skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
Bé, i doncs com que
estem en ple Nadal, m’ha semblat que
un especial dedicat al bo de Miles Davis
i el seu doble LP enregistrat a l’Olimpia
de París el 1957 i recuperat per
a tots nosaltres en un un doble vinil de 180 grams i gràcies al geni de Jordi Pujol i esclar que publicat per Fresh Sound Records com a FSR
33-101 doncs que seria lo més adequat. Publicat el 13 de setembre de 2023. Gravat
en directe a l'Olympia de París, el 30 de novembre de 1957. Enregistraments
originals produïts per Marcel Romano.
Font de les cintes originals: Laurent Guenoun.
Restaurat i masteritzat per Marc
Doutrepont. Fotos Jean-Pierre Leloir
de (digipack davant, darrere i pàgina 2). Notes de folre de Jordi Pujol. Produït per a tot el món mundial
per Jordi Pujol, © 2023 per Fresh Sound Records. Personal: Miles Davis, trompeta (no #5, 7, 10);
Barney Wilen, saxo tenor; René Urtreger, piano; Pierre Michelot, contrabaix;
Kenny Clarke, bateria.
o el CD a
la pàgina web: https://www.freshsoundrecords.com/miles-davis-albums/56770-in-concert-at-the-olympia-paris-1957.html.
L'enregistrament
d'aquest històric concert es presenta íntegrament per primera vegada en aquesta
edició. Les cintes originals remasteritzades s'han utilitzat per produir aquest
doble LP, assegurant una excel·lent qualitat de so. Amb poca publicitat i només
amb Miles Davis, l’estrella arribada
d'Amèrica, Bruno Coquatrix,
propietari i gerent de l'Olympia, va
aconseguir una gesta impressionant presentant un concert exhaurit el dissabte
30 de novembre de 1957, a les 6 de la tarda. André Hodeir a “Jazz Hot”
va escriure què: "Aquest concert de Miles
Davis va ser un dels concerts de jazz més bonics, més impressionants que
hem escoltat mai a París. Amb el
suport brillant de Kenny Clarke, René
Urtreger, Pierre Michelot i Barney Wilen, el gran trompetista va donar el
millor d'ell mateix en molts passatges".
El productor i
propietari d'aquest enregistrament va ser el desaparegut promotor de jazz Marcel Romano, que va portar Miles Davis a París. Després de més de 60 anys d'emmagatzematge, el nebot i hereu
de Romano va descobrir les cintes i
les va vendre a Fresh Sound Records
per a un únic llançament comercial. La música d'aquest àlbum és un magnífic
testimoni de l'estil atractiu i captivador de Miles Davis, que mostra la seva capacitat inigualable per empènyer
els seus companys més enllà dels seus límits i compartir amb ells la seva
creativitat i inspiració il·limitades, deixant una empremta indeleble en els
nostres cors i ments. —Jordi Pujol.
I després d’aquesta
presentació ja és hora que en comencem l’escolta. Podreu escoltar la cara A
sencera, car els temes van anar seguits, i entre ells, els aplaudiments del
públic totalment entregat. Escoltareu “Solar”, “Four” i “What`s New”, temes
digitalitzats en primera escolta del primer vinil.
1.A1.- Solar(Miles
Davis)
2.A2.- Four (Miles
Davis)
3.A3.- What’s New
(Haggart & Burke) 17:26.
Doncs ja heu escoltat
una molt bona estona d’aquesta obra mestre que Miles Davis i la resta, Kenny
Clarke que vivia a Europa i la
resta de companys, francesos, Barney
Wilen, René Urtreger i Pierre Michelot ens han ofert.
Aleshores Miles estava en plena ona
Bop sense oblidar el Cool que també havia conreat. Estava però encarant-se i
evolucionant cap al Jazz Modal cosa que arribaria al zenit dos anys després amb
el “Kind of Blue”. En aquest el seu
primer concert a l’Olimpia de París, va mostrar la seva professionalitat
i mestria en el seu primer viatge a Europa,
que a més a més va fer sol. Més endavant en faria més, ja molt més conegut per
tothom on hi aniria també amb el seu primer quintet on hi hagué John Coltrane, al 1960.
Hem pogut escoltar
dos dels seus primers èxits, “Solar” i “Four”, el primer amb, melodia i primer
solo amb la trompeta amb sordina, on aconsegueix aquell so tan “Cool” tot i no
ser-ho el tema, que és a més un blues en C menor. Molt bo també en Barney Wilen al saxo tenor, ell que
realment es digué Bernard Jean Wilen
i que s’hi afegí el Barney que era
més americà. I quina base rítmica més impressionant amb el “Walking” de Pierre Michelot els acords de René Urtreger al piano i les
escombretes a tot Swing del gran Kenny
Clarke, un dels que hi fou quan
Parker i demés inventaren el Bop uns quants anys abans. El pianista Urtreger ens ha mostrat també les seves
bones maneres en la seva improvisació. I encara Miles ha seguit improvisant, ara però sense la sordina, i què
brutal ho va fer, ell que estava pletòric, aleshores.
I després d’un
l’altre. I el “Four” que varen fer a tempo viu, què brutal, amb la melodia i ja
ben aviat la primera improvisació del genial Miles. El control del temps, dels silencis, del Swing, és total.
Ell era un mestre en crear línies melòdiques boniques, d’aquelles que les
podies quasi cantar. També va seguir en aquesta ona el saxo tenor Wilen tot i fer un solo mes curtet. En Barney ho feu la mar de bé, i la resta
de músics francesos, ells que van tenir la sort d’aprendre dels americans que
ben aviat, després de la segona guerra mundial varen començar a trepitjar sol
europeu. També pels discos que ells compraven, esclar. I Miles ha fet un altre tros de solo després del que ha fet el
pianista Urtreger, ambdós
magistrals. I encara en Kenny Clarke
ha pogut mostrar-nos la seva mestria abans de recuperar la melodia del tema i
acabar-lo amb els aplaudiments de tothom i ja deixar pas a la bonica balada
“What’s New” que Miles ha iniciat
amb la trompeta. Un tema curtet on ell sol en va ser el protagonista, i sí, amb
el suport dels tres de la base rítmica, Urtreger,
Michelot i Clarke, fent-ne la
melodia i una curta i preciosa improvisació.
I seguirem
escoltant-los en un tema de la Cara B, compost per Sonny Rollins i anomenat....
4.B1.- No Moe (Sonny
Rollins) 8:07.
I aquest tema
l’inclogueren en l’LP “Sonny Rollins
with the Modern Jazz Quartet” (també publicat com Sonny & the Stars) el qual és un àlbum recopilatori del 1956 de
Sonny Rollins, que inclou els seus
primers enregistraments per al segell Prestige
sota el seu lideratge, incloent quatre temes interpretats per Rollins amb el Modern Jazz Quartet. (John Lewis, Milt Jackson, Percy Heath i Kenny
Clarke), vuit temes on Kenny Drew i Art Blakey substitueixen Lewis, Jackson i Clarke, i un tema, el
“I Know” amb Miles Davis al piano.
De fet aquest tema està entre els 4 primers, amb el Modern Jazz Quartet i fixeu-vos que amb en Kenny Clarke a la bateria,
com en aquest concert que estem escoltant.
I la melodia l’han
fet els dos vents, tot i sonar el saxo tenor un pèl per sota. I el pont o la B,
l’ha fet en Miles i de nou en la
darrera A, tots dos fent-la. I el màster ha estat qui primer ha improvisat, que
per això ell era l’estrella d’aquell Univers. I de nou el seu llenguatge
característic i reconeixible l’hem pogut escoltar. Les seves frase repetides,
els seus silencis, tot plegat fa que el seu discurs estigui farcit de Swing. I
potser aquest tema sembla un “RH&CH” per com el pont va descendent amb els
quatre acords. I si el solo del líder està ple de modernitat, el del saxo tenor
Wilen m’ha semblat en aquest tema,
farcit de classicisme, més ortodox, en podríem dir. Un so càlid, això sí, i
potser en algun moment sonà fins i tot a Sonny
Rollins, però en general, el missatge és força clàssic, dintre del Jazz
Modern, esclar. I al final en Miles
ha fet uns quatres compassos improvisant amb en Kenny Clarke perquè ja al final ells dos fessin uns “dosos” per ja
acabar el tema amb la melodia.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguirem amb un
parell de temes de la Cara C del segon vinil, el primer el “Bag’s Groove” de Milt Jackson i un preciós “’Round
Midnight” de Thelonious Monk.
5.C2.- Bag’s Groove
(Milt Jackson)
6.C3.- ‘Round
Midnight (Thelonius Monk) 12:43.
I què gran en Miles en el primer tema de Jackson, el conegut blues “Bag’s
Groove”. I dic gran pel fet que quasi ell solet se l’ha “menjat”, fent-ne la
melodia i una primera i llarga improvisació. En aquest tema no hem escoltat el
saxo tenor d’en Bernard si
n’exceptuem el trosset final, on ell apareix fent-ne la melodia al costat de Miles, però vaja, pura anècdota. I el
pianista René ha fet de nou una bona
improvisació, amb un so força brillant, nitidesa i polidesa interpretativa,
allò que en diem, un molt bon pianíssim. I el gran Miles encara s’ha ha afegit amb un altre gran solo, coses típiques
que devia fer ell, i quasi que només ell, car, quan un músic fa la seva
improvisació, doncs ja està, ja l’ha feta. Aquí no, car Miles s’hi posa de nou, i ja per encarar el tema, la melodia del
tema, on hem pogut escoltar per sota el saxo tenor de Wilen.
I els aplaudiments
han deixat pas a la preciosa balada de Monk,
que Miles inicià fent-ne la coneguda
“Intro”, la qual, ves per on, no és ni obra ni gràcia del compositor sinó de Dizzie Gillespie. I el tema és de Monk però se li atribueix la co-autoria
a Cootie Williams, car ell i la seva
orquestra varen ser els primers en interpretar-la, car ningú en aquella època
ningú ho volia fer. I hem tornat a tenir a un Miles càlid alhora que potent per la seva sonoritat al registre
agut. I un tema interpretat amb un punt de tempo per les notes soltes del
baixista Michelot, en la melodia del
tema feta per Miles i una altra gran
improvisació de Miles. I melodia i
improvisació del líder que han deixat pas a la del saxo tenor Wilen, amb un so que sembla hagi sortit
de les catacumbes, a moments així de llunyà m’ha semblat. Bona improvisació de Barney i bon acompanyament dels tres de
la base rítmica, Urtreger, Michelot
i Clarke. I ja amb Miles fent el final, també obra i
gràcia de Gillespie, i quin gran
tema i què bé ho varen fer.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
Abans que Miles Davis arribés a París, l'aspirant a cineasta Louis Malle sabia que el quintet de Miles actuaria al club de Saint-Germain durant una setmana
després del concert de l'Olympia. En
reconèixer això com una oportunitat, Malle
es va adreçar a Marcel Romano i
li va expressar el seu desig que el quintet de Miles Davis proporcionés la música per a la seva pel·lícula de
debut, "Ascenseur pour l'échafaud
(Ascensor a la forca)". Quan Miles
va arribar a París, Romano i Malle es van afanyar a presentar-li la
idea i van organitzar una projecció privada de la pel·lícula. Després de veure-la,
Miles va acceptar el repte amb ganes
i es va posar a treballar-hi amb entusiasme, malgrat el temps limitat que va
tenir per preparar la música.
El 4 de novembre, el
quintet de Miles Davis es va reunir
a Le Poste Parisien Studio per a una
sessió de gravació a la tarda sota la supervisió de Marcel Romano. La sessió va començar a les 9 del vespre. i va durar
quatre hores intenses. Mentre la pel·lícula es reproduïa davant els seus ulls,
els músics van aprofundir en la improvisació espontània, creant una obra mestra
musical notable. La fusió perfecta d'imatge, acció i so a la pel·lícula va
deixar una empremta perdurable tant en els àmbits del cinema com del jazz.
I ja els acabarem
d’escoltar i nosaltres aquest Especial
Nadal i ho farem amb els temes de la Cara D, “Now’s the Time” de Charlie Parker el “Walkin’” de Miles i acabà com sempre ho feu amb el
seu “Theme”, tot i considerant que en el tema de Parker, Miles no hi
tocà, i això mateix va passar amb dos temes més, “Lady Bird” de Tadd Dameron i “I’ll Remember April” de
Gene De Paul.
7.D1.- Now’s the Time
(Charlie Parker)
8.D2.- Walkin’ (Miles
Davis)
9.D3.- The Theme
(Miles Davis) 16:07.
I seguint comentant
les vicissituds de la gira....Malgrat aquest èxit imprevist, la gira va
resultar ser un fracàs financer ja que el nombre esperat de concerts signats no
es va materialitzar com Romano havia
previst. Com a resultat, Miles Davis
es va trobar passant la major part del seu temps tocant al Club Saint-Germain i gaudint de l'ambient animat de París. El nombre limitat d'aparicions
programades del quintet fora de França
va resultar ser un èxit, amb dos concerts notables que van rebre grans
aplaudiments i elogis. El primer concert va tenir lloc el 8 de desembre al Concertgebouw d'Amsterdam, mentre que
el segon va tenir lloc el 20 de desembre al Théâtre Patria de
Brussel·les. Abans del concert de Brussel·les,
Miles va viatjar sol a Stuttgart
el 18 de desembre on va mostrar les seves habilitats com a solista principal
amb l'Orquestra Erwin Lehn a la Liederhalle Beethovensaal. Després de la conclusió de l'actuació a Brussel·les, Miles va tornar a la seva
base d'operacions a Nova York.
I parlant dels temes,
i del primer tema on Miles va deixar
el seu lloc al quartet local, coses de la seva generositat, doncs això, què és
un dels temes típics de Parker a tot
Bop. Aquí sí que el saxo tenor Wilen
deixa anar algun motiu un pèl més agosarat per modernitat. El Swing hi és de
totes, totes, pel fet del “Walking” de Michelot
i els copets als plats i caixa de Kenny
Clarke. Barney ha fet un molt
bon solo, sí, en aquest tema de Parker
interpretat a un bon tempo, l’adequat per notar aquesta sensació de Bebop. I en
aquest tema a quartet, el pianista Utreger
ha brillat de nou per la seva digitació prístina i pura. També el seu discurs
ha estat força interessant, amb algunes frases i motius extrets de la seva
creativitat. I sempre el “Walking” de Michelot
i després, la seva improvisació, curteta, i els “quatres” compassos improvisant
el baterista Clarke amb en Wilen al saxo tenor i ja recuperar la
coneguda melodia de Parker i acabar
el tema amb un final brutal de Clarke i els aplaudiments de tot el respectable.
I també el
“Walkin’”ha estat brutal, en un altre tema típic de l’ona Miles. Un Blues de nou per
tot, per melodia curta i pels 12 compassos de l’estructura. En temes així és
quan veiem i escoltem les genialitats interpretatives del gran Miles Davis. Solo llarg farcit de tot,
de idees, de passejades pel registre agut, de motius repetitius que ens situen
en el què vol dir. De nou els seus silencis, que són una part molt important de
la música, sinó la més. Saber gestionar-los com ho fa ell no és cosa fàcil, no.
Els seus arpegis, les seves escales, els motius, el seu so, llenguatge i
fraseig, tot plegat, tot això és Miles
Davis. I sí que el solo de Barney
Wilen ha estat força interessant, sí. Improvisant la roda de Blues sembla
que s’hi troba la mar de bé. En aquest tema ha fet una bona improvisació tot i
que curteta, ara bé, amb aquest so tan fresc i potent que ens ha ofert. Més
curteta ha estat la improvisació del pianista Urtreger tot i que també molt reeixida. I ja de nou Miles ha aparegut amb una darrera improvisació,
després de la qual ha deixat pas a la que ha fet Clark a la bateria per ja acabar amb la melodia del tema i
automàticament, després dels aplaudiments, encetar el seu comiat amb el tema
que ell sempre executà com a final de concert, el “The Theme”. Tot i això la
melodia d’aquest Theme no és la que feia habitualment, i sí que ho ha estat la
part final, amb la frase característica d’aquest “The Theme”. Brutal concert
que va fer Miles Davis a l’Olimpia de París el novembre de 1957, ell amb un quartet de residents a la
capital francesa, i que Jordi Pujol
ha recuperat per a la història del Jazz, car aquesta publicació és única, ja
que mai s’havia publicat abans, o sigui que moltes gràcies Jordi alhora que felicitar-te per aquest gran èxit de vendes.
I sí, nosaltres ja
hem acabat aquest Especial Nadal
dedicat a Miles Davis, Jordi Pujol i Fresh Sound Records que com sempre
espero que us hagi agradat tan com a mi.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 19 de gener de 2024 que tindrem al Rai Castells Quartet amb ell Rai
Castells, guitarra; Pablo Martín, saxo tenor;, contrabaix i Kike Pérez, bateria,
amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per
l’ajuntament de SVdH i organitzat
des del Jazz Club la Vicentina us hi
esperem com sempre a partir de les 22h.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
