Bona nit de nou a tots vosaltres, amigues i amics aficionats al Jazz. Avui ens toca fer un altre programa homenatge i el protagonista d’aquesta nit serà el gran John Coltrane. Abans però recordar-vos que demà mateix i a la Sala Xicala Vicentina , tenim un altre gran concert de Jazz. Aquesta vegada ens visitarà el Víctor de Diego Quartet el qual ens presentarà el seu darrer treball Evolution a més a més de passejar-se pels estàndards de Jazz tocats com ells saben fer-ho i que és molt i molt bé. El Víctor vindrà acompanyat pel Roger Mas al piano, vell conegut nostre, Marc Cuevas al contrabaix i Gonzalo del Val a la bateria. Recordeu, demà divendres Jazz programat pel Jazz Club la Vicentina a les 22h.
Anem doncs a començar el primer programa dedicat a Coltrane, que abrasarà un període molt curt, des del 1961 i tornant endarrere fins el 1957.
Comencem llegint un extracte del paràgraf dedicat a John Coltrane UNA FIGURA CRUCIAL: JOHN COLTRANE del llibre de Frank Tirro Història del jazz modern. Diu així.....
Tot i ésser un saxofonista que ho va aconseguir tot, John Coltrane només va arribar a la maduresa estilística i el reconeixement general després d’anys d’esforços personals. Coltrane va aconseguir arribar al seu zenit professional a l’edat de 40 anys, moment en el qual se’l va emportar la mort, a causa d’una hepatitis.
Va néixer a Hamlet, Carolina del nord el 1926 (el mateix any que Miles Davis) Es va iniciar com a músic durant els anys quaranta i cinquanta tocant al costat de Dizzy Gillespie, Earl Bostic, Johnny Hodges, abans de fer-ho en el quintet de Miles el 1955. Si considerem les crítiques que li queien per tot arreu, per la seva manera de tocar en aquelles dates, s’ha de tenir en compte el context en el qual es desenvolupava la seva música, context marcat per homes com Sonny Rollins, Thelonious Monk i pel mateix Miles Davis, així com també pels condicionants socials del moment.
AFRICA BRASS THE JOHN COLTRANE QUARTET + 10
abc IMPULSE
Rudy Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, NJ, May 23, 1961
Freddie Hubbard, Booker Little (tp) Jim Buffington, Donald Carrado, Bob Northern, Robert Swisshelm, Julius Watkins (frh) Charles Greenlee, Julian Priester (euph) Bill Barber (tu) John Coltrane (ss, ts) Eric Dolphy (as, bcl, fl, arr, cond) Pat Patrick (bars) Garvin Bushell (reeds) McCoy Tyner (p, arr) Reggie Workman (b) Elvin Jones (d) Cal Massey (arr) Romulus Franceschini (cond).
Els temes de l’àlbum són només tres: a la cara A hi ha ÀFRICA, mentre que a la B hi ha GREENSLEEVES i BLUE MINOR.
Greensleeves (fulles verdes) és una actualització de la vella i respectada cançó folklòrica. S’ha inclòs en aquest àlbum perquè darrerament Coltrane està estudiant la música folklòrica. És una de les millors i més maques melodies folk que mai he escoltat, afirmava Coltrane. Està escrita en un 6*8 i la hem interpretat exactament igual a com està escrita. Diu ell... només hi ha una mica d’improvisació. Paraula de TRANE.
Greensleeves (fulles verdes) és una actualització de la vella i respectada cançó folklòrica. S’ha inclòs en aquest àlbum perquè darrerament Coltrane està estudiant la música folklòrica. És una de les millors i més maques melodies folk que mai he escoltat, afirmava Coltrane. Està escrita en un 6*8 i la hem interpretat exactament igual a com està escrita. Diu ell... només hi ha una mica d’improvisació. Paraula de TRANE.
Greensleeves
Continuem amb el text de Frank Tirro....
Durant els anys quaranta no va passar d’ésser un professional respectat, que va tenir la seva oportunitat en incorporar-se a les files del quintet de Miles Davis. En aquells moments les figures consagrades de l’instrument eren Coleman Hawkins, Ben Webster i Lester Young; Stan Getz, Gerry Mulligan i Lee Konitz eren les noves estrelles, mentre que Sonny Stit i Sonny Rollins eren els joves lleons de futur més prometedor. Segons la crítica, era Sonny Rollins qui tenia millors perspectives, aquest però, va passar per èpoques amb problemes personals. Ambdós músics compartien els mateixos vicis, les drogues i l’alcohol, i també compartien la mateixa introspecció pel que fa a la feina. Rollins es retirava a meditar i a practicar per després tornar en plena forma. En una d’aquestes retirades entre el 1958 i el 1959 es va trobar al tornar amb un Coltrane convertir ja en el referent del saxo tenor. Aquesta situació ja no canviaria mentre Coltrane va ser viu i sí que va canviar 8 anys més tard després de la seva mort. El 1961 i quan va poder ser líder de la seva pròpia formació i va poder expressar tot el que portava dins, el seu so únic i la seva particular concepció interpretativa i de composició, Coltrane era el Jazzmen més reconegut del moment, fins i tot més que el mateix Miles Davis. D’una manera o altra, cap músic jove crescut en els anys seixanta o setanta escaparia a la seva influencia. Els seus discos es van convertir en referència obligada per a tots, fins a tal punt que molts músics de reconegut prestigi varen sentir la influència de la seva música, del seu compromís com artista, de la seva filosofia existencial i la seva humilitat sincera i genuïna. L’ascensió de Coltrane durant els anys seixanta es va desenvolupar en paral·lel a la lluita dels negres en pro dels drets civils; de fet, la recerca de la seva identitat musical i particular sentit de la llibertat d’expressió, va tenir molt a veure amb el pensament negre del moment, en relació amb les arrels culturals, la igualtat, la llibertat, la tradició africana, el misticisme i la consciència social.
COLTRANE JAZZ
Atlantic Jazz 1960
Aquest és el primer àlbum enregistrat després de l’èxit de GIANT STEPS. Excepte en el tema Village Blues, Coltrane toca amb la secció rítmica de Miles Davis. Hi ha tres estàndards però els punts forts són els temes del propi Coltrane com Harmonique, tema en el qual Coltrane treballa amb els harmònics del seu tenor. El tema Like Sonny el va dedicar a Sonny Rollins, mentre que pel Village Blues la formació va ser:
John Coltrane, saxo tenor
Mc Coy Tyner, piano
Steve Davis, contrabaix
Elvin Jones, bateria
Village Blues
John Coltrane, saxo tenor
Wynton Kelly,piano
Paul Chambers, contrabaix
Jimmy Cobb, bateria
Like Sonny
Seguim el fil conductor de Frank Tirro.....
L’any 1947 va ser crucial en la seva existència. Aleshores Coltrane tocava el saxo alt i havia acabat la “mili” a la marina. Aquell mateix any i en una gira per California amb la banda de King Kolax, va poder conèixer el seu ídol d’aleshores, Charlie Parker, Aquest, tot just havia sortit del psiquiàtric de Camarillo, i un més després ja estava enregistrant un nou treball amb l’Errol Garner. Coltrane va ser-hi en aquelles sessions i va poder participar en una Jam improvisada amb Charlie Parker en el mateix estudi. Tot i aquesta trobada memorable, Coltrane va deixar de tocar com ho feia Bird degut a integrar-se a la banda de Eddie “Cleanhead” Vinson. Tot i haver treballat amb els saxos tenors Benny Golson y Bill Barron, a Trane no li agradava massa el tenor. Tot i això, l’Eddie Vinson que també tocava el saxo alt, el va obligar a tocar el tenor. Escoltem com ho recordava el mateix Coltrane:
Quan vaig començar a tocar el saxo tenor al costat de l’Eddie Vinson, vaig començar a veure les coses d’una altra manera. Si quan tocava l’alt Bird havia estat la meva principal influència, quan vaig adoptar el tenor, vaig veure que no hi havia cap músic amb unes idees tan dominants en relació a aquest instrument. En conseqüència, vaig començar a fixar-me en molts músics a la vegada, sobretot Lester Young i en el seu fraseig melòdic. Posteriorment vaig descobrir Coleman Hawkins, els arpegis del qual i el seu estil interpretatiu em varen fascinar. Segur que vaig escoltar 1000 vegades el Body and Soul. Tot i que Young sempre em va agradar, a mida que jo mateix anava madurant, em fixava més i més en el treball de Coleman Hawkins.
JOHN COLTRANE PLAYS THE BLUES
Atlantic Jazz 1960
En aquest àlbum Coltrane passa amb total èxit el seu “examen” de Blues. Tocar el blues és la pedra de toc de tot jazzmen. En aquest àlbum John Coltrane interpreta sis blues de sis maneres diferents. Ell sap, tall a tall, ser tendre, violent o líric. Ple de contrastos, Coltrane pot tocar una frase simple, per després llançar-se a una improvisació de singular complexitat.
John Coltrane, saxo tenor
Mc Coy Tyner, piano
Steve Davis, contrabaix
Elvin Jones, bateria
Mr. Syms
LUSH LIFE JOHN COLTRANE
PRESTIGE 1958 (May 31, 1957-Jan 10, 1958)
El quasi quart d’hora del tema de Billy Strayhorn, “Lush Life”, no és l’únic punt focal d’aquest àlbum, tot i ésser merescudament considerat una obra mestre de Coltrane. En un altre programa que li dedicarem posarem el Lush Life i d’altres grans balades. Aquesta sessió es va fer el 10 de gener de 1958, i Coltrane es va fer acompanyar per:
Donald Byrd, trompeta
Red Garland, piano
Paul Chambers, contrabaix
Louis Hayes i Al Heath, bateria en el tema I Hear a rapsody.
El tema que posarem és per a mi i molts altres la millor o una de les millors balades de Jazz .
Lush Life
Una mica més de la biografia de Coltrane segons Frank Tirro.....
L’estil que va anar desenvolupant al llarg dels anys passa pel post-bop, hard-bop, jazz modal, avant-garde, i fins arribar al free jazz. No és d’estranyar que en determinats moments de la seva carrera musical fos fins i tot criticat, sobretot al començament, quan encara no se n’havien adonat de la talla musical d’aquell home que va revolucionar el Jazz. També al final de la seva carrera, en les seves incursions religioses i místiques de discos com OM, Interstellar Space, i d’altres del mateix estil, ja sense embuts Free, se’l va criticar per la premsa musical més reaccionària i estàtica.
Sigui aquest resum un petit homenatge al que va ser un dels genis del Jazz modern, el gran John Coltrane.
Us recomano que compreu i llegiu aquests dos volums del Frank Tirro, el qual repassa la història del jazz clàssic i modern d’una manera molt acurada. Evidentment hi ha molts altres autors que també podeu trobar i sobretot llegir.
JOHN COLTRANE BLUE TRANE
BLUE NOTE: 15 de setembre 1957
Tot i que mai va ésser signat, l’acord oral entre Coltrane i Alfred Lion, fundador de Blue Note Records, va ser honrat en aquest magnífic disc, Blue Train. Aleshores, Coltrane era el principal artista de Blue Note. Aquest disc va acabar de mostrar l’evidència sonora de Coltrane a més de les seves innates habilitats com a líder. Ell, no solament se sap portar els temes al seu estil, sinó que simultàniament es reinventa a ell mateix com a intèrpret de múltiples facetes, tan en el hard-bop com en les sensibles balades, tocant entremig però, de totes les formes possibles. La talla del personal que va participar a Blue Train va anar-se engrandint a mida que anaven tocant. Acompanyant a Trane hi havia Lee Morgan, trompeta, Curtis Fuller al trombó, Kenny Drew, piano, Paul Chambers, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. Els arranjaments preparats per els tres vents, incorporaven una densitat sonora addicional que ha restat com a única marca registrada per tota la banda i per aquest àlbum. Blue Train fàcilment es pot considerar una de les més importants aportacions de John Coltrane al gènere musical anomenat Jazz.
Blue Train
VÍCTOR DE DIEGO QUARTET
Víctor de Diego, saxos tenor i soprano
Roger Mas, piano elèctric
Marc Cuevas, contrabaix
Gonzalo del Val, bateria
Blueso.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
