skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic
també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre
podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
I el programa d’avui
anirà dedicat a tres CDs a trio, els de Ramona
Horvath Trio, “Carmen's Karma”; el de Jacob
Sacks, Vinnie Sperrazza, Massa Kamaguchi, “Play John Coltrane”, i el “Tornado” de Marco Mezquida. Però també hi haurà el "Posessión" (Màlaga Reunión) de Francis Posé, aquest darrer amb una colla de músics.
I començarem amb el
trio d’asos Jacob Sacks, Vinnie
Sperrazza, Massa Kamaguchi i el seu
“Play John Coltrane”. Enregistrat per Michael
Brorby a l’Acoustic Recording
Studio, Brooklyn, Nova York, el 23 de gener de 2020. Enginyer de
masterització: Eivind Opsvik.
Productors: The Trio + Chet Doxas.
Productor executiu: Jordi Pujol per
a Blue Moon Produccions Discogràfiques
S.L. Amb Jacob Sacks (piano), Masa
Kamaguchi (contrabaix) i Vinnie
Sperrazza (bateria). Tots els temes compostos per John Coltrane. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu
l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/vinnie-sperrazza-jacob-sacks-masa-kamaguchi-albums/54783-play-john-coltrane.html.
I aquest és un
projecte ampli amb 10 temes de John
Coltrane. D’entrada veient els temes que han seleccionat, un se n’adona que
la tria ha estat selecte, i no només pensada en enlluernar amb temes súper
ràpids d’ell, que n’hi ha de sobres. I el que es veu, és que dels 10, la meitat
són balades o temes lents, com per exemple el preciós “Naima”, el més delicat
de tots. També és així “After the Rain” iniciat a solo de contrabaix de
l’estimat Masa. Un altre tema així
de lent i preciós és el “Central Park West”, a igual tempo que el de Coltrane i mateixos sentiments. El
“Lonnie’s Lament” comença també molt delicat amb el contrabaix de Masa, i tot i això, el tema tindrà uns
canvis força interessants a la meitat del tema amb la improvisació agosarada al
piano de Sacks. Amb un puntet de
Swing tenim el bonic “Big Nick” iniciat ja amb el piano i melodia a càrrec de Jacob. I el Swing ja més vital apareix
en el “Bessie’s Blues”, i ja d’entrada amb la melodia a càrrec de Jacob al piano i walking de Masa. I el primer serà el primer en
improvisar i llargament. I l’entremaliat “Syeeda’s Song Flute” és també vital
alhora que brutal per com l’han fet tots tres. I també és així, i encara més
vital de tempo el força complex tema de Coltrane,
el “26-2”, I el “Satellite”, comença molt en l’ona de la lliure improvisació
però ben aviat s’enlairarà a tot ràpid swing amb un Masa brutal per com fa anar el seu “walking”. I un altre dels
coneguts temes del genial Trane és
el “Cousin Marie”, que també anirà vital de tempo i a tot Swing, per Masa però també per com Sperrazza colpeja la seva bateria. En
definitiva un projecte impressionant, com tots els que aquest trio s’ha dedicat
a recrear i quina sort que Jordi Pujol
els vagi editant.
I ja els començarem
escoltant en un dels temes delicats, i que serà el...
1.1.- Big Nick (John
Coltrane) 6:54.
I aquest és un tema
que Coltrane li va dedicar al gran
saxo tenor George Walker "Big
Nick" Nicholas (2 d'agost de 1922, Lansing, Michigan - 29 d'octubre de 1997, Queens, Nova York) que va ser un saxofonista de jazz i vocalista.
Clarament influenciat per Coleman
Hawkins, Nicholas, a la seva vegada influencià al jove John Coltrane qui li va fer el seu homenatge "Big Nick",
el qual apareix en dos àlbums de 1962, Duke
Ellington & John Coltrane i
Coltrane.
I ja heu comprovat
que hem començat una micona apaivagats. I resulta que el tema que acabem
d’escoltar, ells l’han fet més lentot que l’original que Coltrane tocà amb l’altre geni, Duke. Els nostres herois l’han fet així de delicat on es percep el
Swing de la mà de l’amic Masa al
contrabaix. Quina dolçor de tema amb el piano de Sacks, ell que en sap treure les subtileses més maques pel seu concepte
minimalista en algunes de les seves interpretacions. Notes, poques, i ben
posades, vaja. Intervals amplis, però creant melodia, poca broma. Però ja quasi
a la meitat del tema ha canviat un pèl el registre amb escales inversemblants,
i ja deixant pas a la improvisació “marca de la casa”, la del nostre amic Masa Kamaguchi que al final del
programa acabarem escoltant amb en Marco
Mezquida. I és que ell domina aquest llenguatge, els dels mínims, però
també el dels més vius anant amunt i avall pel mànec de la seva Berra. I també Vinnie Sperrazza ha quallat un delicat
solo, ell però fent uns “quatres” compassos improvisant amb el pianista,
alternant-se amb ell, en un tema ideal per començar-los a escoltar.
I els seguirem
escoltant a tot swing en el conegut i entremaliat tema..
2.2.- Syeeda’s Song
Flute (John Coltrane) 5:35.
I ves per on que
aquest tema Coltrane l’inclogué en
el seu “Giant Steps” del 1960, disc d’Atlantic, abans de signar per Impulse,
i per tant amb el primer trio d’acompanyants on hi hagué Tommy Flanagan, Paul Chambers i
Art Taylor, piano, contrabaix i bateria.
I els nostres herois
l’han fet al mateix tempo de l’original del gran Trane, que no és un dels seus més ràpids de tempo. I el tema
comença tal i com l’heu escoltat, amb aquesta “intro” on ja ens marca el ritme
i el tempo, coses que canviaran en les improvisacions. I la melodia l’ha feta Jacob Sacks recolzat per la base de
dos, Masa i Vinnie. Una melodia marcada pels acords del pianista i la nota del
baixista, que fan cada quatre temps, a cada compàs. Sacks s’ha posat a improvisar, ara una mica més dinàmic i vital,
amb una digitació més entremaliada per complexa, i amb un Swing brutal en la
seva mà dreta. Creació, la que vulgueu, perquè imaginació n’hi ha a dojo. I en Vinnie ha fet uns “quatres” amb el
pianista que ens han agradat força, tot plegat molt contingut d’energies i
mostrant també el seu gran domini dels timbals i platerets. I han recuperat
tema i motiu principal i ja per dir-nos adéu-siau.
I ja els acabarem
d’escoltar en el vital tema anomenat..
3.7.- Cousin Marie
(John Coltrane) 6:30.
I aquest és un altre
tema inclòs en el “Giant Steps” de Coltrane, i també l’han fet al mateix
tempo. I la melodia del tema és així de senzilla, la d’un Blues, que això és
aquest tema, un Blues. I déu n’hi do d’improvisació reeixida la de Jacob Sacks. I tot i començar-la amb
poca profusió de notes, les justes per poder escoltar a Masa executant imparable el seu impressionant “Walking”, l’ha anat
desenvolupant amb un crescendo de tot plegat, de notes, de dificultats diverses
per les escales inversemblants que ens ha fet, alhora que arpegis diversos, tot
plegat fet amb un gust exquisit, també “marca de la casa”, la d’aquest trio
d’amics, de delicats i subtils asos. I encara mancava la de Masa el qual l’ha tornat a clavar. Un
se’l pot imaginar abraçant la berra, contorsionant-se sobre d’ella alhora que
cantant les rítmiques notes. I de nou, el baterista Sperrazza s’ha esplaiat en uns “Chorus” d’aquest Blues de Coltrane, i ja arribar al final després
de recuperar les senzilles notes de la seva melodia, ideal per ja deixar-los
d’escoltar.
I seguirem amb un
altre d’aquests projectes a trio, on hi haurà un canvi estilístic per la
barreja del Jazz amb la Clàssica, i ara
serà el de Ramona Horvath Trio,
“Carmen’s Karma”. Enregistrat a l’Estudio
Malambo (Colombes) el 19 i 23 de gener de 2023. Mesclat i masteritzat per Guillaume Billaux. Disseny del CD per Nicolas Rageau. Text de la
contraportada de Laurent Valero.
Produït per Michel Stoichitch. Amb Ramona Horvath, piano; Nicolas Rageau,
contrabaix i Antoine Paganotti, bateria. Tots els temes són de Ramona tot i la inspiració que li ha
arribat gràcies als grans creadors clàssics. I com sempre dir-vos que al blog
hi trobareu l’enllaç a la pàgina web de la líder i pianista nascuda a Bucarest i establerta a París:
https://www.ramonahorvath.com/about.
I aquest és un
magnífic disc amb quasi tot de temes provinents del món clàssic i executats en
clau de Jazz com és el “Claire de Bussy” que parlat sí ens remet a Debussy i no pas escrit, tema deliciós,
el més slow de tots. I un altre que té un tarannà tranquil, sobretot per la
“Intro” de Nicolas al contrabaix i
amb tots els aires de Fauré, és
“Portrait de la Comtesse”. I és que ja, tots els altres tenen un tempo més
vital. “Fantasie” el comença Ramona
a piano sol en la introducció del tema i posterior melodia, dolçament també, en
un tema que passarà a un Swing delicat en les improvisacions, sobretot la de la
líder. A partir d’aquí els temes creixen un punt de tempo com és el cas del
vals “La Valse des Asperges Jaunes”. I ja situats en l’entorn peninsular amb Albeniz al costat, tenim el tema que
titula el disc, “Carmen’s Karma” i ves que per a mi em sona també un punt a Corea. I tot i la delicada “Intro” de Ramona
al piano, el “Lagniappe” anirà més vital en la melodia amb aires de New Orleans, on el Swing apareixerà en
el pont o la B del tema i esclar que també en les improvisacions i la primera
la seva. I un altre magnífic tema és “Enescool” el qual comença amb melodia a
ritme així com trencat per endegar les improvisacions ella mateixa, però ja a
tot swing. I un dels temes més vitals és “Winnaretta Song”, i tot i que iniciat
a “Intro” de Nicolas al contrabaix,
tindrà un tempo i swing brutal ja amb Ramona
improvisant i tempo vital. I ja per acabar, el més vital de tempo és el que va
a tot Bossa-Nova i tempo viu també, tema iniciat ja amb el tempo i ritme
adequats amb la líder omplint l’espai d’acords i posterior melodia. La seva
improvisació arriba a cotes molt altes pel que fa les seves melodies creades.
En definitiva, un disc que et deixa un magnífic sabor d’orella, pel repertori,
pel gust delicat de les seves interpretacions, i més encara pel nivell de les
seves improvisacions, les que més de la líder Ramona Horvath, també les de Nicolas
Rageau i les menys les de Antoine
Paganotti.
I nosaltres ja els
podem començar a escoltar amb el preciós....
4.7.- Fantaisie
(Ramona Horvath) 7:15.
I quina delicada
composició que acabem d’escoltar. Una cançó farcida de sons clàssics, els de la
sonata patètica “Fantasia” de Beethoven
i ves per on que el ritme té un tarannà de dolça marxa i no tant patètica, i
fins i tot alguns moments de la melodia tenen aquest tarannà que t’emociona,
moments majestuosos. I el punt rítmic el porta Nicolas al contrabaix i l’Antoine
amb les escombretes. I Ramona ha
començat improvisant i ja ben aviat amb uns motius creats força complexos. El
treball d’ambdues mans és molt rellevant, essent l’esquerra una mà harmònica i
la dreta, una mà solista, com sempre sol passar. La digitació és prístina i
pura, alhora que delicada la seva pulsió, feta amb molt de tacte. Hem pogut
copsar la mestria de Ramona
improvisant, entre dues aigües, les clàssiques i les del Jazz. Aquesta és una
cançó relativament llarga, de més de 7 minuts, on també hem pogut escoltar la
profunda improvisació de Nicolas Rageau
al contrabaix, ell que l’ha fet molt melòdica. Un bonic tema per començar-los a
escoltar.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
L'àlbum comença
suaument, amb un clima molt impressionista (“Claire de Bussy”), on les notes
introductòries del contrabaix evoquen gotes de pluja que cauen sobre un jardí
francès ple de flors, creant jocs i reflexos harmònics iridescents al piano,
que finalment ens porta a l'entrada del baterista, cap al solo de la líder, en
un groove que recorda el “Poinciana” d'Ahmad
Jamal. Al segon tema, aquesta llum es transforma en un vermell
incandescent, apassionat i místic. És Carmen,
captivadora, qui fa la seva entrada remolinada, i que després s'expressa durant
un segon tema molt líric, inspirat en el món d'Isaac Albeniz. El contrabaix i la bateria donen suport al piano
frenètic d’aquest “Carmen's Karma” de
vegades amb suavitat, de vegades amb potència. Es permeten tots els tons per
ballar el vals, a excepció del blanc reservat per a principiants. És el groc
que Nicolas va triar per a aquesta
composició signada conjuntament amb Ramona
(El vals dels espàrrecs grocs). La malenconia i la calidesa de Schubert hi són, però aquest vals, més
aviat coquetó i entremaliat, ens recorda tant les tavernes del Marne a través dels solos de piano, com
també la sonata Arpeggione en la presentació del tema al contrabaix.
I els seguirem
escoltant en el tema anomenat...
5.6.- Enescool
(Ramona Horvath) 5:45.
I sí que hem gaudit
amb tot el Jazz i Swing del món en aquest tema propi, com ho són tots, de Ramona Horvath. I l’ha començat amb una
“intro” a duet de piano i contrabaix i ja la bateria de l’Antoine. Melodia del tema i ja la seva primera improvisació, i ja
amb tot el Swing. Ella ens ha deixat alguns moments amb “lick” o frases que ens
han recordat a d’altres temes, allò que sempre va bé, el fet de reconèixer
frases de Jazz dels predecessors. Un gran solo de la líder, que sempre ens
mostra el seu elevat nivell de tècnica. I Nicolas
Rageau ens n’ha fet un altre de molt reeixit, ell que sempre juga amb la
melodia, reconvertint-la en quelcom més, alhora que es passeja pels seus acords,
creant també a partir d’aquests. Bona pulsió i feta amb un bon ritme i swing. I
el baterista Paganotti ha tingut uns moments on ha fet el que en diem “vuits”,
compassos improvisant, compartits amb la líder, i després, ja recuperar la
melodia.
Aquest disc és
realment un viatge en colors que també ens porta a Nova Orleans amb “Lagniappe”, amb el groove de "segona
línia" de l'arranjament de l'Humoresque de Dvorak, un tema gairebé "tabú" per als pianistes després
de la versió històrica d'Art Tatum.
També trobarem un
preciós arranjament de la sonata patètica “Fantasia”, de Beethoven, visitarem els salons parisencs del segle XIX per
conèixer la comtessa de Greffulhe en
una versió de la pavana de Fauré,
així com en la de Ravel, fins allà,
conèixer la seva musa-mecenes, “Winaretta Singer”. El disc acaba amb un ritme
de bossa-nova de “Caipirinha com Pedro”, una peça inspirada en P.I. Txaikovski. Un disc on les dones
són omnipresents: Claire, Carmen, la
Comtessa, Winaretta...
I ja els acabarem
d’escoltar en un altre preciós tema, ara ja amb més tempo i Swing, en
l’anomenat...
6.4.- Lagniappe
(Ramona Horvath) 4:55.
I aquest títol fa
referència a “un regal que un rep pel serveis prestats”. I l’ha iniciat amb una
llarga “introducció” a piano sol, on ens ha mostrat de nou tota la seva excelsa
qualitat. I la melodia em sona, com també us sona a vosaltres, i no ben bé del
món del Jazz. Tema d’estructura no tan típica de 64 compassos a 4x4 i de la
forma AABA, havent escoltat clarament el canvi tonal i rítmic a tot Swing en el
pont o la B del tema, car les As van a ritme trencat així com un tant Latin. I
ves per on que després del tema, Nicolas
ha fet uns moments improvisats, com a porta d’entrada a la magnífica i
vital improvisació de Ramona la qual
ens ha tornat a impressionar per la seva creativitat i llenguatge jazzísitc
alhora que la seva depurada tècnica pianística, heretada de les hores passades
estudiant piano clàssic, ella que ho deu haver tocat tot. Gran demostració
d’energia, de geni, de trempera. I què
interessants els moments finals, repetint el motiu principal alhora que
canviant-ne el to, unes vegades a munt i d’altres a vall. Gran tema per ja
deixar-los d’escoltar.
“…Resulta que Ramona Horvath, abans de ser músic de jazz, era, és una pianista
que sap tocar meravellosament tota la paleta d'infinits matisos d'aquest
instrument amb canvis i colors. Aquest és el sentit d'aquest àlbum de trio, amb
Nicolas Rageau al contrabaix que
també n'és el dissenyador conceptual, i Antoine
Paganotti a la bateria, socis escollits la complicitat musical dels quals
és evident; en aquest disc cada peça s'inspira en una peça musical clàssica
mentre viatja en l'estètica tant del jazz com de la clàssica, lluny de tota
uniformitat. Estem aquí decididament al costat del jazz, però en comptes de Gershwin, Porter, Strayhorn, Mingus o Monk, són Tchaïkowski, Beethoven, Enesco, Fauré i Ravel els qui aporten el ric material temàtic i harmònic. Els
músics s'ho prenen amb naturalitat, sense aquesta deferència innecessària que
de vegades perjudica l'exercici. El còctel aquí és molt més subtil que la
simple "jazzificació" de peces conegudes; Els nostres tres músics els
consideren com una font d'inspiració i no per haver-los de copsar de manera
literal, i aquesta llibertat també esdevé molt entretinguda i sempre
alegre..." Laurent Valero...
I ara farem un canvi
musical i de formacions, passant de la de trio a la més àmplia i diversa que hi
ha en el nou treball del contrabaixista
malagueny, Francis Posé i disc “Posessión (Málaga Reunión)”. Editat
per 96K Music i enregistrat per Manolo Toro a l’Estudio Puerto Records (Málaga) el 26 de febrer de 2023. Mesclat i
masteritzat per ell maeix. Produït per Francis
Posé. I aquí hi tenim a Lara Bello,
veu (1,2); Massa Ocean, veu (5,6); Juanpe Berrocal, saxo alt (1,6,9); Dani
Torres, saxo tenor (5,7); Stefano Tomaselli, saxo alt (7,8); Enrique Oliver,
saxo tenor (3,4,8); Pablo Guzmán, guitarra (1,2,7,8); Daniel Andrades, piano
(1,2) i Rhodes (9); Isaac Pascual, piano (5,6); Daniel Amat, piano (3,4,9); Jon
Urrutia, piano (7,8); Rajiv Jayaweera, bateria (1,2,3); Ramón López, bateria
(4,5,6); Adrián Jiménez, bateria (7,8,9) i Francis Posé, contrabaix en tots
els temes.
I sí, aquest és un
disc d’estàndards, instrumentals i cantats. I també hi ha diversitat de ritmes
i tempos, i per tant hi ha balades com la que fan instrumental i molt delicada
“You are too Beautiful”. I a partir d’aquí ja comença tot a bellugar-se una
miqueta i a ritme latin com el del tema “Whatever Love Wants” i ves per on
cantat per Masha. També és així de
bonica “Taking a chance of love”, aquesta cantada per Lara i ja amb un preciós
i delicat Swing i tempo un pèl més viu. I “Tea for Two” és així també de
Swingat i tempo igual de tranquilet i cantat per Masha. I el magnífic “Song for
my Father” el fan al mateix tempo que l’original de l’Horace Silver i esclar,
instrumental. I més vital i també a tot Bossa vital i cantat per Lara és el
magnífic “Doralice” amb tots els aires del Brasil, com també és el magnífic
“Recado Bossa”, aquest de manera interpretat instrumental i amb una “Intro” a
càrrec del líder al contrabaix, el bo de Francis i tempo vital. I així de viu
és també l’entremaliat tema de Fats Waller, el conegut “Jitterbug Waltz”
instrumental i fent-ne la melodia l’estimat Enrique. I ja per acabar, encara és
més vital el tema de Bronislav Kepper, l’”Invitation” i ara amb el tenor de Dani
i l’alt de Stefano. Un gran treball dedicat als estàndards de Jazz i perles
brasilers que per dret es van convertir també en estàndards.
I ja els escoltarem
en el preciós tema de Vernon Duke on
hi tindrem a Lara Bello veu; Pablo
Guzmán, guitarra; Daniel Andrades, piano; Francis Posé, contrabaix i Rajiv
Jayaweera, bateria i tema anomenat...
7.2.- Taking a Chance
of Love (Vernon Duke) 4:47.
I "Taking a
Chance on Love" és una cançó popular del musical del 1940 fet a Broadway,
“Cabin in the Sky”. Va ser introduït
per Ethel Waters interpretant el
paper de Petunia Jackson tant a Broadway com més tard a la pel·lícula musical de 1943 de la MGM, “Cabin in the Sky”. La cançó va ser escrita per Vernon Duke amb lletra de John La Touche i Ted Fetter. Es va convertir en un estàndard de Jazz, de fet, el
van convertir els músics que després el van reinterpretar.
I què bonic aquest
tema, i ja heu pogut escoltar de quina manera hem canviat de nou i ens hem
endinsat amb els estàndards de Jazz, i ara amb la dolça veu de Lara Bello, i què bonic ho ha fet. I
amb el piano de Daniel Andrades hem
tornat de nou al minimalisme de Jacob
Sacks, coses que passen quan el tema ho permet, com ha estat el cas. Un
tema a tot Swing, gràcies a dos protagonistes, el “walking” del líder al
contrabaix, en Francis però també
els acords de la guitarra de Pablo.
Un tema que l’ha iniciat el pianista amb una “Intro” dels seus darrers acords,
i ja la preciosa veu de Lara.
Després de la melodia cantada, Andrades
ha fet la seva improvisació delicada, amb la melodia ben present i subtilesa la
seva en la seva digitació, prístina i pura. I el guitarrista Guzmán ha estat també molt subtil per
so i fraseig. Una improvisació farcida de tradició, la dels seus mestres de la
guitarra, Joe Pass, etc. Molt bona
tècnica la del guitarrista i bon gust en la seva interpretació. I de nou el
tema cantat, i final, ideal per ja començar-los a escoltar.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I encara els
escoltarem vius de tempo en el tema on hi tindrem a Juanpe Berrocal, saxo alt; Daniel Andrades, Rhodes i Daniel Amat, piano
; Francis Posé, contrabaix i Adrián Jiménez, bateria i preciós tema de Djalma Ferreira i concegut..
8.9.- Recado Bossa
(Djalma Ferreira) 7:16.
“Recado Bossa” es va presentar el 1959 en una
ràpida successió de deu singles, incloent cinc cares A de Sônia Dutra, Abel Ferreira, Miltinho, Vera Lúcia i Maysa. La versió
debut no està identificada, però les proves suggereixen que podria ser la de Miltinho que, malauradament, sembla que
ja no està disponible. A més, “Recado” va aparèixer en almenys vint àlbums
només aquell any. No obstant això, va ser la versió de Maysa, cantada, publicada al juny, la que es va convertir en un
dels singles de major èxit del 1959, més que la versió de Djalma Ferreira, que la va compondre.
I doncs quin tema més
maco, aquest “Recado”, i què vital l’han tocat, havent-lo començat de la manera
que ho han fet, amb la melodia, la de la primera part, a càrrec del líder al contrabaix
amb una curta “Intro” prèvia molt delicada. I què bé, el pont o la B, on el
saxo alt Juanpe s’hi ha posat i ja
amb el ritme incorporat, el que ja no ens abandonarà fins al final, i tots
l’han acabat i ja després les improvisacions. I ves per on que al Rhodes hem escoltat un brutal solo del
pianista Andrades, amb aquest so tan
bonic i característic d’aquest piano elèctric tan utilitzat als anys 70s per
gent com Chick Corea, Herbie Hancock,
Keith Jarrett, Joe Zawinul, etc. I l’ha seguit el magnífic i desconegut,
per mi, el Juanpe Berrocal fent una
gran improvisació al saxo alt, amb un so preciós, dolç i un fraseig lligat i
melodies creades de lo més maco. I l’altre pianista, Daniel Amat aquest al piano, ha fet la seva tasca solista també
molt reeixida, per ja deixar pas al gran solo del líder al contrabaix, en Francis Posé, el qual ens ha demostrat
el per què és un dels més cotitzats al país. Velocitat d’execució alhora que
afinació, amunt i avall del mànec de la seva “berra”. I l’han acabat amb un llarg
i preciós “Turn Around”, després que Juanpe
recuperés la melodia i motiu principal. Què maco aquest tema.
I ara ja els acabarem
d’escoltar en un dels temes vitals com és el de Fats Waller, on hi tindrem a l’Enrique
Oliver, saxo tenor; Daniel Amat, piano; Francis Posé, contrabaix i Rajiv
Jayaweera, bateria i conegut tema anomenat...
9.3.- Jitterbug Waltz
(Fats Waller) 7:24.
"Jitterbug Waltz"
és una composició de jazz de 1942 de Fats
Waller enregistrada el mateix any per Fats
Waller and His Rhythm. També ho van fer Art Tatum, Erroll Garner, Chet Atkins, Vince Guaraldi, Butch Thompson,
Al Hirt,[ Eric Dolphy, i David Murray. El tema va en la tonalitat de mi♭
major i en 3/4 de temps. Quan Waller
va compondre "Jitterbug Waltz", tenia 38 anys i era en el punt àlgid
de la seva carrera com a veterà artista per a RCA Victor, fent alguna aparició ocasional en pel·lícules, emetent
a la ràdio i viatjant pels Estats Units i Europa en un agitat i cansat
calendari. Destaca per ser un dels primers discos de jazz enregistrats amb un
orgue Hammond, un instrument que va
guanyar popularitat en el gènere poc després.
I quin brutal tema
que ens acaben de fer en Francis and
his boys, i en aquest tema havent escoltat al nostre estimat amic Enrique Oliver al saxo tenor. Un tema
que han començat amb una “intro” a càrrec del quartet i primer ja el contrabaix
de Francis. I l’entremaliada melodia
de Waller l’ha feta l’Enrique al tenor, i per darrera, els
acords del pianista, les notes del baixista i els copets als canto de la caixa
del baterista. I ja, l’Enrique s’ha
posat a improvisar, i de quina brutal manera ho ha fet. Velocitat de fraseig,
llenguatge de lo més Bopper, passat pel seu sedàs de creativitat. La seva
tècnica és incommensurable, ja ho heu pogut escoltar, car aquest jove crac
malagueny proper a la quarantena, és un dels molt reconeguts intèrprets del
tenor al país. I el pianista Amat
l’ha seguit amb una digitació clara, notes ben posades, no masses, no. Una mà
dreta tranquil·la, lleugera i gràcil i una esquerra recolzant-lo amb acords,
coses típiques que fa un pianista quan improvisa. En fi, que ha fet una bona
improvisació. I quin ritme a tot Latin Jazz el que porten els de la base
rítmica amb en Francis i Rajiv, contrabaix i bateria. I aquest
darrer encara ens ha acaronat per lo dolç que ha fet el seu solo a la bateria,
amb espurnes de contrabaix i piano. I l’Enrique
ha recuperat la melodia i així els hem acabat d’escoltar. Felicitats Francis, felicitats noies i nois.
I ja per acabar el
programa farem un salt al buit tornant als trios, però amb aquest darrer
projecte tan trencador com és el “Tornado”
de Marco Mezquida Trio, disc autoeditat
i que es pot trobar al web de Discmedi
Blau. Enregistrat i mesclat per Alberto
Pérez a Sol de Sants Studios, a Barcelona del 28 al 31 de juliol de 2023. Masteritzat
per Mario Aldari. Disseny artístic i
fotografies de Mireia Miralles.
Produït per Marco Mezquida. Amb Marco Mezquida, piano, orgue; Massa
Kamaguchi, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Tots els temes estan
compostos per Marco Mezquida,
excepte “Taifü”, de Ramon Prats, i “Bon
ball tenim” de Ramon Prats & Marco
Mezquida. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina
web del disc:
https://discmedi.com/es/disco_new/14859/tornado.
I ell ens diu això: "El
meu desig amb aquest disc i nou projecte com a líder és crear un viatge sonor
que ens evoqui la força natural d'un tornado amb un trio de jazz”. “Sentir com
entrem en una tempesta musical, una tempesta estètica, un viatge removedor, més
intens, passional, visceral i lliure. La idea de la borrasca, de l'aguait d'un
esdeveniment inquietant com és el tornado/tifó posterior, que és el punt
culminant del disc, i eix principal de les composicions, ja que gairebé totes
les composicions contenen el seu propi tornat intern, en major o menor grau, i
passat el tornado apareixen peces més lúdiques i de tornada a la calma, una
calma que potencia l'expressivitat i la introspecció”.
I per parlar del disc
i les seves músiques, dir-vos que ara ens situarem en un espai musical molt
personal, el d’aquest músic inquiet i trencador que resitua la música de
qualsevol estil dins els seus paràmetres estètics. L’escoltarem en melodies
dolces i aquesta alhora trista i darrer tema “Adiós, abuela”, però també amb
melodies que ja són seves, i les reconeixem,
com per exemple “Beibita”, preciosa composició a un tempo mèdium. És un
disc amb 12 temes no massa llargs, fet a mode de “delicatessen” improvisada,
quasi, diria jo. “Pasión” el comença Ramon
a base de redobles i ja després amb Marco fent-ne la melodia, tema aquest
que és majestuós per melodia i ritme lent i marcat, el de la Setmana Santa.
“Otosan” no deixa de sorprendre, car, ja d’entrada ens situa en un espai
musical inquietant, amb Marco
fregant les cordes del piano amb la mà i Masa
amb notes puntuals alhora que Ramon
acaronant les seves percussions metàl·liques i penjades. El “Self Portrait” l’inicia ell mateix amb una “Intro”
a piano sol per després aparèixer la melodia amb un ritme així com cadenciós
amb moments a tot vals. A partir d’aquí ja entrem en un món lliure, que ja hi
érem, però ara encara més i el primer tema que ens ho diu és “I Love You Both
(Emotional Tornado)” encara a un tempo mèdium. Després d’aquest, en el meu
ordre rítmic, ja hi tenim l’esclatant “Opening + Popular Noise” el més curtet
de tots d’1 minut i 4 segons iniciat amb un gran so de plats i posterior piano
del líder súper entremaliat. En aquesta ona també hi ha el tema de Ramon, “Bon ball tenim”, vital, i a
base de sons am percussions orientals i insistents notes repetitives del
pianista. I “Taifü (Japanese Thyphon)” l’inicia Masa al contrabaix amb el motiu principal i recurrent, i ja el
líder al piano amb les mateixes notes, mentre la bateria de Ramon desgrana creativitat. I un altre
tema que inicia Masa és “First
Dance” i ja ben aviat el piano de Marco
i la bateria de Ramon, en un dels
temes vitals del disc, amb una marxa que se te’n porta. I ja encara i més vital
és “Fellini” iniciat per ell mateix, i ja ben aviat tota la potència dels seus
dos amics. I ja per acabar, el més tornado de tots, “Tornado final edit” per
tal i com comença, i també per continuarà, amb tota l’energia del món.
I ja els escoltarem
en dos temes seguits, i que seran...
10.9.- Beibita (Marco
Mezquida) 3:37.
11.6.- Self Portrait
(Marco Mezquida) 4:37.
I sí, quin canvi
d’estil oi? I és que aquesta és la sonoritat, aquestes són les melodies de Marco Mezquida, i parlo d’entrada de
“Bebita”, el primer tema, el qual ens recorda d’altres melodies seves, així,
tan emocionants i sovint majestuoses, com aquesta que ell ha fet, tan bonica. I
és que l’hem escoltat amb l’orgue primer, i després com a fons, també, mentre ell
improvisava amb el piano. A Masa l’hem
pogut escoltar primer una curta estoneta, amb el seu típic fraseig i pulsió. Marco s’enlaira quan improvisa, car ell
cerca, i troba, melodies que no estan escrites, frases de la seva collita, del seu llenguatge.
I què bonic el “Self
Portrait”, i melodia que segueix una mica el tarannà de “Bebita”, i només una
mica, a l’entrada del tema, car ben aviat Marco
ens explica una història mitjançant els seus lleugers i gràcils dits, que
semblava que volaven anant amunt i avall del teclat del seu piano. I de tant en
tant apareix el motiu principal on la melodia és així de majestuosa. I entre
mig, hem pogut escoltar a Masa
improvisant amb la seva contundència sonora i profunda, tot i tocant notes
soltes. I Marco segueix amb la seva
digitació vital, i Masa amb la seva
improvisació, i Ramon sembla que no
hi sigui, però no, hi és, hi ha estat sempre recolzant-los. Què interessant la
concepció d’aquest tema, on amb els “breaks” que hi ha, ens sembla estar
escoltant quelcom “Lliure” del tot.
Marco
Mezquida,
reputat pianista, brillant improvisador i fèrtil compositor menorquí resident a
Barcelona, ha concebut el seu nou
treball “Tornado” amb i per, al
japonès Masa Kamaguchi al
contrabaix, i el català Ramon Prats a
la bateria. Dos vells i estimats amics amb qui comparteix una llarga història
de música, connexió i vivències a la carretera. Marco Mezquida els defineix així: Masa Kamaguchi és “un contrabaixista únic, melòdic, expressionista
i passional”. Ramon Prats és “un
bateria que té una paleta de recursos i una imaginació musical infinita”. A “Tornado” han buscat crear la seva nova
música a partir de tres personalitats musicals molt expressives i fortes, amb
molts registres, i alhora molt diferents entre si. I per crear-la, s'han
imaginat una música de contrastos, amb espais per expressar-se en moments
viscerals alternats amb espais d'una intensitat més introspectiva i íntima.
I seguim escoltant-los
en el tema compost per Ramon Prats...
13.8.- Taifü (Ramon
Prats) 4:09.
I quin tros de tema
acabem d’escoltar més consistent, i ho dic pel motiu principal i recurrent que
han fet Marco i sobretot Masa que l’ha fet tota l’estona, i amb
el qual han començat el tema. Ramon
a la bateria ha fet la seva història, sempre creant-la i recreant-la. I Marco l’ha desenvolupat inicialment a
base d’acords situats a la part del registre baix del piano. I quins moments
més potents entre mig del tema, amb aquesta màquina rítmica tan impactant. Un
tema on la “brillantor” la tenim en el “Concepte” i no tant en la interpretació
solista del líder, que ha seguit l’ona del motiu principal durant tot el tema,
amb acords, i només amb curtets moments solistes en el registre agut i
digitació de la mà dreta. M’ha agradat la contundència global del tema, la seva
contundència interpretativa, el motiu principal melòdic i rítmic, en aquest
gran tema de Prats.
“Tornado” és la paraula que
encaixa a la perfecció amb aquesta energia que tots tres desprenen
(individualment o com a unitat sonora). Tant quan aborden passatges suaus i
delicats, com durant les volcàniques explosions creatives. O com explica Marco Mezquida, la música “més
virulenta, free, passional” i els “oasis de pau que facin de contrast”. No us
podeu perdre aquesta música de contrastos, que alterna visceralitat i potència
amb moments de recolliment i intimitat. Als seus 36 anys, Marco Mezquida compta amb una amplíssima discografia com a líder o
colíder que està composta per 27 discos, incloent-hi l'últim, “Tornado”, i més de 60 discos de
col·laboracions. Amb una de les agendes més estretes i currada del panorama
musical (jazz, però així mateix clàssica, improvisació, cançó, free,
avantguarda…), és un dels noms més cotitzats i sol·licitats. Als seus
innombrables concerts, ha passejat les seves creacions sobre els escenaris
juntament amb llegendes del jazz, el flamenc i la música popular. Ha omplert
auditoris i festivals a les principals ciutats de quatre continents, d'Àsia a Europa i Amèrica, i de Tòquio a París i Nova York, cosa
que l'ha convertit en el músic menorquí amb més projecció internacional. Marco ha rebut més d'una vintena de
premis per la seva activitat musical, discogràfica i concertística. La seva
biografia més interessant és un viatge fascinant: https://marcomezquida.com/curriculum/.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 17 de novembre que tindrem el JazzSpirit Quartet amb Carles Pineda, saxo alt; Enric Carreras,
piano; Pep Coca, contrabaix i Adrià Font, bateria, amb l’entrada gratuïta
com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem
com sempre a partir de les 22h.
I ja els acabarem
d’escoltar i nosaltres el programa d’avui en dos temes seguits i anomenats..
14.10.- First Dance
(Marco Mezquida) 3:58.
15.4.- Fellini (Marco
Mezquida) 2:45.
I d’aquesta manera
tan vital hem acabat el programa d’avui, amb un trio d’asos del més alt nivell,
Marco, Masa i Ramon. I la melodia de “First Dance”, què vital i alegre què és. Si
no la balleu, és que us ha agafat desprevingudes, desprevinguts. Segur però que
haureu bellugat el cap ja a les primeres
notes. I de quina manera ha “brillat” Marco per velocitat de digitació, on sí que la seva mà dreta ha
volta lleugera i gràcil. La melodia és a més a més molt bonica, i vital la seva
rítmica, on la base de dos Masa i Ramon
l’han recolzat de totes, totes. I és que Masa ja l’ha començat improvisant una miqueta, abans d’escoltar la
melodia a càrrec del líder i gran pianista, Marco Mezquida.
I amb “Fellini” han
seguit el tarannà del “First Dance”. La melodia però té una potència inicial
gràcies a les notes de la mà esquerra de Marco,
les notes guia, i les de la mà dreta, on fa l’entremaliada melodia. I quin
canvi en el pont, o la B del tema, per ja tornar-hi de nou. I Ramon ens ha fet un curtet solo com a
pas previ a la brillant improvisació de Marco,
el qual ens ha tornat a “noquejar” per com l’ha feta. Creativitat i llenguatge
propi, retorn al tema amb les potents notes de la mà esquerra, i acabar-lo de
la manera com ho han fet. Brutal tema per acabar el programa d’avui, que com
sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi. I recordeu que la versió
completa amb tots el temes, que són 16, la podreu trobar al blog, amb el text,
i a l’ivoox, a tot àudio.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
0 Comments:
Post a Comment
blogger templates |
