Enllaç a l'àudio del Programa:
Aquest
programa i qui us parla, diu això: «Ei, vosaltres dos, Atureu les
Guerres d’una vegada, bojos». Molt
bona nit a tothom, benvinguts a Jazz
Club de Nit
aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2
aquí a Ràdio
Abrera 107.9
aquí a Ràdio
Joventut aquí
a Ràdio
Molins de Rei 91.2
aquí a Eixample
Barcelona Ràdio
aquí a Ràdio
Celrà
amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com
deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui
que un petó ben gran Cifu.
Aquí Miquel
Tuset i Mallol
qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb
les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa
forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada
“Esfera
Jazz”,
i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I
avui farem un programa divers, amb tres projectes d’extrema
qualitat, com passa en cada programa. Tindrem a una de les veus més
càlides de l’escena de casa nostra, Diana
Palau
i el seu disc carregat d’estàndards «As
Long As You Agree»
per seguir amb
un
disc adquirit al Jamboree
en
el concert de Luis
Bonilla & Alex Sipiagin,
el del bateria Joris
Dudli, «Boundaries Expanded» també
amb estàndards i temes propis i una llarga colla de súper estrelles
com Vincent
Herring, Peter Bernstein, etc,
i finalment, el darrer disc de l’amic Emilio
Solla – La Inestable de Brooklyn, «Hand Made» i
amb un micro conte de Carme
de la Fuente.
I
començarem amb el disc de Diana
Palau, «As Long As You Agree»
publicat per The
Changes Music aquest
el 5 de desembre de 2025. Enregistrat i mesclat per David
Casamitjana a
l'Espai Sonor Montoliu
els dies 28 i 29 de setembre de 2024. Masteritzat per Ferran
Conangla.
Amb Diana
Palau - veu, Rai Paz - guitarra, Pau Lligadas - contrabaix, Joan Moll
- bateria. Dibuix
de la portada per Diana
Palau.
Disseny Gràfic per Joan
Casares.
I
sí perquè aquest és un disc d’una gran exquisidesa, per la veu
de Diana
però també per les interpretacions i improvisacions de tots ells, i
ella, que també improvisa en Scat en alguns temes. Hi ha diversitat
de ritmes i tempos, la qual cosa ens indica que s’ha pensat molt bé
el repertori. Tenim un parell de precioses balades com són ara
«Autumn in New York» i «Solitude», ambdues joies dels estàndards
de Jazz a tempo slow. També n’hi ha un parell en l’ona de la
música que es fa al Brasil,
tals són l’intens i curtet «Derradeira Primavera» i «Este seu
Olhar», amb un solo increïble de
Pau
fregant la seva «verra» amb l’arc i a tota Bossa. I amb un pèl
més de tempo i a tot delicat Swing hi tenim un preciós «I Thought
About You».
Doncs
ja els començarem escoltant en aquest magnífic tema compost el 1939
per Jimmy
Van Heusen
i
lletra de Johnny
Mercer...
1.4.-
I Thought About You (J. V. Heusen & J. Mercer) 4:38.
I
ves per on que aquest tema va estar inclòs en el disc del 1963 de
Kenny
Burrell, «Bluesy Burrell» amb
Coleman
Hawkins
i una colla més, incloses les congues de Ray
Barreto.
I
començar el programa d’avui amb la magnífica veu de Diana
Palau
és el millor que podria fer, i per això ho he fet. Diana
va
venir al Jazz
Club de
Sant
Vicenç aleshores
amb el trio de l’Alejandro
di Costanzo
amb Paco
Weth i
Salvador
Toscano
i ho vam gaudir d’allò més. I ves que a banda de la veu fent la
melodia, ella ens ha captivat per com de bé ha improvisat en Scat,
cosa que no masses cantants solen fer i ella, sempre fa. Avui
l’acompanyen un trio que es va solidificar durant 10 anys a les
Jams Vocals que feien a 23
Robadors amb
alumnes del Liceu,
i esclar que d’altres escoles i no només. Una base rítmica sòlida
amb el contrabaix de Pau
Lligadas i
la bateria de Joan
Moll.
Esclar que un dels altres puntals del quartet és la guitarra de Rai
Paz
el qual ens ha meravellat també amb la seva magnífica improvisació,
en aquest gran tema de Jimmy
Van Heusen,
ideal per començar-los a escoltar.
El
nou disc de la Diana
Palau Quartet és
un retrat musical dels deu anys de Vocal
Jam Sessions
al club de Barcelona
Robadors 23.
Els quatre artistes, després de tants anys de compartir música,
presenten un recull de temes amb uns arranjaments exquisits i una
execució musical sensible i directa, interpretant aquestes cançons
com si les poguéssim escoltar en directe en la intimitat d'un club
de Jazz.
I
no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Quadrant
Produccions: www.quadrantproduccions.es
Club
del Disco: https://www.clubdeldisco.net
Sedajaz
Records:
Errabal
Jazz:
UnderPool:
https://www.underpool.org
Etc,
etc...enllaços que trobareu al blog.
I
d’altres temes amb un pèl més de tempo i magnífic Swing són
«I’m Old Fashioned» i «The More I See You», aquest una mica més
vital. I
per això els escoltarem en aquest darrer tema de Harry
Warren
i
lletra de Mack
Gordon...
2.2.-
The More I See You (H. Warren & M. Gordon) 4:33.
"The
More I See You" és una cançó popular composta per Harry
Warren,
amb lletra de Mack
Gordon.
Es va publicar per primera vegada el 1945 i va ser introduïda per
Dick
Haymes
a la pel·lícula de 1945 Diamond
Horseshoe,
i també es va interpretar com a obertura sota els crèdits inicials
i la música incidental durant tota la cançó. I ves que Chet
Baker va
incloure aquest tema en el disc del 1958 «Chet
Baker Sings (It Could Happen To You)»
amb Kenny
Drew, Sam Jones i
Philly
Joe Jones.
I
quina Intro a contrabaix sol ens ha fet Pau
Lligadas
ja amb el motiu principal i rítmica inclosa. I ves que el Swing ha
aparegut en el pont o la B del tema. I el ritme de la part A és així
com trencat, passant a Swing en la B. I sí que la veu de Diana
ens
ha enlluernat, sí, com també la guitarra de Rai
que
ha sonat neta i pura, sense cap tipus d’efectes, amb el so pelat
com abans i gran improvisació. I ves que Pau
amb
el contrabaix ens ha deixat bocabadats per com l’ha fet ell, per
pulsió i llenguatge. Gran tema i interpretacions de tots ells, sense
oblidar Joan
a
la bateria que ha fet una gran tasca.
I
no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
A.MA
Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami
Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune:
https://www.dodicilunestore.com/
The
Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc,
etc...enllaços que trobareu al blog.
I
ja l’acabarem d’escoltar a ella i a ells en el tema més vital
del disc i primer track compost per
Steve Allen
publicat el 1956 i anomenat...
3.1.-
This Could Be The Start of Something (Steve Allen) 4:19.
I
esclar que la llista de músics, instrumentistes i cantants que han
interpretat aquest tema és molt llarga, amb noms com Count
Basie, Tony Bennet, Ella Fitzgerald, Grant Grenne
i una llarga colla més.
I
aquest és el tema més vital del disc de Diana
Palau
i també m’ha semblat que inclou un missatge positiu, que tant ens
fa falta. I ella l’ha clavat per la seva tan bonica veu, afinació
perfecte i personal interpretació, tal, que ens ha semblat estar
escoltant a una de les grans dives del Jazz, les d’aquella època
com Anita
O’Day, Judy London
etc. I de nou Rai
ens
ha fet una crua interpretació per sonoritat de la seva espectacular
guitarra amb un llenguatge d’allò més Jazzero, el d’ell que ha
seguit i estudiat als grans mestres de les 6 cordes Jazzeres. I quin
brutal solo ens ha fet Pau
al
contrabaix, amb quina velocitat d’execució que l’ha fet, ell que
ha estat amb un Walking permanent durant tot el tema. I al final,
encara amb el solo amb les escombretes de Joan
a
la seva bateria per ja Diana
recuperar
el tema i acabar-lo amb un final magnífic, ideal tema per ja
deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Rai
Paz, Pau Lligadas, Joan Moll i
esclar que felicitats noia, Diana
Palau.
I
seguim amb el disc del bateria austríac Juris
Dudli, «Boundaries Expanded» publicat
el 2023 per Jive
Music.
Es va enregistrar en dues sessions el mateix 25 de gener del 23, i
més dades de l’enregistrament que podreu llegir a la foto que
penjaré al blog, la del llibret interior del CD. Amb
Carole Alston, veu #6; Wallace Rooney Jr. trompeta; Eric Alexander,
saxo tenor; Gregor Storf, saxo tenor, bateria; Vincent Herring, saxo
alt; Peter Bernstein, guitarra; Mike LeDonne
i Dave
Kikoski, piano; Peter Washington
i EssietEssiet,
contrabaix; Joe Farnsworth i
Joris
Dudli, bateria i
aquest darrer també amb veu.
I
en aquest magnífic disc d’11 temes, estàndards de Jazz quasi tots
excepte quatre que són, 4 propis del líder, i un de Gregor
Storf,
doncs hi ha meravelles com «Moon River», baladeta amb un puntet de
Swing i tempo cantada pel líder del projecte i també majorment,
bateria, el bo de Joris
Duddli,
el qual em va regalar un dels dos Cds que vaig adquirir el dia del
concert de Bonilla
al Jamboree.
I ves per on que amb un pèl més de tempo i magnífic i delicat
Swing hi ha també «Summertime» amb la profunda veu de Carole
Alstone.
I
ves per on que ja els començarem escoltant a ella i a ells que són
Mike
LeDonne, piano; Peter Washington, contrabaix i
a Joris
Dudli, bateria
en el tema de Gershwin.
4.6.-
Summertime (George Gershwing) 4:22.
I
què bé seguir amb una altre veu femenina, encara que només sigui
en aquest tan conegut tema. "Summertime" és una ària
composta el 1934 per George
Gershwin per
a l'òpera Porgy
and Bess
de 1935. La lletra, en dues estrofes, és de DuBose
Heyward,
l'autor de la novel·la Porgy
en la qual es basa l'òpera.
I
sí que la versió, arranjament que han fet m’ha semblat d’allò
més. El Swing cavalcant l’hem pogut sentir durant tot el tema. I
què dir-vos de la profunditat de la veu de Carole
Alstone;
la seva veu ens ha arribat ben a dins. El Swing pel Walking de Peter,
els copets als plats i xarles de Joris,
brutals. I esclar que només faltava el solo al piano de Mike
LeDonne
que ves per on l’ha clavat, amb molta rítmica inclosa. I ja per
acabar-ho d’adobar, acabar amb la veu de la cantant Carole
Alstone,
ideal tema per començar-los a escoltar.
I
el darrer track «Tharn That Dream» és sempre una balada, i en el
nostre cas ho és una molt bona estona, fins el solo d’Alexander
al
saxo tenor on cavalquen a tempo doblat i a tot Swing, i de nou
recuperant tempo inicial amb la melodia cantada per Joris
Dudli.
I en aquest CD hi tenim també «I’m Old Fashioned» cantada per
Joris
i a tot delicat Swing i tempo mèdium. I sí que hi ha un parell de
temes rítmicament força potents, el primer «Lee’s Dream» de
Storf
amb
un ritme així com trencat i el de Dudli
«Art,
Fahr Ma?» també rítmicament similar. I un pèl més viu i ja a tot
Swing hi tenim «Have You Met Miss Jones?» cantat pel líder. I ell
també canta en el tema de Richard
Rodgers anomenat
«I Didn’t Know What Time It Was», tema a tot Swing sobretot en
les improvisacions.
Però
els seguirem escoltant en el tema a tot Funk, instrumental, propi del
líder amb ell mateix a la bateria i Wallace
Rooney Jr. trompeta; Gregor Storf, saxo tenor; Vincent Herring, saxo
alt; Peter Bernstein, guitarra; Dave Kikoski, Rhodes
i Essiet
Essiet, baix, tema
anomenat..
5.5.-
Prince Vince (Joris Dudli) 6:18.
I
ves quin canvi de tema, oi? Tema propi del líder de bona trempera i
a tot Funk, i esclar que també pels acompanyants. I sí que domina
el baix elèctric de Essiet
Essiet
car en un tema així no pinta bé un contrabaix. I la melodia doncs
l’han fet plegats
Gregor Storf
al saxo tenor i la guitarra de Bernstein.
I quin brutal solo ens ha clavat Storf
al
saxo tenor, ell en el registre agut durant una bona estona, amb un
gran so i llenguatge pel canal esquerre. I pel dret, el gran Peter
Bernstein amb
la seva espaterrant sonoritat i llenguatge. I pel canal central jo
diria que ha aparegut la trompeta amb sordina del no menys gran
Wallace
Rooney Jr. qui
ha estat increïble, esclar. I en un tema com aquest, el piano havia
de ser elèctric i encara més, amb el so del Rodhes
i qui millor que el gran Dave
Kikoski
a qui hem vist algunes vegades al Jamboree.
Brutals tots plegats en aquest tema del líder Joris
Dudli.
Us
recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on
es fa Jazz..
23
Robadors, Barcelona:
Jamboree
Jazz Club, Barcelona:
Sunset
Jazz Club, Girona:
etc,
etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I
ja els acabarem d’escoltar en el tema més vital del CD, tema del
líder Dudli
amb ell mateix a la bateria i
Wallace
Rooney Jr. trompeta; Vincent Herring, saxo alt; Mike LeDonne, piano
i Peter
Washington, contrabaix
i
anomenat...
6.7.-
Well Done (Joris Dudli) 5:02.
I
he volgut acabar d’escoltar-los en aquest increïble i vital tema,
també del líder i bateria Joris
Dudli.
Quin increïble tempo i també Swing pel Walking de Peter
ara
sí al contrabaix. Melodia feta pels vents i ja amb el piano de Mike
fent-los
un baackground melòdic increïble. Ell mateix ha estat el primer en
improvisar, i ves de quina brutal manera ho ha fet. Velocitat de
fraseig, llenguatge, digitació prístina i pura, a tot drap! I per
sota, els de la base rítmica potents, Peter
i Joris,
súper ben compenetrats. I només ens faltava gaudir amb el so del
saxo alt Vincent
Herring,
a qui hem tingut la sort de veure algunes vegades, al Jamboree
però
també a Rubí
al Cicle de Jazz organitzat per l’Associació
de Jazz de Rubí amb
l’Enrique
Heredia al
capdavant. I ja com a final de solos, encara hem escoltat la
brillantor de la trompeta del gran Wallace
Rooney Jr.
qui ens ha captivat per la seva sonoritat i fraseig a tot Jazz.
Brutal ell, brutals tots ells en aquest darrer i gran tema del líder
Joris
Dudli
ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Carole
Alston, veu #6; Wallace Rooney Jr. trompeta; Eric Alexander, saxo
tenor; Gregor Storf, saxo tenor, bateria; Vincent Herring, saxo alt;
Peter Bernstein, guitarra; Mike LeDonne
i Dave
Kikoski, piano; Peter Washington
i EssietEssiet,
contrabaix; Joe Farnsworth tot
i no haver escoltat la bateria de Joe.
I
després d’aquestes magnífiques músiques, sembla un bon moment
per escoltar el micro conte de Carme
de la Fuente.
Gràcies Carme
per
sempre la teva poètica musicalitat, la del programa, i tan plena de
dolçor.
I
ja acabarem el programa amb el darrer i sempre molt personal
llenguatge que ell ha sabut crear i per les seves músiques per les
quals va guanyar el seu Grammy,
i molt reconeixible, el de l’estimat Emilio
Solla, «Handmade» publicat
aquest 2026 per Club
del Disco Europe de
l’amic Jan-Erik
Grothe.
Enregistrat a The
Bunker, Brooklyn, NY, per
Brian Montgomery, els
dies 9 i 10 de maig de 2025. Editat i mesclat per Brian
Montgomery a
Soundview Studios, White Plains, NY,
juliol-agost de 2025. Masterització: Mike
Marciano a
Systems
Two, Long Island, 2. Enginyer
assistent: Alex
Conroy.
Veus gravades per Martín
Bergallo a
Desdemona
Estudio, Còrdova (Argentina),
el 14 de juliol de 2025. Amb
Emilio Solla, piano i composicions
i
«La Inestable de Brooklyn» és:
Alejandro Avilés (saxos soprano i alt, flauta), Tim Armacost (saxo
tenor, clarinet, clarinet baix), David Smith (trompeta, fiscorn),
Mike Fahie (trombó), Rodolfo Zanetti (bandoneó), Sara Caswell
(violí), Edward Pérez (contrabaix), Rogério Boccato (bateria,
percussió). Artistes
convidats:
Facundo Colmán, percussió #1 i
Sofia
Tosello, veu #9. Lletra
de
“De Viento y de Sal”: Emilio Solla i
Roxana Amed. Produït
per Emilio
Solla i
Denny
Abrams.
Productor executiu Jan-Erik
Grothe per
a Club
del Disco Europe.
I
sí que Emilio
Solla ha
aconseguit imprimir a la seva música un segell tan i tan personal,
que, els que ja portem temps escoltant-lo en el context musical que
va iniciar fa uns anys, amb el primer disc que va fer amb La
Inestable de Brooklyn,
el reconeixem immediatament. Això m’ha passat també amb aquest el
seu darrer treball amb els seus amics músics de Brooklyn.
També per com sonen les melodies amb el bandoneó. El tarannà del
projecte segueix les línies mestres del ritmes càlids, tempos
mediums, tot i haver-hi en aquest «Hand
Made» una
preciosa cançó, «La Carta» iniciada a Intro de piano i melodia a
càrrec del violí de
Sara.
També hi ha una
mena
de boleret i darrer track del disc cantat per Sofia,
«De viento y de sal». I de la «Suite de los abrazos», i segon
moviment, «The Loss», dir-vos que té un tarannà molt càlid i
fins i tot melancòlic, a tempo de balada.
I
de nou començarem amb un tema cantat i per això us posaré el tema
cantat per Sofia
Tosello i
tema anomenat...
7.9.-
De viento y de sal (Emilio Solla) 4:47.
I
l’Emilio
ens
diu això d’aquesta bonica cançó:
Vaig
tenir la gran sort que la meva amiga Roxana
Amed
acudís a la meva ajuda quan estava desesperat intentant escriure la
lletra d'aquesta peça. És una milonga lenta, amb esperit “a lo
Piazzolla”, meravellosament cantada per Sofia
Tosello
i amb un bell interludi de l'emotiu bandoneó de Rodolfo”.
I
he volgut començar aquest projecte amb una veu, tal i com he fet amb
els altres dos, tot i la diversitat de les veus, i esclar, també de
les músiques. I sí que n’és de meravellosa la veu de Sofia.
També la lletra és significativa d’aquells dies tan complicats on
vam perdre tanta gent amiga, ves a saber el per què. La melodia
t’embolcalla per la seva tristor; una tristor que també incorpora
un punt d’esperança. I aquí sembla que l’únic instrument
solista que hi cabia era el bandoneó amb tots els aires de Piazolla
i Rodolfo
l’ha
fet sonar amb tot el sentiment possible. Entre ella i ell, han
omplert el tema, pel que fa a solistes, sense oblidar una base
rítmica de piano, el de l’Emilio,
el contrabaix de Edward
Pérez i
la subtil bateria de
Rogério Boccato
ideal tema per començar-los a escoltar.
I
ja la resta de temes tenen tots un tarannà rítmic tot i que no
massa potent, tampoc no hi ha cap tema de tempo ràpid, més aviat i
com a molt temps mig alt. Hi ha breaks rítmics encabits en alguns
dels temes com passa en el preciós tema dedicat a Joni
Mitchell i
tema homònim. I «Para el agua» comença amb el violí de Sara
i
ja reconeixent el tarannà melòdic creat per l’Emilio,
per després el bandoneó, i seguir la resta de La
Inestable tot
plegat amb una marcheta, amb un «Groove» si se’m permet, brutal,
que se t’emporta. I n’hi ha un dedicat a un desconegut ocell i
anomenat
«Bird Song». Emilio
parla
de tots els temes tot i explicant-nos les seves vicissituds, i
d’aquest sí que ens diu que serà Sara
la
que volarà, la que vola com un ocell amb el seu violí. També n’hi
ha un de sorprenent, el diria jo dedicat a Miles
Davis «Miles
Tango», per molts coses, però a mi m’ha sorprès l’estona del
solo de trompeta on hi ha un barckground rítmic i també amb els
vents.
Doncs
tot i que tots els seus temes són increïbles, ens haurem de decidir
i per això us posaré aquest darrer...
8.6.-
Miles Tango (Emilio Solla) 7:21.
I
sí que aquest tango, ves a saber el perquè de Miles,
és un reflex clar del llenguatge propi que ha creat Emilio,
tan, que se’l reconeix de manera immediata. I quina entrada a
trompeta amb sordina, la de David
i ja el bandoneó de Rodolfo.
I després ells dos a duet, amb frases de la resta de companys de La
Inestable.
I esclar que la base amb un ritme així com trencat, Latin, sí,
però no com n’estem acostumats. I ves per on que en aquest tema
l’Emilio
ens
ha fet un magnífic solo al piano, ple de calidesa, alhora que amb
una gran demostració de la seva sensibilitat, i sense obviar
l’aspecte tècnic, la part corresponent al llenguatge Jazzístic,
la part de l’harmonia del tema. Unes històries que ens ha anat
explicant la mar de sinceres i sentides, de sentiment. I els moments
de solo de David
amb
la trompeta amb sordina han estat increïbles, també per l’aspecte
rítmic i els «licks» que li han fet els companys, carregats de
sentit rítmic, alhora que seguint el tarannà del tema, i projecte.
I quin Break amb el piano més impressionant, després també per com
el bandoneò i saxo a duet han fet una melodia més que inquietant
amb un marcatge rítmic subtil però persistent. Moments que es van
estirant i ja per arribar al final d’aquest inquietant tema amb la
trompeta solista de David
i
final potent i de cop a base dels diversos vents. Brutal aquest
«Miles Tango».
Barcelona
- febrer de 2026. Emilio
Solla,
guanyador d'un Latin
GRAMMY
i nominat en sis ocasions als premis GRAMMY,
pianista, compositor i director argentí establert a Nova
York,
torna amb «Handmade»,
el seu quinzè àlbum i de nou al capdavant del seu aclamat nonet La
Inestable de Brooklyn.
El disc es publicà el 13 de març del 2026 a través de Club
del Disco Europe.
L'obra és un homenatge profund al contacte humà en la creació
musical, i combina tango, arrels llatinoamericanes, jazz i
influències clàssiques, sempre orientades cap al futur. «Handmade»
és una celebració de l'ofici, la connexió humana i l'art tàctil
de fer música.
I
l’Emilio
ens
parla de més temes, i sinó m’escolteu, ho podreu llegir al
blog....
«Joni
Mitchell» és un homenatge absolut a una de les meves compositores
favorites. No va néixer com a homenatge, però mentre tocava aquest
“munt” inicial de piano tan present a la peça, vaig recordar
algunes de les seves cançons més antigues. Després del sentit solo
d'Alejandro,
vaig decidir citar dos temes de la gran Joni…
sabries identificar-los?
«Para
el agua» Gravada fa molts anys com a peça per a piano sol; feia
temps que volia orquestrar-la. Com que no estic tan segur de
l'eternitat, vaig decidir fer-ho mentre segueixo viu, per si de cas.
Compte amb el compositor al piano i, per a la meva sorpresa, no està
insatisfet amb el seu solo.
I
diu també que «La Suite de los Abrazos» evoca la pandèmia de
2020. Consta de tres moviments:
I
– Milonga Mutante és la música per a una pel·lícula que mostra
la sala d'urgències d'un hospital durant els primers mesos de
l'epidèmia. No hi ha una pel·lícula real: es convida l'oient a
crear la seva pròpia mentre escolta. El solo incisiu de Mike
contribueix a sostenir l'esperit d'aquesta música basada en el
dodecafonisme.
O
sigui que de manera excepcional els escoltarem encara en aquest
tema...
9.3.-
Suite de los Abrazos, I - Milonga Mutante (Emilio Solla) 6:40.
I
quina entrada ha fet el bateria
Rogério i
percussionista més subtil amb les escombretes. I ja violí i i
bandoneó, l’un a l’esquerra, ella,
Sara i
l’altre a la dreta, ell Rodolfo.
I quina potència i quin punch, quasi un crit, dos, vaja. I més
evolucions que té la melodia, que no te les acabes, per les que
arriben a fer. El trombó de Mike
fent
un solo increïble, i sempre, sempre la bateria de Rogério.
Un tema que ens mostra també la modernitat de l’Emilio
on
la música clàssica contemporània, (sembla un oxímoron) és el
puntal bàsic i imprescindible a partir del qual ha desenvolupat
aquesta trama tan increïble.
I
segueix parlant del 2n moviment..
II
– The Loss (La pèrdua) … poc es pot dir que no se senti. Aquesta
melodia em va commoure des del moment que va arribar a mi i espero
que ressoni també a l'oient. M'alegra intuir en aquesta peça certa
influència del meu estimat Fernando
Otero,
en particular de la seva obra mestra Pàgina
de Buenos Aires.
"Els poetes immadurs imiten; els madurs roben", deia TS
Eliot.
Aquí, Edward
interpreta un dels millors solos de contrabaix que he sentit mai.
El
més curiós és que aquests tres moviments apareixen dispersos al
llarg de l'àlbum, quan, tractant-se d'una suite, el més lògic
seria escoltar-los en ordre. Suposo que em vaig inspirar en el meu
compatriota Julio
Cortázar,
que a la seva brillant novel·la Rayuela
convida a llegir-la tant de manera lineal com saltant entre capítols
seguint un ordre suggerit. Així que, si t'interessa escoltar la
Suite com a tal, endavant: l'ordre de les pistes hauria de ser 3 –
5 – 1. Al cap i a la fi, la pandèmia també va deixar empremtes
desordenades a la nostra vida quotidiana, no és així?
I
ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el
tema i primer track del disc amb unes percussions increïbles i demès
increïbles interpretacions, tema i tercer moviment de «La Suite de
los Abrazos»...
10.1.-
La Suite de los Abrazos, III – Bodegón Caníbal (Emilio Solla) 8:27.
I
començar el disc amb aquest primer moviment de La
Suite de los Abrazos
és tota una declaració d’intencions, car ja se li perceben les
emocions i melodies que tant ens el fan reconèixer. I quina trempera
ja d’entrada de les percussions de
Facundo
que no s’han aturat en cap moment i esclar que també
la
bateria de Rogério,
ambdós brutals. I quina entrada melòdica de tots els vents més
potent. I el fons del contrabaix de Edward.
I esclar que el solo de Tim
al
saxo tenor ha estat també increïble. I quin Break al bell mig del
tema amb la trompeta de David
iniciant
un diàleg amb la resta de companys, tots ells seguint unes
increïbles evolucions melòdiques. I quins diàlegs posteriors entre
el bandoneó de Rodolfo,
i gran improvisació de David
a
la trompeta. I m’ha semblat percebre un canvi rítmic per com
Rogèrio
a
la bateria ha modificat les seves maneres rítmiques en aquests
moments solistes de David.
Tant i tants canvis de sons i instruments, que és com un calidoscopi
musical d’una remarcable bellesa ideal tema per ja deixar-los
d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui que com sempre
espero que us hagi agradat tant com a mi o sigui que felicitats nois,
Alejandro
Avilés (saxos soprano i alt, flauta), Tim Armacost (saxo tenor,
clarinet, clarinet baix), David Smith (trompeta, fiscorn), Mike Fahie
(trombó), Rodolfo Zanetti (bandoneó), Sara Caswell (violí), Edward
Pérez (contrabaix), Rogério Boccato (bateria, percussió) i
esclar que a l’estimat i admirat amic Emilio
Solla
i també a Jan-Erik
Grothe
per publicar aquesta meravella i les que està publicant a Club
del Disco Europe.
I
ells ens diu això d’aquest tema «Bodegón Caníbal». Els meus
productors van insistir a posar-li un títol en anglès, però em
vaig negar, perquè tal com està pot tenir molts significats (o
cap!). Inclou un magnífic solo de tenor a càrrec de Tim,
seguit d'una secció en forma de fuga, i conclou amb una nota
positiva, amb el David
portant
la melodia en un recorregut de joropo.
I
també ens parla de:
«Bird
Song» va néixer a partir d'un encàrrec de Musical Offerings, un
conjunt de música de cambra amb seu a San Antonio, Texas. En estar
tan a prop de la frontera amb Mèxic i del Golf de Mèxic, vaig
pensar a escriure la cançó d'un ocell imaginari que vivia a banda i
banda de la frontera, perquè no sabia res de fronteres. En aquesta
nova versió per a La Inestable, Sara
s'encarrega del personatge de l'ocell, i vaja si canta.
«La
Carta». Veig rastres de les cançons infantils de
Chick Corea
en aquest obstinat de piano. Té tot el sentit després d'haver
treballat tan intensament en l'orquestració de moltes de les seves
obres per al nostre àlbum Ritmo,
gravat amb l'ADDA
Symphony i
Josep Vicent
fa tot just uns anys. Aquí, novament, no hi ha lletra, així que
ignoro de què tracta la carta… pots escriure la teva pròpia per
acompanyar-la.
I
l’Emilio
ens
explica això d’aquest projecte:
"Handmade
és un homenatge a l'ofici, una apologia del tangible. Ens allunyem
cada vegada més de l'acte de prendre un llapis per escriure música,
un pinzell per pintar, un llibre per llegir. Els éssers humans...
què ha passat amb les abraçades? Depenem cada vegada més de
màquines poc fiables per simplificar la nostra vida. Senzilla?
Celebro la vida dels artistes —els meus pares— que passen hores
interminables en la recerca del seu propi so tocant, bufant,
colpejant.
És
la vida del sabater i de l'agricultor, del ballarí que crea
il·lusions amb les mans, de la meva companya Pau, que transforma
textures en plaer a través dels teixits; d'una llevadora i d'un
remer. Mentre la Intel·ligència Artificial ens torna cada cop més
naturalment maldestres, jo trio seguir apostant pel que fa a mà, per
l'art creat per éssers humans que suen, pensen, fallen, troben i són
capaços d'establir connexions significatives que van més enllà de
les paraules i els sons, enllaçant ànimes a través d'un fil
invisible. Som el que fem i el que creem”.
Us
recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on
es fa Jazz..
Llibreria
Byron: Barcelona
Nova
Jazz Cava: Terrassa
Jazz
Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,
i nosaltres ben aviat, el 24 d’abril amb el Samuel
Marthe Organ Trio amb
l’Abel
Boquera i
Caspar
St. Charles,
entrades a taquilla i a Entrapolis.
Us hi esperem.
Doncs
ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del
programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es
i jo mateix Miquel
Tuset i Mallol qui
l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns,
espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana
vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i
bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
