Programa 565: Alexander Reichardt, Hugo Fernandez, Henry Spencer i Enrico Le Noci, dimecres 18 d'octubre de 2023.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
Doncs dir-vos que el concert del passat divendres va ser de nou extraordinari, amb Irene Reig Trio, amb ella mateixa saxo alt i veu, Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria. La Sala Xica es va veure plena de gom a gom en un dia de pont que podia ser fatal, però no, la gent va venir. Gràcies a tots tres, a la gent que va venir, a amigues i amics que sempre m’ajuden a recollir, quina sort que tinc, i a l’ajuntament pel seu suport. 

I el programa d’avui anirà de quatre projectes de Jazz fets arreu del món. Tindrem a l’Alexander Reichardt i el seu “Wordless”, “Sense Paraules”, disc fet aquí i autoproduït, amb versions de temes pop en clau de Jazz. I una mica a l’esta, a Itàlia, tenim l’”Electric Nuts” amb Enrico Le Noci Trio, editat per A.MA Records. Al nord de quasi tot, per la discogràfica sueca AMP Records , tenim al trompetista anglès Henry Spencer i el seu “The Defector”, i a l’oest per la discogràfica americana Origin Records, tenim a l’Hugo Fernandez New Grounds i el seu “Ozean”, fet a Berlin, i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començaré amb el de l’Alexander Reichart i el seu “Wordless”. Enregistrat  a Sol de Sants Studios, Barcelona, el 20 de maig de 2023. La portada és de la il·lustradora establerta a Barcelona,  Veronika Plainer. I els músics són: Alexander Reichardt: saxos, flauta, arranjaments; Àlvar Monfort: trompeta; Aram Montagut: trombó; Juanjo Fernández: piano; Pau Lligades: contrabaix i Hilario Rodeiro: bateria. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu Bandcamp:


I aquest és un treball dedicat a compositors que no són de Jazz, excepte l’Steve Swallow que sí. Els temes i compositors són: “The Man With The Child In His Eyes”, de Kate Bush, tema molt delicat de tempo i amb una melodia molt bonica, que això també tenen els temes pop, com aquest.  “Johnsburg, Illinois”, de Tom Waits, dolç també a més de ser el més curtet, amb la melodia iniciada pel trombonista Aram; “Letter To Hermione”, de David Bowie, té un punt més de tempo, i melodia iniciada per la flauta del líder. Tot plegat temes pop passats pel seu sedàs.

I proposo que comencem amb el tema compost per Kate Bush i anomenat...

1.1.- The Man With The Child In His Eyes (Kate Bush) 3:11.

I quina bonica cançó per començar el programa d’avui. I aquesta cançó és de Kate Bush i és el cinquè tema del seu àlbum debut “The Kick Inside” i va ser publicat com el seu segon senzill, amb el segell EMI, el 1978. I l’Alexander s’ha endinsat en aquest disc a la recerca de temes que li han agradat per reconvertir-los o no, com aquest, del qual n’ha fet una versió bastant fidel per tempo i ritme. Ell però ha afegit la seva particular visió improvisada, molt subtil i delicada, com n’és el tema, amb un so preciós del seu saxo alt. Els companys li han donat el suport, el piano de Juanjo, les escombretes de Hilario, el trombó d’Aram, el contrabaix de Pau, en fi, que hem començat un programa de Jazz amb un tema pop, coses que canviaran.

I seguint parlant dels temes....“Woodstock”, Joni Mitchell, conegut tema que varen popularitzar també Crosby, Stills, Nash & Young, preciós tema que el líder ha sabut reconvertir en l’ona jazzera, com ha fet amb tots els altres i de tempo mèdium; “Oh No”, Frank Zappa, interpretada l’entremaliada melodia  pel saxo soprano del líder; i “Looking For Another Pure Love”, d’Stevie Wonder té també una preciosa melodia, ara amb la trompeta d’Àlvar. “Sea Song”, Robert Wyatt un dels més delicats amb la melodia feta per tots els vents i primer solo del líder a l’alto. I “Away” de Steve Swallow, és un altre dels temes “slow” del disc, iniciat pel piano de Juanjo i ja la melodia a càrrec de l’alto del líder Alexander. De fet, els tempos de tots ells són bastant tranquil·lets, no havent-n’hi cap d’aquells que en diem ràpids. 
 
I seguirem amb el tema compost per Frank Zapa, anomenat...
 
2.5.- Oh No (Frank Zappa) 4:30.
 
I què interessant la versió que n’ha fet d’aquest tema que Frank Zappa va incloure en el disc “Weasels Ripped my Face“ de Mothers of Invention” el 1970. El tempo és jo diria que el mateix de la versió original. I 10 n’hi do de la melodia que es va inventar el genial Zappa, on també el trombó d’Aram hi té cabuda per com també sonaven els trombons en la música d’aquest. I el líder al saxo soprano fa la melodia que cantà el bo de Frank, ell tan punyent en les seves lletres i actitud front la hipocresia de la societat americana. I què bonic el pont o la B del tema, on els metalls sonen plegats. I el motiu repetitiu que fan, què bonic. I l’Alexander s’ha posat a improvisar i què maco ho ha fet, seguint fil per randa l’harmonia i fent-ho molt melòdic. I la base rítmica, quina força, tot i continguda, balancejant-se tots plegats amb el motiu principal. Preciós tema.


I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema compost per Joni Mitchell el conegut..
 
3.4.- Woodstock (Joni Mitchell) 5:22.
 
I quina més que reeixida versió han fet del tema que la gran Joni Mitchell, ella canadenca, va cantar el 1969 al Big Sur Festival, i un any després al de Woodstock, acompanyant-se del piano, només. No oblido les versions posteriors, entre les quals la que van fer els estimats Crosby, Stills, Nash & Young en el seu disc “Déjà Vu”. I els nostres herois l’han feta clavada, i amb l’Alexander fent la melodia amb el saxo alt, tal i com Joni va fer. I el contrabaix de Pau com porta la línia central, i com també el piano de Juanjo acompanya amb els acords. I la resta de companys, els vents, quin suport més preciós. I quin solo ens ha fet l’Aram al trombó, què maco. I el “Groove” del tema a càrrec de contrabaix i escombretes del baterista d’Hilario. I ja tema de nou, i final, ideal per ja deixar-los d’escoltar, en aquest projecte dedicat a temes pop en clau de Jazz, i tots a un tempo així de dolç. Preciós projecte, felicitats Alexander, felicitats nois.
 
I després d’aquests preciosos temes, escoltarem el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies per la manera com ens acarones amb els teus micro contes i sempre amb la referència a les músiques del programa.


I seguiré ara amb el projecte del guitarrista Hugo Fernandez New Grounds i el seu “Ozean”. Publicat per Origin Records el 2022. Enregistrat per Michael But als Greve Studios, Berlín, DE del 21 al 22 de gener de 2022. Mesclat per Michael Buk i Volker Greve als Greve Studios. Masteritzat per Volker Greve. Produït per Hugo Fernandez. Coproduït per Vanessa Labrada. Disseny i maquetació de la portada fet per John Bishop, ell el "capo" d'Origin Records. Amb Hugo Fernández, guitarra; Christoph Titz, trompeta i fiscorn; Martin Lillich, baix elèctric i Jesus Vega, bateria. I tots els temes són del líder Hugo Fernnadez. I com sempre que puc, aquí al blog trobareu l’enllaç al seu Bandcamp: https://hugofernandez.bandcamp.com/album/ozean.

I dels temes que no he escollit tenim el “Watertones” que va a ritme així com trencat, i també marcat pel baterista amb melodia inicial a càrrec del trompetista Titz. I el “Neptune Grass” l’inicia el baterista Vega per ja després aparèixer la melodia a duet de trompeta de Titz i guitarra del líder Fernandez. Un altre tema molt interessant és “Imaginary Geometry” iniciat amb acords i sons estranys a càrrec de la guitarra del líder i posterior melodia de Titz a la trompeta. I el tema amb aires caribenys és el “Caribbean Illusion” iniciat amb un ritme que ens situa en aquella zona, a tot reggae. I ja finalment, “Latina” té també uns aires càlids per ritmes amb un bon marcatge del baterista i melodia del trompetista Titz.

I els començarem escoltant amb el tema anomenat...

4.4.- Birdhouse (Hugo Fernandez) 7:13.

I ara ens hem situat en una altra ona i estil musical on el Jazz hi apareixerà ja en les composicions, i esclar, molt més en les improvisacions. Un tema molt bonic del guitarrista mexicà establert a Berlin i que ell ha començat amb uns preciosos arpegis. Ben aviat ha aparegut la rítmica dels platerets del baterista Vega i sembla que sigui la trompeta de Titz. Ell mateix ens ha fet la bonica melodia amb aquest so tan càlid, i després s’ha posat a improvisar també. El tema té uns moments força tranquilets però també té un “Groove” que se t’emporta de manera irremissible. El trompetista holandès ha fet una gran improvisació, arribant al registre agut, però sense estridències. La base rítmica l’ha recolzat, el baterista, el baixista i algunes notes soltes del líder a la guitarra, tot plegat un bon coixí per a Titz. I Hugo l’ha seguit amb molta tendresa, acords, melodia creada feta amb gust, silencis entre notes per copsar encara més el ritme, i els moments en què les ha fet força lligades totes les que ha fet. I la trompeta de Titz ens ha situat al final del preciós tema, molt adequat per començar-los a escoltar. 


I ens deien això des d’El País...
"Ozean" és oceà en alemany, on va començar la vida a la Terra i es van navegar els camins per forjar l'intercanvi cultural i l'enriquiment de la civilització. La bellesa, la importància i la fragilitat de les vies fluvials van ser al capdavant quan el guitarrista Hugo Fernandez va compondre aquesta música per al seu quartet de Berlín. Nascut a Mèxic, amb parades a Berklee i la Universitat de Nova Orleans abans d'una dècada a Madrid i ara a Berlín, les experiències de Fernandez a través de la vida en aquestes capitals culturals vives provenen de la música amb elements amplis de formes folklòriques, música clàssica occidental i fins i tot el pop, informant la seva profunda sensibilitat jazzística. Amb el trompetista Christoph Titz, el baixista Martin Lillich i el seu company expatriat, el baterista Jesus Vega, abracen un món musical que podria ser una "visió de futur del jazz" (Casa de les Cultures del Món, Berlín). “...personalitat, competència i un so propi...” El País (Espanya).

I els seguirem escoltant en el tema.....

5.5.- Undercurrent (Hugo Fernandez) 5:39.

Doncs ja heu pogut escoltar que el tempo d’aquest tema ha estat també bastant tranquil. Tot i això, la qüestió rítmica és força present per com el baterista colpeja la seva bateria i el baix fa les línies base. El “funk” hi és, tot i a tempo mèdium, cosa que és ideal per les evolucions solistes del líder a la guitarra. I el tema l’ha iniciat el baixista amb el motiu principal per després ja els copets del baterista. I la melodia ha aparegut a càrrec de la guitarra i la trompeta de Fernandez i Titz. I el so del metall semblen haver-lo doblat, car en sonen dos, o al menys això m’ha semblat a mi. I sí que la improvisació del líder ha estat magnífica, feta amb gust musical, amb delicadesa, i amb mostres clares de la seva creativitat. El seu estil se situa en l’ona dels moderns de l’instrument, tot i ser el seu so més en l’ona dels més clàssics, per manca d’efectes i demés. I Vega a la bateria ens ha fet un bon i curtet solo, per ja encarar de nou la melodia a duet de metall i cordes del guitarrista, i per sota el “punch” de baixista i baterista. Bon tema, també de l’Hugo Fernandez.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ara sí que els acabarem d’escoltar en el tema anomenat...
 
6.1.- Spark of Desire (Hugo Fernandez) 6:14.
 
I sí, aquest tema ha volat per tempo i ritmes ja d’entrada. Una melodia curteta feta pel trompetista Titz per ja aparèixer el pont del tema amb el guitarrista i també trompetista. I després que aquest hagi recuperat el motiu principal, Hugo n’ha iniciat les improvisacions. Ens ha clavat un solo brutal, amb clares mostres de tècnica, de creativitat, de línies melòdiques agosarades i un fraseig força jazzero i contemporani, actual. I l’ha seguit a la trompeta Titz fent de nou una gran tasca solista, en un tema on la base rítmica de baixista i baterista l’ha fet caminar, i de quina manera ho han fet. Titz ens ha tornat a fer un solo melòdic, i de nou situant-se sovint en el registre més agut, i tot i això, el so obtingut ha estat força càlid. I ell mateix l’ha acabat després de recuperar-ne el motiu principal, un molt bon tema de l’Hugo Fernandez per ja acabar-los d’escoltar, felicitats Hugo, felicitats nois.


I seguiré amb un altre d’aquets projectes, el del Henry Spencer, “The Defector”. I d’aquest disc no tinc dades de l’enregistrament. Amb Henry Spencer trompeta, fiscorn, composició; Ant Law, guitarra; Matt Robinson, piano, Fender Rhodes; Andrew Robb, contrabaix; David Ingamells, bateria; amb el violí John Garner i Marie Schreer; Lydia Abell, viola i Colin Alexander, violoncel. Totes les composicions/arranjaments de cordes són d'Henry Spencer excepte “Overlap” i “Introduction to Without a Voice” compostes per George Stevenson. I ja sabeu que trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc al blog del programa:
 
I comentaris interessants sobre el disc les trobareu al blog del programa....
El trompetista, compositor i líder de la banda Henry Spencer publica el seu nou àlbum, "The Defector", seguint la creixent programació de gires internacionals de la seva banda, les emissions de ràdio i televisió, l'augment d'audiències i seguidors internacionals i els seus llançaments anteriors realitzats amb diversos premis GRAMMY com en Dave Darlington a Nova York (els crèdits del qual inclouen Miles Davis, Herbie Hancock, Wayne Shorter), rebent elogis de la crítica internacional. La música de Spencer toca el jazz, el rock, el minimalisme i, de vegades, és cinematogràfica, combinant energia intensa i crua i sortides evocadores, amb moments de melodies líriques íntimes, sentides, emocionalment dirigides, gairebé com si es cantessin paraules. Henry Spencer va escriure aquest àlbum inspirat en els desertors; ja sigui el soldat desertor d'un exèrcit que comet crims de guerra o la parella que abandona la seva relació abusiva per a una vida més lliure, el polític que desafia activament i abandona el seu partit per protegir la democràcia, o el dissident de Corea del Nord que tria el perill que amenaça la vida intentant escapar, creuar la frontera cap a un món completament desconegut, en lloc de seguir vivint amb la dictadura, la tirania i l'opressió.
 
I ja els escoltarem en la introducció a un tema amb el violí de John Garner i Marie Schreer, la viola de Lydia Abell, i el violoncel de Colin Alexander, per després el propi tema....
 
6.5.- Introduction to Without a Voice (George Stevenson) 0:55.
7.6.- Without a Voice (Henry Spencer) 5:51.
 
I ja heu pogut escoltar que de nou tenim una trompeta sonant, ara però la del líder Henry Spencer. I quina “Intro” més bonica amb les cordes fregades, per ja entrar el tema pròpiament dit. I ha estat un tema força emocionant, quasi majestuós. Sembla que li agrada pujar al registre molt agut, i ho fa amb tota l’afinació. I la melodia ha aparegut ben aviat, i també la potència del baterista i els aguts de la seva trompeta. I el motiu l’ha fet primer l’Ant Law a la guitarra per després afegir-s’hi el líder també. Un “break” molt bonic i ell allà dalt de tot del registre agut, i ja iniciar la seva improvisació. I com s’enlaira. I Robinson al piano ens ha acaronat en la seva reeixida execució solista. I quins moments més intensos quan tots fan el motiu principal, ja quasi a les acaballes del tema. Preciós per ja situar-nos en aquest altre entorn musical farcit de melodia i Jazz.
 
I més informació d’aquest músic i projecte la podreu trobar al blog del programa...
 
El trompetista, compositor i líder d'orquesta en ascens Henry Spencer presentà el seu segon àlbum “The Defector” el 29 de setembre del 2022. Després que el seu debut fos elogiat internacionalment, Jazzwise l'anomena "una declaració inicial impressionantment atrevida d'un trompetista nouvingut que destaca entre la multitud", torna Spencer amb un àlbum de temes originals dedicats a aquells que deserten, literal o figuradament, lluitant per una vida millor per a ells mateixos i els que els envolten.
 
"Sóc incapaç de relacionar-me o descriure completament el sofriment i la valentia d'aquests desertors davant el perill extrem, però m'inspiro i tinc una profunda admiració pel seu coratge moral, força i determinació per millorar la seva situació i ajudar els altres que els envolten", explica Spencer. "Per molt que costi, crec que val la pena i val la pena emular, encara que sigui lleugerament, aquestes qualitats a la nostra pròpia vida normal".
 
Tant si es tracta d'un soldat que deserta d'un exèrcit que comet crims de guerra, de la parella que abandona la seva relació abusiva o del polític que s'enfronta a l'adversitat per desafiar els seus companys, “The Defector” és una oda melòdica, sensible i compassiu al seu coratge i un esforç per abraçar-los i tenir aquesta força en tots nosaltres.
 
I els seguirem escoltant en el monumental i majestuós tema que titula el disc, l’anomenat...
 
8.1.- The Defector (Henry Spencer) 5:39.
 
I quin altre brutal tema que acabem d’escoltar. Quina intensitat, quines emociones, quina majestuositat el d’un tema que ha començat delicadament amb piano i trompeta de Robinson i Spencer. Aviat ha pujat tot plegat d’energia, coses que sembla li agraden molt. Hi ha moments suaus, però sembla que siguin l’avantsala per després passar a la sala a descarregar-ho tot amb tota la força. Aquestes són unes composicions força complexes, brillants, i en aquest tema de nou hem pogut escoltar les cordes fregades. I com tira la secció rítmica, amb el baterista Ingamells i baixista Robb. I com el líder s’estira, s’estira cap amunt, i quin so més punyent i brillant el de la seva trompeta. I Robinson al piano ha fet de nou una gran tasca, i amb quins acords del guitarrista Law més distorsionats l’ha acompanyat. Brutal tema de nou del Henry Spencer.


I més coses en podreu llegir al blog...
La música de Spencer toca el jazz, el rock, el minimalisme i, de vegades, és cinematogràfica, combinant energia intensa i crua i sortides evocadores, amb moments de melodies líriques íntimes, sentides, emocionalment dirigides, gairebé com si es cantessin paraules. Això no és casualitat; Spencer utilitza les lletres com a part del seu procés d'escriptura. "Crec que això ajuda a mantenir la connexió entre la música i la intenció original darrere de la composició i també dóna a la música la seva naturalesa melòdica, ajudant a atraure l'oient a la narració. Sense paraules, l'oient i l'intèrpret són més lliures per interpretar la música a la seva manera personal". “The Defector” no és diferent, presenta nou temes de trompeta, piano melòdic i, en general, una intenció emocional sincera arrelada en una experiència genuïna.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el potent i divers tema....
 
9.3.- Undone (Henry Spencer) 5:19.
 
I quin altre impressionant tema per ja deixar-los d’escoltar. Ha acabat dolçament més o menys com l’han començat, car ho ha fet Robinson i el guitarrista Law amb uns arpegis vitals. I ves per on que el líder ha aparegut primer amb el fiscorn, al costat de tots dos. I quin canvi amb el acords del guitarrista, i ja amb la trompeta del líder allà dalt de tot. I la rítmica trencada amb el baixista i baterista, i com fan el que sembla el motiu principal de manera repetitiva. I què impressionant, quan el líder s’ha quedat sol amb el baterista, ell passant el so de la trompeta per efectes i el baterista fent un magistral solo. I quina entrada la de Ant Law i seva improvisació, què brutal. Aquí la guitarra va veloç i sona moderna per efectes electrònics. I el “break” amb el pianista pel canal esquerre de nou i la guitarra pel canal dret. I com s’enlairen de nou i ja per arribar al final del tema, que han acabat delicadament, què impressionant tema i composicions d’aquest genial músic, trompetista i compositor, l’anglès com són tots ells, el Henry Spencer, tema ideal per deixar-los d’escoltar.
 
I encara al blog hi trobrareu quelcom més sobre cadascun dels músic...
Henry Spencer va créixer en una granja de Wiltshire (Regne Unit), després es va traslladar a Londres, on va estudiar al conservatori (The Guildhall School of Music) mentre es va consolidar com a trompetista, compositor i líder de l'escena del jazz londinenc. En traslladar-se a la ciutat, de seguida va començar a actuar, enregistrar i girar, independentment del conservatori, en grups de jazz, bandes de pop/rock i sessions de gravació. El debut del seu grup va fer que guanyés el premi al millor nouvingut al Marlborough Jazz Festival i més tard va guanyar el premi Emerging Excellence del Regne Unit.
 
Ant Law és un guitarrista, líder de banda i sideman establert internacionalment i que ha tocat amb Henry Spencer, Tim Garland, Jason Rebello, Jasper Høiby, Eric Harland i Dame Evelyn Glennie.
 
El guanyador del premi Edwin Samuel Dove, Matt Robinson actua amb músics destacats de l'escena britànica com Snowpoet, Flying Machines i Emilia Mårtensson.
 
El baixista Andrew Robb actua internacionalment, després d'haver viscut a Londres, Edimburg i Bergen amb artistes com Salena Jones, les llegendes del jazz noruec Dag Arnesen, Knut Kristtainsen, l'exalumne d'Art Blakey Valery Ponomarev, Tim Garland, Julian Joseph, Kit Downes, Cleveland Watkis i Georgia Cécile.
 
David Ingamells és un bateria molt demandat a l'escena londinenca que actua amb artistes com Kate Williams de Four Plus Three, Helena Kay, Brandon Allen, la London City Big Band i la London Jazz Orchestra.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I després d’aquest magnífic projecte del trompetista anglès, encarem ja el final del programa amb un altre canvi estilístic, ara de la mà del guitarrista italià que vam tenir entre nosaltres estudiant el Grau Superior de guitarra Jazz, l’Enrico Le Noci i el seu “Electric Nuts”, publicat el 28 d’abril de 2023, a tot Funk i Jazz-Fusió demés variants rítmiques. Enregistrat per Tullio Ciriello a A.MA Records Studio el novembre de 2022. Productor executiu Antonio Martino des d'aquí una abraçada. Amb Enrico Le Noci, líder / guitarra, Matthijs Geerts, piano / electric piano / Synt i Egidio Gentile / bateria. Tota la música és d'Enrico Le Noci - ©&℗ A.MA Edizioni excepte “Maiden Voyage” de Herbie Hancock - Hancock Music Company, “Voodoo Child” de Jimi Hendrix - Experience Hendrix LLC i “Sky Dive” de Freddie Hubbard - Hubtones Music CO. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al Bandcamp del disc:

I els comentaris sobre els ritmes i tempos dels temes els podreu llegir al blog:

I dir-vos que dels temes que no posaré n’hi ha de tan macos com el “Eyes to Feel”, propi del líder, i una delicada balada amb un punt de marcatge del baterista Egidio. “Fantasia” també té un tarannà plàcid, amb melodia inicial del líder i posteriors improvisacions esotèriques del teclista Geerts, i també amb el punt de “beat” delicat del baterista. I un pèl més atrevit és el magnífic tema de Hancock, “Mayden Voyage”, del qual, quasi costa reconèixer la melodia, tal és l’arranjament que ha fet el líder. Preciós i amb un gust exquisit. I un tema vital també marcat per la bateria de Egidio és “Cyste (Can Yo See The End)”, on el teclista acompanya al baterista en els inicis, per desprès aparèixer ja la melodia a càrrec de la guitarra del líder, passada aquesta per efectes diversos, i amb quin ritme més ben aconseguit. I també és així de delicat el tema de Freddie Hubbard “Sky Dive” havent-hi també una pulsió rítmica marcada per la bateria de Egidio però també pels baixos sintetitzats del teclista holandès Geerts.

I ja els podem escoltar en el tema propi de l’Enrico que d’alguna manera titula el disc...
 
10.3.- Nuts (Enrico Le Noci) 6:24.
 
I ja fa una estona llarga que sonen les guitarres, i aquesta és ara de nou la d’un líder, l’Enrico Le Noci, jove italià que vaig tenir el plaer de conèixer quan estudiava el seu Grau Superior a casa nostra. I aquest és el seu projecte súper actual de concepció, de ritmes i sons. Un tema que han començat amb el que seria el motiu principal per ja aparèixer la melodia a càrrec del líder. Un motiu marcat pel teclista i baterista. I ja heu pogut escoltar a Enrico en la seva improvisació amb la guitarra passada per efectes tot i que no massa. I la seva interpretació ha estat feta amb placidesa i gust musical. Sons els del Jazz-Fusió, alhora que els ritmes. I el teclista Geerts ens ha fet una tasca solista remarcable amb els sintetitzadors, i què maco ho ha fet. I el baterista sempre ha estat portant la màquina rítmica a bon port. I de nou el líder a la guitarra amb les notes soltes del motiu principal ja encarant el final del tema. Abans però hem escoltat com el baterista Egidio s’esplaiava una estona amb contundència i després per trobar de nou el motiu principal del tema, acabant-lo delicadament, ideal per començar-los a escoltar.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 17 de novembre que tindrem el JazzSpirit Quartet amb Carles Pineda, saxo alt; Enric Carreras, piano; Pep Coca, contrabaix i Adrià Font, bateria, amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem com sempre a partir de les 22h.
 
I seguim escoltant-los en el magnífic arranjament fet pel líder sobre el brutal tema de Jimi Hendrix, el conegut...
 
11.7.- Voodoo Child (Jimi Hendrix) 7:00.
 
I quin tros de tema de Hendrix  que ens han fet. I Jimi va incloure aquest brutal tema en el seu disc “Electric Ladyland” del 1968, el dels Jimi Hendrix Experience, amb Noel Redding  i Mitch Mitchel brutal i trencador disc que va esberlar les parets del rock d’aquella època, i que ves per on, vaig poder escoltar aleshores. I ells n’han fet una magnífica recreació en un tema que ens ha situat de nou en les músiques pop-rock dels 60-70s. I és que el programa d’avui és així de divers. Un tema que Enrico ha arranjat la mar de bé. I de quina manera s’ha posat a improvisar, i què bé ho ha fet. S’ha situat en l’entorn adequat, el del mestre Hendrix, ell però sense masses efectes, Enrico. I el seu solo ha estat més proper al Jazz que al Rock, per dir-ho d’alguna manera, per com han estat les seves evolucions al llarg del mànec de la seva guitarra. I què bé els dos de la base, teclat amb acords i baixos i la bateria, ells dos que són Geerts i Gentile. I al final amb uns moments d’aquest darrer fent un curtet solo per ja acabar el brutal tema de Jimi Hendrix.
 
I coses que ens diuen d’aquest projecte les podreu llegir al blog:
Fusionant les influències dels trios de jazz d'orgue liderats per Grant Green, Jimmy Smith i Wes Montgomery amb la guitarra de Blues de Jimi Hendrix i els estils compositius d'Herbie Hancock i Wayne Shorter, el trio d'Enrico Le Noci ha creat “Electric Nuts”. Un àlbum, publicat a A.MA Records, que reflecteix els ritmes afroamericans que impregnen la música dels nostres pares fins als sons dinàmics del nostre temps. El treball de guitarra d'Enrico i la bateria d'Egidio Gentile teixeixen un so que ve amb l'experiència de més de mitja dècada de tocar junts a diverses bandes de les escenes del jazz i el rock italià. Amb la incorporació de l'antic membre dels Greyheads, el jove mestre holandès de tecles i sintetitzadors de baix Matthijs Geerts, el trio ens presenta l'energia de les vibracions de jazz autèntiques juntament amb sabors de rock de i de fusió.


I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres acabarem el programa d’avui que ha estat força interessant i divers, amb un altre tema de l’Enrico Le Noci anomenat...
 
12.1.- In The House (Enrico Le Noci) 6:24.
 
I quina altra demostració d’autenticitat, de bon gust, de bones maneres compositives, de tècnica de tots tres, la d’aquests tres joves mosqueters del Jazz-Fusió en aquest projeccte. I aquí Enrico sí ha passat la seva guitarra per tots els efectes possibles, i ja des de l’inici i fins el final, en un tema on han brillat tots tres, però ell, potser una mica més per la gran tasca que ha fet. I és que el baterista l’ha començat amb uns efectes que s’han passejat pels dos canals. I la melodia ja ha aparegut a càrrec del líder i el seu espaterrant so de la guitarra. El teclista ha fet una tasca d’acompanyant, cosa que ha fet durant tot el tema. I és el que els acords ens situen en l’harmonia del tema, així com els baixos que ell també fa. I la melodia a càrrec del líder ha deixat pas a la seva reeixida improvisació. Un tema relativament llarg de prop de 7 minuts on Enrico ha brillat en la seva improvisació en un altre tema a tot Jazz-Fusió. Brutal improvisació la del jove italià, que també va aprendre a parlar català en la seva estada a casa nostra, i que per poc no va poder venir a tocar al Jazz Club la Vicentina, car no vam poder quadrar calendari entre tots dos. En fi, felicitats Enrico i felicitats nois, per aquest agosarat treball, ideal per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

0 Comments:

Post a Comment



Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)
 

blogger templates |