en directe de Miles Davis. Davis havia vist tocar a DeJohnette moltes vegades, una de les quals va ser durant una temporada amb Evans al Ronnie Scott's Jazz Club de Londres el 1968, on també va sentir per primera vegada el baixista Dave Holland. Davis va reconèixer la capacitat de DeJohnette per combinar els ritmes impulsors associats al rock and roll amb aspectes d'improvisació associats al jazz.
 
DeJohnette va ser el bateria principal de Bitches Brew. DeJohnette i els altres músics van veure les sessions de Bitches Brew com a no estructurades i fragmentàries, però també innovadores: "A mesura que es tocava la música, a mesura que es desenvolupava, Miles tenia noves idees... Feia una presa, s'aturava, i després treia una idea del que havia passat abans i la desenvolupava... L'enregistrament de Bitches Brew va ser un flux d'energia musical creativa. Una cosa fluïa cap a la següent, i nosaltres paràvem i començàvem tot el temps". Tot i no ser l'únic bateria involucrat en el projecte, ja que Davis també havia reclutat Billy Cobham, Don Alias i Lenny White, DeJohnette va ser considerat el líder de la secció rítmica dins del grup. Sense oblidar la part de post-producció que va fer el productor Teo Macero. Va tocar als àlbums en directe que seguirien el llançament de Bitches Brew, extrets de concerts al Fillmore East de Nova York i al Fillmore West de San Francisco. Aquestes iniciatives es van dur a terme a instàncies de Clive Davis, aleshores president de Columbia Records.
 
DeJohnette va continuar treballant amb Davis durant els tres anys següents, cosa que va portar a col·laboracions amb altres membres de la banda de Davis, com John McLaughlin, Chick Corea i Holland; DeJohnette també va incorporar Keith Jarrett a la banda. DeJohnette va contribuir a àlbums de Davis com Live-Evil (1971), Jack Johnson (1971) i On the Corner (1972), juntament amb sessions publicades posteriorment a l'àlbum recopilatori de 1981 Directions. Va deixar el grup de Davis a mitjans de 1971, tot i que va tornar per a diversos concerts durant la resta d'aquell any.
 
Després de Davis van començar els seus anys com a solista i líder de banda a les dècades de 1970 i 1980. El primer disc de DeJohnette com a líder, encapçalant un sextet, The DeJohnette Complex, es va publicar el 1968; a l'àlbum, tocava la melòdica i la bateria, sovint permetent que el seu mentor, Roy Haynes, s'assegués darrere del set. DeJohnette també va gravar, a principis dels anys setanta, els àlbums Have You Heard, Sorcery i Cosmic Chicken. Va publicar els seus primers quatre àlbums amb els segells Milestone o Prestige, i després va canviar a ECM per als seus següents projectes; ECM li va donar una "plataforma fèrtil" per a la seva "bateria atmosfèrica i composicions desafiadores". També va aparèixer a First Light, un àlbum del trompetista Freddie Hubbard, publicat per CTI el 1971.
 
La llibertat musical que va tenir mentre gravava per a ECM va oferir a DeJohnette moltes dates com a músic acompanyant i oportunitats per començar els seus propis grups. Va formar el grup Compost el 1972, però aquest va ser un projecte de curta durada, i DeJohnette va dir que la música era massa experimental per aconseguir èxit comercial. Durant aquest període, va continuar la seva carrera com a músic d'acompanyament, tornant a unir-se al quartet de Stan Getz de 1973 a octubre de 1974, i també convencent Dave Holland perquè s'unís a la secció rítmica de Getz. Aquesta etapa va precedir breument la formació del Gateway Trio, un grup que DeJohnette va ajudar a formar però que no va dirigir. Aquest grup va sorgir directament dels temps de DeJohnette amb Getz, ja que Holland es va unir a ell en aquest grup juntament amb el guitarrista John Abercrombie, els quals s'associarien amb DeJohnette al llarg de la seva carrera.


Doncs jo us proposo començar amb la música que va fer Jack DeJohnette en aquesta meitat dels anys 70s, i per això escoltarem el primer tema encabit en el disc “GNU HIGH”, de Kenny Wheeler. Publicat el 1976 per ECM 1069. Enregistrat el juny del 1975 per Tony May al Generation Sound Studios, New York. Amb Kenny Wheeler, fiscorn; Keith Jarrett, piano; Dave Holland, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. Comencem a escoltar-lo a ell i a ells en el tema de Kenny Wheeler anomenat.
 
1.B2.- “Smatter” (Kenny Wheeler) 5:58.
 
I acabem d’escoltar a quatre mostrus del Jazz, tres dels quals serien col·laboradors habituals. I com haureu pogut llegir, si jo no us ho he dit, la parella DeJohnette Jarrett es van conèixer allà per la meitat dels 60s en el Charles Lloyd Quartet, i la parella DeJohnette Holland en el ”Bitches Brew” de Miles a finals del 60s. I sobre el tema, poca cosa a dir, o molta. Que té una Intro preciosa amb el fiscorn de Wheeler i el piano de Jarrett i després el canvi amb un Groove brutal en el desenvolupament del tema i improvisacions. I esclar que la gran tasca del nostre heroi d’avui a la bateria i la seva tan personal manera de tocar-la, d’acaronar-la a vegades.
 
El seu següent treball en grup va ser Directions, un grup format el 1976 amb el saxofonista Alex Foster, el baixista Mike Richmond i Abercrombie, cosa que mostra els vincles entre els membres del trio Gateway. Aquest va ser un altre grup de curta durada, però va conduir directament a la formació del següent grup de DeJohnette, New Directions, que va comptar amb Abercrombie de nou a la guitarra juntament amb Lester Bowie a la trompeta i Eddie Gómez al baix. Aquest grup va coexistir amb un altre grup de DeJohnette, Special Edition, que va ser el primer grup liderat per DeJohnette a rebre elogis de la crítica. Aquest grup també va ajudar a les carreres de molts joves vents menys coneguts, ja que tenia una línia frontal rotativa que incloïa David Murray, Arthur Blythe, Chico Freeman i John Purcell, entre d'altres.
 
I ara Carme de la Fuente ens recordarà Jack DeJohnette amb la seva càlida i delicada veu, moltes gràcies Carme.

 
I seguim ara recuperant el disc “UNTITLED”, amb Jack DeJohnette’s Directions. Publicat el 1976 per ECM 1074. Enregistrat el febrer del 1976 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Jack DeJohnette, bateria; John Abercrombie, guitarra; Alex Foster, saxos tenor i soprano; Mike Richmond, contrabaix, baix elèctric; Warren Bernhardt, piano, clavinet, cowbell. I d’aquest disc escoltareu el tema compost per tots quatre, anomenat.
 
2.A3.- “Fantastic” (tots quatre) 5:59.
 
Doncs ja heu pogut escoltar quina trempera de tema i projecte, amb els sons del baix elèctric tan potents de Mike Richmond, el saxo de l’Alex Foster,  guitarra de John Abercrombie, clavinet de Warren Bernhardt i esclar que com li fotia el nostre estimat i enyorat Jack DeJohnette a la bateria. Un tema que sembla una ininterrompuda improvisació.
 
Durant aquest període, especialment amb Special Edition, DeJohnette va oferir "la gravetat necessària per mantenir els vents en una òrbita estreta" en les seves composicions alhora que oferia als seus oients "el vocabulari ampliat de l'avantguarda, més la disciplina de les composicions de jazz tradicionals".
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos.php,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I com que aquesta és l’època dels 70s que jo vaig viure i seguir al 100% seguirem escoltant alguns temes dels seus discos o on ell hi va participar, seguint amb aquest “Pictures”, Jack DeJohnette. Publicat el 1977 per ECM 1079. Enregistrat el febrer del 1976 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Jack DeJohnette, bateria, piano, orgue; John Abercrombie, guitarra.
 
3.A3.- “Picture 3” (Jack DeJohnette) 5:13.
 
I ja heu pogut escoltar de què són capaços dos músics interactuant de la manera tan compenetrada com ells dos van fer, tots dos al cel, en John Abercombie i Jack DeJohnette. D’aquest darrer, considerar la seva rítmica amb els plats, caixa, i com controlà el bombo de la seva bateria, ell que en d’altres “Pictures” tocà també el piano i l’orgue. No oblidem que el piano va ser el seu primer instrument.

 
Seguim amb un tema d’un altre dels seus projectes, amb el “New Rags”, de Jack DeJohnette’s Directions. Publicat el 1977 per ECM 1103. Enregistrat el març del 1975 per Martin Wieland al Tonstudio Bauer, Ludwigsburg. Amb Jack DeJohnette, bateria, piano; John Abercrombie, guitarra; Alex Foster, saxos tenor i soprano; Mike Richmond, contrabaix, baix elèctric. Escoltem doncs el tema de DeJohnette anomenat..
 
4.B1- “New Rags” (Jack DeJohnette) 9:03.
 
I de nou hem gaudit amb una proposta musical del tot contemporània, de Jazz Contemporani i més si ens situem a l’any 1975, on aquests súper màsters del Jazz més actual ens van mostrar nous camins a l’hora de crear Jazz. Un tema llarg de més de 9 minuts amb força canvis rítmics i on de nou Jack DeJohnette va deixar anar la seva creativitat rítmica i sonora assenyalant noves direccions estilístiques. Abercrombie, Foster, Richmond i ara sense el teclista Warren Bernhardt i de nou amb un incommensurable DeJohnette, que de nou va estar brutal.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 
En aquesta època viatjant al nord d’Europa també va enregistrar amb els músics d’allà, com en aquest disc “Places”, de Jan Garbarek. Publicat el 1978 per ECM 1118. Enregistrat el desembre del 1977 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Jan Garbarek, saxos; Bill Connors, guitarra; John Taylor, orgue, piano; Jack DeJohnette, bateria. I en aquest “Places” de Garbarek els temes eren seus, com aquest anomenat...
 
5.B1.- “Going Places” (Jan Garbarek) 14:11.
 
 I quin brutal tema de Jan Garbarek que ens van fer aleshores, fa tants i tants anys, el desembre de 1977. I ja heu escoltat com la bateria del nostre estimat heroi no ha parat en tota l’estona del més de 14 minuts. Brutal és poc. I amb un final encara més impressionant per la contundència del seu so. Un tema iniciat pel compositor i saxo soprano, Garbarek i ja les improvisacions inversemblants d’ell mateix, en Bill Connors a la subtil guitarra, l’orgue de John Taylor, recuperació de melodia per Garbarek i ja amb l’incommensurable final d’aquest “Going Places”. Increïble tema!

 
I un altre disc enregistrat el 1977 és “Of Mist And Melting”, de Bill Connors. Publicat el 1978 per ECM 1120. Enregistrat el desembre del 1977 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Bill Connors, guitarra; Jan Garbarek, saxos; Gary Peacock, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. I també aquí, els temes varen ser del líder Bill Connors com aquest i anomenat...
 
6.A1.- “Melting” (Bill Connors) 11:33.
 
I de nou un tema on DeJohnette s’ha plantat de primeres fent la rítmica, i podríem dir que quasi amb una permanent improvisació per com ha fet anar els estris de la seva bateria. I ara amb el saxo tenor de Garbarek amb el seu so tan característic i personal, com també la seva manera d’improvisar. En aquest tema no tenim a Taylor a l’orgue i baixos, i sí al gran Gary Peocock al contrabaix, i esclar que també la permanent guitarra del líder i compositor Bill Connors que ens ha acaronat amb la seva guitarra acústica. I sempre el nostre heroi fotent-li quasi en el substrat del tema. I quins moments més brutals ha tingut el tema i sempre amb el nostre heroi fotent-li, fotent-li, sobretot en l’increïble final d’aquest “Melting” de Connors.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


Una de les col·laboracions va ser amb el gran Ralph Towner i disc propi anomenat “Batik”, Towner, Gomez, DeJohnette. Publicat el 1978 per ECM 1121. Enregistrat el gener del 1978 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Ralph Towner, guitarra de 12 cordes, clàssica, piano; Eddie Gomez, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. I també aquí els temes eren del líder, com aquest....
 
7.A1.- “Waterwheel” (Ralph Towner) 9:18.
 
I ja heu escoltat que he escollit uns temes on ens el mostren en el seu esplendor, marcant una rítmica sempre molt persistent, alhora que feta amb una delicadesa molt subtil, amb els seus copets als plats i caixa, tot i que també amb els seus moments de contundència marcada pels diferents redobles que fa, i sempre amb un marcatge recurrent al bombo de la seva bateria com acabem d’escoltar en el final d’aquest magnífic tema de Ralph Towner, també recurrent pel seu motiu principal. I quin gran solo ens ha fet qui va ser baixista de Bill Evans allà pels anys 60s, després de l’Scott Lafaro. Un tema on Dejohnette no ha fet cap solo, però sí que quasi ha improvisat durant tot el tema, com ja ens té acostumats, avui, en aquest programa.


DeJohnette va ser molt valent i per això va participar en aquest trio i disc sense títol, el de DeJohnette, Vitous, Rypdal. Publicat el 1979 per ECM 1125. Enregistrat el juny del 1978 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Terje Rypdal, guitarra, g. sintetitzada, orgue; Miroslav Vitous, contrabaix, piano elèctric: Jack DeJohnette, bateria. I el tema que escoltarem d’aquest trio és un tema de Rypdal anomenat....
 
8.A1.- “Sunrise” (Terje Rypdal)  8:28.
 
I de nou, i d’entrada, ja hem escoltat la permanent pulsació rítmica de DeJohnette en aquest atmosfèric  tema de Rypdal. I què maca la melodia amb l’arc del contrabaix de Vitous, recordeu, el primer baixista de Weather Report. I la guitarra sintetitzada de Terje Rypdal, quina bellesa tot plegat. I el nostre heroi que aleshores, en aquells anys, sembla que tothom volia que els acompanyés per la manera personal i aleshores quasi única de fer-ho. I és curiós que no tingués un espai per fer-hi el seu solo, i esclar que no tant curiós, perquè tothom sabia que ell estaria improvisant durant tot el tema. Esclar que hi hagué excepcions, car en aquest tema i quasi al final, sembla haver-ho fet una mica. Sorprenent tema de Rypdal, i amb un final increïble de tots tres, el d’aquest “Sunrise” de Terje Rypdal.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins el 21 de novembre que tindrem a Lluís Coloma Trio a la Sala Xica a partir de les 22h, i entrades a 15€ a taquila o a entrapolis.com. Us hi esperem.
 
A principis dels anys vuitanta, DeJohnette va tocar a l'àlbum 80/81 amb Pat Metheny, Charlie Haden, Dewey Redman i Michael Brecker. El 1981, DeJohnette va actuar al Festival de Jazz de Woodstock, per celebrar el 10è aniversari del Creative Music Studio.
 
A partir dels anys noranta
DeJohnette va continuar treballant amb Special Edition durant els anys noranta, però no es va limitar a això. El 1990, va fer una gira en un quartet format per ell mateix, Herbie Hancock, Pat Metheny i el seu col·laborador de tota la vida Holland, i va publicar Parallel Realities amb aquest grup el mateix any. El 1992 va publicar un important disc col·laboratiu, Music for the Fifth World, que es va inspirar en estudis amb un ancià natiu americà i el va unir musicalment amb músics com Vernon Reid i John Scofield. Durant la dècada de 1980, també va reprendre el piano, cosa que va conduir a la seva gira de 1994 com a pianista sol. També va tornar a treballar amb Abercrombie and Holland, reviscolant el trio Gateway. El 1990, DeJohnette va rebre un Doctorat Honoris Causa en Música del Berklee College of Music.
 
El 2004, va ser nominat a un premi Grammy pel seu treball a l'àlbum en directe de Keith Jarrett The Out-of-Towners, i va continuar treballant amb aquest grup fins al 2005. En els anys següents, DeJohnette començaria i lideraria tres nous projectes, el primer dels quals va ser el Latin Project, format pels percussionistes Giovanni Hidalgo i Luisito Quintero, el músic Don Byron, el pianista Edsel Gomez i el baixista Jerome Harris. Els altres dos nous projectes van ser el Jack DeJohnette Quartet, amb Harris de nou al costat de Danilo Perez i John Patitucci, i el Trio Beyond, un homenatge a l'amic de DeJohnette, Tony Williams, i el seu trio Lifetime (format per Williams, Larry Young i John McLaughlin), amb John Scofield i Larry Goldings. DeJohnette també va fundar el seu propi segell, Golden Beams Productions, el 2005. Aquell mateix any, va publicar Music in the Key of Om amb el seu nou segell, un àlbum electrònic que va crear amb finalitats relaxants i meditatives en què tocava sintetitzador i campanes ressonants, que va ser nominat a un Grammy en la categoria de Millor Àlbum New Age.
 
DeJohnette va continuar fent àlbums com a líder i acompanyant durant aquest període, un dels quals va ser The Elephant Sleeps But Still Remembers, una col·laboració que documenta la primera trobada de DeJohnette i el guitarrista Bill Frisell el 2001 i que va donar lloc a una altra gira amb Frisell i Jerome Harris. L'any següent, Trio Beyond va publicar Saudades, una gravació en directe d'un concert commemoratiu de Tony Williams a Londres el 2004. El 2008, DeJohnette va fer una gira amb Bobby McFerrin, Chick Corea i el trio Jarrett, i l'any següent va guanyar el premi Grammy al millor àlbum New Age amb Peace Time. El 2010, va fundar el Jack DeJohnette Group, amb Rudresh Mahanthappa al saxo alt, David Fiuczynski a la guitarra de doble coll, George Colligan als teclats i al piano, i el seu soci de llarga data Jerome Harris a les guitarres baixes elèctriques i acústiques.
 
El 2012, DeJohnette va publicar l'àlbum Sound Travels, que incloïa aparicions de McFerrin, Quintero, Bruce Hornsby, Esperanza Spalding, Lionel Loueke i Jason Moran. El mateix any, va rebre una beca NEA Jazz Masters per les seves "significatives contribucions al llarg de la seva vida [que] han ajudat a enriquir el jazz i a impulsar el creixement d'aquesta forma d'art". DeJohnette va morir d'insuficiència cardíaca congestiva a Kingston, Nova York, el 26 d'octubre de 2025, als 83 anys.
 
Estil
L'estil de DeJohnette incorporava elements de jazz, free jazz, música del món i R&B, cosa que va contribuir a convertir-lo en un dels bateria més apreciats i sol·licitats. Inicialment un baterista de grip tradicional, més tard va canviar al matched grip a causa d'un problema de tendinitis.
 
El seu estil de bateria ha estat qualificat d'únic; un crític escriu que no és només un bateria, sinó un "percussionista, colorista i comentarista epigramàtic que media les densitats canviants del conjunt" i que "la seva bateria sempre forma part de la construcció interna de la música". En una entrevista del 2004, la revista Modern Drummer va qualificar la bateria de DeJohnette de "més enllà de la tècnica".
 
DeJohnette es va autodefinir un "pensador abstracte" quan es tracta de fer solos, dient que posa "més pes en l'abstracte que en 'Què pensaves al compàs 33?'" No m'agrada pensar així. Ho puc fer, però m'agrada estar més en el flux." Pel que fa al que sentia quan tocava, DeJohnette va dir que quan tocava, entrava "en un estat alterat, un espai mental diferent. Em connecto al meu jo superior, a la biblioteca còsmica d'idees." Va comentar que havia de tocar amb molta moderació quan tocava al trio de Keith Jarrett, per tal de "tocar amb la subtilesa que requereix la música."
 
Tot i que DeJohnette és més famós i va ser principalment actiu com a bateria, també va ser un pianista amb estudis. Va començar a estudiar piano als quatre anys i més tard va prendre classes de piano al Conservatori de Música de Chicago, i va tocar tant com a pianista com a bateria al principi de la seva carrera. Més tard, va tornar al piano, publicant àlbums de piano sol el 1985 (The Jack DeJohnette Piano Album) i el 2016 (Return).També va tocar piano, orgue i instruments de teclat de sintetitzador en àlbums en què toca com a bateria, per exemple a Pictures (1977) o a New Directions In Europe (en concert el 1979, publicat el 1980).
 
El treball de DeJohnette amb Special Edition es va veure interromput regularment per altres projectes, els més significatius dels quals són els seus enregistraments el 1983 i les gires del 1985 com a membre del trio de Keith Jarrett, que estava totalment dedicat a tocar estàndards de jazz. El trio incloïa el seu compatriota de tota la vida Jarrett i el baixista Gary Peacock, i tots tres han estat membres del grup durant més de 25 anys.


I per això ja acabarem aquest programa especial dedicat a la memòria de Jack DeJohnette escoltant un tema d’aquest trio en el disc “Up for it”, Jarrett, Peacock, DeJohnette. Publicat el 2003 per ECM 1860. Enregistrat el juliol de 2002 en directe a La Pinède Gould, Juan-les-Pins, France. Amb Keith Jarrett, piano; Gary Peacock, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. Amb aquest final de programa farem un salt estilístic i ens endinsarem en els estàndards, els que va fer Jarrett durant tots aquests 25 anys i ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui en el tema de Charlie Parker anomenat....
 
9.4.- Scrapple From the Apple (Charlie Parker) 9:41.
 
I sí que la trempera rítmica de Jarrett era l’adequada per a DeJohnette tot i que amb ell, amb el Keith, la manera de fer la rítmica del nostre heroi fou més “ortodoxa” si la comparem amb la manera com ens ha acompanyat Jack quasi des de l’inici del programa que li he volgut dedicar a ell. En aquest tema hi ha un magnífic Swing gràcies al “walking” de Peacock al contrabaix. Percebo però unes maneres molt personals de DeJohnette de seguir el “walking” del baixista, o sigui que tampoc no va ser massa ortodox ni en els estàndards. Va ser un creador nat, durant tota la seva vida. Un investigador lliure que va dedicar tota la seva vida a fer passes endavant cercant noves històries musicals, nous companys de viatge, i molt més després de l’època del trio de Jarrett. Aquí si que l’hem pogut escoltar fent un solo brutal, un solo amb tots els ets i uts, car l’acompanyament ha estat, això, un molt bon acompanyament i no tant com en els temes anteriors que s’estava improvisant constantment.
 
DeJohnette va citar Max Roach, Art Blakey, Roy Haynes, Elvin Jones, Philly Joe Jones, Art Taylor, Rashied Ali, Paul Motian, Tony Williams i Andrew Cyrille com a influències en la seva manera de tocar la bateria. No obstant això, a DeJohnette no li va agradar ser encasellat com a baterista, i va afirmar sense dubtar-ho quan va ser entrevistat l'any 2000: que "Sóc un músic complet".
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

0 Comments:

Post a Comment



Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)
 

blogger templates |