skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
Bé, i doncs com que
estem en ple Nadal, m’ha semblat que
un especial dedicat al bo de Miles Davis
i el seu doble LP enregistrat a l’Olimpia
de París el 1957 i recuperat per
a tots nosaltres en un un doble vinil de 180 grams i gràcies al geni de Jordi Pujol i esclar que publicat per Fresh Sound Records com a FSR
33-101 doncs que seria lo més adequat. Publicat el 13 de setembre de 2023. Gravat
en directe a l'Olympia de París, el 30 de novembre de 1957. Enregistraments
originals produïts per Marcel Romano.
Font de les cintes originals: Laurent Guenoun.
Restaurat i masteritzat per Marc
Doutrepont. Fotos Jean-Pierre Leloir
de (digipack davant, darrere i pàgina 2). Notes de folre de Jordi Pujol. Produït per a tot el món mundial
per Jordi Pujol, © 2023 per Fresh Sound Records. Personal: Miles Davis, trompeta (no #5, 7, 10);
Barney Wilen, saxo tenor; René Urtreger, piano; Pierre Michelot, contrabaix;
Kenny Clarke, bateria.
o el CD a
la pàgina web: https://www.freshsoundrecords.com/miles-davis-albums/56770-in-concert-at-the-olympia-paris-1957.html.
L'enregistrament
d'aquest històric concert es presenta íntegrament per primera vegada en aquesta
edició. Les cintes originals remasteritzades s'han utilitzat per produir aquest
doble LP, assegurant una excel·lent qualitat de so. Amb poca publicitat i només
amb Miles Davis, l’estrella arribada
d'Amèrica, Bruno Coquatrix,
propietari i gerent de l'Olympia, va
aconseguir una gesta impressionant presentant un concert exhaurit el dissabte
30 de novembre de 1957, a les 6 de la tarda. André Hodeir a “Jazz Hot”
va escriure què: "Aquest concert de Miles
Davis va ser un dels concerts de jazz més bonics, més impressionants que
hem escoltat mai a París. Amb el
suport brillant de Kenny Clarke, René
Urtreger, Pierre Michelot i Barney Wilen, el gran trompetista va donar el
millor d'ell mateix en molts passatges".
El productor i
propietari d'aquest enregistrament va ser el desaparegut promotor de jazz Marcel Romano, que va portar Miles Davis a París. Després de més de 60 anys d'emmagatzematge, el nebot i hereu
de Romano va descobrir les cintes i
les va vendre a Fresh Sound Records
per a un únic llançament comercial. La música d'aquest àlbum és un magnífic
testimoni de l'estil atractiu i captivador de Miles Davis, que mostra la seva capacitat inigualable per empènyer
els seus companys més enllà dels seus límits i compartir amb ells la seva
creativitat i inspiració il·limitades, deixant una empremta indeleble en els
nostres cors i ments. —Jordi Pujol.
I després d’aquesta
presentació ja és hora que en comencem l’escolta. Podreu escoltar la cara A
sencera, car els temes van anar seguits, i entre ells, els aplaudiments del
públic totalment entregat. Escoltareu “Solar”, “Four” i “What`s New”, temes
digitalitzats en primera escolta del primer vinil.
1.A1.- Solar(Miles
Davis)
2.A2.- Four (Miles
Davis)
3.A3.- What’s New
(Haggart & Burke) 17:26.
Doncs ja heu escoltat
una molt bona estona d’aquesta obra mestre que Miles Davis i la resta, Kenny
Clarke que vivia a Europa i la
resta de companys, francesos, Barney
Wilen, René Urtreger i Pierre Michelot ens han ofert.
Aleshores Miles estava en plena ona
Bop sense oblidar el Cool que també havia conreat. Estava però encarant-se i
evolucionant cap al Jazz Modal cosa que arribaria al zenit dos anys després amb
el “Kind of Blue”. En aquest el seu
primer concert a l’Olimpia de París, va mostrar la seva professionalitat
i mestria en el seu primer viatge a Europa,
que a més a més va fer sol. Més endavant en faria més, ja molt més conegut per
tothom on hi aniria també amb el seu primer quintet on hi hagué John Coltrane, al 1960.
Hem pogut escoltar
dos dels seus primers èxits, “Solar” i “Four”, el primer amb, melodia i primer
solo amb la trompeta amb sordina, on aconsegueix aquell so tan “Cool” tot i no
ser-ho el tema, que és a més un blues en C menor. Molt bo també en Barney Wilen al saxo tenor, ell que
realment es digué Bernard Jean Wilen
i que s’hi afegí el Barney que era
més americà. I quina base rítmica més impressionant amb el “Walking” de Pierre Michelot els acords de René Urtreger al piano i les
escombretes a tot Swing del gran Kenny
Clarke, un dels que hi fou quan
Parker i demés inventaren el Bop uns quants anys abans. El pianista Urtreger ens ha mostrat també les seves
bones maneres en la seva improvisació. I encara Miles ha seguit improvisant, ara però sense la sordina, i què
brutal ho va fer, ell que estava pletòric, aleshores.
I després d’un
l’altre. I el “Four” que varen fer a tempo viu, què brutal, amb la melodia i ja
ben aviat la primera improvisació del genial Miles. El control del temps, dels silencis, del Swing, és total.
Ell era un mestre en crear línies melòdiques boniques, d’aquelles que les
podies quasi cantar. També va seguir en aquesta ona el saxo tenor Wilen tot i fer un solo mes curtet. En Barney ho feu la mar de bé, i la resta
de músics francesos, ells que van tenir la sort d’aprendre dels americans que
ben aviat, després de la segona guerra mundial varen començar a trepitjar sol
europeu. També pels discos que ells compraven, esclar. I Miles ha fet un altre tros de solo després del que ha fet el
pianista Urtreger, ambdós
magistrals. I encara en Kenny Clarke
ha pogut mostrar-nos la seva mestria abans de recuperar la melodia del tema i
acabar-lo amb els aplaudiments de tothom i ja deixar pas a la bonica balada
“What’s New” que Miles ha iniciat
amb la trompeta. Un tema curtet on ell sol en va ser el protagonista, i sí, amb
el suport dels tres de la base rítmica, Urtreger,
Michelot i Clarke, fent-ne la
melodia i una curta i preciosa improvisació.
I seguirem
escoltant-los en un tema de la Cara B, compost per Sonny Rollins i anomenat....
4.B1.- No Moe (Sonny
Rollins) 8:07.
I aquest tema
l’inclogueren en l’LP “Sonny Rollins
with the Modern Jazz Quartet” (també publicat com Sonny & the Stars) el qual és un àlbum recopilatori del 1956 de
Sonny Rollins, que inclou els seus
primers enregistraments per al segell Prestige
sota el seu lideratge, incloent quatre temes interpretats per Rollins amb el Modern Jazz Quartet. (John Lewis, Milt Jackson, Percy Heath i Kenny
Clarke), vuit temes on Kenny Drew i Art Blakey substitueixen Lewis, Jackson i Clarke, i un tema, el
“I Know” amb Miles Davis al piano.
De fet aquest tema està entre els 4 primers, amb el Modern Jazz Quartet i fixeu-vos que amb en Kenny Clarke a la bateria,
com en aquest concert que estem escoltant.
I la melodia l’han
fet els dos vents, tot i sonar el saxo tenor un pèl per sota. I el pont o la B,
l’ha fet en Miles i de nou en la
darrera A, tots dos fent-la. I el màster ha estat qui primer ha improvisat, que
per això ell era l’estrella d’aquell Univers. I de nou el seu llenguatge
característic i reconeixible l’hem pogut escoltar. Les seves frase repetides,
els seus silencis, tot plegat fa que el seu discurs estigui farcit de Swing. I
potser aquest tema sembla un “RH&CH” per com el pont va descendent amb els
quatre acords. I si el solo del líder està ple de modernitat, el del saxo tenor
Wilen m’ha semblat en aquest tema,
farcit de classicisme, més ortodox, en podríem dir. Un so càlid, això sí, i
potser en algun moment sonà fins i tot a Sonny
Rollins, però en general, el missatge és força clàssic, dintre del Jazz
Modern, esclar. I al final en Miles
ha fet uns quatres compassos improvisant amb en Kenny Clarke perquè ja al final ells dos fessin uns “dosos” per ja
acabar el tema amb la melodia.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguirem amb un
parell de temes de la Cara C del segon vinil, el primer el “Bag’s Groove” de Milt Jackson i un preciós “’Round
Midnight” de Thelonious Monk.
5.C2.- Bag’s Groove
(Milt Jackson)
6.C3.- ‘Round
Midnight (Thelonius Monk) 12:43.
I què gran en Miles en el primer tema de Jackson, el conegut blues “Bag’s
Groove”. I dic gran pel fet que quasi ell solet se l’ha “menjat”, fent-ne la
melodia i una primera i llarga improvisació. En aquest tema no hem escoltat el
saxo tenor d’en Bernard si
n’exceptuem el trosset final, on ell apareix fent-ne la melodia al costat de Miles, però vaja, pura anècdota. I el
pianista René ha fet de nou una bona
improvisació, amb un so força brillant, nitidesa i polidesa interpretativa,
allò que en diem, un molt bon pianíssim. I el gran Miles encara s’ha ha afegit amb un altre gran solo, coses típiques
que devia fer ell, i quasi que només ell, car, quan un músic fa la seva
improvisació, doncs ja està, ja l’ha feta. Aquí no, car Miles s’hi posa de nou, i ja per encarar el tema, la melodia del
tema, on hem pogut escoltar per sota el saxo tenor de Wilen.
I els aplaudiments
han deixat pas a la preciosa balada de Monk,
que Miles inicià fent-ne la coneguda
“Intro”, la qual, ves per on, no és ni obra ni gràcia del compositor sinó de Dizzie Gillespie. I el tema és de Monk però se li atribueix la co-autoria
a Cootie Williams, car ell i la seva
orquestra varen ser els primers en interpretar-la, car ningú en aquella època
ningú ho volia fer. I hem tornat a tenir a un Miles càlid alhora que potent per la seva sonoritat al registre
agut. I un tema interpretat amb un punt de tempo per les notes soltes del
baixista Michelot, en la melodia del
tema feta per Miles i una altra gran
improvisació de Miles. I melodia i
improvisació del líder que han deixat pas a la del saxo tenor Wilen, amb un so que sembla hagi sortit
de les catacumbes, a moments així de llunyà m’ha semblat. Bona improvisació de Barney i bon acompanyament dels tres de
la base rítmica, Urtreger, Michelot
i Clarke. I ja amb Miles fent el final, també obra i
gràcia de Gillespie, i quin gran
tema i què bé ho varen fer.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
Abans que Miles Davis arribés a París, l'aspirant a cineasta Louis Malle sabia que el quintet de Miles actuaria al club de Saint-Germain durant una setmana
després del concert de l'Olympia. En
reconèixer això com una oportunitat, Malle
es va adreçar a Marcel Romano i
li va expressar el seu desig que el quintet de Miles Davis proporcionés la música per a la seva pel·lícula de
debut, "Ascenseur pour l'échafaud
(Ascensor a la forca)". Quan Miles
va arribar a París, Romano i Malle es van afanyar a presentar-li la
idea i van organitzar una projecció privada de la pel·lícula. Després de veure-la,
Miles va acceptar el repte amb ganes
i es va posar a treballar-hi amb entusiasme, malgrat el temps limitat que va
tenir per preparar la música.
El 4 de novembre, el
quintet de Miles Davis es va reunir
a Le Poste Parisien Studio per a una
sessió de gravació a la tarda sota la supervisió de Marcel Romano. La sessió va començar a les 9 del vespre. i va durar
quatre hores intenses. Mentre la pel·lícula es reproduïa davant els seus ulls,
els músics van aprofundir en la improvisació espontània, creant una obra mestra
musical notable. La fusió perfecta d'imatge, acció i so a la pel·lícula va
deixar una empremta perdurable tant en els àmbits del cinema com del jazz.
I ja els acabarem
d’escoltar i nosaltres aquest Especial
Nadal i ho farem amb els temes de la Cara D, “Now’s the Time” de Charlie Parker el “Walkin’” de Miles i acabà com sempre ho feu amb el
seu “Theme”, tot i considerant que en el tema de Parker, Miles no hi
tocà, i això mateix va passar amb dos temes més, “Lady Bird” de Tadd Dameron i “I’ll Remember April” de
Gene De Paul.
7.D1.- Now’s the Time
(Charlie Parker)
8.D2.- Walkin’ (Miles
Davis)
9.D3.- The Theme
(Miles Davis) 16:07.
I seguint comentant
les vicissituds de la gira....Malgrat aquest èxit imprevist, la gira va
resultar ser un fracàs financer ja que el nombre esperat de concerts signats no
es va materialitzar com Romano havia
previst. Com a resultat, Miles Davis
es va trobar passant la major part del seu temps tocant al Club Saint-Germain i gaudint de l'ambient animat de París. El nombre limitat d'aparicions
programades del quintet fora de França
va resultar ser un èxit, amb dos concerts notables que van rebre grans
aplaudiments i elogis. El primer concert va tenir lloc el 8 de desembre al Concertgebouw d'Amsterdam, mentre que
el segon va tenir lloc el 20 de desembre al Théâtre Patria de
Brussel·les. Abans del concert de Brussel·les,
Miles va viatjar sol a Stuttgart
el 18 de desembre on va mostrar les seves habilitats com a solista principal
amb l'Orquestra Erwin Lehn a la Liederhalle Beethovensaal. Després de la conclusió de l'actuació a Brussel·les, Miles va tornar a la seva
base d'operacions a Nova York.
I parlant dels temes,
i del primer tema on Miles va deixar
el seu lloc al quartet local, coses de la seva generositat, doncs això, què és
un dels temes típics de Parker a tot
Bop. Aquí sí que el saxo tenor Wilen
deixa anar algun motiu un pèl més agosarat per modernitat. El Swing hi és de
totes, totes, pel fet del “Walking” de Michelot
i els copets als plats i caixa de Kenny
Clarke. Barney ha fet un molt
bon solo, sí, en aquest tema de Parker
interpretat a un bon tempo, l’adequat per notar aquesta sensació de Bebop. I en
aquest tema a quartet, el pianista Utreger
ha brillat de nou per la seva digitació prístina i pura. També el seu discurs
ha estat força interessant, amb algunes frases i motius extrets de la seva
creativitat. I sempre el “Walking” de Michelot
i després, la seva improvisació, curteta, i els “quatres” compassos improvisant
el baterista Clarke amb en Wilen al saxo tenor i ja recuperar la
coneguda melodia de Parker i acabar
el tema amb un final brutal de Clarke i els aplaudiments de tot el respectable.
I també el
“Walkin’”ha estat brutal, en un altre tema típic de l’ona Miles. Un Blues de nou per
tot, per melodia curta i pels 12 compassos de l’estructura. En temes així és
quan veiem i escoltem les genialitats interpretatives del gran Miles Davis. Solo llarg farcit de tot,
de idees, de passejades pel registre agut, de motius repetitius que ens situen
en el què vol dir. De nou els seus silencis, que són una part molt important de
la música, sinó la més. Saber gestionar-los com ho fa ell no és cosa fàcil, no.
Els seus arpegis, les seves escales, els motius, el seu so, llenguatge i
fraseig, tot plegat, tot això és Miles
Davis. I sí que el solo de Barney
Wilen ha estat força interessant, sí. Improvisant la roda de Blues sembla
que s’hi troba la mar de bé. En aquest tema ha fet una bona improvisació tot i
que curteta, ara bé, amb aquest so tan fresc i potent que ens ha ofert. Més
curteta ha estat la improvisació del pianista Urtreger tot i que també molt reeixida. I ja de nou Miles ha aparegut amb una darrera improvisació,
després de la qual ha deixat pas a la que ha fet Clark a la bateria per ja acabar amb la melodia del tema i
automàticament, després dels aplaudiments, encetar el seu comiat amb el tema
que ell sempre executà com a final de concert, el “The Theme”. Tot i això la
melodia d’aquest Theme no és la que feia habitualment, i sí que ho ha estat la
part final, amb la frase característica d’aquest “The Theme”. Brutal concert
que va fer Miles Davis a l’Olimpia de París el novembre de 1957, ell amb un quartet de residents a la
capital francesa, i que Jordi Pujol
ha recuperat per a la història del Jazz, car aquesta publicació és única, ja
que mai s’havia publicat abans, o sigui que moltes gràcies Jordi alhora que felicitar-te per aquest gran èxit de vendes.
I sí, nosaltres ja
hem acabat aquest Especial Nadal
dedicat a Miles Davis, Jordi Pujol i Fresh Sound Records que com sempre
espero que us hagi agradat tan com a mi.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 19 de gener de 2024 que tindrem al Rai Castells Quartet amb ell Rai
Castells, guitarra; Pablo Martín, saxo tenor;, contrabaix i Kike Pérez, bateria,
amb l’entrada gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per
l’ajuntament de SVdH i organitzat
des del Jazz Club la Vicentina us hi
esperem com sempre a partir de les 22h.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I ja tenia ganes de
fer un programa dedicat als vinils que reedita Jordi Pujol, els de la sèrie Jazz
Workshop com són els que escolareu avui, en Clifford Jordan, “Starting Time” i el Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. I deixo per un altre
programa la darrera meravella que Pujol
ha recuperat, i parlo del Miles Davis
Quintet, “In Concert at The Olympia, Paris 1957” aquest però de la
col·lecció FSR 33. Per aquest sol,
li dedicaré un programa, que se’l mereix.
I dir-vos que aquests
dos saxofonistes no han estat reconeguts pel gran públic com es mereixien, com
es mereixen encara ara. Ells dos, com tants d’altres, han estat en formacions
punteres liderades per grans màsters, sí, tot i ser-ho també ells. És el cas de
Harold Land qui va formar part del
millor quintet de Hard-Bop de l’època, el de Clifford Brown & Max Roach. Igualment li passà a Clifford Jordan qui va formar part del
quintet de Charles Mingus on també
hi hagué l’increïble i admirat Eric
Dolphy. Sí que es veritat que aquests i molts altres músics varen
enregistrar al seu nom, com són els dos discos d’avui, però no varen tenir
massa ressò en el gran públic. I per descomptat que a nosaltres no ens va
arribar res d’aquests músics ni es va publicar res d’ells en aquest cony de
país que fou, i que de vegades encara és.
I sí, he posat els
discos per primera vegada al tocadiscos i n’he digitalitzat el contingut de
tots dos, que per això els podreu escoltar avui.
O sigui que
començarem el programa escoltant alguns temes del de Harold Land in New York, “Eastward Ho!”. Publicat originalment per Jazzland com a JLP 933S. Enregistrat
per Ray Fowler al Plaza Sound Studios, Nova York, els
dies 5 i 8 de juliol de 1960. Masteritzat per Jack Matthews. Notes de folre: Chris
Albertson. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Amb: Harold
Land (saxo tenor), Kenny Dorham (trompeta), Amos Trice (piano), Clarence Jones
(contrabaix), Joe Peters (bateria). I com sempre dir-vos que al blog hi
trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest vinil de 180grs.
https://www.freshsoundrecords.com/harold-land-albums/53877-eastward-ho-harold-land-in-new-york-audiophile-180gr-hq-vinyl.html.
I Jordi Pujol ha reeditat en vinil de
180grs 5 LPs del malauradament massa desconegut Harold Land, i ves per on que dos dels quals ja estan exhaurits i
fora de l’stock. Us queden però aquest, Harold
Land in New York (JW-099LP), el titulat The Fox (JW-017LP) i el que va fer amb Wes Montgomery a tot West
Coast Bues! (JW-027LP) havent sonat al Jazz
Club de Nit en temporades anteriors.
I ja el començarem
escoltant a ell i a ells en el magnífic blues compost per ell mateix... No per
Abrera.
1.B2.- Okay Blues
(Harold Land) 12:26.
I ja heu pogut
escoltar el magnífic Swing d’aquella sessió que varen enregistrar aquests súper
cracs d’aleshores. D’aquest quintet, potser el més conegut era Kenny Dorham i també el mateix Harold Land que ja havia passat pel
quintet de Max Roach & Clifford
Brown. També Clarence Jones ho
començava a ser i no tant els altres dos companys. Crec que hem gaudit molt amb
aquest Blues del líder. Un tema llarg on hem pogut escoltar llargues
improvisacions i totes a un nivell estratosfèric. Un tema que ha acabat amb els
típics “quatres” compassos que ens han fet Land
i Dorham, després del brutal solo de
Jones al contrabaix. Joe Petters ha fet anar la màquina
rítmica amb una gran solvència, presència i Swing, com també el baixista amb el
seu “walking”. El tema l’han iniciat els dos vents fent la melodia a duet. El
líder ha estat el primer en improvisar, i ja heu pogut constatar amb quina
mestria ho ha fet, alhora que amb el seu so característic i reconegut pels qui
l’hem escoltat i encara escoltem, a ell com a líder o amb el Max Roach & Clifford Brown Quintet.
Un fraseig típic d’ell, on es destil·len maneres modals (de Jazz Modal) alhora
que les del més pur Hard Bop, ell que podríem dir que representà al West Jazz Coast. També el so càlid de Kenny Dorham ens ha acaronat ja des de
la primera nota, ell que se’l coneix també per ser el compositor del conegut
tema “Blue Bossa”, un dels més interpretats en les Jam Sessions, tema ideal
pels principiants, i que els que ja no ho són també toquen. Una improvisació
sòlida la d’aquest magnífic trompetista, tampoc massa conegut pel gran públic. Amos Trice al piano, pel canal
esquerra, ha fet la seva també amb un gran sentit del ritme alhora que de la
melodia. També ha seguit les evolucions de l’harmonia, la d’aquest típic Blues
de 12 compassos, marcant amb una digitació precisa i també fent-ho de manera
calmada, tranquil·la, un pèl endarrerit pel que fa al tempo. En fi, un gran
tema i blues per començar el programa fent-ho amb ells i Harold Land al capdavant.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I els seguirem
escoltant en el tema a tot vals compost pel pianista Amos Trice i anomenat...
2.A2.- Triple Trouble
(Amos Trice) 5:47.
Harold
de Vance Land
(18 de desembre de 1928 - 27 de juliol de 2001) va ser un saxofonista tenor
nord-americà de hard bop i post-bop. Land
va desenvolupar el seu hard bop tocant amb la banda de Max Roach/Clifford Brown en un estil personal i modern, sovint
rivalitzant amb l'habilitat instrumental de Clifford Brown amb els seus propis solos inventius i capritxosos.
El seu to era fort i emocional, però deixava entreveure una certa fragilitat
introspectiva.
I quin canvi de
músiques amb aquest tema del pianista Trice
a tot vals. Una melodia feta a duet per saxo tenor i trompeta i esclar que el
pont o la B del tema l’ha fet el mateix compositor i pianista. I la primera
improvisació ha estat a càrrec del líder del projecte, el gran Land. Ens ha acaronat de nou amb el seu
so un tan fosc a voluntat però molt càlid. Ha desenvolupat unes línies
melòdiques molt maques. Solo curtet com el del trompetista Dorham el qual també ha seguit en la seva ona de sonoritat, tot
plegat amb un so molt contingut. El trio s’ha quedat sol en la improvisació del
pianista, que de nou ha estat molt sobri i elegant, discret, diria jo en aquest
bonic seu tema.
I seguirem
escoltant-los amb aquestes músiques immortals, i ara amb un tema que comença
molt delicadament, a balada a tempo mèdium slow, per després doblar el tempo en
les improvisacions i ja a tot swing en el tema de David Raskin anomenat...
3.A3.- Slowly (Dave
Raskin) 7:08.
I així ha estat.
Després del tema fet per Land, ell
mateix s’ha posat a improvisar i l’hem escoltat pel canal dret. I quin fraseig
i bon gust melòdic que te, que tenia aquest gran desconegut i tan important en
el Jazz de tots els temps. Llenguatge propi reconeixible, línies modernes,
velocitat d’execució, so present, ell que també es va escoltar atentament a John Coltrane i en va copsar les seves
maneres més que modernes d’improvisar. Dorham
l’ha seguit i pel so càlid sembla que toqui el fiscorn però no, segueix amb la
trompeta i fent-ho a tot Swing, un pel endarrerit del tempo. Un Swing
aconseguit gràcies als dos de la base rítmica amb Clarence Jones (contrabaix),
Joe Peters (bateria), amb el “Walking” del primer i els copets a plats i
caixa del segon. El pianista ha fet de nou una tasca remarcable amb una
digitació ben clara situant-se en el registre del mig. També el baixista ens ha
omplert dels seus profunds sons fent un solo remarcable. Gran tema de Raskin que ells han fet la mar de bé.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
Land
va
néixer a Houston, Texas, Estats Units
i va créixer a San Diego, Califòrnia. Va començar a tocar als 16
anys. Va fer el seu primer enregistrament com a líder de Harold Land All-Stars, per a Savoy
Records el 1949. El 1954, es va unir al Clifford Brown/Max Roach Quintet, amb qui va estar al l'avantguarda
del moviment hard-bop/bebop. La família Land
es va traslladar de San Diego a Los Angeles, el 1955. Allà va tocar amb
Curtis Counce, va dirigir els seus
propis grups i va dirigir grups amb Bobby
Hutcherson, Blue Mitchell i Red Mitchell. A partir de la dècada de 1970, el
seu estil va mostrar la influència de John
Coltrane.
I un altre gran tema
d’aquest disc és el compost per Cole
Porter i primer track de la cara A, l’anomenat...
4.A1.- So in Love (Cole Porter) 6:00.
"So in
Love" és una cançó popular, escrita per Cole Porter, del seu musical “Kiss
Me, Kate” (que s'estrenà a Broadway el 1948) i que es basava en “The
Taming of the Shrew” de Shakespeare.
Va ser cantada a l'espectacle per Patricia
Morison i per Alfred Drake, i
més popularitzada per Patti Page el
1949. L'enregistrament va ser publicat per Mercury
Records com a número de catàleg 5230, i va arribar per primera vegada a la
llista de Billboard el 12 de febrer
de 1949, va durar dues setmanes i va assolir el número 13. Altres versions que
van ser populars aquell any van ser les de Gordon
MacRae i Dinah Shore. També ha
estat gravada per moltes altres cantants importants, incloses Peggy Lee i Ella Fitzgerald.
I ja veieu quin Swing
més brutal el d’aquest tema. Una melodia molt maca i reconeixible però que ells
varen saber reconvertir en un estàndard de Jazz com tants altres devien fer. I
l’ha començat el líder primer, fent la melodia en la primera A per després
fer-ho Dorham en la segona. En el
pont ha estat Land qui ha l’ha fet,
i després ells dos fent-ho a duet en la darrera A i ja iniciar les
improvisacions. Dorham ha estat el
primer, i de nou amb la seva contrastada solvència musical, sonoritat càlida,
fraseig i llenguatge a tot Jazz seguint les evolucions de l’harmonia del tema.
I quin Swing el dels tres acompanyants. Land
l’ha seguit i també amb la seva característica sonoritat i elegància
interpretativa, idees musicals modernes i fraseig típic de la seva creativitat,
tantes vegades escoltat amb el Max Roach
& Clifford Brown Quintet. Amos
Trice l’ha seguit fent un curtet solo, i una mica més llarg el del
contrabaixista Jones. Gran tema i
magnífiques interpretacions de tots cinc.
Des de principis dels
vuitanta fins a principis dels noranta, va treballar regularment amb Timeless All Stars, un grup patrocinat
pel segell discogràfic de jazz Timeless.
El grup estava format per Land al
tenor, Curtis Fuller al trombó, Bobby Hutcherson al vibràfon, Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix i Billy Higgins a la bateria. Land també va fer gira amb la seva
pròpia banda durant aquest temps, sovint incloent el seu fill Harold Land Jr. al piano i normalment
amb Bobby Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests
anys va tocar regularment al Hop Singh's
de Marina Del Rey a la zona de L.A. i al Keystone Korner de San
Francisco.
Land va ser professor
a la Universitat de Califòrnia, Los
Angeles. Es va incorporar al Programa
d'Estudis de Jazz de la UCLA com
a professor el 1996 per ensenyar combo de jazz instrumental. "Harold Land va ser un dels principals
col·laboradors en la història del saxo de jazz", va dir el guitarrista de
jazz Kenny Burrell, fundador i
director del Programa d'Estudis de Jazz
de la UCLA. Land va morir el juliol de 2001, d'un ictus, als 72 anys.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost per Bill Hill
& Peter de Rose i anomenat...
5.B1.- On a little
street in Singapore (B. Hill & P. de Rose) 7:09.
"On a Little
Street in Singapore" és una cançó que va esdevenir un estàndard de jazz
escrita per Peter DeRose i Billy Hill. Encara que no massa
coneguda, va tenir una certa popularitat als anys 30 i 40, marcada per una
sèrie d'actuacions d'alt perfil. Entre els artistes que van interpretar-la hi
hagué Frank Sinatra & Harry James Orchestra, Dave Brubeck & Paul Desmond, Glenn
Miller, Bert Kaempfert, Jimmy Dorsey i, més recentment, Bob Dylan. Manhattan Transfer la varen interpretar el 1978. L'escriptor
musical Will Friedwald col·loca el
tema de la cançó en una "llarga llista de romanços interculturals i
interracials que mai poden ser" comparant el tema de la cançó amb la
"síndrome tràgica de la mulata", tal com va identificar el crític
cinematogràfic Donald Bogle. Friedwald
classifica la cançó en aquest context amb altres composicions orientalistes com
"Poor Butterfly" i "Japanese Mammy".
I ja heu pogut
escoltar quin tros de tema i interpretat a un tempo força viu. I més que
“Walking” de Jones hi hem tingut un
“Running” per com de vital va el baixista. I esclar, aquesta vitalitat l’hem
pogut copsar en les inversemblants improvisacions, primer dels dos vents, i
després, en la del pianista. Un tema iniciat pels dos vents fent-ne la melodia,
per ja Land deixar-nos bocabadats
per la velocitat de la seva improvisació. Quina tècnica més depurada, quina
claredat en les seves notes. No n’hi ha una que no puguem identificar. Mestria
enorme la d’aquest oblidat saxofonista, sort que darrerament, i gràcies a Jordi Pujol el podem tornar a escoltar
i en vinils de 180 grams, com és el cas d’avui. Vinils digitalitzats en primera
escolta per qui us parla. Dorham
també ha estat brillant en la seva exposició solista, i també veloç i clar en
el seu fraseig. I després dels moments solistes del pianista, hem pogut
escoltar uns “quatres” compassos improvisant el baterista amb els dos vents i
ja per acabar el tema i nosaltres ja deixar-los d’escoltar. Hem gaudit d’allò
més escoltant-los. Quin goig.
La banda de rock
progressiu Yes va incloure una cançó
"Harold Land" al seu àlbum debut homònim el 1969. En una
notícia/entrada al bloc el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford va comentar sobre la cançó: "Harold Land era un saxofonista tenor de Hard Bop, ara està mort,
però no recordo per què vam posar el seu nom a una cançó."
I l’estil de Jazz que
interpretà. Land tenia un to
inimitablement fosc dins dels paradigmes del hard-bop i del jazz modal. Amb el
temps, això contrastaria cada cop més amb les tonalitats més brillants de
saxofonistes més influïts per Coltrane,
tot i que Land va començar a
implementar les innovacions musicals de Coltrane.
"El so terrible i inquietant del saxo tenor de Land va començar entre el rhythm and blues i Coleman Hawkins, i després de principis
dels anys 60 es devia cada cop més a les harmonies, el fraseig i els
experiments amb modalisme de John
Coltrane".
I clourem el programa
amb l’altre disc de la sèrie Jazz
Workshop és el de Clifford Jordan,
“Starting Time”, JW-100. Publicat originalment en estèreo per Jazzland JLP 952S. Enregistrat per Ray Fowler als Plaza Sound Studios, Nova
York, els dies 14 i 15 de juny de 1961. Sessió de gravació produïda per Orrin Keepnews. Notes de folre: Ira Gitler. I aquí hi tenim a: Clifford Jordan (saxo tenor), i un altre
cop a Kenny Dorham (trompeta), Cedar
Walton (piano), Wilbur Ware (contrabaix), Albert 'Tootie' Heath (bateria).
I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest
vinil de 180grs:
https://www.freshsoundrecords.com/clifford-jordan-albums/53878-starting-time-audiophile-180gr-hq-vinyl.html i també la
pàgina web del músic: https://www.cliffordjordan.com/.
Vinil amb quatre
temes per cara, i ves per on que els quatre de la cara A són del líder Clifford Jordan. O sigui que ja els
escoltarem en la preciosa balada, 3er track de la cara A i anomenada...
6.A3.- Down Trough
the Years (Clifford Jordan) 4:48.
I doncs quina balada
a tempo mèdium slow acabem d’escoltar, obra i gràcia del compositor i gran saxo
tenor Clifford Jordan, un altre dels
“oblidats” i desconeguts. Una melodia tendra i bonica exposada a duet pels dos
vents, per després ell mateix fer la seva improvisació. Hem pogut notar el to i
so distintiu del seu tenor si el comparem amb el de Harold Land. En aquest tema l’hem trobat un pèl més càlid que l’anterior,
més tou, més dolç. I que bonica la melodia creada a partir de l’harmonia del
tema en la seva improvisació, car de fet és això, el poder crear noves melodies
seguint el patró harmònic, i ell sonant pel canal dret. També Kenny Dorham l’ha seguit, ell amb un so
brillant pel registre agut però també amb un so contingut. La base rítmica els han
acompanyat la mar de bé, amb solvència, la del gran Cedar Walton al piano, Wilbur
Ware al contrabaix i a la bateria, l’Albert
“Tootie” Heath el germà petit dels tres Heath, Jimmy i Percy. Bonic tema per començar-los a
escoltar.
"Aquesta
magnífica formació, combina el ja distintiu tenor de Clifford Jordan amb el veterà trompetista Kenny Dorham, el pianista Cedar
Walton, el baixista Wilbur Ware
i el bateria Albert "Tootie"
Heath. A part de "Don't You Know I Care" de Duke Ellington, el grup s'adhereix als originals de Jordan, Dorham i Walton. La música és
directa i, tot i que algunes de les melodies són força fosques, els solos i
l'alta musicalitat enriqueixen la música. Recomanat per als molt col·leccionistes
de jazz". Scott Yanow: All Music
Guide.
I a tot Swing
seguirem escoltant-los en el tema també del líder i anomenat...
7.A2.- Extempore
(Clifford Jordan) 5:18.
I ara sí que hem
gaudit a tot Swing en aquest gran tema de Cliff
Jordan. Una melodia curta, la típica de tot Blues, perquè això és aquest
tema, un Blues. Trobo que la melodia, entretallada, té molta gràcia. Segueix
els 12 compassos del Blues però de la manera com l’ha fet, s’allunya de la
típica melodia d’un Blues. I ell n’ha iniciat les improvisacions, i ara sí amb
un so més present, més brillant i amb tota l’energia, l’adequada per un tema
com aquest. També l’hem pogut escoltar amb el seu fraseig i llenguatge també propi,
car aquests mestres aconsegueixen això, una sonoritat i fraseig, un llenguatge
que ja els pertany. També li passa això mateix al gran Kenny Dorham, ell que va resistir el pas dels anys i seguint a la
palestra, tot i haver-hi “young lions” com Freddie
Hubbard i demés. No va estar reconegut pel talent que tingué, potser també
pel fet de la presència dels nous valors, trompetistes, amb un estil més
modern. Pel que fa a la seva presència en aquest disc, dir-vos que el seu so i
estil “casen” la mar de bé en aquest àlbum a tot Hard Bop. Wilbur Ware ha fet també una gran improvisació, ell que de mica en
mica seria reconegut, com, i encara molt més, el gran Cedar Walton, el qual ens ha meravellat per la seva improvisació.
Clifford
Jordan
(1931-1993). saxo tenor, flauta, saxo soprano, saxo baix, piano, veu, va néixer
a Chicago l'any 1931. Músic
autodidacte, la seva afició pel jazz el va fer actuar a la seva ciutat natal
fins a finals dels anys 50, quan es va traslladar a Nova York. El seu primer àlbum es va titular adequadament "Blowing in from Chicago" amb
Horace Silver i Art Blakey.
A la dècada dels 60,
el seu ventall es va ampliar, ja que va tocar amb Charles Mingus, Max Roach, Kenny Dorham, Lloyd Price i James Brown. Va fer una gira per Europa com a solista i va dirigir la
seva pròpia música per a orquestres de ràdio i d'estudi el 1966. Un any més
tard, va fer una gira per l'Àfrica
Occidental i l'Orient Mitjà per
al Departament d'Estat dels Estats Units
amb Randy Weston. El 1968 Clifford va formar Frontier Records, a través de la qual va produir àlbums per a Wilbur Ware, Pharoah Sanders, Cecil Payne,
Charles Brackeen, Ed Blackwell i els seus grups.
I més temes que hi ha
magnífics com és aquest de Cedar Walton
i primer track de la cara B, anomenat...
8.B1.- One Flight
Down (Cedar Walton) 4:46.
Doncs acabem d’escoltar
un altre gran tema, i ara obra i gràcia del gran pianista Cedar Walton. Un tema amb uns canvis tonals i de ritme en lo que podria
ser la B del tema, força interessants, tot i que l’estructura d’aquest tema no
és la típica de 32 compassos i de la forma AABA. Sí que les improvisacions han
seguit l’estela de les típiques d’aquests temes, i en uns primers moments la que ha fet el bo del líder i per sota amb
sons del company i trompetista. Ara bé, improvisació com a tal ha estat la de Cedar Walton al piano, i com sempre amb
la seva elegància i bones maneres interpretatives, pianístiques. I no oblidem
els dos de la base rítmica que l’han acompanyat, en Wilbur Ware i en “Tootie
Heath” a la bateria. Kenny Dorham l’ha seguit a la trompeta amb el seu
característic i brillant so, per després fer-ho el líder, el gran desconegut Clifford Jordan ell de nou amb la seva
presència sonora i so personal. Un fraseig un tan endarrerit al bit,
aconseguint una millor sensació de Swing. Gran tema de Cedar Walton.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
Cliff
Jordan estava
molt interessat en l'obra i la qüestió pública i es va convertir en consultor
musical de Bed-Sty Youth in Action i
de l'Institut Pratt. Va ser el director
musical del primer Dancemobile el
1968 i membre de la facultat de Henry
Street Settlement. El 1969 va ser una època de canvis arreu del món, i Europa s'estava convertint en un llit
per al jazz americà. Això va fer que Clifford
Jordan es traslladés amb la seva dona i la seva filla de Brooklyn a Bèlgica. Aquell any, hi va tocar així com per a tot Àfrica. Però l'atracció dels Estats Units va ser forta i va tornar
el 1970 on va començar a liderar els seus propis grups en clubs d'arreu del
país. També va actuar amb el trio de Cedar
Walton (amb Billy Higgins i Sam Jones). Va interpretar el paper de Lester Young a "Lady Day: A Musical Tragedy" a la Brooklyn Academy of Music el 1972.
I un dels temes
ràpids del disc és el 4rt track de la cara A, o sigui compost per Clifford Jordan i anomenat....
9.A4.- Quittin’ Time
(Clifford Jordan) 4:04.
I quin altre gran
tema de Jordan i ara a un tempo
força viu. I aquest ha estat un tema d’estructura no gaire típica de 38
compassos i de la forma AABA, amb les As de 10 compassos i la B de 8, i essent el pont amb el típic canvi
tonal. La melodia té la seva gràcia, i sobretot per la qüestió rítmica que està
així com un pèl trencada. I el líder, Clifford
Jordan ha estat qui primer ha improvisat i de nou ho ha fet amb una
elegància i sonoritat magistrals, alhora que amb el seu ràpid fraseig i
llenguatge, amb melodies creades d’una gran inventiva. També Dorham ha fet la seva tasca amb una
gran professionalitat, ell que era el més gran del grup, el que tenia més
solera. I Cedar Walton l’ha seguit
per després poder escoltar uns moments al gran “Tootie Heath” fent virgueries a la bateria, de fet ha fet quasi un
“chorus” sencer del tema, a falta de la darrera A, que l’han fet els dos vents
i així acabar el brutal tema del líder.
Europa encara era
un gran atractiu, així que va tornar a girar per aquell continent. També va
emocionar els nens de l'escola pública de Nova
York, donant-los concerts. També va ensenyar instruments de canya, flauta i
va dirigir bandes per la Jazzmobile
School, i va participar en cicles de conferències i concerts a escoles
públiques per a Jazz Interactions el
1975.
Cliff ha actuat a
la televisió i als principals festivals de jazz d'arreu del món. Va actuar i va
gravar a finals dels 70 amb Wilbur Ware,
Chris Anderson; va treballar amb Wilbur
Campbell, Kenny Clarke i altres. Va treballar i gravar durant els anys 80
amb Art Farmer, Barry Harris, Philly Joe
Jones, Dizzy Reece, Tommy Flanagan, i va dirigir els seus propis grups amb
artistes com Vernel Fournier i Barry Harris. Va actuar amb Dizzy Gillespie, Kenny Clarke, Percy i Jimmy Heath, i molts altres en una
celebració del Dia de la Independència de
les Estrelles per al president Senghor
al Senegal el 1980.
I ja per cloure el
programa d’avui, i de nou desitjar-vos Bon
Nadal, escoltarem un altre tema molt vital d’aquest disc de Clifford Jordan compost però pel gran
trompetista que estem escoltant, en Kenny
Dorham i tema anomenat...
10.B2.- Windmill
(Kenny Dorham) 3:55.
I quina trempera de
tema, ideal per acabar-lo d’escoltar a ell i a ells i també per cloure el
programa d’avui. Un tema de Kenny Dorham
no gens conegut i potser sigui per la dificultat interpretativa, per la
velocitat del tema, res a veure amb el seu “Blue Bossa”. La melodia ja és la
mar d’entremaliada, i els dos vents la fan la mar de bé, ben compenetrats i
veloços. I el compositor i trompetista ha estat qui primer ha encetat les
improvisacions i amb quina frescor interpretativa i sonoritat brillant sí, però
continguda i per això amb aquest punt de calidesa. Brutal en Kenny com també ho ha estat el bo de Cliff, ell el líder de la formació. I
és que el solo de Jordan ens ha
deixat clavats a la cadira per la velocitat d’execució i fraseig entremaliat
alhora que creativitat. Cedar ha
seguit improvisant amb la seva elegància tan personal, i després hem escoltat
uns “quatres” compassos improvisant el bo de Heath a la bateria, fent-ho amb el líder Cliff Jordan, per ja recuperar el tema, la melodia i acabar-lo.
Gran tema per ja acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi
agradat tan com a mi.
Clifford
Jordan
va ser un compositor/arranjador consumat, les composicions del qual han estat
interpretades i gravades per grans figures de la música. Va fer conferències i concerts
a les principals escoles i universitats. Va tenir aparicions a la televisió amb
Carmen McRae, Harry "Sweets"
Edison, Art Farmer, Dizzy Gillespie i Cedar
Walton. Va ser nomenat "BMI
Jazz Pioneer" el 1984, membre de NARAS
i va ser panelista de NEA. Va
compondre i actuar amb The Skymasters
Band, la Hamburg Radio Big Band
[Alemanya], la Metropole Orchestra [Holanda] i la UOMO New Music Jazz Band [Finlàndia]. Va fer una gira per Austràlia amb Mickey Tucker i al Japó amb
Richard Davis als anys 90. Va actuar
i enregistrar als Estats Units, Europa i
Japó amb el seu quartet i la seva Big Band. El geni de Clifford es pot escoltar com a solista
destacat en més de 100 enregistraments, 42 dels quals ell n’és el líder.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 19 de gener on tindrem a Rai
Castells Quartet amb, un concert que s’encabirà en la Festa Major d’Hivern, amb l’entrada gratuïta com sempre en un
esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz
Club la Vicentina.
També dir-vos que amb
tota probabilitat faré un especial Nadal
i ja al 2024, un especial Reis, car
material, discos, en tinc de sobres per fer aquests especials, i també en tinc
les ganes, que crec què és lo més important.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I el programa d’avui
anirà de veus i d’instruments, dues veus femenines acompanyades sí, i dos grups
instrumentals, amb discos autoeditats com el de Geraldine amb Ricardo
Urrutia, “URDINA” i el del pianista establert a París, Franck Amsallem, “Gotham Goodbye”. De Youkali Music tenim el “Seasons”
amb Lady & The Tramps mentre
que el de Sedajazz Records és l’”Efímer” de Pep Zaragoza i avui amb un micro conte de Carme de la Fuente.
I ja els començarem
escoltant a tots dos en el tema compost per Djavan. I ells dos l’han fet més o menys com la versió original,
afegint-hi però un plus de calidesa, la de la veu de Geraldine i esclar, els arpegis de la guitarra de Ricardo. I el tema és l’anomenat...
1.6.- Sina (Djavan)
4:24.
Doncs sí, quina
delícia per començar el programa d’avui, amb una cançó brasilera i cantada en
portuguès. Bonic tema amb els aires del Brasil.
I té uns quants
delicats temes, estàndards, però d’altres cançons i estils. I una de les més
delicades és l’”Skylark” cantat per ella i arpegis delicats del guitarrista.
També és preciós, “The Peacocks” de Jimmy
Rowles & Norma Winstone amb un bon arranjament que el modifica una
mica, com també passa amb el “Like Someone in Love”, de Jimmy Van Hausen on ella juga amb la veu doblant-se, en un exercici
solista on ella ho fa tot fins el moment d’aparèixer la guitarra de Ricardo. I el tema que titula el disc
“Urdina” de Djavan i lletra en basc
de Geraldine, va a tota Bossa
i a un tempo mèdium amb ells dos ja des del primer moment. I “Ibetea” també el
canta en basc i està compost per Vanessa
Moreno amb lletra d’ella, una cançó allunyada d’estils com el Jazz o la
Bossa. I una altra cançó popular en basc és “Urepel”, de Gatibu. I el preciós “My Favourite Things” té una entrada amb
arpegis de Ricardo i ja la dolça veu
de Geraldine amb un altre bonic arranjament
i nova manera de fer, de cantar aquest tema.
I encara un altre
tema i també modificat pels arranjaments és el magnífic de Tom Jobim i anomenat..
2.2.- Luiza (Tom
Jobim) 3:44.
I ja heu pogut
comprovar quina modificació ens han fet d’aquest tema tan bonic d’Antonio Carlos Jobim. I de ben segur
que Jobim li va dedicar a la seva
filla Maria Luiza, que també ha
seguit el camí de la música essent una cantant de bon renom. I què bonic el
“Break” que hi han incorporat, i els demés canvis de tempo afegits. I molt maca
la veu de Geraldine i tan ben
compenetrada amb el guitarrista Ricardo
Urrutia. En fi, que ens han fet una molt bona interpretació d’aquest
emblemàtic tema de Antonio Carlos Jobim.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost per Mongo
Santamaria i que John Coltrane
va incorporar al seu món, i ell al nostre. Escoltem-los en la seva versió...
3.5.- Afro Blue
(Mongo Santamaria) 4:12.
I sí, quina altra
versió ens han fet d’un tema, i aquesta, molt remarcable. I és que Mongo Santamaria va gravar la seva
composició "Afro Blue" l'any 1959 quan tocava amb el Carl Tjader Sextet. La primera actuació
gravada va ser el 20 d'abril de 1959, al Sunset
Auditorium de Carmel, Califòrnia,
amb Santamaría a la percussió. John Coltrane la va gravar el 1963 en
la seva gira europea amb el seu quartet.
I ella i ell ens han
acaronat amb la versió que ens han fet, per calidesa de veu però també per com
han presentat la qüestió rítmica. El llarg i repetitiu final n’és la mostra.
Ella però ha començat ben sola i ja fent la primera part del tema amb aquesta,
la seva magnífica veu. Ha improvisat també i ja haureu notat que hi ha doblatge
de veus. I el tema és déu-n’hi-do de maco. La seva veu té arestes tot i que no
massa remarcables. Una bona demostració de com es poden revisar les
composicions de clàssics del Jazz, ideal per ja deixar-los d’escoltar.
Felicitats Geraldine i Ricardo.
I després d’aquest
projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per acaronar-nos sempre amb la teva
dolçor poètica embolcallada de les músiques del programa.
I nosaltres seguim i
de nou amb una altra veu encabida en la formació Lady & The Tramps, “Seasons”
publicat aquest 2023 per Youkali Music.
Gravat als Fania Estudios per Mario Carrión el març del 2022, etc,
etc, més dades de l’enregistrament al blog. Amb Mónica Benito, veu; Adrián Carrio, piano; Rafa Serrano, saxos i flauta;
Sergio Fernández, contrabaix i Miguel Benito, bateria. I aquest sembla que
els amics de Youkali el venen com a
LP què és, i per això la durada dels temes, i els temes que hi ha són els
adequats per ficar-los en el vinil, sembla que tres per cara, i per això us
poso la seva pàgina web:
https://www.youkalimusic.com/index.php/catalogo/513-seasons-ep-vinilo disc que
sembla també es pot aconseguir en CD.
I dels sis temes, el
que titula el disc “Seasons” té un tarannà força animat i fins i tot un punt de
divertit, tema amb aires “pop”. I el que ho és més és “Tell all the world about
you”, també molt marxós i amb aires Soul, i tempo viu, amb solo del saxo tenor
de Rafa. I dels que he escollit,
començaré posant-vos una molt bonica balada composta per Percy Mayfield i que Red
Garland va interpretar, un magnífic
Blues, que m’agrada molt i anomenat...
4.6.- Please Send Me
Someone To Love (Percy Mayfield) 4:40.
I déu-n’hi-do de la
versió que ens han fet ella i ells, amb espurnes de Gospel pels cors que hi heu
pogut escoltar. Red Garland Trio la
va gravar en el seu disc anomenat “Red
Garland’s Piano el 1957. I els nostres herois han fet una versió més
propera al Soul, Gospel i Blues que al Jazz. Tot i així, està força bé. La veu
es complementa la mar de bé amb la sonoritat del saxo tenor. I els chors fa que
ens pensem que estem dins d’una església.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I un altre bon tema
d’aquesta formació és un que cantà la gran Peggy
Lee compost per Kenny Jacobson i
Rhoda Roberts i anomenat...
5.2.- You Deserve (K.
Jacobson & R. Roberts) 4:04.
I amb aquest tema a
tot Swing ens han agradat força, ella, amb la seva particular veu i els
companys. La qüestió rítmica està força ben aconseguida, sobretot per com el
contrabaix va marcant les notes en la primera part del tema, on el Swing no és
tan evident, què sí ho és en el pont o la B del tema. I Ells han fet dos chorus
del tema amb ella cantant-lo, arribant a la meitat del tema, on Sergio Fernández ens ha fet una bona
improvisació marcada per la pulsió rítmica també per la feina del baterista Miguel Benito. I la seva germana, Mónica Benito ha fet una bona
improvisació en “Scat” i ja per recuperar el tema i acabar-lo.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema compost per Mónica
Benito i Adrián Carrio i anomenat...
6.1.- Swing O’Clock (M.
Benito & A. Carrio) 3:05.
I quin bon tema ens
han fet aquest quintet liderat per Mónica
Benito, si més no, ella n’és la veu cantant. Un Swing impressionant pel
“walking” del baixista, però també molt reeixida la improvisació de Rafa Serrrano amb el saxo soprano. Tema
propi que ben bé podríem situar en algun d’aquells musicals dels any 30 del
segle passat. Interessant el canvi tonal i rítmic en el pont o la B del tema. Rafa al soprano ha fet una molt bona
tasca tot i improvisant, i també el pianista Adrián Carrio ha deixat la seva empremta abans de recuperar el tema
i ja acabar-lo. I aquest és un disc que posa en la contraportada, el tempo dels
temes, els bits per minut, o sigui que aquest és un dels més vitals amb tempo =
225 bpm. Felicitats Mónica Benito,
Adrián Carrio, Rafa Serrano, Sergio Fernández i Miguel Benito.
I després d’aquets
dos projectes amb veus femenines, ara ens centrarem en dos més que són
instrumentals. Proposo que escoltem el disc de Pep Zaragoza, “Efímer” publicat aquest 2023 per SedaJazz Records. Gravat per Jorge Pérez als Estudios Elefante el 3 de gener d’enguany. Mesclat i masteritzat
per ell mateix als Moma Estudios. I
aquí hi tenim a Perico Sambeat, saxo alt
i flauta; Albert Palau, piano; Joan Codina, contrabaix; Tico Porcar, bateria;
Pep Zaragoza, trompeta i composicions amb Isaac Martín, guitarra en un tema. I
I hi ha temes molt
impactants com és “El espacio”, força majestuós i tema curtet a mode, potser,
d’intro d’un possible següent. I l’Isaac
toca la guitarra en el “I’ll Never Stop Loving You”, tema dolç i preciós que
han fet a duet de guitarra i trompeta. I una de les boniques balades és “Les
tres pedres” amb melodia compatida per saxo alt i trompeta. La “Mama” és una de
les delícies d’aquest disc i molt bonica composició de Pep Zaragoza. I “La llar” comença amb el baixista fent el motiu
principal per després la melodia a càrrec de Perico i Pep, tot plegat
a un ritme i tempo força macos. I el “Ti Tió” té un tarannà vital i iniciat amb
flauta i trompeta, fent a duet la melodia.
I ja els començarem
escoltant en el tema anomenat...
7.2.- Growin (Pep
Zaragoza) 6:40.
Doncs ja heu pogut
constatar la qualitat d’aquesta formació liderada pel Pep Zaragoza amb pesos pesants com per exemple el de Perico Sambeat havent tocat aquest tema
amb la flauta. I sí perquè ell i el líder han fet la melodia a duet,
acaronant-nos per com de bé ho han fet. I el tema té tres trams musicals, el
primer i darrer amb la melodia. En el segon hem pogut escoltar la molt maca
improvisació del líder a la trompeta. Quin bon so que n’hi extreu, alhora que
ho fa amb un llenguatge Jazzístic de primera línia, què bo, en Pep Zaragoza. I després d’ell hem pogut
escoltar a Perico improvisant amb el
seu magnífic solo alhora que sonoritat i gust interpretatiu. I en aquest segon
tram de sons també hem gaudit amb el solo del baterista Tico Porcar per ja recuperar la melodia del tema, ells dos a flauta
i trompeta, acabant-lo dolçament.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I encara els
escoltarem en el tema anomenat...
8.7.- El jardí de
Marta (Pep Zaragoza) 5:19.
I quin ritme més
maco, el d’aquest tema de Pep Zaragoza
sobretot en les dues As del tema, car la B, té un canvi tonal divers. I de nou
els dos vents, ara però amb saxo alt i trompeta, la de Perico i Pep. I què maca
l’entrada de Pep en el seu solo.
Quin bon llenguatge i fraseig més càlid. Aquest és un jove músic que vaig
conèixer quan va venir a un Curs
organitzat pel Jamboree però de la
mà del baterista anglès establert a València,
Stephen Keogh. I quin solo ens ha fet el bo de Perico, amb el so del seu King
Súper 20, instrument mític i que pocs poden trobar, car no n’hi ha masses,
no. I al final unes espurnes de piano amb l’Albert Palau abans de recuperar el tema i acabar-lo, molt bon tema
de Pep Zaragoza, com ho són tots o
quasi tots.
I els acabarem
d’escoltar en el tema vital i anomenat...
9.5.- There We Go
(Pep Zaragoza) 5:33.
I quin bon tema per
ja deixar-los d’escoltar, amb quin Swing més brutal en les improvisacions, la
primera la del líder. I esclar que us vull comentar la gran tasca del dos de la
base rítmica, Joan Codina i Tico Porcar sense oblidar el piano d’Albert Palau. I què impressionant el solo de Sambeat
al saxo alt. Què brutal l’ha fet, en la seva ona, la del seu so i fraseig. I
després d’ell, ha estat Albert Palau
el que ha fet una molt bona improvisació, amb el seu estil característic i les
seves bones maneres, i manetes. I el ritme d’aquest tema és Latin algunes
parts, i amb Swing en d’altres, on ja heu pogut escoltar la bona tasca del
baterista Porcar i el brutal
“Walking” del contrabaix de Joan Codina,
ells dos acompanyant a tots els solistes. I no ens oblidem no, del líder Pep Zaragoza que ha estat qui primer ha
improvisat i de nou amb una gran elegància, sonoritat i afinació, tema aquest,
ideal per ja deixar-los d’escoltar. Felicitats Pep Zaragoza, Perico Sambeat, Albert Palau, Joan Codina, Tico Porcar i
Isaac Martín.
I ara ja encarem el
final del programa, i per això, proposo que escoltem el disc del pianista
resident a París, en Franck Amsallem. Gravat per Alban Sautour a l’Estudio Sextant el 15 i 16 del 2018, mesclat i masteritzat per ell
mateix. I aquí hi tenim a Franck
Amsallem, piano; Irving Acao, saxo tenor; Viktor Nyberg, contrabaix i Gautier
Garrique, bateria. Totes les composicions són del líder excepte una que és
de Harold Arlen.
I un dels temes
delicats a tempo de balada és el preciós “Hamsa” on el pianista l’inicia amb
una llarga “Intro” per després aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor. I
també és així de bonic el tema d’Arlen,
“Last Night When We Were Young”, amb un
pianíssim del líder força impressionant. I “A Night in Ashland” l’inicia el
contrabaixista i tema també molt delicat
i dolç de tempo i melodia molt bonica. I “In Memoriam” és també molt dolç amb
una “Intro” del líder a piano per ja
aparèixer la melodia a càrrec del saxo tenor. l’”Standard” comença a “intro”
del trio base, on baix i bateria van desgranant el tema, el qual derivarà a un
bon Swing. I el tema que titula el disc “Gotham Goodbye” té un tarannà rítmic
ternari i maca melodia interpretada pel saxo tenor.
I ja els escoltarem
en el delicat tema anomenat....
10.8.- From Twelfe to
Four (Frank Amsallem) 5:50.
I si el grup anterior
anava a tot Bop, aquest sembla que
va tot West Coast per com ha sonat
la melodia del tema. I ves per on que ens han sorprès amb aquest tema a tot Blues. I el tema, la melodia l’han fet
a duet de piano i saxo tenor, i ben aviat amb un delicat “Walking” del
baixista, per ja entrar a les improvisacions, i la primera la de l’Irving Acao al saxo tenor. I què bona
l’ha fet, ell, desconegut per nosaltres, com ho són també la resta de companys.
Brutal solo del saxo tenor que ha deixat pas al del líder i pianista, Franck Amsallem, el qual es va posar en
contacte amb mi a través de Facebook,
i enviar-me aquest disc poc després. Se’ns ha mostrat precís per la digitació i
segur que també gràcies als dos de la base rítmica, Viktor Nyberg, contrabaix i
Gautier Garrique, bateria. Ha fet unes escales descendents inversemblants,
alhora que arpegis jugant amb ambdues mans. I al final, quin bon solo del
baixista Viktor Nyberg amb una
demostració de com tocar vertical, és a dir, a base d’acords.
I encara els
escoltarem en el tema anomenat...
11.5.- Baton Rouge
(Franck Amsallem) 4:23.
I de nou una gran
composició, i ara marcada per la pulsió
rítmica persistent del baixista alhora que la del baterista, això ens els
inicis. Melodia encetada pel saxo tenor d’Acau
feta a duet amb el pianista, on aquest marca amb acords la mà esquerra. La
melodia l’han fet dos “Chorus” i ja ens hem trobat amb les improvisacions, la
primera la del baixista Viktor Nyberg
el qual ens ha tornat a impressionat gratament. I què bé ho ha fet el saxo Irving Acao ell a tot Funk, com també
la base rítmica. Ha tingut uns moments brutals per frases trobades, per gust
musical, per tècnica, per tot. Gran tema del líder i pianista.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
aquest divendres 15 de desembre que tindrem a Diana Palau & Alejandro Di Costanzo Trio amb Diana Palau, veu; Alejandro Di Costanzo,
piano; Paco Weht, contrabaix i Salvador Toscano, bateria, amb l’entrada
gratuïta com sempre en un esdeveniment patrocinat per l’ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina us hi esperem
com sempre a partir de les 22h.
I ja els acabarem
d’escoltar en el tema del líder anomenat...
12.1.- From Two to
Five (Franck Amsallem) 5:47.
I quina bona formació
la d’aquests músics presumiblement establerts a Paris al menys sí el pianista Franck
Amsallem. I ell mateix s’ha posat a improvisar a tot Swing després de la
melodia encetada pel saxo tenor Irving
Acao. I quina trempera que té el tema a tot Swing en les improvisacions, la
primera la del líder. Què brutal i quin bon gust musical, més o menys com el
del saxo tenor Acao, el qual de nou,
ens ha tornat a impressionar per com l’ha fet, amb un fraseig increïble i
sonoritat. I després d’ell, el baterista s’ha esplaiat una bona estona i ja per
arribar al final del tema, brutal tema de nou, recuperant la melodia saxo tenor
i acabant-lo de cop, poc ens ho esperàvem, ideal per ja deixar-los d’escoltar i
nosaltres cloure el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat
tant com a mi. Felicitats Franck
Amsallem, Irving Acao, Viktor Nyberg i Gautier Garrique.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
blogger templates |
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
